Verges prenyades i Maria de la O

L’altre dia parlava del culte a la Mare de Déu de la Llet, una advocació que durant l’edat mitjana va estar força estesa arreu d’Europa. En aquest temps Jesucrist era despullat de qualsevol signe d’humanitat, vist com el jutge, el Pantocrator, que havia de vindre a la fi dels temps per a jutjar a vius i morts, davant del qual calien advocats que defensaren el comportament i les bones obres dels creients. I la societat medieval veié en la Verge la seua advocada i intercessora. Per això, davant de les representacions de Jesucrist com a jutge suprem, impassible, es generalitzaven les advocacions que posaven de manifest la humanitat de la Verge i el seu vessant protector dels desvalguts. En aquest sentit, res més tendre, més humà i alhora més protector que una mare que alleta el seu fill de bolquers, indefens, mentre l'acarona entre els seus braços. La imatge que es pretenia donar era justament aquesta, una mare que té cura del seu nadó, incapaç de valdre’s per si mateixa.

En eixes estàvem quan van arribar les noves directrius del Concili de Trento al segle XVI, que miraven de limitar qualsevol de les representacions que suggerien la humanitat de la Verge, i menys encara admetre la de Jesucrist, i es prestaven al dubte. Es tractava també de frenar el corrent docetic, que afirmava que Jesús només tenia aparença humana però que en realitat estava fet d’una substància celestial, mentre que l’ortodoxia reafirmava la consubstancialitat de Jesucrist. Tot plegat, moltes imatges pictòriques i escultòriques foren si més no retirades dels murs de les esglésies, raó per la qual la devoció popular vers aquesta advocació minvà.

La Visitació, de Roger van der Weyden

La Mare de Déu de l’alletament, però, no era l'única representació que posava de manifest la humanitat de la Verge, i per tant, no fou l'única advocació que fou denigrat per Trento, sinó que hem de considerar també les Verges prenyades. La veritat és que aquest motiu rep diverses denominacions: com ja he dit, Verges prenyades, però també Verge encinta, Verge gràvida o Vierge gravide, Verge embarassada, per bé que sembla que la més estesa siga Verge o Madona del part, i sí, també la santa Maria de la O. Aquesta advocació, però, no s'ha de confondre amb la de la Concepció, que va sortir més tard, després de Trento, justament per a substituir aquesta devoció, puix que restaven sense protecció les dones prenyades. Per bé que ambdues advocacions es fonamenten en el mateix passatge bíblic de l'Anunciació (ací i ací, a Reims), la representació artística de cadascuna d'elles és força diferent: mentre la Prenyada fa ostentació del seu Ventre, sempre amb una figuració ben terrenal, la Concepció, immaculada, es presenta com a ideal de puresa, model femení i, per descomptat, celestial.

Santa Maria encinta de Cucgnana, talla de finals del segle XVII

La nostra professió ens dóna l’oportunitat de rodar per ací i per allà, de veure món. De tornada del congrés de Perpinyà, ara ja uns mesos, en el que participarem bona part dels membres d’Harca, vaig visitar una exposició sobre Mares de Déu prenyades en un poble de Cucugnan, que conservava també una imatge d’aquesta temàtica. Això no obstant, com podeu veure en la imatge, no és una escultura medieval sinó que barroca: el ventre apareix lleugerament insinuat i remarcat per una cinta.

Afortunadament, del segle XV ens han arribat unes poques imatges pictòriques i escultòriques d'aquesta advocació. Ací en teniu algunes:

"Madona del Parto" Piero della Francesca

Una de les representacions més famoses d’aquesta advocació fou la que realitzà l’italià Piero della Francesca al voltant de 1460 per a l’església de Santa Maria de Nomentana, a la zona rural de Monterchi, la qual fou explícitament denunciada a les sessions de Trento. També La Visitació de Roger van der Wyeden, que teniu més amunt. Pel que fa a les escultures, a Tui també en conserven una talla del període medieval. Tot i que la imatge en detall no és massa bona (prové de l'exposició abans esmentada), els trets principals d'aquesta iconografia els podeu apreciar en la imatge de la Notre-Dame de l'Espérance, que és venerada a l'església de Sant Jaume de Perpinyà: la Mare de Déu, majestàtica, sedent al tro (la qual cosa ja resultava inadmissible per a Trento), coronada, amb el llibre a les mans, que representa l'encarnació del Verb, i amb una panxa ben gran i evident, com la de qualsevol de les dones que s'apropaven a demanar-li protecció i un part fàcil. Justament és aquesta naturalitat, aquest humanitat, amb la qual els postulats tridentins pretenien acabar. Per això aquestes imatges aporten tanta informació als investigadors de la religiositat, òbviament medieval, clar està, però també, pense, als d'època moderna de la segona meitat del segle XVI i XVII, per a comprovar quin fou l'impacte real, sobre el carrer, dels dictats de Trento.

Notre-Dame de l'Espérance, de la segona meitat del segle XV

Església de Sant Jaume de Perpinyà

I és que el pariment era una de les causes més habituals de mort entre la població femenina. De fet, no són poques les dones que redactaven el seu testament durant els mesos de part. Damiata, la muller del moliner de Cocentaina -a les Comarques centrals Valencianes- Joan Bayà, procurà de dictar el seu testament "stant ab greus dolors de prenyat, tals que tem morir". Potser Damiata, com tantes altres, s'encomanà a alguna Verge d'aquesta adovació o similar, però el cas és que finalment pogué superar aquests "greus dolors", tot i que morí el 1478, quatre anys després d'aquest part.

Encara al segle XVI apareixen algunes imatges representant aquesta advoació com la de Laroque-Des-Albères, la d'Oulchy-le Chateau i la de Belpech, per citar-ne alguns exemples. El que he observat mentre investigava per a aquest post és que, bona part de les verges sota aquesta advocació –no totes, per descomptat– es conserven a les terres de l'Occitània (possiblement, els amants del catarisme ací tenen un altre fil per a viure del conte).

Per acabar, ací teniu un llistat d'allò més complet per si voleu aprofundir.

Perquè tu ho vals

La setmana passada alguns periòdics (els uns, els altres, els de més enllà i encara els de l'altra banda) i fins i tot l’europapress es feien ressò d’una notícia més pròpia d’un capítol del CSI Miami, per allò d’anàlisis bioquímiques, que d’una investigació científica. I el més preocupant no és el fet que la premsa en done testimoni, el més fort i el més sagnant per a les nostres butxaques és que es tracta d’una recerca finançada amb diners públics. En efecte, hom podria entendre la notícia si forem al davant d’un projecte finançat per qualsevol marca de productes per als cabells (no cal dir noms...) però que les institucions públiques destinen, en el context que estem vivint, recursos per a esbrinar si Pere el Gran es tenyia els cabells em sembla de totes totes fer el mec. Podem resumir la notícia bàsicament dient això, que Pere el Gran i la seua nora, Blanca d’Anjou es tenyien els cabells.

Ell era un home alt i fort, (res nou, sabent qui era el seu pare...), amb tumor benigne al cap i sembla que no sabia muntar molt bé a cavall, la qual cosa resulta del tot inacceptable per als periodistes (bé, ni Zapatero ni Camps saben parlar cap llengua estrangera –alguns dubten si les pròpies- i a ningú li sorprèn... no sigam tan exigents, per favor, i si damunt els morts no es poden defendre menys encara!). Els estudis sobre el cos de la reina han revelat que tenia un ull de poll al peu dret, i és que l’ofici de ser reina és molt dur!. El que cap periòdic ha mostrat, i heus ací la raó ddel post, és la conclusió més important de la recerca, el paregut força raonable entre la reina Blanca d’Anjou i Isabel Pantoja! Ara podrien fer un estudi d'ADN, i fins i tot podrien pagar-li a la cantaora per prestar-se a aquest experiment de la ciència...

Per descomptat, millor que se’n parle, però, a quin preu? Quina és la productivitat d’aquest projecte de recerca? I posats a estudiar morts, perquè dos reis? Perquè no estudiar cementeris medievals on hi haurà un major grau de representativitat de la societat d’aquell temps? Quina imatge està donant-se de la nostra professió? Al remat, tindran raó aquells que pensen que la història només té a veure amb el passat i que no deixa de ser un fulletó. En aquest sentit, damunt, els que han fet les anàlisis, els que han donat la notícia no són historiadors sinó químics i gent d’aquest món els que han rebut els diners per fer, bé, això sí, el seu treball. O siga, que a més de tirar pedres sobre el nostre propi sostre no rebem els cacaus. Però quin és el significat real de tots aquests descobriments? Molt bé, Pere el Gran es tenyia els cabells, però per què? Perquè li ho havia dit la dona o perquè s’havia equivocat agafant l’ampolla del xampú amb la del colorant? Per a què? Per a una boda o per a tots els dies? Per a diferenciar-se de la resta o per a marcar tendència? I quan? En vida o ja mort? Forma part això d’un ritual funerari? I altra vegada, és això una pràctica de diferenciació social? I pel que fa a les despeses, què podia costar tenyir-se els cabells? Era, en funció del preu, un hàbit reduït a un sector de la població o el podem trobar entre sectors més amplis? Ja vegeu si hi ha qüestions que es poden derivar de l’anècdota.

No hi ha dubte que aquests tipus d’iniciatives poden ser interessants, però han d’anar acompanyades d’una política de difusió de la recerca historiogràfica. Alguna cosa tan ximple com enllaçar amb les darrers publicacions sobre Pere el Gran, como ara la de Stefano Maria Cingolani, Pere el Gran. Vida, actes i paraula o entrevistes als propis investigadors. Caldria deixar de presentar la història com una successió d’anècdotes i de notícies intranscendents.

Lletres des de València

El 25 d’abril de 1474 el mercader Joan Pereta, resident en València, escriu a son pare, Jaume Pereta, notari de Perpinyà, angoixat perquè li ha tramès ja moltes altres lletres abans i, malgrat que «confiava aver resposta, may no ha trobat camí». El mercader lliura la carta a Antoni Reig i al fill d’en Tardiu, dos vells coneguts en qui confia perquè facen arribar la carta al seu pare. Després en parlarem d’ells. Ara, però, cal detenir-se en el turment que sofreix la pensa del mercader rossellonès. Vol saber com està el seu pare, «ni si és mort ni viu», i sol·licita als portadors de la lletra que, si no el troben a Perpinyà, «prop la font», allà on està instal·lada la seus taula, interpel·en a la seua «thia, e a Johaneta, Aldonça, Cathalina e a Margarida –les seues cosines– e a tots los bons amichs» per conéixer l’estat de salut del seu progenitor. Pereta recorre a Reig i a Tardiu perquè li inquieta el silenci del seu cosí germà Pere Torís, altre mercader resident a Barcelona. Diu Pereta que «de tant de temps ençà que yo sé [que] és en Barchinona may no és stant bastant de scriure un mot de letra», malgrat que ell li ha fet arribar per diversos amics «X ho XII letres» preguntant-li pel seu pare. En canvi, argumenta Pereta que el seu cosí «may no m’a volgut fer resposta ni per letra ni per paraula» i açò el du a «creure [que] me vol mal de alguna cosa, no sé li aga fet anugs nenguns».

La llotja de Perpinyà

Davant d’aquesta actitud, el mercader rossellonès encomana la tasca a dos bons amics que han compartit amb ell les aventures i les desgràcies pròpies d’un exili lluny de la terra que els ha vist nàixer i créixer. Antoni Reig és un mercader com Pereta, mentre que Tardiu és un jove nascut a Perpinyà que, després de residir un temps a València i d’haver «ja trobat recapte ab un mercader» al cap i casal, decideix tornar-hi «per quant li an dit [que] son pare és mort». Tots dos arribaran a Perpinyà a bord d’una galera florentina que, a l’endemà mateix de la redacció d’aquesta carta, cobrirà el trajecte entre València i la vila més dinàmica del Rosselló, un dels circuits mercantils més actius de la Mediterrània Occidental al llarg de la baixa Edat Mitjana, especialment al segle XV. Quantes lletres plenes de records i d’enyorança degueren recórrer tots i cadascun dels ports, grans i menuts, que feien de punts de cabotatge per a unes naus convertides en portadores de mercaderies, diners, persones i sentiments! Ausias March em ve a la memòria i el seu bell cant al mar de colp se m’aclareix.

La llotja de València

Amb el lliurament de la missiva a Reig i Tardiu, Pereta confia que li diran al seu pare que «per la gràcia de Déu stic ben sa e un poc alegre per lo deliurament [que] aveu agut, car sou ixit un poc de fortuna», i desitja que «Déu, per sa mercè, vos ho conserve en tot bé, amén». L’acomiadament del fill angoixat, més enllà del formulisme propi d’aquest tipus de lletres, tampoc no pot ser més eloqüent respecte a l’estat d’ànim del mercader, qui escriu: «Lo qui us bessa mans e peus, Johan Pereta, fill vostre, prest al que manareu tostemps».

Imatge de naus medievals

Quants sentiments evocats en tan poques línies! L’amor del fill vers el pare, l’amistat i la confiança forjades entre els forasters, el record i el recurs a la família davant les dificultats, les discòrdies generades entre els mateixos parents! La veritat és que resulta ben difícil trobar documents d’aquesta mena. Acostumats a bregar entre formulismes jurídics, clàusules notarials i processos judicials, la lectura d’una lletra com aquesta no pot més que entusiasmar l’historiador. Cert és que sense les dades que aporten els registres senyorials, els contractes notarials i els llibres de la Batlia i la Governació no es podria construir una imatge de la societat medieval. Però, de vegades, apareixen troballes excepcionals que obrin un raig de llum sobre aspectes de la vida quotidiana d’aquella gent que sovint se’ns escapen. Els sentiments, què difícil és copsar els sentiments a través de la documentació! Hi ha qui els rebutja, hi ha qui no els té en compte a l’hora d’interpretar allò que li transmeten les fonts. Aquest mateix document testimonia les xarxes de promoció dins del món mercantil i la seua extensió per tot arreu de les ciutats i viles de la Corona d’Aragó. Però, més enllà d’aquesta valuosa informació que permet reconstruir els vincles comercials, les estratègies econòmiques i les dificultats de la comunicació a l’època medieval, hem de pensar que al darrere de cada acte, de cada contracte, de cada vestigi, existeix un sentiment, un desig, una intencionalitat que, si bé no es pot mesurar, sí s’ha d’atendre si volem copsar la realitat dels homes i les dones medievals. I el document que hem comentat n’és una bona mostra.

De la nit al dia de sant Joan

Com molts dels nostres seguidors i seguidores sabran, un dels fruits més interessants de l’últim Seminari de Joves Investigadors, organitzat pels becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València [i ja en van dos!], aquesta vegada en col·laboració amb els col·legues de la Universidad de Sevilla i de la Universidad Complutense de Madrid, ha estat la discussió al voltant de la història de les emocions. Hem de reconéixer que la proposta que arriba des dels Estats Units –crec que això tampoc sorprén– i concretament des de la University of Chicago amb Barbara Rosenwein, no ha trobat en la historiografia peninsular una bona acollida.

El cert és que ahir mateix parlàvem sobre els significats simbòlics i reals de la nit i el dia de sant Joan, per les emocions de la societat medieval –i en general de les societats d’Antic Règim– en dos moments força importants en el calendari anual. Durant la nit, la més curta de tot l’any, la festa i la diversió ocupaven els carreres i les places per a celebrar amb la resta de la comunitat antics costums al voltant del foc al ritme de la cornamusa. En eixir el sol, però, l’alegria o el maldecap per la nit anterior, en cas d’haver existit, deixaven lloc a l’angoixa i la desesperació davant un pagament que no podria ser satisfet. En efecte, bona part dels reconeixements de deute, així com les pensions dels censals que s’havien contractat al llarg de l’any, havien de ser pagats el dia de sant Joan de Juny. Tanmateix, la morositat i el retard en el desemborsament estaven força estesos. De nit, deutor i creditor es trobaven en la festa diluïts en la col·lectivitat, enmig de la música, les danses i les fogueres. Al sendemà es tornaven a trobar, aquesta vegada, però, cara a cara, i només l’ajut de parents e amics –i ací ens podríem estendre amb això de les xarxes socials– podia salvar la situació, abans que la maquinària judicial fóra posada en marxa.

Així les coses, quines eren les emocions d’aquelles gents sabedores dels desequilibris que la eixida del sol portaria sobre la seua malmesa economia? aquells que se sentien atrapats en la teranyina del deute, tindrien el cos per a moltes festes? Certament, aquella nit, es faria curta, massa curta.

Aquesta nit, poc o molt, bona part de nosaltres realitzarà alguna pràctica d’herència pagana que Trento no va aconseguir silenciar, o més possiblement algun gest de nova creació amb tint d’hàbit antic. De la nit de sant Joan i la seua festa tenim poques evidències documentals, però què us diré, en canvi, de la tragèdia del dia següent. En qualsevol cas, tant se val el treball dels historiadors i historiadores, els informatius de demà afirmaran que es tracta de costums ben antics descrits amb alegria jovial, com si les societats preindustrials hagueren viscut en un món de felicitat i innocència, alguna mena de paradís terrenal amb nimfes, fades bones i nanets. A sant Joan, però, no era tot una festa.

Per cert, enhorabona a qui, aquesta nit, trobe l’estrella.