La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

"El protagonisme és de la pagesia": Entrevista a Lluís To

Quan resten només unes setmanes per a una nova edició de l'International Medieval Meeting of Lleida, vos oferim encara una entrevista, aquesta -ara sí- la darrera, de les que vam poder enregistrar durant la segona trobada d'aquest congrés, fa pràcticament dos anys. Com heu pogut comprovar pel nombre d'entrevistats, el desplegament que férem llavors va ser portentós. Enguany, en canvi, per raons diverses que no venen al cas, no podrem assistir-hi, tot i que ben bé que ens agradaria.

Anem a per feina, però. Malgrat els dos anys transcorreguts, l'entrevista a Lluís To Figueras, professor de la Universitat de Girona, conserva la seua frescor i continua sent plenament vàlida. De la mà de To repassem la situació de la historiografia medieval, particularment la rural, i la catalana. Segons el seu parer, més que la història rural, urbana o militar, el que s'imposa hui entre els investigadors és la història social aplicada a qualsevol àmbit d'estudi. Amb tot, no s’està d'apuntar que el futur de la historiografia rural passa per atorgar un major protagonisme a la pagesia així com per continuar amb les recerques al voltant de les formes de poblament i l'organització del territori. Pel que respecta a la situació de la historiografia catalana, sens dubte disposar d'una riquesa documental com la que tenim és un avantatge que ens permet d'aprofundir i precisar molts fenòmens històrics. Cal, però, anar alerta perquè justament aquesta plètora de documents sovint ens fa caure en un sempre perillós positivisme. Si la precisió pot ser la nostra virtut, la reflexió és el nostre taló d'Aquil·les. Tot amb tot, tampoc el sistema convida a reposar els pensaments i la recerca, ans al contrari. De tot això, i de moltes altres coses, us reserva a l'entrevista. Així que, sense més, ací teniu l'entrevista.

Ens fem majors

Tota fembra pus que haje de XXX ans ensús pusque affillar qui·s volrrà, si altres fills no ha o haurà aprés l'affillament. Així declaraven els Furs de València atorgats en època de Jaume I, en el segle XIII, que als 30 anys se'ns comença a passar l'arròs. Si a eixa edat una dona no havia tingut fills, podia afillar a qui volgués amb total llibertat. De fet, era l'edat més alta que regulava el corpus foral valencià. A partir de llavors no hi havia cap límit ni indicació d'edat sobre cap acte civil, criminal, públic o privat. Abans, en canvi, n'hi havia molts. En primer lloc, els 7 anys marcaven el pas a la responsabilitat penal. Fins aquella edat les persones eren considerades infants sense suficient ús de raó com per a ser castigats per les seues accions. A partir de llavors i fins al 15 anys, en canvi, passaven a ser pubills, el període durant el qual es rebia l'educació escolar -qui la rebia- i s'iniciava l'activitat laboral -generalment en qualitat d'aprenents o mosses. Després, entre els 15 i els 20 anys encara s'estava dins de la minoria d'edat, però ja es reconeixia certa autonomia personal: es deixava de tenir tutor en cas dels orfes i es podia disposar dels béns en testament. A partir dels 20, finalment, s'entrava en la majoria d'edat, amb plena llibertat per a administrar els béns propis i actuar judicialment, tot i que encara hi havia una darrera barrera: fins als 25 anys no es podia accedir a determinats càrrecs públics, com ara els de notari, jurat o justícia. 

I a quin sant ve tota aquesta remembrança de les diverses edats codificades en els Furs de València? Més que a quin sant, a quin aniversari... Hui el més jove de nosaltres fa 30 anys, de manera que tots quatre ja hem entrat en la trentena. Des de les tres dècades fins a l'edat de Crist, així estem tots. I hem decidit que això tindrà implicacions en la nostra marxa com a col·lectiu. Quan vam iniciar el blog del Grup Harca - Joves Medievalistes Valencians ara fa 5 anys i vora 3 mesos, que es diu prompte, només vam posar tres requisits per a formar-ne part: ser llicenciat en història i medievalista, tindre menys de 35 anys i escriure al blog almenys una vegada al mes. Doncs ara hem pensat que potser 35 en són massa per a continuar considerant-nos "joves medievalistes", sobretot en aquest moment en què, com vam anunciar ací mateix, una nova fornada d'historiadors de l'escola valenciana ha constituït el Grup Clapir - Joves Historiadors Valencians. Ens separa quasi una dècada. Ells voregen la vintena, abasten totes les èpoques i han començat amb força en la seua tasca de divulgació de la història valenciana. Ens sembla, per tant, una bona ocasió per a passar-los el relleu, ni que siga de manera simbòl·lica, animant-los a continuar i desitjant-los moltíssima sort en la seua trajectòria com a grup. Nosaltres hem decidit deixar de considerar-nos "joves" i a partir d'ara passarem simplement a anomenar-nos Harca - Medievalistes Valencians. 

D'una altra banda, quan fa tres anys vam començar a publicar posts els dilluns i els dijous de forma sistemàtica, només un de nosaltres estava arribant a la fase final de redacció de la seua tesi doctoral, moment en què va ser suplit recurrentment pels altres. Ara, tanmateix, en som tres els que ens acostem al moment clau de les nostres tesis, de manera que ens hi estem dedicant en cos i ànima, malgrat les deplorables expectatives laborals que ens ofereix aquest maltractat país. També el projecte postdoctoral del quart membre absorbeix un temps infinit. Les hores de treball se'ns multipliquen, alhora que els dies se'ns fan inexplicablement curts. El busquem però no el trobem enlloc, al maleït temps. S'amaga realment bé, el condemnat. Així les coses, també hem decidit disminuir el ritme d'intervencions en el blog i passar a publicar un únic post per setmana, és a dir, uns quatre al mes, a banda de les possibles col·laboracions d'autors convidats, per als quals tornem a fer una crida des d'ací, si voleu enviar-nos algun text de divulgació relacionat amb la història medieval. A partir d'ara publicarem tots els dimarts, començant pel de la setmana que ve. Esperem que no per això ens deixeu d'acompanyar en aquesta apassionant aventura que és el coneixement de la història medieval, particularment la del País Valencià. Comptem amb vosaltres per a continuar fent arca!!

Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.

Pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats. Una altra historia de la família

En la societat medieval tot gira al voltant de la família i, des de fa moltes dècades, els estudis referits al teixit social de les comunitats rurals i urbanes així ho han posat de manifest. La participació política dels individus en els afers comunitaris, el pagament de la renda i els impostos, l’organització del treball i la gestió de l’explotació domèstica, tot té com a punt de referència la cèl·lula conjugal formada pel matrimoni i els seus fills. També s’ha insistit, i molt, en les calculades estratègies matrimonials de la pagesia i les classes urbanes, siga quina siga la posició que ocupen en l’escala social, des de la noblesa fins les capes populars, passant pel patriciat i els camperols benestants. Tot casament és fruit de dures negociacions entre les famílies de procedència dels novençans i de la conjunció d’interessos polítics i econòmics per part dels llinatges que s’uneixen a través del matrimoni. Tal ha estat el punt d’abstracció amb que s’ha analitzat el tema que fins i tot s’ha parlat de mercat matrimonial, com si fórem al davant del mercat de la terra o del crèdit. L’amor, per tant, només està present en els relats dels trobadors i en les històries dels joglars.

...l’amor...

Han estat aquests temes els que han omplert les fulles d’articles i llibres i han ocupat les intervencions dels especialistes en col·loquis, encontres i congressos dedicats a la família, força nombrosos dels anys setanta del segle XX ençà. I açò és, fins cert punt, normal, perquè les fonts estan plenes de documents que parlen de matrimonis, dots, aixovars, casaments fracassats, transmissions del patrimoni de pares a fills i molts altres aspectes que permeten construir aquesta visió de les famílies medievals, tant a l’àmbit rural com a l’urbà. Hi ha altres documents, tanmateix, que són menys habituals en les fonts i que, per contra, mostren una altra realitat de la família, de les relacions socials, tant propera a la vida quotidiana dels protagonistes dels nostres estudis com els fets que he esmentat ara fa un moment. En efecte, més enllà d’una visió, podríem dir, “idíl·lica” de les relacions familiars i del comportament d’homes i dones, la societat medieval, com l’actual, conegué també situacions que s’allunyen d’aquest relat. Fins el moment, només s’havia negat l’existència de l’amor en la contractació dels matrimonis, però s’havia dit ben poca cosa de les relacions extramatrimonials, de l’adulteri i dels fills no desitjats, segurament perquè la seua presència a les fonts és quasi marginal. En canvi, formen part del dia a dia de viles i pobles, com alguns documents excepcionals posen de manifest. Fem una ullada a alguns exemples per il·lustrar aquesta altra història de la família.

El 23 de setembre de 1353, Jaume Saera, veí de Cantavella, fa donació a Antònia, vídua de Domingo Navarro, de Vilafranca, d’una pensió censal de quatre cafissos de forment i els drets que a ell pertanyen sobre un préstec de 600 sous. La raó, ben explícita al document notarial, la «remissió de nos peccats, com [la dita Antònia] age messa en mala fama nomenada de mala fenbra». A primera vista, fa la impressió que, després de la mort del seu marit, com succeeix amb moltes dones de les classes populars, Antònia ha caigut en les xarxes de la prostitució i la pobresa i un “benevolent” i ric Saera li lliura les dites pensions com a mostra de la seua solidaritat. Ella accepta la donació «de vós, sènyer en Jacme Çaera, enadín a aquella que si per ventura yo defalya o faya adulteri de fornicació ab altra persona o prenia marit sens vostre consell e de nos amichs, que la dita donació per vós a mi feta sie nulla e a mi no puxe valer ni aver» i que «tots altres béns que yo auré sien vostres e de aquells façats a les vostres pròpies voluntats». Antònia es compromet, doncs, a no tenir relacions sexuals amb cap altra persona i a no contraure matrimoni sense l’aprovació de Saera i els seus «amichs», com a prova de la seua gratitud. Ara bé, el contracte posterior canvia tot el sentit d’aquest acte de Saera i fa més comprensibles les paraules d’Antònia. En ell, Jaume lliura a Maria Ferrera, filla d’Antònia «e mya» 500 sous, «los quals vull que age de mos béns, e açò per amor de Déu e per remyssió de nos peccats». Uns diners que li seran lliurats en el temps del seu matrimoni i que mentrestant romandran en mans de Bartomeu Saera, germà de Jaume i tutor de la jove. Heus ací la raó vertadera d’ambdues donacions. Jaume Saera ha tingut una filla no desitjada amb Antònia i, per evitar que cap de les dues caiguen en les xarxes de la pobresa i la prostitució, les forneix amb uns ingressos suficients per garantir la seua existència i perquè Maria puga accedir a un matrimoni digne amb un veí del sector mitjà de la comunitat, garantint també que si Antònia es torna a casar ho farà amb algú acceptat per ell. Què seria de la reputació del ric i poderós Jaume Saera si la seua companya de jocs sexuals i la seua filla (bastarda) es dedicaren a practicar la prostitució al lloc? Què dirien d’ell? On quedaria el seu honor? Cal que els membres de les elits rurals mantinguen la seua posició de preeminència i actes com aquests contribueixen a fer-ho, malgrat que suposen el reconeixement d’una relació adúltera.

...al llit...

Tanmateix, hi ha mares que es desentenen de la cura dels fills si no poden fer-s’hi càrrec. El març de 1344, Teresa, filla del veí de Vilafranca Domingo Centelles, reconeix davant del justícia del lloc i de molts altres prohoms, present també Domingo Asensi, «que havie aüt hun fill engenrat per lo dit Domingo Asensio e per nom Domingo Asensio, axí e aytal nom com lo dit pare seu, e que alcun hom carnalment no havie agut afer ab ella que alcuna sospita puxen ésser possada ne que altre engenràs aquell, sinó lo dit Domingo Asensio». Teresa deu ser molt jove encara i Domingo deu estar ja casat, així que ella mateix «liura e dona per fill al dit Domingo Asensio lo dit Domingo, fill seu, e que nenguna altra persona no ha part en aquella criatura sinó lo dit Domingo Asensio». Ella no deu poder fer-se càrrec i el fet de tenir un nadó sota la seua custòdia deu ser un impediment per contractar un matrimoni amb altre jove del lloc, així que el millor és lliurar-lo al seu pare.

Altres dones decideixen desfer-se dels fills una vegada han decidit refer la seua vida i arranjar un nou matrimoni. El 6 d’agost de 1395, el llaurador de Vilafranca Miquel Gil disposa en el seu testament que el tutor del seu fill Miquelet serà el ric i poderós Bartomeu Sala i aquest haurà de dimittere dictum filium in posse dicti Violante, uxor mee, per tempus trium annorum cui dicte Violante, pro sustentatione et labore dicti filii mei mitendi, dimitto C solidos. Pocs dies després, el testament és publicat pel notari Antoni Esquerdo i tots els familiars allí presents l’aproven, amb l’excepció de la dita Violant, la qual protesta per l’assignació de 100 sous feta pel seu home difunt per tenir cura del seu fill, «com ella l’entena criar, mes no per aquell preu, com sie sotil». Bartomeu Sala tampoc no es vol fer càrrec de l’orfe i, finalment, és Guillem Ortí, un parent molt llunyà del xiquet, qui assumeix la tutoria de Miquelet i qui lliura 200 sous a Violant «per lactar, e nodrir e criar lo dit pubill» durant el primer any després de la mort de Miquel Gil, «com no·l volgués criar ne tenir per soldada que lo dit deffunt en son testament li havie lexada per la dita rahó».

...parint...

Passat quasi mig any, el tutor lliura a la vídua altres 55 sous «per lactar, tenir e nodrir lo dit pubill per cinch meses e mig que·l tingué, ... a rahó de VI lliures per any», i després és ell mateix qui se’n fa càrrec del pubill «per VI meses e mig, ... aprés que la dita na Violant fon casada, com no·l volgués tenir pus ne complir l’any que l’avia a tenir e provehir». Tot i això, una vegada passat aquest termini i després de viure una temporada amb el seu oncle Simó Ortí i la seua dona Maria, germana del difunt Miquel Gil, el tutor deixa l’orfe en mans d’un llaurador del lloc durant quatre anys i es compromet a pagar-li 140 sous corresponents a la provisió del jove Miquelet. Durant tot aquest temps ningú no ha volgut assumir la responsabilitat de criar el xiquet en els primers anys de la seua vida i el nadó ha anat d’unes mans a altres fins ser col·locat amb una persona aliena a la família a través d’un contracte d’afermament. Sovint els xiquets esdevenen càrregues que les famílies no volen o no poden suportar, de manera que es desfan d’ells el més aviat possible. Com ja s’havia dit, només els interessos propis determinen les decisions dels homes i les dones medievals i els sentiments es deixen de costat, fins i tot amb els fills nascuts del propi ventre.

Un últim exemple pot testimoniar la valoració dels interessos i les situacions personals per sobre dels sentiments. L’agost de 1345 Domingo Sanxo Sàrsola, instigat pel vicari de Vilafranca, «confessor meu», i penedit pel seu acte, «com la misericòrdia de Déu sie atorgada als vers penidents e confessats», reconeix que «defraudà» a la seua dona Òria «en temps que fiu matrimoni ... en lo preament dels béns» que havia d’aportar a la nova empresa domèstica. D’aquesta forma, només li atorgà 200 sous, quan, en realitat, la suma que devia haver aportat era de 500 sous i per aquesta raó ara li lliura 200 sous i li atorga la fermança sobre dos trossos de terra que tenen un valor de 100 sous, completant, així, els 500 sous que havia d’haver satisfet. El document, tant atípic com expressiu, testimonia els fraus comesos per marits i pares a l’hora de contractar els matrimonis, fets que sovint engendren enfrontaments entre les famílies dels cònjuges i, sobretot, entre els seus descendents a l’hora de repartir l’herència.

...les noces...

Aquests quatre exemples mostren, doncs, una altra història de la família, una visió que sovint escapa als ulls dels historiadors, potser massa entestats en el volum dels dots, les relacions establertes a través dels matrimonis i les vies de promoció social que aporten, sobretot entre els rics. Es tracta també, com ja s’ha dit, d’una visió imposada per la documentació, perquè els exemples de pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats no sovintegen en les fonts. I no ho fan perquè els mateixos protagonistes s’afanyaven a amagar-ho i a desmentir-ho, perquè això tacava el seu honor, en una societat on cada persona s’havia de mirar a l’espill de la col·lectivitat cada dia per mantenir la seua reputació. Només quan era inevitable, com ocorregué amb Jaume Saera, Antònia i la filla nascuda de les seues relacions extramatrimonials, els afectats havien de posar-hi solució i és aleshores quan surten a la llum a través dels documents. Així, doncs, caldrà escorcollar un xic més per atansar aquesta altra realitat de les famílies i els homes medievals, una realitat tant quotidiana com la que s’ha descrit fins el moment.

Les terres a mans de l'artesanat

Coneixem bastant bé alguns dels trets principals del món agrari valencià medieval, si bé molts d’ells estan sent objecte de diverses relectures ben interessants: l’hegemonia de l’alou (no sotmeses a cens) i en menor mesura de les tinences en règim d’emfiteusi (especialment en les terres de senyoria, pagadores de censos en metàl·lic); el domini de la petita explotació, que anà erosionant-se al llarg de la baixa Edat Mitjana, i la dispersió del parcel·lari; la conformació d’un notable patrimoni en mans d’una elit local, amb les terres més properes al nucli habitat i millor equipades; o en la composició dels cultius, tot i el domini del cereal, començaren a apuntar-se en el Quatre-cents canvis en els conreus, alguns de caire comercial i vinculats amb la producció manufacturera.

Però, volem aproximar-nos ací a dos aspectes que resulten també importants, i que poden ajudar a enriquir aquesta visió. Un, els efectes d’un mercat molt actiu de la terra, i l’altre, que parlem de professionals artesans però també que comptaven amb propietats agrícoles molts d’ells.

En primer lloc, a prop de les àrees de les ciutats i viles, aquest mercat de les possessions rústiques es mostrà notablement actiu per la pròpia dinàmica de les famílies camperoles, gràcies en darrera instància a les condicions amb què s’implantà el feudalisme al País Valencià (que estimulava la disposició de la terra per a les famílies nouvingudes) o a la mobilitat de la població, bastant intensa gràcies a les migracions. Aleshores, amb el recurs al mercat de la terra les petites explotacions camperoles intentaven recomposar les propietats familiars després de cada generació i formava part perfectament de les seues estratègies econòmiques: com ara per poder vendre, carregar censals (a mode de crèdit hipotecari), completar capacitats productives, etc.

Distribució de parcel·les d'artesans documentades en les partides del terme particular d'Alzira entre 1370-1420

Això no obstant, l’artesanat d’arreu del país, el qual provenia o emparentava comunament amb els diversos estrats camperols, no era lògicament alié a tot aquest procés, ans al contrari, era un dels seus agents. Al voltant de dues zones eminentment rurals, amb una certa dedicació ramadera, com eren l’Alt Palància i el Comtat i la Vall d’Albaida, sorgí entrat el Quatre-cents una destacada indústria llanera. I molts d’aquests professionals eren a la vegada camperols que van anar especialitzant-se en tasques artesanals, bo i que mantenien diverses propietats agràries, a conseqüència de l’erosió de llurs petites propietats i mercé al contacte amb el mercat local.

En la resta de viles del País Valencià es detecten unes circumstàncies semblants. Per la nostra banda, hem pogut documentar 150 parcel·les agrícoles que es trobaven a mans d’artesans d’Alzira, només a partir de fonts notarials bàsicament i, en nombrosos documents, solem trobar algunes vacil·lacions per part dels escrivents alhora d’adscriure algunes de les professions, entre pagesos o menestrals.

És clar que algunes de les famílies camperoles formaven part de les primeres fases de certs processos productius industrials, sobretot el de la manufactura llanera, als quals tant els mercaders com els artesans que dirigien el conjunt de les operacions els lliuraven una part dels materials. En bona mesura s’inseria en la lògica de la diversificació econòmica de les famílies, de no arriscar-ho a tot a una sola partida, de la mateixa manera que entre l’artesanat molts dels seus membres, aquells qui ho podien tindre a l’abast, posseïen unes parcel·les de terra per al consum domèstic o per recórrer al mercat de queviures i generar uns ingressos complementaris. En no pocs casos les fites no estaven clares, tampoc per als coetanis, però probablement la distància entre uns i altres es trobava en la dedicació d’un major temps i recursos en el treball.

Tanmateix, unes altres dades ens poden ajudar millor a copsar alguns de llurs comportaments. D’aquelles 150 parcel·les que posseïen els artesans d’Alzira, 65 eren vinyes, 8 ho eren de terra i vinya i unes altres 62 de terra campa, totes les quals anaven des d’un parell de fanecades fins a una desena en la major part dels casos. És a dir, la meitat dels camps que posseïen els menestrals estaven dedicats a un conreu clarament comercialitzable com era el del raïm. I, per tal de poder mantindre’l, havien de recórrer a mà d’obra assalariada. El 1400 el bracer Joan Companys ha de nomenar a un procurador davant notari per poder recuperar del paraire Gil Sánchez 80 s. que li devia de soldada.

En el cas del terme d’Alzira, quasi totes les parcel·les depenien del reg vinculat al riu Verd o al de la séquia de Sant Bernat, un braçal provinent de la séquia Reial, en les partides de Sant Bernat, l’Almúnia, i les alqueries de Mulata i Tora, és a dir, dins l’anell concèntric dedicat a la vinya en el terme immediat de la vila, després dels horts i la terra, i irrigat de forma esporàdica.

No és estrany, doncs, que trobem a artesans en reunions de regants. Entre els hereters del riu Verd trobem el 1377 als fusters Antoni Carbonell, Romeu Queralt o Peregrí Baig, així com els paraires Antoni Casalills o Arnau Miró, o al sabater Jaume Botoner en el plet entre els regants de la séquia de Sant Bernat amb els qui tenien possessions en la partida de l’Almúnia, en el maig del 1403. Bartomeu Castelló, paraire de la vila, tenia, segons la relació de béns de l’inventari del convent de Sant Agustí, un total de 28 fanecades i mitja de vinya, totes en la partida de Mulata, dins dins l’anell de les vinyes del terme particular d’Alzira.

Nombre de parcel·les documentades per a l'artesanat de la Ribera del Xúquer a les darreries del segle XIV i primeries del Quatre-cents

Tipus de conreu	Nombre de parcel·les	Superfície (mitjana en fanecades)
Hort	3
Oliveres	2
Vinya/mallol	65	2-8 f. (16 casos de 27 documentats)
Terra	62	3-8 f. (22 casos de 30)
Terra i vinya	8	5-11 f. (sols 4 en total)
Terra i oliveres	3
Terra i canyar	1
Sense identificar	6
Total	150	7 f. de mitjana

El patrimoni de Guillem Comella, segons la peita del 1400-1404, ascendia a més de 2.800 s., i tenia dues parcel·les de vinya a cens i una de terra en les primeres dècades del segle XV. En el moment de la seua mort, el sastre Bernat Vidal, el 1422, tenia dues cases, un tros de vinya franc en l’Almúnia i fanecada i mitja de terra de cereal en l’horta de Barralbeb, però havia posseït almenys 11 fanecades més de camps de cereal en el territori de Xixerà.

En el cas de les possessions de la terra, en fi, cal comptar amb un factor ideològic de primer ordre, en dotar de prestigi al seu detenidor. Alguns dels membres que podem qualificar com els més reeixits de l’artesanat, considerats com a prohoms i amb veu i vot en el consell general de la vila, comptaven amb un bon grapat de parcel·les de terres i eren un dels contribuents més destacats en els llibres de la peita dintre els seus col·legues de professió.

Tribus

Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.

El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.

La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.

antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

Joves insolents, pares despòtics o les dues coses

Seguint amb les reflexions esbossades en els últims escrits, en aquesta ocasió posem la nostra mirada en una qüestió que s’ha convertit en un tema de discussió ben present en els últims anys. Es tracta de la família i el paper que juga en un teixit social que experimenta canvis constants. Focus d’interpretacions diverses, objectiu de molts sectors socials que veuen en ella una herència del passat i la primera pedra sobre la que construir el futur, la família actual està sofrint un conjunt de transformacions que fan trontollar els pilars del model tradicional i que reclamen noves perspectives, noves funcions, tot plegat, una adaptació a les noves necessitats socials. Alguns, tanmateix, encara no se n’han adonat, però no és ni lloc ni moment per discutir-ho. Atenem altres elements de reflexió que, al nostre parer, poden ser més útils per oferir respostes als problemes actuals.

I una d’aquestes qüestions és precisament l’edat d’emancipació dels joves i la seua independència respecte de la llar familiar. A causa de l’allargament de la fase de formació acadèmica, de les dificultats per incorporar-se al món laboral i, sobretot, de la precària situació que travessen en els primers anys de treball, els joves, tant homes com dones, surten cada vegada més tard de casa per iniciar una singladura pròpia. En conseqüència, els anys de l’adolescència s’allarguen i la fase de transició cap al món dels adults esdevé una etapa vital que cada vegada es dilata més. De la mateixa manera, ara tampoc no és necessari casar-se perquè els joves escenifiquen la ruptura amb la llar paterna i perquè s’incorporen de ple dret al teixit social. Ara bé, això no ha estat sempre així. Fins fa unes dècades, els joves s’incorporaven al món treball de manera prematura –sovint encara quan eren xiquets– i la transició entre l’adolescència i l’entrada al món dels adults s’allargava únicament el temps que durava la missa que convertia els nuvis en marit i muller. Només cal escoltar els relat dels nostres pares per comprovar-ho. Analitzem alguns exemples que ens ajuden a conéixer alguns d’aquests aspectes de la vida dels joves a l’Edat Mitjana.

“Joc de xiquets”, Pieter Brueghel el Vell (1560)

En la societat medieval, bé que ho sabem, tot gira al voltant de la família. El seu paper és reconegut per les pràctiques administratives de municipis i senyories, ja que limiten la responsabilitat fiscal i cívica al nucli estrictament conjugal. Al món rural, per sota de la comunitat local, constituïda jurídicament en universitas, només apareixen com a subjectes polítics els veïns, és a dir, homes casats amb un arrelament reconegut al poble. El matrimoni crea una nova cèl·lula autònoma que s’insereix plenament en el teixit social de la comunitat. La nova parella i els seus fills menors constitueixen una unitat fiscal independent i el marit esdevé un veí de ple dret gràcies a la contribució en les càrregues col·lectives i la seua consegüent integració en la vida política local. El cap de família és també el titular del patrimoni i l’encarregat d’organitzar el treball agrari i la gestió de l’explotació domèstica en funció de l’extensió del conjunt de parcel·les que l’integren i del nombre de membres que arrecera la casa. Al mateix temps, el pare és qui controla el destí dels seus fills i la seua veu és la que més pesa a l’hora de decidir quin lloc ocuparà cadascú dins de la casa i en el repartiment de l’herència, quina serà la dedicació laboral dels seus descendents i amb qui concertarà els seus matrimonis.

Un bon exemple el forneix la singladura del cavaller Hug de Cardona. Fill de Joan Ramon Folc, comte de Cardona i almirall de la Corona d’Aragó amb Alfons el Magnànim, i de Joana d’Aragó, filla del duc de Gandia Alfons el Vell, el cavaller de la Safor pertany a dues de les famílies més importants i poderoses de tota la Corona d’Aragó. El seu destí, tanmateix, no és tan gloriós com podria semblar a priori. De fet, el comtat de Cardona i les altres possessions del seu pare passen a mans del seu germà major, el primogènit, mentre que Hug de Cardona ha de lluitar des de ben jovenet per poder heretar les alqueries que li havia deixat el seu avi Alfons el Vell a l’horta de la Safor i la Marina.

La vila de Cardona

Al llarg de l’any 1425 Hug de Cardona pren possessió dels territoris llegats per Alfons el Vell i formalitza el seu matrimoni amb Blanca de Navarra, filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III. Amb açò, el jove cavaller abandona de manera sobtada l’adolescència i irromp abruptament en el món dels adults. El traspàs ha estat curt, però també ple d’esculls, i els temps venidors s’albiren encara més difícils. En aquest moment, Hug només compta amb 19 anys i s’ha de foguejar irremeiablement en els ressorts del procediment judicial i del crèdit censalista per obtenir allò que, per dret testamentari, és seu.

La mort del duc de Gandia, Alfons el Jove, durant els últims mesos de 1424 accelera els esdeveniments. El senyoriu que havia de passar a mans d’Hug de Cardona retorna a la corona i, des d’aquest mateix moment, el comte de Cardona s’apressa a aconseguir del Magnànim la carta d’emancipació que permeta el seu fill accedir al senyoriu. Si Joan Ramon Folc vol donar una sortida digna al seu fill fadristern cal posar en marxa tots els recursos disponibles. I sembla que les negociacions prosperen favorablement als seus interessos, perquè el 23 de maig de 1425 Alfons el Magnànim emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit el jove Hug, tot reconeixent la licitud de la petició del seu pare, cum sacros legibus sacrisque canonibus sit indultum perentes posse dimitere suos filios et a potestate patria liberare.

El castell de Cardona

Ja al mes de juliol d’aquest mateix any, el monarca confirma a Hug totes les seues possessions. En menys de dos mesos Hug de Cardona compleix el somni de tot jove cavaller, accedir a un senyoriu. La cursa ha estat vertaderament estratosfèrica, però, malgrat la celeritat, el traspàs esdevé molt més complex. Si bé Joan Ramon Folc aconsegueix del Magnànim la carta d’emancipació del seu fill i la confirmació de les seues possessions, el jove Hug de Cardona després ha d’afrontar tot sol els entrebancs que posa el monarca en relació a la titularitat del senyoriu. De fet, només uns mesos després del que acabem de relatar Alfons el Magnànim sol·licita al jove cavaller el desemborsament de 12.000 florins per consolidar les seues possessions. I l’única sortida que troba Hug de Cardona és el carregament de censals. En principi, ningú no el recolza, ningú no signa com a fermança en els contractes notarials. Ans al contrari, el cavaller ha de donar com a garantia algunes possessions, que més endavant seran penyorades per no pagar les pensions dels censals. On és ara el pare d’Hug de Cardona? On són els lligams familiars que ajuden al jove cavaller afrontar les dificultats? Semblen haver-se esvaït per sempre més després de l’emancipació, després de la ruptura amb la llar paterna, perquè mai més trobarem Hug de Cardona auxiliat per cap altre familiar. Sempre sol contra els entrebancs.

En efecte, el matrimoni i l’accés a unes possessions territorials escenifiquen la constitució d’una nova cèl·lula conjugal i la separació de la llar paterna, tant entre els nobles com entre els pagesos. Ara bé, hi ha una qüestió en aquest relat del cavaller de la Safor que potser ha cridat la vostra atenció. No li hem volgut donar major importància per destacar-la ara. I és que Hug de Cardona ha d’aconseguir una carta d’emancipació del seu pare per iniciar la seua singladura individual. No és un fet gens habitual, ni entre la noblesa ni entre el camperolat, que el pare emeta un document d’aquesta mena. De fet, a Vilafranca, una comunitat rural situada en el terme general de la vila de Morella, entre 1307 i 1412 només hi ha dues cartes d’emancipació. Dues en tot un segle. Som al davant d’un fet poc habitual que cal analitzar.

L’abril de 1395 el vilafranquí Domingo Gil, attendens vos, Franciscum Egidii, filium meum, actigisse etatem XX annorum et amplius, li concedeix l’emancipació de la llar paterna, això sí, cum auctoritate totum iustitie Villefranche. Potser aquest és un acte més habitual entre els orfes que durant alguns anys han romàs sota la tutela d’algun parent o qualsevol altre veí designat pel justícia, però no entre la resta. Segons les prescripcions legals, els joves assoleixen la majoria d’edat als vint anys sense que cap altre document haja de deixar constància del fet, així que alguna circumstància especial ha dut Domingo a emetre la carta d’emancipació al seu fill. Sense descartar una possible desavinença entre pare i fill, segurament Domingo deu ser ja vell i Francesc no deu haver-se casat encara, de manera que amb aquest acte pot transferir-li la gestió del patrimoni familiar sense cap tipus d’entrebanc legal.

Imatge de Vilafranca

Altres causes deuen existir al darrere del segon cas. El juliol de 1344 Antoni Martí «enmancipave, soltave, gitave e trahie de son poder» el seu fill, també anomenat Antoni, i declara «que d’aquí a avant lo dit Antoni no sie ni estie ne sos béns a manament e destret seu», reconeixent que tot allò que «ha e aurà ha guanyat e ha-n’i per son trebayll e bona ventura e ab soldades que ell serà guanyades, per què absolvé a aquell e a sos béns que d’ací a avant no sie tengut de donar alcuna cosa a ell ne als altres frares seus ne per sos deutes ne en altra manera». Per la seua banda, el jove Antoni renuncia a tots els «béns de son pare e de sa mare, enaxí que en aquells béns ne d’aquells no entén a aver ne heretar en tot ni en partida». La ruptura entre el pare i el fill, aparentment amistosa, és total. Res no els uneix d’ara endavant, almenys en el plànol legal. En la pràctica, la documentació deixa entreveure que el jove abandona Vilafranca, perquè no es presenta en cap altra ocasió davant dels notaris del lloc. Li espera, tanmateix, un singladura difícil. Lluny de casa, amb pocs béns mobles i immobles i sense haver concertat un matrimoni, el destí del jove Antoni Martí està marcat segurament per la inestabilitat i la misèria.

Cert és que hi ha pares amb comportaments despòtics, que maltracten les seus dones i sotmeten els seus fills als seus designis, fins i tot després haver abandonat la llar, però, en aquest cas, el jove Martí deu pagar ben cara la seua insolència. Marxa sense res, o quasi sense res, i es desentén del que els passe als seus pares, als seus germans i als seus béns. La família Martí no és precisament una de les més riques del lloc, però sí disposa d’un patrimoni en terres i ramat que permetria el jove contractar un bon matrimoni i independitzar-se dels seus pares amb un mínim de béns per garantir la supervivència de la nova cèl·lula conjugal. Ha optat, tanmateix, per trencar amb el passat i començar una nova vida.

Altres joves, en canvi, no aconsegueixen l’autonomia dels antecessors tan fàcilment. El casament i la independència fiscal no sempre van lligats a la plena autonomia dels joves respecte dels pares, sinó que sovint els fills ja casats estableixen la seua residència en la llar paterna i organitzen un mena de coordinació laboral per gestionar tot el patrimoni familiar de manera conjunta i mantenir així la riquesa patrimonial intacta. Aquest pot ser el cas del ric mercader Berenguer Centelles i el seu fill Antoni. Almenys el 1397 el jove Centelles està casat i té més de vint-i-cinc anys, ja que exerceix el càrrec de jurat durant aquest any. Gestiona, a més, un patrimoni agrari propi i participa activament en el comerç de productes agraris. En contraposició, no intervé en el mercat del crèdit, així com tampoc no ho fa en la comercialització de cereals durant el bienni de caresties de 1401-1402, quan el seu pare Berenguer controla quasi totes les vendes que es fan a Vilafranca. De més a més, el patrimoni que gestiona el cap de la família dels Centelles és molt major que el del seu fill. S’estableix, doncs, una mena de divisió del treball dins del nucli familiar a través de la qual les regnes de l’explotació domèstica romanen sota la direcció del pare, el qual delega en el seu fill només algunes funcions. A banda li ha atorgat un patrimoni que li garanteix una mínima autonomia, però no és fins després de la mort de Berenguer, entre maig i juliol de 1404, quan Antoni assoleix progressivament una presència destacada en la resta de sectors econòmics i pot gestionar un patrimoni agrari molt més extens arran de la transmissió feta a partir de l’herència del seu pare.

Desitjosos d’incorporar-se al món dels adults el més aviat possible, els joves d’ahir i d’avui adopten comportaments que, en lloc de reportar-los els objectius prèviament fixats, els deixen en una situació ben compromesa. Alguns recorren a la violència per fer-se valer davant els altres. Els ardors de la carn els du a cometre actes cruels que unes vegades són castigats amb duresa i altres queden totalment impunes. Amb açò volen demostrar que ja poden ser considerats adults perquè ja es comporten com ells. Els queda, però, molt que aprendre. No són ells els que decideixen la seua incorporació al món dels adults, sinó que són els adults els que determinen quan i en quines condicions han de fer-ho. Els cas d’Hug de Cardona i d’Antoni Centelles, en aquest sentit, és el millor exemple. Per contra, alguns joves, orgullosos, opten per irrompre de manera sobtada en la societat dels adults. Pensem ara en Antoni Martí. Joves insolents, pares despòtics, o ambdues coses. Un problema d’ahir que, de nou, és un problema d’avui.