L'eclosió de la diversitat lingüística durant els segles XIII i XIV

Vicent Baydal
Mapa de llengües a Europa en l'actualitat elaborat per l'oenegé Eurominority
Les llengües, a banda d'un bé preciós que molts ens estimem, són també en els nostres dies objecte de profundes polèmiques públiques: pel seu ús quotidià, pel seu ús en l'administració, pel seu ús en l'educació, per la seua normativització en certs casos, per la seua promoció institucional, etc. Abans de la construcció dels Estats contemporanis, tanmateix, tot era molt diferent: no hi havia educació pública ni alfabetització de masses, de manera que els usos de l'escriptura i la lectura quedaven limitats a un sector reduït i a voltes especialitzat de la societat, i evidentment tampoc hi havia un sistema de mitjans de comunicació a gran escala tal com l'entenem hui en dia, amb diaris, televisions, ràdios i publicacions digitals. De fet, podríem dir que les llengües han anat experimentant un procés de conflictivització i persecució conforme ha anat avançant el procés de construcció dels Estats-nació occidentals, en els quals moltes vegades s'han cercat models culturals -i fins i tot ètnics- de caràcter homogeni. No cal anar molt lluny per a trobar exemples d'aquest tipus: una de les acusacions reiterades que es feia contra els moriscos del regne de València en vespres de l'expulsió de 1609 era el seu manteniment de la llengua àrab, mentre que posteriorment, entre els segles XVIII i XX, molts valencianoparlants abandonaren la seua pròpia llengua -i alguns continuen fent-ho- a causa del vilipendi homogeneïtzador projectat des de les mateixes estructures estatals.

Durant l'edat mitjana, en canvi, la situació era distinta i la mateixa consciència de parlar una llengua pròpia i particular fou bastant tardana. No debades, el llatí fou l'única llengua de cultura tant per a l'escriptura -reduïda bàsicament als ambients eclesiàstics- com per als principals actes polítics durant diversos segles, com a mínim des del VII fins al XII. Així, per exemple, els primers textos literaris en català, com les Homilies d'Organyà, no aparegueren fins a començaments del segle XIII i els primers esments particularitzadors de la llengua com a cathalalanesch o cathalà no es produïren fins a finals d'aquella centúria, en la dècada de 1290, atés que anteriorment se l'anomenava simplement romanç. Amb tot, les diferències entre les diverses llengües nascudes del llatí eren ja evidentíssimes a l'altura del segle XIII i podem trobar una bona mostra d'això en el Llibre dels fets de Jaume I, que probablement va ser redactat entorn de 1270. Com han destacat molts dels seus estudiosos, l'obra va precisament farcida de converses bilingües en les quals un interlocutor -normalment el mateix rei- parla en català i l'altre en un altre idioma com l'àrab, l'aragonés, el castellà, l'occità, el francés o el portugués. Una de ben coneguda és aquella en què Jaume I aprofita per a fer un acudit -cal recordar que la crònica estava pensada per a ser recitada en veu alta- a propòsit de la llengua francesa del mestre del Temple Hug de Montlaur. Quan discuteixen sobre l'oportunitat d'atacar la torre de Montcada en 1235, el mestre diu mig en francés i mig en català -cal llegir-ho amb accent francés: "Je hi dic aytant, por moy, que la parola si est bona ab què haja que menger la ost; mas a moy sembla bien que sest loch de la torre de Muntcada, que estoyt molt pres de les turs de València". A la qual cosa el rei, burlant-se del fet que haguera dit turs en compte de torres, respongué: "Mestre, en esta terra no ha turchs!".

Torre andalusina de Bofilla, propera a Montcada (foto de Quim Granell). Evidentment per ací no hi havien turcs en el segle XIII
Un altre dels passatges bilingües de la crònica mostra que el monarca també parlava la llengua castellana -amb catalanismes-, ben propera de l'aragonesa que li era pròpia i familiar des de menut. Així, quan assistí en 1269 a les noces del príncep de Castella a Burgos es trobà amb el seu nét Sancho, fill d'Alfons X el Savi i de Violant d'Aragó -filla de Jaume I-, i mantingué amb ell la següent conversa: "—Don Sanxo, vós volets ésser cavaller de Don Ferrando? E ell dix: —Avuelo, lo que vos en querees en quero jo. E nós dixem: —Doncs, açò en queremos nos: que vos, que prendades cavalleria de vostre padre e no d’otro omne. E él dix: —Senyor, plaç-me e fer-lo he como vos queraes e como vos conseylades". És ben lògica aquesta conversa que comença en català i acaba en castellà, puix Sancho s'havia criat en la mateixa cort castellana. Però la que alguns autors no han considerat tan lògica, i fins i tot han titlat d'invent o error de la crònica, és la que Jaume I mantingué amb el seu fill Pere, el futur Pere el Gran, en l'acte de reconciliació que ambdós protagonitzaren a Xàtiva en les vespres del Nadal de 1273 -després d'un enfrontament motivat per les lluites que Pere havia encetat amb el seu germanastre Fernán Sánchez de Castro, fill natural del rei.

Segons el text de la crònica jaumina, l'infant Pere, que llavors tenia 33 anys, s'adreçà a son pare en aragonés i no en català com potser podríem esperar: "Senyor, lo que jo feyto he me pesa muyto; e muyto gran dolor n’e en mon coraçón cant jo feyto he neguna cosa que a vos pesa. E viengo aquí, a vostra mercè, e fets de mi e de les mies coses lo que vos queredes, e de los mios". D'altres autors, en canvi, ho consideren perfectament normal, atés que les dues llengües eren habituals en la cort i que, a més a més, en aquell acte públic de reconciliació podien intervindre altres factors, com -hi afegim- una possible presència majoritària de nobles aragonesos en el seguici de l'infant. De fet, tot i que es tracta d'un text bastant posterior, de 1344, i escrit en la cort portuguesa de Dionís I de Portugal, hi ha una altra crònica que indica que Pere el Gran poc abans morir en 1285 hauria expressat el seu malestar amb la noblesa catalana per haver-lo desemparat, segons s'afirma, en la batalla del coll de Panissars i ho hauria fet a través d'un rebuig conscient a la llengua catalana. En concret, el text relata que el seu majordom li hauria preguntat en català "Volés manjar motón [moltó]?", a la qual cosa ell hauria respost:  "Non, que en mal punto yo tanto crey por él e tanto fize por los deste lenguaje, por que yo he de venir a muerte; mas quiero comer carnero, que es lenguaje de Aragón". Fóra una escena real o no, tots aquests passatges mostren, d'una banda, que les corts reials com la dels monarques aragonesos eren espais multilingües i, d'una altra banda, que ja aleshores les opcions lingüístiques començaven a tindre una significació simbòlica ben important, un fenomen que no deixà de créixer. 

Testament de Jaume I (1881), oli del valencià Ignasi Pinazo que mostra la darrera conversa entre el monarca i l'infant Pere. En quina llengua parlarien?
Un altre exemple el trobem en la coneguda discussió entre Alfons el Benigne i la seua consort, la reina Elionor de Castella, que hauria tingut lloc entorn de 1332 arran del motí encapçalat a València per part de Francesc de Vinatea. Els fets són narrats per la Crònica de Pere el Cerimoniós, redactada probablement en la dècada de 1370, i, encara que és ben possible que Alfons el Benigne parlara aragonés amb Elionor, ací apareix davant dels jurats de València parlant-li en català: "Ella, tota irada, plorant, dix: Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos. E lo senyor rei respòs:Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons". Novament la llengua sembla adoptar un paper ben simbòlic. I diem que possiblement Alfons el Benigne parlava en aragonés als seus íntims, ja que els seus col·laboradors més estrets, com García de Lóriz o Lope de Concud, eren aragonesos i, de fet, aquella va ser la llengua en què escrigué fins a la seua pròpia mort en 1336 al seu primogènit, l'infant Pere, que també cresqué en un entorn en el qual predominaven els cavallers d'Aragó. L'evolució lingüística d'aquest darrer, el futur Pere el Cerimoniós, és també molt interessant i ha estat estudiada pel filòleg Fernando González Ollé, que ha copsat que si bé al començament del seu regnat en 1336 -quan tenia 16 anys- la seua llengua habitual era l'aragonés, prompte es decantà cap al català probablement per dos factors: per un viratge en la seua política cap als interessos mediterranis de Barcelona i Catalunya i per la influència de la pròpia Cancelleria reial, que precisament a mitjan segle XIV experimentà un gran avanç del català com a llengua d'ús corrent. 

Fins aleshores, de fet, en la Cancelleria de la Corona d'Aragó havia predominat el llatí, un cas únic en la península Ibèrica, ja que des d'un segle abans, com ha mostrat Inés Fernández-Ordóñez, els vernacles s'havien imposat de manera exclusiva tant en la Cancelleria de Navarra (des de Teobald I en la dècada de 1240) com en les de Castella (des d'Alfons X en la de 1250) i Portugal (des de Dionís I en la de 1280). Les raons per a aquesta divergència no són encara conegudes, però és possible que hi influïren, d'una banda, la pertinença de la Corona d'Aragó a una àrea vinculada a tot l'arc mediterrani en què la cultura notarial llatina era més forta i, d'una altra banda, a la mateixa diversitat idiomàtica de les seues elits, de llengua catalana i aragonesa, un factor que tal vegada afavorí el manteniment del llatí com a llengua franca cancelleresca durant més temps. A partir de mitjan segle XIV, tanmateix, l'avanç de les llengües vernacles, l'increment i eixamplament a nous sectors socials del seu ús escrit i la presa de consciència lingüística particular feren que en la Cancelleria reial acabara predominant el català, l'idioma principal de Pere el Cerimoniós, com acabem de veure, i de la majoria d'escrivans que hi treballaven -unes causes que també conduïren, per exemple, a què els valencians començaren a denominar aquell idioma com a valencià des de finals de la centúria. 

Mapa dels regnes ibèrics en el segle XV
D'una altra banda, la progressiva definició de les diverses llengües i la identificació sociocultural amb elles continuà potenciant el caràcter simbòlic del seu ús públic. A finals del regnat del mateix Pere el Cerimoniós es produí un cas que ho exemplifica: en les Corts de 1382-1383, que eren Generals a Aragó, València i Catalunya, es discutí qui seria la primera persona en contestar al discurs inicial del rei, a qui representaria i "in qua linga" ho faria. En aquesta discussió és interessant apuntar que els representants d'Aragó i de València -el bisbe de Tarassona i el mestre de Montesa, que era l'oncle d'Ausias March- proposaren que fóra l'infant Martí, que era també senyor del comtat de Xèrica -pertanyent al territori valencià- i de Luna -pertanyent a l'aragonés-, i que ho fera "en lengua aragonesa". I és que no debades, com ja vàrem explicar ací mateix, la noblesa d'origen aragonés fou la preeminent en el regne de València durant el primer segle i mig de la seua existència i és plenament lògic que a l'altura de 1383 s'alineara amb els aragonesos en aquesta qüestió. Finalment el rei féu el seu discurs en català i li respongué en primer lloc l'infant, en efecte, en aragonés, un procediment que es repetiria a partir de llavors en les Corts Generals, comunes, a Aragó, València i Catalunya dels segles XIV i XV. Tanmateix, si bé en les de 1435-1436 es tornà a repetir la mateixa discussió, la proposta de seguir el costum de respondre en aragonés fou ja defensada en solitari pels aragonesos, sense suport dels valencians, una mostra, segurament, de l'avanç que havia experimentat el català/valencià com a llengua de les elits del regne. 

Així, partint d'un ús comú del llatí en els actes i les escriptures públiques dels segles altomedievals i plenomedievals, els diversos idiomes anaren perfilant-se i quedant progressivament associats a determinats valors socials i culturals derivats de les relacions de poder, cosa que provocà el bandejament d'alguns com a llengües de cultura. El cas del valencià és conegut: primer perdé valor entre les elits dels segles XVI i XVII com a conseqüència de la integració del regne de València en una Monarquia en què el castellà ocupava eixa posició central i posteriorment, a partir del segle XVIII, fou bandejat de qualsevol espai institucional. En conseqüència quedà relegat a l'ús quotidià del poble, una part del qual també començà a abandonar-lo a partir dels segles XIX i XX, coadjuvat per la construcció contemporània d'un Estat nacional de matriu cultural castellana. Quina serà l'evolució futura, atesa la presa de consciència lingüística de molts valencians en les darreres dècades, és impossible d'esbrinar. Mirar al passat, en tot cas, ens pot servir, d'una banda, per a relativitzar fins a cert punt els conflictes lingüístics i, d'una altra banda, per a saber d'on venim i cap a on anem. Els valencians, que tenim el nostre origen com a poble en el segle XIII, venim d'un món d'eclosió de la diversitat lingüística, mentres que actualment vivim en una societat que tendeix, inversament, cap a l'homogeneïtzació, però valora, al mateix temps, la riquesa de la diferència. Triar uns valors o altres està a les nostres mans: es tracta d'una decisió individual, però també de caràcter col·lectiu.

"El que ha de motivar a un professor és l’afany de millorar per servir". Entrevista amb Josep Maria Salrach

Grup Harca
Els que hem tingut la sort de llegir les obres de Josep Maria Salrach, escoltar-lo en congressos i seminaris o tindre'l com a professor sabem que quan parla de la preocupació perquè els historiadors servim a la societat amb la nostra tasca i sapiguem transmetre els nostres coneixements en la tasca docent a través d'un procés de participació i enriquiment mutu no ho diu debades. Ell practica amb l'exemple i per això és un goig i un honor compartir gremi amb persones com ell. És per això que vos deixem amb una entrevista sobre aquests temes publicada en un dels darrers butlletins de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, on ha desenvolupat la seua carrera docent els darrers anys, exercint com a professor del Màster en Història del Món de la Universitat Pompeu Fabra. Finalment, si esteu interessats en les seues recerques sobre la fam en el món, vos recordem també que fa uns anys ja li vàrem fer una entrevista que vàrem publicar en aquest post del nostre blog. 

Josep Maria Salrach, darrere l'atenta mirada d'Stefano Cingolani, en una classe del Màster en Història de l'IUHJVV, de la Universitat Pompeu Fabra

- Moltes persones consideren que la història medieval és avorrida per falta de documentació. La imaginen com l’època dels “segles obscurs”. Per què s’ha dedicat a l’estudi de la història medieval?

Cal fer un aclariment previ: la història medieval no està mancada de documentació, ben al contrari. I Catalunya és un cas paradigmàtic de país amb arxius pletòrics de documentació medieval.  Jo sempre he pensat la professió, d’historiador en el meu cas, com un instrument potencialment útil per servir a la societat. És amb aquesta voluntat de servir que em vaig especialitzar en la història dels orígens de Catalunya (a l’alta edat mitjana). Estic parlant, en la meva trajectòria personal, dels anys finals del franquisme i de principis de la transició a la democràcia. Llavors pensava que hi havia una demanda social, una pregunta, sobre les raons del nostre ésser col·lectiu: el misteri d’una nació sense estat que, malgrat obstacles, entrebancs i fins i tot persecucions, ha conservat la llengua, la cultura i la voluntat d’existir. Em semblava que quan hi havia tanta gent que arriscava la presó per aquesta causa (aquells anys em va tocar anar algunes vegades a examinar estudiants a la presó on complien condemna o esperaven judici), què menys podia fer jo que dedicar esforços a explicar històricament i, doncs, raonadament la nostra existència com a poble. Penso en preguntes que la gent es fa com la de saber des de quan som catalans, des de quan es pot parlar de Catalunya o si hem estat alguna vegada independents. Preguntes que inevitablement ens  porten a l’edat mitjana. Tot això explica, en el meu cas, els llargs anys dedicats a escriure i a editar síntesis d’història medieval de Catalunya i dels Països Catalans, i els cursos impartits sobre aquesta matèria a la Universitat de Barcelona, primer, i a la Universitat Pompeu Fabra, després. 


- Què pensa de la historiografia medieval catalana? Estem molt endarrerits? Què queda per fer?
 
Crec sincerament que els medievalistes de la meva generació hem treballat molt, i em sembla que podem estar raonablement satisfets dels resultats, en el sentit que, juntament amb els arqueòlegs i els historiadors de l’antiguitat, els modernistes i els contemporaneistes, hem contribuït, crec, a situar la historiografia catalana en el lloc que li correspon en el marc europeu. Per fer-ho, hem tingut bons mestres, si més no pels llibres (Ramon d’Abadal, Jaume Vicens, Santiago Sobrequés), i espero que hàgim estat també bons mestres per a la generació dels que avui prenen el relleu.  Raonablement satisfets, dic, perquè s’ha avançat en molts fronts: per exemple, en la història del poder polític, especialment en tot el que concerneix al sistema financer que el sosté. L’estudi de la fiscalitat és possiblement el front en el qual s’ha treballat més i més bé. Un altre front en el qual s’ha avançat molt és també en el de la història de la pagesia i el món rural, en general, en el qual es pot donar per superada la fase de la història merament jurídico-institucional, i ben consolidada l’entrada en una història més total, social, econòmica, mental, legal i del costum. Uns altres camps de treball en els quals s’han assolit progressos ben notables són els dels estudis de la família, el sexe i la dona. Catalunya compta amb un grup d’historiadores feministes, moltes medievalistes, que fan un treball excel·lent i que tenen contactes i col·laboren amb especialistes i centres de recerca capdavanters en el món occidental. La història de l’alimentació i les crisis de subsistència és així mateix un camp en el qual s’obtenen bones collites, sobretot els darrers anys. I això sense oblidar l’arqueologia medieval, una disciplina ja del tot emancipada de la història de l’art, que ha conegut un creixement i un desenvolupament extraordinaris els darrers anys. Podríem parlar també dels avenços en la història del comerç i la navegació, que, com altres fronts historiogràfics, es basen en l’enorme riquesa dels arxius catalans. 

Per mesurar el nivell de la recerca en història medieval a Catalunya n’hi hauria prou a considerar les tesis doctorals que des de fa alguns anys es llegeixen a les universitats catalanes, i adonar-se que no tenen res a envejar a les que es defensen a les millors universitats d’Europa i dels EUA. De cara al proper futur és possible que s’avanci en un millor coneixement de la societat, els grups socials i les famílies a través de l’estudi de les fonts judicials, dels manuals de protocols, que són una font riquíssima i inexhaurible, i dels arxius familiars, sobretot de la noblesa, que s’obren als investigadors. L’optimisme que expressem, però, es tradueix en pessimisme quan constatem que la crisi econòmica que ens afecta fa minvar seriosament els recursos disponibles per a la recerca (beques, ajuts, etc.). 

 
- En els darrers anys vostè ha obert una nova línia de recerca que versa sobre la fam al món. A què és degut aquest canvi?
 
No és cap misteri. La idea és la mateixa que expressava abans: posar la història al servei de la societat. De la mateixa manera  que a finals del franquisme i al principi de la transició em semblava que podia servir al meu poble ajudant (com altres historiadors, sens dubte) a explicar els fonaments històrics de la nostra identitat, quan ja va ser possible als catalans de totes les tendències expressar-se políticament, em va semblar que, en part, havia acomplert una etapa en la meva recerca i reflexió personal (sempre entre la història i la política) i que, sense deixar de treballar poc o molt en la història medieval catalana, podia obrir-me a nous horitzons. El tema social, la desigualtat, l’explotació i la pobresa, sempre m’havien preocupat com a ciutadà, i volia que tinguessin una major presència en les meves anàlisis històriques. Aquí, sens dubte, la influència dels mestres francesos (Pierre Bonnassie, Guy Bois, Pierre Vilar) hi va tenir a veure. Com podia satisfer aquell vell desig de posar la història al servei de la societat i, doncs, d’una causa que ho mereixés?
 
És aquí quan apareix la fam com a tema en el qual convergeixen qüestions socials de fons com la desigualtat, l’explotació i la pobresa. Crec que m’hi vaig començar a acostar el curs 1987-88, que vaig passar com a any sabàtic a París; però la concreció va trigar a arribar. El pretext per donar-hi forma va arribar cap al 2000-2001, amb la preparació del treball de recerca que havia de presentar per a la càtedra d’Història Medieval a la UPF (2003). Em refereixo a un estudi (inèdit) sobre la fam a Europa i al món mediterrani a l’antiguitat tardana i a l’edat mitjana. A partir d’aquí ja vaig fer cursos de doctorat sobre aquest tema, amb alumnes de diferents especialitats que em van fer plantejar noves qüestions. Llavors se’m va presentar l’oportunitat de fer una assignatura transversal sobre la fam, oberta a tots els estudiants de la UPF (estudiants de medicina, biologia, dret, economia, humanitats, relacions laborals, etc.). Lògicament, jo dominava més la part tardo-antiga i medieval euromediterrània; però els estudiants volien la comparació amb el món modern i contemporani, i no es conformaven amb una visió europea, cosa que em va forçar, amb certa complaença, confesso, a allargar el marc temporal i ampliar el geogràfic de la recerca. Així, l’assignatura es va anar autotransformant per desig dels estudiants, i també meu personal: el repte d’entrar en terreny desconegut era engrescador. És d’aquesta manera que va sorgir el llibre La fam al món. Passat i present, del qual hi ha l’edició catalana originària (Vic: Eumo, 2009) i una edició castellana (València: PUV, 2012). Penso que la gènesi del llibre és una història bonica, que em permet afirmar que jo no entenc l’ensenyament sense l’autoaprenentatge. El lema seria aprendre ensenyant.

 
- Per què és important el tema de la fam? Realment hi ha una via de solució? Què pot aportar-hi l’historiador?
 
Per les dimensions planetàries del problema de la fam avui i ahir gosaria dir que no és que la fam sigui un tema important: és que és el tema important, el més important, el repte més greu a què la humanitat s’ha enfrontat i s’enfronta. Amb això ja està dit tot, o quasi tot. Té solució el problema de la fam? I tant! El fet que la humanitat no hagi eradicat encara aquesta lacra no vol dir que no ho pugui fer. De fet, els humans produïm aliment suficient per satisfer les necessitats bàsiques de tots. El problema de la fam avui no és un problema tècnic, merament econòmic, sinó polític, de distribució de la riquesa, i, doncs,de voluntat política. Resulta que l’aliment és disponible però no accessible per a tothom simplement perquè, en el sistema social que ens hem donat, basat en les desigualtats de fortuna, no tothom té feina, ingressos, terra, salari, etc., i, doncs, els mitjans per poder obtenir l’aliment. La fam, doncs, és l’altra cara, la més terrible de la pobresa. A vegades es diu que la millor garantia de lluita contra la fam és la democràcia, però la recepta és massa simple. De quina democràcia parlem? La que permet xifres d’atur escandaloses, desigualtats insuportables, pobresa estructural i nens que passen gana? Per a mi això no és democràcia! 

Què pot aportar-hi l’historiador? Seria pretensiós per part meva pretendre proposar solucions a un problema que ha preocupat i angoixat milions de persones al llarg de la història, una desgràcia contra la qual avui lluita un exèrcit de gent honesta i ben preparada arreu del planeta. Admetent que l’historiador no té solucions màgiques, li resta això no obstant una feina molt important de divulgació, conscienciació i posada en coneixement del problema, de denúncia de la situació. La perspectiva històrica ha de servir per veure que les generacions passades no s’han resignat a acceptar la fam com inexorable i, amb pitjors eines que nosaltres, han lluitat per sobreviure. Els seus esforços i els resultats assolits, per migrats que siguin, ens han de servir d’exemple. L’anàlisi social i històrica i de les fams ha de servir també per adonar-nos que les causes no són mai del tot naturals o que no ho són exclusivament, sinó que sempre hi ha responsabilitat humana, en la desgràcia, una responsabilitat que quan el problema és de dimensions universals no pot ser més que sistèmica.

 
- Molts creuen que les dificultats que abans hi havia per tirar endavant una carrera universitària feien que els alumnes de llavors fossin més responsables que els d’ara. Creu que això és cert? Què ha canviat a la universitat?
 
Sens dubte, la universitat ha canviat molt. Combinar estudis i treball era i és molt dificultós, sobretot si la carrera s’ha de fer en un temps limitat. L’ensenyament universitari no presencial (universitat oberta o a distància) ofereix ara una certa solució, que abans no existia; però el contacte entre professor i alumne és important. L’ensenyament universitari en horaris de tarda i nit ajuda en aquests casos, encara que la millor solució per als bons estudiants amb dificultats econòmiques són les beques. El fet que no arribin a tots els que les mereixen i necessiten ens fa córrer el perill de tornar a una universitat en certa manera elitista. Sens dubte, aquesta és la gran diferència entre la universitat d’avui i la d’ahir: el nombre i el perfil social dels estudiants. 

Quan jo vaig estudiar hi havia molts menys estudiants i això feia que la universitat fos més elitista. Els meus companys eren majoritàriament fills de la burgesia catalana, amb una presència forta de nois i noies procedents de famílies de classe mitjana. Ara, la universitat és més oberta i això és positiu; però l’augment de preu de les matrícules em sembla que està marcant un camí futur de restricció. I és que aquí hi ha reptes que no són fàcils d’afrontar: el cost dels estudis, les sortides professionals i l’especialització. La gran demanda de places d’estudiants a les universitats ha portat a multiplicar l’oferta i a oferir unes formacions (els graus) molt generalistes i amb poques sortides, reservant un tercer nivell, el dels màsters, per a l’especialització, que per definició és un nivell al qual només haurien de poder arribar una part limitada d’estudiants universitaris. El problema és que el filtre d’accés és més econòmic (el cost de les matrícules) que no per mèrits propis (els resultats dels estudis). Tot això no existia a la meva època: no hi havia màsters ni autèntics cursos de doctorat.

 
- Molts dels seus alumnes guarden un gran record de les seves classes. Vist amb la perspectiva dels anys, quins consells donaria als joves (i no tan joves) professors que volen millorar la qualitat de la seva docència?
 
El primer consell és la voluntat continuada d’aprendre fins a fer de l’ensenyament mateix un mètode constant d’aprenentatge. El segon consell, sobretot al professor que ensenya a estudiants de doctorat o de màster, és que no necessita demostrar que en sap més que els seus estudiants; ja se suposa. En canvi, sí que ha d’estar en actitud receptiva, disposat fins i tot a aprendre dels seus estudiants, perquè ja se sap, i els estudiants no ho ignoren: no es pot llegir tot el que s’ha escrit i s’escriu. I això és més evident quan la matèria que ensenya és de més llarg abast, geogràfic i temporal. El tercer consell, que deriva de l’anterior, és que la classe o el seminari ha de ser interactiu, participatiu i obert a la crítica intel·ligent, no estrident, i de doble direcció (entre professor i estudiant). Ara bé, si el professor vol que la classe sigui participativa, i aquest és el quart consell, ha de ser receptiu a les observacions crítiques que els estudiants puguin formular a les seves paraules o escrits, receptiu en el sentit d’entrar positivament en el debat d’idees i intercanvi d’informacions. 

El professor té més experiència i coneixements que els seus estudiants, i ells ho saben; per això, i aquest és el cinquè consell, no ha d’amagar que en aquest nivell alt de l’ensenyament, si el curs funciona bé, hi ha intercanvi enriquidor: una dosi més alta o més baixa d’aprenentatge mutu. És clar, això no es pot generalitzar a totes les situacions. A un professor que comença, li diria que ha de tenir la porta del seu despatx oberta sempre als seus estudiants; ha de fer que a les classes els estudiants participin, i facin preguntes, i ha de tenir un esperit constant de superació. En resum, el que ha de motivar a un professor és l’afany de millorar per servir.

Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d’entendre el món

Ferran Esquilache
Recentment he hagut de fer un gran nombre de mapes històrics per qüestions laborals. De les diverses fases de treball que són necessàries per a dibuixar un mapa històric, des que l’imagines mentalment fins que l’acabes, algunes són molt tècniques i repetitives, i això et dóna temps a pensar en moltes coses, entre elles a reflexionar sobre els mateixos mapes que estàs fent i la forma com els entendrà la gent que no és historiadora. Evidentment fa molt de temps que sé que els mapes històrics tenen una gran utilitat per a entendre processos històrics (sobretot polítics, tot i que no únicament) i que de vegades són indispensables perquè no s’entén res sense ells. Però a nivell divulgatiu crec que, de la mateixa manera que són útils, també tenen un gran perill si no van acompanyats d’un bon text explicatiu, i encara així. Per exemple, el típic mapa de la “Reconquesta”, que mostra l’avanç de la frontera dels regnes cristians de la península en detriment del territori d’Alandalús.

El típic mapa de la “Reconquesta”

En efecte, el mapa mostra l’emplaçament de la frontera en cada segle, i s’hi veu clarament que el menut territori cristià situat al nord de la península al segle VIII es va anar ampliant cap al sud al llarg dels segles. De forma lenta al principi, molt ràpidament cap al segle XIII, i també s’hi veu com el procés s’estanca cap al final, quan ja només queda un trosset d’Alandalús acorralat al sud, que és Granada. En definitiva, allò que mostra el mapa és un avanç lineal, clarament definit, un procés que estava quasi predestinat. En realitat aquesta és la intenció del mapa, ja que recull la línia historiogràfica clàssica de la "Reconquesta". Tanmateix, qualsevol historiador sap que això no fou així. Fins al segle X, tot i el tímid avanç territorial dels cristians, la iniciativa la portaven els andalusins. A partir del segle XI hi hagueren avanços i retrocessos d’uns i altres contínuament. Només al segle XII, després de la Navas de Tolosa, va estar clar qui seria el guanyador, i els Tractats de Tudilén i Cazola entre les Corones de Castella i d’Aragó repartint-se el territori andalusí ho deixen ben clar. Al principi, però, cap dels regnes cristians tenia la suficient capacitat poblacional com per a colonitzar els territoris conquistats, fins al punt que l’extremadura (en llatí extrema Durii, el territori entre el Duero i el Tajo) va restar deserta un llarg període de temps.

Precisament la quantitat de població que ocupava un territori a l’edat mitjana és un dels elements que la gent no sol tindre en compte a l’hora d’interpretar un mapa històric. Un exemple, entre molts, podria ser el típic mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII, perquè hi ha molta gent que quan el veu no s’acaba de creure que els exèrcits musulmans pogueren conquerir un imperi tan gran en tan poc de temps.

Mapa de l’expansió de l’Islam entre els segles VI i VIII

Efectivament, en una primera mirada al mapa podem veure un territori molt extens que va des de Kabul, en l’actual Afganistan, fins al sud de França. Però aquesta mena de mapes enganyen molt, perquè automàticament el comparem quasi de forma inconscient amb el mateix territori en l’actualitat, que és allò que coneixem més directament perquè és la nostra realitat. Per això és tan important que un mapa així vaja acompanyat d’un text que explique que en l’Alta Edat Mitjana tot aquest territori estava molt poc poblat, bàsicament per tribus ramaderes berbers en el cas del Nord d’Àfrica. I sobretot que també explique que en aquest espai al segle VII no hi havia cap estat organitzat amb capacitat militar per a defensar-se. Només els dos grans imperis europeus, el de Carlemany i el Bizantí, pogueren parar l’expansió militar àrab. I per l’Est, encara que els àrabs van guanyar la batalla del Talas contra els xinesos, no van poder continuar el seu avanç per Àsia, i ambdós imperis es van detindre en aquell punt. A més a més, d’altra banda, cal entendre molt bé què significa una conquesta en aquesta època, especialment la d’un territori amb una població escasa i eminentment rural. Els àrabs van fundar algunes ciutats, i van començar una lenta emigració, però en realitat allò més significatiu és que la població local, una vegada conquerida, acceptà la seua autoritat, es nomenaren governadors àrabs i la gent començà a pagar impostos als nous governants. Així doncs, ací no hi ha res paregut a un estat modern, que és el que sembla en veure el mapa.

Precisament la sobirania i la manera d’entendre els estats és un tercer aspecte que, al meu parer, pot generar confusions en un mapa històric de l’edat mitjana sense unes explicacions molt precises, ja que les fronteres medievals eren molt “elàstiques”, canviaven molt a sovint, però això no tenia les conseqüències que té ara. En la nostra societat contemporània el mapa juga un paper molt important en la manera com entenem mentalment la geopolítica, especialment pel que fa a les qüestions nacionals. Estem avesats a que el territori sobre el qual s’assenta un conjunt de persones que es considera a si mateixa una nació coincidisca, generalment tot i que no sempre, amb les fronteres d’un estat. I estem tan avesats a què això siga així que molta gent confon ambdós termes i els considera sinònims, fins al punt que alguns arriben a considerar que formen part d’un mapa, d’una silueta. Joan Francesc Mira ho ha explicat en diverses ocasions, com ara per exemple en aquest article. Però això no sempre ha estat així, perquè abans del segle XIX no existien els mapes a nivell popular, ni tampoc les nacions tal com les entenem ara.

D’entrada, cal dir que existeix tot un debat historiogràfic sobre l’existència o no dels estats en el sistema feudal, però ací anem a obviar-lo i a admetre que sí, sempre remarcant les diferències amb els estats-nació actuals. Sense anar més lluny, tornant a la península Ibèrica, no hi ha més que veure alguns mapes dels territoris cristians per a adonar-se de la flexibilitat de les fronteres polítiques al llarg dels segles; i no em referisc ara al seu avanç territorial en detriment d’Alandalús, sinó entre els mateixos territoris cristians.

A finals del segle VIII el regne d’Astúries era una estreta franja costanera que anava des de Galícia, que encara pertanyia als andalusins, fins al comtat d’Aragó, que pertanyia a l’Imperi Carolingi, igual que la resta de comtats de la Marca Hispànica. A finals del segle X, en temps de Sanç el Major, el regne de Pamplona incloïa el comtat de Castella per ponent (tot i que oficialment pertanyia al regne de Lleó) i els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça per llevant (tot el nord de l’actual Aragó), sent aquest el període de major extensió territorial del regne. Més tard, al segle XII, després d’arrabassar a Navarra tota la part oest del regne (que ve a ser l’actual País Basc, Sòria i La Rioja), Alfons VII de Castella i de Lleó es va auto-proclamar Emperador d’Hispània, només pel fet que, gràcies al sistema feudal, es van declarar vassalls seus els reis de Portugal, Navarra i Aragó, així com els comtes de Barcelona, Urgell, Tolosa i Foix, entre d’altres, i totes les taifes musulmanes li pagaven pàries. I així podríem seguir posant exemples per tota l’Europa feudal.

El regne d’Astúries en el segle VIII

El regne de Pamplona en temps de Sanç el Major (1004-1035)

Què ens trobem en veure aquests mapes? Que els pobles càntabre i basc eren en realitat asturians al segle VIII? Que els habitats de Burgos, Palència, Logronyo o Loarre, entre d’altres, eren navarresos al segle X? Aparentment sí, segons el mapa, però evidentment no era així. En eixos mapes no s’assenyala cap estat-nació com nosaltres els entenem hui en dia, i el que es veu són territoris sota una autoritat, que és la del rei d’Astúries o la del rei de Pamplona, i no cap altra cosa. Alfons VII no tenia cap imperi, sinó un territori propi i uns vassalls per tota la meitat nord de la península que li ajudaven a l’hora de fer la guerra. Tampoc els habitants de Burgos, que un dia estaven al regne de Pamplona i al dia següent van passar a pertànyer al de Castella, van canviar la seua manera d’estar en el món, tal com ho entenem actualment, ni van començar a parlar d'una altra manera. Simplement van canviar de senyor al qual pagar les rendes i retre homenatge.

D’altra banda, és molt habitual la confusió al voltant de l’estatus jurídic dels estats medievals. Per exemple, és molt comú que en qualsevol fòrum, real o virtual, aparega algú amb la intenció de convèncer a tot el món de la no existència de Catalunya a l’edat mitjana. Segur que més d’una volta n’heu trobat algun. Evidentment tenen raó que mai no va existir un estat, tal com l’entenem actualment, anomenat Catalunya. Existia el comtat de Barcelona, el d’Urgell, el de Girona i uns quants altres més, que inicialment estaven dins de l’Imperi Carolingi però que amb el temps els comtes van crear dinasties i es van declarar independents. Però Catalunya existia, és clar, com a realitat geocultural, i així apareix als documents esmentada ja des del segle XII, com apareixen els catalans, perquè així ho entenia aquella gent. De fet, un parell de segles després, al XIV, va acabar creant-se la noció i realitat del principat de Catalunya, que és la que ha arribat als nostres dies. Dir que Catalunya no existia a l’edat Mitjana és tant com dir, salvant les distàncies, que actualment no existeix Amèrica Llatina.

Els comtats catalans i la seua expansió, entre els segles VIII i XII (mapa extret de la Viquipèdia)

També és molt comú que aquestes mateixes persones ens recorden que Catalunya no era un regne, la qual cosa evidentment és veritat, però ho fan perquè creuen que un comtat, com per exemple el de Barcelona, tenia una categoria inferior a la d’un regne, i volen deixar-ho ben clar per una qüestió política actual i gens històrica. No crec que als catalans medievals els importara molt això, i ignore si als catalans actuals els molesta o no. En qualsevol cas, des del punt de vista de l’historiador, és evident que aquesta mena d’afirmacions no fan sinó demostrar el gran desconeixement existent sobre què és un “estat” feudal a l’edat mitjana o de quina manera es formaren regnes que evidentment no han existit sempre, com ara els de Castella, Portugal i Aragó.

El mecanisme és molt senzill. Com que els reis medievals tenien un sentit patrimonial de la monarquia, sempre solien dividir els seues territoris entre els seus fills. Per això, quan va morir Ferran I, que era rei de Lleó i comte de Castella, va decidir deixar Lleó al seu fill Alfons, Castella al seu fill Sanç, amb el títol de rei, i Galícia i Portugal al seu fill Garcia, també amb el títol de rei. I així és com de sobte apareixen, del no-res, els regnes de Castella i de Galícia. Uns anys després el comte de Portugal decidiria independitzar-se de Galícia i de Lleó i s'autoproclamaria també rei, naixent així el regne de Portugal. El cas d’Aragó fou molt semblant al de Castella. Quan va morir Sanç el Major, rei de Pamplona, també va dividir el regne entre els seus fills. Per a Garcia, que era el primogènit legítim, el regne de Pamplona com a territori principal que era i el títol de rei; per a Ferran el comtat de Castella (que fou el darrer comte, ja que com hem vist a la seua mort va passar a ser un regne); per a Ramir, que era el major però no era legítim, el comtat d’Aragó; i finalment per a Gonçal els comtats de Sobrarb i Ribagorça. Inicialment, doncs, Ramir I fou comte, però a la mort del seu germà Gonçal es va fer amb els seus dos comtats i des de llavors es va autoproclamar rei d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça. Una altra vegada havia nascut un regne del no-res, per la voluntat única del seu sobirà. En el cas de València o Mallorca, d'altra banda, encara fou més fàcil, ja que Jaume I va conquerir el territori als musulmans i va crear dos regnes nous per voluntat pròpia.

Al remat només es tracta d'autoritat, de domini, de proclamació pública, i d’ideologia. És cert que un rei té una consideració superior a un comte, per molt independent que aquest siga, d’acord amb el discurs ideològic que va triomfar a l’edat mitjana, ja que els reis es feien ungir per l’Església com a elegits per la gràcia de Déu, i els comtes no. Però en la pràctica no hi ha molta diferència, més enllà del tractament i la parafernàlia ideològica: són els dominadors d’un territori als quals la gent reconeix com a tal i els paguen rendes o ajuden en la guerra com a vassalls feudals. Els regnes i els comtats no existeixen sense els seus titulars dinàstics, perquè aleshores són una altra cosa. El perill està, doncs, com sempre, en veure la societat de l’edat mitjana, o de qualsevol altre període històric, amb els ulls actuals i la nostra manera d’entendre el món, ja que tot ha canviat massa, si més no des de finals del segle XVIII, quan es produí una ruptura cultural molt important, de la qual encara som hereus.