El Llibre del Repartiment de València i el cas de Benet Oller

Ara que s'acosta el 9 d'Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d'una documentació que a hores d'ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l'acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d'una campanya de conquesta, d'una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.

Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s'iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l'Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s'esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l'alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s'ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.



Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)



El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l'anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d'Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l'impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d'al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d'almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d'una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.

Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)

Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l'inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239

Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d'Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l'emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s'han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d'una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s'havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s'esmenta els llibres (libri) d'Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n'hi havia més d'un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se'n deriva és evident: què se n'ha fet d'aquests altres llibres de repartiment? D'entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d'uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s'hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d'evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.

El llibre del Repartiment d'Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l'Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.

Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se'n deriva també és evident: què són els registres que s'han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d'un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l'ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l'horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n'hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s'han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l'escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d'ara l'explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d'un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d'informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s'ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d'una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.

Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d'un recull de donacions semblant al descrit en l'anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s'ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l'Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s'apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l'expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n'hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s'ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d'algunes donacions si en l'alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.



Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979



Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s'ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l'origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d'un treball absurd, perquè la majoria d'aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).



Un volum del llibre del Repartiment durant l'exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I



Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d'Aragó. Un d'ells, entre molts d'altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l'esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d'una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s'havia pogut fer mai encara a l'horta de València. Esmente breument com s'ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l'alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s'havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d'abril de 1239 una part d'aquells tortosins va rebre noves terres en l'alqueria de Benifaraig, també a l'horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.

En els anys posterior a la conquesta, la major part d'aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d'aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d'Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d'aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d'Arenós va arribar a un acord amb l'Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d'Albentosa, a l'Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l'antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s'ha pogut comprovar. Amb tot, si d'alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d'aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l'existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s'esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d'altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l'article citat més avall, on s'explica tot açò amb més detall.



Mapa de l'heretat de Benet Oller

 

NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d'Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d'Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l'article inèdit d'Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Les torres d'alqueria andalusines del País Valencià

En els darrers temps s'han restaurat diverses torres d'alqueria andalusines al territori valencià. Després d'anys d'excavacions i obres, en 2009 s'inauguraren les torres de l'Almudaina (el Comtat) i de Torrent (Horta Sud), mentre que recentment ha acabat la rehabilitació de la torre de l'antiga alqueria de Bofilla, en terme de Bétera (Camp de Túria). Si les afegim a les que es restauraren ja fa uns quants anys, com les torres d'Almussafes i Benifaió (Ribera Baixa), ens trobem al davant d'una excel·lent notícia pel que això significa per a la recuperació de patrimoni, i alhora per l'avanç de la recerca gràcies a les excavacions arqueològiques que s'han efectuat de manera prèvia. I ho és més encara si tenim en compte la gran quantitat de torres d'aquesta tipologia que encara queden per restaurar, algunes en un avançat estat de destrucció tal com denunciava en abril l'edició comarcal del diari L-El Mercantil Valenciano per al cas de l'Horta Sud, i altres casos que ara veurem.

Les torres de l'Almudaina, Torrent i Bofilla en obres

Les torres d'alqueria valencianes, sobretot les de la comarca de l'Horta, són bastant conegudes per la historiografia gràcies a dos treballs que les van donar a conéixer científicament. Es tracta de l'article d'André Bazzana i Pierre Guichard, Les tours de defense de la Huerta de Valence au XIIIe S, publicat en 1979, i el llibre de Pedro López Elum, La alquería islámica en Valencia: estudio arqueológico: siglos XI a XIV, publicat el 1994. Així, apareixen citats en diversos treballs sobre les torres d'alqueria dels voltants de Córdoba i Sevilla o la vega de Granada, zones on es conserven torres amb les mateixes característiques i funcionalitat que les valencianes. Però aquestes torres no són exclusives dels voltants de les ciutats (mudum) com podria semblar per aquests treballs. És cert que, almenys en el cas valencià, la majoria es concentren en el terme general de la ciutat de València (el hawz de Madinat Balansiyya), però no únicament, ja que en trobem repartides per diverses comarques. Sí pareixen característiques de les planes costaneres o, com a molt, de les valls fluvials més amples, però no hi solen haver a l'interior més muntanyenc, encara que hi ha excepcions. Això sí, no hi ha cap ni una de Sagunt cap amunt, possiblement perquè quan es van construir a la zona nord del país ja no hi havia tanta població, o estava concentrada als castells, tot i que caldria comprovar-ho.

La torre de don Lucas en el municipi de la Victoria, a Córdoba, abans i després de la restauració

Aquesta mena de fortificacions andalusines són molt tardanes, ja que se situen entre el segle XI les més primerenques i el XIII les més tardanes, però és sens dubte al segle XII quan més se'n van construir. No tenen altra funció que la de protegir les alqueries d'atacs exteriors, si bé hi ha autors com Manuel Acién que han posat en dubte que una sola torre d'aquestes característiques puguen defendre tota una alqueria de les més grans. Òbviament no estan preparades per a resistir setges llargs, sinó que estan pensades com a refugi esporàdic davant d'un atac ràpid, des del qual veure de lluny el perill i disparar amb ballestes els atacants, mentre la resta de la població fugia amb temps a refugiar-se en la ciutat o castell més pròxim, o com a molt a l'albacar de la torre si es preveia un atac curt. No hi ha dubte, per aquestes característiques defensives concretes i per la cronologia que ha manifestat l'arqueologia, que estem al davant d'un sistema de defensa local per a evitar els perills de les ràtzies o incursions dels feudals del nord en territori andalusí amb la finalitat d'aconseguir botí i esclaus. L'exemple de l'atac a la torre de Montcada, en 1235, que conta el mateix Jaume I al Llibre dels Fets n'és ben explícit, ja que tenia la intenció d'aconseguir finançament per a la campanya de conquesta de Madinat Balansiyya dos anys després. El mateix rei explica com va decidir passar de llarg prop de Montcada en direcció al sud, amb la finalitat d'enganyar els habitants de l'alqueria, ja que en aquesta primera passada la major part de la població havia fugit a refugiar-se darrere les muralles de València hores abans. En tornar, pensant-se que els feudals passarien novament de llarg, la població es va quedar i es va refugiar a l'albacar de la torre, moment que el rei va aprofitar per atacar l'alqueria i apressar la totalitat de la població, els quals van ser venuts com a esclaus, fent-se a més amb un gran botí material. En definitiva, és un passatge que no per molt conegut deixa de reflectir la vertadera funcionalitat d'aquestes torres. Amb tot, també és possible que serviren com a graner, una hipòtesi a tindre en compte però que encara no està provada.

Recreació de l'alqueria andalusina de Bofilla amb la seua torre i albacar, basat en els dibuixos de López Elum i publicat en A. Furió (coord.), Historia de Valencia, 2000

Un altre passatge de la mateixa Crònica ens explica que quan en 1237 la host feudal passava per Sagunt, camí de Madinat Balansiyya, les torres de la costa van començar a fer senyals de foc les unes a les altres -alimares, en diu-, de manera que de seguida la totalitat de la població de la ciutat i l'horta es va assabentar i va córrer a refugiar-se darrere dels murs, tal com havien fet en 1235 els de Montcada. Aquesta narració va portar Pedro López Elum a elaborar una hipòtesi segons la qual les torres no haurien estat construïdes pels camperols com a defensa de l'alqueria, sinó per l'estat taifa com a xarxa de defensa de la ciutat de València. A més, basant-se en les seues excavacions a Bofilla proposava que no es tractaria de torres posteriors a les alqueries, sinó que les alqueries s'haurien construït al voltant de les torres d’origen estatal. Aquesta hipòtesi, que ha tingut bastant difusió entre la historiografia local i més enllà, i fins i tot entre el gran públic, està cada vegada més descartada gràcies a l'avanç de la recerca. I les excavacions de les tres torres que iniciaven el post en són una bona prova.

Sobre les característiques tècniques hi ha molta diversitat, però totes tenen elements en comú, com ara el ser quadrades, i la majoria lleugerament trapezoïdals. Estan fetes amb la tècnica de la tàpia, però no són de terra sinó de morter de calç. Solen tindre entre tres i quatre plantes amb terrassa, les quals en uns casos estan fets amb arcs o voltes d'obra, mentre que en altres casos són de bigues de fusta. A més, sembla que unes tenien matacans, mentre d'altres tenien merlets, tot i que en molts casos han estat afegits amb posterioritat per restauracions. I totes estan sempre construïdes a la part més alta dels nuclis d'habitatge, normalment aprofitant algun turó natural. L'entrada sempre està a uns quatre metres d'alçada, i s'accedia mitjançant una escala de fusta que es retirava en el moment d'un atac.

A continuació, i sense ànim de ser exhaustiu, he recollit fotografies de totes les torres d'alqueria andalusines que he trobat. Segurament n’hi ha més al llarg del país de les quals no he trobat fotografia. Fins i tot hi pot haver encara alguna amagada entre edificacions que no ha estat localitzada, o dissimulades com a campanars d'església com a Guadassuar (Ribera Alta). I això sense comptar la totalitat de torres destruïdes al llarg dels segles, des d'aquella primera de Montcada ordenada enderrocar per Jaume I, fins a les darreres que van caure sota l'avanç urbanístic dels anys 60 i 70, com per exemple la de Sollana. Crec que fins ara no s'ha fet cap estudi documental que reculla la totalitat de torres que apareixen a la documentació escrita d'època feudal, si exceptuem les cites que arrepleguen Bazzana i Guichard a l'article abans esmentat. Però qualsevol que estiga acostumat a manejar documentació dels segles XIII i XIV sap que pràcticament a totes les alqueries hi havia una torre. Vegem-ne, doncs, algunes.

l'Horta

Albal: La torre dels Moros està emplaçada al centre del poble i no ha estat excavada. Va patir algunes restauracions desafortunades fa molts anys i actualment és un museu etnològic.

Espioca: Situada en terme municipal de Picassent, front a la pressó, pertany a una alqueria despoblada al segle XIV, segurament a causa de la pesta. Està sense restaurar, però en un bon estat de conservació.

Paterna: De confirmar-se com a torre d’alqueria andalusina seria l'únic cas circular conegut, però és poc probable que ho siga, i fins i tot que tinga un origen andalusí, tot i que el seu interior té una estructura semblant a la resta. Està musealitzada.

Silla: Una de les més grans, tot i que no en alçada, el seu aspecte exterior és poc conegut, perquè està emplaçada al pati de l'ajuntament. La seua estructura interior és complexa per estar compartimentada, i també està musealitzada.

Torrent: Sens dubte la més gran de totes les conservades, fins al punt que en algun moment es va posar en dubte que fóra torre d'alqueria per la seua grandària, o que fóra d'època andalusina. Però el recent estudi arqueològic ha revelat que és del segle XI i que va ser pensada amb la mateixa funcionalitat que la resta, tot i que per a acollir un major nombre de població al seu interior.

la Ribera

Alèdua: Emplaçada en l'actual terme de Llombai, pertany a una alqueria que va quedar despoblada amb l'expulsió dels moriscos. El seu estat de conservació és acceptable, però corre risc d'enderroc.

Alfarb: Envoltada per edificis és de difícil observació, i presenta un falsos merlets de restauració. Sembla que a la seua base hi hauria inscripcions llatines en pedres reaprofitades que pertanyien a alguna vila romana, cosa que va fer pensar, des de fa segles, que aquest era el seu origen.

Almussafes: La torre de Racef està emplaçada dins del poble, i la seua restauració als anys 90 ha estat criticada per ser massa agressiva.

Antella: El seu estat de conservació també és deficient, i sembla la part superior ha estat modificada perquè va estar integrada en un palau posterior.

Benifaió: La torre de la Plaça està situada al centre del poble, i abans de la restauració estava envoltada per l'edifici de l'ajuntament. Bazzana i Guichard van descartar el seu origen andalusí per la seua estructura interior, però no van poder accedir amb facilitat pels enderrocs, mentre que l'excavació dels 90 va confirmar que és del segle XII. En l'actualitat hi ha un museu sobre ella mateixa al seu interior.

Benifaió 2: La torre de Mussa està emplaçada als afores de la població, i sembla que pertany a una altra alqueria desapareguda que no ha estat localitzada. De fet, hi ha dubtes si de veritat és una torre defensiva o és un colomer, tot i que aquesta darrera funció segurament és posterior, ja que les concavitats que presenta al seu interior han estat fets després de la construcció.

Montroi: Enlairada sobre un turó prou alt, el seu estat és deficient.

el Camp de Túria

Bofilla: Emplaçada en terme de Bétera, pertany a una alqueria que va quedar despoblada al segle XIV i és força coneguda per l'excavació qwue en va fer Pedro López Elum. Ha estat rehabilitada molt recentment i musealitzada junt a algunes restes de les cases de l'alqueria.

Olla: Emplaçada en terme de Marines és una torre molt menuda comparada amb la resta. Pertany a una alqueria despoblada, i al seu voltant es va construir un mas molt posterior.

Olocau: La torre de Pardines està emplaçada junt al palau del senyor, i queden només algunes restes de la base en un estat de conservació molt deficient.

Serra La torre del Senyor està al centre del poble i envoltada per edificis, fins i tot algun molt modern, cosa que actualment incompliria la llei de Patrimoni. El seu estat de conservació és bo, però sense restaurar.

Vilamarxant: Emplaçada al centre del poble, el seu estat de conservació és força deficient, cosa que impedeix veure amb claredat les seues característiques, i en conseqüència hi ha dubtes sobre el seu origen com a torre d'alqueria. Sembla més bé les restes d’una altra mena de fortificació més gran.

la Foia de Bunyol

Godelleta: Igual que la de Serra, està al centre de la població, en part envoltada de cases, i en bon estat però sense restaurar.

la Safor

Cotalba: El primer cas de tots els que veurem que presenta un sostre a dos aigües, segurament afegit amb posterioritat convertint els merlets en finestres. L'estructura sembla ben conservada però el seu aspecte no és bo.

torre dels Pares: No està gens clar, però la torre dels Pares podria pertànyer a una alqueria andalusina de l'actual terme de Gandia, tot i que està força canviada i integrada en una construcció posterior.

la Costera

Canals: La torre dels Borja és una torre d'alqueria andalusina, integrada posteriorment en un palau gòtic, i modificada al segle XIX quan es va enderrocar el pis superior. Actualment està exenta. La seua restauració sembla molt agresiva, ja que es va haver de reconstruïr el pis enderrocat per a la seua musealització. [actualització novembre de 2011]

la Vall d’Albaida

Carrícola: El castellet de Carrícola és en realitat una torre d’alqueria, però enlairada a la serra del Benicadell. Es conserva també la pedrera d’on s’ha extret la pedra per a la seua construcció, reutilitzada com a aljub i femer. Ha estat restaurada recentment [actualització desembre de 2012].

el Comtat

l'Almudaina: Segon exemple amb sostre afegit a dos aigües, que ha estat eliminat en la recent restauració. Emplaçada junt a un precipici, també ha estat recuperada l'entrada original en alçada, i musealitzat el seu interior.

la Marina

Torre (o torreta) de Canor: Situada al terme de Benissa, el seu aspecte és semblant al de les altres torres d'alqueria del sud valencià, de poca alçada, amb tàpia de formigó i teulada tardana a doble aigua. El seu estat de conservació no és óptim, perquè ha estat transformada en casa, però es conserva millor que altres casos. Ha estat identificada recentment com a torre d'alqueria i ha estat datada en els segle XII-XIII. Podeu trobar més informació en aquest article. [actualització abril de 2014].

l'Alacantí

Torre de les Maçanes: Seria l'exemple conegut més meridional del País Valencià si es confirma que és una torre d'alqueria, també amb un sostre afegit. Presumiblement hauria donat nom a la població, encara que el topònim Maçanes, derivat de l’àrab manzal, sembla indicar un origen molt antic de l'alqueria, i la torre sembla molt posterior, encara que andalusina. Sembla que ha estat restaurada recentment, però no he trobat foto.

Nota: Si coneixeu algun altre cas no inclós ho podeu indicar als comentaris i entre tots podem ampliar el catàleg.

"Regale sive ortum": la semàntica històrica, al-Àndalus i la societat feudal

Regale sive ortum nostrum, deia Jaume I en un document de 1263 en el qual feia donació d'unes terres que afrontaven amb el real andalusí que ell mateixa s'havia adjudicat després de la conquesta de Balansiya. Per què aquesta equivalència entre hort i real? Tenien un mateix significat ambdues paraules? De fet, podem traduir tranquil·lament ortum per hort i creure que Jaume I i nosaltres estem parlant del mateix? El llenguatge es basa en el fet que adjudiquem per consens una paraula a un concepte, i és per això absolutament necessari, per a una correcta comunicació, que ambdós interlocutors donen el mateix significat a cada mot. Però si això ja és difícil que passe sempre entre dos interlocutors que es parlen cara a cara, podem imaginar què passarà si un dels interlocutors fa més de 700 anys que va morir. Tenien Jaume I i els seus contemporanis el mateix concepte d'ortum que tenim nosaltres d'hort? I per què va emprar aquesta paraula com a equivalent per a fer entendre millor el significat del riyad andalusí? El seu net Jaume II va emprar l'equivalència Regalis sive palatii nostri en un altre document de 1321 per a referir-se al mateix lloc, tot i que sabem que entre mig s'havien produït bona cosa d'obres que havien transformat completament aquell real. Però aquestes dues equivalències indiquen que en realitat un real andalusí no era exactament ni una cosa ni l'altra.

Música i poesia en un jardí andalusí

En el Llibre dels fets el rei empra un curiós mot per referir-s'hi, ja que en la coneguda descripció de l'horta de Xàtiva fa menció de les més de dues-centes algorfes que hi havia, en clara referència als reals. Després al Llibre del repartiment hi queda clar, i de fet aquesta font ens indica que la rodalia de València i Xàtiva hi eren plenes d'aquests reals o riyad/s, però no sabem ben bé que eren a ciència certa. Pierre Guichard va incloure inicialment en un mateix sac els mots real i rafal, però la controvèrsia amb Mª Jesús Rubiera pel terme rahal li va permetre rectificar i estudiar-los per separat. I així va arribar a la conclusió que eren cases d'esbargiment envoltades d'un jardí tancat, propietat de l'oligarquia urbana andalusina, i situades a l'horta en les proximitats de les ciutats.

En principi la paraula àrab riyad significa hort o jardí, i en general terra irrigada. Tot i que actualment es tendeix més a traduir-la per jardí, potser per influència de la llengua francesa en la qual no tenen una paraula concreta per al que nosaltres diem hort. Nosaltres sí diferenciem actualment entre un hort i un jardí -en els quals es produeixen aliments i plantes ornamentals respectivament-, per això resulta tan perillosa aquesta traducció. Que als reals andalusins hi hauria flors sembla evident, tot i que les fonts no ho diguen explicitament, com també hi hauria gesmilers, palmeres i tarongers amargs com a ornament, i potser que en molts hi haguera fonts d'aigua amb la mateixa funció. Però segurament hi havia molt més que fonts i flors, ja que sembla igualment evident que una part del “jardí” estaria destinada a la producció d'aliments.

Reconstruccio actual al Marroc d'un suposat jardí andalusí

Com que els feudals no coneixien res igual en la seua societat, van adoptar el mot àrab –adaptat al romanç com a real i al llatí com a reallum– per referir-s'hi. Però hi ha titubejos quan es parlen del reallum sive ortum, cosa molt més comuna del que sembla. Sense anar més lluny, el Real del rei esta envoltat de propietats que en les donacions s'anomenen ortum, quan sembla de nou evident que en la concepció andalusina eren el mateix perquè aquesta era una zona de reals. Potser havia reals que no tenien cap construcció ni zona enjardinada, però en qualsevol cas és evident que els feudals hi van reservar el mot per als que sí hi tenien. De fet, hi veien diferències, i el fet que es diferencie entre real i hort mentre altres voltes s'assimile indica que hi havia elements comuns entre ambdós conceptes –per exemple la producció d'aliments– i elements que no ho eren, com ara la residència d'esbarjo i el jardí ornamental. Tot i que això ja és suposar molt.

A Granada el terme real no existeix, i empren el terme carmen, de l'àrab karm, que significa literalment vinya. Però és un tipus de propietat que es pot assimilar perfectament al real del Xarq Alandalús. Ibn al-Khatib descriu els karm/s irrigats per la séquia d'Aynamadar, situats en el vessant de la muntanya de l'Albaicín molt a prop de la ciutat, com a finques amb alcàssers ben protegits, mesquites concorregudes, sumptuoses mansions, cases de solida construcció i murtes molt verdes. Als propietaris els descriu com a gent rica que havia treballat per a l'estat, i afirma que era costum que en temps de verema es traslladaren a aquestes cases de segona residència des de la ciutat amb tota la família. Tot plegat ens indica que en aquests llocs hi havia vinyes, segurament en forma de parra, però també tota classe de fruiters com indiquen altres fonts granadines, hortalisses, i per què no, flors de jardí. Un aspecte interessant d'aquests carmens d'Aynamadar és que la descripció d'Ibn Khatib al segle XIV es pot comparar amb el Llibre d'Apeo de 1575, el qual demostra, tot i el pas del temps, que aquestes propietats eren molt més menudes del que la descripció de l'autor àrab podria fer pensar, la qual cosa ens està indicant que allò que nosaltres imaginem actualment quan llegim la descripció d'Ibn Khatim no és exactament la realitat andalusina del segle XIV, ni allò que tenia l'autor àrab al cap. Fins a quin punt és açò generalitzable a altres fonts arabs i altres temes?

Vista de l'Albaicín i els actuals carmens des de l'Alhambra

El fet que una bona part de la superfície d'aquestes finques d'esbargiment estigueren destinades a la producció d'aliment explica l'assimilació entre hort i real pels feudals. Però la conservació del mot real, o carmen a Granada, també ens diu que aquella gent tenia molt clar que allò no era el que ells entenien per un ortum. Però un ortum era un hort? Algun dia ho haurem d'aclarir.

La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)

Com que no es publica un llibre tots els dies (per molt menor que siga) copie la notícia que ha eixit a Pàgina 26:

Baydal presenta un llibre sobre els orígens de Beniparrell i els seus senyors feudals a l'edat mitjana
Dissabte, 27 setembre de 2008

Fins ara era ben poc el que se sabia sobre els primers segles de vida de Beniparrell. Per això, coincidint amb el 750 aniversari de la concessió de la senyoria de Beniparrell a Arnau de Romaní, l'Ajuntament ha editat un llibre amb dades inèdites sobre els primers senyors feudals de la localitat. L'acte va tindre lloc en el marc de les Primeres Jornades d'Història Local, en les quals va participar Jesús Emilio Hernández, cronista oficial d'Albal, que va parlar sobre les relacions històriques entre ambdues poblacions veïnes. També Manuel Vicent Febrer, cronista d'Alcàsser i conegut historiador de l'Horta Sud, va parlar de les dades que es coneixen sobre la població de Beniparrell a segle XV, anunciant al nombrós públic assistent que Beniparrell va estar despoblat i abandonat des de mitjans del segle XV fins a principis del XVIII.

Finalment va intervindre l'autor del llibre, Vicent Baydal, el qual va resumir breument la història de la família Escrivà de Romaní i la seua relació històrica amb Beniparrell com a senyors feudals de la localitat. L'autor de «La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)» ha transcrit tota la documentació medieval referent a Beniparrell que ha localitzat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, posant-la així a l'abast d'altres historiadors que vulguen incidir en la història de Beniparrell en el futur. A més, Baydal ha fet un recorregut per la història de la senyoria, documentant les nombroses vendes que d'ella es van realitzar en època medieval, parant especial atenció a la formació de la família Escrivà de Romaní, els quals van posseir la localitat des del segle XV fins a la desaparició del feudalisme al segle XIX.

Aprofite també per a penjar el llibre en la xarxa en tres arxius .pdf que conformen l'estudi tal i com s'ha publicat, amb la mateixa maquetació (que no és cosa meua) i amb la mateixa numeració de pàgines, és a dir, que els .pdf es poden citar com si fóren el llibre, ja que hi corresponen plenament:

- «La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)» [01: Valencià]

- «La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)» [02: Castellà]

- «La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)» [03: Col·lecció documental]

PS: Els arxius es poden descarregar des dels enllaços corresponents, simplement registrant-vos de forma lliure a Scribd.