Terra de terrissa. ¿Què ens conta la ceràmica alt-medieval sobre els límits del territori valencià?

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

La ceràmica ha estat tradicionalment un dels indicadors històrics més rics del registre arqueològic. Es tracta de l’element més abundant als jaciments medievals, i és per això que ha rebut tradicionalment una gran atenció des del món de la investigació. I no és per menys, doncs entorn de la terrissa i els terrissaires gira també part de la nostra cultura com a poble, i és a través d’ella que accedim al coneixement d’una forma artística molt arrelada a la societat valenciana, en particular, i a la de tot el llevant peninsular, en general. La ceràmica agrupa els distints estris dissenyats per complir unes funcions específiques molt vinculades als quefers diaris i quotidians de la vida domèstica. Entre d’altres, tenim alfàbies per emmagatzemar les olives, les figues seques o les garrofes, càntirs amb els que conservem l’oli o el vi, cassoles i olles per cuinar vora el foc i gerres, pitxers i safes per servir el menjar a taula, etc. Es tracta, doncs, d’un membre més en el dia a dia de cada família amb el qual, fins la consolidació de l’actual societat consumista durant segle XX, es tenia un tracte molt curat que en molts casos li permetia sobreviure als propietaris originals. Qui no ha tingut mai a la prestatgeria de casa algun plat, pitxer o gerro de la besàvia?

L’anàlisi de la ceràmica ens descriu a més com es fabricava i fins quins indrets arribava la seua distribució. Per tant, també ens explica com la societat organitzava unes xarxes d’intercanvis per abastir-se de forma regular i els lligams estables que sorgien entre els diversos punts d’aquestes. Així, en estudiar la terrissa podem aprendre sobre diversos aspectes d’una comunitat, entre d’altres, dels mercats i l’economia a una escala general; de l’organització quotidiana de la vida domèstica i finalment, de les formes artístiques i representatives pròpies de cada centre productor, de major o menor abast. Al País Valencià, tothom ha sentit parlar de la ceràmica de Manises o la de Paterna, què tant de renom porten a les esquenes. També és possible que molta gent haja escoltat anomenar alguna vegada la ceràmica blava valenciana, la de reflexos daurats o la decorada en verd i manganès, totes elles produccions amb prestigi i molt ben estudiades en diversitat de treballs, dels quals se’n fa ressò la recent síntesi de Jaume Coll Conesa. Gràcies a l’estudi detallat d’aquestes produccions baix-medievals s’ha pogut arribar a entendre d’una forma molt més acurada els circuits de distribució de la ceràmica i per tant les relacions internacionals que representen, però també l’organització dels gremis de terrissers, les condicions de vida dels artesans o les corrents artístiques en què s’insereixen. Són qüestions en les que el treball en comú entre les fonts escrites i arqueològiques troben el seu camp idoni de col·laboració i que depassen els límits descriptius tradicionals del registre ceràmic.

Fig. 1 Ceràmica en verd i manganès (s. XIII) i en reflex daurat (s. XVI) realitzada a Manises (CC: Wikimedia)

El que hui en dia resulta molt més difícil de trobar són exemples que apropen a la gent els orígens de la producció ceràmica medieval al llevant peninsular i de les relacions d’intercanvi que engegà. Unes relacions que, si atenem als treballs dels arqueòlegs que treballem aquesta zona, podrien tenir exemples puntuals ja des de la Protohistòria, però que semblen viure un període de plenitud a les acaballes de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana. La similitud de la terrissa produïda al llarg del Golf de València és un fenomen que sembla desenvolupar-se principalment durant els moments de crisi en què els mercats a gran escala deixen de funcionar fluidament, tal i com succeí amb la caiguda de l’Imperi Romà. Així, el creixement dels mercats regionals ha conduit, de forma reiterada durant la nostra història, a posar en relleu què, tot i que encara alguns s’entesten en negar-ho, Lo Sénia no és –ni ha estat mai- frontera i durant les pròximes línies tractarem de demostrar els lligams que històricament ens han unit a banda i banda de fictícies fronteres.

El col·lapse del mercat antic i el ressorgiment dels circuits regionals

Tradicionalment, l’Arqueologia ha identificat la segona meitat del segle V com el moment de crisi dels mercats de gran abast que havia controlat l’extint Imperi Romà. Estudis recents, però, han demostrat que a pesar de la caiguda de les estructures d’estat romanes, les importacions continuaren arribant a les nostres terres fins a principis del segle VII. És no obstant també durant aquest darrer segle que comença a apreciar-se amb claredat una intensa activitat local i regional de producció de ceràmica comuna -aquella destinada a l’ús quotidià- per al seu consum en un àmbit més reduït. L’estudi d’aquest registre dins l’àmbit urbà ha demostrat ser un indicador molt efectiu a l’hora d’entendre l’evolució de les ciutats durant el període visigòtic i destriar vells tòpics historiogràfics com el declivi de les ciutats antigues, en demostrar-se el manteniment d’una important activitat urbana.

Fig. 2 Àrea del Golf de València a la que es circumscriu el text

L’estudi d’aquestes produccions regionals és clau per entendre l’evolució del territori on es distribueixen, que sembla coincidir a grans trets amb l’àrea costanera del Golf de València. Aquesta zona, coincident amb la meitat septentrional del Xarq al-Andalus (l’Orient d’al-Andalus), presenta unes característiques comunes durant l’Alta Edat Mitjana que semblen indicar l’existència d’unes fluides relacions d’intercanvi i transmissió de coneixements tècnics i culturals abans i després de la conquesta islàmica de la Península. A partir del segle IX i amb els nous governants establerts a les principals ciutats, aquests mercats regionals de marcat caràcter urbà es consolidaran definitivament, amb Tortosa i València com a principals centres d’aquesta xarxa d’intercanvi. Es tracta d’una situació que perdurarà fins a la consolidació del Califat de Còrdova, a mitjans del segle X, moment en el que el nou poder estandarditzarà les formes de producció i decoratives com a senyal de la seua capacitat de submissió de tots els territoris sota el seu control i amb una finalitat propagandística. Així, ens trobem de nou amb un mercat plenament controlat per l’Estat que restringeix de manera molt marcada la diversitat de produccions regionals que havia caracteritzat el període anterior.

La ceràmica alt-medieval llevantina, alguns exemples

Un dels grups de terrissa que ens permeten identificar amb claredat els intercanvis al llarg de l’àrea d’estudi proposada, són les olles. Es caracteritzen principalment pel seu cos globular i coll hiperboloïdal. Destinades principalment a la cocció d’aliments, són un dels elements més presents als jaciments arqueològics i solen disposar d’una base quasi-plana per tal de situar-se junt al foc i cuinar així directament els aliments. És degut a aquesta funció que en la gran majoria de casos les restes arqueològiques d’olles que es troben en excavació o prospecció, solen presentar marques d’ennegriment degudes a l’acció del foc sobre la seua superfície. Tradicionalment, han estat identificades sota l’etiqueta d’olles valencians, un nom que l’arqueòleg André Bazzana escollí per raó de la seua distribució dins dels territoris valencians que estaven sota el seu estudi. Tot i això, el propi investigador francès advertia ja als seus treballs preliminars que exemples d’aquesta sèrie apareixien sense dubte a la ciutat de Tortosa. Avui en dia, amb l’actual nivell de coneixements, es pot afirmar que aquest tipus d’olles es distribueixen al llarg de tot el Golf de València, pel que tal vegada fora més acurat anomenar-les com a olles llevantines.

Fig. 3 Diversos exemples d’olles llevantines (Esq: Prospeccions Terres de l’Ebre/ Dr: Museu de Tortosa, n.721)

No totes les olles llevantines són iguals, i l’estudi de la seua forma ens dona algunes pistes sobre la seua cronologia. Així, per exemple, les peces més antigues presenten poques decoracions, pastes poc depurades i una cocció sense oxigen, que els dona un característic to grisenc. Poc a poc, no obstant, aniran afegint-se petits detalls estilístics com decoracions pentinades al coll de les peces o el bisellat dels seus llavis. A partir del segle IX, amb la consolidació de les ciutats andalusines i l’impuls dels tallers urbans i els circuits regionals, les produccions d’olles tendiran cap a peces cada cop més estilitzades, amb el coll més desenvolupat i esglaonat per decoracions acanalades. Finalment, al segle X aquestes olles presenten una darrera modificació en presentar un trencament abrupte entre la carena i el coll, ara completament cilíndric i molt més curt, decorat amb acanalats ben definits i amb presència de nanses. Aquesta darrera forma es consolidarà durant tot el califat i el període de taifes, afegint ja durant aquest darrer moment característiques més tècniques com un revestiment vitri del seu interior.

ig. 4 Evolució morfològica i decorativa simplificada de les olles llevantines a l’àrea septentrional del Xarq

Hi ha altres sèries de terrissa que també apareixen de forma generalitzada al llarg del Golf de València i que ens confirmen els intercanvis que aquest territori mantingué durant segles. Un d’aquests exemples el trobem en un tipus concret de cassola, de forma ovalada, amb unes pastes ocres en la seua superfície i nucli grisenc, abundants inclusions –petites partícules de minerals, pedres, etc. afegits a les argiles per donar-les més resistència al calor i als cops- i nanses o mamellons als seus extrems distals. Aquestes cassoles apareixeran a finals del segle IX, probablement a l’extrem més septentrional del Xarq, i perviuran al registre ceràmic durant la resta del període islàmic, tot distribuint-se cap a terres valencianes a partir de la següent centúria.

Fig. 5 Cassola ovalada provinent de la Plaça de l’Olivera de Tortosa (Museu de Tortosa, n.1746)

Finalment, un darrer exemple que ens ajuda a delimitar aquests mercats que abasteixen el les terres del Golf de València el podem trobar en una de les peces vinculades clàssicament als intercanvis: el càntir. Considerat com una evolució d’unes àmfores tardo-antigues de tradició nord-africana, aquest recipient de grans dimensions es caracteritza principalment per les seues nanses en forma de soga retorçada, un cos globular i base plana. Els primers casos vinculats a produccions autòctones es troben associats a contextos del segle IX, caracteritzats per materials amb pastes de color rosat exterior i nucli grisenc. Aquestes peces es distribueixen àmpliament a tot el territori proposat, i es produeixen durant varis segles, pel que trobem formes més modernes amb les pastes més depurades, un revestiment d’argila blanquinosa i, en alguns casos, decoracions pintades.

Fig. 6 Exemples de càntirs amb nanses retorçades de diverses cronologies provinents de Tortosa

Una breu reflexió

Com hem vist a les darreres línies, el període comprès entre els segles VII i X marca l’auge i consolidació d’un mercat regional i unes xarxes d’intercanvis d’abast limitat al Golf de València. Si bé no podem argumentar a partir d’una situació històrica concreta com aquesta cap tipus de lligam cultural universal, no és menys cert que no és l’únic moment en el què històricament trobem que a les gents de tot el llevant peninsular els uneixen moltes més coses de les que les separen, tot mantenint unes relacions d’intercanvi estables i continuades. La Història, a través tant dels documents escrits com dels materials, ens permet veure amb una mica de perspectiva situacions de l’actualitat que processem cada dia, com ara el sempitern debat sobre la relació entre les terres a banda i banda del Sénia. Hui, 9 d’octubre, em mirava a la televisió com un polític revifava el conflicte lingüístic i cultural, com cada any, a la cerca de rèdits electorals mentre centenars de persones corejaven crits contra la nostra pròpia cultura i es plantaven en favor, els més pacífics d’entre aquesta colla, de trencar relacions amb els nostres veïns del nord. Des de la distància, resulta preocupant observar la convicció amb que parla la ignorància i de vegades fa que em plantege què estem fent malament per a que un discurs històricament absurd com el que sostenen no provoque el descrèdit generalitzat. Tal vegada és moment de recuperar la nostra disciplina i apoderar-nos d’un discurs divulgatiu, didàctic i pràctic que aprope la realitat històrica al conjunt de la gent; tal i com els companys d’Harca porten fent, amb tan bons resultats, els darrers anys.

Lo Sénia no és frontera

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

"Lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió

que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords caseros i garruts."

Pepet i Marieta, Lo Sénia no és frontera

Ja han passat més de dos anys des que la Generalitat Valenciana va executar l'ordre de detenir totes les emissions de la Televisió de Catalunya (TVC) al País Valencià. Amb la completa col·laboració del Tribunal Superior de Justícia valencià es procedí al tancament del conjunt de repetidors, la majoria dels quals sota titularitat d'Acció Cultural de País Valencià, que realitzaven aquesta difusió. A pesar de les protestes ciutadanes, les manifestacions explícites de rebuig a aquestes mesures i la cerca de solucions menys dràstiques, el govern de Francisco Camps aplicà les ordres de manera implacable, a més de sotmetre a la institució cultural valenciana presidida per Eliseu Climent a importants sancions econòmiques que amenaçaren la seua pròpia existència.

A finals del passat any, el Tribunal Suprem de l'Estat espanyol va anular aquesta sentència, indicant clarament que l'executiu valencià no hi tenia cap competència en l'assumpte i que s'havia excedit en les seues funcions. Va desbaratar les multes imposades i a més considerà que l'emissió de la senyal de la TVC fora de Catalunya era totalment lícita, més encarà quan han estat ja diverses i repetides les sentències judicials que corroboren la unitat de la llengua catalana en totes les seues variants dialectals; una unitat que ja havia estat insistentment defensada per lingüistes i filòlegs. Durant tot aquest període, a més, vam viure una important Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 650.000 signatures, en favor de la llibertat d'emissió audiovisual entre els territoris amb una mateixa llengua. Iniciativa que el PP s'encarregà de tombar al Congrés dels Diputats al·legant problemes d'infraestructura tècnica.

Ara, tot just fa unes setmanes, finalment els governs valencià i català, signaren un acord de reciprocitat d'emissions entre ambdós territoris, sempre vinculada a l'ampliació per part del Ministeri d'Indústria de l'espai de radiofreqüència valencià. Amb altres paraules, per poder emetre els canals de la TVC al País Valencià l'executiu haurà de rebre nous multiplex per tal d'encabir les senyals provinents de Catalunya, tot guanyant al mateix temps una sèrie de nous espais audiovisuals per poder cedir o vendre als consorcis privats que ho desitge. Res nou sota el Sol. Si no fos prou amb això, la Radio Televisió Valenciana (RTVV) es reserva el dret a tallar la senyal catalana si els informatius meteorològics continuen informant de l'oratge al conjunt de territoris de parla catalana o si es fa servir l'ignominiós terme de País Valencià.

Amb tot, sembla que la qüestió que rau sobre la taula és suficientment greu com per fer-li una ullada des d'una perspectiva històrica. L'actitud refermada dels diferents governs populars valencians respecte a la diferenciació explícita entre la cultura valenciana i la catalana, sembla haver acabat per calar en molta gent, que reprodueix el discurs sobre els pèrfids catalans que tot ho volen i tot ho roben. Sembla que no tinguéssem res a veure els uns amb els altres a ambdues ribes del Sénia, que aquell riu s'hagués situat des de la capital del Túria qual finis terrae mentre Pepet i Marieta se'l boten de banda a banda tan valentament. Així, en què quedem? Hi ha alguna relació entre catalans i valencians més enllà d'aquesta fita o l'únic vincle que ens uneix és l'heroica acció del rei Jaume alliberant-nos del jou sarraí per poder ficar-li costelletes de porc a la paella?

No és el meu objectiu resoldre ara totes aquestes qüestions obertes, ni entrar en el propi procés post-conquesta que ja ha estat fantàsticament tractat per tants medievalistes de la nostra terra, entre els que destacaria a Enric Guinot i els seus treballs sobre les Cartes de Poblament valencianes. En canvi, m'agradaria fer-li una ullada a aquest límit, el del riu Sénia, i intentar esbrinar en quin moment es fixà com la barrera infranquejable en què hui en dia s'ha convertit.

Concretament, l'abast territorial on volem detenir-nos és el de l'àrea de la ciutat de Tortosa, la capital del curs inferior del riu Ebre què ja des d'època ibèrica sembla haver controlat un ampli espai entre el riu Ebre i les comarques septentrionals del País Valencià, allò que hom anomena la Ilercavònia. Descrita per alguns autors clàssics com Plini el Vell o Ptolemeu, la cultura material d'aquest poble ha permès establir uns límits aproximats entre el riu Millars i la vall de l'Ebre, sempre en un àmbit costaner. La seua capital, anomenada pels romans com Hibera Iulia, ha estat vinculada a la ciutat tortosina gràcies a les encunyacions monetàries, que ja en època imperial anaven acompanyades per la llegenda Dertosa. Aquest extens territori entrà a formar part durant el període clàssic de la província d'Hispania Tarraconensis, i possiblement mantingué la seua vigència durant el període visigòtic, en forma de diòcesi eclesiàstica, i posteriorment durant els primers segles de dominació andalusina, on s'establí com a madīna, una sort de província. Els seus límits però, segueixen sense estar clars.

És gràcies als tractats geogràfics andalusins, principalment als llibres de les rutes i dels països (kutub al-masālik wa-l-mamālik) d'al-Idrīsī (segle XII), que obtenim una primera definició clara de l'abast territorial d'aquesta ciutat. La seua principal obra d'aquest gènere, l'Uns al-Muhaŷ wa-rawḍ al-furaŷ, editat per Jassim Abid Mizal sota el títol de Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, ens permeten restituir el conjunt de centres territorials o ḥuṣūn que depenien de Tortosa en el moment en què realitzà la seua descripció. Si unim les referències que fa dels castells d'aquesta ciutat amb d'altres que apareixen esmentats com a estacions viàries a l'intern d'aquest territori, obtenim un mínim de 13 casos amb els què plantejar la seua extensió. L'inici d'aquesta organització administrativa sembla que pot retreure's fins al període califal, si atenem al registre arqueològic d'aquestes fortificacions, que semblen presentar unes primeres fases d'ocupació durant el període de pau signada entre el califa ˁAbd al-Raḥmān al-Naṣīr i els comtats catalans, que durà aproximadament des del 940 fins al 974.

A l'extrem nord-occidental del districte es senyala el castell de Mequinensa (Miknāsa), sobre el riu Ebre, situat a mig camí entre Ṭurṭūša i Saraqusṭa, ciutats que disten cinc etapes. En aquest mateix àmbit del entorn de la ribera del riu Ebre, encara més pròxims a la nostra capital, es situen la major part dels castells la identificació dels quals sembla segura, com són els d’Horta de Sant Joan (Wurtah), Tivissa (Tābisa), Miravet (Mirabīṭ), Flix (Uflayš/Iflīš) i Ascó (Aḏkūn). La descripció d’al-Idrisī sobre aquest sector septentrional es completa amb el castell d’Albarca (al-Birka), situat a 18 milles, si bé també es cita Siurana de Prades (Š.brāna) poc més enllà, encara que sense mencionar la seua fortificació. Ple de llacunes interpretatives, a partir d’aquí el passatge menciona alguns llocs en els confins de Lleida i afegeix altres en el districte (aˀmāl) de Barcelona la localització dels quals resulta difícil, si bé es evident que abasta la plana del Penedès, una zona que es trobava sota domini comtal des del segon terç del segle X.

Per la seua part, l’extrem meridional de la circumscripció de Tortosa ve definit en el litoral pel castell de Peníscola (Biniškula), primera estació viària en la ruta costanera que passarà per Alcalà de Xivert (Šibart). També s'havia tractat de veure el lloc de Xert en la transcripció idrisiana de Šārt, tot i que l'Arqueologia convida a ser escèptic amb aquest cas i considerar-la més bé una segona transliteració del propi Xivert. En qualsevol cas, a ambdues fortificacions les supera en distancia el castell de Llobregat (Luriqāṭ), que es localitzaria a 50 milles de Tortosa, i que identifiquem amb el Castell de Miravet, a Cabanes. Es tracta d'un error repetitiu d’al-Idrisī, que identifica en alguns casos les fortificacions de les que coneix la seua posició, amb el nom de la regió que dirigeixen, en aquest cas l'antic territorium Lubricatum.

És el mateix cas que presenta la identificació del castell de Kūna, tradicionalment associat amb Ulldecona, però que ara sembla més adient vincular a la fortificació de Cervera del Maestrat (Ŷirbīra), centre territorial d'aquesta vall i amb un ric registre arqueològic que fa impossible obviar la seua presència a una font geogràfica d'aquesta magnitud. Des de finals del segle XI les primeres mencions llatines al·ludeixen a la corrent fluvial que separarà els territoris cristians i musulmans com Aqua Vallisconae, una antiga denominació que pogué estendre’s a altres punts de la vall, mentre que el castell d’Ulldecona tardarà dècades encara en documentar-se, i quan es faça s'estipularà la necessitat d'edificar la fortificació (quod ibi cum Deus dederit edificatibur). Així, veiem com fins i tot la delimitació del riu Sénia com a límit entre territoris resulta dificultosa en aquest primer moment, doncs els primers esments documentals situen aquesta frontera al llarg de la Vallis de Chona, sense què puguem precisar si es tracta d'aquest curs fluvial, el del Cérvol o la conca hidrogràfica en el seu conjunt.

Casos més complicats són els que ens trobem amb el castell de Mūrālla, el qual tradicionalment s'ha vinculat a Morella, però que per les indicacions que ens aporta el tractat idrisià, caldria més bé fer-lo casar amb la fortificació de Móra d'Ebre. Per la seua banda, resulta impossible identificar el ḥiṣn Qabālš, situat per alguns autors a la serra de Cavalls i per altres al castell de Paüls, de nou una fortificació d'errònia atribució andalusina si atenem als resultats que ha proporcionat la seua prospecció arqueològica exhaustiva.

Finalment, ens trobem amb els casos del castell d’Amposta i el ribāṭ de Cascall. El primer, amb una documentació arqueològica que apunta a la seua edificació ja a inicis del segle IX i amb posteriors modificacions califals, funcionaria com a punt de vigilància del pas principal de l’Ebre cap al sud, per l’antiga via romana, establint un petit territori cap al sud que abastaria des de la rambla de la Galera fins al mar. Al seu interior s'inclouria la segona fortificació, documentada als textos àrabs també des de mitjans del segle IX i que exerciria la seua àrea d’influència a la vessant marítima de la serra del Montsià. Amb tot, sembla que la completa absència del castell d'Amposta a les fonts escrites àrabs, es degué probablement a la seua consideració com a part de l'articulat defensiu de la pròpia ciutat de Tortosa.

La majoria d’aquestes fortificacions ens estan indicant una fragmentació territorial determinada i tot i que les seues funcions de control de les vies i accessos al territori de la ciutat de Ṭurṭūša són prioritàries, ens serviran també per a delimitar una darrera organització administrativa andalusina, entre el califat i la conquesta cristiana. A partir de l’estudi detallat de la documentació escrita llatina, en especial de les cartes de població, hem pogut reconstruir les àrees d’intervenció d’aquestes fortificacions, que en molts casos defineixen els posteriors termes castrals que els feudals els assignaran.

A pesar de la dificultat d’establir uns límits a la demarcació territorial de Tortosa, hem pogut fer un esbós de l’àrea de control d’aquesta ciutat-província i els seus districtes. Aquests organitzarien la recaptació fiscal d’uns determinats bens acordats amb les comunitats rurals que d’ells en depenien, i posteriorment els centres territorials farien efectiu aquests pagaments a la ḥāḍra (capital de la demarcació). A partir d’aquests resultats podem plantejar, a mode d’hipòtesi, una regió administrativa àmplia, que es correspondria aproximadament amb les actuals comarques septentrionals valencianes de la Plana i el Maestrat, així com les meridionals catalanes i orientals aragoneses que composen les Terres de l'Ebre, com podem observar al mapa. La ciutat, a més, disposaria d’una demarcació pròpia encarregada d’abastir les seues necessitats més immediates, el seu ḥawz com generalment s’ha tendit a anomenar des de la historiografia, on no es localitzarien més fortificacions que aquelles destinades a la defensa directa de la ciutat i, per extensió, de la frontera. Tot aquest marc, com hem vist, seria variable a través del temps i s’adaptaria als models que l’Estat o els interessos de la ciutat dictaren per al conjunt del territori.

Amb aquest breu repàs a l'articulació territorial de la ciutat de Tortosa hem intentat esbossar les bases d'aquest espai entre l'Antiguitat i el Món Islàmic, tot apreciant què l'actual divisió administrativa únicament fou implantada en un moment determinat de la conquesta cristiana dels territoris andalusins. Abans d'això, el riu Sénia no suposà en cap moment una frontera de facto entre dos territoris, sinó que a banda i banda únicament existien llogarets que es consideraven part d'una única realitat. Des de València fins a Tortosa s'estenia el Šarq al-Andalus, una divisió geogràfica que agermanava els pobles del llevant mediterrani, el mar que realment ha unit aquests territoris durant mil·lennis. Molts cops ens pregunten als historiadors quin sentit té la nostra tasca hui en dia, i en molts casos, la resposta més senzilla és la correcta: reflexionar sobre el passat i fer saber a la gent que el món en què vivim no ha estat sempre igual, i que les mentides repetides mil cops, continuen sent mentides. Els territoris a nord i sud d'aquesta fictícia frontera han estat sempre units per una cultura i uns costums en comú, i aquesta certesa no pot perdre's pel breu lapse en què ací s'establí una frontera religiosa o per les posteriors separacions administratives. Com encara tractem de recordar alguns que no ens volem resignar al reduccionisme, lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç. A més a més, volem aprofitar l’ocasió per felicitar-lo, ja que en el moment de publicar aquest post fa encara poques setmanes que es va produir la lectura de la seua tesi, i per tant ja és doctor. Enhorabona!

Russafa, al-Balansí i els poetes àrabs

Russafa és actualment un barri de la ciutat de València amb molta tradició, però amb una població culturalment molt variada, multiètnic, que està començant a convertir-se en el barri de moda del món cultural valencià. Però molt poca gent coneix, en realitat, quin és el seu origen ni per què porta aquest nom. Quan Jaume I va arribar per primera vegada a aquestes terres a principis del segle XIII allò era una alqueria andalusina més de les moltes que envoltaven Madinat Balansiyya, amb algunes cases disperses, un espai d'horta regat per la séquia de Rovella (que no sabem com era de gran) i un terme més o menys delimitat que afrontava amb les alqueries de Patraix, Raiosa o la mateixa València. I ja ho era un segle abans, quan Pere I d'Aragó va atacar la zona d'Ademús i va fer una ràtzia per València, prometent la donació de l'alqueria de Russafa al Orde del Temple quan es conquistara. Durant un temps el mateix rei Jaume I va instal·lar-hi el seu campament, mentre durava el setge a la ciutat, segurament perquè estava suficientment allunyada de qualsevol de los portes de la muralla per les quals, en qualsevol moment, podia eixir un grup de ballesters a cavall per a atacar l'exercit feudal. Després de la conquesta fou sempre un nucli de poblament de reialenc que es va mantindre dins del terme particular de la ciutat, tot i que més tard va arribar a ser un poble independent que acabaria per desaparéixer oficialment quan es va integrar de nou a la ciutat de València en 1877, i les construccions del nou Eixample ortogonal vuitcentista es van engolir, literalment, les seues cases de poble.

Fotografia de la ciutat de València al fons en el segle XIX (la plaça de Bous i la primitiva Estació del Nord al davant) feta des del campanar de l'església de San Valer, a Russafa, en la que encara es veuen els camps emplaçats entre Russafa i la ciutat, abans de la construcció de l'Eixample, el camí de Russafa, i algunes cases del poble.

Ara bé, quin fou el seu origen en època andalusina? Roman en el més absolut misteri com el de la majoria d'alqueries? Doncs el ben cert és que no tenim una certesa absoluta, però tot sembla indicar que l'origen de Russafa es una almúnia construïda per Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman (s. VIII-IX), més conegut per al-Balansí perquè va ser en aquestes terres on va passar la major part de la seua vida, i que era el fill menut de l'emir de Còrdova Abd ar-Rahman I. Però, ¿què feia un príncep omeia de finals del segle VIII vivint en la boirosa i esquifida Madinat al-Turab (la “ciutat de terra o de la pols”), envoltat de tribus berbers disposades sempre a rebel·lar-se? I per què es va construir un palauet als afores de la ciutat i li va posar aquest nom? Doncs el millor serà anar per parts, i remuntar-nos alguns segles enrere i molts kilòmetres vers Orient, fins al desert de Palmira, a l'actual Síria, i seguir després la història fins la construcció de la Russafa valenciana.

Segons algunes fonts en el segle IX aC els assiris haurien construït un campament en el desert al que anomenaren Rasappa en la seua llengua. Amb el temps es convertí en una ciutat, amb unes enormes cisternes per a recollir la pluja perquè no comptava amb cap altra font d'aprovisionament d'aigua, i en època de l'emperador romà Justinià es van construir unes fortes muralles que encara hui es conserven. De fet, altres fonts diuen que mai s'han trobat restes arqueològiques anteriors a l'època romana, tot i que apareix fugaçment esmentada a la Bíblia amb el nom de Resef (Isaïes 37:12). L'astrònom grecoegipci Ptolemeu (c.85-c.165) la va anomenar Rhesapha (Ρεσαφα). Cap al final del període romà apareix esmentada com a Rosafa en alguns itineraris fiscals, i durant el domini bizantí li van canviar el nom pel de Sergiopolis, en honor a Sant Sergi. Després de la conquesta àrab de Síria, però, va recuperar el seu nom i va ser coneguda com a Rusafa al-Xam, o Rusafat Hixam, perquè al segon quart del segle VIII el califa Hixam (724-743) la va elegir per residir-hi, a 25 kilòmetres de la vall del riu Eufrates que estava plena de mosquits. I allà es va construir un parell de palaus, en una ciutat al bell mig del desert en la que la vista alcança uns quants kilòmetres de buidor. Però la descripció que se'n fa d'ells, molt sumptuosa, no és segura, ja que podria ser una invenció literària, i de moment només s'han descobert algunes restes del període omeia al sud de la ciutat que estan sent estudiades.

Cisterna de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Detall de la porta Nord de la ciutat de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Com és ben sabut, quan els abbàssides (que es van construir una altra Rusafa a Bagdad i actualment és un districte d'aquesta ciutat) van passar a ganivet a tota la família dels Omeies, l'únic supervivent fou Abd ar-Rahman, nét del califa Hixam, que després d'anys de fugida va aconseguir arribar fins a al-Andalus i fer-se amb el poder, convertint-se en el primer emir andalusí independent (756-788). Una vegada consolidat el poder a Còrdova, va ser ell qui decidí construir-se un palau de camp als afores de la ciutat, una almúnia (àr. al-munya), i va decidir posar-li el nom de Rusafa. El mateix nom de la ciutat dels palaus del seu avi, en els quals de ben segur que ell mateixa va residir-hi en més d'una ocasió durant la seua infància. Ho sabem bé per Ibn Hayyan, el text del qual ens ha arribat a través d'al-Maqqarí. D'aquella almúnia cordovesa, per descomptat, hui no queda res, puix va ser destruïda durant la segona fitna, però es conserva el topònim de la Arruzafa com a nom d'un barri cordovés, i és el nom d'un parador turístic situat allà. Tot i això, actualment està discutit que aquest siga l'emplaçament de l'almúnia de Rusafa, i acaben de publicar-se les actes d'un col·loqui que es va fer en 2011 a voltant d'aquest tema. El que sí sabem per Ibn Hayyan és que comptava amb un jardí/hort que descriu com a grandiós, i alguns autors contemporanis han parlat d'ella com el primer jardí botànic de la península Ibèrica, ja que l'emir feu portar espècies de plantes exòtiques des de tots els punts del món conegut. De fet, fou allí on es va introduir per primera vegada una espècie de magrana coneguda com a russafí, i una vegada aclimatada es va estendre per tot Alandalús.

Diuen els cronistes àrabs que quan l'emir Abd ar-Rahman I va morir, el seu fill major, Sulayman, estava a Toledo, i el seu fill segon, Hixam, estava a Mèrida. De manera que nomes tenia al seu costat el fill menut, Abd Al·lah, el futur al-Balansí. Al seu llit de mort Abd ar-Rahman I hauria encarregat a Abd Al·lah lliurar el poder al primer dels seus dos germans majors que arribara a Còrdova, i aquest fou Hixam, que precisament es va instal·lar a la Russafa. I així fou com Abd Al·lah va acomplir el desig de son pare i Hixam es va convertir en emir. Per descomptat el germà major, Suleyman, no estava disposat a consentir-ho, i es va revoltar des de Toledo. Mentre que Abd Al·lah, que va quedar totalment apartat del poder per Hixam I, se'n va anar a fer-li costat a Suleyman. No entraré ara en els esdeveniments que es van produir durant aquesta guerra, i per al cas n'hi ha prou amb saber que Sulayman i Abd Al·lah van haver de fugir al nord d'Àfrica, i Hixam I va consolidar el seu poder. A la mort de l'emir el va succeir el seu fill al-Hàkam I, mentre que els seues dos oncles, després de 7 anys desterrats, van tornar a Alandalús per a reivindicar els seues drets. Sulayman va anar a Mérida, on va morir finalment, mentre Abd Al·lah va anar al Targ, a la frontera amb els cristians de l'Imperi Carolingi, intentant rebre el suport dels habitants de la Marca Superior i del Xarq, que no reconeixien el nou emir. Fins i tot va arribar a viatjar a Aquisgrà per a demanar ajuda a Carlemany, però aquest no li va fer cas, com tampoc li havien donat suport les tribus de la zona. Per això, una vegada mort Suleyman, i sense suports suficients, va decidir pactar amb el seu nebot al-Hàkam, que li va reconéixer el govern de la Vall de l'Ebre i del Xarq Alandalús (és a dir, li va concedir els impostos d'aquests territoris), per la qual cosa va continuar residint-hi a València (era una condició, que no podia eixir d'allí) i va ser conegut com al-Balansí.

La mesquita de Còrdova, construïda inicialment per l'emir Abd ar-Rahman I

Tot i que les fonts no ho diuen directament, sembla obvi que fou Abd Al·lah ibn abd ar-Raham al-Balansí qui manà construir l'almúnia de Russafa als afores de València. En aquell moment, finals del segle VIII, la ciutat era extremadament menuda, i la poca activitat constructiva consistia en cavar fosses per a recuperar carreus dels antics edificis d'època romana i construir algunes cases de tàpia amb la terra extreta de les fosses. La minsa activitat constructiva detectada pels mètodes arqueològics en els darrers 30 o 40 anys ens ve confirmada per l'apreciació de les poques fonts escrites àrabs que existeixen, que parlen d'una ciutat boirosa de molt poca importància. La cora de Balansiyya era, sens dubte, un país rural. No sabem com era l'alcàsser del poder estatal en la ciutat de València, ni és segur que aquest existira, ja que nomes coneixem un poc el que es va construir a partir del segle XI, en època de les taifes, gràcies a les excavacions que es van fer a la plaça de l'Almoina. És en aquest moment, també, quan l'anomenada Presó de Sant Vicent, en realitat una capella annexa a la Catedral visigòtica, es reconverteix en uns banys (la qual cosa no vol dir que això estiga relacionat necessàriament amb al-Balansí, ni tenim manera de saber-ho). Però sens dubte podem imaginar unes dependències molt poc sumptuàries per a aquest moment, aprofitant els pocs edificis visigòtics i romans que quedaven en peu. Segurament fou per això que Abd Al·lah al-Balansí es degué fer construir un palau rural, una almúnia, als afores de València, que va anomenar com l'almúnia cordovesa de son pare: Russafa.

A la mort de l'emir al-Hàkam I, en 822, el va succeir el seu fill Abd ar-Rahman II, moment que Abd Al·lah al Balansí va voler aprofitar per a annexionar-se la cora de Tudmir (Múrcia). Però el nou emir no va haver de fer res per a respondre ja que, en plena campanya militar, al-Balansí va patir un atac que el va deixar paralitzat (és a dir, una hemiplegia, possiblement provocada per un infart cerebral) i va demanar que el portaren de nou a València, on va vegetar fins a la seua mort l'any següent, en 823. Amb l'almúnia de Russafa no sabem què va passar, però pareix raonable pensar que al segle XI, quan desapareix el Califat i naix la taifa de Balansiyya, aquesta ja no existeix com a edifici. Abd al-Aziz al-Mansur, el net d'Almansor, que va governar València i va construir les noves muralles, se'n va edificar una nova en un altre lloc. Possiblement fou destruïda durant la fitna, com la Russafa cordovesa, o per les tribus en alguna revolta, però és difícil saber-ho. Pel que fa a l'aspecte de l'almúnia tampoc no en sabem res, excepte que va existir perquè apareix esmentada a les fonts escrites i perquè s'ha conservat el seu topònim fins ara. És possible que la construcció de la séquia de Rovella estiga relacionada amb la construcció de l'almúnia, ja que és una séquia eminentment urbana, que porta aigua als horts que envoltaven la ciutat, a les adoberies i als banys, i és la que arriba fins a Russafa per a regar la seua horta; però només es tracta d'una hipòtesi que per ara és molt difícil de corroborar. Potser algun dia una excavació arqueològica en el barri de Russafa done amb les seues restes, a sota d'uns quants metres d'argila d'al·luvió. Amb tot, el que és ben segur és que aquelles ruïnes, i especialment la séquia que hi portava aigua, degueren aprofitar-se en algun moment posterior per a construir un nou assentament, i així fou com va nàixer l'alqueria de Russafa.

Vetllada poètica a una almúnia andalusina

El ben cert és que durant segles diversos poetes àrabs van cantar alabances cap a aquest lloc. Segurament degué quedar durant molt de temps una espècie de jardí o zona enjardinada amb un gran nombre d'arbres i canaletes d'aigua en moviment, per això va cridar tant l'atenció i fou esmentada per diversos autors. Malgrat que en tots els casos de forma molt tardana, a partir del segle XII, quan Russafa ja és clarament una alqueria. Així, per exemple, al-Hijari (s. XII) parlant de València va dir que “té el mar a prop i terra ampla; a on ixes pels seues voltants no trobes més que llocs de diversió i esbarjo, i entre els més bells i cèlebres hi ha la Russafa i l'almúnia d'Ibn Abi Amir” (això és, la d'Abd al-Aziz). Safwan ibn Idris (1164/5-1202), fent un diàleg fictici entre ciutats, posa en boca de la mateixa València la següent frase: “jo tinc belleses d'altíssima elevació; tinc hortes a les quals els horitzons estenen la mà de la rendició; la meua Russafa i el meu Pont amb la ciutat de la Pau fan competició; decidiu, doncs, totes portar-me salut i submissió”. El més famós poeta àrab valencià, Ibn al-Abbar (1199-1260), és el més explícit quan diu “Oh, jardí de la Russafa! Ets l'únic jardí que estime. / Imagines que tots els arbres reunits allí son vells i joves / el cap cobert de corones de rossada. / Hi corren riuets que es fonen al riu amb assiduïtat; / els creuries, quan llisquen, serps que visiten la serp gran”. I per últim al-Xaqundí (c. 1195-1231/2), parlant també de València, diu que “la seua Russafa és un dels més bells llocs d'esbarjo de la terra”. Per descomptat, com podeu veure, no podem saber l'aspecte real que poguera tindre aquest jardí. Cal dir que, normalment, les descripcions paisatgístiques de les cròniques i les poesies àrabs solen enganyar, ja que quan de vegades ha estat localitzada arqueològicament alguna zona descrita no era per a tant. La poesia àrab tendeix a magnificar allò que no és corrent, per poc que siga, ja que segueix els estereotips del desert, on qualsevol oasi és digne d'admiració en mig de la buidor d'arena. És el cas, per exemple, de la zona dels càrmens d'Aynadamar, a Granada, que són sumptuosament descrits per les fonts escrites i en realitats són parcel·les molt menudes amb construccions molt minses.

Per últim, cal esmentar al-Himyarí (s. XIII-d.1325), qui després de parlar de la Russafa de Damasc, de la de Bagdad i de la de Còrdova, diu que “hi ha una altra Russafa a València, entre la ciutat i la mar. Crec que es d'ací el poeta al-Rusafí, panegirista d'Abd al-Mu'min ibn Alí”. I, en efecte, a la Russafa valenciana va nàixer Abu Abd Al·lah Muhammad ibn Galib al-Rusafí, a mitjans segle XII, però prompte va emigrar a Màlaga, on va viure la major part de la seua vida i va morir en 1177. Va ser poeta de la cort del califa al-Mu'min, va participar activament de les tertúlies literàries de Màlaga i Granada, i està considerat el millor poeta d'origen valencià al període almohade. Finalment, només em resta dir, per si de cas llig aquest post alguna alcaldessa despistada, que les cites dels darreres paràgrafs estan agafades d'obres escrites en àrab, com és obvi, i que he emprat la traducció al valencià d'Ana Labarta, Carmen Barceló i Josefina Veglison, València àrab en prosa i en vers, Publicacions de la Universitat de València, València, 2011.

Un curs de Yale sobre l'alta edat mitjana

L'any passat la Universitat nord-americana de Yale va emprendre una iniciativa per a oferir en la xarxa, de forma gratuïta, difusió del coneixement i materials didàctics. I ho va fer en forma de cursos d'iniciació impartits per professors de reconegut prestigi que van ser enregistrats en vídeo i pujats a Internet a través de Youtube i altres mitjans, sota una llicència estàndard de Creative Commons. La diversitat temàtica és molt amplia, i nosaltres us recomanem especialment els oferts pel departament d'Història que abasteixen un àmbit geogràfic i cronològic ample des de l'edat mitjana a l'actualitat en tots els continents.

Si sou un curiós de la història podeu iniciar-vos perfectament en qualsevol dels temes tractats. Si sou un estudiant d'història podeu fer-los servir per a ampliar els vostres coneixements. I si sou un professor podeu fer-ne servir algun a classe, o enviar els enllaços als vostre alumnes perquè els vegen a casa i emprar-los com a material didàctic. A més, existeix la possibilitat de posar-hi subtítols en anglés, si teniu dificultat per a entendre bé aquesta llengua de forma oral. Youtube ofereix, fins i tot, la possibilitat de traduir-los de forma automàtica al valencià, al castellà o a qualsevol altra llengua que vulgueu, i encara que la traducció no és perfecta, és suficient per a entendre el significat general del curs.

Nosaltres, per la nostra banda, us oferim ara directament els vídeos del curs que més s'aproxima a la temàtica del nostre blog: L'alta edat mitjana, 284-1000, impartit pel professor Paul Freedman, de l'esmentada universitat.

Abstract: En aquest curs es tracten els principals esdeveniments de la història política, social i religiosa d'Europa occidental a partir de l'adhesió de Dioclecià fins a la transformació feudal. Entre els temes tractats s'inclouen la conversió d'Europa al cristianisme, la caiguda de l'Imperi Romà, el sorgiment de l'Islam i els àrabs, l'edat Obscura, Carlemany i el renaixement carolingi, i les invasions vikingues i hongareses.

Classe 1 – Presentació del curs: La grandesa de Roma i la primera crisi

Classe 2 – La crisi del segle III i la reforma de Dioclecià

Classe 3 – Constantí i l'Església primitiva

Classe 4 – L'Imperi Romà Cristià

Classe 5 – Confessions de Sant Agustí

Classe 6 – La transformació de l'Imperi Romà

Classe 7 – Els regnes bàrbars

Classe 8 – Supervivència a l'Orient

Classe 9 – El regnat de Justinià

Classe 10 – Clodoveu i els Francs

Classe 11 – La societat franca

Classe 12 – Britània i Irlanda

Classe 13 – Monacat

Classe 14 – Mahoma i les conquestes àrabs

Classe 15 – Conquestes islàmiques i guerra civil

Classe 16 – L'esplendor de l'època abasí

Classe 17 – El segle VII crucial

Classe 18 – L'esplendor de Bizanci

Classe 19 – Carlemany

Classe 20 – Els intel·lectuals i la cort de Carlemany

Classe 21 – La crisi dels carolingis

Classe 22 – Víkings i la perspectiva europea de l'any 1000

La Vega Baja de Toledo: un jaciment de l'alta edat mitjana

L'alta edat mitjana és tot un misteri en molts llocs d'Europa, i més encara en la península ibèrica. Un exemple podria ser la ciutat de Toledo que, tot i ser la capital del regne visigot i aparèixer contínuament en la documentació escrita del període, fins a 2001 era encara un misteri arqueològic, perquè no apareixien a penes restes ceràmiques del període en l'estratigrafia de la ciutat històrica. Hi havia, doncs, un cert buit entre els segles VI i IX, és a dir, un segle abans i dos després de l'arribada dels musulmans a la península. En aquell període la ciutat no havia estat abandonada del tot, però pràcticament no apareixien restes arqueològiques, amb l'única excepció d'algunes pedres decorades d'època visigòtica aprofitades en la construcció d'edificis posteriors. Se sabia, però, per la documentació escrita, que a Toledo existia un suburbium, és a dir, un barri exempt fora de les muralles, com indica el seu nom en llatí a sota de la ciutat, al que no hem d'atribuir el caràcter negatiu actual de la paraula suburbi. Doncs bé, ara se sap segur que aquest barri estava situat en la zona denominada Vega Baja, que com el seu nom indica era, des d'època medieval, una zona agrícola, una planura a sota mateixa de turó envoltat pel riu Tajo sobre el que s'assenta Toledo; que actualment és la zona d'expansió urbanística de la ciutat moderna.

Emplaçament del jaciment de la Vega Baja (perímetre oficial declarat BIC en 2008), envoltat de l'actual ciutat de Toledo, junt a la ciutat històrica emplaçada sobre el turó que envolta el Tajo

Fa temps que se sabia que en la zona agrícola de la Vega Baja hi havia restes arqueològiques, perquè n'hi havia edificis històrics reaprofitats, i les troballes fortuïtes eren contínues. De fet, ja al segle XVI un canonge de la catedral va realitzar una excavació al voltant d'una ermita, que els arquitectes de l'època van atribuir als romans, però que més probablement pertanyien a època visigoda. Amb tot, uns sondejos en l'any 2001, previs a la construcció d'un hospital i a l'organització de la urbanització de la zona, van confirmar el que ja se sabia: que aquella zona era plena de restes arqueològiques. Des de llavors s'ha dissenyat tot un projecte d'excavació en extens, que a hores d'ara ja s'ha desenvolupat en diverses campanyes des de 2004 fins a l'actualitat. Així, el jaciment de la Vega Baja de Toledo, amb les seues 40 hectàrees de superfície, porta camí d'esdevenir essencial per a conèixer molts aspectes de les ciutats en època visigòtica, i més encara de l'exercici del poder en aquest període; com també aportarà informació sobre els dos primers segles de la presència dels musulmans en època emiral.

L'expansió de la ciutat romana republicana de Toletum en la zona de Vega Baja començà en època imperial, amb la construcció del circ, el teatre, i algunes viles de gran riquesa. Amb tot, el moment de major esplendor del suburbium de Toledo va arribar en època visigòtica, perquè la monarquia no sols va decidir nomenar Toledo capital del regne, i per això en un moment determinat va decidir construir-hi els edificis del poder. De fet, és típic de moltes ciutats visigòtiques l'emplaçament en el pla d'aquesta mena de construccions, fins i tot fora de les muralles i encara que la ciutat estiga en altura. És per això que el palau reial dels reis visigots, aquests de les llargues llistes que memoritzaven els nostres pares i avis a l'escola, estava al suburbium i no a l'antiga ciutat. Com també ho estava la catedral i la zona episcopal, és a dir, el lloc en el qual es celebraren els nombrosos concilis eclesiàstics dels que parlen els documents escrits, i no en l'actual Toledo.

III Concili de Toledo (1862). Llenç de José Martí Monsó (1839-1912)

Segons han demostrat les excavacions fins ara, l'activitat constructiva principal, urbanística, impulsada per la monarquia, comença a la segona meitat del segle VI, en paral·lel a diverses actuacions urbanístiques en altres ciutats del regne visigot. En aquell moment s'intentava seguir la moda de Bizanci, l'imperi romà d'Orient, per la qual cosa cada ciutat devia comptar amb una Catedral, una església reial, i una basílica dedicada als màrtirs. Es pensa que la construcció del palau reial degué ser impulsada per Leovigild, tot i que de moment, o almenys pel que sabem a nivell de divulgació, les proves no són concloents, i potser actualment ja se sap alguna cosa més. Pel que fa a la basílica de Santa Leocàdia, sabem per la documentació escrita que la major part dels concilis es van celebrar en aquest temple del suburbium de Toledo, és a dir, a la Vega Baja. De fet, en 1956 i 1972 ja s'havien localitzat troballes que apuntaven a aquesta localització.

Deixant de banda els edificis del poder, el ben cert és que a hores d'ara allò més conegut per les excavacions són els habitatges, i més encara el disseny de la trama urbanística, profundament ortogonal, i jerarquitzat respecte a les construccions públiques. Sembla que en època visigòtica el suburbium toledà ocupa una superfície major de la que havia ocupat en època romana, i a més amb una major densitat demogràfica, cosa que indica que el suburbium tenia en aquell moment més importància que la pròpia ciutat. Les cases s'agrupen en mançanes, i els edificis giren al voltant d'un pati o espai obert central, alguns dels quals arriben a tindre una superfície de 400 m2. També és cert que en les proximitats dels edificis del poder l'espai dels carrers és més ample, i recentment s'ha excavat una gran plaça amb un sòl de còdols.

Moneda d'or del rei Ervigi, de finals del segle VII

Sobre el moment immediatament posterior a la conquesta musulmana de la península encara no se sap res. Almenys, una vegada més, a nivell de divulgació. Amb tot, sembla que els habitatges visigòtics del suburbium van estar ocupats per població musulmana fins al segle X, com testimonien les nombroses troballes numismàtiques d'època emiral. En aquell moment la zona fou definitivament abandonada perquè la ciutat emmurallada havia adquirit de nou rellevància amb el Califat, l'antic suburbium no era ja més que un raval, i els grans edificis estaven semi-destruïts des del segle IX. La recerca donarà més dades, malgrat que és evident que en tractar-se de la capital oficial dels visigots l'exercit invasor de Tariq degué assentar-se un temps al voltant de Toledo, i que la planura de la Vaga Baja és el lloc idoni. Veurem si en el futur tot apunta cap ací.

Comptat i debatut, podeu veure un resum de tot plegat amb bones imatges i entrevistes amb els arqueòlegs en els següent reportatge d'Arqueomanía, el programa que Televisió Espanyola va emetre l'any passat dedicat a l'arqueologia.

Si esteu més interessats en el tema podeu veure la pàgina web del projecte, i també aquest llibre de divulgació sobre el jaciment publicat fa pocs anys, que es pot descarregar de la mateixa pàgina. Si hi esteu interessats a nivell científic n'hi ha a la mateixa pàgina web i a la xarxa diversos articles disponibles que es poden trobar fàcilment.

Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.

En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.

Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.

La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.

emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.

Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX

Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.

Alimares d’al-Andalus

Un dels problemes amb els quals es troben els historiadors molt a sovint quan s'empra el mètode arqueològic és el de la datació, cosa que amb els documents escrits és més difícil que passe. A vegades la ceràmica, si n'hi ha, és massa genèrica o escassa per a una datació fiable, i les datacions per Carboni-14 i altres mètodes semblants són cares i no sempre és possible fer-les. Així, encara que cada període i societat presenta unes característiques arquitectòniques pròpies, tampoc no hi ha massa mètodes de construcció, la qual cosa fa que en alguns casos hi haja encara actualment construccions mal datades. Una cosa així sembla que ha passat amb la torre del Malpaso, emplaçada en la població valenciana de Castellnovo, a l'Alt Palancia. Oficialment catalogada com a ibèrica, perquè es troba emplaçada al bell mig d'un poblat d'aquest període i es van emprar els mateixos materials locals en la seua construcció, va ser excavada fa uns anys per Sergi Selma i Ramon Martí. Es tracta d’una torre circular amb funcions de talaia que domina l’entrada a la vall del Palància, que reutilitza materials del poblament ibèric precedent, i aquests autors la daten als primers temps d’Alandalús; encara que no poden precisar el moment exacte, però consideren que es pot remuntar al segle VIII o IX.

Torre de Malpaso, a Castellnovo, en la distància

Sembla que a partir dels resultats obtinguts es va desenvolupar tota una nova línia de treball que es va traslladar a Catalunya, on existeixen tota una sèrie de torres semblants a aquesta, i catalogades majoritàriament com a romanes o ibèriques sense massa criteri científic per una clara analogia entre totes elles, i pel prestigi d’alguns autors primerencs que les van catalogar així, com ara Martín Almagro entre d’altres. Però en la major part dels casos no es pot descartar una altra datació cronològica alternativa a l’Antiguitat per una manca de proves. Així, aquestes torres tenen en comú el fet de ser circulars, tindre unes mesures homogènies, estar construïdes mitjançant fileres de carreus travats amb morter, i presentar un encoixinat en la cara vista. Aquesta darrera característica és, de fet, la que les relaciona més clarament entre si, de les quals podem desatacar la Torrassa del Moro a Llinars del Vallès, la Torre de la Mora o del Far a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva) i la Torre del Far, a Santa Coloma de Farners (també a la Selva).

Torrassa del Moro, a Llinars del Vallès, amb el sòcol original antic i reconstruïda en la seua meitat superior en un moment posterior

Les excavacions arqueològiques realitzades en aquestes tres torres difereixen entre elles, tot i la semblança arquitectònica evident i la proximitat geogràfica entre totes, encara que sí comparteixen una estratigrafia complicada que no acaba de permetre una identificació absoluta i segura de l'origen. En el cas de Llinars, Eduard Sánchez proposa un origen romà, possiblement republicà per la presència de ceràmiques ibèriques, tot i que deixa oberta la possibilitat al fet que puguen pertànyer a un assentament anterior no localitzat. També documenta a l'interior diverses sitges coetànies o posteriors a la construcció de la torre que contenien ceràmica altmedieval, i finalment una reutilització baixmedieval a l’exterior. A la segona torre, la de Sant Feliu, Jordi Tura i Joaquim Mateu detectaren també una reutilització altmedieval, del segle IX, datada per Carboni 14 en les bigues de fusta carbonitzades que sustentaven el primer pis, però per a aquests autors no ho seria el sòcol de pedra, el qual daten en època romana només per analogia amb altres torres de carreus encoixinats, encara que no hi ha rastre de ceràmica romana. I la darrera torre, la de Santa Coloma, molt propera a l’anterior, Cristian Folch, Jordi Gisbert i Joan Llinàs la daten al segle VIII per la ceràmica recuperada, la qual identifiquen amb aquest període, i de nou constaten una total absència de ceràmica romana.

Restes de la torre del Far a Santa Coloma de Farners durant la seua excavació

És evident que en aquestes discrepàncies, deixant de banda les dificultats tècniques en la datació, hi ha un problema de metodologia de treball. Així, quan l'excavació arqueològica forma part d'un projecte historiogràfic amb la finalitat de fer recerca científica es consideren certs elements en la interpretació que no es tenen en compte en una excavació d'urgència. El darrer cas explicat de la torre de Santa Coloma forma part de la recerca engegada a la torre de Malpaso, els resultats provisionals del qual es van poder escoltar al col·loqui organitzat en 2006 pel Grup de Recerca Ocorde de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad del País Vasco, dirigit pel mateix Martí. Les actes d'aquest col·loqui es van publicar fa dos anys sota el títol Fars de l’islam, antigues alimares d’al-Andalus i, de fet, aquest grup fa temps que estudien la transició a l’edat mitjana i el control del territori conquerit pels musulmans, en particular a Catalunya. En aquest llibre, doncs, se'ns presentes unes interessants teories sobre l'existència als primers temps d’Alandalús d'una xarxa de fars que cobria la península ibèrica amb la finalitat d’enviar visualment missatges telegràfics. Així, segons els investigadors, aquesta xarxa, que consistia en un seguit de torres i punts elevats connectats, la va construir l’estat emiral amb la finalitat de controlar i defensar el territori durant la conquesta de la península al segle VIII. I és en aquest context, doncs, que cal emmarcar la reinterpretació de les torres talaies esmentades al paràgraf anterior. Per això, la hipòtesi principal de treball és que aquestes torres eren, en realitat, fars o alimares, les quals servien per a transmetre senyals visuals i observar el territori adjacent.

Fars de l'Islam. Antigues alimares d'al-Andalus, Ramon Martí ed.

Des dels temps d'Akad a Babilònia hi ha documentat al textos l'utilització de senyals de foc per a comunicar-se en la distancia a través d'una xarxa de punts organitzada, passant pels romans en algun limes de l’imperi i els seus hereus bizantins, i també per part dels àrabs, que l’haurien portat a la península. En el context andalusí diverses recerques toponímiques i bibliogràfiques al País Valencià i a l'Alt Ebre ens indiquen l’existència d’una toponímia relacionada amb els fars –Faro, Haro, Farell, Alfaro, Almenara, Manar, etc.– i es detecta la presència de torres amb unes característiques semblants a les catalanes, que es poden datar generalment amb anterioritat al segle X. De nou, en molts casos, datades per la historiografia en base a l’aspecte i al mètode de construcció, com en el cas de la monumental torre d’Urkulu, al nord de Navarra. Retornant sobre el cas català, s'ha pogut estudiar la distribució geogràfica dels fars a la Catalunya Vella i la interconnexió visual de la majoria d’aquests fars, que formen una xarxa entre punts amb una distància regular. I així, s'ha pogut detectar que la majoria dels fars identificats estan emplaçats al llarg del corredor prelitoral que uneix les ciutats de Barcelona i Girona, i que també prendria la direcció cap a Narbona.

Torre d'Urkulu, a Navarra, oficialment un monument triomfal romà

En definitiva, actualment tenim un recull de 150 topònims relacionats amb el terme far a tota la Península Ibèrica i part del sud de França, en el qual destaca la presència de dos tipus de fars per la ubicació: els uns situats en cims preeminents amb més de 1000 metres d’alçada i els altres emplaçats en monticles o elevacions enmig de planures que permeten el control visual de tot el territori adjacent. La major part es troben emplaçats a la meitat nord de la península, i tant Galícia com Catalunya presenten grans aglomeracions, però Ramon Martí descarta que es tracte d’un sistema de defensa de frontera, i alhora també que es tracte d’una xarxa centrípeta en algun punt concret. Considerant la datació, doncs, que aquests investigadors enquadren en el procés d'ocupació i formació d'Alandalús, el llibre entra de ple en el debat sobre la capacitat estatal de controlar i defensar el territori en aquest període. Resten, però, moltes qüestions obertes.

Finalment, caldrà recordar que al llarg del mes de novembre que ara comencem es portaran a terme dues reunions científiques relacionades, en part, amb el període andalusí altmedieval. En primer lloc el II Simpósio Internacional sobre Castelos Fortificações e Território na Península Ibérica e no Magreb (séculos VI a XVI), que tindrà lloc a Òbidos, Portugal, on entre diverses ponències i comunicacions s'escoltarà parlar sobre fortificacions i vigilància territorial durant l'ocupació d'Alandalús. I uns quants dies després, a Barcelona, se celebra el col·loqui Teoria y práctica fiscal en el occidente latino y en Dar al-Islam (siglos VIII-IX), organitzat també pel grup Ocorde.