La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

Twin Peaks o Camelot. L’imaginari medieval en l’univers de David Lynch

Analitzar una pel·lícula en clau historiogràfica és, encara hui, eixir-se’n del marc preestablert de l’acadèmia i què us diré del món dels videojocs i de les recreacions històriques. Més curiós sembla això quan dins el cine, el gènere històric és un dels més conreats. Fins i tot els westerns podríem integrar-los al mateix grup. Això no obstant, són els professionals de la història els que han donat l’esquena a la indústria cinematogràfica, tot i les comptades excepcions. Potser entre els historiadors de l’art la situació és, diguem-ho així, més normal i, de fet, la història del cine s’ha consolidat com un àrea més de recerca, la qual cosa tampoc ens deuria sorprendre si pensem que el cine és considerat el setè art. També em fa la impressió que els col·legues de història contemporània porten algun avantatge. El cine, però, encara roman als afores del medievalisme. Fins i tot, el fet de visualitzar una pel·lícula en classe amb als alumnes és vist pels companys de departament com un signe de no haver-se preparat la lliçó o per esmunyir-se d’impartir-la. Per descomptat, no són pocs els que ho fan amb eixa intenció. I els mateixos estudiants ho copsen així també. Això és perquè fer servir un film com a eina didàctica requereix d’un treball previ no només des de punt de vista purament històric sinó també cinematogràfic. No es tracta únicament d’explicar el context que ambienta la pel·lícula, cal també aprofundir en el moment en qual es va rodar. En aquest sentit, al blog d’Harca ja us hem parlat d’alguns films que, per una raó o un altra, en considerat interessants (Tramuntana, The Black Shield of Falworth i Krzyżacy), i ací teniu algun treball amb una bibliografia ampliada.

El ben cert és, però, que la relació entre la història i el cine no es limita al gènere del cine històric. La influència que el passat exerceix la podem observar en les metareferències que guionistes i directors fan servir en les seues creacions. Es tracta d’adaptar el fet històric a la trama de la pel·lícula, una adaptació que pot resultar més o menys obvia en funció del coneixement de la història. Així, per exemple, convindreu amb mi que existeix un clar paral·lelisme entre els Jedis i els cavallers medievals.

La televisió també s’ha fet ressò d’aquesta demanda d’història de la societat. Per això no són poques les sèries ambientades en temps passats que han gaudit d’un èxit més o menys sonat, de totes les èpoques, per cert: Game of Thrones, Spartacus, Robin Hood, Curro Jiménez, The Tudor, Isabel, Cuéntame cómo pasó o Merlin en són algunes. I com en el cas del cinema, les referències històriques van molt més enllà de servir com a context del film argumental. De fet, tot i estar ambientada en el temps present, una sèrie pot fornir-se d’elements i referències a societats anteriors. D’alguna manera, això és el que vull plantejar amb aquest post: les influències del mite artúric en Twin Peaks una sèrie creada a inicis dels anys 90 per David Lynch y Mark Frost. El fil argumental de la trama és la investigació de l’agent especial del FBI Dale Cooper per resoldre l’assassinat de Laura Palmer, una xica molt ben considerada entre la comunitat local. L’acció transcorre a un xicotet poble, Twin Peaks, (fictici) a l’estat de Washington. Tot i que l’èxit de la sèrie com a producte televisiu es deu, en bona mesura, a Frost, el cert és que Lynch va ser el responsable de donar el toc metafísic, transcendental. El resultat del treball d’ambdós és, en opinió dels experts, la primera sèrie moderna. Això s’ha traduït en un fum de seguidors no només de la sèrie sinó, al remat, de l’univers de David Lynch, com podreu comprovar si navegueu per la xarxa. I això ha donat peu a un fum d’interpretacions sobre les fonts de les quals beu Lynch.

A partir d’ací tot és SPOILER, per tant,

els qui esteu interessats en veure la sèrie deixeu de llegir.

Capçalera de la sèrie

Com deia abans, són moltes les veus que tracten de cercar l’origen del món que ha creat David Lynch. De fet aquest univers va més enllà de Twin Peaks (endavant, TP): va començar a desenvolupar-lo amb Blue Velvet, per a desenvolupar-lo a TP i ha continuat altres pel·lícules. Fins on jo he pogut cercar, la única influència clarament acceptada pel director és la pel·lícula Laura, les metareferències de la qual en la sèrie són més que evidents. A partir d’ací tot són hipòtesis i comentaris dels crítics cinematogràfics i dels aficionats. En aquest sentit, el present treball no és el primer que mira d’assenyalar les influències del món medieval –real o literari– en la sèrie però, insistic, fins on jo he pogut arribar, no he trobat una anàlisi que anés més enllà d’identificar un personatge amb algun referent històric. En la meua opinió, hi pot existir un paral·lelisme entre el mite artúric i la trama de TP com miraré de provar tot seguit. No es tracta de fer una simple translació entre una història i l’altra, ni tampoc d’encaixar les peces a força sinó més aviat això que ja he dit, possibles paral·lelismes o metareferències que Lynch pren del món artúric i adapta al seu interès.

El primer d’aquests préstecs és el topònim de Glastonbury. Fins a Avalon, nom amb el qual es fa referència a aquesta ciutat n el cicle artúric, hauria arribat Josep d’Arimatea amb el sant Grial que va contenir la sang de Jesús. També ací és on fou soterrat el rei Artur i, de fet, ja al segle XII uns monjos pretengueren haver trobat la tomba a la ciutat anglesa del mateix nom, en la regió de Somerset. L’únic cert, ara per ara, és que es tractava d’un nucli celta important on acabaren confluint les tradicions paganes amb els primers influxos del cristianisme. El que interessa, però, és que Glastonbury és configura com una porta d’entrada entre el món real i el sobrenatural. I en aquest sentit el fa servir Lynch. En efecte, Glastonbury és una zona del bosc que envolta TP per on Cooper aconsegueix entrar en la Sala d’espera, una mena de purgatori [recordeu que aquest és d’altra de les creacions de l’imaginari medieval] on els morts, i els vius que hi entren, guareixen les culpes per mirar d’arribar a formar part de la lògia blanca, o en cas contrari, acaben integrant-se en la lògia negra.

Restes de l'abadia medieval de Glastonbury a Anglaterra

Qui aconsegueix entrar estant viu és Dale Cooper. En realitat, ara puc dir-ho, després d’haver avisat de l’spoiler, la trama de la sèrie no gira tant en torn a l’assassinat de Laura Palmer, com a la pròpia evolució personal de l’agent de l’FBI. Molts han pretès veure en Cooper una mena d’Artur, justament per això, perquè aconsegueix entrar en aquest món sobrenatural. Al meu parer, Cooper guarda un major paral·lelisme amb la figura de Lancelot. Abans, però, necessite desgranar una d’altra idea. Al llarg de tota la sèrie s’insisteix en presentar TP com un lloc tranquil, un d’aquests pobles on mai passa res, almenys aparentment. Aquesta estabilitat de la justícia i l’ordre social ens recorda a Camelot. L’harmonia, però, es trencarà en un moment donat, deixant caure el vel que amaga les vergonyes de la societat local. Si al mite són els pecats de Lancelot i Ginebra els que acaben amb la pau de Camelot, a la sèrie és l’arribada de Cooper, i no l’assassinat de Laura Palmer, el que trenca la serenitat de TP. En efecte, és l’agent especial de l’FBI qui descobreix el vertader significat de la mort de Laura i amb això provoca tot l’enrenou que acaba amb l’assossec propi de TP. Com en el mite artúric, serà Cooper-Lancelot qui retorne la pau a la comunitat: Lancelot acaba amb Mordred (segons la versió del cicle), Cooper ho fa (“aparentment”!) amb Bob. Identificar Cooper amb Lancelot, però, requereix d’un element cabdal: Ginebra i la seua relació pecaminosa. Si recordeu el mite, Lancelot es converteix en el campió de la reina Ginebra un cop aquesta s’ha casat amb el rei Artur, després d’haver-la escoltada fins a Camelot. Cooper també es nomenat com el guardià, l’escolta de Caroline, un testimoni protegit de l’FBI, la bellesa de la qual enamora a l’agent. Llavors sorgeix entre ambdós una relació no diré pecaminosa donat el context social però sí fora de la llei atès que Cooper és l’escolta de Caroline i, per tant, li és estat prohibit mantindré qualsevol relació afectiva amb la seua protegida. I la traïció que ha donat a escriure tantes línies? La famosa traïció de Lancelot i Ginebra en TP és doble: per un costat, la deixadesa de funcions de Cooper amb el que és el seu ofici i la seua germandat, que és l’FBI; i per l’altre, la traïció personal, en clara referència al mite artúric, de Cooper, i Caroline, al marit d’aquesta, Windom Earl, mestre, perquè també és agent, i amic d’ell.

Això ens portaria a identificar Windom Earl amb el rei Artur? D’entrada, que aquest siga l’únic personatge de la sèrie amb una clara referència a les categories nobiliàries, al cim de les quals hi era el rei, no em sembla que tinga més importància. Voler trobar algun tipus de connexió em sembla massa rebuscat. Ara bé, el fet que siga la víctima de la infidelitat podria permetre aquest paral·lelisme. A més a més, tot i que en la sèrie no apareix explícitament, de les paraules del major Briggs s’escau que Windom Earl ja havia estat a TP en la seua recerca de la porta d’entrada al món sobrenatural. Earl, com el rei Artur, coneix millor TP-Camelot, que no Cooper-Lancelot, qui en el moment d’iniciar-se la narració és un nouvingut. Tornant de nou sobre Cooper, hi ha un darrer element que permet identificar-lo com a Lancelot. Aquest, en un parèntesi de les seues relacions es casa amb Elaine, una jove innocent que desconeix els secrets que el seu home amaga. Cooper, després de la seua història d’amor al marge de la llei, mirarà de refer la seua vida sentimental al costat d’Annie, qui perfectament encara aquesta innocència i puresa de sentiments que vèiem en Elaine.

Annie amb Cooper

Encara hi ha un parell més de paral·lelismes que em semblen confirmar aquesta influència del mite artúric en TP. Quan el rei Artur trenca la seua espassa Excalibur apareix la Dama del llac per a refer-la, en anglès, Lake lady. Per tant, aquest personatge de nou connecta ambdós mons, el real i el sobrenatural. Aquesta és la funció que fa al llarg de tota la sèrie Log Lady, el nom de la qual té, com vèieu una sonoritat similar al seu paral·lel artúric. És veritat que la Dama del Lleny no està al servei de Earl però com en el mite medieval del rei Artur, el seu paper esdevé cabdal quan apareix en escena Cooper-Lancelot. Fins aleshores, en la Matèria no apareix esmentada i, en la sèrie, és una veïna incompresa per la resta de la societat local.

Loglady

Un altre personatge de la llegenda artúrica que tindria lloc a TP em sembla que és Perceval, aquest representat en el personatge d’Andy. Tots dos encarnen la puresa d’intencions, la innocència masculina, la castedat (de fet, Andy sembla ser, almenys al principi, estèril) i, fins i tot, certa ingenuïtat (és l’únic no familiar que plora per la mort de Laura i des de llavors ho farà cada vegada que veja un cadàver). Aquesta virtut els permet resoldre les recerques en les que prenen part, que en el cas de Perceval és el sant Grial. Per la seua banda, Andy serà qui resolga tots i cada un dels dubtes o de les investigacions que Dale Cooper-Lancelot du a terme. És Andy qui troba la droga en casa de Leo Johnson, és ell qui resol el dubte de les botes de Mike i, per a no estendre’m més, és ell qui resol el significat del pictograma que explica l’entrada a la Sala d’espera. Tots aquests descobriments van apropant-lo a Cooper-Lancelot, tot fent la seua relació cada vegada més estreta. Tot i que la vinculació entre ambdós mai serà de dependència o subordinació, almenys teòrica, sí que convén recordar en aquest punt que Perceval s’inicia en el món de la cavalleria com a escuder lligat a Lancelot per bé que al remat cadascú farà la seua.

Al món artúric hi ha una germandat que mira d’assegurar el manteniment de la pau i l’ordre al regne de Camelot, els cavallers de la taula redona. És possible trobar un paral·lelisme a TP? Sí, els integrants de la Bookhouse. Com en la llegenda d’Artur, els membres de la bookhouse són els més valerosos de la comunitat i miren de defendre els desvalguts més enllà de la llei, per això, potser, Andy no en forma part. Arribat el seu moment, Cooper també en formarà part, de la mateixa manera que Lancelot pertany a la germandat de la Taula Redona. Hank Jennings encarnaria Mordred qui, segons la versió del cicle artúric no seria fill del rei sinó més bé un cavaller díscol que hauria abandonat la Taula Redona, per allò d’haver format part inicialment de la Bookhouse i després haver-la deixadesa en trencar amb els valors que suposadament havia de defendre. I fins ací els paral·lelismes referits als personatges. Hi ha encara alguna correlació més que apuntaré breument: Cooper i Earl juguen una partida d’escacs durant els darrers capítols de la segona temporada com també ho fan Lancelot i Artur al llarg del cicle.

Membres de la Bookhouse fent la seua salutació secreta

És veritat que resten alguns element de la llegenda artúrica que no queden reflectits en la sèrie: què podem identificar com a Sant Grial?, i Excalibur? O qui representa Merlín (Gordon?) I a l’inrevés: què representaria Diane? I encara Truman i Hawk? Sí és cert, que tots aquests queden una mica penjant d’un fil. Però com deia abans no he tractat de fer un calc ni pense que tampoc ho pretengués fer Lynch. Simplement he mirat de suggerir una interpretació que em sembla versemblant. Òbviament qui pot respondre el dubte de si aquesta influència és correcta o no és el mateix David Lynch, però al meu parer hi ha suficients elements com per afirmar que, en efecte, la matèria de Bretanya hi és present a Twin Peaks. Un exemple, un més, de la presència de la cultura medieval, en aquest cas, de la literatura i l’imaginari de l’edat mitjana en la societat actual.

Mite artúric	Twin Peaks
Rei Artur	Windom Earl
Ginebra	Caroline
Lancelot	Dale Cooper
Elaine	Annie
Log Lady	Lake lady
Andy	Perceval
Cavallers de la Taula redona	Membres de la Bookhouse
Hank	Mordred
Camelot	Twin Peaks
Glastonbury	Glastonbury

Ad defensionem historiarorum (I)

L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.

Un amfiteatre per al rei Artús

Fa temps que em va cridar l'atenció la forma en què les societats medievals veien els grans edificis romans que, en major o menor mesura, es conservaven. Per exemple el teatre romà de Sagunt, un dels pocs casos en que l'edifici ha estat a la vista de tots des de la seua construcció fins a l'actualitat. No és raonable pensar en una continuïtat de l'ús per al qual havien estat pensats teatres i circs, perquè les diferències entre ambdues societats eren massa grans, però no pareix descartable el reaprofitament per a altres usos puntuals. A València, per exemple, en època visigòtica hi havia una església i algunes cases a l'interior del circ romà, un edifici que, alhora, va servir de muralla fins a ben entrada l'època andalusina.

A Chester, una ciutat del nord-oest d'Anglaterra, els arqueòlegs han descobert que cap al segle V, durant les lluites entre els romano-britans cristians i els invasors saxons, l'amfiteatre romà havia estat transformat en una fortalesa. Una de les excavacions arqueològiques més costoses del Regne Unit ha revelat que l'alçada de la façana, de 12 metres, hi servia de muralla; hi havia grans torres de fusta a les grades per a defensa i vigilància, i cabanyes a l'arena que servien d'habitatge. Era, en definitiva, un centre de comandament polític de la societat post-romana; segons els historiadors, la fortalesa d'un senyor de la guerra de gran abast. Posteriorment es convertiria en un centre de peregrinació cristiana, al lloc on els màrtirs cristians havien mort en època romana. Però allò que més crida l'atenció de les seues conclusions per a la fortalesa és que aquest amfiteatre podria ser el mític Camelot, i l'origen de la llegenda de la taula redona del rei Artús.

Reconstrucció de l'amfiteatre romà de Chester al segle V

The History Channel estrenarà hui dilluns al Regne Unit el documental King Arthur's Round Table Revealed, en el qual es reconstrueixen les estructures localitzades pels arqueòlegs i es presenten les conclusions que han fet arribar a aquesta hipòtesi cridanera. Fa temps que sembla haver-hi un consens entre molts dels historiadors britànics sobre l'origen real d'un o diversos personatges històrics que van actuar en les batalles entre cristians i saxons, els quals acabarien per confluir en el llegendari rei Artús. Ara, sembla que una nova revisió dels antics manuscrits de Dark Age, junt als nous descobriments arqueològics esmentats, revelen pistes sobre el que realment va passar a la Gran Bretanya en les dècades posteriors a la caiguda de Roma.

Els historiadors plantegen que les primeres versions de la llegenda indicarien que la famosa taula no era un moble com tots hem pensat sempre, sinó un gran edifici que podria allotjar fins a 1.000 persones, emplaçat en un lloc conegut com a Ciutat de les Legions. Només dues localitats britàniques rebien aquest nom, Saint Albans i una altra desconeguda, que pels descobriments actuals a Chester podria ser aquesta. En definitiva, han plantejat que Chester era Camelot. Serien els cronistes posteriors qui van fer evolucionar el gran edifici heretat del poder romà en el fictici lloc de trobada de guerrers llegendaris. De fet, a la “taula” no seurien només els principals cavallers junt al rei o cap militar, sinó que les grades de l'amfiteatre acollirien grans quantitats de gent a alguna mena d'acte militar.

La Taula redona del rei Artús en les representacions medievals

La primera menció del rei Artús està en la Historia Brittonum, escrita cap a 830 i atribuïda a un autor anomenat Nennius. Una història més elaborada es va produir al segle XI, quan Geoffrey de Monmouth va publicar el seu llibre Historia Regum Britanniae. Després començaria a florir a França la llegenda, prenent tons romàntics i espirituals, i va ser en aquest context que el misteriós Sant Grial apareix per primera vegada en el Perceval, l'obra de l'escriptor francés Chrétien de Troyes al segle XII. Hi ha, per cert, un antropòleg alemany que afirma que el Perceval està basat en Alfons el Bataller, rei d'Aragó, el qual l'hauria encomanat personalment al trobador per fer-se propaganda a Europa, i aquest l'hauria barrejat amb la llegenda artúrica anglesa.

Tràiler del documental: