Per Nadal, torrons!

Un dels productes típics, potser el que més, d’aquestes dates són els torrons. Com tants altres temes, també aquestes postres estan farcides de tòpics i idees prefixades. I això afecta d’especial manera a la qüestió de quin és l’origen del torró. Per a uns, cal relacionar-lo amb la cuina cristiana mentre que per a altres pertany a la tradició gastronòmica musulmana. Arguments en favor de cadascun dels bàndols hi ha, tot i que sembla una mica difícil que un producte més aviat propi d’una taula de benestants del segle XIII acabe a la dels llauradors musulmans en el segle XV. Pocs són els que han plantejat l’opció d’un sostrat comú anterior a l’any mil, una tesi versemblant entre d’altres raons perquè la recepta no és d’allò més complicada i perquè les matèries primeres les trobem arreu de la Mediterrània. De fet, productes similars al torró existeixen a Grècia i Turquia (halva), a la França mediterrània (nougat) i al sud d’Itàlia (torrone) -encara que ací la influència valenciana-catalana podria ser possible.

Nogat de Montelaimar

En qualsevol cas, la paraula “torró” és clarament catalana. És a dir, que no deriva de l’àrab i, per tant, ens remet a un passat més aviat cristià. A les fonts del segle XIII apareix com a “terró” i “terrons”, la qual cosa –segons alguns investigadors– faria referència al seu aspecte com un terròs de terra. No sé si seria més bé per la seua duresa perquè, normalment, els terrossos es formen quan la terra està seca i dura. En qualsevol cas, aquesta forma evolucionaria cap a l’actual “torró” degut a la presència en la seua composició de fruits secs torrats abans de la barreja final.

Però què és el torró, exactament? El procediment medieval consistia en coure la mel al punt, és a dir, com diu el Llibre de totes maneres de confits: «E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y auràs messa se deu trencar com a vidre; e axí matex n’i à alguns que la masteguen ab les dens e, si·s pegua ab les dents, no és cuyta, car com sia cuyta no s’i peguerà, ans se trencarà com a vidre». Llavors, se li afegien ametles que prèviament havien estat torrades. Un cop tot estava ben barrejat, es treia de la cassola, es disposava de forma plana i es deixava assecar. Fins ara la referència més antiga sobre el consum de torrons és el Costumari del monestir de sant Cugat del Vallès, originalment en llatí, Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis, redactat als anys 20 del segle XIII, tot i que es parla de “ciceribus terrones”, és a dir, torrons de cigrons, sense especificar que es tracte d’unes postres. És clar que actualment trobareu torrons ben rars també. Amb tot, cal esperar al segle XIV per a trobar els torrons tal i com els entenem als nostres dies. Al famós Llibre de Sent Soví s’hi fa esment d’uns “torrons a malalts” mentre que el Llibre d’aparellar de menjar parla de “torrons melats”, això és, fets amb mel. És, però, al Llibre de totes maneres de confits on trobem la primera recepta del torró, en aquest cas, d’avellanes, típics de la Catalunya Nord:

«[P]er fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu prendràs les avallanes e torrar-les-as. E, com sien torrades, tu les faràs ben netes ab un tros de vidre, e que sien ben netes. E pux pendràs la mell, tanta com ne auràs manester, so és, una lliura de mell per liura de vallanes, e metràs-la al foch ab patit foch e menar l’as bé; e puxs levar-l’as del foch. E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los-hi-has com la mell sia tebea. E lavons menau-ho una gran estona fort, e aprés tornar-ho-as tentost al foch; e cogua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch. E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada. E cuyta la mell, levar-l’as del foch e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar-les-as ben ab la dita mell. E, fet asò, lensar-ho-as sobre una taula que sia ben neta ab aygua, e aprés estendràs-ho tot e fer-n’as tauletes de calt en calt, tals com volràs.»

També els receptaris musulmans en donen la recepta. Hi destaca el Fudalat al-Khiwan, d’Ibn Razin al-Tugibi, confegit als anys 30 del segle XIII, és a dir, només deu anys després del Costumari de sant Cugat, però molt abans que els llibres de cuina cristians del segles XIV i XV. En aquest receptari d’Ibn Razin trobem la recepta del halwā’ baydā’ rātba, una mena de dolç blanc tou. La seua recepta és: «Es posa mel de qualitat en una cassola, i quan crema es posa al foc tot agitant-la constantment i sense deixar de remenar-la a foc lent. Es remou amb una canya o s’hi refrega en la superfície un cilindre de coure fins que es torna blanca i apareix la seva espessor. Després s’hi aboca la clara de quatre ous per cada [4 lliures] de mel i es remouen la mel i l’ou fins que constitueixen un sol cos. Llavors es posa a foc lent i no es deixa de remenar fins que es torna blanc i apareix la seva espessor. I qui vulgui ficar-hi alhora nous i ametlles pelades que ho faci».

Halwa de pistatxo

Ara bé, cal tenir en compte que els receptaris, tant musulmans, com sobretot els cristians, són productes culturals i, per tant, reflecteixen qui els ha creat. Aquesta mena de llibres es creen en cercles aristocràtics i burgesos, destinats a aquest tipus de famílies, i no per al camperolat, ni tampoc per a l’artesanat comú. Per això, perquè la cuina és també un reflex de la riquesa familiar, els ingredients ens parlen del nivell socioeconòmic dels comensals. En aquest sentit, convé recordar que la mel és l’edulcorant més primitiu que existeix, l’obtenció del qual es limita a la "simple" recol·lecció. Res a veure amb el complex i exigent, en termes econòmics, procés d’obtenció del sucre. El torró era, per tant, unes postres de pobres. De fet, les primeres referències documentals provenen de receptaris monàstics on, almenys en teoria, la cuina, com la resta de vida quotidiana, havia de caracteritzar-se per la pobresa. El torró, malgrat la simplicitat d’elaboració i d’ingredients, resultava altament nutritiu en aquell temps de penúries i privadeses alimentàries. Tot plegat, els mateixos ingredients del torró palesen el seu origen popular.

Torró de Xixona

Ara la disputa consisteix a discernir si aquest origen és musulmà o cristià. Qualsevol opció hauria d’explicar com els monjos de qualsevol monestir de Catalunya entraren en contacte amb els moros de Valldigna, per esmentar algun indret de població musulmana més al sud. Més versemblant resulta l’opció que ja he avançat abans, un origen tardo romà més o menys comú a la Mediterrània, a partir d’una recepta matriu que s’adaptà a les especificitats locals de cada territori: al nord de Catalunya les avellanes, al sud del País Valencià i d’Itàlia les ametles, al nord d’Àfrica el sèsam, i a Grècia i Turquia els pistatxos.

El que reflecteix la documentació valenciana és aquesta idea d’una producció i consum local. Com que la fruita ja havia estat assecada en el moment de la collita i, per tant, podia suportar més o menys bé el pas dels mesos, la preparació dels torrons es feia en els dies previs al seu consum. Al País Valencià, ja ho he avançat, eren els musulmans els que més en menjaven. La degustació sempre tenia a veure amb els moments de festa en els que es reunia la família –en el sentit extens del terme– al voltant de la taula, com eren les bodes, la celebració de la fi del Ramadà (la festa del Id al-Fitr), i encara alguna celebració menor. Per bé que puguen semblar poques les ocasions per a la seua degustació, al remat aquestes no devia ser menyspreables, ja que només així s'entén que els senyors no deixaren córrer l'oportunitat de taxar fiscalment el seu consum. De fet, bona part de les referències que disposem les trobem en fonts de caire fiscal, en les quals consten sota la forma genèrica de “melcutxa”, forma antiga de mel-cuita. Per contra, no sembla que entre els cristians del camp i de la ciutat el seu consum fóra habitual, i només les famílies benestants en menjarien de forma esporàdica. De fet, a Catalunya, eren igualment els sectors acomodats –aquells als quals anaven destinats els receptaris, recordem-ho– i els monestirs els que en menjaven.

Torró dur o d'Alacant

Ja he dit adés que la documentació medieval valenciana reflecteix totes aquestes idees. Pel que fa als protocols notarials, no trobem compravendes del producte. Sí d’ametles o de mel a l’engròs, però no al detall, de manera que podem pensar que realment no va existir una comercialització del producte sinó que més bé la seua confecció tenia lloc en l'àmbit domèstic local. En aquest sentit, és la documentació senyorial la que millor pot reflectir aquest consum. D’entrada, l’existència d’una renda específica per a gravar el producte anima a pensar el consum no devia ser gens menyspreable. Així, per exemple, als dominis d’Hug de Cardona “el dret de melcucha” generava a l’any 30 sous, molt per damunt d’altres rendes com la de “barberia”, de només 10 sous, i similar al carnatge, amb 34 sous.

Per concloure, no podem afirmar que els torrons de Xixona i d’Alacant, el tou i el dur, siguen estrictament d’origen medieval, ni tampoc hereus d’un passat islàmic, com se sol dir gratuïtament. Tal i com els coneixem ara potser siguen més recents, tot i que, això sí, la recepta originària és anterior al segle XIII. En qualsevol cas, l’antiguitat de la recepta tampoc els farà millors ni més coneguts, això és una tasca que no pertoca als avantpassats, sinó a nosaltres. I per acabar, resulta si més no curiós la connexió entre els torrons i la riquesa. Així, diem “Tu menjaràs torrons" quan fem un encàrrec a algú i li avancem els diners per a la compra. També "amb diners, torrons" per finançar una compra o "acabar-se els torrons" quan hem acabat amb les reserves d’alguna cosa, bé siguen diners, bé el patrimoni familiar en general. Però tranquils, ací encara tenim torró per a una bona estona.

Per Nadal, torrons!!!

Nota: Les cites dels textos i algunes idees que discutisc provenen d’ací. Si voleu saber més podeu llegiu també P. Balañà i J. Garcia (1995), «Probable origen àrab del torró d’Alacant», en I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, vol. II, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 971-988.

Els desafiaments i els torneigs a la València medieval

Representació d'una justa medieval

L'episodi és ben conegut. L'ha estudiat amb extrem detall Stefano Cingolani: el 30 de desembre de 1282 tant Pere d'Aragó com Carles d'Anjou publicaren sengles manifests en què declaraven i acceptaven les condicions d'un duel entre nós ab C cavalers nostres et el rey Carles ab C cavalers seus, en poder del rey d'Anglaterra, el primer de juny de 1283 in Vasconia, in territorio civitatis Burdegalensis, in aliquo campo vel platea ipsius territorii, et quod locus ipse in quo predicta pugna fieri debet sit circundatus et bene clausus palis. S'enfrontarien a Bordeus ni més ni menys que pel tron de Sicília, que l'aragonès acabava d'usurpar a l'angeví, i, com s'hi deia explícitament, també es jugarien l'honor: qui no es presentés in antea toto tempore vite sue se tenere debeat pro devicto, periuro, falso, fallito, infideli et proditore et quod numquam sibi ascribere debeat nomen Regiem et honorem. La raó més probable, tanmateix, és que el rei Carles tractava de desplaçar Pere lluny de terres sicilianes i capturar-lo, puix les mateixes condicions públiques del duel havien quedat incomplides des d'abril, quan el rei d'Anglaterra, llavant-se les mans, traspassà temporalment Bordeus al mateix Carles, de manera que el duel ja no se celebrava en lloc neutral. De fet, Pere decidí presentar-se d'amagat, fent-se passar per un servidor fins al mateix moment d'entrar al palenc i sense els 100 cavallers que s'havien concordat. Així, en teoria salvà l'honor, tot i que, segons les fonts angevines, es presentà el jorn abans del dia fixat, el 31 de maig, de manera que no trobà Carles d'Anjou i aprofità per a denunciar la seua pretesa falta d'incompareixença. Fos com fos, el que ens interessa destacar ara és el format que prengué tota una disputa dinàstica: el duel personal teòricament en un terreny neutral sota l'autoritat d'una persona elevada, el rei d'Anglaterra, i en un camp clos a l'aire lliure -palenc o born- on es produïa el combat. Enfrontaments com aquests també tingueren lloc al regne de València durant l'edat mitjana, segons acaba d'explicar José Hinojosa en un article específic sobre la qüestió.

Per exemple, 124 anys més tard, el 30 de maig de 1407, la ciutat de València acollí un duel entre un cavaller de la host reial aragonesa, Colomat de Santa Coloma, i el senescal de Hainaut, Jean de Werchin (del qual s'han trobat possibles paral·lelismes a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa). El fet és narrat amb tot luxe de detalls pel cronista picard Enguerrand de Monstrelet, que utilitza el nom de Valence-la-Grant per a referir-se a la capital, i en trobem rastres a la documentació municipal, ja que el Consell de la ciutat assumí els costos del cadafal d'autoritats que es construí al pla del Real, en la rodalia del palau reial, cedí unes veles de galera per a cobrir el camp de batalla a mode de tendal i garantí el servei de vigilància de tot plegat, encarregant-ho al justícia criminal i els seus homes. El rei Martí l'Humà corregué amb la resta de despeses en tant que jutge designat per al combat, tot i que en el moment de l'enfrontament, amb la presència de la plana major de la noblesa i la ciutadania valencianes, tractà de convéncer els contrincants d'arribar a un acord. Durant més de cinc hores estigueren negociant, però finalment es produí la lluita, per a la qual cadascun dels dos rivals estava acompanyat de tres cavallers més, amb destrals i espases. El combat era a ultrança (a mort) i, segons relata Monstrelet, Martí l'Humà decidí parar-lo al cap de poc, llançant el bastó a terra com era costum, després que els aragonesos reberen diversos colps de destral sobre l'armadura de part dels francs. El rei baixà del cadafal i requerí la presència dels dos duelistes, que s'agenollaren i es donaren la mà, tot donant per solucionades les diferències que els havien dut a la disputa. 

És el mateix esquema que es reproduí en 1469 al lloc de l'Alcúdia, a la Vall d'Uixó, senyoriu del comte de Sogorb, Enric II d'Aragó, que en aquest cas era el jutge del desafiament entre els cavallers castellans Martín de la Riva i Fernando de la Tapia, del qual es deixà constància detallada en una escriptura notarial. L'1 d'octubre, cap a migdia, davant d'un cadafal ple de magnats, amb les dues tendes dels cavallers a cada costat del camp de batalla, que estava custodiat pel comanador de Fadrell i 100 homes armats, es pregonaren les condicions del combat, a mort, a cavall, adarga, cuirassa, llança, espasa i punyals. Es pesaren les armes i es donà inici a la lliça, a toc de trompeta: cavalcant i durant l'espai de "dos credos", segons apunta el notari en qüestió, de la Riva i de la Tapia es feren diversos colps de llança i d'espasa, fins que el comte de Sogorb llançà el bastó a terra i els féu venir davant la seua presència, encara a cavall. Així, públicament sentencià que el combat havia estat suficient per a dirimir els seus conflictes i que a partir de llavors tornarien a estar en pau, decisió de la que foren testimonis un noble, Joan de Cardona, un cavaller, Galvany Pardo de la Casta, i un donzell, Jofré de Vallterra. Tot plegat, com mostren els casos coneguts de l'època, pràcticament mai s'arribava a la mort durant el combat, però no s'ha de menysvalorar la importància d'aquests, ja que constituïen una manera de resoldre les disputes profundament arrelada en el cos social nobiliari. Només cal recordar que el conegut Joanot Martorell, autor de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, arribà a desplaçar-se a Anglaterra en 1438 per a demanar a Enric VI que actués com a jutge del seu desafiament amb Joan de Montpalau, que havia ultratjat la seua germana Damiata -havia mantingut relacions sexuals amb ella, segons al·legaven, amb falses promeses matrimonials. El rei acceptà, però finalment el litigi se solucionà per la via econòmica, mitjançant el pagament de 4.000 florins d'indemnització.

En tot cas, al costat d'aquests desafiaments, també hi hagué la part lúdica dels enfrontaments: els torneigs celebrats a manera de festa, com a exhibició de la classe militar, a través de les justes o combats armats simulats i dels jocs de canyes, en què els contrincants, a cavall i protegits amb escuts, es llançaven canyes els uns als altres. D'aquests, Hinojosa n'ha pogut documentar bona cosa, especialment vinculats a la presència dels monarques a la ciutat, des de les justes, borns i balls que tingueren lloc en 1355, quan Pere el Cerimoniós tornà de la seua magna expedició a Sardenya, fins als jocs de canyes de 1691, celebrats en un context totalment diferent, en motiu de la canonització de Sant Pasqual Bailón. De fet, eren actes completament vinculats a les demostracions del poder, ja fóra en el pla militar o en el pla purament festiu, per tal d'oferir entreteniment a la població. Així, per exemple, la primera vegada que Ferran I, el monarca de la nova dinastia d'Antequera després del Compromís de Casp, entrà en València, en 1414, se celebraren simultàniament fins a tres justes, a la rambla del riu Túria, al Pla del Real i a la plaça del Mercat -que n'era el lloc habitual. Altrament, en 1428 el mateix Alfons el Magnànim participà en aquests jocs cavallerescs, sota els grans tendals de color blau i roig que s'havien habilitat al Mercat, amb decorats imaginaris com el castell de la fada Morgana construït expressament. El següent monarca, Joan II, n'organitzà coincidint amb la celebració de les seues primeres Corts valencianes, en 1459, amb unes justes imbuïdes ja d'un nou marc cultural, en què, per exemple, participaren cavallers i ciutadans amb cimeres que prenien motius de la mitologia clàssica, com Cupido, Venus, etc. De fet, les justes o combats armats foren progressivament substituïts, durant els segles XVI i XVII, pels jocs de canyes i les corregudes de bous com a espectacles festius principals. Tot això fins a la darreria del segle XX, quan determinades representacions medievalitzants han tractat de reviure, amb més pena que glòria, aquelles diversions. Al País Valencià en trobareu dos bons exemples: el Desafío Medieval del castell del comte d'Alfàs, establert dins d'un càmping pretesament medieval anomenat Excalibur, i l'espectacle El Torneo del Rey, que ha tingut lloc recentment a l'Albereda de València. Si els nostres avantpassats alçaren el cap, segurament ens pelarien... (o no).

Maratons a la València medieval?

Òbviament, no hi ha constància documental, ni tampoc arqueològica, que a la ciutat de València s’organitzara cap tipus de cursa, i menys encara una marató, durant els segles medievals. Això de córrer és un fet que s’ha posat de moda en els darrers anys, en bona mesura, crec, degut a la crisi. Curses hi ha de moltes categories, però convindreu amb mi que la prova reina, per la seua història i significació, és la marató. No és la més llarga, ni tampoc la més dura (Espartatlon, per exemple, i entre les modernes les Ironman i de skyrunners són molt més exigents) però això no vol dir que no siga llarga i dura. El proper diumenge, 18 de novembre, a València se’n celebra l’edició 32ª i per això aquest post.

Com deia al principi, córrer no era una pràctica esportiva per a les gents de l’edat mitjana. I això perquè l’esport ha estat sempre considerat com un simulacre lúdic de la guerra, de manera que la pràctica militar ha condicionat, si no determinat, la forma de fer esport. Aquesta és una idea que clarament podem observar al món grec. Heus ací que la celebració dels Jocs Olímpics exigia la paralització de qualsevol conflicte armat. Per una altra banda, si pensem en les proves, totes elles tenen un vessant o utilitat clarament militar: el llançament de javelina i de disc, la lluita cos a cos, córrer, i finalment curses de carros de cavalls –quadrigues i bigues.

Cursa de quadrigues (Ben-Hur, 1959)

D’aquest ventall d’esports s’escau el paper que tenia la infanteria en la guerra durant aquest període. De fet, hi havia una prova, la hoplitodromia, que, com el seu nom indica, consistia a córrer completament armat un miler de metres. Finalment, per a concloure amb el món grec, cal recordar l’anècdota de Fílipides, el soldat atenenc que, en guanyar Atenes als perses a la batalla de Marató, va recórrer els 42.195 metres que separaven el camp de batalla de l’Acròpolis. També en la seua memòria es va instaurar fa vint anys la prova de l’Espartatló.

Estatua de Filípides a Marató

La fi d’una societat comporta canvis en el paisatge, en la llengua, en la religió, en l’agricultura i, també, en la forma de fer la guerra i, per consegüent, de fer l’esport. Aquesta és la raó de fons que explica per què els Jocs Olímpics deixaren de celebrar-se el 380, i no simplement perquè l’emperador hispanoromà Teodosi I prohibira la celebració.

Siga com siga, l’esport a l’època medieval va adquirir un rostre diferent, perquè diferent era la forma de fer guerra, i perquè, al capdavall, diferent era la societat que el practicava. Amb això vull dir que si bé l’esport al segles medievals no es va celebrar a l’Olimp, ni de la mateixa manera que al món clàssic, tampoc això implica que les gents de l‘edat mitjana no tingueren passatemps. A època medieval la unitat militar per excel·lència era la cavalleria. Les pràctiques esportives, per tant, havien de recrear un combat on l’element clau no fos el soldat a peu, sinó més aviat el genet. I és per això que sorgeixen les justes.

Combat entre cavallers

A l’edat mitjana, com a la clàssica, l’esport no era altra cosa que un simulacre de la guerra. Les justes permetien l’aprenentatge i l’entrenament dels qui havien de combatre en el camp de batalla. Uns combats que no es reduïen a les grans conteses internacionals (Crecy, Nàjera, Agincourt....), sinó que més freqüents devien ser les escomeses entre senyors i les guerres privades. De vegades, el simulacre era més aviat el preàmbul de l’enfrontament que vindria desprès, com podeu veure en aquest document d’Hug de Cardona:

«en los lochs del Real, situat en terme de la vila de Gandia, Ondara, situat en lo comdat de Dénia, los quals lochs són del noble don Hugo de Cardona, e de Benimazmut, situat en los térmens del dit comdat, lo qual loch és de la noble dona Johana, muller del dit don Hugo, e en altres lochs del dit don Hugo se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen.

(...)

Los quals ajusts se diu públicament que·s fan en los dits lochs dels dits nobles don Hugo e dona Johana per los nobles en Johan de Cardona, fill de aquella, e en Jacme de Cardona, cosin germà de aquell, e per molts altres valedors e còmplices de aquells, los quals per causa dels dits ajusts e mals empreniments e per altres crims, delictes e excessos són denant vostra magnificència e en vostra cort denunciats.

(...)

E com ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre sí.»

Una altra idea que no se sosté és pensar que els esports en època clàssica els practicava tothom, mentre que a la societat medieval només alguns sectors de la població, especialment els privilegiats, en practicaven. D’entrada, això de que qualsevol podia participar en els jocs olímpics sembla més bé una exageració. Per a prendre-hi part calia ser home, grec, i lliure –la qual cosa excloïa, ja d’entrada, a la major part de la població– i ser ciutadà d’alguna polis grega, és a dir, disposar d’un nivell de riquesa mínim, que variava segon les ciutats. Tot plegat, els Jocs Olímpics clàssics tenien, contràriament al que es pensa, poc o molt poc de democràtics. A l’època medieval, les justes estaven reservades a aquells que anaven ser nomenats, o eren ja, cavallers. Adquirir «l’equipatge» estava reservat a les economies acomodades, aquelles que podien permetre’s el luxe de perdre el cavall –que tampoc servia qualsevol bèstia– o fer malbé l’armadura. Per descomptat, no podem obviar el component social, només la noblesa podia engrossir les rengles de la cavalleria, puix no era simplement una qüestió de diners.

A més de les justes, l’altre entreteniment de la noblesa era la pràctica de la caça. De fet, encara al segle XIX la caça de la rabosa era un signe de classe a l’Anglaterra victoriana. A època medieval, la caça era practicada amb gossos, però els nobles més acomodats i les monarquies feien servir els falcons. Com bé sabeu, Ausias Marc fou falconer d’Alfons el Magnànim. Els falcons del rei eren ensinistrats a l’Albufera sota la direcció de Marc, qui ha deixat constància del seu bon fer als seus versos:

«Tots los delits del cors he ja perduts,

e no atench als propis d'espirit;

en los mijans ha ésser mon delit,

e si no l'he, yo romanch decebuts.

E sol d'aquests me resta lo caçar,

per què us soplich, mon car e bon senyor,

que del falcó me siau donador,

un pelegrí lo qual té nom Suar.»

(Poema CXXIIa)

I la resta de la població? Doncs practicava altres esports que podien o no tenir la seua extrapolació militar. De tots ells, el més generalitzat era el tir amb arc o amb ballesta. Des de l’Antiguitat aquestes armes estaven vinculades amb la covardia i la mancança de coratge, atès que no es lluita cos a cos sinó des de lluny. Recordeu que a la Ilíada, mentre Hèctor i Aquil·les lluiten en combat individual, representant la valentia, Paris matarà Aquil·les amb un arc. La vinculació d’aquestes armes amb la misèria, no moral però sí econòmica, continua a l’edat mitjana. Així, l’arquer per excel·lència de l’imaginari medieval, Robin Hood, és estret dels sectors modestos de la població.

Sense abandonar les Illes Britàniques, els famosos arquers que foren determinants en diversos enfrontament armats de la guerra dels Cent Anys, com ara Agincourt, procedien, habitualment, de Gal·les, un dels territoris més propis sota el domini del rei anglès. L’ocupació, per tant, d’arquer, tenia clarament una condició pejorativa, davant de la noblesa que lluitava cos a cos, amb espasa de dues mans i a cavall.

Arquers representats com a soldats no professionals

Ballester

Ací, a casa nostra, més que el tir amb arc el que practicaven les classes populars era el tir amb ballesta. Els inventaris post-mortem confirmen la seua amplia difusió, fins i tot entre el camperolat. Així, per exemple, en agost de 1454 el llaurador d’Alcoi Martí Botella s’obligava davant el justícia de la vila a pagar a Nicolau Satorre 26 sous pel preu d’una ballesta de azer.

De vegades era el propi Consell qui ajudava en l’adquisició de les armes, perquè juguen la dita balesta que dur tot lo any e comence demà que és dia de madona sancta Maria de Setembre com diu un establiment d’Alcoi de 1427. Resultaria interessant esbrinar si en aquests tipus de competicions hi participaven els musulmans i, en cas de fer-ho, en quines condicions, atesa la seua fama d'experts tiradors. Per una altra banda, en altres ocasions els mateixos Consells en prohibien l’ús, especialment en dies de festa religiosa: en los quals tots jochs no puxen jugar en neguna manera mentre los oficis divinals se faràn e se celebraràn en la dita pena sots pena de 10 sous. Aquestes prohibicions incloïen, també, la pilota. Tampoc són estranyes les travesses, i els deutes que se’n deriven: en febrer de 1498 Andreu Borratxina s'obliga en pagar a en Pere Blanquer, present, 17 sous de joc de pilota davant el justícia.

Partida de pilota valenciana

Ben garbellat, hi havia esport a l'edat mitjana, també competicions, i encara travesses. I és que el període medieval no és tan diferent dels segles que vindran després. La pretesa obscuritat d'aquests temps és, tan sols, la necessitat d'alguns de justificar-se, de trobar un significat a l'esmicolament de la història en miquetes per tenir un nínxol historiogràfic. Una millor comprensió de la història passa per tornar de debò a allò que deia Marc Bloch de la història total. Almenys, pense, deuríem mirar de mantenir els conjunts que són més coherents, com els tipus de societat, en aquest cas la societat feudal.

Glòria i fracàs. Les dues cares de la conquesta valenciana

El 9 d’octubre de 1238, Jaume I entra triomfant a l’antiga madinat Balansiyya, tot seguit reconvertida en la cristiana ciutat de València. Al llarg de l’any següent, es recopila el Costum de València, el codi legislatiu de la ciutat, i el mateix Jaume I inclou en el seu pròleg dos projectes que donaran forma a la nova societat sorgida de la guerra: la creació d’un nou regne i l’extensió a tot el territori del codi jurídic i legal propi de la ciutat. Les bases estan posades. Les passes, tanmateix, es faran molt a poc a poc. D’una banda, no sense grans dificultats, perquè han de fer front a les revoltes dels musulmans que es resistien a abandonar les seues terres, el monarca i els senyors estenen el domini cristià fins la línia Biar-Busot, és a dir, fins als límits del regne. De l’altra, el 1261 Jaume I sanciona els Furs de València i els completa el 1271, conformant el text primitiu del codi legislatiu que havia de regir la vida de tot els valencians (vegeu un post dedicat anteriorment als Furs de València ací).

Al mateix temps que l’ordenament polític, territorial i legislatiu del nou regne es consolida, també ho fa la nova societat. El repartiment de les senyories (un exemple del nord valencià ací) i, sobretot, el llarg procés de colonització (vegeu un cas de l’Horta ací) garanteixen l’èxit de les accions bèl·liques i l’assentament del nou entramat social, polític i econòmic. En efecte, la història de la conquesta del regne de València ha estat una història de victòries, d’èxits, de glòria, una història d’herois que conquereixen terres i de valents que deixen els seus llocs d’origen i marxen a la frontera a la recerca de noves oportunitats. És cert que aquest era el discurs de la historiografia triomfalista i positivista, que només atenia les grans consecucions i cercava en aquella època el naixement i les particularitats del poble valencià. Però també és cert que és un discurs que les generacions posteriors no han descartat del tot. Només alguns historiadors han posat de manifest que, malgrat que la conquesta fou finalment un èxit, també hi hagué fracassos, molts fracassos, d’ahí la llarga durada tant de les accions bèl·liques com de l’arribada de població. Menys encara han estat els que han dirigit la mirada als altres, als derrotats, als expulsats, als autèntics valencians de les dècades centrals del segle XIII. En aquest sentit, la manca de fonts pot determinar en última instància les recerques i deixar en l’oblit els primers andalusins foragitats, però s’ha fet exactament el mateix amb els cristians que havien de substituir-los.

Imatge típica de la conquesta del regne de València, en la que s'han idealitzat les victòries militars i al mateix rei sobre el vertader procés històric. Jaume I i Sant Jordi a la batalla del Puig, taula de Marçal de Sax (segle XV), pertanyent al retaule del Centenar de la Ploma, i actualment al Victoria and Albert Museum de Londres.

Com sabem, el Dos-cents és un segle d’anades i vingudes, de moviments de població, de famílies que van d’un lloc a un altre buscant les millors condicions per poder assentar-se. Hi arribaren milers i milers, però no tots aconseguiren romandre. I al bell mig d’aquest enrenou ha emergit una figura que, potser per ser certament desconeguda, ha creat una determinada atracció i que, fins i tot, ha servit per explicar l’estructura social d’algunes regions valencianes més properes a la frontera amb els musulmans. Es tracta del camperol-guerrer, aquell pagés que, com explicava Josep Torró per al cas d’Alcoi, arribava amb el seu precari equipament militar personal i rebia un lot de terres com a recompensa per la seua participació en la guerra, però decidia deixar-lo enrere i marxar més cap al sud a la recerca de botí i riqueses. Veritablement, aquells que feren fortuna en els primers anys de la conquesta no foren els que anaren a la guerra santa, sinó els que la practicaven entre els seus correligionaris a través del pillatge i els saquejos. Uns obtingueren la glòria i la possibilitat de romandre al nou regne, els altres, el fracàs, la mort al camp de batalla o la tornada a casa despullats absolutament de tot, avocats a la delinqüència i el vagabundeig.

No és d’aquests camperols-guerrers dels que vull parlar, ni molt menys, tampoc de Jaume I, dels Furs o de la colonització. Només he fet aquesta llarga introducció per contraposar les dues cares de la conquesta valenciana, la de la glòria i la del fracàs. Força nombrosa la segona, però més reeixida en els llibres d’història la primera. I ho faré a través d’una figura que, malgrat que m’atreia des de que vaig fer les primeres passes en el món de la recerca, ha despertat un gran interés en mi en els últims dies, Blasco d’Alagó (ja li vaig dedicar unes línies fa uns dies ací). Potser em direu que com pot un noble conéixer el fracàs, però la seua és la història de molts altres nobles que emprengueren el repte valencià al costat de Jaume I i acabaren en la més absoluta ruïna o, si més no, retornats als seus senyorius originaris amb més pena que glòria.

Reconstrucció de l'escut de Blasco d'Alagó (Imatge extreta de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tampoc no em detindré a fer un recorregut per la seua biografia, que podeu trobar ben raonada a l’article que li dedicà Vicent Garcia Edo fa ja uns anys. Només ho faré en dos aspectes, la consecució de la glòria arran de la seua participació en la conquesta del nord valencià i l’obtenció del fracàs en els últims anys de la seua vida.

Nascut en el darrer quart del segle XII i pertanyent a una de les famílies més poderoses d’Aragó, reuní progressivament un conjunt de possessions que consolidaren la seua posició al capdavant de la noblesa aragonesa. Era senyor d’Alagó, Alcaine, Torre de Galindo, Mora la Vieja i els castells de Favara i Calanda, a més d’algunes heretats a Alcanyís i Pina. Gràcies a tot açò, Blasco entrà ben prompte al servei de Pere el Catòlic i, de fet, l’acompanyà en la batalla de Muret el 1213. Més endavant, formà part de la cort de Jaume I en les estades del monarca al regne d’Aragó i, fins i tot, fou majordom reial entre 1220 i 1221. No només això, sinó que s’implicà de manera directa en les campanyes militars de la conquesta del regne de València. Participà en el setge a Peníscola de 1225 i també ho féu en la reunió d’Alcanyís, cap a l’octubre de 1231, on Jaume I, el mestre de l’Hospital i ell mateix decidiren dur endavant l’empresa militar per incorporar el regne de València i les condicions en què s’havia de fer.

Batalla entre cristians i musulmans, en la que es pot identificar, pels seus senyals heràldics, als cavallers de l'Ordre de Calatrava, al rei, i al seu costat al mateix Blasco d'Alagó. Pintures murals del castell d'Alcanyís (segle XIV)

Vet ací el primer enfrontament entre el monarca i el noble. A l’encontre, els tres personatges havien acordat que corresponia a Jaume I ocupar les principals places i que la campanya s’havia d’iniciar amb la presa de Borriana, mentre que els nobles podien anar sotmetent les places menors. Dit i fet, entre novembre i desembre de 1231 Jaume I rep la notícia que els peons de Terol han pres Ares, però també l’informen que Blasco d’Alagó ha ocupat Morella, la principal madina del nord valencià, desobeint allò pactat. Sabut açò, el monarca posa rumb a Morella, on arriba els primers dies de 1232.

Tots dos mantenen una reunió certament tensa, si atenem al que diu la crònica. Jaume I no està disposat a perdre Morella i, finalment, tots dos arriben a un acord pel qual la vila i el seu terme romanen en mans d’Alagó fins la seua mort, encara que només en qualitat d’administrador, ja que la titularitat pertany al rei. El noble accepta i l’acord es fa públic davant la cort que acompanya al monarca, amb el preceptiu homenatge de mans i de boca prestat per Alagó com a fidel servidor. Ara bé, cap document recull res de tot açò, de moment.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època de Blasco

En compensació pel servei prestat, Jaume I lliura al noble aragonés el febrer de 1232 les viles de Sástago i María, i ja l’any següent Blasco participa a la presa de Borriana. Sembla que les relacions entre ambdós s’havien normalitzat i el fill de Blasco, Artal, serveix en els exèrcits reials que prenen el sud valencià, fins que mor a Sax el 1239 a causa de la pedrada llançada per un musulmà. Per aquesta data, tanmateix, la sort del seu pare ja havia canviat. Després de dur a terme un actiu procés de colonització al terme de Morella, l’11 de maig de 1235, a Montalbà, tots dos signen una concòrdia que reprodueix les condicions pactades després de la presa de Morella. L’acord que fins ara havia romàs en l’oralitat i s’assentava sobre la confiança mútua, ara es posava per escrit, establint que la vila de Morella i el seu terme passarien a la corona després de la mort de Blasco. Potser hi hagué alguna mena de disputa entre el rei i el noble, però tot fa pensar que es tractava d’un enclau massa important com per a deixar-lo en mans d’un noble. Calia, per tant, garantir el seu traspàs a la corona i el millor mitjà per evitar possibles suspicàcies era deixar constància escrita. Com a recompensa per la pèrdua futura, el rei li lliurava els castells de Culla i les Coves, que sí podien romandre en mans dels seus successors.

S’acaben ací les notícies de Blasco d’Alagó. És cert que continua atorgant cartes de poblament als seus senyorius fins 1239, però no s’ha conservat cap altra informació sobre la seua persona, excepte el seu testament, redactat molt possiblement aquest últim any. Vell i malalt, ja no hi és al servei del rei. Sense un successor directe per la mort del seu fill i angoixat pels deutes, no té més remei que deixar en mans del seu cunyat, Pedro Sesé, totes les seues possessions. Feia anys que Sesé costejava les seues despeses, primer en la guerra i després en la colonització, perquè degué esmerçar grans quantitats de diners per poder posar en marxa l’economia dels territoris concedits per Jaume I, a través de reparacions, remodelacions i construccions d’infraestructures que havien de proporcionar-li uns ingressos que mai obtindria. De fet, la impossibilitat de mantenir l’empresa colonitzadora el força a vendre el castell de les Coves a l’orde de Calatrava abans de redactar el seu testament, ja que no apareix entre les seues possessions en el moment de la redacció.

Carta pobla de Benassal, signada per Blasco d'Alagó el 3 de gener de 1239. Observeu que encara porta el segell de lacre amb l'escut dels Alagón (clickant es fa més gran)

Tampoc no és un testament com a tal, no es tracta de la confecció de les últimes voluntats del noble aragonés. És un document sobri, pur formulisme, on no hi ha obres pietoses, ni donacions votives, ni records a la família. Només l’inventari dels seus béns territorials i la cessió al seu cunyat, dient: lexo en poder e en mano de don Pedro Sesse, mi cuniado, todo quanto yo e en el mundo movient e sedient ... para emendar los tuertos que tengo. Mort el noble aragonés, Sesé hagué de fer diverses vendes més fins resoldre tots els deutes contrets amb Blasco i només el 1246, és a dir, sis o set anys després de la seua mort, es procedeix a dividir els béns entre la seua filla, Constança, i el seu nét Blas, fill del difunt Artal. Tot allò que segueix, les disputes i les controvèrsies entre els distints membres de la família per les possessions valencianes, ho deixo per a un altre moment, perquè ben bé paga la pena.

Vet ací la història d’un home que tingué la glòria d’acompanyar al rei Jaume I en la conquesta del regne de València i de ser recordat com el conquistador de Morella. La seua figura no ha caigut en l’oblit, però sí ho ha fet la seua fi, marcada per un estrepitós fracàs. Tot allò que li proporcionà la fama, el condemnà a la ruïna. La seua singladura no és única, sinó que foren milers els colons que, després d’assaborir l’emoció proporcionada per la conquesta, veieren que l’empresa que els havia dut allí no arribava a bon port, i ells sí han caigut en l’oblit per sempre més.

“La función del historiador es amueblar cabezas”. Entrevista a Pascual Martínez Sopena

Com sabeu, el passat mes d’octubre va tenir lloc a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, del que ja parlàrem ací en el seu moment. Durant eixos dies de frenètica activitat científica hi hagué temps també per poder conversar amb molts dels assistents, i parlar amb alguns d’ells de manera més detinguda. En aquesta ocasió, tinguérem l’oportunitat de compartir una bona estona amb Pascual Martínez Sopena, professor del Departamento de Historia Antigua y Medieval de la Universidad de Valladolid. I la veritat és que resultà molt enriquidor escoltar les paraules d’un investigador ben conscient de la tasca que du a terme i de quina ha de ser la projecció del seu treball, del treball dels historiadors en generals, cap a la societat.

Al llarg de la conversa parlàrem de la monarquia, de la noblesa, de l’església i de les relacions entre senyors i camperols, d’antroponímia i del camí de Santiago com a eix vertebrador del nord de la península Ibèrica en tots els sentits –social, polític i econòmic–, però, a banda dels temes que li proposàrem, hi hagué tres elements que vehicularen el discurs del nostre entrevistat. D’una banda, la necessitat de treballar de manera conjunta per posar en comú coneixements i experiències, tot amb la finalitat d’ajudar-nos els uns als altres i fer més productiva la sempre àrdua tasca de l’investigador. Només amb el treball conjunt és possible plantejar focus d’estudi més amples i oferir visions més completes dels fenòmens que experimenta la societat. Perquè, en efecte, aquest és el segon element que ressaltà Martínez Sopena: estudiar el passat medieval sí, però estudiar el passat de la societat medieval. I això, com digué ell mateix, es pot fer des del punt de vista de la política, l’economia i la cultura, entre molts altres, però sense perdre mai el referent social i les repercussions que els distints fenòmens tenen en el conjunt de la societat. I és aquesta l’única forma d’aconseguir arribar a la societat.

Vet ací el tercer element a ressaltar del discurs de Sopena: la incidència de la tasca de l’historiador en la societat actual. Lluny dels paradigmes esbossats de manera tradicional, aquells de comprendre millor el passat per poder trobar una explicació al present i oferir respostes per al futur, Martínez Sopena digué una frase contundent, alhora que ben ajustada a la realitat. Posant per escrit les seues pròpies paraules, digué: “la función del historiador es la de amueblar cabezas”. És a dir, la feina de l’historiador ha de ser proporcionar ferramentes i eines als joves per poder adquirir una capacitat crítica que els ajude a prendre decisions, tant en el plànol individual com en el col·lectiu. Només així el nostre treball tindrà algun sentit.

Sense més, deixo la paraula al professor Pascual Martínez Sopena, perquè ningú millor que ell podrà explicar-vos tot açò que he intentat resumir ací. Gaudiu de l’entrevista.

Valldigna 2011 i ja en van sis!

Com alguns ja sabreu i a la resta us informem ara, aquest any el Curso de especialización en historia medieval de la Valldigna ha estat avançat a dates més primaverals, defugint les ardors de l’estiu (d’altres no n’escapem mai...) concretament la passada setmana de sant Vicent o segona setmana de Pasqua, que al País Valencià és festa però a la major part de la resta de l’Estat espanyol no. Així, mentre a uns els cou i trenquen l’ou, altres ens hem hagut de menjar la mona entre frares. Ves per on, però, que ha pagat la pena, i tant. Què us sorprèn, lectors d’harca? En boca de tothom encara resta el bon tast d’aquesta edició. I és que el canvi de dates sembla haver estat tot un encert. Valldigna’11 ha tingut el seu vessant lúdic i festiu, però sense el desfasament d’altres anys, almenys com a tret general; i pel que fa a la feina, hem de dir que s’ha treballat. Un servidor no va poder estar present en l’anterior edició però pel que m’han contat i pel que sabem d’edicions precedents aquesta parcel·la havia estat desacurada. Enguany ens hem trobat amb debats vius i interessants que han dotat de dinamisme les sessions en les que, d’altra banda, s’ha respectat, dins d’uns límits raonables, el timetable. Encara no ho he dit però la present edició tractava sobre Nobleza, caballería y hombres de armas en la sociedad medieval (siglos XIII-XV).

El curs arrancava, com està manat, amb un sopar de benvinguda a l’hotel Bayren de la platja de Gandia. Per a ser justs, hem de dir que el menú fou correcte, sense ampul·lositats, que tampoc estan per a massa festes a casa del Jaume II. La gent sembla una mica cansada pel viatge, car, alguns són arribats de ben lluny, i altres exposaran llurs treballs l’endemà, així que són quatre els gats que van a fer-se una cervesa. En un tres i no res, pleguen veles. Potser arran de l’alba seran diferents les coses, i ho són. El dimarts amaneix lluent i llustrós. Les primeres intervencions es succeeixen fins arribar al primer tema de debat: a la corona d’Aragó i a l’Europa medieval podem parlar d’una noblesa transnacional? Hi ha famílies nobiliàries amb possessions arreu dels territoris de la corona? És clar que sí, però això implica una consciència que faça referència a una identitat política superior? Jo crec que no. Quins vincles hi ha entre els Cardona del Principat i Hug de Cardona, una vegada l’han lliurat al seu avi? Pocs, per no dir caps. Quan la branca catalana dels Marc se’n recordà dels seus parents valencians? A l’hora de replegar l’herència. I crec que casos similars podem trobar entre València i Sardenya. Tot plegat, la noblesa de la corona d’Aragó crec que mai va tenir una consciència que anara més enllà del seu propi territori pairal, que les noves branques arrelaren prompte en els nous territoris de conquesta, tot mantenint uns lligams febles amb les terres d’origen. Podem parlar-ne.

Conten les gents que el dimecres fou també interessant, especialment la nit. En eixir el sol, alguns pujaren directament a l’autobús, altres només es canviaren les sabates. Tots, però, una mica amb ulls mandrosos i budells rebolcats. Siga com siga, el dijous era la última sessió completa i es presentava llarga, més encara quan s’ha de parlar. Conjuntament amb Noelia Rangel i Vicent Royo presentem el treball d’Hug de Cardona. A diferència de la resta, la comunicació no respon a cap treball de tesi doctoral però sembla l’espai més adient per a presentar a la comunitat científica l’àrdua tasca que amb el mestre Garcia-Oliver hem dut endavant, més encara quan un dels documents més interessants té lloc allí mateix 567 anys enrere. Els procuradors d’Hug de Cardona requereixen de l’abat del monestir de santa Maria de Valldigna (que no santa Maria de LA Valldigna) que permeta el desavassallatge de dos moros que te presos a Simat. La gent ens felicita per un treball fet i ben fet.

Per la nit, quedem amb els professors per prendre qualsevol cosa. Ens trobem tots plegats a la terrassa del Bayren. Gaudim de la música que ens ofereix una banda de vells coneguts. Xarrada distesa entre cerveses i whiskys. D’ací la canalla marxa cap a la zona de pubs. És dijous nit i això s’olora en la frescor de la nit, tampoc massa freda per a ser abril. Així les coses, comença la darrera sessió del curs, després d’haver carregat maletes i noves coneixences a l’autobús. Els rostres llueixen ja el tint de l’esgotament en un dia molt clar. Intervencions realment suggestives les d’aquest matí al voltant del concepte de reconquesta (ja en parlarem amb motiu de l’entrevista que poguerem fer al professor Francisco García Fitz). Acabem amb els clàssics diplomes per als xavals i medalletes per als professors. Un brindis i marxem, és l’hora dels comiats. Només resta el monestir, lluminós com sempre, tustat com mai, cada cop més ferit per les urpes de la desídia i la ignorància que tanta ma solta té per aquestes terres.