Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.
Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.
Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.
Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.
Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.
Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.
Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.
També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.
De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.
PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.
