Sant Antoni, sant valencià

El passat 17 de gener se celebrà, com tots els anys, la festa de sant Antoni Abat, o sant Antoni del porquet com és conegut a casa nostra. Són més de 320 els pobles valencians que commemoren la festivitat entre fogueres, danses, coquetes, mistela i representacions parateatrals que pretenen recrear una breu biografia del sant, amb especial incidència en els moments que millor s’adapten a la història que es vol contar: el triomf del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort, de la llum de l’inici dels temps primaverals sobre la foscor de l’hivern. L’any passat ja li vaig dedicar un post, descrivint la celebració que es du a terme a Forcall i que enguany s’ha tornat a realitzar. Parlava dels diferents actes que tenen lloc a aquest poble de la comarca dels Ports i també de la seua simbologia, una amalgama de ritus cristians i pagans que han anat convergint al llarg dels segles fins assentar-se en l’imaginari col•lectiu. En aquesta ocasió, tanmateix, vull dirigir la mirada als orígens, a l’inici de la veneració del sant als segles medievals a terres valencianes i, en especial, a les comarques del nord.

Cartell de la Santantonada de Forcall d’enguany

Les societats europees i, especialment, les mediterrànies han reconegut el singular paper tutelar exercit pel sant ermità, veí de soledats poblades per animàlies on hagué de sofrir les temptacions més heterogènies que li presentava el diable. D’aquesta doble faceta hagiogràfica prové no solament el reconeixement de les seues capacitats domesticadores i tutelars sobre els animals, sinó també la seua resistència incombustible per conservar la puresa. La biografia del sant, popularitzada per l’extraordinària difusió de la Llegenda àuria (l’obra de Jacobo de la Voràgine, arquebisbe de Gènova, que al segle XIII recopilà en un únic llibre totes les vides dels sants coneguts fins el moment), permeté la propagació de la devoció entre les comunitats de tota la cristiandat occidental, convertint la seua figura en l’epicentre del calendari de festes d’hivern en el cicle litúrgic catòlic.

Retaule de sant Antoni Abat, Mestre de Rubió (c. 1360-1375), com podeu veure encara sense el porc © MNAC

L’extensa iconografia pictòrica del sant des de mitjan segle XV, la literatura de cordell, les Auques i les Al•leluies el representen sempre acompanyat d’un porc, fet que li garantí el sobrenom amb el que és conegut popularment, sant Antoni del porquet. Aquesta particular companyia presenta almenys una doble lectura. D’una banda, el porc és identificat amb una de les temptacions que hagué de superar el sant, manifestant la brutícia, la impuresa, el vici i la personificació del mateix diable, el qual, derrotat, fou condemnat per tota l’eternitat a romandre sotmès als seus peus. De l’altra, l’animal resulta ser el seu fidel acompanyant, testimoniant les capacitats taumatúrgiques del sant, qui havia obrat el milacre de dotar de visió i de guarir la coixesa del porc, segons transmeten alguns relats apòcrifs. En qualsevol cas, la primera veneració medieval del sant no el presenta com patró tutelar dels animals, sinó com guaridor d’homes i, en especial, d’aquells que patien el Mal o Foc de Sant Antoni (Mal des ardents, feu de Saint Antoine ou de Saint Marcel en francés), sent reconeguts eixos malalts com possessos del dimoni. Aquesta malaltia no era altra que l’ergotisme, pandèmia provocada per un paràsit que es trobava habitualment al sègol i que afectava tant a homes com a animals en ser consumit aquest cereal per tots ells. Es manifestava a través de greus pertorbacions mentals i cerebrals que provocaven convulsions nervioses i, fins i tot, principis d’epilèpsia, d’ací que els malalts paregueren posseïts pel dimoni. Així mateix, es considerava una epidèmia contagiosa i, per aquesta raó, els malalts no podien compartir residència amb cap altra persona convalescent. La conseqüència fou la fundació de l’orde Antonià, els integrants del qual s’encarregaven de sanar als malalts agreujats pel Mal o Foc de Sant Antoni.

Malalts agreujats pel Foc o Mal de sant Antoni, l'ergotisme

La difusió de l’orde Antonià, dedicat a l’atenció caritativa i hospitalària, generalitzà aquesta imatge guaridora del sant des del mateix segle XIII. La seua implantació està datada amb precisió a Catalunya (Cervera, 1215; Lleida, 1271) i també a terres valencianes (Fortaleny, 1276). La ciutat de València disposà d’una casa hospital de Sant Antoni, extramurs, al camí de Sagunt, ja plenament consolidada el 1316. Al mateix temps i en la mateixa època, sant Antoni comptava amb una capella i culte a l’església parroquial de Sant Martí de València, on el 1354 també hi havia la seu d’una confraria sota la seua advocació que celebrava en el seu honor una festa molt popular el dia del seu patronímic i que es mantingué vigent fins al segle XVIII.

Com a València, el 1360 es funda a Morella una confraria sota la invocació de Sant Antoni i la Santíssima Trinitat per oferir ajuda i assistència sanitària als seus integrants. Ja el 1365, els jurats de Morella i els confrares financen l’adquisició d’una casa per instal·lar un hospital on guarir els malats agreujats amb el foc del cel o foc de Sant Antoni, establiment que perviu fins que el 1564 es converteix en el convent de les monges agustines i que, ja el 1640, es fusiona amb l’hospital de Sant Nicolau. Aquest hospital es mantenia gràcies als diners aconseguits de vendre dotze porcs el dia de la festivitat del sant, animals que peixien lliures per tota la vila i el terme i que eren alimentats pels veïns. La confraria, a més, disposava d’una capella a l’església arxiprestal de Morella, on se celebraven els oficis litúrgics el dia de la festa i les misses de soterrar dels confrares.

La barraca de sant Antoni abans de ser cremada, Forcall

La vinculació diocesana de la regió septentrional valenciana al bisbat de Tortosa suposà la introducció de celebracions litúrgiques en honor a sant Julià, sant Blai i sant Antoni el 1311, fet que es corrobora al Llibre d’hores de Morella, redactat cap al 1340, on el sant gaudeix d’una celebració específica al calendari comarcal. A partir d’aquests anys, la veneració s’estén per tot el nord valencià i, de fet, a inicis del segle XIV existia una confraria a Catí i altra a Vilafranca que estaven sota l’advocació del sant, mentre que a meitat de la centúria hi havia una ermita a Forcall dedicada a sant Antoni.

Los dimonis de la Santantonada de Xert

Bona prova de la devoció cap al sant és la lleixa testamentària que realitzà un dels veïns més rics de Vilafranca el 1411. Antoni Centelles, en el seu testament, deixava «per ànima mia, de mon pare e de mos benfeytors e per totes ànimes deffuntes lo ferreginal meu que yo he en la orta» per tal que «sie arrendat e del loguer que se’n trobarà sie cantat un aniversari en la dita capella per tots los capellans que•n seran en la església del dit loch l’endemà de la festa de mossèn sent Matheu e altre lo dia aprés la festa de mossèn sent Anthoni» (vegeu ací un post sobre la redacció del testament d’Antoni Centelles i la seua escenificació). El testador duia el patronímic del sant, fet que pot explicar la seua devoció personal i que, alhora, també manifesta l’assiduïtat de l’antropònim a terres valencianes durant els segles medievals, tant entre els homes com entre les dones.

Ermita de Sant Antoni, a Peníscola

A més a més, sant Antoni és patró de Benassal i Atzeneta. A Benassal hi ha una confraria sota la seua advocació des de 1308 i ja el 1332 se’n funda una a la Mata i altra a Olocau que tenien com a titulars a sant Antoni i santa Bàrbara. Hi ha capelles sota la seua advocació des d’època medieval a les esglésies de Morella, Castellfort i Vilafranca, a més de ser el sant tutelar d’altres dotze ermites als distints pobles dels Ports i el Maestrat. Des de la fi del segle XIV, estan dedicats al sant els retaules dels altars majors de les esglésies d’Ares, Catí, Cinctorres i la Todolella, mentre que a Castellfort els llenços que han presidit el temple parroquial des de 1441 sempre han tingut a sant Antoni com a figura principal. A Sant Mateu era venerat fins 1586, on posseïa un santuari. De la mateixa manera, el patronatge tutelar sobre els animals domèstics i, en especial, el seu protagonisme sobre els animals de càrrega i tir, adquirit ja al segle XIX, subratlla el seu original caràcter agrari, ben testimoniat a Forcall amb la Processó dels matxos, de la que ja vaig parlar ací.

Retaule de l’església de la Todolella, dedicat a sant Antoni

Podria continuar, perquè les notícies sobre l’advocació són força nombroses. Tanmateix, no ho faré. Només volia deixar constància de la importància històrica d’aquesta figura a casa nostra des dels segles medievals i de la seua pervivència fins avui dia. Si recordeu, l’any passat defensava el manteniment de les tradicions en l’imaginari col·lectiu amb dos objectius ben marcats. En primer lloc, definir les arrels històriques dels nostres pobles i mostrar la seua singularitat en un món cada vegada més globalitzat. En segon lloc, i com a conseqüència directa del primer, dotar els nostres pobles i també a la nostra cultura d’instruments, com les tradicions i les festes populars, que els permeten sobreposar-se a l’oblit, el despoblament i l’abandó que sofreixen des de fa dècades. Açò és el que, precisament, no féu Canal 9-TVV el cap de setmana passat, quan a penes dedicà cinc mísers minuts en l’informatiu de diumenge a mostrar algunes imatges de la festa de sant Antoni, just el dia després de la celebració a llocs tan significatius com Forcall, Vilanova d’Alcolea i Canals, que ni tan sols esmentà. Un flac favor a les nostres tradicions i a la nostra cultura, com tants altres de la “nostra” televisió i el “nostre” govern.

La Santantonada de Forcall

El passat 5 de gener de 2012 la Generalitat Valenciana declarà Bé d’Interès Cultural Immaterial la Santantonada de Forcall. L’acte, qüestions polítiques a banda, és tot un reconeixement social cap a una de les tradicions més arrelades a la cultura popular dels valencians i, per fer-ho, s’ha elegit una de les festivitats més representatives del país, la de Forcall. Podrien haver-ne escollit d’altres, és cert, però l’elecció ha estat tot un encert, perquè en la Santantonada de Forcall conflueixen tot un conjunt de ritus, manifestacions i celebracions que mantenen viva encara avui dia tota una tradició confegida al llarg dels segles.

Com he dit, la festivitat de sant Antoni Abat és una de les més populars a casa nostra en l’actualitat. No debades se celebra en més de 320 pobles, però en molts d’ells la festa ha perdut bona part del seu contingut originari, de la seua essència, i això no ha estat així a Forcall. Ans al contrari, tot l’univers que envolta la celebració esdevé un testimoni immillorable de la conjunció de tradicions i creences des dels llunyans segles medievals fins als nostres dies, on cada època històrica ha deixat la seua empremta.

cartell de la Santantonada de Forcall, 2012

Festa cristiana i pagana alhora, la celebració de sant Antoni reuneix a Forcall, d’una banda, l’esperit catòlic propi de tota festivitat religiosa i, de l’altra, tot un conjunt de símbols i expressions ancestrals que testimonien el proper canvi d’estació, avantsala del Carnestoltes i tot el que això comporta. En molts pobles s’ha perdut la seqüència d’actes i celebracions que doten d’aquest doble sentit la festa i s’ha reduït la seua expressió a una simple missa, la benedicció dels animals i l’encesa de fogueres on veïns i forasters cuinaran els àpats preceptius per als sopars de germanor. A Forcall, en canvi, són ben presents encara les dues seqüències, religiosa i profana, que han caracteritzat la celebració del sant durant segles i ambdues s’entrecreuen en els distints dies que dura la festa. Hi participen tots, homes i dones, vells, adults i joves, en una celebració que integra tots els membres de la comunitat i els atorga un paper en els diferents actes. Fem un breu recorregut per adonar-nos-en de la seua singularitat.

La "Portada del maig"

Abans que res hi ha la part profana, que s’inicia molt abans del dia de la festa. El preludi de la Santantonada comença el segon dia de Nadal. En el solstici hivernal, el dia més curt de l’any, quan la llum diürna s’allarga durant menys hores i l’astre solar a penes irradia calor, es produeix la tala i trasllat del maig, un tronc gros de pi que, adientment pelat, servirà d’eix per a la foguera principal. La “Portà del maig” és una fita que es pot presentar com una lectura ecològica, en que es pot entendre i assumir la fi d’un cicle natural.

Una setmana abans de la festivitat s’inicia la fonyada i la cuita dels dolços típics o “rotlletes” i dels panets en forma de mitja lluna, elaborats amb pasta de mel, carabassa i sucre, que es distribuiran després de la benedicció dels animals. Mentre les dones es dediquen a aquests menesters, els homes recullen i carregen llenya fins la plaça del poble per “vestir” amb brancatges de pi, carrasca i ginebre la cabana-foguera sostinguda pel maig.

la barraca, coronada per "la capolleta"

La matinada del primer dia de celebració els joves, vestits de botargues o dimonis, passegen entre la foscor dels carrers “l’esquellot”, una gran esquella que havia estat penjada del maig durant el seu trasllat des del bosc. Aquest anunci de l’ocupació demoníaca dels carrers manifesta de forma simbòlica el principi dels temps mort i del caos, en el que ja no regna la naturalesa perquè està morta, un moment sense ordre i de domini del mal que serveix per encendre les “tronques”, fogueres menors que es mantindran contínuament atiades durant els dies de la representació i que proporcionen llum i calor en les tenebres.

Sant Antoni temptat per "la Filoseta"

A migdia es produeix l’erecció del maig a la plaça, amb la participació principal de xiquets i joves. Continua la festa amb la incorporació de la “capolleta”, un barret vegetal, col•locat de manera artificial en la seua part superior, que incorpora bengales i focs d’artifici que prendran amb l’incendi de la barraca, projectant cap al cel les espurnes i simbolitzant genèricament el retorn de la vida. La clavaó de l’estructura o les sis “costelles” que ensostraran la cabana del sant conclou momentàniament els preparatius abans de l’esmorzar comú. A la vesprada es revesteix el maig amb les càrregues de brancatge verd dutes per confrares i veïns fins formar una foguera piramidal de vuit o deu metre d’alçada.

Sant Antoni i Sant Pau arrossegats per les botargues

Al principi de la nit comença el ritual i l’expressió espontània de parateatralitat. Una anàrquica desfilada de personatges ocupa els carrers i recorre la població, cometent irreverències, extorsions, atemorint els espectadors, acaçant a les dones i irrompent als domicilis per menjar i beure a rampells. Sant Antoni i Sant Pau són emmanillats i arrossegats pels carrers pels diables amb una corda que condueix “el Despullat”, una dimoni sense màscara, mentre “la Filoseta” els tempta amb el seu erotisme pseudofemení i carnestoltesc al llarg d’un itinerari preestablert per l’entramat urbà. Finalment, són conduïts i introduïts dins la barraca per morir abrasats. Immediatament després, es pren foc a la barraca a mitjan altura i els dimonis no deixen d’encendre focs d’artifici amb espurnes, fum i trons pirotècnics.

Botargues fent de les seues

Els assistents i els personatges travessen la barraca en flames, gaudint d’uns moments d’adrenalina i d’intensa emoció amb el pretext de purificar-se. A continuació del combat simulat entre sants i dimonis té lloc un desaforat ball de diables que conclou amb la seua retorçuda mort al terra, que posa fi al regne del caos i del mal sorgit durant el temps mort. La lluita entre el cel i l’infern, amb un espectacle de foc i fum, conclou amb una doble victòria: la tornada de l’ordre i el retorn de la vida al caliu de la foguera comunitària.

Tot just després es realitza la “Processó dels matxos”, segurament incorporada a la segona meitat del segle XIX, quan la celebració adquireix bona part del folklore que la caracteritza. En aquesta processó, les cavalleries i els seus genets, que duen grans ciris, fan dues voltes a la foguera conduïts pel penó de sant Antoni i marxen cap a la casa Abadia per rebre la benedicció del sacerdot. Feta la benedicció, el majoral de la confraria distribueix els pans o “coquetes de mitja lliura” entre els participants.

Botarga travessant la barraca en flames

La lluita contra el mal i el caos durant l’interval situat entre el temps vell i el temps nou que s’inicia amb la seua derrota es recolza en la mort i la resurrecció de la natura i del propi sant, que retorna de manera metafòrica la normalitat, la concòrdia a la comunitat i la represa del cicle estacional. Aquest sincretisme d’arrel agrària escenifica el procés catàrtic de purificació, en el que les formes carnestoltesques de les botargues són foragitades i derrotades, mentre es cuita la fertilitat de la naturalesa i es protegeix als animals amb la benedicció. La doble resurrecció, del sant i la natura, s’associa a la regeneració vegetal que propicia el foc.

Finalitzada la seqüència profana, el dia de la festa del sant la celebració adquireix un to més solemne. Té lloc la festivitat litúrgica, que comença de bon matí amb el rosari de l’aurora i tot seguit se celebra l’ofici de la missa en honor al sant. Just després s’inicia una processó cívico-religiosa que recorre els principals carrers del poble. Hi participen els majorals, les autoritats civils i eclesiàstiques i la resta de veïns de Forcall, seguint un ordre protocol·lari establert. Al capdavant de la comitiva se situen els majorals de la confraria, flanquejats per dos torxes amb la bandera i l’estendard de sant Antoni. Després desfilen les diferents insígnies de les altres confraries i, finalment, les divises dels patrons de la localitat, sant Víctor i la Mare de Déu de l’Assumpció. Tot seguit apareix la imatge del sant i, al seu darrere, les autoritats eclesiàstiques i civils, en aquest ordre. Tanca la comitiva la resta d’assistents, veïns de Forcall i forasters que s’han aplegat al poble per participar en la celebració. En tot moment la dolçaina i el tabal acompanyen la processó, que finalitza a l’església parroquial amb el repic de les campanes.

Les coquetes

Després dels oficis religiosos s’inicien altres actes festius per al gaudiment de grans i menuts que remarquen el caràcter agrari de la celebració. També al matí hi ha la cercavila, desfilada dels majorals i de les gropes, és a dir, cavalleries muntades per parelles de genets, xiquets i xiquetes abillats amb els vestits típics de llaurador i llauradora, reproduint la indumentària del segle XIX i principis del XX, mentre que els adults condueixen a peu els animals.

A la vesprada, després de celebrar un esmorzar comú, tenen lloc els ritus de la “Llaurada i la “Sembrada”. Les dues accions simbolitzen la llaurada de la terra –estesa per la plaça del poble– per part d’un majoral amb un parell de cavalleries i la posterior sembrada de nous, figues, ametles i llepolies, que els xiquets recullen amb afany. Es tracta d’un ritual que pretén aconseguir la protecció del sant per a les collites i la garantia d’obtenir bons rendiments en la campanya agrícola.

La "Llaurada"

Al capvespre les campanes repiquen amb el toc de difunts per anunciar la celebració del dia següent. Ja a la nit, la jornada finalitza amb un sopar de germanor a la plaça i l’escenificació del “Ball Rodat”, organitzat pels majorals de la confraria i les autoritats locals. Altra vegada al so de la dolçaina i el tabal, totes aquelles parelles que volen prendre part inicien unes danses que finalitzen després d’haver ballat amb altres comensals i tornar a fer-ho amb la parella inicial, de manera que aquests balls continuen amb l’esperit de transgressió propi dels actes de la jornada anterior, perquè permeten els participants ballar amb persones de qualsevol edat o posició social.

Per últim, el tercer dia de celebració recupera el sentit religiós, acompanyat, com en la jornada anterior, d’altres actes festius que reforcen el caràcter comunitari i identitari de la festa. De bon matí hi ha una solemne missa d’aniversari en honor als difunts de la confraria de Sant Antoni. A migdia els majorals reparteixen carn entre els veïns i tots participen en un esmorzar de germanor després de cuinar les viandes a les tronques que encara romanen enceses.

el "Ball Rodat"

A continuació hi ha “els botets”, un conjunt de jocs i competicions que consisteixen a botar bótes de vi a mig unflar amb els peus junts. Els jocs comencen a mitjan vesprada amb una desfilada en què es mostren els animals que seran lliurats com a premi als guanyadors de les competicions. Els animals, normalment galls, són donats per la gent del poble al pas de la comitiva. El bandejament dels galls no és un acte exclusiu de la festivitat de sant Antoni, sinó que apareix en altres celebracions com una pràctica de diversió relacionada amb la preparació d’un menjar comunitari i associa joventut, festa i competició en totes les celebracions tradicionals del món rural. El premi, a més, té un caràcter fortament simbòlic, ja que el cant del gall representa l’arribada de la llum i la fi de les tenebres. Emergeix, de nou, el caràcter agrari de la celebració i el símbol d’inici d’un nou cicle.

La festivitat acaba amb un sopar de germanor a la plaça. Finalitza, per tant, la celebració amb un menjar ritual, cuinat a les tronques que encara es mantenen enceses, que simbolitza el començament de la transició cap a la primavera i reforça la identitat comunitària. Tot dins d’una perfecta harmonia que segueix un ordre preestablert, on hi ha mínimes modificacions. A més, tots els actes estan acompanyats per diferents expressions artístiques, de caràcter musical –amb danses– i també teatral, aparellades amb tècniques artesanals i hàbits culinaris particulars que, tot plegat, li atorguen a la festivitat el seu caràcter singular. Tradició i innovació, tot es conjuga de manera harmoniosa en la Santantonada de Forcall.

La Santantonada als anys setanta

Fa uns mesos, la Generalitat Valenciana, a instàncies del propi ajuntament de Forcall, ha presentat la candidatura corresponent perquè la Santantonada siga declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La concessió d’aquest reconeixement a nivell internacional tancaria un cercle de segles d’història i tradició que començà en el llunyà segle XIII i ha arribat fins els nostres dies. Reformulada a la fi del segle XVII, recollint els aires pietosos i devots de la Contrareforma, i definida de manera definitiva a la segona meitat del segle XIX, adquirint els tocs folklòrics que l’han caracteritzat fins l’actualitat, la Santantonada és una amalgama de ritus i expressions que té un caràcter propi, singular i distint a la resta de festes que se celebren arreu del país. Esdevé, com he dit al principi, una de les millors representacions de la nostra cultura i, el que em sembla més important, una de les poques sortides que tenen les zones rurals per sobreviure.

Víctimes d’una constant depressió i d’un despoblament esfereïdor, el futur dels pobles del nord valencià i, amb ells, la seua cultura i la seua tradició, la història de tots, passa irremeiablement per la posada en valor d’aquest tipus de manifestacions. És la singularitat, la distinció que aporta el passat, la que ha de salvar els nostres pobles en un món tant globalitzat com l’actual. Només així els nostres fills i els fills dels nostres fills podran conéixer els costums i les formes de vida dels nostres avis i els nostres pares. Si no fem aquesta tasca de recuperació, manteniment i difusió som al davant d’un dels perills més importants per a la nostra societat: la pèrdua de les nostres arrels, de la nostra identitat.

LA MAJOR PART DE LES FOTOS HAN ESTAT EXTRETES DE FESTES.ORG, FETES PER MANEL CARRERA I ESCUDÉ

Dies de festa

S’apropa Carnestoltes i tots hem amanit ja la disfressa per participar en la festa del nostre poble o de la nostra ciutat. Desfilades, balls, càntics de burla i de sàtira, tot està a punt per posar en marxa la festa del desordre i la transgressió. Durant aquests dies de celebració tot –o quasi tot– està permès: homes que es vesteixen de dones, dones que es vesteixen d’homes, capellans que persegueixen monges sense amagar-se gens ni miqueta, polítics que es vanaglorien del balafiament de diners públics i la corrupció de les institucions... Tampoc no falten els més originals i els més valents, que aguditzen el seu ingeni per representar els últims escàndols i els temes de més candent actualitat, sempre amb el preceptiu toc d’humor i de sàtira que provoca la burla i no l’enuig de la resta. La festa de Carnestoltes, tanmateix, ha perdut en els nostres dies bona part del seu contingut original. En una societat, l’actual, en què quasi tot val, en què les normes socials es transformen a un ritme trepidant, el Carnestoltes s’ha desvirtuat fins el punt de convertir-se en una més de les celebracions assenyalades al calendari festiu dels joves i dels no tant joves. Les úniques diferències amb la resta de festes les trobem en la vestimenta i en la gran quantitat de diners que alguns esmercen en pomposos vestits que llueixen en ampul·loses desfilades. Disfresses que no denuncien res, poca transgressió social –encara hi ha alguna norma per transgredir?–, més desordre entre el desordre d’un dissabte de nit. Aquest és el Carnestoltes d’avui en dia. Ara bé, això no sempre ha estat així.

Als segles medievals, Carnestoltes, com les altres festes, era una dia d’alegria i també d’angoixa. En una societat fortament jerarquitzada i estructurada en rígides classes socials –almenys en el plànol ideològic i cultural–, el Carnestoltes era la festa del desordre i la transgressió per excel·lència. Sobretot entre camperols i artesans. Durant unes hores, els primers es converteixen en senyors, els segons en burgesos i cavallers. Les colles de joves escenifiquen els actes de capellans pecaminosos i de nobles massa refinats en els seus costums. És el món al revés, és el món de la denúncia social. Clergues i aristòcrates s’ho miren amb desídia i, fins i tot, amb por. Uns s’afanyen a prevenir del perill d’aquestes transgressions des de l’altar, els altres observen amb menyspreu des dels seus palaus. Vetllen, en última instància, perquè la celebració no es transforme en avalot. Tot plegat, són ells els encarregats del manteniment de la pau i l’ordre. Tanmateix, estan tranquils. Saben que, si tot va bé, l’endemà es restablirà l’ordre natural de les coses: els camperols i els artesans tornaran al treball i, el que és més important, hauran de pagar els deutes que compleixen en aquesta data.

“El combat de Carnestoltes i Quaresma” (1559), del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell

Carnestoltes és, en efecte, una de les dates que sovint es prenen com a referència per a establir el venciment dels préstecs. Pasqua, Sant Joan, Santa Maria d’agost, Sant Miquel, Tots Sants i Nadal són les altres dates en què l’alegria pot convertir-se en desgràcia. Abans de participar en les celebracions pròpies de cada festa, deutors i creditors han de veure’s les cares a casa del notari o a la cort del justícia per resoldre els assumptes que tenen pendents. Fortament determinat per les feines agrícoles i les celebracions religioses, el calendari dels homes medievals incorpora a poc a poc altres elements de mesura que s’afegeix al temps agrari i al temps litúrgic. En una societat en què l’endeutament esdevé un dels mecanismes principals per dinamitzar els intercanvis de diners i productes, la data de venciment dels préstecs i dels pagaments ajornats es converteix en altra de les fites que ritmen el temps dels homes. La conseqüència és que les festes no són recordades solament per les celebracions religioses i la seua coincidència amb moments importants del cicle agrícola. S’hi afegeix també la llosa del deute.

Reprenem, tanmateix, l’esperit de les festes. Carnestoltes és una més de les nombroses celebracions cívico-religioses que ritmen la vida quotidiana als pobles i a les ciutats. El calendari medieval té una gran quantitat de dies festius, en els que es garda de fer nengunes coses, ni de anar de fora o fer viatges o compres de proprietats alcunes, com escriu Gabriel Resplant a la primera fulla del seu protocol, sota la invocació dels quatre evangelistes. Aquest notari de Perpinyà té la cura d’anotar els dies festius de l’any 1396 a la vila del Rosselló, un total de trenta-dos jorns repartits al llarg de l’any, als quals cal afegir els de les festes religioses més importants, que no estan comptabilitzats en aquest llistat. El resultat: un bon grapat de dies en què s’abandona el treball al taller i al camp per acudir a l’església, prendre un àpat amb els familiars i els amics i assistir a les celebracions que organitzen les autoritats municipals.

En aquest sentit, les festes esdevenen moments de foment de la solidaritat veïnal i d’afirmació de l’ordre establert. Els dirigents locals no solament es preocupen per mantenir en bon estat les infraestructures i els edificis municipals, sinó que el regiment de la cosa pública exigeix també la inversió periòdica de certes quantitats de diners destinades a l’esbarjo dels veïns. Fem una ullada a les festes d’una comunitat rural valenciana per comprovar-ho. Entre l’última dècada del segle XIV i la primera del XV, Culla, al Maestrat, té al voltant de 450-600 habitants. Durant aquests anys, els jurats disposen d’un pressupost anual proper als 6.000 sous, d’on surten els diners per pagar les festes locals. Les inversions són certament modestes, d’un o dos centenars de sous, però es realitzen de manera periòdica i serveixen per cobrir les despeses de les celebracions. Així, lliuren almoines als pobres, en forma de pa i vi, en les festes de Sant Cristòfol, Sant Marc i la Santa Creu de Maig, mecanisme que serveix per relaxar les tensions internes de la comunitat. Els jurats es preocupen també per la instrucció religiosa dels veïns i per això a Culla arriben frares de Morella, Castelló i, fins i tot, València per predicar els seus sermons i confessar els veïns en les festes de Nadal, Quaresma i Pasqua.

Això a banda, els prohoms compren pa, vi i formatge per als devots que assisteixen a les processons de Sant Joan, Sant Cristòfol i Sant Salvador, paguen 10 sous al veí que fa de rey moro la vespra de l’Epifania i també contracten els joglars de Benassal i Atzeneta, que amenitzen amb la seua música les festes de Pasqua, Quinquagèsima –quan els nous jurats prenen possessió del càrrec–, el Corpus Christi i Nadal. De totes aquestes festes, la més important és la de Sant Salvador, patró de l’església local. En la celebració de 1400, per exemple, els jurats esmercen 5 sous i mig en la predicació d’un frare del convent de Sant Francesc de Morella, altres 3 sous en l’actuació d’un joglar de Benassal i 4 sous més per una oca que corregué lo jovent. Com hem dit, els joves juguen un paper fonamental en totes aquestes festivitats, ja que són ells els que participen de manera més activa en els jocs i sovint col·laboren en les actuacions dels joglars, com els quatre fadrins de Culla que es reparteixen 12 sous per haver ajudat els músics el dia de Nadal, el dia de la investidura solemne del justícia del lloc.

el castell de Culla

Juntament al dia de Sant Salvador, la de Nadal és l’altra festa més important no solament a Culla, sinó a tots els pobles valencians. Posem-nos en situació. El dia 22 de desembre de 1404 Jaume les Eres, Nadal Torres i Jaume Colomer pugen al castell i, juntament amb Bernat Porcar i Domingo les Eres, jurats del lloc, es presenten davant del comanador de la tinença de Culla. Són els tres candidats proposats pel Consell per exercir el càrrec de justícia durant tot l’any següent i, en última instància, és el representant de l’orde de Santa Maria de Montesa l’encarregat de triar-ne un. Aquest mateix dia el comanador elegeix Jaume les Eres, qui prendrà possessió de la magistratura en la propera festa de Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist, apel·lada de Nadal. Arribat el dia, que hom comptave XXV de desembre, dins la ecclèsia paroquial de Sent Salvador del loch de Culla, mentre lo offici divinal de missa major se celebrave en aquella dita ecclèsia, ans que·ls Sant Evangeli se anunciàs e·s publicàs en la dita missa, l’elegit, el prohom Jaume les Eres, en presència del poble del dit loch de Culla eo de la major partida de aquell, procedeix a fer el preceptiu jurament davant el lloctinent del comanador de la tinença de Culla, per Déu e per los sants IIII evangelis d’Aquell de les sues mans corporalment toquats. Una vegada acabada la cerimònia, la música omple els carrers de Culla. Cal celebrar el naixement de Déu fet home! A més, les Eres ha estat investit com el magistrat més important de la comunitat i, tot seguit, el nou justícia i els dos jurats prenen el senar en la casa de la cort. Comença un nou any, comença una nova vida.

Tot aquest ritual testimonia el caràcter i la importància de les cerimònies a l’època medieval. Primer, l’elecció dels candidats entre els membres del Consell, entre els més aptes per al govern de la comunitat. Després, la seua visita al castell amb les altres autoritats locals. Els vassalls davant el representant del senyor, qui decideix qui ha de regir el destí de la comunitat el proper any. Per últim, l’escenificació a l’església plena de gent el dia de Nadal, la festa més important per als cristians. Al bell mig de l’ofici litúrgic, que li atorga un caràcter sacre a l’acte, el nou magistrat jura desenvolupar amb honestedat el seu càrrec davant de Déu, del representant del senyor i de la comunitat. Més solemnitat és impossible! I vet ací la jerarquia social ben escenificada i ben acceptada per tots els actors del món rural valencià. Som al davant d’una cerimònia que, com la de Carnestoltes, avui en dia ha perdut tot el seu contingut. Només la tradició salva aquestes festes de l’oblit i de la desaparició, ben allunyades, això sí, del seu caràcter originari.