Tot allò que portaven damunt els soldats medievals

Al novembre de 2014, dins dels actes de commemoració de la Primera Guerra Mundial, el setmanal Telegraph Magazine va publicar el treball que el fotògraf Tom Atkinson havia realitzat a petició de la revista, que consistia en mostrar l’armament i tot allò d’utilitat que portava damunt un soldat anglés o britànic en batalla des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. L’autor va tardar nou mesos en reunir tot el material i en consultar a historiadors i experts en recreacions, i el resultat és espectacular pel nivell de detall que mostra.

En aquest enllaç teniu el conjunt de les fotografies penjades pel diari Telegraph, però en el post de hui us volem oferir en detall les quatre que estan dedicades al període medieval, així com també l’enumeració de tots els elements que apareixen en dues d’aquestes fotografies, que són en realitat la traducció de la informació que dóna la revista. De les altres dues que us mostrem no es dóna informació del contingut, però a simple vista s’hi pot veure que la major part de les coses coincideixen, tot i haver pogut canviar de forma o de material, etc.

El reportatge va tindre una gran repercussió a tot el món, i les fotografies han estat publicades per diversos mitjans, de manera que són de fàcil accés a la xarxa, però cal aclarir que evidentment la propietat continua sent de l’autor. D’altra banda recordeu que clicant sobre elles es fan més grans.

Segle XI. Huscarl en la batalla de Hastings (1066)

Els huscarls eren un cos d’elit que feia de guàrdia personal als reis escandinaus en l’alta edat mitjana (la paraula ve de la llengua nòrdica antiga i significa “home de la casa”), i foren introduïts en Anglaterra pels saxons, procedents originàriament de Dinamarca. A la batalla de Hastings es van enfrontar l’exercit del darrer rei saxó d’Anglaterra, Harol II (que en realitat era rei de Wessex), i l’exercit invasor de Guillem I el Conqueridor, el primer rei normand i fundador de l’actual regne d’Anglaterra. Evidentment el contingut de la foto hauria pertangut al bàndol saxó.

Segle XIII. Cavaller a cavall en el setge de Jerusalem (1244)

Es tracta de l’armament que portaria un cavaller durant la defensa cristiana de Jerusalem al segle XIII. L’emperador Frederic II d’Alemanya havia dut a terme la Sisena Croada uns anys abans, i havia aconseguit Jerusalem el 1228 gràcies a un tractat amb els aiúbides, que li’l van lliurar sense presentar batalla. Però la possessió de la ciutat sense un territori extens al seu voltant era insostenible, de manera que els musulmans van posar setge a la ciutat el 1244 i van recuperar Jerusalem per a l’Islam.

1. Ganfaró, un penó o estendard utilitzat després de la conquesta normanda i disposat a l’extrem d’una pica que remata en creu. Òbviament no va ser utilitzat únicament pels normands, es feia servir a tota Europa.
2. Casc bullidor, que rep aquest nom per la seua semblança amb un bullidor, i permet una visió absoluta sense problemes de ventilació.
3. Casc amb careta Tot i que l’heu vist usat pels gladiadors, el seu ús es va generalitzar després del setge d’Antioquia, durant la primera croada entre 1097 i 1098.
4. Cinturó de l’espasa, la corretja d’on penjava la beina de l’espasa.
5. Escut amb la part superior recta.
6. Collar.
7. Peça de drap blanc amb una xicoteta retallada per tallar objectes petits, una caixa de cuir d'agulles i un rotllo de fil d'acer i esca per encendre foc.
8. Bol i copa de fusta, copa de ceràmica i cullera de fusta.
9. Ganivet i esmolador per a tallar el menjar. No hi havien forquetes en aquest temps, de manera que la gent menjava les sopes i estofats amb culleres, i la carn amb ganivets.
10. Botella d’aigua feta de cuir i amb pitó per a beure.
11. Borsa.
12. Botes de cuir, acabades just per sota del panxell, amb els cordons embolicats al seu voltant.
13. Manyopla o guantellet de cuir.
14. Samarreta de lli.
15. Calcetins, fets mitjançant la tècnica nålebinding, on la llana es teixeix en trenes llargues i primes començant pel peu.
16. Vestit de guerra format per una túnica roja desgastada en el costat del cos, jaqueta encoixinada de lli, cota de malla i sobrecota groga i blava.
17. Cinturó confeccionat amb la tècnica de comprimir el cuir, una tècnica força antiga
18. Comptes del rosari.
19. Cinturó.
20. Mantó de llana tallat en forma de semicercle. Era impermeable i tallavent, per la qual cosa era usat per a viatjar.
21. Pica, una de les noves armes del moment, que originalment estava feta a partir d'una espasa trencada amb una nova peça de fusta soldada.
22. Espasa.
23. Daga.
24. Atxa amb forma de mitja lluna.
25. Maça amb estrellada.
26. Peto de cuir sense mànigues cordat per l’esquena amb plaques de metall a l’interior. Aquesta peça era la més externa de l’armadura del moment.
28. Malla per cobrir les cames i peça de lli per a sota. Donat que llavors no existien els pantalons, la peça que cobria cada cama era diferent.
27. Corretges per a lligar la malla de les cames.

Principis del segle XV. Arquer en la batalla de Agincourt (1415)

La batalla d’Agincourt és un episodi més de la guerra dels Cent Anys, que va enfrontar francesos i anglesos pel control d’una part de l’actual territori francés. La batalla es va produir a finals d’octubre de 1415 en l’actual nord de França, i va enfrontar l’exercit d’Enric V d’Anglaterra, d’una banda, contra els exercits de Carles VI de França i d’Edward de Norwich (duc de York). Van vèncer els anglesos, i la principal novetat estratègica fou, precisament, l’ús abundant d’arquers en el camp de batalla, els quals formaven la major part de l’exercit anglés.

Finals del segle XV. Cavaller yorkista en la batalla de Bosworth (1485)

Aquesta batalla fou la que va posar fi a l’anomenada Guerra de les Dues Roses pel tron d’Anglaterra, en la qual va morir Ricard III, el darrer dels Plantagenet, de la Casa de York. Amb la mort de Ricard es va entronitzar Eduard VII, el primer rei de la dinastia Tudor.

1. Botes altes.
2. Barret amb distintiu de peltre per ser utilitzat per civils.
3. Casc-celada que protegeix el rostre.
4. Gorjal.
5 i 6. Espatlleres per a protegir els muscles. El de l’esquerra és més gran perquè el costat esquerre és el costat defensiu.
7. Barbat o panòplia, protegia el coll i la barba.
8. Borsa.
9. Sivella.
10. Casquet de tela, usat sota el casc per acomodar-lo, absorbir la suor i mantindre el cabell darrere.
11. Armadura del braç esquerre, més pesada perquè era el costat defensiu.
12. Capa negra, usada sobre la roba civil.
13. Manyopla o guantellet per protegir la mà.
14. Anell.
15. Comptes de rosari.
16. Borsa de diners.
17. Sabatons per canviar-se les botes i protegir els peus. Era la primera peça de l’armadura.
18. Escarsella, que cobria la part superior de les cames entre el peto i les cuixes. 19. Peto posterior, amb els colors del Duc de Norfolk.
20. Peto davanter.
21. Cobrecuixa i protector de les juntes per a evitar ser ferit per baix dels genolls en un atac per l’esquena.
22. Armadura del braç dret feta de tres peces: part superior, part inferior, colzera i protector del muscle.
23. Corretja per a beina d’espasa.
24. Espassa de les anomenades hand and heart amb l’empunyadura calorejada. Podria fer-se servir amb una o dues mans i estaria decorada amb la marca de l’armer o el ferrer en la fulla.
25. Daga.
26. Beina per a la daga.
27. Petó intern per a l’armadura amb les mànegues de cota de malla.
28. Corretja.
29. Batidor de fusta.
30. Samarreta blanca de lli.
31. Camisola amb plecs que indica un alt status, roba de civil. La peça negra és una manega amb un tapall.
32. Cullera de peltre, ganivet d’argent, calze de peltre, bol i plat de fusta.
33. Estoig per a ganivet.
34. Beina per a espassa.
35. Alabarda, arma usada pels soldats d’infanteria per a ferir al cap, ara amb la part de destral, ara amb la part de martell.

Els monuments històrics i les guerres: el cas de Síria

Vaja per davant que una sola vida humana és més valuosa que qualsevol monument de pedra, i que el tema d’aquest post no significa que lamentem més la destrucció del patrimoni que la de qualsevol persona. Però les guerres són així, i acaben amb tot: amb les persones (les d’ambdós bàndols), amb els edificis, amb les ciutats i amb el seus monuments. Exemples en podem trobar en qualsevol guerra de qualsevol territori i moment històric, tot i que és evident que des del segle XX les guerres han estat molt més destructives en tots els sentits. A tots ens poden vindre a la ment ciutats arrasades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, de França primer i d’Alemanya després. Si parlem de monuments concrets, a tots ens ve a la memòria la biblioteca de Sarajevo arrasada per un incendi durant la Guerra dels Balcans, a principis dels anys 90, que és com dir despús-ahir.

Biblioteca de Sarajevo destruïda per un incendi el 1992

Però encara tenim exemples més recents, de guerres que ni tan sols han acabat. Una d’elles és la Guerra civil de Síria. Mentre milers de persones morien (i moren) dia a dia en les ciutats del Pròxim Orient, totes les televisions del món van mostrar en abril de 2013 el minaret destruït de la Gran Mesquita d’Alepo. Generalment és coneguda com la Mesquita Omeia de la ciutat, perquè originàriament fou construïda pels omeies al segle VIII sobre un temple romà i basílica bizantina. Però al segle XIII fou destruïda per un incendi i es va reconstruir completament, afegint-s’hi un gran minaret de 45 metres d’alçada. Rehabilitada el 2005, fins a la guerra lluïa un aspecte esplèndid, i rebia milers de turistes cada dia quan no estava plena de gent resant. Però fa poc més d’un any els combats que es desenvolupaven a la rodalia de la mesquita van provocar que el minaret s’ensorrara sobre ell mateix en un tres i no res. A dia de hui encara no està clar quin dels dos bàndols va ser el causant, però això tant se val, perquè la pèrdua és monumental. Ens ho conten en aquest vídeo.

La mesquita d’Alepo abans i després de la destrucció del minaret

Mesos després, un altre episodi de la guerra civil de Síria, relacionat amb un monument històric medieval, era notícia a tots els mitjans. Al mes de març d’enguany les forces governamentals recuperaren el control de Crac dels Cavallers, un castell construït al segle XII per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (sobre restes anteriors), i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 2006 pel fet de ser un dels castells croats millor conservats. De fet, era un dels majors centres turístics del país fora d’una ciutat. Abans de recuperar-lo, però, fou bombardejat, ja que un grup dels anomenats insurgents l’havia estat emprant com a base d’operacions militars des de 2012. Quan la premsa internacional va arribar-hi, darrere de l’exercit, no solament va poder comprovar els desperfectes causats per les bombes del govern, sinó també l’estat en el que l’havien deixat els soldats del bàndol contrari, que s’hi havia refugiat abans. Diversos danys s’han produït a les muralles, degut als atacs de morter i de diverses armes automàtiques. De fet, tot això va provocar que Crac dels Cavallers fóra inclòs el 2013 al registre de Patrimoni de la Humanitat en perill. En aquest vídeo es poden veure amb més detall els desperfectes.

Bombardeig de Crac del Cavallers

Soldats a les runes del castell

Un mur de Crac dels Cavallers abans i després de la guerra

Les croades populars (1096, 1212, 1251 i 1320)

 

Musulmans capturats per croats cristians en un manuscrit del segle XIII

Com és ben sabut, les principals croades europees contra Terra Santa es produïren entre final del segle XI i final del segle XIII, incitades pels papes de Roma i liderades pels principals reis, prínceps i senyors nobiliaris i eclesiàstics de l'època. El component religiós fou, per tant, essencial, ja que homogeneïtzava els croats sota les directrius cristianes i marcava l'objectiu: conquerir Jerusalem i extirpar els infidels. Amb tot, la religió no era, com es repeteix constantment en moltes obres historiogràfiques, el principal motor de les croades, sinó un simple embolcall que cobria profundes transformacions d'una altra mena. En concret, els canvis socials i econòmics que es produïren al llarg del segle XI configuraren una nova societat feudal preparada per a la mobilització militar i l'expansió territorial constant. Aquesta darrera, de fet, no es donà exclusivament cap a Terra Santa, sinó cap a tots els confins d'Europa, ja fóra l'oriental, l'occidental, la septentrional o la meridional. I en aquella societat preparada per a la guerra i la conquesta era fonamental un element: l'existència de desarrelats, és a dir, gent, ja fóra de sectors rics o pobres, que no es podia mantenir -segons el nivell al qual aspiraven- al seu lloc de naixença, ja que el sistema socioeconòmic no era capaç de redistribuir la riquesa i compartir-la entre tots els seus membres, sinó que n'expulsava els que sobraven. Eixes persones, dirigides pels governants europeus, foren les que conformaren el gruix de les hosts conqueridores ací i allà.

Els poderosos, però, no sempre podien canalitzar aquesta gent que quedava en els màrgens del sistema, amb un alt risc d'exclusió. És per això que també es formaren croades populars, moviments amb una àmplia adhesió de gent en perill de desarrelament, que intentaren aplicar els preceptes cristians que l'Església difonia però només seguia a conveniència: el regne de Déu, i amb ell la igualtat de les persones, arribaria quan el cristianisme fos universal i tots els infidels i injustos haguessen desaparegut de la faç de la Terra. Aquestes croades, per tant, no eren oficials, convocades i legitimades pels papes, sinó que es formaven entre sectors del poble que, prenent la creu, tractaven de posar en pràctica aquell ideari. Perquè se'l creia, però també perquè el sistema socioeconòmic els hi impel·lia. Així, de fet, la Primera Croada va ser precedida de l'anomenada Croada Popular, que es formà l'any 1096, immediatament després de la primera crida general del papa Urbà II a prendre Jerusalem. El seu líder fou Pere l'Ermità, un clergue picard que aconseguí reunir un exèrcit camperol d'unes 40.000 persones, que, al crit de Deus lo vult, mamprengué la marxa cap a Orient per terres germàniques i hongareses fins arribar a l'Imperi Bizantí. Ací, descontrolats, saquejaren viles cristianes ortodoxes, de manera que el basileus els féu passar a terres anatòliques, on foren massacrats pels turcs seljúcides. Pere l'Ermità, tanmateix, romania llavors a Constantinoble, on esperà l'arribada de les hosts militars de la Primera Croada, que aplegaren en maig de 1097. Dos anys després el mateix Pere arengava les tropes cristianes a l'Hort de les Oliveres de Jerusalem, animant-los a aniquilar els infidels i prendre la ciutat, cosa que es produí a penes una setmana més tard. L'ermità, però, sembla que morí en la batalla. 

   

Representació de Pere l'Ermità en un manuscrit francès de finals del segle XIII

Més d'un segle després, l'any 1212, es produí l'anomenada Croada dels Infants, tot i que aquest nom únicament fou emprat per fonts bastant posteriors. El que succeí, en realitat, fou la conjunció de dos moviments semblants protagonitzats per "pueri", és a dir, jóvens que vagaren per mitja Europa seguint el missatge mil·lenarista de dos pastors, també de curta edat. Un fou el germànic Nicholas, que agrupà fins a 7.000 seguidors amb la intenció de marxar cap a Terra Santa. Amb tot, en arribar a Gènova les aigües del mar no es dividiren per a permetre'ls passar com els havia promès i molts d'ells l'abandonaren. Nicholas i uns quants més continuaren fins a Roma, on el papa els alliberà dels vots de croada que havien fet i marxaren de retorn a terres germàniques. El líder, però, no sobrevisqué el viatge de tornada i, a més a més, el seu pare fou ajusticiat, acusat d'haver causat, amb el seu fill, la mort de molts dels jóvens que se n'havien anat cap al sud. D'una altra banda, contemporàniament un pastor de 12 anys del nord de França anomenat Stephan de Cloyes afirmà haver tingut una visió de Jesucrist, que li havia donat una carta per a fer-la arribar al rei de França, possiblement per a demanar-li que encapçalés la conquesta de Terra Santa. Així, fins a 30.000 persones el seguiren a peu a París, on féu miracles segons alguns testimonis i fou rebut per Felip II. Aquest, però, aconsellat per alguns savis de la Universitat, els féu abandonar la ciutat i tots marxaren cap al sud, seguint la prèdica d'Stephan. Tanmateix, en arribar a Marsella sembla que la majoria d'ells, desmoralitzats per la vida errant, tornaren als seus llocs d'origen. 

Cal tenir en compte, no obstant, que aquestes són dades genèriques procedents de cròniques i alguns pocs documents de l'època, que no ofereixen excessiva informació, ni verificable. En tot cas, un dels aspectes que destaca d'aquells dos moviments simultanis de 1212 és que estaven liderats per pastors, un fet que coincideix amb el nom atorgat a les denominades "croades dels pastorells", que tingueren lloc posteriorment. En concret, la Primera Croada dels Pastorells es produí 39 anys després, el 1251, aquesta vegada dirigida no per un pastor, sinó per un monjo hongarès resident en terra francesa. Segons deia, havia rebut l'encàrrec de la Mare de Déu de conduir les gents del regne cap a l'Orient, per tal d'alliberar el rei de França, Lluís IX, que havia estat capturat pel soldà d'Egipte l'any anterior a Damiata, quan liderava la Setena Croada. Així, fins a 60.000 seguidors procedents del camp, segons diuen les cròniques, anaren a París a parlamentar amb la reina per a demanar-li la seua aprovació i ajuda, però foren obligats a marxar de la ciutat. Aleshores es dividiren en dos gran grups que, conseqüents amb el seu missatge d'igualitarisme entre cristians, atacaren l'Església amb força, uns a Rouen i Tours i els altres a Orleans i Amiens, tot lluitant contra bisbes, monjos i universitaris. La reina ordenà llavors el seu aixafament i el seu líder, el Mestre d'Hongria, fou mort en batalla prop de Bourges. Encara d'altres s'espargiren per Gascunya i Anglaterra, duent el seu missatge de crítica social i lluita contra el poder establert, però el moviment ja havia perdut tota força col·lectiva.

Representació de la visió d'Stephan de Cloyes, un dels pastors protagonistes de la Croada dels Infants de 1212

Encara 70 anys després, en maig de 1320, hi hagué un rebrot, la Segona Croada dels Pastorells, que tingué lloc, no casualment, poc després de la Gran Fam de 1315-1317. El moviment sorgí novament al nord de França, on, segons diuen algunes cròniques posteriors, un pastor normand de 17 anys assegurava haver rebut la visita de l'Esperit Sant, que li havia encomanat lluitar contra els infidels. Una altra volta el grup, unes 40.000 persones aquesta vegada, es dirigí a París a demanar a Felip V que encapçalés la seua croada. Aquest, però, es negà a parlamentar amb ells i aleshores decidiren anar a Avinyó per tal que els rebés el papa. Feren la seua marxa cap al Llenguadoc per Gascunya i, en el seu camí, entraven processionalment en els pobles amb penons amb una creu al davant, difonent el seu missatge d'extirpació dels infidels i d'arribada del regne de Déu. Al seu pas s'hi sumaven gents, com els "pastorells gascons" que acabaren passant a l'Aragó, segons ha pogut documentar detalladament l'historiador, hebraista i arxiver Jaume Riera al seu llibre Fam i fe. L'entrada dels pastorells (juliol de 1320) (2004). En aquesta obra, a més a més, Riera esclareix finalment el perquè de la vinculació d'aquells moviments als pastors: simplement i planerament perquè es consideraven hereus dels pastors del Nou Testament, els primers, segons s'explicava en les homilies de la Nit de Nadal, que reberen la notícia del naixement de Jesucrist: "Pastores, videlicet pauperes laboribus intenti; homines mundo ignoti, sua obscuritate ac status sui simplicitate contenti" [Pastors, és a dir, els pobres que es dediquen a treballar; hòmens ignorats pel món, contens de la foscor i la simplicitat del seu estat].

Aquests pastorells, doncs, en consonància amb el missatge directe que rebien del cristianisme, tractaven d'acabar amb la injustícia i, al mateix temps, amb els infidels amb els quals es trobaven. Així, en el seu trajecte a Avinyó atacaren nombroses aljames de jueus: quan arribaven a una població els assetjaven i degollaven els que no volien batejar-se, com els 152 que mataren en la població occitana de Los Sarrasins. Per aquest fet, les hosts del sotsveguer reial de la propera ciutat de Tolosa de Llenguadoc isqueren al seu encalç i capturaren fins a 24 carretes plenes de pastorells, però llavors, el 15 de juny de 1320, es produí l'incident que ocasionà una repressió encara més ferma. El poble de Tolosa s'amotinà contra les autoritats i féu alliberar els pastorells; tots plegats atacaren novament els jueus, en aquest cas els de la pròpia ciutat, i mataren fins a 115. Aleshores la persecució de les autoritats reials i municipals s'enfortí i el moviment dels pastorells anà diluint-se fins a dissoldre's per complet uns mesos més tard. Una part d'ells, però, decidí travessar els Pirineus, ja que precisament en aquells moments l'infant Alfons havia convocat els nobles aragonesos per tal de dirigir-se al sud del regne de València i fer front a una possible incursió dels musulmans nassarites. Uns 5.000 pastorells, sobretot gascons, passaren llavors al regne d'Aragó amb la intenció d'oferir-se a l'infant i acompanyar-lo en la seua lluita contra els infidels, als quals també atacaren, com venien fent, mentre avançaven. 

D'aquesta manera, en passar els ports pirinencs assetjaren el castell aragonès de Montclús, on, el 3 de juliol de 1320, mataren 34 jueus, en batejaren 10 i es quedaren amb totes les seues possessions. A continuació seguiren cap al sud i saquejaren la moreria de Naval amb ajut de la població cristiana, però en arribar a Barbastre s'assabentaren que l'atac nassarita era una falsa alarma i que, per tant, la campanya de resposta cristiana havia estat suspesa. A més a més, Jaume II, senyor de tots els jueus de la Corona, havia ordenat la seua repressió, de la qual s'havien d'encarregar els sobrejunters aragonesos, coordinats per l'infant Alfons en persona. Així, durant el mes de juliol foren capturades fins a 300 persones, incloent també algunes del país, que havien ajudat en els atacs contra les minories. En el procés de detenció moriren 27 pastorells i l'infant Alfons ordenà el penjament de 40 més, als quals s'afegiren cinc aragonesos, també ajusticiats per haver col·laborat amb ells. Després d'això es decretà una amnistia general sota la condició que els pastorells abandonassen la Corona d'Aragó en un màxim de 8 dies, com així feren majoritàriament. En tot cas, com hem comentat, el moviment a l'altra banda dels Pirineus tocava igualment a la seua fi, de manera que també ho féu la darrera de les denominades croades populars. En realitat, segons hem pogut anar comprovant, eren, com les mateixes croades a Terra Santa, un fenomen revestit d'ideologia religiosa, però que tenia lloc, sobretot, per causes socials i econòmiques. El mateix sistema que deixava parts importants de la població en risc d'exclusió se sustentava en una religió que predicava la justícia i la igualtat en base a la primacia universal del cristianisme. Aquells croats populars, doncs, no buscaven una altra cosa que allò en el que creien però no trobaven a l'abast.    

L’Hospital d’en Clapers, a València

L’agost de 2013 alguns diaris portaren la notícia que s’havia descobert a Jerusalem un hospital del temps de les Croades, que havia estat fundat al segle XI i gestionat per l’Orde de Sant Joan de l'Hospital. En realitat no era exactament una troballa, ja que la part de l’hospital identificada continua en peu i ha servit de mercat de fruites els darreres dos-cents anys. A més, està situat en el barri de Muristan, a la part cristiana, que és un topònim que deriva de la paraula persa per a ‘hospital’. Amb tot, deixant de banda l’exagerat esment a la premsa de qualsevol troballa arqueològica a l’anomenada ciutat santa, el més interessant d’allò era la seua capacitat (es calcula que cabrien unes 2.000 persones), i també la seua funció, ja que estava destinat a acollir tota classe de malalts, pobres i pelegrins. Aquesta era, de fet, una de les principals funcions d’aquest ordre fundat a Jerusalem, protegir els peregrins d’una banda, i acollir-los per una altre.

Foto hospital Jerusalem

Ja fa un temps publicàrem al blog d’Harca un post sobre els hospitals medievals, centrat especialment en els de Barcelona i València. En aquell moment ja s’explicava la diferència entre el concepte d’hospital medieval i el concepte actual, puix els hospitals medievals eren llocs fonamentalment d’acollida de pobres i malalts. Més que res perquè ambdues coses anaven generalment unides. En aquells hospitals, doncs, el que es buscava no era tant la curació, sinó l’atenció, i tenien un fonament caritatiu. En conseqüència els primers hospitals foren obra de l’Església, i en menor mesura de la monarquia, com demostra el fet que tots els hospitals de València i Barcelona que existien al segle XIII havien estat fundats per aquestes dues institucions. Però a partir del segle XIV començaren a aparèixer hospitals de caràcter laic, fundats per particulars, que a poc a poc van anar derivant-se cap a la gestió per part dels governs municipals, com una manera de controlar la caritat i l’ordre públic. Poc a veure ja, doncs, amb la mena de funció que tenia l’hospital de Jerusalem amb el que s’obria aquest post.

Un d’aquells hospitals civils que van aparèixer a la València del Tres-cents fou l’Hospital d’En Clapers, possiblement un dels més importants fins a la fundació de l’Hospital General al segle XVI. Aquest hospital medieval és conegut pels investigadors des de fa molts anys, ja que apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com a lloc de referència. Als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc. Però, a més a més, és possiblement l’hospital de la València medieval millor conegut actualment, gràcies als treballs publicats per Agustín Rubio Vela basats en la poca documentació directa de gestió de l’hospital que s’ha conservat.

Emplaçament de l’hospital d’en Clapers

Bernat Desclapers (que en la major part de les publicacions apareix esmentat incorrectament com a Bernat des Clapers, per influència del nom amb el que es coneixeria després l’hospital) fou un ric mercader valencià de finals del segle XIII i principis del XIV. La seua família havia arribat a la ciutat de València molt poc després de la conquesta de 1238, tot i que no se’n sap molt més. En qualsevol cas, els negocis de Bernat van prosperar durant els seus primers anys com a mercader, arribant a ser un dels més rics i poderosos del moment. Així ho demostra el patrimoni que va acumular al final de la seua vida. A més a més, va intervindre en la política municipal, com era habitual en aquest grup social, la majoria de les vegades com a simple conseller, però almenys dues vegades com a jurat. Una vegada cap a 1285 i una altra cap a 1309. A la seua mort, en 1311, sense descendència directa, va deixar la major part de les seues possessions a un nou hospital que s’hauria de crear d’acord amb el seu desig, cosa que es faria tres anys després. Oficialment portaria el nom d’Hospital de Santa Maria, però en la pràctica tothom el coneixeria com l’Hospital d’en Clapers.

Les disposicions testamentaries deien que s’havia de crear al camí de Sant Julià, l’actual carrer de Sagunt, en el creuament amb l’actual carrer del poeta Monmeneu. En efecte, sembla que a principis dels anys 90 del segle XX, abans de la construcció de la finca que ocupa hui en dia eixe lloc, el SIAM va excavar aquest l’hospital medieval. Evidentment, al segle XIV aquesta era una zona extramurs de la ciutat, on estaven quasi tots els hospitals medievals. Molt a prop estava el de Sant Llàcer, que encara avui conserva la seua esglèsia en peu, i també estava fora el més important fins llavors, el del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, però en el vessant sud, com va establir el mateix Jaume I. Sembla que no s’ha publicat res o quasi res dels resultats d’aquella excavació. Amb tot, el ben cert és que la detallada descripció de l’edifici que apareix en un inventari de bens de 1384 ens deixa ben clar que es tractava d’un sol edifici amb claustre, al qual s’accedia des de l’única porta que existia, suficientment gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i en el claustre n’hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats, una d’homes i una altra de dones, que acollien un total de 34 llits, més la capella, la cuina i diversos magatzems.

Suposada excavació de l’hospital d’en Clapers el 1993

Em pregunte si aquesta disposició, que no és exactament l’habitual, no serà conseqüència del reaprofitament per a l’hospital d’un antic real andalusí (un riyad, un hort enjardinat que en alguns casos incloïa una casa amb pati central i estances al voltant), que perfectament podia haver estat comprat per Desclapers. De fet, en el moment de la conquesta aquesta era una zona de reals i horts. En qualsevol cas, real andalusí o nova fàbrica, el ben cert és que al voltant de l’edifici estava l’hort, o els horts, ja que sembla que n’hi havia dos, un més gran i un altre més menut, travessats per diverses séquies. L’hort era fonamental en un hospital medieval, on es cultivaven verdures i plantes medicinals que fornirien d’aliment els malalts i els pobres allotjats. Per descomptat, l’aliment principal no era aquest, sinó el pa, com era habitual en la dieta medieval. Aquest, però, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. I calia pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d’alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l’hospital.

Una d’aquestes fonts d’ingressos eren les donacions caritatives, però tractant-se d’un hospital laic no eren gens habituals, ja que la caritat a l’edat mitjana serveix perquè els pecats siguen perdonats, i per tant les donacions es dirigeixen a les institucions de l’Església. Una altra font d’ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també les subvencions del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat. La major part dels ingressos de l’hospital, doncs, venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per tota la seua horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Desclapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fos engrossit per alguna donació puntual.

Amb tot, sembla que ja al segle XV els ingressos havien disminuït. Jaume Roig, que a més del conegut autor de L’Espill també era metge, fou administrador de l’hospital d’en Clapers entre 1450 i 1478, nomenat pel Consell de la ciutat. Evidentment això el converteix en un bon coneixedor d’aquest hospital en concret, i de la vida hospitalària en general, cosa que es reflecteix en aquest passatge de la seua obra, en el que es queixa de la manca de recursos:

La gran fretura | prest matengué | ym reprengué | gran malaltia, | mare, ni tia | nom acollíren, | ni may bullíren | ordi per mi, | tirí camí | foral portal | ves lespital | denclapés dit. | Aquella nit | laspitalera, | falsa roncera, | ella, y sa móça, | percint é bósa | fins al cotó | del meu gipó | mescorcollaren, | puix no hi trobaren | un diner sols, | dix, sens llançols | huí dormiréu, | demàus niréu | vos à captar, | no pot bastar | est spital, | ni té cabal | per mantenir, | ni llits fornir | pera tants pobres, | per fer les obres, | e tantes dides, | no hi basta envides, | no portau taça, | ni carabaça, | barça, cerró, | en un porró | aygua beuréu, | foch, sal hauréu, | é sols lestage, | pa, companage, | vi, sin voléu, | queus ne cerquéu. | A Déu plagué | que nom tingué | mólt la terçana, | una semana | hi mentjí blets, | cols, é brots frets, | prou ensalada, | may carn cuinada.

De tot açò, doncs, s’encarregava l’administrador o hospitaler. Sembla que l’esposa de Desclapers fou la primera administradora de l’hospital, però a la mort d’aquesta fou el Consell de la ciutat l’encarregat de nomenar qui ocuparia aquest càrrec, a més d’estar encarregat de vigilar els comptes de l’administració dues vegades a l’any. Entre aquets fou el més conegut, com deia abans, Jaume Roig.

L’hospital d’en Clapers, finalment, desapareixeria exactament dos-cents anys després de la seua fundació, en 1512, quan tots els hospitals es van tancar i es van fusionar en el nou Hospital General mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.

Notes manuscrites del segle XV adjuntes a infants abandonats a l’hospital d’en Clapers

Bibliografia: Per a ampliar més podeu veure el llibre d’Agustín Rubio Vela, Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV, de 1984, i concretament sobre l’hospital d’en Clapers, a banda de la informació que ja es conté en aquest llibre, l’article del mateix autor, “Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En Clapers (1311)”, en Dynamis, 1 (1981), p. 17-49 (en línia). Existeixen més treballs d’aquest autor sobre hospitals medievals valencians, així com tota l’obra de Mercedes Gallent.

De botins, tresors i ciència arqueològica. El cas del conjunt numismàtic d'Arsuf

Llisc en la pàgina web Arqueología Medieval, que sempre ens manté informats de les novetats que apareixen a la premsa sobre aquest camp, que s'ha descobert un “botí” d'or en una fortalesa del temps de les Croades, a Israel/Palestina. La notícia em sembla interessant, perquè qualsevol troballa numismàtica sempre aporta informació important sobre les relacions socials del passat, ja que l'objectiu real de les monedes no és comerciar, encara que no ho parega, sinó pagar tributs. Es tracta d'una troballa de 108 monedes d'or, probablement encunyades a Egipte durant el Califat fatimí (909-1171), que s'han trobat dins d'una gerreta en l'excavació arqueològica de la fortalesa d'Arsuf, junt al mar, a pocs quilòmetres de Tel Aviv. Amb tot, segons els arqueòlegs, sembla que s'amagaren uns 200 anys després, cap a 1265, quan el castell estava en mans dels Hospitalers i un exercit musulmà el prengué després de 40 dies de setge. Podeu veure el context arqueològic de l'excavació i les declaracions de l'arqueòleg responsable de la Universitat de Tel Aviv, Oren Tal, en aquest vídeo:

Amb tot, quede estupefacte en arribar al darrer paràgraf de la notícia reproduïda en Arqueología Medieval, que diu:

«Las monedas son de gran valor, pero ponerles un precio no es tarea fácil: Algunas de estas monedas se han vendido anteriormente por cantidades que van desde los 3.000 a los 5.000 dólares, por lo que el hallazgo total podría alcanzar un valor cercano al medio millón de dólares».

És clar que no resulta fàcil calcular el valor econòmic actual de la troballa, però quina necessitat n'hi ha? És que les van a vendre? No té cap sentit parlar sobre el valor econòmic d'una troballa arqueològica, per molt d'or que siga, com no el tindria parlar-ne del valor d'una pedra qualsevol.

Faig una recerca ràpida amb el nostre amic Google, i trobe que la notícia no ha tingut cap ressò entre la premsa generalista espanyola (tot i la sucosa combinació or i croades), però veig que en els periòdics digitals i blogs en els que apareix es repeteixen les mateixes redaccions, i que n'hi ha bàsicament dos fonts originals de la notícia. Una és l'Agència Reuters, en la que es parla bàsicament de les qüestions arqueològiques que ja he comentat, i una altra de la cadena de notícies nord-americana Fox News, que és de la que parteix la qüestió del valor econòmic de la troballa. En realitat, sembla que havia estat el diari israelià Haarezt qui havia calculat un valor de 100.000 dòlars per al conjunt numismàtic, i preguntat l'arqueòleg responsable de l'excavació pels periodistes de la Fox va explicar que cada dinar se sol vendre en el mercat actual per una quantitat que varia entre els 3.000 i els 5.000 dòlars cadascun, de manera que valor del conjunt de monedes localitzades podria arribar a ser de mig milió de dòlars. És curiós com una simple pregunta, i una resposta aparentment innocent, poden arribar a crear tal despropòsit informatiu, perquè allò que han destacat la resta de mitjans que han copiat la notícia ha estat això, sense explicar el context en el que s'havia creat la informació. Ningú vendrà les monedes a cap particular, i fins i tot sembla que ja n'hi ha dos museus que se les disputen, un a Jerusalem i un altre a Tel Aviv. Però tota aquesta història ens ha de fer reflexionar.

Les monedes abans i després de la restauració

Els arqueòlegs es queixen contínuament que la societat continua veient-los com uns caça-tresors, com uns Indiana Jones a la recerca de la relíquia, que han transmés novel·les i pel·lícules, però també moltes vegades els mitjans de comunicació. Casos com aquest en són la prova, en els que no solament s'ha posat un valor econòmic a una troballa, sinó que fins i tot els museus se la disputen, com si competiren també en un mercat de relíquies a veure qui la té més grossa i brillant (de fet, recordem que Indiana Jones buscava els tresors per encàrrec del museu). En part és per culpa d'aquesta visió del patrimoni com a objectes comercialitzables que continuen havent furtius, la grana lacra de l'Arqueologia. Tanmateix, d'altra banda, també cal fer una mica d'autocrítica i reconéixer una certa culpa. Sempre és injust generalitzar, però també n'hi ha arqueòlegs massa obsessionats amb l'objecte, el tant esmentat fetitxe, quan en realitat sabem que un carbó o un tros de ceràmica en un estrat concret pot aportar molta més informació històrica que 108 monedes d'or, per molt que brillen.

En qualsevol cas, deixant de banda les reflexions d'estiu i les excavacions a Palestina, nosaltres seguim atents a les novetats que es desprenen de les excavacions arqueològiques a casa nostra. Ara mateixa podem seguir dia a dia, com en anteriors anys, l'excavació de la pobla medieval d'Ifac, a Calp, gràcies als resums i notícies que ens proporciona l'arqueòleg José Luis Menéndez Fueyo en el blog del projecte. I parlant de monedes, precisament fa pocs dies s'ha trobat un croat d'Alfons el Benigne en aquest jaciment. Enguany, a més, s'ha incorporat el facebook, de manera que encara estem millor assabentats dels detalls en les xarxes socials. Que vaja tot molt bé.

La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).

Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.

Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:

Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.

Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.

Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

Del Bàltic a la Mediterrània: una història ecològica de les colonitzacions feudals

Al segle XIII, un exercit “croat” encapçalat per l'Orde Teutònica organitzà una “guerra santa” contra les darreres societats paganes d'Europa: les tribus germàniques que habitaven la regió del Bàltic, el territori de les actuals Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. Era la culminació d'un procés històric que havien iniciat al segle XII diversos prínceps alemanys, polonesos i escandinaus, atacant i conquerint algunes zones d'aquella regió, que és conegut des del segle XIX com a “Drang nach Osten”, o l'afany dels alemanys de marxar cap a l'Est, la versió nordeuropea de la “Reconquesta”. De fet, el terme té els mateixos prejudicis ideològics que el nostre, ja que manifesta en si mateix una justificació de l'expansió que no explica el procés, i a més a més està molt menyspreat per ser l'excusa que s'emprà al segle XIX per a justificar l'expansionisme alemany, i la que emprà Hitler per a justificar la invasió de Polònia. Dit en altres paraules, com en el cas ibèric, el que es va produir al Bàltic fou una expansió del sistema social feudal sobre la seua perifèria més immediata, sota l'aixopluc ideològic de l'Església. Al contrari que en el cas de la conquesta d'Alandalús, però, a banda dels colons germànics que es van establir a les terres conquerides, les poblacions indígenes no foren expulsades en massa, sinó que van ser sotmeses i cristianitzades. Clar que, com és ben sabut, un bon cristià no sols ha d'orar, anar a l'església i ser temerós de Déu, sinó que també ha de plantar cereals i vinyes per a pagar delmes i donar una part als nous senyors, ja que així ha estat establert per Nostre Senyor. Bisbes i teutons van construir castells, van fundar i desenvolupar ciutats, van modificar el paisatge fent artigar noves terres i, en definitiva, van portar tota una sèrie de canvis culturals que van introduir aquell territori en el món europeu cristià i feudal. Igual que a casa nostra.

mapa de les zones controlades pels teutons i pels bisbes als territoris conquerits del Bàltic

En relació amb tot aquest procés, actualment existeix un grup d'investigació conjunt britànic, polonés i d'altres països de la zona, encapçalat per la University of Reading, i finançat pel Consell Europeu de Recerca, que té com a objectiu l'estudi dels canvis ecològics produïts al territori per la conquesta i colonització teutona del Bàltic. Es tracta de The Ecology of Crusading: The Environmental Impact of Conquest, Colonisation and Religious Conversion in the Medieval Baltic, i aquest és el seu web. Tal com expliquen, es tracta d'un projecte que tracta de respondre a preguntes com ara, quin va ser l'impacte ecològic de la construcció dels castells i dels immensos assentaments associats a ells, o com va ser la introducció del cristianisme, dels monestirs i les parròquies, i com es va modificar l'espiritualitat de la societat pagana. És a dir, l'impacte ecològic de la colonització feudal sobre el territori, i els canvis culturals introduïts per la cristianització. Tot i que, com que van començar l'any passat els treballs, sembla que encara no han avançat massa, però ja s'han donat uns primers resultats que tot seguit veurem.

banner del web

Les tècniques emprades són diverses. A banda de la documentació d'arxiu localitzada a Tallin, Berlín, Estocolm, Riga i Viena, les noves tècniques arqueològiques destaquen especialment. En primer lloc, les tècniques paleoambientals, com ara l'estudi del pol·len fossilitzat, de restes vegetals carbonitzades, i també de macro-fòssils de plantes recollits als aiguamolls, a zones saturades d'aigua, que serveixen tots plegats per a reconstruir la composició de la vegetació dels entorns locals, i la selecció humana dels recursos vegetals en cada lloc. Es posa de relleu, així, les plantes que poden haver tingut una importància econòmica, contribuint a la comprensió dels canvis en l'alimentació i l'ús de la terra. Així mateix, es troben fustes i carbons que han sobreviscut en zones d'aiguamoll –cosa ben fàcil per la climatologia del nord d'Europa– que permeten estudis dendrocronològics i de radiocarboni respectivament. A més a més, les cendres expulsades pels volcans islandesos els darreres mil anys, dipositades en la zona del Bàltic, serveixen de guia per a la datació dels elements.

recollida de mostres

En segon lloc, s'empra la zooarqueologia, mitjançant la recollida i estudi d'ossos de vertebrats, que permet detectar l'abundància relativa d'unes espècies sobre altres, i les preferències morfològiques (a través de morfometria geomètrica), el nivell de fragmentació i les tafonomies relacionades, així com perfils de mortalitat de les espècies clau, alteracions esquelètiques, com ara patologies i modificacions. A partir d'aquestes dades sembla possible reconstruir canvis en els perfils alimentaris per a cada lloc, les preferències de les espècies, els nivells de caça, pesca i cria, les escales dels processos de fabricació que utilitzen productes d'origen animal, com ara ossos, cuir, pells i plomes; i finalment, patrons distintius de carnisseria i la introducció de noves tècniques o eines, canvis en l'ús de la terra en relació amb les pastures, o la transformació de l'hàbitat, i la introducció de noves races i espècies, en especial els cavalls (també a través dels estudis isotòpics).

Finalment, es fan estudis geoarqueològics de sòls soterrats i dipòsits d'ocupació, amb la finalitat de proporcionar una comprensió detallada dels llocs específics dels cicles d'ús dels recursos ambientals –tant de plantes com d'animals–, cosa que permet relacionar els llocs amb el seu entorn. Aquesta metodologia s'integra amb la micromorfologia, juntament amb geoquímics específics (anàlisis biomoleculars per GC-MS, anàlisis espectroscòpiques per FT-IR i anàlisis elementals per fluorescència de raigs X), així com anàlisis de fitòlits. En definitiva, tota una sèrie de tècniques que, per a ser sincer, la majoria no sé el què són, i que a més a més deuen ser molt cares. Finançament europeu, clar. En qualsevol cas, aquestes anàlisis se centraran en zones concretes dels castells, és a dir, en dipòsits antropogènics com ara escombraries, rases i pous per a caracteritzar l'ús de l'espai (com ara emmagatzematge de cereals, identificació de corrals d'animals, processament de collites, ús de combustible, metal·lúrgia, etc.), que permet una quantificació més precisa de l'ús de plantes, animals i minerals en períodes cronològics relativament curts. De fet, segons diuen, aquesta tècnica ha començat a ser aplicada al castell Hospitalari de Margat, a Síria, i serà essencial per a identificar els canvis en l'ús de recursos mediambientals en diferents castells del Bàltic.

Un dels llocs que han estat estudiats per ara és el castell de Malbork (en alemany Marienburg), una immensa fortalesa construïda pels teutons al segle XIII per a controlar el pas del riu Nogat, al nord de l'actual Polònia, i que van convertir en la capital mentre durà el seu domini sobre la regió. El castell és ja de per si interessant per la seua arquitectura, la major part del qual ha estat construït amb rajola, i ha arribat pràcticament intacte a l'actualitat. De fet, mai ningú va aconseguir prendre'l. De moment la recerca ha confirmat que abans de l'arribada dels teutons la zona era molt més humida que en l'actualitat, ja que existí una massa boscosa de fulla caduca. Segons Pluskowski, l'investigador principal, l'erecció del castell fou una de les causes de la desforestació, encara que no l'única, ja que el procés de “civilització” passava per l'assentament dels indígenes i la seua conversió en agricultors, cosa que va significar una immensa tala d'arbres. Així mateix, sembla que la zona del Bàltic es va convertir en proveïdora de fusta cap a Anglaterra, ja que els boscos propis ja feia temps que estaven esgotats, i tot plegat s'ha pogut comprovar gràcies al descens dràstic del pol·len d'arbres entre els segles XIII i XIV, mentre es constata un progressiu augment de les plantes herbàcies (per a pastura) i dels cereals. Pel que fa a la zoorqueologia, cal destacar la presència gradual de porcs i bestiar boví, i s'ha demostrat la gran importància que la societat indígena donava als cavalls, com a element espiritual, fins al punt que arribaven a soterrar-los amb les persones. Un aspecte cultural que la cristianització intentà esborrar sense aconseguir-ho del tot, perquè en part ha arribat a l'actualitat.

castell de Malbork, Polònia

Es tracta, sens dubte, d'unes conclusions força interessants, però que ens porten irremeiablement a fer-nos una pregunta evident: les grans despeses econòmiques que s'empren per a aquestes tècniques de laboratori compensen la informació històrica que aporten? Les noves tècniques i les noves tecnologies són un fet, i s'han d'emprar, però han de servir per a facilitar-nos la recerca i anar més enllà del que ja diuen els documents escrits. Han d'aportar necessàriament informació nova, que es complemente amb la d'arxiu, perquè constatar que l'expansió del feudalisme comporta desforestació i expansió dels cereals és una cosa que a casa nostra, on es va viure un proces equivalent, fa molts anys que sabem. I estic segur que allà a Polònia també ho sabien. Si no es fa així, complementar fonts d'arxiu i fonts arqueològiques, estaríem creant una ciència paral·lela a la Història que busca els mateixos objectius mitjançant altres tècniques, i això seria una pèrdua de temps i de diners.

A Espanya totes aquestes tècniques no estan tan desenvolupades, tot i que Galícia sembla ser capdavantera en aquesta mena d'estudis. Però això no vol dir que no se'n facen esporàdicament arreu de l'Estat. A casa nostra, per posar només un exemple, es feren estudis antracològics (carbons vegetals) quan s'excavaren els castells de Pego i d'Alcalà de Xivert, en una zona muntanyosa però litoral, que van detectar una clara disminució del carrascar a expenses d'un augment de les plantes cultivades des del segle XIII. Però és que això ja ens ho deien els documents escrits, i així per exemple, com ha fet constar Josep Torró, hi ha disposicions relatives a l'artigament de carrascars, no a la muntanya, sinó a zones tan inversemblants en l'actualitat com és la Ribera del Xúquer, és a dir a Algemesí el 1273, i també a Almussafes el 1251, on la seua carta pobla diu: Et quilibet vestrorum teneamini plantare singulas medias iovatas terre vineas in illo carascali. Més avant, ja al segle XV, i per tant no en el període estricte de la colonització (però si en el màxim moment d'expansió econòmica del sistema feudal a terres valencianes) la desforestació en una zona concreta del país, a la Safor, vindrà de la mà d'un altre cultiu: la canya de sucre. Però no per la tala d'arbres per a expandir el conreu, sinó per l'ús de la fusta com a llenya en els trapijos per a coure el suc de la canyamel i fer-la sucre.

desforestació

Ara bé, si a la muntanya, les valls i algunes zones de les planes al·luvials l'expansió agrària es va fer sobre el bosc, a la costa es va fer sobre les marjals. Una terra que per als camperols tenia altres usos, com la pastura, la pesca i la recol·lecció de plantes com l'espart o de sosa, però no per als senyors. Sabem que les dessecacions de marjals que es van realitzar al llarg de la costa valenciana entre els segles XIII i XIV, a iniciativa dels senyors o del rei, estaven dirigides per palafanguers experts vinguts del sud de França. Allà fa algunes dècades que s'estan estudiant les morfologies parcel·laries i les tècniques d'aquestes dessecacions realitzades a partir del segle XII i següents, mentre que a València es tracta d'uns estudis més recents, quasi en beceroles. Immediatament després de la conquesta comencen els primers treballs de dessecació amb la construcció de séquies de desaigüe per a drenar l'aigua estancada, documentats per escrit, encara que l'impuls principal va esdevenir a principis de la següent centúria, durant el regnat de Jaume II. Ben cert és que la major part de les actuacions les tenim només detectades amb documentació d'arxiu, però ha estat el mateix Torró qui ha identificat ja alguns casos sobre el terreny de dessecacions de marjals a Peníscola, Castelló i Gandia. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, les dessecacions continuaran, però en aquest cas serà per al cultiu d'arròs, és a dir, terres que continuaran inundant-se periòdicament, mentre que les primeres dessecacions eren per al cultiu de cereals i vinya, com qualsevol altre terreny de colonització. El canvi ecològic de la colonització va ser també a les marjals, doncs, molt gran.

marjal de Gandia dessecada a principis del segle XIV, als peus del castell de Bairén

En definitiva, després de tot allò exposat, queda clar que les terres valencianes, com moltes altres, són excel·lents per a estudiar la colonització feudal, i els canvis ecològics produïts en conseqüència, com els estudis sobre documentació d'arxiu ens demostren. Per això, cal introduir les noves tècniques paleoambientals, zooarqueològiques i geoarqueològiques, de la mateixa manera que s'estan emprant ja les anàlisis morfològiques. Tanmateix, aquestes han de garantir uns resultats nous, que combinats amb la documentació escrita permeten respondre preguntes noves i arribar a conclusions rellevants. Clar que, sense finançament, poca cosa farem.

El castell de Chastellet i el gual de Jacob

L'anomenat gual de Jacob és l'únic pas natural que existeix sobre el riu Jordà entre les fonts del seu naixement i el llac de Tiberíades, de manera que és de pas obligat en el camí de Damasc a Jerusalem. En conseqüència, a mitjans del segle XII aquest era un lloc de frontera entre els territoris dominats per Saladí i el regne franc de Jerusalem, i controlar-lo significava controlar aquest camí i l'entrada a territori enemic, per la qual cosa el rei Balduí IV decidí, convençut pels Templers, construir una fortalesa el 1178: el castell de Chastellet. La proximitat del gual de Jacob a Damasc, a només un dia de distància, va alertar de seguida Saladí, però en aquell moment estava de campanya sufocant una rebel·lió interna, per la qual cosa va oferir els francs 60.000 dinars d'or (altres diuen que 100.000) si aturaven la construcció; però aquests es van negar. Així, quan Saladí es va presentar, per fi, el 23 d'agost de 1179 al capdavant del seu exercit, el castell estava força avançat però encara en construcció. Hi havia només el primer anell de muralla, de 10 metres d'alçada, i una sola torre.

La vall del Jordà vista des de les restes de Chastellet

Saladí va posar setge al castell i va llançar una pluja de fletxes a sobre, mentre alhora una colla de sapadors iniciava la construcció d'un túnel en direcció a la fortalesa, que havia d'arribar a la muralla. Una vegada acabat, van encendre un foc a dins, però el túnel no va col·lapsar, de manera que l'exercit musulmà es va veure obligat a apagar-lo sota una pluja de fletxes franques, els quals se n'havien adonat de l'estratègia. De fet, diuen les cròniques que Saladí arribà a oferir una moneda d'or a cada voluntari que portara pells de cabra plenes d'aigua des del riu fins al túnel. Una vegada extingit el foc, els sapadors van aprofundir el túnel i van encendre un altre foc, i en aquesta ocasió van tindre èxit, de manera que la muralla es va ensorrar, i els intentes de resistència franca van fracassar. Només 6 dies després de l'inici del setge, l'exercit musulmà va penetrar a l'interior i va prendre el castell. En definitiva, segons els recomptes de les cròniques, haurien mort 700 francs a la batalla i 800 més van ser fets presoners, els qual haurien estat assassinats posteriorment. En total 1.500 morts entre cavallers, bàsicament templers, escuders, soldats, i personal relacionat amb la construcció, des de mestres d'obres fins a peons, els cosos dels quals haurien estat llançats a l'interior d'un pou. Tot i que això li va eixir mal a Saladí, perquè amb aquest fet potser ocasionà una malaltia entre les seues tropes i haurien mort, entre molts d'altres, fins a 10 dels seus capitans o emirs. En qualsevol cas, potser ni van ser tants els morts a la batalla, ni van ser assassinats tots els presoners, ja que van portar-ne alguns a Damasc com a esclaus, però sí és cert que Saladí va ordenar derruir el castell pedra a pedra i abandonar-lo. Mentrimentres, al rei Balduí va enviar reforços, però quan hi eren a prop i van conéixer el destí de la fortalesa van donar mitja volta i se'n van tornar cap a Tiberíades.

Vista de les restes del castell de Chastellet o d'Ateret

Fins ací el relat històric conegut per les fonts escrites. Aproximadament des de l'any 2007 un equip d'arqueòlegs israelians han estat excavant les restes de la fortalesa, que ells anomenen d'Ateret, dirigits per Ronnie Ellenblum de la Universitat de Jerusalem. Tot i que aquest arqueòleg proposava no fa molt de temps estranyes teories sobre la formació als estats croats d'una societat mixta de francs i cristians indígenes de la zona, basant-se en interpretacions un poc forçades de les seues excavacions, les dades objectives d'aquesta recerca sobre el gual de Jacob són interessants, si bé potser encara una mica anecdòtiques, almenys pel que han donat a conéixer fins ara a través del web del projecte: Vadum Iacob Research Project.

Plànol de castell de Chastellet i detall d'un mur, de pedra picada i amb encoixinats

Fins ara s'han trobat els cosos de cinc membres de la guarnició que van morir durant l'atac, ja que el pou on suposadament van ser llançats els cosos de tots els morts no ha aparegut encara, tot i l'interés dels investigadors. Aquests cosos, que no van ser soterrats i simplement va restar amuntegats després de la batalla, presenten múltiples ferides de punta de fletxa, les quals han aparegut in situ dins dels esquelets i al seu voltant. Algun cas també presenta ferides d'objectes contundents al crani, com per exemple una destral. Pel que fa a les restes arqueozoològiques, s'han trobat deu esquelets articulats d'èquids, dels quals tres eren cavalls, a més de sis mules i un ase, els darrers dels quals pertanyien a les obres de construcció del castell perquè presentaven lesions d'haver treballat en faenes dures durant molt de temps. Tots ells foren morts durant l'atac per la pluja de fletxes, ja que encara presentaven les ferides, i s'han trobat amuntegats a sota de la runa d'una volta per aresta que va ser enderrocada per l'exercit de Saladí. Entre els cosos d'animals també hi havia restes de porcs, igualment articulats i morts per les puntes de fletxa, que òbviament no van ser aprofitats per l'exercit musulmà com a aliment. De fet, un dels porcs va aparéixer encara entre les restes d'una construcció de fusta, que possiblement fóra la seua pròpia porcatera. A banda d'això, també han aparegut ossos calcinats i desarticulats de cabra, ovella, vaca, porc i pollastre, que sí foren consumits pels obrers i els soldats de la guarnició del castell. D'altra banda, han aparegut també algunes restes d'armes, sobretot puntes de fletxa com a conseqüència de la pluja que l'exercit atacant va llançar sobre la fortalesa i que degueren matar els animals i una bona part de la gent; però també una maça, alguna daga, etc., tot i que molts menys del que cabria esperar, ja que segons interpreten els arqueòlegs els soldats degueren batre la zona a la recerca d'armes, que s'emportaren. De fet, les cròniques diuen que Saladí s'emportà totes les armadures que va trobar, la qual cosa deu ser veritat perquè de moment no n'ha aparegut cap. D'altra banda, el que sí ha aparegut en abundància són ferramentes de construcció, com ara pics, pales i aixades.

Recreació d'un templer mort i a sota l'excavació d'un cos real, en el qual ha aparegut una arma dins la boca. Fotografies de Matt Trecartin i Arcadia

Inici de la volta ensorrada on han aparegut algunes restes

Tot açò ho podeu veure als vídeos en anglés que ofereixen al web del projecte i que no es poden enllaçar. El que sí podeu veure són alguns fragments del documental que sobre tot açò acaba d'estrenar la cadena National Geografic sobre la fi dels Templers, "Last Stand of the Templars", que informa àmpliament de les excavacions. Òbviament, però, es tracta d'un treball de divulgació i, a sobre, tracta dels templers, una de les icones del “medievalisme” literari i televisiu.