Alacant en la Guerra dels dos Peres, a punt de desaparéixer a mans dels castellans

Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins

Febrer de 1367. Els síndics de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen per tal de defendre les seues fronteres. 

L’any 1364, no obstant això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet, va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367:  “Quan la dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...]  Aquelles poques persones que·s salvaren isqueren en camissa, nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte”.  

Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament aconseguien dia a dia: “En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió”. 

Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV

I és per això que els representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el Cerimoniós: “En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.  

En conseqüència, el monarca va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari: “A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.

Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.

 

Que no et furten el carro

Encara hui, el principal element de diferenciació al si de les comunitats camperoles és l’accés, o no, als mitjans de producció. Per descomptat, el primer d’ells és la terra, però al darrere hi ha altres variables que marquen, que marcaven, profundes escletxes entre les famílies dels llauradors. Comptar amb una, o més, cavalcadures i carro, era, fins a no faça anys, requisit indispensable per ser qualificat com llaurador. A casa nostra això ha tingut unes derivacions que encara són visibles al nostre urbanisme. Així, els llauradors que treballaven directament la terra (en propietat o en arrendament) requerien d’una casa mínimament ampla per permetre el pas de la cavalcadura amb el carro, disposada de forma allargada perquè era al final on s’hi trobava el corral per als animals. En canvi, els jornalers, sense terra i, per tant, se necessitat de mantindré cap animal, vivien afinats en cases de dimensions més reduïdes.

Els vincles entre l’home i la seua cavalcadura anaven més enllà. De fet, al voltant de les haques es generaria tot un espai de sociabilitat que té en el tir i arrossegament (castellanitzat en “tir i arrastre”) el seu element més visual. Fins no fa massa anys totes les festes locals solien organitzar aquestes competicions però dissortadament, les despeses i les demandes originades per la cultura urbana (assegurances i un llarg et cetera) i la falta d’espais propis han fet recular aquesta pràctica. La competició consisteix a travessar una pista de sorra de platja, terra solta i lleugera, per tant, amb la cavalcadura i el carro carregat amb el doble del pes de l’animal, en el menor temps possible tot fent tres parades en els llocs indicats. L’home deu tirar també del carro i facilitar la tasca de la cavalleria i vaja per davant que està totalment prohibit maltractar a l’animal. De fet, testimonis orals em dient que això de colpejar amb crueltat les cavalcadures és més bé recent, de les darreres dècades quan molts dels que competien ja no treballaven la terra amb animals i, per tant, el seu pa no depenia de la bona salut d’aquests. Temps enrere, la gent s’ho mirava més. En un altre ordre de coses, les travesses, òbviament il·legals, existien. Més d’un malentranyat comprometé el pa dels fills esmerçant la suor de tota una setmana en aquestes quinieles. L'ancestral antiguitat que alguns presumeixen per al tir i arrossegament no va més enllà de la puta postguerra. Sembla ser que l'origen d'aquesta pràctica cal situar-lo al mateix llit del riu Túria, quan un venedor de cavalleries, Ramon Tamarit, a fi d'exposar-les i mostrar la seua força les feia passar vora el riu, on la terra era més fina, tirant d'un carro carregat de sacs i escombreries.

Venda de cavalleries al vell llit del Guadalaviar o Túria

Però realment tot això és extrapolable a l’edat mitjana? En altres paraules, hi havia carros als segles medievals? Ras i curt: No. Els llauradors valencians contemporanis de sant Vicent Ferrer, d’Ausias Marc o de Joanot Martorell no feien servir carros per a les tasques agrícoles. Això no vol dir, malgrat tot, que no existira aquesta forma de transport, però, com dic, aquests no transportaven productes del camp, com ja vam suggerir en una altra ocasió. Fet i fet, la imatge del carro i l’haca al camp valencià –a les comarques centrals del País Valencià almenys– és posterior al segle XVI.

Potser aquesta afirmació puga sorprendre, donat el que passa a altres regions d’Europa. A més a més, no podem negligir la influència que el cinema ha exercit a difondre de la imatge dels usos agrícoles dels carros. En efecte, a Anglaterra el carro era propietat del senyor, qui cedia el seu ús a la família pagesa. A Andalusia sembla que també els camperols i els comerciants podien transportar els seus productes mitjançant aquest sistema. Així, per exemple, el 1477 dos comerciants burgosins transportaven llana fent servir tant carretes com una rècua de mules. Sabem que aquesta estava composta de vuit bèsties carregades amb un total de 14 saques de llana, dissortadament no consta la càrrega dels carros. D’altra banda, el cinema també ha tingut molt a veure en la difusió d’aquesta imatge. No cal pensar massa per trobar pel·lícules on els camperols facen servir carros per al transport de productes del camp. No cal anar molt lluny, Robin Hood de Rdiley Scoot (2010) –on apareix Russel Crowe– tant els ruscos de mel del frare golafre com els cereals del delme són transportats amb carro. Sense deixar aquesta temàtica, en el Robin Hood de Michael Curtiz (1938) el protagonista encarnat per Errol Flynn amotina els camperols des d’una carreta. I els exemples podrien continuar però, com ja he dit adés, aquesta no és la situació al camp valencià.

Un exemple més: un cottage anglès amb ànecs, rossí i carro, i encara l'arada amb rodes, de The Black Shield of Falworth

Per tant, quin transport fan servir els llauradors valencians? Per a què es fan servir, llavors, els carros, si no es per transportar la producció agrícola? Inicialment podríem pensar que, com passava fa unes dècades, l’adquisició del carro estava reservat a les economies pageses més solvents però això no és així. Els inventaris post-mortem de diversos pagesos benestants d’arreu el país ho confirmen. Llorenç Ros, de l’horta de València, mort el 1421, posseïa una mula, dos ases i dos rossins, però cap carro. Com tampoc en tenia Bartomeu Miquel, de Xàtiva, mort el 1448, que sí comptava amb quatre mules. Joan Garcia, de Xirivella, mort el 1491, tenia al corral de sa casa un ase i un rossí. A l’inventari de Lluís Gorrea, de Sueca, mort el 1552, no s’inventaria cap animal de treball ni tampoc cap carro, però sí set anells d’or, signe evident de la seua riquesa. El transport de la producció agrícola es feia, per tant, a lloms de cavalleria, no amb carros. El millor testimoni d’això la donen els guiatges atorgats pel batle general del regne als musulmans perquè puguen abandonar llur senyories i marxar als mercats de la part meridional del regne i encara a Múrcia i Granada. Tots ells marxen acompanyats de bèsties mulars, ases o rossins. Hom podria dir que aquest ús de les cavalleries respon a una mena d’especificitat mudèjar. És cert que els andalusins, si més no els de la vall d’Alfàndec, estaven especialitzats en el comerç d’animals, però no és obstacle perquè els cristians no feren servir també el sistema de rècues de matxos i atzembles. I és que, si bé ho mirem, tampoc la geografia del país convidava a circular d’ací cap allà amb carro. Només el complexe d’inferioritat manifestat en grans obres faraòniques per part d’alguns governants i la tecnologia han estat tristament capaços d’alçar ponts i foradar muntanyes allà on la rabosa i el conill feien el cau, on només hi arribava el vol del falcó. Abans d’això, voltes i voltes per calçades i camins de via estreta, amb el marge pròxim, pensats i fets, no per a carros, sinó per a homes i cavalleries. No és només el paisatge, la natura, el que destrueix la formigonera. El ciment que vomita el seu ventre acaba també amb tota una xarxa de camins que, tot comunicant poble a poble, permetia recórrer el país del Sénia al Segura. Camins com aquest.

Ací vegeu un traginer musulmà amb una cavalleria

Només puntualment es van construir camins pensat específicament en la circulació de carros. Així, per exemple, durant la dècada dels anys 20 del segle XV el Consell de la ciutat de València va finançar la construcció d’un camí de carro que connectara la capital del regne amb Castella a través de Requena, el que seria desprès el Camí reial de Castella, a fi de facilitar l’arribada des de la Meseta de grans quantitats de cereals, bàsicament forment.

Llavors quin era l’ús dels carros? Aquests es feien servir bàsicament per al transport de productes pesats no agrícoles. La tesi de la nostra col·lega Maite Izquierdo confirma aquesta idea. Segons la historiadora de l’art, els fusters transportaven la matèria primera des del riu Guadalaviar fins al mercat o els seus tallers amb carros, raó per la qual el Consell va prohibir la entrada dels carros carregats amb fusta dins la ciutat el 1375. També la pedra que arribava des de les diverses pedreres del regne devia ser transportada així, amb carro.

Malgrat tot, els carros són força esmunyedissos entre la documentació, les referències, ben minses. Els llibres d’obres, que en principi semblen adients per rastrejar la presència de carros, donada la necessitat de transportar fusta i pedra, no diuen res al respecte. Els protocols notarials poc, o ben poc. És aquest, com altres, un tema que exigeix temps i recerca però, sobre tot, major comunicació i intercanvis de dades entre els investigadors a fi de topar amb el rastre. Ben mirat, l’incís de les rodes sobre la terra no s’esborra així com així.

El poder de las mujeres, las mujeres del poder. La figura de la reina consorte en Castilla durante el siglo XV

Diana Pelaz Flores

Universidad de Valladolid

Hasta hace no mucho más de tres décadas, hablar del poder en la Edad Media se conectaba únicamente con la figura del varón. Se trataba de un varón con unas características muy concretas, tales como su linaje o su riqueza, las cuales permitían su acceso a las más altas instancias del gobierno de un territorio o, incluso, de un reino, si así le correspondía en función de su vinculación con la dinastía reinante en aquel momento. En relación con esta idea, la aparición de mujeres en un escenario semejante perfilaba la excepción, la anomalía dentro del dominio masculino que, a lo largo de los siglos, había cincelado el nombre de grandes señores y reyes. Basta citar las palabras con las que Diego Clemencín se refería a la Reina Católica, Isabel I de Castilla, en el Elogio que éste le dedicara ante la Real Academia de la Historia en 1807:

«Gobierno verdaderamente admirable, obra de una muger, que reuniendo en su persona las virtudes y calidades de ambos sexos, acertó á concebir un sistema mezclado convenientemente de suavidad y energía; que comprimió la licéncia sin substituirle la servidumbre». (Clemencín, Diego, Elogio de la Reina Católica, Madrid, Real Academia de la Historia, 1820, p. 29)

Su visión se centra así en lo extraordinario que encierra, a su entender, un acontecimiento semejante: la capacidad de una mujer para gobernar y dirigir el destino de la Corona de Castilla, lo que encuentra justificación en la presencia de cualidades masculinas en Isabel I, aquellas que le permiten gobernar con justicia y rectitud. Es precisamente, la necesidad de comprobar la veracidad de afirmaciones como ésta, la que ha conducido recientemente a la Historia de las Mujeres a buscar otros ejemplos de “mujeres singulares” que participaron activamente en la vida política castellana o a examinar con mayor detenimiento y juicio crítico la actuación femenina con respecto al poder.

Suscripción autógrafa de la reina María de Aragón con motivo de la cesión de la fortaleza de Montalbán al privado regio, D. Álvaro de Luna. Sección Nobleza AHN, FRÍAS, c. 126, doc. 19. Guadalajara. 1437, febrero, 1

Suscripción autógrafa de la reina Juana de Portugal, segunda esposa de Enrique IV, en una cédula en la que ratifica a Rodrigo Ponce de León la tenencia de la villa de Tarifa y del alcázar de Carmona. Sección Nobleza del AHN, OSUNA, Leg. 141, doc. 124. s/l, 1466, julio, 6

Mujeres pertenecientes a la alta aristocracia, como Leonor Pimentel, esposa del conde de Plasencia don Pedro de Estúñiga, o la duquesa de Villalba, Inés de Guzmán, esposa del contador mayor Alfonso Pérez de Vivero, abadesas de monasterios tan destacados como el Monasterio burgalés de Santa María de las Huelgas, o las esposas de los monarcas castellanos, ilustran a la perfección la imagen del poder medieval en femenino. Por su especial relevancia respecto a las tareas de gobierno, la figura de la reina consorte merece una atención particular que permita descubrir su identidad, ideología y significación política. Gracias a su matrimonio, el destino de estas mujeres quedaba vinculado al del rey y, por extensión, al del reino en su conjunto, lo que hace de ellas estrechas colaboradoras y valedoras de los intereses de su marido, aunque también de la familia de la que procede, como ocurre en el caso de María de Aragón y el apoyo que ésta brinda a la causa de sus hermanos, los Infantes de Aragón, respecto al monarca castellano, Juan II de Castilla, y al privado de éste, el Condestable D. Álvaro de Luna.

Dibujo a pluma de los Infantes de Aragón extraído de la Genealogía de los reyes de España, de Alonso de Cartagena, Biblioteca de Palacio, 1460

Detrás de estas mujeres se esconde una fuerte personalidad y una sagacidad política que comprende un sinfín de matices que se ven afectados por el contexto político del reino, los intereses nobiliarios, la formación recibida como infanta o la relación que mantiene con el propio rey. Todos ellos, pero particularmente su manera de enfrentarse a los acontecimientos castellanos, demuestran su interés por participar en los circuitos del poder y ejercerlo conforme al estatus privilegiado del que goza a nivel político.

En todo caso, rey y reina integran, a través de la institución matrimonial, una sólida estructura que conduce y representa a la Monarquía castellana: la pareja regia. La presencia de cualquiera de ellos refuerza el compromiso que existe entre la Corona y sus súbditos a través de la visibilidad que proporcionan con sus continuos viajes por las ciudades y villas castellanas. De esta manera, la itinerancia cortesana estimula la relación de lealtad y fidelidad que han de prestar hacia el rey, como señor natural del reino, y al príncipe, como futuro heredero del trono, en el seno de una comunicación simbólica que se construye entre la Monarquía y el reino. Especialmente en lo que respecta al lenguaje ceremonial que afecta al príncipe de Asturias, la reina participará de una manera activa, con el fin de asegurar que la sucesión se produzca con normalidad. La reina, como mujer que está llamada a ser la madre del heredero y, por tanto, quien asegure la continuidad dinástica, velará por los intereses de sus hijos y, en particular, los del príncipe heredero, procurándoles una buena educación como infantes de la Casa real castellana y ejerciendo una influencia, a menudo decisiva sobre ellos, fruto del afecto, la confianza y la cercanía maternas.

Comienzo de la carta que envió la reina Isabel de Portugal al concejo de Murcia para comunicarles el nacimiento del infante don Alfonso. AMM, CAM, 785, 21. Tordesillas. 1453, noviembre, 15

Conscientes de su capacidad para influir en el futuro rey, no faltarán ocasiones en que se trate de separar a la reina de su hijo por parte de otros nobles que buscaran incrementar su dominio sobre el heredero, como le ocurrirá a la reina Catalina de Lancaster, tras enviudar de Enrique III y ser nombrada corregente del reino junto con su cuñado, el infante Fernando de Antequera, de acuerdo con el testamento del rey difunto. Según su testamento, Enrique III disponía que la guarda del príncipe pasara a manos de dos nobles castellanos, Juan Velasco, camarero mayor de Enrique III, y Diego López de Estúñiga, justicia mayor del reino, lo que motivó la rotunda negativa de la reina Catalina argumentando que nadie mejor que ella debía disponer de la educación y cuidado del futuro Juan II ya que, dado que ella era la madre del rey “dixo que ella lo entendia tener e criar, pues lo pariera e saliera de las entrañas de su vientre” (García de Santamaría, Alvar, Crónica de Juan II de Castilla, ed. de Juan de Mata Carriazo y Arroquia, Madrid, 1982, p. 44).

Además de velar por los intereses de sus vástagos y por el mantenimiento de su preponderancia en el ámbito cortesano, las competencias de la reina se trasladarán al ámbito de la política diplomática con otras Coronas vecinas, participando en las recepciones de embajadores y emisarios, pero asimismo, en los asuntos de la política interna castellana. Si bien es cierto que las funciones de gobierno del reino y administración del territorio afectan al rey en última instancia, la reina asumirá parte de la gestión de las tierras del rey, es decir, aquellos núcleos que pertenecen a la jurisdicción del realengo.

Tras contraer matrimonio, era el momento de cumplir con las cláusulas que habían sido fijadas previamente en el contrato matrimonial entre ambos contrayentes. Como consecuencia del mismo, en pago de la dote y arras que le correspondían a la novia según la legislación castellana, el monarca procedía a la entrega de algunas ciudades y villas realengas en favor de su esposa, de las que ella misma tomaría posesión en los meses siguientes. Estas tierras, que conforman el Señorío de la reina, debían ser gestionadas por ésta, impartiendo justicia y velando por el mantenimiento del orden público y del bien común en todas ellas. La Corona castellana se aseguraba, al mismo tiempo, fortalecer el sentimiento de pertenencia a las tierras del rey, aportándoles mayor seguridad frente a las apetencias de una levantisca nobleza que podía aspirar, en un momento dado, a hacerse con el control de alguno de estos núcleos, gracias a una falta de control por parte del soberano sobre los municipios que pertenecían a la jurisdicción real.

Para cumplir con estas obligaciones que le imponía el señorío, la reina pasará largas temporadas en algunas de estas ciudades y villas, como las villas abulenses de Arévalo o Madrigal de las Altas Torres, refugio habitual de la reina y de los oficiales y servidores que la asistían a diario en sus tareas, los cuales daban carta de realidad a la Casa de la Reina.

Plaza de la Villa, situada en la localidad de Arévalo

Palacio de Juan II en Madrigal de las Altas Torres. Una de las residencias habituales de María de Aragón e Isabel de Portugal, primera y segunda esposa del monarca

Esta mayor proximidad a la Reina favorece, por un lado, una mayor accesibilidad a los vecinos de estas localidades para entrar a formar parte de la Casa de la Reina como sus servidores, y por otro lado, el avecindamiento de algunos de estos criados, como el linaje de los Velázquez de Cuéllar en Arévalo, aprovechando las largas estancias de las que disfrutaron en la villa reinas como Isabel de Portugal.

Con independencia del contexto político o de las particularidades personales que, en un determinado momento, pueden llevar a adoptar posturas muy diferentes ante situaciones cruciales para el destino de la Corona castellana, las responsabilidades que la esposa del rey precisan de un compromiso que es común a todas ellas: la defensa de los intereses de la monarquía. En relación con esto, se comprueba la preocupación de la reina por mantener su estatus y preponderancia en el entorno del poder, tanto a nivel personal como a nivel dinástico. No hay que olvidar que la reina es, en definitiva, pieza fundamental del presente, pero sobre todo la llave que da acceso al futuro de la Monarquía castellana.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.

La Vega Baja de Toledo: un jaciment de l'alta edat mitjana

L'alta edat mitjana és tot un misteri en molts llocs d'Europa, i més encara en la península ibèrica. Un exemple podria ser la ciutat de Toledo que, tot i ser la capital del regne visigot i aparèixer contínuament en la documentació escrita del període, fins a 2001 era encara un misteri arqueològic, perquè no apareixien a penes restes ceràmiques del període en l'estratigrafia de la ciutat històrica. Hi havia, doncs, un cert buit entre els segles VI i IX, és a dir, un segle abans i dos després de l'arribada dels musulmans a la península. En aquell període la ciutat no havia estat abandonada del tot, però pràcticament no apareixien restes arqueològiques, amb l'única excepció d'algunes pedres decorades d'època visigòtica aprofitades en la construcció d'edificis posteriors. Se sabia, però, per la documentació escrita, que a Toledo existia un suburbium, és a dir, un barri exempt fora de les muralles, com indica el seu nom en llatí a sota de la ciutat, al que no hem d'atribuir el caràcter negatiu actual de la paraula suburbi. Doncs bé, ara se sap segur que aquest barri estava situat en la zona denominada Vega Baja, que com el seu nom indica era, des d'època medieval, una zona agrícola, una planura a sota mateixa de turó envoltat pel riu Tajo sobre el que s'assenta Toledo; que actualment és la zona d'expansió urbanística de la ciutat moderna.

Emplaçament del jaciment de la Vega Baja (perímetre oficial declarat BIC en 2008), envoltat de l'actual ciutat de Toledo, junt a la ciutat històrica emplaçada sobre el turó que envolta el Tajo

Fa temps que se sabia que en la zona agrícola de la Vega Baja hi havia restes arqueològiques, perquè n'hi havia edificis històrics reaprofitats, i les troballes fortuïtes eren contínues. De fet, ja al segle XVI un canonge de la catedral va realitzar una excavació al voltant d'una ermita, que els arquitectes de l'època van atribuir als romans, però que més probablement pertanyien a època visigoda. Amb tot, uns sondejos en l'any 2001, previs a la construcció d'un hospital i a l'organització de la urbanització de la zona, van confirmar el que ja se sabia: que aquella zona era plena de restes arqueològiques. Des de llavors s'ha dissenyat tot un projecte d'excavació en extens, que a hores d'ara ja s'ha desenvolupat en diverses campanyes des de 2004 fins a l'actualitat. Així, el jaciment de la Vega Baja de Toledo, amb les seues 40 hectàrees de superfície, porta camí d'esdevenir essencial per a conèixer molts aspectes de les ciutats en època visigòtica, i més encara de l'exercici del poder en aquest període; com també aportarà informació sobre els dos primers segles de la presència dels musulmans en època emiral.

L'expansió de la ciutat romana republicana de Toletum en la zona de Vega Baja començà en època imperial, amb la construcció del circ, el teatre, i algunes viles de gran riquesa. Amb tot, el moment de major esplendor del suburbium de Toledo va arribar en època visigòtica, perquè la monarquia no sols va decidir nomenar Toledo capital del regne, i per això en un moment determinat va decidir construir-hi els edificis del poder. De fet, és típic de moltes ciutats visigòtiques l'emplaçament en el pla d'aquesta mena de construccions, fins i tot fora de les muralles i encara que la ciutat estiga en altura. És per això que el palau reial dels reis visigots, aquests de les llargues llistes que memoritzaven els nostres pares i avis a l'escola, estava al suburbium i no a l'antiga ciutat. Com també ho estava la catedral i la zona episcopal, és a dir, el lloc en el qual es celebraren els nombrosos concilis eclesiàstics dels que parlen els documents escrits, i no en l'actual Toledo.

III Concili de Toledo (1862). Llenç de José Martí Monsó (1839-1912)

Segons han demostrat les excavacions fins ara, l'activitat constructiva principal, urbanística, impulsada per la monarquia, comença a la segona meitat del segle VI, en paral·lel a diverses actuacions urbanístiques en altres ciutats del regne visigot. En aquell moment s'intentava seguir la moda de Bizanci, l'imperi romà d'Orient, per la qual cosa cada ciutat devia comptar amb una Catedral, una església reial, i una basílica dedicada als màrtirs. Es pensa que la construcció del palau reial degué ser impulsada per Leovigild, tot i que de moment, o almenys pel que sabem a nivell de divulgació, les proves no són concloents, i potser actualment ja se sap alguna cosa més. Pel que fa a la basílica de Santa Leocàdia, sabem per la documentació escrita que la major part dels concilis es van celebrar en aquest temple del suburbium de Toledo, és a dir, a la Vega Baja. De fet, en 1956 i 1972 ja s'havien localitzat troballes que apuntaven a aquesta localització.

Deixant de banda els edificis del poder, el ben cert és que a hores d'ara allò més conegut per les excavacions són els habitatges, i més encara el disseny de la trama urbanística, profundament ortogonal, i jerarquitzat respecte a les construccions públiques. Sembla que en època visigòtica el suburbium toledà ocupa una superfície major de la que havia ocupat en època romana, i a més amb una major densitat demogràfica, cosa que indica que el suburbium tenia en aquell moment més importància que la pròpia ciutat. Les cases s'agrupen en mançanes, i els edificis giren al voltant d'un pati o espai obert central, alguns dels quals arriben a tindre una superfície de 400 m2. També és cert que en les proximitats dels edificis del poder l'espai dels carrers és més ample, i recentment s'ha excavat una gran plaça amb un sòl de còdols.

Moneda d'or del rei Ervigi, de finals del segle VII

Sobre el moment immediatament posterior a la conquesta musulmana de la península encara no se sap res. Almenys, una vegada més, a nivell de divulgació. Amb tot, sembla que els habitatges visigòtics del suburbium van estar ocupats per població musulmana fins al segle X, com testimonien les nombroses troballes numismàtiques d'època emiral. En aquell moment la zona fou definitivament abandonada perquè la ciutat emmurallada havia adquirit de nou rellevància amb el Califat, l'antic suburbium no era ja més que un raval, i els grans edificis estaven semi-destruïts des del segle IX. La recerca donarà més dades, malgrat que és evident que en tractar-se de la capital oficial dels visigots l'exercit invasor de Tariq degué assentar-se un temps al voltant de Toledo, i que la planura de la Vaga Baja és el lloc idoni. Veurem si en el futur tot apunta cap ací.

Comptat i debatut, podeu veure un resum de tot plegat amb bones imatges i entrevistes amb els arqueòlegs en els següent reportatge d'Arqueomanía, el programa que Televisió Espanyola va emetre l'any passat dedicat a l'arqueologia.

Si esteu més interessats en el tema podeu veure la pàgina web del projecte, i també aquest llibre de divulgació sobre el jaciment publicat fa pocs anys, que es pot descarregar de la mateixa pàgina. Si hi esteu interessats a nivell científic n'hi ha a la mateixa pàgina web i a la xarxa diversos articles disponibles que es poden trobar fàcilment.

Teles, draps, tapissos i penons medievals

L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

Penó de las Navas de Tolosa

El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

Estendard de Colls

Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

Penó de la Conquesta de València

Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

Senyera de València

A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia

Pedro de Larraondo, un filibuster biscaí a l'illa de Lesbos (1405-1411)

'En el relat dels viatges que va fer per mitja Europa i Pròxim Orient entre 1436 i 1439, l'andalús Pero Tafur va recollir la història d'un tal "Pedro de la Randa", que, segons deia, li contà el torsimany del soldà mameluc d'Egipte, que era un jueu de Sevilla convertit a l'Islam:

Pedro de la Randa era cossario, e aviéndolo por onbre muy valiente en aquellas mares, óvose de perder e fue preso de un navío de moros, e levándole ansí preso, encontróse con ellos un cossario catalán... Como era onbre tan famoso, díxole que él lo refaría e le daría fusta e cabdal... Pedro de la Randa dixo que le plaçía por condiçión que siempre la guerra se fiziesse a los moros e nunca a los christianos, porque él lo teníe jurado. El catalán gelo otorgó e fuéronse a Rodas e allí se adereszaron de todo lo nesçessario para andar en cosso. E salieron del puerto e fizieron mucha guerra a los moros, tomando muchos navíos dellos e faziéndolos que aún ellos non osasen cargar en los de los christianos. E tanta fue la fama destos dos que ansí estavan los moros amedrentados, como si dos prínçipes, los mayores de christianos, anduvieran sobre la mar.

Així, Pedro de la Randa, que era castellà -esto me contó el trujamán, que lo avía visto, por magnificar a su señor el Soldán e por me fazer plaçer en dezir bien de castellano, pues quél lo era también- i el seu soci català s'haurien dedicat al cors des de l'illa de Rodes, atacant exclusivament a musulmans, fins que van ser capturats pels mamelucs. El soldà els prometé la salvació si es convertien a l'Islam, cosa a la qual el català estava disposat, però no així De la Randa, que es negava absolutament. Finalment, el castellà enganyà al soldà prometent la seua conversió si el català era executat primer: quan aquest fou mort, De la Randa confessà que no tenia cap intenció de fer-se musulmà i que havia promès allò per tal de salvar l'ànima cristiana del català, en evitar la seua islamització. Aquella actuació va fer que es guanyés el respecte del soldà egipci, que li oferí treballar per a ell essent governador dels cristians que hi havia sota els seus dominis. De la Randa acceptà, sempre i quan no hagués de lluitar contra los christianos, de forma que passà al servei dels mamelucs, fins que l'ascensió d'un nou soldà significà la pèrdua de la seua protecció i la seua execució, davant la negativa a convertir-se en musulmà:

Murió aquel Soldán e fizieron otro, el qual luego embió por aquel cavallero que tenía en cargo a Pedro de la Randa, e mandó que gelo truxesen allí con entençión de lo matar; el cavallero fuyó con él e metióse en un lugar, e allí el Soldán lo cercó e lo tomó a él e a Pedro de la Randa, e maandóle que renegase la fe e se tornase moro, e Pedro de la Randa, non lo queriendo fazer, fue asserrado por la cabeça e los christianos lo levaron a enterrar a una yglesia que està en Babylonia, que dizen Santa Martha, e oy faze miraglos.

Per tant, segons la versió de Tafur, Pedro de la Randa hauria estat un famós corsari castellà a les aigües del Pròxim Orient, que, en contrast amb el seu soci català -sense nom conegut o memorable-, es negà a atacar els cristians i acabà morint com a màrtir per la seua fe. Tanmateix, els estudis historiogràfics realitzats per Maria Teresa Ferrer Mallol a partir de les informacions existents a les fonts barcelonines, genoveses, venecianes i a la cancelleria reial aragonesa ofereixen una altra imatge ben diferent. En primer lloc, el seu nom actual seria Pedro de Larraondo i, efectivament, provenia de la Corona castellana, tot i que concretament era biscaí. Com és sabut, des que Gibraltar passara a control cristià en el context de la croada d'Almeria de 1309, els navegants atlàntics començaren a creuar amb major freqüència l'Estret, arribant a la Mediterrània. Així, a partir de mitjan segle XIV són habituals els esments documentals a coques baioneses als ports catalanovalencians i la presència de mariners, transportistes i mercaders bascs, càntabres i castellans és una constant a finals de la centúria.

En aquest context, una sèrie de corsaris procedents de la Corona castellana passaren a actuar en l'àmbit mediterrani i, en general, seguiren uns mateixos patrons: estigueren al servei dels aragonesos, dels provençals i del papat d'Avinyó, atacant preferentment a genovesos i florentins, les robes dels quals eren venudes a ports sicilians, sards, mallorquins, provençals, catalans o valencians. Larraondo, en canvi, actuà de forma molt diferent i féu dels mercaders catalans una de les seus preses preferides. No debades, ja en 1398, quan operava com a transportista dels Datini, tingué un incident amb un corsari proaragonès, per la qual cosa Larraondo informà al factor de la companyia florentina que los catalanes vos quyeren peor que non a moros. Però no fou fins a més tard, cap al 1405, quan el biscaí es dedicà a practicar activitats piràtiques de forma sistemàtica, refugiat a les illes gregues de Rodes, Quios i, sobretot, Metellí (l'actual Lesbos). La primera era dels hospitalaris i constituïa el principal punt de suport per als catalans en el seu comerç a Ultramar, mentre que les segones estaven sota la senyoria de particulars genovesos, que acolliren les operacions de Larraondo i els seus, entre els quals hi havia tropes de peu i a cavall.

Lesbos en l'actualitat, amb el castell de Metellí al fons

D'aquesta forma, entre 1405 i 1408 foren capturades diverses naus a la zona, que es convertí en un lloc insegur per als catalans. Tant que els arrendadors dels impostos d'importació i exportació reclamaren una rebaixa en el preu d'arrendament per les grans robaries que aquells ladres e cossaris de Metallí han fetes e fan en les mars de Llevant, axí a nostres sotsmeses com a altres qui lurs havers trameten en Cathalunya, en tant que·ls mercaders no gosen navegar ne trametre lurs robes e havers en les dites parts de Levant, ni devers Levant trametre en Cathalunya per paor de perdre aquelles. I, igualment, Martí l'Humà reconeixia davant les Corts catalanes que algú dels nostres sotsmeses no ych guose exir ni navegar, ni fer alguns affers, de què·s segueix gran damnatge. L'audàcia dels homes comandats per Larraondo era tal que durant la primavera de 1408 feren una incursió en aigües de Sicília, on prengueren tres naus catalanes, es plantaren davant Sant Feliu de Guíxols i retornaren cap a l'Egeu, no sense abans combatre amb vaixells catalans a Sardenya i Nàpols, prenent-ne un altre. El problema arribà al punt que tant la Diputació del General catalana com el Consell municipal de Barcelona armaren sengles esquadres en 1409 per tal de cercar i combatre el biscaí.

En definitiva, fent de Lesbos la seua particular Illa de la Tortuga, Larraondo dirigia un grup d'homes armats que, amb un parell de naus, es dedicava a obtenir botí lliurement, com els filibusters del segle XVII. En concret, sembla que assaltava especialment els catalans i els venecians, per a la qual cosa comptava amb el suport circumstancial dels genovesos, tot i que també atacava els musulmans, com en 1407, quan prengué un vaixell amb 60 peregrins que anaven a la Meca, o en 1409, quan capturà una nau amb mercaderies de gran valor i 150 musulmans, que vengué a Xipre, amb les protestes i l'enuig consegüent del soldà de Babilònia. Així, finalment foren aquests enemics els que acabaren amb les activitats de Larraondo. En primer lloc, en 1411 una esquadra de set naus catalanes, dedicades al comerç però armades, el degué trobar a la ruta de Síria i el perseguí fins a les proximitats de Quios, on sembla que el capturà. A més, aprofitaren per atacar amb bombardes els habitants de l'illa, majoritàriament genovesos, que s'armaren i eixiren a la cerca dels catalans. La persecució acabà al port d'Alexandria, on tingué lloc una llarga batalla, a foc i flama, durant tot el mes d'agost, fins que els genovesos, sense aigua ni queviures, hagueren d'abandonar la lluita.

Els catalans, però, tingueren moltes pèrdues i hagueren de prometre la meitat de les seues mercaderies a les autoritats locals per tal de guanyar-se el seu favor. A més, els lliuraren la seua principal presa, Pedro de Larraondo, qui al·legà que els catalans li havien robat els béns que ell havia pres anteriorment dels musulmans. En conseqüència, l'almirall d'Alexandria confiscà finalment totes les mercaderies de les naus catalanes i empresonà el seu capità, Jaume Fogassot, enviant-lo, juntament amb Larraondo, davant el soldà de Babilònia a El Caire. D'ací, tal vegada, la història que contà Pero Tafur unes dècades després a través del torsimany jueu del soldà: un català, el nom del qual no recordava, i un castellà de renom, Pedro de la Randa, foren duts al soldà. Tanmateix, no hi ha fonts que confirmen la resta del relat de Tafur sobre la treta de Larraondo davant el soldà i l'estada al seu servei fins a l'arribada d'un nou soldà, que, en qualsevol cas, es produí a penes uns mesos després, en 1412. El que queda clar, no obstant, és que, tot i la seua negativa a convertir-se a l'Islam, les seues activitats piràtiques no entenien de religions: també atacà el seus companys de fe i no fou cap "príncep cristià", com Tafur va pretendre. Fou, salvant les distàncies, un filibuster avant la lettre.

Tota la societat castellanoleonesa lamenta la perdua del professor Valdeon

La qualitat professional i personal de Julio Valdeon, per si no era prou evident al llarg de la seua vida, ha quedat de manifest en el reconeixement i l'admiracio que ha mostrat el conjunt de la societat de Castella-Lleo. Res mes. No vull fer comparacions amb la nostra societat perque les comparacions... be perque el resultat tambe em fa una mica de por.

En la foto, diferents ambits de la societat castellana s'apropen per donar les seues condolencies a la familia, en aquest cas, l'escriptor i reporter Julio Valdeon Blanco.

Mor Julio Valdeon Baruque

Malauradament hem de tornar a obrir la bústia de necrològiques perquè Julio Valdeón Baruque ens ha deixat als 72 anys. Valdeón, que va nàixer a Olmedo en 1936, ha estat catedràtic d’Història Medieval de la Universidad de Valladolid des de 1973, encara que va obtenir la càtedra el 1971 en la universitat de Sevilla. Fou durant un congrés a aquesta ciutat quan vaig tenir oportunitat de conèixer-lo. Si he de dir alguna cosa a propòsit d’ell, diré que era una persona plana, molt plana. La proximitat que va mostrar sols en un parell de dies, encara ara em sorprén. Sempre parlava de la necessitat d’arribar a la gent, d’eixir de la capelleta per arribar a la societat. Crec que aquest és un element que els grans historiadors comparteixen. La gent com Bloch, Carr o Valdeón no els interessa la història com a erudició i la recreació, sinó que volen història com a ciència per a la societat. En aquest sentit, el compromís social de Valdeón esta mes que provat. El seu pare fou assassinat pels golpistes durant els primers mesos de la Guerra Civil, i intentaren fer el mateix amb ell i sa mare. Durant dècades ha format part del PCE i, de fet, fou candidat d’aquest partit al Senat en les primeres eleccions democràtiques. A més, al llarg de la seua vida ha format part de diverses comissions ministerials en matèria d’educació i d’història. La darrera fou la qüestió dels papers de Salamanca.

Valdeón ha estat un dels grans historiadors marxistes espanyols, la influència del qual s’ha deixat sentir en no poques generacions. De fet, Valdeón va formar part del tribunal de tesi doctoral de l’imminent catedràtic Ferran Garcia-Oliver. Les seues preocupacions socials el conduïren a preocupar-se pels sectors marginats de la societat castellana dels segles baixmedievals, especialment els jueus, i la societat camperola. Tot i això, Valdeón també és l’historiador dels monarques castellans, especialment dels Trastámara, i de les grans síntesis d’història castellana. Així mateix, Valdeón es preocupà per les qüestions metodològiques i epistemològiques. Vegeu alguns dels seus títols:

• Enrique II de Castilla. La guerra civil y la consolidación del régimen (1366-1371) (1966)
• Los judíos de Castilla y la revolución Trastámara (1968)
• El reino de Castilla en la Edad Media (1968)
• Historia General de la Edad Media, siglos XI al XV (1970)
• Los conflictos sociales en el reino de Castilla en los siglos XIV y XV (1975)
• Aproximación histórica a Castilla y León (1982)
• En defensa de la historia (1988)
• El feudalismo (1992)
• Judíos y Conversos en la Castilla medieval (2000)
• El chivo expiatorio. Judíos, revueltas y vida cotidiana en la Edad Media (2000)

Isabel del Val, directora del Instituto de Historia Simancas i companya del departament d'Historia Medieval de la Facultad de Filosofía y Letras, coordina, juntament amb Pascual Martínez Sopena, un homenatge que estava previst per a novembre i que consisteix en la publicació de tres volums, a hores d’ara en impremta, en els que participen gairebé dos-cents experts medievalistes.

Dimarts, a les 16.30, tindrà lloc l’acomiadament del cadàver. Requiescat in pace i que la terra li siga lleugera.