Teles, draps, tapissos i penons medievals

L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

Penó de las Navas de Tolosa

El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

Estendard de Colls

Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

Penó de la Conquesta de València

Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

Senyera de València

A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia

Papeles, registros y conservación de documentos en la Castilla bajomedieval

Marina Kleine

Universidad de Sevilla

Los que nos dedicamos al estudio de la Corona de Castilla en la Edad Media estamos familiarizados con aquella ligera sensación de envidia que nos arrebata al volver la mirada hacia el Oriente peninsular. Pero es que se hace casi inevitable: la gran abundancia de documentación medieval disponible en los territorios de la Corona de Aragón resulta chocante en contraste con la bien conocida situación de «penuria documental» que caracteriza el reino vecino. Así, tenemos la impresión de que, mientras nuestros colegas de oficio pueden investigar virtualmente el tema que deseen porque encontrarán un buen apoyo documental, nosotros estamos condenados a leer crónicas y a citar siempre los mismos documentos. Lo digo obviamente desde mi propia perspectiva investigadora, empeñada que estoy actualmente en comprender nada menos que el entramado de la cancillería real castellana durante el reinado de Alfonso X. No en vano, precisamente la singular conservación de los registros cancillerescos desde el último tercio del reinado de Jaime I es uno de los puntos que más marca las diferencias entre los estudios de las instituciones monárquicas castellanas y aragonesas.

En efecto, es un tópico en la historiografía de la Corona de Aragón la atribución de la gran abundancia de documentación real conservada para el estudio de los siglos bajomedievales a la existencia de libros de registro de la cancillería real. La confección de éstos, a su vez, se pone en relación con la expansión dela Corona hacia el sur, concretamente con la conquista de Játiva, gran centro productor de papel bajo el dominio andalusí. De esa forma, por lo menos desde la publicación del primer volumen del Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia, de Robert I. Burns, se suele atribuir la actual riqueza documental con la que cuentan los medievalistas de la Corona de Aragón a la coincidencia de ambos elementos durante el reinado de Jaime I: la elaboración de registros cancillerescos y la disponibilidad de un soporte gráfico más barato que el pergamino, como es el papel.

Teniendo en cuenta esta situación, se podría pensar que, dada la penuria de documentos reales castellanos, los dos factores mencionados fueron exclusivos de la monarquía aragonesa. Sin embargo, diversos estudios han tratado de demostrar que esto no fue así. En primer lugar, se ha probado no sólo la fabricación de papel en territorios de la Corona de Castilla, sino también su uso para la expedición de determinados tipos de documentos cancillerescos por lo menos desde mediados del siglo XIII, como bien sintetizaron Isabel García Díaz y Juan Antonio Montalbán. Y, en segundo lugar, también la confección de libros de registro de la cancillería real castellana está documentada para la misma época, como apuntó Antonio López Gutiérrez. En este sentido, el reinado de Alfonso X constituye un momento clave para comprender el funcionamiento de la cancillería real y los mecanismos empleados por la monarquía para garantizar la conservación de la documentación emitida y, en consecuencia, la consolidación de un aparato administrativo eficiente.

Por lo que respecta al primer aspecto, se suele aducir como testimonio del uso del papel en la redacción de cartas reales una ley de la Tercera Partida (Título XVIII, Ley V) que establece qué cartas deben ser escritas en pergamino de cuero y cuáles en pergamino de panno, evidencia clara de que la cancillería real manejaba ambos soportes gráficos. Por otra parte, esta referencia textual puede y debe ser reforzada con informaciones sobre la práctica cancilleresca propiamente dicha, por lo que los datos que he compilado para la elaboración de mi tesis doctoral pueden resultar de interés, dada la inexistencia de estudios sobre la producción documental de Alfonso X basados en un corpus significativamente amplio. Así, he podido detectar la expedición de por lo menos 76 cartas alfonsinas en papel –delas cuales 66 se conservan en su soporte original–, lo que equivale a poco más de un 4% del total de documentos examinados. La mayor parte de estas cartas se emitieron en la década de 1270, pero su existencia está documentada desde 1254.En realidad, las cartas en papel más antiguas que he tenido ocasión de consultar son cuatro ejemplares que se redactaron por orden de Alfonso X cuando aún era el infante heredero de la Corona castellana, concretamente entre 1247 y 1249, y que actualmente se conservan en el Archivo de la Corona de Aragón (Cancillería, Cartas Reales, Jaime I, caja 1, nº 99, 101, 101bis y 125).

Carta de Alfonso X redactada en papel en 13 de agosto de 1255 (Archivo de la Catedral de Salamanca, caja 39,leg. 1, nº 4)

Con relación a la elaboración de registros, su existencia por lo menos desde el reinado de Alfonso X –e incluso desde unos años antes, según los diplomatistas– puede ser demostrada de distintas formas. En efecto, tanto los textos jurídicos compilados en la corte del Rey Sabio como los documentos emitidos en su nombre ofrecen pruebas más que evidentes de que sus escribanos registraban los diplomas en libros antes de la entrega final del documento a su destinatario o beneficiario. Concretamente, la etapa de la génesis documental correspondiente al registro dejó su huella en las fuentes de la época de tres formas bien definidas. La primera se encuentra en el amplio conjunto de leyes referentes a la producción documental compiladas tanto en las Siete Partidas como en el Espéculo. El texto de una de estas leyes en particular es muy claro al describir el oficio de los registradores y qué pro nace en fazer los registros:

Registradores son dichos otros escriuanos que ha en casa del rey, que son puestos para escreuir cartas en libros que han nombre registros. [...] Registro tanto quiere dezir como libro que es fecho para remembrança de las cartas e de los preuilejos que son fechos. E tiene pro, porque si el preuilejo o la carta se pierde, o se rompe, o se desfaze la letra por vejez o por otra cosa, o si viniere alguna dubda sobre ellla por ser raýda o de otra manera qualquier, por el registro se pueden cobrar las perdidas e renouarse las viejas. E otrosí por él pueden perder las dubdas de las otras cartas, de que han los omes sospecha. E aún yaze ý otra pro: que si alguna carta diessen como non deuan, por el registro se puede prouar, quién la dio, o en qué manera fue dada [...]. (Partida III.xix.8; Espéculo IV.xii.7)

En segundo lugar, la práctica de confeccionar libros de registro en la cancillería de Alfonso X se pone de manifiesto en el propio texto de los documentos reales. En este caso, podemos citar tres ejemplos de cartas que hacen mención a la existencia de dichos libros. En la primera, expedida a 8 de junio de 1261 a petición del obispo de Córdoba, el rey confirmaba a la iglesia cordobesa un privilegio que él mismo había otorgado un año antes referente a los diezmos de las fábricas de las iglesias del obispado: Ante nos, don Alfonso, [...] vino don Fernando, obispo de Córdoua, e mostrónos cuemo una carta que nos ouiemos dado a él e al deán e al cabillo de la eglesia [...] que la perdieron. E pidiónos por mercet que la mandássemos trasladar del nuestro registro, e que gela diésemos (editada por Manuel González Jiménez, doc. 245). La segunda referencia proviene de una carta emitida el 14 de marzo de 1264 a ruego de D. Pedro, obispo de Cuenca. Se trata, en realidad, de una reexpedición ex registro de la confirmación hecha por el mismo monarca en 1255 de una carta de Alfonso VIII: Viemos registro de carta del rey don Alfonso, nuestro visauuelo, que ouiemos nos confirmada. Según se explica, dicha carta, por la que se otorgaba una avenencia entre el cabildo y el concejo de Cuenca, había sido confirmada nueve años antes a este último, y la iglesia conquense pedía ahora al rey su propio ejemplar: E porque esta carta sobredicha tiene el conceio de Cuenca e cada que la han mester el obispo o los canónigos desse mismo logar pora los pleytos que les acaecen no la puede auer daquel que la tiene por el conceio, pidió nos mercet el obispo don Pedro que mandássemos tornar el traslado del registro e quediéssemos ende otra tal carta al cabillo cuemo aquella que teníe el conceio. E nos por su ruego touiemos por bien de lo fazer e mandamos le dar esta carta trasladada del nuestro registro (véanse las imágenes abajo). Finalmente, la tercera carta, de 29 de mayo de 1270, igualmente es una copia ex registro, en este caso de otra emitida en 1257 por la que Alfonso X disponía a los clérigos de Vitoria que la iglesia de San Ildefonso hiciera hermandad con el resto de las iglesias de la ciudad y que las rentas de todas ellas fuesen repartidas en común. La renovación se dio por la misma razón aducida en la carta del primer ejemplo: Porque los clérigos del cabildo sobredicho de Bitoria me dixieron que perdieron esta carta e me pedieron merçed que lamandase sacar de mío registro (editada por César González Mínguez, doc. 2).

Carta de Alfonso X del 14 de marzo de 1264 (Archivo de la Catedral de Cuenca, sección I, caja 6, nº 20)

Además de estas evidencias, un análisis de las rúbricas del personal de cancillería encontradas en la sección final de gran parte de los documentos reales permite observar todavía un tercer indicio de la práctica de registrar los diplomas. Dichas rúbricas, que se detectan sobre o bajo la plica de los privilegios y cartas reales,muchas veces no hacen referencia directa a las funciones desempeñadas por los firmantes. Sin embargo, determinadas indicaciones añadidas en ocasiones al nombre del rubricante permiten inferir la ejecución de la recognitio o vista, entendida como la tarea de revisar el documento final, y de la registratio, la inclusión del diploma en los libros de registro de la cancillería. En el caso de esta última, la forma más común de su manifestación en las marcas dejadas por los escribanos en la parte final de los documentos es la «R» mayúscula, que seguramente constituye una abreviatura de la palabra «registrada». Un ejemplo de ello es la carta reproducida a continuación, expedida el 8 de marzo de 1253, en la que se lee claramente la «R» a la derecha del lemnisco de seda del que pendía el sello de plomo de Alfonso X.

Carta de Alfonso X del 8 de marzo de 1253 (Archivo de la Catedral de Cuenca, sección I, caja 5, nº 11)

En algunos casos, los registradores dejaron constancia explícita de su labor en la plica de la acción de registrar los documentos reales, añadiendo a su rúbrica expresiones como la registró o registrada, como se puede ver en las imágenes de abajo, probablemente ambas referentes al mismo individuo.

En la plica, a la izquierda del sello: Juan Gonçáluez la registró. Carta de Alfonso X del 20 de junio de 1258 (Archivo Histórico Nacional, Órdenes Militares, Calatrava, caja 424, nº 103r)

En la plica: Re – J.G. – gistrada. Carta de Alfonso X del 23 de noviembre de 1255 (Archivo Histórico Nacional, Clero, carpeta 917, nº 16)

Como se puede concluir a partir del conjunto de ejemplos citados, la existencia de libros de registro en la cancillería de Alfonso X es innegable. Los textos legales determinan su elaboración y los documentos testifican su uso real y su utilidad en la práctica cancilleresca. Para los reinados de Sancho IV y Fernando IV, aunque faltan estudios en profundidad sobre la documentación, el funcionamiento y el personal de la cancillería real, los ordenamientos otorgados en las reuniones de Cortes indican no sólo la continuidad de la práctica de registrar los documentos reales, sino también la ordenación de los registros según las circunscripciones territoriales en que actuaban los notarios. Así, los notarios del rey en Castilla, León, Andalucía y Toledo se encargaron de los libros referentes a sus respectivas notarías, como quedó establecido en el ordenamiento de las Cortes de Valladolid de 1299, cuyo ejemplar enviado a la villa de Belorado hace referencia a los registros de los regnos de Castiella, mientras el destinado a Cáceres menciona los registros del reyno de León.

Ahora bien, una cosa es registrar la documentación real, práctica que efectivamente se vio favorecida por la conquista de los territorios peninsulares en los que se producía papel –Játiva fue un centro fundamental para la Corona de Aragón, así como probablemente lo fueron Murcia y Sevilla para la de Castilla–. Otra cosa muy distinta es guardar estos registros en un archivo real ordenado y primar por su conservación, iniciativa que en la Corona de Aragón fue tomada en fechas muy tempranas, aunque no por el monarca que conquistó Játiva e impulsó el registro cancilleresco a mediados del siglo XIII, sino por su nieto Jaime II, en 1318. Hay que resaltar que, de no haber encontrado continuidad y, sobre todo, un fortalecimiento en los reinados posteriores, especialmente en el de Pedro IV, tal empresa podría haber caído en el olvido y la documentación extraviada. Pero no fue así, y la custodia de documentos, la gestión de la información y la fe pública de la monarquía aragonesa fueron garantizadas en sus archivos reales de forma ininterrumpida desde principios del siglo XIV. Castilla no verá nada parecido a la creación de un archivo real hasta la orden de reunir documentos reales emitida por Carlos V en 1540 y la posterior construcción del Archivo General de Simancas, proyectada por Felipe II en 1572. Así, por motivos muy variados que no cabe aquí analizar, la visión que probablemente compartieron Jaime I y Alfonso X al ordenar, prácticamente en el mismo momento, la confección de registros de cancillería sufrió fortunas opuestas en ambos reinos: mientras los libros del primero –y de sus sucesores– se siguen conservando en el Archivo de la Corona de Aragón y provocando la admiración y, ¿por qué no?, la envidia de muchos medievalistas, los del segundo se perdieron irremediablemente para la posteridad.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.