Cap a on tirem?
En maig de 2009 la Mediterranean Studies Association i la Università di Cagliari reteren homenatge al medievalista Marco Tangheroni (1946-2004) en el marc del dotzé Congrés anual d'estudis mediterranis, celebrat a la mateixa capital sarda. Recentment han estat publicades a la Rivista dell'Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea les intervencions que hi tingueren lloc per tal de recordar la seua persona, que havia faltat cinc anys abans, l'11 de febrer de 2004, el mateix jorn en què se celebra la festa de la Mare de Déu de Lourdes, patrona dels malalts. La coincidència no la indique jo, sinó que l'apuntà Stefano Chiappalone en una ressenya al llibre de Tangheroni Cristianità, modernità, rivoluzione, publicada a la revista digital del Istituto Storico dell'Insorgenza e per l'Identità Nazionale. Hi recordava la seua primerenca mort -a punt de complir els 58 anys- a causa d'una malaltia crònica i, alhora, la seua estreta relació amb il mondo cattolico.
No debades Tangheroni va militar des de 1970 a Alleanza Cattolica, una associazione che si propone lo studio e la diffusione della dottrina sociale della Chiesa, i va ser un actiu intel·lectual de la dreta conservadora italiana. En tot cas, les seues adscripcions polítiques no amaguen la gran quantitat de dades i informacions que el professor toscà va aportar al coneixement de la història medieval, especialment pel que fa al comerç en la Mediterrània occidental: més d'una desena de llibres propis i vora cent trenta articles en a penes 30 anys de carrera l'avalen. Tanmateix, en aprofundir en l'obra d'un autor és convenient conéixer els seus pressupòsits ideològics a l'hora d'abordar la matèria historiogràfica, un fet que els joves medievalistes no solem tenir en compte, atés el nostre desconeixement inicial de les "batalletes" polítiques dels historiadors acadèmics. En aquest sentit, Tangheroni no se n'amagava -ans al contrari- i llegir-lo -podent comparar els seus escrits històrics amb els ideològics- és tota una oportunitat per tal de constatar que les diferents maneres de fer història es corresponen amb les diferents maneres de pensar la vida desenvolupades per cada historiador.
Així, sota l'etiqueta d'una "història humana", una història de les persones que es rebel·la contra la història materialista i de les estructures -a les quals acusa de simplistes-, trobem que els estudis de Tangheroni incideixen en les decisions preses pels individus per tal d'explicar l'evolució històrica. Perquè eixa, d'una altra banda, és l'única funció de la història per a ell: explicar el que ha passat, sense -teòricament- tractar d'influir en el present o en el futur (la storia è incapace di previsioni). No obstant, és evident que la seua forma de fer història, obertament antimarxista, també tractà d'intervenir en la seua realitat coetània, modelant alhora -i com fem tots- una realitat històrica pròpia. En els llibres de Tangheroni no trobarem excessius conflictes socials ni excessiva crítica a les elits dominants, mentre que, contràriament, l'ordre social establert per institucions jerarquitzades apareix com la força motriu de la felicitat humana. I és que aquesta era la seua particular ideologia aplicada al present, com demostren les seues crítiques al racionalisme il·lustrat i els nous valors culturals emergits del maig del '68. Això deia, per exemple, en parlar del concepte de "comunitat de destí" per a la Scuola di Educazione Civile:
Esempi di false comunità di destino sono oggi i così diffusi centri sociali che sono comunità… solo nel senso in cui il diavolo è scimmia di Dio. Certe rievocazioni del ’68 tendono a far credere che le manifestazioni studentesche fossero manifestazioni di festa, ma così non era. Si trattava invece di momenti orgastici, di rovesciamento totale... Noi viviamo le conseguenze del progetto libertario-illuministico volto a combattere tutte le autorità politiche e religiose, col risultato di porre come unica fonte di autorità l’individuo. Ora, se l’individuo è unica autorità per se stesso, bensi capisce che crolla qualsiasi fondamento della morale... Questi ultimi decenni si sono dunque viste le pratiche conseguenze dell’aver demolito a livello teorico i fondamenti della morale... L’individualismo etico è disarmato anche in una prospettiva teorica di fronte a problemi come quelli, enormi, che solleva per esempio la bioetica. Ecco, quindi, un pensiero laicista arrancare oggi alla ricerca disperata di un fondamento dell’etica che non si può trovare se non ritornando ad una visione naturale e cristiana dell’uomo.
Símbol de l'Alleanza Cattolica
Fet i fet, Tangheroni considerava l'Edat Mitjana com una època que calia reivindicar, ja que el paper central del cristianisme en la societat occidental havia donat lloc a una civilització lluminosa: un passato sociale particolarmente glorioso. El principi jeràrquic d'autoritat en cossos adequadament ordenats i guiats per l'ideal catòlic havia funcionat harmònicament, de manera que fins i tot els remers de les galeres havien estat uomini liberi amb dret a partecipare alle decisioni de les armades... Si havia funcionat per als temps medievals, també podia funcionar en l'actualitat com a antídot contra la decadent modernitat provocada pels corrents de pensament hereus de la Il·lustració. Amb tot, hi havia una diferència fonamental: l'Estat modern, aleshores inexistent, i que podia exercir un poder totalitari no desitjat per la doctrina social catòlica. En aquest sentit, Tangheroni criticava les teories del feixisme italià, tot i que considerava que mai s'havien aplicat de forma pràctica: per fortuna degli Italiani di allora il Fascismo, nella sua applicazione, non fu in realtà così totalitario. En tot cas, atés que l'Estat era actualment una realitat ben consolidada, no es podia rebutjar sinó que calia enfortir-lo, ja que podia servir per tal de defensar la identitat d'un dels cossos socials bàsics, la nació, en el context de les migracions lligades a la globalització:
Ora se è vero che lo Stato nazionale, come abbiamo detto più sopra, si è affermato a danno delle realtà intermedie, è anche vero che oggi, di fronte a questa Europa e ancor più di fronte alla eventuale planetarizzazione del mondo, esso costituisce una difesa delle identità... Da ciò la necessità di porsi il problema della difesa delle differenze e della difesa delle identità.No és estrany, doncs, que Tangheroni reivindiqués la figura de Samuel Huntington i la seua teoria sobre el xoc de civilitzacions. Tampoc és estrany, per tant, que justifiqués les actuacions de l'Imperi espanyol a Amèrica Llatina: si els sacrificis humans dels inques i els asteques eren compresos en nom d'un relativisme cultural que no reconeixia jerarquies de civilització, allora non si vede perché ai poveri spagnoli invece questa relatività debba essere sistematicamente negata. En conseqüència, és perfectament lògic que ell mateix prologués el llibre de Jean Dumont Il vangelo nelle Americhe. Dalla barbarie alla civiltà. I, evidentment, tampoc escaparen de les seues crítiques els musulmans, davant els quals calia estar alerta, puix sappiamo che la guerra è stata certamente vinta da Cristo, ma che prima della fine [dels dies] molte battaglie potranno essere perdute.
Nicolàs Gómez Dávila (Bogotà, 1913-1994)
En darrer terme, tot això explica també que el seu darrer llibre, publicat pòstumament i dedicat a Giovanni Cantoni, fundador d'Alleanza Cattolica i de la revista Cristianità, fos: Della storia. In margine ad aforismi di Nicolás Gómez Dávila (2008). Es tractava d'una sèrie de reflexions historiogràfiques realitzades a partir dels escrits d'aquell filòsof colombià, un pensador tradicionalista i de caire radicalment antimodern, que va escriure un assaig sobre El reaccionario auténtico i va desenvolupar aforismes com ara: Todo fin diferente a Dios nos deshonra; Los parlamentos democráticos no son recintos donde se discute, sino donde el absolutismo popular registra sus edictos; Las ideas de izquierda engendran las revoluciones, las revoluciones engendran las ideas de derecha; El progreso es el azote que nos escogió Dios. Tot plegat, el pensament de Tangheroni connectà a fons amb la visió de Gómez Dávila per tal de lluitar contra la idea che l’impegno per restaurare una civiltà cristiana sia pura utopia. Com deia, aquesta aspiració particular no trau mèrit a la ingent obra historiogràfica de Marco Tangheroni, però cal tenir-la en compte a l'hora d'abordar-la i extraure'n el màxim profit. Tota la història que fem és esclava de la nostra pròpia ideologia, siga quina siga. Cal, almenys, ser-ne conscients.
