La fundació de Gandia, 1253: una intrahistòria

Els avatars del temps solen ser poc compassius amb la documentació medieval, més aviat es mostren impassibles amb la nostra “matèria primera”. Guerres, revoltes i revolucions (ací tant se val el cassus belli), fan dels arxius vertaders polvorins. En un instant una petita i minúscula flama muda tota la paperassa en cendres que suren en l’aire. Un fil de fum negre marca el lloc del crim. I el paper no és com la fusta, de la què broten espurnes. Entre el blanc o groc de la cel·lulosa, i el negre de la cendra, només transcorren uns nanosegons. És un treball a destall, violent. El foc incommensurable devora la memòria escrita de les societats pretèrites i presents en un tres i no res. Però, vet ací que, de vegades, la voluntat dels deus, o l’alineació dels astres, com vulgueu, burlen la violència del conqueridor, la ignorància de l’escamot, la covardia del traïdor.

Uns dels darrers capítols més sagnants, convindreu amb mi, va estar la darrera Guerra Civil. Com en altres indrets del país, a Gandia les institucions religioses van estar al punt de mira dels revolucionaris. I amb elles, els seus arxius. Pel que fa als convents i ordes religiosos podem estar un mica tranquils, feliços en la nostra ignorància, donat que poc se sabia del que n’hi havia en les seues prestatgeries. La tragèdia es concentrà a l’arxiu parroquial que, com a combustible per a falles, es va esvair un mal dia. I amb ell se n’anava el que devia constituir un dels fons eclesiàstics més rics i valuosos del país. El drama era encara major si tenim en compte que, sembla ser, a les dependències de l’arxiu s’hi trobaven alguns dels volums més importants de l’arxiu municipal, que, per cert, també va sofrir malmeses.

I això per què, us preguntareu? Doncs perquè el llavors canonge i arxiver de la Seu de Gandia, Andrés Martí, compaginava el seu càrrec eclesiàstic amb el d’arxiver municipal, o almenys tenia accés lliure al que ell anomenava polvillo de antaño. Ja sabeu com són aquestes coses. L’home de Déu, des de l’admiració vers Roc Chabàs, va tindre a bé fer còpia i glossa d’alguns documents i registres de l’esmentat arxiu municipal. Tot un seguit d’apunts i altres materials de treball que el canonge va realitzar just abans de la Guerra Civil. En total es conserven tres quaderns A4 (Llegat Andrés Martí, mns. I, II i III) de 100, 30 i 480 pàgines respectivament.

Entre els documents s’hi trobava una transcripció, realment meritòria, d’un privilegi concedit pel rei Jaume I a la vila de Gandia el 1253. Tot i que abans de la transcripció hi ha una breu introducció, Martí no específica la signatura del document i es limita assegurar que “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. El bo i millor de tot això és que el document al seu temps era ja una còpia de l’original que es va fer el 1362, tot just abans de la guerra de Castella, durant la qual la vila va ser arrasada per les tropes de Pere I el Cruel. Els quaderns d’Andres Martí van romandre inèdits fins que als anys 70 se’n va fer una petita selecció i els van publicar. Curiosament, o no, aquest va romandre inèdit. De la seua existència en va tindre constància l’arxiver municipal, Jesús Alonso. Com? No ho sé, però ací ni deus ni astres sinó treball ben fet. Després de les negatives inicials i de les pertinents peticions oficials, Alonso va aconseguir que el capítol abacial li fera una fotocòpia del document per a l'arxiu municipal i això gràcies a aquella expressió abans esmentada que deia “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. Va ser el mateix Alonso qui em va posar en coneixement de l’existència d’aquest document, allà pel 2008, i em va acompanyar en la primera consulta, perquè volia veure la meua reacció. El document, d’allò més prosaic, és un privilegi d’exempció fiscal força habitual. Prou, però, per donar-ne notícia i situar-lo en el seu context històric.

Tot just en aquells dies es parlava al departament d’Història Medieval de la Universitat de València sobre el col·loqui al voltant de Jaume I (recordeu que estàvem al 2008) que l’IEC i el CEIC Alfons el Vell organitzaven a Gandia. Vaig pensar que seria una bona ocasió per dur a terme la recerca pertinent i fer-ne la presentació en societat. Després de comentar-ho amb Ferran Garcia-Oliver i l’organitzador del congrés, Enric Guinot, que van acceptar la proposta. I llavors vaig començar a treballar, contrarellotge, a fi de tindre l’exposició preparada i redactar almenys les traces principals del què després seria l’escrit. I això passava per consultar el document original, vull dir la còpia manuscrita d’Andrés Martí. No era gens fàcil, però me les vaig apanyar per seure davant dels tres volums que el canonge arxiver va confeccionar setanta anys enrere. Pel camí vaig haver de fer marrada per les fòbies vers la Tramuntana de qui aleshores exercia d’arxiver. En fullejar els escrits de Martí, la primera impressió va ser de respecte. Vaig quedar enlluernat per la qualitat del treball, que la posterior edició havia negligit de forma increïble. Gràcies a aquesta visita, la transcripció amb què anava a treballar estava perfectament contextualitzada des del punt de vista paleogràfic i arxivístic. Així, l’anàlisi historiogràfica seria molt més complexa. El privilegi em donava oportunitat d’analitzar el procés de constitució de Gandia, això que més mercantívolament parlant diríem la “fundació de la vila”. Ací en teniu un resum del treball que, finalment, ha estat publicat enguany.

Bairén des de la marjal dels Borrons, per on va accedir Jaume I

Després de l’ocupació efectiva del castell de Bairén per part de les tropes cristianes el 1239, Jaume I va repartir les primeres terres entre els que l’acompanyaven, amb la finalitat de garantir el control sobre el territori al temps que s’iniciava l’explotació de les parcel·les. Les reduïdes dimensions de la fortificació, així com el seu accés difícil, feien poc adient el castell com a centre colonitzador. Per això, el 1249 el rei decidí fundar en el pla una nova vila: Gandia. De mica en mica anaven arribant els nous colons, per bé que instal·lar-s’hi era només el principi. Davant la procedència diversa, calia crear nous referents materials i espirituals comuns a tots i, potser per això, l’església fou dels primers elements enllestits. Per tal d’organitzar la nova comunitat, un petit cos administratiu amb els jurats i el justícia al capdavant ordenava les relacions entre els seus membres. Sens dubte, una de les preocupacions principals de la seua tasca degué ser la regulació dels intercanvis, ja foren en la seua celebració diària, setmanal (mercat dels dissabtes), o anual (la fira de sant Miquel). Tant en el mercat com en l’administració local l’escriptura tingué una importància cabdal, com testimonia el nombre de notaris documentats a la vila en la segona meitat del segle XIII.

D’altra banda, la fundació de Gandia va comportar la desaparició de diverses alqueries i la redistribució de la població musulmana, la qual experimentà un procés de diferenciació entre uns pocs grans propietaris enfront de la majoria despresa de les seues possessions que minava a poc a poc la seua cohesió interna. Només l’aljama de Beniopa, hereva de la de Bairén, mantingué durant tota la centúria del Tres-cents el seu caràcter autònom, en tant que els seus membres pogueren transmetre els patrimonis i organitzar el treball d’acord amb les pròpies pautes reproductives. Finalment, el 6 de juny de 1323 Jaume II concedia a l’infant Pere, entre d’altres possessions, la vila de Gandia i les alqueries de Benipeixcar, Beniopa i el Real. Aleshores Gandia disposava, a una escala més reduïda, de tots els elements que defineixen un centre urbà de l’Occident medieval, especialment com a nucli d’intercanvis local i comarcal. Aquestes funcions de mercat són el que defineixen les viles valencianes que, com ara Gandia, vertebraven el territori a mig camí entre el camp i la ciutat.

Gravat de Gandia realitzat per E. Bofí c.1500

Una història banalitzada

Ahir fou 9 d’octubre, com sabem, la festa per excel·lència dels valencians. Una data simbòlica en la nostra història, commemorada des de mitjan segle XIV, que avui dia segueix sent punt de referència fonamental en la consciència del nostre poble. Tots, grans i menuts, coneixen el seu significat, perquè les autoritats corresponents s’esforcen any rere any en organitzar la celebració –alguns anys amb més pompositat que altres, tot s’ha de dir– i en transmetre a valencians i forasters la importància que tingué el dia 9 d’octubre i tot el que ocorregué aquell jorn de 1238 en la nostra història. Com ha succeït amb la resta d’actes i fets històrics –feia poc Frederic ens obria els ulls sobre la celebració de la fira de Gandia–, la commemoració s’ha anat adaptant al discurs polític i a les necessitats ideològiques de cada època històrica per justificar el manteniment de l’estructura de la societat que l’ha generat, i així ha estat fins arribar als nostres dies. Les desfilades, els personatges, la vestimenta i molts altres aspectes de la celebració han canviat al llarg dels segles, però no ho ha fet el seu contingut, el seu transfons, la commemoració de la presa de la ciutat de València als musulmans i l’inici de la història del nostre poble.

El penó de la conquesta

Ens agrade la celebració o no, la commemoració del 9 d’octubre ha mantingut i manté una determinada coherència històrica i, com he dit, transmet una sèrie de valors que es renoven any rere any per romandre a la memòria col·lectiva i per mantenir la consciència del poble valencià, encara que no estiguem d’acord en el tipus de memòria i de consciència de la nació valenciana que s’haja transmès o que s’intenta inculcar avui dia. Això és una altra història. El que vull destacar ací i ara és que la festa del 9 d’octubre, com tantes altres que se celebren per tots els pobles del país, manté una sèrie de valors que tenen una significació i una força per ells mateix, malgrat que hagen estat banalitzats en l’actualitat i estiguem a punt de perdre el sentit originari de la festa. És el mateix que succeeix a altres indrets i amb altres fets històrics, que també han estat banalitzats fins el punt d’assolir nivells d’absurditat que han buidat de contingut el que fou el passat d’un poble. La història, com tot avui dia, també es compra i es ven, i això és perillós, molt perillós.

L’estiu passat, a Perpinyà estant, ja me’n vaig adonar, però l’experiència d’enguany a Tolosa de Llenguadoc m’ha acabat d’obrir els ulls. La marca que diferencia el Rosselló de la resta de regions de França és el seu passat català. I els símbols i els signes que omplen carrers i edificis públics així ho testimonien, perquè les senyeres estan per tot arreu. El Rosselló és la regió amb més senyeres per metre quadrat del món! No les he contat, però estic ben segur que a cap altre lloc n’hi ha tantes. Així mateix, els cartells de les carreteres i els rètols dels carrers més importants de les ciutats estan sempre duplicats, en francés i en català. Per últim, tot allò que fa referència a la seua història, al seu passat, tot té relació amb el temps dels catalans i fins i tot es pot intuir un cert menyspreu envers els fets històrics de 1659 ençà. La capital de la regió és la màxima expressió de tot açò. Perpinyà la Catalana en diuen. Aquest és el lema que les autoritats municipals utilitzen per diferenciar-la de la resta de ciutats franceses. I la veritat és que ho aconsegueixen. En un món que camina cap a l’homogeneïtzació com no ho havia fet mai, les ciutats i regions franceses semblen haver adquirit un especial interès per crear marques distintives, diferenciadores, que les singularitzen de la resta. Però, en realitat, només són això, marques, propaganda turística, sovint manipulada i amb poc fonament històric.

El palau dels reis de Mallorca, a Perpinyà

Al Rosselló s’obliden que la regió no va ser únicament catalana, sinó que durant molts segles pertanyé a l’estat de Corona d’Aragó. I ho fou perquè en origen era un feu dels comtes de Barcelona, cert, però després formava part d’un cos polític molt més ample que Catalunya, l’únic referent que els rossellonesos prenen per justificar el seu passat català. També és cert que els rètols i els cartells sovint estan en català, i açò és digne de lloança perquè sovint ni al mateix País Valencià els podem trobar, però allà hi ha un problema més greu, i és que més del 95% de la població és incapaç de llegir-los. No saben català, no l’han aprés a l’escola, i això ha estat així perquè l’estat francés ha exterminat tota dissidència lingüística a la llengua majoritària de la nació, francesa s’entén. Però en l’actualitat hi ha mecanismes per esquivar aquestes imposicions jacobines: els xiquets poden aprendre català a l’escola –hi ha centres que ofereixen aquesta possibilitat–, els adolescents poden fer-ho a liceus i instituts, i la universitat hauria de ser centre d’aprenentatge i d’irradació de la llengua. Però cap de les premisses s’acompleix. Per desgràcia, només uns pocs s’hi interessen i senten de veritat aquest sentiment català –curiosament, es tracta de professors d’universitat i gent molt vinculada a la cultura–, la resta són francesos i es miren això del passat i la llengua catalana amb simpatia, però res més. Aleshores, de què serveix proclamar el passat català de la regió si ningú no se sent català? De què serveix retolar els carrers en català si ningú no el pot llegir?

Una situació semblant es pot trobar una mica més al nord, a Occitània, terra dels càtars per excel·lència, encara que ací el problema assoleix tints més dramàtics, almenys des del meu punt de vista. Alguns exemples ens poden ajudar a il·lustrar la banalització de la història i la seua utilització amb fins turístics i comercials. Si es pren l’autoroute des Deux Mers venint de Perpinyà en direcció a Tolosa, un poc abans d’arribar a Carcassona un rètol crida l’atenció del conductor: Vous étes en pays cathar. A la mateix autopista un cartell anuncia que entres al país càtar! I d’ahí endavant la carretera està plena de rètols que promocionen castells, abadies i tota mena d’edificis històrics càtars. Però, cal fer-se una pregunta abans de seguir. A quin país càtar es refereixen? És que alguna vegada va existir un país càtar? Tornaré a açò més endavant.

La creu càtara, convertida en l'emblema de la ciutat de Toulouse

Superada la sorpresa del viatge i instal·lat allí durant un mesos, només cal recórrer eixe país càtar per adonar-te’n de la realitat. I la realitat és que, a banda de l’agricultura, la gent viu a les antigues terres d’Occitània del turisme i de l’explotació d’aquesta marca de país càtar d’una forma brutal. No tinc res en contra, al contrari. Cada regió ha de saber aprofitar els seus recursos per oferir treball i bon nivell de vida a la gent que l’habita, però si sovint ens queixem de l’explotació que sofreixen els recursos naturals i denunciem els perills d’esgotament i les posteriors repercussions en la natura i en la humanitat, també hauríem de fer-ho amb els símbols i els signes del passat, perquè el futur de la societat també n’eixirà perjudicat, i molt.

Un exemple, Carcassona. Ciutat càtara per antonomàsia, esdevé un centre turístic de primer ordre en qualsevol època de l’any, comparable a qualsevol altre indret del Carib en volum de visitants. Allí tot és càtar: fou allí on els càtars hi estiguerem més temps –cosa falsa– i foren els càtars qui alçaren la bella ciutat que domina el riu Aude, cosa més falsa encara. Per als que no la coneixeu, la ciutat està dividida en dues parts des del segle XIV. La part baixa és una bastida construïda a mitjan del Tres-cents a l’altra part del riu, mentre que la part alta fou la que, de veritat, esdevingué refugi dels càtars i sofrí els atacs dels croats de Simó de Montfort. Però aquest indret, el de la part alta, fou destruït i abandonat amb el pas del temps, fins que al segle XIX l’arquitecte Violet le Duc reconstruí la ciutadella i li donà l’aspecte que podem veure avui dia. Així que sí, la part antiga és preciosa, però molts dels visitants obliden o, més bé, desconeixen, que foren els peons de Violet le Duc els que l’alçaren fa poc més de 100 anys. Només els més curiosos poden adonar-se’n, perquè les referències a aquesta reconstrucció existeixen, però són poc visibles. Interessa més vendre la part medieval –reconstruïda–, la història càtara, i la veritat és que ho aconsegueixen, perquè la ciutadella s’ha convertit en un centre comercial a l’aire lliure, on les cases són les botigues i les places els llocs d’esbarjo dels visitants. No hi ha ni una sola porta d’una casa que no siga l’entrada a una botiga on pots comprar tota mena d’objectes càtars. Vestimenta, espases, collars, braçalets, postals, didals i tota mena de souvenirs duen el distintiu de càtar. Fins i tot les mateixes tendes i els restaurants, els menús, les begudes, els menjars, tot allí és càtar. Per al meu gust, un poc excessiu, quan no deixen de ser objectes de record de la ciutat i menjars tan típics com els que es poden trobar a qualsevol altre lloc de la regió. Hi ha també un bon nombre de llibres de divulgació, per a adults i xiquets, que relaten la història dels càtars, la seua religió, la seua desgràcia, la cruesa dels croats i l’extermini d’un poble bo, innocent i indefens, que mai féu res per patir aquell càstig. Cal ser cautelós en aquest aspecte. No vull dir que no sofriren un extermini cruel i injustificat, que fou ben real, però d’ahí a convertir-los en màrtirs per vendre més llibres... De nou, cal tenir cura amb açò, perquè s’està tergiversant la història.

La ciutat de Carcassona

Amb tot, sempre hi ha gent que se n’adona d’estes coses. Açò mateix que acabo de dir en relació al fet dels càtars li ho vaig escoltar dir al guia del castell de Montsegur, a l’extrem occidental de la vall de la Fenolleda, molt a prop de Foix, un dels últims bastions de la ruta dels castells càtars. L’home no tingué escrúpol i, no sense una certa ironia, digué el mateix que jo he dit ara fa un moment només començar la visita al castell, encara que ell ho féu amb un to més distès perquè sap que no pot perdre els visitants. Però el missatge fou el mateix. Ens digué: “Adoneu-vos-en. Ací tot és càtar, les pedres, els ocells, els arbres, les fonts, els barrets, les samarretes, els guies... Però, qui foren realment els càtars?” Ell féu el silenci, esperant una resposta, i obtingué un conjunt de banalitats que la gent havia après als llibres comprats al mateix castell o als panells explicatius dels monuments. Res de nou al que pots escoltar o veure a qualsevol altre lloc d’Occitània, un país meravellós, amb una gent encantadora i un paisatge preciós, que s’ha convertit en un autèntic parc d’atraccions medieval i càtar per als turistes que arriben de tot arreu. Hi ha la ruta dels castells càtars, de les abadies càtares, dels restaurants càtars, amb uns itineraris ben fixats per al viatjants, que els duen a visitar els indrets més espectaculars i també els que han disposat de finançament per sortir a les guies turístiques i fer-ne publicitat. La resta, tant bells com els anteriors i amb un encant major a causa de l’absència de turistes, no hi surten als mapes, no existeixen. Com sempre, llums i ombres.

El castell de Montsegur

Ara puc respondre a la pregunta que llançava abans. Quin és el país càtar del que parla el rètol de l’autopista? Doncs, és precisament aquest. Un país format de manera artificial al recer d’una realitat històrica, Occitània, que ha estat tergiversada i transformada en un reclam turístic sense precedents, que té en la història el seu principal atractiu. La història està de moda, és cert, però cal anar en compte amb la història que posem de moda i que oferim als nostres visitants, perquè una cosa és voler crear una marca singular amb el passat i altra molt distinta banalitzar-lo com s’està fent al sud de França. Una última expressió ens ajudarà a comprendre-ho. La regió, Occitània, deu el seu nom i la seua coherència històrica i cultural a la llengua occitana, exterminada per l’Estat francés fa segles. I ocorre una cosa semblant amb el català a Perpinyà, encara que la situació de l’occità és molt més tràgica, perquè ja ha desaparegut. En efecte, els carrers tenen una doble retolació, en francés i en occità. Fins i tot les parades del metro de Tolosa són anunciades en ambdues llengües. Però ningú no parla occità, ni saben llegir-lo ni escriure’l, i encara menys entendre’l. Resulta quasi impossible trobar llibres en occità i, malgrat les iniciatives de certs grups lingüístics i culturals que aposten per la recuperació de la llengua, la impressió que fa és que està condemnada a convertir-se en un reclam turístic més, com els castells, les abadies i les ciutats fortificades. Res més.

Dilluns, 10 d’octubre de 2011. Els valencians celebràrem ahir el dia de Sant Dionís i commemoràrem la presa de madinat Balansiya per les tropes de Jaume I. Ara fa 773 anys que començava tot, però sembla que ara eixa història ha acabat. Encara queden molts valencians que regalen una mocadorada a les seues estimades, com s’ha fet durant molt de temps, però els més menuts ja no ho fan ni ho faran, perquè no saben el que significa. Ningú no els ho ha explicat, ni ho farà tampoc. Només coneixen la baixada de la Senyera i la desfilada que organitza l’Ajuntament de la capital, a banda de les poques informacions que els poden donar a l’escola, tot depenent de la consciència del mestre o de professor. Amb tot, tampoc no coneixen el seu significat, la seua importància vertadera com a arrel del nostre poble. Un poble que, al mateix temps, està deixant de banda la seua llengua i l’està relegant a un segon plànol, ajudat també per les iniciatives de les autoritats autonòmiques i estatals. I no saben que l’estan condemnant a l’extinció. Estem perdent les nostres arrels, la nostra història, així que haurem de lluitar perquè això no siga així. Una causa mai està perduda si hi ha un inconscient disposat a lluitar per ella. Ara bé, tingam present l’exemple occità perquè, si ho fem com ells, correm el perill de banalitzar encara més la nostra història i el nostre passat. Espero que tots tinguéreu un bon dia de Sant Dionís.

El deute de l'Any Jaume I (2008), ara i encara

En uns dies els valencians celebrem la nostra diada. Un dia per a la festa, per a la història i per al debat polític a propòsit de la situació que viu el País Valencià. Bé, si he de donar totes les opcions diré que també és un dia per a anar a l’IKEA (pel que he sentit dir la gent prefereix el de Múrcia que no el de Saragossa). La situació econòmica, tècnicament de fallida econòmica, és l’excusa perfecta dels polítics per a fer el que volen i tallar allò que consideren, qualsevol cosa menys els seus salaris. I això es traslladarà també al 9 d'octubre. Uns anys enrere, però, quan les vaques eren ben grosses, es tirava la casa per la finestra.

Ara fa uns dies al periòdic digital valencià l’Informatiu treia a la palestra un tema que entre alguns medievalistes valencians ha estat objecte de debat: la cavalcada del 9 d’Octubre de 2008. També altres periòdics han tractat el tema. D’aquell any Harca va donar puntual informació: vegeu açò, açò altre, i allò. D’entre tots els acte, el de la cavalcada, crec, va destacar sobre la resta per la seua vistositat, la seua presència als carrers, i el seu cost econòmic.

Com recordarà el lector, l’acte –certament enlluernador– va quedar prou deslluït per culpa de la pluja, sempre benvinguda a casa nostra. Tinc present ben bé aquell dia, perquè semblava com si algú haguera portat la pluja a escola: plovia amb coneixement, a poc a poc, prou per a fer saó, que en diria el meu iaio, suficient per a no impedir la desfilada, però sí per a deslluir-la. Així, doncs, sota la fina pluja i un cel blau obscur romanien les gents, immòbils, fixes, com si tot allò els costarà diners de la butxaca. I tant, que els costava. Ara, per fi, en sabem la xifra de tota aquella pompa i fanfàrria: 686.000 euros. Per descomptat, el govern que va finançar la cavalcada –retransmesa en directe per Canal 9– no podia preveure la climatologia que, d’altra banda, aquell dia va satisfer les necessitats d’un camp sempre mancat de recursos hídrics (damunt, a octubre, és quan les taronges tardanes agafen volum). El que sí podia, i devia, fer aquell govern de dubtosa memòria és preveure quin ús i quin profit es trauria de tot allò, una vegada passada l’efemèride. I justament això és el que no va fer. Tres anys després ens preguntem: ¿què ha quedat, on han anat a parar les senyeres, vestits, i tots els materials que es feren servir aquell dia? A un magatzem. En efecte, com afirmen els periodistes de l’Informatiu: «aquest material que, asseguren des de Cultura, es troba “molt ben emmagatzemat i guardat” en dependències de la Conselleria» (les cometes són del periòdic).

Un dels gestors culturals d’aquella cavalcada, i de tot l’Any Jaume I finançat per la Generalitat valenciana, fou Eduard Mira. A l’última edició del Curs d’especialització d’història medieval de Santa Maria de Valldigna el professor Mira hi va participar amb un ponència a propòsit de les recreacions històriques, com a forma de divulgació històrica i com a eixida laboral. Hom coneix quines són les eixides laborals que hi ha a Espanya: per terra, per mar i per aire! Personalment, la seua intervenció em va semblar poca cosa més que una mofa, una burla, davant d'un auditori majoritàriament a l’atur, o en vies d’ingressar en ell. En efecte, em sembla una bestiesa afirmar que reviure la història pot ser una forma de guanyar-se la vida, quan la situació econòmica és la que és (aleshores, Pasqua de 2011), i qui et dóna el consell ha estat triat a dit per un polític –per cert, de dubtosa reputació. Així les coses, enmig d’aquella escena més pròpia d'una novel·la de Sagarra que no d’un ambient científic, fent palesa la meua indignació per la seua xarrada, li vaig demanar per tots els atifells, draps i bandúrries que s’havien lluït en la cavalcada. On era tot allò, què havia quedat de tot? La intervenció va agafar una mica descol·locat el conferenciant, qui no va saber respondre més que amb vaguetats i botiges, tot un espectacle digne de veure. Al remat, va delegar responsabilitats en aquells polítics de torn i en la situació econòmica, com no, tot afirmant que enguany sí que pensava que tindria lloc la cavalcada. No cal que us diga, cars lector@s, que ningú en aquell moment va creure la seues paraules. I ara l’Informatiu ens dóna la raó a tots aquells que no el varem creure. Enguany, el 9 d’octubre no veurem la cavalcada –cosa amb la qual estic personalment d'acord, donades les circumstàncies. Però cal que ens preguntem què fer de tots els materials adquirits per la Generalitat, quina honrosa eixida els donen i, sobretot, cal tindre una mica de previsió, i un poc de trellat, a l'hora d'assessorar els polítics. Més encara quan és evident que el seny no els acompanya, ni tampoc el regalen. I és que encara hi ha coses, poques coses, que els diners no poden comprar.

Jaume I, rei

Ja estem en ple estiu i l'activitat acadèmica està pràcticament parada, excepte en l'àmbit dels congressos i cursos d'estiu. La setmana vinent parlarem al blog del congrés de Leeds d'enguany, en el qual, com ja sabeu, Harca ha organitzat una sessió. Però mentre preparem els darrers posts de juliol, abans de tancar a l'agost per vacances, volem oferir-vos dos llargs documentals perquè aprofiteu el temps de descans (qui tinga vacances). Això és, dos produccions sobre la figura del rei Jaume I, per a recordar que ara a finals d'aquest mes s'acompliran 735 anys de la seua mort, a Alzira el 1276.

El primer, realitzat per la Televisió Valenciana, es va estrenar a Canal 9 el dos de febrer de 2008 per a commemorar el 800 aniversari del naixement del rei, el 1208. Dirigit per Josep Vicent Montesinos, com la majoria dels documentals històrics d'aquesta televisió en els darrers anys, i amb guió de Joan Llobell i Ramón de Soto, aquesta producció ens presenta una visió de la figura del rei al llarg de la seua vida, centrant-se sobretot en la conquesta de València, de la mà d'un presentador i de diversos historiadors i experts, visitant a més els escenaris claus per al monarca. Cal destacar la presència d'Antoni Furió, José Luis Villacañas, Jesús Huget, Enric Guinot, Eduard Mira, i Ruiz Domenec, entre d'altres; i pel que fa als llocs visitats, apareixen Montpeller, Muret, el castell de Montzó, el MNAC de Barcelona, el castell d'Alcanyís, Morella, la torre d'Espioca, la Seu de València, el museu de l'Ajuntament de València, Xàtiva, Biar, l'església de Sant Joan de l'Hospital a València, el Palau de la Generalitat, Alzira, i el monestir de Poblet, tot i que alguns llocs estan desaprofitats.

En general podem veure un documental de qualitat i entretingut des del punt de vista divulgatiu. Però des del punt de vista historiogràfic és un poc fluix de contingut, amb una visió massa mítica del rei, i un tractament molt clàssic dels processos de conquesta feudal d'Alandalús. És l'etern problema de la cessió de la divulgació històrica als periodistes. A més, hi ha algunes errades mínimes, com ara el mapa de la ciutat de València al segle XIII, o el fet de confondre l'illa de Sardenya amb la Cerdanya en el testament de Jaume I. Finalment, per acabar amb les crítiques, cal destacar alguna frase de les entrevistes, com ara que parlant de Jaume I s'afirme que el fet de nàixer de l'encontre “de un matrimonio fracasado marca mucho la vida de las personas. Los niños que nacen de esos fenómenos son muy particulares, están señalados por el destino.” És al que ens porta la “història de les mentalitats”. En qualsevol cas, paga la pena veure'l, així que fruïu-lo:

El segon documental, produït per la Televisió de Catalunya, es va estrenar a TV3 l'onze de setembre del mateix any, per la diada nacional del país veí. En aquest cas, al contrari del que sol ser habitual en els documentals d'història, el conductor no és un periodista ni un historiador, sinó un polític: l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Amb això s'ha volgut donar una visió més política i actual, com es veu especialment al principi i al final, o en l'entrevista a la llavors presidenta del Consell Insular de Mallorca, Francina Armengol. Tot i que no es deixa de banda en cap moment l'anàlisi històrica de la figura del monarca, de la mà d'historiadors de prestigi com Mª Teresa Ferrer, Antoni Riera, Ernest Belenguer, Stefano Cingolani i, sobretot, Antoni Furió, entre d'altres, a més de visitar també llocs emblemàtics de la vida del rei com ara el castell de Montsó, el Consell de Cent de Barcelona, la platja de Cambrils i el castell de Tamarit des d'on va partir l'estol a la conquesta de Mallorca, el Puig, o el monestir de Poblet. De fet, cal destacar que es tracta la figura del rei des d'un punt de vista actual, sense amagar els punts negatius de les conquestes i massacres, i sense enaltir tampoc massa els fets èpics. En definitiva, un documental menys visual, sense tant d'efecte especial com l'altre, però prou bo des del punt de vista historiogràfic, i curiós pel que fa a la visió que li dóna la presència de Maragall. Fruïu-lo igualment:

Terres clàniques

L'any passat es complia el quart centenari de l'expulsió dels moriscos ordenada en 1609, una commemoració que al País Valencià va passar institucionalment amb més pena que glòria, sobretot si la comparem amb les fastuoses celebracions que va gaudir la celebració del naixement de Jaume I, qui precisament veia així complida -amb una mica de retard- una de les darreres voluntats que deixava encarregades a Pere el Gran en el seu testament:

Rogamus dictum infantem Petrum [...] prorsus eiciat sarracenos de regno Valencia, ita quod nullus ipsorum sarracenorum remaneat ibi. (Preguem a l'infant Pere [...] que extirpe absolutament els sarraïns del regne de València, de forma que no hi romanga cap d'aquells sarraïns)

Els andalusins, doncs, les tribus àrabs i sobretot amazics que havien colonitzat la part oriental de la península Ibèrica, resistiren durant vora 350 anys més, però finalment es veieren abocats a l'abandó de les terres que havien ocupat els seus avantpassats durant segles. Les petjades que n'han restat a les actuals terres valencianes són poques, però algunes tan interessants com els despoblats de la vall d'Alcalà, precisament el territori des d'on el cabdill al-Azraq inicià la resistència contra l'ocupació feudal. L'Atzuvieta, la Queirola o els Benialís, la documentació gràfica a la xarxa és nombrosa, animada per les rutes senderistes que conviden a la seua visita. El mateix geògraf José Manuel Almerich en parla al seu blog, de forma complementària a la seua participació en el documental "Terra de moriscos", realitzat per al programa de Radio Televisió Valenciana Medi Ambient i que ací rescatem com a forma d'estimular l'interés per altres jaciments d'origen andalusí que encara resten per estudiar. Aquests d'Alcalà, concretament, van ser analitzats per Josep Torró i Josep Ivars en una sèrie d'articles publicats al llarg dels anys '80 i començaments dels '90. La convocatòria del XII Simposi Internacional de Mudejarisme és potser una bona ocasió perquè els joves investigadors interessats en la matèria proven d'aproximar-s'hi i familiaritzar-se amb les problemàtiques de la qüestió.

Restes de l'Atzuvieta

Reconstrucció de l'Atzuvieta

Poblat de la Cabília

Avanç inicial (i provisional): ready Harca?

Com sabeu, seguidors i seguidores d'Harca, la setmana que ve comença el World Economic History Congress. Bé, en realitat el congrés arranca el mateix diumenge amb la recepció dels materials. Aquest post pretén ser, com indica el seu títol, una aturada per a la reflexió en el camí abans de partir cap a Utrecht, seu de la trobada científica. Cert és que a tots ens ompli de satisfacció participar-hi, de donar a conéixer els nostres treballs. Una satisfacció, però també una responsabilitat. No sols som nosaltres, com a investigadors individuals, el que hi ha sobre la taula; i, fins i tot, no sols és Harca: és una responsabilitat amb l'escola que ens ha fomat i continua fent-ho. Possiblement per a alguns açò és una absurditat, res estrany en aquests despersonalitzats dies que ens ha tocat viure. Però per a Harca no. Per això, ens hem preparat amb força, per a donar a conéixer un bon treball, no un simple miratge sota un títol amb potent càrrega mediàtica.
La veritat és que els primers resultats són altament encoratjadors. Si recordeu, just abans que acabara el curs férem una primera presentació del treball a Càller, en el marc del XII Congrés Anual d'Estudis Mediterrani. Doncs bé, fruit d’aquell encontre les visites a la nostra pagina web arreu del món s’han incrementat sensiblement, però de manera especial als Estats Units. Tampoc ho havíem previst, però ens ha eixit bé la jugada. També és veritat que aquesta difusió que ens oferí el CAEM ha vingut acompanyat per un prolífic estiu en el qual Harca ha produït els seus millors posts. Supose que hom estarà d’acord amb això. De nou, ha estat un canvi gens premeditat. La raó de l’evolució caldria cerca-la en una conjunció de factors com la major disponibilitat de temps per a escriure i per a la reflexió, el contacte amb noves realitats historiogràfiques i, sobretot, que esgotat l’Any Jaume I, el ritme d’actes commemoratius, congressos i exposicions d’aquest hivern ha estat nul en comparació amb l’anterior. I no serà que el 2009 no és una data significativa en la història del nostre país, tant com ho pogués ser el 2008. Altra cosa és que no hi haja diners per a cultura. Però, com deia, a poc a poc s’han fet coses. Vorem que ens depara aquest WEHC, encara que mentiria sinó reconegués que per a Harca el fet d’ésser acceptats ja és un triomf. Tanmateix, no ens aturarem ací. Veig el grup preparat per a afrontar un futur d’esforç i de treball, però de resultats, de bons resultats. Ja estem treballant en pròxims objectius vinculats a aquest projecte de recerca de les perifèries europees.
Malgrat que no hem fet cap crònica sobre el CAEM, no vull deixar en el caixó la foto de sota. Em sembla realment bona. La vaig titular Harc- donat que Royo no va poder participar en aquell congrés. El dilluns hi serem tots. Esperem, en funció dels mitjans tècnics disponibles, mantenir-vos totalment informats no sols de la nostra participació sinó del congrés en general. Farem un bon desplegament de mitjans per a cobrir bé la nostra estada a Utrecht, almenys ho intentarem. Tot plegat, responent a la pregunta del títol, Harca is ready.

Salutacions,

El rei Jaume I, la Universitat i la investigació històrica

Tornem a l'any Jaume I

Passades ja les celebracions del huité centenari del naixement de Jaume I, tan prolixament celebrades a terres valencianes al llarg de 2008, potser paga la pena recuperar algunes reflexions que va realitzar el catedràtic d'història medieval de la Universitat de València Enric Guinot, a mode d'impressió general en finalitzar l'any, a la revista Frontissa, la publicació semestral de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. En primer lloc, i de forma un tant sarcàstica, tot imitant la llengua medieval, Guinot constata la utilitat real d'aquest tipus de commemoracions, ja que comporten una injecció monetària a les sempre malparades iniciatives historiogràfiques i museogràfiques:

És cert que als del gremi, sovint, ens cal aprofitar centenaris i mil·lenaris per rebre una mínima atenció de les Administracions per a què donen suport a congressos o publicacions (de vegades en compte de pagar un castell de focs, la qual cosa, sens dubte, és més popular i profitosa cosa per a dita Administració, tot siga dit).

A continuació l'historiador castellonenc, una vegada comprovades bona part de les aportacions realitzades pels investigadors en la llarga corrua de congressos, seminaris i trobades celebrades, apunta dues reflexions sobre l'estat del medievalisme dels antics territoris de la Corona d'Aragó. D'una banda, critica la simple ordenació cronològica de fets aïllada de tot context o reflexió, observable en la producció d'alguns autors:

La deriva banal de part dels medievalistes emmarcables en una escola positivista i conservadora que ni tan sols es reconeix a si mateixa [...] En els darrers anys, ha tornat a estendre's una historiografia -que no mai havia desaparegut-, dedicada al pur relat dels esdeveniments i de l'acumulació de fets aïllats del seu context, quan no dedica la seua atenció a qüestions merament superficials i anecdòtiques. En part, això és producte de la reculada d'una historiografia compromesa socialment davant la pressió del pensament postmodern el qual, justament, ha negat algunes de les bases fonamentals del mètode històric, però també té a veure amb la falta de rigor en la formació i selecció del professorat universitari, atenent el domini de sectors de catedràtics procedents del franquisme.

Cal dir, en tot cas, que de vegades el positivisme factual és plenament necessari, sobretot en el cas valencià en què la història política medieval sembla haver estat menysvalorada i arraconada pels grans projectes d'investigació. D'una altra banda, Guinot torna a insistir en la denúncia de les posicions historiogràfiques que es recolzen en els conceptes de "reconquesta" i "repoblació" com a termes que simbolitzen un procés de suposada recuperació legítima de les terres perdudes pels cristians a mans dels musulmans. Tot i que com ell mateix explica, actualment sabem que allò va ser un veritable procés de colonització que responia a la dinàmica de l’expansió feudal europea:

Encara avui en dia és considerable el predicament de les idees sobre la “recuperació” d'allò perdut, Espanya en bona part de les universitats de la Meseta, però que no ha d'amagar l'existència de plantejaments semblants (“recuperacionistes”) en l'àmbit català amb un marcat tret d'història en blanc i negre, de bons i dolents, que palesa el tancament mental de certs sectors acadèmics.

En el camp contrari, tanmateix, podem trobar la mateixa acusació de maniqueisme ideològic contra les postures historiogràfiques que defensa el mateix Guinot. Així es pot constatar, per exemple, en aquest fragment de la ressenya publicada per Maria Teresa Ferrer i Mallol a la pàgina 505 de l'Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005) sobre l'obra d'Antoni Virgili Ad detrimendum Yspanie. La conquesta de Turtusha i la formació de la societat feudal (1148-1200):

Hi ha gent que pensa que "fa progressista" denunciar "tòpics historiogràfics" com la reconquesta i el dret dels cristians a la recuperació de l'espai perdut, o la tendència, influïts per les nostres fonts, a comprendre més el punt de vista dels cristians que no pas dels musulmans en la llarga lluita entre tots dos mons. Però cauen en tòpics molt més absurds: com el de demonitzar l'avanç cristià sobre l'Islam a la Península perquè era cosa de "feudals" pèrfids que agredien els pobres sarraïns (andalusins) amb l'únic objecte de portar a terme l'expansió de feudal i d'aconseguir botí i rendes. Sembla una visió molt simplista.

Afortunadament, les diverses concepcions sobre la qüestió es limiten a l'exposició raonada de les postures pròpies i no han impedit el treball conjunt a l'hora d'organitzar molts dels actes científics relatius al centenari jaumí, en els quals la tasca duta a terme per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per la mateixa Ferrer i Mallol ha estat fonamental. Així les coses, en la línia del que diu Enric Guinot en finalitzar les seues reflexions sobre la qüestió, depèn de la voluntat de cada investigador que la seua tasca tinga, a banda d'una utilitat historiogràfica, una finalitat social crítica:

Potser commemorar centenaris de monarques i reis com ara Jaume I tinga un risc considerable de convertir-se en uns “jocs florals”, però al mateix temps està en les nostres mans, les dels historiadors, ajudar a entendre a la societat com es va construir Europa, el que significà un model de societat feudal i, en darrera instància, d'on ve el nostre món actual amb una mirada suficientment crítica. Aquesta hauria de ser la tasca del món universitari.

Ací queda dit també.

Presentacions

Abans que res, disculpeu l'ortografia perque els teclats anglesos no estan preparats per a escriure catala. Dit aixo, entrem en materia.

Com molts de vosaltres sabreu, el Servei de Publicacions de la Universitat de Valencia (PUV) es troba entre les editorials universitaries capdavanteres europees. De fet, i si no estic mal informat, és la segona editorial universitaria de l'ambit peninsular. Doncs be, aquesta possicio en el ranking no es producte de cap casualitat sino, tot el contrari, del treball constant dels membres del Servei. Bona mostra de la tasca que el Servei realitza son la presentacio de dos llibres publicats per PUV aquesta mateixa vesprada i dema.

Dimecres, 17 de juny, el Col·legi Major Rector Peset acull la presentació, a partir de les 19:30 hores, del llibre Jaume I a través de la història. Hi intervindran Teresa Canet, professora d’Història Moderna de la UV; Paulino Iradiel, catedràtic d’Història Medieval de la UV; Ernest Blenguer, autor del llibre, i Antoni Furió, director de PUV. En realitat es una reedicio d'un llibre que, malgrat el temps, encara avui resulta interessant, no perque parle de Jaume I, que tambe, sino perque parla dels valencians i de com aquests hem vists el rei conqueridor. Aquesta publicacio que veie la llum fa uns mesos s'insereix encara dins els actes i les publiacions derivades del centenari del monarca.

{Per cert, kit kat i canvie radicalment de tema, aquest cap de setmana he estat amb uns dels cavallers que participaren en la cavalcada del Magnanim del passat 9 d'octubre. Ja en parlare, pero ho avance}

Tornant al fil incial, l'altra presentacio tindra lloc dijous, 18 de juny, a les 20:00, dins el Forum de Debats, a l'Aula Magna de la Universitat. Es presenta Kitab Tarih Mayurqa, una cronica musulmana que narra la conquesta de Mallorca des de l'optica dels vencuts. El manuscrit va apareixer fa uns anys en una biblioteca perduda del Sahara. [Al remat, el mite de les biblioteques del Magreb sera veritat] El llibre en questio, Kitab Tarih Mayurqa, esta editat conjuntament amb la Universitat de les illes Balears. Intervendran Antoni Furio, Antonio Bernat i Guillem Rossello.

Els que esteu a casa, no deixeu d'anar, especialment a la presentacio del Tarih.

"Kitab Ta’Rih Mayurqa"

Una vegada finalitzat l'Any Jaume I hem pogut comprovar com el discurs historiogràfic que s'ha transmés des de les institucions, a través de les exposicions i demés actes oficials, no ha sofert cap modificació rellevant des d'anteriors commemoracions. Així, tal com va passar en 1876, 1908, 1938 o 1988, tot i que amb un llenguatge més modern i actualitzat, la glorificació de la figura del rei, des del punt de vista guerrer o religiós, ha marcat el discurs. És cert que des de les reunions científiques oficials, i des de les múltiples conferències organitzades al marge de les institucions, molts historiadors han insistit en la necessitat de respectar i tindre en compte la societat andalusina vençuda en la conquesta; tot i que més com una obligada declaració ètica que com una realitat basada en una intenció de realitzar nous estudis històrics sobre aquesta societat. Però des de l'organització institucional no hi ha hagut cap referència als vençuts, els quals sembla que més bé molesten que altra cosa.

Dos pacífics comerciants catalans predicant l'Evangeli als moros de Mallorca (MNAC)

Precisament, relacionat amb els vençuts de les conquestes jaumines, la Universitat de les Illes Balears ha publicat fa poc la traducció al valencià d'una obra fins ara desconeguda: el «Kitab Ta’Rih Mayurqa», ja conegut també com a Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, del valencià Ibn 'Amira al-Mahzumi. L'existència d'aquesta obra es coneixia mitjançant una cita copiada per al-Maqqari en el segle XVII, però no es coneixia el contingut complet fins que en 2001 va ser descoberta una còpia en una biblioteca de Tinduf, a Algèria. Amb només 26 fulls escrits per ambdues cares, i barrejats amb altres documents del mateix Ibn Amira, es va descobrir tota una joia perduda. Es tracta del relat de la conquesta de Mallorca per Jaume I, que segons l'autor escriu a partir del que li van contar els andalusins supervivents, tot i que segons Rosselló Bordoy, un dels responsables de la traducció, pels detalls de la narració es pot pensar que Ibn Amira hi era present a l'illa.



En realitat la nova traducció es va presentar a principis de desembre de 2008, però no va ser fins que la Vanguardia va publicar un menut reportatge (ací i ací) que la notícia ha tingut un cert recorregut per la xarxa, tot i que el Mercantil Valenciano ja hi va fer referència en l'especial del 9 d'Octubre. Així, fins que la nova publicació arribe a les nostres mans el que s'hi diu en aquest diari és l'única font que tenim, i no deixen d'haver-hi coses curioses. El «Kitab Ta’Rih Mayurqa» ha estat presentat pels responsables de la traducció com el contrapunt andalusí al Llibre dels Fets.

D'altra banda, pel que han explicat els traductors, quasi tot el relat quadra amb el que Jaume I conta a la seua Crònica, que era fins ara la principal font per a conéixer el procés, a banda de la documentació generada per la conquesta i colonització de l'illa. A més, Ibn Amira fa responsable directe de la victòria cristiana el valí almohade Abu Yahya, perquè es va dedicar a conspirar contra els habitants de l'illa abans de l'arribada de Jaume I, i després no va saber gestionar la guerra contra els invasors. En aquest sentit, com si d'una novel·la es tractara, fins i tot pareix que hi ha un heroi del relat, Ibn Sayri, que primer va encapçalar la rebel·lió dels andalusins indígenes contra els almohades que acabaven d'arribar a l'illa, després va dirigir els camperols en una de les escaramusses contra les hosts feudals, i finalment es va retirar a les muntanyes, on encara va resistir un any mantenint el contacte amb Menorca.

Xàtiva i Jaume I

Xàtiva vista per Anton van der Wyngaerde, 1563 (imatge estreta de la Viquipèdia)

Quan es parla de la història de Xàtiva a molta gent li ve de seguida a la ment la crema de la ciutat per les tropes d'Asfeld després de la batalla d'Almansa, i el retrat de Felip V penjant cap per avall al museu de l'Almodí. Però Xàtiva té una història molt llarga des d'època ibèrica, i pel que fa a l'edat mitjana aquesta madina va tindre una gran importància durant el període andalusí en l'organització urbana del Xarq. A més, cal destacar el paper de la ciutat en el procés de conquesta feudal dins de les lluites amb Castella pels territoris del sud valencià, i com a base d'operacions en les guerres contra al-Azraq, així com en l'organització administrativa posterior del nou regne de València. És per això que ara, a poques setmanes ja de la fi de l'Any Jaume I, s'acaba de presentar un dels darrers llibres escrits al caliu d'aquesta commemoració, amb la finalitat de donar a conéixer al gran públic la història de la ciutat durant el regnat del Conqueridor. Es tracta de «Xàtiva en temps de Jaume I», una obra escrita per Frederic Aparisi, Noelia Rangel i Vicent Royo, que ha estat publicada per l'editorial Ulleye, dins de la seua col·lecció d'història local «Una ullada a la història».

El text ha estat dividit en tres parts clarament diferenciades, d'acord amb els tres grans temes que es volien tractar: Xàtiva durant el període andalusí (els antecedents), la conquesta de Jaume I i la consegüent colonització, i l'organització municipal de la vila després de la conquesta. Tal com destaca Antoni Furió al pròleg de l'obra, no es tracta en realitat d'una nova investigació. Els autors, però, han sabut recollir i sintetitzar perfectament la bibliografia existent sobre Xàtiva en un treball de reflexió històrica d'acord a les més recents línies d'investigació. Així, per exemple, per a l'etapa andalusina és encara cabdal el llibre de M. de Epalza i M.J. Rubiera «Xàtiva musulmana» (1987), però ací no s'han limitat a recollir al peu de la lletra les interpretacions d'aquests dos autors, sinó que les dades aportades han estat emprades i reinterpretades d'acord amb les teories més àmpliament acceptades actualment pels medievalistes sobre la funció dels castells andalusins o sobre l'organització social de les ciutats, les alqueries i els rafals. La segona part integra perfectament, d'una forma quasi novel·lada, els fets de la conquesta i la colonització de Xàtiva en una explicació més ampla sobre el procés d'expansió feudal. Així, els tradicionals “repobladors” passen ara a ser colons amb la finalitat d'explotar el territori desposseït als seus anteriors propietaris, amb la implantació d'un nou ordre agrari típicament feudal. Finalment, l'organització municipal de la nova vila cristiana, la de la moreria i la del call formen la tercera part del llibre, en la qual les institucions, els tributs reials i municipals o la complexa coexistència interreligiosa formen el conjunt d'un bon relat.

Per tot plegat, en conseqüència, el lector té ara al seu abast una obra completament rigorosa des del punt de vista científic, però amb un llenguatge clar i entenedor per al públic no especialitzat. D'aquesta manera, els autors acompleixen la funció social més important de tot historiador: la divulgació; i així, a partir d'ara, els xativins i qualsevol persona interessada poden conéíxer aquest període tan convuls, però apassionant, que és, al cap i a la fi, el nostre origen com a poble.

La presentació del llibre, divendres 23 de gener a la Casa de la Cultura de Xàtiva, va estar a càrrec de l'editor, Antoni López, i de l'historiador Ferran Garcia-Oliver. Aquest darrer, mestre dels autors en el Departament d'Històra Medieval de la Universitat de València, i a qui està dedicat el llibre, va lloar l'obra i aquesta nova fornada de medievalistes valencians. A més, va voler destacar que l'Any Jaume I ha estat profitós pel que fa a les publicacions, i en conseqüència l'herència que aquesta commemoració deixa per al futur.

D'esquerra a dreta Frederic Aparisi, Vicent Royo, Ferran Garcia-Oliver, Noelia Rangel i Antoni López

El Llibre de la Cort del Justícia de València

Quan els membres d'Harca vam decidir crear un blog, no era la nostra intenció fer de cronistes dels actes relacionats amb la història medieval als quals assistim. I no és que siguem massa aficionats a la cultura del canapé, però la presentació dimarts a l'Aula Magna de la Universitat dels tres volums que recullen la transcripció dels llibres de la Cort del justícia de València conservats del segle XIII valia la pena, pel que suposa aquesta font. Ja feia molt de temps que aquesta documentació havia d'haver estat editada, perquè el seu estat de conservació és deficient i la importància de la informació que aporten cabdal per als historiadors que treballen el segle XIII al País Valencià. La justícia i les institucions en sí poden ser analitzades amb aquesta font, però també el paisatge, l'alimentació, la vida quotidiana, i naturalment història de la llengua, topònims i antropònims, insults... per a qualsevol cosa el llibre del justícia pot ser una font adequada i aporta informació.

Ara per fi, la col·laboració de la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés transcriure'l i publicar-lo, de la mà d'un grup d'historiadors i filòlegs dirigits pel catedràtic d'història medieval Enric Guinot. De la mateixa manera que es va fer a la taula en la presentació de l'obra, crec que és just esmentar expressament els transcriptors M. Àngels Diéguez, Carmel Ferragud, Rosa M. Gregori, Juan V. Garcia Marsilla, Ramon J. Pujades i Aureli Silvestre per la gran faena que han fet, com també recordar la tasca realitzada pel personal del servei de publicacions de la UV. A l'acte, el qual va servir també per a presentar altres publicacions de l'Acadèmia relacionades amb l'Any Jaume I, van participar la presidenta de l'AVL Ascensió Figueres, l'acadèmic Albert Hauf, i el mateix Guinot, qui va fer una repassada al que significa aquesta publicació, va explicar el context en el qual va sorgir la institució del justícia, i finalment va comentar alguns detalls de la documentació, com ara les llengües emprades al text.

Albert Hauf escolta atentament les paraules de la presidenta de l'AVLmentre Enric Guinot s'amaga un as a la mànega esperant el seu moment

D'altra banda, l'acte de presentació també va servir per a fer pública la pròxima aparició de la resta de volums que recolliran tota la documentació valenciana del segle XIII, fruit de la mateixa col·laboració institucional, entre la qual s'inclouen els altres llibres del justícia coetanis que s'han conservat junt als de la ciutat de València: els de les viles d'Alcoi i Cocentaina. Així, tota aquesta documentació s'afegirà a la ja magnífica col·lecció de fonts històriques valencianes de Publicacions de la Universitat de València, i quedarà al servei de qualsevol investigador. Tots els que alguna vegada hem fet recerca sabem quant de temps estalvien les fonts publicades i els catàlegs de regestos, i si ens centrem en el mateix segle XIII, no cal dir el paper que han fet fins ara el recull de documentació d'A. Huici sobre Jaume I, les transcripcions de cancelleria del Diplomatarium de R. Burns, o la col·lecció de cartes pobles d'E. Guinot. És més, l'estat de conservació de la major part d'aquesta documentació del Dos-cents fa encara més alentidora la seua transcripció i publicació, que la salva per al futur de qualsevol accident que ens poguera fer perdre-la. I ja hem perdut prou documentació al llarg de la història com per a perdre'n més.

Octubre, el cim de l'Any Jaume I

El 2 de febrer, el dia del 800 aniversari de Jaume I, havia d'haver estat la jornada gran d'aquesta commemoració. Però els actes programats al voltant d'aquell dia van demostrar la improvisació derivada d'una decisió presa amb retard. Era normal, doncs, tractant-se de valencians, que el gruix dels actes acabaren centrant-se en el present mes, al voltant del 9 d'Octubre. No és hora encara de fer balanç de l'Any Jaume I, però ja es poden fer alguns comentaris del que ha passat al darrer mes, encara que siga d'una manera superficial, com correspon a aquest format.

Primer va estar la cavalcada històrica del 9 d'Octubre, que segons ha proclamat la premsa, representava la que Alfons el Magnànim va celebrar en 1428 en una clara operació propagandística. Igual que la recreació. La pluja va desmeréixer un vestuari prou aconseguit, que denotava el treball de documentació que hi ha darrere, tot i les necessàries concessions en matèria simbòlica: barreja d'heràldica urbana (València, Barcelona) amb heràldica dinàstica (Sicília) o territorial actual (Aragó). Això, amén de la senyera de la ciutat, que independentment de la presència de la corona de tela sobre fons blau (que a hores d'ara no està clar si en portava al segle XV, però que inevitablement n'havia de portar ací per raons polítiques) tenia forma d'estendard. En realitat no es tracta de criticar per criticar, i en general, per al que era, es pot dir que històricament va estar prou aconseguida. Esperem que el clima permeta a la cavalcada lluir amb major esplendor en anys futurs, i que es pronuncie el Sermó de la Conquesta, si la intenció dels organitzadors que a partir d'ara es faça tots els anys s'acompleix. Bé siga al febrer al voltant de la data de naixement del rei, com es pretén, o a l'octubre com enguany. Potser podria fer-se també a l'abril, per Sant Jordi, recuperant la processó que a l'edat mitjana tenia lloc en aquest dia, en paral·lel a la de Sant Donís.

A banda de les exposicions itinerants que des de febrer van recorrent tot el país, en aquest mes el president de la Generalitat va inaugurar dues exposicions a la ciutat de València al voltant de la figura de Jaume I, tot i que en realitat el rei només és una excusa al llarg del fil conductor de les exposicions. Harca va estar allí. Crec que no és funció de ningú jutjar la finalitat d'una exposició, ni les intencions dels comissaris, però no per això s'han d'evitar els comentaris crítics. L'exposició sobre el rei guerrer conté algunes peces interessants, que d'altra manera no són fàcils d'apreciar, com ara l'espasa de Sant Martí, el casc amb cimera del segle XIII, algunes ballestes, i diverses peces més procedents de museus europeus, tot i que abunda l'armament d'uns segles posteriors al dos-cents. Tot i això, la funció divulgativa, l'explicació que els comissaris han volgut donar de la societat medieval amb l'exposició, està completament buida de contingut, cosa que tampoc no sorprén massa. Així, més enllà de la mostra per se de les peces, potser es troben a faltar explicacions sobre la utilitat de cada arma, de la mateixa manera que hi manquen recordatoris de la finalitat última d'aquests utensilis. Una utilitat que no deixa de ser la mort, o la imposició per la força dels uns sobre els altres. Al cap i a la fi, la societat feudal en tota la seua essència, molt més complicada que la imatge idealitzada del rei “guerrer” i la cavalleria que es desprén d'aquesta exposició.

Ben al contrari, l'exposició sobre el rei legislador conté tots els elements que fan destacar una exposició des del punt de vista divulgatiu actual. En primer lloc, diversos llibres i documents que, de la mateixa manera que en l'altre cas, no són fàcils de veure per al gran públic si no és en ocasions com aquesta; i així per exemple, trobem documents originals signats per Jaume I. La de rei legislador és una faceta sobre la qual s'ha incidit molt en aquesta commemoració, com ja va deixar clar el congrés d'abril a Barcelona. Però l'exposició no es deté en l'època del rei, ja que altra cosa seria inútil. Per això aborda l'evolució de les institucions creades per ell als Furs, cosa que permet al públic veure documents tan importants com ara el llibre del Cerimonial de la ciutat de València. També conté, a més, un quants vídeos explicatius, en els quals apareixen diversos professors universitaris, ja que els audiovisuals són clau en una exposició d'història actual. A més, hi ha una mirada a la historiografia dels darrers anys, representada per totes les obres escrites al voltant de Jaume I i la colonització del regne de València en les darreres dècades. I per acabar, una explicació de com s'ha celebrat històricament la processó cívica del 9 d'Octubre a la ciutat de València.

De la mateixa manera, continuant amb els actes, fa uns dies van tindre lloc els encontres acadèmics de l'Any Jaume I, que s'han realitzat a les ciutats de Castelló, Alacant i València. Sembla prou clar que no hi havia cap necessitat científica de fer-ho, però també és cert que la data ho requeria. Les coses funcionen així. De tota manera, es podrien criticar algunes coses, a favor i en contra, com ara la manera en què s'han enfocat els encontres (els "gustos" del rei?), però no parlarem ara molt d'això. Hi ha rumors malintencionats que diuen que Harca està a tot arreu, però clarament són infundats, ja que ací no hi vam estar. I no som els únics, perquè haver-ne, n'hi havia poca gent. Malgrat tot, les nostres influències ens permeten oferir algunes imatges:

Inauguració a Castelló

Castelló 2

Alacant
Cloenda a València

Ja per acabar, deixant de banda l'oficialitat, cal referir-se als Premis Octubre, que com cada any dedicaven una part dels cursos a la commemoració de torn, i naturalment enguany tocava Jaume I. Reciclatge, al cap i a la fi, com arreu. Això per no parlar de les múltiples conferències que s'han donat de nord a sud del país, amb tota la varietat d'experts que es pot trobar. I no podíem deixar de parlar de l'Any Jaume I sense fer referència a un dels actes esperpèntics als quals ens té acostumada la nostra societat. I és que amb tant de rei cristià i tanta colonització catalanoaragonesa, hi ha qui ha decidit, com en els vells temps, que els nostres orígens estaven més enrere que Jaume I, i que calia fer un homenatge al "rei" Mubarak, el “fundador” de la taifa de Balansiya. Però d'això ja en parlarem a un altre post.

Jaume I, a la recerca del rostre i les gestes del rei

Sota aquest títol, Josep Gisbert ens proposa un viatge cap al nord per tal de cercar l'art del temps de Jaume I. L'acte que avui ressenyem tingué lloc el passat divendres 3 d'octubre, dia de Francesc de Borja, duc de Gandia, a la casa de cultura de la Font d'En Carròs. En gairebé una hora, l'arqueòleg de Dénia ens presenta un seguit d'imatges del segle XIII produïdes en els territoris peninsulars de la Corona d'Aragó.

Gisbert va escorcollar monestirs, esglésies i casals, observant amb atenció capitells, pintures murals i escultures que li proporcionaren una iconografia més fidedigna del temps de Jaume I. En efecte, el conferenciant assenyalà la forta contrapossició existent entre la cura dels estudiosos del monarca i la mancança de zel en les il·lustracions i les iconogràfies que a ell fan referència. Una mancança que té en el cas del cartell anunciador del 800 aniversari de la Generalitat Valenciana el seu exemple més cridaner, quin sentit té el nom de Jaume I al costat d'una armadura del segle XV? Així no es poden fer les coses. Afortunadament, però, el treball de Gisbert ens apropa una mica més i millor a la imatge del nostre monarca.

De la mateixa manera que les exposicions roden per diferents seus, ara també les conferències. Aquesta conferència que tingué lloc a la Font d'En Carròs, també es realitzarà a:
* Real de Gandia, dimecres 8 a les 20h. , al Llar parroquial.
* Palma de Gandia, divendres 10, a les 21.30h., a la Casa de Cultura.

El record del rei

El medievalisme valencià aguaita a la premsa en una altra ocasió, aquesta vegada mitjançant un article d’opinió de Mateu Rodrigo, professor d’història medieval de la Universitat de València, en el Mercantil Valenciano. Rodrigo reclama el retorn del “trofeu” de Jaume I des de l’Ajuntament de València al seu lloc original en la Catedral, d’on va deixar d’estar en 1936. L’article va, a més, precedit per una notícia explicativa de la redacció del diari.


El trofeu del Rei de la Catedral, ¿ha de tornar al seu lloc?

MATEU RODRIGO LIZONDO
Enguany, com és ben sabut, celebrem el vuité centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor, que vingué al món a la ciutat de Montpeller, senyoriu de sa mare, la reina Maria, el 2 de febrer de 1208.
És aquesta una efemèride de la major importància per als valencians, no debades "el sant rei en Jaume", com ja es diu al segle XIV, ha estat el fundador del nostre poble, com a creador que fou del regne de València -que és, diguem-ho de passada, l'únic nom d'autenticitat provada del nostre país-, amb la conquesta catalanoaragonesa i repoblament del territori, coronada amb la caiguda de la capital l'any 1238. Amb tal motiu s'han organitzat commemoracions, s'han obert exposicions documentals i hi ha prevists altres actes. L'homenatge a la tomba del monarca (mort a la ciutat de València el 1276), que descansa segons la seua voluntat al monestir de Santa Maria de Poblet, ha deixat un mal sabor, per l'absència del president de la Generalitat Valenciana; la relació amb els dirigents de Catalunya, d'Aragó i de les Illes Balears, pobles germans dels valencians en història, llengua i cultura, no funciona, contràriament a la que es practica amb altres territoris. Convé recordar que el sepulcre d'alabastre del rei, restaurat fa seixanta anys per l'escultor Frederic Marès, va comptar amb l'aportació econòmica de l'Ajuntament i la Diputació de València: potser eren uns altres temps.
El monestir de Santa Maria del Puig, creiem, no és objecte de l'atenció merescuda. És fundació del mateix Jaume I, i centre de devoció principal a l'època foral, molt estimat dels nostres reis medievals, que hi solien fer estada en els seus viatges; la seua titular, la Mare de Déu del Puig, és considerada la històrica patrona del regne de València. Les actuacions artístiques en la casa no han estat prou ben protegides, segons es pot veure en alguna reforma dels darrers anys. Contrasta severament això amb l'status privilegiat que es dóna per part de les institucions oficials a l'antic monestir de Santa Maria de Valldigna (i no de "la" Valldigna, com diuen molts, que no és el seu nom històric), qualificat per llei orgànica de "centre espiritual" del país, sense que ningú no haja justificat un rang tan elevat, que situa aquesta abadia cistercenca fundada per Jaume II per damunt d'altres grans monestirs i santuaris del País Valencià, no sabem bé per què.
La catedral de València posseeix des de l'Edat Mitjana un record molt preat del rei Conqueridor, un escut que conté alguns objectes pertanyents a l'arnés de guerra del monarca: un esperó de bronze (robat l'any 1898, i del qual no s'ha tornat a saber res: degué acabar avariciosament en una col·lecció particular) i tres peces de ferro, formant un fre complet, del seu cavall; una d'aquestes porta dos blasons reials, amb restes de daurat. L'escut, de fusta, és un pavés medieval d'ogiva, amb les armes de la casa reial d'Aragó i Catalunya: quatre pals de gules en camper d'or; s'ha discutit si és pròpiament un arma defensiva, i és possible que fóra fet a propòsit per a ostentar les relíquies històriques mencionades, però no és menys respectable per això. Pel que fa a les altres peces, ningú no ha posat mai en qüestió la El trofeu de Jaume I va estar exposat sempre a la capella major de la Seu, penjat d'una pilastra a la part de l'Evangeli (esquerra). Abans del segle XV era a la capella de Sant Dionís de la mateixa catedral, patronat dels cavallers Pertusa, que posseïen la panòplia per donació feta, segons tradició no documentada d'aquest llinatge, pel sobirà aragonés a un avantpassat seu. Fou l'11 de juliol de l'any 1416 quan, segons dóna fe l'acta notarial registrada a l'Arxiu Capitular (publicada per Roc Chabàs), a sol·licitud del bisbe Hug de Llupià, Guillem Ramon de Pertusa en féu donació a la Seu, en obsequi de la Mare de Déu, per tal que fos posat a la capella major. El document explica la patriòtica intenció del bisbe: "volent a perpetuar la gloriosa memòria del senyor rei ha volgut haver les dites coses e posar aquelles en aquest lloc"; així mateix, la condició posada pel donant: mantenir perpètuament el trofeu exposat a la capella major, sense poder ser transferit a altri, en el qual cas la propietat retornaria a la família.
Hui, la pilastra és buida. A l'època de la guerra civil del 1936, l'Ajuntament de la ciutat va salvar, en un gest molt lloable, totes les peces de valor de la catedral que pogué recollir, les quals foren acuradament conservades durant el conflicte a l'Arxiu Municipal. El 1939, tot fou tornat al seu origen, llevat del trofeu reial; les armes del Conqueridor restaren, consta que a instàncies de la Corporació, en condició de dipòsit del Capítol metropolità -extrem declarat per fonts municipals--, al mateix arxiu-museu, i hi continuen fins al present. Hi ha una excel·lent fotografia, datada vers el 1900, de l'historiador Josep Martínez Aloy (publicada fa poc per Miguel Á. Català Gorgues i Susana Vega: València, Ajuntament, 2007), on es veu la situació de l'escut al presbiteri de la Seu, acompanyat d'una cartel·la amb el blasó de Pertusa i una inscripció commemorativa, que no sabem si s'ha perdut.
Diguem-ho clarament. L'Ajuntament de València degué haver respectat generosament la integritat del patrimoni de la catedral, que també és el major monument de la ciutat, però el Capítol catedral de 1939 havia d'haver mostrat més interés per la recuperació d'una relíquia històrica valenciana tan insigne. També, és cert, per preservar altres notables parts del patrimoni de l'església metropolitana, perquè poc després eren desmuntats el majestuós cor renaixentista i els orgues major i menor, del segle XVI, que podien haver estat rehabilitats, com es féu generalment; l'orgue major encara espera el seu torn, després d'un frustrat projecte de reconstrucció, fa pocs anys, per iniciativa de la Conselleria de Cultura.
Després de prop de setanta anys, ¿no serà moment ja de tornar el trofeu reial al lloc al qual va ser destinat? Això vol dir complir la voluntat d'anteriors generacions que mantingueren el pacte de donació dels Pertusa al bisbe i capítol de València, en homenatge a la memòria del rei Jaume I, que, cal recordar-ho, tingué la seua primera sepultura en aquesta capella de Santa Maria de la Seu, i al qual la mateixa diòcesi deu la restauració del bisbat. Significa també restituir una peça de museu a la funció de símbol viu del passat, que no degué haver perdut. El marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna, escrivia el 1876, interpretant justament els sentiments dels qui conservaven la relíquia en lloc tan eminent: "la vista de este trofeo en uno de los pilares de la capilla mayor de la Catedral es un emblemático recuerdo histórico colocado allí con gran oportunidad, cual cumple a la santidad del sitio y a la gratitud hacia el invicto rey..."
El Capítol de la catedral té ara ocasió de rectificar en opinió nostra, si ho entén així, d'acord amb l'Ajuntament, la decisió dels seus predecessors de 1939, en l'any dedicat al monarca més respectat de la dinastia catalanoaragonesa, el fundador del regne: és facultat seua. Mostrarà d'aquesta manera la seua estimació per la història dels valencians i per les tradicions pròpies de la mateixa Seu valentina.