L'edat mitjana contada per italians

Ja tenim ací les vacances de Pasqua, que per a uns és temps de viatjar, descansar o menjar-se la mona, mentre que per a d'altres és un bon moment per romandre a casa i avançar treball endarrerit. Per aprofitar el temps lliure que tingueu, vull aprofitar aquest post per a recomanar als interessats en l'edat mitjana una sèrie de documentals centrats en aquest període, que una vegada més podreu trobar a la gran plataforma de vídeos que és Youtube.

Es tracta d'una sèrie italiana produïda per Venicefilm, que ací podreu veure en castellà perquè es va emetre pel Canal de Historia. Hi ha molts documentals a Youtube sobre l'edat mitjana, de diversa qualitat, però aquesta sèrie la recomane especialment perquè fuig dels tòpics sobre personatges, historietes i croades als que ens tenen acostumats la major part dels documentals anglosaxons, i d'una manera divulgativa es centra sobretot en la història econòmica i social. Així, es demostra que un bon treball en fotografia i un bon pressupost per a recreacions històriques no estan renyits amb la qualitat historiogràfica de la informació aportada, presentada a més d'una manera didàctica i entretinguda.

Crec que alguns dels capítols, fins i tot, poden ser emprats com a material acadèmic d'ensenyament als instituts o als primers cursos del Grau, ja que inclou entrevistes a historiadors que podríem qualificar de primera fila, almenys a nivell italià. El capítol número 5, per exemple, dedicat als castells, tot i que pel títol puga semblar un recull d'històries d'assalts a castells, en realitat dedica els primers 20 minuts a explicar els orígens del feudalisme i del fenomen que coneguem com a incastellamento, i posteriorment l'estructura dels castells, a vida al seu interior, etc. Mentre que el capítol 3, per la seua banda, també molt recomanable, és quasi una classe d'història agrària italiana, i per extensió de l'Europa Occidental, tant de l'Alta com de la Baixa Edat Mitjana.

En definitiva, doncs, i sense més dilació, a continuació els teniu a la vostra disposició, acompanyats del breu resum dels capítols aportat per la productora.

1. Fe, ciència i màgia

La fe i la religió institucional, la màgia i la ciència, la creació de les universitats i el desenvolupament de nous coneixements són algunes de les qüestions més importants de l'Edat Mitjana. En aquella època, els aspectes de la vida estaven inextricablement units a la religió. Alhora, mentre l'Església es consolidava com l'entitat institucional i civil de l'època, en les àrees rurals encara es portaven a terme rituals pagans i es practicava la màgia, que es considerava una font vàlida de coneixement intel·lectual. A partir del segle XII es creen les universitats, com la de Bolonya i Pàdua, que es converteixen en una nova forma de desenvolupar i estendre el coneixement.

2. Ciutats, mercaders i artesans

Durant els segles de les invasions bàrbares es va produir la destrucció de les ciutats romanes i va començar un període de declivi. Cal esperar fins als segles IX i XI perquè la ciutat torne a contar amb un sistema econòmic i administratiu central. Els diners comencen a circular en la ciutat i és en ella on emergeix la figura del mercader. La ciutat, plena de places, carrers bulliciosos, artesans, ordres fraternals i tavernes, és un lloc caòtic i alegre. La muralla és el símbol de la ciutat: un element indispensable per al seu defensa, així com un símbol físic de la seua identitat col·lectiva. En els segles següents, la ciutat és essencial per al desenvolupament de la cultura, ja que és ací on floreixen les universitats.

3. Pobles, rites i tradicions

La família camperola es caracteritza pel seu particular mode de vida. La presència de monestirs ajuda a l'establiment de la religió cristiana en les zones rurals, encara que persisteixen les pràctiques paganes. La vida diària és molt dura: es produeixen fams amb freqüència, així com terribles epidèmies. És molt difícil controlar l'entorn només amb les mans i uns pocs habitants. No obstant això, a partir del segle XI, grans extensions de terres pantanoses són transformades en terra cultivable, el que ajuda a l'augment de la població.

4. Amor cortesà, cavallers i tornejos

La societat medieval és fragmentada i violenta, està dominada per la figura del cavaller, el qual dedica gran part del seu temps a l'entrenament militar i a la guerra. Es tracta també d'una figura simbòlica, un punt de referència ètic per a tota la societat. Al costat d'aquesta figura, que encarna la fortalesa, el valor i la lleialtat masculina, es desenvolupa altra, la de la dona sublim, noble i etèria, quasi inassolible, objecte de veneració. És la figura d'una dona pura, per la qual el cavaller està disposat a enfrontar-se a tot tipus de perills i desafiaments. Al costat d'aquest ideal cavalleresc, Europa desenvolupa la seua pròpia idea de cavalleria religiosa, organitzada en ordres militars, els membres dels quals són, al mateix temps, soldats i homes de fe.

5. Castells, setges i conflictes

Amb la caiguda gradual de la dinastia carolíngia, comencen a aparéixer milers de castells. Són la prova d'un nou ordre, que s'articula entorn de menuts centres de poder, que dins d'una xarxa impenetrable controlen tota la terra. Ràpidament, els castells no només desenvolupen una funció militar, sinó també una funció simbòlica de la vida pràctica. En qualitat de representacions permanents de poder, els castells constitueixen els centres en els quals es desenvolupa una vida intensa i organitzada. Són autèntics microcosmos humans, poblats per tot tipus de gents nobles, soldats, serfs, o artesans, el treball dels quals reflecteix la vida tant civil com militar.

6. L'home medieval: pensament, cultura i temor

L'època medieval està dominada pel paper central que ocupa la religió cristiana. L'estructura eclesiàstica organitza també les vides en la societat, vigilant la vida civil i el treball. L'Església legitima l'organització secular del poder carolingi, gràcies al fet que és l'única representant de Déu en la Terra. No obstant això, a pesar d'aquest ferri control, l'època medieval no és un període d'immobilitat social i política, sinó una era on es forgen les idees i innovacions que més tard maduraran en l'edat moderna. En l'últim segle de l'edat mitjana, es produeix un canvi de perspectiva que col·loca a l'home en el centre de la creació, al mateix temps que afirma la seua independència i, d'aquesta manera, l'allibera cada vegada més del control que exerceix l'Església.

L'exèrcit de 15.800 peons

En el fons de Cartes reials de Jaume II conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha tres capses amb documents que, en realitat, no són lletres missives. Són un totum revolutum de vora 150 comptes diversos realitzats per oficials reials, que han anat parar a aquelles capses, la 130, la 131 i la 132. No segueixen cap ordre cronològic i alguns no estan ni datats, amb el que únicament podem suposar que pertanyen al regnat de Jaume II (1291-1327), com sembla confirmar el tipus de lletra emprada. En aquest sentit, hi ha un document, el 33 de la capsa 130, que fins ara ha passat desapercebut segurament per eixa manca de datació esmentada. Es tracta d'un pressupost per a alguna de les grans campanyes mediterrànies d'aquesta època, que preveu l'armament de 40 galeres i 12 coques per tal de transportar les màquines de guerra, els projectils i les viandes necessàries (vi, carn salada, formatge i més de 3 tones i mitja de farina i civada), així com un exèrcit d'unes 16.500 unitats (700 cavalls armats, amb dos escudats i dos ballesters com era costum -un total de 2.800-, 10.000 escudats i ballesters més, a parts iguals, i 3.000 ballesters més per a les galeres). Així ho redactava en un petit tros de paper algun oficial, potser el mateix tresorer reial, que seria qui hauria de fer front als comptes d'aquella despesa [he substituït millia per mil, sol. per s., i sol. barch. per s.b.]:

És mester per acurriment de DCC hòmens a cavayl, a raó de D s.b. per cavayl armat – CCC L mil s.
Ítem quitacions a IIII meses als dits DCC hòmens a cavayl, a raó de VIII s.b. per cavayl armat – un comte e C mil s.b.
Ítem a X mil hòmens de peu, V mil balesters e V mil escudats a IIII meses, part los hòmens de peu dels hòmens a cavayl, qui seran pres de III mil hòmens de peu, e els balesters de les galees, qui seran pres de III mil, a raó de XII d.b. per dia – I comte e CC mil s.b.
Ítem XL galees, les XXX obertes e les X closes, ab armament dels hòmens e ab la panàtica a IIII meses, a raó de XXXV mil s.b. per galea – I comte CCCC mil s.
En les galees XXX obertes seran portats per galea XX cavayls, qui són – DC cavayls.
Los C cavayls que romanen iran entre dues coches, e encara hi seran portats gins e pedres e altres arneses, e hòmens de peu e d’altres – M. E costaran – XX mil s.b.
Ítem hi ha mester X coches grans, qui han a portar XXV mil kafissos entre farina e civada, a raó de III mil kafissos per coca, han-hi mester VIII. E les II portaran vi, carn salada e formatge e altres coses necessàries al viatge.
E entre les XII coches seran partits los hòmens de peu.
E les X coques costaran a raó de X mil s. per coca – C mil s.b.
Suma – IIII comtes e C LXX mil s.

En total, doncs, aquell exèrcit havia de costar un mínim de 208.500 lliures barcelonines, és a dir, 4.170.000 s.b., repartits entre 2.650.000 s.b. del pagament dels cavallers i els peons i 1.520.000 s.b. de les galeres, l'armament i l'avituallament. Les xifres globals estan en consonància amb les que coneixem per a altres expedicions coetànies, puix, segons explica Ramon Muntaner, 40 galeres eren les que Roger de Lloria dirigia a les ordres de Pere el Gran en la dècada de 1280 i també n'eren 40 les que Alfons el Liberal destinà a la conquesta de Menorca en 1287. Tanmateix, aquest pressupost destaca per dues raons: pel gran nombre d'infanteria mobilitzada i pel seu elevat cost (més alt que el de la conquesta de Sardenya, pressupostada en 187.200 lliures). Per exemple, per a les campanyes d'Almeria en 1309 i Sardenya en 1323 es portaren entre 1.100 i 1.400 cavallers i entre 5.600 i 9.200 peons, unes xifres que contrasten amb els 700 cavallers i 15.800 escudats i ballesters d'aquest cas. Per què tanta infanteria? És un volum que, amb les dades disponibles, no tornem a trobar fins a la campanya sarda de 1354, amb la que Pere el Cerimoniós tractà d'aixafar definitivament els revoltats de l'illa portant-hi 1.500 cavallers i uns 15.000 peons. Desconeixem, però, la resposta a aquella pregunta, que hauria de residir en les característiques concretes de l'expedició que es volia de dur a terme.

En relació amb això, si aquell pressupost es correspongué amb l'organització efectiva d'un exèrcit -com sembla indicar la seua pròpia existència i conservació-, algunes dades ens permeten aventurar la seua datació. En primer lloc, el pressupost militar que fins ara es considerava el més antic de la Corona, l'efectuat per a la campanya de Sardenya de 1323, realitza diversos esments a les quantitats d'armament dutes a Almaria, el que sembla indicar que des de 1309 no hi havia hagut cap altra gran campanya reial, com així ho sabem, de fet, pels esdeveniments polítics del regnat de Jaume II (l'armada de 1315 contra els abdalwadites for organitzada per les ciutats catalanes i valencianes). Per tant, si fins a la mort del rei en 1327 tampoc hi hagué cap altra gran expedició (els reforços enviats a Sardenya en 1325 es limitaren a 18 galeres lleugeres), haurem de convenir que el pressupost es correspon amb alguna expedició anterior a 1309. I, en aquest sentit, pels estudis de Maria Teresa Ferrer Mallol i Carles Vela, sabem que les campanyes contra el regne castellà de Múrcia entre 1296 i 1304 es mamprengueren fonamentalment per terra, amb un suport naval molt menor, d'unes deu galeres. En conseqüència, l'única altra gran campanya naval del regnat de Jaume II que resta és la de 1298-1299, duta a terme contra el seu germà Frederic de Sicília, a canvi de la infeudació papal del regne de Sardenya.

La guerra, 'negoci' feudal per excel·lència

Tal vegada, doncs, el document que hem transcrit es correspon amb la preparació d'aquella expedició, malgrat que les cròniques sicilianes parlen de 56 galeres aragoneses en la cruenta batalla del cap Orlando, un estol major a les 40 que hem vist pressupostades. Aquest fet, tanmateix, tampoc és inusual, ja que, per exemple, les cròniques de la conquesta de Sardenya parlen de 60 galeres, tot i que en el seu pressupost només n'apareixen 52. I, d'altra banda, si aquella de 1298-1299 era la campanya prevista pel document, tornem a la mateixa pregunta: per què tanta infanteria? Era més adient per a batalles navals i setges de llocs marítims? De moment no podem oferir respostes, que només podran arribar mitjançant la investigació detallada de la nombrosa documentació relativa a aquella expedició. Únicament així podrem saber si, efectivament, el volum de l'exèrcit organitzat es correspon amb el d'aquell pressupost sense data i si el tipus d'operacions militars dutes a terme requerien d'una presència tan massiva d'escudats i ballesters, uns 15.800 peons en total. Això, per posar-ne una xifra comparativa, era més d'un 10% de la població cristiana del regne de València en aquells moments. Quasi res, diu el paperet...

Els historiadors i la ideologia

Cap a on tirem?

En maig de 2009 la Mediterranean Studies Association i la Università di Cagliari reteren homenatge al medievalista Marco Tangheroni (1946-2004) en el marc del dotzé Congrés anual d'estudis mediterranis, celebrat a la mateixa capital sarda. Recentment han estat publicades a la Rivista dell'Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea les intervencions que hi tingueren lloc per tal de recordar la seua persona, que havia faltat cinc anys abans, l'11 de febrer de 2004, el mateix jorn en què se celebra la festa de la Mare de Déu de Lourdes, patrona dels malalts. La coincidència no la indique jo, sinó que l'apuntà Stefano Chiappalone en una ressenya al llibre de Tangheroni Cristianità, modernità, rivoluzione, publicada a la revista digital del Istituto Storico dell'Insorgenza e per l'Identità Nazionale. Hi recordava la seua primerenca mort -a punt de complir els 58 anys- a causa d'una malaltia crònica i, alhora, la seua estreta relació amb il mondo cattolico.

No debades Tangheroni va militar des de 1970 a Alleanza Cattolica, una associazione che si propone lo studio e la diffusione della dottrina sociale della Chiesa, i va ser un actiu intel·lectual de la dreta conservadora italiana. En tot cas, les seues adscripcions polítiques no amaguen la gran quantitat de dades i informacions que el professor toscà va aportar al coneixement de la història medieval, especialment pel que fa al comerç en la Mediterrània occidental: més d'una desena de llibres propis i vora cent trenta articles en a penes 30 anys de carrera l'avalen. Tanmateix, en aprofundir en l'obra d'un autor és convenient conéixer els seus pressupòsits ideològics a l'hora d'abordar la matèria historiogràfica, un fet que els joves medievalistes no solem tenir en compte, atés el nostre desconeixement inicial de les "batalletes" polítiques dels historiadors acadèmics. En aquest sentit, Tangheroni no se n'amagava -ans al contrari- i llegir-lo -podent comparar els seus escrits històrics amb els ideològics- és tota una oportunitat per tal de constatar que les diferents maneres de fer història es corresponen amb les diferents maneres de pensar la vida desenvolupades per cada historiador.

Així, sota l'etiqueta d'una "història humana", una història de les persones que es rebel·la contra la història materialista i de les estructures -a les quals acusa de simplistes-, trobem que els estudis de Tangheroni incideixen en les decisions preses pels individus per tal d'explicar l'evolució històrica. Perquè eixa, d'una altra banda, és l'única funció de la història per a ell: explicar el que ha passat, sense -teòricament- tractar d'influir en el present o en el futur (la storia è incapace di previsioni). No obstant, és evident que la seua forma de fer història, obertament antimarxista, també tractà d'intervenir en la seua realitat coetània, modelant alhora -i com fem tots- una realitat històrica pròpia. En els llibres de Tangheroni no trobarem excessius conflictes socials ni excessiva crítica a les elits dominants, mentre que, contràriament, l'ordre social establert per institucions jerarquitzades apareix com la força motriu de la felicitat humana. I és que aquesta era la seua particular ideologia aplicada al present, com demostren les seues crítiques al racionalisme il·lustrat i els nous valors culturals emergits del maig del '68. Això deia, per exemple, en parlar del concepte de "comunitat de destí" per a la Scuola di Educazione Civile:

Esempi di false comunità di destino sono oggi i così diffusi centri sociali che sono comunità… solo nel senso in cui il diavolo è scimmia di Dio. Certe rievocazioni del ’68 tendono a far credere che le manifestazioni studentesche fossero manifestazioni di festa, ma così non era. Si trattava invece di momenti orgastici, di rovesciamento totale... Noi viviamo le conseguenze del progetto libertario-illuministico volto a combattere tutte le autorità politiche e religiose, col risultato di porre come unica fonte di autorità l’individuo. Ora, se l’individuo è unica autorità per se stesso, bensi capisce che crolla qualsiasi fondamento della morale... Questi ultimi decenni si sono dunque viste le pratiche conseguenze dell’aver demolito a livello teorico i fondamenti della morale... L’individualismo etico è disarmato anche in una prospettiva teorica di fronte a problemi come quelli, enormi, che solleva per esempio la bioetica. Ecco, quindi, un pensiero laicista arrancare oggi alla ricerca disperata di un fondamento dell’etica che non si può trovare se non ritornando ad una visione naturale e cristiana dell’uomo.

Símbol de l'Alleanza Cattolica

Fet i fet, Tangheroni considerava l'Edat Mitjana com una època que calia reivindicar, ja que el paper central del cristianisme en la societat occidental havia donat lloc a una civilització lluminosa: un passato sociale particolarmente glorioso. El principi jeràrquic d'autoritat en cossos adequadament ordenats i guiats per l'ideal catòlic havia funcionat harmònicament, de manera que fins i tot els remers de les galeres havien estat uomini liberi amb dret a partecipare alle decisioni de les armades... Si havia funcionat per als temps medievals, també podia funcionar en l'actualitat com a antídot contra la decadent modernitat provocada pels corrents de pensament hereus de la Il·lustració. Amb tot, hi havia una diferència fonamental: l'Estat modern, aleshores inexistent, i que podia exercir un poder totalitari no desitjat per la doctrina social catòlica. En aquest sentit, Tangheroni criticava les teories del feixisme italià, tot i que considerava que mai s'havien aplicat de forma pràctica: per fortuna degli Italiani di allora il Fascismo, nella sua applicazione, non fu in realtà così totalitario. En tot cas, atés que l'Estat era actualment una realitat ben consolidada, no es podia rebutjar sinó que calia enfortir-lo, ja que podia servir per tal de defensar la identitat d'un dels cossos socials bàsics, la nació, en el context de les migracions lligades a la globalització:

Ora se è vero che lo Stato nazionale, come abbiamo detto più sopra, si è affermato a danno delle realtà intermedie, è anche vero che oggi, di fronte a questa Europa e ancor più di fronte alla eventuale planetarizzazione del mondo, esso costituisce una difesa delle identità... Da ciò la necessità di porsi il problema della difesa delle differenze e della difesa delle identità.

No és estrany, doncs, que Tangheroni reivindiqués la figura de Samuel Huntington i la seua teoria sobre el xoc de civilitzacions. Tampoc és estrany, per tant, que justifiqués les actuacions de l'Imperi espanyol a Amèrica Llatina: si els sacrificis humans dels inques i els asteques eren compresos en nom d'un relativisme cultural que no reconeixia jerarquies de civilització, allora non si vede perché ai poveri spagnoli invece questa relatività debba essere sistematicamente negata. En conseqüència, és perfectament lògic que ell mateix prologués el llibre de Jean Dumont Il vangelo nelle Americhe. Dalla barbarie alla civiltà. I, evidentment, tampoc escaparen de les seues crítiques els musulmans, davant els quals calia estar alerta, puix sappiamo che la guerra è stata certamente vinta da Cristo, ma che prima della fine [dels dies] molte battaglie potranno essere perdute.

Nicolàs Gómez Dávila (Bogotà, 1913-1994)

En darrer terme, tot això explica també que el seu darrer llibre, publicat pòstumament i dedicat a Giovanni Cantoni, fundador d'Alleanza Cattolica i de la revista Cristianità, fos: Della storia. In margine ad aforismi di Nicolás Gómez Dávila (2008). Es tractava d'una sèrie de reflexions historiogràfiques realitzades a partir dels escrits d'aquell filòsof colombià, un pensador tradicionalista i de caire radicalment antimodern, que va escriure un assaig sobre El reaccionario auténtico i va desenvolupar aforismes com ara: Todo fin diferente a Dios nos deshonra; Los parlamentos democráticos no son recintos donde se discute, sino donde el absolutismo popular registra sus edictos; Las ideas de izquierda engendran las revoluciones, las revoluciones engendran las ideas de derecha; El progreso es el azote que nos escogió Dios. Tot plegat, el pensament de Tangheroni connectà a fons amb la visió de Gómez Dávila per tal de lluitar contra la idea che l’impegno per restaurare una civiltà cristiana sia pura utopia. Com deia, aquesta aspiració particular no trau mèrit a la ingent obra historiogràfica de Marco Tangheroni, però cal tenir-la en compte a l'hora d'abordar-la i extraure'n el màxim profit. Tota la història que fem és esclava de la nostra pròpia ideologia, siga quina siga. Cal, almenys, ser-ne conscients.

Una cronaca aretina

És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo

En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici

Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo

Entrevista a Giuliano Pinto

Reprenent les nostres entrevistes a medievalistes, en aquesta ocasió el sr. Giuliano Pinto, professor de la Università degli Studi di Firenze, va atendre amablement les preguntes que li vàrem formular en la seua darrera visita a València. Coneixedor de les riques fonts de la Toscana medieval i autor de diversos estudis sobre Florència, G. Pinto ha compilat alguns dels treballs que, en forma d'article, havia publicat anteriorment en el llibre Il lavoro, la povertà, l'assistenza. Ricerche sulla società medievale, Roma (2008). Ací us oferim algunes de les reflexions que va compartir al voltant d'algunes d'aquestes qüestions: sobre la pobresa, l'alimentació o les institucions de caritat.

Miranduolo

Era un menut assentament camperol a la Toscana quan va nàixer al segle VII, i va acabar sent un castell feudal. Miranduolo és, sens dubte, una bona oportunitat per a estudiar arqueològicament l’aparició del feudalisme, ara a l’abast de tothom gràcies a la xarxa.

El jaciment es troba en el municipi de Chiusdino, a la província de Siena, i per tant a la Toscana. El projecte d’excavació va nàixer a finals dels 90, quan una prospecció per a fer la carta arqueològica de Siena va individualitzar el jaciment del castell de Miranduolo, documentat aleshores per les fonts escrites a principis del segle XI. Però no va ser fins el 2001 que va començar la primera de les campanyes d’excavació, les quals han continuat anualment i ininterrompuda fins al 2009, amb uns excel·lents resultats. De fet, diversos incendis al llarg dels segles van segellar les diverses etapes evolutives del jaciment, de manera que això ha facilitat la distinció estratigràfica, acompanyat de datacions per C14.

Vista aèria del jaciment

Amb tot, com ja vaig explicar fa poc en un altre post, el que caracteritza aquesta excavació, i per això se’n parla en Harca, és que a través del seu web podem conéixer un resum per escrit amb fotografies del que es va trobar en tots i cadascun dels dies en els quals s’ha excavat, des del primer dia fins a l’últim. Tot acompanyat amb un GIS de tota l’excavació que situa cadascuna de les troballes al seu lloc, distingides per etapes històriques i per campanyes arqueològiques. A més a més, tots i cadascun dels edificis excavats, de totes les èpoques, disposen d’un resum de les troballes i les interpretacions, acompanyat de fotografies específiques, plànols i reconstruccions. També es posen a la lliure disposició del lector les anàlisis arqueobotàniques, els estudis del territori, i la documentació escrita disponible, a banda d’altres moltes coses. És obi que per a fer aquest web s’han deixat de banda molts dels mals usos d’alguns arqueòlegs, en general recelosos de les seues troballes, tot i que no necessariament això vol dir que al web estiga tot. Així i tot, la transparència arriba al punt que es van filmar les reunions d’interpretació de l’equip d’arqueòlegs de la campanya del 2008, actualment penjades a la xarxa, encara que quede al vostre juí el nivell de representació que puga haver-hi als vídeos.

Reconstrucció de Miranduolo cap al segle IX

En definitiva, resumint molt, allò que les excavacions han mostrat fins ara és l’assentament d’un grup de camperols cap a la meitat del segle VII -al voltant de les 25 cabanyes-, els quals combinaven l’activitat agrària amb la metal·lúrgica, fruit de l’extracció de mineral a la vall de Merse. Cap al segle IX s’observa una reorganització de l’espai, amb l’aparició d’una casa principal i una tanca de pals defensiva que envoltava el conjunt, la qual cosa ha estat interpretada pels arqueòlegs com una hacienda curtense. És a dir, l’aparició d’una família dominant que controlava els magatzems i l’activitat industrial. Cap a la segona meitat del segle X hi va haver un incendi, i la zona es va reestructurar amb la construcció de murs més sòlids i un nou edifici principal. Al 1004 Miranduolo apareix per primera vegada esmentat a la documentació escrita, i ho fa com a “castell”, referint-se precisament a aquest nou edifici, ja que arqueològicament pareix demostrat que només es va construir en pedra ben avançat el segle XI, després d’un nou incendi violent. Estarà ocupat, a partir d’ara, per un senyor territorial, que empra el castell com a residència. Destruït de nou a la primera trentena del segle XII per un incendi durant un setge arran d'una guerra (probablement en 1133), es va abandonar momentàniament a causa de disputes jurisdiccionals. Comprat i reconstruït com un palau per la família Cantoni al segle XIII per a consolidar la seua pujança econòmica a un burg proper, va passar posteriorment per diverses mans, fins que es va abandonar definitivament al segle XIV quan ja només era una granja.
Comptat i debatut, el que s’ha vingut a demostrar arqueològicament és que el castell feudal va estar precedit, al mateix emplaçament, per un assentament camperol en època altmedieval, seguit d'un domini en època carolíngia, la qual cosa ve a revisar en certa manera, com ja s'apuntava no fa molt, el procés històric de l’incastellamento a la Toscana, i a Europa occidental en general.

Reconstrucció de Miranduolo cap al segles XI-XII

De tot plegat podeu informar-vos a la publicació conjunta, editada per Marco Valenti, Miranduolo in alta val di Merse (Chiusdino, Siena). Archeologia di un sito di potere del Medioevo toscano, Florència, 2008 (l'index ací). Mentrimentres ens podem conformar amb la magnífica periodització realitzada en els següents vídeos divulgatius (en italià, és clar), amb major nombre de detalls, a través de fotografies i reconstruccions artístiques, per boca del mateix director de l’excavació.

Els orígens de Miranduolo

Miranduolo al segle VIII

Miranduolo al segle IX

Miranduolo al segle X

Miranduolo als segles XI i XII

Miranduolo als segles XII i XIII

Miranduolo als segles XIII i XIV

La història medieval com mai l'has vista (I)

Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.

Entre la ciència forense, l'arqueologia i la història de l'alimentació

Tradicionalment, el període catalogat com a l'alta Edat Mitjana ha estat farcit d'impressions i valoracions certament pejoratives per a l'occident europeu. L'ensorrament de l'organització de l'imperi Romà (si bé la historiografia nacionalista identificava els posteriors regnes bàrbars com l'embrió de la història pàtria), la desvertebració de la xarxa de ciutats (en front d'un procés de pobra ruralització i d'economia de subsistència, en fi, que no era expansiu), la manca de testimonis escrits (i, per tant, de civilització i d'altres monuments en pedra)... Tot plegat ha fet que es correguera un vel d'obscuritat a la societat d'aquests segles, que es donara una pàtina molt negativa a unes realitats ben complexes al si del continent europeu i al llarg de la seua evolució. Aquesta és, així i tot, una visió predominant encara hui en molts autors.

Això no obstant, diversos historiadors, amb una relectura molt més acurada de les fonts i emprant un ampli ventall d'aquestes -i no només documentals- a més d'una metodologia molt més rica per aproximar-se a altres fenòmens menystinguts, han posat cap per amunt totes aquestes hipòtesis, fins i tot, per a constituir algunes de les innovacions teòriques més ressenyables al si de la historiografia medieval. Per un costat, Chris Wickham ja assenyalà l'enorme diversitat que es donà en els boscos anglesos durant els primers segles medievals, que va comptar una gran disponibilitat de recursos. Per un altre, M. Montanari, des de la perspectiva de la història de l'alimentació, posà de relleu la gran diversitat nutricional que va tindre lloc en aquesta etapa, molt més rica que en època clàssica o després de la revolució feudal, en què les societats europees ben bé van haver de mantindre una dieta molt més monòtona i depenent dels cereals. Ara bé, aquest historiador italià sembla que ha matisat algunes de les seues conclusions en els seus últims treballs.

En aquest sentit, algunes de les aportacions de l'arqueologia -que per a aquest període potser dotarà de les recerques més completes al voltant de l'economia i la societat-, estan refermant totes aquestes darreres propostes. Volem comentar ací un article aparegut en la revista italiana Archeologia Medievale, de la mà dels arqueòlegs I. Barbiera i G. Dallazuana, «Le dinamiche della popolazione nell'Italia medievale. Nuovi riscontri su documenti e reperti archeologici», en el número XXXIV del 2007, p. 19-42. Tot i que en principi està emmarcat dins la demografia històrica, en aquest text també es reflexiona sobre altres temàtiques que marquen també la dinàmica de les poblacions -les relacions socials, l'estructura econòmica, els comportaments socials, etc.-.

En concret, han compilat les dades de més d'una cinquantena de necròpolis del centre i nord de la península Itàlica entre els segles I a. C. i XVI, en què s'han realitzat anàlisis forenses i químics als cadàvers trobats, sobre els esquelets. Per un costat, s'han analitzat les dents dels infants i la seua insuficiència o no de calci, i ací es pot resseguir, com en els anells dels arbres, la formació des que apareixen. D'això es dedueix que en el període de l'imperi Romà la lactància es deixava des de ben prompte, no arribava ni tan sols a l'any fins en un 90% dels casos, segons els símptomes d'hipoplàsia detectats. A partir del segle IV i, sobretot, del segle VII els nadons eren alletats fins els 3-4 anys o més. El que indica, tot plegat, que tant mares com nens gaudiren d'una millor disposició alimentària durant aquelles centúries. Valors que tornaren a caure bastant a partir del segle X.

Per una altra banda, la criba o plec que apareix en els cranis, fonamentalment en l'àrea occipital, indica hiperostosi -lligada a anèmies, manques de ferro, estrés alimentari...- i aquesta descendeix de la mateixa manera i de forma notable a partir del segle IV. Tot siga dit, les dades per als segles XII-XIII són aviat contradictòries i no tant contundents en la pretesa minva nutricional.

Fresc del segle XIV que representa una fossa-ossari a Santa Maria del Casale de Brindisi

Un altre arqueòleg italià, F. Giovannini, en diversos treballs ha proposat un esquema explicatiu interessant sobre aquests fenòmens, arreplegant en part les idees esbossades per Wickham, bo i que requeriria de nombroses matisacions, especialment l'apartat neomaltusià. Per a aquell autor la millora de l'alimentació (palesable també en les fonts arqueològiques com hem vist suara) que s'experimentà en els segles altomedievals es traduí, en efecte, en una prolongació de la lactància i, per tant, en una baixa mortalitat infantil. Gran part de les societats de l'Occident europeu van mantindre mentre van poder una contenció en la fecunditat amb l'allargament en l'accés al matrimoni, el que pot explicar l'escàs creixement demogràfic que ha anat anotant la historiografia, i, en la mesura en què fou una població en molts casos estacionària i amb hàbitats no permanents (amb la manca de poders locals forts i de classes socials que se'n serviren i obligaren la seua concentració), mantingueren una baixa pressió sobre els recursos, cosa que activà aquest cercle amb uns aliments més diversificats.

“Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo?”

Durant aquests dies he pogut gaudir de la lectura d’aquest breu assaig escrit fa ja algunes dècades per Carlo M. Cipolla –que el Servei de Publicacions de la Universitat de València edità de nou l’any passat, traduït ara al català– i he de reconèixer que ha estat força suggeridora. Com ja sabreu, l’autor italià posa la seua atenció en una petita comunitat rural, Monte Lupo, situada a pocs kilòmetres de Florència, i analitza bona part dels esdeveniments que s’hi succeeixen entre 1630 i 1631 arran d’un brot de pesta. Cipolla ens trasllada a un univers plenament rural –el poble consta d’unes 150 famílies a principis del segle XVII–, i no solament atén les qüestions relatives a l’epidèmia, sinó que els temes que s’entrecreuen al llarg del relat són ben diversos: l’enfrontament entre l’Església i l’Estat, la lluita de la ciutat contra el camp, les divergències dins la mateixa comunitat rural, el xoc que produeix la implantació d’unes incipients mesures sanitàries i el manteniment de costums i pràctiques fortament arrelats en la cultura popular i la medicina tradicional, entre molts altres. Així, doncs, les respostes que ofereixen els diferents actors de la societat moderna italiana davant d’un mateix fet, la surgència de la pesta, són ben divergents i l’obra de Cipolla en dóna compte.

Al llarg del segle XVII, els preceptes de la ciència experimental propugnada per Galileu avancen molt a poc a poc i s’incorporen progressivament a les mesures sanitàries que les autoritats prenen des de les ciutats, això sí, sempre que puguen servir per eixamplar les seues quotes de poder davant l’Església i el món rural circumdant. Tanmateix, l’aplicació no és gens senzilla. D’una banda, la seua actuació xoca amb els interessos de la jerarquia eclesiàstica, que no solament qüestiona els avanços de la ciència, sinó que també actua en defensa de les seues prerrogatives polítiques i jurisdiccionals davant de la ingerència dels governants laics, i la situació a la Florència del Sis-cents n’és un bon exemple. De l’altra, els habitants de les comunitats rurals que formen el hinterland de la ciutat-estat posen tota mena d’obstacles a l’acció dels delegats urbans, fins i tot si són veïns del mateix poble, com ocorre amb el pare Dragoni a Monte Lupo. El joc d’interessos i, per tant, els conflictes estan servits i només cal esperar un sotrac com el brot de l’epidèmia de 1630 perquè surten a la llum.

Deixem de costat les relacions entre les autoritats laiques i eclesiàstiques i, com fa Cipolla, centrem la nostra mirada en la reacció que tingué lloc al petit poble florentí arran del brot de pesta. Malgrat les passes donades des de la seua primera aparició a Europa occidental el 1347, la medicina no havia trobat les causes de la malaltia i, per tant, no sabia aplicar un remei eficaç al contagi que no fos altre que l’aïllament dels malalts i la quarentena. En efecte, la surgència de l’epidèmia paralitza la vida de la comunitat i qualsevol activitat –econòmica, política o social– es veu entrebancada o anul·lada pels governants de la ciutat. En aquest cas, són els magistrats de Sanitat de Florència i els seus comissaris, procedents habitualment de les files de la noblesa, els artífexs d’una agressiva política que pretén sotmetre el món rural circumdant i no dubten en aïllar pobles sencers si amb això aconsegueixen –o així ho creuen– aturar l’avanç de l’epidèmia vers la ciutat. Són també ells els que decreten si els veïns d’un o altre poble poden entrar al centre urbà i els que decideixen tallar o reactivar el comerç segons les perspectives d’un possible contagi. Amb aquestes mesures, els patricis de la ciutat determinen tots i cadascun dels afers de la vida quotidiana al camp, encara que la pagesia posa la seua resistència.

I ho fa de manera col·lectiva, reaccionant en conjunt davant els entrebancs procedents dels seients del govern urbà. La vitalitat econòmica i social dels pobles no s’esvaeix tan fàcilment i, malgrat les prohibicions i les barreres físiques, els intercanvis no s’aturen, els moviments dels pagesos d’uns pobles a altres són constants i les festes populars continuen celebrant-se com si res no passara. És cert també que arran de l’aïllament proliferen els robatoris i les infraccions, que ni tan sols el pare Dragoni, natural de Monte Lupo, pot aturar, com tampoc no pot aturar la celebració d’una processó que als ulls dels emissaris urbans apareix com una de les principals causes del rebrot de la pesta després de donar per controlada l’epidèmia. La processó esdevé un símbol de resistència, com també ho és el fet d’arrancar les reixes que aïllen Monte Lupo de la resta del món. La comunitat, doncs, es rebel·la contra les ingerències urbanes i ho fa atacant els signes que simbolitzen el poder de la ciutat, oferint una resposta col·lectiva que, arribat el moment, permet no esclarir l’autor material de l’acte delictiu que posa en xec als delegats de Florència. Els interrogatoris del comissari enviat pel magistrat de Sanitat no condueixen enlloc, perquè, malgrat les sospites, tots els interpel·lats guarden silenci i no delaten el delinqüent. Com bé intueix Cipolla, segurament l’afer no tingué una resolució definitiva.

Amb tot, l’autor italià presenta la comunitat com un bloc homogeni, format per «persones molt pobres» i «gent força difícil», i ací cal fer-li una petita crítica, perquè al llarg del conflicte emergeixen una sèrie de figures que, mitjançant els seus actes, encapçalen la resposta del col·lectiu i dirigeixen les insubordinacions contra els delegats urbans. Cipolla ho intueix i, en conseqüència, remarca el paper que juguen el capellà i alguns forners i fusters en aquest bienni a Monte Lupo, possiblement els instigadors de què les reixes foren arrancades, encara que no aprofundeix en les grans diferències que separen uns pagesos d’altres. Com ell mateix diu, a ben segur que a Monte Lupo hi havia camperols pobres, però també degué existir un reduït grup de prohoms, superiors en riquesa a la resta, que encapçalen els afers econòmics, polítics i socials de la comunitat. El fet que el pobre Pandolfo, l’únic que havia vist com es cometia el delicte, fos tancat a la presó i que els inculpats restaren tancats a les seues respectives cases de manera preventiva és un bon indicador. Apareixen altres indicis que suggereixen l’establiment d’una jerarquia interna entre la pagesia, però Cipolla només els esmenta i prefereix centrar el seu discurs en altres aspectes sociològics que testimonien la vivacitat del món rural, les lluites que es desencadenen al seu interior arran de la progressiva extensió dels tentacles de l’Estat i la confluència dels nous preceptes de la ciència i els mètodes tradicionals, oferint una visió molt colorista de la societat rural italiana del segle XVII. Tot i això, aquest humil lector s’ha quedat amb les ganes de conèixer millor la pagesia de Monte Lupo. La comunitat a penes apareix tímidament esbossada gràcies a la descripció d’algun dels seus personatges i segurament un escorcoll intens dels interrogatoris i de tota la documentació emanada arran del succés ajudaria a perfilar millor les diferències internes dels veïns de Monte Lupo i, qui sap, esbrinar qui va arrancar les reixes.