Mor el professor Pedro López Elum

Ivan Martínez Araque
El darrer cap de setmana ha mort Pedro López Elum, professor de la Universitat de València i catedràtic del Departament d’Història Medieval des del 2002.

La seua obra s’ha caracteritzat per tractar temes diversos de la història medieval valenciana i, en especial, el poc valorat segle XIII fins fa no molt. Bona mostra és un dels seus últims llibres, Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII (Generalitat Valenciana, 2001) o la síntesi La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime I (València, 1995). La seua tesi doctoral va versar al voltant del morabatí o el monedatge, i arran d’aquests estudis sobre fiscalitat tractà d’aproximar-se als estudis de demografia i població valencianes (El impuesto del morabatí, su base económica y sus aplicaciones demográficas: datos para su estudio (siglos XIII-XVIII), València, Universitat de València, 1972) a partir primerament de la tesi de llicenciatura sobre Alzira (Contribución al estudio demográfico de la comarca de Alcira en e siglo XV, València, Universitat de València, 1970).

Però, al llarg de la seua carrera investigadora es va orientar cap a altres inquietuds, com ara el treball Investigando la música medieval recentment publicat per la mateixa Universitat de València (València, 2005). Va destacar igualment la seua contribució en el camp arqueològic, en especial quant a les fortificacions a Alboraia, Bétera, Quart de Poblet, Silla o Xàtiva (un obra de balanç és la de Los castillos valencianos en la Edad Media: materiales y técnicas constructivas, Generalitat Valenciana, València, 2002), l’estudi de l’alqueria islàmica de Bofilla o la ceràmica de Manises i Paterna.

Tutor de diversos investigadors i professors d'aquella casa, sempre quedarà el seu prolífic treball i el record del seu mestratge.


Alfons el Magnànim. Una passió mediterrània

Vicent Baydal
No sé si heu vist el documental de Canal 9 "Alfons el Magnànim. Una passió mediterrània". En primer lloc, he de dir que estos formats -com el que ja van fer de Jaume I- m'agraden: es fan entretinguts, difonen la "curiositat històrica" i fins i tot poden picar el cuquet d'algun jove. Ara bé, caldria una miqueta més de base historiogràfica, no?

Jo calfant-me el cap per intentar entendre les raons de fons de l'expansió mediterrània dels reis de la Corona d'Aragó, que bastiren una maquinària militar i fiscal permanent de primer ordre, amb la conseqüent subjugació d'amplis grups socials, i resulta que tot es redueix a: la "passió mediterrània" del monarca, les seues "aventures mediterrànies", la seua "enyorança", el seu "poder de seducció", etc.

I el mateix si parlem de la col·laboració dels grups dirigents de cada regne: el monarca "preferia" València a Barcelona, hi havia "sintonia" i "adhesió" de la ciutat, una "aliança natural", etc. Tot plegat, acabem dient sempre el mateix de tots els reis commemorats: impulsà el nostre desenvolupament econòmic, polític i social. Si algun dia li toca a Pere el Gran o al Cerimoniós, farem igual: sí, unes quantes guerres, però tot creixement i glòria.

En qualsevol cas, és divulgació massiva, en prime time i de 30 minuts. Millor això que res.

"XI Simposio Internacional de Mudejarismo"

Vicent Baydal
Només queden 14 dies per a enviar la inscripció i el resum de les comunicacions al onzè simposi internacional de mudejarisme organitzat pel Centro de Estudios Mudéjares de l'Instituto de Estudios Turolenses. Jo potser m'anime amb una comunicació sobre l'alçament andalusí i les Corts a València de 1276 o sobre els subsidis demanats a les aljames musulmanes durant el regnat de Jaume II. Algú més s'apunta? Ací tenim el butlletí d'inscripció.

Butlletí de l'IUHJVV-8

Vicent Baydal
Com sempre a final del curs acadèmic, acaba d'aparèixer el Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra. Serveix per a donar eixida als primers fruits de les tesines dels doctorands, per a contactar amb altres professors tot demanant la seua participació a través d'escrits o entrevistes, i per a fer balanç de l'activitat del curs.

Enguany la collita ha estat fructífera: el seminari anual ha comptat amb valuoses intervencions, com les de José María Portillo, Daniele Conversi o Florence Gauthier, i ha hagut bona cosa de tallers, taules rodones i jornades, bo i posant èmfasi en les qüestions relacionades amb la societat civil, la perspectiva de gènere i la tasca i la funció dels historiadors en el món contemporani.


En aquesta ocasió, a més, hi podreu trobar al butlletí dues aportacions sobre història medieval, la meua pròpia i
l'entrevista a l'Stefano Cingolani que vam publicar ací mateix. Amb organització, empenta, treball i una mica de finançament i de generositat per part de tothom es poden abonar els camps historiogràfics, sens dubte.

Mort o glòria: tota una «lliçó d'història»

Ferran Esquilache
El debat sobre la utilització de la història en la literatura i el cinema, i la imatge que d’ella es dóna, és molt vell; i encara actualment cal afegir els jocs d’ordinador. En el cas de l’edat mitjana, és una època ideal per als jocs d’estratègia, per la qual cosa ja n’hi ha un bon nombre de jocs inspirats en el període. I ara, després del famós joc Age of Empires II: Age of Kings, fa pocs dies que acaba d’eixir a la venda en Espanya Siglo XIII: Muerte o Gloria. Vegeu la següent anàlisi en vídeo feta per una pàgina web especialitzada:

Ara ja podeu jutjar que qualsevol paregut entre el joc i la realitat històrica és pura coincidència, tot i que ens el presenten com una vertadera “lliçó d’història”. Però no es tracta d’una simple crítica. El que hem de fer els especialistes és preguntar-nos què podem fer per a millorar la divulgació social de la història i evitar coses com aquesta. O almenys que no siga tan grotesc.

I a qui li agrade, a jugar.

El record del rei

Ferran Esquilache
El medievalisme valencià aguaita a la premsa en una altra ocasió, aquesta vegada mitjançant un article d’opinió de Mateu Rodrigo, professor d’història medieval de la Universitat de València, en el Mercantil Valenciano. Rodrigo reclama el retorn del “trofeu” de Jaume I des de l’Ajuntament de València al seu lloc original en la Catedral, d’on va deixar d’estar en 1936. L’article va, a més, precedit per una notícia explicativa de la redacció del diari.


El trofeu del Rei de la Catedral, ¿ha de tornar al seu lloc?

MATEU RODRIGO LIZONDO

Enguany, com és ben sabut, celebrem el vuité centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor, que vingué al món a la ciutat de Montpeller, senyoriu de sa mare, la reina Maria, el 2 de febrer de 1208.
És aquesta una efemèride de la major importància per als valencians, no debades "el sant rei en Jaume", com ja es diu al segle XIV, ha estat el fundador del nostre poble, com a creador que fou del regne de València -que és, diguem-ho de passada, l'únic nom d'autenticitat provada del nostre país-, amb la conquesta catalanoaragonesa i repoblament del territori, coronada amb la caiguda de la capital l'any 1238. Amb tal motiu s'han organitzat commemoracions, s'han obert exposicions documentals i hi ha prevists altres actes. L'homenatge a la tomba del monarca (mort a la ciutat de València el 1276), que descansa segons la seua voluntat al monestir de Santa Maria de Poblet, ha deixat un mal sabor, per l'absència del president de la Generalitat Valenciana; la relació amb els dirigents de Catalunya, d'Aragó i de les Illes Balears, pobles germans dels valencians en història, llengua i cultura, no funciona, contràriament a la que es practica amb altres territoris. Convé recordar que el sepulcre d'alabastre del rei, restaurat fa seixanta anys per l'escultor Frederic Marès, va comptar amb l'aportació econòmica de l'Ajuntament i la Diputació de València: potser eren uns altres temps.
El monestir de Santa Maria del Puig, creiem, no és objecte de l'atenció merescuda. És fundació del mateix Jaume I, i centre de devoció principal a l'època foral, molt estimat dels nostres reis medievals, que hi solien fer estada en els seus viatges; la seua titular, la Mare de Déu del Puig, és considerada la històrica patrona del regne de València. Les actuacions artístiques en la casa no han estat prou ben protegides, segons es pot veure en alguna reforma dels darrers anys. Contrasta severament això amb l'status privilegiat que es dóna per part de les institucions oficials a l'antic monestir de Santa Maria de Valldigna (i no de "la" Valldigna, com diuen molts, que no és el seu nom històric), qualificat per llei orgànica de "centre espiritual" del país, sense que ningú no haja justificat un rang tan elevat, que situa aquesta abadia cistercenca fundada per Jaume II per damunt d'altres grans monestirs i santuaris del País Valencià, no sabem bé per què.
La catedral de València posseeix des de l'Edat Mitjana un record molt preat del rei Conqueridor, un escut que conté alguns objectes pertanyents a l'arnés de guerra del monarca: un esperó de bronze (robat l'any 1898, i del qual no s'ha tornat a saber res: degué acabar avariciosament en una col·lecció particular) i tres peces de ferro, formant un fre complet, del seu cavall; una d'aquestes porta dos blasons reials, amb restes de daurat. L'escut, de fusta, és un pavés medieval d'ogiva, amb les armes de la casa reial d'Aragó i Catalunya: quatre pals de gules en camper d'or; s'ha discutit si és pròpiament un arma defensiva, i és possible que fóra fet a propòsit per a ostentar les relíquies històriques mencionades, però no és menys respectable per això. Pel que fa a les altres peces, ningú no ha posat mai en qüestió la El trofeu de Jaume I va estar exposat sempre a la capella major de la Seu, penjat d'una pilastra a la part de l'Evangeli (esquerra). Abans del segle XV era a la capella de Sant Dionís de la mateixa catedral, patronat dels cavallers Pertusa, que posseïen la panòplia per donació feta, segons tradició no documentada d'aquest llinatge, pel sobirà aragonés a un avantpassat seu. Fou l'11 de juliol de l'any 1416 quan, segons dóna fe l'acta notarial registrada a l'Arxiu Capitular (publicada per Roc Chabàs), a sol·licitud del bisbe Hug de Llupià, Guillem Ramon de Pertusa en féu donació a la Seu, en obsequi de la Mare de Déu, per tal que fos posat a la capella major. El document explica la patriòtica intenció del bisbe: "volent a perpetuar la gloriosa memòria del senyor rei ha volgut haver les dites coses e posar aquelles en aquest lloc"; així mateix, la condició posada pel donant: mantenir perpètuament el trofeu exposat a la capella major, sense poder ser transferit a altri, en el qual cas la propietat retornaria a la família.
Hui, la pilastra és buida. A l'època de la guerra civil del 1936, l'Ajuntament de la ciutat va salvar, en un gest molt lloable, totes les peces de valor de la catedral que pogué recollir, les quals foren acuradament conservades durant el conflicte a l'Arxiu Municipal. El 1939, tot fou tornat al seu origen, llevat del trofeu reial; les armes del Conqueridor restaren, consta que a instàncies de la Corporació, en condició de dipòsit del Capítol metropolità -extrem declarat per fonts municipals--, al mateix arxiu-museu, i hi continuen fins al present. Hi ha una excel·lent fotografia, datada vers el 1900, de l'historiador Josep Martínez Aloy (publicada fa poc per Miguel Á. Català Gorgues i Susana Vega: València, Ajuntament, 2007), on es veu la situació de l'escut al presbiteri de la Seu, acompanyat d'una cartel·la amb el blasó de Pertusa i una inscripció commemorativa, que no sabem si s'ha perdut.
Diguem-ho clarament. L'Ajuntament de València degué haver respectat generosament la integritat del patrimoni de la catedral, que també és el major monument de la ciutat, però el Capítol catedral de 1939 havia d'haver mostrat més interés per la recuperació d'una relíquia històrica valenciana tan insigne. També, és cert, per preservar altres notables parts del patrimoni de l'església metropolitana, perquè poc després eren desmuntats el majestuós cor renaixentista i els orgues major i menor, del segle XVI, que podien haver estat rehabilitats, com es féu generalment; l'orgue major encara espera el seu torn, després d'un frustrat projecte de reconstrucció, fa pocs anys, per iniciativa de la Conselleria de Cultura.
Després de prop de setanta anys, ¿no serà moment ja de tornar el trofeu reial al lloc al qual va ser destinat? Això vol dir complir la voluntat d'anteriors generacions que mantingueren el pacte de donació dels Pertusa al bisbe i capítol de València, en homenatge a la memòria del rei Jaume I, que, cal recordar-ho, tingué la seua primera sepultura en aquesta capella de Santa Maria de la Seu, i al qual la mateixa diòcesi deu la restauració del bisbat. Significa també restituir una peça de museu a la funció de símbol viu del passat, que no degué haver perdut. El marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna, escrivia el 1876, interpretant justament els sentiments dels qui conservaven la relíquia en lloc tan eminent: "la vista de este trofeo en uno de los pilares de la capilla mayor de la Catedral es un emblemático recuerdo histórico colocado allí con gran oportunidad, cual cumple a la santidad del sitio y a la gratitud hacia el invicto rey..."
El Capítol de la catedral té ara ocasió de rectificar en opinió nostra, si ho entén així, d'acord amb l'Ajuntament, la decisió dels seus predecessors de 1939, en l'any dedicat al monarca més respectat de la dinastia catalanoaragonesa, el fundador del regne: és facultat seua. Mostrarà d'aquesta manera la seua estimació per la història dels valencians i per les tradicions pròpies de la mateixa Seu valentina.