"Hem obert molt la nostra Universitat a places joves". Entrevista a Flocel Sabaté

Com us vam anunciar en el darrer post, hui aprofitem per a presentar-vos l'entrevista que realitzàrem a Flocel Sabaté i Curull, catedràtic d'història medieval de la Universitat de Lleida i principal organitzador de l'International Medieval Meeting celebrat a la mateixa ciutat catalana, al qual hem assistit recentment. La trobada ens va servir, a més a més, per enregistrar moltes altres entrevistes que anirem desgranant al llarg dels propers mesos, però volíem començar amb la de l'esmentat professor, atesa la seua relació directa amb tot el que ha envoltat la pròpia reunió. Va ser una conversa distesa i llarga, de més de mitja hora, en la qual vam parlar de molts diversos temes que toquen tant a la vida acadèmica com al futur de la nostra professió o la investigació historiogràfica. Començàrem per parlar de les claus de l'èxit del Grup de Recerca Consolidat Espai, Poder i Cultura, un dels més potents i puixants de tot l'estat espanyol, per passar, a continuació, a comentar la situació actual de la recerca davant la crisi econòmica actual i l'alarmant disminució de la inversió pública. Tot seguit, giràrem cap a les pròpies investigacions de Sabaté al voltant del concepte de feudalisme i la revolució feudal, sobre les quals apuntà nombrosos canvis de visió sobre la base de l'eixamplament heurístic produït en les darreres dècades per al cas català. I, finalment, xarràrem al voltant de la integració del medievalisme hispànic en les xarxes europees de recerca i de les sinergies ocasionades per l'esmentat congrés lleidatà, a banda de la nostra clàssica pregunta sobre la funció dels medievalistes en la societat actual. Sense més dilació, ací la teniu:

 

Retornats del Meeting de Lleida

Divendres va finalitzar el segon International Medieval Meeting de Lleida, alhora que s'anunciava la celebració del tercer per a l'any vinent. Es consolida així, definitivament, aquesta trobada estival del medievalisme, que està caracteritzada per un format anglosaxó que havia estat desconegut fins ara en la península ibèrica, almenys en el camp de la història medieval.

Aquests dies s'ha pogut assistir als 6 congressos simultanis de temàtica diversa, a més de totes les sessions organitzades a banda sobre múltiples temes. Amb la qual cosa, així es poden veure i escoltar, durant els tres dies de durada de la trobada, tota una sèrie de conferències i comunicacions d’acord amb els gustos, afinitats i interessos de cadascú. És, de fet, l'avantatge d'aquest format: la varietat temàtica i la possibilitat d'elegir la sessió, al contrari que en els congressos monotemàtics. L'inconvenient, que moltes vegades les sessions coincideixen en el temps, i no és possible assistir a totes les que voldríem.

En conseqüència, és impossible fer un balanç complet de tot plegat, perquè no hi ha hagut un sol congrés, sinó tants congressos com assistents, i aquests han estat més de 400. Per això, ens hem de limitar a oferir-vos unes fotos de les sessions en les que hem participat i d'algunes a les que hem assistit. Amb tot, cal dir que estem molt pagats per l’èxit de públic, tant en la sessió que vam organitzar sobre els discursos del poder, com en la presentació oficial del Grup Harca.

També cal esmentar la presència en el meeting de figures importants del medievalisme, entre d’altres Miguel Ángel Ladero, José Ángel Sesma, o per exemple el nord-americà Paul Freedman, expert en la Catalunya medieval i que tan amablement ens va atendre quan vam parlar amb ell. Amb tot, també cal dir que en molts casos van ser més interessants les sessions i comunicacions d'alguns joves, per les novetats aportades, que no les d’alguns dels convidats expressament. Així mateix, també s’ha d’assenyalar la presentació de grups de recerca durant el congrés, una eina molt útil per a conéixer en què es treballa actualment, i quines novetats hi haurà en els anys vinents.

Finalment, cal agrair als organitzadors el seu treball, perquè de segur no ha estat gens fàcil coordinar-ho tot amb l'eficiència que ho han fet; felicitar-los per l'èxit de tot plegat, i encoratjar-los a seguir treballant per a l’any vinent, malgrat les retallades en ajudes públiques. Dijous, us presentarem l'entrevista que vam poder fer al cap més visible de tota aquesta organització, Flocel Sabaté i Curull, el director del Grup de Recerca Consolidat Espai, Poder i Cultura de la Universitat de Lleida. Al llarg dels mesos següents, a més, us anirem oferint la resta d'entrevistes que hem pogut realitzar aquests dies, que han estat un bon grapat, i totes elles molt interessants.

Vicent Royo, Vicent Baydal i Frederic Aparisi en la primera part de la sessió “Discourses of Power. Ideology and Leadership in late medieval Europe”

Susana Aparicio, Diana Pelaz i María Ángeles Martín en la segona part de la sessió “Discourses of Power. Ideology and Leadership in late medieval Europe”

Presentació del Grup Harca en el Saló Víctor Siurana

Públic assistent a la presentació del grup, del qual estem més que satisfets

Arnald Puy responent a una pregunta de Rafael Azuar. Al fons, Helena Kirchner, Jorge Eiroa i Antoni Virgili en la sessió “Una arqueologia agrària de l’Edat Mitjana: dels paisatges rurals andalusins als feudals”

Vicent Baydal en el torn de preguntes d'una altra sessió. Al fons Marina Kleine després de llegir la seua comunicació “La cancellería real de Alfonso X: ¿oficina u oficinas?”

Leonardo Soler presenta la seua comunicació “Frontera y transformaciones económico-mercantiles en el sur del reino de Valencia (S. XIII-XIV)”

Carmen Benítez, Juan Coira, Elisabet Bonilla, Vicent Baydal i Miriam Parra en la Taula redona “How to survive your PhD?”

Jesús Brufal mentre parlava de “Huahbala, últim cadí de la Lleida musulmana. L’èlit urbana lleidatana”

Albert Martí explicant el contingut de la seua comunicació “La consolidación de los sistemas fiscales y financieros de los municipios catalanes en el s. XIV: el ejemplo de Castelló d’Empúries”

Sandra Cáceres llig el seu text titulat “El precio del gobierno: fiscalidad y sociedad en Valencia a principios del siglo XV”

Visita al castell Templer de Lleida

Recreació de la vida en el castell templer

L’arquitectura defensiva a la frontera musulmana lleidatana

Jesús Brufal Sucarrat

Universitat de Lleida

El districte musulmà de Lleida s’ubica a l’extrem nord-oriental d’Alandalús, delimitant pel nord amb el comtat d’Urgell, per l’est amb el comtat de Barcelona, pel sud amb el districte musulmà de Tortosa, i per l’oest amb el districte musulmà de Saragossa. Certament, la seva ubicació en el context geo-estratègic musulmà es defineix com la frontera més extrema (at-Tagr al-A‘là al-aqsà), la qual cosa implica el ple contacte amb la societat comtal cristiana.

Districte de Lleida des del segle X fins als anys 30 del segle XI

La tècnica constructiva edilícia Omeia, el carreu a “llarg i través”, és omnipresent en la majoria de les construccions defensives rurals lleidatanes. Aquesta dada és de per si destacable, donada la distància amb Còrdova, les ingerències muladís, i el buit d’exemples de construccions amb carreu a “llarg i través” a la Frontera Mitjana i Inferior. D’entrada, cal remarcar el retorn al treball del carreu de pedra, una tècnica en desús durant la tardo-antiguetat, i recuperada com a tècnica edilícia amb els Omeies. El fet de recuperar el treball de la pedra significa que existeixen capacitats financeres i tècniques per desenvolupar treballs de pedrera, transport i construcció. Amb això, es posa en evidència l’existència d’una estructura administrativa capaç de recaptar impostos i regular la fiscalitat i l’encunyació de moneda. Alhora, si es recapten, significa que hi ha una societat que té les capacitats per pagar-los. Aquesta última dada posa de relleu que la principal activitat econòmica andalusina, el sector agropecuari, tenia un òptim funcionament, gràcies als coneixements agronòmics, botànics i geogràfics. Traslladant aquesta idea al territori lleidatà, confirma la hipòtesi d’un camp actiu, productiu i adaptat a la realitat que ofereix el medi natural.

Sens dubte, el discurs ideològic Omeia, circulà arreu del territori andalusí, prenent especial rellevància a tota la vall de l’Ebre, un territori que conservava una forta impremta d’identitat muladí. Avui, encara no tenim una resposta clara del per què succeeix aquest fenonem constructiu, però tenim diverses hipòtesis de treball. Anotem que el model tipològic d’arquitectura amb carreu en la Frontera Superior, és força diferent als paral·lels cordovesos, donat que els carreus emprats són força desiguals, fruit en part, per la reutilització de construccions romanes com a la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida), però també, de l’absència figurativa del model i la no actualització. Amb això volem dir que la mida del carreu acostuma a ser irregular, el qual condiciona la morfologia de les filades com en el cas d’Avinganya (Seròs, Lleida). Cal destacar que el treball del carreu millora entre les construccions del segle IX, destaquem l’Algorfa (Seròs, Lleida) i les del X amb Balaguer (Lleida) com principal exponent, on s’observa una major preocupació pel volum i una certa “finor” en el producte final, però insistim, que no suposa una evolució vers la regularitat que es constata al sud peninsular.

Torre de la Ràpita (Vallfogona de Balaguer, Lleida)

Així doncs, partint de la tècnica constructiva carreu a “llarg i través”, s’estableixen diverses tipologies, atenent a la seva disposició en les construccions. Definim la tipologia carreu a “llarg i través” irregular (Barbens, Lleida), el carreu a “llarg i través” encoixinat (Àger, Lleida), i el carreu a “llarg i través” isòdom (Alguaire, Lleida). Dissortadament, el punt en que es troba la recerca no permet associar aquestes tipologies a una cronologia exacta, tanmateix proposem les següents hipòtesis atenent a l’estat actual de la recerca. Mentre que a la Ràpita, la torre presenta filades molt irregulars, carreus poc treballats i de mida força gran, fruit del seu reaprofitament, a l’Algorfa i Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida) s’experimenta la tendència a establir les filades més regulars, però sense atendre a un bon tractament del carreu. Aquests tres exemples els contextualitzem en el segle IX. Significativament, contextualitzem la resta de construccions a cavall dels segles X i XI, sense detectar canvis substancials, donat que la disposició segueix sent irregular, i la mida del carreu experimenta una certa regularitat entre totes les construccions estudiades. Talment, hi ha un canvi de tendència en el tractament de la pedra, el qual és força acurat.

Castell de Barbens (Lleida)

La consolidació de la frontera en el segle IX propicià la configuració del paisatge musulmà en el districte de Lleida. Això sobre el terreny es manifesta mitjançant l’establiment d’assentaments rurals de diversa tipologia: els defensius i els agropecuaris. Donat que en la present comunicació només estudiem els elements defensius, cal esmentar d’entrada que la seva ubicació i raó de ser va lligada als espais de producció econòmica. Tant les alqueries com les almúnies, habitualment, estaven protegides per quatre tipus d’elements defensius:

En primer lloc les torres d’alqueria com la de Vilves (Artesa de Segre, Lleida) i Guàrdia d’Urgell (Tornabous, Lleida). Es construeixen en un lloc fàcilment defensables, habitualment pròximes al nucli d’hàbitat, i les seves dimensions acostumen a ser petites, si les comparem amb la resta de construccions defensives. La seva funció és donar cobertura defensiva a la comunitat rural, d’aquí que ressaltem la seva proximitat als espais de producció. No creiem que hi hagués una guarnició militar permanent, per contra es planteja la hipòtesi que la pròpia comunitat desenvolupés tasques defensives en cas de perill. Les torres d’alqueria lleidatanes usen en la seva construcció el carreu “llarg i través”. Aquesta dada constata que hi ha una voluntat per part del poder públic d’invertir en assentaments rurals comunals, i dotar-los dels mecanismes defensius per fer front les fluctuacions de la frontera. Creiem que l’ús de la tècnica edilícia Omeia ho confirma.

Torre d’Avinganya (Seròs, Lleida)

En segon lloc, les torres d’almúnies. Formen part del conjunt arquitectònic d’hàbitat, tot delimitant amb els espais domèstics i de producció. Són torres de mida variable i tècnica constructiva diversa. Mentre que la torre de l’almúnia de Solibernat (Torres de Segre, Lleida) es construeix amb maçoneria i tàpia, i les seves dimensions són força reduïdes, la torre d’almúnia d’Avinganya s’eleva amb carreu a “llarg i través”, i les seves mesures són considerables. La dualitat tipològica que constatem en les torres d’almúnia es pot deure a una ruptura en la tradició constructiva lleidatana, tot penetrant una tècnica constructiva de menor cost, de més fàcil construcció, i amb iguals finalitats, les defensives.

En tercer lloc les torres d’alqueria que coordinen una àrea més àmplia, més enllà de la mateixa alqueria. La seua mida és força major que les anteriors i es construeixen amb carreu. Associem aquesta tipologia a importants assentaments rurals, com són Palou (Torrefeta i Florejacs, Lleida), Concabella (Plans de Sió, Lleida), Santa Quitèria (Fraga, Huesca) i Barbens (Lleida), els quals creiem que cobreixen una àrea amb diversos assentaments agropecuaris, del tipus alqueria o almúnia. En el cas de Barbens, articulava els assentaments de Filella (Tarròs, Lleida), Lavandera (la Fuliola, Lleida), Utxafava (Vila-Sana, Lleida), entre d’altres. La mida de les torres és força major, i la seva empremta en la configuració del paisatge és latent.

Torre de Vilagrasseta (Plans de Sió, Lleida)

En quart lloc les fortificacions. Aquestes les definim per la multiplicitat d’espais que les constitueixen, els quals poden ser una muralla amb torres i a l’interior diverses estances. L’arqueologia no ha detectat més evidències que aquestes, i s’han establert partint dels casos de Castelldans (Lleida), Alguaire (Lleida) i Àger (Lleida). Aquest tipus de fortificacions acostumen a estar envoltades d’alqueries i d’almúnies, sense que, a priori, hi hagi una relació estreta entre ambdós elements, donat que la fortificació defensa i representa el poder i la fiscalitat, i l’alqueria i l’almúnia exploten i ocupen el territori. Tanmateix, l’envergadura d’aquest tipus de fortificacions, i les condicions del medi natural per l’òptima explotació dels recursos naturals, propiciava la instal·lació d’assentaments agropecuaris en les seves proximitats. Considerem que aquest tipus de fortificacions disposaven d’una guarnició permanent, sense poder precisar el nombre d’individus.

Torre de Solibernat (Torres de Segre, Lleida)

Paral·lelament a les torres, en el districte de Lleida sabem de l’existència de refugis subterranis coneguts per les fonts musulmanes com sirdab. Aquesta tipologia la localitzem associada a assentaments tipus alqueria, i es construeixen tot aprofitant petites cavitats rupestres en la roca sucrera. Actualment, els sirdab centren l’atenció de la nostra recerca tot definint les tipologies i les seves funcions. La continuïtat de la recerca entorn les tècniques constructives i la societat, en el context altmedieval lleidatà, permetrà acotar la incidència dels grups muladís en les comunitats rurals, la consolidació de la societat urbana i la seva projecció sobre el propi districte, i finalment entendre l’ús i la difusió de la tècnica constructiva amb carreu de pedra en tota la Frontera Superior.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.

La recerca sobre el paisatge medieval. Entrevista a Jordi Bolòs

Ha arribat l'hora de tirar mà del celler d'Harca, el lloc on les nostres entrevistes mauren a l'espera de fer-se públiques, i donar a conéixer la que li vam fer a Jordi Bolòs, catedràtic d'història medieval de las Universitat de Lleida.

Poc abans de Falles el professor Bolòs va visitar el departament d'història medieval de la UV per a participar en el seu seminari, i vam tindre l'ocasió de preguntar-li sobre el tema del qual és especialista: la història del paisatge, i més concretament el paisatge medieval de Catalunya. És per això que coneix a la perfecció la bibliografia anglesa, francesa i italiana sobre el tema, amb la finalitat d'aplicar els seus mètodes a la recerca de l'àmbit català, de la mateixa manera que nosaltres ho podrem fer en l'àmbit valencià. De fet, un dels primers treballs al voltant del paisatge i el territori va ser l'estudi del mas català, tot i que també ha tractat altres temes com ara la vida quotidiana medieval. Encara així, de les seues publicacions destaquen sobretot les referents al tema del paisatge, entre elles els nombrosos atles dels comtats catalans en època carolíngia.

Un dels aspectes més interessants que va destacar és el projecte PaHisCat, del qual Bolòs n'és el director, que té la intenció de “reconstruir el paisatge” català i “estudiar el passat per tal de poder planificar millor el futur”. Al seu complet web podreu conéixer millor el projecte.

Finalment, en la línia d'un post fet anteriorment al nostre blog sobre les noves tecnologies, vam destacar el vessant més tècnic de Bolós quan li vam preguntar pels huit blogs sobre historiografia i altres temes que manté oberts a la xarxa, que podeu visitar, i altres mitjans com la Viquipèdia i la xarxa social Facebook.

En definitiva, fruïu l'entrevista:

Les crisis alimentàries medievals a debat (2004-2010). Entrevista a Pere Benito

Aquests darrers dies el col·loqui internacional Crisis a l'edat mitjana: models, explicacions i representacions, celebrat a la Universitat de Lleida, ha clos un llarg debat al voltant de les causes de les crisis alimentàries medievals a nivell europeu iniciat a l'Ecole Française de Roma en 2004 amb l'encontre Les disettes dans la conjoncture de 1300 en Méditerranée occidentale. Entremig han tingut lloc les reunions sobre Crisis de subsistencia y crisis agrarias en la edad media a la Universidad de Sevilla i sobre Disette, famine et mortalité dans l’Europe médiévale: le temps et l’espace des crises de cycle court a la Université de Paris I. Hi han participat experts en el tema a les antigues corones d'Aragó, Castella, França, Anglaterra, els estats italians i l'Europa centro-oriental, especialment coordinats per Pere Benito i Monclús, que ha desenvolupat el seu projecte de recerca postdoctoral al Laboratoire de Médiévistique Occidental de Paris al voltant de les "Fams, caresties i crisis de mortalitat a l'Occident medieval" sota la direcció de Laurent Feller, i ara forma part, com a investigador Ramon y Cajal, del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals "Espai, poder i cultura" de la Universitat de Lleida, on és l'investigador principal del projecte "Carestia, fam i mortalitat a la Catalunya medieval: explicacions i representacions de les crisis de cicle curt i els 'mals anys' en la Història".

En Harca hem tingut el plaer d'entrevistar-lo tot just en finalitzar el darrer dels col·loquis esmentats, que segons comenta posa fi d'alguna manera als models explicatius bastits per Ernest Labrousse i Pierre Vilar, que, emmarcats sota els conceptes de "crisi de subproducció agrícola" o "crisi de tipus antic", primen els factors productius, demogràfics i climàtics a l'hora d'interpretar les causes de les fams i caresties premodernes. El mateix Benito defensà a Lleida el paper del comerç internacional en les crisis supraregionals d'una data tan primerenca com el segle XIII, tot i que d'altres autors presents, com Josep Maria Salrach, continuaren incidint en la importància cabdal dels components conjunturals que afectaven les societats anteriors a la revolució agrícola dels segles XIX-XX. Tot plegat, el debat resultà ben estimulant, encara que no devem oblidar que les crisis alimentàries són un factor més dels esdeveniments històrics, no el seu causant estructural o de fons. En aquest sentit, la intervenció de Philip Slavin resultà certament polèmica en tant que atribuí a les fams a Occident dos moviments croats: el que encetà els atacs contra el Proper Orient en 1095 i el dels Pastoreaux de 1319. En aquest segon cas, protagonitzat eminentment per gent pobra i que prengué la forma d'agressió als jueus i l'autoritat reial, és evident que l'agreujament d'una carestia hi tingué un paper important, però tractar d'explicar la primera Croada per una crisi alimentària resulta, a totes llums, excessivament reduccionista.

Us deixem, en tot cas, amb les valoracions globals de Pere Benito al voltant d'aquest debat sobre les crisis alimentàries i d'altres qüestions que afecten al medievalisme i la nostra professió: