De botins, tresors i ciència arqueològica. El cas del conjunt numismàtic d'Arsuf

Llisc en la pàgina web Arqueología Medieval, que sempre ens manté informats de les novetats que apareixen a la premsa sobre aquest camp, que s'ha descobert un “botí” d'or en una fortalesa del temps de les Croades, a Israel/Palestina. La notícia em sembla interessant, perquè qualsevol troballa numismàtica sempre aporta informació important sobre les relacions socials del passat, ja que l'objectiu real de les monedes no és comerciar, encara que no ho parega, sinó pagar tributs. Es tracta d'una troballa de 108 monedes d'or, probablement encunyades a Egipte durant el Califat fatimí (909-1171), que s'han trobat dins d'una gerreta en l'excavació arqueològica de la fortalesa d'Arsuf, junt al mar, a pocs quilòmetres de Tel Aviv. Amb tot, segons els arqueòlegs, sembla que s'amagaren uns 200 anys després, cap a 1265, quan el castell estava en mans dels Hospitalers i un exercit musulmà el prengué després de 40 dies de setge. Podeu veure el context arqueològic de l'excavació i les declaracions de l'arqueòleg responsable de la Universitat de Tel Aviv, Oren Tal, en aquest vídeo:

Amb tot, quede estupefacte en arribar al darrer paràgraf de la notícia reproduïda en Arqueología Medieval, que diu:

«Las monedas son de gran valor, pero ponerles un precio no es tarea fácil: Algunas de estas monedas se han vendido anteriormente por cantidades que van desde los 3.000 a los 5.000 dólares, por lo que el hallazgo total podría alcanzar un valor cercano al medio millón de dólares».

És clar que no resulta fàcil calcular el valor econòmic actual de la troballa, però quina necessitat n'hi ha? És que les van a vendre? No té cap sentit parlar sobre el valor econòmic d'una troballa arqueològica, per molt d'or que siga, com no el tindria parlar-ne del valor d'una pedra qualsevol.

Faig una recerca ràpida amb el nostre amic Google, i trobe que la notícia no ha tingut cap ressò entre la premsa generalista espanyola (tot i la sucosa combinació or i croades), però veig que en els periòdics digitals i blogs en els que apareix es repeteixen les mateixes redaccions, i que n'hi ha bàsicament dos fonts originals de la notícia. Una és l'Agència Reuters, en la que es parla bàsicament de les qüestions arqueològiques que ja he comentat, i una altra de la cadena de notícies nord-americana Fox News, que és de la que parteix la qüestió del valor econòmic de la troballa. En realitat, sembla que havia estat el diari israelià Haarezt qui havia calculat un valor de 100.000 dòlars per al conjunt numismàtic, i preguntat l'arqueòleg responsable de l'excavació pels periodistes de la Fox va explicar que cada dinar se sol vendre en el mercat actual per una quantitat que varia entre els 3.000 i els 5.000 dòlars cadascun, de manera que valor del conjunt de monedes localitzades podria arribar a ser de mig milió de dòlars. És curiós com una simple pregunta, i una resposta aparentment innocent, poden arribar a crear tal despropòsit informatiu, perquè allò que han destacat la resta de mitjans que han copiat la notícia ha estat això, sense explicar el context en el que s'havia creat la informació. Ningú vendrà les monedes a cap particular, i fins i tot sembla que ja n'hi ha dos museus que se les disputen, un a Jerusalem i un altre a Tel Aviv. Però tota aquesta història ens ha de fer reflexionar.

Les monedes abans i després de la restauració

Els arqueòlegs es queixen contínuament que la societat continua veient-los com uns caça-tresors, com uns Indiana Jones a la recerca de la relíquia, que han transmés novel·les i pel·lícules, però també moltes vegades els mitjans de comunicació. Casos com aquest en són la prova, en els que no solament s'ha posat un valor econòmic a una troballa, sinó que fins i tot els museus se la disputen, com si competiren també en un mercat de relíquies a veure qui la té més grossa i brillant (de fet, recordem que Indiana Jones buscava els tresors per encàrrec del museu). En part és per culpa d'aquesta visió del patrimoni com a objectes comercialitzables que continuen havent furtius, la grana lacra de l'Arqueologia. Tanmateix, d'altra banda, també cal fer una mica d'autocrítica i reconéixer una certa culpa. Sempre és injust generalitzar, però també n'hi ha arqueòlegs massa obsessionats amb l'objecte, el tant esmentat fetitxe, quan en realitat sabem que un carbó o un tros de ceràmica en un estrat concret pot aportar molta més informació històrica que 108 monedes d'or, per molt que brillen.

En qualsevol cas, deixant de banda les reflexions d'estiu i les excavacions a Palestina, nosaltres seguim atents a les novetats que es desprenen de les excavacions arqueològiques a casa nostra. Ara mateixa podem seguir dia a dia, com en anteriors anys, l'excavació de la pobla medieval d'Ifac, a Calp, gràcies als resums i notícies que ens proporciona l'arqueòleg José Luis Menéndez Fueyo en el blog del projecte. I parlant de monedes, precisament fa pocs dies s'ha trobat un croat d'Alfons el Benigne en aquest jaciment. Enguany, a més, s'ha incorporat el facebook, de manera que encara estem millor assabentats dels detalls en les xarxes socials. Que vaja tot molt bé.

La primera gran depressió europea

Pel seu interès traduïm i reproduïm l'article que el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Antoni Furió ha publicat al diari El País, titulat "La primera gran depresión europea". Es tracta d'un resum del seu text "La crisi de la baja Edad media: Una revisión", inclòs al llibre La crisis a lo largo de la historia, editat recentment per la Universidad de Valladolid. Pensem que és una bona síntesi dels problemes que afectaren la societat medieval, a partir de la qual podem reflexionar sobre la crisi actual. En aquest sentit, però, si realment la crisi baixmedieval va ser tan dura per a tanta gent, i durant tant de temps, com semblen apuntar la majoria d'indicadors -almenys del centre i el nord d'Europa-, no podem compartir la visió d'Stephan R. Epstein amb la qual fineix l'article: per molt que la crisi fóra el conducte pel qual es possibilitaren noves formes de creixement, des del punt de vista de història social mai no podem negligir el sofriment de les persones que patiren els seus aspectes més calamitosos.

Las crisis a lo largo de la historia, 2010

«Després de diversos intents fallits per superar la crisi de les seues finances, la Hisenda del regne de Mallorca va entrar en fallida, finalment, en 1405. Durant els anys anteriors s'havien desplomat moltes banques privades a Barcelona, València i la mateixa Mallorca, però ara no es tractava ja de l'enfonsament d'entitats financeres particulars, sinó de la fallida de tot un regne. La fallida no solament va obligar a consignar tots els ingressos fiscals de l'illa al pagament dels interessos del deute i a la seua amortització, sinó que va deixar en mans dels creditors, en la seua immensa majoria barcelonins, la centralització del producte fiscal recaptat i la supervisió del pagament dels interessos i de la gestió en general del deute públic.

No es tractava d'una mera crisi conjuntural. Els problemes eren estructurals i venien de molt arrere. Trenta anys abans, i solament vint després que Mallorca haguera començat a emetre deute públic, els comptes ja no quadraven. Com va apuntar en el seu moment Álvaro Santamaría, dels 900.000 sous als que ascendien anualment els ingressos teòrics globals, solament arribaven a recaptar-se uns 660.000, mentre que la resta deixava de percebre's per frau fiscal o una gestió dolenta. Per a atendre el desfasament entre ingressos i despeses, la Hisenda mallorquina havia contret un deute de l'ordre de sis milions de sous, que obligava al pagament d'interessos per un total aproximat de 600.000, és a dir, la quasi totalitat dels ingressos efectius ordinaris.

En 1373, un administrador nomenat per la Corona va elaborar un pla de sanejament de la Hisenda del regne que passava per reduir dràsticament la despesa pública (aprimant sensiblement la nòmina de salaris i gratificacions pagats per l'Administració; reduint el nombre d'ambaixades i missions oficials; limitant la inversió en obres públiques durant deu anys a la conservació de les muralles, la conducció d'aigües i el moll; controlant el proveïment frumentari i prohibint la concessió de donatius graciosos a càrrec de fons públics), fiscalitzar amb severitat els comptes de l'Administració pública (sotmeses a auditories, els informes de les quals serien lliurats als nous governants a l'inici del seu mandat anual) i amortitzar el deute en 10 anys (reduint el tipus d'interès del 10% al 8%, una moratòria de 10 anys i un pla septennal d'amortització). El pla no solament no va funcionar, sinó que la situació de les finances es va agreujar i, encara que va haver nous intents per sanejar el deute (en 1392 es posà directament a un català, en representació dels creditors, al capdavant de les finances mallorquines amb la finalitat d'assegurar el pagament dels interessos), la Hisenda va entrar en fallida finalment en 1405.

El de Mallorca no és un cas aïllat ni en l'Espanya ni en l'Europa de la baixa Edat Mitjana. Cap a finals del segle XIV el pagament dels interessos del deute públic representava entre la meitat i les tres quartes parts de la despesa municipal en les grans ciutats italianes, franceses, alemanyes, flamenques i holandeses. En la Corona d'Aragó, on l'emissió de censals s'havia generalitzat des de mitjan del Tres-cents com el principal recurs financer de les Hisendes locals, el deute públic havia adquirit ja nivells colossals abans de finalitzar la centúria. En Barcelona, va passar de representar el 42% en 1358 al 61% en 1403; a Tarragona, del 54 % en 1393 al 72% en 1399; a València, del 39 % en 1365 al 50 % en 1402; i a Mallorca, potser el cas més espectacular, ascendia al 81% en 1378. I com el deute es finançava amb els ingressos fiscals -o tal vegada fóra més exacte dir que es van crear nous impostos i es va incrementar la pressió fiscal amb la finalitat de finançar el deute-, bona part de l'esforç fiscal de la població es desviava en benefici dels creditors, de ciutadans i mercaders que invertien en el deute públic -menys lucratiu, però més segur- per a diversificar els seus riscos, molt abans que prengueren el relleu la noblesa i les institucions eclesiàstiques, amb un esperit ja clarament rendista.

La imparable escalada del deute, un dels millors baròmetres i alhora una més de les múltiples causes de la crisi del segle XIV, tenia el seu origen en les contínues peticions pecuniàries de la monarquia, motivades al seu torn per l'increment de la despesa bèl·lica, i, en menor mesura, en el desenvolupament del propi aparell administratiu d'un Estat cada vegada més centralitzat. En tota Europa la guerra va ser un fenomen quasi permanent al llarg del segle XIV, un dels grans flagells, juntament amb la pesta i la fam, d'aquesta centúria de grans calamitats.

El triomf de la mort, Pieter Brueghel el Vell

En la península Ibèrica les campanyes militars se succeeixen una darrere l'altra al llarg del Tres-cents: les croades castellanoaragoneses contra Granada; la batalla del Salado, en la qual les forces combinades de Castella I Portugal van derrotar els benimerins; la conquesta de Sardenya i les guerres contínues amb Gènova pel control de la Mediterrània occidental; la reintegració de Mallorca a la Corona d'Aragó; les revoltes nobiliàries castellanes i les guerres de la Unió aragonesa i valenciana; i, sobretot, la guerra civil castellana, que al seu torn va derivar en una guerra oberta entre les corones de Castella I Aragó, una guerra llarga, costosa i destructiva que s'insereix també en el marc general europeu de la Guerra dels Cent Anys.

Les guerres segaven vides, arrasaven les collites, assolaven pobles i ciutats, interrompien el comerç, dificultaven el proveïment i frenaven el creixement, però també exigirien fortes sumes de diners per a finançar tant les campanyes militars -i en particular el pagament de les tropes- com la posterior reconstrucció. I els diners eixia de les ciutats i de les comunitats rurals, sotmeses a noves i majors exaccions, que de ser inicialment extraordinàries van passar a convertir-se en ordinàries. Al contrari que els antics tributs feudals, recaptats en l'àmbit estricte del senyoriu, els nous impostos eren generals i universals, no es limitaven solament als vassalls del rei, sinó que s'estenien a tots els habitants del regne, a tots els súbdits del monarca, i es justificaven pel bé comú o la utilitat pública. Encara que s'invertiren en despeses tan dubtoses -des de la perspectiva dels contribuents, que així ho denunciaven- com més guerres o més mercès a privats i partidaris del sobirà.

La construcció d'un veritable sistema fiscal i financer, amb impostos ordinaris, regulars, sobre el patrimoni o sobre la comercialització i el consum (cises, alcabales), va fer possible, primer a Catalunya i la Corona d'Aragó i més tard a Castella, la consolidació del deute públic, basada ja no en crèdits a curt termini (préstecs a interès) sinó a llarg termini (censals, "juros"). O més aviat cabria dir que va ser la consolidació del deute públic, consignada sobre determinats impostos (en la seua majoria indirectes) la que va exigir i va desembocar en l'establiment d'un veritable sistema fiscal, primer municipal i després estatal.

En qualsevol cas, i açò és el més rellevant, ciutats, regnes (corts i diputacions) i monarques disposaren de nous instruments financers amb els quals atendre noves i creixents necessitats (encara que en alguns casos acabarien duent-los a la fallida); el patriciat urbà i més tard l'alta aristocràcia i el clergat es beneficiaven del festí fiscal, redistribuït en forma d'interessos del deute; i les classes populars, rurals o urbanes, contribuents nets, veien com s'afegien als censos agraris i les rendes senyorials tradicionals els nous impostos amb els quals es finançaven les hisendes locals i reials i, en particular, el deute públic.

L'increment de la pressió fiscal i el repartiment del seu producte entre la noblesa (professionals de la guerra i alts càrrecs de l'Estat) i els inversors en el deute són solament una de les manifestacions dels grans canvis econòmics i socials (però també polítics, culturals i fins i tot religiosos, amb el gran Cisma d'Occident) que van tenir lloc en el segle XIV i que els historiadors solen englobar, extremant els tints negatius, sota la denominació general de "crisi del segle XIV", "crisi del feudalisme" i fins i tot "gran depressió baixmedieval". Les altres manifestacions són més conegudes, i per això els dedique menys espai en aquesta atapeïda síntesi.

Dos recaptadors d'impostos, Marinus van Reymerswaele

Els primers historiadors que es van ocupar d'ella i els mateixos contemporanis van destacar sobretot la conjunció de catàstrofes i calamitats que s'abatí sobre la centúria i, en primer lloc, el terrible impacte de la pesta negra, que delmà la població europea. L'epidèmia, d'efectes letals en la seua doble varietat bubònica i pulmonar, va arribar a la costa mediterrània de la Península en l'estiu de 1348 i ràpidament es va propagar per tota Europa occidental, a lloms de les rates que infestaven els cellers dels vaixells i els carregaments comercials. No hi havia remei contra ella, i l'única cosa que podien recomanar els metges i les autoritats públiques i religioses, a més de pregàries i actes d'expiació col·lectiva, era fugir de les ciutats més plenes de gom a gom i exposades. Com va fer Boccaccio, que es va retirar a una vila allunyada de Florència, on va composar el Decamerón en l'any de la pesta.

Encara que totes les estimacions demogràfiques anteriors a l'era estadística no passen de ser això, estimacions, es calcula que entre una tercera part i la meitat de la població europea va sucumbir a l'epidèmia, el que va representar un veritable col·lapse demogràfic i econòmic. A més, tan mortíferes com la seua primera irrupció van ser les seues posteriors recurrències -el segon brot, en 1362, s'encruelí en la població infantil, sense defenses immunològiques-, i el fet que la pesta s'instal·lara de manera permanent en la societat europea fins a més enllà dels segles medievals no va deixar de dificultar les possibilitats de recuperació.

Molt abans que la pesta havien fet la seua aparició les caresties i les fams. Un cronista català de l'època va batejar l'any de 1333 com "el mal any primer", l'inici de tots els mals, quan una dolenta collita va disparar el preu dels cereals i va estendre la fam i la mort per tota la Península. Solament a Barcelona van morir 10.000 dels 50.000 habitants amb què contava la ciutat. Però els efectes de la carestia es van deixar sentir també de forma severa a Castella I Portugal. Al nord d'Europa la crisi havia començat una generació abans, amb la gran fam de 1315-1317, provocada per l'empitjorament de les condicions meteorològiques i la successió de collites dolentes, que va colpejar a tot el continent, d'Escòcia a Itàlia i de Rússia als Pirineus, però que no va afectar a la península Ibèrica. Els testimoniatges de l'època parlen d'alts nivells de criminalitat, malalties, morts massives i fins i tot casos de canibalisme i infanticidi.

Enfront d'una visió catastrofista que situava l'origen de la crisi en la incidència de factors exògens com la pesta i el refredament climàtic (al segle XIV, en efecte, es va iniciar el que es coneix com la petita Edat del Gel, que es perllongaria fins a mitjans del XIX), la majoria dels historiadors s'ha decantat tradicionalment per atribuir les seues causes a factors de naturalesa endògena, com el desequilibri entre població i recursos, els rendiments decreixents, l'estructura de classes, la conflictivitat social, la guerra permanent, la competència entre els nous Estats emergents o l'augment de la pressió fiscal.

Per als historiadors neomaltusians les causes de la crisi es trobarien en les limitacions internes del mateix creixement -demogràfic i econòmic en general- que havia caracteritzat a l'economia europea en els tres segles precedents, del XI al XIII. La inflexió s'hauria produït ja en les últimes dècades del Dos-cents, quan van fer la seua aparició en algunes regions -certament no a la península Ibèrica- els primers símptomes d'esgotament, d'haver arribat ja al final de la gran expansió medieval. Trenta o quaranta anys separen, en opinió de Bois, el final del creixement de l'entrada en la depressió pròpiament dita. I entre els factors que van dur a ella assenyala en primer lloc la persistència de la pressió demogràfica sobre una economia esgotada i insegura, l'alça dels preus i, en particular, l'escalada del preu de la terra.

Com en el cas d'una bombolla, una veritable febre especulativa es va apoderar del mercat immobiliari i va pressionar els preus a l'alça de manera irracional. Les taxes d'interès, que durant l'etapa de creixement havien descendit fins a un nivell mig del 5%, es van elevar fins al 8% o el 10%. Tot això es va traduir en greus desordres monetaris, particularment a França, on la moneda va perdre el 50% del seu valor, alhora que les devaluacions disparaven els preus i desencadenaven l'especulació monetària. Aquest procés va constituir el prolegòmen extrem (estancament tècnic i productiu, augment de la despesa pública improductiu, increment del deute sobre actius sobrevalorats) que va precedir i va dur finalment a la depressió, amb la caiguda de la producció i els preus agraris i la contracció de la demanda, afectada ja per la crisi monetària i la reculada demogràfica. Per la seua banda, l'eixida de la crisi -sobre la qual no puc estendre'm ací- solament vindria, a mitjan ja del segle XV, amb un important reajustament de les estructures econòmiques, la reducció dels tipus d'interès, l'estabilització de la moneda i dels preus, l'alça dels salaris i dels ingressos senyorials -gràcies a la nova fiscalitat centralitzada- i la recuperació de la demanda.

Dansa de la mort

Més enllà de les seues manifestacions més virulentes i més enllà també de les diferents interpretacions amb les quals els historiadors l'han intentat comprendre, la gran depressió baixmedieval ha estat considerada també com una crisi sistèmica, com una crisi del feudalisme (encara que no fóra la que acabara amb ell, com tampoc la crisi de 1929 va acabar amb el capitalisme). Uns altres, en canvi, es pregunten si no es va tractar més aviat d'una sèrie de dificultats a curt termini o colls d'ampolla de la producció, que podrien haver-se superat de no haver irromput la pesta.

En tot cas, la crisi es va saldar amb una profunda reorganització del sistema feudal, des de les seues bases econòmiques (una major especialització i intensificació agrícola, majors taxes d'urbanització, el desenvolupament de la manufactura, l'increment de la comercialització, la reducció dels costos de transport) fins a les seues estructures polítiques i institucionals (amb l'afermament de les monarquies territorials i la centralització del poder polític i militar). Va ser en aquest sentit, com la denomina Epstein, un procés de "destrucció creativa", deslligat per un període de ràpid i traumàtic col·lapse demogràfic, que es va traduir en una major integració econòmica i institucional, en una major competència entre mercats i entre Estats i que situaria l'economia europea en una senda de major creixement. Lluny de veure en ella solament els seus aspectes calamitosos, la crisi de la baixa Edat Mitjana va ser abans que res un motor del canvi econòmic, l'escenari de la reorganització que va permetre convertir el creixement en desenvolupament. Europa i l'economia europea eixirien reforçades de la prova.»

Avanç inicial (i provisional): ready Harca?

Com sabeu, seguidors i seguidores d'Harca, la setmana que ve comença el World Economic History Congress. Bé, en realitat el congrés arranca el mateix diumenge amb la recepció dels materials. Aquest post pretén ser, com indica el seu títol, una aturada per a la reflexió en el camí abans de partir cap a Utrecht, seu de la trobada científica. Cert és que a tots ens ompli de satisfacció participar-hi, de donar a conéixer els nostres treballs. Una satisfacció, però també una responsabilitat. No sols som nosaltres, com a investigadors individuals, el que hi ha sobre la taula; i, fins i tot, no sols és Harca: és una responsabilitat amb l'escola que ens ha fomat i continua fent-ho. Possiblement per a alguns açò és una absurditat, res estrany en aquests despersonalitzats dies que ens ha tocat viure. Però per a Harca no. Per això, ens hem preparat amb força, per a donar a conéixer un bon treball, no un simple miratge sota un títol amb potent càrrega mediàtica.
La veritat és que els primers resultats són altament encoratjadors. Si recordeu, just abans que acabara el curs férem una primera presentació del treball a Càller, en el marc del XII Congrés Anual d'Estudis Mediterrani. Doncs bé, fruit d’aquell encontre les visites a la nostra pagina web arreu del món s’han incrementat sensiblement, però de manera especial als Estats Units. Tampoc ho havíem previst, però ens ha eixit bé la jugada. També és veritat que aquesta difusió que ens oferí el CAEM ha vingut acompanyat per un prolífic estiu en el qual Harca ha produït els seus millors posts. Supose que hom estarà d’acord amb això. De nou, ha estat un canvi gens premeditat. La raó de l’evolució caldria cerca-la en una conjunció de factors com la major disponibilitat de temps per a escriure i per a la reflexió, el contacte amb noves realitats historiogràfiques i, sobretot, que esgotat l’Any Jaume I, el ritme d’actes commemoratius, congressos i exposicions d’aquest hivern ha estat nul en comparació amb l’anterior. I no serà que el 2009 no és una data significativa en la història del nostre país, tant com ho pogués ser el 2008. Altra cosa és que no hi haja diners per a cultura. Però, com deia, a poc a poc s’han fet coses. Vorem que ens depara aquest WEHC, encara que mentiria sinó reconegués que per a Harca el fet d’ésser acceptats ja és un triomf. Tanmateix, no ens aturarem ací. Veig el grup preparat per a afrontar un futur d’esforç i de treball, però de resultats, de bons resultats. Ja estem treballant en pròxims objectius vinculats a aquest projecte de recerca de les perifèries europees.
Malgrat que no hem fet cap crònica sobre el CAEM, no vull deixar en el caixó la foto de sota. Em sembla realment bona. La vaig titular Harc- donat que Royo no va poder participar en aquell congrés. El dilluns hi serem tots. Esperem, en funció dels mitjans tècnics disponibles, mantenir-vos totalment informats no sols de la nostra participació sinó del congrés en general. Farem un bon desplegament de mitjans per a cobrir bé la nostra estada a Utrecht, almenys ho intentarem. Tot plegat, responent a la pregunta del títol, Harca is ready.

Salutacions,

El record del rei

El medievalisme valencià aguaita a la premsa en una altra ocasió, aquesta vegada mitjançant un article d’opinió de Mateu Rodrigo, professor d’història medieval de la Universitat de València, en el Mercantil Valenciano. Rodrigo reclama el retorn del “trofeu” de Jaume I des de l’Ajuntament de València al seu lloc original en la Catedral, d’on va deixar d’estar en 1936. L’article va, a més, precedit per una notícia explicativa de la redacció del diari.


El trofeu del Rei de la Catedral, ¿ha de tornar al seu lloc?

MATEU RODRIGO LIZONDO
Enguany, com és ben sabut, celebrem el vuité centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor, que vingué al món a la ciutat de Montpeller, senyoriu de sa mare, la reina Maria, el 2 de febrer de 1208.
És aquesta una efemèride de la major importància per als valencians, no debades "el sant rei en Jaume", com ja es diu al segle XIV, ha estat el fundador del nostre poble, com a creador que fou del regne de València -que és, diguem-ho de passada, l'únic nom d'autenticitat provada del nostre país-, amb la conquesta catalanoaragonesa i repoblament del territori, coronada amb la caiguda de la capital l'any 1238. Amb tal motiu s'han organitzat commemoracions, s'han obert exposicions documentals i hi ha prevists altres actes. L'homenatge a la tomba del monarca (mort a la ciutat de València el 1276), que descansa segons la seua voluntat al monestir de Santa Maria de Poblet, ha deixat un mal sabor, per l'absència del president de la Generalitat Valenciana; la relació amb els dirigents de Catalunya, d'Aragó i de les Illes Balears, pobles germans dels valencians en història, llengua i cultura, no funciona, contràriament a la que es practica amb altres territoris. Convé recordar que el sepulcre d'alabastre del rei, restaurat fa seixanta anys per l'escultor Frederic Marès, va comptar amb l'aportació econòmica de l'Ajuntament i la Diputació de València: potser eren uns altres temps.
El monestir de Santa Maria del Puig, creiem, no és objecte de l'atenció merescuda. És fundació del mateix Jaume I, i centre de devoció principal a l'època foral, molt estimat dels nostres reis medievals, que hi solien fer estada en els seus viatges; la seua titular, la Mare de Déu del Puig, és considerada la històrica patrona del regne de València. Les actuacions artístiques en la casa no han estat prou ben protegides, segons es pot veure en alguna reforma dels darrers anys. Contrasta severament això amb l'status privilegiat que es dóna per part de les institucions oficials a l'antic monestir de Santa Maria de Valldigna (i no de "la" Valldigna, com diuen molts, que no és el seu nom històric), qualificat per llei orgànica de "centre espiritual" del país, sense que ningú no haja justificat un rang tan elevat, que situa aquesta abadia cistercenca fundada per Jaume II per damunt d'altres grans monestirs i santuaris del País Valencià, no sabem bé per què.
La catedral de València posseeix des de l'Edat Mitjana un record molt preat del rei Conqueridor, un escut que conté alguns objectes pertanyents a l'arnés de guerra del monarca: un esperó de bronze (robat l'any 1898, i del qual no s'ha tornat a saber res: degué acabar avariciosament en una col·lecció particular) i tres peces de ferro, formant un fre complet, del seu cavall; una d'aquestes porta dos blasons reials, amb restes de daurat. L'escut, de fusta, és un pavés medieval d'ogiva, amb les armes de la casa reial d'Aragó i Catalunya: quatre pals de gules en camper d'or; s'ha discutit si és pròpiament un arma defensiva, i és possible que fóra fet a propòsit per a ostentar les relíquies històriques mencionades, però no és menys respectable per això. Pel que fa a les altres peces, ningú no ha posat mai en qüestió la El trofeu de Jaume I va estar exposat sempre a la capella major de la Seu, penjat d'una pilastra a la part de l'Evangeli (esquerra). Abans del segle XV era a la capella de Sant Dionís de la mateixa catedral, patronat dels cavallers Pertusa, que posseïen la panòplia per donació feta, segons tradició no documentada d'aquest llinatge, pel sobirà aragonés a un avantpassat seu. Fou l'11 de juliol de l'any 1416 quan, segons dóna fe l'acta notarial registrada a l'Arxiu Capitular (publicada per Roc Chabàs), a sol·licitud del bisbe Hug de Llupià, Guillem Ramon de Pertusa en féu donació a la Seu, en obsequi de la Mare de Déu, per tal que fos posat a la capella major. El document explica la patriòtica intenció del bisbe: "volent a perpetuar la gloriosa memòria del senyor rei ha volgut haver les dites coses e posar aquelles en aquest lloc"; així mateix, la condició posada pel donant: mantenir perpètuament el trofeu exposat a la capella major, sense poder ser transferit a altri, en el qual cas la propietat retornaria a la família.
Hui, la pilastra és buida. A l'època de la guerra civil del 1936, l'Ajuntament de la ciutat va salvar, en un gest molt lloable, totes les peces de valor de la catedral que pogué recollir, les quals foren acuradament conservades durant el conflicte a l'Arxiu Municipal. El 1939, tot fou tornat al seu origen, llevat del trofeu reial; les armes del Conqueridor restaren, consta que a instàncies de la Corporació, en condició de dipòsit del Capítol metropolità -extrem declarat per fonts municipals--, al mateix arxiu-museu, i hi continuen fins al present. Hi ha una excel·lent fotografia, datada vers el 1900, de l'historiador Josep Martínez Aloy (publicada fa poc per Miguel Á. Català Gorgues i Susana Vega: València, Ajuntament, 2007), on es veu la situació de l'escut al presbiteri de la Seu, acompanyat d'una cartel·la amb el blasó de Pertusa i una inscripció commemorativa, que no sabem si s'ha perdut.
Diguem-ho clarament. L'Ajuntament de València degué haver respectat generosament la integritat del patrimoni de la catedral, que també és el major monument de la ciutat, però el Capítol catedral de 1939 havia d'haver mostrat més interés per la recuperació d'una relíquia històrica valenciana tan insigne. També, és cert, per preservar altres notables parts del patrimoni de l'església metropolitana, perquè poc després eren desmuntats el majestuós cor renaixentista i els orgues major i menor, del segle XVI, que podien haver estat rehabilitats, com es féu generalment; l'orgue major encara espera el seu torn, després d'un frustrat projecte de reconstrucció, fa pocs anys, per iniciativa de la Conselleria de Cultura.
Després de prop de setanta anys, ¿no serà moment ja de tornar el trofeu reial al lloc al qual va ser destinat? Això vol dir complir la voluntat d'anteriors generacions que mantingueren el pacte de donació dels Pertusa al bisbe i capítol de València, en homenatge a la memòria del rei Jaume I, que, cal recordar-ho, tingué la seua primera sepultura en aquesta capella de Santa Maria de la Seu, i al qual la mateixa diòcesi deu la restauració del bisbat. Significa també restituir una peça de museu a la funció de símbol viu del passat, que no degué haver perdut. El marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna, escrivia el 1876, interpretant justament els sentiments dels qui conservaven la relíquia en lloc tan eminent: "la vista de este trofeo en uno de los pilares de la capilla mayor de la Catedral es un emblemático recuerdo histórico colocado allí con gran oportunidad, cual cumple a la santidad del sitio y a la gratitud hacia el invicto rey..."
El Capítol de la catedral té ara ocasió de rectificar en opinió nostra, si ho entén així, d'acord amb l'Ajuntament, la decisió dels seus predecessors de 1939, en l'any dedicat al monarca més respectat de la dinastia catalanoaragonesa, el fundador del regne: és facultat seua. Mostrarà d'aquesta manera la seua estimació per la història dels valencians i per les tradicions pròpies de la mateixa Seu valentina.

Notícies de la premsa escrita

Nuevos estudios lingüísticos refuerzan la tesis de la valencianidad del "Curial e Güelfa"
El Mercantil Valenciano, 19-II-08

La valencianidad del Curial e Güelfa ofrece cada día menos dudas. Así lo creen, al menos, los especialistas. El último experto en sumarse a esta teoría ha sido el catedrático de Filología de la Universitat Autònoma de Barcelona y director del Atles Lingüístic del Institut d´Estudis Catalans (IEC), Joan Veny (Campos, Mallorca, 1932).Alfons Garcia, Valencia

El prestigioso profesor presentó recientemente un estudio lingüístico en un congreso en la sede de la Universidad de Alicante en La Nucia en el que concluía el origen valenciano del texto que nos ha llegado del Curial. "Estoy convencido en un 99,9% de posibilidades de que la obra que nos ha llegado corresponde a un escribano valenciano", resumió a este diario.Su argumento es la frecuencia de aparición de grafías y términos característicos del habla valenciana. Veny ha profundizado en la línea sugerida por Antoni M. Badia i Margarit y reforzada después por otro romanista de prestigio, el valenciano Germà Colón.

El catedrático de la Universitat de València Antoni Ferrando ha sido quien ha realizado más aportaciones en los últimos años a esta tesis de la valencianidad del Curial. Ferrando, responsable de la última edición de la obra (la primera en 75 años), realizada por la firma francesa Anacharsis y presentada en la última Feria del Libro de Fráncfort -dio cuenta de ello Levante-EMV-, se fundamenta también en los usos lingüísticos peculiarmente valencianos detectables en la importante novela anónima.

El Curial e Güelfa es un libro de caballerías del siglo XV y está considerado una de las obras fundamentales de la literatura en lengua propia. No obstante, está rodeado de enigmas, dado que no se conoció el manuscrito hasta principios del siglo XX (la primera edición, de Rubió i Lluch, es de 1901). Ello ha dado pie a que algún autor haya puesto en duda su autenticidad y haya considerado que era obra del erudito Manuel Milá i Fontanals. Esta teoría, sin embargo, no ha logrado crédito entre los especialistas. El origen de la novela ha planteado, no obstante, diferencias entre los estudiosos, debido principalmente a que -a diferencia de otras lenguas- el catalán no planteaba notables divergencias dialectales en el siglo XV. Pese a todo, en los últimos años ha tomado fuerza la corriente teórica que atribuye la obra a una mano valenciana. La profundización en los análisis lingüísticos -antes tuvieron prioridad los literarios y culturales- ha llevado a este estado de la situación. En los últimos meses se han realizado dos congresos sobre la obra en Santander y La Nucia. Una de las participaciones más relevantes, debido a su prestigio, ha sido la de Joan Veny, quien tras estudiar el Curial para su ponencia ha ratificado la tesis de su valencianidad.

El lingüista ha elaborado 22 mapas de rasgos fonéticos y léxicos que le "invitan" a sostener el citado criterio, sobre el cual su "olfato dialectológico" ya le había alertado hace más de 40 años, cuando realizó su tesis doctoral. Uno de los datos que subraya Veny es que en el texto que nos ha llegado del Curial e Güelfa la e gráfica átona corresponde a una e fónica (temple, colze), como ocurre en el habla valenciana. En cambio, en los dialectos orientales del catalán se observa una confusión entre e y a que con frecuencia se traslada a los escritos.Otros usos léxicos por los que el filólogo defiende la valencianidad de la novela es la preferencia por formas como oroneta frente a oreneta, acurtar frente a acurçar, juí frente a judici, o aplegar frente a arribar. Son sólo algunos ejemplos. Se trata, en definitiva, de una cuestión "numérica", de "acumulación de formas", argumenta. "Puede aparecer alguna expresión del catalán oriental, pero no continuidad ni con la intensidad" con la que se detectan las valencianas.