La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

La mel és més dolça que la sang

Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.



Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.



Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.



Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel

"El protagonisme és de la pagesia": Entrevista a Lluís To

Quan resten només unes setmanes per a una nova edició de l'International Medieval Meeting of Lleida, vos oferim encara una entrevista, aquesta -ara sí- la darrera, de les que vam poder enregistrar durant la segona trobada d'aquest congrés, fa pràcticament dos anys. Com heu pogut comprovar pel nombre d'entrevistats, el desplegament que férem llavors va ser portentós. Enguany, en canvi, per raons diverses que no venen al cas, no podrem assistir-hi, tot i que ben bé que ens agradaria.

Anem a per feina, però. Malgrat els dos anys transcorreguts, l'entrevista a Lluís To Figueras, professor de la Universitat de Girona, conserva la seua frescor i continua sent plenament vàlida. De la mà de To repassem la situació de la historiografia medieval, particularment la rural, i la catalana. Segons el seu parer, més que la història rural, urbana o militar, el que s'imposa hui entre els investigadors és la història social aplicada a qualsevol àmbit d'estudi. Amb tot, no s’està d'apuntar que el futur de la historiografia rural passa per atorgar un major protagonisme a la pagesia així com per continuar amb les recerques al voltant de les formes de poblament i l'organització del territori. Pel que respecta a la situació de la historiografia catalana, sens dubte disposar d'una riquesa documental com la que tenim és un avantatge que ens permet d'aprofundir i precisar molts fenòmens històrics. Cal, però, anar alerta perquè justament aquesta plètora de documents sovint ens fa caure en un sempre perillós positivisme. Si la precisió pot ser la nostra virtut, la reflexió és el nostre taló d'Aquil·les. Tot amb tot, tampoc el sistema convida a reposar els pensaments i la recerca, ans al contrari. De tot això, i de moltes altres coses, us reserva a l'entrevista. Així que, sense més, ací teniu l'entrevista.

La parròquia i la comunitat camperola, de nou, en el punt de mira

En els darrers anys sembla que els estudis sobre història rural estan gairebé monopolitzats per dues línies temàtiques, les elits rurals i les pautes de consum i nivells de vida. Al darrere, però, encara trobem altres camps de recerca que no per més conreats deixen d'oferir els seus fruits. I això és bo. Un d'aquests temes és la comunitat camperola, la qual ha estat des dels 50, si més no, en el punt de mira dels historiadors, particularment dels especialistes en història medieval. Potser alguns no veuran la necessitat de tornar-hi de nou. Tanmateix, una nova aproximació pot donar interessants resultats: no es tracta de repetir el que ja sabem sinó, des d'una perspectiva actual -la història sempre és història contemporània- i arreplegant el bo i millor de l'avanç historiogràfic de les darreres dècades, realitzar noves preguntes i nous plantejaments. Directament relacionada amb la comunitat camperola està la parròquia rural: la seua organització, fonts d'ingressos, els ritus funeraris, entre d'altres perspectives. Al meu parer, la parròquia no és una línia de recerca tan trepitjada com ho pot ser el tema de la comunitat camperola. És cert que a Europa compten ja amb una llarga tradició historiogràfica sobre la matèria però a casa nostra no és així. Només el treball d'Elvis Mallorquí sobre la parròquia rural a Girona ha reeixit en l'àmbit dels territoris de parla catalana. Al País Valencià és una temàtica verge si fa no fa.

Com dèiem, a Europa la comunitat rural i la parròquia són temes historiogràfics consolidats. Bona mostra és la trobada que cada any s'organitza a Anglaterra, el Warwick Symposium on Parish Research . Durant gairebé tres dies, medievalistes i modernistes anglesos, alguns nord-americans i, encara, algun despistat arribat des del continent, es reuneixen per a abordar la parròquia des de les perspectives més diverses: música, arquitectura, fiscalitat, paisatge o relacions socials. Ací vos presentem l'edició de 2012 que va estar amablement penjada a la xarxa per algun membre de l'organització. Tant de bo fos una pràctica comuna en les trobades científiques. En qualsevol cas, hi ha ara mateix dues tendències clarament oposades: per un costat, la privatització del coneixement, si no pagues no accedeixes; i, per l'altre, la difusió gratuïta a cost cero. Així, mentre hi ha plataformes de lliure accés com ara Academia.edu, alhora ha començat a sorgir la pràctica en determinades revistes de fer pagar als que pretenen publicar en ella. Sí, heu llegit bé, publicar, no consultar. Ja en parlarem. Ara per ara, gaudiu la conferència. Ací teniu la primera de les intervencions, a càrrec de Christopher Dyer al voltant de la comunitat camperola i la parròquia i com aquestes han estat analitzades pels historiadors en els darrers anys. A la xarxa, però, trobareu la resta de treballs presentats a la trobada, a més d'algunes de les intervencions corresponents als simposis de 2013. L'edició de 2014 es va celebrar fa unes setmanes, però sembla que encara no han penjat res. Gaudiu, mentrestant, de les anteriors.

La vida a l'edat mitjana a través dels objectes

Una de les escenes més colpidores de la pel·lícula Nàufrag és aquella que Chuck Noland [el personatge de Tom Hankws] es deté una estona en la cuina de sa casa encenent i apagant la mistera una vegada darrere l’altra, però amb moviments calmats, com si es tractara d’una càmera lenta. El foc, o millor dit l’obtenció del foc, havia estat un dels grans maldecaps durant la seua “estada” a una illa deserta durant gairebé cinc anys. Així tractava el director, Robert Zemeckis, de fer-nos conscients de les comoditats entre les que vivim, les quals sovint, potser massa, no valorem com toca.

Sense tant de glamur propi de Hollywood, els inventaris de béns de l’edat mitjana evidencien les mancances que afligien aquella societat i deurien fer-nos conscients de les facilitats tecnològiques què gaudim (o, segons els mire, sofrim). Potser expressar-ho en termes de mancança potser siga massa perniciós, amb un sentit clarament negatiu i des d’una perspectiva actual, que jutja més que compren, que compara el que no és comparable. Diguem-ho, doncs, amb altres paraules. Aquests documents ens informen, des d’un determinat angle, de les condicions materials de les gents d’aquell temps. L’obertura de l’angle depèn d’un llarg espectre de condicions i variants: moment de la confecció de l’inventari, finalitat del mateix, i cura del notari que el redacta, entre d’altres.

Recreació d'un notari medieval

En aquest sentit resulta curiós veure com un mateix notari pot redactar inventaris força diferents segons les necessitats. Per exemple, els inventaris de béns confeccionats en el marc de processos judicials solen ser parcials, enregistren els béns suficients per satisfer la quantitat deguda pel deutor. Per tant, s’exigeix del notari ull crític i coneixença per saber el valor de les coses en el mercat de segona. Per dir-ho d’alguna manera, aquest professional de l’escriptura ha de saber alfarrassar, no camps, però sí objectes. Per contra, la finalitat d’un inventari, en aquest cas, és guardar memòria dels béns que s’hi troben en la sala, aportant el màxim d’informació possible. Clar està, que aquest “màxim”, òbviament, queda establert pel notari. Molts d’ells s’acontentaven en donar una breu nota respecte al seu estat de conservació i la seua aparença. Només puntualment incloïen algun tret clarament definitiu, distintiu de l’objecte.

L’estudi del passat medieval a través de l’òptica dels inventaris de béns ens apropa a la cultura material d’aquella gent. No es tracta de redactar quadres costumistes, tant del gust d’altres temps historiogràfics, sinó de respondre a plantejaments de més llarg abast. En aquest sentit, des de fa uns anys la historiografia medieval del món rural passa per aprofundir en els desequilibris interns de la societat camperola. És cert que l’accent s’ha posat, i potser s’ha posat massa, en els sectors benestants de la comunitat. Això que hom ha vingut en denominar, no sense polèmica historiogràfica, elits rurals. Certament, això és el més fàcil, obvi i immediat, perquè, en efecte, són les famílies acomodades les que més testimonis escrits ens han deixat. Però ni de lluny són els benestants la major part de la comunitat. Per sota queda una ampla majoria. I encara els desvalguts, els que no tenen res, pobres, reconeguts com a tals per la comunitat, que els sosté a través de les seues institucions assistencials, l’hospital i l’almoina de la parròquia.

La casa camperola medieval farcida d'objectes

Des d’aquestes premisses, entrem ja a una casa de llauradors. Ahir com hui, la casa parla, i molt, del qui la habita. Fabulosa devia ser la de Joan Garcia als ulls dels seus contemporanis de les darreries del segle XV. La ubicació de l’immoble ja ens situa en el nivell econòmic de la família. Els Garcia viuen al bell mig del poble, Xirivella, un lloc de l’Horta de València, exactament al carrer Major. Com deia, pocs tenen una casa com la de Joan. Fins a set dependències són enregistrades pel notari que ens descriu la seua distribució: entrant a ma dreta està la cuina, a ma esquerra, el celler, que compta amb un altell. Passada la cuina, una cambra per a les eines agrícoles, enfront de la qual s’hi troba la cambra matrimonial, i al final el corral i l’estable. Òbviament, caldrà condicionar l’habitacle d’acord amb les dimensions de la casa. Dit i fet, l’inventari de béns que deixa el llaurador Joan Garcia es recullen els atifells domèstics, ferramentes per al camp que farceixen l’espai. D’entrada podríem pensar que, com som al davant d’una família benestant, segons suggereix el nombre de dependències i la ubicació de la casa, els objectes que l’omplin seran de qualitat i en bon estat de conservació. Res més lluny de la realitat. La casa del ric es diferencia de la del pobre més aviat per la quantitat que no per la qualitat de béns que s’hi troben. Bona part dels estris que poblen la casa d’en Garcia són «vells», «sotils», «de molt pocha valor», «molt usat» o directament «trencat». A la casa del pagès, ric o pobre, tot serveix, res es tira. Això no obstant, és aquesta híper-abundància de coses gairebé inútils un signe de riquesa. Els pobres tenen cases més modestes i més buides, reflex d’una economia més limitada a les tasques agrícoles. Els llauradors grassos, en canvi, van més enllà de la terra a l’hora de fer diners. I això és reflecteix en els béns que trobem a les seues cases. A ca Joan, a més de totes les eines del camp indispensables, s’hi troben quatre debanadores, cànem, lli, seda, cucs i encara unes tenalles amb un escarpre. Una quantitat d’eines pròpies del treball del tèxtil i la diversitat de la matèria primera animen a pensar que allà s’hi posen amb alguna cosa més que el cordell els dies que els núvols fan capell.

Pagesos baten el cereal

Tot i amb això, aquestes activitats no deixen de ser un complement per a aquesta empresa domèstica. El gruix dels ingressos venen, sens dubte, de la terra. De les 101 fanecades i mitja (quasi 8,5 ha) enregistrades a l’inventari, només 18 són destinades al conreu de la vinya, juntament amb cereals. De parcel·les específicament dedicades no en consta cap. Heus ací les limitacions de la font. Que no hi siga inventariada vol dir que no comptava amb cap parcel·la d’aquest conreu? Deuríem dubtar-ho. En qualsevol cas, el celler de Garcia no s’abasteix únicament de la collita pròpia. A ben segur, Joan permet que d’altres porten la verema al seu celler, a canvi, òbviament, d’un benefici. Siga com siga, la major part de la terra del nostre protagonista està dedicada al cereal. I això té el seu reflex en els objectes que trobem per tota la casa: gerres formenteres, forques de ventar, un jou per a batre, taleques. Contenidors que, com ja he dit, es troben en un estat força deficient de conservació però que continuen sent utilitzats. Vells són també els animals que s’hi troben a l’estable. Resulta difícil d’admetre que una explotació tan extensa siga treballada únicament amb dues bèsties, i a més tan velles: el rossí és «de temps de pus de dotze anys» i l’ase és «molt vell». D’altra banda, per a garantir la productivitat de la terra cal enriquir-la amb els nutrients necessaris. A l’edat mitjana, que no comptaven encara amb el guano de Xile, feien servir el fem dels animals. Al corral d’en Joan, el notari dóna testimoni de 30 càrregues de fem que, en bona part, són el resultat de la mescla dels excrements de les cavalleries i del porc amb la gallinassa que expulsen les vint-i-dos gallines. Tot això era menat amb una «exàvega per girar fems».

Tot plegat, i per mirar d’acabar, aquest cas particular il·lustra les complexitat de la societat camperola. La cultura material, examinada a través dels inventaris de béns, ens ajuda a perfilar les diferències internes que recorrien el camperolat. Tanmateix, no podem establir relacions directes ni judicis apriorístics. Cal complementar la font. Una gran explotació no té per què comportar necessàriament l’adquisició d’objectes de luxe, per exemple. A l’inventari dels béns de Joan Garcia no se’n registra cap [amb tot, les pròpies limitacions del tipus de documents ens conviden a ser cautelosos també en aquest punt]. Tampoc una explotació reduïda impedeix a la família comptar amb una mena de segur en forma de joies, per suggerir un exemple. Cautela, per tant. No confonguem reflexos amb miratges.

L’eclosió de les elits rurals en la historiografia. Entrevista a François Menant

El ja llunyà febrer de 2010, tinguérem l’ocasió d’entrevistar a François Menant, professor de l’École Normale Supérieur, en el context del Col·loqui internacional sobre crisis i fams medievals que tingué lloc a Lleida. Autor de nombrosos estudis sobre el camperolat italià, les comunes llombardes, el crèdit i el notariat rural, entre molts altres, destaca la seua especial atenció a les elits rurals en un moment determinat de la seua trajectòria investigadora i, ja en els últims anys, l’anàlisi de les fams i les caresties al món europeu medieval (teniu bona part de les seues publicacions en línia ací i el seguiment de les seues línies de recerca actuals ací). Temptats, en aquell 2009, per seguir aprofundint el nostre coneixement sobre les elits rurals europees (un de nosaltres havia presentat ja el seu treball de recerca sobre les elits rurals de l’horta de Gandia i altre estava a pocs mesos de fer-ho sobre els pagesos benestants del nord del país), ens decidírem a centrar en aquest tema l’entrevista a François Menant. Fins cert punt, aquesta opció era ben lògica, perquè ens trobàvem al davant del medievalista que havia organitzat les XXVIIes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbayye de Flaran el setembre de 2005, juntament amb el modernista Jean-Pierre Jessene, precisament sobre les elits rurals europees als segles medievals i moderns.

Aquesta és una de les fites que marquen l’eclosió de les elits rurals com a subjecte historiogràfic propi. Malgrat que l’atenció als pagesos benestants havia estat ben present en algunes monografies d’història econòmica i social de les èpoques medieval i moderna confegides fa algunes dècades, el concepte d’«elits rurals» és relativament nou com a objecte d’estudi específic. De fet, fins fa uns pocs anys, el mot «elits» solament havia estat utilitzat amb els adjectius «urbanes», «mercantils», «culturals» o «polítiques», i en molt poques ocasions el substantiu havia anat de la mà de «rurals». Això no obstant, en els últims anys han proliferat una sèrie d’estudis, congressos i seminaris que han posat la seua atenció en els notables locals, copsant el sorgiment en les comunitats rurals d’un substrat de prohoms molt superiors en riquesa als seus veïns, amb unes pràctiques socials diferenciades, un nivell cultural distingit i una determinada influència política en el col·lectiu. De tot açò, François Menant en fa una bona panoràmica a l’entrevista, on realitza un recorregut per la historiografia de les elits rurals.

Segons els nous preceptes, emergeix un reduït grup de llauradors rics, mercaders, paraires i notaris que se situa al capdavant de la comunitat, fa tots els possibles per deixar constància de la seua preeminència i posa en pràctica unes estratègies econòmiques, socials i polítiques clarament diferenciades, malgrat que l’escenari i el seu camp d’actuació és netament rural. François Menant en dóna compte de tot açò a la Llombardia des del mateix segle XII, moment en què situa l’aparició de les elits rurals al nord d’Itàlia. Té la precaució també d’atribuir aquest sorgiment a l’augment del nombre de fonts, que permet seguir amb major agudesa la trajectòria dels anomenats valvassini, és a dir, “els vassalls dels vassalls dels vassalls”, com explica ell mateix. És ací on introdueix la característica principal de les elits rurals. En efecte, les elits rurals són un grup intermedi entre la noblesa i el camperolat més modest i humil, un conjunt de prohoms que fan d’intermediaris entre la comunitat i els agents senyorials. És precisament aquest rol polític, juntament amb la preeminència social i política, la incorporació de signes d’ostentació –com l’armament– i l’adquisició d’un cert nivell cultural, els trets que millor defineixen les elits rurals europees. Fraçois Menant ofereix una bona mostra de tot açò, sempre introduint una visió certament personal que contribueix a fer més proper i més humà el difícil món de la recerca. Sense més, us deixem ja amb l’entrevista, gaudiu-la.

P.D.: Demanen disculpes a tots els nostres lectors, en general, i al propi François Menant, en particular, per la tardança en publicar l’entrevista. Sens dubte, han estat factors aliens a les nostres persones els que han retardat la seua publicació.

El país de l’olivera

El passat dijous ens desdejunàvem a València amb la notícia que el grup de música Obrint Pas decidia fer una aturada en el camí, sense data per a la represa. Aquest post pretén ser un modest homenatge al seu treball. No debades, algunes de les seues cançons han estat la banda sonora que ha acompanyat les hores de carretera que els d'Harca portem a l'esquena, que no són poques. En el text que segueix, les lletres cursives fan referència a documents medievals, mentre que les cometes baixes es refereixen a la cançó d’Obrint Pas «Al país de l’olivera».

El cultiu de l’olivera a casa nostra és perd en la memòria. Com tantes altres coses, sembla ser que la seua introducció la devem als fenicis, per bé que foren les gents locals, els ibers, els qui la difongueren per tot arreu. El cultiu, diguem-ne, extensiu, fou possible gràcies a l’arribada dels romans. I això perquè al darrere hi havia una forta demanda del producte arreu del territori que tenien sota control. La caiguda de l’imperi romà i l’arribada de les societats germàniques hagué de significar per força una reculada del cultiu, en el sentit que molts camps serien abandonats atès els canvis en les pautes de poblament i el clima bèl·lic que s’entengué per la façana mediterrània. El període alt medieval ens resulta encara hui prou desconegut. Hi ha un buit que la documentació no pot omplir i, ara per ara, sembla que l’arqueologia tampoc no ho ha fet. L’arribada de la societat musulmana comportà a la llarga una nova embranzida del cultiu de l’olivera però, de nou, treballem amb raonaments i disquisicions, amb escasses evidències documentals o arqueològiques. La conquesta del Xarq Alandalús per les tropes feudals de Jaume I no suposa un trencament radical amb la dinàmica que venia del període anterior, com sí succeeix en altres cultius, cas del cereal. És al segle XV quan els documents suggereixen un creixement desorbitat del conreu, almenys pel que fa a les comarques centrals del país. Amb tot, cal recordar que l’olivera s’estén més enllà de la riba del Mediterrani, fins on les condicions climàtiques ho permeten, a les faldes del Penyagolosa.

Així les coses, no sembla arriscat pensar que puguen existir oliveres mil·lenàries i, més encara, de centenàries. Amb tot, òbviament, no són la majoria. El transit de cultures, amb les pertinents relectures del paisatge i usos agrícoles, ha estat massa intens com per a permetre l’existència d’un nombre significatiu. Més encara si tenim en compte les transformacions produïdes al llarg del segle XX.

La terra demana no poques atencions: cavar, regar, magencar, passar la rella, femar, podar, sembrar o collir són algunes de les tasques perquè, ben mirat, sempre hi ha alguna cosa a fer al camp. De tots els cultius, sembla que el de l’olivera és el que menys compte requereix. A l’època medieval sabem que passaven la rella dues vegades a l’any, si més no, tot abocant fems a fi d’augmentar la productivitat. Justament per això es plantava també a les terres de regadiu, per assegurar una major producció. Ara bé, l’olivera, a diferència de la vinya i el cereal (això que anomenen la «trilogia mediterrània»), però també com la figuera o el garrofer, si estan presents arreu de la geografia valenciana no és tant per l’existència de parcel·les senceres dedicades de forma específica, sinó perquè molt sovint les trobem al marge dels camps. Al país de l’olivera, però, hi ha d’altres conreus que dominen el paisatge en aquests temps medievals. En efecte, la vinya i el cereal ocupen la major part de les terres, també en el regadiu. I és que en un territori sempre deficitari en la producció de l’aliment bàsic, el pa, els esforços, vull dir les millors terres, les irrigades, es concentraven en el conreu de blats; molt especialment el forment, que és el més preuat de tots els grans. El que es busca de tots aquests conreus, la vinya, el cereal i l’olivera, no és, com podríem pensar, els seus fruits immediats: el raïm, el gra i l’oliva. Òbviament ningú renuncia a un bon xinglot de raïm o a un aperitiu d’olives, però per a això ja hi està la parra i l’olivera de casa. El que es produeix al camp té una destinació més aviat comercial. I per què arribe al mercat cal primer transformar la matèria primera a fi que siga més fàcilment transportable però, sobretot, perquè es conserve durant més temps. És per això que el raïm és transformat en vi (en algunes comarques també en pansa), el gra en farina, i les olives en oli.

L’Antiguitat havia fixat ja bona part dels usos possibles de l’oli: en la cuina, com a greix i com a conservant; en els esports, a fi d’evitar ser pres pel contrari en la lluita clàssica; en els perfums; i com a combustible per a les llànties i cresols. El cristianisme li atorga el vessant sagrat, tot i que sembla que l’oli formava part dels ritus pagans preexistents. Si el pa i el vi són el cos i la sang de Crist, l’oli es converteix en el líquid màgic que atorga alguna mena de poder. De fet, Crist en grec vol dir justament això, l’Ungit. Recordeu que els reis d’Israel, primer, i els de l’edat mitjana, desprès, eren també ungits amb oli sagrat. Un ús religiós que s’universalitzarà amb l’extremunció que es dona als moribunds.

Unció de Ricard Cor de Lleó

Com a tot arreu, també «al país de l'olivera», els llauradors es lleven prompte, si fa no fa, amb l’eixida del sol. Elles, valentes, tampoc romanen molt més entre els llençols de lli o d’estopa: cal atendre la casa, la família i, encara, tirar una mà en les tasques del camp. Els menuts, a poc a poc, també van assumint responsabilitats, d’acord amb la seua edat, en les batalles quotidianes. Ben mirat, «la infantesa» és un concepte vuitcentista propi de la burgesia benestant del què poca cosa en saben als llars camperols de l’edat mitjana. Abans d’adreçar-se directament cap a la parcel·la que hui toca treballar, ara l’horta, ara el secà, convé pegar una mirada a les terres, ni que siga a les més properes. És cert que la comunitat nomena un guarda perquè tinga cura dels camps, però mai no se sap a qui empara la nit. No es tracta només dels lladres, diguem-ho així, professionals, les trastades dels joves sovint fan més mal que una pedregada: al fill d’en Pere Moyà, induït del sperit maligne sens causa ni rahó alguna, no se li passa una altra pel cap que obrir les tanques del corral que la vídua de Vilaplana té al costat del portal d’en Riquer, a Alcoi, tot deixant anar les bèsties que hi havia. I així, com si es tractara d’una mena de bous al carrer, aquests campen d’ací cap allà en l’obscuritat de la nit, fins que los dits bous se’n sien anats a la hera de sent Augustí, en la qual se són fartats de forment. Òbviament si algú «dorm a l’era» ja l’han despertat. Que la pague qui la faça. A l’endemà la vídua s’afanya a presentar el pertinent clam o denúncia davant el justícia local (perquè, al capdavall, són seus els bous que han fet la destrossa), contra el dit fadrí o de aquell qui deja perquè done comptes dels desperfectes i del blat. Ara bé, més que aquestes maldats, el que entreté la jovenalla és muntar les tàpies que tanquen els horts a fi de rampinyar «fruites belles» i, òbviament, alienes. Així no resulta estrany que acaben amb «arrapades a les cames». Miquel Gironés, un veí d’Alcoi, és denunciat pel guarda de la vila per ço com son fill collia cireres en lo cirer de Ponç Selva. El mateix guarda sorprèn un altre cadell, Peret, «a l’ombra d’un taronger» de Guillem Guerau mentre collia taronges. Ametles, préssecs, prunes, peres, figues i raïms es troben també entre les fruites més cobejades. I què us diré de la canyamel: el 1432, en el plet entre el bisbat i alguns nobles sobre el delme d’aquest cultiu, un dels testimonis, ja vell, encara recordava com de xiquet s’enfilà per la paret d’un hort per veure meravellat la plantació de les canyes de sucre.

Aquest és un país ple de «tresors secrets», ocultats pels musulmans foragitats de llur terra. Almenys això és el que pensen els cristians, una idea que s’estendrà amb força l’endemà de l’expulsió dels altres valencians, els moriscos, el 1609. Com dic, el mite ja s’ha forjat als segles medievals: a inicis del segle XV na Guillamona (muller de Garcia Morant) i Martí Sanxes es llancen a les muntanyes d’Alcoi per, suposadament, cercar tresors. Per si de cas troben alguna cosa, els acompanya un oficial del rei, a qui correspon la meitat del que pogueren trobar. No són els únics, els registres de Batlia de l’arxiu del regne abunden les autoritzacions reials per dur a terme aquestes iniciatives. Potser el tresor secret que aquests altres valencians amagaven no era cap altre que un «lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd» per la terra que els havia vist nàixer i créixer. Segles després de l’expulsió de 1609 «encara enyoren el seu país» tot construint noves «cases blanques» allà on els ha tocat viure.

Abans que aquest moment arribe, «la veu de les rondalles» que s’escolta parla valencià, però també en àrab. Els contactes degueren anar més enllà del que les autoritats permetien i les fonts escrites ho testimonien. Poc li importa a la terra la religió dels peus que la calciguen. A la taverna també hi comparteixen espai, converses, blasfèmies i tràngols de vi, tot i les amonestacions de Mahoma. Elles també fan algun barret al forn i a la font. I per descomptat, el desig i la passió trenquen els grillons de qualsevol precepte religiós i condemna secular. És el que comporta la convivència. Amb tot, no ens posem romàntics: conviure no implica necessàriament una relació recíproca equitativa. No és el mateix ser cristià que musulmà. Un musulmà és un infidel, un vençut, i en darrera instància un sotmès, al marge de la societat. En aquest sentit, un dels insults més habituals que eixia de la boca calfada dels cristians era fill de moro, marrano o retallat.

El camp valencià de l’edat mitjana és un món força complex, amb multitud de matisos. Per descomptat, hi havia pobresa i caresties, però també és cert que a més d’això hi havia «somriures i rialles». Els dia de festa, gairebé un terç de l’any, amb les places i els carrers plens, les dones lluïen les millors teles, algunes de seda, amb «arracades d’argent» i cadenes d’or amb coralets. Comptat i debatut, són elles les que mostren la riquesa de la família. Els homes tampoc es queden arrere, puix també gasten dels millors teixits, tant com poden, i s’adrecen amb guaspes i coltells amb les empunyadures d’argent. «Sota els estels» dansen i ballen al ritme de la dolçaina i el tabal, i el cant de les albades, un cant que no es pot acallar.

Que no et furten el carro

Encara hui, el principal element de diferenciació al si de les comunitats camperoles és l’accés, o no, als mitjans de producció. Per descomptat, el primer d’ells és la terra, però al darrere hi ha altres variables que marquen, que marcaven, profundes escletxes entre les famílies dels llauradors. Comptar amb una, o més, cavalcadures i carro, era, fins a no faça anys, requisit indispensable per ser qualificat com llaurador. A casa nostra això ha tingut unes derivacions que encara són visibles al nostre urbanisme. Així, els llauradors que treballaven directament la terra (en propietat o en arrendament) requerien d’una casa mínimament ampla per permetre el pas de la cavalcadura amb el carro, disposada de forma allargada perquè era al final on s’hi trobava el corral per als animals. En canvi, els jornalers, sense terra i, per tant, se necessitat de mantindré cap animal, vivien afinats en cases de dimensions més reduïdes.

Els vincles entre l’home i la seua cavalcadura anaven més enllà. De fet, al voltant de les haques es generaria tot un espai de sociabilitat que té en el tir i arrossegament (castellanitzat en “tir i arrastre”) el seu element més visual. Fins no fa massa anys totes les festes locals solien organitzar aquestes competicions però dissortadament, les despeses i les demandes originades per la cultura urbana (assegurances i un llarg et cetera) i la falta d’espais propis han fet recular aquesta pràctica. La competició consisteix a travessar una pista de sorra de platja, terra solta i lleugera, per tant, amb la cavalcadura i el carro carregat amb el doble del pes de l’animal, en el menor temps possible tot fent tres parades en els llocs indicats. L’home deu tirar també del carro i facilitar la tasca de la cavalleria i vaja per davant que està totalment prohibit maltractar a l’animal. De fet, testimonis orals em dient que això de colpejar amb crueltat les cavalcadures és més bé recent, de les darreres dècades quan molts dels que competien ja no treballaven la terra amb animals i, per tant, el seu pa no depenia de la bona salut d’aquests. Temps enrere, la gent s’ho mirava més. En un altre ordre de coses, les travesses, òbviament il·legals, existien. Més d’un malentranyat comprometé el pa dels fills esmerçant la suor de tota una setmana en aquestes quinieles. L'ancestral antiguitat que alguns presumeixen per al tir i arrossegament no va més enllà de la puta postguerra. Sembla ser que l'origen d'aquesta pràctica cal situar-lo al mateix llit del riu Túria, quan un venedor de cavalleries, Ramon Tamarit, a fi d'exposar-les i mostrar la seua força les feia passar vora el riu, on la terra era més fina, tirant d'un carro carregat de sacs i escombreries.

Venda de cavalleries al vell llit del Guadalaviar o Túria

Però realment tot això és extrapolable a l’edat mitjana? En altres paraules, hi havia carros als segles medievals? Ras i curt: No. Els llauradors valencians contemporanis de sant Vicent Ferrer, d’Ausias Marc o de Joanot Martorell no feien servir carros per a les tasques agrícoles. Això no vol dir, malgrat tot, que no existira aquesta forma de transport, però, com dic, aquests no transportaven productes del camp, com ja vam suggerir en una altra ocasió. Fet i fet, la imatge del carro i l’haca al camp valencià –a les comarques centrals del País Valencià almenys– és posterior al segle XVI.

Potser aquesta afirmació puga sorprendre, donat el que passa a altres regions d’Europa. A més a més, no podem negligir la influència que el cinema ha exercit a difondre de la imatge dels usos agrícoles dels carros. En efecte, a Anglaterra el carro era propietat del senyor, qui cedia el seu ús a la família pagesa. A Andalusia sembla que també els camperols i els comerciants podien transportar els seus productes mitjançant aquest sistema. Així, per exemple, el 1477 dos comerciants burgosins transportaven llana fent servir tant carretes com una rècua de mules. Sabem que aquesta estava composta de vuit bèsties carregades amb un total de 14 saques de llana, dissortadament no consta la càrrega dels carros. D’altra banda, el cinema també ha tingut molt a veure en la difusió d’aquesta imatge. No cal pensar massa per trobar pel·lícules on els camperols facen servir carros per al transport de productes del camp. No cal anar molt lluny, Robin Hood de Rdiley Scoot (2010) –on apareix Russel Crowe– tant els ruscos de mel del frare golafre com els cereals del delme són transportats amb carro. Sense deixar aquesta temàtica, en el Robin Hood de Michael Curtiz (1938) el protagonista encarnat per Errol Flynn amotina els camperols des d’una carreta. I els exemples podrien continuar però, com ja he dit adés, aquesta no és la situació al camp valencià.

Un exemple més: un cottage anglès amb ànecs, rossí i carro, i encara l'arada amb rodes, de The Black Shield of Falworth

Per tant, quin transport fan servir els llauradors valencians? Per a què es fan servir, llavors, els carros, si no es per transportar la producció agrícola? Inicialment podríem pensar que, com passava fa unes dècades, l’adquisició del carro estava reservat a les economies pageses més solvents però això no és així. Els inventaris post-mortem de diversos pagesos benestants d’arreu el país ho confirmen. Llorenç Ros, de l’horta de València, mort el 1421, posseïa una mula, dos ases i dos rossins, però cap carro. Com tampoc en tenia Bartomeu Miquel, de Xàtiva, mort el 1448, que sí comptava amb quatre mules. Joan Garcia, de Xirivella, mort el 1491, tenia al corral de sa casa un ase i un rossí. A l’inventari de Lluís Gorrea, de Sueca, mort el 1552, no s’inventaria cap animal de treball ni tampoc cap carro, però sí set anells d’or, signe evident de la seua riquesa. El transport de la producció agrícola es feia, per tant, a lloms de cavalleria, no amb carros. El millor testimoni d’això la donen els guiatges atorgats pel batle general del regne als musulmans perquè puguen abandonar llur senyories i marxar als mercats de la part meridional del regne i encara a Múrcia i Granada. Tots ells marxen acompanyats de bèsties mulars, ases o rossins. Hom podria dir que aquest ús de les cavalleries respon a una mena d’especificitat mudèjar. És cert que els andalusins, si més no els de la vall d’Alfàndec, estaven especialitzats en el comerç d’animals, però no és obstacle perquè els cristians no feren servir també el sistema de rècues de matxos i atzembles. I és que, si bé ho mirem, tampoc la geografia del país convidava a circular d’ací cap allà amb carro. Només el complexe d’inferioritat manifestat en grans obres faraòniques per part d’alguns governants i la tecnologia han estat tristament capaços d’alçar ponts i foradar muntanyes allà on la rabosa i el conill feien el cau, on només hi arribava el vol del falcó. Abans d’això, voltes i voltes per calçades i camins de via estreta, amb el marge pròxim, pensats i fets, no per a carros, sinó per a homes i cavalleries. No és només el paisatge, la natura, el que destrueix la formigonera. El ciment que vomita el seu ventre acaba també amb tota una xarxa de camins que, tot comunicant poble a poble, permetia recórrer el país del Sénia al Segura. Camins com aquest.

Ací vegeu un traginer musulmà amb una cavalleria

Només puntualment es van construir camins pensat específicament en la circulació de carros. Així, per exemple, durant la dècada dels anys 20 del segle XV el Consell de la ciutat de València va finançar la construcció d’un camí de carro que connectara la capital del regne amb Castella a través de Requena, el que seria desprès el Camí reial de Castella, a fi de facilitar l’arribada des de la Meseta de grans quantitats de cereals, bàsicament forment.

Llavors quin era l’ús dels carros? Aquests es feien servir bàsicament per al transport de productes pesats no agrícoles. La tesi de la nostra col·lega Maite Izquierdo confirma aquesta idea. Segons la historiadora de l’art, els fusters transportaven la matèria primera des del riu Guadalaviar fins al mercat o els seus tallers amb carros, raó per la qual el Consell va prohibir la entrada dels carros carregats amb fusta dins la ciutat el 1375. També la pedra que arribava des de les diverses pedreres del regne devia ser transportada així, amb carro.

Malgrat tot, els carros són força esmunyedissos entre la documentació, les referències, ben minses. Els llibres d’obres, que en principi semblen adients per rastrejar la presència de carros, donada la necessitat de transportar fusta i pedra, no diuen res al respecte. Els protocols notarials poc, o ben poc. És aquest, com altres, un tema que exigeix temps i recerca però, sobre tot, major comunicació i intercanvis de dades entre els investigadors a fi de topar amb el rastre. Ben mirat, l’incís de les rodes sobre la terra no s’esborra així com així.

Un cant que no es pot acallar

Per a les gents de les societats preindustrials el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible, fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de la muntanya.  

En realitat, la relació entre el llop i l’home sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora, en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les comunitats més modestes fins a les grans ciutats.

El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila d’Alcoi proveïen que com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous. Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F. Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia, la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací, Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a 20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.

Tot això em fa replantejar quin era el perill que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut, de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu. Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits. L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota el títol Vivre ensemble avec le loup el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf.