Romeu de Corbera i la bandera de Vilafamés i Onda

El 17 de juny de 1412, seyt devant lo altar major de l’església de Vilafamés i tenint al davant a tots els consellers de la vila, Romeu de Corbera, mestre de Montesa, estableix quina havia d’ésser l’heràldica de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés. Uns mesos abans havia fet exactament el mateix a la vila d’Onda. El fet, anecdòtic a simple vista, no ho és tant si s’atén el context en què es produeix. Al bell mig d’una disputa judicial i jurisdiccional que s’allarga gaire bé dues dècades entre les universitats i l’orde, hi ha, finalment, la victòria del recentment nomenat mestre de Montesa, l’afamat Romeu de Corbera. Gràcies al triomf aconseguit en les negociacions, el senyor imposarà un conjunt de prerrogatives clarament afavoridores als interessos de l’orde i en detriment d’ambdues viles. L’anàlisi d’aquest conflicte, tanmateix, preferisc deixar-lo per a una altra ocasió i abordar-lo amb més deteniment, perquè ben bé paga la pena. Ara només vull oferir-vos unes notes introductòries a l’enfrontament que hi ha al fons, prenent com a pretext un dels canvis introduïts en la relació entre el senyor i els seus vassalls a partir de la concòrdia signada el 1412, aquell relatiu a la bandera de Vilafamés i Onda.



Panoràmica de Vilafamés

Home d’una gran retòrica, com tindrem ocasió de comprovar més endavant en un altre post, però també amb una forta personalitat, l’actuació de Romeu de Corbera es deixa sentir a tot el Maestrat des del mateix moment del seu nomenament com a mestre de Montesa. Després de la mort de Berenguer Marc el 1409, s’obri un període convulsiu al Maestrat que només finalitza amb l’arribada de Corbera. D’una banda, com havia estat la tradició, els frares de Montesa havien elegit un nou mestre, però l’elecció és qüestionada per Benet XIII, instal·lat a Peníscola des de 1409, quan havia estat excomunicat pel concili de Pisa. La dissensió provoca una cisma a Montesa, semblant al del papat, amb dos mestres que pretenen obtenir el control el senyoriu. El problema l’ha de resoldre Martí l’Humà, deposant els dos mestres “cismàtics” i nomenant nou mestre a Romeu de Corbera, com a recompensa pel seu servei en la campanya per recuperar Sicília, el mateix 1409. D’ara endavant, el nou mestre es convertirà en fidel servidor de la Corona i esdevindrà un dels promotors dels projectes de la monarquia, tant a nivell nacional com, sobretot, internacional. De fet, Romeu de Corbera és un dels personatges més actius en la promoció de les guerres italianes del Magnànim, com tinguérem ocasió de veure.



Panoràmica d'Onda

El seu recolzament a la Corona i l’èxit aconseguit en les campanyes italianes tingué, tanmateix, uns efectes ben negatius a casa. Calien molts diners per finançar les expedicions de conquesta i bona part dels que aportà Corbera sortiren de les viles i els llocs del Maestrat. Des de la segona dècada del segle XV, el mestre sol·licita de manera periòdica més i més donatius extraordinaris per obtenir les sumes promeses al rei i açò es tradueix en la imposició d’una forta pressió fiscal als seus vassalls que, finalment, ofega les economies municipals i també domèstiques. La crisi al Maestrat no es produeix únicament per la successió de caresties i brots de pesta, amb els consegüents desequilibris demogràfics, sinó que la política fiscal, rotunda i, perquè no, excessiva, del mestre hi contribueix de manera decisiva.



Castell de Vilafamés

El fiscal és només uns dels vessants de la tasca de Romeu de Corbera al capdavant del seu senyoriu. L’altre, el polític i jurisdiccional. Conscient de la necessitat de crear un “estat senyorial” potent, capaç de suportar els esforços econòmics que exigeix el finançament dels projectes reials i també els propis, Corbera du a terme una rigorosa tasca de concentració de prerrogatives polítiques i jurisdiccionals en mans de l’orde des del mateix moment del seu nomenament. En aquest sentit, la seua atenció se centra en dues viles, Onda i Vilafamés, que havien estat “rebels” en els últims anys.



Muralles de Vilafamés

El 1343, Pere el Cerimoniós, urgit per les mancances monetàries de les finances reials, com quasi sempre, ven a Pere de Tous, mestre de Montesa, la jurisdicció criminal d’Onda, Vilafamés, Montroi i Perputxent a canvi de 80.000 sous. La venda es fa a carta de gràcia, és a dir, que la corona es reserva el dret de comprar de nou la jurisdicció lliurant el mateix import que ha pagat per ella, i açò serà el que succeirà als anys noranta del segle XIV. En un intent de recuperar el patrimoni reial, el 1393 Joan I no només adquireix de nou la jurisdicció criminal d’Onda i Vilafamés, sinó que negocia amb les dues viles la seua incorporació a la corona, a canvi, això sí, de què costegen elles totes les despeses. Perquè, en efecte, l’intent anava a suposar una dura batalla judicial amb el mestre de Montesa.



Castell d'Onda

L’esforç econòmic és esbalaïdor, quasi tant com els escassos èxits que proporciona. Onda lliura 100.000 sous al rei i, malgrat no saber amb exactitud la despesa feta per Vilafamés, la vila també deu reunir una quantitat exorbitant, al límit de les seues possibilitats, tot per ser incorporades al patrimoni reial. Fins i tot intercedeix la ciutat de València, que s’erigeix en defensora de les dues viles i declara que si Joan I no compleix la seua paraula, ella mateix assumirà les regnes de l’assumpte i incorporarà les dues viles al seu terme general. Vanes paraules, vanes declaracions i vanes il·lusions. Abans de finalitzar l’any, el rei ha pactat amb el mestre de Montesa la continuïtat d’Onda i Vilafamés al seu senyoriu, encara que amb la jurisdicció criminal en mans de la corona. Per la seua banda, la ciutat de València ha retirat les seues promeses. El resultat per a les dues viles, una llarga cursa judicial que provoca una sagnia econòmica i, sobretot, la pèrdua de bona part de les prerrogatives que havien aconseguit al llarg de tot el segle XIV.

El 1403, Martí l’Humà aprova una acta de cort on ratifica l’acord establert el 1393 entre Joan I i Berenguer Marc. Onda i Vilafamés, conscients del desafiament llançat al seu senyor i despullats de tota protecció reial, continuen pledejant per convertir-se en viles de reialenc. L’esforç és inútil i, quan les universitats esgoten totes les seues possibilitats econòmiques, no tenen altre remei que pactar amb el mestre de Montesa les noves condicions que regiran la relació entre senyor i vassalls. És l’any 1412 i el nou mestre és Romeu de Corbera, que sap aprofitar l’ocasió per reforçar el poder de l’orde sobre les dues viles. En ambdós casos, el mestre, condescendent amb els seus vassalls, els perdona tots els greuges comesos a canvi de la imposició d’una sèrie de condicions que, en realitat, els castiguen de manera severa.

Entre les noves condicions hi ha, fins i tot, la transformació de l’heràldica, on deu constar de manera ben visible la pertinença de les viles a Montesa, qui comparteix la jurisdicció amb la Corona. Per aquesta raó, en els capítols que signen les dues viles amb Corbera, s’especifica que la bandera de la dita vila e penons de aquella, e lo sagell o sagells de la cort de justícia e consell d’Onda sien feyts i pintats sots aquesta forma: que en la una part sia lo senyal real e en l’altra lo senyal o creu de Montesa, en camp blanch, e al peu dels dits bandera, penons e sagell sia senyal de ondes de la dita vila d’Onda, mentre que en el cas de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés sien fets e pintats sots aquesta forma: que ne la una part sia la senyal reyal et en l’altra sia lo senyal o creu de Montesa en camp blanch, et al peu dels dits bandera, penons e sagells sia fet lo senyal del dit loch. Et semblant sia fet en e per los altres lochs públichs del dit loch on són acostumats estar e fer los dits senyals.



Bandera d'Onda (imatge de la Viquipèdia)

A través de la concòrdia s’imposen unes noves condicions per regir les relacions entre el mestre i els seus vassalls, com veurem en una altra ocasió, però també es modifiquen els símbols i els signes que escenifiquen aquesta relació. Tothom ha de saber que les dues viles estan sota la jurisdicció criminal de la Corona, però, en última instància, pertanyen a Montesa. I açò s’ha de fer públic en tot allò emanat del poder local, especialment en els documents judicials i, sobretot, en la bandera i els penons que les dues viles mostraran quan siguen cridades a l’exèrcit, on hauran d’acudir en nom de Montesa i no de la Corona. Un fet anecdòtic, possiblement, però també un símbol del poder que mereix ser analitzat per aportar un altre element d’estudi a les relacions establertes entre senyors i vassalls.

Romeu de Corbera i la Corona d'Aragó

Els primers dies de maig de 1420 sarpa rumb a Sardenya la flota que Alfons el Magnànim havia enllestit per sufocar les rebel·lions sardes i combatre les ingerències genoveses a Còrsega. Al regne de València, al darrere de la conformació de l’estol, integrat per una trentena galeres i una quinzena de naus, hi ha una figura que sobresurt de la resta. Es tracta del mestre de Montesa Romeu de Corbera (1409-1453). Almirall de l’armada que Martí l’Humà envià a Sicília el 1410 i regent de l’illa des de 1412 en nom de Ferran d’Antequera, l’adhesió de Romeu de Corbera als projectes de la corona s’accentua amb l’arribada al tron del Magnànim i, en conseqüència, es converteix en el màxim defensor dels interessos del jove monarca en les corts de 1419-1420. El mestre de Montesa és ben conscient que el finançament de la campanya que Alfons el Magnànim pretén dur a terme per mantenir l’hegemonia aragonesa a la Mediterrània Occidental ha d’eixir d’aquesta reunió dels braços del principat de Catalunya i del regne de València, de manera que la seua actuació degué ser decisiva perquè el monarca aconseguira reunir quasi 100.000 florins a través dels donatius i els préstecs negociats amb els estaments catalans i valencians.

Sardenya, amb l'escut del rei d'Aragó a sobre, en la carta portolana de Gabriel Vallseca (1439)

L’aportació monetària de la societat política d’ambdós territoris, no obstant això, no fou suficient per sufragar les despeses militars, ja que bona part dels diners es destinaren a la contractació i l’armament de galeres. Calia, a més, reunir un exèrcit capaç de garantir l’èxit de la campanya, així que Alfons el Magnànim, a banda de les tropes que pogué contractar a canvi d’un salari, hagué de confiar en la participació de nobles, cavallers, donzells i ciutadans disposats a armar una galera, formar una host i posar-se al seu servei a sa despesa, és a dir, assumint totes les despeses del viatge. I ací comptà des d’un principi amb el suport logístic, econòmic i militar del mestre de Montesa.

Coneixedor dels intersticis propis de la preparació d’una campanya militar d’aquesta envergadura arran de les seues experiències anteriors, al llarg de 1419 Romeu de Corbera posa en marxa tots els mecanismes que estan al seu abast per finançar l’armament de la galea la qual nós havem deliberat e publicat solemnialment en la ciutat de València armar contra los enemichs de la santa fe cathòlica e a acompanyar lo senyor rey vers les parts de Sicília. I, com no podia ser d’altra manera, el pes recau directament sobre les esquenes dels seus vassalls, especialment de les universitats del Maestrat, a través del segrest íntegre de les rendes corresponents a eixe any i, sobretot, del carregament de censals. Amb tot, entre 1419 i els primers mesos de 1420 Romeu de Corbera aconsegueix reunir almenys 115.000 sous per muntar la dita galea e navegar ab la guia e ajuda de Nostre Salvador Jesucrist, una xifra vertaderament estratosfèrica si atenem a les possibilitats econòmiques de les universitats que componen el Maestrat. En efecte, les demandes monetàries del mestre superen amb escreix els pressupostos anuals de les comunitats rurals i, a més, els oficials senyorials comencen a reclutar vassalls de manera forçosa per armar les galeres. Producte d’aquesta situació, l’ambient s’enrareix i els veïns del Maestrat no triguen gens a posar de manifest la seua disconformitat amb els projectes del seu senyor.

Cavallers de l'orde de Montesa

D’una banda, a finals del mes de gener de 1420 el mateix Romeu de Corbera ha de calmar els ànims i ha d’adreçar-se als seus oficials perquè no puguen prendre a cap altre veí dels llocs d’Albocàsser i Ares per dur-los a galeres, com alcuns joves e altres treballants en lurs lavors de cavar, laurar e procurar lurs bestiars se lunyen del dit loch e de son terme e tiren a la montanya per dubte que han no sien presos per alcuns officials de nostre Maestrat o de les nostres galea e galeota que armam per acompanyar lo dit senyor rey en lo reyalme de Sicília. De l’altra, davant de les excessives demandes monetàries del mestre, els prohoms dels pobles se n’adonen de la més que possible fallida financera de les economies municipals si fan front a tots els donatius sol·licitats per la senyoria i decideixen aturar diversos plets per estalviar-se les despeses que originen. En conseqüència, el 9 de maig de 1420, justament dos dies abans de marxar cap a Sicília, des de Vinaròs Romeu de Corbera escriu a los justícies, jurats e universitats de la terra appel·lada del cambi, és a dir, a les universitats de Paníscola, de Benicarló, de Vinaraloç, les Coves, Albocàsser, Salzadella, Villanova, Tírig, Ares, Alcalà, la moreria de Xivert, Polpiç, e a tots e qualsevol lochs e universitats de nostres Maestrat qui hagen libertat e ús de pasturar e amprar los térmens de la ciutat de Tortosa, de Ulldecona, de la Cénia, del Canar e altres térmens de viles e lochs tro al coll de Balaguer, perquè no aturen el plet instat davant la Cancelleria reial per defensar la seua llibertat de pastures al terme general de la ciutat de Tortosa. Amb un to certament intimidador, Corbera justifica la seua pressió pel doble compromís signat per les universitats per dur endavant el plet, els amenaça amb la imposició de penes de 500 florins en cas d’abandonar la via legal i, sobretot, apel·la a la defensa de les llibertats i les franqueses aconseguides per nostres predecessors, participants e ajudants en les conquestes de aquest regne [de València] e altres, batallants contra los enemichs de la fe e ab altres innumerables servis e despeses que han fet per la Corona d’Aragó.

Ares del Maestrat

Certament, és difícil veure més enllà del grau de formulisme que sovint transmeten els documents, però, en aquest cas, els escrits redactats per Antoni Llopis, escrivà de Montesa, a instància de Romeu de Corbera, permeten copsar el caràcter d’un personatge amb una forta personalitat. Conscient del seu rang i la seua posició social, al llarg de 1419 el mestre de Montesa esmerça 16.500 sous per conformar el dot dels seus nebots Pere Ramon de Vilanova, fill d’Asbert de Vilanova i la seua germana Margarida, i Maria, filla del cavaller de Barcelona Bartomeu Sespujades i la seua germana Maria, per la gran consanguinitat que havets ab nós, per vostra fama de gran honestat, discreció e prudència pertanyents a vera gentilesa i, sobretot, per reverència principalment de Nostre Salvador Ihesu Christ e per conseguir mèrits a nostra ànima e a les ànimes de tots nostres predecessors e comanadors e frares de la dita nostra religió, passats, presents e successors. Així mateix, coneixedor dels perills que comporta la seua participació en la guerra, un dia abans de partir cap a Sicília assigna 200 sous a dos preveres del convent de Montesa perquè canten un nombre determinat de misses a les capelles que Berenguer Marc, el seu predecessor, manà construir a l’església del dit convent sota les advocacions de Sant Marc i la Santa Vera Creu per ànima del dit nostre predecessor e nostra, e de tots los frares e benefactors de nostre orde. Per últim, a punt de marxar a guerrejar per l’honor i la glòria de la Corona d’Aragó, no concep com els seus vassalls poden renunciar a la defensa de les seues llibertats, les quals són stades obtengudes dels senyors reys en aumentació de vosaltres e per sosteniment de les dites libertats los dits nostres predecessors e nós, seguints les vestígies de aquells, han e havem continuat e continuam los dits servis e despeses.

Som, doncs, al davant d’un personatge que és conscient del seu estatus social i les obligacions morals que això comporta. De la mateixa manera, som al davant d’un personatge amb una capacitat inqüestionable per gestionar i administrar la major empresa senyorial del regne en uns moments de dificultats econòmics angoixoses. Per últim, som al davant d’un personatge plenament identificat amb els projectes d’Alfons el Magnànim, amb els projectes de la Corona o, millor dit, amb els projectes d’un Estat, la Corona d’Aragó, una entitat política que, segons Romeu de Corbera, té una trajectòria històrica forjada a partir de l’expansió contra els enemics de la fe catòlica, que se sustenta gràcies al paper director de la monarquia i que ha de projectar la seua preeminència cap a la Mediterrània Occidental seguint les línies tradicionals de la política internacional dels predecessors del Magnànim. En definitiva, Romeu de Corbera fou un home d’estat, un home del seu temps.