La melodia del desig

Ens demanàvem, fa un parell d'anys, si ningú se'n recordava dels assessors històrics a l'hora de fer literatura, arran d'algunes errades grosses que presentava una novel·la sobre la història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell. Ara, conforme s'aprofundeix la crisi en el sector, sembla que les editorials ja ni se'n recorden dels assessors filològics i cada vegada trobem més llibres publicats amb una seriosa necessitat de revisió lingüística. No és el cas del llibre que vos presentem hui ací, La melodia del desig, darrer Premi de Narrativa Alfons el Magnànim, escrit pel catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. I no és eixe cas perquè l'autor domina per complet totes les tecles tant de la història medieval que narra, en la València de principi del segle XV, com de l'art literari de contar, amb gust i bellesa, una història d'amor prohibida entre una monja del convent de la Saïdia i un constructor d'orgues d'origen jueu convers. Una novel·la, doncs, ben documentada, ben contada i que enganxa el lector amb una història atractiva. Justament el que necessita el gènere de la novel·la històrica en la nostra llengua. Enhorabona, doncs, i moltes gràcies a l'autor per permetre'ns fruir amb la seua prosa i els seus coneixements. Vos deixem ací un tast, els primers paràgrafs de cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, per tal que vos en pugueu fer una idea. La portada, com veieu, també és bellíssima.

Primera part. TOTES AQUELLES DONES INCORREGIBLES

Tot el seu món es reduïa al claustre, si més no el món que la feia somiar. Allí, vora la font, que remorejava amb la cadència d'un cançó de bressol, percebia engrunes d'aquella altra vida plena. L'abrusava i la confonia, la vida que bategava enllà del claustre. A vegades hi arribava un ventijol de mar, portant salabrors i històries de guerres i naufragis, i s'imaginava el port atapeït de veles i pals i un sargir de xarxes malenconiós. I a vegades la cridòria dels llauradors, arran mateix de mur, trencava la calma, i amb l'arribada de la primavera duien les mules amb les sàrries carregades de fems, saturats d'una sentor dolcenca que es barrejava amb l'olor de les roses i la flor de taronger amarg del jardí. Ah, els llaüts dels enamorats, que perfilaven les nits febroses i es clavaven com agulles en el cor!; la carrera precipitada del lladre cap als canyars de la fi del carrer i el caminar lent, sense rumb, del rodamón; els embriacs baladrers, i el trot d'un cavall percudint sobre les lloses i l'esvalot d'una baralla. Qualsevol soroll ressonava dins el modest claustre per a fer-lo vibrar, igual que vibrava la llum del sol ixent els dies clars de juny.

Segona part. LA VIDA INTENSA

Daniel Tristany era un dels noms més reputats entre els mestres artesans de València. Li havia costat fer-s'hi un lloc i guanyar-se el respecte en aquella selva labora que era la ciutat, poblada per feres envejoses, sovint criades en les mateixes llodrigueres dels oficis. Tenia fama merescuda de tractar bé els aprenents. A casa menjaven en la seua taula i dormien en un matalàs de borra, i no en una màrfega de palla com era usual. Els atenia en les malalties sense descomptar-los els dies perduts, però els cobrava el preu de les medicines. Només una vegada hagué d'emprar la corretja per a marcar les natges d'un gandul, fill bordet del rector d'Ontinyent. Només també una sola vegada acudí al justícia civil de València a denunciar una viuda d'Alboraia, més rica que pobra, arran de la fugida del seu Pericó, un marrec de tretze anys, quaranta-nou dies abans d'expirar el termini signat del contracte de treball, quan ultimava l'orgue dels mercedaris. El tracte benigne tenia la contrapartida de l'exigència estricta en el compliment dels deutes. Posats a triar, Daniel Tristany preferia el poca-traça al dròpol.

Tercera part. L'ESTUPOR

Els treballs de l'orgue començaren el 19 d'abril, dues setmanes i mitja després de la signatura del contracte i d'enllestir una reparació pendent de feia temps a l'església del Puig. Tres dies abans, el mestre orguener i el seu fill es reuniren amb Jaume Estopinyà, el millor fuster de València, i amb Bartomeu Santalínia, un jove imaginaire que s'estava obrint camí i acabava d'intervenir en una talla de sant Jordi per a la nova i flamant Sala Daurada del Consell de la ciutat. El primer a penes corregí res dels plànols, mentre que el segon presentà tantes objeccions al dibuix dels àngels trompetistes, que Daniel Tristany li consentí de procedir al seu albir, tot i que prèviament volia veure'n l'esbós. Atès que l'orgue s'havia d'emplaçar damunt d'una plataforma a no menys de vint pams del terra, també calia el concurs d'un mestre d'obres per a aconseguir una obra segura. No va caldre anar lluny a buscar-lo. Pere Morell vivia en la mateixa parròquia del Mercat, i com Jaume Estopinyà, ja havia treballat per als Tristany altres vegades.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Miquel Llagària i l'edició de fonts històriques

El discurs històric és fonamenta, no cal dir-ho, en les fonts, ara escrites ara arqueològiques, que el professional de la història fa servir. No són aquestes éssers vius amb vida pròpia i, per tant, ni ens parlen ni ens conten les seues penes i alegries. Les fonts, simplement, responen a les preguntes de l’historiador. Per això mateix resulta sobrer una excessiva categorització de la documentació, perquè els documents, en funció de la perícia de l’historiador, poden servir més enllà del tema per al qual originàriament van ser concebuts. El millor exemple d’això són les fonts fiscals: en principi corresponen a simples enumeracions de veïns, d’una ciutat o d’un país, registrades per controlar la seua contribució econòmica a la comunitat, però els historiadors de la població de l’Antic Règim els fan servir per estudiar els moviments demogràfics, i les alçades i baixades de la població en l’època pre-estadística. Per tant, tota reflexió naix, deu nàixer, d’una bona conversa amb les fonts. I per parlar amb algú primer cal conèixer-lo. Ja ens ho ensenyàven de menuts: no parles amb estranys. Llavors, què parlareu amb unes fonts l’idioma de les quals vos resulta desconegut? No res. És amb el temps que es coneixen les particularitats de cada registre històric.

Una bona manera d’aproximar-se a les fonts escrites dels segles medievals és l’edició de textos. Els que l’han practicada massa bé saben de què estic parlant. És una tasca feixuga, esgotadora físicament, però sobretot mental, que requereix no pocs coneixements complementaris: la lectura paleogràfica se pressuposa, però, a més a més, un domini mínim de la llengua dels documents, bé llatí bé una altra, per a una correcta puntuació, i, el més difícil, les particularitats de cada tipus de font documental. Fet i fet, l’edició de textos no es limita a la simple transcripció, fins al punt que, en la meua opinió, saber transcriure documents no implica, ni de lluny, saber editar-los. Recorde que sobre aquest procés de l’edició el professor Gimeno em va dir una vegada que editar textos històrics era la tasca més seriosa que l’historiador podia dur a terme, fins i tot més seriosa que la mateixa redacció d’un discurs històric.

Així les coses, i per recapitular, l’edició de fonts escrites resulta ser una tasca complicada, poc agraïda, destinada per a un públic reduït, d’entrada, que exigeix d’una formació ben qualificada. Potser per això, perquè editar documents demana esforç i dedicació, amen d’amplis coneixements, està tan poc reconeguda pels criteris d’avaluació de la recerca actual. Un bon exemple, un més, de la insensatesa que ens governa. És incomprensible, i deuria resultar inadmissible, que l’edició d’un registre de cancelleria de l’ACA tinga menys valoració que una publicació de deu planes en la revista de no sé quin centre d’estudis de no sé quina comarca. Sospite que els que estableixen aquests criteris no en fan massa, d’edicions.

I a propòsit de criteris, deuríem parlar dels criteris d’edició. D’entrada us diran que poden variar, que no són exactes i que no hi ha una norma clara, fixada i acceptada per tots, i que, per tant, no es pot dir que això o allò no està bé. És veritat que d’acord amb el tipus d’edició que es pretenga fer, les formes de l’edició varien, però això no vol dir que qualsevol cosa val i tot per l’aire. Insistisc, hi ha una clara diferència entre la simple transcripció i una bona edició. El resultat final pot variar en funció de si es tracta d’una edició per a filòlegs d’una d’altra per a historiadors. Fins i tot açò mateix és qüestionat per alguns professionals, encara que entenc que a fi de facilitar la tasca d’uns i d’altres, s’opte per adaptar l’edició. Siga com vulga, hi ha una sèrie de pautes que, de no seguir-les, el que es manifesta és desconeixement, per molt que aquest es dissimule amb excuses. És veritat que aquest treball té molt d’erudició i, per tant, aquesta on ens porta, però també és cert que ens cal una mica més de comprensió de les societats de l’Antic Règim i dels seus rastres documentals.

En els darrers anys he tingut la sort de participar en diversos projectes d’edició de textos. El més destacable de tots ells ha estat la col·lecció documental sobre el noble valencià Hug de Cardona. Per descomptat, no recull tots els documents relatius a aquest membre de la petita noblesa però sí tots els que en el seu moment vam trobar. Una tasca així no podia ser realitzada únicament per una persona. L’equip el formàvem Vicent Royo, Noelia Rangel i jo mateix sota la direcció del professor Ferran Garcia-Oliver, qui també va participar de les transcripcions. Ací trobareu una gran varietat de tipus documentals, cadascun amb les seus pròpies característiques: protocols notarials, pergamins que contenen presses de possessió o censals, processos de Governació, manuals de Consell, sessions de Corts, llibres de comptabilitat senyorial, arrendaments de delmes, entre d’altres. Les més estranyes abreviatures, dels ritmes i les formes de la llengua, les particularitats de cadascuna de les institucions de les quals emanen aquests documents són algunes de les lliçons que vam poder aprendre gràcies al mestratge i la supervisió de Ferran Garcia-Oliver.

Al mateix temps tenia en marxa un altre projecte editorial amb el meu col·lega i amic Daniel Muñoz, l’edició dels registres notarials de Miquel Llagària, un notari de Sueca de la segona meitat del segle XVI. Les diferències amb el projecte anterior, que gairebé ha estat coetanis durant molt de temps, eren nombroses i significatives, però es poden resumir en una clara idea: ací no hi havia ningú que supervisara el treball. Totalment sols, amb els nostres coneixements i les nostres mancances. I aquesta sensació, què us diré, dóna una mica de desassossec. Més encara quan tota una sèrie de problemes externs fan més difícil la tasca i la dilaten durant anys, a més de les pròpies circumstàncies. És veritat que el producte final se n’ha beneficiat de l’experiència i els coneixement adquirits amb el pas del temps però sens dubte, els anys passats han jugat en la nostra contra, fent i refent, preguntant a uns i a d’altres. Deixe les anècdotes que el malaurat Miquel Llagària ens ha provocat, però em quede amb el que hem aprés. De vegades hi passàvem una hora o més a fi de trobar la millor opció, d’altres la solució era fruit d’una conversa amb algú abans de pujar a l’autobús. La conclusió final està clara: 1), només sé que no sé res. I 2), si més no als protocols notarials, tota ratlla té la seua explicació, el seu significat. Finalment, gràcies a la faena ben feta, crec, i a l'ajut de Vicent Olmos i Antoni Carrasquer, el projecte ha vist la llum.

A la Universitat de València, el seu servei editorial, PUV, va encetar fa uns deu anys, em sembla, una col·lecció de publicacions de textos històrics sota el títol Fonts històriques valencianes. Cal apuntar que els documents editats no es limiten als segles medievals sinó que també abasteixen l’època moderna i alguna cosa d'antiga. Els llibres són de format més bé gran, amb paper de bona qualitat i, només durant els primers anys, amb coberta amb solapa. Aquests llibres són més aviat una eina per als historiad@rs que no lectures per a vora mar. Malgrat tot, molts volums de la col·lecció han pogut comptar amb el suport financer d’ajuntaments i d’altres institucions més o menys vinculades amb el document en qüestió, a fi de fer el llibre mínimament viable atès que es tracta d’un producte car i de difícil circulació. Així, gràcies al compromís de PUV i als diners d’ací i d’allà, s’ha aconseguit consolidar una col·lecció que ja supera la cinquantena de volums. En efecte, es tracta de llibres força reconeguts no només a l’àmbit valencià sinó encara a tot l’estat espanyol i fora de les seues fronteres.

Ara bé, l’edició de textos comptava ja amb una llarga tradició dins la historiografia medieval valenciana. En temps enrere cal destacar-hi el treball que Manuel Dualde Serrano va dur a terme d’ençà la guerra fins la seua mort, a finals dels anys 50. És cert que no va editar cap text en vida però les seues edicions foren publicades pels seus deixebles anys després del seu òbit. Més important que això fou l’impuls i la formació que va donar als que hi vindrien darrere, entre d’altres Josep Camarena i Amparo Pérez. En efecte, fins i tot en un àmbit local, allunyat de qualsevol erudició i producció científica Camarena va primar l’edició de textos relatius a la història de la comarca de la Safor que no la publicació de monografies. En aquesta tradició, l’arribada d’Antonio Ubieto no va suposar un trencament clar i rotund perquè ell va mantindre aquesta política d’edició de textos, llevat del fet que els materials per publicar en lloc de referir-se a València o el seu regne versaven sobre altres territoris. Anys més tard arribarien els treballs de Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot que foren, també en aquest camp, precursors. A ells caldria afegir les publicacions de José Hinojosa, tot i el vessant provincialista d’algunes d’elles. Els mancava, però, a tots una visió de conjunt, un element aglutinador que homogeneïtzara les publicacions tant en el contingut com en el contenidor. Fonts històriques valencianes ha salvat aquest obstacle posant a la mà dels investigadors un nombre ben ample de documents de diversa naturalesa i procedència. Cal continuar, però.

Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (I). Els inicis en 2012

Un esdeveniment està sacsejant a hores d'ara el medievalisme valencià. I és que per primera vegada el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, de la mà d'Antoni Furió, ha organitzat un seminari continu a la manera anglosaxona. Per la sala d'actes del departament han de passar, entre octubre de 2012 i desembre de 2014, tots els medievalistes valencians, o que fan recerca sobre el País Valencià (vegeu ací el programa). Dues idees s'escauen d'això. Primer, la interdisciplinarietat de la trobada: historiadors documentalistes, arqueòlegs i paleògrafs; historiadors de la llengua i de l'art... Tots poden sotmetre la seua recerca a la crítica dels col·legues. I d'aquesta idea es desprèn la segona amb la qual naix aquest seminari, ja que no es tracta d'una conferència ni d'una trobada per rebre felicitacions, sinó que es vol fomentar el debat i la discussió científica i es volen aportar noves perspectives d'anàlisi al company. Per la nostra banda, volem destacar la participació dels medievalistes de la resta d'universitats valencianes, i especialment dels de la Universitat d'Alacant, ja que la col·laboració entre els historiadors de qualsevol punt del país hauria de ser molt més fluida si volem un medievalisme valencià potent.

La continuïtat del seminari en el futur, després de dos anys d'intervencions, dependrà de l'èxit d'aquesta primera experiència i de que els objectius s'acomplisquen. Esperem que siga per a molt de temps i que esdevinga l'inici d'una nova etapa que acabe amb la inèrcia individualista que en els darrers anys estava abocant el medievalisme valencià a una certa mediocritat. Nosaltres, en definitiva, volem aprofitar el post de hui, que tanca el blog abans de vacances, per a realitzar un balanç de les sessions que s'han fet fins ara en l'any 2012. Des de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver, que va obrir el seminari a l'octubre, fins a la de Vicent Baydal, l'únic doctor per ara del Grup Harca, que ha tancat el primer torn abans de Nadal.

El seminari es pot seguir per twitter setmanalment

Ferran Garcia-Oliver: Elits camperoles a l’ombra de la ciutat de València: els Castrellenes

La primera sessió va arrancar el passat 15 d'octubre de la mà de Ferran Garcia-Oliver i una quinzena de persones que assistiren com a públic, en la seua major part professors del departament. En aquesta ocasió el catedràtic de Beniopa analitzà l'economia del camperolat benestant de l'horta de València a partir d'un encant que va realitzar la família dels Castrellenes a principis del segle XV, la qual pogué localitzar fa més d'una dècada. El pas del temps li ha permès concentrar més referències sobre l'esmentat llinatge, de manera que la seua visió s'amplia més enllà d'aquest document. A partir de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver es va discutir sobre el concepte de camperolat, i de les diferencies que clavillen aquest col·lectiu, més encara en el cinturó d'horta que envolta la ciutat de València en el qual es concentren les sinergies de tot un país. En aquest sentit, l’especialització del treball, i també la gran quantitat d’activitats econòmiques que es duen a terme en una gran ciutat com València, afavoreix una forta estratificació del camperolat. Al mateix temps, però, ofereix un ampli ventall de negocis i treballs que permeten diversificar l’economia. Així Garcia-Oliver ha pogut documentar alguns membres comerciant amb grans quantitats de reble. La història dels Castrellenes posa damunt la taula el paper de la família als temps medievals, especialment entre els sectors benestants. A fi de garantir la pervivència del patrimoni en mans de la família, els Castrellenes despleguen totes les accions legals possibles: són els parents qui adquireixen les terres (per cert, no com deia G. Levi, a un preu inferior del mercat), exerceixen cures i tuteles, i arrenden els molins. Solidaritats que miren de garantir l’èxit de la família. Per a més detalls, us remetem a la publicació del treball que estarà enllestida pròximament. (FA)

Ferran Garcia-Oliver

Carmel Ferragud: La medicalització de les administracions de justícia en la València foral

El 22 d'octubre Carmel Ferragud parlà davant d'una desena de persones sobre l'ús de la medicina en la Justícia de la València foral, una audiència que podria haver estat molt més àmplia si, com li suggerí Antoni Furió, haguera titulat la xarrada El CSI de la València foral. Més enllà de les bromes, Ferragud exposà les primeres valoracions del projecte en el que treballa ara, juntament amb la investigadora científica del CSIC María Luz López Terrada, sobre l'evolució dels peritatges forenses i la participació dels metges en els casos judicials valencians dels segles medievals i moderns. La primera intervenció coneguda data de 1304, a Cocentaina, quan dos barbers i un físic intervingueren en la "dessospitació" o peritatge de les ferides d'una causa amb sang. Això ve a coincidir, precisament, amb la "revolució mèdica" que es produí en la segona meitat del segle XIII, gràcies als nous coneixements i a les noves formes d'aprenentatge i exercici de la medicina que difongueren les universitats a partir de la recepció de les obres clàssiques de Galè i Hipòcrates. Així, els practicants de la medicina, és a dir, els barbers o cirurgians –que donaven l'atenció primària a la població– i els físics o metges –especialitzats en els diagnòstics– passaren a ser requerits pels oficials de justícia a l'hora de peritar indemnitzacions, establir l'evolució de les ferides dels detinguts, determinar les causes de la mort, etc. Les autoritats públiques i els drets civil i canònic atorgaren importància a la participació dels professionals de la medicina en l'administració de la justícia i aquesta funció, analitzada al llarg dels segles, és la que actualment estudia Carmel Ferragud. De segur que ben prompte en podrem veure publicats els primers resultats. (VB)

Carmel Ferragud

Pau Viciano: La funció econòmica del crèdit a curt termini. El País Valencià al segle XV

El 29 d’octubre Pau Viciano abordà davant de més de 30 persones el tema del crèdit a curt termini, tot i que parlà, en realitat, d’una investigació molt concreta: el buidatge de les obligacions registrades al llarg de l’any 1499 davant el justícia civil de Castelló de la Plana. Una vila que llavors comptava amb uns 500 focs, dels quals, entorn d’un 60% eren llauradors, un 20% artesans, un 15% “burgesos” (mercaders, notaris, botiguers) i un 5% clergues o cavallers d’origen mercantil. S’hi registraren fins a 320 compromisos a pagar una suma determinada en metàl·lic (el 80%) o en forment (el 20%) en un període breu de temps (normalment 10 dies), vinculats a préstecs i sobretot a compres a crèdit. Es tractava de contractacions d’una quantitat relativament baixa dins del mercat general del crèdit, d’uns 50 sous de mitjana, molt menys que per exemple els censals, i que es circumscrivia quasi per complet a la mateixa vila de Castelló o les poblacions més properes. En tot cas, era un mercat bastant actiu, ja que fins a un 40% dels habitants de la vila hi estigueren implicats durant aquell any, amb importants diferències: els prohoms, botiguers i cavallers eren els principals fiadors, mentre que els que adquirien els deutes eren bàsicament llauradors i alguns artesans. En aquest sentit, l’aportació més notable de l’anàlisi de Viciano va ser la diferenciació entre les operacions dirigides a la inversió (adquisició de terres, animals, matèries primeres i serveis per a la indústria tèxtil) i les destinades al consum (compra de blats o de roba). El resultat, és clar, en favor de les primeres: fins a un 75% eren operacions d’inversió. Únicament quedaren dues qüestions més obertes: ¿per què només hi ha constància del pagament d’un 25% de les obligacions? la morositat era tan alta? i ¿per què les obligacions es registraven en moltes ocasions davant del notari i no del justícia civil, si el primer era de pagament i el segon gratuït? (VB)

Pau Viciano

Ferran Esquilache: L’arqueologia hidràulica en les gran hortes fluvials. Els orígens andalusins de l’horta de València i la seua evolució després de la conquesta de Jaume I

El 5 de novembre, davant d'unes 35 persones, Ferran Esquilache mostrà els avanços realitzats en l’anàlisi de les grans hortes andalusines, i en concret de l’horta de València. A la seua intervenció abordà, en primer lloc, de manera breu, els principis teòrics de l’Arqueologia hidràulica; i, en segon lloc, l’estudi de determinats casos pràctics en grans hortes que van molt més enllà del que s’havia dit fins ara. Així, a través de l’anàlisi de diversos exemples permetia establir una periodització de la construcció dels diversos espais d’horta andalusins localitzats i, en conseqüència, de l’arribada a València de nous contingents humans. Gràcies a una gran tasca de reflexió, d’observació pràctica i del treball de camp que encara es pot realitzar en una zona gairebé destruïda, Ferran Esquilache ha assajat l’establiment d’un model de construcció dels distints espais d’horta que conformen el sistema hidràulic. Així, parlà de tres fases distintes, amb diferències notables entre elles, tant en la morfologia com en l’estructura de les zones de reg. Segons aquesta divisió, cada fase correspondria a una etapa distinta en el llarg procés de construcció del complex sistema hidràulic que trobarien en funcionament els feudals, les ampliacions dels quals són fàcilment identificables. Foren aquests els dos aspectes que vehicularen el debat posterior. S’aportaren diversos punts de vista sobre la caracterització de la societat andalusina i, especialment, sobre la influència o no de l’estat en la construcció dels sistemes hidràulics. Açò entroncava directament amb la qüestió certament polèmica de les fases o etapes en la dita construcció. S’argüí, per part dels assistents, que sense cronologia ni registres arqueològics que puguen verificar-ho resulta ben difícil establir una periodicitat més o menys exacta que estiga relacionada amb les transformacions socials, polítiques i econòmiques que es produïren a Alandalús. Tanmateix, a l’espera de l’arribada d’uns mínims indicis per poder dur a terme aquesta tasca de periodització cronològica, Ferran Esquilache ha proposat ja una hipòtesi inicial per a començar a treballar sobre ella, i així rebatre-la o confirmar-la amb estudis posteriors. (VR)

Ferran Esquilache

Manuel Ruzafa: La comunidad mudéjar en la sociedad valenciana bajomedieval

El 19 de novembre fou el torn de Manuel Ruzafa, que va haver de realitzar la seua intervenció a la Sala de Juntes de la Facultat per la gran assistència de públic. El doble del que ha estat habitual. Va dedicar el temps inicial a fer un repàs a la seua trajectòria d'investigació, centrada en el tema dels anomenats mudèjars. Primer els de la moreria de València, entre finals del segle XIV i la primera meitat del XV, fins a l'assalt de 1455 al qual va dedicar-hi el seu primer estudi. I en els darrers anys també als mudèjars d'altres moreries urbanes com Xàtiva i Alzira. Així, la seua intervenció, que estava enfocada a la discussió posterior, va consistir en donar algunes pinzellades al voltant de diversos temes de treball, com ara les estructures familiars i les seues activitats econòmiques, la seua relació amb els cristians valencians, les vinculacions econòmiques i culturals amb els musulmans de Granada i el Magrib, i finalment l'exclusió social del grup mudèjar en el conjunt de la societat. Amb tot, un tema concret va planejar sobre la resta al llarg de tota la intervenció, i a més va centrar bona part de la discussió posterior: l'oligarquia mudèjar. La recerca de Manuel Ruzafa s'ha centrat, principalment, en el grup oligàrquic de mercaders que dominava les moreries urbanes. I aquest grup de l'elit, com ara els coneguts Xupió i els Ripoll, sembla que actuaven igual que l'elit dirigent cristiana, ja que estaven units entre ells mitjançant llaços familiars. A més, la seua riquesa estava basada en el comerç, intervenint en el mateixos negocis que l'elit mercader cristiana, tot i destacar el seu paper en la ruta magrebina. Però la seua condició de sotmesos els impedia prosperar en l'escala social de l'oligarquia del regne, per la qual cosa les principals famílies mudèjars acabaven convertint-se al cristianisme per a integrar-se completament en l'elit, o més a sovint acabaven emigrant al nord d'Àfrica. En relació a això últim, un altre dels aspectes comentats fou el de la gran capacitat de moviment dels mudèjars entre la jurisdicció reial i senyorial, o entre els mateixos senyorius. (FE)

Manuel Ruzafa

Javier Martí: Aigua i desenvolupament urbà a Madinat Balansiyya

El 26 de novembre unes trenta persones assistiren a la intervenció de Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, que va parlar dels darrers coneixements que ha proporcionat l'arqueologia urbana sobre la ciutat de València entre l'inici de la descomposició del món antic i l'inici de l'època califal. És a dir, dels coneguts com a segles obscurs alt-medievals, abans i després de l'arribada dels musulmans a una ciutat boirosa, reduïda i desdibuixada. Durant tot aquest període la ciutat es caracteritza pel reaprofitament de la pedra dels antics edificis monumentals, detectada a nivell arqueològic per una gran quantitat de foses d'espoli escampades per tota la ciutat. Això, és clar, denota la desaparició de les estructures econòmiques i socials capaces de mantindre les vies de comunicació i l'ús de les pedreres; però alhora, com defensa Martí, és també un signe de vitalitat constructiva, encara que siga amb materials reutilitzats i tàpia de terra. Una de les operacions urbanístiques detectades del segle IX és la construcció d'un barri artesanal junt a l'antiga catedral paleocristiana i posterior mesquita major. Aquesta associació entre centre religiós i civil, així com la morfologia constructiva de les estructures, podrien ser típiques d'algunes mudun del període, segons es desprèn del paral·lel detectat a Amman, Jordània. Bona part de les actuacions detectades tenen a veure amb l'aigua. L'aqüeducte romà del carrer Quart, que abastia la ciutat antiga, sembla que havia quedat semi-abandonat en època visigòtica, i que es va reaprofitar durant els primers segles del període musulmà per a portar aigua a la presumpta zona àulica on estarà situat l'alcasser del segle XI. Igualment, fa uns anys es va trobar un molí anterior al segle X, relacionat amb el sistema hidràulic de la séquia de Rovella, i una zona d'adoberies al nord de la ciutat, abastides d'aigua pel mateix sistema. En definitiva, cada vegada és més evident que València està deixant de ser una ciutat d'ombres en l'anomenat període paleoandalusí, que semblava deserta per les fonts escrites, per a descobrir-nos que hi havia vida i activitat urbana. Però també és cert que ens resta molt encara per saber. (FE)

Javier Martí

Manuel Benítez Bolorinos: La segunda constitución del Reino de Valencia. Los privilegios de Jaime II: municipalismo y monopolios urbanos

El 3 de desembre el professor associat de la Universitat d’Alacant Manuel Benítez Bolorinos exposà a una vintena d’assistents una part substancial de la seua recent tesi doctoral sobre El reino de Valencia en tiempos de Jaime II. Poderes urbanos y estructura territorial. En concret, se centrà en les transformacions de tipus institucional, fiscal i territorial produïdes en l’àmbit urbà durant aquell llarg regnat, de 1291 a 1327, que es poden resseguir a través de la concessió de privilegis reials o mesures de gràcia. Per exemple, explicà els canvis experimentats en el justiciat i la juraderia de la ciutat de València i d’altres viles, així com en molts altres oficis municipals menors. També destacà la introducció de les primeres imposicions indirectes en la fiscalitat urbana per tal d’organitzar armades que ajudaven el rei en les guerres mediterrànies, així com el repartiment entre rendistes, mercaders i ciutadans dels monopolis del patrimoni reial, com ara els molins, forns, carnisseries, pescateries, obradors, banys, etc. Finalment, remarcà que el regnat de Jaume II fou el que inicià la “domesticació de la noblesa” a través de l’apaivagament de la revolta de la Unió –que implicava els cavallers valencians d’origen aragonès‒, l’expansió bèl·lica i la concessió d’honors i rendes monetàries. Amb tot, malgrat l’esforç sintetitzador realitzat per Benítez Bolorinos, en el debat posterior fou qüestionat parcialment el seu mètode d’investigació, ja que l’arsenal de dades que hi aportà provenia exclusivament d’una única font: la sèrie Graciarum de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, consistent en 39 registres de la cancelleria reial de Jaume II. Tot plegat, la discussió serví per posar de manifest que en la recerca històrica són plenament necessaris la interacció de les fonts i la profunda contextualització de les informacions manejades. (VB)

Manuel Benítez Bolorinos

José María Cruselles: Inquisición y conversos en la Valencia del siglo XVI

El seminari impartit per José María Cruselles el 10 de desembre davant d’unes 20 persones girà entorn d’una única peça documental, que serví per a analitzar la història de la repressió inquisitorial contra els conversos de València entre finals del segle XV i començaments del XVI. El Tribunal de la Inquisició valencià ‒un dels pocs que ha conservat un arxiu territorial propi‒ es creà a finals de 1481 i durant 10 anys funcionà a colp d’edicte de gràcia, cridant als que vulgueren autoinculpar-se d’heretgia criptojudaica, abjurar i delatar a altres sospitosos, a canvi d’una rebaixa de les penes. Aquest fou el principal instrument d’identificació inquisitorial fins a 1491, però a partir de llavors els edictes de gracia perderen la seua efectivitat, de manera que el Tribunal començà primer a tancar casos per fugida ‒per liquidar-ne els béns i relaxar els culpables en efígie‒ i a fixar-se posteriorment en els “cristians nous” que havien arribat a València després de l’ordre d’expulsió de 1492 ‒a la capital valenciana no hi havia hagut conversions aleshores, ja que oficialment no hi havia jueus des del pogrom de finals del segle XIV. Tanmateix, a partir de 1502 els processos tornaren a decaure, de forma que la Inquisició, per a evitar el seu caràcter teòricament provisional, començà a obrir causes contra sospitosos ja difunts i tot just en aquest context, entre 1505 i 1507, s’elaborà el document analitzat per Cruselles: un cens de famílies judeoconverses de la ciutat de València, casa per casa i parròquia per parròquia. Desgraciadament, ens ha pervingut incomplet, tot i que cobreix més de la meitat de l’urbs i suma fins a 345 focs, que s’han pogut reconstruir amb la seua localització, els seus vincles familiars, els seus oficis, la seua relació prèvia amb la Inquisició, etc. En definitiva, l’estudi del cens ‒que apareixerà publicat al llarg de 2013‒ permet la distinció de dos grups principals de conversos a València: d’una banda, els descendents de l’antiga jueria, que mantenien estretes relacions entre ells, es dedicaven al comerç i l’artesania, i s’havien vist afectats per l’actuació de la Inquisició; i, d’una altra banda, els jueus convertits en vida i arribats a València a finals del segle XV, sobretot des d’Aragó i Castella, que no es relacionaven entre ells ni amb els conversos locals, trobant-se dispersos per la ciutat entre les classes baixes de l’artesanat. (VB)

José María Cruselles

Vicent Baydal: Els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV)

El 17 de desembre, Vicent Baydal exposà davant d’una vintena de persones els principals resultats de la seua tesi doctoral, llegida el juny de l’any passat, sobre els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó durant els segles XIII i XIV, amb especial atenció al cas del regne de València. En primer lloc, oferí una definició del pactisme com el sistema de regulació del poder entre el rei i el regne, és a dir, el diàleg establert entre la monarquia i la societat política per dur endavant el govern del territori. Apuntà també que el pactisme es fonamentava en quatre estructures bàsiques: l’ordenament jurídic, les assemblees parlamentàries, els sistemes fiscals i les institucions de govern i de justícia, les tres primeres de les quals foren analitzades en la seua tesi, treballant fonamentalment amb documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Al seminari explicà les diferències estructurals entre els pactismes de Catalunya, d’Aragó i del regne de València, per al qual parà una especial atenció a l’evolució de les Corts, que dividí en dues etapes. Proposà una primera fase entre 1238 i 1330 en què la noblesa dificultava el funcionament de les assemblees parlamentàries, reivindicant els seus drets i la pervivència dels Furs d’Aragó. Aquesta etapa finalitza amb la unió foral proclamada en les Corts de 1329-1330 i la concessió del primer donatiu general pagat per tots els estaments. Des d’aquest moment i fins 1365 s’ha de situar la segona fase, on es produeix la consolidació de les Corts com a fòrum de negociació col·lectiva, especialment després de superar la revolta de la Unió i de l’esclat de la guerra amb Castella, quan es consolida la representativitat estamental i es generalitza la concessió de donatius generals. A partir d’aquestes bases, Vicent Baydal proposa que és en la dècada de 1360 quan s’estableix el “pactisme” segons el definí Francesc Eiximenis, qui descrigué les obligacions del monarca: respectar les lleis de la terra, no imposar nous tributs unilateralment, no alienar el patrimoni i no fer la guerra sense el consentiment de les Corts. Finalment, Vicent Baydal oferí també una sèrie de possibilitats d’estudi a partir del treball ja fet, que intentarà abordar en el marc del projecte que desenvoluparà a la universitat d’Oxford a partir del proper mes de març. (VR)

Vicent Baydal

Finalment, després d'aquest primer balanç, des del Grup Harca només ens resta desitjar-vos a tots que tingueu un Bon Nadal i un millor Any Nou. Ens veiem de nou al gener.

Alfons d'Aragó, l'ambició contra la dissort

Escut d'Alfons d'Aragó, I duc de Gandia

Amb la conferència de Ferran Garcia-Oliver, dijous passat, es tancava el cicle sobre la figura i el temps d’Alfons el Vell que durant les darreres setmanes ha tingut lloc a la Casa de la marquesa de Gandia, com ja vam tindre oportunitat d’anunciar ací mateix. Amb tot, volia esperar que el cicle finalitzara bans d’oferir unes valoracions, i per això el post de hui, així que sense més entrem en matèria. L’avaluació general que faig del cicle és altament positiva, atesa la resposta magnífica de la ciutadania. Això no obstant, no m’abstindré de fer alguns comentaris. El cicle no sols pretenia analitzar la figura d’Alfons d’Aragó (d’Aragó i prou, que això d’Aragó i de Foix no procedeix) sinó també el temps; bàsicament, la segona meitat del segle XIV, i el país que va viure. És per això que les perspectives havien de ser diverses, complementàries i, sobretot, atractives per a un públic no especialitzat.

La Pobla d'Ifac és un bon observatori sobre el que plantejar hipòtesis sobre la formació de viles noves al regne de València

La mirada dels ponents s’ha fixat primer sobre l’urbanisme de Gandia, sobre el consum de la cort ducal, sobre el paper militar d’Alfons el Vell, així com la seua candidatura al tron del Corona d’Aragó i, finalment, sobre la pròpia família ducal. L’observatori local, per tant, ha estat el fil conductor al llarg de totes les intervencions. Tampoc vaig a desengranar totes i cadascuna de les xarrades, encara que sí m’agradaria destacar alguns aspectes. Com deia, en la primera de les intervencions Carles Miret i Vicent Olaso feren una anàlisi de les transformacions urbanístiques de la vila de Gandia durant el temps del nostre personatge, tot sorprenent els assistents amb una nova teoria a propòsit de la fundació i posteriors alteracions de l’esmentada vila. Val a dir que, possiblement pel seu títol, arquitectes i constructors feren acte de presència, sense saber el que anaven a trobar-se.

El que els col·legues Olaso i Miret proposen és, a grans trets, que la planta originària de Gandia no fos trapezoïdal, o octogonal adaptada al terreny si voleu, sinó que des de la seua fundació tingué una orientació longitudinal. Segons la seua hipòtesi, la vila s’extendria en sentit vertical com he dit des del portal de València, al nord [actual plaça de les Escoles Pies] fins al pont d’Oliva, al sud, tot incloent el que desprès, al temps d’Alfons el Vell, seria el raval. Per descomptat, caldrà esperar a la publicació del treball per a una millor comprensió, i sobretot una millor argumentació. Malgrat tot, a mi em sembla una teoria força agosarada, i no sóc l’únic. Olaso i Miret van afirmar que si bé no disposaven de tots els elements per sostenir amb contundència la seua teoria, tampoc hi havia suficients arguments per a tombar-la. Discrepe. És obvi que no posseïm proves definitives per a fixar els orígens de les viles de conquesta o pobles noves. Ara bé, algunes indicacions, comparacions i simples observacions sí que és poden fer. Aquesta vila longitudinal, quines dimensions tindria? I aquestes mesures es corresponen amb la resta de viles que coneixem del segle XIII? Estaria murada? Si és així, quines evidències hi ha? En aquest sentit, per exemple, la muralla creuaria perpendiculament l’actual Passeig de les Germanies (les quals no tenen a veure res amb els alemanys, per si el traductor fa de les seues). I desprès de les obres fetes a la zona no sembla haver cap evidència que permeta afirmar-ho. Esperem amb impaciència el seu treball.

En la penúltima conferència Rafael Narbona posava de manifest les aspiracions d’Alfons d’Aragó, ja vell i sofrint de poagre, al tron de la Corona d’Aragó. En efecte, el duc de Gandia va fer tots els possibles diplomàtics per aconseguir el suport de les institucions del regne i de la ciutat de València. Malgrat tot, el fet de no mobilitzar tropes, com sí feren la resta de candidats, i la feblesa dels seus suports, donada la seua edat avançada, feren rodar els seus somnis. Ara bé, provar de convertir-se és una bona mostra de l’ambició d’aquest personatge. El fill renuncià a qualsevol dret a la corona donat que no comptava ni amb els diners ni amb els soldats per seure al tron, conformant-se amb recuperar les possessions que el seu pare i sa mare li havien sostret amb les donacions a altres membres de la família i a Joan de Lluna.

Guerrers de la Corona d'Aragó

La darrera sessió analitzava la família ducal. Ferran Garcia-Oliver va posar sobre la taula alguns dels tòpics que sobre els primers ducs de Gandia s’han versat de forma gratuïta pels falsaris d’aquest ofici. És cert que la relació entre pare i fill, Alfons el Vell i el Jove, darrerament fou nefasta. Ara bé, Garcia-Oliver va demostrar que això no es devia a l’empresonament de vint-i-dos anys que patí el Jove. Més aviat, era el resultat d’una concatenació de fets que acabaren per damnar les possibilitats del fill. Res nou, fa unes setmanes l’actual príncep de Gal·les ha manifestat que està fartant-se d’esperar, ja que com sa mare, la reina d’Anglaterra, no va de caça, no ha de fer front als elefants. Això mateix li degué passar a Alfons el Jove, que veia com el pare sobrepassava la vuitantena, una barbaritat a l’edat mitjana. També va quedar de manifest que les relacions, les dolentes relacions, entre mare i fill no eren el resultat d’aquest conflicte, almenys no únicament, sinó més aviat de les aspiracions i desitjos de Violant d’Arenós, muller d’Alfons el Vell. Ara per ara només podem albirar la forta personalitat de la primera duquessa de Gandia i requereix, amb urgència, d’una mirada més profunda i particular, no només des de una perspectiva eminentment local, sinó en favor d’un millor coneixement de la noblesa valenciana, i del paper de les dones en els cercles de l’alta aristocràcia. Una altra novetat que Garcia-Oliver va posar sobre la taula és el comportament de Pere Marc, qui sembla que durant els darrers anys de vida s'allunyà fortament del qui havia estat el seu senyor i prengué part per Alfons el Jove.

Les ardors de la carn

Finalment, el públic ha estat divers. Convé assenyalar l’absència de la classe política en general. Em sembla vergonyós que únicament el regidor de cultura s’ha molestat en acudir. Això posa de manifest els seus interessos, no solament polítics sinó també personals. Que tenint possibilitat d’acudir a cinc conferències, no ho hagen fet a cap vol dir que a aquesta gent poc li interessa la seua pròpia història, més enllà de fer-se la foto quan toca. Si la seua condició de polítics els obligava a acudir-hi, com acudeixen a gran quantitat d’actes d’un altre tipus, com a ciutadans s’espera un altre comportament. També em sembla significativa l’absència dels professors d’història de secundària. Únicament un parell han estat presents en alguna sessió, tot portant-se amb sí tota la canalla. Supose que no els agrada els temps medievals o que tenien coses més interessants a fer, què us diré. Però cal afavorir aquest tipus d’iniciatives més encara en els temps deixats de la mà de Déu que ens ha tocat viure, perquè si són gratuïtes per al públic no ho són per a les institucions ni per als que les organitzen.

Públic en la conferència de Rafael Narbona

Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver a Girona en 1985

Potser parlar d’escola historiogràfica, com ja deia fa uns anys Pau Viciano, siga massa arriscat, però no hi ha dubte que aquell congrés ala freda ciutat de Girona el 1985 va marcar el baptisme de foc d’un grup de recerca especialitzat en el món rural valencià d’època medieval. Aquest equip estava format per Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. Es mire com es mire, el seu treball resultava del tot trencador. En clau internacional, situava al mapa historiogràfic un nou observatori on analitzar els processos que s’estaven estudiant a bona part d’Europa. La ruptura, però, era més clamorosa de portes endins. Es posava fi així a més de trenta anys d’aïllament i paràlisi historiogràfica que va patir el medievalisme valencià des de la mort de Manuel Dualde Serrano i la desintegració del seu equip de treball. Lluny de limitar-se a la simple imitació, la triada de joves medievalistes abans esmentada va saber prendre el bo i el millor de les historiografies europees. Les reflexions historiogràfiques de Marc Bloch, Witold Kula i Rodney Hilton, l’atenció a les classes populars de Georges Duby, l’espai viscut de Rinaldo Comba, entre d’altres elements. Ara bé, pujar als altars de l’erudició científica el propi espai era, alhora, una novetat historiogràfica i un compromís amb la societat valenciana del moment. Això d’estudiar els camps que hom trepitjava, el monestir que havia estat un magatzem de taronges o el propi poble que t’havia vist créixer era, també, una forma de despertar consciències. I és que els bons historiadors sempre han mantingut un diàleg fluid amb la societat contemporània, penseu amb Marc Bloch, per exemple.

La intervenció conjunta d’Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver ben bé es pot considerar tot un programa de recerca historiogràfica sobre el feudalisme i, particularment, sobre la societat rural, que complementa l’article publicat uns anys abans a Madrid amb el títol “Algunas consideraciones acerca del feudalismo valenciano”. Si en aquest treball primigeni els autors miraven de definir els elements bàsics del feudalisme a terres valencianes, a Girona proposaven de “bastir un únic model, amb totes les matisacions i particularitats locals que es vulga, que siga capaç d’explicar la transició d’una societat islàmica a una nova cristiano-feudal, però fóra desitjable davant les múltiples semblances i coincidències en els casos balear,valencià i murcià”. En aquest cas, endemés, insisteixen en tres aspectes que havien deixat fora anteriorment, d’una banda, la petita explotació, i per altra, tindre en compte la variant demogràfica i la variant comercial.

La petita explotació es considera hegemònica, tant al rerepaís com a les planes de la costa, especialment ja als segles XIV i XV. Unes explotacions majoritàriament inferiors a les 5 ha. i força fragmentades,que poc tenen a veure amb les grans explotacions del segle XIII. Malgrat tot, però, els dos autors amb perspicàcia assenyalen ja aleshores la importància que tenen els treballs complementaris per a la família camperola, tasques vinculades no únicament al camp sinó també a la indústria i comerç d’àmbit rural. Ara bé, si la petita explotació resulta dominant en termes absolut, no ho és des d’un punt de vista relatiu. Les grans explotacions, “bastant superiors a les 10 ha.”, en mans d’unes poques famílies, això que anys desprès hom ha vingut en denominar «elits rurals», representaven proporcionalment una major quantitat i sobretot les terres de major qualitat. Com les investigacions més recents han demostrat, aquests grups benestants no representen més del 10% de la comunitat. Els trets bàsics d’aquest col·lectiu: terres, lloguer de cases, certes activitats artesanals i el recurs als censals. Són aquestes famílies les que pertanyen als llinatges més nombrosos i arrelats amb més força a la comunitat.

Pel que fa a la importància del capital urbà i el paper dels comerciants internacionals a terres valencianes, els autors posen l'accent sobre els agents estrangers a l'hora d'explicar la seua arribada, com si els elements locals no tingueren res a dir. Els treballs posteriors han vingut a assenyalar la importància de les característiques pròpies de la societat valenciana a l'hora d'entendre el desenvolupament i la integració de l'economia valenciana en els circuits del comerç internacional.

No vaig a desgranar fil per randa la comunicació, només pretenia oferir un simple tast de la seua rabiosa originalitat i del seu caràcter sagaç ja cap al 85. Cal tornar als clàssics i, sens dubte, aquesta intervenció ho és. Per altra banda, no està de més, pense, assenyalar les anècdotes que, vistes ara, tenen la seua gràcia. Algú pot imaginar cap president de taula hui en dia que no sàpiga qui és Ferran Garcia-Oliver i qui és Antoni Furió? Fixeu-vos en els primers minuts la veu fora de micro. Tampoc deixeu d’atendre les intervencions en el debat de Miquel Barceló. I com diu el propi Furió, sembla que fou la frase del congrés, “això és tot”.

HC III, el comiat del cavaller

Ahir mateix el company Vicent Royo deixava al Servei de Publicacions de la Universitat de València les proves d’impremta i els índexs del tercer volum i últim de la col·lecció diplomàtica relativa a Hug de Cardona. Per als que ens seguiu més de prop supose que no caldran massa presentacions, però no m’estalviaré unes paraules introductòries. Hug de Cardona era el segon brot producte de la unió matrimonial entre Joan Ramon Folc, comte de Cardona, i de Joana, filla d’Alfons el Vell, duc de Gandia. Quan encara era un xiquet, abandonà la casa pairal per a ser educat pel seu avi matern a la vila ducal a canvi de rebre com a senyoriu la major part de petites alqueries que envolten Gandia. Dat i rebatut, Hug de Cardona havia aconseguit l’objectiu de qualsevol noble, més encara en el cas dels fadristerns, un terra i uns vassalls sobre els que senyorejar. L’accés al senyoriu, però, no seria fàcil, gens ni mica. D’entrada, l’avi morí massa prompte per a ell, quan Hug encara era un adolescent. Després, Alfons el Jove posà totes les dificultats possibles a l’esmicolament del que havia de ser el seu ducat. Malgrat tot fou la mort d’aquest, la reincorporació del ducat al patrimoni reial i sobretot l’arribada dels Trastàmara al tro de la Corona d’Aragó el que féu de la presa de possessió un miratge fins que el 1425, finalment, pogué accedir al senyoriu, no sense veure abans retallada la seua jurisdicció. Per a consolidar el senyoriu, Hug de Cardona recorre al crèdit, un recurs ràpid i fàcil però que prompte és convertirà en la principal llosa que llastrarà la seua economia i la seua trajectòria. Fins a ací la introducció del personatge, per a saber més compreu-vos el llibre (no féu cas del que diu la Wikipèdia que és del tot incorrecte, com també el web dels Grandes de España).

Amb aquest tercer volum es tanca l’empresa que ens ha unit a quatre persones en els darrers anys. Ha estat un camí llarg, esquerp i sinuós, especialment en les últimes setmanes, quan hem hagut de realitzar els índexs no sense certa urgència. Fins i tot hem hagut d’afegir una addenda per a incorporar els documents localitzats arran de reflexions personals i comentaris de col·legues. Ha estat també un recorregut formatiu i d’aprenentatge dels rudiments del nostre ofici. En aquest sentit, hem visitat físicament o virtual un ampli ventall d’arxius: Archivo General de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’arxiu de protocols notarials del Corpus Christi de València, l’Arxiu del regne de València, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, la secció Nobleza del Archivo Histórico Nacional, l’Arxiu Municipal de València i, finalment, l’Arxiu de la Catedral de València. Al remat, 1221 planes de documentació en la seua pràctica totalitat inèdita. A més a més, per a un servidor el projecte tenia un afegit: Benipeixcar, Beniopa, l’assut d’En Carròs o les forques de Santa Anna formen part de l’espai viscut, dels llocs en els quals he crescut.

Assut d'en Carròs

Potser el lector trobarà errors de lectura i algun que altre descuit, i fins i tot hi haurà qui es demane a propòsit del sentit i la utilitat d’una col·lecció documental tan ampla i alhora aparentment oberta. Sí, en efecte, ni ara ni mai podrem afirmar alguna cosa semblant a «ací teniu tots els documents d’Hug de Cardona i que fan referència a ell», però, ben mirat, aquest no era el nostre objectiu inicial ni tampoc ara que el treball està finit. Més encara, hem d’admetre que els mateixos autors estem una mica sorpresos pel volum de documentació que un senyor valencià de segon ordre, cal dir-ho, pogué generar al segle XV. Potser, l’egregi cavaller ens estarà força agraït per aquest treball que ha recuperat el seu nom i, almenys en certs cercles, li ha donat més popularitat que a David Bustamante, perquè li estem donant una fama i una repercussió major de la que tingué en vida. O potser no, potser els investigadors no han prestat la suficient atenció als sectors mitjans i inferiors de la noblesa valenciana. Potser encara resta molta feina per fer en aquest camp de recerca, anar més enllà de categories i adjectivacions que no acaben de palesar la realitat de la noblesa medieval, una realitat sempre canviant, en constant transformació. Per tant, peguem-li la volta a l'argument. Si un noble, aparentment, secundari, ha generat tot aquest treball, què en farem d'altres com els ducs reials de Gandia, els Xèrica o els Roís de Corella. Potser Hug no ha generat tanta documentació com sembla, potser simplement encara calen nous estudis sobre la noblesa valenciana, cal anar més enllà dels Borja. Tornant sobre el sentit del nostre treball, òbviament no hem aconseguit localitzar tots els documents sobre Hug de Cardona, ni tan sols els més importants. Un servidor resta amb l’espineta del testament, sí és que en va redactar, que podria ser que no. Tota la documentació publicada aporta, però, un seguit de particularitats i, sobretot, de trets generals a propòsit de la petita noblesa valenciana davant l’emergència progressiva d’un Estat, des de l’espiral del deute fins a la recerca de noves formes d’ingressos com la introducció de la canyamel, sense oblidar les actituds davant les guerres del rei o l’agressivitat urbana.

Qui sap, possiblement d’ací uns anys tornem junts de nou per primer cop per a oferir-vos un darrer volum amb nova documentació inèdita. Independentment d’això, la portentosa envergadura d’aquesta mena de projectes deixa una profunda petjada en els coneixements de l’investigador, però també, per si no ho havíeu apreciat us ho dic jo, en els seus sentiments. I això no vol dir que faça llàstima l’Hug de Cardona, ni de lluny! Llàstima, en tot cas, per als pobres desgraciats dels seus vassalls que se l’hagueren de patir i de mirar. No obstant això, sí que és veritat que amb el temps, i ens ho perdonareu els companys de professió, acabem sentint una mena de simpatia pel personatge.

Fins d’ací un temps, egregi cavaller, i gràcies.

Acer, carn e fust: Ausias Marc

El divendres passat arrancava a Gandia la Setmana literària, set dies durant els quals tindran lloc diversos actes com presentacions de llibres, concerts, xerrades i expossicions. Enguany la Setmana és doblement important donat que es celebren dues efemèrides, per un costat el 50 aniversari del premi de poesia Ciutat de Gandia, creat el 1959, i el 550 aniversari de la mort del poeta en llengua catalana més universal: Ausias Marc. De fet, la primera activitat organitzada per l'Ajuntament de Gandia era la presentació del llibre Ausias Marc, de Ferran Garcia-Oliver.

No, no he oblidat l'accent. No l'he oblidat perquè segons la recerca de Ferran Garcia-Oliver deguem dir Ausias, i no com afirmava Germà Colon, Ausiàs. Aquesta i altres novetats sobre el senyor de Beniarjó (la Safor, País Valencià) podeu trobar-les en el seu últim llibre, Ausias Marc, publicat pel PUV (no cal dir-ho, però per als nou[ben]vinguts, Publicacions de la Universitat de València). Per als que coneixen la producció historiogràfica de Garcia-Oliver els vull advertir que el llibre no és una simple reedició d'aquell, un tant llunyà, En la vida d'Ausiàs Marc, sinó una revisió incorporant les investigacions més recents, tant del propi autor com d'altres investigadors. Dels arguments de per què Ausias i no Ausiàs us adrece al llibre, on a més podreu llegir altres rabioses novetats.

L'acte de presentació estigué presidit pel director del PUV, Antoni Furió, qui lloà les virtuds de l'autor i del llibre. Tant Furió com Garcia-Oliver denunciaren la mancança d'interés de les autoritats polítiques no sols del país sinó també de la pròpia ciutat de Gandia, i encara en el conjunt de territoris de parla catalana. Però, què esperaveu? De fet, a la presentació no hi era ni el regidor de cultura ni el director del CEIC, ni tampoc cap delegat d'aquests organismes; però bé, res de nou.

Per cert, la imatge de la portada del llibre és de Manuel Boix.