Bones vacances. Un balanç del curs 2014-2015

El Grup Harca explicant detalls de l'església de Sant Joan de l'Hospital de València en una visita guiada organitzada per la cooperativa cultural Cercle. Foto: Bruno Almela

Si l'any passat ens acomiadàvem amb el goig i l'esperança d'anunciar-vos el nostre primer llibre de divulgació històrica, Fer Harca. Històries medievals valencianes (Llibres de la Drassana, 2014), enguany no podem més que començar el balanç del present curs donant-vos les gràcies per l'excepcional acollida de l'obra. Ni els editors ni nosaltres mateixos pensàvem que a hores d'ara s'hagueren venuts tant exemplars i estiguérem a punt d'arribar a la tercera edició. A més a més, com vàrem poder comprovar en la darrera Fira del Llibre de València, quasi un any després de la seua aparició el llibre continua venent-se com el primer dia: s'ha convertit en un xicotet best-seller del panorama literari valencià, i parlant d'històries medievals! Reiterem el nostre agraïment, que no ens hem cansat de recordar en les nombroses presentacions i entrevistes que hem fet al llarg de l'any, i fins i tot us confessem que l'èxit del llibre ha estat un dels principals motius pels quals hem decidit mantindre'ns al peu del canó tant en el blog com en les xarxes socials. 

Hem publicat en total 30 posts, entre els quals hem tingut l'honor de comptar amb tres d'autors convidats, de l'arqueòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Negre i dels professors associats de la Universitat de València i la Universitat Pompeu Fabra Antoni López Quiles i Lucía Conte. Entre els més llegits de la resta, podem destacar "Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d'entendre el món", de Ferran Esquilache, "Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304", de Vicent Baydal, "El metge del rei i la medicina medieval", de Frederic Aparisi, i "Les petjades d'un rei: una ruta pel 9 d'Octubre", que vàrem fer conjuntament com a Grup Harca. D'altra banda, hem mantingut contacte diari amb tots vosaltres a través de twitter, on tenim 420 seguidors, i sobretot de facebook, on la quantitat de seguidors s'ha duplicat en un any fins a superar els 3.000. Fins i tot, algunes de les publicacions seriades de les xarxes han acabat prenent forma de post, com el de "Posa cara als historiadors". Amb tot, com bé deveu imaginar, tot açò ens suposa una notable càrrega de treball quotidiana o periòdica. 

No debades, l'any passat ja advertíem de la dificultat de dur avant aquestes tasques de divulgació de manera paral·lela als projectes d'investigació que ens vinculen a la carrera acadèmica i ens faciliten ingressos econòmics com a historiadors. D'una banda, durant el present curs Vicent Baydal ha finalitzat la seua investigació postdoctoral sobre els orígens dels parlaments europeus a la Universitat d'Oxford, alhora que prepara la seua incorporació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, amb un contracte d'un any, i ha publicat un altre llibre de divulgació, Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. D'una altra banda, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi han enllestit al llarg de l'any una recerca d'arqueologia hidràulica finançada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia sobre la séquia d'en March i la partida de l'Alfàs, que es donarà a conéixer en un futur pròxim, al mateix temps que el primer ha participat en la publicació de diverses monografies, com la Història de Torrent, la Història de Carlet, el Centenari de la Comunitat de Regants de la Séquia d'Alèdua d'Alginet o la important Ciudad y Reino. Claves del Siglo de Oro valenciano, coordinada pel catedràtic de la Universitat de València Rafael Narbona. Així mateix, el segon ha escrit en solitari una Història de Beniopa, que serà publicada -i convenientment anunciada- en poques setmanes. 

Complementàriament, hem continuat produint textos d'investigació científica en els nostres camps d'especialització: l'hidraulisme, la història rural, la fiscalitat i la història parlamentària. En concret, hem publicat fins a tres capítols en els llibres Irrigation, Society, Landscape i Cultures of voting in the premodern Mediterranean, i sis articles en revistes com Estudis d'Història Agrària, Millars, Revista de Catalunya, Roda da Fortuna o Historia y Política. Al mateix temps, hem coordinat dos dossiers internacionals especialitzats en història política baixmedieval per a les revistes Anales de la Universidad de Alicante i eHumanista. Journal of Iberian Studies, i hem participat amb ponències i comunicacions per separat en cinc congressos diferents, a València en dos ocasions, Valladolid, Barcelona i París. De més a més, encarem amb il·lusió un nou congrés al qual assistirem col·lectivament, el Rural History que tindrà lloc a Girona en setembre d'enguany, en el qual participarem amb la sessió "The management of natural resources in the medieval Iberian Peninsula. Common institutions?".

Però el repte més important que tenim davant en el futur immediat és, sens dubte, la finalització de les tesis doctorals que encara estan en marxa. Ara sí, de manera indefectible, volem que l'any vinent tots els membres del Grup Harca siguen doctors i és per això que a finals de 2015 dipositarem les investigacions doctorals que hem dut a terme durant els darrers cursos sobre els orígens de l'horta de València i les elits rurals de les comarques centrals valencianes. Els propers mesos, doncs, com ja està passant des de fa setmanes, estaran dedicats en cos i ànima a l'escriptura de la tesi: qui ho haja experimentat sabrà de què parlem. Tanmateix, una molesta conseqüència de tot això serà que mentrestant haurem de deixar el blog inactiu, ja que no tenim temps material per a fer-nos càrrec de tot alhora. Prometem, no obstant això, tornar en haver représ les forces, cap a començaments de 2016. De fet, aleshores esperem retornar amb un nou llibre, un segon Fer Harca, davall del braç. Mentrimentres, gaudiu de l'estiu, continueu llegint sobre història i espereu-nos. Nosaltres ho farem! 

A propòsit de la fira de Tots Sants de Cocentaina

A poc a poc van arribant els firers amb les mercaderies a lloms de mules i ases. De carros, cap ni un. Impossible de pujar les costeres i camins que condueixen fins ací, i més difícil encara moure's pels carrers estrets del nucli. La calma - sempre relativa- del dia a dia dels veïns dóna pas, a mesura que s'acosta el dia assenyalat, al tràfec de persones, també d'esclaus negres, de tota classe d'animals -porcs, cavalcadures, ovelles, cabres, bous i vaques, principalment- i de productes més o menys exòtics -draps de seda i espècies, i sucre de Gandia- o de la terra -oli, cereals, draps comuns. Tothom s'aplega amb l'esperança de tancar un bon tracte. La perspectiva dels xiquets és una altra: la seua mirada queda enlluernada per la diversitat de colors, i d'olors, de coses que per primer cop observen, oloren, toquen, senten, tasten. La seua esperança és que els pares, o els iaios, els firen alguna cosa. Fet i fet, Tots Sants representa per als veïns de Cocentaina alguna cosa més que una celebració religiosa, és el temps de la seua fira. Durant quinze dies la vida sembla que s'accelera, tot és un enrenou. Les compravendes es tanquen amb una simple encaixada de mans, el que val és la paraula donada, perquè tots entenen que "la paraula és l'home", una dita que ara es pot sentir entre els més vells i no tan vells.

Mercaders arribant a una ciutat

Però prou d'aquest quadre idíl·lic, de colors massa vius i alegres, farcit de tòpics i imatges creades que venen del cine i de la literatura historicista. És cert que resulta temptador assimilar o imaginar-se la fira de Cocentaina, o qualsevol altra d'arreu del país -Gandia, Onda, Xàtiva...- tal i com Ken Follet descriu la trobada comercial de Shiring:

«Una fira del velló dóna tants diners en una setmana com un mercat de diumenge durant tot l'any. Clar que enguany no podrem celebrar-la, ja que ningú n'estaria assabentat, però farem córrer la veu enguany durant la fira del velló en Shiring, que l'any proper celebrarem la nostra assegurant-nos que tots els compradors s'assabenten de la data. Shiring ho notarà molt (...) Vós i jo som els més importants venedors de llana de tot el comtat i si els dos ens retirem...»

Però les fires valencianes no eren així exactament, i dubte que fins i tot que el quadre que dibuixa Follet reflectisca bé les fires medievals angleses. El negoci de les recreacions medievals també ajuda a crear aquesta imatge excessivament feliç i esbiaixada de les trobades medievals. És cert que les fires marcaven un punt d'inflexió en el cicle anual de les viles i ciutats que en celebraven però, per descomptat, el seu impacte econòmic era limitat i per a tots no era un període de festa sinó més bé un moment crític i angoixós. Anem-hi, doncs.

D'entrada pensem que les fires eren una mena de revulsiu econòmic i que, per tant, les ciutats amb un mercat suficientment actiu i dinàmic no en necessitaven. La ciutat de València, per exemple, funcionava com una mena de fira ininterrompuda durant tot l'any. No li calia, en conseqüència, un privilegi específic per a un període de temps específic. D'una altra banda, cal entendre el vertader significat econòmic de les fires i els mercats. L'edat mitjana sovint és menyspreada i de forma sistemàtica se li pressuposa un endarreriment en tots els vessants de la vida quotidiana que no es correspon amb la realitat històrica. Fins i tot, els mateixos historiadors especialistes d'altres períodes adopten aquesta actitud, de forma conscient o inconscient, negant el desenvolupament de processos històrics tant importants com l'Estat, les modes o el consum. Com afecta aquest prejudici al tema que ens ocupa? Per a aquests investigadors, simplifique, a grans trets les fires anuals i els mercats setmanals són un dels pocs moments de consum de la societat medieval. Clar, que per a ells, les gents de l'edat mitjana, vull dir, les gents que viuen a Cocentaina el 1449, per exemple, viuen en una mena d'autarquia i autoconsum, llevat de quinze dies a l'any. És clar que no! O és que a València vivien de l'autoconsum tot l'any?



Dues imatges del Taccunium Sanitatis que representen el consum diari a les ciutats

Llavors, quin fou el paper econòmic de les fires? Aquestes trobades funcionaven com a punts de trobada entre productors i mercaders per a donar eixida a la producció regional. Això implica la compravenda a l’engròs, no al detall com alguns li pressuposen. Així, per esmentar algunes, les fires de la Campanya francesa era el punt de trobada per als productors i mercaders de draps de llana, a la zona de Tolosa de Llenguadoc es comercialitzaven els productes de la Mediterrània, que a través d'aquesta xarxa de fires arribaven fins al nord d'Europa. A aquestes trobades les gents acudien no per a adquirir productes sinó per passar-ho bé i veure productes exòtics que junt als productes "estrela" eren venuts. Per al seu consum, ells havien d'acudir a la botiga, a la tenda que a totes les viles valencianes hi havia, sovint més d'una.

Com que les fires anaven vinculades a l'especialització productiva de la regió, si aquesta canviava, també podia fer-ho la data de celebració de la fira. En efecte, la trobada de Cocentaina no sempre s'ha celebrat a Tots Sants. Durant l’edat mitjana la fira sempre va tindre lloc d'ençà el dia de Sant Miquel en avant. Sembla que fou a les darreries del segle XVII quan es traslladà a les dates actuals, i des de llavors ha experimentat molt poques alteracions. D'entrada, cal posar en relació la data del 29 de setembre amb el cicle agrícola. Llavors és quan se seguen els cereals d’estiu, però sobretot és quan s’inicia la verema i els mercats s’abasteixen de vi novell per als mesos vinents. Tanmateix, l'anàlisi de la documentació fa pensar que la producció agrària no era el que protagonitzava els intercanvis a Cocentaina. Sense descartar el mercadeig de productes agraris, el vertader protagonista d'aquesta trobada era el mercat d'animals, tant cavalcadures per al treball agrícola com de bestiar, essencialment oví i cabrum, fonamental per al desenvolupament tèxtil que va experimentar el Comtat, i les comarques dels voltants, al llarg de la baixa edat mitjana. Des de diferents contrades del país, i encara de més enllà dels seus límits, s’aplegaven comerciants de bestiar, o llauradors amb alguns caps de ramat que vendre, amb la certesa de tancar les operacions.



Munyit  i esquilat de les ovelles

Abans he dit que aquesta imatge de l'encaixada de mans com a forma de tancar el tracte, i que més d’un any hem vist repetidament al malaurat Canal 9, no deixava de ser un tòpic. I és cert, almenys amb anterioritat a la batalla d’Almansa i el decret de Nova Planta (1707), ja que la imposició de les lleis castellanes va destruir la cultura notarial que hi havia al regne de València. En efecte, no és que al segle XV l’oralitat no tinguera un paper important, però la gent acudia amb molta més freqüència al notari del que ho fem ara. La feina, per tant, s’acumulava per als notaris durant els dies de fira, que havien de consignar les compravendes que es produïen.

Encara una altra consideració: la concessió del privilegi de celebrar una fira era una potestat reial. Responia, per tant, a la voluntat del monarca i a la relació que aquest poguera tindre amb la vila, o amb el senyor d'aquesta. Cert, sí, però aquest no era l'únic criteri. La societat feudal responia també a criteris racionals, vull dir, racionals des de la nostra lògica actual: calia garantir la rendibilitat econòmica de la trobada. Per això no es concedia la celebració d'una fira a tots els nuclis de població i calia una distància física i en el temps entre dues trobades. Així, en el cas que ens ocupa, tot i que sembla que a la segona meitat del segle XIV Alcoi va comptar amb una fira anual, aquesta va fracassar davant la força i la pujada de la pròpia de Cocentaina.

D'altra banda, la fira era un punt de trobada, no només per als comerciants de bestiar sinó per a tothom. És per això que molts deutes que es produïen al llarg de l’any havien de cancel·lar-se durant els dies de fira. Seria llavors quan, després de vendre la collita de raïm o les cries de bestiar, el pagès disposaria de la liquiditat necessària per a tornar els diners que li havien prestat.



Els productes que es venien a les fires eren d'allò més diversos encara que els grans protagonistes eren els draps i els cereals

Actualment, la fira de Tots Sants de Cocentaina continua sent, sens dubte, una fita ineludible del cicle anual a casa nostra, més encara després de la gran volada que van prendre fa uns anys les fires medievals, o potser fóra més adient dir "medievalitzants". Efectivament, fins i tot trobades més consolidades, com la de Gandia, o amb una tradició històrica major, com la de Xàtiva, s'han vist -poc o molt- sobrepassades per la del Comtat. Podem aventurar les claus del seu èxit: una oferta ben complementada entre gastronomia, cultura (amb les visites al palau comtal) i exhibició del passat preindustrial. No cal menystenir la presència de bestiar i cavalleries, tot i el seu paper purament anecdòtic. I és que cada vegada són més els xiquets i xiquetes que mai han vist viu i de prop un porc, una oca o un bou. A més d'aquesta complementarietat d'activitats, el marc és encomiable. No resulta difícil perdre's entre els carrers estrets del casc antic, testimoni de l'origen feudal de la vila. I en tots ells, o en la plaça on desemboquen, sempre hi ha alguna paradeta amb coses que vendre. Finalment, cal destacar-ne la implicació de la comunitat local, més enllà de les tasques d'organització i coordinació que realitza l'ajuntament.

Amb tot, el model sembla que haja donat alguns signes d'esgotament. I no ho dic pel nombre de visitants, cosa que desconec, sinó pel model en si mateix. S'entén que aquells que s'acosten per primer cop a la fira queden enlluernats, però per als habituals no deixa de ser una mica repetitiu. No obstant això, sempre paga la pena deixar-se caure per Cocentaina en els dies de fira. De bon matí, si no sou amants de les aglomeracions i les cues. I que us firen alguna cosa!

Bones vacances. Un balanç del curs 2013/2014

Frederic Aparisi i Vicent Royo, Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe, Publicacions de la Universitat de València, València, 2014

Ha estat un any especialment dur per al Grup Harca. Per bé que el començàvem conscients de les enormes dificultats, però il·lusionats amb la nostra presència col·lectiva a la Rural History Conference de Berna, prompte arribaren les contrarietats més greus. Si ja haguérem d'afrontar la baixa d'un dels nostres membres fa uns anys, ara un altre: Vicent Royo, per circumstàncies personals, abandonava el grup. Com ja advertíem l'any passat, la situació de precarietat a la qual ens veiem actualment abocats de manera general els investigadors predoctorals i postdoctorals fa que continuar en la bretxa acadèmica siga realment complicat. No debades, dos  de nosaltres, a banda de continuar en la feixuga tasca d'acabar la tesi doctoral, hem hagut de buscar sengles projectes d'investigació sobre el paisatge del pa i del sucre a l'horta de Gandia baixmedieval i sobre la història de Beniopa, finançats per institucions locals comarcals, per a poder seguir exercint professionalment com a historiadors. L'altre membre del grup té la fortuna de disposar d'una beca i contracte postdoctoral, però que, no obstant això, finalitzarà en vint mesos, amb la ja habitual incertesa que s'ha apoderat de tot aquell qui es dedica hui en dia a la recerca.

Amb tot, a pesar de la situació, ens hem resistit a deixar el blog, el principal nexe d'unió que tenim amb vosaltres, lectors interessats en la història medieval, juntament amb els perfils de twitter i de facebook, en els quals hem pogut créixer en seguidors fins a sobrepassar els 350 i els 1.450 respectivament. En el blog, per la seua banda, hem tractat de mantindre el ritme de publicació setmanal, amb un total de 36 posts, entre els quals els més llegits han estat els que hem escrit a propòsit d'un ban municipal sobre la legitimitat històrica de Felip VI davant dels valencians, els pobles valencians abandonats durant l'edat mitjana, la història de la Vila Joiosa com a capital cristiana d'una comarca musulmana i la celebració del 9 d'octubre en la societat valenciana actual. A més, s'han continuat publicant posts d'autors convidats, com els d'Esther Tello sobre la fiscalitat papal a la Corona d'Aragó o el de María José Arjona sobre la figura artística del cavall en les corts reials europees, i entrevistes a diversos historiadors de primer nivell, com Lluís To, Stefano Cingolani, Erik Thoen, Peter Moser i Jorge Eiroa. Desgraciadament, aquests dos darrers àmbits d'actuació s'han vist molt minvats al llarg de l'any i és molt probable que durant el curs vinent desapareguen quasi per complet de les publicacions del blog.  

Fet i fet, també la nostra producció acadèmica conjunta s'ha vist reduïda per les dificultats personals i generals. Així, enguany no hem pogut programar cap assistència col·lectiva a un congrés, de manera que cadascun de nosaltres hem hagut de "fer la guerra" per compte individual. Amb tot, la collita global ha continuat sent notable: hem estat presents en sis congressos (a Londres, Antibes, Viena, Manchester, Madrid, Cáceres i Lleida) i hem publicat mitja dotzena de ressenyes, cinc articles i dos llibres: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada. Els orígens del contractualisme al regne de València (1238-1330) (Fundació Noguera, Barcelona, 2014) i Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe (Publicacions de la Universitat de València, València, 2014). Aquest darrer, en especial, ens va omplir d'orgull, ja que va ser la culminació d'una sèrie de seminaris creuats que vàrem mantindre entre València i Flandes, sota la direcció de Frederic Aparisi i Vicent Royo i la participació de la resta de membres del Grup Harca i altres investigadors i professors valencians, anglesos, belgues i holandesos. Va ser, en certa mesura, una culminació acadèmica, com també ho serà, en un altre sentit, el llibre que ara tenim el goig d'anunciar-vos i que es presentarà divendres vinent, 11 de juliol a les 19:30 hores, a la Llibreria Ambreta de la ciutat de València: Fer Harca. Històries medievals valencianes. 

Es tracta d'un conjunt de textos originats ací mateix, publicat per l'editorial Llibres de la Drassana, que tracta de difondre la història medieval valenciana i europea al gran públic. Vos convidem, a tots els que pugueu, a assistir a la presentació del llibre i, als que no pugueu, vos deixem un enllaç per a pegar-li una ullada i poder adquirir-lo per internet sense despeses d'enviament. Volem també agrair públicament la predisposició atenta del prologuista, el professor Enric Guinot, que tant ens ha ensenyat i animat amb el seu mestratge, un agraïment extensiu a tot el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, on hem crescut com a medievalistes. Respecte a tots vosaltres, repetim les paraules que us dediquem en la introducció del llibre: «Les desenes de milers de visites que ha tingut el blog són garantia de l’interés que desperta la història a casa nostra. És per això que volem dedicar este llibre a tots aquells que ens han seguit i encara ens seguixen, a tots aquells que ens han animat i pels quals ens hem vist obligats –grata obligació!– a no defallir mai. És un regal per a tots vosaltres». Finalment, com tots els anys, només ens queda que desitjar-vos un bon estiu i esperar que ens retrobem ací mateix a l'inici del curs 2014-2015. Fins prompte!    

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

"No hi ha contacte entre la producció acadèmica i el públic": Entrevista a Stefano Cingolani

Stefano Cingolani va ser el primer entrevistat d'aquest blog, fa ni més ni menys que sis anys. En aquells moments no teníem càmera i ens havíem d'acontentar amb transcriure i publicar les converses. Amb el temps us hem pogut oferir les gravacions i, per això, ha estat un plaer tornar a entrevistar-lo i xarrar amb ell sobre l'evolució de la seua peculiar carrera investigadora. El doctor Cingolani és un dels pocs historiadors -filòleg de formació- del nostre entorn que, sense plaça acadèmica, es guanya la vida exclusivament amb la investigació, alternant treballs més tècnics i erudits amb d'altres destinats a la divulgació, però sempre amb un marcat nivell d'excel·lència. 

Així, després d'haver estat un dels grans protagonistes historiogràfics del vuitè centenari del naixement de Jaume I el 2008, posteriorment s'ha centrat en el regnat de Pere el Gran, de qui ha publicat una biografia, una nova edició de la crònica de Bernat Desclot i totes les cartes i pergamins conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A més a més, ha participat en l'estudi de les tombes reials de Santes Creus començat el 2009, prepara la transcripció gradual dels registres de Cancelleria de Pere el Gran en col·laboració amb la Fundació Noguera i ha continuat publicant anals catalans dels segles XI i XII dins del projecte de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. D'aquests tres projectes ens va parlar en concret, anunciant que encara s'han de publicar els resultats definitius del primer en forma de llibre, que la posada en marxa del segon revolucionaria els coneixements sobre el regnat en qüestió i que el tercer està trobant serioses dificultats de finançament. 

Finalment, respecte del paper dels medievalistes en la societat actual, ens parlà de la falta de connexió entre la producció acadèmica i el gran públic, dins del qual hi percep molta gent interessada en la història medieval, que es veu, tanmateix, mancada de circuits de coneixement accessibles. Sens dubte, en la seua qualitat d'investigador acadèmic i creador, alhora, d'obres d'alta divulgació, Cingolani és una de les veus més autoritzades a l'hora de reclamar un canvi en el sistema de producció científica i de promoció investigadora, que, com tots sabem, condueix de vegades a situacions de difícil explicació racional. Mentrimentres, com ell mateix, haurem de ser constants i posar tots els nostres esforços en continuar dedicant-nos a allò que ens apassiona i per al que ens hem format: fer història. 

L'aspirant a guionista, el rei deposat i la ciència

Anava a titular el post "La freak que trobà el cos de Ricard III" perquè d'això, entre d'altres coses, parlaré. Si veieu el primer dels dos documentals que vos oferim en exclusiva fora del Regne Unit entendreu el perquè de la meua intenció inicial. En general, supose que estareu assabentats del tema, ja que ha estat la principal notícia sobre història medieval reproduïda als mitjans anglòfons durant els darrers mesos: les restes de Ricard III, rei d'Anglaterra entre 1483 i 1485, van ser trobades baix d'un aparcament municipal en la ciutat de Leicester. La notícia en si ja és de primera magnitud, però cal contextualitzar la vida, la significació i la llegenda d'aquell monarca anglés per a entendre que la troballa haja suscitat un interés molt més gran del que seria habitual amb qualsevol altre personatge. Ricard III va ser, en primer lloc, el darrer rei de la dinastia Plantagenet, amb la mort del qual finalitzà la Guerra de les Dues Roses que havia enfrontat dues famílies d'aquella mateixa dinastia: els York (com Ricard) i els Lancaster. Aquests darrers acabaren per donar suport als Tudor, que finalment, amb la mort de Ricard III en la batalla de Bosworth Field en 1485, es feren amb la Corona mitjançant l'entronització d'Enric VII. Per tant, Ricard és també el darrer monarca anglés en haver mort en un camp de batalla.

Però la cosa no acaba ací, ja que Ricard III és probablement el rei més infamat de la història d'Anglaterra, entre d'altres coses per les circumstàncies de la seua accessió al tron. Ell era germà d'Eduard IV i quan aquest morí deixant dos fills en minoria d'edat, Ricard els retingué en la Torre de Londres, alhora que el Parlament els declarà il·legítims en considerar que sa mare s'havia casat il·legalment amb el monarca, ja que aquest tenia un contracte prematrimonial previ amb una altra noble. Els xiquets, de 9 i 12 anys, desaparegueren i no tornaren a ser vistos mai més, encetant la llegenda dels Princes in tower, que ha generat nombrosa literatura al llarg de la història d'Anglaterra pressuposant que foren assassinats per ordre de Ricard. Però, si parlem de literatura, està clar que qui més ha fet per llegar una visió malèfica del rei en qüestió ha estat la tragèdia teatral Richard III, escrita per William Shakespeare un segle després dels esdeveniments (c. 1592). Seguint la tradició relatada per les fonts dels seus enemics, el monarca hi apareix com un ser maquiavèl·lic, ansiós de poder i sense cap mena d'escrúpols. Retorçut fins i tot físicament, ja que tindria una mena gepa i coixera que el feia encara més repulsiu, com el va representar Laurence Olivier en una pel·lícula de 1955, on era brutalment assassinat per una turba de soldats tudorians, tot seguint la narració de les fonts.

Per totes aquestes raons, doncs, la figura de Ricard III ha exercit sempre una atracció poderosíssima i ha estat ben present en l'imaginari col·lectiu anglés. És per això també que en 1924 es va fundar The Richard III Society, patrocinada entre d'altres pel duc de Gloucester (el mateix títol que tenia Ricard) i destinada principalment a rescabalar el seu malmés honor. Com ells mateixos diuen: a society dedicated to reclaiming the reputation of a king of England who died over 500 years ago. Fins i tot han adoptat el nom de "ricardians", com si d'un moviment polític o religiós es tractés. I en aquest marc és on comença la història de la troballa arqueològica del seu benvolgut monarca. Philippa Langley, aspirant a guionista i encarregada de la societat a Escòcia, estava documentant-se per a una possible obra sobre la figura de Ricard III. Segons deien les cròniques de l'època, havia estat soterrat en l'església del monestir franciscà de Greyfriars, a Leicester, la ciutat més propera a Bosworth Field, on havia tingut lloc la batalla en què havia estat mort. És més, els documents de la cancelleria reial indicaven que el seu successor en el tron, Enric VII, li havia construït una tomba de marbre; no descansaria en cap panteó, però almenys se li mostraria cert honor. Tanmateix, el següent rei, el conegut Enric VIII, suprimí en 1536 tots els ordes religiosos de la Corona anglesa i, en conseqüència, el monestir fou expropiat i venut a dos homes de negocis, que l'enderrocaren per a vendre el seu material de construcció. Per tant, tota indicació física del soterrament de Ricard III desaparegué fa vora 500 anys. 

No obstant això, seguint les traces d'un mapa del segle XVIII de Leicester es podia ubicar amb bastant exactitud el lloc que ocupava l'antic monestir. De fet, la pròpia toponímia urbana ho continua indicant: entorn de Grey Friars Street i Friars Lane. I Philippa Langley, en la seua obsessió ricardiana, estava disposada a demostrar que el cos del monarca continuava allà: Richard had made good laws and earned respect as a ruler. His death had been lamented. There was no reason why he should not have been left to rest in peace at the site of the old friary known as The Greyfriars. Així, a partir de 2009 començà a remoure terra i cel per a vendre la idea i recaptar fons que permetessen la recerca i l'excavació pertinents. Per fortuna, hi hagué poders locals disposats a sentir la seua història i a admetre que certament tenia una base històrica. L'Ajuntament de Leicester li mostrà suport i el Departament d'Arqueologia de la Universitat de Leicester arribà a la conclusió que si bé trobar el cos del rei seria pràcticament impossible, potser seria una bona idea excavar part del monestir. Així, fonamentalment a través de la Richard III Society i de contribucions particulars d'arreu del món, Philippa s'encarregà d'anar aplegant diners que serviren, en primer lloc, per a afinar el màxim possible la ubicació del monestir, una part del qual estaria sobre un actual pàrquing municipal, i, en segon lloc, ja en 2011, per a aplicar un georadar que podia trobar les estructures principals de l'edifici sense excavar. 

Així les coses, estaven prou segurs que el monestir requeia en aquella zona i tractaren de reunir més diners per a començar l'excavació pròpiament dita. Un espònsor oferí cert finançament, així com també l'Ajuntament i la Universitat de Leicester. A tres setmanes d'iniciar-la, però, els mancaven 10.000 lliures. Les cridades als "ricardians" de tot el món feren efecte: aplegaren la quantitat i fins i tot hi hagué una dona que es desplaçà des del Brasil per a treballar com a voluntària en l'excavació. Finalment, a finals d'agost de 2012 s'iniciaren els treballs, amb tot un equip audiovisual preparat per a filmar el que podia ser un gran descobriment. Abans que tot comencés, però, Philippa havia tingut un pressentiment. En terra, davant d'una de les places del pàrquing, hi havia pintada una R (de Reserved). Se li eriçaren els cabells i una suor freda li recorregué l'esquena. Allà havia d'estar soterrat el seu Richard, i li féu un altaret. Entre els arqueòlegs, evidentment, hi hagué bromes. En tot cas, quedava dins de l'àrea on havien de fer una de les rases projectades i començaren per allà mateix, llevant asfalt i excavant fins a intentar trobar la cota del segle XV. Tanmateix, no trobaren murs ni rajoles ni res per l'estil. Directament, el primer dia, donaren amb els ossos d'unes cames, l'esquelet d'una persona soterrada. Llavors el cel es tapà i començà a caure una pluja intensa: it was like a shakespearean scene, diu Philippa, he was ready to be found, he wanted to be found...

 

La R del pàrquing sota la qual estava l'esquelet de Ricard III i l'equip de recerca -amb Philippa Langley al mig, al costat d'un descendent del rei- sostenint el seu penó heràldic

Com podeu comprovar, doncs, i com es veu en aquestes fotos, la màxima promotora de la investigació i la troballa és una freak de categoria internacional. També ho podeu veure en el primer dels documentals que us oferim baix, que va ser el primer que es va emetre al Regne Unit, en prime time, amb més de 3,7 milions d'espectadors de mitjana i un share del 16%. Va estar centrat en la seua figura, en les seues reaccions al llarg de tot el procés de recerca, com a conseqüència que ella mateixa ha estat la productora i la guionista del mateix. Ha aprofitat l'èxit de tot plegat per a llançar-se a la fama i tractar d'acomplir les seues aspiracions narratives. Així, sembla que en els propers anys podrà plasmar en una pel·lícula la seua versió ricardiana dels fets... Però, llevat d'açò, d'aquest embolcall de misteri i pseudociència que ha aportat Philippa Langley, no hem d'oblidar que res de tot açò hauria estat possible sense la seua tenaç voluntat. I la veritat és que al capdavall hi ha hagut aportacions interessants a la ciència sense un cost públic excessiu, atés que la major part del finançament ha vingut del sector privat i que les dues principals institucions que han invertit diners, l'Ajuntament i la Universitat, han contribuït a posar Leicester en el mapa i crear un nou focus d'atracció turística, puix no debades els ossos de Ricard III seran soterrats en breu en la catedral de la pròpia ciutat, amb gran expectació.  

En general, podeu observar una part dels processos científics que s'han hagut de realitzar per a la identificació i l'estudi de l'esquelet trobat al segon dels documentals que teniu baix. Anàlisis forenses i d'ADN (que encara estan per publicar), osteologia, datació per Carboni 14, reconstrucció facial, etc. Però, a més a més, també ho podeu llegir en la pàgina del projecte The search for Richard III que la Universitat de Leicester va endegar per a donar difusió a la recerca. Com veureu, no només inclogué la part de l'estudi físic de l'esquelet, sinó també una contextualització històrica i literària de la relació entre el monarca i Leicester, així com del moment de la mort d'aquell. Igualment, també s'hi han inclòs els resultats arqueològics per a una millor comprensió del Leicester medieval i tota una sèrie de vídeos explicatius de diferents parts del procés d'investigació i reflexió. Finalment, s'ha pogut comprovar un fet que en ocasions sembla que no els càpiga en el cap a certs investigadors: la fiabilitat de la investigació basada en cròniques i documents. S'havia arribat a dir, per exemple, que la gepa de Ricard III era un invent literari dels seus enemics, però ara s'ha pogut comprovar que patia d'una fortíssima escoliosi que sens dubte marcava la seua figura. Així mateix, les cròniques, a banda del lloc de soterrament -confirmat per altres documents-, relataven l'extrema humiliació que patí el seu cos vençut. I, en efecte, l'anàlisi de la forense i dels experts en armes ha pogut certificar l'acarnissament que patí, fins i tot amb una ganivetada de connotació sexual allà on acaba l'esquena. Una recerca exclusivament documental és, per tant, de gran vàlua. I quan, com ara, podem afegir-hi cultura material, els resultats són irrefutables.

Tot plegat, si encara teniu més interés en el tema, a continuació podeu veure els dos documentals televisius que s'han emés fins el moment. En anglés i amb subtítols en anglés, això sí. Com deia, el primer està molt centrat en la figura de Philippa Langley, mentre que el segon tracta quasi exclusivament els aspectes científics de la recerca. Gaudiu-los!

 

El temps de les Catedrals

Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.

Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)

Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)

Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)

Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)

Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)

Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)

Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)

Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)

Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)

Alfons d'Aragó, l'ambició contra la dissort

Escut d'Alfons d'Aragó, I duc de Gandia

Amb la conferència de Ferran Garcia-Oliver, dijous passat, es tancava el cicle sobre la figura i el temps d’Alfons el Vell que durant les darreres setmanes ha tingut lloc a la Casa de la marquesa de Gandia, com ja vam tindre oportunitat d’anunciar ací mateix. Amb tot, volia esperar que el cicle finalitzara bans d’oferir unes valoracions, i per això el post de hui, així que sense més entrem en matèria. L’avaluació general que faig del cicle és altament positiva, atesa la resposta magnífica de la ciutadania. Això no obstant, no m’abstindré de fer alguns comentaris. El cicle no sols pretenia analitzar la figura d’Alfons d’Aragó (d’Aragó i prou, que això d’Aragó i de Foix no procedeix) sinó també el temps; bàsicament, la segona meitat del segle XIV, i el país que va viure. És per això que les perspectives havien de ser diverses, complementàries i, sobretot, atractives per a un públic no especialitzat.

La Pobla d'Ifac és un bon observatori sobre el que plantejar hipòtesis sobre la formació de viles noves al regne de València

La mirada dels ponents s’ha fixat primer sobre l’urbanisme de Gandia, sobre el consum de la cort ducal, sobre el paper militar d’Alfons el Vell, així com la seua candidatura al tron del Corona d’Aragó i, finalment, sobre la pròpia família ducal. L’observatori local, per tant, ha estat el fil conductor al llarg de totes les intervencions. Tampoc vaig a desengranar totes i cadascuna de les xarrades, encara que sí m’agradaria destacar alguns aspectes. Com deia, en la primera de les intervencions Carles Miret i Vicent Olaso feren una anàlisi de les transformacions urbanístiques de la vila de Gandia durant el temps del nostre personatge, tot sorprenent els assistents amb una nova teoria a propòsit de la fundació i posteriors alteracions de l’esmentada vila. Val a dir que, possiblement pel seu títol, arquitectes i constructors feren acte de presència, sense saber el que anaven a trobar-se.

El que els col·legues Olaso i Miret proposen és, a grans trets, que la planta originària de Gandia no fos trapezoïdal, o octogonal adaptada al terreny si voleu, sinó que des de la seua fundació tingué una orientació longitudinal. Segons la seua hipòtesi, la vila s’extendria en sentit vertical com he dit des del portal de València, al nord [actual plaça de les Escoles Pies] fins al pont d’Oliva, al sud, tot incloent el que desprès, al temps d’Alfons el Vell, seria el raval. Per descomptat, caldrà esperar a la publicació del treball per a una millor comprensió, i sobretot una millor argumentació. Malgrat tot, a mi em sembla una teoria força agosarada, i no sóc l’únic. Olaso i Miret van afirmar que si bé no disposaven de tots els elements per sostenir amb contundència la seua teoria, tampoc hi havia suficients arguments per a tombar-la. Discrepe. És obvi que no posseïm proves definitives per a fixar els orígens de les viles de conquesta o pobles noves. Ara bé, algunes indicacions, comparacions i simples observacions sí que és poden fer. Aquesta vila longitudinal, quines dimensions tindria? I aquestes mesures es corresponen amb la resta de viles que coneixem del segle XIII? Estaria murada? Si és així, quines evidències hi ha? En aquest sentit, per exemple, la muralla creuaria perpendiculament l’actual Passeig de les Germanies (les quals no tenen a veure res amb els alemanys, per si el traductor fa de les seues). I desprès de les obres fetes a la zona no sembla haver cap evidència que permeta afirmar-ho. Esperem amb impaciència el seu treball.

En la penúltima conferència Rafael Narbona posava de manifest les aspiracions d’Alfons d’Aragó, ja vell i sofrint de poagre, al tron de la Corona d’Aragó. En efecte, el duc de Gandia va fer tots els possibles diplomàtics per aconseguir el suport de les institucions del regne i de la ciutat de València. Malgrat tot, el fet de no mobilitzar tropes, com sí feren la resta de candidats, i la feblesa dels seus suports, donada la seua edat avançada, feren rodar els seus somnis. Ara bé, provar de convertir-se és una bona mostra de l’ambició d’aquest personatge. El fill renuncià a qualsevol dret a la corona donat que no comptava ni amb els diners ni amb els soldats per seure al tron, conformant-se amb recuperar les possessions que el seu pare i sa mare li havien sostret amb les donacions a altres membres de la família i a Joan de Lluna.

Guerrers de la Corona d'Aragó

La darrera sessió analitzava la família ducal. Ferran Garcia-Oliver va posar sobre la taula alguns dels tòpics que sobre els primers ducs de Gandia s’han versat de forma gratuïta pels falsaris d’aquest ofici. És cert que la relació entre pare i fill, Alfons el Vell i el Jove, darrerament fou nefasta. Ara bé, Garcia-Oliver va demostrar que això no es devia a l’empresonament de vint-i-dos anys que patí el Jove. Més aviat, era el resultat d’una concatenació de fets que acabaren per damnar les possibilitats del fill. Res nou, fa unes setmanes l’actual príncep de Gal·les ha manifestat que està fartant-se d’esperar, ja que com sa mare, la reina d’Anglaterra, no va de caça, no ha de fer front als elefants. Això mateix li degué passar a Alfons el Jove, que veia com el pare sobrepassava la vuitantena, una barbaritat a l’edat mitjana. També va quedar de manifest que les relacions, les dolentes relacions, entre mare i fill no eren el resultat d’aquest conflicte, almenys no únicament, sinó més aviat de les aspiracions i desitjos de Violant d’Arenós, muller d’Alfons el Vell. Ara per ara només podem albirar la forta personalitat de la primera duquessa de Gandia i requereix, amb urgència, d’una mirada més profunda i particular, no només des de una perspectiva eminentment local, sinó en favor d’un millor coneixement de la noblesa valenciana, i del paper de les dones en els cercles de l’alta aristocràcia. Una altra novetat que Garcia-Oliver va posar sobre la taula és el comportament de Pere Marc, qui sembla que durant els darrers anys de vida s'allunyà fortament del qui havia estat el seu senyor i prengué part per Alfons el Jove.

Les ardors de la carn

Finalment, el públic ha estat divers. Convé assenyalar l’absència de la classe política en general. Em sembla vergonyós que únicament el regidor de cultura s’ha molestat en acudir. Això posa de manifest els seus interessos, no solament polítics sinó també personals. Que tenint possibilitat d’acudir a cinc conferències, no ho hagen fet a cap vol dir que a aquesta gent poc li interessa la seua pròpia història, més enllà de fer-se la foto quan toca. Si la seua condició de polítics els obligava a acudir-hi, com acudeixen a gran quantitat d’actes d’un altre tipus, com a ciutadans s’espera un altre comportament. També em sembla significativa l’absència dels professors d’història de secundària. Únicament un parell han estat presents en alguna sessió, tot portant-se amb sí tota la canalla. Supose que no els agrada els temps medievals o que tenien coses més interessants a fer, què us diré. Però cal afavorir aquest tipus d’iniciatives més encara en els temps deixats de la mà de Déu que ens ha tocat viure, perquè si són gratuïtes per al públic no ho són per a les institucions ni per als que les organitzen.

Públic en la conferència de Rafael Narbona

El món a través dels ulls medievals

Robert Bartlett, de la Universitat St Andrews, és força conegut a casa nostra per la traducció que va fer Publicacions de la Universitat de València el 2003 de la seua obra The Making of Europe, Conquest, Colonization and Cultural Changue, 950-1350, publicada en anglés 10 anys abans. Aquest llibre va suposar una fita important en la comprensió de l'expansió europea i els canvis socials i culturals esdevinguts en aquest període. Però poc després els interessos historiogràfics de Bartlett van evolucionar, i va canviar el tema de la seua recerca cap a la mentalitat medieval, la manera com la gent percebia el seu entorn i tot el món a l'edat mitjana.

Hui us oferim el vídeo d'una conferència que aquest historiador va impartir fa uns mesos en un college d'Escòcia al voltant d'aquest tema, que ens arriba a nosaltres a través de Youtube (podeu fer servir la seua eina de subtítols, baix de la imatge, a la dreta). Com percep el món la gent de l'edat mitjana, com veien la resta d'animals i la terra, com concebien el sistema solar i l'astrologia... En definitiva, el que Bartlett pretén és mostrar, d'una manera senzilla i de vegades divertida, que la visió distorsionada del món que tenia la gent medieval no era producte de la seua estupidesa, com ens podria semblar avui, sinó de la seua falta d'informació que havien de suplir com podien. De fet, això ens podria servir a nosaltres de lliçó ètica, i recordar-nos que per moltes coses que sapiguem en l'actualitat, són moltes més les que ens queden per aprendre.

Maratons a la València medieval?

Òbviament, no hi ha constància documental, ni tampoc arqueològica, que a la ciutat de València s’organitzara cap tipus de cursa, i menys encara una marató, durant els segles medievals. Això de córrer és un fet que s’ha posat de moda en els darrers anys, en bona mesura, crec, degut a la crisi. Curses hi ha de moltes categories, però convindreu amb mi que la prova reina, per la seua història i significació, és la marató. No és la més llarga, ni tampoc la més dura (Espartatlon, per exemple, i entre les modernes les Ironman i de skyrunners són molt més exigents) però això no vol dir que no siga llarga i dura. El proper diumenge, 18 de novembre, a València se’n celebra l’edició 32ª i per això aquest post.

Com deia al principi, córrer no era una pràctica esportiva per a les gents de l’edat mitjana. I això perquè l’esport ha estat sempre considerat com un simulacre lúdic de la guerra, de manera que la pràctica militar ha condicionat, si no determinat, la forma de fer esport. Aquesta és una idea que clarament podem observar al món grec. Heus ací que la celebració dels Jocs Olímpics exigia la paralització de qualsevol conflicte armat. Per una altra banda, si pensem en les proves, totes elles tenen un vessant o utilitat clarament militar: el llançament de javelina i de disc, la lluita cos a cos, córrer, i finalment curses de carros de cavalls –quadrigues i bigues.

Cursa de quadrigues (Ben-Hur, 1959)

D’aquest ventall d’esports s’escau el paper que tenia la infanteria en la guerra durant aquest període. De fet, hi havia una prova, la hoplitodromia, que, com el seu nom indica, consistia a córrer completament armat un miler de metres. Finalment, per a concloure amb el món grec, cal recordar l’anècdota de Fílipides, el soldat atenenc que, en guanyar Atenes als perses a la batalla de Marató, va recórrer els 42.195 metres que separaven el camp de batalla de l’Acròpolis. També en la seua memòria es va instaurar fa vint anys la prova de l’Espartatló.

Estatua de Filípides a Marató

La fi d’una societat comporta canvis en el paisatge, en la llengua, en la religió, en l’agricultura i, també, en la forma de fer la guerra i, per consegüent, de fer l’esport. Aquesta és la raó de fons que explica per què els Jocs Olímpics deixaren de celebrar-se el 380, i no simplement perquè l’emperador hispanoromà Teodosi I prohibira la celebració.

Siga com siga, l’esport a l’època medieval va adquirir un rostre diferent, perquè diferent era la forma de fer guerra, i perquè, al capdavall, diferent era la societat que el practicava. Amb això vull dir que si bé l’esport al segles medievals no es va celebrar a l’Olimp, ni de la mateixa manera que al món clàssic, tampoc això implica que les gents de l‘edat mitjana no tingueren passatemps. A època medieval la unitat militar per excel·lència era la cavalleria. Les pràctiques esportives, per tant, havien de recrear un combat on l’element clau no fos el soldat a peu, sinó més aviat el genet. I és per això que sorgeixen les justes.

Combat entre cavallers

A l’edat mitjana, com a la clàssica, l’esport no era altra cosa que un simulacre de la guerra. Les justes permetien l’aprenentatge i l’entrenament dels qui havien de combatre en el camp de batalla. Uns combats que no es reduïen a les grans conteses internacionals (Crecy, Nàjera, Agincourt....), sinó que més freqüents devien ser les escomeses entre senyors i les guerres privades. De vegades, el simulacre era més aviat el preàmbul de l’enfrontament que vindria desprès, com podeu veure en aquest document d’Hug de Cardona:

«en los lochs del Real, situat en terme de la vila de Gandia, Ondara, situat en lo comdat de Dénia, los quals lochs són del noble don Hugo de Cardona, e de Benimazmut, situat en los térmens del dit comdat, lo qual loch és de la noble dona Johana, muller del dit don Hugo, e en altres lochs del dit don Hugo se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen.

(...)

Los quals ajusts se diu públicament que·s fan en los dits lochs dels dits nobles don Hugo e dona Johana per los nobles en Johan de Cardona, fill de aquella, e en Jacme de Cardona, cosin germà de aquell, e per molts altres valedors e còmplices de aquells, los quals per causa dels dits ajusts e mals empreniments e per altres crims, delictes e excessos són denant vostra magnificència e en vostra cort denunciats.

(...)

E com ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre sí.»

Una altra idea que no se sosté és pensar que els esports en època clàssica els practicava tothom, mentre que a la societat medieval només alguns sectors de la població, especialment els privilegiats, en practicaven. D’entrada, això de que qualsevol podia participar en els jocs olímpics sembla més bé una exageració. Per a prendre-hi part calia ser home, grec, i lliure –la qual cosa excloïa, ja d’entrada, a la major part de la població– i ser ciutadà d’alguna polis grega, és a dir, disposar d’un nivell de riquesa mínim, que variava segon les ciutats. Tot plegat, els Jocs Olímpics clàssics tenien, contràriament al que es pensa, poc o molt poc de democràtics. A l’època medieval, les justes estaven reservades a aquells que anaven ser nomenats, o eren ja, cavallers. Adquirir «l’equipatge» estava reservat a les economies acomodades, aquelles que podien permetre’s el luxe de perdre el cavall –que tampoc servia qualsevol bèstia– o fer malbé l’armadura. Per descomptat, no podem obviar el component social, només la noblesa podia engrossir les rengles de la cavalleria, puix no era simplement una qüestió de diners.

A més de les justes, l’altre entreteniment de la noblesa era la pràctica de la caça. De fet, encara al segle XIX la caça de la rabosa era un signe de classe a l’Anglaterra victoriana. A època medieval, la caça era practicada amb gossos, però els nobles més acomodats i les monarquies feien servir els falcons. Com bé sabeu, Ausias Marc fou falconer d’Alfons el Magnànim. Els falcons del rei eren ensinistrats a l’Albufera sota la direcció de Marc, qui ha deixat constància del seu bon fer als seus versos:

«Tots los delits del cors he ja perduts,

e no atench als propis d'espirit;

en los mijans ha ésser mon delit,

e si no l'he, yo romanch decebuts.

E sol d'aquests me resta lo caçar,

per què us soplich, mon car e bon senyor,

que del falcó me siau donador,

un pelegrí lo qual té nom Suar.»

(Poema CXXIIa)

I la resta de la població? Doncs practicava altres esports que podien o no tenir la seua extrapolació militar. De tots ells, el més generalitzat era el tir amb arc o amb ballesta. Des de l’Antiguitat aquestes armes estaven vinculades amb la covardia i la mancança de coratge, atès que no es lluita cos a cos sinó des de lluny. Recordeu que a la Ilíada, mentre Hèctor i Aquil·les lluiten en combat individual, representant la valentia, Paris matarà Aquil·les amb un arc. La vinculació d’aquestes armes amb la misèria, no moral però sí econòmica, continua a l’edat mitjana. Així, l’arquer per excel·lència de l’imaginari medieval, Robin Hood, és estret dels sectors modestos de la població.

Sense abandonar les Illes Britàniques, els famosos arquers que foren determinants en diversos enfrontament armats de la guerra dels Cent Anys, com ara Agincourt, procedien, habitualment, de Gal·les, un dels territoris més propis sota el domini del rei anglès. L’ocupació, per tant, d’arquer, tenia clarament una condició pejorativa, davant de la noblesa que lluitava cos a cos, amb espasa de dues mans i a cavall.

Arquers representats com a soldats no professionals

Ballester

Ací, a casa nostra, més que el tir amb arc el que practicaven les classes populars era el tir amb ballesta. Els inventaris post-mortem confirmen la seua amplia difusió, fins i tot entre el camperolat. Així, per exemple, en agost de 1454 el llaurador d’Alcoi Martí Botella s’obligava davant el justícia de la vila a pagar a Nicolau Satorre 26 sous pel preu d’una ballesta de azer.

De vegades era el propi Consell qui ajudava en l’adquisició de les armes, perquè juguen la dita balesta que dur tot lo any e comence demà que és dia de madona sancta Maria de Setembre com diu un establiment d’Alcoi de 1427. Resultaria interessant esbrinar si en aquests tipus de competicions hi participaven els musulmans i, en cas de fer-ho, en quines condicions, atesa la seua fama d'experts tiradors. Per una altra banda, en altres ocasions els mateixos Consells en prohibien l’ús, especialment en dies de festa religiosa: en los quals tots jochs no puxen jugar en neguna manera mentre los oficis divinals se faràn e se celebraràn en la dita pena sots pena de 10 sous. Aquestes prohibicions incloïen, també, la pilota. Tampoc són estranyes les travesses, i els deutes que se’n deriven: en febrer de 1498 Andreu Borratxina s'obliga en pagar a en Pere Blanquer, present, 17 sous de joc de pilota davant el justícia.

Partida de pilota valenciana

Ben garbellat, hi havia esport a l'edat mitjana, també competicions, i encara travesses. I és que el període medieval no és tan diferent dels segles que vindran després. La pretesa obscuritat d'aquests temps és, tan sols, la necessitat d'alguns de justificar-se, de trobar un significat a l'esmicolament de la història en miquetes per tenir un nínxol historiogràfic. Una millor comprensió de la història passa per tornar de debò a allò que deia Marc Bloch de la història total. Almenys, pense, deuríem mirar de mantenir els conjunts que són més coherents, com els tipus de societat, en aquest cas la societat feudal.

Alfons el Vell, I duc de Gandia. Un centenari més?

Que la cultura i la investigació avancen -o simplement es mouen- a cops d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. I així, com ja fa temps que el món és món, ara i adés tenim aniversaris que són l’excusa per a reunir científics i fotografiar polítics. El 2012 ha estat, i encara és, l’excusa per recordar dues efemèrides ben relacionades entre sí i transcendentals per a la història de la corona d’Aragó: el Compromís de Casp i la mort d’Alfons el Vell, esdevingudes, com sabeu, el 1412.

Del primer fet, s’han dut a terme un ampli elenc d’activitats científiques arreu dels territoris de la Corona d’Aragó, d’entre els quals cal destacar, sens dubte, la celebració del XIX Congrés d’Història de la Corona de Aragó. Com que jo no hi vaig ser, tampoc vos puc donar massa detalls. No paga la pena dir que òbviament la temàtica no era altra que el Compromís de Casp, tot i que a fi d’integrar els col·legues d’història moderna la temàtica incloïa els canvis dinàstics posteriors fins a la seua eliminació per la força de les armes -no ho oblideu- el 1707. Allò bo i millor d’açò, també és veritat que no podia fer-se d’una altra manera, és que el congrés va celebrar algunes sessions a la mateixa ciutat de Casp, amb el modest impacte dinamitzador que això té sobre el món local. A València també s’ha fet alguna cosa. La institució Alfons el Magnànim, sempre amb recursos que esmerçar, organitzà un «Congreso internacional» per a tractar la participació dels valencians en l’esmentat compromís de Casp i el Cisma d’Occident, vigent el 1412. En realitat, i com podreu concloure del títol, la trobada no era més que una excusa per parlar, de nou, sobre la persona de sant Vicent Ferrer.

Escut d'Alfons d'Aragó

La segona efemèride de la que volia parlar-vos és la mort d’Alfons el Vell. Ací podreu saber més d’aquest personatge encara que trobareu la seua biografia quasi al final del post. No us sorprendrà que aquesta data haja passat desapercebuda per a la major part de les institucions valencianes, de dalt a baix: a l’ajuntament del cap i casal li fa nosa aquesta classe de personatges de moralitat dubtosa i de catalanitat òbvia. La Institució Alfons el Magnànim, controlada per Ricardo Bellveser, com ja hem vist, consagra els diners de tots a consagrar el record i la memòria únicament d’uns personatges històrics. Clar està que si el bo i savi sant Vicent Ferrer no recolzà el duc Alfons en la seua pretensió al tro seria per la moral d’aquest home. De la Generalitat Valenciana, millor no parlem, que prou tenen amb pagar les factures de la F-1. A l’Arxiu del regne de València, desprès del comiat d’un fum de bona gent, els que queden es limiten a complir amb l’expedient. Cap modesta exposició ni sobre la mort d’Alfons el Vell ni tampoc sobre el seu arxiu que ells custodien, encara que també és veritat que no han fet res per recordar el compromís de Casp.

Alqueria de Cotalba, comprada per Alfons el Vell a l'aljama per aixecar el monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Foto de Ramon Belenguer

Així, doncs, davant la desídia de les gran institucions nacionals ha estat el món local qui ha salvat una mica els mobles. El principal problema que enfronten és la dispersió de recursos. Sembla que les terres valencianes que integraven el gruix de l’estat senyorial d’Alfons d’Aragó no han estat capaços de bastir un conjunt d’actes que es complementaren entre sí. En altres paraules, crear sinergies a fi d’estalviar recursos i donar a la ciutadania un producte cultural de qualitat. Diguem-ne que Gandia, Dénia, Xàbia, Villena i Aiora han anat cadascuna a la seua. Que conste que no mire d’assenyalar culpables sinó més aviat assenyalar el problema. Xàbia, Villena i Aiora sembla que no han fet res -res vol dir res- en relació amb aquesta data. En canvi, Dénia ha dedicat el seu premi d’investigacions locals a la figura que ens ocupa. Prompte veurà la llum el treball del col·lega Bernardo Tomàs Botella El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo: rentas y poder señorial. Sense deixar la vila comtal, el polifacètic amic Josep Gisbert va organitzar entre el 8 i l'11 de maig un cicle historio-gastronòmic anomenat “la Taula del Comte”. La proposta, en col·laboració amb el restaurant La Seu, a Dénia, consistia en reproduir alguns dels menús que el propi Alfons el Vell va degustar a la seua taula. Si la iniciativa ja era força interessant només amb aquesta recreació a mans de la coc del restaurant, Diana Cervera, Gisbert hi va afegir la participació d’experts en ceràmica medieval, iconogràfica culinària medieval i en l’instrumental de la cuina. Així, doncs, hi prengueren part Vicent Lerma, arqueòleg del Servei d'Investigació Arqueològica Municipal de València; Jordi Rovira i Port, i Àngels Casanovas i Romeu del Museu Nacional d'Arqueologia de Catalunya, a més del propi Gisbert.

Diana Cervera, Josep Gisbert, amb Pepa Font, regidora de Cultura de l'aj. de Dénia.

A Gandia, la capital de l’estat senyorial d’Alfons el Vell, els actes han estat diversos, uns de caire lúdics i altres amb un vessant més científic, però sempre amb una voluntat divulgadora. Entre els primers destaca la fira i festes de 2012 que es va dedicar a la memòria d’Alfons el Vell. Per això es van engalanar els principals carrers del centre històric de la ciutat amb decoració, suposadament, medieval. A les principals entrades de la vila foren col·locades unes portes de material de falla que imitaven una muralla de l’edat mitjana. Despeses curioses, si més no, en temps de crisi. En el vessant científic, la institució responsable no ha estat l’Ajuntament sinó, més aviat, el CEIC Alfons el Vell. Per a començar es va presentar el llibre LLetra a sa filla Joana, de càstig e de bons nodriments, l'edició i estudi de la qual ha estat a cura de Rosanna Cantavella.

També ha estat reeditat el llibre biogràfic de Jaume Castillo Alfons el Vell. Duc Reial de Gandia (1332-1412). La reedició s’ha fet en format pdf i d’accés lliure ací. En passar l’estiu s’han reprès les activitats. Així, en el marc de la Fira i festes’12 va tindre lloc una exposició amb el títol Alfons el Vell, duc reial de Gandia (1332-1412) coordinada pel propi Jaume Castillo i amb la col·laboració entre d'altres de Juan Vicente Garcia Marsilla i Josep Gisbert, sobre la vida i el temps d’Alfons d’Aragó. Finalment, hui mateix comença un cicle que repassa i aprofundeix en la figura del primer duc de Gandia. Hi participem diversos investigadors que hem dedicat part de les nostres recerques a aquest període. La conferència que obri el cicle corre a càrrec dels col·legues Vicent Olaso i Carles Miret que analitzen les obres que Alfons el Vell va dur a terme a la ciutat i que, encara hui, marquen la fisonomia del casc antic de Gandia. Ací teniu el programa.

Estaria bé que totes aquestes activitats científiques feren corregir el greuge històric que encara hui els governants de Gandia continuen dedicant a qui va ser el primer duc de la ciutat, del qual ja vaig parlar ací. Resulta sorprenent per què diuen "duc reial" en lloc de "primer duc", perquè crec que no hi ha lloc al dubte. De les conferències, en parlaré un altre dia. No vull tancar sense fer un esment d’allò que s’ha fet i està fent-se a altres dominis d’Alfons d’Aragó com a Ribagorça. Allà, el Carles Barrull, també del gremi dels historiadors, denunciava fa una mesos la desmemoria que corre per aquelles terres a propòsit del personatge que ens ocupa. Sembla que els actes s’han reduït a alguna xarrada i visita guiada al castell de Benavarri. Mals temps per a tots, sembla.

Escut d'Alfons el Vell