Els símbols de la Unió (1347-1348)

València! València! Unió! Unió! Aquests eren els crits de guerra d'un escamot, comandat pel capità de la guerra Joan Sala, que la mitjanit del 8 de novembre de 1348 assaltà Morvedre en un intent desesperat per prendre hostatges i evitar que la vila donés suport a Pere el Cerimoniós, qui s'apropava amb les seues tropes a la capital del regne de València. Tot just havia passat un any i mig des que en maig de 1347 es formara la Unió, una lliga de nuclis reials valencians, poblacions de senyoriu i alguns cavallers per conservar furs, privilegis, libertats e bons uses, franquees e inmunitats de la ciutat et regne de aquella, e per suplicar humilment e requerir al dit senyor rey que·ls dits furs, privilegis, libertats e bons uses de la dita ciutat e regne deje efectualment servar. Val a dir, des de l'arribada al tron del Cerimoniós uns anys abans s'havia produït una intensificació de l'autoritarisme, manifestada en molts diversos àmbits: processos judicials arbitraris, aplicació excessiva de turments, penes superiors a les legals, exigències fiscals incrementades, alienacions de viles pertanyents al patrimoni reial, extorsions a mercaders i canvistes, etc. I el que era més greu: no hi havia possibilitat de reparació dels abusos, en tant que el monarca i els seus oficials al·legaven que l'autoritat reial estava per sobre de qualsevol llei, dién palesament et pública que no havien furs ni privilegis.

Així les coses, com va explicar llargament Mateu Rodrigo en la seua tesi doctoral, els dirigents de la ciutat de València -aprofitant el conflicte successori obert pel rei en nomenar hereva la infanta Constança davant el risc de no tenir fills barons- decidiren donar cos a la Unió esmentada; s'hi afegiren vora 100 nuclis de població i un nombre significatiu de cavallers, que, en general, eren posseïdors de senyorius mitjans i petits. El seu objectiu final era limitar el poder reial mitjançant diversos mecanismes, entre els quals destacaven dos per damunt de la resta: d'una banda, la tria d'un Jutge General encarregat de vetlar pel compliment dels furs i els privilegis valencians, i, d'una altra banda, la institucionalització de la pròpia Unió, que celebraria anualment un Parlament per tal de controlar el bon govern de la terra. I, en consonància amb açò darrer, el moviment tractà d'adquirir ben prompte alguns dels símbols externs que el constituïen, a ulls de tots, en un veritable contrapoder: trià una bandera, ordenà fer segells propis i encarregà la compilació d'un llibre de privilegis de la ciutat i el regne.

En primer lloc, l'exèrcit unionista havia de ser guiat, en exclusiva, per la bandera de la capital, líder per excel·lència de la revolta: que tota hora la Unió haja a seguir la senyera de la ciutat de València, e altra senyera no y haja. Quant als segells, se'n feren dos, ço és, un gran e un poch, dit secret, los quals eren d'argent, confeccionats pels orfebres Francesc i Joan Canader. És a dir, com en la cancelleria reial, hi havia un segell per als afers comuns i un altre per als secrets, però en aquest cas el primer és va fer molt gran -la matriu pesava vora mig quilo-, molt major que·l segell comú del dit senyor rey, probablement com a símbol de desafiament vers la monarquia. Per la seua banda, el segell secret, que és l'únic que ens ha arribat en forma d'impressió en cera roja, era molt més petit, de 2,80 centímetres de diàmetre, i representava l'escut reial de les quatre barres roges en losange dins d'una rosàcia de lòbuls ornats amb motius vegetals, entorn dels quals, en majúscules, apareixia la següent llegenda entre dues gràfiles: S[EGELL] DE LA UNIÓ DE LA CIUTAT E REGNE DE VALÈNCIA. Finalment, pel que fa al llibre de privilegis, es contractà a un escrivà per tal que ordenés i copiés omnia privilegia civitatis et regni Valencie, habilitant-li, fins i tot, una cambra a l’antic edifici del Consell per tal que hi residís contínuament fins acomplir de forma íntegra el seu treball.

Escut reial en losange, base del segell de la Unió valenciana

Tanmateix, excepte la bandera -que era, alhora, de la capital-, tant els segells com els privilegis de la Unió valenciana foren destruïts pel rei en ser aixafada la revolta. Aquest havia estat el mateix destí dels que havia fet anàlogament la Unió aragonesa coetània, que, segons explicava el mateix Pere el Cerimoniós -amb molta sorna-, havien estat cremats: açò fon fet ab grans plors, ço és, del fum gran que allí era, perquè podets entendre que la Unió, mercè de Déu, és morta, pus nós e tanta bona gent l'havem plorada per força e destret del dit fum. De fet, entre els molts delictes dels quals s'acusà als unionistes valencians -de tració, de omecidi, de sacrilegi, de plagi, de incendi, de furt, de ladronici, de roberia-, hi havia també el de lesa magestat, per haver usurpat aquelles prerrogatives pròpies dels sobirans. En aquest sentit, un darrer símbol de sobirania de la Unió havia estat la campana instal·lada en un bastiment de fusta damunt de la Casa de la Ciutat, sobre la cambra de la sala de la cort, per apellar consellers e per altres affers de la ciutat e de la dita Unió.

Així, el seny de la Unió, per al qual s'havia contractat al campaner valentí Bernat Raurich, esdevingué un símbol, d'una banda, dels grans consells oberts que aplegaven a centenars de persones, i, d'una altra banda, de la milícia popular aplegada pel moviment, que es convocava campana repicada, senyera alçada, ost feyta. En relació amb això, ja se n'ha parlat al blog d'Harca de la importància dels campanars i les campanes en la societat valenciana medieval, però, pel que sembla, aquestes se solien reservar a les esglésies i els edificis reials, sense que n'hi hagués a les cases municipals. Així, els veïns eren convocats normalment ad sonum tube sive de nafil o mitjançant el repic de les esglésies parroquials. De fet, és fins i tot possible que aquest fos un tret característic de la Corona d'Aragó -caldria mirar-ho amb deteniment-, puix a molts altres territoris europeus sí que hi havia el costum de construir campanars comunals propis, ja fos al nord de França, Flandes, Castella, la Toscana o Venècia.

Consegüentment, el monarca també s'encarregà de fer desaparèixer tot rastre de la campana de la Unió, no conformant-se només amb això, sinó donant a beure el seu metall fos al principal líder ajusticiat, l'esmentat Joan Sala -qui dirigia l'escamot a Morvedre a les darreries de la rebel·lió. Sala fou arrossegat des del palau reial pel nucli urbà de València, se li tallà el puny dret davant la Casa de la Ciutat, fou arrossegat novament fins a la plaça de la Seu, se li tallà la llengua, e de continent donat a beure metall. En paraules del Cerimoniós, fo justa cosa que aquells que la havien feta fer beguessen de la licor d'aquella, com fon fusa. No debades, la seua suspicàcia vers aquell símbol unionista va ser tan gran que encara 30 anys després, en 1378, reaccionà ràpidament davant les notícies que li arribaren de la capital valenciana: s'havia fet fer una campana per alarotge que estigués en la sala del Consell. Per tant, ordenà que la llevaren de seguida, car tals coses no·s deguessen tenir sinó en esgleyes o palaus de reys, là on les ciutats o viles han rey o príncep. La cosa, però, no passà a majors: en realitat no s'havia posat cap campana, sinó que, simplement, un alamany -que acabava de preparar un rellotge per a la catedral- havia oferit els seus serveis al Consell municipal. Aquest els havia rebutjat i reiterava la seua voluntat de complir els desigs reials: la dita campana o alarotge no és feta ne·s fa, ne havem de res àls menys ànsia. L'episodi, en tot cas, era ben significatiu: les campanes, els llibres de privilegis, els segells o les banderes no eren simples objectes, sinó que constituïen autèntics símbols de poder que calia vigilar, controlar i, en ocasions, abcegar per complet.

Un repic de campana

L’estiu de 1990 els veïns de Xert (el Maestrat) visqueren una experiència que difícilment podran oblidar. Un calorós dia d’agost d’aquest any, ajudat per alguns joves xertolins, el mestre campaner càntabre, que havia arribat al poble uns mesos abans, per fi acabava la seua feina. Naixia Maria, la campana que omplia el buit existent a l’espadanya de l’Església Vella i que, des d’aquell moment, ha repicat tots i cadascun dels dies de festa, juntament amb les seues companyes Benjamí, Modesta, Vicent i Joaquim. Aquest humil narrador era només un xiquet, però recorda amb nitidesa l’ambient de festa i també d’expectació que visqué el poble i tots els seus veïns mentre naixia Maria. Alguns pocs hi participaren directament, deixant la seua feina habitual i treballant de sol a sol perquè la campana poguera estar acabada abans de la festivitat de Sant Roc, el dia que s’havia d’estrenar de manera solemne. Els altres, la majoria, anàvem tots els dies a veure quines eren les passes que seguien el mestre càntabre i els seus “deixebles” xertolins en la fabricació de Maria. Xiquets, joves i no tant joves passàrem hores i hores expectants al costat de l’improvisat forn que s’havia construït ben a prop de l’Església Vella per fondre la campana. El fet, excepcional, trencà la rutina habitual que marcaven les feines agrícoles i ramaderes del poble, convertint-se en l’element que ritmava la nostra vida quotidiana. I això que ja hi havia ràdio i televisió! Imaginem-nos ara una situació semblant a l’època medieval.

Façana de l'Església Vella de Xert

Per als habitants dels pobles i les ciutats medievals les campanes eren un element imprescindible en les seus vides. Els seus repics marcaven el ritme de la vida, del treball i del descans, de l’alegria i del dolor, del perill i de la guerra. Informaven veïns i forasters de les hores canòniques, repicaven amb goig els dies de festa i ho feien amb un to fúnebre quan moria algun veí, marcant el pas de la processó que capellans, amics i parents feien des de l’església fins el cementeri amb el cos del difunt. Avisaven dels atacs i prevenien de les incursions de tropes enemigues, al mateix temps que anunciaven amb solemnitat la vista d’algun personatge il·lustre, ja fóra el rei, el bisbe o un noble. Servien, per últim, per marcar l’hora de recollida dels bons hòmens a les seues cases i per donar inici al temps dels lladres, els jugadors i les prostitutes, tot just després del toc del seny del lladre, a poqueta nit.

Imatge de Culla

Tal era la importància de les campanes per articular la vida dels veïns que les autoritats municipals preveien una despesa anual fixa per pagar a un campaner, encarregat de fer sonar les campanes a les hores indicades. És el cas de Culla, una petita comunitat rural del Maestrat, on els jurats disposen un salari de 10 sous per pagar un veí encarregat de fer repicar les campanes de l’Església. Al tombant del segle XIV, fins i tot, aquest campaner s’incorpora a l’equip burocràtic local com si fóra un magistrat més, juntament amb l’algutzir i el guardià del terme, encara que mantenint les distàncies entre els uns i els altres, és clar.

El campanar de Culla

El mateix ingrés anual percebien el 1408 els preveres de Vilafranca, als Ports de Morella, per sonar lo seny quiscuna nit per lo dit loch, encara que ací els diners no provenien de la caixa municipal, sinó de les rendes de l’església. Arrendades a través d’un contracte com qualsevol altra imposició, les rendes de l’església local solien recaure en mans de capellans que, a banda, havien de toquar quiscun jorn matines, hora acostumada missa, tèrcia, migdia, nona, e vespres e completa, com sie axí acostumat tots temps antigament. Heus ací les hores canòniques que ritmaven la vida dels vilafranquins.

Si els jurats preveien una despesa per pagar el campaner, tampoc no podien desatendre l’estat de les campanes del poble. Com els aladres dels llauradors, els martells dels ferrers, les serres dels fusters i qualsevol altra eina que s’usa habitualment, les campanes necessitaven ser reparades de manera periòdica. I la veritat és que invertien grans quantitats de diners en fabricar-ne de noves i reparar les que ja hi havia al campanar. El 1316 els jurats de Vilafranca paguen a Bartomeu Tronxó i Domingo Bernat, mestres campaners de la veïna Mosquerola, quasi 3.000 sous per la fabricació d’una campana. S’havia trencat la vella i els jurats no tenen més remei que encomanar-ne una de nova, que, segons s’especifica al contracte notarial, pesa mil DCCLXIX libres, quasi 630 kilograms, a un preu de XX diners per libra. I, com succeeix amb la resta d’utensilis a l’època medieval, no es desaprofita res, perquè per a la fabricació de la campana nova els mestres campaners utilitzaren nou-cents XIX libras de coure de la campana vella, que cobraren a preu de XIII diners per libra.

El campanar de Vilafranca

Quasi trenta anys més tard els jurats de Vilafranca han de preveure una altra despesa per fabricar una altra campana nova. La vella ja està inservible i, en conseqüència, acorden amb un mestre campaner de Valls, a Tarragona, l’adquisició d’onze quintars i mig de coure i altres tres quintars i mig d’estany per preu de 1.500 sous. Els vilafranquins paguen 100 lliures per quintar de coure, mentre que l’estany val 120 lliures per quintar. Vet ací altra de les característiques de la indústria valenciana medieval, la mancança de matèries primeres, especialment en relació als metalls, que han de ser importades de fora, aspecte que les encareix. Es tracta d’inversions molt fortes per a les precàries economies municipals d’aquestes comunitats rurals. Pensem que el pressupost anual de la universitat de Culla en els primers anys del segle XV és de 3.000-3.500 sous, de manera que les inversions que fa la de Vilafranca quasi un segle abans per fabricar una campana nova a ben segur superen les previsions de les autoritats locals. Aleshores, aquesta mena de despeses comunitàries segurament serien cobertes amb l’establiment d’un pagament extraordinari en el que participarien tots els veïns de manera equitativa.

Dues campanes

A finals del segle XIV, les campanes de Vilafranca han de ser reparades de nou. Ara, però, no s’acudeix a especialistes de la comarca o dels pobles veïns, sinó que els jurats fan venir al poble un mestre campaner de més enllà dels Pirineus, en concret del comtat de Foix. En aquesta ocasió no es fixa una quantitat determinada, sinó que el preu s’acordarà una vegada les campanes hagen estat reparades. Així, en el contracte s’especifica que els jurats es faran càrrec de les despeses del viatge i del manteniment del mestre campaner, mentre que aquest haurà de venir ben proveït de ferramentes i eines per garantir la reparació de les campanes. L’única indicació que s’estableix és que el mestre campaner rebrà per la reparació de cada perpal o barra travessera d’obrar 3 diners i mealla, i per tota altra ferramenta que serà necessària per a la reparació rebrà 4 diners. Per últim, s’estableix que el seu treball estarà en tot moment supervisat per altres dos mestres campaners. Els jurats saben de la importància de les campanes per a la vida dels seus veïns i de la gran quantitat de diners que hauran d’esmerçar en la seua reparació, així que volen tenir-ho tot ben nugat. No obstant això, imagineu l’expectació que provocaria al poble l’arribada del mestre campaner rossellonès i els treballs de reparació que duria a terme al mateix campanar. A ben segur que els xiquets de Vilafranca, com fèiem els de Xert no fa tant de temps, no se separaren ni un moment del foraster i tampoc no es perdrien ni una sola de les seues accions.

Xiquets i veïns expectants, especialistes forasters, fortes inversions econòmiques, interessos diversos i, sovint, enfrontats. Si fa no fa, les coses no han canviat tant.

Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Maria ara està trista. Des de fa uns quants anys només repica els dies de festa –religiosa, s’entén– i ha deixat de marcar els quarts i les hores del dia a dia. Ja no omple de goig i alegria les vides dels xertolins. Des de fa unes dècades les campanes de l’Església Vella han cedit la seua preeminència a l’aparell elèctric que hi ha al campanar de l’Església Nova. Últimament, tanmateix, aquest aparell tampoc no assabenta de l’hora aquells que no duen rellotge. No funciona i la reparació, diuen, és molt cara. Fins i tot s’ha d’anar amb compte al passar per baix del campanar, no siga que se’n despenge un tros. Xert s’ha convertit en un poble silenciós, quasi mut, on només se sent el murmureig de la gent, els tímids cants dels ocells, els maulits dels gats i, sobretot, el soroll dels cotxes. Les campanes ja no repiquen, ni a dol ni a festa. Com a tantes altres coses, caldrà posar-hi una solució.

Campanes

Sempre m'ha agradat el so de les campanes. Segurament perquè no hi ha cap que s'escolte des de ma casa i mai m'han molestat. Per a qui tinga curiositat sobre les campanes és molt recomanable la pàgina web del Gremi de Campaners Valencians, en la qual hi ha tota mena d'informació sobre campanars, campanes i tocs de campana, per descomptat també medievals pel que ens interessa ací.

Sobre les campanes es pot destacar que dos es disputen ser la més antiga que es conserva al País Valencià, i ambdues són de mitjans del segle XIII. Una està actualment al convent de Sant Josep i Santa Tecla de Torrent (Horta Sud), però prové del claustre de Sant Vicent de la Roqueta de València. Només té 21 centímetres de diàmetre i porta gravada la inscripció “DE DAROCA-DE DAROCA-DE DAROCA-”. L'altra, una miqueta més gran amb 42 centímetres, està a l'església de Sant Miquel Arcàngel de Soneixa (Alt Palància). Després d'això ja es passa al segle XIV, de les quals la més antiga és la Caterina, de la Catedral de València, fosa en 1305 per ordre del bisbe Ramon Despont. És l'única campana procedent del Campanar Vell que hi ha ara al Micalet, i la campana més antiga que es conserva en una catedral de la Corona d'Aragó. I a qui li interesse continuar pot veure la llista completa de campanes gòtiques valencianes ací.

La campana de Sant Vicent de la Roqueta, fosa al segle XIII

Pel que fa a tocs de campana, el web en posa alguns a disposició dels usuaris, enregistrats en mp3, dels quals alguns són d'origen medieval. Cal destacar els tocs d'aniversari de mort (I, II i III) de la Catedral de València, segons la consueta medieval. També el toc "quan torna la processó". I per descomptat el meu preferit, el vol general de campanes de festa major, que podeu veure en vídeo.