Tornem amb la monarquia: l'ADN dels reis privatius d'Aragó

A hores d'ara tots coneguem l'estudi de les restes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou, del qual al blog d'Harca n'hem parlat profusament, i l'hem criticat també. De fet, la premsa n'ha fet molta difusió a tot l'Estat en els moments puntuals que els responsables del projecte han donat a conéixer noves dades. El que no pareix que sàpiga molta gent és que paral·lelament a l'estudi de les tombes reials de Santes Creus -abans fins i tot-, a l'Aragó també s'estava fent un estudi semblant sobre els seus reis privatius: Ramir I, Sanxo I, Pere I, Alfons I el Bataller i Ramir II el Monjo. Ara fa tot just un mes els responsables del projecte lliuraven l'informe final de la investigació, i les restes dels dos darrers reis esmentats van retornar als seus respectius sarcòfags de l'església de San Pedro el Viejo d'Osca, enmig d'una cerimònia amb representants institucionals que intentava compensar les crítiques rebudes per la forma com van eixir d'Osca.

En efecte, segons informa la premsa, al juny de 2008 els arqueòlegs van extraure dels seus sarcòfags les caixes de metacrilat en les quals es van guardar les despulles reials fa 26 anys, en una actuació anterior, i van viatjar cap a Saragossa al maleter d'un cotxe. Allí, antropòlegs i forenses de la Universitat han estudiat les seues despulles, junt a les de la resta de reis exhumades del panteó reial del monestir de Sant Joan de la Penya, i el conjunt d'ossos barrejats de diverses persones trobats al sarcòfag de la comtessa Sanxa al monestir de les Benedictines de Jaca. Mentrestant, en aquest anys s'ha restaurat l'església d'Osca esmentada, inclosa la capella on estan els sarcòfags, que ha matisat la restauració de 1985, tot plegat a iniciativa del Gobierno de Aragón i cofinançat per Ibercaja. En el següent vídeo del govern podem veure un resum de presentació del projecte:

I, ¿quins resultats s'han obtingut de l'examen forense, la “virtòpsia”, l'anàlisi de l'ADN, les probes de Carboni 14 i la resta de proves científiques? En primer lloc es confirma, diuen, la identitat de Ramir II, soterrat sol al seu sarcòfag. L'ADN sembla suggerir la identificació de Ramir I, barrejat amb les restes de 40 persones més al panteó reial de Sant Joan de la Penya, dels quals la majoria tenen relació familiar i alguns eren molt alts (1'80 m.). I pareix ser que Alfons el Bataller també estava al seu lloc, junt a dos individus més, tot i que hi ha dubtes sobre quin és el rei d'entre tots tres cosos. El conjunt d'ossos del sarcòfag de la comtessa Sanxa pertanyen a 9 persones, entre les quals estan les filles de Ramir I (és a dir, la mateixa Sanxa i les seues germanes Urraca i Teressa), i també la seua avia i mare del rei, Sanxa d'Aibar, de la qual es desconeixia el lloc d'inhumació.

De fet, afirmen que l'estudi portarà a replantejar-se el paper de la dona en l'organització de la monarquia, però no expliquen com, i conclouen que la dieta dels reis incloïa un alt consum de carn, que s'incrementà amb els segles. D'altra banda, també ens informen que Alfons el Bataller tenia una musculatura molt desenvolupada, de guerrer, perquè feia molt d'exercici físic; mentre que Ramir II el Monjo era tot el contrari, tenia reuma, i una desviació de la columna, cosa que confirma l'apel·latiu que li donaven els seus contemporanis: “el curvo”. Encara que cal dir que aquesta informació sobre la musculatura dels dos reis ja se sabia de l'anàlisi de 1985. Finalment, per acabar, com no podia ser menys, la presentació va acompanyada de la corresponent reconstrucció facial d'un dels reis, Ramir II.

Reconstrucció facial de Ramir II. Cal dir que encara no té un acabat visual tan espectacular com la de Pere el Gran en el cas de l'estudi català.

Necessàriament aquest resum de les conclusions no fa justícia a la complexitat de les anàlisis realitzades a les restes mil·lenàries, i ens demostra que les tècniques d'ADN han avançat molt des dels anys 80 quan es van estudiar també les restes. Igualment, també és cert que les minses dades aportades a la premsa i presentades ací no són tots els resultats obtinguts, i només el temps i les publicacions científiques ens permetran albirar la qualitat i la importància dels mateixos. Ara bé, la pregunta que es desprèn ràpidament és la de sempre: calia? Paga la pena els diners invertits? No cal posar en dubte la cientificitat del projecte i dels seus responsables, ni molts menys. Tampoc es tracta de menysprear l'aportació d'una informació històrica nova que sempre enriquirà d'alguna manera el coneixement científic de la societat medieval. Però és evident que els resultats, almenys pel que sabem de moment, són d'una qualitat i quantitat molt més inferior als que podrien aportar totes les prospeccions i excavacions arqueològiques al llarg i ample d'Aragó que es podrien finançar amb els diners gastats en aquest projecte. És a dir, allò mateix que vam dir ací al blog en el seu moment sobre els estudis de Pere el Gran i Blanca d'Anjou.

Que Alfons el Bataller tenia una musculatura desenvolupada i Ramir II tot el contrari es una informació evident, i a més ja la sabíem des de 1985. Que els reis estan soterrats al lloc on se suposava que estaven soterrats tampoc és cap novetat. I que els reis menjaven molta carn o que Ramir II tenia reuma no sembla que vaja a aportar massa a la història de l'alimentació o a la de la salut. Al remat, doncs, què ha portat al govern aragonés a promoure de nou l'exhumació de les restes reials i a cofinançar, junt a una caixa d'estalvis, les anàlisis científiques a les despulles reials? Fixem-nos en aquest vídeo proporcionat pel mateix govern, amb imatges de la inhumació oficial el passat mes de juny:

Acte oficial amb discursos a l'església, processó pel claustre amb les autoritats (de segona fila, això sí), i la senyera cobrint les restes reials. Fixem-nos que no solament no és el senyal d'aquells reis del segle XI, tot i l'encabotament d'alguns historiadors aragonesos per interessos polítics, sinó que tampoc és la bandera oficial de la comunitat autònoma d'Aragó, perquè no porta l'escut. Ara veiem aquest altre vídeo, on els màxim responsables de Cultura de l'anterior govern socialista d'Aragó expliquen les raons del projecte:

“El gobierno de Aragón ha sido el impulsor de este proyecto, porqué para nosotros es muy importante tanto des del punto de vista histórico como desde el punto de vista social y político”. “Es muy importante para Aragón y su gobierno conocer con precisión los restos de su monarquía propia”. És a dir, el poder actual (govern autonòmic) autopromocionant-se a través de l'exposició del poder del passat (monarquia). Però sobretot es tracta d'un joc de política, regionalisme i, per què no dir-ho, autoafirmació dins de l'eterna relació d'admiració/enveja o amor/odi dels aragonesos amb Catalunya (erem un regne abans que ells, les quatre barres són nostres, etc.). Més o menys com ací a València, vaja. En definitiva, també, raons paregudes a les que van impulsar el govern català a convertir la simple restauració de les tombes de Santes Creus en un espectacle a major glòria de la Nació catalana a costa del pressupost del Departament de Cultura. Només cal recordar que durant el retorn de Pere el Gran a la seua banyera hi va haver la mateixa parafernàlia institucional que ara veiem en el cas aragonés. També els 750.000 euros de diners públics gastats, en total, al projecte de restauració de les tombes reials, i el desplegament informatiu que es va fer (amb continues referències a “Pere II” i als “reis catalans”, com si foren només d'ells), d'entre el qual destaca el documental Anatomia d'un rei. Total perquè, al remat, la gent només es quede amb la reconstrucció facial i que es tenyien els cabells; és a dir, amb l'ham llançat a la premsa per a assegurar-se la divulgació del projecte.

Esperem que, en el futur, les dades extretes per ambdues recerques ens aporten un avanç tan important en el coneixement històric de la societat medieval que ens tapen la boca als que critiquem que, des del punt de vista historiogràfic, no val la pena les despeses generades. El temps ho dirà.

Perquè tu ho vals

La setmana passada alguns periòdics (els uns, els altres, els de més enllà i encara els de l'altra banda) i fins i tot l’europapress es feien ressò d’una notícia més pròpia d’un capítol del CSI Miami, per allò d’anàlisis bioquímiques, que d’una investigació científica. I el més preocupant no és el fet que la premsa en done testimoni, el més fort i el més sagnant per a les nostres butxaques és que es tracta d’una recerca finançada amb diners públics. En efecte, hom podria entendre la notícia si forem al davant d’un projecte finançat per qualsevol marca de productes per als cabells (no cal dir noms...) però que les institucions públiques destinen, en el context que estem vivint, recursos per a esbrinar si Pere el Gran es tenyia els cabells em sembla de totes totes fer el mec. Podem resumir la notícia bàsicament dient això, que Pere el Gran i la seua nora, Blanca d’Anjou es tenyien els cabells.

Ell era un home alt i fort, (res nou, sabent qui era el seu pare...), amb tumor benigne al cap i sembla que no sabia muntar molt bé a cavall, la qual cosa resulta del tot inacceptable per als periodistes (bé, ni Zapatero ni Camps saben parlar cap llengua estrangera –alguns dubten si les pròpies- i a ningú li sorprèn... no sigam tan exigents, per favor, i si damunt els morts no es poden defendre menys encara!). Els estudis sobre el cos de la reina han revelat que tenia un ull de poll al peu dret, i és que l’ofici de ser reina és molt dur!. El que cap periòdic ha mostrat, i heus ací la raó ddel post, és la conclusió més important de la recerca, el paregut força raonable entre la reina Blanca d’Anjou i Isabel Pantoja! Ara podrien fer un estudi d'ADN, i fins i tot podrien pagar-li a la cantaora per prestar-se a aquest experiment de la ciència...

Per descomptat, millor que se’n parle, però, a quin preu? Quina és la productivitat d’aquest projecte de recerca? I posats a estudiar morts, perquè dos reis? Perquè no estudiar cementeris medievals on hi haurà un major grau de representativitat de la societat d’aquell temps? Quina imatge està donant-se de la nostra professió? Al remat, tindran raó aquells que pensen que la història només té a veure amb el passat i que no deixa de ser un fulletó. En aquest sentit, damunt, els que han fet les anàlisis, els que han donat la notícia no són historiadors sinó químics i gent d’aquest món els que han rebut els diners per fer, bé, això sí, el seu treball. O siga, que a més de tirar pedres sobre el nostre propi sostre no rebem els cacaus. Però quin és el significat real de tots aquests descobriments? Molt bé, Pere el Gran es tenyia els cabells, però per què? Perquè li ho havia dit la dona o perquè s’havia equivocat agafant l’ampolla del xampú amb la del colorant? Per a què? Per a una boda o per a tots els dies? Per a diferenciar-se de la resta o per a marcar tendència? I quan? En vida o ja mort? Forma part això d’un ritual funerari? I altra vegada, és això una pràctica de diferenciació social? I pel que fa a les despeses, què podia costar tenyir-se els cabells? Era, en funció del preu, un hàbit reduït a un sector de la població o el podem trobar entre sectors més amplis? Ja vegeu si hi ha qüestions que es poden derivar de l’anècdota.

No hi ha dubte que aquests tipus d’iniciatives poden ser interessants, però han d’anar acompanyades d’una política de difusió de la recerca historiogràfica. Alguna cosa tan ximple com enllaçar amb les darrers publicacions sobre Pere el Gran, como ara la de Stefano Maria Cingolani, Pere el Gran. Vida, actes i paraula o entrevistes als propis investigadors. Caldria deixar de presentar la història com una successió d’anècdotes i de notícies intranscendents.

El rei Pere ix de la banyera

La gran majoria d'historiadors treballem amb morts, això ja ho sabem. Però pràcticament mai, almenys els que no som arqueòlegs, tenim la possibilitat de conviure, ni que siga uns minuts, amb aquells que conformen el nostre objecte d'estudi. Qui més qui menys haurà somniat alguna vegada amb conéixer la gent que investiga, ja siguen camperols, nobles, eclesiàstics, ciutadans, banquers, recaptadors d'impostos, manobres, escrivans, pintors o teòlegs. En el cas del rei Pere el Gran (1240-1285) hi ha una persona que ha pogut conjugar ambdós anhels: la investigació en profunditat de la seua figura i el contacte físic amb les seues restes mortals, pràcticament intactes. M'estic referint a Stefano Cingolani, qui dijous passat 16 de desembre presentà al Museu d'Història de Catalunya la biografia Pere el Gran. Vida, actes i paraula, publicada per l'Editorial Base. En aquest sentit, com ja hem explicat al blog d'Harca [ací, ací, ací i ací], al llarg del darrer any s'ha procedit, d'una banda, a l'obertura de les tombes reials de Pere el Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou, i, d'una altra banda, a l'inici d'un estudi global dels seus cossos, de les causes de les seues respectives morts i del procés de confecció dels monuments funeraris. A això, a més a més, s'ha sumat l'estudi de Cingolani, que representa la primera renovació de les biografies preparades per Ferran Soldevila sobre la seua etapa com a infant i els primers anys del seu regnat, fa ja més de mig segle.

Cos de Pere el Gran, estudiat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya

De fet, la presentació era plena de persones relacionades amb aquest projecte, bé del mateix Museu d'Història, bé del grup de documentalistes que ha estat treballant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, o bé de l'equip de producció del documental sobre la figura del rei emés fa poc per TV3. A més a més, també acudiren professors, investigadors i altra gent apassionada per la història que s'hi aproparen fins a conformar un auditori de vora 100 persones. L'expectació, doncs, era gran. Com també deu ser gran l'obra de Cingolani, atenent a les paraules del prologuista Agustí Alcoberro i de qui va fer-ne un balanç en l'acte de presentació, Josep Maria Salrach. Com en el cas de l'altra biografia preparada pel mateix autor, Jaume I. Història i mite d'un rei, sembla que la reconstrucció psicològica del monarca és cabdal en el fil de l'exposició. Però si bé llavors Cingolani actuà mitjançant la confrontació dels positius i els negatius oferits pel Llibre dels fets (una crònica redactada pel mateix rei) i les dades arxivístiques estudiades fins el moment, sembla que en aquest cas la recerca de documents inèdits en constitueix una part molt més important, combinada amb un coneixement detallat de la cronística de l'època i un estil literari igualment trepidant.

Nova biografia de Pere el Gran, 54 anys després

No debades Cingolani és l'autor d'un exhaustiu estudi sobre el procés d'elaboració del Llibre del rei en Pere, la crònica escrita per Bernat Desclot, que aquest mateix any ha culminat amb una reedició crítica. Ultra això, actualment es troba transcrivint els pergamins de l'arxiu reial relatius al regnat de Pere el Gran, que seran publicats per la Fundació Noguera, i té entre mans un projecte col·lectiu de transcripció i estudi de tots els registres de la Cancelleria del monarca. Fet i fet, si aquest darrer projecte -ara per ara a la recerca de finançament- fos endegat, l'avanç en el coneixement d'aquella època a la Corona d'Aragó seria descomunal, no només en allò relatiu als fets polítics, sinó també als econòmics, els socials o els culturals. Valga la pena recordar que, com a primer fruit d'aquesta recerca arxivística, el mateix Cingolani i Ramon Sarobe estan duent a terme una investigació en profunditat sobre la revolta urbana de Barcelona liderada per Berenguer Oller entre 1284 i 1285. A penes si se'n coneixia res més que les dades aportades per les cròniques i ara, a banda del procés judicial -incomplet- dirigit contra els seus cabdills, en tindrem més d'una cinquantena de documents, entre els quals hi ha alguns que donen idea de la magnitud de l'avalot, en parlar de més de VI mille homines en les reunions populars que van tindre lloc al peu del palau reial de la capital catalana per tal de demanar franqueses i el respecte a les llibertats.

L'ampliació dels coneixements, com dic, seria d'un abast espectacular a tots els nivells (en els 30 registres de Cancelleria es conserven uns 20.000 documents). Segurament, els historiadors de la Corona d'Aragó ens vam cansar massa prompte, o, millor dit, de forma massa radical, de la gran història política, d'una banda, i de l'edició documental sistemàtica, d'una altra. Sense haver de renunciar a la història social, econòmica i cultural, sembla que poc a poc va recuperant-se aquell espai, que, sens dubte, és fonamental per a fer avançar la historiografia. Si en el món actual són cabdals aquests afers, com no ho hauran de ser en l'estudi de la història? Ens ho recordava recentment el poeta Josep Pedrals, amb un sonet que va eixir publicat al diari Ara (on també van traure un article amb algunes dades sucoses sobre el llibre) el mateix dia de la presentació de la biografia de Pere el Gran al Museu d'Història de Catalunya. Prenguem-ne bona nota:

Diplo = doble

Comentàvem, uns amics,
què en quedarà d'aquí uns anys
de tot això de l'Assange
i el merder de Wikileaks.
Abans, tots els embolics
diplomàtics feien pes
en la brega entre poders,
però en el cas que ens ocupa
no hi ha poder .... La disputa,
per tant, és contra el no-res?

D'un afer antic semblant,
deixeu-me que us recomani
el nou llibre "Pere el Gran"

de Stefano Cingolani.

Anatomia d'un rei

Com que ja s'acosta el 9 d'octubre i farem pont al blog, us deixarem ara amb un vídeo d'una hora de duració, per si algú té una miqueta de temps lliure aquests dies per veure'l. Es tracta d'Anatomia d'un rei, el documental que el passat 12 de setembre va oferir Televisió de Catalunya sobre el procés d'obertura de la tomba de Pere el Gran, soterrat al monestir de Santes Creus, i el procés de recerca sobre les despulles del rei.

Ja parlàrem de tot açò al blog d'Harca quan es va fer l'endoscòpia de la tomba i es va poder veure que no havia estat profanada com apuntaven les fonts. Després, l'obertura de la banyera de pòrfir també va causar molt de rebombori a la premsa, i finalment parlàrem de l'obertura de la tomba de Jaume II i Blanca d'Anjou, també a Santes Creus, quan es va poder comprovar que les despulles del rei havien desaparegut en la profanació del segle XIX, i les restes de la reina també van ser estudiades. Ara, al documental podrem veure com es va desenvolupar tot el procés, des del principi fins que les despulles reials van tornar a la tomba, i una part dels resultats de la recerca.

Per comentar-lo un poc abans, cal dir en primer lloc que des del punt de vista tècnic té una gran qualitat, i es pot enquadrar al mateix nivell que altres grans produccions europees i americanes de temàtica semblant. També la recerca que mostra dóna la imatge de professionalitat que s'ha volgut donar, ja que resulta obvi que la presència de les càmeres durant tot el procés ha condicionat en molts casos una escenificació de la ciència. Monos blancs i màscares protectores ens allunyen visualment de les espoliacions “arqueològiques” d'altres temps, mentre que anàlisis del pol·len i els estudis forenses ens apropen al rigor científic. I res de tot açò no és d'estranyar, si tenim en compte que el conjunt del projecte de restauració de les tombes tenia un pressupost de 700.000 euros, i que l'objectiu del Departament de Cultura de la Generalitat del país veí tenia molt clar l'objectiu divulgatiu de tot plegat, i el mateix documental n'és una prova.

En certa manera és comprensible, ja que sí aquesta mena d'espectacles amb pàtina científica es fan actualment a Europa, per a ser un país normal cal fer-los també; fins i tot si es tracta de vincular el passat amb els projectes polítics. Altra cosa és que, tot plegat, tinga un vertader interés científic. I és que no es pot negar que la recerca tindrà resultats interessants, i que obre el camí per a futures recerques (per exemple l'estudi de les restes dels reis a Poblet, gràcies a l'ADN); però tampoc no es pot negar que la necessitat real, científica, d'obrir una tomba que no corria cap perill de pèrdua d'informació, tampoc no existia. Ni la necessitat de gastar un pressupost tan alt, mentre una gran quantitat de projectes historiogràfics i jaciments arqueològics –amb un perill de desaparició molt més greu, i amb un interés científic molt més import– romanen esperant el finançament públic. Però és evident que la repercussió mediàtica de l'obertura de la tomba intacta d'un “rei català” medieval no té res a veure amb qualsevol excavació, on només apareixen quatre pedres però que, al contrari, aporta infinitament molta més informació de períodes i societats que documentalment són desconeguts. De fet, la reconstrucció facial del monarca és la prova més evident de tot plegat, puix si bé és cert que resulta curiós veure quina cara tenia un rei medieval, no sé fins a quin punt la visió paga la pena per les despeses. Aquest és el rostre que tenia, presumptament, Pere III d'Aragó:

En qualsevol cas, també cal reconéixer que el documental només aporta una primera selecció dels resultats de la recerca. El mateix director de la producció audiovisual declara en l'entrevista posterior que es va sol·licitar els responsables del projecte que s'acceleraren aquells resultats que es podien explicar millor visualment, com ara l'estudi de les teles (riques, però austeres), el ritus funerari, o la reconstrucció facial. Un dels resultats apuntats que sembla més important és el de la possible identificació de la causa de la mort de Pere el Gran, que fins ara no restava massa clara pels documents. Encara que al documental no s'esmenta directament, la Crònica de Ramon Muntaner diu:

E con fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e ab aquell refredament venc-li cremoreta de febre [...]. E trameteren missatges a Barcelona a maestre Arnau de Vilanova, qui hi era, e d’altres metges; així aquella nit foren a ell, a Sent Climent. E maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, al matí, e guardaren-la; e tuit dixeren que comoviment era de fredor, e que no tenia res. E aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca de Penedès; e con fo lla, lo mal li fo entuixegat, així que hac de la febre assats.

Després de descartar la mort per una ferida de guerra, doncs, l'aparició a l'escanner d'unes calcificacions a l'alçada dels pulmons ha permés els forenses determinar que, molt possiblement, el rei tenia tuberculosi, o alguna altra malaltia pulmonar semblant, la qual li va causar la mort prematurament als 45 anys. També sabem per les restes microscòpiques analitzades que Pere tenia paràsits intestinals, segurament pel consum de carn en mal estat, cosa no molt comuna per a un rei, però en certa manera comprensible si estàs en campanya contínua. Fins i tot, sabem que en una de les últimes ocasions que el rei va menjar degué consumir grans de pebre i raïm, la qual cosa no sembla una gran aportació a la història de l'alimentació.

Segurament en el futur coneixerem més resultats de la recerca, que per no ser espectacularment atractius, o perquè no han finalitzat encara, no apareixen al documental. En qualsevol cas, com a entreteniment és força interessant de veure:

La reina Blanca i el rei perdut

Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.

Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus

La banyera del rei Pere

L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...

Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.