Un cant que no es pot acallar

Per a les gents de les societats preindustrials el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible, fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de la muntanya.  

En realitat, la relació entre el llop i l’home sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora, en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les comunitats més modestes fins a les grans ciutats.

El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila d’Alcoi proveïen que com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous. Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F. Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia, la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací, Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a 20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.

Tot això em fa replantejar quin era el perill que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut, de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu. Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits. L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota el títol Vivre ensemble avec le loup el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf. 

Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.

A la conquesta de nous territoris. Els Ports i el Maestrat al segle XIII

Amb la rendició d’Ares front a les tropes formades pels peons de Terol, el 1232, i la presa de Morella per Blasco d’Alagó, el 1233, comença el procés de conquesta i colonització de les terres valencianes. La campanya militar al territori septentrional valencià finalitza l’any 1237 i en aquest interval de temps, és a dir, entre 1232 i 1237, els cristians ocupen tots els pobles i castells situats entre Borriana al sud i Morella i Peníscola al nord. Però, com sabem, no tot finalitza amb la derrota o amb la rendició dels musulmans, ja que de manera paral·lela a la conquesta militar s’inicia també el procés de colonització i ocupació del territori, que en aquestes contrades del nord està fortament caracteritzat per la importància de la noblesa laica i eclesiàstica. La seua presència configura un mapa polític molt complex en els moments inicials de la conquesta, amb un important procés de repartiment de senyories i compensacions territorials als ordes militars i als membres més destacats de la noblesa per la seua participació en la guerra.

La vila d'Ares del Maestrat, envoltant la mola, amb un aspecte molt medieval encara avui dia

Nobles i eclesiàstics accedeixen a la titularitat dels senyorius a través de les donacions concedides pels monarques catalanoaragonesos, en un joc de trames polítiques que afecta les personalitats més destacades de cada moment històric. El 1233 Jaume I funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, filial del de Poblet, que ocupa el castell i la Tinença de Benifassà. Al mateix temps l’orde de Sant Joan de l’Hospital aconsegueix el castell de Cervera, l’orde del Temple el de Xivert i l’orde de Calatrava el de Polpís, deixant per a la monarquia l’enclau d’Ares, els castells d’Onda i Vilafamés i la vila de Peníscola, que inclou els llocs de Vinaròs i Benicarló.

Entre els feudals emergeix la figura de Blasco d’Alagó, noble aragonés que aconsegueix reunir el senyoriu més important al nord valencià. Després de l’ocupació d’Ares i Morella, Blasco es converteix en senyor de l’antiga ciutat musulmana i de totes les aldees que formen el seu castell. La importància estratègica d’aquest senyoriu –principal via d’accés al nord del país des de Terol– fa que Jaume I no veja amb bons ulls que els successors del noble continuen gaudint de la seua titularitat. Per aquesta raó i després de diverses negociacions, l’any 1235 ambdós personatges arriben a un acord pel qual Blasco conserva Morella i tot el seu terme general fins a la seua mort, quan la titularitat passarà a la Corona, i a canvi rep els castells de Culla i de les Coves juntament amb els seus termes. Tot plegat, Blasco reuneix un domini territorial compacte i molt ample, que el converteix en el principal senyor del nord del país.

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en el que es representa al noble Blasco d'Alagó i al mestre de l'Orde de l'Hospitral Hug de Follalquer amb el rei Jaume I al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta de Borriana (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tanmateix, som al davant d’un escenari que canvia frenèticament durant tot el segle XIII a causa de les transformacions esdevingudes en el joc de forces entre la monarquia, els ordes militars i els nobles. Un bon exemple, el desmembrament successiu del senyoriu de Blasco d’Alagó i l’ascensió de l’orde del Temple a la fi del segle XIII. Després del mort del noble aragonés, datada entre 1242 i 1243, els seus dominis territorials es dispersen i queden en mans de diversos titulars. Així, la vila de Morella i les aldees del seu terme general passen a mans de la Corona, convertint-se en el principal bastió del reialenc al nord del regne. Per la seua banda, el castell de Culla queda en mans de Constança, filla de Blasco, i del seu espòs Guillem d’Anglesola. Després de la mort de Constança, s’inicien tot un seguit de disputes entre el seu vidu, el seu germà Blasco d’Alagó i el seu fill Artal, continuades pels seus successors, que s’allarguen fins el canvi de titularitat a favor del Temple, a la dècada dels anys noranta del segle XIII. Per últim, després de la mort d’Alagó, el castell de les Coves apareix ràpidament en mans de l’orde de Calatrava i ja el 1275 la seua titularitat recau en Artal d’Alagó, nét de Blasco, casat amb Teresa Péreç, filla del rei Pere el Gran. A causa de les desavinences entre Artal i Jaume II, el 1293 el castell de les Coves retorna a mans reials i el 1294 el monarca el lliura al Temple, que ha incorporat també Ares i els castells de Culla, Peníscola i Xivert. L’orde reuneix, així, un important domini territorial que servirà de base a la futura orde de Santa Maria de Montesa, creada entre 1317-1319 a partir de les bases territorials de l’Hospital i el Temple arreu del regne de València. Només amb la fundació de Montesa s’assoleix l’estabilitat política al nord valencià, dividit en dos grans entitats, el Maestrat de Montesa i la batlia de Morella.



El Maestrat històric, amb els termes del castells medievals sobre un mapa dels termes municipals actuals (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons. Es pot fer més gran clicant al damunt)

Ara bé, l’enrenou propi dels anys posteriors a la conquesta no afecta únicament els senyors i les seues possessions. Una vegada repartit el territori, cada senyor emprén la tasca d’assentar els nous pobladors, amb un doble objectiu: crear una xarxa de comunitats rurals capaç de substituir l’antiga trama d’alqueries que omplien els termes dels castells musulmans i aconseguir una consolidació progressiva del poblament cristià. L’eina que permet dur endavant aquest procés és tot just la carta pobla, document que regula l’establiment dels colons i les condicions en què s’hi produeix. S’inicia, en conseqüència, un procés de concessió de cartes de poblament que abasta tot el nord del país a partir de l’any 1233 amb l’atorgament de les primeres escriptures de Morella per part de Blasco d’Alagó i de Borriana per part de Jaume I. Les segueixen, entre moltes altres, les cartes pobla del castell de Cervera (1235) i Sant Mateu (1237), concedides per Hug de Follalquer, castellà d’Amposta i mestre de l’Hospital; la d’Albocàsser (1239), pel mateix Blasco; Culla (1244), per Guillem d’Anglesola; les Coves de Vinromà (1281), per Artal d’Alagó; juntament amb les de Vilar de Canes (1316), pels Montpalau, i la Torre d’en Besora (1321), per Ramon de Besora, que tanquen el procés a la zona septentrional valenciana.

Carta pobla de Catí, signada el 25 de gener de 1239 per Blasc d'Alagó

No es tractà, en efecte, d’un procés d’assentament realitzat ràpidament, sinó que més bé estigué caracteritzat per la lentitud en l’arribada dels colons i per les dificultats que trobaren els senyors per atraure famílies camperoles disposades a abandonar els seus llocs d’origen i instal·lar-se en territoris fronterers dominats per la incertesa. Per aquest motiu, fou habitual la presència de certs personatges que feien alhora d’assentadors i agrimensors, partidors de la terra o intermediaris entre el poder feudal i els colons encarregats de cercar els membres de la nova població i dur a terme la direcció del procés de mesura de les heretats, de la seua donació als emigrants i del repartiment de cases o solars. Per exemple, el desembre de 1238 Blasco d’Alagó atorgà tot el terme de la Salzadella a Pere d’Olzina i Miquel d’Ascó per engegar l’assentament de la nova comunitat, i el 1239 encomanà a Ramon de Bocona dirigir el poblament de Catí i a Joan de Brusca el d’Albocàsser, a qui, a més, concedí la població de Tírig com a feu i franc alou. Eren petits cavallers que estaven al servei d’un noble de major categoria i que s’encarregaven de vehicular l’atracció i l’arribada de les famílies que havien de constituir la nova comunitat.

I aquesta no fou una tasca gens senzilla, perquè abans de la conquesta molts musulmans fugiren davant dels atacs dels guerrers cristians que, al recer de la frontera, vivien del saqueig i del pillatge de les alqueries andalusines. Amb açò, els senyors es troben amb la necessitat de poblar el més ràpidament possible el territori recentment conquerit i és aquesta urgència per atraure població i posar en explotació les terres el motiu que els impulsa a concedir cartes de poblament amb unes condicions certament favorables als nous colons, especialment aquelles atorgades per Blasco als seus senyorius. No ho són tant les concedides pels ordes militars als seus dominis, molt més escrupolosos a l’hora de fixar les condicions de vida de les noves comunitats. Aquest major rigor dels ordes militars no implica, tanmateix, la confecció d’uns marcs legals força estrictes a nivell local, així com tampoc l’establiment d’unes condicions d’extracció de renda feixugues per al camperolat. Ans al contrari, potser per aquesta necessitat primerenca de poblar el territori, el nord valencià esdevé una de les zones on el dogal del feudalisme és més lleuger, en comparació amb la resta.

La vila de Morella en l'actualitat, amb les seues muralles medievals, envoltant la mola amb el castell, el aspecte actual del qual és producte del segle XIX

Fetes aquestes primeres passes, els nous pobladors no deixen d’arribar als pobles dels Ports i el Maestrat, en un degoteig continu de gent, propi dels territoris de frontera, que trasllueix la imatge d’una societat rural mòbil i molt bigarrada, que trenca amb la foscor que tradicionalment s’havia projectat sobre el segle XIII valencià. Molts pagesos que encara no han deixat les armes, enlluernats per les possibilitats d’enriquiment que ofereix la guerra amb els musulmans, decideixen marxar més al sud. Altres, en cavi, opten per romandre, posar en explotació les parcel·les concedides al repartiment i aprofitar l’actiu mercat de la terra per consolidar la seua posició al capdavant de les comunitats. Unes comunitats que, al recer de l’arribada dels colons i la progressiva concessió de privilegis per part dels senyors, prenen forma i assoleixen una maduresa institucional i política que cristal·litza en les primeres dècades del segle XIV. Aquesta és, però, una altra història, la història de la consolidació de les universitats i l’emergència de les elits rurals.

El Llibre del Repartiment de València i el cas de Benet Oller

Ara que s'acosta el 9 d'Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d'una documentació que a hores d'ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l'acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d'una campanya de conquesta, d'una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.

Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s'iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l'Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s'esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l'alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s'ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.



Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)



El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l'anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d'Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l'impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d'al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d'almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d'una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.

Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)

Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l'inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239

Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d'Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l'emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s'han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d'una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s'havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s'esmenta els llibres (libri) d'Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n'hi havia més d'un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se'n deriva és evident: què se n'ha fet d'aquests altres llibres de repartiment? D'entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d'uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s'hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d'evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.

El llibre del Repartiment d'Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l'Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.

Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se'n deriva també és evident: què són els registres que s'han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d'un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l'ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l'horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n'hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s'han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l'escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d'ara l'explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d'un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d'informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s'ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d'una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.

Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d'un recull de donacions semblant al descrit en l'anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s'ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l'Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s'apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l'expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n'hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s'ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d'algunes donacions si en l'alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.



Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979



Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s'ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l'origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d'un treball absurd, perquè la majoria d'aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).



Un volum del llibre del Repartiment durant l'exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I



Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d'Aragó. Un d'ells, entre molts d'altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l'esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d'una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s'havia pogut fer mai encara a l'horta de València. Esmente breument com s'ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l'alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s'havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d'abril de 1239 una part d'aquells tortosins va rebre noves terres en l'alqueria de Benifaraig, també a l'horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.

En els anys posterior a la conquesta, la major part d'aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d'aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d'Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d'aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d'Arenós va arribar a un acord amb l'Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d'Albentosa, a l'Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l'antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s'ha pogut comprovar. Amb tot, si d'alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d'aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l'existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s'esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d'altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l'article citat més avall, on s'explica tot açò amb més detall.



Mapa de l'heretat de Benet Oller

 

NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d'Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d'Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l'article inèdit d'Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Jaffa, del colonialisme i la taronja

Em permetreu que en aquest post no parlem directament d'un tema medieval, sinó que fem una incursió en l'època contemporània. Concretament en el procés de conquesta i colonització de Palestina per part dels jueus al llarg del segle XX, a través d'un documental titulat Jaffa. La taronja mecànica, realitzat, des d'un punt de vista crític amb les polítiques sionistes, per un director israelià. La peça analitza, mitjançant alguns testimonis presencials i la interpretació de fotografies, filmacions, il·lustracions i quadres de l'època, la història de l'arribada moderna dels jueus a la ciutat mil·lenària de Jaffa, l'impuls del sionisme com una forma de colonialisme occidental, l'expulsió quasi total dels àrabs en el context de creació de l'Estat d'Israel en 1948 i l'ocupació posterior dels colons israelians. No debades, Jaffa és actualment part de Tel Aviv, un suburbi de nova planta creat en 1906 per immigrants jueus, que, després de la victòria militar de 1948, ha acabat per subsumir la primera (de fet, Tel Aviv s'anomena oficialment Tel Aviv-Yafo). Però, a banda d'això, el més interessant del documental és el seu fil conductor: la taronja, el conreu de la qual era el gran símbol de la ciutat de Jaffa des del segle XIX. 

Horts de tarongers en els contorns de Jaffa a començaments de segle XX

Aquestes característiques fan el documental realment atractiu a ulls dels medievalistes valencians. I això per dues raons. D'una banda, el regne de València ha estat un dels primers casos en què la seua conquesta cristiana ha estat qualificada de colonial. I, d'una altra banda, perquè contemporàniament la taronja també ha estat un dels símbols de València, que, de fet, és esmentada en un parell d'ocasions al documental. En primer lloc, val a dir que Josep Torró ha dedicat a la qüestió colonial treballs tan suggeridors com el llibre El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276) o els articles "Jérusalem ou Valence? La première colonie d’Occident" i "Colonizaciones y colonialismo medievales. La experiencia catalano-aragonesa y su contexto". En aquest darrer, Torró  proposa que  la societat valenciana medieval -com d'altres nascudes al caliu de l'expansió feudal a Irlanda, Sicília, Brandemburg o Creta- es podria caracteritzar com a colonial perquè es sustenta sobre un procés de colonització basat en els mateixos fonaments que singularitzaren les conquestes occidentals posteriors d'Amèrica, Àsia o Àfrica: el principi de substitució de poblacions i, inherent a ell, l'aplicació de la segregació com a principal forma de dominació, uns fenòmens que constitueixen trets particulars i definitoris del colonialisme modern. En concret, el principi de substitució de poblacions comportava la voluntat inicial de reemplaçar per complet les poblacions dels territoris conquerits i, quan eixa substitució total no era possible -a causa de la resistència indígena, l'escassesa de recursos dels conqueridors o d'altres motius- l'esmentat principi implicava el domini dels subjugats a través de la segregació, que consistia en la nítida separació dels conqueridors i els conquerits, als quals s'aplicaven tractes discriminatoris que impedien la seua assimilació en la societat dominadora. I eixes serien, precisament, dues de les principals característiques de la dominació colonial occidental que va tenir continuïtat del segle XVI en avant, a diferència d'altres tipus d'expansió històrica -des dels hitites fins als otomans- que es limitaven a controlar les societats conquerides i exigir-ne tributs a canvi o que permetien l'assimilació progressiva de les poblacions conquerides.

Per tant, si ens mirem el documental des d'aquesta perspectiva, no és d'estranyar que trobem fenòmens que ens recorden en certa manera als processos de conquesta cristiana del regne medieval de València. Per exemple, l'esmentada creació de ciutats de nova planta per acabar dominant i subjugant els espais circumveïns. O l'ortogonalitat de les formes de colonització. O les justificacions ideològico-religioses de caire excloent i exclusivista per tal de conquerir els territoris aliens. O les expulsions i despossessions de terres mitjançant brutals campanyes militars i el seu posterior repartiment entre els conqueridors. O l'enyorança dels expulsats en l'exili... No cal oblidar, en aquest sentit, que a Tel Aviv hi ha encara el "Jardí de la Conquesta", alçat en honor dels soldats israelians morts en l'ocupació de Jaffa. No debades, fa uns anys ja ens demanàvem per les possibles comparances entre el regne medieval de València i l'Israel modern. I també qualsevol interessat en les perspectives postcolonials hi podrà trobar magnífics exemples d'orientalisme aplicat, des de la visió dels nadius musulmans com a indígenes endarrerits fins a la ideologia de la segregació que esclatà amb el sionisme colonialista. Però, a més a més, com hem indicat, l'altra gran particularitat que presenta el documental és l'omnipresència de la taronja com a fet econòmic, social i cultural, un aspecte que també recorda, des d'uns altres paràmetres, a la València moderna. S'hi pot veure la seua petjada en la memòria col·lectiva, en la poesia o en la iconografia (fins i tot es volia posar una taronja en la bandera de Palestina), però també en les formes de treball, en les tècniques de cooperació o en coses tan aparentment banals com la indústria de les caixes i les etiquetes de taronges. Uns aspectes, tots ells, que enllacen inevitablement amb l'imaginari i la memòria de molts valencians.

En definitiva, un documental que val molt la pena i que vos recomanem per totes aquestes raons. L'idioma principal és l'anglès, encara que també s'empren a bastament el francés, l'àrab i l'hebreu. I, per la seua grandària, l'hem dividit en quatre parts d'uns 22 minuts cadascuna. En tot cas, ací el posarem únicament durant unes setmanes, mentre estarà també disponible en un canal de televisió en línia. Aprofiteu, doncs, per veure'l!

Del Bàltic a la Mediterrània: una història ecològica de les colonitzacions feudals

Al segle XIII, un exercit “croat” encapçalat per l'Orde Teutònica organitzà una “guerra santa” contra les darreres societats paganes d'Europa: les tribus germàniques que habitaven la regió del Bàltic, el territori de les actuals Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. Era la culminació d'un procés històric que havien iniciat al segle XII diversos prínceps alemanys, polonesos i escandinaus, atacant i conquerint algunes zones d'aquella regió, que és conegut des del segle XIX com a “Drang nach Osten”, o l'afany dels alemanys de marxar cap a l'Est, la versió nordeuropea de la “Reconquesta”. De fet, el terme té els mateixos prejudicis ideològics que el nostre, ja que manifesta en si mateix una justificació de l'expansió que no explica el procés, i a més a més està molt menyspreat per ser l'excusa que s'emprà al segle XIX per a justificar l'expansionisme alemany, i la que emprà Hitler per a justificar la invasió de Polònia. Dit en altres paraules, com en el cas ibèric, el que es va produir al Bàltic fou una expansió del sistema social feudal sobre la seua perifèria més immediata, sota l'aixopluc ideològic de l'Església. Al contrari que en el cas de la conquesta d'Alandalús, però, a banda dels colons germànics que es van establir a les terres conquerides, les poblacions indígenes no foren expulsades en massa, sinó que van ser sotmeses i cristianitzades. Clar que, com és ben sabut, un bon cristià no sols ha d'orar, anar a l'església i ser temerós de Déu, sinó que també ha de plantar cereals i vinyes per a pagar delmes i donar una part als nous senyors, ja que així ha estat establert per Nostre Senyor. Bisbes i teutons van construir castells, van fundar i desenvolupar ciutats, van modificar el paisatge fent artigar noves terres i, en definitiva, van portar tota una sèrie de canvis culturals que van introduir aquell territori en el món europeu cristià i feudal. Igual que a casa nostra.

mapa de les zones controlades pels teutons i pels bisbes als territoris conquerits del Bàltic

En relació amb tot aquest procés, actualment existeix un grup d'investigació conjunt britànic, polonés i d'altres països de la zona, encapçalat per la University of Reading, i finançat pel Consell Europeu de Recerca, que té com a objectiu l'estudi dels canvis ecològics produïts al territori per la conquesta i colonització teutona del Bàltic. Es tracta de The Ecology of Crusading: The Environmental Impact of Conquest, Colonisation and Religious Conversion in the Medieval Baltic, i aquest és el seu web. Tal com expliquen, es tracta d'un projecte que tracta de respondre a preguntes com ara, quin va ser l'impacte ecològic de la construcció dels castells i dels immensos assentaments associats a ells, o com va ser la introducció del cristianisme, dels monestirs i les parròquies, i com es va modificar l'espiritualitat de la societat pagana. És a dir, l'impacte ecològic de la colonització feudal sobre el territori, i els canvis culturals introduïts per la cristianització. Tot i que, com que van començar l'any passat els treballs, sembla que encara no han avançat massa, però ja s'han donat uns primers resultats que tot seguit veurem.

banner del web

Les tècniques emprades són diverses. A banda de la documentació d'arxiu localitzada a Tallin, Berlín, Estocolm, Riga i Viena, les noves tècniques arqueològiques destaquen especialment. En primer lloc, les tècniques paleoambientals, com ara l'estudi del pol·len fossilitzat, de restes vegetals carbonitzades, i també de macro-fòssils de plantes recollits als aiguamolls, a zones saturades d'aigua, que serveixen tots plegats per a reconstruir la composició de la vegetació dels entorns locals, i la selecció humana dels recursos vegetals en cada lloc. Es posa de relleu, així, les plantes que poden haver tingut una importància econòmica, contribuint a la comprensió dels canvis en l'alimentació i l'ús de la terra. Així mateix, es troben fustes i carbons que han sobreviscut en zones d'aiguamoll –cosa ben fàcil per la climatologia del nord d'Europa– que permeten estudis dendrocronològics i de radiocarboni respectivament. A més a més, les cendres expulsades pels volcans islandesos els darreres mil anys, dipositades en la zona del Bàltic, serveixen de guia per a la datació dels elements.

recollida de mostres

En segon lloc, s'empra la zooarqueologia, mitjançant la recollida i estudi d'ossos de vertebrats, que permet detectar l'abundància relativa d'unes espècies sobre altres, i les preferències morfològiques (a través de morfometria geomètrica), el nivell de fragmentació i les tafonomies relacionades, així com perfils de mortalitat de les espècies clau, alteracions esquelètiques, com ara patologies i modificacions. A partir d'aquestes dades sembla possible reconstruir canvis en els perfils alimentaris per a cada lloc, les preferències de les espècies, els nivells de caça, pesca i cria, les escales dels processos de fabricació que utilitzen productes d'origen animal, com ara ossos, cuir, pells i plomes; i finalment, patrons distintius de carnisseria i la introducció de noves tècniques o eines, canvis en l'ús de la terra en relació amb les pastures, o la transformació de l'hàbitat, i la introducció de noves races i espècies, en especial els cavalls (també a través dels estudis isotòpics).

Finalment, es fan estudis geoarqueològics de sòls soterrats i dipòsits d'ocupació, amb la finalitat de proporcionar una comprensió detallada dels llocs específics dels cicles d'ús dels recursos ambientals –tant de plantes com d'animals–, cosa que permet relacionar els llocs amb el seu entorn. Aquesta metodologia s'integra amb la micromorfologia, juntament amb geoquímics específics (anàlisis biomoleculars per GC-MS, anàlisis espectroscòpiques per FT-IR i anàlisis elementals per fluorescència de raigs X), així com anàlisis de fitòlits. En definitiva, tota una sèrie de tècniques que, per a ser sincer, la majoria no sé el què són, i que a més a més deuen ser molt cares. Finançament europeu, clar. En qualsevol cas, aquestes anàlisis se centraran en zones concretes dels castells, és a dir, en dipòsits antropogènics com ara escombraries, rases i pous per a caracteritzar l'ús de l'espai (com ara emmagatzematge de cereals, identificació de corrals d'animals, processament de collites, ús de combustible, metal·lúrgia, etc.), que permet una quantificació més precisa de l'ús de plantes, animals i minerals en períodes cronològics relativament curts. De fet, segons diuen, aquesta tècnica ha començat a ser aplicada al castell Hospitalari de Margat, a Síria, i serà essencial per a identificar els canvis en l'ús de recursos mediambientals en diferents castells del Bàltic.

Un dels llocs que han estat estudiats per ara és el castell de Malbork (en alemany Marienburg), una immensa fortalesa construïda pels teutons al segle XIII per a controlar el pas del riu Nogat, al nord de l'actual Polònia, i que van convertir en la capital mentre durà el seu domini sobre la regió. El castell és ja de per si interessant per la seua arquitectura, la major part del qual ha estat construït amb rajola, i ha arribat pràcticament intacte a l'actualitat. De fet, mai ningú va aconseguir prendre'l. De moment la recerca ha confirmat que abans de l'arribada dels teutons la zona era molt més humida que en l'actualitat, ja que existí una massa boscosa de fulla caduca. Segons Pluskowski, l'investigador principal, l'erecció del castell fou una de les causes de la desforestació, encara que no l'única, ja que el procés de “civilització” passava per l'assentament dels indígenes i la seua conversió en agricultors, cosa que va significar una immensa tala d'arbres. Així mateix, sembla que la zona del Bàltic es va convertir en proveïdora de fusta cap a Anglaterra, ja que els boscos propis ja feia temps que estaven esgotats, i tot plegat s'ha pogut comprovar gràcies al descens dràstic del pol·len d'arbres entre els segles XIII i XIV, mentre es constata un progressiu augment de les plantes herbàcies (per a pastura) i dels cereals. Pel que fa a la zoorqueologia, cal destacar la presència gradual de porcs i bestiar boví, i s'ha demostrat la gran importància que la societat indígena donava als cavalls, com a element espiritual, fins al punt que arribaven a soterrar-los amb les persones. Un aspecte cultural que la cristianització intentà esborrar sense aconseguir-ho del tot, perquè en part ha arribat a l'actualitat.

castell de Malbork, Polònia

Es tracta, sens dubte, d'unes conclusions força interessants, però que ens porten irremeiablement a fer-nos una pregunta evident: les grans despeses econòmiques que s'empren per a aquestes tècniques de laboratori compensen la informació històrica que aporten? Les noves tècniques i les noves tecnologies són un fet, i s'han d'emprar, però han de servir per a facilitar-nos la recerca i anar més enllà del que ja diuen els documents escrits. Han d'aportar necessàriament informació nova, que es complemente amb la d'arxiu, perquè constatar que l'expansió del feudalisme comporta desforestació i expansió dels cereals és una cosa que a casa nostra, on es va viure un proces equivalent, fa molts anys que sabem. I estic segur que allà a Polònia també ho sabien. Si no es fa així, complementar fonts d'arxiu i fonts arqueològiques, estaríem creant una ciència paral·lela a la Història que busca els mateixos objectius mitjançant altres tècniques, i això seria una pèrdua de temps i de diners.

A Espanya totes aquestes tècniques no estan tan desenvolupades, tot i que Galícia sembla ser capdavantera en aquesta mena d'estudis. Però això no vol dir que no se'n facen esporàdicament arreu de l'Estat. A casa nostra, per posar només un exemple, es feren estudis antracològics (carbons vegetals) quan s'excavaren els castells de Pego i d'Alcalà de Xivert, en una zona muntanyosa però litoral, que van detectar una clara disminució del carrascar a expenses d'un augment de les plantes cultivades des del segle XIII. Però és que això ja ens ho deien els documents escrits, i així per exemple, com ha fet constar Josep Torró, hi ha disposicions relatives a l'artigament de carrascars, no a la muntanya, sinó a zones tan inversemblants en l'actualitat com és la Ribera del Xúquer, és a dir a Algemesí el 1273, i també a Almussafes el 1251, on la seua carta pobla diu: Et quilibet vestrorum teneamini plantare singulas medias iovatas terre vineas in illo carascali. Més avant, ja al segle XV, i per tant no en el període estricte de la colonització (però si en el màxim moment d'expansió econòmica del sistema feudal a terres valencianes) la desforestació en una zona concreta del país, a la Safor, vindrà de la mà d'un altre cultiu: la canya de sucre. Però no per la tala d'arbres per a expandir el conreu, sinó per l'ús de la fusta com a llenya en els trapijos per a coure el suc de la canyamel i fer-la sucre.

desforestació

Ara bé, si a la muntanya, les valls i algunes zones de les planes al·luvials l'expansió agrària es va fer sobre el bosc, a la costa es va fer sobre les marjals. Una terra que per als camperols tenia altres usos, com la pastura, la pesca i la recol·lecció de plantes com l'espart o de sosa, però no per als senyors. Sabem que les dessecacions de marjals que es van realitzar al llarg de la costa valenciana entre els segles XIII i XIV, a iniciativa dels senyors o del rei, estaven dirigides per palafanguers experts vinguts del sud de França. Allà fa algunes dècades que s'estan estudiant les morfologies parcel·laries i les tècniques d'aquestes dessecacions realitzades a partir del segle XII i següents, mentre que a València es tracta d'uns estudis més recents, quasi en beceroles. Immediatament després de la conquesta comencen els primers treballs de dessecació amb la construcció de séquies de desaigüe per a drenar l'aigua estancada, documentats per escrit, encara que l'impuls principal va esdevenir a principis de la següent centúria, durant el regnat de Jaume II. Ben cert és que la major part de les actuacions les tenim només detectades amb documentació d'arxiu, però ha estat el mateix Torró qui ha identificat ja alguns casos sobre el terreny de dessecacions de marjals a Peníscola, Castelló i Gandia. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, les dessecacions continuaran, però en aquest cas serà per al cultiu d'arròs, és a dir, terres que continuaran inundant-se periòdicament, mentre que les primeres dessecacions eren per al cultiu de cereals i vinya, com qualsevol altre terreny de colonització. El canvi ecològic de la colonització va ser també a les marjals, doncs, molt gran.

marjal de Gandia dessecada a principis del segle XIV, als peus del castell de Bairén

En definitiva, després de tot allò exposat, queda clar que les terres valencianes, com moltes altres, són excel·lents per a estudiar la colonització feudal, i els canvis ecològics produïts en conseqüència, com els estudis sobre documentació d'arxiu ens demostren. Per això, cal introduir les noves tècniques paleoambientals, zooarqueològiques i geoarqueològiques, de la mateixa manera que s'estan emprant ja les anàlisis morfològiques. Tanmateix, aquestes han de garantir uns resultats nous, que combinats amb la documentació escrita permeten respondre preguntes noves i arribar a conclusions rellevants. Clar que, sense finançament, poca cosa farem.