Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d’entendre el món

Recentment he hagut de fer un gran nombre de mapes històrics per qüestions laborals. De les diverses fases de treball que són necessàries per a dibuixar un mapa històric, des que l’imagines mentalment fins que l’acabes, algunes són molt tècniques i repetitives, i això et dóna temps a pensar en moltes coses, entre elles a reflexionar sobre els mateixos mapes que estàs fent i la forma com els entendrà la gent que no és historiadora. Evidentment fa molt de temps que sé que els mapes històrics tenen una gran utilitat per a entendre processos històrics (sobretot polítics, tot i que no únicament) i que de vegades són indispensables perquè no s’entén res sense ells. Però a nivell divulgatiu crec que, de la mateixa manera que són útils, també tenen un gran perill si no van acompanyats d’un bon text explicatiu, i encara així. Per exemple, el típic mapa de la “Reconquesta”, que mostra l’avanç de la frontera dels regnes cristians de la península en detriment del territori d’Alandalús.

El típic mapa de la “Reconquesta”

En efecte, el mapa mostra l’emplaçament de la frontera en cada segle, i s’hi veu clarament que el menut territori cristià situat al nord de la península al segle VIII es va anar ampliant cap al sud al llarg dels segles. De forma lenta al principi, molt ràpidament cap al segle XIII, i també s’hi veu com el procés s’estanca cap al final, quan ja només queda un trosset d’Alandalús acorralat al sud, que és Granada. En definitiva, allò que mostra el mapa és un avanç lineal, clarament definit, un procés que estava quasi predestinat. En realitat aquesta és la intenció del mapa, ja que recull la línia historiogràfica clàssica de la "Reconquesta". Tanmateix, qualsevol historiador sap que això no fou així. Fins al segle X, tot i el tímid avanç territorial dels cristians, la iniciativa la portaven els andalusins. A partir del segle XI hi hagueren avanços i retrocessos d’uns i altres contínuament. Només al segle XII, després de la Navas de Tolosa, va estar clar qui seria el guanyador, i els Tractats de Tudilén i Cazola entre les Corones de Castella i d’Aragó repartint-se el territori andalusí ho deixen ben clar. Al principi, però, cap dels regnes cristians tenia la suficient capacitat poblacional com per a colonitzar els territoris conquistats, fins al punt que l’extremadura (en llatí extrema Durii, el territori entre el Duero i el Tajo) va restar deserta un llarg període de temps.

Precisament la quantitat de població que ocupava un territori a l’edat mitjana és un dels elements que la gent no sol tindre en compte a l’hora d’interpretar un mapa històric. Un exemple, entre molts, podria ser el típic mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII, perquè hi ha molta gent que quan el veu no s’acaba de creure que els exèrcits musulmans pogueren conquerir un imperi tan gran en tan poc de temps.

Mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII

Efectivament, en una primera mirada al mapa podem veure un territori molt extens que va des de Kabul, en l’actual Afganistan, fins al sud de França. Però aquesta mena de mapes enganyen molt, perquè automàticament el comparem quasi de forma inconscient amb el mateix territori en l’actualitat, que és allò que coneixem més directament perquè és la nostra realitat. Per això és tan important que un mapa així vaja acompanyat d’un text que explique que en l’Alta Edat Mitjana tot aquest territori estava molt poc poblat, bàsicament per tribus ramaderes berbers en el cas del Nord d’Àfrica. I sobretot que també explique que en aquest espai al segle VII no hi havia cap estat organitzat amb capacitat militar per a defensar-se. Només els dos grans imperis europeus, el de Carlemany i el Bizantí, pogueren parar l’expansió militar àrab. I per l’Est, encara que els àrabs van guanyar la batalla del Talas contra els xinesos, no van poder continuar el seu avanç per Àsia, i ambdós imperis es van detindre en aquell punt. A més a més, d’altra banda, cal entendre molt bé què significa una conquesta en aquesta època, especialment la d’un territori amb una població escasa i eminentment rural. Els àrabs van fundar algunes ciutats, i van començar una lenta emigració, però en realitat allò més significatiu és que la població local, una vegada conquerida, acceptà la seua autoritat, es nomenaren governadors àrabs i la gent començà a pagar impostos als nous governants. Així doncs, ací no hi ha res paregut a un estat modern, que és el que sembla en veure el mapa.

Precisament la sobirania i la manera d’entendre els estats és un tercer aspecte que, al meu parer, pot generar confusions en un mapa històric de l’edat mitjana sense unes explicacions molt precises, ja que les fronteres medievals eren molt “elàstiques”, canviaven molt a sovint, però això no tenia les conseqüències que té ara. En la nostra societat contemporània el mapa juga un paper molt important en la manera com entenem mentalment la geopolítica, especialment pel que fa a les qüestions nacionals. Estem avesats a que el territori sobre el qual s’assenta un conjunt de persones que es considera a si mateixa una nació coincidisca, generalment tot i que no sempre, amb les fronteres d’un estat. I estem tan avesats a què això siga així que molta gent confon ambdós termes i els considera sinònims, fins al punt que alguns arriben a considerar que formen part d’un mapa, d’una silueta. Joan Francesc Mira ho ha explicat en diverses ocasions, com ara per exemple en aquest article. Però això no sempre ha estat així, perquè abans del segle XIX no existien els mapes a nivell popular, ni tampoc les nacions tal com les entenem ara.

D’entrada, cal dir que existeix tot un debat historiogràfic sobre l’existència o no dels estats en el sistema feudal, però ací anem a obviar-lo i a admetre que sí, sempre remarcant les diferències amb els estats-nació actuals. Sense anar més lluny, tornant a la península Ibèrica, no hi ha més que veure alguns mapes dels territoris cristians per a adonar-se de la flexibilitat de les fronteres polítiques al llarg dels segles; i no em referisc ara al seu avanç territorial en detriment d’Alandalús, sinó entre els mateixos territoris cristians.

A finals del segle VIII el regne d’Astúries era una estreta franja costanera que anava des de Galícia, que encara pertanyia als andalusins, fins al comtat d’Aragó, que pertanyia a l’Imperi Carolingi, igual que la resta de comtats de la Marca Hispànica. A finals del segle X, en temps de Sanç el Major, el regne de Pamplona incloïa el comtat de Castella per ponent (tot i que oficialment pertanyia al regne de Lleó) i els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça per llevant (tot el nord de l’actual Aragó), sent aquest el període de major extensió territorial del regne. Més tard, al segle XII, després d’arrabassar a Navarra tota la part oest del regne (que ve a ser l’actual País Basc, Sòria i La Rioja), Alfons VII de Castella i de Lleó es va auto-proclamar Emperador d’Hispània, només pel fet que, gràcies al sistema feudal, es van declarar vassalls seus els reis de Portugal, Navarra i Aragó, així com els comtes de Barcelona, Urgell, Tolosa i Foix, entre d’altres, i totes les taifes musulmanes li pagaven pàries. I així podríem seguir posant exemples per tota l’Europa feudal.

El regne d’Astúries en el segle VIII

El regne de Pamplona en temps de Sanç el Major (1004-1035)

Què ens trobem en veure aquests mapes? Que els pobles càntabre i basc eren en realitat asturians al segle VIII? Que els habitats de Burgos, Palència, Logronyo o Loarre, entre d’altres, eren navarresos al segle X? Aparentment sí, segons el mapa, però evidentment no era així. En eixos mapes no s’assenyala cap estat-nació com nosaltres els entenem hui en dia, i el que es veu són territoris sota una autoritat, que és la del rei d’Astúries o la del rei de Pamplona, i no cap altra cosa. Alfons VII no tenia cap imperi, sinó un territori propi i uns vassalls per tota la meitat nord de la península que li ajudaven a l’hora de fer la guerra. Tampoc els habitants de Burgos, que un dia estaven al regne de Pamplona i al dia següent van passar a pertànyer al de Castella, van canviar la seua manera d’estar en el món, tal com ho entenem actualment, ni van començar a parlar d'una altra manera. Simplement van canviar de senyor al qual pagar les rendes i retre homenatge.

D’altra banda, és molt habitual la confusió al voltant de l’estatus jurídic dels estats medievals. Per exemple, és molt comú que en qualsevol fòrum, real o virtual, aparega algú amb la intenció de convèncer a tot el món de la no existència de Catalunya a l’edat mitjana. Segur que més d’una volta n’heu trobat algun. Evidentment tenen raó que mai no va existir un estat, tal com l’entenem actualment, anomenat Catalunya. Existia el comtat de Barcelona, el d’Urgell, el de Girona i uns quants altres més, que inicialment estaven dins de l’Imperi Carolingi però que amb el temps els comtes van crear dinasties i es van declarar independents. Però Catalunya existia, és clar, com a realitat geocultural, i així apareix als documents esmentada ja des del segle XII, com apareixen els catalans, perquè així ho entenia aquella gent. De fet, un parell de segles després, al XIV, va acabar creant-se la noció i realitat del principat de Catalunya, que és la que ha arribat als nostres dies. Dir que Catalunya no existia a l’edat Mitjana és tant com dir, salvant les distàncies, que actualment no existeix Amèrica Llatina.

Els comtats catalans i la seua expansió, entre els segles VIII i XII (mapa extret de la Viquipèdia)

També és molt comú que aquestes mateixes persones ens recorden que Catalunya no era un regne, la qual cosa evidentment és veritat, però ho fan perquè creuen que un comtat, com per exemple el de Barcelona, tenia una categoria inferior a la d’un regne, i volen deixar-ho ben clar per una qüestió política actual i gens històrica. No crec que als catalans medievals els importara molt això, i ignore si als catalans actuals els molesta o no. En qualsevol cas, des del punt de vista de l’historiador, és evident que aquesta mena d’afirmacions no fan sinó demostrar el gran desconeixement existent sobre què és un “estat” feudal a l’edat mitjana o de quina manera es formaren regnes que evidentment no han existit sempre, com ara els de Castella, Portugal i Aragó.

El mecanisme és molt senzill. Com que els reis medievals tenien un sentit patrimonial de la monarquia, sempre solien dividir els seues territoris entre els seus fills. Per això, quan va morir Ferran I, que era rei de Lleó i comte de Castella, va decidir deixar Lleó al seu fill Alfons, Castella al seu fill Sanç, amb el títol de rei, i Galícia i Portugal al seu fill Garcia, també amb el títol de rei. I així és com de sobte apareixen, del no-res, els regnes de Castella i de Galícia. Uns anys després el comte de Portugal decidiria independitzar-se de Galícia i de Lleó i s'autoproclamaria també rei, naixent així el regne de Portugal. El cas d’Aragó fou molt semblant al de Castella. Quan va morir Sanç el Major, rei de Pamplona, també va dividir el regne entre els seus fills. Per a Garcia, que era el primogènit legítim, el regne de Pamplona com a territori principal que era i el títol de rei; per a Ferran el comtat de Castella (que fou el darrer comte, ja que com hem vist a la seua mort va passar a ser un regne); per a Ramir, que era el major però no era legítim, el comtat d’Aragó; i finalment per a Gonçal els comtats de Sobrarb i Ribagorça. Inicialment, doncs, Ramir I fou comte, però a la mort del seu germà Gonçal es va fer amb els seus dos comtats i des de llavors es va autoproclamar rei d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Una altra vegada havia nascut un regne del no-res, per la voluntat única del seu sobirà. En el cas de València o Mallorca, d'altra banda, encara fou més fàcil, ja que Jaume I va conquerir el territori als musulmans i va crear dos regnes nous per voluntat pròpia.

Al remat només es tracta d'autoritat, de domini, de proclamació pública, i d’ideologia. És cert que un rei té una consideració superior a un comte, per molt independent que aquest siga, d’acord amb el discurs ideològic que va triomfar a l’edat mitjana, ja que els reis es feien ungir per l’Església com a elegits per la gràcia de Déu, i els comtes no. Però en la pràctica no hi ha molta diferència, més enllà del tractament i la parafernàlia ideològica: són els dominadors d’un territori als quals la gent reconeix com a tal i els paguen rendes o ajuden en la guerra com a vassalls feudals. Els regnes i els comtats no existeixen sense els seus titulars dinàstics, perquè aleshores són una altra cosa. El perill està, doncs, com sempre, en veure la societat de l’edat mitjana, o de qualsevol altre període històric, amb els ulls actuals i la nostra manera d’entendre el món, ja que tot ha canviat massa, si més no des de finals del segle XVIII, quan es produí una ruptura cultural molt important, de la qual encara som hereus.

Els historiadors i la ideologia

Cap a on tirem?

En maig de 2009 la Mediterranean Studies Association i la Università di Cagliari reteren homenatge al medievalista Marco Tangheroni (1946-2004) en el marc del dotzé Congrés anual d'estudis mediterranis, celebrat a la mateixa capital sarda. Recentment han estat publicades a la Rivista dell'Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea les intervencions que hi tingueren lloc per tal de recordar la seua persona, que havia faltat cinc anys abans, l'11 de febrer de 2004, el mateix jorn en què se celebra la festa de la Mare de Déu de Lourdes, patrona dels malalts. La coincidència no la indique jo, sinó que l'apuntà Stefano Chiappalone en una ressenya al llibre de Tangheroni Cristianità, modernità, rivoluzione, publicada a la revista digital del Istituto Storico dell'Insorgenza e per l'Identità Nazionale. Hi recordava la seua primerenca mort -a punt de complir els 58 anys- a causa d'una malaltia crònica i, alhora, la seua estreta relació amb il mondo cattolico.

No debades Tangheroni va militar des de 1970 a Alleanza Cattolica, una associazione che si propone lo studio e la diffusione della dottrina sociale della Chiesa, i va ser un actiu intel·lectual de la dreta conservadora italiana. En tot cas, les seues adscripcions polítiques no amaguen la gran quantitat de dades i informacions que el professor toscà va aportar al coneixement de la història medieval, especialment pel que fa al comerç en la Mediterrània occidental: més d'una desena de llibres propis i vora cent trenta articles en a penes 30 anys de carrera l'avalen. Tanmateix, en aprofundir en l'obra d'un autor és convenient conéixer els seus pressupòsits ideològics a l'hora d'abordar la matèria historiogràfica, un fet que els joves medievalistes no solem tenir en compte, atés el nostre desconeixement inicial de les "batalletes" polítiques dels historiadors acadèmics. En aquest sentit, Tangheroni no se n'amagava -ans al contrari- i llegir-lo -podent comparar els seus escrits històrics amb els ideològics- és tota una oportunitat per tal de constatar que les diferents maneres de fer història es corresponen amb les diferents maneres de pensar la vida desenvolupades per cada historiador.

Així, sota l'etiqueta d'una "història humana", una història de les persones que es rebel·la contra la història materialista i de les estructures -a les quals acusa de simplistes-, trobem que els estudis de Tangheroni incideixen en les decisions preses pels individus per tal d'explicar l'evolució històrica. Perquè eixa, d'una altra banda, és l'única funció de la història per a ell: explicar el que ha passat, sense -teòricament- tractar d'influir en el present o en el futur (la storia è incapace di previsioni). No obstant, és evident que la seua forma de fer història, obertament antimarxista, també tractà d'intervenir en la seua realitat coetània, modelant alhora -i com fem tots- una realitat històrica pròpia. En els llibres de Tangheroni no trobarem excessius conflictes socials ni excessiva crítica a les elits dominants, mentre que, contràriament, l'ordre social establert per institucions jerarquitzades apareix com la força motriu de la felicitat humana. I és que aquesta era la seua particular ideologia aplicada al present, com demostren les seues crítiques al racionalisme il·lustrat i els nous valors culturals emergits del maig del '68. Això deia, per exemple, en parlar del concepte de "comunitat de destí" per a la Scuola di Educazione Civile:

Esempi di false comunità di destino sono oggi i così diffusi centri sociali che sono comunità… solo nel senso in cui il diavolo è scimmia di Dio. Certe rievocazioni del ’68 tendono a far credere che le manifestazioni studentesche fossero manifestazioni di festa, ma così non era. Si trattava invece di momenti orgastici, di rovesciamento totale... Noi viviamo le conseguenze del progetto libertario-illuministico volto a combattere tutte le autorità politiche e religiose, col risultato di porre come unica fonte di autorità l’individuo. Ora, se l’individuo è unica autorità per se stesso, bensi capisce che crolla qualsiasi fondamento della morale... Questi ultimi decenni si sono dunque viste le pratiche conseguenze dell’aver demolito a livello teorico i fondamenti della morale... L’individualismo etico è disarmato anche in una prospettiva teorica di fronte a problemi come quelli, enormi, che solleva per esempio la bioetica. Ecco, quindi, un pensiero laicista arrancare oggi alla ricerca disperata di un fondamento dell’etica che non si può trovare se non ritornando ad una visione naturale e cristiana dell’uomo.

Símbol de l'Alleanza Cattolica

Fet i fet, Tangheroni considerava l'Edat Mitjana com una època que calia reivindicar, ja que el paper central del cristianisme en la societat occidental havia donat lloc a una civilització lluminosa: un passato sociale particolarmente glorioso. El principi jeràrquic d'autoritat en cossos adequadament ordenats i guiats per l'ideal catòlic havia funcionat harmònicament, de manera que fins i tot els remers de les galeres havien estat uomini liberi amb dret a partecipare alle decisioni de les armades... Si havia funcionat per als temps medievals, també podia funcionar en l'actualitat com a antídot contra la decadent modernitat provocada pels corrents de pensament hereus de la Il·lustració. Amb tot, hi havia una diferència fonamental: l'Estat modern, aleshores inexistent, i que podia exercir un poder totalitari no desitjat per la doctrina social catòlica. En aquest sentit, Tangheroni criticava les teories del feixisme italià, tot i que considerava que mai s'havien aplicat de forma pràctica: per fortuna degli Italiani di allora il Fascismo, nella sua applicazione, non fu in realtà così totalitario. En tot cas, atés que l'Estat era actualment una realitat ben consolidada, no es podia rebutjar sinó que calia enfortir-lo, ja que podia servir per tal de defensar la identitat d'un dels cossos socials bàsics, la nació, en el context de les migracions lligades a la globalització:

Ora se è vero che lo Stato nazionale, come abbiamo detto più sopra, si è affermato a danno delle realtà intermedie, è anche vero che oggi, di fronte a questa Europa e ancor più di fronte alla eventuale planetarizzazione del mondo, esso costituisce una difesa delle identità... Da ciò la necessità di porsi il problema della difesa delle differenze e della difesa delle identità.

No és estrany, doncs, que Tangheroni reivindiqués la figura de Samuel Huntington i la seua teoria sobre el xoc de civilitzacions. Tampoc és estrany, per tant, que justifiqués les actuacions de l'Imperi espanyol a Amèrica Llatina: si els sacrificis humans dels inques i els asteques eren compresos en nom d'un relativisme cultural que no reconeixia jerarquies de civilització, allora non si vede perché ai poveri spagnoli invece questa relatività debba essere sistematicamente negata. En conseqüència, és perfectament lògic que ell mateix prologués el llibre de Jean Dumont Il vangelo nelle Americhe. Dalla barbarie alla civiltà. I, evidentment, tampoc escaparen de les seues crítiques els musulmans, davant els quals calia estar alerta, puix sappiamo che la guerra è stata certamente vinta da Cristo, ma che prima della fine [dels dies] molte battaglie potranno essere perdute.

Nicolàs Gómez Dávila (Bogotà, 1913-1994)

En darrer terme, tot això explica també que el seu darrer llibre, publicat pòstumament i dedicat a Giovanni Cantoni, fundador d'Alleanza Cattolica i de la revista Cristianità, fos: Della storia. In margine ad aforismi di Nicolás Gómez Dávila (2008). Es tractava d'una sèrie de reflexions historiogràfiques realitzades a partir dels escrits d'aquell filòsof colombià, un pensador tradicionalista i de caire radicalment antimodern, que va escriure un assaig sobre El reaccionario auténtico i va desenvolupar aforismes com ara: Todo fin diferente a Dios nos deshonra; Los parlamentos democráticos no son recintos donde se discute, sino donde el absolutismo popular registra sus edictos; Las ideas de izquierda engendran las revoluciones, las revoluciones engendran las ideas de derecha; El progreso es el azote que nos escogió Dios. Tot plegat, el pensament de Tangheroni connectà a fons amb la visió de Gómez Dávila per tal de lluitar contra la idea che l’impegno per restaurare una civiltà cristiana sia pura utopia. Com deia, aquesta aspiració particular no trau mèrit a la ingent obra historiogràfica de Marco Tangheroni, però cal tenir-la en compte a l'hora d'abordar-la i extraure'n el màxim profit. Tota la història que fem és esclava de la nostra pròpia ideologia, siga quina siga. Cal, almenys, ser-ne conscients.