 |
| L’almodí en l’actualitat, després de la restauració dels anys 90 del segle XX, una sala d’exposicions |
La investigació històrica de les darreres dècades ha demostrat que la tradicional separació camp-ciutat no era tan marcada a l’edat mitjana com es creia. O més bé, com els historiadors de la Història Urbana i la Història Rural havien establert per separat. La ciutat (i l’oligarquia que la controla) està completament implicada en la gestió del camp que l’envolta, i moltes vegades va molt més enllà del seu territori immediat. Amb tot, el nivell de control o l’abast territorial d’aquest depèn molt de cada ciutat i de cada època. La ciutat de València i les viles més importants del regne medieval són un bon exemple, en major o menor grau, però es tracta d’un fenomen d’àmbit europeu.
Una de les principals raons d’aquest control era, per descomptat, fornir la ciutat d’aliments, assegurar-se l’abastiment, especialment de cereals. En general, l’oligarquia burgesa posseïa finques i heretats que eren treballades a mitges per camperols, o bé arrendades, de manera que podien fornir parcialment el rebost de les seues cases. De fet, ací residia part d’aquest control, manifestat en regulacions del Consell municipal sobre el treball assalariat en camps i vinyes. Però a la ciutat hi vivien milers de persones que no tenien terres (artesans, petits comerciants, assalariats de tota mena, etc.), i es veien abocats necessàriament al mercat. Un mercat centralitzat en l’edifici de l’almodí, com ara veurem, cosa que permetia al govern de la ciutat regular els preus i controlar el negoci dels productes de primera necessitat, com és el cas del cereal. Ja fa molts anys que els historiadors van desterrar la idea del marxisme ortodox segons la qual en el sistema feudal no existia el mercat, però és evident que aquest mercat no estava basat en la lliure circulació i en la llei de l’oferta i la demanda com en el capitalisme.
 |
| Segant |
El problema venia quan el territori rural de la ciutat no era capaç de produir suficient cereal per a alimentar a tota la població urbana i, de vegades, com en el cas de València, ni tan sols la totalitat del regne generava prou excedents per a fornir la capital. Durant tota l’època baix-medieval i moderna la ciutat de València va haver d’importar cereal, primer de la zona d’Oriola, i a poc a poc de Sicília i del nord d’Àfrica. En aquest sentit, Witold Kula va defensar fa molts anys que Anglaterra i els Països Baixos (els territoris on sorgiria el capitalisme) s’havien pogut urbanitzar i industrialitzar (és a dir, acumular molta gent sense terres en ciutats, i convertir-los en mà d’obra per a la industria) gràcies a la importació de cereal de l'Europa oriental, especialment de Polònia (si el cereal ve de fora de forma abundant, la població local no necessita treballar al camp per a produir-lo i així alimentar al conjunt de la població, de manera que poden convertir-se en mà d'obra industrial). Això hauria provocat una especialització oriental en la producció i exportació de cereal, i alhora un subdesenvolupament d’aquest territoris, que no es van poder industrialitzar. Salvant molt les distàncies (perquè el procés no va ser igual i el resultat final fou molt diferent), podríem dir que la Corona d’Aragó també va participar d’una integració econòmica semblant, per la continua dependència de la importació de cereal des de Castella i Granada per terra, i des de Sicília, el nord d’Àfrica i la Mediterrània oriental per mar, cosa que va pemetre que una part del camp valencià es dedicara a altres productes amb un major benefici econòmic per a l'oligarquia rural i urbana, com ara l’arròs, el sucre de la Safor, i altres productes destinats a l’exportació o a la industria.
 |
| València i la seua horta. Anton Van der Wyngaerde |
Tornant al forniment de la ciutat de València, que com hem vist depenia de la importació de cereal, cal dir que de vegades n'hi havien problemes. En èpoques de fam o d’especial carestia de cereal (que apareixien molt a sovint, generalment a causa de les sequeres), el Consell arribava a armar galeres perquè obligaren els vaixells comercials que viatjaven carregats de cereal per la Mediterrània occidental (amb una altra destinació), a descarregar-lo al port de València. Des d’un punt de vist actual, es tractava d’un acte que voreja la pirateria, però per a aquella gent era la diferència entre garantir el menjar de la població o delmar-la amb una fam. Amb tot el que això implica, no sols per als morts, sinó també per a les elits a les que mantenen.
Normalment, però, les polítiques per a incentivar l'arribada de cereal eren més pacífiques. En un post publicat fa uns anys en aquest bloc ja parlàrem de les extrategies seguides pels governs municipals urbans per a abastir la ciutat de grans, especialment centrat en el cas de Barcelona. En el cas de València, a banda de comprar gra directament amb diners públics, el mateix Consell acostumava a subvencionar amb diners, o amb préstecs sense interès, la importació de cereal a la ciutat, per a garantir que els mercaders locals el compraren a l’estranger i el portaren en els seues vaixells, en compte de portar altres productes que en el mercat els donaren un major benefici econòmic. A simple vista, açò sembla indicar que existia una preocupació molt important per aquest tema en el govern urbà, i que les seues polítiques d’administració de la cosa púbica estaven molt desenvolupades. Tanmateix, fa uns anys Enrique Cruselles va demostrar que aquest sistema de subvencions estava pensat i dissenyat de manera que sempre les rebien els mateixos mercaders, agrupats en diverses companyies comercials que anaven canviant de socis, de manera que no foren públiques les xarxes clientelars que havien teixit entre ells. De fet, encara que inicialment les subvencions a la importació de cereal es van fer en anys de males collites, molt prompte es van consolidar de forma continuada quan es va veure que això era un bon negoci, fàcil i segur. Així, sabem que en moltes ocasions les càrregues de cereal subvencionat arribaven a València encara que l’almodí estiguera a vessar, i el cereal de l’any anterior podrint-se als magatzems o destinant-se a fer bescuit per a evitar que es fera malbé. És evident, doncs, que les trampes administratives perquè l’oligarquia es beneficie econòmicament de les polítiques públiques (benintencionades i beneficioses per tothom en origen), que tan de moda estan en l’actualitat, no s'han inventat ahir mateix.
L’almodí
 |
| L’almodí en 1917, abans de la restauració dels 90, en la mateixa posició que la imatge que obri el post |
Tot aquest sistema de control del camp des de la ciutat per a garantir el forniment immediat a través de les possessions de l’oligarquia urbana, les polítiques d’importació de cereal per a garantir l’alimentació de tota la població, i el posterior control dels preus en el mercat de grans, no serien possibles sense la centralització d’aquest mercat final. I aquest tenia la seua seu a l’edifici de l’almodí. L'almodí medieval era inicialment una llotja on es guardava el cereal i el lloc on acudien els mercaders a negociar amb aquest producte, que té el seu origen en les ciutats andalusines.
A l’edat mitjana no hi havia cap ciutat islàmica, des de l'Índia fins a Alandalús, que no tinguera un o diversos fundaq. En realitat aquesta mena d’edificis de comerç, o uns amb funcions semblants, ja existien en època romana, però per ara tenim prou amb saber que a Alandalús tenien la doble funció d’allotjament per a mercaders estrangers i de magatzems de productes (especialment cereal) com a lloc per a comerciar. Generalment eren edificis quadrats, dividits en 4 naus al voltant d’un pati porticat. En el pòrtic descansaven les cavalleries, a l’interior de les naus, dividides en estances més menudes, es guardava el cereal (i de vegades altres productes), i al pis de dalt estaven les habitacions per a llogar als mercaders forasters. A Granada està l'únic funduq de la península Ibèrica que s'ha conservat més o menys en bones condicions, l'anomenat Corral de Carbón. Pel que fa a Madinat Balansiya, sabem que hi havia almenys 3 en el moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII, i sens dubte molts més en altres ciutats i alqueries grans.
Després de la conquesta, aquesta doble funcionalitat desapareix. La funció d’allotjament va per una banda (de fet, de la paraula àrab fundaq deriva la valenciana alfòndec), i la de lloc de comerç per una altra. De la combinació d’aquest edifici andalusí amb les llotges de comerç cristianes (de les que n’hi ha bons exemples per tota la Mediterrània, com per exemple la de Tortosa ací a sota) va aparèixer l’almodí tal i com el coneixem en època baix-medieval. Alhora, la paraula almodí també ve de l’àrab al-mudd (i aquesta probablement del llatí modius), que com és ben sabut és una mesura de capacitat del gra. En el cas de València, l’almodí principal va estar des de mitjans del segle XIII fins a mitjans del XIV a la zona de les carnisseries. Probablement existia un de més menut i secundari en els voltants de la plaça de l’Almoina que en 1355 es va ampliar, però no està clar si estava ja en el solar de l’almodí que ha arribat a l’actualitat. Possiblement sí.
Els almodins cristians continuaren tenint una morfologia semblant a la dels funduq/s, però no exactament la mateixa en haver perdut la funció d’allotjament, i per la seua fusió amb el concepte de llotja. Generalment consistien en un pati, envoltat d’un pòrtic (que servia de llotja), i al voltant les estances de magatzem. L’almodí de Xàtiva, tot i haver estat construït al segle XVIII, pot representar perfectament aquest model. Pel que fa al de València, seria exactament igual si no fóra perquè al segle XVII es va cobrir el pati amb un sostre sobre-elevat, però encara ara es pot distingir perfectament.
 |
| Una llotja cristiana, la Llotja de Tortosa |
 |
| Pati de l’almodí de Xàtiva, amb el porxat i sense sostre |
 |
| Lateral de l’almodí de València, on es veuen les jàssenes en les que estaven recolzades les bigues originàriament, tal com estan a la foto de l'almodí de Xàtiva |
La documentació d’arxiu ja ens informava que l’edifici es va anar ampliant i reformant contínuament des de principis del segle XV fins al segle XIX, però la restauració dels anys 90 del segle XX ho va confirmar completament. Tot i l’aparent uniformitat de l'almodí en l'actualitat, en realitat es tracta d’un edifici ple d’afegits i de transformacions. Per exemple, una de les ampliacions de l'almodí que han deixat una major marca en l'edifici fou en 1455, quan la ciutat va comprar una casa a la família Vilaragut que donava a l’actual plaça de Sant Lluís Bertran. En efecte, durant la restauració es va poder comprovar que els arcs d’aquesta zona de l’edifici (per exemple l'arc transversal que es veu al fons, en la foto de dalt d'aquest paràgraf) pertanyien a un edifici anterior, poblament el porxat del pati d’una casa senyorial, que van ser integrats en l’estructura de l’edifici. Alhora, sabem que també per la part occidental es va ampliar en un altre moment, de manera que inicialment, al segle XIV, devia tindre una morfologia quadrada. A mitjans del segle XVI, quan l’edifici ja tenia les dimensions que té actualment, es va procedir a enllosar tot el sòl de manera uniforme (abans era de còdols de riu, diferent segons el moment de construcció), incloent-hi un escut caironat de la ciutat al bell mig (es pot veure al plànol de sota). I va ser a la primera meitat del XVII que es va alçar el sostre sobre el pati, i fou així com va adquirir el que alguns autors han anomenat planta basilical (perquè al quedar tancat sembla una basílica romana), que abans es creia que era original de l’edifici medieval.
 |
| L’entrada actual a l’almodí, per la plaça de Sant Lluís Bertran, amb els arcs d'una ampliació. A la foto de 1917 es veu que estaven cegats des de la reforma del segle XIX. A sobre es veu la sobreelevació del sostre, construït al segle XVII sobre el pati central que inicialment estava descobert. |
 |
| Plànol de l’almodí de València a finals del segle XVIII. S'hi veu l'escut de la ciutat en el sòl, i la llotgeta amb bancs correguts que n'hi havia llavors a la porta principal. |
 |
| La porta original medieval en l'actualitat, sense la llotgeta afegida en època moderna |
A l’interior de l’almodí l’activitat era molta al llarg de l'any. Com a magatzem municipal, hi havia un depositari, que controlava les entrades i eixides de gra, a més d’escrivans per a omplir els albarans de vendes al detall. Però n'hi havia també un encarregat del segell per als albarans de la mòlta, mesuradors, garbelladors i guardes, tots ells elegits anualment i supervisats pel mostassaf. També era allí mateix on es negociaven les compravendes amb els mercaders, i on acudia la gent a abastir el seu rebost, negociant el preu de venda però sempre per sota del màxim legal marcat pel Consell en cada moment. És per això que l’almodí era també el lloc indicat per a cobrar la cisa del gra, un dels impostors municipals indirectes.
Les sitges de Burjassot
A mitjans del segle XVI les estratègies de forniment de blat a la ciutat de València no havien canviat massa des del XV, però ara els turcs dominaven la Mediterrània oriental, i feien contínues incursions a la central, de manera que el subministrament des de Nàpols i Sicília quedava de vegades interromput. Alhora, des d’època medieval s’arrossegava el problema de la conservació del forment fins a l’estiu següent, quan arribava la nova collita, ja que una part acabava corcant-se o podrint-se als magatzems, o a les botigues de despatx de gra que hi havia en diversos punts de la ciutat. És per això que es va decidir finalment construir sitges subterrànies que permeteren guardar el cereal en millors condicions, i durant més temps. Lamentablement, això era impensable fer-ho dins de la ciutat de València o al seu terme particular, ja que el sòl d’argila característic de l’horta de València, format al Quaternari amb aportacions del Túria, absorbeix molta humitat i no permet una adequada conservació del cereal. Els experts hagueren de buscar, doncs, una alternativa, i la trobaren en un turó de terra calcària, format a l’era terciària, situat a Burjassot.
 |
| La plaça de les sitges de Burjassot en l’actualitat, vista des del satèl·lit de Google |
Així doncs, la ciutat va comprar en 1573 els terrenys i va construir les tres primeres sitges. Una vegada comprovat que funcionava, i que el forment es conservava molt bé, abans que acabara l’any ja se'n feren tres més, i a l’any següent unes altres onze (sabem el nom del seu constructor i les despeses que ocasionaren les obres). Molt prompte es va decidir aplanar la superfície del turó, per a facilitar el trasllat dels sacs a la boca de les sitges i la construcció de noves. En 1575 es va decidir construir un mur que envoltara el turó, donant-li la forma quadrada que té actualment. I, finalment, en 1576 es va enllosar tot el sòl de la plaça resultant, deixant-la amb el mateix aspecte que podem veure ara. A banda, es van construir magatzems per a portar el gra quan es treia de les sitges i per a guardar la palla, així com un aljub per a recollir aigua i donar a beure els animals de càrrega. Podem dir, doncs, que en apenes quatre anys la plaça de les sitges ja tenia l’aspecte que té ara. Això no vol dir, però, que totes les sitges existents es construïren en aquests quatre primers anys, ja que es van anar construint conforme foren necessàries. La darrera sitja es van construir el 1806, i actualment es poden comptar al voltant de 40 boques en la plaça enllosada.
 |
| Plaça de les sitges, amb l’enllosat de prop i algunes boques de sitges |
 |
| El mur que envolta el turó i actual plaça, amb les escales d'accés. |
Aquesta longevitat en la construcció del conjunt és el que explica que les sitges no siguen totes iguals. Varien entre els 7 i els 10 metres de profunditat, i una capacitat d’entre 150 i 1278 cafissos de forment (30.150 i 256.878 litres respectivament). Però en general totes tenen en comú la forma de botella amb el coll estret, i el fet d’estar la superfície enlluïda amb una capa de morter. Les boques són totes d’uns 60 cm de diàmetre aproximadament, i es taponen amb grans boles de pedra amb argolles que permeten alçar-les amb una barra de ferro o una corriola.
 |
| Esfera de pedra amb les argolles per a alçar-la, taponant la boca d’una sitja. Les xifres marcades a la boca indiquen la capacitat, entre altres coses. |
El blat arribava a la plaça de les sitges, generalment des del port, recollit en sacs i carregats en carros, i allí eren descarregats. Posteriorment, eren portats a llom un a un fins a la boca de la sitja, la qual havia estat destapada uns dies abans perquè entrara oxigen, amb la finalitat que pogueren entrar les persones a condicionar-la. El sòl es cobria primer d'estores d’espart, després es feia un coixí de canyes, i finalment es cobria de palla, de manera que el cereal no tocarà la terra. Igualment, les parets de la sitja es cobrin de canyes i palla, tot i estar enlluïdes de morter. El següent pas consistia, simplement, en anar buidant el cereal per la boca de la sitja, directament des dels sacs. Quan estava plena, a falta d’uns 50 cm, es cremava carbó sobre el cereal, de manera que es creava una capa d’anhídrid carbònic que matava els insectes que hagueren pogut quedar dins. S’acabava d’omplir la sitja amb palla, es cobria amb una altra estora d’espart, i finalment es deixava caure la bola de pedra. Les vores es segellaven amb argila impermeable, que impedia l’entrada d’aire o aigua de pluja. Per a extraure el gra de les sitges l’ordre era invers, i una vegada retirada la palla i el carbó es procedia a buidar el gra, per a la qual cosa calia que les persones entraren a omplir els sacs, que posteriorment es pujaven amb una corriola, i eren conduits als magatzem des d'on partirien a les seues destinacions en la ciutat. Generalment les botigues de despatx, ja que en aquesta època l'almodí ja no guardava a penes cereal, i només s'hi feien els negocis.
 |
| Interior d’una sitja de Burjassot |
Bibliografia
Si voleu ampliar informació, les obres en les que m’he basat per a fer una part d’aquest post són, el llibre de Immaculada Aguilar “L’Almodí de València i els espais del comerç” (1996), i el de Roberto Blanes “Los silos de Burjassot” (1992), ambdós publicats per la Generalitat Valenciana. N’hi ha més bibliografia, però aquests són senzills i pràctics per a una primera aproximació.
