Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d’entendre el món

Recentment he hagut de fer un gran nombre de mapes històrics per qüestions laborals. De les diverses fases de treball que són necessàries per a dibuixar un mapa històric, des que l’imagines mentalment fins que l’acabes, algunes són molt tècniques i repetitives, i això et dóna temps a pensar en moltes coses, entre elles a reflexionar sobre els mateixos mapes que estàs fent i la forma com els entendrà la gent que no és historiadora. Evidentment fa molt de temps que sé que els mapes històrics tenen una gran utilitat per a entendre processos històrics (sobretot polítics, tot i que no únicament) i que de vegades són indispensables perquè no s’entén res sense ells. Però a nivell divulgatiu crec que, de la mateixa manera que són útils, també tenen un gran perill si no van acompanyats d’un bon text explicatiu, i encara així. Per exemple, el típic mapa de la “Reconquesta”, que mostra l’avanç de la frontera dels regnes cristians de la península en detriment del territori d’Alandalús.

El típic mapa de la “Reconquesta”

En efecte, el mapa mostra l’emplaçament de la frontera en cada segle, i s’hi veu clarament que el menut territori cristià situat al nord de la península al segle VIII es va anar ampliant cap al sud al llarg dels segles. De forma lenta al principi, molt ràpidament cap al segle XIII, i també s’hi veu com el procés s’estanca cap al final, quan ja només queda un trosset d’Alandalús acorralat al sud, que és Granada. En definitiva, allò que mostra el mapa és un avanç lineal, clarament definit, un procés que estava quasi predestinat. En realitat aquesta és la intenció del mapa, ja que recull la línia historiogràfica clàssica de la "Reconquesta". Tanmateix, qualsevol historiador sap que això no fou així. Fins al segle X, tot i el tímid avanç territorial dels cristians, la iniciativa la portaven els andalusins. A partir del segle XI hi hagueren avanços i retrocessos d’uns i altres contínuament. Només al segle XII, després de la Navas de Tolosa, va estar clar qui seria el guanyador, i els Tractats de Tudilén i Cazola entre les Corones de Castella i d’Aragó repartint-se el territori andalusí ho deixen ben clar. Al principi, però, cap dels regnes cristians tenia la suficient capacitat poblacional com per a colonitzar els territoris conquistats, fins al punt que l’extremadura (en llatí extrema Durii, el territori entre el Duero i el Tajo) va restar deserta un llarg període de temps.

Precisament la quantitat de població que ocupava un territori a l’edat mitjana és un dels elements que la gent no sol tindre en compte a l’hora d’interpretar un mapa històric. Un exemple, entre molts, podria ser el típic mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII, perquè hi ha molta gent que quan el veu no s’acaba de creure que els exèrcits musulmans pogueren conquerir un imperi tan gran en tan poc de temps.

Mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII

Efectivament, en una primera mirada al mapa podem veure un territori molt extens que va des de Kabul, en l’actual Afganistan, fins al sud de França. Però aquesta mena de mapes enganyen molt, perquè automàticament el comparem quasi de forma inconscient amb el mateix territori en l’actualitat, que és allò que coneixem més directament perquè és la nostra realitat. Per això és tan important que un mapa així vaja acompanyat d’un text que explique que en l’Alta Edat Mitjana tot aquest territori estava molt poc poblat, bàsicament per tribus ramaderes berbers en el cas del Nord d’Àfrica. I sobretot que també explique que en aquest espai al segle VII no hi havia cap estat organitzat amb capacitat militar per a defensar-se. Només els dos grans imperis europeus, el de Carlemany i el Bizantí, pogueren parar l’expansió militar àrab. I per l’Est, encara que els àrabs van guanyar la batalla del Talas contra els xinesos, no van poder continuar el seu avanç per Àsia, i ambdós imperis es van detindre en aquell punt. A més a més, d’altra banda, cal entendre molt bé què significa una conquesta en aquesta època, especialment la d’un territori amb una població escasa i eminentment rural. Els àrabs van fundar algunes ciutats, i van començar una lenta emigració, però en realitat allò més significatiu és que la població local, una vegada conquerida, acceptà la seua autoritat, es nomenaren governadors àrabs i la gent començà a pagar impostos als nous governants. Així doncs, ací no hi ha res paregut a un estat modern, que és el que sembla en veure el mapa.

Precisament la sobirania i la manera d’entendre els estats és un tercer aspecte que, al meu parer, pot generar confusions en un mapa històric de l’edat mitjana sense unes explicacions molt precises, ja que les fronteres medievals eren molt “elàstiques”, canviaven molt a sovint, però això no tenia les conseqüències que té ara. En la nostra societat contemporània el mapa juga un paper molt important en la manera com entenem mentalment la geopolítica, especialment pel que fa a les qüestions nacionals. Estem avesats a que el territori sobre el qual s’assenta un conjunt de persones que es considera a si mateixa una nació coincidisca, generalment tot i que no sempre, amb les fronteres d’un estat. I estem tan avesats a què això siga així que molta gent confon ambdós termes i els considera sinònims, fins al punt que alguns arriben a considerar que formen part d’un mapa, d’una silueta. Joan Francesc Mira ho ha explicat en diverses ocasions, com ara per exemple en aquest article. Però això no sempre ha estat així, perquè abans del segle XIX no existien els mapes a nivell popular, ni tampoc les nacions tal com les entenem ara.

D’entrada, cal dir que existeix tot un debat historiogràfic sobre l’existència o no dels estats en el sistema feudal, però ací anem a obviar-lo i a admetre que sí, sempre remarcant les diferències amb els estats-nació actuals. Sense anar més lluny, tornant a la península Ibèrica, no hi ha més que veure alguns mapes dels territoris cristians per a adonar-se de la flexibilitat de les fronteres polítiques al llarg dels segles; i no em referisc ara al seu avanç territorial en detriment d’Alandalús, sinó entre els mateixos territoris cristians.

A finals del segle VIII el regne d’Astúries era una estreta franja costanera que anava des de Galícia, que encara pertanyia als andalusins, fins al comtat d’Aragó, que pertanyia a l’Imperi Carolingi, igual que la resta de comtats de la Marca Hispànica. A finals del segle X, en temps de Sanç el Major, el regne de Pamplona incloïa el comtat de Castella per ponent (tot i que oficialment pertanyia al regne de Lleó) i els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça per llevant (tot el nord de l’actual Aragó), sent aquest el període de major extensió territorial del regne. Més tard, al segle XII, després d’arrabassar a Navarra tota la part oest del regne (que ve a ser l’actual País Basc, Sòria i La Rioja), Alfons VII de Castella i de Lleó es va auto-proclamar Emperador d’Hispània, només pel fet que, gràcies al sistema feudal, es van declarar vassalls seus els reis de Portugal, Navarra i Aragó, així com els comtes de Barcelona, Urgell, Tolosa i Foix, entre d’altres, i totes les taifes musulmanes li pagaven pàries. I així podríem seguir posant exemples per tota l’Europa feudal.

El regne d’Astúries en el segle VIII

El regne de Pamplona en temps de Sanç el Major (1004-1035)

Què ens trobem en veure aquests mapes? Que els pobles càntabre i basc eren en realitat asturians al segle VIII? Que els habitats de Burgos, Palència, Logronyo o Loarre, entre d’altres, eren navarresos al segle X? Aparentment sí, segons el mapa, però evidentment no era així. En eixos mapes no s’assenyala cap estat-nació com nosaltres els entenem hui en dia, i el que es veu són territoris sota una autoritat, que és la del rei d’Astúries o la del rei de Pamplona, i no cap altra cosa. Alfons VII no tenia cap imperi, sinó un territori propi i uns vassalls per tota la meitat nord de la península que li ajudaven a l’hora de fer la guerra. Tampoc els habitants de Burgos, que un dia estaven al regne de Pamplona i al dia següent van passar a pertànyer al de Castella, van canviar la seua manera d’estar en el món, tal com ho entenem actualment, ni van començar a parlar d'una altra manera. Simplement van canviar de senyor al qual pagar les rendes i retre homenatge.

D’altra banda, és molt habitual la confusió al voltant de l’estatus jurídic dels estats medievals. Per exemple, és molt comú que en qualsevol fòrum, real o virtual, aparega algú amb la intenció de convèncer a tot el món de la no existència de Catalunya a l’edat mitjana. Segur que més d’una volta n’heu trobat algun. Evidentment tenen raó que mai no va existir un estat, tal com l’entenem actualment, anomenat Catalunya. Existia el comtat de Barcelona, el d’Urgell, el de Girona i uns quants altres més, que inicialment estaven dins de l’Imperi Carolingi però que amb el temps els comtes van crear dinasties i es van declarar independents. Però Catalunya existia, és clar, com a realitat geocultural, i així apareix als documents esmentada ja des del segle XII, com apareixen els catalans, perquè així ho entenia aquella gent. De fet, un parell de segles després, al XIV, va acabar creant-se la noció i realitat del principat de Catalunya, que és la que ha arribat als nostres dies. Dir que Catalunya no existia a l’edat Mitjana és tant com dir, salvant les distàncies, que actualment no existeix Amèrica Llatina.

Els comtats catalans i la seua expansió, entre els segles VIII i XII (mapa extret de la Viquipèdia)

També és molt comú que aquestes mateixes persones ens recorden que Catalunya no era un regne, la qual cosa evidentment és veritat, però ho fan perquè creuen que un comtat, com per exemple el de Barcelona, tenia una categoria inferior a la d’un regne, i volen deixar-ho ben clar per una qüestió política actual i gens històrica. No crec que als catalans medievals els importara molt això, i ignore si als catalans actuals els molesta o no. En qualsevol cas, des del punt de vista de l’historiador, és evident que aquesta mena d’afirmacions no fan sinó demostrar el gran desconeixement existent sobre què és un “estat” feudal a l’edat mitjana o de quina manera es formaren regnes que evidentment no han existit sempre, com ara els de Castella, Portugal i Aragó.

El mecanisme és molt senzill. Com que els reis medievals tenien un sentit patrimonial de la monarquia, sempre solien dividir els seues territoris entre els seus fills. Per això, quan va morir Ferran I, que era rei de Lleó i comte de Castella, va decidir deixar Lleó al seu fill Alfons, Castella al seu fill Sanç, amb el títol de rei, i Galícia i Portugal al seu fill Garcia, també amb el títol de rei. I així és com de sobte apareixen, del no-res, els regnes de Castella i de Galícia. Uns anys després el comte de Portugal decidiria independitzar-se de Galícia i de Lleó i s'autoproclamaria també rei, naixent així el regne de Portugal. El cas d’Aragó fou molt semblant al de Castella. Quan va morir Sanç el Major, rei de Pamplona, també va dividir el regne entre els seus fills. Per a Garcia, que era el primogènit legítim, el regne de Pamplona com a territori principal que era i el títol de rei; per a Ferran el comtat de Castella (que fou el darrer comte, ja que com hem vist a la seua mort va passar a ser un regne); per a Ramir, que era el major però no era legítim, el comtat d’Aragó; i finalment per a Gonçal els comtats de Sobrarb i Ribagorça. Inicialment, doncs, Ramir I fou comte, però a la mort del seu germà Gonçal es va fer amb els seus dos comtats i des de llavors es va autoproclamar rei d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Una altra vegada havia nascut un regne del no-res, per la voluntat única del seu sobirà. En el cas de València o Mallorca, d'altra banda, encara fou més fàcil, ja que Jaume I va conquerir el territori als musulmans i va crear dos regnes nous per voluntat pròpia.

Al remat només es tracta d'autoritat, de domini, de proclamació pública, i d’ideologia. És cert que un rei té una consideració superior a un comte, per molt independent que aquest siga, d’acord amb el discurs ideològic que va triomfar a l’edat mitjana, ja que els reis es feien ungir per l’Església com a elegits per la gràcia de Déu, i els comtes no. Però en la pràctica no hi ha molta diferència, més enllà del tractament i la parafernàlia ideològica: són els dominadors d’un territori als quals la gent reconeix com a tal i els paguen rendes o ajuden en la guerra com a vassalls feudals. Els regnes i els comtats no existeixen sense els seus titulars dinàstics, perquè aleshores són una altra cosa. El perill està, doncs, com sempre, en veure la societat de l’edat mitjana, o de qualsevol altre període històric, amb els ulls actuals i la nostra manera d’entendre el món, ja que tot ha canviat massa, si més no des de finals del segle XVIII, quan es produí una ruptura cultural molt important, de la qual encara som hereus.

Tribut a Miquel Barceló

Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos. Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.

Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".

La pretesa "Guerra Santa": L'exemple d'Almeria en 1309

Ja hem parlat en altres ocasions de l'intent de conquesta de la ciutat musulmana d'Almeria per part de Jaume II d'Aragó i Ferran IV de Castella. I és que ha pogut ser tan ben documentat, gràcies als cabalosos fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que la informació acumulada dóna per a molt, també per a parlar de la mal anomenada "Guerra Santa", teòrica impulsora de l'encara pitjor anomenada "Reconquesta", totes dues molt en voga si ens guiem pels nombrosos congressos i seminaris que es dediquen al seu estudi en els darrers temps. De fet, el context previ a l'expedició d'Almeria semblaria confirmar eixa idea, ja que, per exemple, el darrer mestre dels Templers a la Corona d'Aragó escrigué a Jaume II en 1304 indicant-li el seu deure religiós de conquerir terres a l'Islam: la fe de la Christiandat deguéssets exalsar et la fe dels enemichs de la creu baxar et minvar. També la interpretació que donaren els cronistes a posteriori fou merament religiosa: Ramon Muntaner s'afanyà a indicar la gran voluntat que el senyor d'Aragó té de créxer e multiplicar la santa fe cathòlica, mentre que Fernando Sánchez de Valladolid destacà que la voluntat del rei de Castella era la de servir a Dios, especialmente contra los moros. Així doncs, segons indiquen molts autors actuals, semblaria que la lluita religiosa hauria tingut el paper preeminent i central tant en les croades del Pròxim Orient com en les conquestes dutes a terme a la península Ibèrica. Tanmateix, sembla molt perillós fer aquesta afirmació quan només s'atén a documents que reprodueixen la visió del poder, com els emanats de l'Església i de les cròniques escrites en l'entorn de la cort reial -com fan els estudis que proclamen la importància de la "Guerra Santa" en la "Reconquesta" castellana dels segles XIII i XIV. Mirem, per contra, què passa quan tenim accés a altre tipus de documentació, com en el cas de la fracassada campanya d'Almeria de 1309.

Els castellans atacaren Algesires mentre que els aragonesos atacaren Almeria

En primer lloc, cal destacar que, per a intentar dur a bon port l'expedició contra els nassarites de Granada, Jaume II i Ferran IV signaren amor, pactes e covinences amb els marínides del Marroc i ho amagaren al papa Climent V, ja que, d'haver conegut l'aliança secreta amb aquells musulmans, mai hauria concedit la butla de croada --que garantia indulgències espirituals als que hi participaven. De fet, els ambaixadors d'ambdós monarques s'encarregaren de presentar la campanya al mateix papa com un acte de Déu, l'objectiu principal del qual era expulsar els execrabile mahometi i augmentar el culte diví i eclesiàstic. Tanmateix, ja en la pròpia cúria papal alguns cardenals no dubtaren a assenyalar que els seus motius eren purament econòmics, puix el que volien era aconseguir nous tributs o compensacions dels musulmans. En altres àmbits els arguments presentats eren diferents, com per exemple quan s'escrigué a Dionís de Portugal, al qual Jaume II apuntà que la conquesta es faria a servey de Déu e a gran proffit e honra de tots nosaltres, reys d'Espanya; és a dir, que s'assenyalava l'argument religiós, però també l'econòmic --el profit-- i el prestigi polític i dinàstic --l'honra. D'una altra banda, en demanar ajut als súbdits valencians el que es remarcà principalment fou la importància estratègica d'obtenir un lloc del qual partien molts dels atacs realitzats contra el regne. D'igual manera, quan observem el comportament d'altres dels protagonistes de l'expedició, com els nobles castellans, la voluntat religiosa de la pretesa guerra santa queda completament difuminada. No en va, en primer lloc la noblesa mostrà en les Corts castellanes la seua clara preferència a fer una simple ràtzia contra Granada, que els reportaria botí, i no una conquesta que prengués terres de l'Islam. A més a més, en plena expedició els principals barons abandonaren al rei de Castella per motius polítics interns, sense importar-los l'al·legada causa major de l'exaltacionem Catholice fidei.

Tot plegat, doncs, quan comptem amb informacions coetànies abundants sobre les conquestes cristianes de la península Ibèrica --cosa que no passa en les del segle XIII-- es veu molt clarament que les motivacions religioses passen a un segon pla. Eren importants, però eren, més bé, una justificació ideològica, com així apareixen en els productes intel·lectuals creats pel poder eclesiàstic i polític. Per tant, cal rebaixar considerablement la importància de l'argumentari religiós en el fenomen d'expansió territorial de la Cristiandat llatina durant l'edat mitjana. Eren altres causes, procedents de les estructures socials, econòmiques i polítiques, les que menaven a les monarquies a tendir a l'expansionisme constant, com explicà magistralment Alain Guerreau a Le féodalisme, un horizon théorique [ara disponible en línia]. El mateix exemple de la dinastia catalanoaragonesa ho indica, ¿o és que abans de la derrota de Muret de 1213 no havia intentat constantment conquerir terres occitanes, tot i pertànyer a la Cristiandat? Les conquestes no depenien del factor religiós, sinó d'una sèrie de canvis produïts al segle XI, que comportaren la creació d'una societat preparada per a la guerra i la colonització constants, així com de la pròpia necessitat dels monarques d'afirmar la seua posició al capdamunt de la piràmide feudal. El que passa, potser, és que preferim reduir-ho tot a un factor cultural, en la línia del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, que tan fàcilment duu a justificar les barbaritats comeses per part del món occidental en defensa d'una pretesa superioritat moral i de valors...

Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.

La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).

Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.

Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:

Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.

Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.

Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

Pierre Guichard i Miquel Barceló a Girona en 1985

Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.

Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.

Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.

Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.

Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.

Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.

Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.

També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.

De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.

PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.

Pierre Bonnassie i Thomas N. Bisson a Girona en 1985

Feia fred aquells dies i nits de principi de gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona, diu en Barceló. I diu que ho deu recordar en Portella, l'altre organitzador del col·loqui sobre La formació i l'expansió del feudalisme català que hi va tenir lloc aleshores. Nosaltres, evidentment, no ho podem recordar. No hi érem. Teníem entre 1 i 5 anys. No era moment d'assistir a encontres acadèmics. Els nostres pares, que sempre han mirat amb cert rezel açò de la història, tampoc ho hagueren permès. Menys encara a una ciutat grisa i bruta on feia un fred terrible. Cal advertir, però, que la fredor es pot calcular amb total exactitud segons els sistemes internacionals fets per a mesurar la temperatura. La grisor i la brutor, en canvi, depenen d'uns altres paràmetres, probablement més subjectius, més vinculats al bagatge i les interpretacions particulars de la persona que emet el judici sobre el color i l'estat higiènic de la ciutat. Uns la veuran grisa i bruta, però d'altres, potser, la consideraran blanca i neta.

D'això, en certa manera, anava el col·loqui de 1985: de subvertir públicament i definitivament la interpretació tradicional que la historiografia acadèmica havia donat del feudalisme a Catalunya i la seua posterior expansió als futurs regnes de Mallorca i de València. Deia en Barceló que volien reflexionar sense dèries ideològiques o prejudicis entorn de l'estat de la recerca sobre el feudalisme català. És evident que en tenien, com tots, d'ideologia i prejudicis. Per això van acollir de bon grat una nova concepció del feudalisme, d'origen marxista, que incloïa no només una definició institucional o jurídica, sinó també -i fonamentalment- els elements de producció i de lluita de classes. En paraules de Pierre Bonnassie, per exemple, el sistema feudal es podia definir com un règim social que es basava en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis (de l’excedent) del treball camperol i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus), la seva redistribució dins de la classe dominant. Uns anys abans, en 1978, el col·loqui de Roma sobre Structures féodales et féodalisme dans l'Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècles) havia consagrat aquella visió a nivell europeu.

Així les coses, Bonassie va ser el principal ponent del col·loqui de Girona, juntament amb Pierre Guichard. La seua tesi doctoral sobre La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle: croissance et mutations d'une société, havia estat recentment publicada, en 1975-1976, bo i marcant un punt d'inflexió en els estudis sobre el feudalisme català. De fet, la seua visió sobre els orígens del sistema feudal al segle XI és la que jo encara he estudiat a la Facultat d'Història de València, no fa tants anys. I seguia els postulats proposats per Georges Duby a la seua tesi sobre La société aux XIe et XIIe siècles dans la région mâconnaise, en 1953, influenciat encara pel marxisme, segons els quals s'havia produït una mutació social sobtada entorn de l'any 1000. Aquesta idea fou aplicada paral·lelament per la historiografia francesa a diversos territoris europeus meridionals: per Pierre Toubert al Laci (Les structures du Latium Medieval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, 1973), per Jean-Pierre Poly a la Provença (La Provence et la société féodale: 879-1166. Contribution à l’étude des structures dites féodales dans le Midi, 1976) i per Pierre Bonassie a Catalunya (en l'obra esmentada). Tots ells veien que al segle XI s'havia produït un assalt al poder públic per part d'una nova casta de cavallers, que, alhora, també s'haurien apropiat violentament de les terres i els homes, lliures després de la desaparició de l'esclavisme tardoantic. L'incastellamento, en aquest sentit, hauria tingut un paper clau en la susdita mutació, origen del feudalisme i de la servitud pagesa.

La hipòtesi acabà esdevenint paradigma, sintetitzada en 1980 per Jean-Pierre Poly i Éric Bournazel a l'obra La mutation féodale. X-XIIe siècles. I és precisament la que Bonnassie exposà al col·loqui de Girona, amb la seua ponència "Sur la formation du feódalisme catalan et sa première expansion (jusqu'à 1100 environ)". Ho podem copsar al resum del text que se n'edità: A final del segle X, començaments del segle XI, la societat catalana pot ésser caracteritzada com una societat d'homes lliures. Però les llibertats pageses són fràgils i no resisteixen pas els sotracs que, en els anys 1020-1060, marquen l'adveniment del feudalisme. Les mutacions violentes que es produeixen en aquesta època són el producte de diversos factors, dels quals es pot posar en primer terme el creixement econòmic i la transformació dels mètodes de guerra. Tot plegat porta a una generalització dels lligams de dependència. La pagesia, sotmesa al regim de la senyoria banal (o castral), veu com la seva situació es degrada i ben aviat es trobara sotmesa als mals usos i a la remença (els quals, apareguts a final del segle XI, seran sistematitzats i institucionalitzats a final del segle XII i el segle XIII). La noblesa es renova amb la incorporació d'un nombre considerable de "milites castri" d'extracció, sovint, molt humil. La cohesió del nou grup nobiliari és assegurada per un desenvolupament molt accentuat de les relacions feudo-vassallàtiques, per la funció d'arbitratge que s'atribueixen els comtes de Barcelona i, finalment, pel dinamisme d'una primera expansió territorial en direcció a la Catalunya Nova, d'una banda, i cap a les terres occitanes, de l'altra. Encara més, podem sentir directament les paraules que Bonnassie pronuncià a Girona ara fa 27 anys, així com el debat posterior que generaren:

Com he apuntat, aquesta visió de la mutation féodale aplicada a la Catalunya del segle XI és encara ben viva a la nostra historiografia. I això malgrat que ha estat fortament qüestionada al seu nucli d'origen, França, on autors conservadors com Dominique Barthélemy o Jean Durliat han advocat per una transició molt més gradual, entre els segles IX i XIII. També d'altres, com Alain Guerreau o Joseph Morsel, han obviat aquest model des d'una visió més antropològica, partidària d'un feudalisme de llarg termini (des del segle V fins al XVIII), en base a les relacions de domini i de parentiu, i a la posició central de l'Església dins del sistema social. Podeu trobar un estat de la qüestió a l'alçada de 2002 en aquest article de Christian Lauranson. Igualment, també s'ha criticat des de la historiografia estatunidenca la visió encetada per Georges Duby, com ha fet, per exemple, Fredric L. Cheyette per al cas concret del Mâconnaise. Per al cas català, han continuat defensant la "revolució feudal" historiadors com Josep Maria Salrach i Thomas N. Bisson, que també participaren en el col·loqui de Girona de 1985, el primer amb una comunicació conjunta amb Joan Pau Rubiés, "Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les quatre grans cròniques", i el segon amb una altra en solitari, sobre "The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)". Podem veure la intervenció d'aquest darrer a Girona, resumint-hi en francès la seua aportació:

Bisson estudià les llistes de queixes que les comunitats camperoles presentaren davant els comtes de Barcelona durant la segona meitat del segle XII per tal de denunciar els mals usos senyorials, que estigueren a la base de la servitud pagesa de la Catalunya Vella. Tanmateix, tot i la distància temporal amb el començament de la violència cavalleresca proposat per Bonassie una centúria abans, Bisson sempre s'ha postulat del costat dels que veuen un canvi fonamental al segle XI, una transformació, si més no, quasi-revolutionary. Així ho defensà en solitari al debat sobre "The feudal revolution" que es mantingué a la revista Past and present entre 1994 i 1997, així com al seu llibre de 1998 Tormented voices: power, crisis, and humanity in rural Catalonia, 1140-1200, que és, en certa manera, una culminació d'allò presentat a Girona 13 anys abans. Per contra, d'altres autors com Gaspar Feliu o Paul H. Freedman, que també estigueren presents al col·loqui, han emprat l'argument de l'extens període de formació de la servitud catalana per tal de refutar la "mutació feudal" percebuda per Bonnassie. Segons Freedman, per exemple, fou un procés llarg i lent, des de l'Antiguitat Tardana fins al segle XIII, una visió que semblen confirmar, per al seu període final, els estudis de Lluís To i de Pere Benito.

Tot plegat, recentment Flocel Sabaté ha proposat una revisió del model mutacionista al seu article "La Catalunya dels segles X-XII i la definició historiogràfica del feudalisme". Recollint les crítiques realitzades ací i allà per diversos autors, advoca per realitzar noves investigacions que aprofiten el gran cabdal de documents editats durant els darrers anys. Sabaté, per tant, no ofereix un nou model interpretatiu, sinó, més bé, un qüestionari entorn de cinc eixos bàsics que haurien de guiar els interessos de les properes recerques: el procés de senyorialització i castralització, el pes de la frontera i de l'expansió feudal, la importància de la violència senyorial inherent al sistema, l'adequada caracterització de les nocions de dret i justícia, i els valors i discursos ideològics assumits per la societat de l'època. En definitiva, seguint o no aquestes orientacions, serà tasca dels historiadors del present i del futur la verificació i revisió del model que Pierre Bonnassie exposà aquell fred gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona. Rendim honors, mentrestant, als nostres pares historiogràfics.

El feudalisme comptat i debatut, 10 anys després (que en són 27)

Eren les 8:35 del matí del 6 de febrer de 2002, hui fa justet 10 anys, quan Vicent Baydal i jo agafàrem l'Euromed a l'estació del Nord de València, camí de Barcelona. Encara conserve el bitllet. Allà ens esperava una altra companya de classe, Empar, i l'endemà se'ns uniria Juani, per a anar tots plegats fins al port de la ciutat, al Museu d'Història de Catalunya, on els dies 7 i 8 va tindre lloc el col·loqui “El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català”. Era el primer congrés important al que assistíem, encara com a estudiants de llicenciatura, i tinc molts bons records d'aquells tres dies per tant com en vaig fruir. Tot era nou en aquell moment, quasi iniciàtic. Era estrany veure els teus professors interactuant amb altres companys de professió, en una actitud molt diferent a la que tenien en classe. Era fantàstic posar cara i veu, per fi, a tota una sèrie d'autors als que, en alguns casos, ja havíem llegit, o el treball dels quals havíem estudiat a classe. Era emocionant veure'ls a tots plegats allà reunits, acomplint fil per randa el ritual dels congressos que, aleshores, encara no coneixíem bé del tot. També n'hi havia, és clar, de desconeguts per a nosaltres, tot i que, en general, des de la nostra ignorància acadèmica, ens vàrem emportar una bona impressió de tots. Segurament els protagonistes d'aquella reunió científica no deuen tindre, la majoria, cap record especial, i més tenint en compte que, vist amb perspectiva, per a la historiografia no representa cap fita essencialment remarcable. Fou un col·loqui més dels molts que se'n fan actualment. Però per a algú que encara està en un procés molt inicial de formació en el camp del medievalisme, aquesta aura de professionalitat i cientificitat impressiona, i marca.

Museu d'Història de Catalunya, al port de Barcelona, seu de col·loqui de 2002

El col·loqui es va organitzar com a colofó final d'un projecte de recerca que en els anys anteriors havien compartit diversos professors de la Universitat de Barcelona, de l'Autònoma de Barcelona i de la Universitat de València, així com altres investigadors independents. Amb tot, pel contingut en discussió es presentava com una nova trobada amb un clar antecedent: el col·loqui que 17 anys abans (el gener de 1985, ara ja en fa 27) va tindre lloc al Col·legi Universitari de Girona (l'actual universitat) amb el títol “La formació i expansió del feudalisme català”. És a dir, el nom del projecte que acabava, i el subtítol del col·loqui de 2002. Hi van haver moltes diferències, però, entre ambdues reunions, tant de contingut com pel que fa al balanç final. A Girona estava pràcticament tot per fer des del punt de vista historiogràfic, i eren temps de reivindicació política. No s'havia fet encara quasi recerca local sobre el tema, ja que els investigadors universitaris del Franquisme havien estat massa ocupats en fer només una història política d'Espanya. Bastant mediocre i positivista, per cert. En conseqüència, els organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló i Jaume Portella, van haver d'encarregar les dues ponències principals a dos historiadors francesos, que no feia molts anys encara havien publicat les dues obres per les quals són més coneguts aquests autors: Pierre Bonnassie per a la formació (IX-XI) i Pierre Guichard per a l'expansió (XII-XIII). Les comunicacions, a més, foren també d'estrangers, o de forma més majoritària de joves investigadors locals. De catedràtics, poca cosa hi va haver a Girona.

Pierre Bonnassie llegint la seua ponència durant el col·loqui de Girona el gener de 1985

El 1985 la historiografia oficial espanyola –l'Acadèmia, en diu Barceló– encara defensava que a la península ibèrica no hi havia hagut feudalisme en l'edat mitjana, amb l'única excepció del cas català per haver estat en la perifèria de l'Imperi Carolingi. En qualsevol cas, seria un feudalisme marginal, imperfecte, diferent al feudalisme del nucli central europeu entre els rius Loira i Rin. I és que el feudalisme, és clar, era un concepte jurídic, de vassallatge, i no una organització social. Això altre eren coses de marxistes. L'expansió cristiana, a més, no hauria suposat l'exportació del feudalisme cap al sud, ja que en els nous regnes cristians, fruit de la Reconquesta, s'hauria creat una societat de camperols lliures que depenien directament del rei, i no hi hauria a penes senyors feudals. Una tesi preestablerta, doncs, que era extensible a tota la península. A Girona, però, com a Roma uns anys abans en un altre comgrés, va quedar palés que el feudalisme català, i el feudalisme mediterrani en general, no era cap anomalia marginal; i l'expansió cap al sud, a València i a Mallorca, va suposar la formació d'una nova societat feudal en aquests territoris. Però açò que ara ens pareix tan evident, el 1985 encara era tota una proclama. En aquella ja llunyana reunió, doncs, quasi clandestina com diuen els organitzadors, feta al marge del medievalisme oficial, es posaren les bases historiogràfiques que majoritàriament ha seguit la recerca desenvolupada als territoris de l'antiga Corona d'Aragó en els darrers 30 anys. La historiografia castellana és un altre món, més miscel·lani, i n'hi ha de tot. En qualsevol cas, al blog d'Harca en parlarem de tot açò pròximament amb més cura.

El feudalisme, alguna cosa més que el vassallatge

El col·loqui de Barcelona al 2002, doncs, pel que ara ens interessa, va ser molt diferent. Ara, com fa 10 anys, encara queda molt per fer, però ja s'ha avançat molt i, en conseqüència, l'objectiu no era traçar un full de ruta com el 1985, sinó fer balanç del que s'havia fet fins a aquell moment i, en certa manera, intentar reconduir la recerca. Una altra cosa és que s'aconseguira. En aquesta nova ocasió els estrangers no tingueren cap protagonisme, ja que només van estar representats per la conferència inaugural de Robert Moore, de la University of Newcastle (que en aquell moment acabava de publicar The first European Revolution), i les dues comunicacions de Pierre Guichard i Thomas F. Glick, convidats més pel seu treball anterior que no per representar cap novetat en aquest camp. També cal dir que els historiadors estrangers no foren els únics que van participar el 1985 i no ho tornaren a fer el 2002, n'hi ha d'altres noms; i altra gent que podia haver estat i no ho va fer. Pocs i mal avinguts, però la vertadera explicació només la tenen els protagonistes, i la resta són especulacions.

D'investigadors jóvens també n'hi havia en aquesta ocasió, tot i que no ho eren tant com ho havien estat els jòvens de 1985, però en qualsevol cas van participar-hi investigadors experimentats que encara no tenien plaça universitària. Per descomptat, professors titulars i catedràtics sí van assistir-hi aquesta vegada, de fet van ser el gruix dels participants, puix eren pràcticament els mateixos que a Girona encara estaven fora o en llocs perifèrics de la Universitat i ara ja hi havien accedit plenament, substituint la vella guàrdia del franquisme i el post-franquisme més immediat. A més a més, si això és vàlid per a 2002 encara ho és més 10 anys després, quan n'hi ha un bon grapat de catedràtics entre ells. “L'Acadèmia”, doncs, ha estat substituïda per una altra, i els seus membres actuen pràcticament igual que els anteriors, ja que les misèries humanes tendeixen sempre a repetir-se. I no és que ho diga jo, evidentment, és el mateix Miquel Barceló qui ho explicava perfectament en l'adreça inaugural: “no és veritat que els convocats aquí siguem diferenciables dels altres de l'ofici. No som, crec, el bloc d'historiadors de qualitat, progressistes i nacionalistes. Som poc distingibles dels altres. Som probablement el mateix”. Recorde molt bé aquella polèmica adreça inaugural, el significat de la qual nosaltres no vam acabar d'entendre en aquell moment. Era només per a iniciats. Deu anys després, però, rellegint-la en les actes, tal com es va pronunciar in situ, és veu tot amb uns altres ulls, malgrat seguir sense conéixer ben bé del tot les clavegueres del poder universitari.

tríptic, carpeta i resum de les comunicacions que es van repartir abans de començar

El col·loqui es va organitzar en quatre sessions, cadascuna amb una temàtica específica: en primer lloc Contar i comptar la formació del feudalisme; després Arqueologia d'al-Andalus i del feudalisme; en tercer lloc Conquesta o expansió? (segles XII-XIII); i finalment Pagesos i senyors (segles XIV-XV). Seria massa llarg entrar ara a comentar totes les comunicacions, però en vull destacar breument les que tenen més valor o, com açò és un text personal, alguna de les que a mi més m'han interessat als llarg d'aquests anys; sense voler menystenir-ne cap perquè, al cap i a la fi, totes són bones. Les comunicacions de Miquel Barceló i Félix Retamero versaren sobre la monetarització en els primers segles del feudalisme, encara que la primera era més un projecte de recerca que una altra cosa. Amb tot, és una crítica a la interpretació que s'ha fet fins ara dels esments de moneda en els documents, ja que la seua introducció defensada per Bonnassie hauria estat, en realitat, un sistema d'equivalències del valor de les coses sense la presència real de peces encunyades. Tampoc Josep Torró no va fer cap balanç o resum del seu treball, ni cap estudi específic. Ben al contrari, en realitat, plantejà tot un programa de treball d'arqueologia extensiva per a l'estudi de la colonització i de la substitució de la població indígena musulmana que, de fet, a alguns ens ha servit de molt com a guia. A més, tot travat per un impecable i sòlid model explicatiu colonial que conceptualitza la recerca i intenta fugir de la simple acumulació de coneixement.

A l'esquerra actes de 1986, publicades en el número 5-6 de la revista Estudi General.

A la dreta actes de 2003, publicades com un llibre de Publicacions de la Universitat de València

Sempre m'ha agradat el títol de la comunicació d'Antoni Virgili, “Els conqueridors del segle XII, com aprenen a ser-ho”, perquè amb una sola frase explicava la continuïtat de l'expansió feudal a través dels segles i la repetició dels mateixos processos d'organització social del poblament. Ara ja és obvi que la colonització de València i Mallorca al segle XIII és una versió millorada de la que es va fer al segle XII sobre la Catalunya Nova i el Baix Aragó, i que aquesta darrera es basa en la reorganització del poblament que van fer els feudals als seus propis territoris pirinencs en les centúries anteriors. D'altra banda, deu anys després encara recorde l'agradable remor de conformitat que es va estendre per l'auditori després d'escoltar la comunicació de Pau Viciano, “Pagesos que innoven”. En ella conjugà els seus estudis propis i la bibliografia existent sobre la plantació d'arròs a Castelló i canyamel a la Safor, centrant-se en els vertaders protagonistes de l'augment d'aquells conreus. Així, arribava a la conclusió que en el cas del primer producte l'expansió va ser fruit de l'aliança entre els senyors i els sectors benestants del camperolat que no aribaven a formar part de l'elit rural dirigent de les comunitats. Mentre que la canya de sucre a l'horta de Gandia, per contra, no pogué avançar sense la coerció senyorial, especialment sobre els musulmans. Finalment, caldria destacar la base de dades sobre el feudalisme i el programa informàtic que Javier Martí presentà al final de col·loqui, fruit del projecte d'investigació que acabava. Malgrat la utilitat que se'n preveia, i l'esforç de treball i diners invertits, de moment no n'hem tornat a saber res.

auditori del Museu d'Història de Catalunya, on va tindre lloc el col·loqui

Cal reconéixer que resulta molt fàcil criticar des de fora, com a simple observador, i a més amb la perspectiva que dóna el temps. Tanmateix, podríem preguntar-nos també, per exemple, si té massa sentit estudiar la formació del feudalisme català, i més encara la seua expansió, sense estudiar al mateix temps l'aragonés. És que n'hi ha cap diferència entre ells? D'ideologia és que en tenim tots els historiadors, els bons i els dolents, encara que quasi sempre intentem ser objectius. Pel que fa a la qualitat de les discussions, no se sap ben bé per què els debats posteriors a les comunicacions, que van ser breus en general, no es van transcriure en les actes, tot i que es van enregistrar expressament. I més tenint en compte la qualitat i utilitat que tenen els debats de 1985. Però hom ho pot imaginar. Al remat, el feudalisme fou molt poc comptat i gens debatut, només contat i prou. Tanmateix, aquesta no és cap crítica específica, puix ja fa anys que els debats dels congressos no es publiquen en la majoria de les actes, perquè ja no aporten res a la recerca científica i a l'avanç del coneixement històric. Més enllà de puntualitzar alguna qüestió, ara mai no es discuteix de veritat, ni s'enfronten públicament les postures –i si es fa, encara es pren com un atac personal– pervertint el significat etimològic del col·loqui. La major part de les vegades només algú pregunta sobre alguna cosa específica, per cortesia, per acomplir amb el ritual preestablert. Igual que adés, però, tampoc no és que ho diga jo. Això mateix ja ho va posar per escrit Alain Guerreau el 2001 en el seu conegut llibre L'avenir d'un passé incertain, i l'únic que ha aconseguit fins ara és que els seus companys de professió se'n riguen i li facen el buit. Sempre n'hi ha honroses excepcions, per descomptat.

l'expansió del feudalisme català... i aragonés

El pas del temps i la perspectiva ho canvien tot. Per exemple el color i la quantitat dels cabells. Però també l'opinió canvia, i aquell col·loqui que al 2002 ens va paréixer tan important als ulls d'uns jóvens estudiants, potser, no ho va ser tant. Però amb això no vull dir que el balanç final del col·loqui siga, ni moltíssim menys, negatiu. La qüestió està, precisament, en la seua normalitat acadèmica. Les actes publicades són una bona síntesi de tot l'ingent treball que s'havia avançat en aquells 17 anys que van de 1985 a 2002, i un indicador del que es continuaria fent en els anys següents. I ara, 10 anys després, es veu perfectament tot el que s'ha aconseguit. Potser no tant en la qüestió de la formació, que ja ha passat de moda en la historiografia, però molt més en la qüestió de l'expansió. Segurament podia haver-se fet més i millor, o menys i pitjor, però sense aquells antecedents, els de Girona al 1985 i els de Barcelona al 2002, els que ens hem incorporat a la recerca posteriorment no estaríem fent el que fem ara. Ni els temes d'investigació, ni tampoc l'enfocament historiogràfic. Som els seues hereus, i ixò cal dir-ho i tindre-ho molt clar. Servisca aquest post, doncs, i els que el seguiran sobre el tema, com un modest i sentit homenatge personal dels membres d'Harca a tots els que ho van fer possible, millor o pitjor, com van saber o com els van deixar.