La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

La pretesa "Guerra Santa": L'exemple d'Almeria en 1309

Ja hem parlat en altres ocasions de l'intent de conquesta de la ciutat musulmana d'Almeria per part de Jaume II d'Aragó i Ferran IV de Castella. I és que ha pogut ser tan ben documentat, gràcies als cabalosos fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que la informació acumulada dóna per a molt, també per a parlar de la mal anomenada "Guerra Santa", teòrica impulsora de l'encara pitjor anomenada "Reconquesta", totes dues molt en voga si ens guiem pels nombrosos congressos i seminaris que es dediquen al seu estudi en els darrers temps. De fet, el context previ a l'expedició d'Almeria semblaria confirmar eixa idea, ja que, per exemple, el darrer mestre dels Templers a la Corona d'Aragó escrigué a Jaume II en 1304 indicant-li el seu deure religiós de conquerir terres a l'Islam: la fe de la Christiandat deguéssets exalsar et la fe dels enemichs de la creu baxar et minvar. També la interpretació que donaren els cronistes a posteriori fou merament religiosa: Ramon Muntaner s'afanyà a indicar la gran voluntat que el senyor d'Aragó té de créxer e multiplicar la santa fe cathòlica, mentre que Fernando Sánchez de Valladolid destacà que la voluntat del rei de Castella era la de servir a Dios, especialmente contra los moros. Així doncs, segons indiquen molts autors actuals, semblaria que la lluita religiosa hauria tingut el paper preeminent i central tant en les croades del Pròxim Orient com en les conquestes dutes a terme a la península Ibèrica. Tanmateix, sembla molt perillós fer aquesta afirmació quan només s'atén a documents que reprodueixen la visió del poder, com els emanats de l'Església i de les cròniques escrites en l'entorn de la cort reial -com fan els estudis que proclamen la importància de la "Guerra Santa" en la "Reconquesta" castellana dels segles XIII i XIV. Mirem, per contra, què passa quan tenim accés a altre tipus de documentació, com en el cas de la fracassada campanya d'Almeria de 1309.

Els castellans atacaren Algesires mentre que els aragonesos atacaren Almeria

En primer lloc, cal destacar que, per a intentar dur a bon port l'expedició contra els nassarites de Granada, Jaume II i Ferran IV signaren amor, pactes e covinences amb els marínides del Marroc i ho amagaren al papa Climent V, ja que, d'haver conegut l'aliança secreta amb aquells musulmans, mai hauria concedit la butla de croada --que garantia indulgències espirituals als que hi participaven. De fet, els ambaixadors d'ambdós monarques s'encarregaren de presentar la campanya al mateix papa com un acte de Déu, l'objectiu principal del qual era expulsar els execrabile mahometi i augmentar el culte diví i eclesiàstic. Tanmateix, ja en la pròpia cúria papal alguns cardenals no dubtaren a assenyalar que els seus motius eren purament econòmics, puix el que volien era aconseguir nous tributs o compensacions dels musulmans. En altres àmbits els arguments presentats eren diferents, com per exemple quan s'escrigué a Dionís de Portugal, al qual Jaume II apuntà que la conquesta es faria a servey de Déu e a gran proffit e honra de tots nosaltres, reys d'Espanya; és a dir, que s'assenyalava l'argument religiós, però també l'econòmic --el profit-- i el prestigi polític i dinàstic --l'honra. D'una altra banda, en demanar ajut als súbdits valencians el que es remarcà principalment fou la importància estratègica d'obtenir un lloc del qual partien molts dels atacs realitzats contra el regne. D'igual manera, quan observem el comportament d'altres dels protagonistes de l'expedició, com els nobles castellans, la voluntat religiosa de la pretesa guerra santa queda completament difuminada. No en va, en primer lloc la noblesa mostrà en les Corts castellanes la seua clara preferència a fer una simple ràtzia contra Granada, que els reportaria botí, i no una conquesta que prengués terres de l'Islam. A més a més, en plena expedició els principals barons abandonaren al rei de Castella per motius polítics interns, sense importar-los l'al·legada causa major de l'exaltacionem Catholice fidei.

Tot plegat, doncs, quan comptem amb informacions coetànies abundants sobre les conquestes cristianes de la península Ibèrica --cosa que no passa en les del segle XIII-- es veu molt clarament que les motivacions religioses passen a un segon pla. Eren importants, però eren, més bé, una justificació ideològica, com així apareixen en els productes intel·lectuals creats pel poder eclesiàstic i polític. Per tant, cal rebaixar considerablement la importància de l'argumentari religiós en el fenomen d'expansió territorial de la Cristiandat llatina durant l'edat mitjana. Eren altres causes, procedents de les estructures socials, econòmiques i polítiques, les que menaven a les monarquies a tendir a l'expansionisme constant, com explicà magistralment Alain Guerreau a Le féodalisme, un horizon théorique [ara disponible en línia]. El mateix exemple de la dinastia catalanoaragonesa ho indica, ¿o és que abans de la derrota de Muret de 1213 no havia intentat constantment conquerir terres occitanes, tot i pertànyer a la Cristiandat? Les conquestes no depenien del factor religiós, sinó d'una sèrie de canvis produïts al segle XI, que comportaren la creació d'una societat preparada per a la guerra i la colonització constants, així com de la pròpia necessitat dels monarques d'afirmar la seua posició al capdamunt de la piràmide feudal. El que passa, potser, és que preferim reduir-ho tot a un factor cultural, en la línia del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, que tan fàcilment duu a justificar les barbaritats comeses per part del món occidental en defensa d'una pretesa superioritat moral i de valors...

La fundació de Gandia, 1253: una intrahistòria

Els avatars del temps solen ser poc compassius amb la documentació medieval, més aviat es mostren impassibles amb la nostra “matèria primera”. Guerres, revoltes i revolucions (ací tant se val el cassus belli), fan dels arxius vertaders polvorins. En un instant una petita i minúscula flama muda tota la paperassa en cendres que suren en l’aire. Un fil de fum negre marca el lloc del crim. I el paper no és com la fusta, de la què broten espurnes. Entre el blanc o groc de la cel·lulosa, i el negre de la cendra, només transcorren uns nanosegons. És un treball a destall, violent. El foc incommensurable devora la memòria escrita de les societats pretèrites i presents en un tres i no res. Però, vet ací que, de vegades, la voluntat dels deus, o l’alineació dels astres, com vulgueu, burlen la violència del conqueridor, la ignorància de l’escamot, la covardia del traïdor.

Uns dels darrers capítols més sagnants, convindreu amb mi, va estar la darrera Guerra Civil. Com en altres indrets del país, a Gandia les institucions religioses van estar al punt de mira dels revolucionaris. I amb elles, els seus arxius. Pel que fa als convents i ordes religiosos podem estar un mica tranquils, feliços en la nostra ignorància, donat que poc se sabia del que n’hi havia en les seues prestatgeries. La tragèdia es concentrà a l’arxiu parroquial que, com a combustible per a falles, es va esvair un mal dia. I amb ell se n’anava el que devia constituir un dels fons eclesiàstics més rics i valuosos del país. El drama era encara major si tenim en compte que, sembla ser, a les dependències de l’arxiu s’hi trobaven alguns dels volums més importants de l’arxiu municipal, que, per cert, també va sofrir malmeses.

I això per què, us preguntareu? Doncs perquè el llavors canonge i arxiver de la Seu de Gandia, Andrés Martí, compaginava el seu càrrec eclesiàstic amb el d’arxiver municipal, o almenys tenia accés lliure al que ell anomenava polvillo de antaño. Ja sabeu com són aquestes coses. L’home de Déu, des de l’admiració vers Roc Chabàs, va tindre a bé fer còpia i glossa d’alguns documents i registres de l’esmentat arxiu municipal. Tot un seguit d’apunts i altres materials de treball que el canonge va realitzar just abans de la Guerra Civil. En total es conserven tres quaderns A4 (Llegat Andrés Martí, mns. I, II i III) de 100, 30 i 480 pàgines respectivament.

Entre els documents s’hi trobava una transcripció, realment meritòria, d’un privilegi concedit pel rei Jaume I a la vila de Gandia el 1253. Tot i que abans de la transcripció hi ha una breu introducció, Martí no específica la signatura del document i es limita assegurar que “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. El bo i millor de tot això és que el document al seu temps era ja una còpia de l’original que es va fer el 1362, tot just abans de la guerra de Castella, durant la qual la vila va ser arrasada per les tropes de Pere I el Cruel. Els quaderns d’Andres Martí van romandre inèdits fins que als anys 70 se’n va fer una petita selecció i els van publicar. Curiosament, o no, aquest va romandre inèdit. De la seua existència en va tindre constància l’arxiver municipal, Jesús Alonso. Com? No ho sé, però ací ni deus ni astres sinó treball ben fet. Després de les negatives inicials i de les pertinents peticions oficials, Alonso va aconseguir que el capítol abacial li fera una fotocòpia del document per a l'arxiu municipal i això gràcies a aquella expressió abans esmentada que deia “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. Va ser el mateix Alonso qui em va posar en coneixement de l’existència d’aquest document, allà pel 2008, i em va acompanyar en la primera consulta, perquè volia veure la meua reacció. El document, d’allò més prosaic, és un privilegi d’exempció fiscal força habitual. Prou, però, per donar-ne notícia i situar-lo en el seu context històric.

Tot just en aquells dies es parlava al departament d’Història Medieval de la Universitat de València sobre el col·loqui al voltant de Jaume I (recordeu que estàvem al 2008) que l’IEC i el CEIC Alfons el Vell organitzaven a Gandia. Vaig pensar que seria una bona ocasió per dur a terme la recerca pertinent i fer-ne la presentació en societat. Després de comentar-ho amb Ferran Garcia-Oliver i l’organitzador del congrés, Enric Guinot, que van acceptar la proposta. I llavors vaig començar a treballar, contrarellotge, a fi de tindre l’exposició preparada i redactar almenys les traces principals del què després seria l’escrit. I això passava per consultar el document original, vull dir la còpia manuscrita d’Andrés Martí. No era gens fàcil, però me les vaig apanyar per seure davant dels tres volums que el canonge arxiver va confeccionar setanta anys enrere. Pel camí vaig haver de fer marrada per les fòbies vers la Tramuntana de qui aleshores exercia d’arxiver. En fullejar els escrits de Martí, la primera impressió va ser de respecte. Vaig quedar enlluernat per la qualitat del treball, que la posterior edició havia negligit de forma increïble. Gràcies a aquesta visita, la transcripció amb què anava a treballar estava perfectament contextualitzada des del punt de vista paleogràfic i arxivístic. Així, l’anàlisi historiogràfica seria molt més complexa. El privilegi em donava oportunitat d’analitzar el procés de constitució de Gandia, això que més mercantívolament parlant diríem la “fundació de la vila”. Ací en teniu un resum del treball que, finalment, ha estat publicat enguany.

Bairén des de la marjal dels Borrons, per on va accedir Jaume I

Després de l’ocupació efectiva del castell de Bairén per part de les tropes cristianes el 1239, Jaume I va repartir les primeres terres entre els que l’acompanyaven, amb la finalitat de garantir el control sobre el territori al temps que s’iniciava l’explotació de les parcel·les. Les reduïdes dimensions de la fortificació, així com el seu accés difícil, feien poc adient el castell com a centre colonitzador. Per això, el 1249 el rei decidí fundar en el pla una nova vila: Gandia. De mica en mica anaven arribant els nous colons, per bé que instal·lar-s’hi era només el principi. Davant la procedència diversa, calia crear nous referents materials i espirituals comuns a tots i, potser per això, l’església fou dels primers elements enllestits. Per tal d’organitzar la nova comunitat, un petit cos administratiu amb els jurats i el justícia al capdavant ordenava les relacions entre els seus membres. Sens dubte, una de les preocupacions principals de la seua tasca degué ser la regulació dels intercanvis, ja foren en la seua celebració diària, setmanal (mercat dels dissabtes), o anual (la fira de sant Miquel). Tant en el mercat com en l’administració local l’escriptura tingué una importància cabdal, com testimonia el nombre de notaris documentats a la vila en la segona meitat del segle XIII.

D’altra banda, la fundació de Gandia va comportar la desaparició de diverses alqueries i la redistribució de la població musulmana, la qual experimentà un procés de diferenciació entre uns pocs grans propietaris enfront de la majoria despresa de les seues possessions que minava a poc a poc la seua cohesió interna. Només l’aljama de Beniopa, hereva de la de Bairén, mantingué durant tota la centúria del Tres-cents el seu caràcter autònom, en tant que els seus membres pogueren transmetre els patrimonis i organitzar el treball d’acord amb les pròpies pautes reproductives. Finalment, el 6 de juny de 1323 Jaume II concedia a l’infant Pere, entre d’altres possessions, la vila de Gandia i les alqueries de Benipeixcar, Beniopa i el Real. Aleshores Gandia disposava, a una escala més reduïda, de tots els elements que defineixen un centre urbà de l’Occident medieval, especialment com a nucli d’intercanvis local i comarcal. Aquestes funcions de mercat són el que defineixen les viles valencianes que, com ara Gandia, vertebraven el territori a mig camí entre el camp i la ciutat.

Gravat de Gandia realitzat per E. Bofí c.1500

La xarxa de poblament al nord valencià després de la conquesta

Fa uns dies parlava ací mateix de la conquesta de les comarques septentrionals valencianes i del paper que jugà Blasco d’Alagó en el procés de colonització immediatament posterior. Focalitzava l’atenció en el repartiment de les senyories, l’atorgament de cartes pobles com a instrument colonitzador i les condicions d’assentament de les noves comunitats rurals. Avui vull abordar un altre tema ben interessant, però molt més difícil d’estudiar, les transformacions produïdes en la xarxa de poblament arran de la conquesta. Anàlisis d’aquesta mena s’han dut a terme per a altres zones del país amb una certa solvència per la major abundància de fonts directes de l’època i, sobretot, pels incipients treballs arqueològics. Tanmateix, el nord del país roman orfe tant d’uns com dels altres, així que cal recórrer a altres informacions indirectes que permeten intuir els canvis ocasionats amb l’arribada dels cristians.

Per tots és ben sabut que, amb la instal·lació dels feudals, el territori canvia la seua fesomia i s’organitza a partir de criteris força diferents als que havien regit l’estructuració de la xarxa de poblament en temps andalusins. La societat musulmana genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

Culla i el seu castell

Després de la conquesta, els castells es converteixen en la residència dels nous senyors i en la seu del seu poder, al mateix temps que esdevenen els focus principals d’aglutinament de la població i els centres de referència en l’organització dels senyorius, com ocorre amb el castell de Morella, el de Culla, el de les Coves, el de Cervera i el de Xivert, per exemple. Per sota, s’articula una densa malla de comunitats rurals de petita i mitjana entitat que, en bona mesura, aprofiten les infraestructures andalusines existents per situar els nous centres d’hàbitat dels colons cristians. Ara bé, a pesar d’ocupar les mateixes alqueries, el pes que ocupa cadascuna d’elles en la nova xarxa de poblament sofreix profundes transformacions. És aquest últim punt el que vull analitzar ací amb més deteniment i ho faré a partir d’alguns casos particulars que poden oferir certes clarícies sobre aquest procés poc conegut.

El terme de Culla

El primer exemple el constitueixen Culla i el llogaret del Molinell. Abans de la conquesta, l’extens terme de Culla estava composat per un conjunt de petits assentaments repartits per les zones de millor aprofitament agrícola que han deixat vestigis toponímics i arqueològics de la seua existència. Així, doncs, perviu encara avui dia en la toponímia local un mas de la Mesquita, certament allunyat del Molinell i també del lloc de Culla, testimoni encara viu de la possible existència d’una explotació agrària pertanyent al temple local. Altre testimoni és l’aparició d’una làpida funerària de principis del segle XI al mas del Pou d’en Boix, situat darrere del tossal d’Esparreguera, en la partida de la Mel, troballa que confirma la ubicació en aquest lloc o altre proper d’una antiga alqueria andalusina. Al capdavant de tots aquests centres se situava el Molinell, segurament l’alqueria més important, situada a la vora del barranc que dóna nom i ben a prop de dos petits sistemes hidràulics, l’horta de la Solana i l’horta de l’Àrab, que constituirien els espais de reg associats a l’alqueria.

El Molinell amb les dues hortes

La situació canvia després de la conquesta. Els cristians atorguen una major preponderància a la petita alqueria situada als peus de la torre, ara convertida en castell, que esdevé el lloc de Culla. Els contingents de població cristiana s’instal·len de manera preferent ací, com testimonia la carta pobla concedida per Guillem d’Anglesola el 1244, i també se situa al lloc la capitalitat del conjunt de comunitats rurals que composen el castell de Culla. Per la seua banda, el Molinell roman com un dels pocs reductes amb població musulmana al nord valencià, juntament amb Morella, Cervera i Xivert. Hi viuen una trentena de famílies que aconsegueixen una carta pobla pròpia a la fi del segle XIII, un govern local i un terme propis, encara que el llogaret està integrat al terme general del lloc de Culla. Açò no evita, tanmateix, que la situació de segregació i separació respecte als seus correligionaris i els efectes de la crisi de la segona meitat del segle XIV acaben per foragitar els musulmans del llogaret, habitat ja per cristians a l’última dècada d’aquesta centúria.

Vilafranca

Aquest canvi, encara que en menor mesura, és ben perceptible també a Vilafranca, als Ports. El 7 de febrer de 1239, Blasco d’Alagó lliura a Marc de Villarluengo i Garcia Navarro la carta pobla de l’antiga alqueria andalusina anomenada Rivus de las Truytas. En el document s’estableixen els límits del terme de la nova comunitat cristiana, no sense certa estranyesa per al medievalista actual. És poc o gens habitual que el centre de residència fundat després de la conquesta se situe a un dels extrems del terme concedit a la comunitat, en aquest cas a l’extrem nord, a la línea divisòria entre Vilafranca i l’Esglesiola, més encara, a la línea divisòria entre el regne de València i el d’Aragó. El més probable és que en els anys anteriors a la conquesta l’alqueria del riu de les Truites fóra la més important i per això es pren com a referència a l’hora d’atorgar la carta pobla.

El terme de Vilafranca

Tanmateix, entre 1239 i 1261 es produí el trasllat del centre de poder i de residència des de l’antiga alqueria andalusina a l’actual emplaçament de Vilafranca. El topònim Vilafranca apareix per primera vegada en un document de 1253, però es tracta d’una còpia feta al segle XVII i, per tant, cal anar amb cura. No obstant això, amb tota seguretat la fundació és anterior a 1264, quan apareix ja de manera constant en altres documents emanats de la Cancelleria reial, com, per exemple, en una sentència emesa per Jaume I contra Blasco d’Alagó, nét del que fou conqueridor de Morella, pels seus atacs a Vilafranca, Culla i Vistabella aquest mateix any.

L’ermita de Sant Miquel, a la Pobla

Els colons cercaren un lloc més accessible i més ben comunicat, elegint l’anomenada Vilavella, segurament un altre assentament andalusí situat a la Vega, a la vora del barranc de les Teixeres i a la banda dreta del camí que puja del poble al Bovalar. A pesar de la nova fundació, el poblament al llogaret del riu de les Truites es mantingué durant tota l’època medieval i, fins i tot, ha arribat fins els nostres dies, encara que amb el nom de la Pobla de Sant Miquel –des dels anys vint del segle XV, ja que anteriorment es deia la Pobla de Ballestar– i convertit des de llavors en una de les nombroses masades que omplen el terme de Vilafranca.

L’ermitori de Sant Pere de la Barcella

Un últim exemple, Xert i la Barcella. Ja en vaig parlar ací fa un temps, així que només donaré les notes precises per mostrar les transformacions produïdes en l’estructura de poblament arran de la conquesta. En les dècades anteriors a l’ocupació cristiana, la preponderància corresponia a la Barcella, alqueria situada a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Es tracta d’un indret escarpat, al bell mig d’una cadena muntanyenca, des d’on els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets. Prova de la seua existència i la seua importància per sobre de la futura comunitat rural de Xert és el document de donació que el 1192 expedeix Alfons el Cast en favor del mestre de l’orde de l’Hospital del locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam, deshabitat en aquest moment, segons diu el mateix rei qua sarraceni inhabitant.

La Barcella

En canvi, no hi ha referències de Xert abans de la segona meitat del segle XIII, on segurament hi hauria un petit assentament on viurien algunes poques famílies. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta. En efecte, sabem per un registre senyorial de 1320 que, en el moment de l’ocupació cristiana, mentre a la Barcella s’instal·len 18 famílies –testimoni també de la magnitud de l’antiga alqueria andalusina–, a Xert n’arriben 26, de manera que deixa de ser un nucli d’assentament secundari per convertir-se en un lloc amb una grandària semblant a la resta de les antigues alqueries andalusines. A més, com ocorre a Culla i el Molinell, el llogaret de la Barcella manté un terme i unes autoritats propis, però integrat al terme general de Xert i amb una dependència jurisdiccional respecte al lloc.

El “poble vell” de Xert

Tot plegat, aquests exemples testimonien els canvis produïts en la xarxa de poblament del nord valencià en els anys posteriors a la conquesta. L’hàbitat dispers propi dels temps anteriors no desapareix i bona mostra és la pervivència dels masos, explotacions agrícoles integrades que han estat ocupades fins avui dia i que segurament algunes d’ells tenen el seu origen en assentaments andalusins. Tanmateix, allò que sí canvia és la preponderància d’uns centres respecte a altres. Les alqueries situades en zones muntanyenques o de més difícil accés cedeixen la seua preeminència a llocs situats en millor indrets, on s’aplega bona part de la població i també on se situa la seu dels poders senyorials. Es pot intuir, per tant, un procés de concentració de la població en nuclis més grans que, en bona mesura, canvia la fesomia de la xarxa de poblament andalusina. Caldran, però, més estudis de cas per poder conéixer amb més detall tot aquest procés a les comarques septentrionals valencianes i comparar-lo amb altres zones del país.