Al blog d'Harca vam començar a enregistrar entrevistes en vídeo, entre d’altres raons, per a posar cara i veu als historiadors. Fins fa 4 dies, i encara en 2009 quan vam començar a fer-les, era dificilíssim trobar una foto i menys algun vídeo amb declaracions d’historiadors, ni tan sols dels més coneguts. Actualment, en plena era de les noves tecnologies i d'internet, tampoc n'hi ha encara massa material a la xarxa, però a poc a poc van apareixen coses; i és en aquesta línia que faig el post d'avui. Recentment he trobat diversos vídeos en els que apareixen parlant alguns dels historiadors francesos d'Annales més coneguts, i m'he entretingut en subtitular-los al valencià per a oferir-vos-els ací ara.
 |
| Un exemple de fotografia disponible a la xarxa: l’antropòleg Claude Lévi-Strauss en els anys 30 quan era professor al Brasil i feia treball de camp entre les tribus de la selva |
En primer lloc podrem veure un vídeo amb un extracte de l’entrevista a Fernand Braudel que es va emetre a la Televisió francesa el 30 d’octubre de 1972, dins d’una sèrie sobre les grans evolucions econòmiques i socials esdevingudes a França, anomenada Signes des Temps. En ella Braudel parla de com va concebre la seua obra sobre la Mediterrània en època de Felip II mentre estava tancat en un camp de presoners a Alemanya, durant la Segona Guerra Mundial. I també de la seua coneguda divisió del temps en diverses velocitats, especialment la llarga durada. La divisió del temps que Braudel plasmà a la seua obra intentant fugir de la història dels esdeveniments, que ens resumeix ací breument, a penes ha sobreviscut en la historiografia més enllà del terme “llarga durada”, que és emprat encara ara però en un sentit que no es correspon en absolut amb el que li va donar Braudel. Hui en dia quan parlem de la llarga durada ens referim més bé a períodes llargs que van més enllà de la conjuntura, sobretot en l’àmbit de la història econòmica. Per contra, Braudel es referia amb la longue durée a un període molt més llarg, relacionat amb els marcs geogràfics, un temps en el qual les coses semblen quasi inamovibles. Es tracta, de fet, del temps de les grans estructures, situant-se així mol a prop de l’Estructuralisme antropològic (tot i que no ho és, i després ho veurem millor), fins al punt que quasi arriba a anul·lar la voluntat de l’home i el seu poder de decisió en estar condicionat per un temps que no controla, del que no és conscient.
El segon vídeo pertany a Apostrophes, un programa literari del segon canal de la Televisió pública francesa que es va estar emetent entre 1975 i 1990. En concret, aquest capítol es va emetre el 2 de febrer de 1979 i estava dedicat a la Nouvelle Histoire, és a dir, a la nova Història dels Annales. El format és l’habitual en aquesta mena de progames: un presentador, Bernard Pivot, escriptors convidats parlant sobre llibres al voltant d’una taula, i públic al darrere escoltant. En aquest cas podreu veure Georges Duby, que acabava de Publicar “Les Trois Ordres ou l’Imaginaire du Féodalisme”. Emmanuel Le Roy-Ladurie, molt conegut pel seu Montaillou però que en el moment de fer aquest programa acabava de traure “Le Carnaval de Romans: de la chandeleur au mercredi des cendres”. I especialment a Jacques Le Goff, que és qui més parla en el fragment que tenim ací, en el qual ens explica què és la Nouvelle Histoire, la nova Historia francesa dels Annales, ja que recentment s’havia publicat un gros diccionari enciclopèdic dirigit per ell amb aquest mateix títol. Finalment, podreu veure que també ix Jean-Louis Bory, un novel·lista, no massa conegut a casa nostra, que curiosament se suïcidaria quatre mesos després de l’emissió d’aquest programa, i que acabava de publicar “Les cinq girouettes”, un llibre sobre Jean-Jacques-Régis de Cambacérès, marqués de Parma, que va ser un dels artífexs del còdec civil napoleònic. La intenció de Bernard Pivot en barrejar aquest escriptor amb els altres tres historiadors fou crear certa polèmica, o almenys debat entre ells, i per això aquest autor té una certa importància en el desenvolupament del fragment que anem a veure a continuació. Quan el presentador pregunta a Jacques Le Goff si els altres autors convidats i els seus llibres pertanyen a la Nouvelle Histoire i per què, és quan aquest explica què es la nova Història a partir de la resposta i de l’anàlisi dels tres llibres, i acabaran bromejant si Bory hi pertany o no.
En realitat, Le Goff, que sempre ha tingut molta facilitat de paraula i si no el paren no calla, no diu ací res excessivament nou i interessant, però cal tindre present el context, que es tracta d’un programa de televisió i a més a més sobre literatura. Insisteix en la història-problema, en la fugida de la història dels esdeveniments; és a dir, del positivisme, o millor dit, en realitat, de la història política de sempre, tot i que els esdeveniments també s’empren d’una altra manera). També insisteix en l’ús de les anomenades ciències auxiliars de l’escola dels Annales, com ara la Geografia (especialment en la primera etapa de Marc Bloch i Lucien Febvre), i especialment amb posterioritat l’Etnologia i l’Antropologia, bàsiques en el treball de la segona i tercera generació d’Annales. Escoltar en 2013 aquest discurs de 1979 pot semblar antic, quasi absurd per evident. Però cal recordar que fins fa no tants anys encara el positivisme i la història política clàssica que es limita a contar esdeveniments era la tònica general; i que encara ara continua fent-se positivisme mal dissimulat en molts treballs universitaris. Amb tot, en el discurs que fa Le Goff al vídeo ja apareix tímidament la Història de les Mentalitats, especialment quan parla del llibre de Georges Duby sobre els tres ordres. Òbviament eren els inicis, quan aquesta era encara una renovació historiogràfica que tenia alguna cosa nova i diferent que aportar, i consegüentment no havia desbarrat tant com ho fan actualment els historiadors que es mantenen en aquesta línia, més o menys evolucionada.
Finalment, el tercer vídeo està relacionat amb l’Estructuralisme, i forma part d’un documental anomenat Réflexions faites, dedicat a la figura de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss. Va ser emès el 1988, just quan aquest feia 80 anys i encara conservava una fantàstica lucidesa que li permetia seguir publicant llibres. De fet, la va conservar quasi fins a la seua mort, amb 100 anys, en octubre de 2009. El format del documental és molt interessant, perquè es van enregistrar fins a 5 entrevistes a experts en ciències socials (com per exemple Pierre Bourdieu, entre els més coneguts) que parlaven al voltant de Lévi-Strauss i de la seu influencia en les seues respectives disciplines (Antropologia, Sociologia, Filosofia, Història, etc.). Després els vídeos de les entrevistes els passaven al propi Claude Lévi-Strauss, que els responia i comentava en el moment. El que podem veure a continuació és, doncs, el fragment referent a la Història, en el què participava Jacques Le Goff.
Certament es tracta d’un fragment extremadament interessant, que si no saps de què estan parlant pot semblar molt superficial, però que en realitat amaga un conflicte soterrat entre antropòlegs i historiadors en general, i entre Claude Lévi-Strauss i Fernand Braudel en particular, del que quasi no s’ha parlat. De fet, Braudel i Lévi-Strauss formen una parella d’intel·lectuals que, en certs aspectes, no es poden entendre l’un sense l’altre. Es van conéixer a Brasil en el període d’entre guerres, quan una tropa de joves universitaris francesos no van trobar lloc a les universitats del seu país natal i van desembarcar en aquest país llatinoamericà, convidats pel seu govern, per a fundar la Universidade de São Paulo (1934). Durant la Segona Guerra Mundial van prendre camins separats, ja que, com hem vist, Braudel la va passar en un camp de concentració alemany després que aquests el van fer presoner immediatament després de començar la guerra, mentre que Lévi-Strauss, d’origen jueu, es va exiliar als Estats Units junt a un gran nombre d’intel·lectuals francesos que es van instal·lar a Nova York i van seguir treballant en els seues respectius camps de recerca (sense integrar-se gens en el país d'acollida, per cert, per a desesperació dels americans).
En la primera intervenció Jacques Le Goff ens parla bàsicament de la influència de Lévi-Strauss en l’escola dels
Annales, i especialment de la importància que té per a la nova història l’ús de ciències socials com l’Antropologia i l’Etnologia. Res nou que no haguem escoltat ja en el vídeo anterior. Amb tot, el modest egocentrisme de Le Goff el porta a parlar la major part del temps sobre un article que va escriure ell mateix juntament amb
Pierre Vidal-Naquet (helenista, expert en mitologia de la Grècia clàssica), anomenat “Lévi-Strauss en Brocéliande. Esquisse pour une analyse d’un roman courtois” (1974), que formava part d’un homenatge a l’antropòleg, en el qual apliquen l’anàlisi estructuralista a una novel·la medieval,
Yvain ou le chevalier au lion (c. 1176), de
Chrétien de Troyes (podeu veure l’article sencer
en castellà ací). Per a entendre el contingut del vídeo i de l’article en qüestió heu de saber que existeix un llibre de Lévi-Strauss anomenat
Le Cru et le Cuit (1964), que és el primer tom dels quatre que formen la sèrie
Mythologiques, en el qual l’antropòleg explica que les societats que no couen els aliments no tenen, òbviament, una paraula per a referir-se a la cuina, però tampoc no en tenen per a referir-se als aliments crus (igualment, per exemple, les societats que no irriguen la terra no tenen en la seua llengua una paraula per a referir-se a l’horta, però tampoc al secà). A partir d’ací desenvolupa una teoria que diu que el pensament és binari i que les coses les concebem només que per oposició a unes altres, i a més a més que cal fer abstracció per a veure la realitat. El que fan Le Goff i Vidal-Naquet és emprar aquesta oposició binaria, entre natura i cultura, per a analitzar la novel·la medieval, comparant-la també en algun moment amb mites grecs i amb altres novel·les medievals. El resultat final és un experiment curiós, que fins on jo sé no s’ha repetit i que no aporta res excessivament nou. Que el bosc en l’Occident medieval és com el desert a l’Orient, un refugi al marge de la civilització, ja era conegut, i també que les novel·les de cavalleria medievals empren sempre parelles de personatges que representen conceptes i actituds oposades.
Amb tot, Lévi-Strauss decideix ventilar-se la resposta en una sola frase, en la que afirma que els historiadors no han aprofitat en absolut la seua obra, i passa a comentar els canvis que es van produir en la historiografia francesa a la segona meitat del segle XX, concloent que han estat positius perquè han anat a confluir amb l’Antropologia. La segona intervenció de Le Goff, de fet, està dedicada a això mateix, a les influències de l’Estructuralisme desenvolupat per Lévi-Strauss en l’escola dels Annales, i el perill que suposava per a la Història la seua acceptació tal qual. Es tracta d'una relació d'amor-odi, ja que l'escola dels Annales basa el seu treball en el suport de l'Antropologia, i per tant aquesta ciència és en teoria un aliat, però alhora l'Estructuralisme anul·la el pas del temps, i per tant la Història en si mateixa, i de sobte es converteix en el seu principal enemic. Certament, Lévi-Strauss concep que existeixen unes estructures que són comunes a tota la humanitat i, simplificant molt, que es poden trobar igualment a l’Índia, a Amèrica del Sud o a Oceania, que tenen el seu origen en les societats primitives, i que a més a més romanen invariables al llarg del temps. Per contra, Fernand Braudel concep la seua llarga durada com un temps que avança extraordinàriament lent, que sembla quasi inamovible, però que per descomptat no ho és. Jacques Le Goff afirma al mateix vídeo que Braudel va desenvolupar el concepte de la llarga durada per si mateix, i ja hem vist abans al primer vídeo que el propi interessat també ho deia així (Braudel va morir tres anys abans d’aquest documental sobre Lévi-Strauss, el 1985). Però si això té importància ací és perquè la llarga durada braudeliana acabà convertint-se en la barrera, en la defensa de la Història contra l’Estructuralisme que ens els anys centrals del segle XX arrasava entre els científics socials de França i de tots els països d’influència francesa, especialment Llatinoamèrica, fins al punt d’influir també en el Marxisme historiogràfic francés.
Podeu llegir l’article de Braudel sobre la
longue durée publicat en
Annales el 1958, que esmenta primer Le Goff al vídeo (
ací l’original francés i
ací en castellà), i que posteriorment es convertiria en un capítol del llibre sobre la relació entre la Història i les Ciències Socials, que és alhora el que menysprea Lévi-Strauss al final del vídeo (
ací el llibre sencer en castellà). En realitat aquest llibre era tot un projecte per a les Ciències Socials en el que la Història tenia el paper central, ja que aportava a les altres ciències el matís temporal que no tenen l’Antropologia ni la Sociologia. Però Lévi-Strauss, òbviament, tenia una altra manera de veure-ho i un altre projecte científic. Amb tot, malgrat el que tots dos van suposar per a les anomenades ciències de l'Home al segle XX, hui en dia cap dels dos no tenen una influència decisiva en la historiografia.
