Missatge

Grup Harca
Aquest blog romandrà tancat el 29 de març per la Vaga General
This blog is on strike
Este blog está en huelga
Ce blog est en grève

La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

Ferran Esquilache
L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).


Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.


Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:


Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.


Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.


Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

Pedro de Larraondo, un filibuster biscaí a l'illa de Lesbos (1405-1411)

Vicent Baydal
'En el relat dels viatges que va fer per mitja Europa i Pròxim Orient entre 1436 i 1439, l'andalús Pero Tafur va recollir la història d'un tal "Pedro de la Randa", que, segons deia, li contà el torsimany del soldà mameluc d'Egipte, que era un jueu de Sevilla convertit a l'Islam:

Pedro de la Randa era cossario, e aviéndolo por onbre muy valiente en aquellas mares, óvose de perder e fue preso de un navío de moros, e levándole ansí preso, encontróse con ellos un cossario catalán... Como era onbre tan famoso, díxole que él lo refaría e le daría fusta e cabdal... Pedro de la Randa dixo que le plaçía por condiçión que siempre la guerra se fiziesse a los moros e nunca a los christianos, porque él lo teníe jurado. El catalán gelo otorgó e fuéronse a Rodas e allí se adereszaron de todo lo nesçessario para andar en cosso. E salieron del puerto e fizieron mucha guerra a los moros, tomando muchos navíos dellos e faziéndolos que aún ellos non osasen cargar en los de los christianos. E tanta fue la fama destos dos que ansí estavan los moros amedrentados, como si dos prínçipes, los mayores de christianos, anduvieran sobre la mar.
Així, Pedro de la Randa, que era castellà -esto me contó el trujamán, que lo avía visto, por magnificar a su señor el Soldán e por me fazer plaçer en dezir bien de castellano, pues quél lo era también- i el seu soci català s'haurien dedicat al cors des de l'illa de Rodes, atacant exclusivament a musulmans, fins que van ser capturats pels mamelucs. El soldà els prometé la salvació si es convertien a l'Islam, cosa a la qual el català estava disposat, però no així De la Randa, que es negava absolutament. Finalment, el castellà enganyà al soldà prometent la seua conversió si el català era executat primer: quan aquest fou mort, De la Randa confessà que no tenia cap intenció de fer-se musulmà i que havia promès allò per tal de salvar l'ànima cristiana del català, en evitar la seua islamització. Aquella actuació va fer que es guanyés el respecte del soldà egipci, que li oferí treballar per a ell essent governador dels cristians que hi havia sota els seus dominis. De la Randa acceptà, sempre i quan no hagués de lluitar contra los christianos, de forma que passà al servei dels mamelucs, fins que l'ascensió d'un nou soldà significà la pèrdua de la seua protecció i la seua execució, davant la negativa a convertir-se en musulmà:
Murió aquel Soldán e fizieron otro, el qual luego embió por aquel cavallero que tenía en cargo a Pedro de la Randa, e mandó que gelo truxesen allí con entençión de lo matar; el cavallero fuyó con él e metióse en un lugar, e allí el Soldán lo cercó e lo tomó a él e a Pedro de la Randa, e maandóle que renegase la fe e se tornase moro, e Pedro de la Randa, non lo queriendo fazer, fue asserrado por la cabeça e los christianos lo levaron a enterrar a una yglesia que està en Babylonia, que dizen Santa Martha, e oy faze miraglos.
Per tant, segons la versió de Tafur, Pedro de la Randa hauria estat un famós corsari castellà a les aigües del Pròxim Orient, que, en contrast amb el seu soci català -sense nom conegut o memorable-, es negà a atacar els cristians i acabà morint com a màrtir per la seua fe. Tanmateix, els estudis historiogràfics realitzats per Maria Teresa Ferrer Mallol a partir de les informacions existents a les fonts barcelonines, genoveses, venecianes i a la cancelleria reial aragonesa ofereixen una altra imatge ben diferent. En primer lloc, el seu nom actual seria Pedro de Larraondo i, efectivament, provenia de la Corona castellana, tot i que concretament era biscaí. Com és sabut, des que Gibraltar passara a control cristià en el context de la croada d'Almeria de 1309, els navegants atlàntics començaren a creuar amb major freqüència l'Estret, arribant a la Mediterrània. Així, a partir de
mitjan segle XIV són habituals els esments documentals a coques baioneses als ports catalanovalencians i la presència de mariners, transportistes i mercaders bascs, càntabres i castellans és una constant a finals de la centúria.

En aquest context, una sèrie de corsaris procedents de la Corona castellana passaren a actuar en l'àmbit mediterrani i, en general, seguiren uns mateixos patrons: estigueren al servei dels aragonesos, dels provençals i del papat d'Avinyó, atacant preferentment a genovesos i florentins, les robes dels quals eren venudes a ports sicilians, sards, mallorquins, provençals, catalans o valencians. Larraondo, en canvi, actuà de forma molt diferent i féu dels mercaders catalans una de les seus preses preferides. No debades, ja en 1398, quan operava com a transportista dels Datini, tingué un incident amb un
corsari proaragonès, per la qual cosa Larraondo informà al factor de la companyia florentina que los catalanes vos quyeren peor que non a moros. Però no fou fins a més tard, cap al 1405, quan el biscaí es dedicà a practicar activitats piràtiques de forma sistemàtica, refugiat a les illes gregues de Rodes, Quios i, sobretot, Metellí (l'actual Lesbos). La primera era dels hospitalaris i constituïa el principal punt de suport per als catalans en el seu comerç a Ultramar, mentre que les segones estaven sota la senyoria de particulars genovesos, que acolliren les operacions de Larraondo i els seus, entre els quals hi havia tropes de peu i a cavall.


Lesbos en l'actualitat, amb el castell de Metellí al fons

D'aquesta forma, entre 1405 i 1408 foren capturades diverses naus a la zona, que es convertí en un lloc insegur per als catalans. Tant que els arrendadors dels impostos d'importació i exportació reclamaren una rebaixa en el preu d'arrendament per les grans robaries que aquells ladres e cossaris de Metallí han fetes e fan en les mars de Llevant, axí a nostres sotsmeses com a altres qui lurs havers trameten en Cathalunya, en tant que·ls mercaders no gosen navegar ne trametre lurs robes e havers en les dites parts de Levant, ni devers Levant trametre en Cathalunya per paor de perdre aquelles. I, igualment, Martí l'Humà reconeixia davant les Corts catalanes que algú dels nostres sotsmeses no ych guose exir ni navegar, ni fer alguns affers, de què·s segueix gran damnatge. L'audàcia dels homes comandats per Larraondo era tal que durant la primavera de 1408 feren una incursió en aigües de Sicília, on prengueren tres naus catalanes, es plantaren davant Sant Feliu de Guíxols i retornaren cap a l'Egeu, no sense abans combatre amb vaixells catalans a Sardenya i Nàpols, prenent-ne un altre. El problema arribà al punt que tant la Diputació del General catalana com el Consell municipal de Barcelona armaren sengles esquadres en 1409 per tal de cercar i combatre el biscaí.

En definitiva, fent de Lesbos la seua particular Illa de la Tortuga, Larraondo dirigia un grup d'homes armats que, amb un parell de naus, es dedicava a obtenir botí lliurement, com els filibusters del segle XVII. En concret, sembla que assaltava especialment els catalans i els venecians, per a la qual cosa comptava amb el suport circumstancial dels genovesos, tot i que també atacava els musulmans, com en 1407, quan prengué un vaixell amb 60 peregrins que anaven a la Meca, o en 1409, quan capturà una nau amb mercaderies de gran valor i 150 musulmans, que vengué a Xipre, amb les protestes i l'enuig consegüent del soldà de Babilònia. Així, finalment foren aquests enemics els que acabaren amb les activitats de Larraondo. En primer lloc, en 1411 una esquadra de set naus catalanes, dedicades al comerç però armades, el degué trobar a la ruta de Síria i el perseguí fins a les proximitats de Quios, on sembla que el capturà. A més, aprofitaren per atacar amb bombardes els habitants de l'illa, majoritàriament genovesos, que s'armaren i eixiren a la cerca dels catalans. La persecució acabà al port d'Alexandria, on tingué lloc una llarga batalla, a foc i flama, durant tot el mes d'agost, fins que els genovesos, sense aigua ni queviures, hagueren d'abandonar la lluita.

Els catalans, però, tingueren moltes pèrdues i hagueren de prometre la meitat de les seues mercaderies a les autoritats locals per tal de guanyar-se el seu favor. A més, els lliuraren la seua principal presa, Pedro de Larraondo, qui al·legà que els catalans li havien robat els béns que ell havia pres anteriorment dels musulmans. En conseqüència, l'almirall d'Alexandria confiscà finalment totes les mercaderies de les naus catalanes i empresonà el seu capità, Jaume Fogassot, enviant-lo, juntament amb Larraondo, davant el soldà de Babilònia a El Caire. D'ací, tal vegada, la història que contà Pero Tafur unes dècades després a través del torsimany jueu del soldà: un català, el nom del qual no recordava, i un castellà de renom, Pedro de la Randa, foren duts al soldà. Tanmateix, no hi ha fonts que confirmen la resta del relat de Tafur sobre la treta de Larraondo davant el soldà i l'estada al seu servei fins a l'arribada d'un nou soldà, que, en qualsevol cas, es produí a penes uns mesos després, en 1412. El que queda clar, no obstant, és que, tot i la seua negativa a convertir-se a l'Islam, les seues activitats piràtiques no entenien de religions: també atacà el seus companys de fe i no fou cap "príncep cristià", com Tafur va pretendre. Fou, salvant les distàncies, un filibuster avant la lettre.

Crònica del VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Vicent Royo
Entre el 7 i el 9 de març de 2012, la ciutat de Lorca acollí el VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Com és ja habitual des de 2002, un total de setze joves vinguts de tot arreu s’aplegaren a la Ciudad del Sol per donar a conéixer les seues investigacions a altres col·legues i crear un espai de discussió sa i saludable, capaç d’estimular un intens intercanvi d’idees i coneixements. Celebrat cada dos anys, el simposi ha esdevingut tota una referència al calendari dels joves medievalistes i també un inigualable punt de trobada per crear xarxes de contactes i reforçar les que ja existeixen. Res més important en un món com el nostre, on quasi tot està despersonalitzat i l’útil eina virtual, a pesar de que ens apropa als nostres col·legues, ens priva del contacte personal, tan necessari en moltes ocasions. I tot açò s’accentua si, com succeí a Lorca els dies passats, el grup que t’acull està format per persones d’una qualitat humana excel·lent. Fou gràcies a tots i cadascun d’ells que el simposi esdevingué, de nou, un marc incomprable de treball i d’aprenentatge, tant per als més veterans com per als més novells, tot en un ambient diluït i distès, que et feia oblidar que en realitat allà s’estava treballant, i molt.


Les intervencions s’agruparen en cinc sessions (economia, dones, religiositat, ciutat i cultura) i és cert que, en primera instància, allà cadascú anava a parlar del tema pel qual havia estat seleccionat per un desconegut comitè científic i poca cosa més. Res més lluny de la realitat, els debats s’allargaren durant hores a la sala del Fondo Cultural Espín, que acollí l’encontre i a qui cal agrair amablement la cessió de les instal·lacions i la paciència que tingueren amb nosaltres, perquè, com a bons medievalistes, cap dia començàrem ni finalitzàrem les sessions a l’hora prevista. I no ho féiem perquè, com he dit, després dels parlaments individuals la discussió s’allargava i s’allargava de manera incontrolable.

Fiscalitat i finances municipals, prestamistes gironins, immobles que es compraven i es venien a Vilafranca, el paisatge andalusí de Lleida i el feudal d’Oriola, les bruixes pirinenques, el luxe de la cort de la reina Maria d’Aragó, les taxadores d’Osca, la religiositat dels valencians i els aragonesos, els procuradors a corts castellans, els ciutadans barcelonins, les escriptures del capítol catedralici d’Oviedo, els conversos de Granada i, fins i tot, san Eulogi i Leovigild de Còrdova, tots hi foren presents durant aquells tres dies a Lorca. Sembla difícil, a primera vista, trobar punts comuns entre aquesta conjunció quasi dantesca de temes i personatges, però sorgiren, i tant que sorgiren! I ho feren perquè el grup que a Lorca s’aplegà tenia unes ganes enormes de treballar i d’aprendre, no em cansaré de repetir-ho. No m’estendré més ací. Únicament vos convido a tots a esperar la publicació de les actes, que prometen ser força interessants. I què dir-vos més? Res que no sabíeu ja, que les converses continuaven als bons restaurants llorquins entre àpats abundants i generosos, al passeig per la Fortaleza del Sol, encara en reconstrucció, al hall de l’hotel mirant els partits de futbol i als bars locals entre cervesa i cervesa, a la recerca dels “indígenes” que ens feren conéixer la desgràcia que havien patit feia quasi un any.


No volia deixar passar l’oportunitat ni acabar aquesta crònica sense fer-hi menció. Aquell poble ben bé la mereix. No vaig a reproduir les xifres de cases derrocades, dels milers de famílies desplaçades i dels milions d’euros que ha costat i costarà refer la ciutat. No s’escau ací i, a més, podeu trobar-les en qualsevol altre lloc. Com a cronista ja veterà del simposi i humil coneixedor de la ciutat, preferisc retenir algunes experiències personals, molt més il·lustratives que les xifres.

No esmentaré el seu nom, però vull que el seu relat d’aquella nit del 6 de març de 2012 no quede en l’oblit. Sopàvem la primera nit i un grup de gent que ja ens coneixíem de feia temps ens havien aplegat a una punta de la taula. Menjàrem, parlàrem i riguérem fins que eixí el tema. En eixe moment tots callàrem i únicament podíem escoltar el dramàtic relat d’un llorquí que visqué la tragèdia de lluny, perquè hi era fora, però que sofrí més que si haguera estat present. Tots els seus eren a Lorca el dia del terratrèmol, tots, excepte ell. No podeu imaginar la gravetat de la seua veu, impregnada alhora d’una profunda serenitat. Parlava de no saber què ocorria amb la seua família, amb els seus amics, però això no alterà el seu esperit al llarg del discurs, que romangué seré i greu, però sense perdre l’esperança. Ben mirat, les seues paraules eren les de tot un poble que lluita per tornar a ser el que era, seré i greu, sense perdre l’esperança i esbossant cada dia que passa un somriure més gran.


Escoltant en primer persona els relats de la gent que visqué la tragèdia tots aprenguérem, si és que no ho sabíem ja, que la vida és fugaç i que són els petits detalls els que la fan preciosa. Sabeu què era el que recuperava la gent desallotjada de les seues llars els dies següents al terratrèmol? Les fotos, els records personals i íntims. Ni riqueses ni béns materials, només sentiments. Tot es compra i es ven, tot va i ve, tot es crea al llarg d’anys d’esforç o es destrueix en un sol instant, excepte els sentiments. I es això el que els habitants de Lorca no han perdut, l’estima per la seua terra, per la seua ciutat, per la seua gent. Caminant pels seus carrers, recordant-la ara fa dos anys i observant el tràfec de la gent, que munta, baixa, treballa, riu, plora, recorda, enyora i s’alça cada dia per continuar endavant, te n’adones de l’esperit de lluita d’aquell poble, de la seua capacitat per sobreposar-se a les dificultats i de la seua vitalitat, que ni la tragèdia més dramàtica mai viscuda ha aconseguit anul·lar.

I entre tot aquell aldarull, en aquell univers de vida i reconstrucció, tots i cadascun dels seus habitants tingueren a bé acollir un grup de setze joves que anaven a parlar d’història medieval. És curiós l’ésser humà. A una ciutat que encara s’està alçant hi ha lloc per a la cultura, per al saber, sense recels, sense oposició. Crec, humilment, que tots i cadascun dels setze participants del simposi li devem un agraïment a Lorca i a la seu gent. Després d’experiències com aquesta, te n’adones que l’historiador ha de sortir al carrer i ha de tornar-li a la societat l’esforç que fa per ell. Vertaderament, la seua funció està al carrer i no solament entre la pols dels llibres que s’amuntonen als despatxos i les biblioteques.


Per acabar, només em resta expressar l’agraïment personal (i crec que col·lectiu) als secretaris d’organització, per la seua àrdua tasca, i especialment a Juan Francisco Jiménez Alcázar, organitzador del simposi i lluitador incansable. Sense ell, difícilment haguera pogut tornar enguany a Lorca a retrobar vells amics. Perquè, en efecte, fa il·lusió veure com han crescut alguns jovenets coneguts anys enrere i com han anat formant-se amb el temps, de la mateixa manera que contenta veure que els més veterans, entre els quals hi ha aquest humil narrador, continuen en primera línea de foc, lluitant dins de la trinxera del medievalisme.

Una parada en el camí

Frederic Aparisi Romero
Ara ja fa gairebé set anys, el meu amic Daniel Muñoz i jo vam iniciar aquesta aventura iniciàtica en tots els sentits que és el doctorat. Havíem estat junt durant els anys de llicenciatura i ara, l’existència d’un programa de doctorat conjunt entre el departament de història medieval i el de història moderna ens permetia compartir de nou noves experiències. I llavors no hi havia molta gent pels corredors de la facultat: a Moderna només hi era Manuel Lomas i a Medieval, Ivan Martínez, res a veure amb el panorama de fa només dos anys on coincidien cinc i huit becaris-post becaris respectivament, a més dels doctorands, amb Ferran Esquilache, Jordi Puig i tota aquella gent que assistia als cursos de doctorat. I és així com prenguérem part en les diferents activitats que des d’un àmbit o un altre s’organitzaven, això és, els malaurats cursos interuniversitaris de Morella, de bona memòria, el curs d’especialització en història medieval del monestir de Santa Maria de Valldigna, que Deus guarde, o els seminaris monogràfics que anualment organitza el departament d’història moderna. I encara tot un seguit de congressos de diferents àmbits des d’Oporto a Prato, passant pel nostre baptisme de foc a l’Assemblea d’Història de la Ribera, en aquella edició a Antella sobre la conflictivitat al voltant de l’aigua i les riuades històriques. 

Daniel Muñoz durant la seua intervenció
Sens dubte, les trobades científiques i les nits de congrés, perquè no dir-ho, són el vessant més amable de tot aquests anys. Al darrere, però, estan les hores d’arxiu, fent front al fred de l’Arxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi, i a altres coses a l’Arxiu del Regne de València. I el bon treball dóna bon fruit. El passat divendres, Daniel Muñoz va defensar la seua tesi doctoral amb el títol De la botiga de tall a la tienda de modas: sistemas de comercialización y oferta textil estable en la Valencia preindustrial (1675-1805) 

Durant les diverses intervencions, tots els membres del tribunal, que estava composat per Máximo García Fernández, Bartolomé Yun, Emilia Salvador, Ramon Maruri i Mònica Bolufer, insistiren en la necessitat de trencar amb el sistema de models fixes a l’hora d’explicar els processos històrics. En aquest sentit, el treball de Daniel Muñoz havia aconseguit justament això, demostrar com a la ciutat de València s’havia produït la transició del comerç itinerant al comerç de botiga i del consum de draps de fibres animals a fibres vegetals tot i no seguir el model anglosaxó. I és que el desenvolupament d'un nou sistema comercial va contribuir a la transformació de la pròpia societat. També es va destacar un element que ben bé es pot considerar com la marca de la casa, i és la pròxima a la història mitjançant les fonts locals, és a dir, fer història local però no localista sinó ans tot el contrari, inserint els procesos locals en les dinàmiques de canvi internacionals. Així, doncs, el cas de València es situa al nivell de Lisboa, Londres o Anvers, per descomptat, amb les seues particularitats però també participant de les transformacions generals que tenen lloc arreu d'Europa. 
Finalment, el tribunal va atorgar la màxima qualificació, excel·lent cum laude. Es mire com es mire, l'obtenció del títol marca un abans i un desprès en la carrera investigadora. Sembla, per tant, un bon moment per a fer una parada en el camí abans de continuar endavant.
Enhorabona, amic.

Daniel Muñoz rebent les felicitacions del tribunal

Umar ibn Hafsun, el muladí que pogué ser emir

Ferran Esquilache
L'any 891 un exercit d'uns 30.000 homes, liderat per un tal Umar ibn Hafsun, va marxar sobre Còrdova. Tanmateix, una victòria a temps per part de l'emir Abd Al·lah, amb només 14.000 homes (sempre segons les cròniques àrabs), va salvar la ciutat i amb ella la dinastia dels Omeies. Uns 37 anys després, el 928, s'havien girat les tornes i era l'exercit de l'emir Abd ar-Rahman III qui assetjava i prenia la medina de Bobastro, la capital de l'estat que Ibn Hafsun havia aconseguit formar al marge del poder emiral. Per a la historiografia, la conquesta d'aquesta ciutat fou el fet simbòlic que va permetre a l'emir proclamar-se Califa l'any 929, iniciant així l'època d'esplendor del poder central andalusí. Però, qui era aquest Umar ibn Hafsun? Només un rebel? I com va arribar a amenaçar la ciutat de Còrdova i a la totpoderosa dinastia omeia?

Aquest personatge era el que normalment es coneix com a muladí, és a dir, un indígena de la península Ibèrica convertit a l'Islam després de la conquesta musulmana del segle VIII. Natural de la zona de Ronda (actual província de Màlaga), sembla que havia estat el seu avi, Jàfar ibn Salim, el primer membre de la família en fer-se musulmà, els quals possiblement descendien d'aristòcrates visigots. Segons les cròniques àrabs, sent encara jove hauria assassinat un home en una disputa ramadera i per això va haver de fugir d'Alandalús, refugiant-se a la ciutat nord-africana de Tahart (l'actual Tiaret, al centre d'Algèria), on treballaria durant un temps com a sastre. Tanmateix, l'any 880 un altre muladí li hauria predit que ell seria un gran lider que s'alçaria contra el poder omeia, i decidí tornar a casa aprofitant el clima d'inestabilitat que vivia Alandalús en aquells anys. Només arribar es feu fort al castell de Bobastro en companyia d'un oncle i d'un grup de gent que, segons diuen les fonts, estaven descontents amb el control del poder central, i començà a robar per la comarca. Tres anys després, el 833, l'emir Muhammad I envià un exercit contra ell i Umar es va rendir, pactant amb l'emir i integrant-se en l'exercit estatal en una expedició contra Àlaba. Tot li anava inicialment molt bé, però per alguna raó no massa clara sembla que a Còrdova se sentia discriminat per la seua condició de muladí i decidí tornar al castell de Bobastro, on va començar a rebre centenars d'aliats muladís, mossàrabs i fins i tot berbers que s'instal·len a Bobastro. Amb tot, aquesta vegada Ibn Hafsun no es conforma amb atacar i robar per la comarca, sinó que comença a prendre places com ara Autha, Comares, Mijas o Archidona, i vet ací que s'ha iniciat la rebel·lió d'Ibn Hafsun contra el poder emiral omeia de Còrdova. La fitna emiral, se'n diu de vegades.


vista del paisatge des de Bobastro i ruïnes en primer terme

En principi, res no el diferenciava dels altres rebels que en aquells anys sorgien arreu d'Alandalús aprofitant la debilitat dels Omeies, molts dels quals també eren muladís. De fet, el 886 pactà amb alguns d'ells, com ara els Banu Rifa de la zona d'Alhama. Aquest mateix any Muhammad I envià de nou un exercit conra ell, comandat per l'hereu Al-Múndhir, que va estar a punt d'acabar amb la rebel·lió, però l'emir va morir i Al-Múndhir va haver de regressar precipitadament a Còrdova per a ocupar el poder i va abandonar la campanya. Ibn Hafsun aprofità el moment de treva per a reorganitzar-se, rebre nous contingents de camperols que s'hi sumaven a la causa, i en definitiva va ocupar la totalitat de les cores de Takoronna (la serra de Ronda) i Rayya (Màlaga-Axarquia). El 888 el nou emir tornà a marxar contra ell i arribà a assetjar Bobastro, però de sobte començà a sentir-se malalt i també va morir, repetint-se l'avandonament de la campanya. Fins i tot Ibn Hafsun va atacar la comitiva fúnebre encapçalada pel nou emir Abd Al·lah, germà de l'anterior. Durant els següents anys continuà fent-se fort i s'alià amb altres rebels muladís, com ara Ibn Mastana de les muntanyes cordoveses, i Ibn al-Saliya de Jaén, a més de berbers com els Banu Jalí, i fins i tot àrabs com els Banu Hajjaj de Sevilla. Tots plegats arribaren a posar en perill el poder emiral, puix és en aquest moment, cap al 891, que l'exercit de 30.000 homes que Ibn Hafsun va aconseguir reunir va marxar sobre Còrdova. Però l'emir Abd Al·lah aconseguí frenar l'avanç a Poley com ja he assenyalat.


imatge idealitzada i biografia d'Umar ibn Hafsun el un panell de rajoles

Ara bé, en què es diferenciava Umar ibn Hafsun de la resta de rebels que existien arreu d'Alandalús durant aquest període? Doncs, en que va aconseguir reunir sota el seu control un gran territori, i en conseqüència va crear un nou Estat paral·lel a l'omeia, dins del qual va començar a cobrar impostos. Tanmateix, tot Estat necessita una justificació ideològica de la seua existència, i en l'Islam aquesta només ve de Déu, i l'autoritat la té el Califa, per la qual cosa Ibn Hafsun va haver d'anar a cerca-la fora, en el Cristianisme, per a rebre el suport dels mossàrabs i guanyar-se la simpatia dels muladís. Per això creà un bisbat, amb seu a Bobastro, construí una església metropolitana, i fins i tot sembla que va arribar a convertir-se, presumptament, el 899.

Per descomptat, tot aquest episodi té la seua explicació dins del complex i llarg procés de formació d'Alandalús, que implica un control exhaustiu dels aparells de l'Estat per part dels liders àrabs conqueridors, i una progressiva islamització religiosa de la població indígena -cristiana i pagana- seguida d'una clara arabització lingüística i cultural, que no va estar exempta de certes reticències però que acabà en una completa assimilació de l'antiga societat indígena en la nova societat tributària i tribal importada pels nous colons àrabs i berbers. Tanmateix, la historiografia no sempre ho va entendre així. Ho podem veure des de l'historiador i arabista Francisco Javier Simonet (1829-1897), que considerava Ibn Hafsun “caudillo de la oprimida nacionalidad española”, fins a Claudio Sánchez-Albornoz (1893-1984) que veia clarament com “una vez más la raza hispana alumbró un gran capitán popular [...] que los españoles, cristianos o musulmanes, amaron con pasión”; passant pel conegut arabista holandés Reinhart Dozy (1820-1883) que el va anomenar “jefe de toda la raza española del Mediodía”. És a dir, per a entendre'ns, el paral·lel andalús de Don Pelayo, en la més barroera expressió del nacionalisme historiogràfic espanyol. La seua suposada conversió el feia aparéixer als ulls d'aquests historiadors, i de tots els que els van seguir, en un dels pocs líders cristians coneguts a Alandalús, malgrat la seua condició inicial de musulmà muladí, i això feia d'ell el personatge perfecte per a encarnar la reacció cristiana (mossàrab, en diuen) a la "imposició" de l'Islam en "Espanya". Els mossàrabs sempre han estat, de fet, per a la historiografia espanyola dels segles XIX i XX, els elements que han permés afirmar la continuïtat del Cristianisme en la península Ibèrica durant el període que anomenen “de dominació” àrab o musulmà; i, per tant, els elements necessaris per a justificar la Reconquesta com a construcció ideològica per part de la historiografia.


ruïnes de Bobastro

La historiografia actual ha deixat de banda, en general, tots aquests prejudicis ideològics (en té d'altres, per descomptat) i ha analitzat la rebel·lió d'Ibn Hafsun en el seu context, tot i que continuen havent-hi discrepàncies. Per a Manuel Acién, un dels majors experts en el tema, la rebel·lió fou un intent dels hereus de l'antiga aristocràcia visigòtica per a aconseguir mantindre el seu estatus de domini front als àrabs, en un moment en què l'Estat islàmic començava a ser omnipresent (el qual no admet poders particulars) i l'arabització (l'assimilació social) estava ja molt estesa, posant en perill el seu suposat domini sobre la societat. Amb tot, aquesta explicació pressuposa el manteniment, quasi 200 anys després de la conquesta musulmana, del poder de l'aristocràcia visigòtica sobre la societat indígena, que la historiografia havia anomenat tradicionalment protofeudal, o societat feudalitzant. També Pierre Guichard va interpretar en els seues primers treballs antropològics la revolta d'Ibn Hafsun en el mateix sentit, una societat indígena de tipus occidental (feudalitzant) que s'enfrontava a la nova societat oriental dels àrabs (tribal i estatal, com ell la va definir). Finalment, entre els molts autors que han tracta el tema, es poden destacar els treballs més recents de Virgilio Martínez Enamorado, un arabista i arqueòleg (combinació estranyíssima en el panorama científic espanyol) que ha excavat també al mateix Bobastro. Per a ell, i en part també per a Maribel Fierro, el paper que s'ha donat a l'element mossàrab per part de la historiografia ha estat força exagerat, i ha desvirtuat la interpretació correcta del seu moviment polític, ja que Ibn Hafsun no hauria estat un simple rebel cristià enfrontat al poder estatal islàmic amb la intenció de dominar un territori i llegar-lo als seues fills com si fos un “protosenyor feudal”, sinó un personatge que s'emmarca perfectament en la tradició política musulmana. Ben lluny de voler consolidar un poder autònom a l'Estat emiral, el que volia era substituir al mateix estat. Per això mateix construí una medina a Bobastro, com a capital del nou Estat que havia construït, i avançà sobre Còrdova per a intentar prendre la ciutat i substituir els Omeies.

Umar ibn Hafsun desenvolupà tot un programa polític a Bobastro que es va basar en dos plànols de poder. En el plànol interior andalusí buscà legitimar-se amb el suport dels cristians i els muladís, mitjançant l'erecció del bisbat i la basílica metropolitana, com ja hem vist. Però en el plànol exterior buscà una aliança amb els emirs Aglàbides de Tunísia, que reconeixien el califa de Bagdad i eren contraris als Omeies. Després, el 910 envià emissaris a l'únic Califat que existia en aquell moment a Occident, el Fatimí, que s'havia creat un any abans, i que era xiïta malgrat que la població nord-africana era sunnita. El 914, de fet, el califa d'Ifriquiya envià emissaris a Bobastro com a resposta, amb la finalitat d'establir quin seria el ritus musulmà xiïta que es predicaria a partir de llavors en les mesquites del territori sota poder d'Ibn Hafsun (on no tots eren cristians, ni molt menys). Aquesta és la prova evident que aquest poder exterior africà no el considerava un simple rebel, sinó que el va prendre molt seriosament com a possible alternativa als Omeies. A més, no van donar cap importància a l'element cristià hafsumí, i el van considerar el seu delegat a Alandalús. Totes aquestes dades canvien completament, doncs, la visió sobre Ibn Hafsun i la seua suposada rebel·lió cristiana i feudalitzant que havia donat la historiografia fins ara, i ens el mostra com un lider dins de la tradició musulmana amb un projecte polític clarament estatal. En el plànol religiós ens el mostra relacionant-se amb el xiïsme, i per tant sense trancar en absolut amb l'Islam, sense deixar de banda, per descomptat, l'assumpció de la tradició visigòtica i la legitimitat cristiana.

Com deia, Martínez Enamorado ha excavat a Bobastro. L'any 2000 una maquina havia remogut terres il·legalment en el jaciment de las Mesas de Villaverde, al terme municipal d'Ardales (Màlaga), segurament amb la finalitat d'espoliar les troballes. Aquest jaciment arqueològic havia estat considerat el solar de la medina de Bobastro des de l'època en què Simonet que el va identificar, al segle XIX, i el 1923 ja s'havia fet una excavació en la zona de l'alcassaba. Tot i que posteriorment aquesta localització va estar discutida per Joaquín Vallvé (1929-2011). L'any següent, el 2001, els arqueòlegs van intervindre per a valorar els danys i netejar la zona espoliada, i van trobar el sol i restes de murs del que inicialment semblava ser una casa, però que una vegada excavat, quasi en la seua totalitat, va resultar ser un edifici de planta basilical, amb tres naus paral·leles, de les quals la del mig era la més gran, d'acord amb el canon de les basíliques visigòtiques. Reproduïa exactament, a més, en planta i mesures, un altre edifici d'aquest jaciment, més allunyat, que s'ha conegut sempre perquè està tallat en la roca. Era, doncs, la seu del bisbat cristià de Bobastro.


planta i alçat idealitzat de la basílica de Bobastro


arcs picats en la roca de l'església del complex monàstic, que va restar inacabada

En realitat, la medina va ser concebuda més a la manera tradicional musulmana que no d'acord amb la tradició romano-visigòtica, estant dalt de tot l'alcassaba, com a seu del poder, i molt a prop la basílica cristiana. Posteriorment, en les successives terrasses creades per a salvar el desnivell, els habitatges i la resta d'edificis, la majoria aprofitant coves ja existents, i ocupant unes 60 hectàrees en total. De fet, una característica concreta de Bobastro és que està ple d'habitatges rupestres. A sota del tot estava l'espai exterior a la medina, en el qual destaca una espècie de monestir envoltat d'un mur, de forma quadrangular i construït al voltant d'un pati que recorda un claustre, amb un aljub per a recollir l'aigua i grans dolies d'emmagatzematge. A més, el turó sobre el que s'assenta la ciutat està envoltat d'altres elevacions en les quals Ibn Hafsun edificà diversos castells menuts que ajudaren a protegir la seua medina, com una espècie de portes. Tot plegat, en definitiva, ens ho mostrarà personalment Virgílio Martínez Enamorado en aquest breu fragment del programa “Arqueomanía”, de només 10 minuts i emés per Televisió Espanyola.


Umar ibn Hafsun no arribà mai a ser l'emir d'Alandalús, perquè l'exercit omeia va aconseguir frenar-lo a Poley (Aguilar de la Frontera) en el seu avanç sobre Còrdova del 891. A més, els seus aliats àrabs de Sevilla l'abandonaren, segurament per la seua presumpta conversió al cristianisme, posteriorment també ho feren els berbers, i a poc a poc va anar perdent algunes places davant l'avanç emiral. Amb tot, el seu estat paral·lel va durar encara uns quants anys més, malgrat la pressió exercida pel jove Abd ar-Rahman III, que va ser nomenat emir a la mort del seu avi Abd Al·lah el 902. El 917 l'emir ja havia recuperat bona part del territori d'Ibn Hafsun, i aquest decidí finalment sotmetre's a l'autoritat omeia; però els seus fills es negaren a obeir el pare i es van fer forts en altres localitats, sent el mateix Umar qui va haver d'atacar-los per a demostrar la seua lleialtat a l'emir. Amb tot, aquest mateix any Ibn Hafsun cau malalt i mor. Els seus fills aniran succeint-se en el lideratge de Bobastro fins que, finalment, el darrer d'ells, Hafs, es va rendir el 928 a l'exercit enviat per Abd ar-Rahman III. Sembla que l'emir va anar personalment a Bobastro, on va fer enderrocar les esglésies i bona part de la ciutat, a més de desenterrar el cos d'Umar Ibn Hafsun (13 anys després de la seua mort) i del seu fill major, Jàfar, per a fer-los portar a Còrdova i penjar-los a les portes de la ciutat. A l'any següent de la rendició de Bobastro, el 929, l'emir es proclamà Califa, perquè Alandalús havia estat totalment pacificat, Abd ar-Rahman dominava tot el territori i se sentia fort. La normalitat estatal s'havia restablert, doncs, amb un Califat establert per Déu, l'únic Estat que en l'Islam té justificat demanar l'impost legítim als musulmans.

Bristol Medieval Postgraduate Conference: "A good place to be"

Vicent Baydal
Wills Memorial Building, University of Bristol

El primer que veus en arribar a la Universitat de Bristol, pujant des del centre de la ciutat, és un impressionant monument, el Wills Memorial Building, que l'historiador de l'art Nikolaus Pevner qualificà com un tour de force in Gothic Revival, so convinced, so vast, and so competent that one cannot help feeling respect for it. 68 metres d'edifici neogòtic, cinc més que el Micalet, per exemple, que serveixen de magnificent pòrtic a una de les 30 millors universitats del món. Darrere, en canvi, esperen els típics edificis anglesos, de poques plantes, cobertes a dues aigües, miradors i patis amb gespa, entre els quals es distribueixen les diferents facultats i escoles universitàries. I en una d'elles, a la Graduate School of Arts and Humanities, té la seu el Centre for Medieval Sudies de la Universitat de Bristol, organitzador des de fa ja 18 anys de les Medieval Postgraduate Conferences. Són trobades d'investigadors doctorands i postdoctorands de diversos àmbits com la literatura, la història i l'art, que es reuneixen en la segona quinzena de febrer per a debatre sobre un tema determinat: la llengua, la tradició, la narrativa, les invencions, etc. I enguany, del 23 al 25 de febrer de 2012, tocava la identitat, així que vaig demanar participar-hi per tal d'explicar una de les aportacions de la meua pròpia tesi doctoral: el coneixement del procés de formació del gentilici territorial valencià i les primeres manifestacions de la identitat col·lectiva valenciana.

L'experiència ha estat realment bona. Per la perfecta organització, de la qual Hanna Walters era el cap visible, per l'atenció personalitzada als assistents, per la professionalitat dels investigadors participants i pel gran interès del temes exposats i debatuts. Primerament, hi hagué una puntualitat admirable en l'inici i el final de les sessions, així com en la durada de les intervencions; és una cosa que no hauria de sorprendre, però desgraciadament ho fa, acostumats al que sol passar en els encontres acadèmics de casa nostra. En segon lloc, l'assistència fou molt alta, amb vora 70 participants inscrits, dels quals més de la meitat érem d'universitats i centres forans, procedents de la resta d'Anglaterra, els Estats Units d'Amèrica, Polònia, Àustria, França, Itàlia o Espanya. En aquest sentit, cal esmentar l'existència d'ajudes de viatge i les facilitats oferides per a mantenir el contacte amb els assistents, atès el repartiment de fulls amb les adreces de correu, les institucions i els interessos de recerca de cadascun. També, pel que fa a la interacció entre organitzadors i participants, els fulls d'avaluació del Congrés eren tan exhaustius que de ben segur que serviran per a millorar qualsevol aspecte organitzatiu l'any vinent, des dels continguts de les sessions fins al tipus de refrigeris disponibles als descansos.

Finalment, el més destacat va ser la qualitat de les comunicacions. Tot i no poder estar present durant la primera jornada, vaig poder assistir íntegrament a la segona i la tercera, en què hi va haver un total de 23 intervencions de doctorands i postdoctorands. En primer lloc, es parlà de les identitats a les obres de Geoffrey Chaucer, el "pare de la llengua anglesa", autor dels famosos Contes de Canterbury; el nivell de detall dels estudis arribà al punt de, per exemple, fer una anàlisi històrica de les possibles raons de l'ús reiterat de la inusual paraula meynee per a referir a un grup de persones que fan gatzara. A continuació, ens tocà el torn als que parlàvem d'identitats col·lectives, sobre la dels valencians i sobre la dels habitants de les ciutats franceses de Cambray i Ypres, a través dels segells urbans. Així mateix, aquesta sessió es complementà amb una posterior, que tractà sobre la identitat geohistòrica del comtat croat de Trípoli i sobre les construccions identitàries de les primeres cròniques franques del segle VII. Per una altra banda, també es parlà molt de les identitats femenines i de les de diversos personatges literaris, per exemple, mitjançant l'anàlisi de textos com els poemes anglosaxons Beowulf i Judith (s. VIII-X), l'Encomium Emmae Reginae (s. XI) o les novel·les de cavalleries Partonopeus de Blois (s. XIII) i Le Morte d'Arthur (s. XV).

Frances Eustace, fent una classe pràctica de tabor medieval (el nostre tabal)

També es parlà de la identitat del poder construïda a través de la música forta, com la feta a través de tabals i trompetes a les batalles campals o en els àmbits cortesans. Finalment, però, del que més es debatí fou de les identitats religioses o de les que es construïen entorn de la religió, omnipresents a l'Occident medieval. S'hi tractaren, doncs, aspectes molt diversos, com ara la identitat visionària segons Sant Agustí, la identitat cistercenca d'un grup de monjos anglesos, el paper de la possessió de llibres en la identitat franciscana, la identitat transmesa pels retaules, missals i llibres d'oració als seus propietaris, la identitat projectada per la impressionant sinagoga de la comunitat jueva de Sardis (s. VI), la identitat cristològica de les catedrals gòtiques a través del simbolisme numèric, o la mirada europea cap als negres africans a través de la representació del mag Baltasar en les escenes de l'Adoració. Finalment, el conferenciant convidat, Nils Holger Petersen, de la Universitat de Copenhagen, també parlà de la identitat cristiana medieval a través de la representació musical, concretament en el poema dramàtic alemany Bordesholmer Marienklage (1476), la lamentació de la mare de Déu als peus de la creu. Tot plegat, uns dies ben intensos de coneixement i reflexió sobre el món medieval; si teniu oportunitat d'assistir-hi en properes edicions, no dubteu a anar-hi: it's a good place to be!

Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver a Girona en 1985

Frederic Aparisi Romero
Potser parlar d’escola historiogràfica, com ja deia fa uns anys Pau Viciano, siga massa arriscat, però no hi ha dubte que aquell congrés ala freda ciutat de Girona el 1985 va marcar el baptisme de foc d’un grup de recerca especialitzat en el món rural valencià d’època medieval. Aquest equip estava format per Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. Es mire com es mire, el seu treball resultava del tot trencador. En clau internacional, situava al mapa historiogràfic un nou observatori on analitzar els processos que s’estaven estudiant a bona part d’Europa. La ruptura, però, era més clamorosa de portes endins. Es posava fi així a més de trenta anys d’aïllament i paràlisi historiogràfica que va patir el medievalisme valencià des de la mort de Manuel Dualde Serrano i la desintegració del seu equip de treball. Lluny de limitar-se a la simple imitació, la triada de joves medievalistes abans esmentada va saber prendre el bo i el millor de les historiografies europees. Les reflexions historiogràfiques de Marc Bloch, Witold Kula i Rodney Hilton, l’atenció a les classes populars de Georges Duby, l’espai viscut de Rinaldo Comba, entre d’altres elements. Ara bé, pujar als altars de l’erudició científica el propi espai era, alhora, una novetat historiogràfica i un compromís amb la societat valenciana del moment. Això d’estudiar els camps que hom trepitjava, el monestir que havia estat un magatzem de taronges o el propi poble que t’havia vist créixer era, també, una forma de despertar consciències. I és que els bons historiadors sempre han mantingut un diàleg fluid amb la societat contemporània, penseu amb Marc Bloch, per exemple.

La intervenció conjunta d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver ben bé es pot considerar tot un programa de recerca historiogràfica sobre el feudalisme i, particularment, sobre la societat rural, que complementa l’article publicat uns anys abans a Madrid amb el títol “Algunas consideraciones acerca del feudalismo valenciano”. Si en aquest treball primigeni els autors miraven de definir els elements bàsics del feudalisme a terres valencianes, a Girona proposaven de “bastir un únic model, amb totes les matisacions i particularitats locals que es vulga, que siga capaç d’explicar la transició d’una societat islàmica a una nova cristiano-feudal, però fóra desitjable davant les múltiples semblances i coincidències en els casos balear,valencià i murcià”. En aquest cas, endemés, insisteixen en tres aspectes que havien deixat fora anteriorment, d’una banda, la petita explotació, i per altra, tindre en compte la variant demogràfica i la variant comercial.

La petita explotació es considera hegemònica, tant al rerepaís com a les planes de la costa, especialment ja als segles XIV i XV. Unes explotacions majoritàriament inferiors a les 5 ha. i força fragmentades,que poc tenen a veure amb les grans explotacions del segle XIII. Malgrat tot, però, els dos autors amb perspicàcia assenyalen ja aleshores la importància que tenen els treballs complementaris per a la família camperola, tasques vinculades no únicament al camp sinó també a la indústria i comerç d’àmbit rural. Ara bé, si la petita explotació resulta dominant en termes absolut, no ho és des d’un punt de vista relatiu. Les grans explotacions, “bastant superiors a les 10 ha.”, en mans d’unes poques famílies, això que anys desprès hom ha vingut en denominar «elits rurals», representaven proporcionalment una major quantitat i sobretot les terres de major qualitat. Com les investigacions més recents han demostrat, aquests grups benestants no representen més del 10% de la comunitat. Els trets bàsics d’aquest col·lectiu: terres, lloguer de cases, certes activitats artesanals i el recurs als censals. Són aquestes famílies les que pertanyen als llinatges més nombrosos i arrelats amb més força a la comunitat.

Pel que fa a la importància del capital urbà i el paper dels comerciants internacionals a terres valencianes, els autors posen l'accent sobre els agents estrangers a l'hora d'explicar la seua arribada, com si els elements locals no tingueren res a dir. Els treballs posteriors han vingut a assenyalar la importància de les característiques pròpies de la societat valenciana a l'hora d'entendre el desenvolupament i la integració de l'economia valenciana en els circuits del comerç internacional.

No vaig a desgranar fil per randa la comunicació, només pretenia oferir un simple tast de la seua rabiosa originalitat i del seu caràcter sagaç ja cap al 85. Cal tornar als clàssics i, sens dubte, aquesta intervenció ho és. Per altra banda, no està de més, pense, assenyalar les anècdotes que, vistes ara, tenen la seua gràcia. Algú pot imaginar cap president de taula hui en dia que no sàpiga qui és Ferran Garcia-Oliver i qui és Antoni Furió? Fixeu-vos en els primers minuts la veu fora de micro. Tampoc deixeu d’atendre les intervencions en el debat de Miquel Barceló. I com diu el propi Furió, sembla que fou la frase del congrés, “això és tot”.