Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.

 

Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.

 

Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

Els edificis del poder a la València medieval: l’alcàsser andalusí i el palau del Real

Fins fa no molts anys, l’Arqueologia medieval (en realitat l’Arqueologia en general, i especialment la d’època clàssica) havia tendit a ocupar-se fonamentalment dels edificis del poder, que són els que presenten una major monumentalitat. Castells i esglésies eren pràcticament els únics edificis medievals que mereixien l’interès dels arqueòlegs, llevat d’algunes incursions en les ciutats, fins que fa unes poques dècades es va començar a desenvolupar un cert interès per les aldees camperoles i l’espai rural. Més recentment han començat a estudiar-se els espais agraris i, en definitiva, l’arqueologia acadèmica cada vegada s’ocupa més del territori en extens i de les relacions de les societats del passat amb el medi. Però atenció, perquè aquest gir en les vies de recerca, aquesta evolució de la disciplina arqueològica especialitzada en el període medieval, no implica en absolut deixar de banda els edificis del poder. Al contrari, la informació que aporten és molt important si se’ls sap situar en el seu context espacial i social, de manera que no els aïllem a l’hora d’estudiar-los com es feia abans.

Per exemple, un castell medieval per si sol no ens diu massa sobre el conjunt de les relacions socials medievals, més enllà que a l’edat mitjana la gent de vegades s’atacava i calia construir bones defenses, cada vegada més sofisticades. Però si situem el castell en el seu context espacial, i estudiem el territori que aquest controlava (qui i on vivia en aquell territori, quins recursos naturals tenien, i sobretot qui, què i on es cultivava i produïa), aleshores veurem que, a banda de defensar-se de cara a l’exterior, els castells servien a l’oligarquia guerrera (els senyors feudals) per a controlar socialment un territori concret, del qual extreien la seua riquesa a base d’agafar-la als vertaders productors, que eren els camperols. D’això se’n diu renda feudal. En el cas andalusí, per contra, els estudis sobre castells i el seus territoris dependents, que es van fer ja fa unes dècades, ens diuen que entre els musulmans no existien aquestes pràctiques senyorials; i els castells, sense a penes construccions residencials al seu interior, tenien estrictament una funció defensiva per al conjunt de la societat rural. El pagament d’impostos a l’Estat islàmic depenia d’altres formes ideològiques d’extracció de la riquesa, més limitada.

El castell de Miranduolo, a Siena, Itàlia, un exemple de castell estudiat en tot el seu context social des d’abans de l’existència del feudalisme.

Crec que aquesta llarga introducció al tema que ens ocupa ha resultat pertinent per a entendre bé quina és la finalitat de l’estudi dels edificis del poder, que fonamentalment a l’edat mitjana eren els castells i les esglésies, però que amb el pas del temps es van anar sofisticant més amb la construcció de palaus, cases de camp periurbanes, edificis de govern municipal a les ciutats, i en el cas de l’església les catedrals i els grans monestirs periurbans baix-medievals. A València existien tots aquests tipus de construccions, per descomptat, però avui em vull centrar en els dos més simbòlics, les residències oficials del més alt poder de govern i control en cada societat medieval (la tributària musulmana i la feudal cristiana), com són l’alcàsser dels governants de Balansiyya i el palau dels reis de València i de tota la Corona d’Aragó. Lamentablement, en ambdós casos tenim un coneixement parcial, però suficient per a aportar algunes dades.

L’alcàsser islàmic de València estava situat més o menys en la zona emmarcada per l’Almodí al Nord, la parròquia de Sant Esteve per l’Est, la Cripta o Presó de Sant Vicent pel Sud i la Basílica de la Mare de Déu per l’Oest. Segurament el mateix lloc aproximat on estaven les dependències de govern d’època visigoda, junt a la Catedral, que es degueren reaprofitar en època emiral i califal, com en el cas de la capella funerària anomenada actualment Presó de Sant Vicent, que es va reconvertir en uns banys palatins durant aquest període. A la plaça de Sant Lluis Bertran (davant de l’Almodí) i al recinte de l’Almoina, es van trobar trams parcials de la muralla que envoltava tot el recinte, amb torres situades als cantons, i la paret nord de l’Almodí està construïda al damunt mateixa d’aquesta muralla perimetral de l’alcàsser, servint-li de basament. Per tant, és evident que es tractava d’un complex fortament defensat dins de la ciutat, al seu bell mig. L’anomenada Primera Crónica General ens informa que en època del Cid a l’interior del complex hi havia diversos edificis, envoltant una gran plaça central en la que cabia tota la població de la ciutat (afirmació que cal prendre amb molta prudència, i en qualsevol cas estaríem parlant dels caps de família). Lamentablement desconeixem la major part de l’interior del recinte de l’alcàsser, ja que el gruix dels edificis estarien situats a sota mateixa de l’actual palau del Marqués de Campo, i de les illes de cases annexes, on mai s’han fet excavacions.

A l’esquerra ortofotografia actual amb els límits aproximats de l’alcàsser andalusí de València. A la dreta reconstrucció aproximada de l’aspecte que va poder tindre l’alcàsser, combinant les troballes arqueològiques amb un poc d’imaginació.

Amb tot, les troballes que s’han fet fins ara ens permeten pensar en l’existència d’un complex paregut, a grans trets, a l’alcàsser de Sevilla, entre d’altres. Això és, un palau més principal i una sèrie de palaus o cases més menudes al seu voltant, tots amb la típica estructura de pati central quadrat i estances al seu voltant. A banda, existirien zones de cultiu en diversos llocs emplaçats entre els edificis, i possiblement la plaça central de la que parlen les fonts escrites que mai no s’ha trobat. Finalment, tot el complex estaria envoltat per una muralla perimetral i diverses torres. A l’Almoina, per exemple, en el cantó sud-est, no només es va trobar un tram del mur defensiu, sinó també una zona enjardinada amb una gran bassa d’aigua rectangular, datada en època almohade (segle XII), i altres pous i estructures hidràuliques de distints períodes relacionats amb la zona de jardí. Sembla que la zona de l’actual Almodí fou sempre també una gran zona de cultiu (hort o jardí) amb una altra bassa i estructures hidràuliques. I la major part de l’Almoina estava ocupada en aquest període per cases, que podríem denominar palauets per la seua superfície, tot i que no eren excessivament sumptuosos i no es diferenciaven massa d’una casa normal de la resta de la ciutat, amb la típica estructura de pati central, llevat de l’ús de materials de major qualitat. Les que es van excavar estaven datades al segle XII, o quasi al XIII, però es va detectar que a sota hi havia restes de cases molt arrasades datades al segle XI, és a dir d’època taifa.

Patio del Yeso, a l’alcàsser de Sevilla, amb una bassa pràcticament idèntica a la de l’Almoina de València, i del mateix període.

També es va trobar a l’Almoina l’anomenada rawda, un mot que literalment significa jardí, però que la historiografia sol emprar per a referir-se al cementeri propi d’un alcàsser. És a dir, el lloc d’enterrament dels diversos emirs (o simplement governants per ser més correctes) de la taifa de Balansiyya i les seues famílies, com ara els Banu Mardanix (els descendents de Muhammad ibn Mardanix, anomenat el rei Llop pels cristians) que van controlar el Xarq Alandalús entre la caiguda dels almoràvits i la major part del període almohade, com demostraria un tros de lapida de marbre que esmenta un dels membres d’aquesta família. En realitat no és possible identificar els noms dels inhumats, perquè en alguns casos no tindrien làpides i en altres, al estar a ras de terra, es degueren retirar amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, quan s’hi van construir cases al damunt. Tanmateix, sí que es va detectar una certa diferència entre les tombes dels governants d’època taifa i les dels governadors almohades que regien el territori en nom dels califes nord-africans. La falta d’aixovar va impedir datar amb precisió les inhumacions, però es va veure que existien dues etapes, una de més antiga, del segle XI, en la que les tombes eren una miqueta més monumentals, malgrat la senzillesa que caracteritza els enterraments musulmans, i es van trobar alguns fils d’or envoltant els cranis i els cossos que pertanyien al brodat dels sudaris amb el que foren enterrats. Al segle XII, per contra, no hi havia cap signe de riquesa. D’altra banda, cal dir que hi havia tant homes com dones i xiquets.

A l’esquerra tombes de la rawda de l’alcàsser de València, localitzades a l’excavació de l’Almoina el 1985. A la dreta fragment de la làpida d’un membre dels Banu Mardanix, datada el 1181, localitzada al mateix lloc.

En definitiva, doncs, tenim poques dades però són suficients per a fer-se una idea superficial de com era l’alcàsser dels governants andalusins de Balansiyya. Ara bé, ¿per què aquest complex palatí no es va conservar, com sí que ho van fer els alcàssers d’altres ciutats andalusines? Per exemple el de Sevilla, o molt més transformat en època moderna el de Toledo, per esmentar els més coneguts. La resposta és ben senzilla: perquè Jaume I no ho va voler així. És difícil saber per què el rei Conqueridor no va conservar com a residència personal l’edifici del poder estatal andalusí i el va convertir en palau reial. Al contrari, el va dividir en diversos lots i el va repartir amb donacions que estan recollides al Llibre del Repartiment, com per exemple la zona de l’actual Almodí, que la va donar a la seua amant Teresa Gil de Vidaure; i un altre dels lots va servir per construir la Casa del Cúria (nom original que es donava al Justícia en els primers Furs o Costum de València), és a dir, la primitiva Casa de la Ciutat, o l’Ajuntament com li diríem actualment, traslladada anys després al solar que ara ocupa el jardí del Palau de la Generalitat.

Jaume I va preferir quedar-se com a residència reial una almúnia als afores de la ciutat, a l’altra banda del riu, que molt probablement pertanyia al sayyid Abu Zayd, el darrer governador almohade de Balansiyya, aliat del rei cristià durant la conquesta per haver estat deposat uns anys abans per Zayyan ibn Mardanix, com ja us vam explicar fa unes poques setmanes. De fet, fou en aquesta almúnia on es portaren a terme les negociacions secretes de rendició de la ciutat entre Jaume I i l’enviat de Zayyan, ja que servia d’allotjament reial durant el setge, i el rei hi estava davant quan els andalusins hissaren el penó reial a la torre d’Ali Bufat (on hui està el palau del Temple), com a senyal de rendició, i el rei plorà, segons conta la Crònica en un conegut passatge. La historiografia del segle XIX i XX relacionava aquesta almúnia amb una altra esmentada per diversos poetes àrabs, que havia estat construïda al segle XI per Abd al-Aziz ibn Amir, el net d’Almansor, qui va governar la taifa de Balansiyya després de la caiguda dels coneguts emirs esclavons Mubarak i Muzzafar. Amb tot, ja fa temps que es va demostrar que aquesta altra almúnia estava en la zona de la Xerea, al est de la ciutat de València, i no al nord on estava el Real. De fet, a les excavacions de 1986-89 al carrer General Elío, que van traure a la llum una part de l’almúnia d’Abu Zayd, ja es va poder veure que era de la segona meitat del segle XII, i per tant d’època almohade, no d’època taifa.

Ortotografia actual amb el traçat aproximat de la muralla islàmica de Balansiyya, i emplaçament de l’alcàsser islàmic i del Real, dins i fora de la muralla.

Al blog d’Harca ja hem explicat altres vegades que les almúnies eren cases de camp amb horts i jardins, emplaçades en les proximitats de les ciutats, on les oligarquies estatals andalusines es retiraven a passar alguns períodes, especialment els estivals. Per exemple en parlar dels orígens de Russafa. En realitat, almúnia (àr. al-munya) és el mot genèric que empren cronistes, geògrafs i poetes de tot el mon islàmic, però al Xarq Alandalús sembla que no s’emprava aquest mot, sinó el de riyad, com el nom de l’actual capital de l’Aràbia Saudita. Un mot traduït normalment per jardins o horts, que és el plural de rawda, i del qual deriva el nom medieval del Real (riyad > real). Amb tot, no hem de pensar en una gran mansió o en un palau rural, ja que les excavacions de 1986 demostraren que no havia estat massa gran, i que havia tingut una decoració prou austera, en consonància amb la ideologia almohade que no fa ostentació de la riquesa. L’estructura era la típica de pati central enjardinat (amb un canalet d’aigua que el creuava pel mig fet de rajoles blanques i roges), envoltat de les diverses estances que formaven la residència, pintades de blanc amb un sòcol d’almangra. Per fora tindria hortes i jardins, i tot plegat envoltat per un mur. D’altra banda, aquest devia ser un dels reals més grans de la València de principis del segle XIII, potser el més important, ja que per això se’l va quedar el rei, però també cal dir que en aquella zona al nord del Túria hi hauria molts més reals semblants, més menuts, que pertanyien a l’oligarquia estatal i urbana andalusina.

Reconstrucció de la munya o riyad andalusí d’Abu Zayd, antecedent del palau del Real, a partir de les dades extretes de l’excavació de 1986-89 al carrer General Elío. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

El més probable és que en els primers anys després de la conquesta les reformes es limitaren a instal·lar una capella en alguna estança. El 1270 Jaume I va passar tot un any al regne de València, i segurament va ser llavors quan es va adonar que calia construir alguna cosa nova. És evident que aquella almúnia andalusina havia estat suficient per a un rei jove que estava sempre viatjant, però no ho era per a un rei vell amb estances més prolongades, i a més estava mal defensada. De fet, és que era molt menuda, ja que quan el 1273 Alfons X de Castella es va allotjar a València camí del II Concili de Lió, on esperava proclamar-se emperador, el Real només va poder acollir el rei, i no a la resta de la cort, que van haver de buscar-se allotjaments per tota la ciutat. En qualsevol cas, no sabem amb seguretat quina mena d’obres es van fer entre finals del regnat de Jaume I i tot el regnat de Pere el Gran, però sabem pels registres de Cancelleria que ambdós van gastar importants sumes de diners en les obres del Real, que bàsicament degueren consistir en l‘enderrocament de l’almúnia i la construcció d’un nou edifici poligonal amb quatre torres als cantons i un pati central, és a dir, una cosa més pareguda a un castell-palau, però evidentment amb l’aspecte de les construccions militars del segle XIII: torres, murs grossos de morter, i pisos de fusta entre les diverses plantes. De fet, aquest nou edifici va servir per acollir l’emperadriu de Bizanci, Constança de Hohenstaufen, refugiada a València la resta de la seua vida gràcies a Pere el Gran.

A principis del segle XIV Jaume II tenia en el cap una concepció de la monarquia més estatal i menys feudal que la del seu avi el rei Jaume i la de són pare el rei Pere. València necessitava un palau reial molt més sumptuós, de manera que va mamprendre la construcció d’un nou edifici, adossat a l’anterior, d’estil mudèjar i inspirat en el Palau de l’Aljaferia de Saragossa. Tindria una torre de l’homenatge (coneguda més tard com a torre dels Àngels) presidint l’entrada principal, i un saló del tro (conegut més tard com a Sala dels Marbres) que per les poques descripcions que tenim i les troballes de 1986 devia ser pràcticament idèntic al saló principal dels governants andalusins de l’Aljafería, també conegut més tard com a Salón de Mármoles. Finalment correspon a Pere el Cerimoniós l’acabament de les ampliacions medievals del Real. Va construir una segona planta a la torre de l’homenatge, on va traslladar la sala del tro, i va construir una nova capella anomenada de Santa Caterina. A més, fou el rei que va disposar la separació de les estances del rei i de la reina, construint una altra torre i noves estances per a la seua esposa. Finalment, durant els preparatius de la guerra de Castella va construir una falsa torre adossada a la façana, a l’altra banda de l’entrada principal, i un vall o fossat al seu voltant, fortificant extraordinàriament el conjunt del complex residencial del Real.

El Salón de Mármoles de l’Aljafería, antic saló principal dels emirs de la taifa de Saragossa, molt semblant al construït per Jaume II al Real de València .

Malauradament durant la guerra Pere el Cruel va incendiar el palau, i fins i tot va desmuntar i emportar-se la porta de marbre de la capella, la qual va instal·lar, segurament, al seu nou palau construït dins de l’alcàsser de Sevilla, malgrat que no sabem que se’n va fer d’ella. La monarquia aragonesa, completament arruïnada per la guerra, va tardar dues dècades en reparar els desperfectes del Real, però sembla que a finals del regnat del Cerimoniós ja estaven acabades les obres, i el seu fill Joan va disposar del palau àmpliament. A partir d’ací ja no es van fer més ampliacions del Real, sinó que les obres van consistir sempre en reformes d’allò que ja estava construït. La més important sens dubte la d’Alfons el Magnànim, quan va elegir València com a seu fixa de la cort reial, abans de partir cap a Nàpols d’on mai no va tornar. Amb tot, la reina Maria, que hi va residir la resta de la seua vida, acabà les obres, que bàsicament van consistir en una reforma completa del palau de Jaume I, ara anomenat Real Vell, on estaven les estances privades del rei, i la construcció d’un pas elevat per a connectar aquestes amb la torre dels Àngels al Real Nou. Els Reis Catòlics foren els darreres monarques en emprar el Real amb una certa assiduïtat, ja que a partir de llavors els reis de la Monarquia Hispànica a penes van vindre per València. Amb tot, fou la residència oficial dels virreis d’època moderna, en ell estaven allotjades la Reial Audiència i diverses dependències i despatxos de govern, i des de 1419 fou la seu de l’arxiu reial de València (antecedent de l’actual Arxiu del Regne de València).

Reconstrucció del Real Nou en època de Pere el Cerimoniós, amb la Torre dels Àngels (a la dreta), la torre falsa adossada (al centre), i la torre de la Reina (a l’esquerra), tot i que cal advertir que la mida de les torres en aquest dibuix és desproporcionada. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

Comptat i debatut, cap dels dos edificis han sobreviscut, i ha estat gràcies a la recerca arqueològica i en part a la documentació escrita que s’ha pogut reconstruir parcialment la seua estructura i la seua història. Des d’aquests edificis, seu del poder estatal i reial, es va regir el territori depenent de Balansiyya i el posterior regne de València, fins que un i l’altre van acabar per la força el 1238 i el 1707. Per descomptat, com deia adés, els edificis per si sols no ens diuen massa sobre com eren les societats medievals, però explicats en el seu context s’hi poden apreciar les diferències que existien entre l’una (tributària) i l’altra (feudal).

Nota: La bibliografia emprada per a fer aquest post, que podeu consultar si voleu ampliar informació, és Pepa Pascual i José Vioque, El alcázar islámico de Valencia, València, 2010; Autors Diversos, El palau reial de València. Els Plànols de Manuel Cavallero (1802), València, 2006; Ferran Esquilache i Ivan Martínez Araque, “Les obres del palau reial de València a l’entorn del 1400. Un acostament a la història de la construcció valenciana en la baixa Edat Mitjana”, en Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l'Europa meridional en dos canvis de segle, Barcelona, 2012. També podeu consultar, tot i que jo no l'he emprat en aquest post, el llibre de Mercedes Gómez-Ferrer, El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un edificio desaparecido, València, 2012.

La pretesa "Guerra Santa": L'exemple d'Almeria en 1309

Ja hem parlat en altres ocasions de l'intent de conquesta de la ciutat musulmana d'Almeria per part de Jaume II d'Aragó i Ferran IV de Castella. I és que ha pogut ser tan ben documentat, gràcies als cabalosos fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que la informació acumulada dóna per a molt, també per a parlar de la mal anomenada "Guerra Santa", teòrica impulsora de l'encara pitjor anomenada "Reconquesta", totes dues molt en voga si ens guiem pels nombrosos congressos i seminaris que es dediquen al seu estudi en els darrers temps. De fet, el context previ a l'expedició d'Almeria semblaria confirmar eixa idea, ja que, per exemple, el darrer mestre dels Templers a la Corona d'Aragó escrigué a Jaume II en 1304 indicant-li el seu deure religiós de conquerir terres a l'Islam: la fe de la Christiandat deguéssets exalsar et la fe dels enemichs de la creu baxar et minvar. També la interpretació que donaren els cronistes a posteriori fou merament religiosa: Ramon Muntaner s'afanyà a indicar la gran voluntat que el senyor d'Aragó té de créxer e multiplicar la santa fe cathòlica, mentre que Fernando Sánchez de Valladolid destacà que la voluntat del rei de Castella era la de servir a Dios, especialmente contra los moros. Així doncs, segons indiquen molts autors actuals, semblaria que la lluita religiosa hauria tingut el paper preeminent i central tant en les croades del Pròxim Orient com en les conquestes dutes a terme a la península Ibèrica. Tanmateix, sembla molt perillós fer aquesta afirmació quan només s'atén a documents que reprodueixen la visió del poder, com els emanats de l'Església i de les cròniques escrites en l'entorn de la cort reial -com fan els estudis que proclamen la importància de la "Guerra Santa" en la "Reconquesta" castellana dels segles XIII i XIV. Mirem, per contra, què passa quan tenim accés a altre tipus de documentació, com en el cas de la fracassada campanya d'Almeria de 1309.

Els castellans atacaren Algesires mentre que els aragonesos atacaren Almeria

En primer lloc, cal destacar que, per a intentar dur a bon port l'expedició contra els nassarites de Granada, Jaume II i Ferran IV signaren amor, pactes e covinences amb els marínides del Marroc i ho amagaren al papa Climent V, ja que, d'haver conegut l'aliança secreta amb aquells musulmans, mai hauria concedit la butla de croada --que garantia indulgències espirituals als que hi participaven. De fet, els ambaixadors d'ambdós monarques s'encarregaren de presentar la campanya al mateix papa com un acte de Déu, l'objectiu principal del qual era expulsar els execrabile mahometi i augmentar el culte diví i eclesiàstic. Tanmateix, ja en la pròpia cúria papal alguns cardenals no dubtaren a assenyalar que els seus motius eren purament econòmics, puix el que volien era aconseguir nous tributs o compensacions dels musulmans. En altres àmbits els arguments presentats eren diferents, com per exemple quan s'escrigué a Dionís de Portugal, al qual Jaume II apuntà que la conquesta es faria a servey de Déu e a gran proffit e honra de tots nosaltres, reys d'Espanya; és a dir, que s'assenyalava l'argument religiós, però també l'econòmic --el profit-- i el prestigi polític i dinàstic --l'honra. D'una altra banda, en demanar ajut als súbdits valencians el que es remarcà principalment fou la importància estratègica d'obtenir un lloc del qual partien molts dels atacs realitzats contra el regne. D'igual manera, quan observem el comportament d'altres dels protagonistes de l'expedició, com els nobles castellans, la voluntat religiosa de la pretesa guerra santa queda completament difuminada. No en va, en primer lloc la noblesa mostrà en les Corts castellanes la seua clara preferència a fer una simple ràtzia contra Granada, que els reportaria botí, i no una conquesta que prengués terres de l'Islam. A més a més, en plena expedició els principals barons abandonaren al rei de Castella per motius polítics interns, sense importar-los l'al·legada causa major de l'exaltacionem Catholice fidei.

Tot plegat, doncs, quan comptem amb informacions coetànies abundants sobre les conquestes cristianes de la península Ibèrica --cosa que no passa en les del segle XIII-- es veu molt clarament que les motivacions religioses passen a un segon pla. Eren importants, però eren, més bé, una justificació ideològica, com així apareixen en els productes intel·lectuals creats pel poder eclesiàstic i polític. Per tant, cal rebaixar considerablement la importància de l'argumentari religiós en el fenomen d'expansió territorial de la Cristiandat llatina durant l'edat mitjana. Eren altres causes, procedents de les estructures socials, econòmiques i polítiques, les que menaven a les monarquies a tendir a l'expansionisme constant, com explicà magistralment Alain Guerreau a Le féodalisme, un horizon théorique [ara disponible en línia]. El mateix exemple de la dinastia catalanoaragonesa ho indica, ¿o és que abans de la derrota de Muret de 1213 no havia intentat constantment conquerir terres occitanes, tot i pertànyer a la Cristiandat? Les conquestes no depenien del factor religiós, sinó d'una sèrie de canvis produïts al segle XI, que comportaren la creació d'una societat preparada per a la guerra i la colonització constants, així com de la pròpia necessitat dels monarques d'afirmar la seua posició al capdamunt de la piràmide feudal. El que passa, potser, és que preferim reduir-ho tot a un factor cultural, en la línia del xoc de civilitzacions de Samuel Huntington, que tan fàcilment duu a justificar les barbaritats comeses per part del món occidental en defensa d'una pretesa superioritat moral i de valors...

"Que·l trayese l'azenbla en que era l'almuerzo". Les obligacions d'un escuder

La guerra contra els "infidels", base de la societat feudal

Com ja vam comentar ací mateix, la croada dirigida per Jaume II d'Aragó contra Almeria entre 1309 i 1310 no és massa coneguda popularment, però, des del punt de vista historiogràfic, és susceptible de ser analitzada des de desenes de prismes diferents, des de la petjada literària que hi deixà fins als equipaments mèdics que mobilitzà, analitzats a fons per Michael McVaugh i Lluís Cifuentes arran de l'estudi del Regimen Almarie, el tractat de sanitat que el metge Arnau de Vilanova escrigué ex professo per a la campanya. En consonància amb això, ara i ací exposarem un document un tant excèntric respecte al gruix dels objectius, els fets, les causes i les conseqüències de l'expedició cristiana contra els musulmans, però que, per la seua pròpia raresa, pot ser útil per a il·lustrar certs aspectes de la societat medieval. Es tracta, en concret, d'un document conservat a la sèrie de processos judicials (Processos en quart) de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, mitjançant el qual, una vegada finalitzada la guerra, un escuder es defensà de les acusacions realitzades contra ell d'haver abandonat en plena batalla el seu senyor, l'important noble valencià d'origen aragonès Ximén Pérez d'Arenós, que havia mort en una emboscada realitzada pels andalusins el matí del 17 de setembre de 1309.

Els fets es produïren un mes després que s'hagués instal·lat el setge de la medina d'Almeria i al cap d'uns pocs dies que l'emir de Granada enviés un destacament de genets a la fortalesa propera de Marchena, en les immediacions del riu Andarax, en la rambla del qual es desenvolupaven les algarades cristianes. No debades, aquella hi fou la primera actuació de l'exèrcit nassarita, que agafà amb les guàrdies baixades els cavallers de la Corona d'Aragó. I Ximén Pérez d'Arenós fou una de les baixes més significatives, descendent de Ximén Pérez de Tarassona, un dels principals col·laboradors de Jaume I en la conquesta de València, raó per la qual l'inclogué en la casta tancada i exclusiva dels rics homes aragonesos i el casà amb la filla del darrer governador almohade de Balansiya, Abu Zayd, convertit al cristianisme sota el nom de Vicent Bellvís; el castell d'Arenós, que li havia donat Jaume I, en fou la dot i la baronia que donà nom a la família durant tota la història foral valenciana. Doncs igualment que aquell Ximén Pérez de Tarassona, que havia mort lluitant contra els andalusins en 1266, en les proximitats del territori murcià, també Ximén Pérez d'Arenós va morir tractant d'expugnar els musulmans d'al-Andalus, 43 anys després. I alguns van voler veure en l'actitud del seu escuder, Martín Ximénez de Aybar, un flagrant incompliment dels seus deures vers el seu senyor.

Una imatge que no es va donar a la croada d'Almeria

Concretament, segons s'hi deia en el document esmentat, en el moment en què es produí l'emboscada nassarita Ximénez de Aybar no estava amb ell ni havia anat a socórrer-lo, com pertocaria a un escuder. Fet i fet, la qüestió provocà l'obertura d'un procediment judicial ordenat per Jaume II, que comissionà dos cavallers de la casa reial, Pero Pomar i Ramon de Molina, per tal de recebir testimonios contra Martín Xeménez de Ayvar, scudero. Però aquest presentà testimonis fidedignes que explicaren la raó que excusava el seu comportament, segons ho posà per escrit Miguel Sánchez, notari del consell municipal d'Uncastillo. Foren fins a cinc persones, que vingueren a dir i corroborar una mateixa versió: que no havía seydo con Exemén Pérez de Arenoso, su senyor, la ora quando los ginetes lo mataron o lo prisieron, mas que ante lo havía enviado el dito Exemén Pérez que ningún roydo fuesse seydo de los ginetes por l’azenbla en que trayan l’almuerzo, que era muyt açaga, que la aduxiesse e que la aduxiesse e que él, de la su muert ni de la presón de su seynnor, non sopo ren d’aquí a que todo el feyto fue passado.

És a dir, havia estat una veritable casualitat, però moments abans que comencés l'atac -quando los ginetes vinieron ni los colpes fueron- Ximén Pérez d'Arenós l'havia enviat cap arrere pel curs del riu Andarax -por la rambla iuso- a recollir l'esmorzar, que s'havia quedat en una atzembla ressagada -l’azenbla que era açaga, que la trayesse por razón de l’almuerzo, que era allí que querían almorzar. Durant eixe interval es produí la batalla i, en conseqüència, l'escuder havia estat plenament impossibilitat per ajudar el senyor, ja que n'era totalment inconscient del perill que corria. Així ho van declarar Miguel de Alvero, que se'l va trobar per la rambla quan anava en busca de l'animal endarrerit, Ferrando López de Sada -una població de la mateixa vall d'Aybar-, que va sentir les paraules de Pérez d'Arenós enviant-lo a per l'esmorzar ante que fuesse el roydo de los ginetes, i Íñigo Ruiz, que certificà la impossibilitat que hagués tornat a temps per a la batalla porque tan poco tiempo havía que havía seydo la buelta e que él era ido la rambla juso, que non cuydava que podiesse seer venido.

Finalment, també testificaren en un sentit similar dos guerrers de major rang: l'adalil del ric home aragonès Juan Ximénez de Urrea i el noble Pero Martínez de Luna. El primer indicà que també havia escoltat les paraules de Ximén Pérez d'Arenós enviant l'escuder a per l'esmorzar perquè ho havia dit a grandes vozes i, al temps, aquest havia respost que no sabia on estava, bo i marxant després por la rambla iuso con un compaynero por l’azenbla. Per la seua banda, Martínez de Luna, del mateix grup social que Pérez d'Arenós, havia intercanviat unes paraules amb ell. De fet, aquest darrer l'havia convidat a menjar junts -que almorzasse con él, que él traya almuerzo-, però la resposta fou negativa -que·l dixo que deyunava. Amb tot, això no fou obstacle per tal que ordenés que li portaren l'esmorzar:  que·l dito Exemén Pérez mandó a un escudero suyo que·l trayesse l’azenbla en que era l’almuerzo. En aquest sentit, Martínez de Luna no havia parat atenció a qui era l'encarregat de fer-ho, però confirmà que havia estat un escuder, que podía seer el dito Martín Xeménez.

Així les coses, encara que en aquell instrument notarial no se'n diu res de la sentència promulgada pels comissionats reials, sembla ben probable que Martín Ximénez de Aybar fos absolt de les acusacions, ja que tots els testimonis verificaren la seua versió, que l'eximia de culpa, en tant que s'havia limitat a complir les ordres que li havia donat el seu senyor. D'altra banda, deixant ara a un costat les implicacions que tenia l'afer en relació amb les obligacions dels escuders, podem considerar que Ximénez de Aybar podia estar ben agraït d'aquell incident de la somera que s'endarrerí amb l'esmorzar, puix, d'una altra manera, probablement, hauria mort en l'emboscada dels genets nassarites.

La plantada de Gandesa (1319)

Matrimoni reial entre Ferran III de Castella i Beatriu de Suàbia (1219)

Parlàvem l'altre dia de relacions conjugals i filials al segle XIV a través de quatre exemples d'una comunitat rural valenciana. Hui ens detindrem a explicar un cas ben diferent i que no és exemple de res, sinó més bé al contrari, una excepció en tota regla. Es tracta del casament en 1319 de l’infant Jaume d'Aragó, fill major de Jaume II i hereu de la Corona, amb la infanta castellana Elionor, filla de Ferran IV de Castella. Es tracta, sens dubte, d'un dels episodis de la història política catalanoaragonesa menys coneguts, malgrat la seua transcendència, puix, no debades, la historiografia pàtria no li ha concedit excessiva importància, tot tractant de fer lluir gestes de més volada, com ara les conquestes territorials protagonitzades pels monarques aragonesos. Tots coneixem passatges de la conquesta de Mallorca, de València o de les lluites mediterrànies amb genovesos, grecs, sards i angevins, però ben poc en sabem d'aquell matrimoni, atès el seu catastròfic final.

Cal dir, en primer lloc, que fou evidentment pactat. Si s'acordaven les aliances dins de les comunitats rurals o urbanes, no vulguem pensar-ho en el món aristocràtic i reial. Era una de les seues característiques essencials. En aquest sentit, fou en el context del Tractat d'Alcalà d'Henares, signat per Jaume II i Ferran IV en 1308, que es concordà el futur casament. I val remarcar que aquell pacte es féu per tal d'iniciar un atac conjunt contra l'emirat nassarita de Granada, que es traduí en les fracassades croades d'Almeria i Algesires de l'any següent. Per tant, es tractava d'una doble aliança: militar i politicofamiliar. En relació amb això, també cal indicar que ambdós eren els primogènits: Jaume, que llavors tenia 12 anys, però ja havia estat nomenat procurador general de la Corona i futur monarca, i Elionor, que acabava de nàixer i a penes si arribava a l'any i mig de vida. Així les coses, com era usual en aquells casos, la filla lliurada en matrimoni fou desplaçada d'immediat al territori del futur espòs, de manera que Elionor es traslladà a València, on cresqué, encara que envoltada d'un seguici i uns servidors preeminentment castellans.

D'aquesta forma, uns pocs anys després, en 1312, es preparà el casament previst, per al qual s'hagué d'obtenir la corresponent dispensa papal, puix, no en va, els contraents eren parents de tercer grau, ja que la mare d'Elionor i el mateix Jaume eren cosins germans. Això és, que l'avi i el besavi dels nuvis era la mateixa persona: Pere el Gran. Amb tot, la mort sobtada de Ferran IV aquell mateix any i les disputes iniciades entre els magnats castellans davant la successió d'Alfons XI, que llavors era un xiquet acabat de nàixer, feren ajornar el casament dels susdits infants. Calgué esperar fins a 1319, quan Jaume tenia 23 anys i Elionor 12, per tal d'efectuar l'esperada boda. Tanmateix, en aquells moments hi havia un altre obstacle, ben diferent, que enterbolia el futur del matrimoni: feia un temps que el primogènit Jaume es mostrava dubitatiu a l'hora d'acceptar el seu destí com a nou monarca de la Corona d'Aragó. Primer s'acostà a un cert misticisme religiós, tal vegada marcat per la influència del pensament d'Arnau de Vilanova i de Ramon Llull en la cort reial d'aquell moment. Posteriorment, arribà a afirmar que no entendía regnar por cosa del mundo.

Probablement mai coneguem les raons de l'actitud de l'hereu de Jaume II, però el que sabem del cert és que en aquells moments representava un autèntic desastre per al propi rei. La data de la boda s'apropava i, en conseqüència, s'incrementaven els neguits del jove Jaume, qui veia que, després del casament, no hi hauria volta enrere. Seria el proper monarca d'Aragó, amb totes les seues conseqüències. El que molts anhelaven i veien com un somni inabastable, ell ho percebia com una missió angoixant. Tant, que a penes uns dies abans de les noces, el 15 d'octubre de 1319, Jaume II el convocà a Tortosa per tal de pressionar-lo, juntament amb un Consell General dels principals dirigents de tota la Corona, i assegurar que acceptés les responsabilitats que li corresponien com a primogènit. Així ho contava el mateix rei a la regent Maria de Molina, mare d'Alfons XI de Castella:

Fiçiemos plegar los arçobispos de Tarragona e de Çaragoça, e otros prelados e ricos homnes de los mayores d’Aragón e de Cathalunya, e homnes buenos de las mayores cibdades de nuestra senyoria porque traven con él [l’infant Jaume] e con Nos en uno, en quantas guisas pudieren, a retenerlo que finque al mundo e que regne enpués Nos.

L'infant hi accedí jurant i perjurant que compliria el seu deure, de manera que tota la comitiva aplegada a Tortosa es traslladà fins a Gandesa, on havia de tenir lloc la cerimònia nupcial. I, en efecte, la boda se celebrà amb certa normalitat. Però, tot just en acabar l'enllaç, succeí l'impensable: el nuvi, bo i aprofitant la gernació que ocupava l'església, escapà del temple, muntà el seu cavall i fugí galopant de la vila. L'escàndol fou majúscul. La casa reial castellana ho considerà un enorme afront; la germana d'Alfons XI havia estat plantada i humiliada pel casal d'Aragó. De poc valgueren les excuses d'un desesperançat Jaume II, que no tingué més remei que apartar el seu fill gran dels drets de successió: el matrimoni fou anul·lat i un parell de mesos més tard l'infant Jaume ingressà en l'orde militar i religiós de l'Hospital de Sant Joan. Així, s'alliberava d'exercir com a monarca a un preu ben alt per al seu pare. D'una banda, la deshonra davant els seus homònims europeus i davant els seus propis súbdits. D'una altra banda, el secundogènit, Alfons, havia de passar a ocupar la primogenitura. Però aquest ja s'havia casat amb una noble, Teresa d'Entença.

Tot plegat, la decisió de l'infant Jaume tingué importants conseqüències polítiques. En primer lloc, els dirigents de l'estament reial aplegats a Gandesa aprofitaren la posició de feblesa en la qual quedà Jaume II per tal de fer-li declarar un privilegi de suma importància per al futur de la Corona: el Privilegi de la Unitat, segons el qual els monarques posteriors haurien de mantenir units els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, alhora que es comprometrien a no alienar més patrimoni reial -el que estaria a la base de rebel·lions posteriors, com ara els fets de Vinatea o la revolta de la Unió. Altrament, impulsà la immediata conquesta de Sardenya, ajornada una i una altra vegada des de la concessió del regne per part del papa en 1297, més de 20 anys abans. Ara, però, tal vegada per recuperar el prestigi perdut i per exalçar la figura del nou hereu Alfons, es mamprengué definitivament la presa de l'illa, duta a terme entre 1322 i 1324. Probablement la decisió de l'infant Jaume, anomenat per uns el Dissortat i per altres el Forassenyat, va canviar el decurs de la història a la Corona d'Aragó. Però tampoc és qüestió de parar-nos a pensar què hagués succeït si no hagués renunciat a la Corona. Les ucronies no haurien d'ésser tasca dels historiadors. Prou tenim amb el que, de fet, va passar.

Ara sí, tot just fa 700 anys!

Arriba setembre, tornen els xiquets a l’escola, llibres i colors nous. Els universitaris també reprenen el curs, comencen les festes de benvinguda i, per tant, les primeres absències. Sembla, llavors, que és el moment de reprendre l’activitat del nostre blog. I ho fem amb un tema del qual ja en vam parlar l’any passat per aquestes dates: el 700 aniversari de la fira de Gandia. Com recordaran els nostres seguid@rs més fidels, alguns dels membres del Grup Harca demostràrem l’errada que sistemàticament es repetia en la datació del privilegi atorgat per Jaume II a la vila de Gandia, per a celebrar una fira anual durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel. Originàriament, el treball havia de ser un simple article de divulgació per a un periòdic valenciano, però amb allò alguna cosa passà. El periodista qüestionà la notícia –damunt que et demanen el favor, perquè d’aquell article ningú anava a veure un cacau, et qüestionen el treball– per a després convenir, no sé sap què, amb les autoritats municipals –Toni Durà, aleshores delegat de Cultura i festes. Al remat, la publicació veié la llum, això sí, amb xicotetes modificacions “de redacció”, en paraules textuals del periodista. En qualsevol cas, com que les banderoles estaven encomanades i els programes impresos, la notícia fou menystinguda pel govern local de Jose Manuel Orengo, capficat en la celebració del V centenari del naixement de sant Francesc de Borja, qui –repetim-ho una vegada més– no és el IV duc de Gandia.

Així les coses, aquest fulletó havia de viure un nou capítol enguany. I la veritat és que les coses han anat molt millor. El passat divendres s’inaugurava una exposició a la sala principal de la Casa de la Marquesa sobre la fira al llarg del temps. L’acte, al qual assistiren representació de tots els partits de l’Ajuntament, reuní ja en la seua inauguració una caterva de gent. La visita oficial estava guiada, com podeu veure en la fotografia, per Àlvar Garcia, qui ha estat el comissari de l’exposició. Una mostra que destaca per la senzillesa, tot posant l’accent en les transformacions dels darrers cent anys. I en efecte, l’espai central l’ocupen tres impressionants cartells. Els elements audiovisuals també estan presents amb dos àrees per a vídeos, dels quals en un es projecta el documental que fa un recorregut per les transformacions de la fira; i el segon se centra en les actuacions musicals que han tingut lloc a la ciutat i dels quals es té constància gràcies a la televisió pública local -Gandia Televisió-, recentment tancada pel govern municipal. Acompanya l’exposició un catàleg, de poc més de trenta planes, amb el registre de cancelleria que correspon al privilegi en la portada.

Per evitar confusions, val a dir que la marca que apareix sobre el nom de Gandia no és un accent, entre d’altres raons, perquè en el moment de la redacció no existien les normes ortogràfiques i, endemés, el document està escrit en llatí. El llibre es divideix en dues parts: la primera correspon a la fira durant l’Antic Règim a càrrec de Jesús E. Alonso i un servidor; mentre la segona se centra en el període contemporani, i és a càrrec de Josep Enric Gonga.

Malgrat tot, però, com en altres casos, hem hagut d’esperar a un aniversari per a promoure estudis i recerques sobre el tema. En efecte, producte de la investigació dirigida des de l’Arxiu Històric de Gandia, s’ha pogut localitzar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó tres privilegis atorgats per Alfons el Magnànim, el 1425 i 1430, i per Joan II el 1479, que autoritzaven els jurats a canviar la data de celebració de la fira. En teníem referència a través dels inventaris del segle XVIII, però com que el Llibre de privilegis de la ciutat continua Déu sap on, a Gandia no se’n conserva cap còpia. Esperem en breu poder fer-vos una presentació dels documents i, mentrestant, aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a visitar l’exposició.

L'exèrcit de 15.800 peons

En el fons de Cartes reials de Jaume II conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha tres capses amb documents que, en realitat, no són lletres missives. Són un totum revolutum de vora 150 comptes diversos realitzats per oficials reials, que han anat parar a aquelles capses, la 130, la 131 i la 132. No segueixen cap ordre cronològic i alguns no estan ni datats, amb el que únicament podem suposar que pertanyen al regnat de Jaume II (1291-1327), com sembla confirmar el tipus de lletra emprada. En aquest sentit, hi ha un document, el 33 de la capsa 130, que fins ara ha passat desapercebut segurament per eixa manca de datació esmentada. Es tracta d'un pressupost per a alguna de les grans campanyes mediterrànies d'aquesta època, que preveu l'armament de 40 galeres i 12 coques per tal de transportar les màquines de guerra, els projectils i les viandes necessàries (vi, carn salada, formatge i més de 3 tones i mitja de farina i civada), així com un exèrcit d'unes 16.500 unitats (700 cavalls armats, amb dos escudats i dos ballesters com era costum -un total de 2.800-, 10.000 escudats i ballesters més, a parts iguals, i 3.000 ballesters més per a les galeres). Així ho redactava en un petit tros de paper algun oficial, potser el mateix tresorer reial, que seria qui hauria de fer front als comptes d'aquella despesa [he substituït millia per mil, sol. per s., i sol. barch. per s.b.]:

És mester per acurriment de DCC hòmens a cavayl, a raó de D s.b. per cavayl armat – CCC L mil s.
Ítem quitacions a IIII meses als dits DCC hòmens a cavayl, a raó de VIII s.b. per cavayl armat – un comte e C mil s.b.
Ítem a X mil hòmens de peu, V mil balesters e V mil escudats a IIII meses, part los hòmens de peu dels hòmens a cavayl, qui seran pres de III mil hòmens de peu, e els balesters de les galees, qui seran pres de III mil, a raó de XII d.b. per dia – I comte e CC mil s.b.
Ítem XL galees, les XXX obertes e les X closes, ab armament dels hòmens e ab la panàtica a IIII meses, a raó de XXXV mil s.b. per galea – I comte CCCC mil s.
En les galees XXX obertes seran portats per galea XX cavayls, qui són – DC cavayls.
Los C cavayls que romanen iran entre dues coches, e encara hi seran portats gins e pedres e altres arneses, e hòmens de peu e d’altres – M. E costaran – XX mil s.b.
Ítem hi ha mester X coches grans, qui han a portar XXV mil kafissos entre farina e civada, a raó de III mil kafissos per coca, han-hi mester VIII. E les II portaran vi, carn salada e formatge e altres coses necessàries al viatge.
E entre les XII coches seran partits los hòmens de peu.
E les X coques costaran a raó de X mil s. per coca – C mil s.b.
Suma – IIII comtes e C LXX mil s.

En total, doncs, aquell exèrcit havia de costar un mínim de 208.500 lliures barcelonines, és a dir, 4.170.000 s.b., repartits entre 2.650.000 s.b. del pagament dels cavallers i els peons i 1.520.000 s.b. de les galeres, l'armament i l'avituallament. Les xifres globals estan en consonància amb les que coneixem per a altres expedicions coetànies, puix, segons explica Ramon Muntaner, 40 galeres eren les que Roger de Lloria dirigia a les ordres de Pere el Gran en la dècada de 1280 i també n'eren 40 les que Alfons el Liberal destinà a la conquesta de Menorca en 1287. Tanmateix, aquest pressupost destaca per dues raons: pel gran nombre d'infanteria mobilitzada i pel seu elevat cost (més alt que el de la conquesta de Sardenya, pressupostada en 187.200 lliures). Per exemple, per a les campanyes d'Almeria en 1309 i Sardenya en 1323 es portaren entre 1.100 i 1.400 cavallers i entre 5.600 i 9.200 peons, unes xifres que contrasten amb els 700 cavallers i 15.800 escudats i ballesters d'aquest cas. Per què tanta infanteria? És un volum que, amb les dades disponibles, no tornem a trobar fins a la campanya sarda de 1354, amb la que Pere el Cerimoniós tractà d'aixafar definitivament els revoltats de l'illa portant-hi 1.500 cavallers i uns 15.000 peons. Desconeixem, però, la resposta a aquella pregunta, que hauria de residir en les característiques concretes de l'expedició que es volia de dur a terme.

En relació amb això, si aquell pressupost es correspongué amb l'organització efectiva d'un exèrcit -com sembla indicar la seua pròpia existència i conservació-, algunes dades ens permeten aventurar la seua datació. En primer lloc, el pressupost militar que fins ara es considerava el més antic de la Corona, l'efectuat per a la campanya de Sardenya de 1323, realitza diversos esments a les quantitats d'armament dutes a Almaria, el que sembla indicar que des de 1309 no hi havia hagut cap altra gran campanya reial, com així ho sabem, de fet, pels esdeveniments polítics del regnat de Jaume II (l'armada de 1315 contra els abdalwadites for organitzada per les ciutats catalanes i valencianes). Per tant, si fins a la mort del rei en 1327 tampoc hi hagué cap altra gran expedició (els reforços enviats a Sardenya en 1325 es limitaren a 18 galeres lleugeres), haurem de convenir que el pressupost es correspon amb alguna expedició anterior a 1309. I, en aquest sentit, pels estudis de Maria Teresa Ferrer Mallol i Carles Vela, sabem que les campanyes contra el regne castellà de Múrcia entre 1296 i 1304 es mamprengueren fonamentalment per terra, amb un suport naval molt menor, d'unes deu galeres. En conseqüència, l'única altra gran campanya naval del regnat de Jaume II que resta és la de 1298-1299, duta a terme contra el seu germà Frederic de Sicília, a canvi de la infeudació papal del regne de Sardenya.

La guerra, 'negoci' feudal per excel·lència

Tal vegada, doncs, el document que hem transcrit es correspon amb la preparació d'aquella expedició, malgrat que les cròniques sicilianes parlen de 56 galeres aragoneses en la cruenta batalla del cap Orlando, un estol major a les 40 que hem vist pressupostades. Aquest fet, tanmateix, tampoc és inusual, ja que, per exemple, les cròniques de la conquesta de Sardenya parlen de 60 galeres, tot i que en el seu pressupost només n'apareixen 52. I, d'altra banda, si aquella de 1298-1299 era la campanya prevista pel document, tornem a la mateixa pregunta: per què tanta infanteria? Era més adient per a batalles navals i setges de llocs marítims? De moment no podem oferir respostes, que només podran arribar mitjançant la investigació detallada de la nombrosa documentació relativa a aquella expedició. Únicament així podrem saber si, efectivament, el volum de l'exèrcit organitzat es correspon amb el d'aquell pressupost sense data i si el tipus d'operacions militars dutes a terme requerien d'una presència tan massiva d'escudats i ballesters, uns 15.800 peons en total. Això, per posar-ne una xifra comparativa, era més d'un 10% de la població cristiana del regne de València en aquells moments. Quasi res, diu el paperet...

L'engendrament que ocasionà la mort de la reina Blanca

Na Blanca d'Anjou tingué deu fills dels 13 als 27 anys...

Darrerament hem parlat al blog d'Harca de dos temes que entronquen cronològicament i temàticament de forma tangencial: la croada castellano-aragonesa contra al-Mariyya (Almeria) i al-Yazirat al-Hadra (Algesires), d'una banda, i la mort de la reina Blanca, de l'altra. La primera tingué lloc entre agost de 1309 i febrer de 1310, mentre que la segona es produí en octubre de 1310. I enmig que hi hagué? Un embaràs: el desé i darrer embaràs de Blanca d'Anjou, que fou el que li provocà la mort a la primerenca edat de 27 anys. A més a més, la qüestió és que si resseguim el que diu la bibliografia existent sobre l'itinerari de la reina, trobem que suposadament passà el Nadal de 1309 al palau reial de València, tramesa des d'Almeria per la seua delicada salut. Això és almenys el que diu Francesc Miquel, autor d'una petita biografia de la susdita reina Blanca.

Si això fóra així, a no ser que la consort tinguera un amant -cosa que dubtem-, l'engendrament de la darrera filla, Violant, només s'hauria pogut produir quan els monarques es trobaren a València, després que s'alçara el setge d'Almeria, és a dir, no abans del 18 de febrer de 1310, que fou el primer dia en què es documenta el rei signant documents a la capital valenciana (ací hi ha l'itinerari reial en línia, cortesia del CSIC de Saragossa). Amb molta fogositat i punteria podem igualment suposar que la reina quedà embarassada durant aquells primers dies, però, fins i tot així, Violant hagué de ser prematura a la força, havent nascut l'11 d'octubre de 1310. Eixa dada, en la qual ningú havia parat compte, podria ser important a l'hora de fer els estudis mèdics sobre les causes de la mort de Blanca d'Anjou.

Tanmateix, Miquel no aportà cap referència arxivística de la seua afirmació sobre la presència de la reina a València a finals de 1309, sinó que es limità a explicar-ho com un fet. Però això no concorda en absolut amb el que es pot inferir del parell de registres que s'han conservat de la cancelleria de Blanca, que expedeixen documents ininterrompudament a Almeria fins a la tornada de l'expedició en febrer al regne valencià. Potser aquell autor llegí alguna carta que explicava l'anada prèvia de la reina, mentre el seu canceller romania a terres nassarites? Tot és possible, però resulta difícil de creure i més bé sembla alguna errada d'anotació pròpia, potser confonent 1310 amb 1308, quan, efectivament, els monarques passaren el Nadal a València. Amb tot, fins i tot així -una qüestió que roman per esclarir per part dels documentalistes que s'estan encarregant de documentar la seua vida arran de l'obertura de la sepultura-, el tema de l'engendrament de la darrera filla de Blanca d'Anjou té la seua morbositat. Si els reis van estar junts durant tota la campanya almeriense i Violant no nasqué de forma prematura, el més probable és que fóra engendrada durant la segona meitat del mes de gener de 1310 (o a tot estirar durant els primers dies de febrer, en funció del període menstrual de la consort). Aquell període de temps, però, representà una autèntica calamitat per a l'exèrcit cristià.

La darrera setmana de desembre s'havia oferit la pau a l'emir nassarita en vista que ni els castellans a Algesires ni els aragonesos a Almeria tenien ja recursos suficients per a continuar el setge, al temps que l'emir magrebí de Fes estava concentrant reforços a Ceuta per a ajudar al seu parent de Granada. El 5 de gener, part de la infanteria de Jaume II, sense rebre la soldada i amb severes carències alimentàries, abandonaren la host per tal de córrer Berja i Nijar, tot prenent bestiar i musulmans per a vendre'ls al millor postor. Durant les dos setmanes següents, amb les activitats d'atac totalment paralitzades (ni funcionaven els fonèvols, ni ningú pujava a les bastides, ni es feien caves sota les muralles), el rei esperava desassossegadament les notícies que havia d'enviar el seu emissari al campament castellà, Pere Boïl, qui havia d'informar del que faria definitivament Ferran IV amb el seu propi setge. Mentrimentres, el 21 de gener els prohoms de Lorca informaven que per allí no paraven de passar peons que desertaven de la host. Finalment, el dia 23 es rebé la notícia que els castellans abandonaven Algesires i Jaume II decidí fer el mateix amb el front oriental, bo i preparant la retirada fins que el dia 29 realitzà el seu darrer sojorn davant les muralles d'Almeria...

I, en eixes, segurament deixà embarassada la seua dona Blanca d'Anjou. Fins i tot, si l'engendrament es va produir al mateix campament, podem suposar on va ser exactament: el més probable és que fóra en una de les tendes principals del rei, que curiosament provenien de Fes, ja que el vescomte de Castellnou les havia enviades de forma expressa per al palenc aragonés poc abans: I gran tenda redona obrada, regal de l'emir mariní Abu l-Rabi, i una altra, també de factura nord-africana, comprada per manament del senyor rey a la pròpia capital marroquina. Potser és filar massa prim i la trobada carnal tingué lloc ja de tornada, per exemple a Alacant, on passaren els primers deu dies de febrer. Siga com siga, a l'espera que la investigació en marxa aclarisca una miqueta les coses, no podem negar que la cosa, si més no, té el seu punt entretingut.

...això és el que ha quedat d'ella

La reina Blanca i el rei perdut

Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.

Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus