Bocairent, bon lloc i millor gent

  

A la baixa edat mitjana, el rerepaís valencià va jugar un paper cabdal en el creixement econòmic i demogràfic i, al remat, en la integració del conjunt del regne en els circuits internacionals. Morella, Sant Mateu, Vilafranca, primer, i després Cocentaina, Alcoi, Penàguila, experimentaren un fort desenvolupament que contribuí notablement a la integració del regne de València en els circuits comercials europeus. Des d’aleshores, l’interior valencià ha romàs en una llarga letargia amb, clar està, les pertinents excepcions, com el desenvolupament industrial d’Alcoi. En les últimes dècades, però, aquestes regions han recuperat la iniciativa gràcies al desenvolupament del turisme d’interior. Davant la progressiva desindustrialització i l’escassa viabilitat de l’agricultura s‘ha optat per posar en valor el patrimoni en tots els seus diversos vessants. L’exemple més paradigmàtic és la ciutat de Morella, que fins i tot ha arribat a convertir-se en seu universitària gràcies als cursos interuniversitaris de la xarxa Joan Lluís Vives. Pel que fa a les terres centrals del país, a poc a poc Bocairent va consolidant-se com a nucli de referència. En efecte, aquest caràcter primerenc potser siga la gran diferència amb Morella. La capital dels Ports és un centre turístic consolidat, especialitzat en l’explotació del seu patrimoni històric i gastronòmic, i que amb els anys ha estat capaç de bastir una gens menyspreable oferta hotelera i altres infraestructures turístiques. A Bocairent, en canvi, tot està a mig fer o, millor dit, està fet d’una altra manera. Ací el turista pot gaudir tranquil·lament d’un passeig pels carrers del poble sense haver d’esquivar cambrers que et conviden a entrar al restaurant ni tampoc els mostraris de souvenirs de les tendes que envaeixen la vorera. Tot sembla més natural, pensat per al dia a dia. Així, per exemple, de tendes de productes típics només hi ha dos, una a la plaça i l’altra al carrer de darrere, res més. Pot ser que per aquesta absència de mercantilització s’han instal·lat al poble algunes famílies angleses, alemanyes i holandeses. En aquest procés de consolidació, sembla que Bocairent pretén atraure un turisme molt concret: famílies o parelles amb un nivell cultural i econòmic mitjà-alt, només heu de fer un tomb pels webs per a veure els preus. Pel que fa als incentius que ofereix la vila, no trobareu un element singular sobre el que pivota tota la resta, bé, en tot cassi es vol, les covetes dels moros, però l’atractiu de Bocairent és més aviat la complementarietat entre els seus diversos elements: gastronòmics, històrics i naturals, gràcies a la proximitat de la Serra Mariola. 

Com en el cas de Morella, Bocairent se situa sobre un gran turó, encara que a diferència no hi ha cap evidència del recinte emmurallat. Sí que ha arribat fins a nosaltres l’entramat de carrers i travesses medievals. I heus ací el primer atractiu d’aquest poble. Resulta fàcil, delitós, perdre’s per carrers estrets que sovint desemboquen en xicotetes places o detectar la pervivència encara hui de parcel·les d’horts darrere les cases (vegeu la foto!). Malauradament, també hi ha cases ensorrades, deixades, perquè el seu propietari no pot finançar la seua restauració. En el gairebé laberint plànol, el lloc central, més alt està reservat per a l’església, que data del segle XVIII. D’època medieval només resta la pila baptismal (vegeu la foto!) que originàriament no va ser concebuda per a celebrar cap sagrament. Segons diuen, era una font situada a la plaça que en algun moment es va decidir reutilitzar per al batejos.

També resulta força interessant pujar el campanar, des del que es pot tindre un bona observació del terme. A més, la torre conté unes pintures (dir-li frescos em sembla dir-li massa) i escrits de finals del XIX i principis del XX fetes pels campaners d’aleshores en els quals es descriuen les dificultats de l’ofici. D’èpoques passades encara conserven la matraca (vegeu la foto!), un element gairebé extingit dels nostres campanars i que es feia sonar durant els dies de Setmana Santa en substitució de les campanes. 

No massa lluny de l’església es troba el monestir rupestre. Es tracta d’un monestir excavat a la roca des del segle XVI on han residit les monges agustines. Es diu que el fou supervisat per Sant Tomàs de Villanueva i visitat per sant Joan de Ribera, qui també estigué al poble (vegeu la foto!). Al segle XIX les monges manaren construir noves dependències fora i el seu ús queda paralitzat fins a la Guerra Civil. Finalment, fa uns anys l’orde dels agustins va decidir vendre el nou edifici i els terrenys on s’ubicava el monestir a una constructora de Madrid per a alçar nous adossats. Tot això després de repartir els tresors artístics del monestir per les diferents seus de l’orde. En aquest sentit, resulten si més no curiosos fets com l’aparició a la seu que els agustins tenen a Sant Mateu d’una pietà del segle XVI que es deia haver estat destruïda a la guerra. Així les coses, el poble alçà la veu i, al remat, aconseguiren que els agustins vengueren a la parròquia el monestir rupestre (vegeu la foto!). Tant la gestió com les visites guiades les fan les gents del poble que voluntàriament miren de recollir diners per a fer front al crèdit que els ha permès comprar el monestir.

L’element més cridaner, però, de Bocairent són les Covetes dels moros, de les quals ací en Harca ja hem parlat. La visita, per bé que tampoc és cap activitat d’alt risc, sí que requereix d’una mínima condició física. En els últims anys s’ha millorat l’accés i s’ha dissenyat un recorregut aprofitant els forats que hi ha. A l’inici de la visita es realitza una explicació molt planera de la història de les coves i es posa l’accent en la necessitat de més estudis i excavacions que milloren el minso coneixement que tenim d’aquests espais. (vegeu la foto!). Malgrat l’explicació, sembla que cal una millor integració de les covetes amb la resta del paisatge i amb el passat de Bocairent, en especial referència a la societat que les va produir. Així mateix, es podrien introduir més elements explicatius, com ara panells, per a que la visita no es limite a ser un simple recorregut. L’estada a Bocairent no pot acabar sense fer una visita a algun bar, resulten espectaculars els que estan excavats en la roca, fer-se una picadeta de pericana i després un colpet d’herbero. [Malauradament els vídeos que havíem preparat no poden ser penjats, els trobareu al nostre perfil de facebook, Grup Harca].

L'estudi de la relació de l'home amb el medi. Entrevista a Antonio Malpica

El passat dos de desembre el catedràtic d'Història Medieval de la Universidad de Granada, Antonio Malpica, va impartir una conferència a València sobre el jaciment de Madinat Ilbira, el projecte d'excavació del qual n'és director; i els membres d'Harca aprofitàrem l'ocasió per a fer-li una entrevista. Li preguntàrem, és clar, per la seua opinió sobre les relacions entre l'arqueologia i la Història Medieval, les quals han avançat molt des de la coneguda obra de Miquel Barceló el 1988. A més, d'altra banda, tractàrem temes al voltant dels quals ha girat la seua recerca, des de la producció i explotació de la sal, amb el qual va començar la seua carrera investigadora i encara continua capficat, fins al poblament andalusí. En definitiva, tal com el propi Malpica assenyala al vídeo, tots ells al voltant de la relació històrica de l'home amb el medi.

Respecte al primer tema, la sal, ara fa unes setmanes acaba de tindre lloc en la Malaha, a Granada, una reunió científica sobre la formació dels paisatges rurals medievals a partir de la sal, l'agricultura i la ramaderia, la qual sembla que va anar molt bé. Precisament és la prova del creixent interés dels investigadors en general, i dels seu grup en particular, sobre l'estudi de la sal des del punt de vista de l'explotació i de com les societats desenvolupen diverses pràctiques econòmiques al seu voltant. És tracta d'una visió, per tant, ben diferent a la que havia tingut l'estudi de la sal a Espanya en les dècades anteriors, on s'ha primat més l'estudi de les practiques comercials. A València, de fet, la manca de fonts escrites ha provocat que actualment tinguem un gran desconeixement de la producció i comercialització de la sal en època baixmedieval, i que no sapiguem absolutament res per a l'època andalusina per la falta de projectes solvents. És, de fet, tot un camp per treballar.

De Madinat Ilbira ja en parlàrem al blog d'Harca fa temps, però les excavacions de 2009-2010 han fet avançar força el coneixement del jaciment, i d'això fonamentalment és del que ens va parlar Antonio Malpica a la conferència. Les cases excavades al pla, no massa lluny de l'antiga mesquita aljama de la ciutat, són posteriors en el temps i força diferents a les de la zona de l'alcassaba. Riques i desenvolupades les primeres, més esquemàtiques les segones. Com hem pogut veure, aquesta ciutat abandonada al segle XI i fossilitzada des de llavors, és un camp d'estudi extraordinari respecte a la transició del món antic al medieval, en aquest cas particularitzat per l'assentament dels àrabs i la formació de la societat andalusina. Però també per a veure el desenvolupament de l'urbanisme en la ciutat islàmica.

Finalment, el tema de l'arqueologia medieval va tindre una especial rellevància en la conversa, ja que, com hem fet notar, no és gens habitual a Espanya que un arqueòleg siga catedràtic d'Història Medieval. Sembla especialment destacable el debat que Malpica proposa endegar al voltant de la conveniència, o no, de l'existència d'arqueòlegs medievalistes. És a dir, la qüestió és si els arqueòlegs han de primar la seua metodologia de treball i per tant ser capaços d'excavar des d'un jaciment prehistòric a un jaciment industrial, o han d'estar especialitzats en períodes cronològics com ho estan els historiadors de les fonts escrites. Ell opina que sí, i crec que és una resposta obvia; sempre parlant, és clar, de l'arqueologia com a eina de recerca històrica, deixant de banda el terrible món de les excavacions d'urgència. Particularment, em sembla més preocupant que hi haja arqueòlegs que no es consideren historiadors, deixant aquesta paraula, o etiqueta, només per als historiadors de les fonts escrites. Seria molt més raonable, per contra, tendir a la formació d'historiadors capaços d'emprar els documents escrits i els documents arqueològics de la mateixa manera, però ara per ara sembla una opció poc creïble, sobretot per las banda dels que només empren les fonts escrites (amb honroses excepcions).

En qualsevol cas, fruïu l'entrevista tant com nosaltres fruírem fent-la. Va estar tot un plaer conversar amb el professor Malpica de tots aquests temes.

De les cabanyes a l'aldea

En un recentíssim post comentàvem com les anàlisis i les hipòtesis dels primers segles medievals han estat un dels àmbits més innovadors i suggeridors de la historiografia de l'Edat Mitjana, i com les noves dades i els nous punts de vista aportats per la arqueologia, fonamentalment, estan canviant moltes de les tesis sostingudes de forma majoritària pels historiadors fins fa no massa temps.
De nou, assenyalem dos treballs de síntesi i d'interpretació dels resultats produïts en diverses excavacions, ara en l'àmbit de la península Ibèrica, publicats per la revista ja citada d'Archeologia Medievale. Un d'ells, si bé l'aparell de les conclusions és un tant feble, és el de l'arqueòloga A. Chavarría Arnau, titulat «Considerazioni sulla fine delle ville in Occidente» (núm. XXXI, 2004, p. 7-19) i referit a un dels temes que ha originat un major debat en l'alta Edat Mitjana: la trajectòria de les villae tardoantigues.

Detall d'un mosaic del jaciment dels Banys de la Reina

Retenim ací l'evolució que perfila a partir de les transformacions planimètriques i de les funcions dels espais en les troballes realizades. Al marge dels processos complexos que comportaren l'abandó de moltes d'aquestes unitats, la línia principal és que al llarg dels segles IV-VIII aquestes residències d'esbarjo -d'otium aristocràtic- devingueren en uns espais productius, s'amortitzà l'espai per a usos també habitacionals o, fins i tot, aparegueren zones funeràries; en suma, resultaren molt menys obstentoses que en segles passats. En la villa dels Banys de la Reina a Alacant o la de l'Horta Vella a Bétera, les instal·lacions termals s'usaren per a les reserves de peix o bé per a un depòsit en un lloc fresc.

Els primers símptomes d'açò es detectaren des dels darrers segles del domini romà en les petites i mitjanes residències, lligats a la progressiva ruralització de la societat, però també als canvis operats en les relacions socials, amb la major dependència dels propietaris menuts o bé amb la presència de treballadors o jornalers agrícoles en aquests espais. Aquesta modificació de les estratègies econòmiques acabà afectant també a l'aristocràcia a partir del segle V. La naturalesa de tots aquests cada vegada més complexos processos, però, és un de tants interrogants que resten per respondre.
Això no obstant, a més d'aquests llocs privilegiats, l'arqueologia s'està ocupant, si bé amb moltes dificultats, de l'evolució de l'espai domèstic. És a dir, que a partir de l'anàlisi dels llocs de residència i treball, de l'àmbit domèstic, és possible copsar alguns dels profunds canvis socioeconòmics operats en l'alta Edat Mitjana i que fins al moment no s'havien ni arribat a considerar. A l'efecte, l'altre article al que volem fer referència és el portat a terme per a A. Azkarate i J. A. Quirós que, malgrat ser un balanç d'un tema en principi marginal com és la construcció de cases amb materials efímers -fusta, fang, etc.-, s'insereix plenament amb alguns dels punts nodals de la recerca d'aquest període.
En «Arquitectura doméstica altomedieval en la península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa María de Vitoria-Gasteiz, País Vasco» (Archeologia Medievale, XXVIII, 2001, p. 25-60), aquests dos investigadors han compilat més de 40 jaciments dels segles IV-X que han estat excavats en la meitat nord de la península Ibèrica. En primer lloc, han posat de manifest la importància de la construcció en fusta, menyspreada tradicionalment en ser considerada de major valor la realitzada en pedra. La partició taxativa d'una Europa mediterrània que edificava en pedra, com a herència romana, s'ha fet en mil miquetes també en altres països meridionals: en l'imperi Romà moltes de les construccions eren alçades efectivament amb materials efímers i també en moltes de les troballes penínsulars posteriors (a Lleó, Xixón, Gasteiz, per exemple, totes les d'àmbit domèstic ho foren amb fusta en els segles altomedievals; també en ciutats de certa importància com Mérida o València la seua presència no era inusual), inclosos en els espais més distingits i les classes més acomodades. Sense concretar-ho massa, els autors assenyalen que s'ha de situar en uns paràmetres diferents als fins ara aportats aquestes circumstàncies i en unes altres disjuntives, ben distints dels pressupòsits heretats, fet que revaloritzarà les petjades que han deixat i permetrà una millor comprensió d'aquestes realitats.

Església de Santa Maria a Vitòria, eregida després de la concessió de la carta pobla de Sanç el Savi de Navarra a finals del segle XII. Al seu entorn s'hi troba una de les excavacions més importants per al període altomedieval de tota la península.

Una de les troballes més interessants d'aquest jaciment. Ací es pot veure la superposició de clots per als habitatges de fusta, açò és, la continuïtat de l'assentament. La carta pobla del 1181 diu d'aquest poblat que "vocavatur Gasteiz", i va ser substituït per un nou nucli habitat, Victoria.

Però, més enllà d'això, el més interessant d'aquesta aportació és la referent als hàbitats rurals, tot i l'enorme diversitat també en la península. En front de la idea, sostinguda fins i tot entre alguns dels renovadors de la historiografia altomedieval, d'uns habitatges estacionals, el primer que colpeix és la relativa estabilitat dels assentaments. Estabilitat també en les seues dimensions, el que ens parla d'una població que mantingué dalt a baix els seus contingents. No es tracta encara d'un hàbitat concentrat en aldees, però sí d'una tendència a l'agrupament abans del segle VIII. I contràriament a un certa percepció d'uns caça-recol·lectors prehistòrics i d'una societat amb jerarquies atenuades, l'anàlisi social de l'espai ens allunya d'aquesta imatge per als primers segles medievals. Tanmateix, quin era el contingut d'aquesta diferenciació social? Quines relacions socials eren les que dominaven en aquestes zones rurals? Quina relació tindria l'afirmació de la família conjugal al llarg d'aquesta etapa?
El més important, però, és que l'arqueologia, en base al seu estudi de l'hàbitat a partir de les múltiples relacions que es donaven en l'àmbit d'una sola comunitat i, fins i tot, del mateix espai domèstic, està proporcionant una suma pacient de dades molt concrectes. I sols amb l'acumulació i la sistematització dels resultats de totes aquestes recerques, que tenen un abast microespacial, es pot aprofundir l'organització econòmica i, per tant, en l'evolució d'aquelles societats abans de la implosió del feudalisme. La qual cosa consenteix, alhora, que es dote de nous sentits a les escasses fonts escrites conservades.