"Que·l trayese l'azenbla en que era l'almuerzo". Les obligacions d'un escuder

Vicent Baydal

La guerra contra els "infidels", base de la societat feudal

Com ja vam comentar ací mateix, la croada dirigida per Jaume II d'Aragó contra Almeria entre 1309 i 1310 no és massa coneguda popularment, però, des del punt de vista historiogràfic, és susceptible de ser analitzada des de desenes de prismes diferents, des de la petjada literària que hi deixà fins als equipaments mèdics que mobilitzà, analitzats a fons per Michael McVaugh i Lluís Cifuentes arran de l'estudi del Regimen Almarie, el tractat de sanitat que el metge Arnau de Vilanova escrigué ex professo per a la campanya. En consonància amb això, ara i ací exposarem un document un tant excèntric respecte al gruix dels objectius, els fets, les causes i les conseqüències de l'expedició cristiana contra els musulmans, però que, per la seua pròpia raresa, pot ser útil per a il·lustrar certs aspectes de la societat medieval. Es tracta, en concret, d'un document conservat a la sèrie de processos judicials (Processos en quart) de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, mitjançant el qual, una vegada finalitzada la guerra, un escuder es defensà de les acusacions realitzades contra ell d'haver abandonat en plena batalla el seu senyor, l'important noble valencià d'origen aragonès Ximén Pérez d'Arenós, que havia mort en una emboscada realitzada pels andalusins el matí del 17 de setembre de 1309.

Els fets es produïren un mes després que s'hagués instal·lat el setge de la medina d'Almeria i al cap d'uns pocs dies que l'emir de Granada enviés un destacament de genets a la fortalesa propera de Marchena, en les immediacions del riu Andarax, en la rambla del qual es desenvolupaven les algarades cristianes. No debades, aquella hi fou la primera actuació de l'exèrcit nassarita, que agafà amb les guàrdies baixades els cavallers de la Corona d'Aragó. I Ximén Pérez d'Arenós fou una de les baixes més significatives, descendent de Ximén Pérez de Tarassona, un dels principals col·laboradors de Jaume I en la conquesta de València, raó per la qual l'inclogué en la casta tancada i exclusiva dels rics homes aragonesos i el casà amb la filla del darrer governador almohade de Balansiya, Abu Zayd, convertit al cristianisme sota el nom de Vicent Bellvís; el castell d'Arenós, que li havia donat Jaume I, en fou la dot i la baronia que donà nom a la família durant tota la història foral valenciana. Doncs igualment que aquell Ximén Pérez de Tarassona, que havia mort lluitant contra els andalusins en 1266, en les proximitats del territori murcià, també Ximén Pérez d'Arenós va morir tractant d'expugnar els musulmans d'al-Andalus, 43 anys després. I alguns van voler veure en l'actitud del seu escuder, Martín Ximénez de Aybar, un flagrant incompliment dels seus deures vers el seu senyor.

Una imatge que no es va donar a la croada d'Almeria

Concretament, segons s'hi deia en el document esmentat, en el moment en què es produí l'emboscada nassarita Ximénez de Aybar no estava amb ell ni havia anat a socórrer-lo, com pertocaria a un escuder. Fet i fet, la qüestió provocà l'obertura d'un procediment judicial ordenat per Jaume II, que comissionà dos cavallers de la casa reial, Pero Pomar i Ramon de Molina, per tal de recebir testimonios contra Martín Xeménez de Ayvar, scudero. Però aquest presentà testimonis fidedignes que explicaren la raó que excusava el seu comportament, segons ho posà per escrit Miguel Sánchez, notari del consell municipal d'Uncastillo. Foren fins a cinc persones, que vingueren a dir i corroborar una mateixa versió: que no havía seydo con Exemén Pérez de Arenoso, su senyor, la ora quando los ginetes lo mataron o lo prisieron, mas que ante lo havía enviado el dito Exemén Pérez que ningún roydo fuesse seydo de los ginetes por l’azenbla en que trayan l’almuerzo, que era muyt açaga, que la aduxiesse e que la aduxiesse e que él, de la su muert ni de la presón de su seynnor, non sopo ren d’aquí a que todo el feyto fue passado.

És a dir, havia estat una veritable casualitat, però moments abans que comencés l'atac -quando los ginetes vinieron ni los colpes fueron- Ximén Pérez d'Arenós l'havia enviat cap arrere pel curs del riu Andarax -por la rambla iuso- a recollir l'esmorzar, que s'havia quedat en una atzembla ressagada -l’azenbla que era açaga, que la trayesse por razón de l’almuerzo, que era allí que querían almorzar. Durant eixe interval es produí la batalla i, en conseqüència, l'escuder havia estat plenament impossibilitat per ajudar el senyor, ja que n'era totalment inconscient del perill que corria. Així ho van declarar Miguel de Alvero, que se'l va trobar per la rambla quan anava en busca de l'animal endarrerit, Ferrando López de Sada -una població de la mateixa vall d'Aybar-, que va sentir les paraules de Pérez d'Arenós enviant-lo a per l'esmorzar ante que fuesse el roydo de los ginetes, i Íñigo Ruiz, que certificà la impossibilitat que hagués tornat a temps per a la batalla porque tan poco tiempo havía que havía seydo la buelta e que él era ido la rambla juso, que non cuydava que podiesse seer venido.

Finalment, també testificaren en un sentit similar dos guerrers de major rang: l'adalil del ric home aragonès Juan Ximénez de Urrea i el noble Pero Martínez de Luna. El primer indicà que també havia escoltat les paraules de Ximén Pérez d'Arenós enviant l'escuder a per l'esmorzar perquè ho havia dit a grandes vozes i, al temps, aquest havia respost que no sabia on estava, bo i marxant després por la rambla iuso con un compaynero por l’azenbla. Per la seua banda, Martínez de Luna, del mateix grup social que Pérez d'Arenós, havia intercanviat unes paraules amb ell. De fet, aquest darrer l'havia convidat a menjar junts -que almorzasse con él, que él traya almuerzo-, però la resposta fou negativa -que·l dixo que deyunava. Amb tot, això no fou obstacle per tal que ordenés que li portaren l'esmorzar:  que·l dito Exemén Pérez mandó a un escudero suyo que·l trayesse l’azenbla en que era l’almuerzo. En aquest sentit, Martínez de Luna no havia parat atenció a qui era l'encarregat de fer-ho, però confirmà que havia estat un escuder, que podía seer el dito Martín Xeménez.

Així les coses, encara que en aquell instrument notarial no se'n diu res de la sentència promulgada pels comissionats reials, sembla ben probable que Martín Ximénez de Aybar fos absolt de les acusacions, ja que tots els testimonis verificaren la seua versió, que l'eximia de culpa, en tant que s'havia limitat a complir les ordres que li havia donat el seu senyor. D'altra banda, deixant ara a un costat les implicacions que tenia l'afer en relació amb les obligacions dels escuders, podem considerar que Ximénez de Aybar podia estar ben agraït d'aquell incident de la somera que s'endarrerí amb l'esmorzar, puix, d'una altra manera, probablement, hauria mort en l'emboscada dels genets nassarites.

Els antecedents andalusins de Xert i la Barcella

Vicent Royo
Als anys trenta del segle XIII, segurament Xert i la Barcella són dues de les nombroses peces que componen la densa xarxa de petits centres rurals que omple el terme de l’antic hisn musulmà de Jarbayra, és a dir, el territori que més endavant els cristians batejaran com «castell de Cervera». Des del segle VIII, bona part de la península Ibèrica s’incorpora als engranatges d’un nou model de societat, l’andalusí, una situació que al territori valencià, allò que els musulmans coneixen com el Xarq al-Àndalus, s’allarga almenys fins les dècades centrals del segle XIII, quan conclou el procés de conquesta militar que encapçala Jaume I i naix el nou regne de València. Durant tot aquest període de temps, això és, al llarg de sis segles d’existència, Xert i la Barcella estarien habitades per unes poques famílies que estarien unides per mitjà de lligams tribals i clànics, i que treballarien comunalment un conjunt de terres distribuïdes pels distints espais de secà i, sobretot, de regadiu, a més d’aprofitar els prats, les pastures i els altres recursos forestals també de manera conjunta.


Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Malauradament, a banda d’aquestes idees generals que han estat posades de manifest per a altres zones del país, ben poca cosa podem dir més del passat musulmà de Xert i la Barcella a causa de la inexistència de referències documentals concretes i, especialment, d’unes excavacions arqueològiques que oferirien informació molt valuosa de l’antiga mesquita i la seua ubicació exacta, el perímetre de les primitives alqueries i el nombre d’habitants que podien recollir al seu interior. Sembla, a més, que el llegat de la societat andalusina desapareix per sempre més de Xert, la Barcella i de bona part del Maestrat amb la derrota infringida per les hosts feudals i amb la consegüent fugida dels vençuts cap al sud, però la situació no és ben bé així. La seua presència s’ha allargat durant sis segles i, en conseqüència, les petjades que ha deixat són difícils d’esborrar, sobretot en la fesomia i l’organització del territori.


El "poble vell" de Xert

Des del mateix segle VIII, la societat andalusina genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.


L'ermitori de Sant Pere de la Barcella

En el nostre cas, tot fa pensar que la Barcella seria una d’aquestes alqueries que dependrien de l’alcaid del hisn de Jarbayra fins als moments anteriors a la conquesta del segle XIII, juntament amb les altres comunitats rurals que després formaran el castell de Cervera, és a dir, la mateixa Cervera, Sant Mateu, Traiguera, Xert, Canet lo Roig, Rossell, Càlig i el Carrascal (petita comunitat situada dins el terme de la Jana). Almenys aquesta és la impressió que ofereix l’únic document que s’ha conservat del lloc abans de la seua incorporació al recent nascut regne de València, ja que el 1192 el rei Alfons el Cast lliura al mestre de l’orde de Sant Joan de l’Hospital locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam. Amb aquestes indicacions, ben poca cosa més podem saber del seu emplaçament originari, però segurament l’alqueria se situaria a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Des d’ací, els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets.


La Barcella

En el cas de Xert, sembla que el primitiu assentament musulmà no assoliria la importància demogràfica de la Barcella, sinó que, més bé, ací únicament residirien un reduït grup de famílies que explotarien els espais agraris i naturals més propers. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta cristiana. D’una banda, la petita alqueria es trobaria a un dels marges de la rambla Cervera i des d’ací es dominaria visualment el camí tradicional que discorre de manera més o menys paral•lela al curs de la rambla i que uneix les terres baixes del Maestrat amb els Ports i el Baix Aragó. De l’altra, l’emplaçament del lloc oferia un accés immediat a les terres de cultiu, tant de secà com de regadiu, i també a les zones de pastura. En efecte, des de l’alqueria es podia arribar fàcilment als camps de cereals i oliveres plantats a les Clotes, als horts construïts al llarg del barranc de la Font –disseminats en diversos espais, des dels Prats fins al Pla de la Font, on hi havia la font que abastia d’aigua els xertolins– i també a les pastures de la Curolla per als ramats d’ovelles i cabres i de la Dula per al bestiar domèstic dels veïns. Així, doncs, s’articularia un conjunt força coherent en l’organització del territori i l’aprofitament dels recursos naturals que, fins i tot, podia estar dominat per la presència d’una petita mesquita a la part més alta del turó i un grup de cases disperses situades al seu voltant, que esdevenen l’origen del poble que ha perdurat fins avui dia.


Xert i els seus voltants

Amb tot, les dues zones de residència testimonien l’existència d’una hàbitat dispers al voltant de les millors zones agrícoles. Així, doncs, a banda de la comunitat agrària més gran, situada a la Barcella, a ben segur que al terme de Xert hi hauria altres assentaments més petits, malgrat que no ha arribat cap vestigi fins als nostres dies, almenys en aparença. Tot fa pensar que en determinades zones, les més aptes per al cultiu, es podien instal·lar una o dues famílies que treballarien els bancals construïts als vessants de les muntanyes, s’abastirien de l’aigua procedent d’alguna font propera i aprofitarien els boscos per fer pasturar alguns pocs caps de ramat, de manera que es formarien unitats d’explotació força semblants als masos que tradicionalment han caracteritzat el paisatge del Maestrat i els Ports i que han estat habitats fins fa molt poc de temps. D’aquesta manera, el poblament de Xert, la Barcella i alguns masos té un origen andalusí i, malgrat les modificacions introduïdes després de la conquesta del segle XIII, ha sofert ben poques transformacions fins a l’actualitat. Els musulmans no deixaren cap testimoni escrit de la seua presència al nord valencià, però les petjades que hi ha al territori no fan més que transmetre una herència que el pas dels segles no ha aconseguit esborrar.

Del Bàltic a la Mediterrània: una història ecològica de les colonitzacions feudals

Ferran Esquilache
Al segle XIII, un exercit “croat” encapçalat per l'Orde Teutònica organitzà una “guerra santa” contra les darreres societats paganes d'Europa: les tribus germàniques que habitaven la regió del Bàltic, el territori de les actuals Polònia, Lituània, Letònia i Estònia. Era la culminació d'un procés històric que havien iniciat al segle XII diversos prínceps alemanys, polonesos i escandinaus, atacant i conquerint algunes zones d'aquella regió, que és conegut des del segle XIX com a “Drang nach Osten”, o l'afany dels alemanys de marxar cap a l'Est, la versió nordeuropea de la “Reconquesta”. De fet, el terme té els mateixos prejudicis ideològics que el nostre, ja que manifesta en si mateix una justificació de l'expansió que no explica el procés, i a més a més està molt menyspreat per ser l'excusa que s'emprà al segle XIX per a justificar l'expansionisme alemany, i la que emprà Hitler per a justificar la invasió de Polònia. Dit en altres paraules, com en el cas ibèric, el que es va produir al Bàltic fou una expansió del sistema social feudal sobre la seua perifèria més immediata, sota l'aixopluc ideològic de l'Església. Al contrari que en el cas de la conquesta d'Alandalús, però, a banda dels colons germànics que es van establir a les terres conquerides, les poblacions indígenes no foren expulsades en massa, sinó que van ser sotmeses i cristianitzades. Clar que, com és ben sabut, un bon cristià no sols ha d'orar, anar a l'església i ser temerós de Déu, sinó que també ha de plantar cereals i vinyes per a pagar delmes i donar una part als nous senyors, ja que així ha estat establert per Nostre Senyor. Bisbes i teutons van construir castells, van fundar i desenvolupar ciutats, van modificar el paisatge fent artigar noves terres i, en definitiva, van portar tota una sèrie de canvis culturals que van introduir aquell territori en el món europeu cristià i feudal. Igual que a casa nostra.


mapa de les zones controlades pels teutons i pels bisbes als territoris conquerits del Bàltic

En relació amb tot aquest procés, actualment existeix un grup d'investigació conjunt britànic, polonés i d'altres països de la zona, encapçalat per la University of Reading, i finançat pel Consell Europeu de Recerca, que té com a objectiu l'estudi dels canvis ecològics produïts al territori per la conquesta i colonització teutona del Bàltic. Es tracta de The Ecology of Crusading: The Environmental Impact of Conquest, Colonisation and Religious Conversion in the Medieval Baltic, i aquest és el seu web. Tal com expliquen, es tracta d'un projecte que tracta de respondre a preguntes com ara, quin va ser l'impacte ecològic de la construcció dels castells i dels immensos assentaments associats a ells, o com va ser la introducció del cristianisme, dels monestirs i les parròquies, i com es va modificar l'espiritualitat de la societat pagana. És a dir, l'impacte ecològic de la colonització feudal sobre el territori, i els canvis culturals introduïts per la cristianització. Tot i que, com que van començar l'any passat els treballs, sembla que encara no han avançat massa, però ja s'han donat uns primers resultats que tot seguit veurem.


banner del web

Les tècniques emprades són diverses. A banda de la documentació d'arxiu localitzada a Tallin, Berlín, Estocolm, Riga i Viena, les noves tècniques arqueològiques destaquen especialment. En primer lloc, les tècniques paleoambientals, com ara l'estudi del pol·len fossilitzat, de restes vegetals carbonitzades, i també de macro-fòssils de plantes recollits als aiguamolls, a zones saturades d'aigua, que serveixen tots plegats per a reconstruir la composició de la vegetació dels entorns locals, i la selecció humana dels recursos vegetals en cada lloc. Es posa de relleu, així, les plantes que poden haver tingut una importància econòmica, contribuint a la comprensió dels canvis en l'alimentació i l'ús de la terra. Així mateix, es troben fustes i carbons que han sobreviscut en zones d'aiguamoll –cosa ben fàcil per la climatologia del nord d'Europa– que permeten estudis dendrocronològics i de radiocarboni respectivament. A més a més, les cendres expulsades pels volcans islandesos els darreres mil anys, dipositades en la zona del Bàltic, serveixen de guia per a la datació dels elements.



recollida de mostres

En segon lloc, s'empra la zooarqueologia, mitjançant la recollida i estudi d'ossos de vertebrats, que permet detectar l'abundància relativa d'unes espècies sobre altres, i les preferències morfològiques (a través de morfometria geomètrica), el nivell de fragmentació i les tafonomies relacionades, així com perfils de mortalitat de les espècies clau, alteracions esquelètiques, com ara patologies i modificacions. A partir d'aquestes dades sembla possible reconstruir canvis en els perfils alimentaris per a cada lloc, les preferències de les espècies, els nivells de caça, pesca i cria, les escales dels processos de fabricació que utilitzen productes d'origen animal, com ara ossos, cuir, pells i plomes; i finalment, patrons distintius de carnisseria i la introducció de noves tècniques o eines, canvis en l'ús de la terra en relació amb les pastures, o la transformació de l'hàbitat, i la introducció de noves races i espècies, en especial els cavalls (també a través dels estudis isotòpics).


Finalment, es fan estudis geoarqueològics de sòls soterrats i dipòsits d'ocupació, amb la finalitat de proporcionar una comprensió detallada dels llocs específics dels cicles d'ús dels recursos ambientals –tant de plantes com d'animals–, cosa que permet relacionar els llocs amb el seu entorn. Aquesta metodologia s'integra amb la micromorfologia, juntament amb geoquímics específics (anàlisis biomoleculars per GC-MS, anàlisis espectroscòpiques per FT-IR i anàlisis elementals per fluorescència de raigs X), així com anàlisis de fitòlits. En definitiva, tota una sèrie de tècniques que, per a ser sincer, la majoria no sé el què són, i que a més a més deuen ser molt cares. Finançament europeu, clar. En qualsevol cas, aquestes anàlisis se centraran en zones concretes dels castells, és a dir, en dipòsits antropogènics com ara escombraries, rases i pous per a caracteritzar l'ús de l'espai (com ara emmagatzematge de cereals, identificació de corrals d'animals, processament de collites, ús de combustible, metal·lúrgia, etc.), que permet una quantificació més precisa de l'ús de plantes, animals i minerals en períodes cronològics relativament curts. De fet, segons diuen, aquesta tècnica ha començat a ser aplicada al castell Hospitalari de Margat, a Síria, i serà essencial per a identificar els canvis en l'ús de recursos mediambientals en diferents castells del Bàltic.

Un dels llocs que han estat estudiats per ara és el castell de Malbork (en alemany Marienburg), una immensa fortalesa construïda pels teutons al segle XIII per a controlar el pas del riu Nogat, al nord de l'actual Polònia, i que van convertir en la capital mentre durà el seu domini sobre la regió. El castell és ja de per si interessant per la seua arquitectura, la major part del qual ha estat construït amb rajola, i ha arribat pràcticament intacte a l'actualitat. De fet, mai ningú va aconseguir prendre'l. De moment la recerca ha confirmat que abans de l'arribada dels teutons la zona era molt més humida que en l'actualitat, ja que existí una massa boscosa de fulla caduca. Segons Pluskowski, l'investigador principal, l'erecció del castell fou una de les causes de la desforestació, encara que no l'única, ja que el procés de “civilització” passava per l'assentament dels indígenes i la seua conversió en agricultors, cosa que va significar una immensa tala d'arbres. Així mateix, sembla que la zona del Bàltic es va convertir en proveïdora de fusta cap a Anglaterra, ja que els boscos propis ja feia temps que estaven esgotats, i tot plegat s'ha pogut comprovar gràcies al descens dràstic del pol·len d'arbres entre els segles XIII i XIV, mentre es constata un progressiu augment de les plantes herbàcies (per a pastura) i dels cereals. Pel que fa a la zoorqueologia, cal destacar la presència gradual de porcs i bestiar boví, i s'ha demostrat la gran importància que la societat indígena donava als cavalls, com a element espiritual, fins al punt que arribaven a soterrar-los amb les persones. Un aspecte cultural que la cristianització intentà esborrar sense aconseguir-ho del tot, perquè en part ha arribat a l'actualitat.


castell de Malbork, Polònia

Es tracta, sens dubte, d'unes conclusions força interessants, però que ens porten irremeiablement a fer-nos una pregunta evident: les grans despeses econòmiques que s'empren per a aquestes tècniques de laboratori compensen la informació històrica que aporten? Les noves tècniques i les noves tecnologies són un fet, i s'han d'emprar, però han de servir per a facilitar-nos la recerca i anar més enllà del que ja diuen els documents escrits. Han d'aportar necessàriament informació nova, que es complemente amb la d'arxiu, perquè constatar que l'expansió del feudalisme comporta desforestació i expansió dels cereals és una cosa que a casa nostra, on es va viure un proces equivalent, fa molts anys que sabem. I estic segur que allà a Polònia també ho sabien. Si no es fa així, complementar fonts d'arxiu i fonts arqueològiques, estaríem creant una ciència paral·lela a la Història que busca els mateixos objectius mitjançant altres tècniques, i això seria una pèrdua de temps i de diners.

A Espanya totes aquestes tècniques no estan tan desenvolupades, tot i que Galícia sembla ser capdavantera en aquesta mena d'estudis. Però això no vol dir que no se'n facen esporàdicament arreu de l'Estat. A casa nostra, per posar només un exemple, es feren estudis antracològics (carbons vegetals) quan s'excavaren els castells de Pego i d'Alcalà de Xivert, en una zona muntanyosa però litoral, que van detectar una clara disminució del carrascar a expenses d'un augment de les plantes cultivades des del segle XIII. Però és que això ja ens ho deien els documents escrits, i així per exemple, com ha fet constar Josep Torró, hi ha disposicions relatives a l'artigament de carrascars, no a la muntanya, sinó a zones tan inversemblants en l'actualitat com és la Ribera del Xúquer, és a dir a Algemesí el 1273, i també a Almussafes el 1251, on la seua carta pobla diu: Et quilibet vestrorum teneamini plantare singulas medias iovatas terre vineas in illo carascali. Més avant, ja al segle XV, i per tant no en el període estricte de la colonització (però si en el màxim moment d'expansió econòmica del sistema feudal a terres valencianes) la desforestació en una zona concreta del país, a la Safor, vindrà de la mà d'un altre cultiu: la canya de sucre. Però no per la tala d'arbres per a expandir el conreu, sinó per l'ús de la fusta com a llenya en els trapijos per a coure el suc de la canyamel i fer-la sucre.


desforestació

Ara bé, si a la muntanya, les valls i algunes zones de les planes al·luvials l'expansió agrària es va fer sobre el bosc, a la costa es va fer sobre les marjals. Una terra que per als camperols tenia altres usos, com la pastura, la pesca i la recol·lecció de plantes com l'espart o de sosa, però no per als senyors. Sabem que les dessecacions de marjals que es van realitzar al llarg de la costa valenciana entre els segles XIII i XIV, a iniciativa dels senyors o del rei, estaven dirigides per palafanguers experts vinguts del sud de França. Allà fa algunes dècades que s'estan estudiant les morfologies parcel·laries i les tècniques d'aquestes dessecacions realitzades a partir del segle XII i següents, mentre que a València es tracta d'uns estudis més recents, quasi en beceroles. Immediatament després de la conquesta comencen els primers treballs de dessecació amb la construcció de séquies de desaigüe per a drenar l'aigua estancada, documentats per escrit, encara que l'impuls principal va esdevenir a principis de la següent centúria, durant el regnat de Jaume II. Ben cert és que la major part de les actuacions les tenim només detectades amb documentació d'arxiu, però ha estat el mateix Torró qui ha identificat ja alguns casos sobre el terreny de dessecacions de marjals a Peníscola, Castelló i Gandia. A partir del segle XV, i sobretot del XVI, les dessecacions continuaran, però en aquest cas serà per al cultiu d'arròs, és a dir, terres que continuaran inundant-se periòdicament, mentre que les primeres dessecacions eren per al cultiu de cereals i vinya, com qualsevol altre terreny de colonització. El canvi ecològic de la colonització va ser també a les marjals, doncs, molt gran.


marjal de Gandia dessecada a principis del segle XIV, als peus del castell de Bairén

En definitiva, després de tot allò exposat, queda clar que les terres valencianes, com moltes altres, són excel·lents per a estudiar la colonització feudal, i els canvis ecològics produïts en conseqüència, com els estudis sobre documentació d'arxiu ens demostren. Per això, cal introduir les noves tècniques paleoambientals, zooarqueològiques i geoarqueològiques, de la mateixa manera que s'estan emprant ja les anàlisis morfològiques. Tanmateix, aquestes han de garantir uns resultats nous, que combinats amb la documentació escrita permeten respondre preguntes noves i arribar a conclusions rellevants. Clar que, sense finançament, poca cosa farem.

El palau del Governador

Frederic Aparisi Romero
Recuperar el patrimoni, posar en valor i dignificar el nostre passat, no deuria ser notícia. Malauradament, però, ho és i, per això mateix, aquest post. En principi, i segons prediu la classe política local –que en això de les prediccions erra més que l’home del temps– el proper mes de novembre tindrà lloc la inauguració de la restauració del castell-palau senyorial d’Alginet, que actualment, i des del 1875, és la seu del Consell de la vila. Més concretament, els treballs que s’estan duent a terme són l’excavació del fossat i restauració d’una de les torres de la residència dels senyors, sota la direcció de l’arqueòloga Pau Armengol. Es tracta d’una construcció del segle XVI, prou similar a altres residències senyorials, a mig camí entre una fortalesa i un palau, per bé que una mica més gran que la resta.

Les excavacions començaren el 2009 arran de les obres de remodelació de la plaça. I és que els professionals de la història, ara treballen amb documents escrits ara amb arqueològics, funcionem –o funcionàvem– així, a força de centenaris i país. Obra que obraràs, aparegué el que desprès s’identificà amb un fossat amb uns cinc metres de profunditat i una rampa que impedia eixir-hi. També s’han rescatat diverses peces de ceràmica de Manises i l’Alcora, del segle XVIII, quan es realitzaren obres importants en el palau-fortalessa. Al cap de dos anys de tanques i restes a l’aire lliure, ara, per fi, sembla ser que estan a punt d’acabar. Al remat, juntament amb la intervenció sobre el fossat i la torre, també es condicionarà la passarel·la que donava accés a la porta principal del palau senyorial. Aquest fou construït al segle XVI vora el Camí Reial per Jeroni Cabanyelles, senyor d’Alginet, i aleshores Governador de València. A més de les restes que les excavacions han tret a la llum, actualment encara se’n conserven altres d’aquest període, com ara una galeria subterrània que envoltava el castell, amb una coberta de volta amb finestres que donaven al fossat.

Malgrat tot, el palau-fortalesa d’Alginet, o castell,com s’ha fartat de dir la premsa, no és el més gran ni el més bonic del món, ni tampoc les seues restes són les més cridaneres, ni menys encara han revolucionat el coneixement del passat. Simplement és el palau-fortalesa d’Alginet, ni més ni menys que cap altra, amb tota la grandesa que hi ha en les coses senzilles. No, per descomptat que no estem parlant del palau de Versalles ni tampoc del que posseïa el marqués de Dos-Aigües, però sí del d’Alginet, del de la seua gent, que no amb pocs esforços va adquirir de mans dels seus senyors feudals, que, ben mirat, eren també modestos. I és que la història del País Valencià és així, modesta, mediocre prenent-li la paraula a Joan Fuster, però és la nostra, la dels valencians. Ni grans conquestes, ni grans revoltes, ni grans descobriments ni tampoc grans industrialitzacions, res que no siga fruit de l’esforç i del suor de la gent, del que es fa dia a dia, i no del dia a la nit. Així les coses, ja està bé!, ja hi ha prou, d’ampul·lositats i focs d’artifici que ens han portat enlloc! Ara calen accions concretes, modestes però efectives, com de la que ací ben gustosament parlem. La posada en valor del palau senyorial d’Alginet segurament no hi porte molts turistes, però de moment ja li ha reportat el protagonisme en la premsa i, modestament, aquest post. Però si el que volem és que algun dia els turistes orientals arriben amb autobús fins a aquest palau, caldrà una acció més coordinada i més decidida, caldrà deixar de vendre sevillanes a la plaça de l’Ajuntament de València.

"Esto no vale nada". La manipulació cronística de Pere el Cerimoniós sobre els fets de Vinatea (1331-1332)

Vicent Baydal

Monument a Vinatea (Estàtua de Francisco Rodríguez a la plaça de l'Ajuntament de València, 1993)

A la Corona d'Aragó sempre ens hem considerat molt afortunats per posseir una potent tradició cronística, començant per "les quatre grans cròniques", les de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, que foren editades conjuntament per Ferran Soldevila en la dècada de 1970 i ara estan sent reeditades per l'Institut d'Estudis Catalans. Els passatges cronístics il·luminen amb vivesa fets històrics que d'una altra manera no coneixeríem o ho faríem a la manera freda que ens indiquen les referències documentals. Tanmateix, aquest pretès avantatge pot ser una arma de doble fil: no ens podem fiar de tot el que diuen les cròniques, sinó que, ben al contrari, sempre que hi haja possibilitat s'han de comparar amb les informacions proporcionades per la recerca arxivística. És el cas, per exemple, dels fets narrats per Pere el Cerimoniós (1336-1387) sobre la revolta que tingué lloc a València contra el seu pare, Alfons el Benigne (1327-1336), encapçalada per un dels jurats de la capital, el jurista morellà Francesc de Vinatea. Ho tracte de demostrar en un article que veurà la llum en breu -si tot va bé- a una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa, sota el títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332) [ací la versió prèvia en valencià].

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós, en la qual es narrava com Vinatea liderà una rebel·lió contra Alfons el Benigne, quan aquest tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tenir amb la reina Elionor, la mateixa infanta castellana que 10 anys abans havia estat plantada a Gandesa, a l'altar matrimonial, per Jaume el Forassenyat, germà major del Benigne. Vinatea, en nom de tota la ciutat de València, hauria tingut el valor d'amenaçar el monarca i la seua família amb la mort si no revocaven les donacions, davant la qual cosa hauria tingut lloc un famós diàleg entre el Benigne i la seua dona, Elionor de Castella:
– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.
Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fos com fos, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretès 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:
Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella
Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni que tampoc els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas grave y inopinado, que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, en concepte de dot i arres, les ciutats i viles d'Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital –entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner– que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:
El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

Dibuix d'un segell d'Alfons el Benigne, armat de son cos

Alfons el Benigne també amenaçà amb botar foc als nuclis reials que es resistien, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:
Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.
És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran aquests darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació –de Morella i les altres viles esmentades–, el que hauria provocat tant la revolta de València, encapçalada per Vinatea, com la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà capturar-lo i assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer fetilleries contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volgués, tant com si fos el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara fou major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:
A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.
Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. De fet, les queixes dels dirigents de les viles hi foren constants, a causa dels abusos comesos pels batlles de la reina en qüestions fiscals, judicials i governatives. En tot cas, la revolta de Vinatea –que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332– tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis –degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió–, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida en gran manera, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En aquest sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar aquesta hipòtesi per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement.

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. En plena consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans de la darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyala el conjunt de documents cancellerescos aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'aquesta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a tractar de demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort: al cap i a la fi, la seua existència havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot aquest temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia local com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'ha de buscar un motiu en aquest cas -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'ha de fixar en la reina Elionor, a la senyoria de la qual no volien passar.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics (més del 80% del territori i entorn del 50% de la població). En aquest sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fos l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea digués que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrés el seu patrimoni i el concedís a altres senyors, ja que allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, a banda de les interpretacions sobre les paraules de Vinatea, una cosa queda clara: les cròniques s'han de prendre amb molta precaució en el seu paper de font històrica, encara més si procedeixen del poder reial. No és debades que Jaume I o Pere el Cerimoniós ens van deixar dues obres sobre els seus regnats, ans al contrari, ho van fer per a justificar i exalçar la seua actuació. I no s'estigueren d'obviar, eliminar, suavitzar o manipular els fets quan no els deixaven ben parats. Sempre cal tenir-ho molt en compte a l'hora d'aproximar-nos a la lectura dels texts cronístics.

Una història banalitzada

Vicent Royo
Ahir fou 9 d’octubre, com sabem, la festa per excel·lència dels valencians. Una data simbòlica en la nostra història, commemorada des de mitjan segle XIV, que avui dia segueix sent punt de referència fonamental en la consciència del nostre poble. Tots, grans i menuts, coneixen el seu significat, perquè les autoritats corresponents s’esforcen any rere any en organitzar la celebració –alguns anys amb més pompositat que altres, tot s’ha de dir– i en transmetre a valencians i forasters la importància que tingué el dia 9 d’octubre i tot el que ocorregué aquell jorn de 1238 en la nostra història. Com ha succeït amb la resta d’actes i fets històrics –feia poc Frederic ens obria els ulls sobre la celebració de la fira de Gandia–, la commemoració s’ha anat adaptant al discurs polític i a les necessitats ideològiques de cada època històrica per justificar el manteniment de l’estructura de la societat que l’ha generat, i així ha estat fins arribar als nostres dies. Les desfilades, els personatges, la vestimenta i molts altres aspectes de la celebració han canviat al llarg dels segles, però no ho ha fet el seu contingut, el seu transfons, la commemoració de la presa de la ciutat de València als musulmans i l’inici de la història del nostre poble.


El penó de la conquesta

Ens agrade la celebració o no, la commemoració del 9 d’octubre ha mantingut i manté una determinada coherència històrica i, com he dit, transmet una sèrie de valors que es renoven any rere any per romandre a la memòria col·lectiva i per mantenir la consciència del poble valencià, encara que no estiguem d’acord en el tipus de memòria i de consciència de la nació valenciana que s’haja transmès o que s’intenta inculcar avui dia. Això és una altra història. El que vull destacar ací i ara és que la festa del 9 d’octubre, com tantes altres que se celebren per tots els pobles del país, manté una sèrie de valors que tenen una significació i una força per ells mateix, malgrat que hagen estat banalitzats en l’actualitat i estiguem a punt de perdre el sentit originari de la festa. És el mateix que succeeix a altres indrets i amb altres fets històrics, que també han estat banalitzats fins el punt d’assolir nivells d’absurditat que han buidat de contingut el que fou el passat d’un poble. La història, com tot avui dia, també es compra i es ven, i això és perillós, molt perillós.

L’estiu passat, a Perpinyà estant, ja me’n vaig adonar, però l’experiència d’enguany a Tolosa de Llenguadoc m’ha acabat d’obrir els ulls. La marca que diferencia el Rosselló de la resta de regions de França és el seu passat català. I els símbols i els signes que omplen carrers i edificis públics així ho testimonien, perquè les senyeres estan per tot arreu. El Rosselló és la regió amb més senyeres per metre quadrat del món! No les he contat, però estic ben segur que a cap altre lloc n’hi ha tantes. Així mateix, els cartells de les carreteres i els rètols dels carrers més importants de les ciutats estan sempre duplicats, en francés i en català. Per últim, tot allò que fa referència a la seua història, al seu passat, tot té relació amb el temps dels catalans i fins i tot es pot intuir un cert menyspreu envers els fets històrics de 1659 ençà. La capital de la regió és la màxima expressió de tot açò. Perpinyà la Catalana en diuen. Aquest és el lema que les autoritats municipals utilitzen per diferenciar-la de la resta de ciutats franceses. I la veritat és que ho aconsegueixen. En un món que camina cap a l’homogeneïtzació com no ho havia fet mai, les ciutats i regions franceses semblen haver adquirit un especial interès per crear marques distintives, diferenciadores, que les singularitzen de la resta. Però, en realitat, només són això, marques, propaganda turística, sovint manipulada i amb poc fonament històric.


El palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

Al Rosselló s’obliden que la regió no va ser únicament catalana, sinó que durant molts segles pertanyé a l’estat de Corona d’Aragó. I ho fou perquè en origen era un feu dels comtes de Barcelona, cert, però després formava part d’un cos polític molt més ample que Catalunya, l’únic referent que els rossellonesos prenen per justificar el seu passat català. També és cert que els rètols i els cartells sovint estan en català, i açò és digne de lloança perquè sovint ni al mateix País Valencià els podem trobar, però allà hi ha un problema més greu, i és que més del 95% de la població és incapaç de llegir-los. No saben català, no l’han aprés a l’escola, i això ha estat així perquè l’estat francés ha exterminat tota dissidència lingüística a la llengua majoritària de la nació, francesa s’entén. Però en l’actualitat hi ha mecanismes per esquivar aquestes imposicions jacobines: els xiquets poden aprendre català a l’escola –hi ha centres que ofereixen aquesta possibilitat–, els adolescents poden fer-ho a liceus i instituts, i la universitat hauria de ser centre d’aprenentatge i d’irradació de la llengua. Però cap de les premisses s’acompleix. Per desgràcia, només uns pocs s’hi interessen i senten de veritat aquest sentiment català –curiosament, es tracta de professors d’universitat i gent molt vinculada a la cultura–, la resta són francesos i es miren això del passat i la llengua catalana amb simpatia, però res més. Aleshores, de què serveix proclamar el passat català de la regió si ningú no se sent català? De què serveix retolar els carrers en català si ningú no el pot llegir?

Una situació semblant es pot trobar una mica més al nord, a Occitània, terra dels càtars per excel·lència, encara que ací el problema assoleix tints més dramàtics, almenys des del meu punt de vista. Alguns exemples ens poden ajudar a il·lustrar la banalització de la història i la seua utilització amb fins turístics i comercials. Si es pren l’autoroute des Deux Mers venint de Perpinyà en direcció a Tolosa, un poc abans d’arribar a Carcassona un rètol crida l’atenció del conductor: Vous étes en pays cathar. A la mateix autopista un cartell anuncia que entres al país càtar! I d’ahí endavant la carretera està plena de rètols que promocionen castells, abadies i tota mena d’edificis històrics càtars. Però, cal fer-se una pregunta abans de seguir. A quin país càtar es refereixen? És que alguna vegada va existir un país càtar? Tornaré a açò més endavant.


La creu càtara, convertida en l'emblema de la ciutat de Toulouse

Superada la sorpresa del viatge i instal·lat allí durant un mesos, només cal recórrer eixe país càtar per adonar-te’n de la realitat. I la realitat és que, a banda de l’agricultura, la gent viu a les antigues terres d’Occitània del turisme i de l’explotació d’aquesta marca de país càtar d’una forma brutal. No tinc res en contra, al contrari. Cada regió ha de saber aprofitar els seus recursos per oferir treball i bon nivell de vida a la gent que l’habita, però si sovint ens queixem de l’explotació que sofreixen els recursos naturals i denunciem els perills d’esgotament i les posteriors repercussions en la natura i en la humanitat, també hauríem de fer-ho amb els símbols i els signes del passat, perquè el futur de la societat també n’eixirà perjudicat, i molt.

Un exemple, Carcassona. Ciutat càtara per antonomàsia, esdevé un centre turístic de primer ordre en qualsevol època de l’any, comparable a qualsevol altre indret del Carib en volum de visitants. Allí tot és càtar: fou allí on els càtars hi estiguerem més temps –cosa falsa– i foren els càtars qui alçaren la bella ciutat que domina el riu Aude, cosa més falsa encara. Per als que no la coneixeu, la ciutat està dividida en dues parts des del segle XIV. La part baixa és una bastida construïda a mitjan del Tres-cents a l’altra part del riu, mentre que la part alta fou la que, de veritat, esdevingué refugi dels càtars i sofrí els atacs dels croats de Simó de Montfort. Però aquest indret, el de la part alta, fou destruït i abandonat amb el pas del temps, fins que al segle XIX l’arquitecte Violet le Duc reconstruí la ciutadella i li donà l’aspecte que podem veure avui dia. Així que sí, la part antiga és preciosa, però molts dels visitants obliden o, més bé, desconeixen, que foren els peons de Violet le Duc els que l’alçaren fa poc més de 100 anys. Només els més curiosos poden adonar-se’n, perquè les referències a aquesta reconstrucció existeixen, però són poc visibles. Interessa més vendre la part medieval –reconstruïda–, la història càtara, i la veritat és que ho aconsegueixen, perquè la ciutadella s’ha convertit en un centre comercial a l’aire lliure, on les cases són les botigues i les places els llocs d’esbarjo dels visitants. No hi ha ni una sola porta d’una casa que no siga l’entrada a una botiga on pots comprar tota mena d’objectes càtars. Vestimenta, espases, collars, braçalets, postals, didals i tota mena de souvenirs duen el distintiu de càtar. Fins i tot les mateixes tendes i els restaurants, els menús, les begudes, els menjars, tot allí és càtar. Per al meu gust, un poc excessiu, quan no deixen de ser objectes de record de la ciutat i menjars tan típics com els que es poden trobar a qualsevol altre lloc de la regió. Hi ha també un bon nombre de llibres de divulgació, per a adults i xiquets, que relaten la història dels càtars, la seua religió, la seua desgràcia, la cruesa dels croats i l’extermini d’un poble bo, innocent i indefens, que mai féu res per patir aquell càstig. Cal ser cautelós en aquest aspecte. No vull dir que no sofriren un extermini cruel i injustificat, que fou ben real, però d’ahí a convertir-los en màrtirs per vendre més llibres... De nou, cal tenir cura amb açò, perquè s’està tergiversant la història.


La ciutat de Carcassona

Amb tot, sempre hi ha gent que se n’adona d’estes coses. Açò mateix que acabo de dir en relació al fet dels càtars li ho vaig escoltar dir al guia del castell de Montsegur, a l’extrem occidental de la vall de la Fenolleda, molt a prop de Foix, un dels últims bastions de la ruta dels castells càtars. L’home no tingué escrúpol i, no sense una certa ironia, digué el mateix que jo he dit ara fa un moment només començar la visita al castell, encara que ell ho féu amb un to més distès perquè sap que no pot perdre els visitants. Però el missatge fou el mateix. Ens digué: “Adoneu-vos-en. Ací tot és càtar, les pedres, els ocells, els arbres, les fonts, els barrets, les samarretes, els guies... Però, qui foren realment els càtars?” Ell féu el silenci, esperant una resposta, i obtingué un conjunt de banalitats que la gent havia après als llibres comprats al mateix castell o als panells explicatius dels monuments. Res de nou al que pots escoltar o veure a qualsevol altre lloc d’Occitània, un país meravellós, amb una gent encantadora i un paisatge preciós, que s’ha convertit en un autèntic parc d’atraccions medieval i càtar per als turistes que arriben de tot arreu. Hi ha la ruta dels castells càtars, de les abadies càtares, dels restaurants càtars, amb uns itineraris ben fixats per al viatjants, que els duen a visitar els indrets més espectaculars i també els que han disposat de finançament per sortir a les guies turístiques i fer-ne publicitat. La resta, tant bells com els anteriors i amb un encant major a causa de l’absència de turistes, no hi surten als mapes, no existeixen. Com sempre, llums i ombres.


El castell de Montsegur

Ara puc respondre a la pregunta que llançava abans. Quin és el país càtar del que parla el rètol de l’autopista? Doncs, és precisament aquest. Un país format de manera artificial al recer d’una realitat històrica, Occitània, que ha estat tergiversada i transformada en un reclam turístic sense precedents, que té en la història el seu principal atractiu. La història està de moda, és cert, però cal anar en compte amb la història que posem de moda i que oferim als nostres visitants, perquè una cosa és voler crear una marca singular amb el passat i altra molt distinta banalitzar-lo com s’està fent al sud de França. Una última expressió ens ajudarà a comprendre-ho. La regió, Occitània, deu el seu nom i la seua coherència històrica i cultural a la llengua occitana, exterminada per l’Estat francés fa segles. I ocorre una cosa semblant amb el català a Perpinyà, encara que la situació de l’occità és molt més tràgica, perquè ja ha desaparegut. En efecte, els carrers tenen una doble retolació, en francés i en occità. Fins i tot les parades del metro de Tolosa són anunciades en ambdues llengües. Però ningú no parla occità, ni saben llegir-lo ni escriure’l, i encara menys entendre’l. Resulta quasi impossible trobar llibres en occità i, malgrat les iniciatives de certs grups lingüístics i culturals que aposten per la recuperació de la llengua, la impressió que fa és que està condemnada a convertir-se en un reclam turístic més, com els castells, les abadies i les ciutats fortificades. Res més.

Dilluns, 10 d’octubre de 2011. Els valencians celebràrem ahir el dia de Sant Dionís i commemoràrem la presa de madinat Balansiya per les tropes de Jaume I. Ara fa 773 anys que començava tot, però sembla que ara eixa història ha acabat. Encara queden molts valencians que regalen una mocadorada a les seues estimades, com s’ha fet durant molt de temps, però els més menuts ja no ho fan ni ho faran, perquè no saben el que significa. Ningú no els ho ha explicat, ni ho farà tampoc. Només coneixen la baixada de la Senyera i la desfilada que organitza l’Ajuntament de la capital, a banda de les poques informacions que els poden donar a l’escola, tot depenent de la consciència del mestre o de professor. Amb tot, tampoc no coneixen el seu significat, la seua importància vertadera com a arrel del nostre poble. Un poble que, al mateix temps, està deixant de banda la seua llengua i l’està relegant a un segon plànol, ajudat també per les iniciatives de les autoritats autonòmiques i estatals. I no saben que l’estan condemnant a l’extinció. Estem perdent les nostres arrels, la nostra història, així que haurem de lluitar perquè això no siga així. Una causa mai està perduda si hi ha un inconscient disposat a lluitar per ella. Ara bé, tingam present l’exemple occità perquè, si ho fem com ells, correm el perill de banalitzar encara més la nostra història i el nostre passat. Espero que tots tinguéreu un bon dia de Sant Dionís.

El deute de l'Any Jaume I (2008), ara i encara

Frederic Aparisi Romero
En uns dies els valencians celebrem la nostra diada. Un dia per a la festa, per a la història i per al debat polític a propòsit de la situació que viu el País Valencià. Bé, si he de donar totes les opcions diré que també és un dia per a anar a l’IKEA (pel que he sentit dir la gent prefereix el de Múrcia que no el de Saragossa). La situació econòmica, tècnicament de fallida econòmica, és l’excusa perfecta dels polítics per a fer el que volen i tallar allò que consideren, qualsevol cosa menys els seus salaris. I això es traslladarà també al 9 d'octubre. Uns anys enrere, però, quan les vaques eren ben grosses, es tirava la casa per la finestra.


Ara fa uns dies al periòdic digital valencià l’Informatiu treia a la palestra un tema que entre alguns medievalistes valencians ha estat objecte de debat: la cavalcada del 9 d’Octubre de 2008. També altres periòdics han tractat el tema. D’aquell any Harca va donar puntual informació: vegeu açò, açò altre, i allò. D’entre tots els acte, el de la cavalcada, crec, va destacar sobre la resta per la seua vistositat, la seua presència als carrers, i el seu cost econòmic.


Com recordarà el lector, l’acte –certament enlluernador– va quedar prou deslluït per culpa de la pluja, sempre benvinguda a casa nostra. Tinc present ben bé aquell dia, perquè semblava com si algú haguera portat la pluja a escola: plovia amb coneixement, a poc a poc, prou per a fer saó, que en diria el meu iaio, suficient per a no impedir la desfilada, però sí per a deslluir-la. Així, doncs, sota la fina pluja i un cel blau obscur romanien les gents, immòbils, fixes, com si tot allò els costarà diners de la butxaca. I tant, que els costava. Ara, per fi, en sabem la xifra de tota aquella pompa i fanfàrria: 686.000 euros. Per descomptat, el govern que va finançar la cavalcada –retransmesa en directe per Canal 9– no podia preveure la climatologia que, d’altra banda, aquell dia va satisfer les necessitats d’un camp sempre mancat de recursos hídrics (damunt, a octubre, és quan les taronges tardanes agafen volum). El que sí podia, i devia, fer aquell govern de dubtosa memòria és preveure quin ús i quin profit es trauria de tot allò, una vegada passada l’efemèride. I justament això és el que no va fer. Tres anys després ens preguntem: ¿què ha quedat, on han anat a parar les senyeres, vestits, i tots els materials que es feren servir aquell dia? A un magatzem. En efecte, com afirmen els periodistes de l’Informatiu: «aquest material que, asseguren des de Cultura, es troba “molt ben emmagatzemat i guardat” en dependències de la Conselleria» (les cometes són del periòdic).


Un dels gestors culturals d’aquella cavalcada, i de tot l’Any Jaume I finançat per la Generalitat valenciana, fou Eduard Mira. A l’última edició del Curs d’especialització d’història medieval de Santa Maria de Valldigna el professor Mira hi va participar amb un ponència a propòsit de les recreacions històriques, com a forma de divulgació històrica i com a eixida laboral. Hom coneix quines són les eixides laborals que hi ha a Espanya: per terra, per mar i per aire! Personalment, la seua intervenció em va semblar poca cosa més que una mofa, una burla, davant d'un auditori majoritàriament a l’atur, o en vies d’ingressar en ell. En efecte, em sembla una bestiesa afirmar que reviure la història pot ser una forma de guanyar-se la vida, quan la situació econòmica és la que és (aleshores, Pasqua de 2011), i qui et dóna el consell ha estat triat a dit per un polític –per cert, de dubtosa reputació. Així les coses, enmig d’aquella escena més pròpia d'una novel·la de Sagarra que no d’un ambient científic, fent palesa la meua indignació per la seua xarrada, li vaig demanar per tots els atifells, draps i bandúrries que s’havien lluït en la cavalcada. On era tot allò, què havia quedat de tot? La intervenció va agafar una mica descol·locat el conferenciant, qui no va saber respondre més que amb vaguetats i botiges, tot un espectacle digne de veure. Al remat, va delegar responsabilitats en aquells polítics de torn i en la situació econòmica, com no, tot afirmant que enguany sí que pensava que tindria lloc la cavalcada. No cal que us diga, cars lector@s, que ningú en aquell moment va creure la seues paraules. I ara l’Informatiu ens dóna la raó a tots aquells que no el varem creure. Enguany, el 9 d’octubre no veurem la cavalcada –cosa amb la qual estic personalment d'acord, donades les circumstàncies. Però cal que ens preguntem què fer de tots els materials adquirits per la Generalitat, quina honrosa eixida els donen i, sobretot, cal tindre una mica de previsió, i un poc de trellat, a l'hora d'assessorar els polítics. Més encara quan és evident que el seny no els acompanya, ni tampoc el regalen. I és que encara hi ha coses, poques coses, que els diners no poden comprar.

Les coves-finestra valencianes i els greniers de falaise magrebins. Un paral·lel antropològic

Ferran Esquilache
L'altre dia, en el post sobre Ifac, parlava al principi de les poques excavacions arqueològiques programades que es fan en jaciments d'època medieval. Enguany, per exemple, s'ha actuat en les anomenades coves de Benaxuay, a Xelva, que són unes cavitats artificials d'època andalusina excavades en la roca d'un cingle per a servir de graner, a les quals només es pot accedit mitjançant llargues escales o sogues. Sorprenentment, però, l'objectiu de l'excavació patrocinada per la Diputació de València no ha estat la societat humana que les va construir, sinó les restes d'animals deixades per les aus rapinyaires en època més recent. L'explicació és ben senzilla: aquestes coves abandonades, i de difícil accés tant per a humans com per a altres animals no voladors, serveixen de refugi a voltors i altres bèsties semblants, on fan el seu niu, amb la qual cosa les restes d'animals que porten per al seu consum constitueixen conjunts tancats, que no han estat alterats. Aquest estudi servirà, després, per a diferenciar als jaciments arqueològics entre els conjunts dipositats de forma natural per aus i els conjunts dipositats per comunitats humanes. La recerca, doncs, té el seu sentit, tot i que inicialment puga semblar estrany. De fet, l'Arqueozoologia o Arqueologia dels animals està donant excel·lents resultats, també en jaciments medievals. Per exemple en la identificació de la dieta camperola alt-medieval, o en la investigació de les societats ramaderes. Però també és cert que no deixa de sorprendre a un medievalista que l'actuació en un jaciment d'època medieval no tinga la societat humana d'aquest període com a objecte de recerca. Cosa ben normal al nostre país, per altra banda.


Les coves de Benaxuay, a Xelva, sobre la vall del riu del mateix nom

En qualsevol cas, aquesta actuació recent és ara l'excusa perfecta per a parlar en el blog d'Harca sobre aquestes coves artificials, construïdes en època medieval, de les quals tampoc se'n sap massa encara.

A banda d'aquestes coves de Xelva (els Serrans), a València les més conegudes i nombroses són les anomenades Covetes dels Moros, en el costat dret del barranc de la Fos, a Bocairent (Vall d'Albaida). Hi ha altres casos menys coneguts de grupets de coves com aquestes en altres barrancs de la conca del riu Clariano, entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara, com ara la cova de les Finestres, al barranc del Pont Trencat. I una miqueta més allunyades hi podem trobar, també per exemple, la cova dels Nou forats, a la vall de Perputxent, en la veïna comarca del Comtat. En qualsevol cas, les poques que n'hi ha al llarg del país, totes semblants, estan a la zona muntanyenca. La historiografia valenciana les anomena “coves-finestra de cingle”, ja que són coves artificials de caire troglodític que des de fora pareixen finestres, i que estan construïdes sempre al mig d'un cingle escarpat, normalment en les valls de rius i barrancs. Així dons, només s'hi pot accedir mitjançant una escala de fusta, que es posa i es lleva, o menys probablement mitjançant una soga si s'és bon escalador (n'hi ha casos d'argolles per a nugar les cordes), de manera que són com una fortificació natural de difícil accés, sobretot si n'hi ha algú a dins defensant-les. El seu interior, però, va més enllà d'una simple cavitat com podria semblar des de l'exterior, ja que estan constituïdes per diverses sales, connectades entre elles mitjançant altres finestres interiors o forats, i fins i tot pous per a comunicar les que hi ha a distints nivells d'altitud. De fet, sempre estan formants conjunts d'entre 3 i 15 finestres o sales, i a Bocairent n'hi ha un grup de fins a 53 sales intercomunicades (amb les seues respectives eixides a l'exterior o finestres).


Covetes dels Moros de Bocairent


Interior d'una de les coves de Bocairent, amb la finestra que dóna al carrer i les que la comuniquen amb les sales veïnes, que també tenen la seua respectiva eixida al carrer individual


una de les finestres, tapada amb fustes, tal com devien ser les portes que protegien l'entrada de l'oratge i els animals


cova de les Finestres, a Alfafara

Per a què servien aquestes coves-finestra? i en quin moment es poden datar més exactament? Fins ara no pareix que hi haja massa dubte ni controvèrsia en datar-les en època andalusina. Tanmateix, les restes trobades al seu interior, ben minses, són d'un moment molt tardà. Per exemple, la ceràmica de les coves de Benaxuay no va més enrere del segle XII, i la que es va trobar en una incursió a la cova dels Nou Forats, en 2009, es pot datar provisionalment al XIII. En el moment de la conquesta feudal, doncs, o poc abans. Igualment, a Almeria, on hi ha coves pràcticament idèntiques que la historiografia anomena cuevas artificiales, es poden datar pel registre ceràmic o pels topònims associats en un moment encara més tardà, entre els segles XIV i XVI, en el període nassarita; és a dir, quan els feudals comencen a pressionar aquelles terres.


coves de los Millares, Almeria

Així doncs, d'acord amb les seues característiques defensives, i també la datació cronològica, una primera funcionalitat que els podem atribuir a les coves és la de refugi ocasional de les comunitats camperoles, front a les invasions dels feudals. És a dir, igual que les torres d'alqueria. A Mallorca, per exemple, on no hi ha castells andalusins (husun), és ben conegut que la població rural es refugià en coves de la muntanya durant la conquesta de l'illa per Jaume I. De fet, ja en vam fer referència també al blog quan parlàrem de la balma de Ferrutx, puix és el propi rei conqueridor qui ens ho conta al Llibre dels Fets (§100):
els nostres combatien los per la entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feya punta: e la roca exia a fora, e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra que vengues dessus no podia fer mal a les coves on los moros estaven: però en les barraques que els havien feytes, en algunes d'aqueles podien tirar pedres. E quan los nostres los combatien, e volien els exir a deffendre la batayla, algunes pedres qu·els nostres los gitaven los fayen dan.
Ara bé, això sembla ser, en principi, una funcionalitat secundaria de les coves, que són aprofitades en un moment de perill si no hi ha altre refugi. El mateix rei, de fet, ens dóna de nou una pista en la Crònica (§103) sobre la seua funcionalitat principal, que no és en realitat excloent amb l'anterior:
E quan vench al dia de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves qu·ens atenessen la covinença que feytans havien. (...) E nos dixem los que·s apparaylassen de davalar. E els arrearen se, e plegaren la roba aquela que era de vestir, e lexaren nos dessus molt forment e ordi.
És a dir, la gran presència de cereals que hi havia a les coves, del qual es va apoderar el rei, indica que aquestes podien servir de graner. Es tracta d'una interpretació, de fet, que és la més acceptada per la historiografia, gràcies als paral·lels antropològics amb el nord d'Àfrica, on també hi ha construccions molt paregudes. Són els anomenats greniers de falaise (graners de cingle) pels antropòlegs colonials francesos, als quals consideren antecedents primitius dels igudar (plural d'agadir), els coneguts graners fortificats dels berbers nord-africans (vegeu imatges al final del post). Hi ha alguns exemples magrebins de coves-finestra artificials exactament iguals que les andalusines, com ara les d'Assif Margham o les de Tazlet, per esmentar només els que podem veure en les imatges, entre molts d'altres.


Graner d'Assif Margham


Vista del graner de Tazlet, accés amb escala, i distribuïdor de diverses sales a la porta

Tanmateix, aquesta tipologia de coves semblen ser una minoria en el conjunt dels greniers de falaise magrebins. La principal diferència entre les coves-finestra valencianes i la majoria dels greniers, doncs, és que aquests darrers no tenen finestres picades directament a la roca mare. L'accés es fa a través de menudes construccions o barraques de pedra i bigues de fusta enlairades en el penya-segat, tot i que també n'hi ha cavitats excavades a la roca, i pous de comunicació que serveixen per a accedir a cavitats més altes. En qualsevol cas, com que diuen que val més una imatge que mil paraules, crec que res millor per conéixer els graners magrebins que aquest vídeo (en francés) sobre el projecte de reconstrucció i explotació turística que estan intentant portar endavant alguns grups tribals de berbers marroquins (a partir del minut 7, després d'una sèrie d'imatges de vida quotidiana i treball domèstic, sobretot de les dones). Paga la pena veure'l tot plegat, encara que dura mitja hora, sobretot per les vistes des de dalt. El vertigen que dóna l'alçada i l'esquifidesa dels passos és esfereïdor.


I què es guardava en aquests graners de cingle magrebins? Ara estan completament abandonats i enrunats, com hem pogut veure al vídeo, però almenys al llarg dels segles XIX i XX, quan els antropòlegs els podien veure en funcionament, sabem que els grups tribals de ramaders semi-nòmades guardaven tota mena de cereals (forment, ordi, etc.), fruits secs (ametlles, el fruit de l'agar, etc.) i qualsevol altra mena d'aliment susceptible de ser emmagatzemat, com ara mantega, mel, figues seques, oli i sal, però també pells d'animals, armes, i fins i tot objectes de valor com per exemple vestits de festa, objectes d'argent, i balances. Així, podien deixar els seus bens protegits i marxar tranquil·lament amb els ramats, sense portar-los damunt, durant períodes de temps determinats. Era, doncs, aquesta també la funció de les coves-finestra de cingle valencianes? Segurament, i sens dubte la de refugi esporàdic durant els conflictes també. De fet, al mateix vídeo adés enllaçat un dels vells explica com molts anys enrere els graners servien per refugiar-se quan hi havia conflictes, però que ara estan abandonats perquè s'han convertit en camperols sedentaris, i a més hi ha pau entre les tribus, per la qual cosa es pot viure al fons de la vall. El makhzen, l'Estat, ha aconseguit en l'actualitat, per fi, gràcies al colonialisme francés, dominar la totalitat del país, després de segles i segles de perseguir-ho.

Cal fer referència, finalment, per acabar amb el paral·lel antropològic entre l'Alandalús medieval i el Magrib contemporani, i per acabar també amb el post, a la divisió interior dels graners entre els diversos grups o segments tribals. Un dels propietaris que ensenya els graners als que fan el documental els explica que a ell li pertany només un dels compartiments interiors, separats per murs que no arriben al sostre, i els altres dos als seus oncles (paterns, és clar). Els graners veïns, que estan junt al seu, pertanyen a la resta del grup, els Ait tal, formant un “barri”, i en un punt determinat està la “frontera” amb el “barri” dels graners d'un altre grup, els Aits qual. A més, existeix la figura del guardià, l'únic humà que viu allà dalt quan hi ha pau, que s'encarrega de la vigilància. És elegit per l'assemblea de representants de les famílies del grup ( els shuyukh, plural de shaykh), i rep un pagament en espècie de cada família d'acord amb la quantitat emmagatzemada. No hi ha dubte, per tant, que estem al davant d'una instal·lació de defensa col·lectiva dels bens materials i els aliments, organitzada d'acord amb els patrons de la societat tribal, per una comunitat camperola semi-nòmada. Si a l'Alandalús també hi van haver comunitats nòmades o semi-nòmades és una altra qüestió sense resposta, de moment, que algun dia caldrà abordar.


Un típic agadir magrebí, datats entre els segles XVI i XIX, una evolució posterior dels graniers de falaise de caire troglodític, i plànol interior d'un altre agadir amb els compartiments dels grups segmentats.