Del verd al blau. Al voltant de la ceràmica valenciana baixmedieval

Recentment, ha estat publicat el llibre d'Alberto García Porras, un jove investigador de la Universitat de Granada, titulat La cerámica en azul y dorado valenciana del s. XIV e inicios del s. XV. A l'espera de poder fer-me amb ell i escriure una ressenya mínimament decent, m'agradaria destacar en aquest punt les recents aportacions, tant d'aquest autor com d'uns altres, que s'han dut a terme al voltant de la producció ceràmica a Paterna, Manises i altres localitats valencianes durant els segles baixmedievals, bàsicament a partir de les fonts arqueològiques del nostre país i també realitzant una història comparada sobre altres troballes de jaciments europeus.

En primer lloc, en els darrers anys s'ha tractat de precisar molt més els conceptes. Per al conjunt de l'arqueologia especialitzada, sobretot en els repertoris internacionals, encara es ve catalogant tot aquest conjunt, i aquella procedent d'al-Àndalus o del regne nassarí de Granada, com a ceràmica «hipano-morisca», tal i com es va anomenar des de finals del segle XIX i començaments del Nou-cents. I és un terme realment desafortunat, perquè no indica les diferències formals entre tots aquests tipus d'objectes, ni tan sols diferències geogràfiques, cronològiques, en suma, de les societats que els van crear. M'estalvie argumentar allò de morisc per raons òbvies.

Més enllà de les propostes que s'han realitzat, algunes més reeixides que unes altres tot siga dit, faig només una mera observació, bo i admetent la meua precària competència en aquests afers (i em referisc ací també a la condició dels peons en les excavacions «de gestió»). Per al cas que ara ens ocupa, la producció d'utensilis de ceràmica durant els segles XIII-XVI al regne de València, bastaria simplement amb la denominació de ceràmica valenciana baixmedieval, perquè es refereix al marc en què treballaven els productors en aquesta etapa, una realitat ben diversa a un temps, però amb certs elements comuns, com mirarem d'assenyalar. Al mateix temps, engloba les diferents etapes cronològiques, en què s'inclouen diversos estils, més enllà d'un estret «gòtic». I valenciana, perquè bona part d'aquells que les elaboraven eren mudèjars, que eren també valencians, bo i que generalment amb unes condicions diferenciades i desiguals. La qüestió no pot quedar dissolta sense més en una «ceràmica espanyola» que difícilment atén a l'enorme disparitat de circumstàncies que es donaren en la península.

Un dels aspectes més rellevants és que s'ha proposat una classificació tipològica molt més acurada i, gràcies a les darreres excavacions, molt més precisa quant a la seua periodificació. Això no obstant, s'han produït diverses reflexions que, a més a més, superen l'àmbit estricte en què abans eren emmarcades. El que vull dir és que, a més d'oferir un llistat exhaustiu dels trets formals, estilístics, de materials i un llarg etcètera -una tasca que resulta del tot imprescindible, és cert, però no deixa de formar part de l'aparell tècnic-, aquests autors han tractat d'interrogar-se pel complex procés pel qual els trocets dels catxarros han arribat al lloc que han aparegut en una excavació.

De fet, mercé a això, s'han subratllat aspectes als quals amb dificultats abastaria solament el document escrit, que, val a dir, per a aquest tema és ben insuficient. Deficient, perquè molts dels seus llocs de producció en gran mesura eren de petites senyories, i la documentació que les quals van generar a penes ens ha arribat, diluïda dins el procés de dispersió dels llinatges. Deficitària, perquè la producció, la distribució i el consum local i comarcal se'ns esmuny en la documentació notarial, que és la que podria testimoniar millor el cercle econòmic. En efecte, en els inventaris post mortem anotats davant notari, els recipients d'ús diari -i n'eren, d'abundants- a penes mereixen cap atenció a l'hora de descriure'ls: una jarra xica, una jarra mitjancera, una jarra gran... Si més no, cal contrastar-ho amb l'enorme diversitat que trobem en les excavacions. I també és molt lacònica quant els carregaments de naus que partien des de València, lluny del volum de la llana que marxava o el gra que arribava.

El jaciment de l'Almoina a València, hui Centre Arqueològic

Sobre les troballes de l'Almoina, del palau de Benicarló a València o en les excavacions a Pego, J. Martí («Una manufactura a la búsqueda de paternidad ...», Atti XXXI Convegno Internazionale della ceramica, Florència, 1999, p. 195-206) ha apuntat un aspecte de primer ordre: els utensilis de la segona meitat del segle XIII tenien poc a vore amb els anteriorment conservats. Es tractava d'unes peces més pobres tècnicament i des d'un punt de vista formal, amb un estil en molts casos híbrid, i que començava a experimentar amb uns altres recursos. En unes altres paraules: si una part població musulmana que va romandre en alguns llocs de l'Horta era ben bé la mateixa, i també en uns altres centres productors després de la conquesta, i continuà amb una de les seues tasques en els forns de terrisseria, la colonització feudal va desarticular la indústria de la ceràmica andalusina anterior, en desestructurar els seus elements productius, de distribució, etc. (que en bona masura desconeixem).

Açò trenca amb la tradicional perspectiva d'una evolució sense solució de continuïtat. Però, no només. Per a aquest autor, la típica ceràmica verd-manganés, dita «ceràmica de Paterna», no apareix fins a les darreries d'aquella centúria. I no fou un producte autòcton sense més. Les característiques d'aquesta producció se'ns mostren plenament desenvolupades des d'un bell començament -tècniques d'esmaltat, a tall d'exemple-. En relació amb unes altres produccions de ceràmica esmaltada en blanc de la meitat septentrional de la Mediterrània occidental, d'acord amb la cronologia que han proposat els arqueòlegs en els últims anys, aquestes arranquen des del centre i nord de la península Itàlica -un tipus dit allà maiòlica arcaica- ja en el segle XII, sorgeix posteriorment a la Provença i el Llenguadoc, i es troba a meitat del Dos-cents a Catalunya. És a dir, com va ocórrer en altres indústries, singularment la drapera a partir de les mencions tècniques de les ordenances, la difusió de les tècniques en aquesta regió va anar seguint un moviment d'est a oest (remetem al treball de M. Cardon).

Una difusió, com adverteix Martí, que no seguí un procés linial, sinó que hi ha influències mútues i diverses, a més de l'aportació pròpia. Els nous gustos dels consumidors, un pèl més distingits i també amb millor capacitat adquisitiva segurament que en dècades passades per algunes capes socials, i les adopcions tècniques en tot aquest fenomen van possibilitar que, en la nova societat implantada a València, es donaren unes condicions favorables per al reviscolament d'un altre tipus d'indústria ceràmica.

I és que per un costat, hi havia la transmissió tècnica dins les famílies mudèjars, amb unes qualitats més desenvolupades que no en l'alfareria cristiana, les quals s'havien hagut d'adaptar a un nou mercat -recipients per al vi, olles...-. Per un altre, la voluntat dels senyors feudals de traure partit de les possibilitats que s'albiraven, al caliu de les dures condicions que s'imposaren a les aljames que hi subsistiren.

Ceràmica esmaltada verd-manganés, dita de Paterna

Si bé l'anàlisi de la documentació fins fa no massa dècades s'havia limitat a l'estudi de les ordenances tècniques, en el millor dels casos, o simplement a testimoniar la presència d'aquesta ceràmica, en els darrers anys s'ha intentat estudiar l'organització de la producció, sense la qual difícilment aquesta s'entendria, això és, de les relacions socials existents. He de dir que els treballs en aquest sentit, però, són encara escassos. F. J. Cervantes (dins el VI Simposio Internacional de Mudejarismo, 1996) s'ha aproximat al fenomen mitjançant la documentació del segle XV de la casa dels Luna. Sembla que, en general, tant a l'Horta, el Camp de Túria o l'Alt Palància, el que predominà fou una munió de petits productors, com ocorregué en altres manufactures, en aquest cas en mans de musulmans preferentment, tot i que no sols, i en què es conjugaven pressumiblement aquestes tasques amb feines agrícoles.

Els interrogants són encara múltiples: ¿hi hagué també ací una progressiva assumpció del model de família conjugal per part de la població indígena o, pel contrari, es tracta d'una ficció emanada per les fonts feudals que les prioritzaren i prenien el model de les famílies cristianes? Tot fa pensar que hi ha de les dues coses, però només una anàlisi prosopogràfica -difícil,complexa i no sempre satisfactòria-, de petites biografies dels musulmans a partir de la documentació disponible, podria aprofundir una mica en la qüestió, juntament amb la interpretació que puguen donar els hàbitats coetanis. El problema és un nuc gordià, i la seua resolució permetria entendre millor aquesta qüestió de l'organització productiva a partir de les condicions en què estaven sotmeses les mateixes famílies.

Per fer-nos una idea del volum d'aquesta indústria només a Paterna a primeries del segle XV, si atenem que es pagava una novena part del producte, es dóna un munt total de 100.000 s. (més que les rendes de tota la senyoria, que englobava Sogorb o Benaguasil). Tanmateix, mercé a la condició de monopolis, els principals mitjans de transformació, com eren els forns de cocció, restaven concentrats. Novament, els paral·lelismes amb altres exemples del sector secundari són manifestos. Aquesta circumstància permetia una millor exacció de la renda, però també l'adopció d'unes determinades característiques i l'acompliment de les disposicions tècniques. Al llarg d'aquests segles, a Paterna o Manises, bona part d'aquestes rendes provinents de la producció, però també l'explotació d'aquests forns, foren arrendades a sovint a mercaders de la ciutat de València, mentre en els casos de la terrisseria d'abast local o comarcal sobreeixiren determinants musulmans més acabalats que es feren amb aquests mecanismes. En resumits comptes, si bé no s'intervindria directament sobre la producció, tant els senyors feudals com aquests burgesos, la determinarien en bona mesura.

Aquesta organització, atesa la seua localització i les condicions ben avantatjoses per a aquells que disposaven del producte final (els paral·lelismes d'aquestes situacions es poden eixamplar amb la morera o el sucre, sense eixir de les famílies mudèjars), va ser clau per explicar els canvis que s'aniran donant per adaptar-se al consum.

Exemple de ceràmica blava i daurada, Museu de la Ceràmica de Manises

Retornem a l'autor del llibre de què parlàvem al començament. A mitjan segle XIV, la ceràmica valenciana predominant en l'exportació acabà sent la blava i daurada i, com ha assenyalat García Porras en diversos articles (singularment «Ceramiche invetriate e smaltate provenienti dalla Penisola Iberica in un borgo medievale del Ponente ligure...», Archeologia Medievale, XXX, 2003) a partir de les troballes en diversos jaciments italians, fins i tot arribà a desplaçar completament l'andalusina. Així doncs, la connexió cada vegada més intensa del País Valencià amb els mercats internacionals de l'Occident des de mitjan del Tres-cents, en aquest cas en les xarxes de la riba nord a l'oest de la Mediterrània, va propiciar que, juntament amb les altres mercaderies eixides o portades en les escales mercantils, aquesta producció anara guanyant pes. I, de retruc, que aquesta indústria continuara reproduint-se.

De les cabanyes a l'aldea

En un recentíssim post comentàvem com les anàlisis i les hipòtesis dels primers segles medievals han estat un dels àmbits més innovadors i suggeridors de la historiografia de l'Edat Mitjana, i com les noves dades i els nous punts de vista aportats per la arqueologia, fonamentalment, estan canviant moltes de les tesis sostingudes de forma majoritària pels historiadors fins fa no massa temps.
De nou, assenyalem dos treballs de síntesi i d'interpretació dels resultats produïts en diverses excavacions, ara en l'àmbit de la península Ibèrica, publicats per la revista ja citada d'Archeologia Medievale. Un d'ells, si bé l'aparell de les conclusions és un tant feble, és el de l'arqueòloga A. Chavarría Arnau, titulat «Considerazioni sulla fine delle ville in Occidente» (núm. XXXI, 2004, p. 7-19) i referit a un dels temes que ha originat un major debat en l'alta Edat Mitjana: la trajectòria de les villae tardoantigues.

Detall d'un mosaic del jaciment dels Banys de la Reina

Retenim ací l'evolució que perfila a partir de les transformacions planimètriques i de les funcions dels espais en les troballes realizades. Al marge dels processos complexos que comportaren l'abandó de moltes d'aquestes unitats, la línia principal és que al llarg dels segles IV-VIII aquestes residències d'esbarjo -d'otium aristocràtic- devingueren en uns espais productius, s'amortitzà l'espai per a usos també habitacionals o, fins i tot, aparegueren zones funeràries; en suma, resultaren molt menys obstentoses que en segles passats. En la villa dels Banys de la Reina a Alacant o la de l'Horta Vella a Bétera, les instal·lacions termals s'usaren per a les reserves de peix o bé per a un depòsit en un lloc fresc.

Els primers símptomes d'açò es detectaren des dels darrers segles del domini romà en les petites i mitjanes residències, lligats a la progressiva ruralització de la societat, però també als canvis operats en les relacions socials, amb la major dependència dels propietaris menuts o bé amb la presència de treballadors o jornalers agrícoles en aquests espais. Aquesta modificació de les estratègies econòmiques acabà afectant també a l'aristocràcia a partir del segle V. La naturalesa de tots aquests cada vegada més complexos processos, però, és un de tants interrogants que resten per respondre.
Això no obstant, a més d'aquests llocs privilegiats, l'arqueologia s'està ocupant, si bé amb moltes dificultats, de l'evolució de l'espai domèstic. És a dir, que a partir de l'anàlisi dels llocs de residència i treball, de l'àmbit domèstic, és possible copsar alguns dels profunds canvis socioeconòmics operats en l'alta Edat Mitjana i que fins al moment no s'havien ni arribat a considerar. A l'efecte, l'altre article al que volem fer referència és el portat a terme per a A. Azkarate i J. A. Quirós que, malgrat ser un balanç d'un tema en principi marginal com és la construcció de cases amb materials efímers -fusta, fang, etc.-, s'insereix plenament amb alguns dels punts nodals de la recerca d'aquest període.
En «Arquitectura doméstica altomedieval en la península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa María de Vitoria-Gasteiz, País Vasco» (Archeologia Medievale, XXVIII, 2001, p. 25-60), aquests dos investigadors han compilat més de 40 jaciments dels segles IV-X que han estat excavats en la meitat nord de la península Ibèrica. En primer lloc, han posat de manifest la importància de la construcció en fusta, menyspreada tradicionalment en ser considerada de major valor la realitzada en pedra. La partició taxativa d'una Europa mediterrània que edificava en pedra, com a herència romana, s'ha fet en mil miquetes també en altres països meridionals: en l'imperi Romà moltes de les construccions eren alçades efectivament amb materials efímers i també en moltes de les troballes penínsulars posteriors (a Lleó, Xixón, Gasteiz, per exemple, totes les d'àmbit domèstic ho foren amb fusta en els segles altomedievals; també en ciutats de certa importància com Mérida o València la seua presència no era inusual), inclosos en els espais més distingits i les classes més acomodades. Sense concretar-ho massa, els autors assenyalen que s'ha de situar en uns paràmetres diferents als fins ara aportats aquestes circumstàncies i en unes altres disjuntives, ben distints dels pressupòsits heretats, fet que revaloritzarà les petjades que han deixat i permetrà una millor comprensió d'aquestes realitats.

Església de Santa Maria a Vitòria, eregida després de la concessió de la carta pobla de Sanç el Savi de Navarra a finals del segle XII. Al seu entorn s'hi troba una de les excavacions més importants per al període altomedieval de tota la península.

Una de les troballes més interessants d'aquest jaciment. Ací es pot veure la superposició de clots per als habitatges de fusta, açò és, la continuïtat de l'assentament. La carta pobla del 1181 diu d'aquest poblat que "vocavatur Gasteiz", i va ser substituït per un nou nucli habitat, Victoria.

Però, més enllà d'això, el més interessant d'aquesta aportació és la referent als hàbitats rurals, tot i l'enorme diversitat també en la península. En front de la idea, sostinguda fins i tot entre alguns dels renovadors de la historiografia altomedieval, d'uns habitatges estacionals, el primer que colpeix és la relativa estabilitat dels assentaments. Estabilitat també en les seues dimensions, el que ens parla d'una població que mantingué dalt a baix els seus contingents. No es tracta encara d'un hàbitat concentrat en aldees, però sí d'una tendència a l'agrupament abans del segle VIII. I contràriament a un certa percepció d'uns caça-recol·lectors prehistòrics i d'una societat amb jerarquies atenuades, l'anàlisi social de l'espai ens allunya d'aquesta imatge per als primers segles medievals. Tanmateix, quin era el contingut d'aquesta diferenciació social? Quines relacions socials eren les que dominaven en aquestes zones rurals? Quina relació tindria l'afirmació de la família conjugal al llarg d'aquesta etapa?
El més important, però, és que l'arqueologia, en base al seu estudi de l'hàbitat a partir de les múltiples relacions que es donaven en l'àmbit d'una sola comunitat i, fins i tot, del mateix espai domèstic, està proporcionant una suma pacient de dades molt concrectes. I sols amb l'acumulació i la sistematització dels resultats de totes aquestes recerques, que tenen un abast microespacial, es pot aprofundir l'organització econòmica i, per tant, en l'evolució d'aquelles societats abans de la implosió del feudalisme. La qual cosa consenteix, alhora, que es dote de nous sentits a les escasses fonts escrites conservades.

Entre la ciència forense, l'arqueologia i la història de l'alimentació

Tradicionalment, el període catalogat com a l'alta Edat Mitjana ha estat farcit d'impressions i valoracions certament pejoratives per a l'occident europeu. L'ensorrament de l'organització de l'imperi Romà (si bé la historiografia nacionalista identificava els posteriors regnes bàrbars com l'embrió de la història pàtria), la desvertebració de la xarxa de ciutats (en front d'un procés de pobra ruralització i d'economia de subsistència, en fi, que no era expansiu), la manca de testimonis escrits (i, per tant, de civilització i d'altres monuments en pedra)... Tot plegat ha fet que es correguera un vel d'obscuritat a la societat d'aquests segles, que es donara una pàtina molt negativa a unes realitats ben complexes al si del continent europeu i al llarg de la seua evolució. Aquesta és, així i tot, una visió predominant encara hui en molts autors.

Això no obstant, diversos historiadors, amb una relectura molt més acurada de les fonts i emprant un ampli ventall d'aquestes -i no només documentals- a més d'una metodologia molt més rica per aproximar-se a altres fenòmens menystinguts, han posat cap per amunt totes aquestes hipòtesis, fins i tot, per a constituir algunes de les innovacions teòriques més ressenyables al si de la historiografia medieval. Per un costat, Chris Wickham ja assenyalà l'enorme diversitat que es donà en els boscos anglesos durant els primers segles medievals, que va comptar una gran disponibilitat de recursos. Per un altre, M. Montanari, des de la perspectiva de la història de l'alimentació, posà de relleu la gran diversitat nutricional que va tindre lloc en aquesta etapa, molt més rica que en època clàssica o després de la revolució feudal, en què les societats europees ben bé van haver de mantindre una dieta molt més monòtona i depenent dels cereals. Ara bé, aquest historiador italià sembla que ha matisat algunes de les seues conclusions en els seus últims treballs.

En aquest sentit, algunes de les aportacions de l'arqueologia -que per a aquest període potser dotarà de les recerques més completes al voltant de l'economia i la societat-, estan refermant totes aquestes darreres propostes. Volem comentar ací un article aparegut en la revista italiana Archeologia Medievale, de la mà dels arqueòlegs I. Barbiera i G. Dallazuana, «Le dinamiche della popolazione nell'Italia medievale. Nuovi riscontri su documenti e reperti archeologici», en el número XXXIV del 2007, p. 19-42. Tot i que en principi està emmarcat dins la demografia històrica, en aquest text també es reflexiona sobre altres temàtiques que marquen també la dinàmica de les poblacions -les relacions socials, l'estructura econòmica, els comportaments socials, etc.-.

En concret, han compilat les dades de més d'una cinquantena de necròpolis del centre i nord de la península Itàlica entre els segles I a. C. i XVI, en què s'han realitzat anàlisis forenses i químics als cadàvers trobats, sobre els esquelets. Per un costat, s'han analitzat les dents dels infants i la seua insuficiència o no de calci, i ací es pot resseguir, com en els anells dels arbres, la formació des que apareixen. D'això es dedueix que en el període de l'imperi Romà la lactància es deixava des de ben prompte, no arribava ni tan sols a l'any fins en un 90% dels casos, segons els símptomes d'hipoplàsia detectats. A partir del segle IV i, sobretot, del segle VII els nadons eren alletats fins els 3-4 anys o més. El que indica, tot plegat, que tant mares com nens gaudiren d'una millor disposició alimentària durant aquelles centúries. Valors que tornaren a caure bastant a partir del segle X.

Per una altra banda, la criba o plec que apareix en els cranis, fonamentalment en l'àrea occipital, indica hiperostosi -lligada a anèmies, manques de ferro, estrés alimentari...- i aquesta descendeix de la mateixa manera i de forma notable a partir del segle IV. Tot siga dit, les dades per als segles XII-XIII són aviat contradictòries i no tant contundents en la pretesa minva nutricional.

Fresc del segle XIV que representa una fossa-ossari a Santa Maria del Casale de Brindisi

Un altre arqueòleg italià, F. Giovannini, en diversos treballs ha proposat un esquema explicatiu interessant sobre aquests fenòmens, arreplegant en part les idees esbossades per Wickham, bo i que requeriria de nombroses matisacions, especialment l'apartat neomaltusià. Per a aquell autor la millora de l'alimentació (palesable també en les fonts arqueològiques com hem vist suara) que s'experimentà en els segles altomedievals es traduí, en efecte, en una prolongació de la lactància i, per tant, en una baixa mortalitat infantil. Gran part de les societats de l'Occident europeu van mantindre mentre van poder una contenció en la fecunditat amb l'allargament en l'accés al matrimoni, el que pot explicar l'escàs creixement demogràfic que ha anat anotant la historiografia, i, en la mesura en què fou una població en molts casos estacionària i amb hàbitats no permanents (amb la manca de poders locals forts i de classes socials que se'n serviren i obligaren la seua concentració), mantingueren una baixa pressió sobre els recursos, cosa que activà aquest cercle amb uns aliments més diversificats.

Butlletí de l'IUHJVV-8

Com sempre a final del curs acadèmic, acaba d'aparèixer el Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra. Serveix per a donar eixida als primers fruits de les tesines dels doctorands, per a contactar amb altres professors tot demanant la seua participació a través d'escrits o entrevistes, i per a fer balanç de l'activitat del curs.

Enguany la collita ha estat fructífera: el seminari anual ha comptat amb valuoses intervencions, com les de José María Portillo, Daniele Conversi o Florence Gauthier, i ha hagut bona cosa de tallers, taules rodones i jornades, bo i posant èmfasi en les qüestions relacionades amb la societat civil, la perspectiva de gènere i la tasca i la funció dels historiadors en el món contemporani.

En aquesta ocasió, a més, hi podreu trobar al butlletí dues aportacions sobre història medieval, la meua pròpia i l'entrevista a l'Stefano Cingolani que vam publicar ací mateix. Amb organització, empenta, treball i una mica de finançament i de generositat per part de tothom es poden abonar els camps historiogràfics, sens dubte.