Avanç inicial (i provisional): ready Harca?

Frederic Aparisi Romero
Com sabeu, seguidors i seguidores d'Harca, la setmana que ve comença el World Economic History Congress. Bé, en realitat el congrés arranca el mateix diumenge amb la recepció dels materials. Aquest post pretén ser, com indica el seu títol, una aturada per a la reflexió en el camí abans de partir cap a Utrecht, seu de la trobada científica. Cert és que a tots ens ompli de satisfacció participar-hi, de donar a conéixer els nostres treballs. Una satisfacció, però també una responsabilitat. No sols som nosaltres, com a investigadors individuals, el que hi ha sobre la taula; i, fins i tot, no sols és Harca: és una responsabilitat amb l'escola que ens ha fomat i continua fent-ho. Possiblement per a alguns açò és una absurditat, res estrany en aquests despersonalitzats dies que ens ha tocat viure. Però per a Harca no. Per això, ens hem preparat amb força, per a donar a conéixer un bon treball, no un simple miratge sota un títol amb potent càrrega mediàtica.
La veritat és que els primers resultats són altament encoratjadors. Si recordeu, just abans que acabara el curs férem una primera presentació del treball a Càller, en el marc del XII Congrés Anual d'Estudis Mediterrani. Doncs bé, fruit d’aquell encontre les visites a la nostra pagina web arreu del món s’han incrementat sensiblement, però de manera especial als Estats Units. Tampoc ho havíem previst, però ens ha eixit bé la jugada. També és veritat que aquesta difusió que ens oferí el CAEM ha vingut acompanyat per un prolífic estiu en el qual Harca ha produït els seus millors posts. Supose que hom estarà d’acord amb això. De nou, ha estat un canvi gens premeditat. La raó de l’evolució caldria cerca-la en una conjunció de factors com la major disponibilitat de temps per a escriure i per a la reflexió, el contacte amb noves realitats historiogràfiques i, sobretot, que esgotat l’Any Jaume I, el ritme d’actes commemoratius, congressos i exposicions d’aquest hivern ha estat nul en comparació amb l’anterior. I no serà que el 2009 no és una data significativa en la història del nostre país, tant com ho pogués ser el 2008. Altra cosa és que no hi haja diners per a cultura. Però, com deia, a poc a poc s’han fet coses. Vorem que ens depara aquest WEHC, encara que mentiria sinó reconegués que per a Harca el fet d’ésser acceptats ja és un triomf. Tanmateix, no ens aturarem ací. Veig el grup preparat per a afrontar un futur d’esforç i de treball, però de resultats, de bons resultats. Ja estem treballant en pròxims objectius vinculats a aquest projecte de recerca de les perifèries europees.
Malgrat que no hem fet cap crònica sobre el CAEM, no vull deixar en el caixó la foto de sota. Em sembla realment bona. La vaig titular Harc- donat que Royo no va poder participar en aquell congrés. El dilluns hi serem tots. Esperem, en funció dels mitjans tècnics disponibles, mantenir-vos totalment informats no sols de la nostra participació sinó del congrés en general. Farem un bon desplegament de mitjans per a cobrir bé la nostra estada a Utrecht, almenys ho intentarem. Tot plegat, responent a la pregunta del títol, Harca is ready.
Salutacions,

Del verd al blau. Al voltant de la ceràmica valenciana baixmedieval

Ivan Martínez Araque
Recentment, ha estat publicat el llibre d'Alberto García Porras, un jove investigador de la Universitat de Granada, titulat La cerámica en azul y dorado valenciana del s. XIV e inicios del s. XV. A l'espera de poder fer-me amb ell i escriure una ressenya mínimament decent, m'agradaria destacar en aquest punt les recents aportacions, tant d'aquest autor com d'uns altres, que s'han dut a terme al voltant de la producció ceràmica a Paterna, Manises i altres localitats valencianes durant els segles baixmedievals, bàsicament a partir de les fonts arqueològiques del nostre país i també realitzant una història comparada sobre altres troballes de jaciments europeus.

En primer lloc, en els darrers anys s'ha tractat de precisar molt més els conceptes. Per al conjunt de l'arqueologia especialitzada, sobretot en els repertoris internacionals, encara es ve catalogant tot aquest conjunt, i aquella procedent d'al-Àndalus o del regne nassarí de Granada, com a ceràmica «hipano-morisca», tal i com es va anomenar des de finals del segle XIX i començaments del Nou-cents. I és un terme realment desafortunat, perquè no indica les diferències formals entre tots aquests tipus d'objectes, ni tan sols diferències geogràfiques, cronològiques, en suma, de les societats que els van crear. M'estalvie argumentar allò de morisc per raons òbvies.

Més enllà de les propostes que s'han realitzat, algunes més reeixides que unes altres tot siga dit, faig només una mera observació, bo i admetent la meua precària competència en aquests afers (i em referisc ací també a la condició dels peons en les excavacions «de gestió»). Per al cas que ara ens ocupa, la producció d'utensilis de ceràmica durant els segles XIII-XVI al regne de València, bastaria simplement amb la denominació de ceràmica valenciana baixmedieval, perquè es refereix al marc en què treballaven els productors en aquesta etapa, una realitat ben diversa a un temps, però amb certs elements comuns, com mirarem d'assenyalar. Al mateix temps, engloba les diferents etapes cronològiques, en què s'inclouen diversos estils, més enllà d'un estret «gòtic». I valenciana, perquè bona part d'aquells que les elaboraven eren mudèjars, que eren també valencians, bo i que generalment amb unes condicions diferenciades i desiguals. La qüestió no pot quedar dissolta sense més en una «ceràmica espanyola» que difícilment atén a l'enorme disparitat de circumstàncies que es donaren en la península.

Un dels aspectes més rellevants és que s'ha proposat una classificació tipològica molt més acurada i, gràcies a les darreres excavacions, molt més precisa quant a la seua periodificació. Això no obstant, s'han produït diverses reflexions que, a més a més, superen l'àmbit estricte en què abans eren emmarcades. El que vull dir és que, a més d'oferir un llistat exhaustiu dels trets formals, estilístics, de materials i un llarg etcètera -una tasca que resulta del tot imprescindible, és cert, però no deixa de formar part de l'aparell tècnic-, aquests autors han tractat d'interrogar-se pel complex procés pel qual els trocets dels catxarros han arribat al lloc que han aparegut en una excavació.

De fet, mercé a això, s'han subratllat aspectes als quals amb dificultats abastaria solament el document escrit, que, val a dir, per a aquest tema és ben insuficient. Deficient, perquè molts dels seus llocs de producció en gran mesura eren de petites senyories, i la documentació que les quals van generar a penes ens ha arribat, diluïda dins el procés de dispersió dels llinatges. Deficitària, perquè la producció, la distribució i el consum local i comarcal se'ns esmuny en la documentació notarial, que és la que podria testimoniar millor el cercle econòmic. En efecte, en els inventaris post mortem anotats davant notari, els recipients d'ús diari -i n'eren, d'abundants- a penes mereixen cap atenció a l'hora de descriure'ls: una jarra xica, una jarra mitjancera, una jarra gran... Si més no, cal contrastar-ho amb l'enorme diversitat que trobem en les excavacions. I també és molt lacònica quant els carregaments de naus que partien des de València, lluny del volum de la llana que marxava o el gra que arribava.

El jaciment de l'Almoina a València, hui Centre Arqueològic

Sobre les troballes de l'Almoina, del palau de Benicarló a València o en les excavacions a Pego, J. Martí («Una manufactura a la búsqueda de paternidad ...», Atti XXXI Convegno Internazionale della ceramica, Florència, 1999, p. 195-206) ha apuntat un aspecte de primer ordre: els utensilis de la segona meitat del segle XIII tenien poc a vore amb els anteriorment conservats. Es tractava d'unes peces més pobres tècnicament i des d'un punt de vista formal, amb un estil en molts casos híbrid, i que començava a experimentar amb uns altres recursos. En unes altres paraules: si una part població musulmana que va romandre en alguns llocs de l'Horta era ben bé la mateixa, i també en uns altres centres productors després de la conquesta, i continuà amb una de les seues tasques en els forns de terrisseria, la colonització feudal va desarticular la indústria de la ceràmica andalusina anterior, en desestructurar els seus elements productius, de distribució, etc. (que en bona masura desconeixem).

Açò trenca amb la tradicional perspectiva d'una evolució sense solució de continuïtat. Però, no només. Per a aquest autor, la típica ceràmica verd-manganés, dita «ceràmica de Paterna», no apareix fins a les darreries d'aquella centúria. I no fou un producte autòcton sense més. Les característiques d'aquesta producció se'ns mostren plenament desenvolupades des d'un bell començament -tècniques d'esmaltat, a tall d'exemple-. En relació amb unes altres produccions de ceràmica esmaltada en blanc de la meitat septentrional de la Mediterrània occidental, d'acord amb la cronologia que han proposat els arqueòlegs en els últims anys, aquestes arranquen des del centre i nord de la península Itàlica -un tipus dit allà maiòlica arcaica- ja en el segle XII, sorgeix posteriorment a la Provença i el Llenguadoc, i es troba a meitat del Dos-cents a Catalunya. És a dir, com va ocórrer en altres indústries, singularment la drapera a partir de les mencions tècniques de les ordenances, la difusió de les tècniques en aquesta regió va anar seguint un moviment d'est a oest (remetem al treball de M. Cardon).

Una difusió, com adverteix Martí, que no seguí un procés linial, sinó que hi ha influències mútues i diverses, a més de l'aportació pròpia. Els nous gustos dels consumidors, un pèl més distingits i també amb millor capacitat adquisitiva segurament que en dècades passades per algunes capes socials, i les adopcions tècniques en tot aquest fenomen van possibilitar que, en la nova societat implantada a València, es donaren unes condicions favorables per al reviscolament d'un altre tipus d'indústria ceràmica.

I és que per un costat, hi havia la transmissió tècnica dins les famílies mudèjars, amb unes qualitats més desenvolupades que no en l'alfareria cristiana, les quals s'havien hagut d'adaptar a un nou mercat -recipients per al vi, olles...-. Per un altre, la voluntat dels senyors feudals de traure partit de les possibilitats que s'albiraven, al caliu de les dures condicions que s'imposaren a les aljames que hi subsistiren.

Ceràmica esmaltada verd-manganés, dita de Paterna

Si bé l'anàlisi de la documentació fins fa no massa dècades s'havia limitat a l'estudi de les ordenances tècniques, en el millor dels casos, o simplement a testimoniar la presència d'aquesta ceràmica, en els darrers anys s'ha intentat estudiar l'organització de la producció, sense la qual difícilment aquesta s'entendria, això és, de les relacions socials existents. He de dir que els treballs en aquest sentit, però, són encara escassos. F. J. Cervantes (dins el VI Simposio Internacional de Mudejarismo, 1996) s'ha aproximat al fenomen mitjançant la documentació del segle XV de la casa dels Luna. Sembla que, en general, tant a l'Horta, el Camp de Túria o l'Alt Palància, el que predominà fou una munió de petits productors, com ocorregué en altres manufactures, en aquest cas en mans de musulmans preferentment, tot i que no sols, i en què es conjugaven pressumiblement aquestes tasques amb feines agrícoles.

Els interrogants són encara múltiples: ¿hi hagué també ací una progressiva assumpció del model de família conjugal per part de la població indígena o, pel contrari, es tracta d'una ficció emanada per les fonts feudals que les prioritzaren i prenien el model de les famílies cristianes? Tot fa pensar que hi ha de les dues coses, però només una anàlisi prosopogràfica -difícil,complexa i no sempre satisfactòria-, de petites biografies dels musulmans a partir de la documentació disponible, podria aprofundir una mica en la qüestió, juntament amb la interpretació que puguen donar els hàbitats coetanis. El problema és un nuc gordià, i la seua resolució permetria entendre millor aquesta qüestió de l'organització productiva a partir de les condicions en què estaven sotmeses les mateixes famílies.

Per fer-nos una idea del volum d'aquesta indústria només a Paterna a primeries del segle XV, si atenem que es pagava una novena part del producte, es dóna un munt total de 100.000 s. (més que les rendes de tota la senyoria, que englobava Sogorb o Benaguasil). Tanmateix, mercé a la condició de monopolis, els principals mitjans de transformació, com eren els forns de cocció, restaven concentrats. Novament, els paral·lelismes amb altres exemples del sector secundari són manifestos. Aquesta circumstància permetia una millor exacció de la renda, però també l'adopció d'unes determinades característiques i l'acompliment de les disposicions tècniques. Al llarg d'aquests segles, a Paterna o Manises, bona part d'aquestes rendes provinents de la producció, però també l'explotació d'aquests forns, foren arrendades a sovint a mercaders de la ciutat de València, mentre en els casos de la terrisseria d'abast local o comarcal sobreeixiren determinants musulmans més acabalats que es feren amb aquests mecanismes. En resumits comptes, si bé no s'intervindria directament sobre la producció, tant els senyors feudals com aquests burgesos, la determinarien en bona mesura.

Aquesta organització, atesa la seua localització i les condicions ben avantatjoses per a aquells que disposaven del producte final (els paral·lelismes d'aquestes situacions es poden eixamplar amb la morera o el sucre, sense eixir de les famílies mudèjars), va ser clau per explicar els canvis que s'aniran donant per adaptar-se al consum.

Exemple de ceràmica blava i daurada, Museu de la Ceràmica de Manises

Retornem a l'autor del llibre de què parlàvem al començament. A mitjan segle XIV, la ceràmica valenciana predominant en l'exportació acabà sent la blava i daurada i, com ha assenyalat García Porras en diversos articles (singularment «Ceramiche invetriate e smaltate provenienti dalla Penisola Iberica in un borgo medievale del Ponente ligure...», Archeologia Medievale, XXX, 2003) a partir de les troballes en diversos jaciments italians, fins i tot arribà a desplaçar completament l'andalusina. Així doncs, la connexió cada vegada més intensa del País Valencià amb els mercats internacionals de l'Occident des de mitjan del Tres-cents, en aquest cas en les xarxes de la riba nord a l'oest de la Mediterrània, va propiciar que, juntament amb les altres mercaderies eixides o portades en les escales mercantils, aquesta producció anara guanyant pes. I, de retruc, que aquesta indústria continuara reproduint-se.

Un clàssic de l'estiu, IV CEHM Valldigna

Frederic Aparisi Romero
Després d’un dies per a la reflexió i mentre poc a poc van arribant les fotografies crec que estem en disposició d’oferir, per fi, la crònica del què ha estat el IV Curso de Especialización en Historia Medieval. Així, de la mateixa que anualment tenen lloc el FIB o el Donington, els historiadors tenim Estella, Balaguer, Nàjera i Valldigna. Certament hom estarà d’acord en que aquest curs, almenys per als de casa, s’ha convertit en un tot un punt de trobada i un ritus d’iniciació per els estudiants de la carrera. Tanmateix, i s’ha de dir, aquest any la resposta internacional ha estat força dolenta. Caldrà seure, veure què passa, i als problemes, solucions. En aquesta edició s’han introduït algunes les novetats, ja que, almenys alguns dels estudiants participants han gaudit de l’oportunitat de presentar els primers resultats de la seua recerca. Llevat d’això, el curs ha repetit l’esquema que venia presentant en edicions anteriors. El curs comença amb el sopar de benvinguda el dimecres per la nit, amb els habituals parlaments de les autoritats. Les sessions s’inicien el dijous de matí. Aquest dia ja intervingueren l’harquer Ivan Martínez, que féu una exposició de la seua recerca en el temps atorgat, 20 minuts, i Javier Quinteros, qui per a reis demane un rellotge, perquè estigué ni més ni menys que 45 minuts. La seua intervenció, hom està d’acord en això, resultà ser, damunt, una vertadera monodia farcida d’anacronismes (jo era la primera vegada que sentia la paraula nacionalitzar i el seu camp semàntic referida al segle XV, almenys sense les cometes). Vicent Royo fou un altre dels que clavaren el temps. En 20 minuts ens féu una completa i coherent presentació de les elits rurals de Vilafranca en la transició del segle XIV i XV. Per altra banda, també s’ha de destacar la participació femenina de Noelia Rangel, el treball de la qual ja coneguem, Teresa Izquierdo i la italiana Silvia Servis. Voldria cridar l’atenció en aquest punt sobre el treball de Teresa perquè em semblen força interessants les perspectives de la jove historiadora de l’art a l’hora d’estudiar els fusters i la seua producció en la València medieval. La seua mirada és, a un temps, la de la historiadora de l’art, però també la de la historiadora, preocupant-se no sols pels productes finals, sinó també per tot el que els envolta (matèries primeres, preus, salaris, clients, destinació són algunes de les idees que va suggerir). Certament em va semblar la més interessant de totes les intervencions dels joves investigadors. Donat que un servidor havia de fer una visita guiada per Gandia al professorat italià del curs, vaig haver de parlar el dissabte de matí, abans de dinar. En 15 minuts vaig presentar les idees bàsiques de la meua línea de recerca, les elits rurals. Per la vesprada hauria de parlar Salvador Ferrando, el més roig de Sueca, diuen, però com que jo estava fent de guia, doncs no puc parlar-ne.
Per la nit tingué lloc el ja també tradicional sopar de germanor estudiantil, o simplement per fugir del sopar de l’hotel cada any més fluix. Òbviament, per la nit ha tingut lloc un congrés paral·lel on la distensió i les cerveses han ajudat a mantenir interessants diàlegs historiogràfics i d’altres tipus. El diumenge tampoc vaig poder assistir donat que tenia que agafar el vol cap a les East Midlands angleses.

No sols de pa viu l´home….

Frederic Aparisi Romero
O també podem dir que no solo de alpiste vive el pollo.
Recorde com en els anys de la carrera el professor Garcia-Oliver que, per cert, crec que encara no havia aparegut per ací, insistia, parlant d’història agrària al País València, en el paper de les zones humides com a rebost de la família camperola, en directa similitud amb el paper que el bosc jugava a l’Europa continental. En efecte, davant l’esquema un tant catastrofista que situa el camperolat en els límits de la subsistència, cada vegada més investigacions venen a contradir aquests postulats. Fins ara, els historiadors han valorat molt poc, els que ho han fet, el paper, el caràcter complementari dels productes silvestres, no per al conjunt de l’economia pagesa per si pel que fa a la seua dieta. Certament el paisatge valencià ha perdut bona part dels productes salvatges que un dia pogué tenir, però si fem una aturada en el camí i reflexionem una mica se n’adonarem de seguida no sols a les marjals sinó en qualsevol espai de la muntanya o del riu els camperols tenien al seu abast tota un sèrie de productes que complementaven la seua alimentació. Les marjals i els rius són un rebost de peix, cert que de baixa qualitat (excepte les anguiles, pa fer un suquet!) però peix al remat; ànecs, conills i pardals! (si els pardals també es mengen, per molt bé que canten!) A la muntanya i els seus voltants trobareu caça menor –porcs senglars, cabres, perdius, conills, llebres- i tota un conjunt de fruits silvestres (que per això es diuen fruites del bosc!) com són les mores i les groselles, o els bolets. El problema és que el consum d’aquests productes no estava fiscalitzat i, per tant, no ha estat enregistrat en la documentació. En qualsevol cas, jo cada veig més el forment menys tirà, sense, en cap cas, negar la seua primacia en la dieta no sols del camperolat sinó del conjunt de la societat. Ara bé, sí que és cert que la societat mediterrània sembla no ser massa procliu al tast de les groselles i similars, enfront del cas britànic on, llevat del whisky, tot es barreja amb mores i groselles (blue (si les blue són d'aquest color, black, red, cran... berry). Per altra banda, el règim de pluges mediterrani sembla que no afavoreix el creixement i sobretot l’engrossiment d’aquetes fruites que solen tenir unes dimensions petites (gairebé com les de llepolia, una mica més grans) Així ni al castell de Morella ni al de Benifallim ni tampoc a Marxuquera trobareu unes mores com les angleses. Tanmateix, el que més em sorprén és que, tot i l’amplíssima oferta de mores que hi ha ací a Anglaterra, aquestes resulten prou cares, mitja dotzena d’ous són més barats que 250gr. d'aquesta fruita.
Supose, car lector que diria el nostre col·lega Alejandro Martínez d’Hostalric, cara lectora, que us preguntareu el perquè d’aquest post ací i ara. Bé, doncs perquè avui de matí, en el meu trajecte diari cap a la Universitat de Leicester, m’he trobat amb les mores que ja van prenen color, primer es fan roges i després negres. I el cas és que fa unes setmanes sols uns metres abans d’on estan fetes els fotos teníem cireres, que certament no eren millors que les cireres de Planes (però tampoc tan cares!). Cireres al juny-juliol, mores i groselles al juliol-agost. Però aquesta rebost natural, que com veieu no són més que unes mates vora el camí, ens ofereixen també pomes. En efecte, el que veieu són pomes silvestres, que deuen estar més àcides que... però que segur permeten cuinar un apple crumble deliciòs. Jo no he perdut, ja m’he estacat la primera mora de la temporada. Si com diu el refrany africà, el primer pardal que alça el vol s’emporta el tir...

El rei Jaume I, la Universitat i la investigació històrica

Vicent Baydal
Tornem a l'any Jaume I

Passades ja les celebracions del huité centenari del naixement de Jaume I, tan prolixament celebrades a terres valencianes al llarg de 2008, potser paga la pena recuperar algunes reflexions que va realitzar el catedràtic d'història medieval de la Universitat de València Enric Guinot, a mode d'impressió general en finalitzar l'any, a la revista Frontissa, la publicació semestral de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. En primer lloc, i de forma un tant sarcàstica, tot imitant la llengua medieval, Guinot constata la utilitat real d'aquest tipus de commemoracions, ja que comporten una injecció monetària a les sempre malparades iniciatives historiogràfiques i museogràfiques:

És cert que als del gremi, sovint, ens cal aprofitar centenaris i mil·lenaris per rebre una mínima atenció de les Administracions per a què donen suport a congressos o publicacions (de vegades en compte de pagar un castell de focs, la qual cosa, sens dubte, és més popular i profitosa cosa per a dita Administració, tot siga dit).

A continuació l'historiador castellonenc, una vegada comprovades bona part de les aportacions realitzades pels investigadors en la llarga corrua de congressos, seminaris i trobades celebrades, apunta dues reflexions sobre l'estat del medievalisme dels antics territoris de la Corona d'Aragó. D'una banda, critica la simple ordenació cronològica de fets aïllada de tot context o reflexió, observable en la producció d'alguns autors:

La deriva banal de part dels medievalistes emmarcables en una escola positivista i conservadora que ni tan sols es reconeix a si mateixa [...] En els darrers anys, ha tornat a estendre's una historiografia -que no mai havia desaparegut-, dedicada al pur relat dels esdeveniments i de l'acumulació de fets aïllats del seu context, quan no dedica la seua atenció a qüestions merament superficials i anecdòtiques. En part, això és producte de la reculada d'una historiografia compromesa socialment davant la pressió del pensament postmodern el qual, justament, ha negat algunes de les bases fonamentals del mètode històric, però també té a veure amb la falta de rigor en la formació i selecció del professorat universitari, atenent el domini de sectors de catedràtics procedents del franquisme.

Cal dir, en tot cas, que de vegades el positivisme factual és plenament necessari, sobretot en el cas valencià en què la història política medieval sembla haver estat menysvalorada i arraconada pels grans projectes d'investigació. D'una altra banda, Guinot torna a insistir en la denúncia de les posicions historiogràfiques que es recolzen en els conceptes de "reconquesta" i "repoblació" com a termes que simbolitzen un procés de suposada recuperació legítima de les terres perdudes pels cristians a mans dels musulmans. Tot i que com ell mateix explica, actualment sabem que allò va ser un veritable procés de colonització que responia a la dinàmica de l’expansió feudal europea:

Encara avui en dia és considerable el predicament de les idees sobre la “recuperació” d'allò perdut, Espanya en bona part de les universitats de la Meseta, però que no ha d'amagar l'existència de plantejaments semblants (“recuperacionistes”) en l'àmbit català amb un marcat tret d'història en blanc i negre, de bons i dolents, que palesa el tancament mental de certs sectors acadèmics.

En el camp contrari, tanmateix, podem trobar la mateixa acusació de maniqueisme ideològic contra les postures historiogràfiques que defensa el mateix Guinot. Així es pot constatar, per exemple, en aquest fragment de la ressenya publicada per Maria Teresa Ferrer i Mallol a la pàgina 505 de l'Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005) sobre l'obra d'Antoni Virgili Ad detrimendum Yspanie. La conquesta de Turtusha i la formació de la societat feudal (1148-1200):

Hi ha gent que pensa que "fa progressista" denunciar "tòpics historiogràfics" com la reconquesta i el dret dels cristians a la recuperació de l'espai perdut, o la tendència, influïts per les nostres fonts, a comprendre més el punt de vista dels cristians que no pas dels musulmans en la llarga lluita entre tots dos mons. Però cauen en tòpics molt més absurds: com el de demonitzar l'avanç cristià sobre l'Islam a la Península perquè era cosa de "feudals" pèrfids que agredien els pobres sarraïns (andalusins) amb l'únic objecte de portar a terme l'expansió de feudal i d'aconseguir botí i rendes. Sembla una visió molt simplista.

Afortunadament, les diverses concepcions sobre la qüestió es limiten a l'exposició raonada de les postures pròpies i no han impedit el treball conjunt a l'hora d'organitzar molts dels actes científics relatius al centenari jaumí, en els quals la tasca duta a terme per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per la mateixa Ferrer i Mallol ha estat fonamental. Així les coses, en la línia del que diu Enric Guinot en finalitzar les seues reflexions sobre la qüestió, depèn de la voluntat de cada investigador que la seua tasca tinga, a banda d'una utilitat historiogràfica, una finalitat social crítica:

Potser commemorar centenaris de monarques i reis com ara Jaume I tinga un risc considerable de convertir-se en uns “jocs florals”, però al mateix temps està en les nostres mans, les dels historiadors, ajudar a entendre a la societat com es va construir Europa, el que significà un model de societat feudal i, en darrera instància, d'on ve el nostre món actual amb una mirada suficientment crítica. Aquesta hauria de ser la tasca del món universitari.

Ací queda dit també.

De les cabanyes a l'aldea

Ivan Martínez Araque
En un recentíssim post comentàvem com les anàlisis i les hipòtesis dels primers segles medievals han estat un dels àmbits més innovadors i suggeridors de la historiografia de l'Edat Mitjana, i com les noves dades i els nous punts de vista aportats per la arqueologia, fonamentalment, estan canviant moltes de les tesis sostingudes de forma majoritària pels historiadors fins fa no massa temps.
De nou, assenyalem dos treballs de síntesi i d'interpretació dels resultats produïts en diverses excavacions, ara en l'àmbit de la península Ibèrica, publicats per la revista ja citada d'Archeologia Medievale. Un d'ells, si bé l'aparell de les conclusions és un tant feble, és el de l'arqueòloga A. Chavarría Arnau, titulat «Considerazioni sulla fine delle ville in Occidente» (núm. XXXI, 2004, p. 7-19) i referit a un dels temes que ha originat un major debat en l'alta Edat Mitjana: la trajectòria de les villae tardoantigues.

Detall d'un mosaic del jaciment dels Banys de la Reina
Retenim ací l'evolució que perfila a partir de les transformacions planimètriques i de les funcions dels espais en les troballes realizades. Al marge dels processos complexos que comportaren l'abandó de moltes d'aquestes unitats, la línia principal és que al llarg dels segles IV-VIII aquestes residències d'esbarjo -d'otium aristocràtic- devingueren en uns espais productius, s'amortitzà l'espai per a usos també habitacionals o, fins i tot, aparegueren zones funeràries; en suma, resultaren molt menys obstentoses que en segles passats. En la villa dels Banys de la Reina a Alacant o la de l'Horta Vella a Bétera, les instal·lacions termals s'usaren per a les reserves de peix o bé per a un depòsit en un lloc fresc.

Els primers símptomes d'açò es detectaren des dels darrers segles del domini romà en les petites i mitjanes residències, lligats a la progressiva ruralització de la societat, però també als canvis operats en les relacions socials, amb la major dependència dels propietaris menuts o bé amb la presència de treballadors o jornalers agrícoles en aquests espais. Aquesta modificació de les estratègies econòmiques acabà afectant també a l'aristocràcia a partir del segle V. La naturalesa de tots aquests cada vegada més complexos processos, però, és un de tants interrogants que resten per respondre.
Això no obstant, a més d'aquests llocs privilegiats, l'arqueologia s'està ocupant, si bé amb moltes dificultats, de l'evolució de l'espai domèstic. És a dir, que a partir de l'anàlisi dels llocs de residència i treball, de l'àmbit domèstic, és possible copsar alguns dels profunds canvis socioeconòmics operats en l'alta Edat Mitjana i que fins al moment no s'havien ni arribat a considerar. A l'efecte, l'altre article al que volem fer referència és el portat a terme per a A. Azkarate i J. A. Quirós que, malgrat ser un balanç d'un tema en principi marginal com és la construcció de cases amb materials efímers -fusta, fang, etc.-, s'insereix plenament amb alguns dels punts nodals de la recerca d'aquest període.

En «Arquitectura doméstica altomedieval en la península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa María de Vitoria-Gasteiz, País Vasco» (Archeologia Medievale, XXVIII, 2001, p. 25-60), aquests dos investigadors han compilat més de 40 jaciments dels segles IV-X que han estat excavats en la meitat nord de la península Ibèrica. En primer lloc, han posat de manifest la importància de la construcció en fusta, menyspreada tradicionalment en ser considerada de major valor la realitzada en pedra. La partició taxativa d'una Europa mediterrània que edificava en pedra, com a herència romana, s'ha fet en mil miquetes també en altres països meridionals: en l'imperi Romà moltes de les construccions eren alçades efectivament amb materials efímers i també en moltes de les troballes penínsulars posteriors (a Lleó, Xixón, Gasteiz, per exemple, totes les d'àmbit domèstic ho foren amb fusta en els segles altomedievals; també en ciutats de certa importància com Mérida o València la seua presència no era inusual), inclosos en els espais més distingits i les classes més acomodades. Sense concretar-ho massa, els autors assenyalen que s'ha de situar en uns paràmetres diferents als fins ara aportats aquestes circumstàncies i en unes altres disjuntives, ben distints dels pressupòsits heretats, fet que revaloritzarà les petjades que han deixat i permetrà una millor comprensió d'aquestes realitats.


Església de Santa Maria a Vitòria, eregida després de la concessió de la carta pobla de Sanç el Savi de Navarra a finals del segle XII. Al seu entorn s'hi troba una de les excavacions més importants per al període altomedieval de tota la península.

Una de les troballes més interessants d'aquest jaciment. Ací es pot veure la superposició de clots per als habitatges de fusta, açò és, la continuïtat de l'assentament. La carta pobla del 1181 diu d'aquest poblat que "vocavatur Gasteiz", i va ser substituït per un nou nucli habitat, Victoria.
Però, més enllà d'això, el més interessant d'aquesta aportació és la referent als hàbitats rurals, tot i l'enorme diversitat també en la península. En front de la idea, sostinguda fins i tot entre alguns dels renovadors de la historiografia altomedieval, d'uns habitatges estacionals, el primer que colpeix és la relativa estabilitat dels assentaments. Estabilitat també en les seues dimensions, el que ens parla d'una població que mantingué dalt a baix els seus contingents. No es tracta encara d'un hàbitat concentrat en aldees, però sí d'una tendència a l'agrupament abans del segle VIII. I contràriament a un certa percepció d'uns caça-recol·lectors prehistòrics i d'una societat amb jerarquies atenuades, l'anàlisi social de l'espai ens allunya d'aquesta imatge per als primers segles medievals. Tanmateix, quin era el contingut d'aquesta diferenciació social? Quines relacions socials eren les que dominaven en aquestes zones rurals? Quina relació tindria l'afirmació de la família conjugal al llarg d'aquesta etapa?
El més important, però, és que l'arqueologia, en base al seu estudi de l'hàbitat a partir de les múltiples relacions que es donaven en l'àmbit d'una sola comunitat i, fins i tot, del mateix espai domèstic, està proporcionant una suma pacient de dades molt concrectes. I sols amb l'acumulació i la sistematització dels resultats de totes aquestes recerques, que tenen un abast microespacial, es pot aprofundir l'organització econòmica i, per tant, en l'evolució d'aquelles societats abans de la implosió del feudalisme. La qual cosa consenteix, alhora, que es dote de nous sentits a les escasses fonts escrites conservades.

"Deserted Villages" i altres consideracions sobre el paisatge rural anglés

Frederic Aparisi Romero
En el dia d'ahir vaig tenir l'oportunitat de conéixer de ben a prop el paisatge rural anglés de la mà de Christopher Dyer, Professor of Regional and Local History de la Universitat de Leicester. Per eixir de la ciutat varem prendre la vella calçada romana. Vet ací les primeres curiositats. És tracta d'una carretera petita, amb un carril per a cada sentit, que sols condensa transit en l'hora punta d'entrada i eixida del treball. Però el principal fet que crida l'atenció dels investigadors és que no condueix a cap lloc, almenys a cap lloc rellevant, més encara si considerem que Leicester és una important fundació romana [important dins l'escala de romanització britànica]. Potser per això, perquè no condueix enlloc, ha estat possible la seua conservació. Per descomptat, quan parle de conservació em referisc al seu traçat original, res queda del paviment originari. La seua amplària també ha estat alterada. Per aquesta carretera, que actualment s'anomena Gartree Road, arribem al primer despoblat o deserted village, que diuen ací. Bona mostra de l'interés de la societat anglesa pel seu passat (no tota, com després veurem) és que aquests deserted villages apareixen en el mapes [També en el google maps] Bé, com deia, aquest primer poblat s'anomena GREAT STRETTON [endavant GS] que vol dir alguna cosa així com el gran poblat de la carretera. Val a dir que aquest, juntament amb Little Stretton, són dos dels pocs assentaments vora a una calçada romana que continuen actius després del període romà. Un altre fet desconcertant és que el GS és abandonat cap a finals del període medieval, mentre que el germà petit ha arribat fins els nostre dies. GS era un assentament sense muralles que allotjava unes vint cases més la residència senyorial. Val a dir que aquests assentaments han quedat fossilitzats en bona mesura gràcies al desenvolupament que des de finals de l'edat mitjana va tenir la ramaderia. La necessitat d'àmplies pastures va reduir els espais de conreu i altres que havien estat ocupats foren guanyats per a la pastura.

El que veieu és la casa senyorial. En primer terme podeu observar la fossa que envoltava la residència. L'aigua que contenia li arribava des d'una font situada a una dotzena de metres per darrere. Tot sembla indicar que la fossa i l'aigua, lluny de tenir un funció realment defensiva, almenys en aquest cas, la seua finalitat, sense excloure la primera, seria més bé ornamental, és a dir, de remarcar les diferències entre les cases de la pagesia i la del senyor. Reconec que sembla una mica difícil de veure, però el turó que veiu a dalt és un dels extrems de la casa. L'entrada es situaria més cap a l'esquerra.
Aquest assentament també disposava d'una petita església, la torre de la qual podeu observar en la fotografia. De la construcció medieval sols resta dempeus la torre. La resta ha estat reconstruit en el segle XIX, si bé és cert que fent servir bona part dels materials originals que hi havia per l'àrea. Com podreu imaginar, les seues dimensions són reduïdes encara que no disposava de cap testimoni per a representar l'escala.
Bé, sense més dilació marxarem per la vella calçada romana fins un punt en que la carretera es bifurca. És aleshores quan assoma la vertadera calçada, més o menys. Ací teniu la calçada quan deixa de ser carretera i passa a convertir-se en un camí rural. Actualment es fa servir com a frontera entre dos termes municipals. Tot i que no s'observa massa clarament, us dic que és tota una línia recta que es perd en l'hortizó.
Després d'aquesta breu aturada continuarem fins BURTON OVERY. D'ací cal destacar, en primer lloc, el pub del poble, del nom del qual no em vull recordar, i de les seues cambreres, el nom de les quals no em vaig atrevir a preguntar. Val a dir que les salsitxes amb salsa de vi vermell estaven delicioses. Dit això, paga la pena assenyalar una construcció pagesa que ha perdurat fins els nostres dies.
Per als ulls que estan preparats (òbviament els meus no ho estaven ni ho estan ara) resulta fàcil d'entreveure les particularitats d'aquesta casa. Ací teniu una visió dels principals elements de la residència. En primer lloc, s'ha de destacar els fonaments, tots ells de pedra per tal de frenar la humitat. Per descomptat, les rajoles són d'època recent, però fins i tot en aquest punt convé assenyalar diferències. Mentre que les rajoles de l'esquerra són més grosses (quasi no es veuen en la imatge), les del cos central de la imatge són més fines. Doncs bé, això ens indica que mentre les primeres són més recents, aquestes últimes són del segle XVII-XVIII. No paga la pena dir que la casa ha estat alterada en diverses ocasions, però des de fa uns vint anys esta sota protecció.

El següent element que atorga la seua importància a aquesta construcció són les seues bigues, de fusta com podeu observar. Segons Dyer, aquesta és l'element més antic de la casa, que el situa al voltant dels segles XV-XVI, i que gràcies als fonaments encara estan ahí. Aquesta zona, per altra banda, no disposa d'aquest tipus de fusta, és a dir, que han estat portades des de 20 o 30 milles més al nord. Fixeu-vos també que cada biga té un basament propi, i aquest sembla ser també original. Avui en dia els propietaris són gent molt amable i més o menys conscient de l'antiguitat de la seua casa. Ens permeteren passar dins, encara que em vaig abstenir de fer cap foto. A més, a diferència del que veurem després, escoltaven atentament el que Dyer anava comentant. Marxàrem cap a CARLTON CURLIEU, encara que hauríem de tornar després ací per a sopar, abans d'empendre el camí de tornada a casa. En Carlton Curlieu trobem un nou poblat abandonat. Ací també es conserva una església antiga, de la qual sols part de la torre és medieval. D'aquest lloc el que sí em va sorprende fou la quantitat de llana que hi havia solta per la terra. Per descomptat, em vaig agafar una mica perquè a la Safor queden pocs ramats, i menys d'ovella, i tot que un servidor està acostumat a escardar, la ramaderia és una ciència completament desconeguda per a mi.
De nou començà a ploure altra vegada, així que decidírem tornar al cotxe i seguir la marxa cap a la nostra següent destinació: WHATBOROUGH. Aquest és un altre despoblat que gràcies a la ramaderia ha quedat fossilitzat en el paisatge. El primer problema que té aquest assentament és que es troba dins un propietat privada, i clar, semblen estar una mica farts de les visites dels investigadors. El cas és que entrem i parlem amb el fill de l'amo. Al principi sembla prou reticent a deixar-nos passar, i agafa el ninot i pregunta: "però què trobeu d'interessant en aquell turó, jo he estat mil vegades amb les haques i les vaques i no he vist mai res d'interessant". I Dyer li diu, "doncs vine amb nosaltre i ho veuràs"; a la qual cosa, el tipus li respon que té molta a feina a fer i que no, que anem nosaltres i ens banyem. (ei, amb això tenia raó el xic, bona la que replegarem)


Bé doncs, comencem a pujar el turó i quan arribem ens veiem les vaques soltes per ahí. A més "algú" ha fet un clot per acumular aigua i que pugeun beure els animals. El problema és que ho ha fet en mig del que era un dels carrers principals del nucli. En la primera imatge podeu veure el clot amb les vaques (res de vaquetes) i en la següent s'observa millor el carrer, just on està la brossa, amb les construccions al costat. Les cases, òbviament, estan orientades cap el carrer, haurien de ser d'unes dimensions semblants a la que hem vist abans.
Com he dit adés, tot aquest coneixement ha estat possible gràcies al desenvolupament de la ramaderia, i per tant la necessitat d'extenses pastures, han impedit que aquestes terres foren dedicades al cultiu i, en conseqüència, la terra no ha estat remoguda ni artigada. I sense més acabem, salutacions.


Entre la ciència forense, l'arqueologia i la història de l'alimentació

Ivan Martínez Araque
Tradicionalment, el període catalogat com a l'alta Edat Mitjana ha estat farcit d'impressions i valoracions certament pejoratives per a l'occident europeu. L'ensorrament de l'organització de l'imperi Romà (si bé la historiografia nacionalista identificava els posteriors regnes bàrbars com l'embrió de la història pàtria), la desvertebració de la xarxa de ciutats (en front d'un procés de pobra ruralització i d'economia de subsistència, en fi, que no era expansiu), la manca de testimonis escrits (i, per tant, de civilització i d'altres monuments en pedra)... Tot plegat ha fet que es correguera un vel d'obscuritat a la societat d'aquests segles, que es donara una pàtina molt negativa a unes realitats ben complexes al si del continent europeu i al llarg de la seua evolució. Aquesta és, així i tot, una visió predominant encara hui en molts autors.


Això no obstant, diversos historiadors, amb una relectura molt més acurada de les fonts i emprant un ampli ventall d'aquestes -i no només documentals- a més d'una metodologia molt més rica per aproximar-se a altres fenòmens menystinguts, han posat cap per amunt totes aquestes hipòtesis, fins i tot, per a constituir algunes de les innovacions teòriques més ressenyables al si de la historiografia medieval. Per un costat, Chris Wickham ja assenyalà l'enorme diversitat que es donà en els boscos anglesos durant els primers segles medievals, que va comptar una gran disponibilitat de recursos. Per un altre, M. Montanari, des de la perspectiva de la història de l'alimentació, posà de relleu la gran diversitat nutricional que va tindre lloc en aquesta etapa, molt més rica que en època clàssica o després de la revolució feudal, en què les societats europees ben bé van haver de mantindre una dieta molt més monòtona i depenent dels cereals. Ara bé, aquest historiador italià sembla que ha matisat algunes de les seues conclusions en els seus últims treballs.

En aquest sentit, algunes de les aportacions de l'arqueologia -que per a aquest període potser dotarà de les recerques més completes al voltant de l'economia i la societat-, estan refermant totes aquestes darreres propostes. Volem comentar ací un article aparegut en la revista italiana Archeologia Medievale, de la mà dels arqueòlegs I. Barbiera i G. Dallazuana, «Le dinamiche della popolazione nell'Italia medievale. Nuovi riscontri su documenti e reperti archeologici», en el número XXXIV del 2007, p. 19-42. Tot i que en principi està emmarcat dins la demografia històrica, en aquest text també es reflexiona sobre altres temàtiques que marquen també la dinàmica de les poblacions -les relacions socials, l'estructura econòmica, els comportaments socials, etc.-.

En concret, han compilat les dades de més d'una cinquantena de necròpolis del centre i nord de la península Itàlica entre els segles I a. C. i XVI, en què s'han realitzat anàlisis forenses i químics als cadàvers trobats, sobre els esquelets. Per un costat, s'han analitzat les dents dels infants i la seua insuficiència o no de calci, i ací es pot resseguir, com en els anells dels arbres, la formació des que apareixen. D'això es dedueix que en el període de l'imperi Romà la lactància es deixava des de ben prompte, no arribava ni tan sols a l'any fins en un 90% dels casos, segons els símptomes d'hipoplàsia detectats. A partir del segle IV i, sobretot, del segle VII els nadons eren alletats fins els 3-4 anys o més. El que indica, tot plegat, que tant mares com nens gaudiren d'una millor disposició alimentària durant aquelles centúries. Valors que tornaren a caure bastant a partir del segle X.

Per una altra banda, la criba o plec que apareix en els cranis, fonamentalment en l'àrea occipital, indica hiperostosi -lligada a anèmies, manques de ferro, estrés alimentari...- i aquesta descendeix de la mateixa manera i de forma notable a partir del segle IV. Tot siga dit, les dades per als segles XII-XIII són aviat contradictòries i no tant contundents en la pretesa minva nutricional.
Fresc del segle XIV que representa una fossa-ossari a Santa Maria del Casale de Brindisi
Un altre arqueòleg italià, F. Giovannini, en diversos treballs ha proposat un esquema explicatiu interessant sobre aquests fenòmens, arreplegant en part les idees esbossades per Wickham, bo i que requeriria de nombroses matisacions, especialment l'apartat neomaltusià. Per a aquell autor la millora de l'alimentació (palesable també en les fonts arqueològiques com hem vist suara) que s'experimentà en els segles altomedievals es traduí, en efecte, en una prolongació de la lactància i, per tant, en una baixa mortalitat infantil. Gran part de les societats de l'Occident europeu van mantindre mentre van poder una contenció en la fecunditat amb l'allargament en l'accés al matrimoni, el que pot explicar l'escàs creixement demogràfic que ha anat anotant la historiografia, i, en la mesura en què fou una població en molts casos estacionària i amb hàbitats no permanents (amb la manca de poders locals forts i de classes socials que se'n serviren i obligaren la seua concentració), mantingueren una baixa pressió sobre els recursos, cosa que activà aquest cercle amb uns aliments més diversificats.

Continuem excavant: ara la pobla d'Ifac

Ferran Esquilache
Diu Alain Guerreau, en el seu cèlebre llibre sobre la nostra professió, que tot medievalista deuria excavar alguna vegada, i tindre un control dels detalls aportats per aquesta pràctica, de manera que puga reaccionar a l'enorme potencial que representa l'arqueologia per al coneixement de l'evolució de la civilització medieval. Això, en general, és predicar en el desert, però vull aprofitar el caràcter divulgatiu del blog per a continuar parlant d'arqueologia medieval.

Fa unes setmanes vaig parlar de Madinat Ilbira aprofitant que l'equip investigador iniciava una nova campanya d'excavació al jaciment. A qui li interesse saber com avança una excavació dia a dia, ara té l'oportunitat de fer-ho a través dels relats diaris que un dels arqueòlegs que treballen a Madinat Ilbira fa en la pàgina web del projecte, des del 6 de juliol quan va començar la campanya d'enguany reconeixent el terreny a excavar, fins que aquesta acabe. En el moment de publicar aquest post la cosa no ha avançat massa encara, però segur que en unes setmanes es posarà interessant.

D'altra banda, i en el mateix sentit, a casa nostra també és interessant seguir el blog de l'encarregat principal de l'excavació de la pobla d'Ifach, José Luis Menéndez Fueyo. Ifac va ser una pobla de colonitzacio feudal fundada a finals del segle XIII, que de la mateixa manera que Madinat Ilbira per al cas andalusí, té la particularitat d'haver estat abandonada abans de fer cent anys. Així, tot i ser destruïda, les restes que queden no han patit l'evolució urbanística de qualsevol poble o ciutat que haja continuat habitat fins a l'actualitat, i això permet a més accedir-hi arqueològicament a tot el jaciment. Per contextualitzar millor el jaciment històricament, es pot dir que la pobla d'Ifach va ser fundada en 1282 per ordre de Pere el Gran, segons indica la documentació de cancelleria, amb la intenció de tindre una plaça forta que vigilara eixa zona de la costa del regne de València. Tor i això, pareix que no va tindre cap èxit fins que se'n va fer càrrec l'almirall Roger de Llúria, qui va ser el vertader impulsor a partir de 1297 com a senyor de la vila. Però allò que diferencia aquesta pobla de la resta de pobles de colonització fundades al regne de València als segles XIII i XIV és, com deia, que la seua evolució normal va quedar interrompuda, ja que va ser destruïda en 1359 per la flota de Pere el Cruel durant la guerra contra Castella i posteriorment abandonada.

Després d'atacar Barcelona i ser repel·lida, la flota castellana, amb el rei al capdavant, havia fugit a Eivissa, on va posar setge a la vila. Allí, Pere el Cruel va rebre la notícia que la flota catalanoaragonesa que els perseguia havia arribat a Mallorca, per la qual cosa va alçar el setge i es va dirigir cap a Dénia, on va esperar la flota del Cerimoniós amb la intenció de presentar batalla. Però com que els vaixells enemics no es decidien a atacar, el rei castellà va decidir destruir Ifac amb la intenció de fer reaccionar la flota catalanoaragonesa perquè acudira a defendre la vila. Aquesta va ser bombardejada amb pedres per mar, i segurament atacada per terra i incendiada, de manera que va quedar destruïda bona part de la muralla i de les cases, i va morir una gran quantitat de població. La documentació ja indicava, com les excavacions estan corroborant, que la vila va seguir encara habitada fins a finals del segle XIV, tot i que en unes condicions pèssimes d'habitatge. Les muralles no oferien una seguretat en condicions, el forn havia quedat destruït i mai es va reconstruir, de manera que els habitats d'Ifac no podien fer pa, i en conseqüència el comte de Dénia no rebia cap renda d'ell. I així és com la major part de la població que no havia mort en l'atac va anar progressivament fugint, segurament assentant-se a Calp, tot i els intents del senyor per retindre'ls mitjançant reparacions esporàdiques i amenaces directes d'ajusticiament.

Les excavacions en les diverses campanyes s'ha centrat fins ara en la muralla i en l'església de Nostra Senyora dels Àngels, aquesta última fundada per la filla de Roger de Llúria, Margarida, senyora de la vila a partir de la mort de son pare en 1305. A principis de juliol es va traure al descobert els paraments de la torre campanar (dalt), una obra de carreus que cobreix el mur de maçoneria; i fa només dos dies es va poder delimitar una estança a l'interior de l'església, tot i que fins ara es creia que era d'una sola nau rectangular (esquerra). En definitiva, el jaciment del penyal d'Ifac no ha fet més que començar, i els resultats d'ací uns anys poden ser espectaculars pel que fa a la informació que proporcionarà sobre el procés de colonització medieval en general, i el fenomen de les pobles en particular. Anirem seguint-ho, com ja fa molta gent:

Repleguem la palla i tirem el forment

Frederic Aparisi Romero


Aquest és un post que tenia pendent i que la mancança d'ordinador m'ha impedit escriure. Així que per a la crònica del IV curso de especialización caldrà que espereu uns dies. El propòsit d'aquest post és denunciar l'estat de conservació del castell de Bairén o de Sant Joan. En efecte, mentre el govern municipal de Gandia concentra els seus esforços en obrir en canal la ciutat de Gandia (nous paviments, nous parkings, nous carrers peatonals. . .) i destruir alqueries del segle XVII, si més no, el castell de St. Joan continua en estat d'abandonament. De nou, el govern local es contradiu a sí mateixa, dient que es preocupen pel patrimoni de la ciutat i no fan més que destruir. Esperem que les obres que estan duent-se al centre històric estiguen finalitzades per al V centenari de FB (del qual alguns ja estem fins el monyo, i encara no ha començat), obres que almenys des de fora semblen molt adients (ací no critiquem per criticar, això es feina de l'oposició, però aquest no fan ni això). El problema es volen crear una marca turística pensant amb nous productes, quan els productes els tens en casa, sols cal millorar-los. Un d'aquests productes que disposa Gandia és el seu castell.
En el seu moment a través de diverses campanyes el castell fou consolidat i adequat per a la seua explotació turística, però tot això s'ha perdut. No sé si pensar que aquesta és una altra tècnica de destrucció seguida pel regidor de territori Ferran Mut, qui no té prou amb agafar una escavadora i destruir alqueries del segle XVII, si no que mitjançant la desidia i l'abandonament destrueix el castell de Bairén.
Començant perquè la senyalització per arribar-hi és dolenta o no existeix, podem continuar aquesta crítica (constructiva, senyor alcalde) dient que el camí d'arribada travesa una riera!!. Bé un cop hem arribat als peus del castell, l'unic que trobarem pel recorregut són les restes de l'adequació que fa uns anys es va dur a terme. Tot està trencat, oxidat, fora de lloc. El brosegal s'esten per tot arreu, fent mal bé les estructures del castell, algunes de les quals són del segle XI.

Supose que les autoritats municipals no se n'han adonat que el primer que veuran els nostres visitants és aquest castell. Ni el palau ni els carrers de Gandia, el Bairén. I la veritat és no sembla que siga massa car de mantenir. No vull pensar que hi ha algun pla de destrucció, perquè les obres de la carretera ja arriben als peus del turó on és el castell, però estant Mut per mig, no em sorprendria.
L'ajuntament no féu res amb motiu del Centenari de Jaume I, qui per cert, estigué en el mateix castell, faran alguna cosa amb motiu del Centenari de FB, o simplement esperen que caiga pedra a pedra?
I de nou, cal denunciar l'actitud de les autoritats culturals de la comarca, clar, tan ocupades preparant el Centenari FB, no tenen temps per preocupar-se per altres coses. Em pregunte que farà aquesta gent el 2011, si ara la seua única feina és el Centenari FB, després què? a l'atur?, no crec, ja trobaran alguna.


"Veus los jurats com desfan les nostres franqueses?"

Vicent Baydal
Seguint el fil de la iniciativa encetada la setmana passada tot aportant una cita referent als regidors tardomedievals de la cosa pública, n'exhumarem una altra de collita pròpia i de casa nostra. Posem-nos en situació:

Juny de 1355. Fa un any que Pere el Cerimoniós, el rei en persona, ha passa
t a Sardenya, dellà mar, per aixafar la revolta dels sards i els genovesos, però la resistència oferida pel castell de l'Alguer ha desbaratat els seus plans de fer una incursió ràpida i letal. Malgrat la presa final de la ciutat, un setge de sis mesos obliga a signar una pau precària i fer front a les ingents despeses que ha comportat el manteniment d'un dels exèrcits més grans que mai haja armat el del Punyalet. Per a organitzar l'expedició, a finals de 1353, requerí subsidis molt importants; també durant el setge, a mitjan 1354; i ara, a l'estiu de 1355, torna a sol·licitar-ne d'unes quantitats desorbitades per a rearmar l'estol de tornada.

S'augmenten les imposicions, s'obliga a la gent a fer préstecs forçosos, s'afigen talles i s'hi recluten hòmens pujats a la força a les galeres sots pena del cap a perdre. La lleva de molts e diverses hòmens, qui no han mullers ne infants ne són capmasers ni senyors d'alberchs, és general, ja que, no sens gran càrrech e vergonya lur, se retraen de servir e seguir-nos en lo dit viatge, jassia que lur condició lus ho do, com sien hòmens qui no han molt a fer, ans sien vaguerosos o malendrins. En eixe context Arnau Serra, un oficial reial, negocia amb els jurats de Mallorca la concessió d'un donatiu de 20.000 lliures que ve a sumar-se als 15.000 reals d'or atorgats uns pocs mesos abans. És la gota que fa vessar la indignació de l'illa...

Esclaten lluites entre els Aderrons i els Roigs. De nits e de dies contínuament es fan aplechs e ajusts a l'alberg de Jacme de Vedrenyans. I des d'allí conciten el poble contra els jurats i prohòmens de la capital mallorquina, estampan contra ells diverses verses, ço és, que·ls dits jurats e prohòmens qui ara són e aquest estament desfan la terra e que mentre lo regiment sia en mà de cavallers e de ciutadans que·ls dits jurats e prohòmens no faran sinó ço que mane la monarquia. Tant és així que amb aquells papers estampats que reparteixen per tota la ciutat han subvertides totes les gents e subvertexen tot dia fins al punt que els jurats viuen ab affany e ab temor. D'aquesta forma arribem a la nostra cita, la d'un d'aquells versos que agiten el poble mallorquí:

Ara l'havets lo regiment dels cavallers e dels ciutadans, han-vos treta de les caxes tota quanta moneda havíets e la roba de les cases. E ara us partien vostres fills e vostres germans e trameten-los-nos morir en Cerdenya, e no morran en fet d'armes mas que·ls lexaran morir de fam. No roman àls huymés sinó que·us hi trameten nós e nostres mullers, veus los jurats com desfan les nostres franqueses? Perquè valdria més que no·ns hi donassen consell cor ells no desigen àls sinó despoblar tota la terra.

Consellers de Barcelona amb el rei (1448)

Compartim recursos metodològics

Ivan Martínez Araque
No hi ha cap mena de dubte, es tracta d'una obvietat per començar aquesta modesta entrada, que les possibilitats de les noves tecnologies de la informació per a eixamplar els nostres coneixements històrics en l'àmbit de la investigació són infinites. Una altra cosa, però, són les terribles limitacions i mancances que, com confessa un servidor, tenim els historiadors dins aquest vast univers, que són inversament proporcionals a l'avanç de tots aquells recursos; l'autodidactisme forçós i forçat hauria de substituir-se progressivament amb uns rudiments bàsics també en les carreres universitàries i cursos de metodologies de la historiografia medieval. Tanmateix, això donaria per a un blog sencer.


Per a l'àmbit de les tècniques utilitàries, més concretament en l'ofimàtica, les bases de dades han anat substituint aquella tasca pròpia d'artesans que eren les fitxes de documents. I permeten, alhora, una recerca fàcil, còmoda i ràpida, a més de l'estalvi de recursos i de temps. Això no obstant, no sempre traem el profit que poden donar. Una de les fases inicials, la preparació de formularis complets, és la clau per obtindre uns rendiments òptims, tot i que no sempre la dominem degudament.

Al mateix temps, aquestes bases podem fer-les servir per a molts altres afers: per anar introduint bibliografia, actualitzar les dades de les biblioteques personals, prioritzar la recerca de títols, etc., etc.
Per als qui anem una mica justets, o deseperats, en aquestes batalles proposem el següent tutorial que va donant algunes pases rudimentàries per eixamplar aquest recurs de la base de dades del programari lliure OpenOffice.
I a fer hores abans de començar la investigació...

Paraules incisives, complexes i descarnades (I)

Ivan Martínez Araque
Fa uns anys ja me'l vaig topetar. I l'he retrobat novament en diversos reculls de textos medievals. El passatge que reproduïm a continuació forma part d'una compil·lació del dret consuetudinari del país del Beauvaisis elaborat per Philippe de Beaumanoir, que va exercir com a batlle i administrador del comte de Clermont, en el segle XIII. Si bé el text és més ampli i matisa el sentit d'aquestes paraules, no ha de passar desapercebuda aquesta descripció incisiva dels governs municipals, i els paral·lelismes amb unes altres realitats coetànies és realment sorprenent:


Vegem en moltes bones ciutats que els pobres i els de la mà mitjana no tenen part al davant de les magistratures de la ciutat, i que els rics les tenen totes perquè són temuts comunament a causa dels seus havers i del seu llinatge. I ocorre que uns són alcalde, jurat o recaptador, i a l’any vinent cedeixen l’ofici als seus germans o als seus nebots o als seus parents pròxims, de tal manera que als deu o dotze anys els rics han ocupat totes les magistratures de la ciutat i, després, quan el poble demana que els comptes siguen revisats, es desentenen dient que ja s’han retut comptes els uns als altres.
Ph. de Beaumanoir, Coutumes de Beauvaisis, vol. 2.
Imatge: catedral de Sant Pere del Beauvaisis