Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (I). Els inicis en 2012

Grup Harca
Un esdeveniment està sacsejant a hores d'ara el medievalisme valencià. I és que per primera vegada el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, de la mà d'Antoni Furió, ha organitzat un seminari continu a la manera anglosaxona. Per la sala d'actes del departament han de passar, entre octubre de 2012 i desembre de 2014, tots els medievalistes valencians, o que fan recerca sobre el País Valencià (vegeu ací el programa). Dues idees s'escauen d'això. Primer, la interdisciplinarietat de la trobada: historiadors documentalistes, arqueòlegs i paleògrafs; historiadors de la llengua i de l'art... Tots poden sotmetre la seua recerca a la crítica dels col·legues. I d'aquesta idea es desprèn la segona amb la qual naix aquest seminari, ja que no es tracta d'una conferència ni d'una trobada per rebre felicitacions, sinó que es vol fomentar el debat i la discussió científica i es volen aportar noves perspectives d'anàlisi al company. Per la nostra banda, volem destacar la participació dels medievalistes de la resta d'universitats valencianes, i especialment dels de la Universitat d'Alacant, ja que la col·laboració entre els historiadors de qualsevol punt del país hauria de ser molt més fluida si volem un medievalisme valencià potent.

La continuïtat del seminari en el futur, després de dos anys d'intervencions, dependrà de l'èxit d'aquesta primera experiència i de que els objectius s'acomplisquen. Esperem que siga per a molt de temps i que esdevinga l'inici d'una nova etapa que acabe amb la inèrcia individualista que en els darrers anys estava abocant el medievalisme valencià a una certa mediocritat. Nosaltres, en definitiva, volem aprofitar el post de hui, que tanca el blog abans de vacances, per a realitzar un balanç de les sessions que s'han fet fins ara en l'any 2012. Des de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver, que va obrir el seminari a l'octubre, fins a la de Vicent Baydal, l'únic doctor per ara del Grup Harca, que ha tancat el primer torn abans de Nadal.

El seminari es pot seguir per twitter setmanalment

Ferran Garcia-Oliver: Elits camperoles a l’ombra de la ciutat de València: els Castrellenes

La primera sessió va arrancar el passat 15 d'octubre de la mà de Ferran Garcia-Oliver i una quinzena de persones que assistiren com a públic, en la seua major part professors del departament. En aquesta ocasió el catedràtic de Beniopa analitzà l'economia del camperolat benestant de l'horta de València a partir d'un encant que va realitzar la família dels Castrellenes a principis del segle XV, la qual pogué localitzar fa més d'una dècada. El pas del temps li ha permès concentrar més referències sobre l'esmentat llinatge, de manera que la seua visió s'amplia més enllà d'aquest document. A partir de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver es va discutir sobre el concepte de camperolat, i de les diferencies que clavillen aquest col·lectiu, més encara en el cinturó d'horta que envolta la ciutat de València en el qual es concentren les sinergies de tot un país. En aquest sentit, l’especialització del treball, i també la gran quantitat d’activitats econòmiques que es duen a terme en una gran ciutat com València, afavoreix una forta estratificació del camperolat. Al mateix temps, però, ofereix un ampli ventall de negocis i treballs que permeten diversificar l’economia. Així Garcia-Oliver ha pogut documentar alguns membres comerciant amb grans quantitats de reble. La història dels Castrellenes posa damunt la taula el paper de la família als temps medievals, especialment entre els sectors benestants. A fi de garantir la pervivència del patrimoni en mans de la família, els Castrellenes despleguen totes les accions legals possibles: són els parents qui adquireixen les terres (per cert, no com deia G. Levi, a un preu inferior del mercat), exerceixen cures i tuteles, i arrenden els molins. Solidaritats que miren de garantir l’èxit de la família. Per a més detalls, us remetem a la publicació del treball que estarà enllestida pròximament. (FA)

Ferran Garcia-Oliver

Carmel Ferragud: La medicalització de les administracions de justícia en la València foral

El 22 d'octubre Carmel Ferragud parlà davant d'una desena de persones sobre l'ús de la medicina en la Justícia de la València foral, una audiència que podria haver estat molt més àmplia si, com li suggerí Antoni Furió, haguera titulat la xarrada El CSI de la València foral. Més enllà de les bromes, Ferragud exposà les primeres valoracions del projecte en el que treballa ara, juntament amb la investigadora científica del CSIC María Luz López Terrada, sobre l'evolució dels peritatges forenses i la participació dels metges en els casos judicials valencians dels segles medievals i moderns. La primera intervenció coneguda data de 1304, a Cocentaina, quan dos barbers i un físic intervingueren en la "dessospitació" o peritatge de les ferides d'una causa amb sang. Això ve a coincidir, precisament, amb la "revolució mèdica" que es produí en la segona meitat del segle XIII, gràcies als nous coneixements i a les noves formes d'aprenentatge i exercici de la medicina que difongueren les universitats a partir de la recepció de les obres clàssiques de Galè i Hipòcrates. Així, els practicants de la medicina, és a dir, els barbers o cirurgians –que donaven l'atenció primària a la població– i els físics o metges –especialitzats en els diagnòstics– passaren a ser requerits pels oficials de justícia a l'hora de peritar indemnitzacions, establir l'evolució de les ferides dels detinguts, determinar les causes de la mort, etc. Les autoritats públiques i els drets civil i canònic atorgaren importància a la participació dels professionals de la medicina en l'administració de la justícia i aquesta funció, analitzada al llarg dels segles, és la que actualment estudia Carmel Ferragud. De segur que ben prompte en podrem veure publicats els primers resultats. (VB)

Carmel Ferragud

Pau Viciano: La funció econòmica del crèdit a curt termini. El País Valencià al segle XV

El 29 d’octubre Pau Viciano abordà davant de més de 30 persones el tema del crèdit a curt termini, tot i que parlà, en realitat, d’una investigació molt concreta: el buidatge de les obligacions registrades al llarg de l’any 1499 davant el justícia civil de Castelló de la Plana. Una vila que llavors comptava amb uns 500 focs, dels quals, entorn d’un 60% eren llauradors, un 20% artesans, un 15% “burgesos” (mercaders, notaris, botiguers) i un 5% clergues o cavallers d’origen mercantil. S’hi registraren fins a 320 compromisos a pagar una suma determinada en metàl·lic (el 80%) o en forment (el 20%) en un període breu de temps (normalment 10 dies), vinculats a préstecs i sobretot a compres a crèdit. Es tractava de contractacions d’una quantitat relativament baixa dins del mercat general del crèdit, d’uns 50 sous de mitjana, molt menys que per exemple els censals, i que es circumscrivia quasi per complet a la mateixa vila de Castelló o les poblacions més properes. En tot cas, era un mercat bastant actiu, ja que fins a un 40% dels habitants de la vila hi estigueren implicats durant aquell any, amb importants diferències: els prohoms, botiguers i cavallers eren els principals fiadors, mentre que els que adquirien els deutes eren bàsicament llauradors i alguns artesans. En aquest sentit, l’aportació més notable de l’anàlisi de Viciano va ser la diferenciació entre les operacions dirigides a la inversió (adquisició de terres, animals, matèries primeres i serveis per a la indústria tèxtil) i les destinades al consum (compra de blats o de roba). El resultat, és clar, en favor de les primeres: fins a un 75% eren operacions d’inversió. Únicament quedaren dues qüestions més obertes: ¿per què només hi ha constància del pagament d’un 25% de les obligacions? la morositat era tan alta? i ¿per què les obligacions es registraven en moltes ocasions davant del notari i no del justícia civil, si el primer era de pagament i el segon gratuït? (VB)

Pau Viciano

Ferran Esquilache: L’arqueologia hidràulica en les gran hortes fluvials. Els orígens andalusins de l’horta de València i la seua evolució després de la conquesta de Jaume I

El 5 de novembre, davant d'unes 35 persones, Ferran Esquilache mostrà els avanços realitzats en l’anàlisi de les grans hortes andalusines, i en concret de l’horta de València. A la seua intervenció abordà, en primer lloc, de manera breu, els principis teòrics de l’Arqueologia hidràulica; i, en segon lloc, l’estudi de determinats casos pràctics en grans hortes que van molt més enllà del que s’havia dit fins ara. Així, a través de l’anàlisi de diversos exemples permetia establir una periodització de la construcció dels diversos espais d’horta andalusins localitzats i, en conseqüència, de l’arribada a València de nous contingents humans. Gràcies a una gran tasca de reflexió, d’observació pràctica i del treball de camp que encara es pot realitzar en una zona gairebé destruïda, Ferran Esquilache ha assajat l’establiment d’un model de construcció dels distints espais d’horta que conformen el sistema hidràulic. Així, parlà de tres fases distintes, amb diferències notables entre elles, tant en la morfologia com en l’estructura de les zones de reg. Segons aquesta divisió, cada fase correspondria a una etapa distinta en el llarg procés de construcció del complex sistema hidràulic que trobarien en funcionament els feudals, les ampliacions dels quals són fàcilment identificables. Foren aquests els dos aspectes que vehicularen el debat posterior. S’aportaren diversos punts de vista sobre la caracterització de la societat andalusina i, especialment, sobre la influència o no de l’estat en la construcció dels sistemes hidràulics. Açò entroncava directament amb la qüestió certament polèmica de les fases o etapes en la dita construcció. S’argüí, per part dels assistents, que sense cronologia ni registres arqueològics que puguen verificar-ho resulta ben difícil establir una periodicitat més o menys exacta que estiga relacionada amb les transformacions socials, polítiques i econòmiques que es produïren a Alandalús. Tanmateix, a l’espera de l’arribada d’uns mínims indicis per poder dur a terme aquesta tasca de periodització cronològica, Ferran Esquilache ha proposat ja una hipòtesi inicial per a començar a treballar sobre ella, i així rebatre-la o confirmar-la amb estudis posteriors. (VR)

Ferran Esquilache

Manuel Ruzafa: La comunidad mudéjar en la sociedad valenciana bajomedieval

El 19 de novembre fou el torn de Manuel Ruzafa, que va haver de realitzar la seua intervenció a la Sala de Juntes de la Facultat per la gran assistència de públic. El doble del que ha estat habitual. Va dedicar el temps inicial a fer un repàs a la seua trajectòria d'investigació, centrada en el tema dels anomenats mudèjars. Primer els de la moreria de València, entre finals del segle XIV i la primera meitat del XV, fins a l'assalt de 1455 al qual va dedicar-hi el seu primer estudi. I en els darrers anys també als mudèjars d'altres moreries urbanes com Xàtiva i Alzira. Així, la seua intervenció, que estava enfocada a la discussió posterior, va consistir en donar algunes pinzellades al voltant de diversos temes de treball, com ara les estructures familiars i les seues activitats econòmiques, la seua relació amb els cristians valencians, les vinculacions econòmiques i culturals amb els musulmans de Granada i el Magrib, i finalment l'exclusió social del grup mudèjar en el conjunt de la societat. Amb tot, un tema concret va planejar sobre la resta al llarg de tota la intervenció, i a més va centrar bona part de la discussió posterior: l'oligarquia mudèjar. La recerca de Manuel Ruzafa s'ha centrat, principalment, en el grup oligàrquic de mercaders que dominava les moreries urbanes. I aquest grup de l'elit, com ara els coneguts Xupió i els Ripoll, sembla que actuaven igual que l'elit dirigent cristiana, ja que estaven units entre ells mitjançant llaços familiars. A més, la seua riquesa estava basada en el comerç, intervenint en el mateixos negocis que l'elit mercader cristiana, tot i destacar el seu paper en la ruta magrebina. Però la seua condició de sotmesos els impedia prosperar en l'escala social de l'oligarquia del regne, per la qual cosa les principals famílies mudèjars acabaven convertint-se al cristianisme per a integrar-se completament en l'elit, o més a sovint acabaven emigrant al nord d'Àfrica. En relació a això últim, un altre dels aspectes comentats fou el de la gran capacitat de moviment dels mudèjars entre la jurisdicció reial i senyorial, o entre els mateixos senyorius. (FE)

Manuel Ruzafa

Javier Martí: Aigua i desenvolupament urbà a Madinat Balansiyya

El 26 de novembre unes trenta persones assistiren a la intervenció de Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, que va parlar dels darrers coneixements que ha proporcionat l'arqueologia urbana sobre la ciutat de València entre l'inici de la descomposició del món antic i l'inici de l'època califal. És a dir, dels coneguts com a segles obscurs alt-medievals, abans i després de l'arribada dels musulmans a una ciutat boirosa, reduïda i desdibuixada. Durant tot aquest període la ciutat es caracteritza pel reaprofitament de la pedra dels antics edificis monumentals, detectada a nivell arqueològic per una gran quantitat de foses d'espoli escampades per tota la ciutat. Això, és clar, denota la desaparició de les estructures econòmiques i socials capaces de mantindre les vies de comunicació i l'ús de les pedreres; però alhora, com defensa Martí, és també un signe de vitalitat constructiva, encara que siga amb materials reutilitzats i tàpia de terra. Una de les operacions urbanístiques detectades del segle IX és la construcció d'un barri artesanal junt a l'antiga catedral paleocristiana i posterior mesquita major. Aquesta associació entre centre religiós i civil, així com la morfologia constructiva de les estructures, podrien ser típiques d'algunes mudun del període, segons es desprèn del paral·lel detectat a Amman, Jordània. Bona part de les actuacions detectades tenen a veure amb l'aigua. L'aqüeducte romà del carrer Quart, que abastia la ciutat antiga, sembla que havia quedat semi-abandonat en època visigòtica, i que es va reaprofitar durant els primers segles del període musulmà per a portar aigua a la presumpta zona àulica on estarà situat l'alcasser del segle XI. Igualment, fa uns anys es va trobar un molí anterior al segle X, relacionat amb el sistema hidràulic de la séquia de Rovella, i una zona d'adoberies al nord de la ciutat, abastides d'aigua pel mateix sistema. En definitiva, cada vegada és més evident que València està deixant de ser una ciutat d'ombres en l'anomenat període paleoandalusí, que semblava deserta per les fonts escrites, per a descobrir-nos que hi havia vida i activitat urbana. Però també és cert que ens resta molt encara per saber. (FE)

Javier Martí

Manuel Benítez Bolorinos: La segunda constitución del Reino de Valencia. Los privilegios de Jaime II: municipalismo y monopolios urbanos

El 3 de desembre el professor associat de la Universitat d’Alacant Manuel Benítez Bolorinos exposà a una vintena d’assistents una part substancial de la seua recent tesi doctoral sobre El reino de Valencia en tiempos de Jaime II. Poderes urbanos y estructura territorial. En concret, se centrà en les transformacions de tipus institucional, fiscal i territorial produïdes en l’àmbit urbà durant aquell llarg regnat, de 1291 a 1327, que es poden resseguir a través de la concessió de privilegis reials o mesures de gràcia. Per exemple, explicà els canvis experimentats en el justiciat i la juraderia de la ciutat de València i d’altres viles, així com en molts altres oficis municipals menors. També destacà la introducció de les primeres imposicions indirectes en la fiscalitat urbana per tal d’organitzar armades que ajudaven el rei en les guerres mediterrànies, així com el repartiment entre rendistes, mercaders i ciutadans dels monopolis del patrimoni reial, com ara els molins, forns, carnisseries, pescateries, obradors, banys, etc. Finalment, remarcà que el regnat de Jaume II fou el que inicià la “domesticació de la noblesa” a través de l’apaivagament de la revolta de la Unió –que implicava els cavallers valencians d’origen aragonès‒, l’expansió bèl·lica i la concessió d’honors i rendes monetàries. Amb tot, malgrat l’esforç sintetitzador realitzat per Benítez Bolorinos, en el debat posterior fou qüestionat parcialment el seu mètode d’investigació, ja que l’arsenal de dades que hi aportà provenia exclusivament d’una única font: la sèrie Graciarum de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, consistent en 39 registres de la cancelleria reial de Jaume II. Tot plegat, la discussió serví per posar de manifest que en la recerca històrica són plenament necessaris la interacció de les fonts i la profunda contextualització de les informacions manejades. (VB)

Manuel Benítez Bolorinos

José María Cruselles: Inquisición y conversos en la Valencia del siglo XVI

El seminari impartit per José María Cruselles el 10 de desembre davant d’unes 20 persones girà entorn d’una única peça documental, que serví per a analitzar la història de la repressió inquisitorial contra els conversos de València entre finals del segle XV i començaments del XVI. El Tribunal de la Inquisició valencià ‒un dels pocs que ha conservat un arxiu territorial propi‒ es creà a finals de 1481 i durant 10 anys funcionà a colp d’edicte de gràcia, cridant als que vulgueren autoinculpar-se d’heretgia criptojudaica, abjurar i delatar a altres sospitosos, a canvi d’una rebaixa de les penes. Aquest fou el principal instrument d’identificació inquisitorial fins a 1491, però a partir de llavors els edictes de gracia perderen la seua efectivitat, de manera que el Tribunal començà primer a tancar casos per fugida ‒per liquidar-ne els béns i relaxar els culpables en efígie‒ i a fixar-se posteriorment en els “cristians nous” que havien arribat a València després de l’ordre d’expulsió de 1492 ‒a la capital valenciana no hi havia hagut conversions aleshores, ja que oficialment no hi havia jueus des del pogrom de finals del segle XIV. Tanmateix, a partir de 1502 els processos tornaren a decaure, de forma que la Inquisició, per a evitar el seu caràcter teòricament provisional, començà a obrir causes contra sospitosos ja difunts i tot just en aquest context, entre 1505 i 1507, s’elaborà el document analitzat per Cruselles: un cens de famílies judeoconverses de la ciutat de València, casa per casa i parròquia per parròquia. Desgraciadament, ens ha pervingut incomplet, tot i que cobreix més de la meitat de l’urbs i suma fins a 345 focs, que s’han pogut reconstruir amb la seua localització, els seus vincles familiars, els seus oficis, la seua relació prèvia amb la Inquisició, etc. En definitiva, l’estudi del cens ‒que apareixerà publicat al llarg de 2013‒ permet la distinció de dos grups principals de conversos a València: d’una banda, els descendents de l’antiga jueria, que mantenien estretes relacions entre ells, es dedicaven al comerç i l’artesania, i s’havien vist afectats per l’actuació de la Inquisició; i, d’una altra banda, els jueus convertits en vida i arribats a València a finals del segle XV, sobretot des d’Aragó i Castella, que no es relacionaven entre ells ni amb els conversos locals, trobant-se dispersos per la ciutat entre les classes baixes de l’artesanat. (VB)

José María Cruselles

Vicent Baydal: Els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV)

El 17 de desembre, Vicent Baydal exposà davant d’una vintena de persones els principals resultats de la seua tesi doctoral, llegida el juny de l’any passat, sobre els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó durant els segles XIII i XIV, amb especial atenció al cas del regne de València. En primer lloc, oferí una definició del pactisme com el sistema de regulació del poder entre el rei i el regne, és a dir, el diàleg establert entre la monarquia i la societat política per dur endavant el govern del territori. Apuntà també que el pactisme es fonamentava en quatre estructures bàsiques: l’ordenament jurídic, les assemblees parlamentàries, els sistemes fiscals i les institucions de govern i de justícia, les tres primeres de les quals foren analitzades en la seua tesi, treballant fonamentalment amb documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Al seminari explicà les diferències estructurals entre els pactismes de Catalunya, d’Aragó i del regne de València, per al qual parà una especial atenció a l’evolució de les Corts, que dividí en dues etapes. Proposà una primera fase entre 1238 i 1330 en què la noblesa dificultava el funcionament de les assemblees parlamentàries, reivindicant els seus drets i la pervivència dels Furs d’Aragó. Aquesta etapa finalitza amb la unió foral proclamada en les Corts de 1329-1330 i la concessió del primer donatiu general pagat per tots els estaments. Des d’aquest moment i fins 1365 s’ha de situar la segona fase, on es produeix la consolidació de les Corts com a fòrum de negociació col·lectiva, especialment després de superar la revolta de la Unió i de l’esclat de la guerra amb Castella, quan es consolida la representativitat estamental i es generalitza la concessió de donatius generals. A partir d’aquestes bases, Vicent Baydal proposa que és en la dècada de 1360 quan s’estableix el “pactisme” segons el definí Francesc Eiximenis, qui descrigué les obligacions del monarca: respectar les lleis de la terra, no imposar nous tributs unilateralment, no alienar el patrimoni i no fer la guerra sense el consentiment de les Corts. Finalment, Vicent Baydal oferí també una sèrie de possibilitats d’estudi a partir del treball ja fet, que intentarà abordar en el marc del projecte que desenvoluparà a la universitat d’Oxford a partir del proper mes de març. (VR)

Vicent Baydal

Finalment, després d'aquest primer balanç, des del Grup Harca només ens resta desitjar-vos a tots que tingueu un Bon Nadal i un millor Any Nou. Ens veiem de nou al gener.

Els joves medievalistes no baixen els braços

Vicent Royo
Entre l’11 i el 13 de desembre de 2012, tingué lloc a Càceres el I Congreso Internacional de Jóvenes Medievalistas Ciudad de Cáceres, organitzat per Carlos J. Rodríguez Casillas, de la Universidad de Extremadura. Quasi una trentena de joves –i no tant joves– investigadors d’arreu de l’estat espanyol, Suècia i, fins i tot, Argentina, s’aplegaren a aquesta modesta ciutat, que obrí les portes amb tota la seua amabilitat. L’indret és poc conegut i a penes té ressò entre el medievalisme, és cert, però si el treball dels col·legues extremenys continua sent igual de constant, a ben segur que prompte es faran un lloc entre el panorama de referència nacional i, per què no, internacional.

Alguns dels participants del Congrés

L’acollida fou immillorable, i els dies passats allà també. No només per la gent que hi anà, sinó sobretot per la qualitat de l’encontre. El tema que vehiculà el congrés, l’exercici del poder i la violència durant la baixa Edat Mitjana. Les diferents intervencions s’agruparen en un total de quatre sessions, am les seues respectives ponències i comunicacions, que tractaren sobre les manifestacions culturals, artístiques i ideològiques del poder; les relacions del poder amb les minories, els marginats i les relacions de gènere; la conflictivitat política en els regnes peninsulars, i la violència urbana. Així, doncs, es parlà de les lluites entre la noblesa i els monarques castellans, de la conflictivitat al món urbà i també rural, de la desaparició de l’orde del Temple i les seues repercussions, del Llibre del Fets de Jaume I, de la representació del poder en la cultura i l’art, de mudèjars sodomites, fins i tot d’homosexuals i, com no podia ser d’altra manera, de la Reconquista.

Francisco García Fitz i Carlos J. Rodríguez Casillas

Hi hagué un poc de tot, però sense perdre el fil comú del poder, les formes del seu exercici, les seues manifestacions i la seua repercussió en la societat medieval. En efecte, els distints participants abordaren temes ja clàssics i els revestiren amb una visió força renovada –alguns més que altres– que els imprimia un caràcter innovador. Alguns altres parlaren de temes novedosos i incorporaren noves variables a l’anàlisi de la conflictivitat. Excepte alguna ovella esgarriada, que l’ha d’haver en tota bona rabera, en general es creà un marc de discussió molt sa que serví per copsar les noves tendències en la ja tradicional història política.

Públic en una de les conferències

Vet ací una de les principals consecucions del congrés, el seguiment d’una temàtica comuna que reconduïa les discussions cap a un fil vertebrador únic i que permetia no desviar massa les intervencions del propòsit que ens havia dut fins allí. Perquè, en un principi, podeu pensar que aquest fou com qualsevol dels congressos de joves medievalistes que en els últims temps s’han posat tant de moda i omplen les agendes dels doctorands. Trobades sense cap ordre ni sentit, on cadascú va a exposar el seu treball, la seua tesi, la seua documentació, a tota hora el seu/la seua... Trobades sense cap mena fil conductor, on l’única cosa de profit que en pots traure és el paperet que acredita la participació, la possible publicació del “teu” treball i alguna que altra bona nit entre copes i acudits frikis. Poca cosa més.

La taula de la Corona d'Aragó

Res més lluny de la realitat. Si alguna cosa s’ha de destacar del congrés de Càceres és la serietat dels participants, complits en el treball i sempre predisposats en les llargues sessions de treball. Llargues sí, però no pesades, precisament gràcies a la dinàmica transmesa per conferenciants i comunicants –si és que existí tal diferència, que al meu parer fou imperceptible– i, sobretot, a l’empeny de l’organitzador. Amb els mals temps que corren per a la societat, en general, i per a la història, en particular, és de lloar que un col·lega en una situació tan precària com la de qualsevol altre becari haja estat capaç d’organitzar del no res un congrés d’aquestes característiques. I ho ha fet a base d’insistència, d’esforç i de lluita contra els designis del poder institucionalitzat, mai millor dit, que no ha deixat de posar-hi entrebancs.

De visita per la ciutat

No m’estendré més parlant del contingut de les intervencions, ho faran molt millor que jo els seus autors, quan les actes es publiquen en un número especial de la revista digital Roda da Fortuna, allà pel mes d’abril. Tampoc no trobareu crítica alguna, no la tinc, perquè m’he sentit com a casa, i crec que en açò compartisc el sentiment amb la resta de participants. Només volia oferir unes línies d’agraïment a les persones que allà ens acolliren, donar a conéixer el congrés i la publicació de les actes, i convidar-vos a visitar una modesta ciutat que és Patrimoni de la Humanitat. I que millor que fer-ho en la segona edició del congrés. La seua celebració seria un premi i un reconeixement a la tasca realitzada en aquesta primera. Gràcies!

"El árabe se debería enseñar en los departamentos de Historia Medieval". Entrevista a Maribel Fierro

Vicent Baydal
Fa vora sis mesos vam tenir l'oportunitat d'entrevistar en Lleida a un bon grapat d'investigadors de camps d'estudi molt diversos, tot aprofitant la concentració que es va produir a l'International Medieval Meeting. Ja us vam oferir una primera xarrada amb l'organitzador del congrés, Flocel Sabaté, i ara us presentem una segona amb la Professora d'Investigació de l'Instituto de Lenguas y Culturas del Mediterráneo del CSIC de Madrid, Maribel Fierro. És, sens dubte, una de les màximes especialistes en la història cultural d'Alandalús i una de les investigadores procedents de la filologia àrab que més ha fet per apropar postures i compartir perspectives amb els medievalistes de formació historiogràfica. Aquesta, de fet, va ser una de les principals qüestions que vam tractar en l'entrevista, sobre la qual la professora Fierro es va manifestar partidària d'una convergència encara major entre arabistes i historiadors fins al punt de remarcar la necessitat d'impartir classes de llengua àrab en els departaments d'història medieval, de la mateixa manera que generalment també s'ensenya el llatí (tot i que cada vegada menys...). També xarràrem de molts altres temes, com ara de les llacunes que encara presenta la història intel·lectual andalusina pel desconeixement del context de molts dels textos que ens han pervingut, de les darreres perspectives sobre la figura d'Ibn Hafsun i la possibilitat que encara es troben nous documents com va passar fa poc amb l'aparició a Tinduf del Kitab Ta‘Rih Mayurqa, l'extravagant figura d'Ignacio Olagüe -que seria digna d'una novel·la o d'una biografia segons Fierro-, o dels problemes d'integració del llegat andalusí en la cultura ibèrica oficial. Sense més preàmbul, doncs, us deixem amb la interessant entrevista a Maribel Fierro.




Un projecte 2.0 de paisatge a l’Horta de València: Paisatges culturals a la Reial Séquia de Montcada

Autor convidat
Ignasi Mangue Alferez
Arqueòleg i coordinador de projectes a la Fundació Assut

Fent una mica d'història recent

Superat el llindar del segle XXI, gairebé tothom reconeix que l'agrupació d'espais tradicionals d'horta que envolten i recorren l'àrea metropolitana de València, així com la seua cultura mil·lenària de l'aigua, constitueixen un dels més singulars i valuosos paisatges culturals del continent europeu. Qüestió que no ha d'estranyar-nos, ja que el conjunt del litoral mediterrani constitueix un privilegiat nínxol de paisatges antròpics amb un dels graus de biodiversitat més alts de tot el planeta. La historiografia recent (Glick, Rosselló, Courtout, Ostrom, Mateu, Guinot, Olmos, Martínez, Sales o Sanchis, entre altres) s'ha encarregat de remarcar-ho una i una altra vegada durant les darreres dècades. Com també ha quedat reflectit en el gruix de publicacions de la resta de la comunitat acadèmica, als informes paisatgístics de la UE (informe Dobris), el reconeixement de la UNESCO del Tribunal de les Aigües com Patrimoni de la Humanitat o les regulars reivindicacions de les plataformes ciutadanes com ara la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de 2001.

Finalment, durant els anys 2005 i 2006, i en un context polític general europeu marcat per la protecció, gestió i ordenació dels seus paisatges (a través del Conveni Europeu del paisatge aprovat el 2000 a Florència), el govern autonòmic valencià va procedir a la redacció del Pla d'Acció Territorial de l'Horta de València (PATH) Aquest pla, dirigit per l'arquitecta Arancha Muñoz i dissenyat sota la influència dels paisatgistes de la Universitat de Harvard liderats per Carl Steinitz, establia un diagnòstic dels principals problemes, oportunitats i tendències que convergien en l'espai metropolità més important de terres valencianes. A més a més, el PATH identificava més d'una vintena d'unitats de paisatge, que en raó del seu volum d'elements identificats, passaren a convertir-se en el major inventari de patrimoni paisatgístic mai realitzat en aquesta comarca. Un inventari que permetia definir distints nivells de protecció, així com aplicar un grup de mesures concretes en favor de la preservació d'aquest territori, a través d'una sèrie d'estratègies variades.

Així, semblava que el PATH podia capgirar la llarga absència d'un ens metropolità i detindre la deriva destructiva d'aquest paisatge tradicional, però la seua aprovació i aplicació final han quedat en un inquietant suspens. Un impàs institucional que, de no remetre la situació actual, amenaça en convertir-se durant els propers anys en el pròleg d'una altra futura fase de destrucció massiva de les restes d'aquests paisatges de l'aigua.

 Llaurador del terme de Meliana

El projecte: repensant els paisatges de l'aigua

Uns anys arrere, un grup d'investigadors i activistes patrimonials vinculats al Centre d'Estudis de l'Horta Nord decidírem participar en el PATH amb la intenció de contribuir a la millora del coneixement i conservació del patrimoni cultural de l'Horta. Un programa de treball col·laboratiu, que ens va deixar un valuós pòsit respecte la manera d'aproximar-nos i entendre globalment el paisatge. Passat un temps, i ja com a membres de la Fundació Assut, decidírem refinar la nostra recerca sobre aquest territori a través d'un projecte web 2.0 (en breu ací). Una proposta divulgativa, on a més d'aplicar la nostra experiència i perspectiva acadèmica, decidírem seguir el fil conductor d'altres iniciatives europees i americanes, basades en la protecció i difusió dels paisatges tradicionals de l'aigua des d'una orientació eco-cultural.

Precisament, difondre i fer intel·ligible el coneixement del paisatge de l'Horta al gran públic fou un dels objectius que consideràrem prioritaris en aquesta nova etapa. Ja que enteníem que, per a garantir la preservació d'aquest conjunt d'espais i tradicions, era necessari aconseguir que una part substancial de la ciutadania els considerara part de la seua herència personal. Així mateix, també érem conscients que per a recuperar des d'un vessant democràtic i participatiu les permeabilitats històriques entre la ciutat de València i la seua perifèria, havíem d'admetre els distints trets i singularitats de l'actual societat multicultural. Finalment, totes aquestes qüestions enriquien exponencialment el patrimoni d'aquests paisatges culturals, ja que permetien viure’ls, recordar-los, observar-los i estimar-los des de diferents punts de vista. D'aquesta manera, la imatge col·lectiva de l'Horta, malgrat les seues abundants ambigüitats, es convertiria en un espai polifònic que tothom sentiria com a propi. 

A continuació, calia definir quin era el marc espacial concret del nostre propòsit, ja que la complexitat i grandària geogràfica de l'Horta ens obligava a centrar-nos en un espai més reduït, més assumible. Decidírem seleccionar el territori irrigat per la Reial Séquia de Montcada, donada la nostra llarga trajectòria de vàries dècades de recerques sobre aquest escenari, i la positiva predisposició de la comunitat de regants a col·laborar amb nosaltres en el projecte. Val a dir que aquesta aportació de la Comuna de Montcada en el projecte ha sigut decisiva, ja que ens ha situat en una posició de privilegi per encarar la part antropològica de la cultura de l'aigua i d'altres múltiples aspectes socials relacionats amb les persones que reguen i treballen el camp, veritable motor d'aquest paisatge. Així doncs, era manifest que l'eix troncal d'aquest projecte havia de ser la pròpia séquia i la seua població agrària, acompanyades d'un seguit de distintes capes d'informació que des d'una perspectiva holística definiren la coexistència de funcions ecològiques, econòmiques, culturals, històriques i estètiques en aquest territori.

 Reial Séquia de Montcada

Partint d'aquests objectius i filosofia de treball, el més coherent era configurar el gruix dels continguts del projecte web a través del ja assenyalat enfocament eco-cultural del territori. És a dir, entendre que l'espai ocupat per aquest canal de reg és un sistema viu on interactuen distints elements naturals i culturals, acoblats per un seguit de relacions mútues que s'han anat teixint al llarg del temps. D'acord amb aquests principis, creàrem dins el web un espai central on havien de reposar els principals continguts, sota el títol paisatges culturals. Aquest gran contenidor d'informació quedava configurat en tres grans àrees: espai físic, paisatges de l’aigua i la gent. L’àrea de l’espai físic, corresponia a la representació d’allò natural, la biosfera, mentre que les altres dues (paisatges de l’aigua i la gent), corresponien a tot allò que constitueix la representació cultural del paisatge, la ionosfera. Unes àrees que al seu mateix temps decidírem esmicolar en un seguit de subapartats i seccions, que respongueren al conjunt de complexitats que donaven forma al mosaic territorial ocupat per la Séquia de Montcada. Per altra banda, aquesta fragmentació “artificial” dels continguts (una mena de taxonomia paisatgística sui generis), també ens resultava útil a l’hora de formalitzar un treball multicapes que ens facilitara una circulació fluïda de la informació pel laberint d'escales, espais i distints nínxols culturals.

Acceptar la multifuncionalitat d'aquest paisatge cultural ens ha portat, també, a interioritzar una manera de treballar transdisciplinar i horitzontal bastant necessària. Comptat i debatut, una experiència de feina col·laborativa simultània molt enriquidora, on la presència de gent de distintes disciplines acadèmiques i professionals, ha permès incorporar una gran varietat d'enfocaments i maneres d'observar el paisatge, així com d'interpretar-lo i explicar-lo. Finalment, durant els anys 2011 i 2012, i gràcies a una subvenció del Ministeri de Cultura (que hem pogut renovar recentment), ha sigut possible enllestir la primera fase d'aquest projecte, amb la implementació de tota l'estructura de la web i el seu sistema de navegació. Tot incloent també una mínima part de materials, i algunes aplicacions i recursos online que presentarem públicament a principis del 2013.

El següent pas en el desenvolupament d'aquest treball multimèdia serà ampliar progressivament el volum de continguts, així com afegir altres funcionalitats i aplicacions. A més a més, esperem també incorporar les mirades d'altres investigadors que contribueixen a la transdisciplinarietat que persegueix aquest projecte. Un darrer objectiu rellevant per a les properes etapes és fer el salt a les xarxes socials, amb la intenció que una part important d'aquest web es transforme en una plataforma i xarxa distributiva de coneixements i accions sobre aquest paisatge. Una xarxa on la gent a peu de carrer o vora séquia, puga també participar en el bastiment del coneixement i ajudar a donar forma al patrimoni dels paisatges culturals de la Reial Séquia de Montcada.

  Thomas F. Glick vora l'escala de l'assut de la Reial Séquia de Montcada

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.

Alfons d'Aragó, l'ambició contra la dissort

Frederic Aparisi Romero
Escut d'Alfons d'Aragó, I duc de Gandia
Amb la conferència de Ferran Garcia-Oliver, dijous passat, es tancava el cicle sobre la figura i el temps d’Alfons el Vell que durant les darreres setmanes ha tingut lloc a la Casa de la marquesa de Gandia, com ja vam tindre oportunitat d’anunciar ací mateix. Amb tot, volia esperar que el cicle finalitzara bans d’oferir unes valoracions, i per això el post de hui, així que sense més entrem en matèria. L’avaluació general que faig del cicle és altament positiva, atesa la resposta magnífica de la ciutadania. Això no obstant, no m’abstindré de fer alguns comentaris. El cicle no sols pretenia analitzar la figura d’Alfons d’Aragó (d’Aragó i prou, que això d’Aragó i de Foix no procedeix) sinó també el temps; bàsicament, la segona meitat del segle XIV, i el país que va viure. És per això que les perspectives havien de ser diverses, complementàries i, sobretot, atractives per a un públic no especialitzat.

La Pobla d'Ifac és un bon observatori sobre el que plantejar hipòtesis sobre la formació de viles noves al regne de València

La mirada dels ponents s’ha fixat primer sobre l’urbanisme de Gandia, sobre el consum de la cort ducal, sobre el paper militar d’Alfons el Vell, així com la seua candidatura al tron del Corona d’Aragó i, finalment, sobre la pròpia família ducal. L’observatori local, per tant, ha estat el fil conductor al llarg de totes les intervencions. Tampoc vaig a desengranar totes i cadascuna de les xarrades, encara que sí m’agradaria destacar alguns aspectes. Com deia, en la primera de les intervencions Carles Miret i Vicent Olaso feren una anàlisi de les transformacions urbanístiques de la vila de Gandia durant el temps del nostre personatge, tot sorprenent els assistents amb una nova teoria a propòsit de la fundació i posteriors alteracions de l’esmentada vila. Val a dir que, possiblement pel seu títol, arquitectes i constructors feren acte de presència, sense saber el que anaven a trobar-se.

El que els col·legues Olaso i Miret proposen és, a grans trets, que la planta originària de Gandia no fos trapezoïdal, o octogonal adaptada al terreny si voleu, sinó que des de la seua fundació tingué una orientació longitudinal. Segons la seua hipòtesi, la vila s’extendria en sentit vertical com he dit des del portal de València, al nord [actual plaça de les Escoles Pies] fins al pont d’Oliva, al sud, tot incloent el que desprès, al temps d’Alfons el Vell, seria el raval. Per descomptat, caldrà esperar a la publicació del treball per a una millor comprensió, i sobretot una millor argumentació. Malgrat tot, a mi em sembla una teoria força agosarada, i no sóc l’únic. Olaso i Miret van afirmar que si bé no disposaven de tots els elements per sostenir amb contundència la seua teoria, tampoc hi havia suficients arguments per a tombar-la. Discrepe. És obvi que no posseïm proves definitives per a fixar els orígens de les viles de conquesta o pobles noves. Ara bé, algunes indicacions, comparacions i simples observacions sí que és poden fer. Aquesta vila longitudinal, quines dimensions tindria? I aquestes mesures es corresponen amb la resta de viles que coneixem del segle XIII? Estaria murada? Si és així, quines evidències hi ha? En aquest sentit, per exemple, la muralla creuaria perpendiculament l’actual Passeig de les Germanies (les quals no tenen a veure res amb els alemanys, per si el traductor fa de les seues). I desprès de les obres fetes a la zona no sembla haver cap evidència que permeta afirmar-ho. Esperem amb impaciència el seu treball.

En la penúltima conferència Rafael Narbona posava de manifest les aspiracions d’Alfons d’Aragó, ja vell i sofrint de poagre, al tron de la Corona d’Aragó. En efecte, el duc de Gandia va fer tots els possibles diplomàtics per aconseguir el suport de les institucions del regne i de la ciutat de València. Malgrat tot, el fet de no mobilitzar tropes, com sí feren la resta de candidats, i la feblesa dels seus suports, donada la seua edat avançada, feren rodar els seus somnis. Ara bé, provar de convertir-se és una bona mostra de l’ambició d’aquest personatge. El fill renuncià a qualsevol dret a la corona donat que no comptava ni amb els diners ni amb els soldats per seure al tron, conformant-se amb recuperar les possessions que el seu pare i sa mare li havien sostret amb les donacions a altres membres de la família i a Joan de Lluna.

Guerrers de la Corona d'Aragó

La darrera sessió analitzava la família ducal. Ferran Garcia-Oliver va posar sobre la taula alguns dels tòpics que sobre els primers ducs de Gandia s’han versat de forma gratuïta pels falsaris d’aquest ofici. És cert que la relació entre pare i fill, Alfons el Vell i el Jove, darrerament fou nefasta. Ara bé, Garcia-Oliver va demostrar que això no es devia a l’empresonament de vint-i-dos anys que patí el Jove. Més aviat, era el resultat d’una concatenació de fets que acabaren per damnar les possibilitats del fill. Res nou, fa unes setmanes l’actual príncep de Gal·les ha manifestat que està fartant-se d’esperar, ja que com sa mare, la reina d’Anglaterra, no va de caça, no ha de fer front als elefants. Això mateix li degué passar a Alfons el Jove, que veia com el pare sobrepassava la vuitantena, una barbaritat a l’edat mitjana. També va quedar de manifest que les relacions, les dolentes relacions, entre mare i fill no eren el resultat d’aquest conflicte, almenys no únicament, sinó més aviat de les aspiracions i desitjos de Violant d’Arenós, muller d’Alfons el Vell. Ara per ara només podem albirar la forta personalitat de la primera duquessa de Gandia i requereix, amb urgència, d’una mirada més profunda i particular, no només des de una perspectiva eminentment local, sinó en favor d’un millor coneixement de la noblesa valenciana, i del paper de les dones en els cercles de l’alta aristocràcia. Una altra novetat que Garcia-Oliver va posar sobre la taula és el comportament de Pere Marc, qui sembla que durant els darrers anys de vida s'allunyà fortament del qui havia estat el seu senyor i prengué part per Alfons el Jove.

Les ardors de la carn

Finalment, el públic ha estat divers. Convé assenyalar l’absència de la classe política en general. Em sembla vergonyós que únicament el regidor de cultura s’ha molestat en acudir. Això posa de manifest els seus interessos, no solament polítics sinó també personals. Que tenint possibilitat d’acudir a cinc conferències, no ho hagen fet a cap vol dir que a aquesta gent poc li interessa la seua pròpia història, més enllà de fer-se la foto quan toca. Si la seua condició de polítics els obligava a acudir-hi, com acudeixen a gran quantitat d’actes d’un altre tipus, com a ciutadans s’espera un altre comportament. També em sembla significativa l’absència dels professors d’història de secundària. Únicament un parell han estat presents en alguna sessió, tot portant-se amb sí tota la canalla. Supose que no els agrada els temps medievals o que tenien coses més interessants a fer, què us diré. Però cal afavorir aquest tipus d’iniciatives més encara en els temps deixats de la mà de Déu que ens ha tocat viure, perquè si són gratuïtes per al públic no ho són per a les institucions ni per als que les organitzen.

Públic en la conferència de Rafael Narbona

El món a través dels ulls medievals

Grup Harca
Robert Bartlett, de la Universitat St Andrews, és força conegut a casa nostra per la traducció que va fer Publicacions de la Universitat de València el 2003 de la seua obra The Making of Europe, Conquest, Colonization and Cultural Changue, 950-1350, publicada en anglés 10 anys abans. Aquest llibre va suposar una fita important en la comprensió de l'expansió europea i els canvis socials i culturals esdevinguts en aquest període. Però poc després els interessos historiogràfics de Bartlett van evolucionar, i va canviar el tema de la seua recerca cap a la mentalitat medieval, la manera com la gent percebia el seu entorn i tot el món a l'edat mitjana.

Hui us oferim el vídeo d'una conferència que aquest historiador va impartir fa uns mesos en un college d'Escòcia al voltant d'aquest tema, que ens arriba a nosaltres a través de Youtube (podeu fer servir la seua eina de subtítols, baix de la imatge, a la dreta). Com percep el món la gent de l'edat mitjana, com veien la resta d'animals i la terra, com concebien el sistema solar i l'astrologia... En definitiva, el que Bartlett pretén és mostrar, d'una manera senzilla i de vegades divertida, que la visió distorsionada del món que tenia la gent medieval no era producte de la seua estupidesa, com ens podria semblar avui, sinó de la seua falta d'informació que havien de suplir com podien. De fet, això ens podria servir a nosaltres de lliçó ètica, i recordar-nos que per moltes coses que sapiguem en l'actualitat, són moltes més les que ens queden per aprendre.




Romeu de Corbera i la bandera de Vilafamés i Onda

Vicent Royo
El 17 de juny de 1412, seyt devant lo altar major de l’església de Vilafamés i tenint al davant a tots els consellers de la vila, Romeu de Corbera, mestre de Montesa, estableix quina havia d’ésser l’heràldica de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés. Uns mesos abans havia fet exactament el mateix a la vila d’Onda. El fet, anecdòtic a simple vista, no ho és tant si s’atén el context en què es produeix. Al bell mig d’una disputa judicial i jurisdiccional que s’allarga gaire bé dues dècades entre les universitats i l’orde, hi ha, finalment, la victòria del recentment nomenat mestre de Montesa, l’afamat Romeu de Corbera. Gràcies al triomf aconseguit en les negociacions, el senyor imposarà un conjunt de prerrogatives clarament afavoridores als interessos de l’orde i en detriment d’ambdues viles. L’anàlisi d’aquest conflicte, tanmateix, preferisc deixar-lo per a una altra ocasió i abordar-lo amb més deteniment, perquè ben bé paga la pena. Ara només vull oferir-vos unes notes introductòries a l’enfrontament que hi ha al fons, prenent com a pretext un dels canvis introduïts en la relació entre el senyor i els seus vassalls a partir de la concòrdia signada el 1412, aquell relatiu a la bandera de Vilafamés i Onda.


Panoràmica de Vilafamés

Home d’una gran retòrica, com tindrem ocasió de comprovar més endavant en un altre post, però també amb una forta personalitat, l’actuació de Romeu de Corbera es deixa sentir a tot el Maestrat des del mateix moment del seu nomenament com a mestre de Montesa. Després de la mort de Berenguer Marc el 1409, s’obri un període convulsiu al Maestrat que només finalitza amb l’arribada de Corbera. D’una banda, com havia estat la tradició, els frares de Montesa havien elegit un nou mestre, però l’elecció és qüestionada per Benet XIII, instal·lat a Peníscola des de 1409, quan havia estat excomunicat pel concili de Pisa. La dissensió provoca una cisma a Montesa, semblant al del papat, amb dos mestres que pretenen obtenir el control el senyoriu. El problema l’ha de resoldre Martí l’Humà, deposant els dos mestres “cismàtics” i nomenant nou mestre a Romeu de Corbera, com a recompensa pel seu servei en la campanya per recuperar Sicília, el mateix 1409. D’ara endavant, el nou mestre es convertirà en fidel servidor de la Corona i esdevindrà un dels promotors dels projectes de la monarquia, tant a nivell nacional com, sobretot, internacional. De fet, Romeu de Corbera és un dels personatges més actius en la promoció de les guerres italianes del Magnànim, com tinguérem ocasió de veure.


Panoràmica d'Onda

El seu recolzament a la Corona i l’èxit aconseguit en les campanyes italianes tingué, tanmateix, uns efectes ben negatius a casa. Calien molts diners per finançar les expedicions de conquesta i bona part dels que aportà Corbera sortiren de les viles i els llocs del Maestrat. Des de la segona dècada del segle XV, el mestre sol·licita de manera periòdica més i més donatius extraordinaris per obtenir les sumes promeses al rei i açò es tradueix en la imposició d’una forta pressió fiscal als seus vassalls que, finalment, ofega les economies municipals i també domèstiques. La crisi al Maestrat no es produeix únicament per la successió de caresties i brots de pesta, amb els consegüents desequilibris demogràfics, sinó que la política fiscal, rotunda i, perquè no, excessiva, del mestre hi contribueix de manera decisiva.


Castell de Vilafamés

El fiscal és només uns dels vessants de la tasca de Romeu de Corbera al capdavant del seu senyoriu. L’altre, el polític i jurisdiccional. Conscient de la necessitat de crear un “estat senyorial” potent, capaç de suportar els esforços econòmics que exigeix el finançament dels projectes reials i també els propis, Corbera du a terme una rigorosa tasca de concentració de prerrogatives polítiques i jurisdiccionals en mans de l’orde des del mateix moment del seu nomenament. En aquest sentit, la seua atenció se centra en dues viles, Onda i Vilafamés, que havien estat “rebels” en els últims anys.


Muralles de Vilafamés

El 1343, Pere el Cerimoniós, urgit per les mancances monetàries de les finances reials, com quasi sempre, ven a Pere de Tous, mestre de Montesa, la jurisdicció criminal d’Onda, Vilafamés, Montroi i Perputxent a canvi de 80.000 sous. La venda es fa a carta de gràcia, és a dir, que la corona es reserva el dret de comprar de nou la jurisdicció lliurant el mateix import que ha pagat per ella, i açò serà el que succeirà als anys noranta del segle XIV. En un intent de recuperar el patrimoni reial, el 1393 Joan I no només adquireix de nou la jurisdicció criminal d’Onda i Vilafamés, sinó que negocia amb les dues viles la seua incorporació a la corona, a canvi, això sí, de què costegen elles totes les despeses. Perquè, en efecte, l’intent anava a suposar una dura batalla judicial amb el mestre de Montesa.


Castell d'Onda

L’esforç econòmic és esbalaïdor, quasi tant com els escassos èxits que proporciona. Onda lliura 100.000 sous al rei i, malgrat no saber amb exactitud la despesa feta per Vilafamés, la vila també deu reunir una quantitat exorbitant, al límit de les seues possibilitats, tot per ser incorporades al patrimoni reial. Fins i tot intercedeix la ciutat de València, que s’erigeix en defensora de les dues viles i declara que si Joan I no compleix la seua paraula, ella mateix assumirà les regnes de l’assumpte i incorporarà les dues viles al seu terme general. Vanes paraules, vanes declaracions i vanes il·lusions. Abans de finalitzar l’any, el rei ha pactat amb el mestre de Montesa la continuïtat d’Onda i Vilafamés al seu senyoriu, encara que amb la jurisdicció criminal en mans de la corona. Per la seua banda, la ciutat de València ha retirat les seues promeses. El resultat per a les dues viles, una llarga cursa judicial que provoca una sagnia econòmica i, sobretot, la pèrdua de bona part de les prerrogatives que havien aconseguit al llarg de tot el segle XIV.

El 1403, Martí l’Humà aprova una acta de cort on ratifica l’acord establert el 1393 entre Joan I i Berenguer Marc. Onda i Vilafamés, conscients del desafiament llançat al seu senyor i despullats de tota protecció reial, continuen pledejant per convertir-se en viles de reialenc. L’esforç és inútil i, quan les universitats esgoten totes les seues possibilitats econòmiques, no tenen altre remei que pactar amb el mestre de Montesa les noves condicions que regiran la relació entre senyor i vassalls. És l’any 1412 i el nou mestre és Romeu de Corbera, que sap aprofitar l’ocasió per reforçar el poder de l’orde sobre les dues viles. En ambdós casos, el mestre, condescendent amb els seus vassalls, els perdona tots els greuges comesos a canvi de la imposició d’una sèrie de condicions que, en realitat, els castiguen de manera severa.

Entre les noves condicions hi ha, fins i tot, la transformació de l’heràldica, on deu constar de manera ben visible la pertinença de les viles a Montesa, qui comparteix la jurisdicció amb la Corona. Per aquesta raó, en els capítols que signen les dues viles amb Corbera, s’especifica que la bandera de la dita vila e penons de aquella, e lo sagell o sagells de la cort de justícia e consell d’Onda sien feyts i pintats sots aquesta forma: que en la una part sia lo senyal real e en l’altra lo senyal o creu de Montesa, en camp blanch, e al peu dels dits bandera, penons e sagell sia senyal de ondes de la dita vila d’Onda, mentre que en el cas de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés sien fets e pintats sots aquesta forma: que ne la una part sia la senyal reyal et en l’altra sia lo senyal o creu de Montesa en camp blanch, et al peu dels dits bandera, penons e sagells sia fet lo senyal del dit loch. Et semblant sia fet en e per los altres lochs públichs del dit loch on són acostumats estar e fer los dits senyals.


Bandera d'Onda (imatge de la Viquipèdia)

A través de la concòrdia s’imposen unes noves condicions per regir les relacions entre el mestre i els seus vassalls, com veurem en una altra ocasió, però també es modifiquen els símbols i els signes que escenifiquen aquesta relació. Tothom ha de saber que les dues viles estan sota la jurisdicció criminal de la Corona, però, en última instància, pertanyen a Montesa. I açò s’ha de fer públic en tot allò emanat del poder local, especialment en els documents judicials i, sobretot, en la bandera i els penons que les dues viles mostraran quan siguen cridades a l’exèrcit, on hauran d’acudir en nom de Montesa i no de la Corona. Un fet anecdòtic, possiblement, però també un símbol del poder que mereix ser analitzat per aportar un altre element d’estudi a les relacions establertes entre senyors i vassalls.

Alèdua: alqueria andalusina, senyoriu morisc i despoblat

Ferran Esquilache
No acostume a parlar en el blog d'Harca de treballs propis, però vull fer una excepció amb un estudi que vaig fer fa uns pocs anys sobre la séquia d'Alèdua, aportant també algunes dades històriques sobre l'antiga alqueria que rebia aquest nom. Des del seu origen andalusí, fins al seu despoblament ocasionat amb l'expulsió dels moriscos en 1609.

Alèdua és actualment el nom amb el que es coneix una antiga torre situada en terme municipal de Llombai (Ribera Alta). Cèlebre per ser un dels pocs vestigis històrics que queden per aquella zona, o almenys un dels més visibles, és de visita obligada per a totes les colles ciclistes que circulen els diumenges pels camins rurals de la foia de Llombai. Però Alèdua també és ben coneguda entre historiadors i aficionats de la zona per ser l'emplaçament d'una antiga alqueria andalusina que, com deia, quedà abandonada amb l'expulsió de 1609. Era, de fet, una de les quatre poblacions medievals del marquesat de Llombai, junt al mateix Llombai, Alfarb, i Catadau, que són pobles igualment de població mudèjar i morisca que encara existeixen actualment perquè es va instal·lar població cristiana després del 1609. No fou així en el cas d'Alèdua, que mai pogué ser repoblada malgrat els intents del senyor. Tot i que va restar inicialment amb terme propi, amb la clara intenció d'aconseguir portar gent a viure en algun moment, finalment al segle XIX es va integrar al terme municipal de Llombai.


Torre d'Alèdua, a la foia de Llombai, visitada i fotografiada per un ciclista

El topònim Alèdua, que en la documentació històrica apareix de vegades escrit com Eleydua, és una corrupció en valencià del topònim original àrab al-'Idwa (pronunciant la w com u). Miguel Asín, que fou el primer arabista en estudiar el topònim, ho va traduir per “la ribera” o “la vora del riu”, i des de llavors ha estat l'opció més estesa entre la major part dels autors. Amb tot, tal com explicava Joan Coromines, prové de l'arrel àrab 'dw, que té un significat vague de “més enllà”, per la qual cosa proposava traduir-ho per “més enllà del riu”. En realitat, combinant ambdues propostes l'opció més adient per a traduir el mot al-'Idwa seria “l'altra vora del riu”. Tot plegat ens indica que el nom d'Alèdua significa "a l'altra vora del riu Magre", i per tant ha estat posat des de la vora on encara actualment estan Llombai i Alfarb, la qual cosa vol dir que el poblament àrab de la vora de Llombai és més antic que el de la vora d'Alèdua. Cal dir que a Novelda també n'hi ha una partida agrícola anomenada Lèdua, i precisament està emplaçada just en front de la ciutat però a l'altra vora del riu Vinalopó, acomplint l'etimologia del topònim. I encara cal assenyalar que, curiosament, al-'Idwa és com els andalusins anomenaven en època medieval al Magrib, al Nord d'Àfrica, justament l'altra vora de l'estret de Gibraltar.

Indicador junt al riu Magre indicant el camí d'Alèdua

Molt a prop de la torre, entre el riu i la muntanya, n'hi ha encara hui una zona d'horta, regada per la séquia d'Alèdua a la que dóna nom l'antiga alqueria. Es tracta de l'horta pròpia de l'antiga qarya al-'Idwa, la zona irrigada de la que vivien els seus habitants. Després del seu estudi morfològic podem arribar a la conclusió que es tracta d'un espai hidràulic típicament andalusí de 25 hectàrees. La forma arborescent com es distribueixen els braços de reg interiors, i la forma estreta o fusiforme del seu perímetre, encaixat entre el riu i la muntanya, no permeten dubtar de la seua identificació. Lamentablement la metodologia de l'Arqueologia hidràulica no ens proporciona cronologia, més enllà de la identificació del seu origen andalusí, i la possibilitat d'especular amb un origen relativament tardà per la seua mida gran respecte a altres casos identificats. Només l'excavació arqueològica d'alguna terrassa o séquia, o fins i tot del nucli d'habitatge, ens proporcionaria una cronologia inicial de l'horta i de tota l'alqueria d'Alèdua.


Plànol de l'horta de la qarya al'Idwa

La imatge de la torre que trobareu a continuació, presa des de l'horta, encara ens permet veure com estava organitzat el territori de l'antiga alqueria, seguint el mateix model tradicional de les alqueries musulmanes i que encara podem trobar actualment a les poblacions del Magrib. En primer terme els tarongers, que és el cultiu actual que en aquella època no existia, però que ens permet identificar la zona d'horta amb la poca perspectiva que tenim a la foto. La terra irrigada era considerada mamluka, és a dir, de propietat privada, ja que cada parcel·la pertanyia a una família diferent, i es podia vendre o transmetre en herència, etc. Per damunt de la zona d'horta el nucli d'habitatge, encara hui identificat per la presència de la torre de defensa, emplaçada sobre un turó de mitjana alçada, per sobre de la zona irrigada i per baix de la zona de muntanya. Entre mig podem trobar la necròpolis, identificada per algunes tombes orientades cap a la Meca que existeixen al llarg del camí paral·lel a la séquia principal. Al voltant de la població, per sobre de la línia de rigidesa del sistema hidràulic representada per la séquia mare, estan els secans, considerats terra mawat, terra de ningú, que es pot apropiar per bonificació. És a dir, qualsevol pot agafar una zona erma, llaurar-la i cultivar-hi el que vulga, i mentre la cultive serà seua, tenint el dret de transmetre-la en herència. Però no es pot vendre, i en el moment que es deixa de cultivar es perd la propietat. Finalment, per sobre de la població la serra, el bosc, terres harïm o d'aprofitament comunal per tots els habitants de l'alqueria, que pot servir com a pastura del ramat, per a aprovisionar-se de llenya i fusta, caçar, etc.


La torre d'Alèdua vista des de l'horta

Alqueria berber actual en l'Atles marroquí. La disposició del nucli d'habitatge respecte a la zona irrigada, la serra i les pastures és la mateixa que podem trobar a Alèdua

Sobre l'urbanisme de l'alqueria no en sabem massa. Amb tot, la informació que ens proporciona un capbreu senyorial de 1581, pocs anys abans de l'expulsió, ens permet saber que Alèdua tenia en aquell moment una església (l'antiga mesquita, transformada oficialment en església cristiana encara que de ben segur es continuava pregant a Al·là des d'allà en secret), un forn, una almàssera, i unes 30 cases. De les quals no sabem ni la mida ni la distribució perquè només tenim el nom del seu propietari i les afrontacions. Sembla que només hi havia algun carrer, i altres cases disperses. Si encara es conserven restes suficients, una excavació permetria, segurament, combinant la informació arqueològica amb la del capbreu, identificar cada casa amb el seu propietari de 1581. I això ens permetria saber quines diferències econòmiques i socials n'hi havia en l'interior de l'aljama gràcies a la mida i la senzillesa o sumptuositat de les cases, que la documentació escrita no ens permet identificar. Igualment, l'estructura de les cases també aportaria informació sobre l'estructura familiar, aportant arguments nous al debat sobre la conservació o desaparició de les estructures socials gentilícies entre els moriscos valencians.

Tornant a la séquia d'Alèdua, després de l'horta de l'antiga alqueria trobem el molí. El pas de l'aigua pel molí provoca la pèrdua de tota la cota que havia guanyat fins ara la séquia separant-se del riu, a causa del salt que permet moure les moles. Per això, si observeu el plànol següent veureu que la séquia es dirigeix ara en línia recta cap al riu. Aparentment va a desaiguar al riu, i segurament en el disseny inicial ho feia, però ara la séquia gira abans d'arribar a la vora i comença a guanyar cota de nou, separant-se del riu. Això és el que permet crear una nova zona irrigada d'horta, que encara actualment es coneix com a partida de l'Escondella. Aquest topònim correspon a una segona alqueria andalusina, posterior, de la que no tenim cap notícia de la seua existència a través de les fonts històriques, perquè segurament va desaparéixer amb la conquesta cristiana del segle XIII, o fins i tot abans. De fet, les calamitats climàtiques o les malalties que a sovint cal suportar ens permet suposat que, de vegades, algunes alqueries quedarien despoblades, tot i que allò més normal és que amb posterioritat siguen reocupades per altres grups de gent.


Plànol general de la séquia d'Alèdua, amb les hortes andalusines d'Alèdua i l'Escondella

Amb tot, en aquest cas no n'hi ha massa dubte de la seua existència, malgrat no tindre cap notícia escrita ni haver-se trobat cap nucli d'habitatge ni restes ceràmiques. I no es pot dubtar perquè ha estat localitzada la seua horta, l'existència de la qual no té sentit sense estar associada a una alqueria. Al contrari que Alèdua, l'horta andalusina d'Escondella és més menuda, i només té 6 hectàrees. A més, està recolzada directament sobre un antic braç del riu Magre, que va quedar sec fa mil·lennis i que actualment està aterrassat i cultivat.

El topònim de l'Escondella també és molt interessant. Algú ha proposat que podria vindre del topònim àrab Iskandariyya, que en efecte és el nom àrab de la ciutat d'Alexandria. Però això, a banda de ser una explicació etimològica molt fluixa, a més a més és un complet absurd històric. No existeix cap relació entre la població andalusina i l'egípcia, i en qualsevol cas difícilment el nom d'una gran madina podria donar lloc al nom d'una menuda alqueria rural perduda en una vall de l'interior valencià. La proposta de Joan Coromines és etimològicament molt més adient, i a més a més encaixa perfectament en la història del lloc. Per a aquest filòleg es tracta d'un topònim dels anomenats mossàrabs, que en realitat significa que el topònim (no l'alqueria) és d'origen llatí i ja existia abans de l'arribada dels musulmans. Però no té cap altra implicació ètnica o religiosa sobre l'origen dels seus habitants. Així, vindria del verb abscondere, que com ja haureu endevinat pel seu paregut amb el verb castellà esconder, significa amagatall; i el sufix -ella és un diminutiu. Per tant, doncs, l'Escondella significa alguna cosa així com “l'amagatall menut” o, si preferiu, “l'amagatallet”. L'etimologia encaixa, de fet, amb la topografia del terreny, ja que entre l'antic caixer del riu dessecat del que ja he parlat n'hi ha també dos elevacions del terreny (en blanc al plànol) que permeten perfectament amagar-se, tot i que no podem estar segurs que tot plegat estiga relacionat.


molí andalusí d'Alèdua, amb casal reconstruït en el segle XVII

Aquests dos casos d'alqueries desaparegudes són un bon exemple de com es pot fer història general a través de la història local. I de com l'estudi de les àrees de treball camperol, en aquest cas les hortes a través de l'arqueologia hidràulica, aporta una informació que altres metodologies no proporcionen. Sense l'estudi morfològic de l'horta difícilment hauríem pogut estar segurs de l'existència d'una alqueria andalusina de l'Escondella, ja que no apareix esmentada enlloc, no s'ha localitzat fins ara cap resta que permeta sospitar-ho, i el seu topònim no és concloent. Però ara no hi pot haver cap dubte, i serà faena d'altres investigadors, a través d'altres metodologies, localitzar l'emplaçament del nucli d'habitatge de l'alqueria, a més de datar-lo. Entre tots ho haurem de fer.