Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

A propòsit d'un ban de Rita Barberà: Felip VI i la seua "legitimitat històrica" davant dels valencians

La nova família reial en la coronació de Felip VI. El macer reial, amb els símbols de la Corona de Castella.

L'alcaldessa de València, Rita Barberá Nolla, no ha tingut una altra ocurrència que fer un ban municipal per tal d'"animar tots els valencians" a celebrar la proclamació del nou rei Felip VI de Borbó i expressar-li "la nostra lleialtat i confiança". Podria semblar un fet normal davant el canvi de la màxima autoritat de l'Estat, però la lectura sencera del text produeix vergonya aliena pels constants cants al sol, les mentires interessades, el panxacontentisme flagrant i la interpretació esbiaixada de la història. Podeu trobar el ban enllaçat en la pàgina web de l'Ajuntament i, encara que és breu, haurem d'analitzar quasi tots els paràgrafs perquè no se'n salva pràcticament ni un. En primer lloc, fent referència a la Constitució de 1978, indica que "la Corona d'Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica". Quan s'afirma això, sempre s'oblida que Joan Carles I no té més legitimitat històrica que la que li va donar el dictador Francisco Franco, ja que els drets successoris dels Borbons van quedar interromputs després de l'eixida d'Espanya d'Alfons XIII en 1931 i la proclamació de la Segona República, com a conseqüència d'una massiva victòria electoral, posteriorment enderrocada per un colp militar. Qui va decidir que Joan Carles I seria el cap d'Estat del règim ixent de la Dictadura va ser Franco, no cap successió dinàstica prèvia -en eixe cas hauria estat son pare, Joan, qui hauria regnat. A més d'això, si parlem de "dinastia històrica" dels valencians, cal recordar que n'hem tingut quatre: les Cases d'Aragó, Trastàmara, Àustria i Borbó. I de totes elles la que menys legitimitat té per a considerar-se pròpia dels valencians és la dinastia borbònica, ja que va ser, precisament, la que en 1707, sis anys i mig després de la seua arribada al tron, va abolir les estructures polítiques i jurídiques que havien configurat el Regne de València durant 369 anys. ¿Quina dinastia històrica pot ser per als valencians una que acaba amb la seua autonomia política i tracta d'arrasar la pròpia història valenciana per assimilar-la al model castellà?

Implícitament, el ban dóna resposta a això, privilegiant el paper dels Borbons en la història recent espanyola. Diu, en concret, que "els valencians, com la resta d'espanyols, hem viscut una transició exemplar i els millors anys de progrés i benestar gràcies al decidit -i decisiu- impuls de la Corona, encarnada en SM Joan Carles I de Borbó". Només faltaria que els valencians no haguérem viscut els millors anys de progrés i benestar de la història, no ja com la resta d'espanyols, sinó com la resta d'europeus, atés que això ha estat un fenomen general, no protagonitzat per cap cap d'Estat, sinó pel progrés econòmic i social que ha facilitat la modernització de la societat occidental. D'una altra banda, parlar de "transició exemplar", obviant els morts, la violència, la corrupció permanentment tolerada o un colp d'Estat que condicionà tot el desenvolupament polític posterior, resulta un acudit que potser faria gràcia si molts dels problemes de l'Espanya actual no provingueren, justament, d'aquella manca d'exemplaritat de la Transició. Però, ¿què importa el significat de les paraules en un text que diu, al mateix temps, que el nou rei, Felip VI, "sempre ha estat amb el poble valencià, de manera que ha mostrat el seu interés i proximitat amb les nostres inquietuds i legítimes aspiracions"? En especial, pareix que sempre "ha mostrat el seu suport a la ciència, cultura i tradicions valencianes". Que ens ho expliquen. ¿En què, concretament, Felip VI ha impulsat la ciència, la cultura i les tradicions valencianes? Pensàvem que potser tindria un gos rater valencià i compraria la roba a modistes valencians com a exemple del seu amor a les glòries valencianes, però no, sembla que té un schnauzer i vesteix marques madrilenyes.

Siga com siga, segons el ban de la nostra alcaldessa, el nou monarca ho té facilet amb nosaltres, els valencians, ja que "la ciutat de València fa gala en el seu escut de l'ensenya de ser 'dos vegades lleial', símbol de la seua històrica i indestructible fidelitat a la Corona". Indestructible i històrica... Anem a pams. Primerament, respecte a la institució monàrquica, els valencians han trencat la seua lleialtat a la Corona diverses vegades, quan així ho han considerat necessari i han pogut deslligar-se de les estructures de dominació que tal forma de govern comportava. Així, les tropes reials han hagut de sotmetre els valencians a la força en diversos moments històrics, quan han sostingut fermament posicions contràries a les de la pròpia monarquia, com van fer els moviments de la Unió de 1347-1348, les Germanies de 1519-1521, la Segona Germania de 1693, l'austriacisme de 1705-1707 o el republicanisme de la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX. D'una altra banda, recórrer al símbol de les dos "L", "dos vegades lleial", que la ciutat de València té en el seu escut per adular la Casa borbònica és d'un mal gust o d'una ignorància supines. No debades, fou una concessió feta per Pere el Cerimoniós d'Aragó després que la ciutat ressistira dos setges consecutius de Pere el Cruel de Castella en 1363 i 1364. Per tant, eixe símbol representa la lleialtat valenciana a la Corona d'Aragó, no a la de Castella, que precisament va ser qui la va fer desaparéixer, i amb ella el Regne de València, a través dels Decrets de Nova Planta de 1707-1715, promulgats, com hem dit, pel primer Borbó hispànic. I per si la nostra alcaldessa, com sospitem, no ha tingut mai el gust de llegir la crònica de Pere el Cerimoniós en què es relata el segon setge de València, el de 1364, ací li deixem uns fragments del passatge corresponent. Com veurà, l'ajuda immediata que el monarca aragonés oferí a la ciutat de València, tot i posseir un exèrcit molt inferior al de Pere el Cruel de Castella, fou la raó per la qual els valencians estaven tan orgullosos d'ell i l'admiraven. Desconeixem, però, els riscos i les molèsties que s'ha pres Felip VI pels valencians. Diríem que cap...

Representació d'un setge medieval un segle posterior al de València, de mitjan segle XV

 

Crònica de Pere el Cerimoniós. Segon setge de València (1364)

Vench a nós ardit de València, que era assetjada per lo rey de Castella y que estava perillosa per fretura de viandes, lo qual ardit portà a nós, de part de la ciutat de València, un frare preycador elet de Marrochs, qui així com entrà per lo dit loch de Cessa, cridava en altes veus: "Via fos! Via fos! Via fos!" E, ab aquell crit mateix cridant, entrà en nostre hostal y metia tants grans crits que no·l podia hom fer callar, emperò, supplicans humilment per part de la dita ciutat y dels habitadors de aquella, y encara de tot lo regne de València, per tal com la dita ciutat és cap de aquell, que fos nostra mercé de anar lla personalment per delliurar-la dels enemichs qui la tenien assetjada y oppremuda de viandes. Y nós, oyts los dits, y entesa la dita feta a nós per lo dit frare preycador, tots los ulls nostres, axí mentals com corporals, pervengueren en plor. E per aquesta rahó moguts, axí com a rey qui ama carament los seus sotsmesos y cobejants lo delliurament, axí com per gràcia de Déu se seguí, partim del dit loch de Cessa lo XXVI dia del dit mes de març del dit any MCCCLXIIII... Trobàrem per veritat que érem MDCCXXII hòmens a cavall e lo rey de Castella era ab VI mil hòmens a cavall. Y tantost applegam nostre Consell per quina forma devíem fer nostre camí a València y demanàrem si aquí havia dengú del regne de València qui sabés bé tots los camins, per ço que mils hi poguéssem acordar, y no y havia sinó mossén Ramon de Vilanova y mossén Pere Centelles...

En hora de sol exit, ab la gràcia de Déu, fom tots replegats al Grau de Murvedre y los de Murvedre, sintents nostra venguda, faeren grans fumades en lo castell per tal que fos notificada la nostra venguda al dit rey de Castella, qui era en lo Grau de València. E tantost, sabuda la nostra venguda, manà levar sa host y trametre companyia per guardar lo pas hon nós érem... E nós, pensant que allò no podia partir sens batalla, fem-nos acostar tota nostra gent y diguem-los aquestes paraules: "Bona gent, null temps haguem plaer de dir mal de nengú ni desonrar, mas ara veig que·l rey de Castella e yo som davant lo juhí de Déu: yo dich que ell, àvolment y falsa, y com a gran traydor, m'a feta he·m fa guerra en ço del meu y requir a nostre senyor Déu que vuy en aquest dia me faça justícia d'ell... E vull-vos fer uns prechs, que yo sia lo primer qui ferra en la batalla y que·ls peus primers dels vostres cavalls sien ab los peus derrers del meu cavall"... E, dites aquestes paraules, tota la nostra gent se alegrà y s'escalfà en lo nostre servey e de la nostre real Corona... 

Y, estants aquí per espay de dues hores esperants si los altres se volien combatre, veents que ells no daven loch a la batalla, acordam que faéssem nostre camí vers València... Y en aquesta manera anam tots vers la ciutat de València. Y mossén Elfo de Pròxida, qui ab les galeres nostres estava en la marina, pres terra, faent lo camí que nós fahíem per tal que haguéssem en ajuda les dites galeres. Y lo dit rey de Castella levàs del dit Grau de València y muntàs-se'n vers lo camí general que va de Murvedre a València y anàs-se'n tot dret al castell de Murvedre, axí que nós, ab la benedicció de Déu y de la verge madona Sancta Maria y del benaüyrat Sanct Jordi, entram en la ciutat de València, y tots aquells qui eren en la dita ciutat reberen-nos ab gran alegria y gran goig, de la misericòrdia que Déu nos havia feta a nós y a ells, y mostraven-nos dels pans del arroç y dels altres mestalls de què vivien, car no n'havien de forment. Y ab aquesta honor, goig y alegria, passant per la dita ciutat, totes les gents, de goig ploroses, de goig que havien, corrien-nos besar les mans, els peus, hoc les faldes de les armadures de nostra persona y de nostre cavall. Y aturam allí fins al terç dia del mes de maig aprés següent.

La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

El 9 d'Octubre i Jaume I, en la societat valenciana actual

Arriba el 9 d'Octubre, que és una data molt assenyalada per a nosaltres com a medievalistes i sobretot com a valencians, i una vegada més se'ns planteja el dilema de tots els anys: com tractar el tema en un blog de divulgació de l'edat mitjana. Per dir-ho ras i curt, cal que aprofitem l'avinentesa per explicar a la societat que aquella conquesta del segle XIII fou un genocidi? O bé cal tractar el tema com un fet que està en l'origen polític, cultural i sentimental del poble valencià? Al cap i a la fi, és açò últim el que commemorem cada any, i el que agafem com a excusa per a recordar que #somvalencians. Crec que els dos vessants són importants.

D'una banda, una societat que no coneix el seu passat, que no l'assumeix com a tal i que l'amaga, no és una societat sana, perquè està condemnada a repetir els mateixos errors. I tenim centenars d'exemples per veure-ho, sense anar-nos-en massa lluny de l'edat mitjana. ¿Té sentit que les institucions commemoren a bombo i plateret el 800 aniversari del naixement de Jaume I, i, per contra, passe totalment desapercebut el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos o el 1.300 aniversari de l'arribada dels musulmans a la península? La raó és que ja no queda cap descendent dels vençuts per recordar-ho, i que aquests fets no tenen cap interés -al contrari- per al poder. Tanmateix, la societat deuria tindre clar que la nostra història com a poble comença just amb la destrucció d'una altra societat: l'andalusina.

D'una altra banda, hem de tindre clar que el passat és com és, i cal assumir-lo, però no es tracta de flagel·lar-nos contínuament pel que feren els nostres avantpassats. I menys per uns fets que passaren fa 775 anys. La nostra societat té molts altres fets històrics vergonyosos i més recents, als quals encara es pot intentar posar pal·liatius. Per exemple, als afusellats en la guerra civil, molts dels quals continuen perduts a les cunetes amb un tir al cap. Per més increïble que parega, hem arribat a la situació de necessitar arreplegar fons de la ciutadania a través de crowdfunding per a exhumar cadàvers, perquè els fons públics per fer-ho han desaparegut per complet (Dos exemples ací i ací). Així, la prova més evident que aquest assumpte no està encara socialment superat és aquesta falta de suport per part de les institucions a la recuperació i dignificació dels cosos dels vençuts en una guerra de fa només 75 anys. De fet, molta gent creu que la dignificació d'un mort per part dels seues fills i néts pot obrir ferides (però les ferides mai s'obren si estan curades, quan en realitat això les tancaria definitivament).

Però tornem a l'edat mitjana i al 9 d'Octubre. Deixant de banda els que aprofiten la diada per anar a prendre el sol, fer esport o fer viatges (que està molt bé, i és molt legítim), la pregunta és: com veuen els valencians actuals, a nivell de carrer, la conquesta del Xarq al-Andalus i la creació del nou regne de València? Us oferisc dues mostres en vídeo.

La primera és una representació teatral de carrer de la conquesta de la ciutat de València, que es va fer, hui fa tot just un any, al darrere de les torres de Serrans. És una miqueta llarg, però si no teniu ganes veieu almenys alguns fragments per damunt. El paper dels musulmans és el de víctima, ben cert, de la que cal penedir-se. Però una víctima que agafa els seus vestits de luxe i parteix plàcidament cap a l'exili, mentre els rei Conqueridor assumeix ara el comandament. València ja és nostra. Evidentment, no vull dir que en un teatre de carrer s'hagen de representar els morts, però crec que és un exemple concret que mostra com la visió que es transmet de la conquesta de València roman actualment, al segle XXI, pràcticament invariable a la que es transmetia al segles XIX i XX.

El segon vídeo que aporte és una activitat escolar, agafada arreu de youtube, en la que es presenten els treballs fets al voltant de Jaume I i el 9 d'Octubre en un institut de secundària d'Elda. En ell es pot apreciar que no és un problema únicament del missatge llançat des de les institucions de poder polític, sinó també de l'educació que reben els nostres escolars. Per descomptat, a cada nivell educatiu li corresponen uns coneixements i una forma diferent de presentar-los. I certament està molt bé que els més menuts aprenguen les llegendes i les anècdotes de la conquesta que tots hem escoltat de xiquets, com ara les de la cimera, l'oroneta, etc., que ajuden a crear consciència col·lectiva. Però el contingut continua sent el mateix. L'exaltació de la figura del rei Conqueridor, tot i que ara no s'incidesca tant és si era cristià, era un bon polític i legislador, o si s'assemblava a Franco. És evident que la figura de Jaume I és fonamental en l'imaginari col·lectiu dels valencians, i que cal donar-li importància en l'educació. Però els alumnes continuen passant per l'escola per a escoltar la mateixa història avorrida de reis i guerres de tota la vida. Per descomptat, ni una menció als vençuts, però es que ni tan sols tampoc a la societat dels vencedors.

Independentment del tema escolar, és evident que una de les funcions primordials de la Història és preguntar-se coses. Preguntar-se per què passen unes coses i no d'altres. Perquè les coses sempre passen per alguna raó, que per descomptat van més enllà del desig personal d'un rei o de qualsevol altre personatge rellevant que ha passat a la Història dels llibres de text i de divulgació. La conquesta de València i la consegüent destrucció de la societat andalusina que vivia en aquesta terra no s'entén sense l'expansionisme feudal. Els regnes i les entitats territorials feudals creixen, i s'expandeixen. I ho han de fer a costa d'altres. Algú ha d'explicar per què passen aquestes coses –que per descomptat van molt mes enllà de les qüestions religioses–, a no ser que es pense en l'ésser humà com un depredador per natura que necessita expandir-se, i altres beneiteries semblants.

Desgraciadament, sobre aquestes coses que encara ara discutim els historiadors difícilment poden arribar a la societat a nivell divulgatiu. Amb tot, mentrestant, aquells no historiadors que estigueu interessats en un bon llibre de divulgació sobre la conquesta de València i la societat del seu temps podeu obrir boca amb Los valencianos de tiempos de Jaime I. La formación de una sociedad feudal en el Mediterráneo del siglo XIII, publicat en 2012 per Enric Guinot a l'editorial Tirant Humanidades. Concretament a la seua col·lecció “Crónica”, molt recomanable per a aquells interessats en la història valenciana.

Finalment, només em resta deixar-vos amb el post que vam publicar l'any passat en aquestes mateixes dates, en el que podreu trobar la pel·licula Tramuntana, sobre el procés de colonització del regne de València (concretament un vaiatge dels Pirineus fins a Borriana), que podreu veure en aquest dia de festa si no ho heu fet ja, o us abelleix tornar a fer-ho.

Que passeu tots un bon 9 d'Octubre. I si ens llegiu de fora del país, que el treball us siga lleu.

Multaqa o el desencontre amb el patrimoni andalusí valencià

Aquesta setmana que ens visita l’oncle Bernie sembla adient parlar de grans esdeveniments, encara que els carrers de València porten dies preparant-se per a la data i, a hores d’ara, ja estan totalment engalanats com a assagadors per al ramat. El cas és que la política que ha practicat la Generalitat Valenciana en els darrers anys també ha tingut el seu reflex en el món de la cultura. Només cal recordar la celebració que es féu tot per l’aire del 800 aniversari del naixement de Jaume I. Més modesta és la Multaqa, que es celebra cada any al monestir de Santa Maria de Valldigna (Que NO Santa Maria de LA Valldigna!). L’esdeveniment pretén ser, com indica la mateixa paraula en àrab, una trobada de les diferents cultures mediterrànies sota la direcció del Consejo Mediterráneo de Cultura, depenent de la UNESCO. I és que l’any 2000 el Centro de Valencia de la Unesco i la Fundació Jaume II, depenent de la Generalitat, estaven sota la direcció de la mateixa persona, Vicente Burgos. Els excessos en la gestió de la fundació portaren a la seua destitució. Burgos ja no està i la fundació ha retallat, i molt, les despeses de cara a la galeria, però la Multaqa continua celebrant-se perquè depèn del Centro Unesco Valencia.

Però, què és la Multaqa? Què us diré, heu un vist una mascletà? Bé, llavors una cosa similar: molt de soroll, molt de fum, pim, pam, pum i punt. Qualsevol altra definició és distorsionar la realitat. La qüestió és portar al monestir a qualsevol estrela mediàtica relacionada amb la política o la cultura internacional perquè diga la seua al voltant d’un tema d’actualitat dins l’àmbit mediterrani. L’edició d’enguany, la huitena ja, es va celebrar el passat cap de setmana i va comptar amb la presència de la directora general de patrimoni cultural, Marta Alonso. Enguany, el tema era «La mujer, el mediterráneo y la paz» (sic) i d’acord amb això s’havia comptat amb la presència de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile (América?) i de Federico Mayor, als quals se’ls ha atorgat el premi UNESCO Valldigna 2012, segons la nota de premsa el Centro Unesco Valencia. Quin és l’impacte de tot això? Els periodistes ja tenen alguna cosa sobre la qual escriure. Quins beneficis dóna a l’economia local? Vet ací el gran interès de la fita: els periodistes que cobreixen la notícia, que tampoc en són massa, van als bars de fora el monestir a fer-se’n una. I això és tot.

Foto presa d'elperiodic.com realitzada per Paco Teodoro. Bachelet on s'hi troba? 

Mentre això passa, el patrimoni musulmà al territori valencià s’ensorra. Alguns anys de protestes i denúncies han hagut de transcórrer per a que es duguera a terme la restauració de la mesquita de la Xara o ermita de santa Anna, ben a prop del monestir. Però el cas és que roman tancada al públic, llevat d’alguns dies de visita. Així i tot, la Xara encara és un d’aquests elements patrimonials millor considerats per l’administració valenciana, potser per la proximitat al monestir. No reben la mateixa atenció, ni els mateixos diners, altres restes del passat musulmà del nostre territori: el morabito de Gandia, un element singular a tot el País Valencià; les torres islàmiques vinculades a alqueries (de les quals també n’hem parlat ací); els castells, els despoblats moriscos o els sistemes de regadiu, per esmentar-ne alguns. Es tracta d’un llegat que roman en estat d’abandonament, deixat a la bona de Déu, o d’Alà si voleu.

L’esmentat morabito, per exemple, encara es troba en una parcel·la privada, víctima de la malesa i cau de la volateria, el fem de la qual corromp la pedra centenària. El propietari de la parcel·la que l’envolta, com puc arribar a entendre, està fins als nassos que curiosos i experts li entren al bancal per anar al morabito dels c... “Qualsevol dia d’estos el tombe i a fer la mà”, ens va confessar en certa ocasió a mi i al grup de gent que anàvem a la cova de les Meravelles, que és just a la muntanya que hi ha darrere. Afortunadament, el bon home no ha fet res, com no ho fa tampoc la Generalitat. Com podem pretendre que aquesta persona puga valorar la construcció si l’únic que n’obté són problemes i incomoditats? Potser si les institucions a les que pertoca tingueren cura i gestionaren millor aquest element patrimonial la gent podria valorar-lo millor, i tindre una major estima.

Morabito de Gandia

Construcció al Marroc

Però parlem de diners, que és el que mou el món. Posar en valor aquest patrimoni afavoriria el turisme de curt radi, de cap de setmana, que és el que realment té un impacte sobre l’economia local (i no el turisme de passeig, platja i pipes!). Es podrien crear la ruta dels castells o la ruta de les torres islàmiques, per improvisar-ne d’algunes. El que és inadmissible són els casos com el del morabito, que està totalment abandonat per l’administració, quan en realitat es troba al costat de la ruta dels monestirs. De fet, des del monestir de sant Jeroni de Cotalba hi ha només uns minuts en cotxe!

Per a eixir de la crisi a la qual ens han portat no podem fer-ho per la porta d’entrada, ni utilitzar fórmules, ni menys encara demanar ajuda a mortals. L’eixida és just davant de nosaltres, amb solucions reals i factibles, que compten amb la gent de carrer, que continua treballant per la seua terra com sempre ha fet.

* Mentre prepara aquest post he descobert que no són pocs els que han "treballat" amb Ecclestone i han mort pocs després, aneu amb compte...

Ara sí, tot just fa 700 anys!

Arriba setembre, tornen els xiquets a l’escola, llibres i colors nous. Els universitaris també reprenen el curs, comencen les festes de benvinguda i, per tant, les primeres absències. Sembla, llavors, que és el moment de reprendre l’activitat del nostre blog. I ho fem amb un tema del qual ja en vam parlar l’any passat per aquestes dates: el 700 aniversari de la fira de Gandia. Com recordaran els nostres seguid@rs més fidels, alguns dels membres del Grup Harca demostràrem l’errada que sistemàticament es repetia en la datació del privilegi atorgat per Jaume II a la vila de Gandia, per a celebrar una fira anual durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel. Originàriament, el treball havia de ser un simple article de divulgació per a un periòdic valenciano, però amb allò alguna cosa passà. El periodista qüestionà la notícia –damunt que et demanen el favor, perquè d’aquell article ningú anava a veure un cacau, et qüestionen el treball– per a després convenir, no sé sap què, amb les autoritats municipals –Toni Durà, aleshores delegat de Cultura i festes. Al remat, la publicació veié la llum, això sí, amb xicotetes modificacions “de redacció”, en paraules textuals del periodista. En qualsevol cas, com que les banderoles estaven encomanades i els programes impresos, la notícia fou menystinguda pel govern local de Jose Manuel Orengo, capficat en la celebració del V centenari del naixement de sant Francesc de Borja, qui –repetim-ho una vegada més– no és el IV duc de Gandia.

Així les coses, aquest fulletó havia de viure un nou capítol enguany. I la veritat és que les coses han anat molt millor. El passat divendres s’inaugurava una exposició a la sala principal de la Casa de la Marquesa sobre la fira al llarg del temps. L’acte, al qual assistiren representació de tots els partits de l’Ajuntament, reuní ja en la seua inauguració una caterva de gent. La visita oficial estava guiada, com podeu veure en la fotografia, per Àlvar Garcia, qui ha estat el comissari de l’exposició. Una mostra que destaca per la senzillesa, tot posant l’accent en les transformacions dels darrers cent anys. I en efecte, l’espai central l’ocupen tres impressionants cartells. Els elements audiovisuals també estan presents amb dos àrees per a vídeos, dels quals en un es projecta el documental que fa un recorregut per les transformacions de la fira; i el segon se centra en les actuacions musicals que han tingut lloc a la ciutat i dels quals es té constància gràcies a la televisió pública local -Gandia Televisió-, recentment tancada pel govern municipal. Acompanya l’exposició un catàleg, de poc més de trenta planes, amb el registre de cancelleria que correspon al privilegi en la portada.

Per evitar confusions, val a dir que la marca que apareix sobre el nom de Gandia no és un accent, entre d’altres raons, perquè en el moment de la redacció no existien les normes ortogràfiques i, endemés, el document està escrit en llatí. El llibre es divideix en dues parts: la primera correspon a la fira durant l’Antic Règim a càrrec de Jesús E. Alonso i un servidor; mentre la segona se centra en el període contemporani, i és a càrrec de Josep Enric Gonga.

Malgrat tot, però, com en altres casos, hem hagut d’esperar a un aniversari per a promoure estudis i recerques sobre el tema. En efecte, producte de la investigació dirigida des de l’Arxiu Històric de Gandia, s’ha pogut localitzar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó tres privilegis atorgats per Alfons el Magnànim, el 1425 i 1430, i per Joan II el 1479, que autoritzaven els jurats a canviar la data de celebració de la fira. En teníem referència a través dels inventaris del segle XVIII, però com que el Llibre de privilegis de la ciutat continua Déu sap on, a Gandia no se’n conserva cap còpia. Esperem en breu poder fer-vos una presentació dels documents i, mentrestant, aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a visitar l’exposició.

Tornem amb la monarquia: l'ADN dels reis privatius d'Aragó

A hores d'ara tots coneguem l'estudi de les restes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou, del qual al blog d'Harca n'hem parlat profusament, i l'hem criticat també. De fet, la premsa n'ha fet molta difusió a tot l'Estat en els moments puntuals que els responsables del projecte han donat a conéixer noves dades. El que no pareix que sàpiga molta gent és que paral·lelament a l'estudi de les tombes reials de Santes Creus -abans fins i tot-, a l'Aragó també s'estava fent un estudi semblant sobre els seus reis privatius: Ramir I, Sanxo I, Pere I, Alfons I el Bataller i Ramir II el Monjo. Ara fa tot just un mes els responsables del projecte lliuraven l'informe final de la investigació, i les restes dels dos darrers reis esmentats van retornar als seus respectius sarcòfags de l'església de San Pedro el Viejo d'Osca, enmig d'una cerimònia amb representants institucionals que intentava compensar les crítiques rebudes per la forma com van eixir d'Osca.

En efecte, segons informa la premsa, al juny de 2008 els arqueòlegs van extraure dels seus sarcòfags les caixes de metacrilat en les quals es van guardar les despulles reials fa 26 anys, en una actuació anterior, i van viatjar cap a Saragossa al maleter d'un cotxe. Allí, antropòlegs i forenses de la Universitat han estudiat les seues despulles, junt a les de la resta de reis exhumades del panteó reial del monestir de Sant Joan de la Penya, i el conjunt d'ossos barrejats de diverses persones trobats al sarcòfag de la comtessa Sanxa al monestir de les Benedictines de Jaca. Mentrestant, en aquest anys s'ha restaurat l'església d'Osca esmentada, inclosa la capella on estan els sarcòfags, que ha matisat la restauració de 1985, tot plegat a iniciativa del Gobierno de Aragón i cofinançat per Ibercaja. En el següent vídeo del govern podem veure un resum de presentació del projecte:

I, ¿quins resultats s'han obtingut de l'examen forense, la “virtòpsia”, l'anàlisi de l'ADN, les probes de Carboni 14 i la resta de proves científiques? En primer lloc es confirma, diuen, la identitat de Ramir II, soterrat sol al seu sarcòfag. L'ADN sembla suggerir la identificació de Ramir I, barrejat amb les restes de 40 persones més al panteó reial de Sant Joan de la Penya, dels quals la majoria tenen relació familiar i alguns eren molt alts (1'80 m.). I pareix ser que Alfons el Bataller també estava al seu lloc, junt a dos individus més, tot i que hi ha dubtes sobre quin és el rei d'entre tots tres cosos. El conjunt d'ossos del sarcòfag de la comtessa Sanxa pertanyen a 9 persones, entre les quals estan les filles de Ramir I (és a dir, la mateixa Sanxa i les seues germanes Urraca i Teressa), i també la seua avia i mare del rei, Sanxa d'Aibar, de la qual es desconeixia el lloc d'inhumació.

De fet, afirmen que l'estudi portarà a replantejar-se el paper de la dona en l'organització de la monarquia, però no expliquen com, i conclouen que la dieta dels reis incloïa un alt consum de carn, que s'incrementà amb els segles. D'altra banda, també ens informen que Alfons el Bataller tenia una musculatura molt desenvolupada, de guerrer, perquè feia molt d'exercici físic; mentre que Ramir II el Monjo era tot el contrari, tenia reuma, i una desviació de la columna, cosa que confirma l'apel·latiu que li donaven els seus contemporanis: “el curvo”. Encara que cal dir que aquesta informació sobre la musculatura dels dos reis ja se sabia de l'anàlisi de 1985. Finalment, per acabar, com no podia ser menys, la presentació va acompanyada de la corresponent reconstrucció facial d'un dels reis, Ramir II.

Reconstrucció facial de Ramir II. Cal dir que encara no té un acabat visual tan espectacular com la de Pere el Gran en el cas de l'estudi català.

Necessàriament aquest resum de les conclusions no fa justícia a la complexitat de les anàlisis realitzades a les restes mil·lenàries, i ens demostra que les tècniques d'ADN han avançat molt des dels anys 80 quan es van estudiar també les restes. Igualment, també és cert que les minses dades aportades a la premsa i presentades ací no són tots els resultats obtinguts, i només el temps i les publicacions científiques ens permetran albirar la qualitat i la importància dels mateixos. Ara bé, la pregunta que es desprèn ràpidament és la de sempre: calia? Paga la pena els diners invertits? No cal posar en dubte la cientificitat del projecte i dels seus responsables, ni molts menys. Tampoc es tracta de menysprear l'aportació d'una informació històrica nova que sempre enriquirà d'alguna manera el coneixement científic de la societat medieval. Però és evident que els resultats, almenys pel que sabem de moment, són d'una qualitat i quantitat molt més inferior als que podrien aportar totes les prospeccions i excavacions arqueològiques al llarg i ample d'Aragó que es podrien finançar amb els diners gastats en aquest projecte. És a dir, allò mateix que vam dir ací al blog en el seu moment sobre els estudis de Pere el Gran i Blanca d'Anjou.

Que Alfons el Bataller tenia una musculatura desenvolupada i Ramir II tot el contrari es una informació evident, i a més ja la sabíem des de 1985. Que els reis estan soterrats al lloc on se suposava que estaven soterrats tampoc és cap novetat. I que els reis menjaven molta carn o que Ramir II tenia reuma no sembla que vaja a aportar massa a la història de l'alimentació o a la de la salut. Al remat, doncs, què ha portat al govern aragonés a promoure de nou l'exhumació de les restes reials i a cofinançar, junt a una caixa d'estalvis, les anàlisis científiques a les despulles reials? Fixem-nos en aquest vídeo proporcionat pel mateix govern, amb imatges de la inhumació oficial el passat mes de juny:

Acte oficial amb discursos a l'església, processó pel claustre amb les autoritats (de segona fila, això sí), i la senyera cobrint les restes reials. Fixem-nos que no solament no és el senyal d'aquells reis del segle XI, tot i l'encabotament d'alguns historiadors aragonesos per interessos polítics, sinó que tampoc és la bandera oficial de la comunitat autònoma d'Aragó, perquè no porta l'escut. Ara veiem aquest altre vídeo, on els màxim responsables de Cultura de l'anterior govern socialista d'Aragó expliquen les raons del projecte:

“El gobierno de Aragón ha sido el impulsor de este proyecto, porqué para nosotros es muy importante tanto des del punto de vista histórico como desde el punto de vista social y político”. “Es muy importante para Aragón y su gobierno conocer con precisión los restos de su monarquía propia”. És a dir, el poder actual (govern autonòmic) autopromocionant-se a través de l'exposició del poder del passat (monarquia). Però sobretot es tracta d'un joc de política, regionalisme i, per què no dir-ho, autoafirmació dins de l'eterna relació d'admiració/enveja o amor/odi dels aragonesos amb Catalunya (erem un regne abans que ells, les quatre barres són nostres, etc.). Més o menys com ací a València, vaja. En definitiva, també, raons paregudes a les que van impulsar el govern català a convertir la simple restauració de les tombes de Santes Creus en un espectacle a major glòria de la Nació catalana a costa del pressupost del Departament de Cultura. Només cal recordar que durant el retorn de Pere el Gran a la seua banyera hi va haver la mateixa parafernàlia institucional que ara veiem en el cas aragonés. També els 750.000 euros de diners públics gastats, en total, al projecte de restauració de les tombes reials, i el desplegament informatiu que es va fer (amb continues referències a “Pere II” i als “reis catalans”, com si foren només d'ells), d'entre el qual destaca el documental Anatomia d'un rei. Total perquè, al remat, la gent només es quede amb la reconstrucció facial i que es tenyien els cabells; és a dir, amb l'ham llançat a la premsa per a assegurar-se la divulgació del projecte.

Esperem que, en el futur, les dades extretes per ambdues recerques ens aporten un avanç tan important en el coneixement històric de la societat medieval que ens tapen la boca als que critiquem que, des del punt de vista historiogràfic, no val la pena les despeses generades. El temps ho dirà.

1300 anys d'al-Andalus

La batalla de Guadalete, del valencià Salvador Martínez Cubells

Han passat les festes i reprenem el blog d'Harca parlant de l'any que acabem de començar, perquè al 2011 es commemorarà el XIII centenari de l'inici de la conquesta musulmana d'al-Àndalus. No obstant, a ben segur serà una efemèride que passarà sense pena ni glòria per a les administracions, i en conseqüència també ho serà a nivell de divulgació social, com ja va passar amb el IV centenari de l'expulsió dels moriscos al 2009. Tampoc sorprendré ningú a hores d'ara, és clar, en afirmar que les commemoracions històriques sempre es fan d'acord amb els interessos del poder, i amb un enfocament molt determinat. I en aquest sentit, tant se val si parlem, per exemple, del V centenari del naixement dels Reis Catòlics en 1951-52, amb un govern franquista, com si parlem del Mil·lenari de Catalunya el 1988 amb un govern de CiU, del V Centenari del “descubrimiento” d'Amèrica el 1992 amb un govern del PSOE (el encuentro de dos mundos, deien llavors), o del VIII centenari del naixement de Jaume I el 2008 amb les pinzellades neoforalistes del PP valencià. En aquest sentit, doncs, és obvi que a ben pocs interessa recordar l'inici del període musulmà en la península, com menys encara els va interessar recordar fa dos anys el seu vergonyós punt i final.

D'altra banda, com apunta Abú Ilyás, caldrà estar atents al probable reviscolament de les tesis d'Olagüe aprofitant l'efemèride, les quals encara tenen molts seguidors entre certs sectors del gran públic. Per a qui no ho conega, Ignacio Olagüe fou un pseudohistoriador basc que escrigué un llibre titulat Les arabes n'on jamais envahi l'Espagne (1969; ampliat i traduït al castellà en 1974 com a La revolución islámica en occidente, i publicat per la fundació Juan March), en el qual pretén demostrar que la invasió del 711 mai es va produir, ja que fou una invenció posterior, i que va ser en realitat una guerra civil entre catòlics i arrians. A més, una vegada eliminada l'aportació exterior, salvaguardant així la continuïtat històrica espanyola, argüeix que l'islam a la península és una evolució local a partir de l'arrianisme influenciat per corrents musulmans arribats posteriorment. Tal cúmul de despropòsits han estat fins ara pràcticament ignorats per la historiografia tot i que, el mateix 1974 que es publicà la traducció, Pierre Guichard va respondre amb un article titulat Les arabes ont bien envahi l'Espagne: les structures sociales de l'Espagne musulmane. Tanmateix, el més increïble de tot açò és la influència que aquest llibre té actualment entre alguns musulmans espanyols i, encara també, entre sectors del nacionalisme andalús. I sorprèn més que res perquè Ignacio Olagüe era un nacionalista espanyol que es va moure en els cercles de pensament falangistes. Cert que va estar molt influenciat per Ramiro Ledesma –com ha indicat Maribel Fierro–, i per tant va estar enfrontat als tradicionalistes que consideraven el catolicisme com a part essencial del “ser español”, però en realitat va escriure el seu llibre amb el ferm propòsit d'eliminar qualsevol element estrangeritzant de la història espanyola. De fet, Olagüe és sobretot conegut per aquesta obra, però va ser autor també (deixant de banda novel·les i articles de paleontologia) d'altres llibres sobre la decadència espanyola, que no hauria existit fins al segle XIX, i un altre en el qual també intentava demostrar que el vertader descobridor d'Amèrica va ser Juan de la Cosa i no Colom.

Finalment, i per a acabar aquest post, caldrà preguntar-se si el món acadèmic participarà de la commemoració amb els típics congressos i reunions científiques de les grans ocasions. De moment no he trobat cap anunci a la xarxa ni he escoltat parlar del tema, però també és cert que si aquesta mena de trobades al voltant de dates concretes, normalment, ja aporten poca cosa (es convoquen perquè la data obliga, no perquè la investigació ho requerisca), en aquest cas seria menys productiu encara pel poc que s'ha avançat darrerament en el tema. De fet, ningú posa en dubte la conquesta com feia Olagüe (a excepció de Ferrin), però hi ha encara molts temes pendents d'esclarir. Hi ha qui s'entreté investigant el lloc concret on es va produir la batalla de Guadalete entre l'exercit conqueridor comandat pel berber Tàriq ibn Ziyad i les forces visigodes de Rodrigo. Potser en sentirem parlar enguany. Tanmateix, allò important és que la historiografia continua enfrontada sobre què van vindre a fer a la península els conqueridors musulmans àrabs i berbers. Simplificant molt, hi ha qui diu que substituïren l'aristocràcia visigoda i basant-se en la seua força militar es limitaren a rebre els tributs de la població autòctona, als quals anaren islamitzant i integrant a la seua societat a poc a poc, al mode de la romanització. Mentre que altres historiadors defensen una emigració molt més nombrosa (o colonització) eminentment camperola des del primer moment de la conquesta, i que aquests van ser els que introduïren el sistema de policultiu irrigat que es va desenvolupar a Alandalús. En realitat caldria una relectura de les interpretacions clàssiques de les fonts escrites, però és obvi que l'avanç de la recerca vindrà fonamentalment de la mà de l'arqueologia. Veurem què passa.

Tot just fa 699 anys...

Fins ara pensàvem que el 2010 seria el set-cents aniversari de l'establiment de la fira de Gandia. Tanmateix, si mirem el programa de festes, res suggereix la celebració de l’efemèride, més enllà de les paraules introductòries de l’alcalde. Tot el protagonisme, això és, tot el pressupost, l’acaparen els Borja, i fins i tot el mercat han volgut anomenar-lo mercat dels Borja. I no penseu que la resta de l’any s’ha fet alguna cosa. Ni s’ha fet ni es pensa fer, almenys fins on un escrivent pot conéixer abans de tancar aquesta redacció. Els Borja, vull dir sant Francesc de Borja –que pese a qui pese no és el IV duc de Gandia– sí compta amb el seu congrés, en aquest cas un simposi, i ens hem de felicitar d’això, i tant que sí. El que no podem acceptar és que els recursos, que ja en són pocs, es concentren en una única línia d’actuació.

Tampoc s’ha d’acceptar la ingerència professional, menys encara quan no se sap exactament el que s’està dient. Jo no sóc metge i per això no em passa pel cap fer una operació, a més que això és delicte; llàstima que l’ofici d’historiador no tinga aquest paraigua de la llei. Que quede clar, Gandia es funda el 1249, i la construcció de les muralles comença abans de 1255. L’església de santa Maria –la Col·legiata–, que no s’alça sobre cap mesquita, ofereix serveis religiosos almenys des de 1262, i el palau no és més que una torre d’herència islàmica. A poc a poc, però, els primers colons, entre ells Sanxo Llop (sí, el mateix que dóna nom a la partida on s’alça el nou hospital), van domesticant un territori inhòspit i desconegut per a ells. Els reis del Casal de Barcelona empenyen aquest creixement amb els seus privilegis i exempcions fiscals, com en aquest cas, el privilegi de celebrar una fira. De manera que, tot just fa 699 anys, Gandia s’havia convertit en una de les viles més importants dels territoris centrals del regne de València, que com tot ésser viu està en constant transformació.

Afortunadament, però, l’equip de govern està encara a temps de celebrar els VII centenari de la fira de Gandia com es mereix la ciutat i, perquè no, el rei Jaume II, qui atorgà el privilegi. I és que el set-cents aniversari de l'establiment de la fira no és el 2010 sinó el 2011. En efecte, sempre s'havia afirmat que tenia el seu origen en un privilegi concedit a la vila pel rei Jaume II en febrer de 1310. Una nova mirada sobre els documents, però, ens obliga a revisar la història i a retardar un any la celebració. L'origen de la confusió sembla que rau en una lectura errònia d’una còpia registral del privilegi per part de l'investigador Roc Chabàs a finals del segle XIX, ja que en un manuscrit per a una història de Gandia, l’aleshores arxiver de la catedral de València oblidà transportar al calendari actual la data del document. Tanmateix, en descàrrec de l’erudit, cal tenir en compte que el manuscrit de Chabàs era un esborrany, no un llibre imprés, i des de llavors cap investigador que s'ha referit al privilegi de la fira ha consultat directament el document original que es troba a Barcelona, en l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En el full 198 del registre 207 de la Cancelleria reial es troba la còpia del privilegi concedit per Jaume II a la vila de Gandia per tal de celebrar una fira durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel, el 29 de setembre. El document està datat a València l'onzé de les calendes de març de l'any del Senyor de 1310, però aquesta data no pot ser presa de forma literal perquè conté dues referències cronològiques que requereixen ser transportades al nostre calendari actual. En primer lloc, l'onzé de les calendes de març fa referència al sistema de datació romà, i correspon al 19 de febrer. En segon lloc, l’any està datat, com era usual en la Cancelleria reial fins a mitjans del segle XIV, pel sistema de l’Encarnació del Senyor, segons el qual el primer dia de l'any correspon al 25 de març. Per tant, existeix un desfasament de vuitanta-quatre dies entre el nostre calendari, que comença l'1 de gener, i l'inici del l'any a partir de l'Encarnació del Senyor (nou mesos abans de Nadal). Per aquesta raó, tots els documents datats en aquest període entre l'1 de gener i el 24 de març, han de ser retardats un any. Comptat i debatut, com vam copsar Vicent Baydal i jo mateix en treballar el document, l'11 de les calendes de març de l'any [de l'Encarnació] del Senyor de 1310 correspon en realitat al nostre 19 de febrer de 1311.

No hi ha lloc al dubte. En conseqüència, encara estem a temps de celebrar de manera especial el set-cents aniversari de la fira durant l’any vinent, el 2011. Però tranquils, que els centenaris no s’esgoten mai, perquè hi ha més dies que llonganisses. El 2012 toca celebrar el VI centenari de la mort d’Alfons el Vell, el primer duc de Gandia. I és que, per estrany que a alguns puga semblar, Gandia no és sant Francesc de Borja. No és, ni tan sols, els Borja. Gandia és molt més que això.

Any Borja (I)

Ara que estem a la meitat del seu recorregut és un bon moment per a fer una valoració de com va aquest Any Borja. D'entrada he de dir que la meua impressió no és bona, gens bona. Sense anar més lluny, què direu si us conte que s'ha volgut vendre la idea que Alejandro Sanz havia inclòs Gandia en la seua gira gràcies a la publicitat i la importància de l'AB (que no ave)! No dubte del saber musical d'en Sanz, però sí del seu coneixment de la història valenciana. A més, el concert és va fer ahir, dimecres, laborable (i hui també), tot i que, a ben segur, serà l'acte quex concentre més públic de tot l'any, ad maiorem malicsiam dels culturetes i psoeudo-culturetes locals, que res tenien a veure amb l'organització de l'esdeveniment.

La controvèrsia, però, no ha sorgit amb el concert de Sanz, de l'èxit del qual tothom es felicita. La polèmica sorgí fa unes setmanes amb l'espectacle del compositor valencià Carles Santos. La proposta consistia en l'acomiadament de Francesc de Borja (endavant, FB) de la família ducal i de les riqueses terrenals i el seu peregrinar espiritual cap a la vida religiosa amb el seu ingrés en la Companyia de Jesús. s'iniciava al Palau ducal i feia un recorregut pel centre històric per a acabar en la plaça del Prado (prat me sona massa artificial, què us dirè). Certament era un acte modern, avantguardista, però també car, i pitjor encara, difícil d'entendre. A mi no em va desagradar a més, va donar feina a uns 500 músics de la comarca, però entenc que per a la major part de la població resultarà un acte desconcertant per bé que cridaner.

La qüestió, i ahí va la meua crítica, és que repleguem la palla i tirem el gra, i mai millor dit, perquè ompliren el carrer de taronges, robes i altres objectes per escenificar la deixa del món material. L'espectacle, que ho torne a dir, no va estar tan malament, costà, segons las Provincias : "El macro espectáculo de calle que ofreció el sábado en Gandia el músico de Vinarós Carles Santos bajo el título 'El cant del Duc' costó más de 92.000 euros. De esta cifra, 62.000 euros se corresponden al concierto, vestuario y caballos y 30.000 al texto y a las partituras, realizadas ex profeso para la ciudad". Per cert, casualitat o no el texto era de mossèn Piera. Què hi farem?

I mentrestant, o mingüail que diuen a Cadis, el castell de Bairen es cau a trossos devorat per la brossa i les excavadores del Ministeri picant els fonaments per a fer la nacional més ampla. Xeic, que no diu res el CEIC! No vaig a dir tot el que podrien donar de sí les restes de la fortificació iberoromanoandalusinofeudal (no, no és alemany), però està clar que els que manen a Gandia no estan plens de seny.

Ausiàs March, poeta i... empresari

Ahir es va inaugurar a la Llotja de València el Congrés sobre Ausiàs March que ha organitzat la Institució Alfons el Magnànim, que tindrà lloc al llarg d'aquesta setmana en l'Aula Magna de la Universitat de València per a commemorar el 550 aniversari de la mort del poeta. La premsa ja ha informat dels discursos dels polítics en la inauguració d'un altre congrés més a colp de commemoració i talonari, amb una nòmina de participants de diversa qualitat. Almenys, de tot açò ens quedarà la reedició de l'obra completa d'Ausiàs March compilada per J.V. Escartí i editada per un banc, i potser les actes del congrés sobre "el nostre Shakespeare" que recolliran tot el que ja se sap sobre el poeta i no sé si alguna cosa nova.

La setmana vinent també tindrà lloc al monestir de la Valldigna la XIX Escola d'Estiu de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, que enguany estarà en part dedicada a Ausiàs March, i en el curs de la qual serà projectat el documental de RTVV Ausiàs March, cor d'acer, de carn i fusta. En realitat Canal 9 ja l'ha passat almenys un parell de vegades, la primera al voltant del 3 de març quan es commemorava la mort del poeta, però si algú no l'ha vist encara i té ganes està disponible en Youtube dividit en tres parts ací, ací i ací, perquè més o menys paga la pena veure'l(30 minuts en total).

Ara bé, el propòsit d'aquest post -a banda de donar notícia dels dos esdeveniments i enllaçar el documental- és parlar d'un altra producció sobre l'Ausiàs. Un documental que també s'ha produït per a RTVV, dins de la sèrie "Furtius de la Història", que al contrari que l'anterior presenta una visió històrica del personatge molt esbiaixada. Es tracta d'Ausiàs March, industrial sucrer (9 minuts, i el podeu veure ací), en el qual intenten contar-nos el paper d'Ausiàs March en la industria del sucre que es va desenvolupar a la Safor en el segle XV. I en principi cal reconéixer la bona intenció de la sèrie en general, que no és sinó difondre xicotets aspectes de la nostra història; i la d'aquest capítol en particular, que és explicar el vessant sucrer de March que òbviament està emmascarat per la seua obra poètica, com no podia ser d'una altra manera. Però l'Ausiàs també era un senyor feudal, una condició sense la qual mai s'hauria involucrat en aquest negoci com sap qualsevol que conega un poc el context històric. Però això pareix que ha estat oblidat pels guionistes del documental i els seus assessors, si és que ho sabien.

Sabien, almenys, que era cavaller, un “jove cavaller decidit” que va acompanyar el rei en la campanya de Sardenya. El que no ens diuen és a què va anar a aquella illa amb el rei, ni com va obtindre eixos beneficis amb els quals "es va retirar a Beniarjó per dedicar-se als negocis". Em disculpareu la ironia en el post a partir d'ara, però potser era la "campanya" de pesca a Sardenya, es va llogar en un vaixell per guanyar uns dinerets, i per això coneixia tan bé la mar com demostra als seus poemes. No obstant, no deixen de ser tot especulacions meues, perquè el documental no ens informa de la finalitat d'aquesta "campanya". El "pròsper negoci" que va dur endavant "l'empresari March" a Beniarjó, amb els diners que havia guanyat a Sardenya, va ser ni més ni menys que "la plantació de canyamel per a obtindre sucre en terres de la Safor". El que tampoc ens diuen és si aquesta iniciativa empresarial se li va ocórrer només a ell un dia mentre prenia la fresca, o pel contrari ja hi havia una infraestructura econòmica en marxa a la Safor amb tota una sèrie de companyies sucreres monopolitzant la producció en connivència amb els senyors feudals.

En qualsevol cas, "el poeta es va ficar mans en l'obra amb els seus camps" i "es va iniciar en la producció" de sucre. Primer de tot March "va aprendre les tècniques de regadiu", tal com era d'esperar perquè com tots sabem un bon empresari ha de començar des de baix, i per això va haver d'aprendre a regar. Els enginyers hidràulics eren massa cars i calia estalviar, que els diners costen de guanyar, per això va ser ell en persona, tal com ens dóna a entendre el documental, qui "va transformar en regadiu 300 fanecades de les seus terres". I així és com va construir la coneguda séquia d'en March, que conduïa i encara condueix l'aigua del Serpis fins a Beniarjó. Desgraciadament "el projecte de convertir el secà en regadiu fou tan costos que va haver d'invertir tot el que tenia", que com recordarem de l'inici del documental ho havia guanyat -honradament espere- a la "campanya" de Sardenya. Ja se sap que, en qualsevol negoci, per a generar beneficis cal arriscar capital.

Pont de Vistabella a Beniarjó, per on passa la séquia d'en Marc

Una vegada fetes les inversions necessàries, i apresa la tècnica, "al principi es va centrar en la plantació de canyamel i la collita la venia als molins de sucre". Aquesta vegada no ens ho diuen però els espectadors suposarem pel context de la frase que, de la mateixa manera que havia aprés les tècniques de regadiu, també va aprendre les velles arts de l'agricultura i es va dedicar en persona a plantar, cavar, regar, tallar i portar fins al molí la canyamel. Perquè de moment no ha aparegut en el relat cap altra persona que no siga l'empresari Ausiàs March. Així i tot, com a bon industrial, "prompte s'adonà que el més rendible no era el cultiu de canyamel, sinó la fabricació i venda del sucre", i per això "s'afanyà a bastir un molí, decisió de la qual més tard se'n penediria". Per ara caldrà suposar que el penediment degut al fet que "el treball al molí era francament pesat", i no és d'estranyar perquè aguantar les altes temperatures del trapig després d'haver estat treballant al camp devia ser esgotador per al poeta. De fet, tan esgotador que l'Ausiàs no va tindre més remei que renunciar al seu esperit individualista -com a bon emprenedor- i "contractar uns 50 homes i més de 30 animals de tir". Sembla que per primera vegada l'industrial va haver de delegar i no va fer alguna cosa amb les seues mans. També pareix que, tot i la seua esplèndida obra poètica, potser era un poc babau perquè no es va adonar que com a senyor feudal podia haver imposat als seus vassalls que treballaren ells.

Mola d'un trapig proper a Beniarjó

Desgraciadament, no tot va anar tan bé com esperava l'empresari March després de treballar dur. Ara per fi ens assabentem que ell no era l'únic que havia tingut la magnífica idea d'invertir en sucre, ja que el duc de Gandia també ho feia "i en eixes condicions la competència era impossible". La culpa del fracàs, com és obvi pel context de lliure mercat, és que "el duc tenia 7 molins, i això suposava que era ell qui marcava els preus". Per descomptat el fet que com a senyor de Gandia controlara legalment el mercat de la vila i el seu terme i posseïra el monopoli feudal dels molins no hi tenia res a veure. Tampoc el monopoli atorgat a les companyies sucreres.

En definitiva, davant la ruïna que va suposar el negoci al que tants esforços havia dedicat, "Ausiàs va anar a poc a poc perdent l'interés pel cultiu de canyamel, per a dedicar-se a coses més gratificants per a ell". La poesia, per exemple, i bé que li ho hem d'agrair perquè d'altra manera ens hauria privat de la seua obra. Els seus vassalls, segurament, també li ho degueren agrair, però el documental no ens informa sobre ells. Finalment, "desenganyat del seu paper com a industrial sucrer se'n va tornar al seu palau de València", i "mai més va voler sentir parlar d'activitats industrials ni agràries". Clar, pareix obvi: al cap i a la fi, ennoblir i poder viure de rendes no és el somni de tot burgés? Doncs l'Ausiàs ja ho era, de noble. Potser al guionista del documental li ho podien haver explicat això.

Fins ací la ironia. Com deia al principi, es tracta d'un breu documental amb evidents intencions divulgatives i d'entreteniment, al qual necessàriament se li pot permetre alguna llicència; però a tot producte històric li cal un mínim de rigor, perquè sense ell s'està llançant a la societat una visió esbiaixada del seu passat. No és normal que en un documental sobre el segle XV no es tinga en compte el context feudal, i molt menys si el personatge en qüestió és precisament un senyor. D'altra banda, és cert que molts autors han presentat la industria sucrera medieval de la Safor com un negoci, i als seus protagonistes com a gent innovadora, i és cert que ho era, però no es pot presentar a un feudal com a un empresari emprenedor. No és acceptable que en cap moment s'esmenten els vassalls camperols, als quals els senyors obligaven a plantar canyamel en les seus terres, i a lliurar-los una part de la collita com a renda. Ni que s'obvie el fet que la part no entregada com a renda fóra obligatòriament venuda al trapig del senyor, perquè era un monopoli feudal, ni molt menys que en els vassalls musulmans foren obligats a treballar al trapig del senyor a canvi d'uns salaris per sota dels preus que marcava el mercat del treball com en qualsevol sistema colonial. Així qualsevol fa d'empresari i arrisca la seua riquesa. Una riquesa que, tampoc ens ho han dit, era fruit del botí de guerra i de l'explotació dels vassalls en forma de renda. Al cap i a la fi no costava tant contar per damunt tot açò al documental, encara que hagueren hagut de llevar uns plànols d'autovia dels 9 minuts curts que dura. O algú creu que un documental sobre, posem per cas, la plantació de cotó que tenia el president Thomas Jefferson a Virgínia no esmentaria l'explotació dels esclaus negres? Doncs això.

Indígenes treballant en un trapig de les Antilles