Postdoc 2012 (JdC, RyC, ICREA)

Aquest no era el post que tenia preparat per a hui, però les circumstàncies manen. Cada cert temps sembla que la Setmana Santa serveix d’excusa als polítics per a fer de les seues, des d’aquell Dissabte Sant Roig d’Adolf Suárez. Aquesta vegada ha estat el Dimarts Sant el dia escollit per a fer pública una convocatòria, la de les ajudes postdoctorals. Als valencians, la notícia es ha pillat en dies laborables, però a la gent de la resta de l’Estat, que des del divendres passat està de vacances, igual sí. Tot i que, la veritat, tal i com estan les coses, em costa d’acceptar que algú que sol·licitarà una postdoc estiga a Sierra Nevada o a la Concha de vacances. Certament, des del divendres passat, quan es feren públics els pressupostos, i ja abans, els investigadors més joves –bo, amb més de trenta anys- les veien vindre. Alguns pronosticaven, fins i tot, la desaparició dels programes de continuació de la recerca (JdC, RyC, ICREA). Des dels usuaris d’harca a facebook i twitter hem estat rellançant notícies al respecte a fi de donar la màxima difusió possible.

Les dades són contundents, esfereïdores. Segons sembla, el programa de formació postdoctoral consta, únicament, de 150 beques per als investigadors. Això vol dir que, respecte a l’any passat, s’han eliminat 100 beques, 100 vides truncades, 100 somnis esvaïts. I una tragèdia si ho comparem amb 2010, quan la convocatòria comptava amb 350 beques. En dos anys s’han liquidat el 57% de les beques entre els dos partits majoritaris, com va apuntar Vicent Baydal al seu perfil de facebook. L’excusa, per tots coneguda, la crisi. Llavors, la solució de la classe política davant la situació de canvi i reestructuració del mercat és repetir aquelles fórmules i patrons que, justament, són els que ens han portat a la situació actual. No podreu dir que l’Estat no intervé en l’economia, i tant que ho fa. No direu que s’empenta la ciència, i tant, però cap al fons. La intervenció en els mercats de l’Estat espanyol poc té a veure amb el keynesianisme, és només per a assegurar la supervivència de certs elements del sistema. 2000 milions menys per a investigació. L’educació cau un 21,9% davant del 2% de la Casa reial. I què us diré de la amnistia fiscal?

Aquest és el model que es vol fonamentar en aquest Estat. Si Alemanya és sinònim d’eficiència, de compromís i d’èxit, Espanya és dels toros y las verbenas, de la borratxera gratuïta i de la corrupció, també gratuïta; no per als ciutadans, sinó per als corruptes. Res de tot això importa, perquè Espanya també és sinònim d’èxit esportiu: panem et circenses.

Una parada en el camí

Ara ja fa gairebé set anys, el meu amic Daniel Muñoz i jo vam iniciar aquesta aventura iniciàtica en tots els sentits que és el doctorat. Havíem estat junt durant els anys de llicenciatura i ara, l’existència d’un programa de doctorat conjunt entre el departament de història medieval i el de història moderna ens permetia compartir de nou noves experiències. I llavors no hi havia molta gent pels corredors de la facultat: a Moderna només hi era Manuel Lomas i a Medieval, Ivan Martínez, res a veure amb el panorama de fa només dos anys on coincidien cinc i huit becaris-post becaris respectivament, a més dels doctorands, amb Ferran Esquilache, Jordi Puig i tota aquella gent que assistia als cursos de doctorat. I és així com prenguérem part en les diferents activitats que des d’un àmbit o un altre s’organitzaven, això és, els malaurats cursos interuniversitaris de Morella, de bona memòria, el curs d’especialització en història medieval del monestir de Santa Maria de Valldigna, que Deus guarde, o els seminaris monogràfics que anualment organitza el departament d’història moderna. I encara tot un seguit de congressos de diferents àmbits des d’Oporto a Prato, passant pel nostre baptisme de foc a l’Assemblea d’Història de la Ribera, en aquella edició a Antella sobre la conflictivitat al voltant de l’aigua i les riuades històriques. 

Daniel Muñoz durant la seua intervenció

Sens dubte, les trobades científiques i les nits de congrés, perquè no dir-ho, són el vessant més amable de tot aquests anys. Al darrere, però, estan les hores d’arxiu, fent front al fred de l’Arxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi, i a altres coses a l’Arxiu del Regne de València. I el bon treball dóna bon fruit. El passat divendres, Daniel Muñoz va defensar la seua tesi doctoral amb el títol De la botiga de tall a la tienda de modas: sistemas de comercialización y oferta textil estable en la Valencia preindustrial (1675-1805) 

Durant les diverses intervencions, tots els membres del tribunal, que estava composat per Máximo García Fernández, Bartolomé Yun, Emilia Salvador, Ramon Maruri i Mònica Bolufer, insistiren en la necessitat de trencar amb el sistema de models fixes a l’hora d’explicar els processos històrics. En aquest sentit, el treball de Daniel Muñoz havia aconseguit justament això, demostrar com a la ciutat de València s’havia produït la transició del comerç itinerant al comerç de botiga i del consum de draps de fibres animals a fibres vegetals tot i no seguir el model anglosaxó. I és que el desenvolupament d'un nou sistema comercial va contribuir a la transformació de la pròpia societat. També es va destacar un element que ben bé es pot considerar com la marca de la casa, i és la pròxima a la història mitjançant les fonts locals, és a dir, fer història local però no localista sinó ans tot el contrari, inserint els procesos locals en les dinàmiques de canvi internacionals. Així, doncs, el cas de València es situa al nivell de Lisboa, Londres o Anvers, per descomptat, amb les seues particularitats però també participant de les transformacions generals que tenen lloc arreu d'Europa. 
Finalment, el tribunal va atorgar la màxima qualificació, excel·lent cum laude. Es mire com es mire, l'obtenció del títol marca un abans i un desprès en la carrera investigadora. Sembla, per tant, un bon moment per a fer una parada en el camí abans de continuar endavant.

Enhorabona, amic.

Daniel Muñoz rebent les felicitacions del tribunal

De la nit al dia de sant Joan

Com molts dels nostres seguidors i seguidores sabran, un dels fruits més interessants de l’últim Seminari de Joves Investigadors, organitzat pels becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València [i ja en van dos!], aquesta vegada en col·laboració amb els col·legues de la Universidad de Sevilla i de la Universidad Complutense de Madrid, ha estat la discussió al voltant de la història de les emocions. Hem de reconéixer que la proposta que arriba des dels Estats Units –crec que això tampoc sorprén– i concretament des de la University of Chicago amb Barbara Rosenwein, no ha trobat en la historiografia peninsular una bona acollida.

El cert és que ahir mateix parlàvem sobre els significats simbòlics i reals de la nit i el dia de sant Joan, per les emocions de la societat medieval –i en general de les societats d’Antic Règim– en dos moments força importants en el calendari anual. Durant la nit, la més curta de tot l’any, la festa i la diversió ocupaven els carreres i les places per a celebrar amb la resta de la comunitat antics costums al voltant del foc al ritme de la cornamusa. En eixir el sol, però, l’alegria o el maldecap per la nit anterior, en cas d’haver existit, deixaven lloc a l’angoixa i la desesperació davant un pagament que no podria ser satisfet. En efecte, bona part dels reconeixements de deute, així com les pensions dels censals que s’havien contractat al llarg de l’any, havien de ser pagats el dia de sant Joan de Juny. Tanmateix, la morositat i el retard en el desemborsament estaven força estesos. De nit, deutor i creditor es trobaven en la festa diluïts en la col·lectivitat, enmig de la música, les danses i les fogueres. Al sendemà es tornaven a trobar, aquesta vegada, però, cara a cara, i només l’ajut de parents e amics –i ací ens podríem estendre amb això de les xarxes socials– podia salvar la situació, abans que la maquinària judicial fóra posada en marxa.

Així les coses, quines eren les emocions d’aquelles gents sabedores dels desequilibris que la eixida del sol portaria sobre la seua malmesa economia? aquells que se sentien atrapats en la teranyina del deute, tindrien el cos per a moltes festes? Certament, aquella nit, es faria curta, massa curta.

Aquesta nit, poc o molt, bona part de nosaltres realitzarà alguna pràctica d’herència pagana que Trento no va aconseguir silenciar, o més possiblement algun gest de nova creació amb tint d’hàbit antic. De la nit de sant Joan i la seua festa tenim poques evidències documentals, però què us diré, en canvi, de la tragèdia del dia següent. En qualsevol cas, tant se val el treball dels historiadors i historiadores, els informatius de demà afirmaran que es tracta de costums ben antics descrits amb alegria jovial, com si les societats preindustrials hagueren viscut en un món de felicitat i innocència, alguna mena de paradís terrenal amb nimfes, fades bones i nanets. A sant Joan, però, no era tot una festa.

Per cert, enhorabona a qui, aquesta nit, trobe l’estrella.

Aquesta setmana s'inicia el V Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Aquesta setmana tindrà lloc una nova edició, i ja en van cinc, del Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, en la qual, com en l’edició anterior, participaran dos membres d’Harca. Sens dubte, som al davant d’unes de les activitats que més han sacsejat el panorama historiogràfic espanyol, no només per la reunió científica en sí, sinó sobretot per la influència que ha tingut sobre altres seminaris. A més de concedir tot el protagonisme als joves investigadors, aquest simposi té la virtut de traure’ls de les aules universitàries i d’una ciutat gran, com Múrcia, ja que es celebra a Lorca, amb el pertinent impacte econòmic sobre aquest nucli. Tot plegat, és per això que durant el XII Congrés Anual d'Estudis Mediterranis aprofitàrem per a entrevistar el seu organitzador, Juan Francisco Jiménez Alcázar, professor de la Universitat de Múrcia. Gràcies a aquesta entrevista podreu conéixer els orígens d’aquest simposi i les transformacions de cara el futur. Altre dels projectes de Jiménez ha estat el Centro de Estudios Medievales de la Universidad de Murcia, una de les primeres accions del qual ha estat la compra del drets sobre el web medievalismo.org. Tingueu en compte, però, que és la segona entrevista que va enregistrar Harca, per això els problemes d’imatge i de so. Com en aquest cas, esperem el moment més adient per a oferir-vos les diferents entrevistes que tenim al rebost.
Sense més, us deixem amb l’estil directe i planer de Jiménez Alcázar.

'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Misèria, desgràcia, ingratitud...

Arran del recent post d'Ivan Martínez sobre la baixada d'inversió pública en investigació m'ha vingut al cap la cita de Max Horkheimer que encapçala la pàgina web de Comrade Louis Proyect, programador informàtic a la Columbia University i activista polític de pensament marxista. La cita pot aplicar-se a la manca de recursos amb les quals comptem els investigadors, però també -i sobretot- a la manca d'ambició crítica, la mesquinesa, l'endropiment i el seguidisme que dominen en moltes ocasions l'activitat intel·lectual:

A revolutionary career does not lead to banquets and honorary titles, interesting research and professorial wages. It leads to misery, disgrace, ingratitude, prison and a voyage into the unknown, illuminated by only an almost superhuman belief.

Precisa.

I+D+I = ?

Fa uns pocs dies, la principal associació que agrupa els investigadors i becaris va manifestar de forma clara la seua rotunda oposició a les línies que està seguint el govern de l’Estat en relació als retalls en la Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I).

Certament, la crisi actual ha fet trontollar alguns dels pilars del sistema capitalista, no només en els cercles financers, tal i com s’estava desplegant des dels anys 1980 i, sobre tot, durant l’última dècada; i està afectant greument centenars de milers de persones, en alguns casos de forma dramàtica, en l’àmbit estatal. Moltes de les explicacions de la situació actual que es pateix a Espanya i al País Valencià (amb un 20% més d’atur que la resta de països i regions de l’Estat) rauen en el model productiu que suporta la base de l’economia. En definitiva, els retalls pressupostaris per part de l’Estat espanyol a l’I+D+I no contribuiran, ans al contrari, a canviar aquest model productiu, augmentar la productivitat, o, entre altres, a la millora en el benestar del conjunt de la ciutadania.

Aquesta confessió de fe ve motivada perquè aquests ajustos a la baixa afecten també als investigadors, que suporten bona part de la recerca universitària i també contribueixen a l’impacte social i econòmic que generen els centres de formació superior. Per la meua part, crec justes i necessàries les protestes que estan duent a terme des de Joves Investigadors i precarios.org.

Aquestes entitats porten anys denunciant algunes de les greus insuficiències per crear una vertadera carrera investigadora. Gràcies a diverses iniciatives que han portat a terme han contribuït a generar un cert ressò i que això pressionara els responsables públics a introduir certs canvis (amb la creació del 2+2, o dos anys de beca i dos anys de contracte, això és, tindre alguns drets laborals garantits com qualsevol altre treballador, que fins fa poc més d’un lustre era inexistent dins la carrera investigadora; i, fins i tot, la Generalitat Valenciana s’ha compromés –ja vorem- als quatre anys de contracte íntegres). Això no obstant, les iniciatives i les protestes han de continuar: les convocatòries d'ajudes continuen anant al pairo, aquelles noves regulacions rarament s’han estés a altres àmbits –com ara a les fundacions privades o altres instàncies públiques- i les incerteses sobre una carrera sense una continuïtat definida –al marge dels mèrits dels seus aspirants-, continua sent una espassa que penja damunt el cap dels investigadors.

El més complex, el més difícil, però alhora el més rellevant, encara està per fer. A més del que acabe de subratllar, no cal oblidar que estem molt lluny de les dotacions i la situació d’altres estats del nostre entorn: encara el panorama investigador és molt ombrívol, per no parlar de la insuficiència econòmica i la manca d’una línia clara en els grups d’investigació. O els impagaments i la falta de compromisos del Consell amb les seues universitats públiques. Tristament, no estem en grau d’assolir els objectius econòmics, les funcions socials que deu desenvolupar la recerca. Sense això, malament es podrà seguir una activitat científica normalitzada.