L'espurneig del flash s'ha apagat

La setmana passada ens vam assabentar de la mort sobtada de Francisco Teodoro, més conegut entre els joves medievalistes valencians, i els ja no tan joves, com el "fotògraf de Valldigna", perquè des que s'iniciaren els cursos d'estudis medievals al monestir de Santa Maria de Valldigna ell no se n'ha perdut cap ni un. Ja des de la primera edició Paco hi era, indiscret amb la càmera, sempre alerta per capturar l'instant més graciós o el moment institucional. El que molta gent no sap és que aquell no era el seu ofici, ni tampoc rebia cap mena de retribució per la tasca que feia, llevat de poder quedar-se al dinar com un més dels participants. I és que no eren poques les vegades que havia de fer no vegeu quines combinacions de torns al seu lloc de treball –com a radiòleg de l'hospital de Gandia– per poder assistir-hi. I no només, ja que per als que sovintegem el curs d'Història Medieval Paco Teodoro era "el fotògraf de Valldigna", però per a les gents de la vall ell era "el fotògraf de la Valldigna". No es perdia cap dels actes que es feien a la vall. Donava igual que fóra un curs d'història medieval que una cursa popular, o la trobada de la Multaqa. Paco sempre estava allí, armat amb la seua càmera per immortalitzar el moment. Per als que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo fora de Valldigna vam tractar amb una persona de trellat, amb mesurat en la resposta i, sobretot, molt tranquil·litzador. Era de la classe de persones que es desviuen pels altres, una qualitat cada com més estranya entre la gent.

Fruit de la seua tasca fotogràfica i de l’estima pel monestir de Santa Maria de Valldigna fou el seu treball Valldigna: imatges del monestir, que va publicar amb Agustí Pascual el 2009. A més, era col·laborador de pràcticament tots els mitjans de comunicació de la Valldigna, des de Las Províncias a Llibertat.cat. No cal dir que les fotografies que heu vist en tots i cadascun dels cartells de les diferents edicions del Curs d’Estudis Medievals de la Valldigna són d’ell. El proper curs de Valldigna, si finalment n'hi ha, no serà ben bé igual. Trobarem a faltar els comentaris àcids i els acudits que ens regalava Paco mentre compartíem taula, o una cigarreta a la vora del camí, però sobretot trobarem a faltar el so de la seua càmera. Paco ens ha deixat com si d'una de les seues fotografies es tractara, les que més li agradaven, quan disparava sense avisar, d'imprevist, per copsar l'expressió més natural de la persona, sense artificis ni posats. Fins sempre!

Regadiu, Societat, Territori. Un menut balanç del congrés d’homenatge a Thomas Glick

La setmana passada va tindre lloc a la Ciutat de la Innovació de la Universitat Politècnica de València un congrés internacional al voltant de les “séquies”, vistes des de diverses perspectives. Alhora, va servir també per fer un homenatge a Thomas F. Glick, el professor nord-americà que als anys 60 va arribar a València disposat a estudiar els sistemes hidràulics i les comunitats de regants del nostre país, i especialment els de l’horta de València. El resultat va ser una tesi doctoral que es publicaria el 1970 amb el títol d’Irrigation and Society in Medieval Valencia, i que el 1988 també es publicaria en castellà (amb reedició de 2003) sota el nom de Regadío y Sociedad en la Valencia Medieval, que és la versió que vertaderament ha tingut èxit a casa nostra.

Diverses edicions d’Irrigation and Society

El congrés estava estructurat en quatre sessions diferents, una sobre història i arqueologia dels sistemes hidràulics, una sobre institucions de gestió del reg i acció col·lectiva, una sobre els paisatges culturals, vist des del punt de vista de la geografia i el paisatge, i finalment una sobre territoris hidro-socials. Evidentment en aquesta mena de congressos, amb diverses sessions que tenen lloc simultàniament, no es pot assistir a tot, i a més les dos últimes esmentades tampoc no tracten una temàtica que tinga cap relació amb el contingut d’aquest blog, per la qual cosa em limitaré a fer alguns comentaris breus i consideracions sobre les dues primeres sessions.

Logo del congrés, una “llengua” o partidor proporcional de pedra

En primer lloc, sobre la sessió més relacionada amb la història i l’arqueologia, hi ha prou amb una simple mirada al programa per veure que la tendència historiogràfica de les darreres dècades continua vigent, i no sembla que per ara vaja a canviar. Quasi totes les comunicacions sobre època andalusina i feudal baix-medieval estaven, en major o menor mesura, basades en la metodologia de l’arqueologia hidràulica; això és, en la combinació de la prospecció i reconstrucció de sistemes amb la documentació escrita. I a la taula redona que va tancar aquesta sessió també hi va estar molt present. Per contra, els treballs sobre períodes posteriors tendeixen encara a basar-se en la documentació escrita únicament. És obvi que això, inicialment, responia a un problema de fonts, ja que l’abundància de documentació escrita d’època moderna va permetre que l’arqueologia no tinguera cap interès per als historiadors modernistes, mentre que per als medievalistes, i especialment els interessats en el període andalusí, l’absència total de documentació escrita els va abocar necessàriament a buscar altres metodologies, i el desenvolupament de l’arqueologia hidràulica n’és una prova. Amb tot, és evident que això avui en dia ja no té sentit, puix ha estat ben provat als llarg dels anys, i pels més diversos autors, que tant les prospeccions com l’estudi dels textos, per si sols, no són suficients, i que només quan s’empren ambdós alhora en combinació s’aconsegueixen uns millors resultats. En aquest sentit, doncs, cal dir que diverses de les comunicacions exposades són una prova evident que aquest fil de recerca no està encara ni de bon tros esgotat, i que encara li queda molt de recorregut. En els pròxims anys immediats començarà a donar fruit.

Foto de la sessió d’Història i Arqueologia al saló d’Actes del Cub Roig. A la taula Frederic Aparisi i Tomàs Peris Albentosa

D’altra banda, les comunicacions que explicaren casos d’excavacions arqueològiques directes en sistemes hidràulics van ser molt interessants, sobretot per la novetat que suposen, perquè amb anterioritat es coneixien ja alguns casos però en són encara pocs. Especialment a destacar la comunicació de Victor Algarra i Paloma Berrocal sobre l’excavació de la séquia de Mestalla al seu pas per l’encara inacabat estadi del València C.F., ja que ha estat la primera vegada que s’ha pogut excavar un tram de séquia mare de l’horta de València en extensió. Al tall es van poder identificar totes les fases per les que ha passat aquest canal des dels seus orígens (que els autors daten en un moment indeterminat, però anterior al segle XII) fins a l’actualitat. El més curiós és que en diferents períodes la séquia va sofrir avingudes (estava construïda dins del paleollit d’un antic barranc) que van fer pujar el nivell del sol uns quants metres, seguides de reformes i ampliacions que van acabar desplaçant lleugerament el caixer des del seu traçat original. Però això constata que malgrat els canvis històrics al llarg dels segles, el traçat general es va mantindré estable, la qual cosa és un detall importantíssim per als treballs basats en la interpretació morfològica del sistema tal com ens han arribat a l’actualitat.

Foto de la sessió sobre institucions i acció col·lectiva al saló d’Actes del Cub Blau

Passant ara a la sessió de les institucions i l’acció col·lectiva, cal reconèixer que per a un historiador, habituats com estem a tractar únicament el passat (i en molts casos amb una finalitat purament erudita, sense pensar en la societat per a la qual treballem), aquesta sessió podia resultar una miqueta estranya. D’una banda, poguérem escoltar comunicacions amb estudis clarament situats en el passat, i els exemples sobre l’horta de València i altres hortes valencianes són un exemple molt evident. Amb tot, també es pogueren escoltar comunicacions que, tot i estar basades en estudis de societats passades, en realitat es tracta de societats molt recents, i en qualsevol cas l’interès dels seus autors no és tant entendre el funcionament de les societats del passat com sobretot aplicar aquest coneixements al present i a futur. Des que Elinor Ostrom va escriure la seua coneguda obra Governing the Commons (1990), gràcies a la qual, entre d’altres, va guanyar el premi Nobel d’Economia el 2009, la qüestió de la gestió dels bens comuns i la resolució de conflictes per part dels mateixos usuaris ha tingut molt d’interès entre economistes i antropòlegs. Així, les comunitats de regants haurien estat un bon exemple de treball, ja que la finalitat ha estat sempre entendre com funcionen les institucions d’acció col·lectiva i de resolució de conflictes en el passat, per a aplicar-ho al present, fonamentalment als països en vies de desenvolupament.

Thomas Glick amb la brusa de llaurador a la plaça de la Mare de Déu de València, on es reuneix el Tribunal de les Aigües, símbol màxim de l’acció col·lectiva a l’horta de València. Foto agafada de la pàgina web personal de T.F. Glick

En aquest sentit, Ostrom es va basar en algunes comunitats de regants de tot el món, entre elles les de l’horta de València, per establir una sèrie de principis de disseny que garanteixen una gestió estable dels recursos comuns, entre ells l’aigua de reg. Amb tot, precisament, allò que tenen en comú diverses de les comunicacions presentades en aquesta sessió del congrés és el fet de matissar aquests principis. Ostrom no va estudiar de primera mà les comunitats de regants de València, sinó que es va basar en les obres d’Arthur Maass i, precisament, de Thomas Glick; per això, llegint atentament la seua obra s’evidencia que hi ha certes mancances. La unanimitat mostrada en aquest congrés, per diversos autors, sobre la necessitat de matisar, quan no corregir directament, alguns d’aquests principis proposats per Ostrom sobre les comunes de control i gestió dels sistemes hidràulics, ens indica que la recerca dóna els seues fruits, i que l’avanç del coneixement no solament ens ajuda a entendre millor el nostre passat sinó que, a més a més, pot resultar molt útil per al futur.

Finalment, el congrés es va cloure amb la projecció d’un vídeo d’homenatge a Thomas Glick amb les declaracions d’alguns del participants que es van enregistrar al llarg del congrés, i que podeu veure a continuació gràcies a l’amabilitat de Luis Pablo Martínez, que va enregistrar el moment i l’ha penjat a Youtube, acompanyat de les darreres paraules d’agraïment de Glick.

Per acabar, doncs, només ens resta, a mi i als altres membres del Grup Harca, sumar-nos al merescut homenatge a la figura de Thomas Glick i, per descomptat, agrair als organitzadors del congrés el treball que han fet i felicitar-los pel resultat final. Moltes gràcies a tots. En dues ocasions Glick va insistir que als països anglosaxons aquesta mena d’actes d’homenatge serveixen per passar el testimoni del mestre a les noves generacions. Gràcies als organitzadors ara és evident que amb ells la continuïtat està garantida.

La parròquia i la comunitat camperola, de nou, en el punt de mira

En els darrers anys sembla que els estudis sobre història rural estan gairebé monopolitzats per dues línies temàtiques, les elits rurals i les pautes de consum i nivells de vida. Al darrere, però, encara trobem altres camps de recerca que no per més conreats deixen d'oferir els seus fruits. I això és bo. Un d'aquests temes és la comunitat camperola, la qual ha estat des dels 50, si més no, en el punt de mira dels historiadors, particularment dels especialistes en història medieval. Potser alguns no veuran la necessitat de tornar-hi de nou. Tanmateix, una nova aproximació pot donar interessants resultats: no es tracta de repetir el que ja sabem sinó, des d'una perspectiva actual -la història sempre és història contemporània- i arreplegant el bo i millor de l'avanç historiogràfic de les darreres dècades, realitzar noves preguntes i nous plantejaments. Directament relacionada amb la comunitat camperola està la parròquia rural: la seua organització, fonts d'ingressos, els ritus funeraris, entre d'altres perspectives. Al meu parer, la parròquia no és una línia de recerca tan trepitjada com ho pot ser el tema de la comunitat camperola. És cert que a Europa compten ja amb una llarga tradició historiogràfica sobre la matèria però a casa nostra no és així. Només el treball d'Elvis Mallorquí sobre la parròquia rural a Girona ha reeixit en l'àmbit dels territoris de parla catalana. Al País Valencià és una temàtica verge si fa no fa.

Com dèiem, a Europa la comunitat rural i la parròquia són temes historiogràfics consolidats. Bona mostra és la trobada que cada any s'organitza a Anglaterra, el Warwick Symposium on Parish Research . Durant gairebé tres dies, medievalistes i modernistes anglesos, alguns nord-americans i, encara, algun despistat arribat des del continent, es reuneixen per a abordar la parròquia des de les perspectives més diverses: música, arquitectura, fiscalitat, paisatge o relacions socials. Ací vos presentem l'edició de 2012 que va estar amablement penjada a la xarxa per algun membre de l'organització. Tant de bo fos una pràctica comuna en les trobades científiques. En qualsevol cas, hi ha ara mateix dues tendències clarament oposades: per un costat, la privatització del coneixement, si no pagues no accedeixes; i, per l'altre, la difusió gratuïta a cost cero. Així, mentre hi ha plataformes de lliure accés com ara Academia.edu, alhora ha començat a sorgir la pràctica en determinades revistes de fer pagar als que pretenen publicar en ella. Sí, heu llegit bé, publicar, no consultar. Ja en parlarem. Ara per ara, gaudiu la conferència. Ací teniu la primera de les intervencions, a càrrec de Christopher Dyer al voltant de la comunitat camperola i la parròquia i com aquestes han estat analitzades pels historiadors en els darrers anys. A la xarxa, però, trobareu la resta de treballs presentats a la trobada, a més d'algunes de les intervencions corresponents als simposis de 2013. L'edició de 2014 es va celebrar fa unes setmanes, però sembla que encara no han penjat res. Gaudiu, mentrestant, de les anteriors.

ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

Rural History 2013 i entrevista a Peter Moser

Com us anunciàrem al darrer post del curs passat, aquest estiu Harca també ha estat present a un congrés de caire internacional: el Rural History 2013, auspiciat per la European Rural History Organisation (EURHO) i organitzat pels Archives of Rural History i la Swiss Rural History Society a la ciutat de Berna, entre el 19 i el 22 d'agost. D'una banda, Frederic Aparisi intervingué en una intensa i interessant sessió sobre les elits rurals, "Towards a comparative history of rural elites in pre-modern Europe", promoguda pels professors flamencs Erik Thoen i Tim Soens, en la qual es pogueren observar les estratègies compartides per aquelles, centrades preeminentment en la diversificació econòmica, al llarg de l'extens període que va del segle XIII al XVIII. D'una altra banda, el propi Grup Harca organitzà una sessió sobre l'ús de les terres comunals, "Commons in pre-modern Europe: Uses, management and conflicts in comparative view", en què, a més de les contribucions de Frederic Aparisi i Ferran Esquilache i de Vicent Baydal i Vicent Royo, hi participaren Maïka de Keyzer, de la Universitat d'Anvers, i Daniel R. Curtis, de la Universitat d'Utrecht. Així, en línia amb les recerques sobre el regne de València i Flandes que prompte donaran llum a un llibre conjunt en anglés publicat per la Universitat de València, s'hi debaté sobre la formació històrica d'agrosistemes regionals.

El públic d'una de les sessions sobre elits rurals, aplaudint a Frederic Aparisi

Vicent Baydal exposant la seua contribució conjunta amb Vicent Royo

Cal esmentar també l'altra presència valenciana del congrés -única dins del medievalisme ibèric-, la del catedràtic Antoni Furió, que intervingué en tres sessions, amb contribucions sobre els conflictes hidràulics, el crèdit rural i el mercat de la terra, i la desigualtat en la transició del feudalisme al capitalisme. Els quatre dies de congrés foren realment intensos, en un ambient de confraternització i passió per la investigació històrica, que van ser reblats amb les excursions vespertines oferides per l'organització, com la que ens dugué a una de les fàbriques artesanals de formatge Emmental, on vam poder gaudir d'un dels grans plaers de Suïssa, juntament amb el xocolate. En aquest sentit, cal també agrair l'esforç de l'organització, que va mostrar una eficiència impecable i que va deixar el llistó molt alt per als propers promotors del congrés europeu d'història rural, que se celebrarà a Girona l'any 2015. De tot això i molt més vam parlar amb Peter Moser, director dels arxius suïssos d'història rural i del Rural History 2013, al qual vam realitzar una breu entrevista en què va fer reflexions tan interessants com la següent: La principal capacitat que els historiadors desenvolupen en la seua professió és la de mirar coses que són diferents, mirar coses que no coneixien abans. En altres paraules, estem mirant  a l’altre, perquè el passat està sempre distant de nosaltres però també està connectat amb nosaltres, o nosaltres estem connectats al passat, però aquest està sempre distant. Estem acostumats a mirar al passat, i si estem mirant al passat i veiem a l’altre, coses que no esperàvem però que estàvem desitjosos de conèixer, també estarem particularment qualificats per a destacar coses que no són vistes en la societat actual, no perquè no existisquen, sinó perquè la gent no les mira. Pense que eixa és una diferència entre les ciències socials i les humanitats i la història en particular: sempre som conscients, o devem ser conscients, que el que estem veient no és exactament el que existeix, sinó el que estem buscant. Hi ha cert element de contradicció en això, però els historiadors treballem per a entendre-ho i gestionar-ho. A continuació us oferim l'entrevista sencera.

Bones vacances. Un balanç del curs 2012/2013

Si l'any passat dèiem que arribàvem esgotats a la fi del curs acadèmic, en línia amb el pessimisme que s'albirava per al futur de la recerca científica en general, enguany la sensació continua aprofundint-se. Només un de nosaltres compta actualment amb finançament estable per a desenvolupar les seues investigacions a l'estranger, mentre que la resta ens debatem en eixa terrible fase de redacció de la tesi en què no es compta amb ajuts econòmics -ni se'n preveuen durant molt de temps. És per això que, com ja explicàrem fa un parell de mesos, hem hagut de reduir la intensitat en la publicació de posts, a un setmanal, tot i que encara hem pogut mantenir un bon ritme anual, que supera la setantena de textos, amb un parell sobre la llengua dels musulmans i la identitat col·lectiva dels cristians del regne de València que han entrat en la llista de les cinc entrades més populars. En aquest sentit, també ha estat important la intervenció de diversos col·laboradors nous, fins a vuit investigadors diferents, als quals tornem a agrair públicament la seua participació i la possibilitat que ens han oferit de conèixer nous enfocaments sobre la història medieval:  els historiadors i arqueòlegs Ignasi Mangue, que ens va informar del projecte digital sobre la Reial Sèquia de Montcada de la Fundació Assut, Diana Pelaz, sobre el poder de les dones en la Castella del segle XV, Júlia Jordà i Agustí Campos, sobre el nou projecte de divulgació històrica de Clapir. Joves Historiadors Valencians, André Luiz Bertoli, sobre la cavalleria portuguesa cinccentista, Joan Negre, sobre la Tortosa andalusina, i Miquel Mezquida i Irene Monllor, sobre el "donzell" d'Olba.

Igualment, també hem pogut publicar algunes de les entrevistes que hem anat fent a diversos historiadors d'arreu del món, com ara Paul Freedman, Bruce Campbell, François Menant, Helena Kirchner, Maribel Fierro i Bas van Bavel. Amb tot, les entrevistes més vistes de caràcter internacional continuen sent les de James Casey, Pierre Guichard i Christopher Dyer, mentre que les de nivell estatal es reparteixen entre les d'historiadors dedicats a la Corona d'Aragó (Antoni Riera, Antoni Furió i Ramon Pujades), a Castella (Francisco García Fitz, Pascual Martínez Sopena i Ana Rodríguez) i a Alandalús (la mateixa Maribel Fierro, Antonio Malpica i Virgilio Martínez Enamorado). És de destacar també l'interès pels vídeos relacionats amb Harca o els diversos documentals que hem pogut difondre, com Anatomia d'un rei, sobre Pere el Gran, o Joanot i Tirant, entorn de la novel·la valenciana més universal, del segle XV. A més a més, la relació amb tots vosaltres s'ha pogut mantenir ben viva a través del nostre creixement en les xarxes socials, amb més de 1.130 amics al facebook, més de 300 seguidors al twitter i més de 630 a la pàgina del Grup Harca, a la qual us tornem a convidar si encara no esteu agregats, ja que constitueix la nostra principal eina de comunicació ara per ara.

Altrament, en consonància amb la situació acadèmica esmentada adés, la nostra producció científica s'ha vist minorada al llarg de l'any. Amb tot, en conjunt hem publicat ni més ni menys que quatre llibres (La croada d'Almeria, 1309-1310, Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), Els registres notarials de Miquel Llagària. Sueca, 1541-1552 i Carta de poblament de Beniopa, 1611-2011), vuit capítols i set articles, al temps que continuem amb la intensa coordinació del nostre primer llibre editat en anglés, en col·laboració amb investigadors dels Països Baixos, sobre les elits camperoles premodernes. Així mateix, hem impartit ponències i seminaris a Barcelona, Madrid, Girona, Lleida, Cadis, Càceres, València i Gandia, i en breu ho farem al nostre congrés internacional d'enguany, el Rural History 2013, que la European Rural History Organisation celebrarà a la ciutat de Berna (Suïssa), del 19 al 22 d'agost vinents. En concret, hi organitzem (sessió 43) i participem (sessió 17) en dues sessions sobre el paper de les terres comunals en diverses regions europees premodernes i sobre les elits rurals, amb col·legues britànics, flamencs i alemanys. Esperem poder continuar així la nostra formació i afany de recerca en diversos àmbits de la història medieval valenciana i europea amb l'esperança -segurament poc fundada- que això contribuïsca a comprendre millor la nostra societat i millorar-la. Nosaltres continuarem fent arca -que enguany hem sabut que s'escriu sense "h"- i tornarem per ací al setembre. Molt bon estiu a tots!

Els congressos d'Harca en els darrers quatre anys. Malgrat tot, continuem estant presents a Europa

Un cant que no es pot acallar

Per a les gents de les societats preindustrials el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible, fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de la muntanya.  

En realitat, la relació entre el llop i l’home sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora, en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les comunitats més modestes fins a les grans ciutats.

El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila d’Alcoi proveïen que com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous. Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F. Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia, la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací, Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a 20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.

Tot això em fa replantejar quin era el perill que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut, de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu. Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits. L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota el títol Vivre ensemble avec le loup el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf.