Balansiyya en cinc actes

Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueològiques extretes de baix terra, com ara ceràmica o monedes. Tanmateix, no ens han quedat ni mesquites, ni banys ni altres bells edificis que han conservat ciutats que foren conquerides pels cristians en la mateixa època, com Jaén, Còrdova, o Sevilla. No obstant això, tot i que encara són moltíssimes les coses que ens queden per saber, sí que tenim coneixement d'algunes de les principals fites històriques de la "medina" durant aquella etapa. En relació amb això, a continuació us oferisc un relat que he escrit per a la revista d'art i pensament Bostezo, on ha estat publicat originalment en castellà. He d'advertir-vos que és un text un tant estrany, ja que se situa fictíciament en un futur quasi apocalíptic per al sud d'Europa, de forma paral·lela al descobriment d'un pretés manuscrit andalusí a Mali. Però millor que el llegiu vosaltres mateixos!

El 9 d'octubre de l'any 2038, tot just el dia que els habitants de València celebraven desanimadament el vuitè centenari de l'entrada en la ciutat de Jaume I el Conqueridor i la seua incorporació al món cristià, en l'antic enclavament històric de Djenné, actualment en el país de Mali, la Fundació Suheyl, creada amb el patrocini de diverses dinasties àrabs, va presentar al món islàmic un dels descobriments més meravellosos dels últims temps: el manuscrit del Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús. Es tracta d'una recopilació d'històries de les principals ciutats andalusines que foren conquerides pels cristians en el segle XIII, com Badajoz, Còrdova, Jaén, Sevilla, Mallorca, València o Múrcia, redactades per diversos informadors coetanis que es retrotrauen a l'inici de la seua població islàmica. Per l'interés que suscita entre els lectors de la seua revista, els enviem, traduïts, alguns fragments de la narració dedicada a la ciutat de València, l'antiga Balansiyya musulmana ‒transliteració gràfica que hem respectat per a referir-nos a ella.   

* * * 

1. De com arribaren els nostres i es rendiren els visigots

Actualment vivim en altres llocs, Granada, Algesires, Tlemcen, Alger o Kairuan, i l'amalgama de circumstàncies ens confon, però ara que hem estat expulsats del paradís terrenal, només ara, podem contar el final de la nostra antiga medina. Tot va començar en l'any 95 de l'Hègira [714], quan Abd al-Aziz ibn Musa, fill de l'enviat de Damasc Musa ibn Nusair, va pactar amb el bisbe de Valentia, el màxim poder local, la rendició de la ciutat i el seu territori. En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, els visigots van obtenir la pau i la salvaguarda de les seues propietats i del seu culte a canvi de pagar al califa l'impost dels no musulmans. Prop de la ciutat es va establir un destacament iemenita, molt reduït, atesa l'enorme pobresa de la regió. Els visigots els relataren la seua penúria, assolats per plagues de llagostes durant dècades. En Valentia només vivien el bisbe, els seus acòlits i uns centenars de famílies, instal·lats sobre les ruïnes d'una antiga urbs; en el camp les gents s'havien refugiat en les muntanyes, temoroses de la fam i dels atacs dels nostres...

2. De com els berbers crearen hortes mentre la ciutat defallia 

En l'any 289 de l'Hègira [902] nombrosos grups de tribus i clans berbers s'havien establert en els voltants de la ciutat. Els Banu Hawwara, els Banu Agger, els Banu Zanata i tants altres havien construït un complex sistema de sèquies per a dur l'aigua del Guadalaviar [el Riu Blanco] a les seus alqueries i alimentar així a les seues famílies. Les terres de cultiu s’ompliren de sorgo, blat, arròs, carxofes, albergínies, bledes, espinacs, cítrics, peres, carabasses, figues i dàtils. La saviesa i l'experiència dels homes lliures fecundaren els camps; el treball de la comunitat dugué la prosperitat als seus habitants. Els antics pobladors de la zona es mesclaren amb aquests berbers i foren assimilats. Mentrestant, Balansiyya es desfeia. Fins al punt que arribà a ser coneguda com Madinat al-Turab [la ciutat del fang], plena de clots polsosos, murs derruïts i espais abandonats. Molt pocs dels nostres havien decidit instal·lar-se en ella... 

3. De com Balansiyya esdevingué taifa 

Les seues petjades sobre la terra t'ensenyaran la seua història com si la veres amb els teus propis ulls. Per Al·là que mai els temps portaran un altre semblant, que domine la península i conduïsca els exèrcits com ell. La desaparició del cabdill al-Mansur [el Victoriós] significà la discòrdia entre els nostres. Ell, que havia humiliat la supèrbia dels cristians, que els havia fustigat a Barcelona, Coïmbra, Pamplona i Santiago, que havia embellit la gran mesquita de Còrdova, no va saber preveure els enfrontaments que es produirien a la seua mort. I arribà la fitna [la divisió], la guerra civil. És conegut per tots els que han escoltat als vells que conserven la nostra memòria: les taifes [els destacaments] de les regions deixaren de pagar l'impost alcorànic al califa de Còrdova i cada governador va tirar pel seu costat. En Balansiyya Mubàrak i Mudhàfar, dos eunucs lliberts, governaren des de l'any 401 de l'Hègira [1011] i, poc després, arribà el nét del cabdill al-Mansur. Durant aquesta època moltes gents acudiren a la ciutat; els mercats bullien d'activitat amb els fruits de l'horta i els béns dels artesans que es van establir entorn de l'alcàsser dels governadors. Aquests ordenaren la construcció d’una gran muralla i una bella almúnia amb un ampli jardí plantat d'arbres i de flors, amb un riu que el travessava i pavellons ricament decorats... 

4. De com, després de l'expulsió del Cid, la ciutat tornà a resplendir 

En aquell temps el poder dels cristians havia augmentat, mentre el dels nostres s'afeblia a causa de la fitna [la divisió]. Així, en l'any 486 de l'Hègira [1093] el mercenari Rodrigo Díaz de Vivar tingué la gosadia d'assetjar Balansiyya, on es refugiaren moltes gents del camp. Fou un setge terrible. Un any sense poder eixir de la ciutat. Quan s’acabaren les provisions, els gossos, els gats i les rates foren objecte de cobdícia. Una gran rasa va ser excavada davant la porta principal de la muralla i els cadàvers dels que morien d'inanició es llançaven en el seu interior. Finalment, el governador capitulà i Díaz de Vivar ‒que Al·là l’haja castigat com mereix‒ ocupà la ciutat. Durant vuit llargs anys la població fou subjugada al domini d’aquell sayyid [Cid, senyor] i dels seus, fins que els almoràvits, arribats de l'altra ribera, plantaren cara al poder cristià i l’expulsaren. La ciutat i els recitals de les nits d'estiu tornaren a resplendir. Ibn Khafaja, el Jardiner, cantà als seus habitants: “Quin goig el vostre! Teniu a casa el paradís etern”. Ibn Ghàlib, el de Russafa, enaltí la voluptuositat dels sentiments: “Si pogués manar del meu amor, jo no voldria tal poder”. Ibn al-Zaqqaq, el de Balansiyya, ens llegà un bell i intens epitafi: “No fou la nostra vida un goig ardent?”....

  
5. De com vam ser expulsats del paradís terrenal

 

Després de la caiguda del poder dels almoràvits i els almohades, absolutament ningú pogué frenar l'avanç cristià. Mallorca, Badajoz, Mèrida, Còrdova, Úbeda i Baeza foren ocupades. Més tard, el destí colpejà Balansiyya. L'infidel féu desaparèixer la fe veritable i les campanes reemplaçaren la crida del muetzí. Quina gran pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i el dejú la d’aquell fatídic 18 de sàfar del 606 [28 de setembre de 1238]! La nostra ciutat caigué davant Yaqmú al-Barsaluní! On han quedat, germans, aquells dies i aquelles nits del nostre passat? Prengueren a milers dels nostres i els mataren o els vengueren com a esclaus. Els altres quedàrem subjugats, vençuts. Fórem desposseïts dels nostres béns, expulsats de les nostres cases i les nostres terres; mamprenguérem el camí de l'exili...

* * *

 

Alguns opinen que el Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús és una obra apòcrifa, realitzada per a reforçar els arguments islamistes que animen a la conquesta de l'antic territori andalusí, aprofitant l'actual estat de desolació social i econòmica que regna a Espanya i Portugal. No obstant això, els pocs experts occidentals que han examinat el manuscrit avalen la seua autenticitat, atenent als tipus de paper i cal·ligrafia utilitzats. Es tracta, sens dubte, d'una obra de finals del segle XIII que il·lumina, com cap font havia mostrat abans, el sentir dels musulmans que habitaren les ciutats andalusines durant aquella època, així com la memòria que conservaven de la seua arribada a la península ibèrica i els segles de felicitat i tristesa que visqueren en ella. Fonts properes a la Fundació Suheyl comuniquen que l'edició del manuscrit s'abordarà en breu, al llarg de l'any 2039. Esperem, per tant, la seua pròxima publicació, de la qual els informarem oportunament.

Russafa, al-Balansí i els poetes àrabs

Russafa és actualment un barri de la ciutat de València amb molta tradició, però amb una població culturalment molt variada, multiètnic, que està començant a convertir-se en el barri de moda del món cultural valencià. Però molt poca gent coneix, en realitat, quin és el seu origen ni per què porta aquest nom. Quan Jaume I va arribar per primera vegada a aquestes terres a principis del segle XIII allò era una alqueria andalusina més de les moltes que envoltaven Madinat Balansiyya, amb algunes cases disperses, un espai d'horta regat per la séquia de Rovella (que no sabem com era de gran) i un terme més o menys delimitat que afrontava amb les alqueries de Patraix, Raiosa o la mateixa València. I ja ho era un segle abans, quan Pere I d'Aragó va atacar la zona d'Ademús i va fer una ràtzia per València, prometent la donació de l'alqueria de Russafa al Orde del Temple quan es conquistara. Durant un temps el mateix rei Jaume I va instal·lar-hi el seu campament, mentre durava el setge a la ciutat, segurament perquè estava suficientment allunyada de qualsevol de los portes de la muralla per les quals, en qualsevol moment, podia eixir un grup de ballesters a cavall per a atacar l'exercit feudal. Després de la conquesta fou sempre un nucli de poblament de reialenc que es va mantindre dins del terme particular de la ciutat, tot i que més tard va arribar a ser un poble independent que acabaria per desaparéixer oficialment quan es va integrar de nou a la ciutat de València en 1877, i les construccions del nou Eixample ortogonal vuitcentista es van engolir, literalment, les seues cases de poble.

Fotografia de la ciutat de València al fons en el segle XIX (la plaça de Bous i la primitiva Estació del Nord al davant) feta des del campanar de l'església de San Valer, a Russafa, en la que encara es veuen els camps emplaçats entre Russafa i la ciutat, abans de la construcció de l'Eixample, el camí de Russafa, i algunes cases del poble.

Ara bé, quin fou el seu origen en època andalusina? Roman en el més absolut misteri com el de la majoria d'alqueries? Doncs el ben cert és que no tenim una certesa absoluta, però tot sembla indicar que l'origen de Russafa es una almúnia construïda per Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman (s. VIII-IX), més conegut per al-Balansí perquè va ser en aquestes terres on va passar la major part de la seua vida, i que era el fill menut de l'emir de Còrdova Abd ar-Rahman I. Però, ¿què feia un príncep omeia de finals del segle VIII vivint en la boirosa i esquifida Madinat al-Turab (la “ciutat de terra o de la pols”), envoltat de tribus berbers disposades sempre a rebel·lar-se? I per què es va construir un palauet als afores de la ciutat i li va posar aquest nom? Doncs el millor serà anar per parts, i remuntar-nos alguns segles enrere i molts kilòmetres vers Orient, fins al desert de Palmira, a l'actual Síria, i seguir després la història fins la construcció de la Russafa valenciana.

Segons algunes fonts en el segle IX aC els assiris haurien construït un campament en el desert al que anomenaren Rasappa en la seua llengua. Amb el temps es convertí en una ciutat, amb unes enormes cisternes per a recollir la pluja perquè no comptava amb cap altra font d'aprovisionament d'aigua, i en època de l'emperador romà Justinià es van construir unes fortes muralles que encara hui es conserven. De fet, altres fonts diuen que mai s'han trobat restes arqueològiques anteriors a l'època romana, tot i que apareix fugaçment esmentada a la Bíblia amb el nom de Resef (Isaïes 37:12). L'astrònom grecoegipci Ptolemeu (c.85-c.165) la va anomenar Rhesapha (Ρεσαφα). Cap al final del període romà apareix esmentada com a Rosafa en alguns itineraris fiscals, i durant el domini bizantí li van canviar el nom pel de Sergiopolis, en honor a Sant Sergi. Després de la conquesta àrab de Síria, però, va recuperar el seu nom i va ser coneguda com a Rusafa al-Xam, o Rusafat Hixam, perquè al segon quart del segle VIII el califa Hixam (724-743) la va elegir per residir-hi, a 25 kilòmetres de la vall del riu Eufrates que estava plena de mosquits. I allà es va construir un parell de palaus, en una ciutat al bell mig del desert en la que la vista alcança uns quants kilòmetres de buidor. Però la descripció que se'n fa d'ells, molt sumptuosa, no és segura, ja que podria ser una invenció literària, i de moment només s'han descobert algunes restes del període omeia al sud de la ciutat que estan sent estudiades.

Cisterna de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Detall de la porta Nord de la ciutat de Resafa o Sergiopolis, a Siria

Com és ben sabut, quan els abbàssides (que es van construir una altra Rusafa a Bagdad i actualment és un districte d'aquesta ciutat) van passar a ganivet a tota la família dels Omeies, l'únic supervivent fou Abd ar-Rahman, nét del califa Hixam, que després d'anys de fugida va aconseguir arribar fins a al-Andalus i fer-se amb el poder, convertint-se en el primer emir andalusí independent (756-788). Una vegada consolidat el poder a Còrdova, va ser ell qui decidí construir-se un palau de camp als afores de la ciutat, una almúnia (àr. al-munya), i va decidir posar-li el nom de Rusafa. El mateix nom de la ciutat dels palaus del seu avi, en els quals de ben segur que ell mateixa va residir-hi en més d'una ocasió durant la seua infància. Ho sabem bé per Ibn Hayyan, el text del qual ens ha arribat a través d'al-Maqqarí. D'aquella almúnia cordovesa, per descomptat, hui no queda res, puix va ser destruïda durant la segona fitna, però es conserva el topònim de la Arruzafa com a nom d'un barri cordovés, i és el nom d'un parador turístic situat allà. Tot i això, actualment està discutit que aquest siga l'emplaçament de l'almúnia de Rusafa, i acaben de publicar-se les actes d'un col·loqui que es va fer en 2011 a voltant d'aquest tema. El que sí sabem per Ibn Hayyan és que comptava amb un jardí/hort que descriu com a grandiós, i alguns autors contemporanis han parlat d'ella com el primer jardí botànic de la península Ibèrica, ja que l'emir feu portar espècies de plantes exòtiques des de tots els punts del món conegut. De fet, fou allí on es va introduir per primera vegada una espècie de magrana coneguda com a russafí, i una vegada aclimatada es va estendre per tot Alandalús.

Diuen els cronistes àrabs que quan l'emir Abd ar-Rahman I va morir, el seu fill major, Sulayman, estava a Toledo, i el seu fill segon, Hixam, estava a Mèrida. De manera que nomes tenia al seu costat el fill menut, Abd Al·lah, el futur al-Balansí. Al seu llit de mort Abd ar-Rahman I hauria encarregat a Abd Al·lah lliurar el poder al primer dels seus dos germans majors que arribara a Còrdova, i aquest fou Hixam, que precisament es va instal·lar a la Russafa. I així fou com Abd Al·lah va acomplir el desig de son pare i Hixam es va convertir en emir. Per descomptat el germà major, Suleyman, no estava disposat a consentir-ho, i es va revoltar des de Toledo. Mentre que Abd Al·lah, que va quedar totalment apartat del poder per Hixam I, se'n va anar a fer-li costat a Suleyman. No entraré ara en els esdeveniments que es van produir durant aquesta guerra, i per al cas n'hi ha prou amb saber que Sulayman i Abd Al·lah van haver de fugir al nord d'Àfrica, i Hixam I va consolidar el seu poder. A la mort de l'emir el va succeir el seu fill al-Hàkam I, mentre que els seues dos oncles, després de 7 anys desterrats, van tornar a Alandalús per a reivindicar els seues drets. Sulayman va anar a Mérida, on va morir finalment, mentre Abd Al·lah va anar al Targ, a la frontera amb els cristians de l'Imperi Carolingi, intentant rebre el suport dels habitants de la Marca Superior i del Xarq, que no reconeixien el nou emir. Fins i tot va arribar a viatjar a Aquisgrà per a demanar ajuda a Carlemany, però aquest no li va fer cas, com tampoc li havien donat suport les tribus de la zona. Per això, una vegada mort Suleyman, i sense suports suficients, va decidir pactar amb el seu nebot al-Hàkam, que li va reconéixer el govern de la Vall de l'Ebre i del Xarq Alandalús (és a dir, li va concedir els impostos d'aquests territoris), per la qual cosa va continuar residint-hi a València (era una condició, que no podia eixir d'allí) i va ser conegut com al-Balansí.

La mesquita de Còrdova, construïda inicialment per l'emir Abd ar-Rahman I

Tot i que les fonts no ho diuen directament, sembla obvi que fou Abd Al·lah ibn abd ar-Raham al-Balansí qui manà construir l'almúnia de Russafa als afores de València. En aquell moment, finals del segle VIII, la ciutat era extremadament menuda, i la poca activitat constructiva consistia en cavar fosses per a recuperar carreus dels antics edificis d'època romana i construir algunes cases de tàpia amb la terra extreta de les fosses. La minsa activitat constructiva detectada pels mètodes arqueològics en els darrers 30 o 40 anys ens ve confirmada per l'apreciació de les poques fonts escrites àrabs que existeixen, que parlen d'una ciutat boirosa de molt poca importància. La cora de Balansiyya era, sens dubte, un país rural. No sabem com era l'alcàsser del poder estatal en la ciutat de València, ni és segur que aquest existira, ja que nomes coneixem un poc el que es va construir a partir del segle XI, en època de les taifes, gràcies a les excavacions que es van fer a la plaça de l'Almoina. És en aquest moment, també, quan l'anomenada Presó de Sant Vicent, en realitat una capella annexa a la Catedral visigòtica, es reconverteix en uns banys (la qual cosa no vol dir que això estiga relacionat necessàriament amb al-Balansí, ni tenim manera de saber-ho). Però sens dubte podem imaginar unes dependències molt poc sumptuàries per a aquest moment, aprofitant els pocs edificis visigòtics i romans que quedaven en peu. Segurament fou per això que Abd Al·lah al-Balansí es degué fer construir un palau rural, una almúnia, als afores de València, que va anomenar com l'almúnia cordovesa de son pare: Russafa.

A la mort de l'emir al-Hàkam I, en 822, el va succeir el seu fill Abd ar-Rahman II, moment que Abd Al·lah al Balansí va voler aprofitar per a annexionar-se la cora de Tudmir (Múrcia). Però el nou emir no va haver de fer res per a respondre ja que, en plena campanya militar, al-Balansí va patir un atac que el va deixar paralitzat (és a dir, una hemiplegia, possiblement provocada per un infart cerebral) i va demanar que el portaren de nou a València, on va vegetar fins a la seua mort l'any següent, en 823. Amb l'almúnia de Russafa no sabem què va passar, però pareix raonable pensar que al segle XI, quan desapareix el Califat i naix la taifa de Balansiyya, aquesta ja no existeix com a edifici. Abd al-Aziz al-Mansur, el net d'Almansor, que va governar València i va construir les noves muralles, se'n va edificar una nova en un altre lloc. Possiblement fou destruïda durant la fitna, com la Russafa cordovesa, o per les tribus en alguna revolta, però és difícil saber-ho. Pel que fa a l'aspecte de l'almúnia tampoc no en sabem res, excepte que va existir perquè apareix esmentada a les fonts escrites i perquè s'ha conservat el seu topònim fins ara. És possible que la construcció de la séquia de Rovella estiga relacionada amb la construcció de l'almúnia, ja que és una séquia eminentment urbana, que porta aigua als horts que envoltaven la ciutat, a les adoberies i als banys, i és la que arriba fins a Russafa per a regar la seua horta; però només es tracta d'una hipòtesi que per ara és molt difícil de corroborar. Potser algun dia una excavació arqueològica en el barri de Russafa done amb les seues restes, a sota d'uns quants metres d'argila d'al·luvió. Amb tot, el que és ben segur és que aquelles ruïnes, i especialment la séquia que hi portava aigua, degueren aprofitar-se en algun moment posterior per a construir un nou assentament, i així fou com va nàixer l'alqueria de Russafa.

Vetllada poètica a una almúnia andalusina

El ben cert és que durant segles diversos poetes àrabs van cantar alabances cap a aquest lloc. Segurament degué quedar durant molt de temps una espècie de jardí o zona enjardinada amb un gran nombre d'arbres i canaletes d'aigua en moviment, per això va cridar tant l'atenció i fou esmentada per diversos autors. Malgrat que en tots els casos de forma molt tardana, a partir del segle XII, quan Russafa ja és clarament una alqueria. Així, per exemple, al-Hijari (s. XII) parlant de València va dir que “té el mar a prop i terra ampla; a on ixes pels seues voltants no trobes més que llocs de diversió i esbarjo, i entre els més bells i cèlebres hi ha la Russafa i l'almúnia d'Ibn Abi Amir” (això és, la d'Abd al-Aziz). Safwan ibn Idris (1164/5-1202), fent un diàleg fictici entre ciutats, posa en boca de la mateixa València la següent frase: “jo tinc belleses d'altíssima elevació; tinc hortes a les quals els horitzons estenen la mà de la rendició; la meua Russafa i el meu Pont amb la ciutat de la Pau fan competició; decidiu, doncs, totes portar-me salut i submissió”. El més famós poeta àrab valencià, Ibn al-Abbar (1199-1260), és el més explícit quan diu “Oh, jardí de la Russafa! Ets l'únic jardí que estime. / Imagines que tots els arbres reunits allí son vells i joves / el cap cobert de corones de rossada. / Hi corren riuets que es fonen al riu amb assiduïtat; / els creuries, quan llisquen, serps que visiten la serp gran”. I per últim al-Xaqundí (c. 1195-1231/2), parlant també de València, diu que “la seua Russafa és un dels més bells llocs d'esbarjo de la terra”. Per descomptat, com podeu veure, no podem saber l'aspecte real que poguera tindre aquest jardí. Cal dir que, normalment, les descripcions paisatgístiques de les cròniques i les poesies àrabs solen enganyar, ja que quan de vegades ha estat localitzada arqueològicament alguna zona descrita no era per a tant. La poesia àrab tendeix a magnificar allò que no és corrent, per poc que siga, ja que segueix els estereotips del desert, on qualsevol oasi és digne d'admiració en mig de la buidor d'arena. És el cas, per exemple, de la zona dels càrmens d'Aynadamar, a Granada, que són sumptuosament descrits per les fonts escrites i en realitats són parcel·les molt menudes amb construccions molt minses.

Per últim, cal esmentar al-Himyarí (s. XIII-d.1325), qui després de parlar de la Russafa de Damasc, de la de Bagdad i de la de Còrdova, diu que “hi ha una altra Russafa a València, entre la ciutat i la mar. Crec que es d'ací el poeta al-Rusafí, panegirista d'Abd al-Mu'min ibn Alí”. I, en efecte, a la Russafa valenciana va nàixer Abu Abd Al·lah Muhammad ibn Galib al-Rusafí, a mitjans segle XII, però prompte va emigrar a Màlaga, on va viure la major part de la seua vida i va morir en 1177. Va ser poeta de la cort del califa al-Mu'min, va participar activament de les tertúlies literàries de Màlaga i Granada, i està considerat el millor poeta d'origen valencià al període almohade. Finalment, només em resta dir, per si de cas llig aquest post alguna alcaldessa despistada, que les cites dels darreres paràgrafs estan agafades d'obres escrites en àrab, com és obvi, i que he emprat la traducció al valencià d'Ana Labarta, Carmen Barceló i Josefina Veglison, València àrab en prosa i en vers, Publicacions de la Universitat de València, València, 2011.