Alacant en la Guerra dels dos Peres, a punt de desaparéixer a mans dels castellans

Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins

Febrer de 1367. Els síndics de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen per tal de defendre les seues fronteres. 

L’any 1364, no obstant això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet, va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367:  “Quan la dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...]  Aquelles poques persones que·s salvaren isqueren en camissa, nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte”.  

Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament aconseguien dia a dia: “En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió”. 

Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV

I és per això que els representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el Cerimoniós: “En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.  

En conseqüència, el monarca va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari: “A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.

Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.

 

Quart i el Puig, dos batalles i una enganyifa

No sóc un gran aficionat a la història militar ni en sé massa del tema, i potser per això sempre m’ha cridat l’atenció què fàcil pareix ser de vegades enganyar el bàndol contrari en una batalla medieval, fins al punt que en molts casos es guanya tot i estar en una clara posició de desavantatge. Posaré dos exemples propers a la ciutat de València en dos moments diferents, i per tant en dos contextos diferents de l’edat mitjana: la batalla de Quart de 1094 i la batalla del Puig de 1237. En ambdós casos la victòria de les tropes cristianes està basada en un estratagema que consisteix en amagar una part de les forces i traure-les a meitat de la batalla, fent creure als oponents que són uns altres els que arriben, de manera que els musulmans, que van guanyant, es retiren i fugen. Però anem a pams, contextualitzant les dues batalles.

Batalla medieval entre musulmans i cristians a les Cantigas de Santa María

Cap a finals del segle XI el cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid, estava en l'exili i treballava com a mercenari per a diversos senyors cristians i musulmans. El 1092 va començar a actuar pel seu compte com un vertader senyor de la guerra, i després de prendre alguns castells i viles de la zona valenciana com Sogorb o Morvedre, entre d’altres, va posar setge directament a la ciutat de València. Els dirigents de la taifa de Balansiyya, incapaços de defensar la ciutat per si sols, van demanar ajuda a l’emir almoràvit Yússuf ibn Taixfín, en el Nord d’Àfrica, que llavors estava en plena expansió militar, i ja controlava el sud d’Alandalús. Aquest va enviar un contingent per salvar la ciutat del setge dels cristians, però en arribar a Almussafes, no està massa clar per què, donaren mitja volta i se’n tornaren cap a casa, de manera que, encara assetjats i sense esperar rebre cap altra ajuda exterior, els andalusins valencians es van rendir al Cid i les seues tropes el 17 de juny de 1094.

Aquest va prendre la ciutat i, conjuntament amb els altres castells i viles que ja posseïa, va constituir un senyoriu propi independent, tot i que es va declarar vassall del rei de Castella. En realitat era un vertader estat croat a l’estil dels de Terra Santa, en els quals una força militar dominava un territori poblat exclusivament per musulmans i sense connexió directa amb territori cristià, exercint un control sobre la població que consistia exclusivament en l’apropiació dels imposts de l’anterior estat andalusí derrocat. A més, el Cid prenia el territori que controlava com a base per a les seues ràtzies sobre territori andalusí veí, que en aquest cas era la taifa de Dénia, consistents en incursions ràpides per furtar ramats i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus.

El Cid en la seua versió més coneguda, la de Charlton Heston, al castell de Peníscola fent-lo passar per València. Al fons la marjal de Peníscola

És en aquest context que, uns mesos després, enfadat per l’actuació de les seues tropes, i davant les queixes dels de Dénia per les contínues ràtzies, l’emir Yússuf va enviar una altra expedició de berbers almoràvits (majoritàriament reclutats a la zona de Ceuta) i soldats negres professionals de la seua guàrdia personal, aquesta vegada comandada pel seu nebot Abu Abdal·lah ibn Muhammad ibn Taixfín, als quals es van unir pel camí tropes de cavalleria andalusines aportades per Granada i alguns contingents de les taifes properes a València, com Lleida i Albarrasí. L’exercit conjunt d’almoràvits i andalusins va arribar a València el 15 de setembre de 1094, just quan començava el Ramadà, de manera que van posar setge a la ciutat i van romandre passius durant un mes. El real o post de comandament on s’allotjava Abdal·lah es va situar prop de Quart de Poblet, just en el meandre del riu entre aquesta població i Mislata, i junt a la séquia de Favara que passa per allí, per abastir-se d’aigua.

Evidentment, abans de l’arribada de l’exèrcit musulmà el Cid va començar a preparar-se per al setge, reparant muralles, acumulant provisions en l’interior, i expulsant de la ciutat molts musulmans per evitar que es convertiren en quintacolumnistes dels almoràvits, així com també a dones i xiquets per estalviar-se aliments. Però sobretot va iniciar una guerra de propaganda, de la qual el rumor més destacat, i que més tard li serviria per a guanyar, fou que tant Pere I d’Aragó i de Pamplona com Alfons VI de Castella i de Lleó acudien amb un exercit a socórrer-lo. En realitat, de Pere no se sap res i probablement era una notícia falsa, ja que les relacions entre ambdós personatges no començarien fins uns pocs anys més tard. Pel que fa a Alfons, se sap que la notícia era certa, i també que va mamprendre el viatge cap a València, però estava suficientment lluny com perquè fóra impossible arribar a temps per ajudar el Cid. Tanmateix, en aquell moment això ningú no ho sabia a València, i el rumor de l’arribada imminent es va propagar ràpidament pel campament almoràvit, gràcies als agents infiltrats del Cid.

El 14 d’octubre, acabat el període de dejuni dels musulmans, començaren les operacions d’hostilitat contra la ciutat, però la propaganda del Cid havia començat a fer efecte i una part de l’exèrcit almoràvit i andalusí va desertar i se’n va anar, de manera que el setge a la ciutat per la part sud i sud-est va quedar obert. I aquesta fou l’oportunitat que el Cid havia estat esperant per posar en marxa el seu pla. El 20 d’octubre per la nit dividí tota la cavalleria cristiana disponible dins de la ciutat en dues parts i, aprofitant l’obscuritat i la desprotecció musulmana del flanc sud, una d’aquestes meitats va eixir en silenci per la porta de la Boatella, situada en l’actual carrer Sant Vicent, aproximadament entre la Plaça Redona i la plaça de l’Ajuntament. Van cavalcar cap al sud, allunyant-se prou de la ciutat, en un moment indeterminat van girar cap a l’oest, i finalment van pujar de nou cap al nord, en sentit contrari al inicial, en direcció al riu. En definitiva, van pegar una gran volta per no ser vistos ni escoltats, fins que va arribar aproximadament a l'alçada de Manises, o potser encara un poc més lluny, junt al riu, on van romandre amagats en la rereguarda del gruix dels musulmans, que com ja hem vist estaven emplaçats prop de Quart, protegint el real o post de comandament on estava allotjat Abdal·lah.

Mapa del traçat de la muralla andalusina de València sobre el plànol actual, amb les portes assenyalades. Amb el 4 la porta de la Boatella i amb el 2 la porta de la Colobra. Font: Wikipedia

Quan es va fer de dia, l’altra meitat de la cavalleria cristiana, que havia quedat dins de la ciutat, va eixir per la porta d’al-Hanax o de la Colobra (actual plaça del Tossal), van prendre el camí de Quart cap a Mislata i van atacar de front l’exercit almoràvit. No sabem quina de les dues meitats de la cavalleria dirigia el Cid en persona, tot i que segurament era aquesta que atacava de front. Els almoràvits van reaccionar de seguida i van llançar tota la seua cavalleria contra el Cid, però a penes si van arribar a enfrontar-se, puix quan els cristians ja havien arribat a Mislata i els musulmans ja carregaven contra ells, de sobte van pegar mitja volta i van córrer de nou en direcció a València sobre els seues passos. Els musulmans, creient que els cristians s’havien acovardit i fugien a refugiar-se de nou darrere les muralles, i a més confiats en la seua superioritat numèrica, es van llançar tots a la persecució, deixant així el real desprotegit. I aquest era el moment que l’altra meitat de la cavalleria cristiana amagada estava esperant, llançant-se cap a Quart i atacant el post de comandament.

Aquest és el punt clau de l’enganyifa argüida pel Cid, ja que en veure arribar uns nous genets desconeguts per darrere, des de Manises, els musulmans van pensar que eren les tropes castellano-lleoneses d’Alfons VI que arribaven just a temps per participar en la batalla, tal com la propaganda del Cid s’havia encarregat de difondre. Aleshores van abandonar la persecució dels cristians i van començar a fugir cap al sud quasi tots en desbandada. Si la cavalleria cristiana haguera volgut perseguir-los la matança hauria estat brutal, com va passar en altres batalles semblants, però aquests van preferir quedar-se a atacar el real on encara estava Abdal·lah, suposadament malalt, i el van prendre sense cap mena de resistència. Segons les diverses fonts, les tropes del Cid van aconseguir un immens botí, format per objectes de plata, robes luxoses, armes i cavalls. De fet, cal recordar que vivien d’això, del botí. Així doncs, com es pot veure, sense a penes enfrontament real, gràcies a l’estratagema militar, el Cid no sols va guanyar la batalla sinó que va fer fugir tot l’exercit almoràvit i va acabar amb el setge sobre València. A més, va consolidar el seu senyoriu particular, augmentant-lo, el qual encara mantindria uns anys més, fins després de la seua mort el 1099. No fou fins el 1102 que Alfons VI va anar a València per evacuar la família i els soldats del Cid, i després d’incendiar part de la ciutat van marxar tots plegats a Castella, emportant-se amb ells els pocs mossàrabs que quedaven a la ciutat.

La batalla de Quart segons Wikipedia. L’esquema explicatiu de la batalla és correcte, ja que sens dubte està basat en el treball de l’historiador Alberto Montaner, però cal dir que el traçat de les séquies està mal dibuixat, i que la ruta envoltant de la cavalleria segurament fou molt més llarga de la que ací es representa

L’altra batalla de la qual volia parlar, també guanyada amb una enganyifa semblant, és la del Puig, que va tindre lloc el 1237 en plena conquesta de València per Jaume I. Per contextualitzar de nou, primer de tot cal dir que a principis del segle XIII la finalitat de les campanyes militars dels feudals per territori andalusí havien canviat respecte a les de l’època del Cid, a finals del segle XI. Abans es tractava majoritàriament de senyors de frontera que feien incursions esporàdiques en territori andalusí per furtar ramat i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus. Mentre que, paral·lelament, les conquestes definitives protagonitzades pels reis i els comtes avançaven d’una forma molt lenta, especialment en la part més oriental de la península a causa del “tapó” que suposava la taifa de Saragossa, la qual tenia la suficient capacitat econòmica com per pagar-se una defensa efectiva que dificultava l’avanç territorial del regne de Pamplona i dels comtats catalans i aragonesos. Però en el segle XII tot va canviar, quan Alfons el Bataller va conquerir Saragossa i va aconseguir arribar fins a Morella, augmentant així extraordinàriament el territori del seu regne. Uns anys més tard era Ramon Berenguer IV de Barcelona qui es feia amb Lleida i Tortosa el 1179. Com veiem, doncs, tot i que les ràtzies per aconseguir botí continuaven fent-se, ara es tendia més a realitzar conquestes definitives, que implicaven l'expulsió majoritària de la població indígena andalusina (amb algunes excepcions), i la colonització del territori amb camperols cristians que treballaren la terra i pagaren les rendes als senyors. Això és, una estratègia diferent.

La Batalla del Puig en la seua versió més coneguda, la de Marçal de Sax al segle XV en el retaule del Centenar de la Ploma, conservat actualment al Museu Victoria and Albert de Londres. En aquells segle ja s’havia estès la llegenda de la participació de Sant Jordi en persona a la batalla. La versió més antiga del segle XIII parla de la intervenció de la Mare de Déu, raó per la qual fou fundat al Puig un monestir.

És en aquest context, doncs, que Jaume I es va llançar a conquerir la part d’Alandalús que li corresponia a la Corona d’Aragó, segons l’acord al que es va arribar amb Castella el 1179, conegut com a Tractat de Cazola. Primer fou Mallorca el 1229, i després el territori de les antigues i llavors desaparegudes taifes de València i Dénia, les quals formaven part teòricament de l’Imperi Almohade, tot i que en aquest moment ja havien començat a formar-se unes noves taifes a València i a Múrcia que es dividien aquest territori, amb el riu Xúquer fent de frontera entre ambdues. Tal com us contàvem fa uns mesos, el 1228 una revolta a la ciutat de València havia derrocat i expulsat al darrer governador almohade, el conegut com a sayyid Abu Zayd, i havia pujat al poder un descendent d’Ibn Mardanix, anomenat Zayyan ibn Mardanix, que es va declarar independent. El 1233 Jaume I va posar setge a la madina situada més al nord del territori valencià, Borriana, que es va rendir de seguida, i ràpidament es van sotmetre amb ella tots els castells de la zona nord sense a penes resistència, davant la passivitat militar de Zayyan que tampoc no va acudir a defensar-los. Així doncs, amb tota la zona nord fins Almenara en poder de Jaume I, i la zona de Sogorb a la vall del Palància en mans d’Abu Zayd, que es va aliar amb Jaume I i s’hi va fer vassall, el territori controlat per Zayyan es va reduir extraordinàriament, fins al punt que només anava de Sagunt fins al Xúquer.

El 1236 Jaume I va convocar Corts generals de la Corona d’Aragó a la vila de Montzó, per tractar del finançament de la campanya de conquesta de València, aprovant-se un nou tribut especial; i es va fixar per a la Pasqua de 1237 el moment en el que la host feudal devia reunir-se a Terol per començar la conquesta. Però els enfrontaments de la monarquia amb la noblesa catalana i una part de l’aragonesa va provocar que només alguns magnats aragonesos propers al rei, i també les milícies urbanes de Daroca i Terol, acudiren a la cita. Cal recordar que en aquest període els exercits estaven formats per la host feudal, és a dir, que és el senyor principal, en aquest cas el rei, qui crida els altres senyors que li són vassalls per ajudar-lo en una guerra, i aquests es presenten amb les seues hosts particulars, formades alhora per cavallers i peons que alhora són vassalls d’aquests. A banda, les viles del senyoriu directe del rei (anomenat reialenc) envien també les milícies. Amb tot, malgrat la falta d’efectius suficients, Jaume I va decidir continuar amb els seus plans i un exèrcit d’uns 100 cavallers i 2.000 peons va baixar per la vall del Palància, controlada per Abu Zayd, van deixar enrere el castell de Sagunt, i en arribar al Puig van reconstruir el castell (que havia estat destruït per Zayyan precisament per evitar que l’empraren els cristians) i s’hi van instal·lar.

La localitat del Puig en la fotografia aèria de 1945. S’hi veu encara perfectament la silueta de les restes del castell a dalt del tot de la muntanyeta de l’esquerra, i a sota el monestir. Per descomptat al segle XIII no estava tot envoltat de camps d’horta com a la foto, ni les cases tampoc

Des de la seua base del Puig començaren a fer eixides ràpides per l’horta, provocant el terror entre la població, que es va tancar darrere de les muralles de Madinat Balansiyya. A poc a poc van anar arribant i unint-se a l’exercit reial més senyors feudals, alguns ordes militars, i també grups d’almogàvers pel seu compte per ser contractats. Però els efectius amb els quals comptava Jaume I continuaven sense ser suficients per a assetjar la ciutat completament, de manera que a principis d’agost va decidir tornar a Catalunya i a Aragó per buscar més gent mitjançant una campanya propagandística, deixant l’exercit en el Puig continuant amb els atacs i les correries per l’horta sota el comandament de Bernat Guillem d’Entença, oncle del rei. Aquest fou el moment just que Zayyan estava esperant, una vegada comprovat que els feudals no pensaven retirar-se, que l’estratègia de tancar-se darrere dels murs de la ciutat no serviria a mitjà termini, i que la decisió de retrocedir i abandonar la ciutat com havia fet amb Borriana uns anys abans ara no servia, perquè aleshores ho perdria tot. Així que una vegada es va assegurar que havia partit el rei, amb una part de les seues forces, va cridar a València tots els efectius possibles dels que disposava des d’Onda fins al Xúquer, reunint un exèrcit d’uns 600 genets i 11.000 peons a peu, segons diu el Llibre dels Fets.

Al capdavant se situaren peons de Xèrica, Onda, Sogorb o Llíria, que eren castells i viles de frontera i estaven més acostumats al combat. Al mig anava la cavalleria professional, coneguts com agnad, que estaven al servei de l’estat per diners. I finalment a la rereguarda anava el gruix de l’exercit, que estava format per simples camperols i artesans, sense cap experiència militar, que estaven allí per defensar-se dels invasors. No està clara del tot la data exacta de la batalla, però segons les dades aportades per Al-Maqqarí l’exercit musulmà va partir de València probablement a la matinada del 15 d’agost de 1237, camí del Puig, amb una clara superioritat numèrica sobre els cristians del castell, que com ja he dit abans serien poc més de 100 cavallers i 2.000 peons. Per descomptat els feudals ja havien estat avisats pels espies uns dies abans i havien valorat la possibilitat d’evacuar la posició i tornar cap al nord, però finalment van decidir quedar-se i fer front als andalusins, de manera que Guillem d’Entença va preparar un estratagema que acabaria per fer-los guanyar.

Primer de tot va dividir les forces en dues meitats aproximadament, de les quals una part es va quedar al castell i l’altra part va eixir per amagar-se darrere de la muntanyeta del Puig, és a dir, en el seu vessant nord. Per a parèixer que eren molts més els efectius i que no es notara que s’havien dividit en dos, Guillem d’Entença va fer que alguns peons es pujaren sobre tots els muls i cavalls perxerons de treball disponibles, cobrint-los amb draps perquè de lluny paregueren cavallers sobre els cavalls. A més, va fer desembarcar tota la tripulació de les tres galeres reials de suport logístic que hi havia ancorades a la costa, fent-los portar tots els penons, estendards i trompetes que hi haguera a bord, i els va posar junt a la part amagada de l’exèrcit. Mentrimentres, els de dins del castell van eixir i es van posar en formació a la porta.

Restes del castell del Puig que encara hui es conserven dalt de la muntanyeta de la Patà

Quan l’exercit andalusí va arribar al Puig, cap al migdia, els peons d’avantguarda van començar a carregar contra el castell, i els cavallers catalano-aragonesos els van enfrontar costera avall, aprofitant l’avantatge geogràfic. Però no va servir de molt davant la superioritat numèrica, així que al poc de temps de combat van començar a retrocedir cap al castell. Amb tot, poc després van aconseguir avançar de nou, però una altra vegada retrocediren, i en un moment d’aquest estira-i-arronsa de sobte van aparèixer per darrere la muntanya l’altra meitat de l'exercit feudal, amb els peons sobre els muls, seguint els estendards reials i fent un gran soroll amb les trompetes. Els musulmans, que no sabien qui eren en realitat, en veure aquella gent carregant des del nord es van pensar que era el mateix Jaume I que arribava just en aquell moment amb els reforços, i aterrits per la coneguda brutalitat de la cavalleria pesada feudal (recordem que la major part de l'exercit muslmà estava format per camperols inexperts) van començar a fugir cap a València. Aleshores, una vegada reunits els 200 cavallers cristians, van començar a perseguir els musulmans (al contrari del que havia passat en la història d’abans, la del Cid), els quals fugien a peu en desbandada, la majoria desarmats perquè s’havien desfet de les llances i ballestes per córrer millor, de manera que la matança fou brutal.

Segons el conegut poeta valencià Ibn al-Abbar, que era secretari de Zayyan (de fet uns mesos més tard portaria personalment les negociacions amb Jaume I en nom de l’emir andalusí) van morir 10.000 persones, tot i que és molt evident que la xifra és exagerada, però sí ens indica per on van els tirs. Pel que fa al bàndol feudal, segons les fonts van morir quatre cavallers i set peons, tots ells en els primers combats en el vessant de la muntanyeta del Puig, abans d’aparèixer la part amagada dels cristians. Fins ací la batalla del Puig, l’única gran batalla de tota la conquesta del regne de València. La derrota musulmana i la pèrdua de la major part dels efectius disponibles van provocar que Zayyan ja no emprenguera cap altra temptativa d’expulsar els invasors, limitant-se a resistir darrere les muralles de València tot el temps que va poder amb la finalitat d’aconseguir un bon acord de rendició. Primer va oferir a Jaume I pagar-li una immensa quantitat de diners i donar-li tots els castells al nord del Millars a canvi d’alçar el campament i tornar-se'n a casa. Molts nobles li van aconsellar acceptar, però l’època de les ràtzies per aconseguir paries i botí ja s’havia acabat per als reis. Jaume I volia València, amb totes les rendes que això comportaria quan estiguera colonitzada per cristians, i així és com finalment la va tindre el 28 de setembre de 1238, uns 13 mesos després de la batalla del Puig.

Tot allò que portaven damunt els soldats medievals

Al novembre de 2014, dins dels actes de commemoració de la Primera Guerra Mundial, el setmanal Telegraph Magazine va publicar el treball que el fotògraf Tom Atkinson havia realitzat a petició de la revista, que consistia en mostrar l’armament i tot allò d’utilitat que portava damunt un soldat anglés o britànic en batalla des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. L’autor va tardar nou mesos en reunir tot el material i en consultar a historiadors i experts en recreacions, i el resultat és espectacular pel nivell de detall que mostra.

En aquest enllaç teniu el conjunt de les fotografies penjades pel diari Telegraph, però en el post de hui us volem oferir en detall les quatre que estan dedicades al període medieval, així com també l’enumeració de tots els elements que apareixen en dues d’aquestes fotografies, que són en realitat la traducció de la informació que dóna la revista. De les altres dues que us mostrem no es dóna informació del contingut, però a simple vista s’hi pot veure que la major part de les coses coincideixen, tot i haver pogut canviar de forma o de material, etc.

El reportatge va tindre una gran repercussió a tot el món, i les fotografies han estat publicades per diversos mitjans, de manera que són de fàcil accés a la xarxa, però cal aclarir que evidentment la propietat continua sent de l’autor. D’altra banda recordeu que clicant sobre elles es fan més grans.

Segle XI. Huscarl en la batalla de Hastings (1066)

Els huscarls eren un cos d’elit que feia de guàrdia personal als reis escandinaus en l’alta edat mitjana (la paraula ve de la llengua nòrdica antiga i significa “home de la casa”), i foren introduïts en Anglaterra pels saxons, procedents originàriament de Dinamarca. A la batalla de Hastings es van enfrontar l’exercit del darrer rei saxó d’Anglaterra, Harol II (que en realitat era rei de Wessex), i l’exercit invasor de Guillem I el Conqueridor, el primer rei normand i fundador de l’actual regne d’Anglaterra. Evidentment el contingut de la foto hauria pertangut al bàndol saxó.

Segle XIII. Cavaller a cavall en el setge de Jerusalem (1244)

Es tracta de l’armament que portaria un cavaller durant la defensa cristiana de Jerusalem al segle XIII. L’emperador Frederic II d’Alemanya havia dut a terme la Sisena Croada uns anys abans, i havia aconseguit Jerusalem el 1228 gràcies a un tractat amb els aiúbides, que li’l van lliurar sense presentar batalla. Però la possessió de la ciutat sense un territori extens al seu voltant era insostenible, de manera que els musulmans van posar setge a la ciutat el 1244 i van recuperar Jerusalem per a l’Islam.

1. Ganfaró, un penó o estendard utilitzat després de la conquesta normanda i disposat a l’extrem d’una pica que remata en creu. Òbviament no va ser utilitzat únicament pels normands, es feia servir a tota Europa.
2. Casc bullidor, que rep aquest nom per la seua semblança amb un bullidor, i permet una visió absoluta sense problemes de ventilació.
3. Casc amb careta Tot i que l’heu vist usat pels gladiadors, el seu ús es va generalitzar després del setge d’Antioquia, durant la primera croada entre 1097 i 1098.
4. Cinturó de l’espasa, la corretja d’on penjava la beina de l’espasa.
5. Escut amb la part superior recta.
6. Collar.
7. Peça de drap blanc amb una xicoteta retallada per tallar objectes petits, una caixa de cuir d'agulles i un rotllo de fil d'acer i esca per encendre foc.
8. Bol i copa de fusta, copa de ceràmica i cullera de fusta.
9. Ganivet i esmolador per a tallar el menjar. No hi havien forquetes en aquest temps, de manera que la gent menjava les sopes i estofats amb culleres, i la carn amb ganivets.
10. Botella d’aigua feta de cuir i amb pitó per a beure.
11. Borsa.
12. Botes de cuir, acabades just per sota del panxell, amb els cordons embolicats al seu voltant.
13. Manyopla o guantellet de cuir.
14. Samarreta de lli.
15. Calcetins, fets mitjançant la tècnica nålebinding, on la llana es teixeix en trenes llargues i primes començant pel peu.
16. Vestit de guerra format per una túnica roja desgastada en el costat del cos, jaqueta encoixinada de lli, cota de malla i sobrecota groga i blava.
17. Cinturó confeccionat amb la tècnica de comprimir el cuir, una tècnica força antiga
18. Comptes del rosari.
19. Cinturó.
20. Mantó de llana tallat en forma de semicercle. Era impermeable i tallavent, per la qual cosa era usat per a viatjar.
21. Pica, una de les noves armes del moment, que originalment estava feta a partir d'una espasa trencada amb una nova peça de fusta soldada.
22. Espasa.
23. Daga.
24. Atxa amb forma de mitja lluna.
25. Maça amb estrellada.
26. Peto de cuir sense mànigues cordat per l’esquena amb plaques de metall a l’interior. Aquesta peça era la més externa de l’armadura del moment.
28. Malla per cobrir les cames i peça de lli per a sota. Donat que llavors no existien els pantalons, la peça que cobria cada cama era diferent.
27. Corretges per a lligar la malla de les cames.

Principis del segle XV. Arquer en la batalla de Agincourt (1415)

La batalla d’Agincourt és un episodi més de la guerra dels Cent Anys, que va enfrontar francesos i anglesos pel control d’una part de l’actual territori francés. La batalla es va produir a finals d’octubre de 1415 en l’actual nord de França, i va enfrontar l’exercit d’Enric V d’Anglaterra, d’una banda, contra els exercits de Carles VI de França i d’Edward de Norwich (duc de York). Van vèncer els anglesos, i la principal novetat estratègica fou, precisament, l’ús abundant d’arquers en el camp de batalla, els quals formaven la major part de l’exercit anglés.

Finals del segle XV. Cavaller yorkista en la batalla de Bosworth (1485)

Aquesta batalla fou la que va posar fi a l’anomenada Guerra de les Dues Roses pel tron d’Anglaterra, en la qual va morir Ricard III, el darrer dels Plantagenet, de la Casa de York. Amb la mort de Ricard es va entronitzar Eduard VII, el primer rei de la dinastia Tudor.

1. Botes altes.
2. Barret amb distintiu de peltre per ser utilitzat per civils.
3. Casc-celada que protegeix el rostre.
4. Gorjal.
5 i 6. Espatlleres per a protegir els muscles. El de l’esquerra és més gran perquè el costat esquerre és el costat defensiu.
7. Barbat o panòplia, protegia el coll i la barba.
8. Borsa.
9. Sivella.
10. Casquet de tela, usat sota el casc per acomodar-lo, absorbir la suor i mantindre el cabell darrere.
11. Armadura del braç esquerre, més pesada perquè era el costat defensiu.
12. Capa negra, usada sobre la roba civil.
13. Manyopla o guantellet per protegir la mà.
14. Anell.
15. Comptes de rosari.
16. Borsa de diners.
17. Sabatons per canviar-se les botes i protegir els peus. Era la primera peça de l’armadura.
18. Escarsella, que cobria la part superior de les cames entre el peto i les cuixes. 19. Peto posterior, amb els colors del Duc de Norfolk.
20. Peto davanter.
21. Cobrecuixa i protector de les juntes per a evitar ser ferit per baix dels genolls en un atac per l’esquena.
22. Armadura del braç dret feta de tres peces: part superior, part inferior, colzera i protector del muscle.
23. Corretja per a beina d’espasa.
24. Espassa de les anomenades hand and heart amb l’empunyadura calorejada. Podria fer-se servir amb una o dues mans i estaria decorada amb la marca de l’armer o el ferrer en la fulla.
25. Daga.
26. Beina per a la daga.
27. Petó intern per a l’armadura amb les mànegues de cota de malla.
28. Corretja.
29. Batidor de fusta.
30. Samarreta blanca de lli.
31. Camisola amb plecs que indica un alt status, roba de civil. La peça negra és una manega amb un tapall.
32. Cullera de peltre, ganivet d’argent, calze de peltre, bol i plat de fusta.
33. Estoig per a ganivet.
34. Beina per a espassa.
35. Alabarda, arma usada pels soldats d’infanteria per a ferir al cap, ara amb la part de destral, ara amb la part de martell.

Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.

 

Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.

 

Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

A propòsit d'un ban de Rita Barberà: Felip VI i la seua "legitimitat històrica" davant dels valencians

La nova família reial en la coronació de Felip VI. El macer reial, amb els símbols de la Corona de Castella.

L'alcaldessa de València, Rita Barberá Nolla, no ha tingut una altra ocurrència que fer un ban municipal per tal d'"animar tots els valencians" a celebrar la proclamació del nou rei Felip VI de Borbó i expressar-li "la nostra lleialtat i confiança". Podria semblar un fet normal davant el canvi de la màxima autoritat de l'Estat, però la lectura sencera del text produeix vergonya aliena pels constants cants al sol, les mentires interessades, el panxacontentisme flagrant i la interpretació esbiaixada de la història. Podeu trobar el ban enllaçat en la pàgina web de l'Ajuntament i, encara que és breu, haurem d'analitzar quasi tots els paràgrafs perquè no se'n salva pràcticament ni un. En primer lloc, fent referència a la Constitució de 1978, indica que "la Corona d'Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica". Quan s'afirma això, sempre s'oblida que Joan Carles I no té més legitimitat històrica que la que li va donar el dictador Francisco Franco, ja que els drets successoris dels Borbons van quedar interromputs després de l'eixida d'Espanya d'Alfons XIII en 1931 i la proclamació de la Segona República, com a conseqüència d'una massiva victòria electoral, posteriorment enderrocada per un colp militar. Qui va decidir que Joan Carles I seria el cap d'Estat del règim ixent de la Dictadura va ser Franco, no cap successió dinàstica prèvia -en eixe cas hauria estat son pare, Joan, qui hauria regnat. A més d'això, si parlem de "dinastia històrica" dels valencians, cal recordar que n'hem tingut quatre: les Cases d'Aragó, Trastàmara, Àustria i Borbó. I de totes elles la que menys legitimitat té per a considerar-se pròpia dels valencians és la dinastia borbònica, ja que va ser, precisament, la que en 1707, sis anys i mig després de la seua arribada al tron, va abolir les estructures polítiques i jurídiques que havien configurat el Regne de València durant 369 anys. ¿Quina dinastia històrica pot ser per als valencians una que acaba amb la seua autonomia política i tracta d'arrasar la pròpia història valenciana per assimilar-la al model castellà?

Implícitament, el ban dóna resposta a això, privilegiant el paper dels Borbons en la història recent espanyola. Diu, en concret, que "els valencians, com la resta d'espanyols, hem viscut una transició exemplar i els millors anys de progrés i benestar gràcies al decidit -i decisiu- impuls de la Corona, encarnada en SM Joan Carles I de Borbó". Només faltaria que els valencians no haguérem viscut els millors anys de progrés i benestar de la història, no ja com la resta d'espanyols, sinó com la resta d'europeus, atés que això ha estat un fenomen general, no protagonitzat per cap cap d'Estat, sinó pel progrés econòmic i social que ha facilitat la modernització de la societat occidental. D'una altra banda, parlar de "transició exemplar", obviant els morts, la violència, la corrupció permanentment tolerada o un colp d'Estat que condicionà tot el desenvolupament polític posterior, resulta un acudit que potser faria gràcia si molts dels problemes de l'Espanya actual no provingueren, justament, d'aquella manca d'exemplaritat de la Transició. Però, ¿què importa el significat de les paraules en un text que diu, al mateix temps, que el nou rei, Felip VI, "sempre ha estat amb el poble valencià, de manera que ha mostrat el seu interés i proximitat amb les nostres inquietuds i legítimes aspiracions"? En especial, pareix que sempre "ha mostrat el seu suport a la ciència, cultura i tradicions valencianes". Que ens ho expliquen. ¿En què, concretament, Felip VI ha impulsat la ciència, la cultura i les tradicions valencianes? Pensàvem que potser tindria un gos rater valencià i compraria la roba a modistes valencians com a exemple del seu amor a les glòries valencianes, però no, sembla que té un schnauzer i vesteix marques madrilenyes.

Siga com siga, segons el ban de la nostra alcaldessa, el nou monarca ho té facilet amb nosaltres, els valencians, ja que "la ciutat de València fa gala en el seu escut de l'ensenya de ser 'dos vegades lleial', símbol de la seua històrica i indestructible fidelitat a la Corona". Indestructible i històrica... Anem a pams. Primerament, respecte a la institució monàrquica, els valencians han trencat la seua lleialtat a la Corona diverses vegades, quan així ho han considerat necessari i han pogut deslligar-se de les estructures de dominació que tal forma de govern comportava. Així, les tropes reials han hagut de sotmetre els valencians a la força en diversos moments històrics, quan han sostingut fermament posicions contràries a les de la pròpia monarquia, com van fer els moviments de la Unió de 1347-1348, les Germanies de 1519-1521, la Segona Germania de 1693, l'austriacisme de 1705-1707 o el republicanisme de la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX. D'una altra banda, recórrer al símbol de les dos "L", "dos vegades lleial", que la ciutat de València té en el seu escut per adular la Casa borbònica és d'un mal gust o d'una ignorància supines. No debades, fou una concessió feta per Pere el Cerimoniós d'Aragó després que la ciutat ressistira dos setges consecutius de Pere el Cruel de Castella en 1363 i 1364. Per tant, eixe símbol representa la lleialtat valenciana a la Corona d'Aragó, no a la de Castella, que precisament va ser qui la va fer desaparéixer, i amb ella el Regne de València, a través dels Decrets de Nova Planta de 1707-1715, promulgats, com hem dit, pel primer Borbó hispànic. I per si la nostra alcaldessa, com sospitem, no ha tingut mai el gust de llegir la crònica de Pere el Cerimoniós en què es relata el segon setge de València, el de 1364, ací li deixem uns fragments del passatge corresponent. Com veurà, l'ajuda immediata que el monarca aragonés oferí a la ciutat de València, tot i posseir un exèrcit molt inferior al de Pere el Cruel de Castella, fou la raó per la qual els valencians estaven tan orgullosos d'ell i l'admiraven. Desconeixem, però, els riscos i les molèsties que s'ha pres Felip VI pels valencians. Diríem que cap...

Representació d'un setge medieval un segle posterior al de València, de mitjan segle XV

 

Crònica de Pere el Cerimoniós. Segon setge de València (1364)

Vench a nós ardit de València, que era assetjada per lo rey de Castella y que estava perillosa per fretura de viandes, lo qual ardit portà a nós, de part de la ciutat de València, un frare preycador elet de Marrochs, qui així com entrà per lo dit loch de Cessa, cridava en altes veus: "Via fos! Via fos! Via fos!" E, ab aquell crit mateix cridant, entrà en nostre hostal y metia tants grans crits que no·l podia hom fer callar, emperò, supplicans humilment per part de la dita ciutat y dels habitadors de aquella, y encara de tot lo regne de València, per tal com la dita ciutat és cap de aquell, que fos nostra mercé de anar lla personalment per delliurar-la dels enemichs qui la tenien assetjada y oppremuda de viandes. Y nós, oyts los dits, y entesa la dita feta a nós per lo dit frare preycador, tots los ulls nostres, axí mentals com corporals, pervengueren en plor. E per aquesta rahó moguts, axí com a rey qui ama carament los seus sotsmesos y cobejants lo delliurament, axí com per gràcia de Déu se seguí, partim del dit loch de Cessa lo XXVI dia del dit mes de març del dit any MCCCLXIIII... Trobàrem per veritat que érem MDCCXXII hòmens a cavall e lo rey de Castella era ab VI mil hòmens a cavall. Y tantost applegam nostre Consell per quina forma devíem fer nostre camí a València y demanàrem si aquí havia dengú del regne de València qui sabés bé tots los camins, per ço que mils hi poguéssem acordar, y no y havia sinó mossén Ramon de Vilanova y mossén Pere Centelles...

En hora de sol exit, ab la gràcia de Déu, fom tots replegats al Grau de Murvedre y los de Murvedre, sintents nostra venguda, faeren grans fumades en lo castell per tal que fos notificada la nostra venguda al dit rey de Castella, qui era en lo Grau de València. E tantost, sabuda la nostra venguda, manà levar sa host y trametre companyia per guardar lo pas hon nós érem... E nós, pensant que allò no podia partir sens batalla, fem-nos acostar tota nostra gent y diguem-los aquestes paraules: "Bona gent, null temps haguem plaer de dir mal de nengú ni desonrar, mas ara veig que·l rey de Castella e yo som davant lo juhí de Déu: yo dich que ell, àvolment y falsa, y com a gran traydor, m'a feta he·m fa guerra en ço del meu y requir a nostre senyor Déu que vuy en aquest dia me faça justícia d'ell... E vull-vos fer uns prechs, que yo sia lo primer qui ferra en la batalla y que·ls peus primers dels vostres cavalls sien ab los peus derrers del meu cavall"... E, dites aquestes paraules, tota la nostra gent se alegrà y s'escalfà en lo nostre servey e de la nostre real Corona... 

Y, estants aquí per espay de dues hores esperants si los altres se volien combatre, veents que ells no daven loch a la batalla, acordam que faéssem nostre camí vers València... Y en aquesta manera anam tots vers la ciutat de València. Y mossén Elfo de Pròxida, qui ab les galeres nostres estava en la marina, pres terra, faent lo camí que nós fahíem per tal que haguéssem en ajuda les dites galeres. Y lo dit rey de Castella levàs del dit Grau de València y muntàs-se'n vers lo camí general que va de Murvedre a València y anàs-se'n tot dret al castell de Murvedre, axí que nós, ab la benedicció de Déu y de la verge madona Sancta Maria y del benaüyrat Sanct Jordi, entram en la ciutat de València, y tots aquells qui eren en la dita ciutat reberen-nos ab gran alegria y gran goig, de la misericòrdia que Déu nos havia feta a nós y a ells, y mostraven-nos dels pans del arroç y dels altres mestalls de què vivien, car no n'havien de forment. Y ab aquesta honor, goig y alegria, passant per la dita ciutat, totes les gents, de goig ploroses, de goig que havien, corrien-nos besar les mans, els peus, hoc les faldes de les armadures de nostra persona y de nostre cavall. Y aturam allí fins al terç dia del mes de maig aprés següent.

Guerra, violência e cavalaria em Portugal, 1367-1481

André Luiz Bertoli

Universidade Nova de Lisboa - Instituto de Estudos Medievais

Iluminura do século XV representando a Batalha de Aljubarrota, in Jean de Wavrin, Chronique d’Angleterre, British Museum, Londres

O presente trabalho, ainda em andamento, pretende analisar a guerra e a violência tal como é representada na documentação portuguesa da Baixa Idade Média. A abordagem proposta é complementar a duas linhas de pesquisa: os estudos de História Militar Portuguesa e a perspectiva histórico-literária sobre a ação guerreira. Assim, a pesquisa se enquadra sob o prisma da análise de modelos de comportamento e constituição da cultura guerreira, mais especificamente, a representação e justificativa construída num conjunto de documentos que abordam os conflitos portugueses.

Dentro desta problemática mais ampla, dar-se-á atenção a como está construído e representado nas fontes a relação entre a violência e a cavalaria. Tendo em conta o interesse desta problemática, proponho: 1) caracterizar a relação entre a guerra, a violência e a cavalaria, procurando definir a sua representação nos textos; 2) verificar como os valores guerreiros e os religiosos são percebidos pelos letrados e transpostos para os textos; 3) analisar as consequências da violência guerreira no reino português tardo-medieval e as formas como a cavalaria as mitigaram (ou não).

Nas fontes, darei atenção a aspectos como: os abusos nas cavalgadas; a intimidação nos cercos; a glória nas batalhas campais; o tratamento e a violência contra os não-combatentes; a necessidade de reféns (principalmente de alta estirpe) e saques; as consequências para os derrotados (execução, servidão, resgate, etc.); a tensão entre os valores guerreiros e as virtudes religiosas na construção de um ideal de cavalaria; a representação da cavalaria desordenada e da cavalaria ordenada. Ainda interessa: definir os sujeitos da práxis bélica; estudar a argumentação dos autores para legitimar a guerra; e, por fim, ponderar quando a violência podia trazer glória e honra ou o contrário.

Procura-se, portanto, sistematizar e elencar uma tipologia das violências expostas nos documentos, bem como, consolidar uma perspectiva sobre a relação entre a produção letrada, as práticas guerreiras e a construção de arquétipos nobiliárquicos na Baixa Idade Média Portuguesa. Com isso, almeja-se compreender de que forma a cultura nobiliárquica e guerreira permeada por uma cultura de cunho religioso eram adaptadas pelos letrados ao discurso dominante que aqueles autores representavam.

De tal modo, este trabalho se insere, em parte, na linha aberta pelas investigações de João Gouveia Monteiro e Miguel Gomes Martins, diferindo delas no direcionamento da investigação – ao invés de focar na Organização e Prática da Guerra, dar-se-á atenção às Representações. Conforme proposto por estes autores, a guerra medieval é um fenômeno multifacetado e complexo, podendo ser analisada a partir de várias perspectivas. Todavia, ao abordar os documentos (cortes, chancelarias, leis, crónicas, manuais de guerra e cavalaria, etc.), ambos os autores se concentram nos aspectos práticos, materiais e sociais da guerra. Em menor medida, ainda dão atenção à cultura e às mentalidades.

Iluminura de finais do século XIV representando a pilhagem de uma casa em Paris, in Chroniques de France ou de St. Denis, British Library, Londres

O corpus documental para a concretização desta Tese é dividido em dois grupos: as crónicas e os "documentos da prática". Sobre as Crónicas, sabe-se que as práticas da nobreza levaram a condenação ou a idealização do exercício bélico, o que gerou representações. Nesse sentido, segundo Roger Chartier em A História Cultural – entre práticas e representações, os objetos culturais seriam produzidos entre práticas e representações, enquanto os sujeitos produtores e receptores de cultura circulariam entre estes dois polos. Da obra de Chartier se destaca um trio conceitual: prática, representação e apropriação. Complementando a abordagem das fontes narrativas, também será levado em conta à leitura dos textos de Marcella Lopes Guimarães e de Jaume Aurell, que propõem analisar as obras medievais como artefatos literários e históricos, considerando a sua complexidade e unidade narrativa. Assim, ao analisar textos medievais, devemos: ter em mente a relação entre referência e ficção, História e gênero literário, contexto e texto, conteúdo e forma; levar em conta a lógica e função do texto histórico; saber que ao longo da Idade Média houve uma sobreposição e assimilação dos gêneros literários e históricos; refletir sobre a conexão entre as transformações literárias, historiográficas e as mudanças sociais; pensar no sentido da prosificação e vernacularização das crónicas; e, por fim, lembrar que a crónica foi o gênero historiográfico que triunfou no final do Medievo.

Portanto, com as narrativas histórico/literárias será feito um duplo trabalho: extrair informações práticas e concretas sobre o tema em estudo – sem esquecer a distância temporal entre o tema da redação e o seu contexto direto – e analisar as representações discursivas sobre aquelas operadas. Dentre as crónicas escolhidas, consta uma obra anônima (a Crónica do Condestabre, que versa sobre grande parte da vida de Nuno Álvares Pereira (1360-1431), tendo sido escrita na década de 1430); duas crónicas de Fernão Lopes (a Crónica de D. Fernando, escrita no final de 1430 e início de 1440; e a Cronica del rei Dom Joham I redatada na década de 1440, relativa à ascensão e início do reinado de D. João I); os textos de Gomes Eanes de Zurara (a Crónica da Tomada de Ceuta, escrita entre 1449-50; a Crónica da Guiné, redatada em 1452-53 e complementada cerca de 1460, que narra os feitos portugueses ao sul do Magreb entre 1420-50; a Crónica do Conde D. Pedro de Meneses, composta entre 1458-64, relativa à ação do Capitão de Ceuta entre 1415-37; e a Crónica do Conde D. Duarte de Meneses, escrita entre 1464-68 sobre os feitos do Capitão de Alcácer Ceguer entre 1458-64); e, por fim, duas obras de Rui de Pina (a Chronica do senhor Rey D. Duarte e a Chronica do Senhor Rey D. Affonso V, redatadas entre 1500-10, tendo como objeto os reinados de pai e filho entre 1433-81), que por terem sido escritas após o período de interesse, só serão consideradas por conta dos dados a ele relativo, mas não pela construção cronística para legitimar D. Manuel I. Informações básicas sobre estes textos podem ser encontradas no Dicionário da Literatura Medieval Galega e Portuguesa, coordenado e organizado por Giulia Lanciani e Giuseppe Tavani.

Tapeçarias de Pastrana, representação da conquista de Arzila por D. Afonso V. Igreja Colegiada de Pastrana. Museu Paroquial de Pastrana

O segundo núcleo documental foi constituído a partir de levantamentos num conjunto de fundos administrativos. De forma sistemática, foram vistas as chancelarias régias e os capítulos de cortes dos reinados de D. Fernando, D. João I, D. Duarte e D. Afonso V, ou seja, de 1367 até 1481 (algumas delas publicadas pelo Centro de Estudos Históricos da FCSH-UNL; os documentos também estão disponíveis na Torre do Tombo). Também foram consultados outros fundos através de catálogos publicados, como: as Gavetas da Torre do Tombo (12 volumes) e o Núcleo Antigo. Além destes, ainda foi consultado um sumário particular da Coleção Especial, organizado pelos Professores Doutores Luís Filipe Oliveira e João Luís Fontes, a quem agradeço. A documentação destes fundos está disponível no Arquivo Nacional Torre do Tombo (ANTT/Gavetas; ANTT/Núcleo Antigo; ANTT/Colecção Especial). Ainda neste arquivo, também consultamos o Corpo Cronológico (ANTT/Corpo Cronológico) e a Leitura Nova (ANTT/Leitura Nova). A par da Torre do Tombo, sondamos os 15 volumes da coletânea documental Monumenta Henricina, além do fundo Chancelaria Régia do Arquivo Municipal de Lisboa (AML-AH).

As fontes relacionadas com o desenrolar concreto da guerra e da violência foram sistematizadas em função dos grupos definíveis após o levantamento dos documentos, pois a sua análise terá em conta, evidentemente, a tipologia documental de origem. Os vestígios de violência encontrados nos capítulos de cortes, por exemplo, serão analisados à luz da especificidade deste discurso "político", principalmente na linha proposta por Armindo de Sousa em As Cortes Medievais Portuguesas, 1385-1490. Enquanto para as Chancelarias, principalmente no que diz respeito à relação entre o rei e a nobreza, temos como base teórica os trabalhos de José Mattoso e Fátima Regina Fernandes. Também há o tratamento dos documentos referentes à definição de leis, da justiça e da ordem no reino, para os quais temos como referência a análise efetivada por Luís Miguel Duarte em Justiça e Criminalidade no Portugal Medievo (1459-1481). Destaca-se o fato de que esta investigação não procura sublinhar qualquer dicotomia entre o "vivido" e o "representado" das crónicas, porém, tentar-se-á encontrar a comparatividade possível e, tendo em conta as decalagens temporais, procurar-se-á colmatar as lacunas dos vários discursos.

Por conseguinte, acredito ser importante a realização desta pesquisa que aborda a representação e a relação entre a guerra, a violência e a cavalaria, da maneira que fora construída pelos letrados do século XV. Com isso, proponho refletir como os documentos narrativos de caráter moral, histórico/literário e administrativos, lidam com o problema exposto, central à identidade e cultura dos grupos diretamente envolvidos na produção e recepção destes textos. Como constatado, muitos dos recentes estudos sobre o tema e contexto em pauta se concentram, principalmente, na organização, na prática e noutros aspectos materiais da guerra, enquanto a relação entre a violência, a ação guerreira e o mundo dos letrados é abordada somente em raros subtítulos de livros e em algumas Teses e artigos. Portanto, este estudo se justifica porque não há uma investigação profunda sobre esta relação para a realidade portuguesa tardo-medieval.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.