La mel és més dolça que la sang

Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.



Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.



Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.



Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel

Hi havia mascotes a l'edat mitjana?

Un lloro amb collar de campanetes daurat ("Bestiari", Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Folio 33v, Anglaterra, segle XV)

Fa un parell d'anys vam dedicar un post als animals de companyia durant l'edat mitjana, "De gossos i gats", a partir d'alguns exemples documentals valencians dels segles XIV i XV. Ara tornem sobre el mateix tema arran de la recent publicació d'un parell de llibres de la historiadora Kathleen Walker-Meikle, actualment investigadora associada de la University of York: Medieval cats (2011) i Medieval Pets (2012). Ambdós textos tracten per primera vegada de forma monogràfica i amb una certa extensió la qüestió de les mascotes dins de la societat medieval a partir de l'estudi de cròniques, epístoles, sermons, poemes i iconografia de diverses parts de l'Europa occidental entre els segles XII i XVI. En aquest sentit, encara que el concepte no existia en aquella època, la mascota és definida com tot animal que és mantingut pels humans amb la principal finalitat de procurar-los companyia. I és per això, d'una altra banda, que molts dels casos documentats en l'edat mitjana es corresponen amb dones, clergues i estudiants, que, en romandre solitaris durant llargues estones a casa, agraïen la companyia dels animals domèstics.

Les espècies més comunes per a exercir com a mascotes eren: els gossos (especialment els menuts), dels quals es valorava la seua enorme fidelitat; els gats, emprats també com a caçadors de ratolins i que, no obstant, tenien connotacions negatives associades al diable; els micos, que eren mantinguts com a símbol d'estatus entre els més rics; els esquirols i els furons, domesticats i lligats amb collars i corretges; els conills, especialment en els monestirs femenins; i, finalment, els ocells mantinguts en gàbies, des de tords fins a merles, passant per rossinyols, cotorres o, més estranyament, lloros. Tots ells solien rebre un nom propi com en l'actualitat, ja foren extrets de noms comuns de persona (Mag, Robin, Pierre, Tibert, Alice), relacionats amb històries i romanços (Artús, Venus, Fortuna) o amb les característiques dels propis animals (Whitefoot, Dyamant, Sattin, Bellina, Gris). I ja en època medieval existien crítiques recurrents a aquelles famílies que cuidaven excessivament les seues mascotes, en contrast amb la misèria en la qual vivien moltes persones (el cas millor conegut d'aquesta mena de reprovació, però, és molt posterior: la "gran matança de gats" que tingué lloc a París en la dècada de 1730).

 

Un gat aguaita un ratolí mentre un gos seu davall de dos persones ("Ormesby Psalter", Bodleian Library MS. Douce 366, Anglaterra, segle XIV)

L'intercanvi de mascotes era un símbol d'estatus entre els més rics: les corts reials europees, asiàtiques i africanes es regalaven recíprocament, almenys des del segle XIII, lloros, micos, gossos, etc. També en les grans ciutats es podien trobar mercaders especialitzats en la venda de mascotes, com els venedors d'ocells que hi havia al portal de Saint-Geneviève la Petite de París o els que portaven gats exòtics de l'Orient Mitjà. Un cas que il·lustra la manera de cuidar les mascotes és el del conegut escriptor Petrarca, que visqué a soles amb els seus servents i els seus gossos durant diferents èpoques de la seua vida. I en diversos escrits testimonià com vivien els cans: alimentats amb pa i aigua, corrent per corredors o pel camp i nadant en estanys o basses d'aigua. A més, li feien sempre companyia, el protegien i li mostraven afecte constant. Un altre dels aliments que rebien les mascotes, a banda del pa, era la llet, especialment els gats, així com les llavors per als ocells, o les pomes i les nous per als micos. Del que no hi ha constància en la cura dels animals, però, és de cap mena de tractament veterinari específic. 

Quant a l'hàbitat, les mascotes solien desenvolupar la seua vida de portes cap a dins, tant en els menjadors com en els dormitoris, on apareixen freqüentment en la iconografia, fins i tot dormint en el mateix llit que els amos. Però, evidentment, aquells que podien fer-ho també els acompanyaven en l'exterior, especialment en el cas dels gossos, que en ocasions apareixen com a companys de viatge. En els monestirs, convents i abadies les mascotes estaven generalment prohibides, ja que les autoritats eclesiàstiques no veien amb bons ulls la seua presència en espai sagrat, però, així i tot, els casos documentats, especialment entre els ordes femenins, són molts, incloent gossos menuts, conills, ocells i esquirols. I el mateix passava en els ambients universitaris -llavors també eclesiàstics-, on, malgrat les prohibicions, era usual la presència d'animals en les residències d'estudiants. La seua freqüència en la vida medieval queda també reflectida en la iconografia i la literatura, atès que apareixen en sepulcres, segells, anells, retrats, llibres d'hores, romanços, elegies, etc.

En conclusió, encara que els llibres de Kathleen Walker-Meikle no aprofundeixen en l'anàlisi de la funció social de les mascotes -més enllà de considerar-les animals de companyia-, sí que testimonien a bastament la seua utilització i apleguen per primera vegada un gran nombre de documents relacionats amb elles, predominantment de les Illes Britàniques, França, Flandes, les terres germàniques, Castella i el nord d'Itàlia. El seu paper era similar a l'actual, encara que no rebien tanta atenció com hui en dia i la gamma d'espècies utilitzades era més curta (no es cuidaven hàmsters, tortugues, peixos o rèptils, per exemple). D'una altra banda, aquest interès iniciàtic de l'autora esmentada per la relació entre humans i animals l'ha duta a engegar un nou projecte, The medical category 'Bites and Punctures' in Latin medical literature in the 13th and 14th centuries, en què estudiarà les reaccions i experimentacions realitzades en plena revolució mèdica medieval per tal de fer front a les mossegades i picadures de tot tipus d'animals. Esperem, doncs, noves aportacions en aquest camp en un futur pròxim. Us deixem, finalment, amb un vídeo que potser despertarà els vostres sentiments de simpatia cap als animals, tant domèstics com salvatges. 

Del Bàltic a la Mediterrània: una història ecològica de les colonitzacions feudals

Al segle XIII, un exercit “croat” encapçalat per l'Orde Teutònica organitzà una “guerra santa” contra les darreres societats paganes d'Europa: les tribus germàniques que habitaven la regió del Bàltic, el territori de les actuals Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. Era la culminació d'un procés històric que havien iniciat al segle XII diversos prínceps alemanys, polonesos i escandinaus, atacant i conquerint algunes zones d'aquella regió, que és conegut des del segle XIX com a “Drang nach Osten”, o l'afany dels alemanys de marxar cap a l'Est, la versió nordeuropea de la “Reconquesta”. De fet, el terme té els mateixos prejudicis ideològics que el nostre, ja que manifesta en si mateix una justificació de l'expansió que no explica el procés, i a més a més està molt menyspreat per ser l'excusa que s'emprà al segle XIX per a justificar l'expansionisme alemany, i la que emprà Hitler per a justificar la invasió de Polònia. Dit en altres paraules, com en el cas ibèric, el que es va produir al Bàltic fou una expansió del sistema social feudal sobre la seua perifèria més immediata, sota l'aixopluc ideològic de l'Església. Al contrari que en el cas de la conquesta d'Alandalús, però, a banda dels colons germànics que es van establir a les terres conquerides, les poblacions indígenes no foren expulsades en massa, sinó que van ser sotmeses i cristianitzades. Clar que, com és ben sabut, un bon cristià no sols ha d'orar, anar a l'església i ser temerós de Déu, sinó que també ha de plantar cereals i vinyes per a pagar delmes i donar una part als nous senyors, ja que així ha estat establert per Nostre Senyor. Bisbes i teutons van construir castells, van fundar i desenvolupar ciutats, van modificar el paisatge fent artigar noves terres i, en definitiva, van portar tota una sèrie de canvis culturals que van introduir aquell territori en el món europeu cristià i feudal. Igual que a casa nostra.

mapa de les zones controlades pels teutons i pels bisbes als territoris conquerits del Bàltic

En relació amb tot aquest procés, actualment existeix un grup d'investigació conjunt britànic, polonés i d'altres països de la zona, encapçalat per la University of Reading, i finançat pel Consell Europeu de Recerca, que té com a objectiu l'estudi dels canvis ecològics produïts al territori per la conquesta i colonització teutona del Bàltic. Es tracta de The Ecology of Crusading: The Environmental Impact of Conquest, Colonisation and Religious Conversion in the Medieval Baltic, i aquest és el seu web. Tal com expliquen, es tracta d'un projecte que tracta de respondre a preguntes com ara, quin va ser l'impacte ecològic de la construcció dels castells i dels immensos assentaments associats a ells, o com va ser la introducció del cristianisme, dels monestirs i les parròquies, i com es va modificar l'espiritualitat de la societat pagana. És a dir, l'impacte ecològic de la colonització feudal sobre el territori, i els canvis culturals introduïts per la cristianització. Tot i que, com que van començar l'any passat els treballs, sembla que encara no han avançat massa, però ja s'han donat uns primers resultats que tot seguit veurem.

banner del web

Les tècniques emprades són diverses. A banda de la documentació d'arxiu localitzada a Tallin, Berlín, Estocolm, Riga i Viena, les noves tècniques arqueològiques destaquen especialment. En primer lloc, les tècniques paleoambientals, com ara l'estudi del pol·len fossilitzat, de restes vegetals carbonitzades, i també de macro-fòssils de plantes recollits als aiguamolls, a zones saturades d'aigua, que serveixen tots plegats per a reconstruir la composició de la vegetació dels entorns locals, i la selecció humana dels recursos vegetals en cada lloc. Es posa de relleu, així, les plantes que poden haver tingut una importància econòmica, contribuint a la comprensió dels canvis en l'alimentació i l'ús de la terra. Així mateix, es troben fustes i carbons que han sobreviscut en zones d'aiguamoll –cosa ben fàcil per la climatologia del nord d'Europa– que permeten estudis dendrocronològics i de radiocarboni respectivament. A més a més, les cendres expulsades pels volcans islandesos els darreres mil anys, dipositades en la zona del Bàltic, serveixen de guia per a la datació dels elements.

recollida de mostres

En segon lloc, s'empra la zooarqueologia, mitjançant la recollida i estudi d'ossos de vertebrats, que permet detectar l'abundància relativa d'unes espècies sobre altres, i les preferències morfològiques (a través de morfometria geomètrica), el nivell de fragmentació i les tafonomies relacionades, així com perfils de mortalitat de les espècies clau, alteracions esquelètiques, com ara patologies i modificacions. A partir d'aquestes dades sembla possible reconstruir canvis en els perfils alimentaris per a cada lloc, les preferències de les espècies, els nivells de caça, pesca i cria, les escales dels processos de fabricació que utilitzen productes d'origen animal, com ara ossos, cuir, pells i plomes; i finalment, patrons distintius de carnisseria i la introducció de noves tècniques o eines, canvis en l'ús de la terra en relació amb les pastures, o la transformació de l'hàbitat, i la introducció de noves races i espècies, en especial els cavalls (també a través dels estudis isotòpics).

Finalment, es fan estudis geoarqueològics de sòls soterrats i dipòsits d'ocupació, amb la finalitat de proporcionar una comprensió detallada dels llocs específics dels cicles d'ús dels recursos ambientals –tant de plantes com d'animals–, cosa que permet relacionar els llocs amb el seu entorn. Aquesta metodologia s'integra amb la micromorfologia, juntament amb geoquímics específics (anàlisis biomoleculars per GC-MS, anàlisis espectroscòpiques per FT-IR i anàlisis elementals per fluorescència de raigs X), així com anàlisis de fitòlits. En definitiva, tota una sèrie de tècniques que, per a ser sincer, la majoria no sé el què són, i que a més a més deuen ser molt cares. Finançament europeu, clar. En qualsevol cas, aquestes anàlisis se centraran en zones concretes dels castells, és a dir, en dipòsits antropogènics com ara escombraries, rases i pous per a caracteritzar l'ús de l'espai (com ara emmagatzematge de cereals, identificació de corrals d'animals, processament de collites, ús de combustible, metal·lúrgia, etc.), que permet una quantificació més precisa de l'ús de plantes, animals i minerals en períodes cronològics relativament curts. De fet, segons diuen, aquesta tècnica ha començat a ser aplicada al castell Hospitalari de Margat, a Síria, i serà essencial per a identificar els canvis en l'ús de recursos mediambientals en diferents castells del Bàltic.

Un dels llocs que han estat estudiats per ara és el castell de Malbork (en alemany Marienburg), una immensa fortalesa construïda pels teutons al segle XIII per a controlar el pas del riu Nogat, al nord de l'actual Polònia, i que van convertir en la capital mentre durà el seu domini sobre la regió. El castell és ja de per si interessant per la seua arquitectura, la major part del qual ha estat construït amb rajola, i ha arribat pràcticament intacte a l'actualitat. De fet, mai ningú va aconseguir prendre'l. De moment la recerca ha confirmat que abans de l'arribada dels teutons la zona era molt més humida que en l'actualitat, ja que existí una massa boscosa de fulla caduca. Segons Pluskowski, l'investigador principal, l'erecció del castell fou una de les causes de la desforestació, encara que no l'única, ja que el procés de “civilització” passava per l'assentament dels indígenes i la seua conversió en agricultors, cosa que va significar una immensa tala d'arbres. Així mateix, sembla que la zona del Bàltic es va convertir en proveïdora de fusta cap a Anglaterra, ja que els boscos propis ja feia temps que estaven esgotats, i tot plegat s'ha pogut comprovar gràcies al descens dràstic del pol·len d'arbres entre els segles XIII i XIV, mentre es constata un progressiu augment de les plantes herbàcies (per a pastura) i dels cereals. Pel que fa a la zoorqueologia, cal destacar la presència gradual de porcs i bestiar boví, i s'ha demostrat la gran importància que la societat indígena donava als cavalls, com a element espiritual, fins al punt que arribaven a soterrar-los amb les persones. Un aspecte cultural que la cristianització intentà esborrar sense aconseguir-ho del tot, perquè en part ha arribat a l'actualitat.

castell de Malbork, Polònia

Es tracta, sens dubte, d'unes conclusions força interessants, però que ens porten irremeiablement a fer-nos una pregunta evident: les grans despeses econòmiques que s'empren per a aquestes tècniques de laboratori compensen la informació històrica que aporten? Les noves tècniques i les noves tecnologies són un fet, i s'han d'emprar, però han de servir per a facilitar-nos la recerca i anar més enllà del que ja diuen els documents escrits. Han d'aportar necessàriament informació nova, que es complemente amb la d'arxiu, perquè constatar que l'expansió del feudalisme comporta desforestació i expansió dels cereals és una cosa que a casa nostra, on es va viure un proces equivalent, fa molts anys que sabem. I estic segur que allà a Polònia també ho sabien. Si no es fa així, complementar fonts d'arxiu i fonts arqueològiques, estaríem creant una ciència paral·lela a la Història que busca els mateixos objectius mitjançant altres tècniques, i això seria una pèrdua de temps i de diners.

A Espanya totes aquestes tècniques no estan tan desenvolupades, tot i que Galícia sembla ser capdavantera en aquesta mena d'estudis. Però això no vol dir que no se'n facen esporàdicament arreu de l'Estat. A casa nostra, per posar només un exemple, es feren estudis antracològics (carbons vegetals) quan s'excavaren els castells de Pego i d'Alcalà de Xivert, en una zona muntanyosa però litoral, que van detectar una clara disminució del carrascar a expenses d'un augment de les plantes cultivades des del segle XIII. Però és que això ja ens ho deien els documents escrits, i així per exemple, com ha fet constar Josep Torró, hi ha disposicions relatives a l'artigament de carrascars, no a la muntanya, sinó a zones tan inversemblants en l'actualitat com és la Ribera del Xúquer, és a dir a Algemesí el 1273, i també a Almussafes el 1251, on la seua carta pobla diu: Et quilibet vestrorum teneamini plantare singulas medias iovatas terre vineas in illo carascali. Més avant, ja al segle XV, i per tant no en el període estricte de la colonització (però si en el màxim moment d'expansió econòmica del sistema feudal a terres valencianes) la desforestació en una zona concreta del país, a la Safor, vindrà de la mà d'un altre cultiu: la canya de sucre. Però no per la tala d'arbres per a expandir el conreu, sinó per l'ús de la fusta com a llenya en els trapijos per a coure el suc de la canyamel i fer-la sucre.

desforestació

Ara bé, si a la muntanya, les valls i algunes zones de les planes al·luvials l'expansió agrària es va fer sobre el bosc, a la costa es va fer sobre les marjals. Una terra que per als camperols tenia altres usos, com la pastura, la pesca i la recol·lecció de plantes com l'espart o de sosa, però no per als senyors. Sabem que les dessecacions de marjals que es van realitzar al llarg de la costa valenciana entre els segles XIII i XIV, a iniciativa dels senyors o del rei, estaven dirigides per palafanguers experts vinguts del sud de França. Allà fa algunes dècades que s'estan estudiant les morfologies parcel·laries i les tècniques d'aquestes dessecacions realitzades a partir del segle XII i següents, mentre que a València es tracta d'uns estudis més recents, quasi en beceroles. Immediatament després de la conquesta comencen els primers treballs de dessecació amb la construcció de séquies de desaigüe per a drenar l'aigua estancada, documentats per escrit, encara que l'impuls principal va esdevenir a principis de la següent centúria, durant el regnat de Jaume II. Ben cert és que la major part de les actuacions les tenim només detectades amb documentació d'arxiu, però ha estat el mateix Torró qui ha identificat ja alguns casos sobre el terreny de dessecacions de marjals a Peníscola, Castelló i Gandia. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, les dessecacions continuaran, però en aquest cas serà per al cultiu d'arròs, és a dir, terres que continuaran inundant-se periòdicament, mentre que les primeres dessecacions eren per al cultiu de cereals i vinya, com qualsevol altre terreny de colonització. El canvi ecològic de la colonització va ser també a les marjals, doncs, molt gran.

marjal de Gandia dessecada a principis del segle XIV, als peus del castell de Bairén

En definitiva, després de tot allò exposat, queda clar que les terres valencianes, com moltes altres, són excel·lents per a estudiar la colonització feudal, i els canvis ecològics produïts en conseqüència, com els estudis sobre documentació d'arxiu ens demostren. Per això, cal introduir les noves tècniques paleoambientals, zooarqueològiques i geoarqueològiques, de la mateixa manera que s'estan emprant ja les anàlisis morfològiques. Tanmateix, aquestes han de garantir uns resultats nous, que combinats amb la documentació escrita permeten respondre preguntes noves i arribar a conclusions rellevants. Clar que, sense finançament, poca cosa farem.

De gossos i gats

Fa uns anys, en una classe de francés, se'ns proposava el comentari d’un text periodístic. Tractava sobre els animals de companyia actualment a França i Bèlgica i es mostrava com als països del nord predominaven majoritàriament els gats mentre als països d’Oc eren els gossos els predilectes. L’excusa, en fi, era argumentar en aquella llengua les possibles raons: uns adduïen el ritme de vida, en ser més independents i requerir els felins menys atencions; d’altres, per raons climàtiques i per les hores de sol, el que convidava a traure a passejar els cans; alguns tragueren a la llum caràcter mediterrani o no de les gents... Irremeiablement, un company es va girar i em preguntà per quina era la seua presència en l’Edat Mitjana. La meua cara d’estupor li va contestar en una resposta que tampoc era del tot satisfactòria: “dalt a baix, supose que no tindrien molta més consideració com a mascota que en el poble dels teus avis fa una seixantena d’anys.” Després va seguir la discussió al voltant d’algunes de les xifres actuals sobre les despeses dels europeus en el nodriment, cures i tractaments dels animals domèstics, la seua compravenda, adquisicions d’accessoris diversos, etc., en relació als diners destinats a programes d’alimentació cap als països pobres.

Il·lustració de l’arca de Noé en un psalteri anglés del segle XII, en què gats i gossos comparteixen l’espai amb les persones

Ben bé resulten familiars les imatges de molts quadres que reflectien escenes aristocràtiques de caceres amb la presència de falcons i de gossades, fins i tot a partir de les quals s’ha intentat identificar a diferents races que provindrien des d’època medieval, com ara el cocker anglés. La literatura incideix molt en aquests aspectes cinegètics, sense anar més lluny en diverses obres del Segle d’Or valencià (Bernat Metge, L’Espill, etc.) abunden les metàfores referides als gossos com animals de caça. Però també les fonts arxivístiques. De fet, el 1391, el noble Nicolau de Valeriola va acudir al justícia civil de tres-cents sous de València per exigir a un escuder el pagament d’una gossa de mig any i de pèl roig per un valor gens menyspreable de 15 lliures (el que podia equivaldre al preu d’un cavall).

Per un altre costat, a tots són coneguts els bestiaris pleno i baixmedievals, al·legories no exemptes de mordacitat sobre la societat del moment, en què adquireixen els animals el paper d’un personatge del moment (l’edició d’alguns d’aquests texts es troben també en línia, com ara el Libro de los gatos escrit cap al 1480). Aquesta crítica als desordres morals fent servint éssers vius o mitològics, en què s’inverteixen els rols socials o s’empren metàfores i llocs comuns, esquitxen molts altres gèneres literaris. Alfonso de Palencia deixà anar una sàtira als turbulents temps que va viure Castella a mitjan segle XV en la seua Batalla campal entre los perros y los lobos (1457), en què el rei d'Enric IV, el llop, cauria víctima dels gossos nobiliaris.

Escenes de gossades en una cacera en el Libro de la montería d’Alfons XI (cap al 1350): s’observen les races d’alans i podencs

Però, deixant a banda aquestes qüestions, què diuen realment les fonts d’arxiu baixmedievals respecte a les relacions quotidianes de bona part de les classes populars amb aquests animals? La primera impressió és que poca cosa. Una altra obvietat, i que no ha de ser menystinguda, és que per a la societat occidental de la baixa Edat Mitjana gossos i gats no són uns animals productius –ni per al menjar, ni per a abonament, ni per generar productes derivats...-, la qual cosa no implica que en determinades circumstàncies excepcionals ho foren, si més no amb una escassa rellevància. El 1180 el fuero de Sant Sebastià va regular la venda de pells de gat. En el Tirant lo Blanc, uns segles després, s’assenyala com en moments de dificultat i d’assetjaments s’arribaven a menjar gats i rates.

Ara bé, aquests animals tenien un cert paper en l’economia domèstica. En la visita pastoral a la Ribera del Xúquer de l’any 1386 es relata un fet truculent: diversos veïns acusaren davant els delegats del bisbat uns joves, fills de l’elit d’Alzira, d’haver arrossegat pel monyo i violat a una dona madura i fadrina de Carcaixent. Segons es relata, aquells entraren en la seua cambra situada en l’andana per mitjà d’una gatera. Aturem-nos en aquest últim punt. En les cambres se solia emmagatzemar el gra, en sacs, gerres o orons, i altres productes. Els gats, òbviament, resultaven útils per evitar la proliferació de ratolins, atesa també la presència dels animals de corral, que feien malbé els queviures, i podien foradar cofres o arquibancs i danyar les robes allí contingudes.

Gravat anglés del segle XV

Millor documentats, en canvi, trobem els gossos, per exemple en les mateixes ordenacions municipals. Aquestes se solen referir als danys que podien provocar diversos animals en les vinyes i en els camps sembrats o llaurats, especialment els propers als nuclis habitats. Poc abans de la verema del 1308 el consell de València ordenava que “tots aquell o aquelles qui an cassa o alqueria dins la orta de València en la qual tenen ca o chans que sien tenguts de lligar al coill d’aquells ca o cans un bastó ab ganxo”, per tal d'evitar que s’introduïren en les vinyes i les feren malbé; un estatut idèntic es tornaria a repetir el 1333. En la vila d’Alzira, el 1370, es permetia que si hom trobava algun gos en camps de dacses o panissos “que puxa ésser mort sens neguna pena per tothom que matar lo volrà, e que lo senyor del ca pague lo dan que feyt haurà”.

A voltes els gossos vénen referits igualment en la documentació judicial, normalment en relació amb els ramats de pastors i carnissers. El 1391, un membre destacat de l’oligarquia valenciana, Jaume Marrades, va denunciar que els cans del carnisser Joan Sagra havien entrat en les seues possessions i havien mort un paó (estimat en 44 sous) i una gallina (en dos sous i mig), i reclamava el pagament de les quantitats o bé el sacrifici de l’animal.

Jaume Huguet, El darrer sopar i el gat sota el banc de la taula (1480)

No sols es trobaven en mans de professionals que menaven ramats, també moltes famílies comptaven amb alguns caps de bestiar que eren conduïts pel servei domèstic o pels joves amb la companyia de gossos. Un altre protagonista de la vida pública valenciana, Joan Mercader, denuncià el 1438 al mosso de Bartomeu Montanyana, ja que havia entrat a menjar raïms en una vinya seua, i de pas hi va entrar dos vaques i dos gossos que provocaren diverses tales.

Tanmateix, en el cas valencià, i a diferència de conills o gallines i altres animals del corral, en els inventaris post-mortem i en les almonedes o subhastes de béns gairebé mai trobarem gats o gossos entre el camperolat o l’artesanat. Paradoxalment, sí que eren descrits de vegades recipients trencats i sense cap valor econòmic. D’igual manera, les ordenances municipals, des de la capital del regne fins a la resta de ciutats i viles del país, regularen sovint de forma minuciosa la venda en els mercats de diversos animals domèstics, de la volateria o l’aviram, de la petita caça dels monts dels voltants, etc.; però res en aquest sentit respecte al tema que ens ocupa. El que ve a reflectir aquest silenci, doncs, és que tampoc hi havia un intercanvi que exedira les xarxes de relacions dels veïns i els tractes orals, en el cas de les classes populars i en contrast amb altres capes socials.

Fernando Gallego, Martiri de Santa Caterina (vers 1470). En les pintures renaixentistes els animals domèstics ocupen un primer plànol, en la part inferior dels quadres

El vocabulari emprat és de la mateixa manera ben significatiu. Si en el bestiar (singularment les ovelles, les cabres, els muls o els rossins) o fins i tot en alguns animals domèstics (com els porcs o les gallines) existiren distints mots per definir l’edat, el pelatge, l’estat, etc., per a un mateix animal, res semblant trobarem normalment pel que fa a gats i gossos. Que per a uns mateixos danys en les activitats agràries se sancionara per als primers amb una multa, mentre que per als cans es consentira la seua mort pel damnificat, ens parla per si mateix de la condició d’aquests a nivell quotidià. Altrament, la paraula gos va ser emprada sense cap escrúpol com a insult cap als musulmans valencians, ateses certes connotacions negatives que per a aquests tenien els cans.

En suma, la història ecològica ha posat l'èmfasi en l'impacte de les societats humanes respecte al seu medi ambient i altres espècies. En el cas dels animals domèstics el seu devenir va restar associat als humans, i les nostres actuacions han tingut una repercussió indubtable sobre aquells, bo i que han tingut unes dimensions ben distintes en cada societat. A banda dels esquemes culturals i les actuacions que se'n derivarien, l'estudi de les economies familiars pot oferir un marc en què enquadrar tots aquells processos històrics i, al mateix temps, explicar millor algunes de les seues estratègies.