L'eclosió de la diversitat lingüística durant els segles XIII i XIV

Mapa de llengües a Europa en l'actualitat elaborat per l'oenegé Eurominority

Les llengües, a banda d'un bé preciós que molts ens estimem, són també en els nostres dies objecte de profundes polèmiques públiques: pel seu ús quotidià, pel seu ús en l'administració, pel seu ús en l'educació, per la seua normativització en certs casos, per la seua promoció institucional, etc. Abans de la construcció dels Estats contemporanis, tanmateix, tot era molt diferent: no hi havia educació pública ni alfabetització de masses, de manera que els usos de l'escriptura i la lectura quedaven limitats a un sector reduït i a voltes especialitzat de la societat, i evidentment tampoc hi havia un sistema de mitjans de comunicació a gran escala tal com l'entenem hui en dia, amb diaris, televisions, ràdios i publicacions digitals. De fet, podríem dir que les llengües han anat experimentant un procés de conflictivització i persecució conforme ha anat avançant el procés de construcció dels Estats-nació occidentals, en els quals moltes vegades s'han cercat models culturals -i fins i tot ètnics- de caràcter homogeni. No cal anar molt lluny per a trobar exemples d'aquest tipus: una de les acusacions reiterades que es feia contra els moriscos del regne de València en vespres de l'expulsió de 1609 era el seu manteniment de la llengua àrab, mentre que posteriorment, entre els segles XVIII i XX, molts valencianoparlants abandonaren la seua pròpia llengua -i alguns continuen fent-ho- a causa del vilipendi homogeneïtzador projectat des de les mateixes estructures estatals.

Durant l'edat mitjana, en canvi, la situació era distinta i la mateixa consciència de parlar una llengua pròpia i particular fou bastant tardana. No debades, el llatí fou l'única llengua de cultura tant per a l'escriptura -reduïda bàsicament als ambients eclesiàstics- com per als principals actes polítics durant diversos segles, com a mínim des del VII fins al XII. Així, per exemple, els primers textos literaris en català, com les Homilies d'Organyà, no aparegueren fins a començaments del segle XIII i els primers esments particularitzadors de la llengua com a cathalalanesch o cathalà no es produïren fins a finals d'aquella centúria, en la dècada de 1290, atés que anteriorment se l'anomenava simplement romanç. Amb tot, les diferències entre les diverses llengües nascudes del llatí eren ja evidentíssimes a l'altura del segle XIII i podem trobar una bona mostra d'això en el Llibre dels fets de Jaume I, que probablement va ser redactat entorn de 1270. Com han destacat molts dels seus estudiosos, l'obra va precisament farcida de converses bilingües en les quals un interlocutor -normalment el mateix rei- parla en català i l'altre en un altre idioma com l'àrab, l'aragonés, el castellà, l'occità, el francés o el portugués. Una de ben coneguda és aquella en què Jaume I aprofita per a fer un acudit -cal recordar que la crònica estava pensada per a ser recitada en veu alta- a propòsit de la llengua francesa del mestre del Temple Hug de Montlaur. Quan discuteixen sobre l'oportunitat d'atacar la torre de Montcada en 1235, el mestre diu mig en francés i mig en català -cal llegir-ho amb accent francés: "Je hi dic aytant, por moy, que la parola si est bona ab què haja que menger la ost; mas a moy sembla bien que sest loch de la torre de Muntcada, que estoyt molt pres de les turs de València". A la qual cosa el rei, burlant-se del fet que haguera dit turs en compte de torres, respongué: "Mestre, en esta terra no ha turchs!".

Torre andalusina de Bofilla, propera a Montcada (foto de Quim Granell). Evidentment per ací no hi havien turcs en el segle XIII

Un altre dels passatges bilingües de la crònica mostra que el monarca també parlava la llengua castellana -amb catalanismes-, ben propera de l'aragonesa que li era pròpia i familiar des de menut. Així, quan assistí en 1269 a les noces del príncep de Castella a Burgos es trobà amb el seu nét Sancho, fill d'Alfons X el Savi i de Violant d'Aragó -filla de Jaume I-, i mantingué amb ell la següent conversa: "—Don Sanxo, vós volets ésser cavaller de Don Ferrando? E ell dix: —Avuelo, lo que vos en querees en quero jo. E nós dixem: —Doncs, açò en queremos nos: que vos, que prendades cavalleria de vostre padre e no d’otro omne. E él dix: —Senyor, plaç-me e fer-lo he como vos queraes e como vos conseylades". És ben lògica aquesta conversa que comença en català i acaba en castellà, puix Sancho s'havia criat en la mateixa cort castellana. Però la que alguns autors no han considerat tan lògica, i fins i tot han titlat d'invent o error de la crònica, és la que Jaume I mantingué amb el seu fill Pere, el futur Pere el Gran, en l'acte de reconciliació que ambdós protagonitzaren a Xàtiva en les vespres del Nadal de 1273 -després d'un enfrontament motivat per les lluites que Pere havia encetat amb el seu germanastre Fernán Sánchez de Castro, fill natural del rei.

Segons el text de la crònica jaumina, l'infant Pere, que llavors tenia 33 anys, s'adreçà a son pare en aragonés i no en català com potser podríem esperar: "Senyor, lo que jo feyto he me pesa muyto; e muyto gran dolor n’e en mon coraçón cant jo feyto he neguna cosa que a vos pesa. E viengo aquí, a vostra mercè, e fets de mi e de les mies coses lo que vos queredes, e de los mios". D'altres autors, en canvi, ho consideren perfectament normal, atés que les dues llengües eren habituals en la cort i que, a més a més, en aquell acte públic de reconciliació podien intervindre altres factors, com -hi afegim- una possible presència majoritària de nobles aragonesos en el seguici de l'infant. De fet, tot i que es tracta d'un text bastant posterior, de 1344, i escrit en la cort portuguesa de Dionís I de Portugal, hi ha una altra crònica que indica que Pere el Gran poc abans morir en 1285 hauria expressat el seu malestar amb la noblesa catalana per haver-lo desemparat, segons s'afirma, en la batalla del coll de Panissars i ho hauria fet a través d'un rebuig conscient a la llengua catalana. En concret, el text relata que el seu majordom li hauria preguntat en català "Volés manjar motón [moltó]?", a la qual cosa ell hauria respost:  "Non, que en mal punto yo tanto crey por él e tanto fize por los deste lenguaje, por que yo he de venir a muerte; mas quiero comer carnero, que es lenguaje de Aragón". Fóra una escena real o no, tots aquests passatges mostren, d'una banda, que les corts reials com la dels monarques aragonesos eren espais multilingües i, d'una altra banda, que ja aleshores les opcions lingüístiques començaven a tindre una significació simbòlica ben important, un fenomen que no deixà de créixer. 

Testament de Jaume I (1881), oli del valencià Ignasi Pinazo que mostra la darrera conversa entre el monarca i l'infant Pere. En quina llengua parlarien?

Un altre exemple el trobem en la coneguda discussió entre Alfons el Benigne i la seua consort, la reina Elionor de Castella, que hauria tingut lloc entorn de 1332 arran del motí encapçalat a València per part de Francesc de Vinatea. Els fets són narrats per la Crònica de Pere el Cerimoniós, redactada probablement en la dècada de 1370, i, encara que és ben possible que Alfons el Benigne parlara aragonés amb Elionor, ací apareix davant dels jurats de València parlant-li en català: "Ella, tota irada, plorant, dix: —Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos. E lo senyor rei respòs:—Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons". Novament la llengua sembla adoptar un paper ben simbòlic. I diem que possiblement Alfons el Benigne parlava en aragonés als seus íntims, ja que els seus col·laboradors més estrets, com García de Lóriz o Lope de Concud, eren aragonesos i, de fet, aquella va ser la llengua en què escrigué fins a la seua pròpia mort en 1336 al seu primogènit, l'infant Pere, que també cresqué en un entorn en el qual predominaven els cavallers d'Aragó. L'evolució lingüística d'aquest darrer, el futur Pere el Cerimoniós, és també molt interessant i ha estat estudiada pel filòleg Fernando González Ollé, que ha copsat que si bé al començament del seu regnat en 1336 -quan tenia 16 anys- la seua llengua habitual era l'aragonés, prompte es decantà cap al català probablement per dos factors: per un viratge en la seua política cap als interessos mediterranis de Barcelona i Catalunya i per la influència de la pròpia Cancelleria reial, que precisament a mitjan segle XIV experimentà un gran avanç del català com a llengua d'ús corrent. 

Fins aleshores, de fet, en la Cancelleria de la Corona d'Aragó havia predominat el llatí, un cas únic en la península Ibèrica, ja que des d'un segle abans, com ha mostrat Inés Fernández-Ordóñez, els vernacles s'havien imposat de manera exclusiva tant en la Cancelleria de Navarra (des de Teobald I en la dècada de 1240) com en les de Castella (des d'Alfons X en la de 1250) i Portugal (des de Dionís I en la de 1280). Les raons per a aquesta divergència no són encara conegudes, però és possible que hi influïren, d'una banda, la pertinença de la Corona d'Aragó a una àrea vinculada a tot l'arc mediterrani en què la cultura notarial llatina era més forta i, d'una altra banda, a la mateixa diversitat idiomàtica de les seues elits, de llengua catalana i aragonesa, un factor que tal vegada afavorí el manteniment del llatí com a llengua franca cancelleresca durant més temps. A partir de mitjan segle XIV, tanmateix, l'avanç de les llengües vernacles, l'increment i eixamplament a nous sectors socials del seu ús escrit i la presa de consciència lingüística particular feren que en la Cancelleria reial acabara predominant el català, l'idioma principal de Pere el Cerimoniós, com acabem de veure, i de la majoria d'escrivans que hi treballaven -unes causes que també conduïren, per exemple, a què els valencians començaren a denominar aquell idioma com a valencià des de finals de la centúria. 

Mapa dels regnes ibèrics en el segle XV

D'una altra banda, la progressiva definició de les diverses llengües i la identificació sociocultural amb elles continuà potenciant el caràcter simbòlic del seu ús públic. A finals del regnat del mateix Pere el Cerimoniós es produí un cas que ho exemplifica: en les Corts de 1382-1383, que eren Generals a Aragó, València i Catalunya, es discutí qui seria la primera persona en contestar al discurs inicial del rei, a qui representaria i "in qua linga" ho faria. En aquesta discussió és interessant apuntar que els representants d'Aragó i de València -el bisbe de Tarassona i el mestre de Montesa, que era l'oncle d'Ausias March- proposaren que fóra l'infant Martí, que era també senyor del comtat de Xèrica -pertanyent al territori valencià- i de Luna -pertanyent a l'aragonés-, i que ho fera "en lengua aragonesa". I és que no debades, com ja vàrem explicar ací mateix, la noblesa d'origen aragonés fou la preeminent en el regne de València durant el primer segle i mig de la seua existència i és plenament lògic que a l'altura de 1383 s'alineara amb els aragonesos en aquesta qüestió. Finalment el rei féu el seu discurs en català i li respongué en primer lloc l'infant, en efecte, en aragonés, un procediment que es repetiria a partir de llavors en les Corts Generals, comunes, a Aragó, València i Catalunya dels segles XIV i XV. Tanmateix, si bé en les de 1435-1436 es tornà a repetir la mateixa discussió, la proposta de seguir el costum de respondre en aragonés fou ja defensada en solitari pels aragonesos, sense suport dels valencians, una mostra, segurament, de l'avanç que havia experimentat el català/valencià com a llengua de les elits del regne. 

Així, partint d'un ús comú del llatí en els actes i les escriptures públiques dels segles altomedievals i plenomedievals, els diversos idiomes anaren perfilant-se i quedant progressivament associats a determinats valors socials i culturals derivats de les relacions de poder, cosa que provocà el bandejament d'alguns com a llengües de cultura. El cas del valencià és conegut: primer perdé valor entre les elits dels segles XVI i XVII com a conseqüència de la integració del regne de València en una Monarquia en què el castellà ocupava eixa posició central i posteriorment, a partir del segle XVIII, fou bandejat de qualsevol espai institucional. En conseqüència quedà relegat a l'ús quotidià del poble, una part del qual també començà a abandonar-lo a partir dels segles XIX i XX, coadjuvat per la construcció contemporània d'un Estat nacional de matriu cultural castellana. Quina serà l'evolució futura, atesa la presa de consciència lingüística de molts valencians en les darreres dècades, és impossible d'esbrinar. Mirar al passat, en tot cas, ens pot servir, d'una banda, per a relativitzar fins a cert punt els conflictes lingüístics i, d'una altra banda, per a saber d'on venim i cap a on anem. Els valencians, que tenim el nostre origen com a poble en el segle XIII, venim d'un món d'eclosió de la diversitat lingüística, mentres que actualment vivim en una societat que tendeix, inversament, cap a l'homogeneïtzació, però valora, al mateix temps, la riquesa de la diferència. Triar uns valors o altres està a les nostres mans: es tracta d'una decisió individual, però també de caràcter col·lectiu.

Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A aquest "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'hagués convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'aquesta tradició al cas valencià, essent forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que aquesta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlés romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen aquesta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'aquesta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant aquesta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprengués "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els homes que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En aquesta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents.