"El desenvolupament del capitalisme té lloc al món rural". Entrevista a Bas van Bavel

Durant la darrera trobada de joves investigadors que tingué lloc a la ciutat d’Anvers, vam aprofitar per a entrevistar el professor Bas van Bavel, de la universitat d’Utrecht.

Van Bavel pertany a un grup d’historiadors, juntament amb Erik Thoen, Tim Soens, Eric Vanhaute i altres, que han atret sobre si l’atenció dels investigadors internacionals gràcies a la seu metodologia, als nous plantejaments i la reformulació de vells problemes. Per dir-ho amb altres paraules, si als 70 i 80 miràvem cap a França i Itàlia, dels 90 ençà mirem cap a l’Europa atlàntica i, en els darrers deu anys, especialment cap als Països Baixos. No es tracta tant d’una renovació historiogràfica de portes endins, sinó més aviat de la internacionalització d’una recerca. La clau de volta d’aquest èxit, doncs, passa, abans que res, per oferir un producte de qualitat que ha sabut connectar amb les línies historiogràfiques prèvies. De fet, el propi Bas van Bavel en parla d’això a l’entrevista. Qui anava a dir fa vint anys que hi tornaríem de nou sobre la transició al capitalisme?

Com deia abans, però, som al davant d’un equip que treballa amb un projecte historiogràfic comú, per damunt de les fronteres i de les limitacions administratives, fent dels Països Baixos una realitat si més no historiogràfica. Prengueu la pròpia presència de van Bavel a la trobada com un bon exemple. Per descomptat, aquesta internacionalització passa per adoptar la llengua dominant del nostre temps, per bé que les circumstàncies pròpies els permeten tindre coneixements d’alemany i francès. Això no suposa, ni de lluny, la renuncia o la marginació de la llengua pròpia com a vehicle de comunicació científica. Es tracta d’establir contextos, nivells de difusió. Tot plegat explica per què una universitat relativament petita com la d’Utrecht, amb menys estudiants que la Universitat de València, fou elegida com a seu del Congrés Internacional d’Història Econòmica

Pense que a casa nostra deuríem aprendre moltes coses d’aquesta gent, però això són figues d’un altre paner. Deixem-ho, llavors, per a un altre moment, un altre post potser. No vull concloure sense agrair de nou l’amabilitat del professor van Bavel per sotmetre’s a les nostres preguntes aquell dia de bon de matí, encara amb el café acabat de beure. Per a nosaltres l’entrevista resultà força enriquidora. Esperem que a vosaltres també us vinga de gust.

Postdoc 2012 (JdC, RyC, ICREA)

Aquest no era el post que tenia preparat per a hui, però les circumstàncies manen. Cada cert temps sembla que la Setmana Santa serveix d’excusa als polítics per a fer de les seues, des d’aquell Dissabte Sant Roig d’Adolf Suárez. Aquesta vegada ha estat el Dimarts Sant el dia escollit per a fer pública una convocatòria, la de les ajudes postdoctorals. Als valencians, la notícia es ha pillat en dies laborables, però a la gent de la resta de l’Estat, que des del divendres passat està de vacances, igual sí. Tot i que, la veritat, tal i com estan les coses, em costa d’acceptar que algú que sol·licitarà una postdoc estiga a Sierra Nevada o a la Concha de vacances. Certament, des del divendres passat, quan es feren públics els pressupostos, i ja abans, els investigadors més joves –bo, amb més de trenta anys- les veien vindre. Alguns pronosticaven, fins i tot, la desaparició dels programes de continuació de la recerca (JdC, RyC, ICREA). Des dels usuaris d’harca a facebook i twitter hem estat rellançant notícies al respecte a fi de donar la màxima difusió possible.

Les dades són contundents, esfereïdores. Segons sembla, el programa de formació postdoctoral consta, únicament, de 150 beques per als investigadors. Això vol dir que, respecte a l’any passat, s’han eliminat 100 beques, 100 vides truncades, 100 somnis esvaïts. I una tragèdia si ho comparem amb 2010, quan la convocatòria comptava amb 350 beques. En dos anys s’han liquidat el 57% de les beques entre els dos partits majoritaris, com va apuntar Vicent Baydal al seu perfil de facebook. L’excusa, per tots coneguda, la crisi. Llavors, la solució de la classe política davant la situació de canvi i reestructuració del mercat és repetir aquelles fórmules i patrons que, justament, són els que ens han portat a la situació actual. No podreu dir que l’Estat no intervé en l’economia, i tant que ho fa. No direu que s’empenta la ciència, i tant, però cap al fons. La intervenció en els mercats de l’Estat espanyol poc té a veure amb el keynesianisme, és només per a assegurar la supervivència de certs elements del sistema. 2000 milions menys per a investigació. L’educació cau un 21,9% davant del 2% de la Casa reial. I què us diré de la amnistia fiscal?

Aquest és el model que es vol fonamentar en aquest Estat. Si Alemanya és sinònim d’eficiència, de compromís i d’èxit, Espanya és dels toros y las verbenas, de la borratxera gratuïta i de la corrupció, també gratuïta; no per als ciutadans, sinó per als corruptes. Res de tot això importa, perquè Espanya també és sinònim d’èxit esportiu: panem et circenses.

III Seminari de Joves Medievalistes (Part II)

La segona sessió de treball s’iniciava el divendres a les 10 amb una puntualitat britànica. La primera en saltar a la palestra fou Eline van Onacker, procedent de la Universiteit Antwerpen, amb una intervenció titulada «Rural elites in a changing world. The Campine area (Souhtern Nehterlands) in the 15th and 16th centuries». De nou, l’àrea d’estudi era la zona de la Campine, prop d’Anvers. Onacker destacà el paper i la importància de les famílies dirigents locals a l’hora d’integrar la regió en els circuits de comerç internacionals. Com en el cas valencià, sens dubte la presència de comerciants i mercaders forans –anglesos a Flandes, italians a València– facilità aquesta integració, però foren els elements autòctons els que feren possible aquesta inserció. De no ser així, ambdues perifèries s’haurien convertit en simples colònies com ho eren Wana al mar Negre en mà dels venecians o Amèrica en mans castellanes.

En el cas particular de Flandes fou el seu grau d’urbanització, el desenvolupament de la ramaderia (i de la comercialització de la llana) i la fixació d’un sistema de fires i mercats (altra vegada, el mercat) qui possibilità i accelerà la integració. Unes similituds que arriben també a la possessió de la terra, ja que gairebé un 75 % del camperolat posseeix unes explotacions d’entre una i cinc hectàrees. Sens dubte, donada la exigüitat de les explotacions i els problemes de productivitat del sòl, la família mitjana pagesa es veié obligada a buscar nous ingressos bàsicament a través del putting out system i com a jornalers de les famílies benestants. Són aquestes elits les que concentren les explotacions més grans i, a més, són encara capaces d’arrendar entre 25 i 30 ha, si no més, dividides en diverses parcel·les disseminades per la zona. Tot plegat, en funció del cicle vital, fàcilment superen les 70 ha. Aquestes famílies posseeixen, a més a més, grans ramats, cas per exemple d’un large tenant farmer de Kalmthout que posseïa 850 ovelles i 250 corders. L’estudi d’Onacker no s’atura amb la perspectiva merament econòmica d’aquestes elits rurals, sinó que analitza també la seua vessant institucional. L’exercici de càrrecs públics, la participació en les formes d’organització d’una societat civil que està prenent cos (gremis i confraries), la violència exercida dins el mateix grup i contra altres, la caritat i las participació en les festes de la comunitat. Resulta curiós, o no, com són els joves d’aquestes famílies benestants les que desfilen en les festivitats amb els gegants, deixant els cabuts per altres de menys nivell econòmic. Una molt suggerent intervenció la d’Onacker, especialment per a aquells que també ens dediquem a l’estudi de les elits rurals.

No menys interessant resultà la intervenció de Kristof Dombrecht, de la Universiteit Gent, a propòsit de la diferenciació social estudiada mitjançant els finançament dels funerals amb els llibres de comptes de les esglésies. Així existeixen, segons les comunitats, quatre tipus de funerals d’acord amb les despeses que suposen: Leenart, el més car; Pieter, el mitjà i Jacob, el més barat de tots els que fan sonar la campana (death bell) i el funeral, que no fa sonar la campana. Aquestes despeses funeràries inclouen també el pagament d’una quantitat en funció del lloc en el que es vol ser soterrat. El resultat, doncs, és que les exèquies funeràries es converteixen en un perfecte indicador de l’estratificació social. En aquest sentit, resulta si més no curiós veure que entre els més benestants no hi ha una estratègia que podríem dir “humiliació”, és a dir, que caps dels rics vol aparentar ser pobre. Tots els acomodats volen i són soterrats com el que són, benestants. Res d’un soterrament tipus funeral i res de soterrar-se en l’entrada o menys encara en el fossar, tots volen estar a prop de l’altar, i paguen per a això. I és que la diferència entre els costos d’un tipus i un altre varien del cel a la terra. Pensem, per exemple, que el leenart exigeix per a un treballador format 72 dies de treball mentre que el funeral només 5. El salt és abismal, com grans són les diferències internes de la pagesia arreu d’Europa.

Paulino Iradiel clogué la sessió amb unes paraules a propòsit dels conceptes de mobilitat social i d’estratificació econòmica. Una reflexió historiogràfica que sempre està bé, especialment ara, que cada dia manquen més aquestes tipus d’intervencions. La vicedegana de cultura també ens acompanyà en la cloenda destacant el vessant internacional i l’estudi de llarga durada que havien caracteritzat les intervencions. De vesprada, mossèn Vicent Pons acompanyà els nostres convidats a una visita per la catedral, amb Noelia Rangel fent les tasques de traducció. El dissabte, per a completar la visita, el dedicarem també a fer turisme i se n'anàrem al Palmar on gaudirem d’una bona paella, per fi, i d’un bon all-i-pebre. I després, com està manat, volteta en barqueta per l’Albufera. Un bon comiat per a un bon seminari.

III Seminari de Joves Medievalistes (Part I)

Com alguns ja sabeu, la setmana passada va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València el III Seminari de Joves Medievalistes. D’aquesta edició cal destacar abans que res dues coses; la primera, que ja en van tres. Durant els darrers cursos els becaris i doctorands del departament d’Història Medieval de València hem estat capaços i capaces de coordinar-nos per a dur endavant aquesta tasca. I bona mostra de la utilitat i de la necessitat d’aquests tipus de trobades és el fet que altres departaments de la facultat han iniciat també les seues respectives singladures en aquest punt. La segona novetat és el seu caire internacional. En una primera edició miràrem d’entrar en contacte amb altres col·legues de la Corona d’Aragó, i en la segona els intercanvis es feren amb universitats de l’àmbit de la Corona de Castella. Enguany, havia sorgit l’oportunitat de treballar conjuntament amb companys de fora d’Espanya, concretament de les universitats de Gant i Anvers, a la regió de Flandes. Una altra novetat de la present edició és que, com haureu pogut observar en la cartells i tríptics, la reunió es feia sota el paraigües d’una temàtica més o menys comuna a tots els participants, la mobilitat social i la jerarquització econòmica. Ara bé, això no vol dir que s’hagen abandonat les qüestions metodològiques en favor de les de contingut. No, més encara, s’ha insistit i s’ha discutit molt a propòsit de conceptes i formes d’aproximació. El fet de donar una temàtica comuna a la trobada responia al fet que tots els participants provenien d’àmbits comuns i es troben immerses en processos de recerca realment similars sota aquesta perspectiva de la diferenciació econòmica.

Després d’una primera pressa de contacte el dimecres per la vesprada, el seminari arrancava dijous de bon de matí, a les 9.15 amb les paraules introductòries del director del departament Rafael Narbona. Tot seguit, Vicent Royo i un servidor férem una contextualització del tema i la zona de recerca a fi que el públic assistent tingués una major idea de l’àmbit sobre el que anaven a centrar-se les intervencions. I és que, per estrany que puga semblar, la regió de Flandes i el regne de València tenen elements en comú que fan d’ambdós territoris dos observatoris idonis per a analitzar i comparar les diferències i semblances que els mateixos processos històrics tingueren sobre ells. Al remat, la historia és també això, comparar. De fet, ja s’han realitzat alguns treballs entre ambdós territoris de la perifèria europea medieval en el marc de l’exposició del Toisó d’Or celebrada a València quant les vaques eren grosses.

Després de la presentació, començà el torn d’intervencions amb el treball conjunt de Maïka de Keyzer i Iason Jongepier, de la Universiteit Antwerpen, a propòsit dels límits físics entre comunitats i del paper jugat al si de l’economia pagesa per les zones comunals. A la regió flamenca de la Campine, àrea d’estudi,els artigaments foren dirigits per les famílies més acomodades de la comunitat amb el vist i plau dels senyors, que no mostraven gaire interés per aquests espais. En aquest sentit, no tots els membres de la comunitat coneixen amb nitidesa la direcció dels límits i menys encara la ubicació dels mollons, tal i com es desprèn dels testimonis en els processos judicials estudiats. I ací, com a casa nostra hui en dia, aquesta ordenació del territori, la seua posada en cultiu, i tot plegat, aquest patrimoni, ha estat menystinguda i en gran part destruïda per la societat moderna actual.

Tot seguit Lies Vervaet, procedent en aquest cas de la Universiteit Gent, analitzava les rendes de l’Hospital de Sant Joan de Bruixes en els segles XV i XVI, amb uns resultats realment força suggerents. La gestió, en lloc de ser municipal, correspon al clergat local. D’altra banda, els arrendadors són famílies de l'elit local que incrementen les seues explotacions arrendant fins a 30 i 35 ha, en diferents parcel·les, de terres de l’Hospital. En alguns casos, els menys, aquests arrendadors tenen parents entre els rectors de la institució. La vinculació, però, entre aquests arrendadors i l’Hospital és únicament i exclusiva econòmica, també en els casos que existeixen vincles de parentiu entre les parts. No ocupen cap tipus de càrrec ni tampoc realitzen cap gestió com a procuradors del monestir. Aquesta escassa, quan no nul·la, vinculació s’evidència en el fet que cap dels arrendadors demana ser soterrat a l’església de l’Hospital, i menys encara al fossar de la institució. A partir de les dades oferides per Vervaet, poguérem establir que, almenys per a la ciutat i la regió de Bruixes, un sou valencià equivalia, més o manco, a uns quatre sous parishes.

video suprimit

No podem deixar de ressenyar la intervenció, en francés, del professor Ferran Garcia-Oliver al voltant dels nivells de vida i les pautes de consum durant l’edat mitjana. Una reflexió essencialment historiogràfica, amb una especial atenció a les particularitats valencianes però des d’una perspectiva europea. Finalment, després del torn de preguntes, que se’n feren unes quantes, baixàrem a dinar. No ha estat fàcil mirar d’ajustar els dos bioritmes, el mediterrani i el de l’Europa del nord. Això de dinar a la 1 no acomodava a ningú, per a ells massa tard, per a nosaltres massa prompte. I del menjar, “mengeu massa” deien. Tampoc tant, si tenim en compte que els dinars eren a la facultat, ja m’enteneu... De vesprada tinguérem oportunitat de realitzar una visita guiada a l’Arxiu del regne de València de la mà del seu director, Francesc Torres Faus, i del col·lega Sergio Urzainqui. Fou interessant conèixer les dependències i els fons al seu lloc (perquè els fons ja ens eren ben coneguts) i fins i tot algun material curiós com els documents en àrab o en hebreu. El sopar, una cosa lleugera, i cap a l’hotel que demà continua el treball.

continuarà...

De la nit al dia de sant Joan

Com molts dels nostres seguidors i seguidores sabran, un dels fruits més interessants de l’últim Seminari de Joves Investigadors, organitzat pels becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València [i ja en van dos!], aquesta vegada en col·laboració amb els col·legues de la Universidad de Sevilla i de la Universidad Complutense de Madrid, ha estat la discussió al voltant de la història de les emocions. Hem de reconéixer que la proposta que arriba des dels Estats Units –crec que això tampoc sorprén– i concretament des de la University of Chicago amb Barbara Rosenwein, no ha trobat en la historiografia peninsular una bona acollida.

El cert és que ahir mateix parlàvem sobre els significats simbòlics i reals de la nit i el dia de sant Joan, per les emocions de la societat medieval –i en general de les societats d’Antic Règim– en dos moments força importants en el calendari anual. Durant la nit, la més curta de tot l’any, la festa i la diversió ocupaven els carreres i les places per a celebrar amb la resta de la comunitat antics costums al voltant del foc al ritme de la cornamusa. En eixir el sol, però, l’alegria o el maldecap per la nit anterior, en cas d’haver existit, deixaven lloc a l’angoixa i la desesperació davant un pagament que no podria ser satisfet. En efecte, bona part dels reconeixements de deute, així com les pensions dels censals que s’havien contractat al llarg de l’any, havien de ser pagats el dia de sant Joan de Juny. Tanmateix, la morositat i el retard en el desemborsament estaven força estesos. De nit, deutor i creditor es trobaven en la festa diluïts en la col·lectivitat, enmig de la música, les danses i les fogueres. Al sendemà es tornaven a trobar, aquesta vegada, però, cara a cara, i només l’ajut de parents e amics –i ací ens podríem estendre amb això de les xarxes socials– podia salvar la situació, abans que la maquinària judicial fóra posada en marxa.

Així les coses, quines eren les emocions d’aquelles gents sabedores dels desequilibris que la eixida del sol portaria sobre la seua malmesa economia? aquells que se sentien atrapats en la teranyina del deute, tindrien el cos per a moltes festes? Certament, aquella nit, es faria curta, massa curta.

Aquesta nit, poc o molt, bona part de nosaltres realitzarà alguna pràctica d’herència pagana que Trento no va aconseguir silenciar, o més possiblement algun gest de nova creació amb tint d’hàbit antic. De la nit de sant Joan i la seua festa tenim poques evidències documentals, però què us diré, en canvi, de la tragèdia del dia següent. En qualsevol cas, tant se val el treball dels historiadors i historiadores, els informatius de demà afirmaran que es tracta de costums ben antics descrits amb alegria jovial, com si les societats preindustrials hagueren viscut en un món de felicitat i innocència, alguna mena de paradís terrenal amb nimfes, fades bones i nanets. A sant Joan, però, no era tot una festa.

Per cert, enhorabona a qui, aquesta nit, trobe l’estrella.

I Foro Hispalense de Jóvenes Medievalistas

La participació dels becaris del departament d’història medieval de la Universitat de València en el I Foro Hispalense de Jóvenes Medievalistas ens serveix com a excusa per a recuperar l’estil cronístic que va caracteritzar els posts d’Harca durant aquell 2008 o Any Jaume I. En aquest sentit, haureu d’esperar una mica més per a una valoració final del II Seminari de Joves Investigadors. El I Foro Hispalense ha estat organitzat pels doctorands del Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas de la Universidad de Sevilla. En ell han participat els becaris del departament d’Història Medieval de l’UV, Noèlia Rangel, Salvador Ferrando i el també harquer Vicent Royo, i els becaris del CSIC de Barcelona Ivan Armenteros i Albert Martí.

A les 6 del matí, quan el sol encara no havia eixit, eixim des de la facultat. Per davant, més de set hores de carretera segons totes les guies i gps. Després de dinar, marxem cap al seminari que tindrà lloc al saló de Graus de la facultat, en el vell edifici de la Tabacalera. La sessió, presidida per la catedràtica Mercedes Borrero, està dedicada al món rural amb la intervenció de Noèlia, Vicent i jo, que havia d’obrir el seminari. A la fi de la xarrada de Vicent, s’inicia un debat, intens i sincer, on participen no només els doctorands sinó també els professors que, per cert, també hi assisteixen! Es tracten diversos assumptes, però domina les qüestions referides a les fonts i sobretot al voltant del concepte d’elits rurals. És de justícia assenyalar els comentaris d’Hipolito Rafael Olivas, Maria Antoni Carmona, Antonio Collantes i l’esmentada Mercedes Borrero. Reflexions sinceres,suggerents i, sobretot, molt constructives, fetes des del respecte i la consideració, i no des de la prepotència i el menyspreament. En acabar, prenem unes cerveses amb alguns dels professors, sopem en un típic bar de tapes que és just darrere del nostre hostal. La conversa és força distesa i passem una bona estona.

El divendres amaneix sorprenentment fred, desdejunem en un bar que és darrere de l’hostal i per un mòdic preu de 2,80 prenem un té amb unes torrades d’oli amb pernil. Carmen Benítez ens replega i marxem a la plaça de San Francisco on ens hem de reunir amb la resta. Tots hem quedat una mica abans per a no fer tard a la cita amb Antonio Collantes, professor titular acabat de jubilar, qui ens farà una visita guiada pel cas històric de la ciutat. Per la vesprada reprenem el seminari amb una sessió més de caire urbà amb les xarrades de Salvador, Ivan i Albert. De nou, el debat s’allarga fins a les 8,30. Tractem temes diversos sobre l’endeutament de les viles de senyoriu i la relació d’aquestes amb llur senyor. Ivan i Salvador ens presenten les taules de dades que fan servir en la seua recerca. Una vegada concloem, Jesús Garcia ens fa una volta pel barri on viu, el de Triana.

El dissabte tot serà a corre-cuita, potser massa. Deixem l’hostal i anem a comprar alguns dolços per a casa, visitem la catedral, entrar i eixir, i se n’anem cap a la facultat. Avui, dissabte, toca debat col•lectiu sobre fonts i metodologia. Els sènior hi són presents, com durant tot el seminari. Parlem del paper dels testimonis a propòsit dels protocols notarials, de pergamins i, com no, de prosopografia i xarxes socials (NO del facebook ni del tuenti). Després dels pertinents comiats, eixim de Sevilla cap a la una. El balanç és força positiu, hom està content i satisfet amb el treball dut a terme, contents amb el tracte rebut. Finalment, arribem a València a les 8,30.

II Seminari de Joves Investigadors

Recollint la força que en els últims temps han assolit les trobades de joves medievalistes, enguany els becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València posen en marxa el II Seminari de Joves Investigadors (la primera sessió és el dia 19 d’abril de 2010, a les 16:30 h.). Compten ja amb l’experiència més que positiva de la primera edició organitzada l’any anterior, en la qual participaren un total de nou investigadors procedents de les universitats de Girona i Alacant, així com també del CSIC-Institució Milà i Fontanals, de Barcelona.

En aquesta ocasió, la finalitat ha estat la mateixa que en l’edició anterior, és a dir, convertir la Universitat de València en un punt de trobada d’un grup de joves medievalistes que comencen a oferir uns primerencs resultats força interessants per a les tendències historiogràfiques actuals. Així mateix, la dinàmica també ha estat la mateixa que la del I Seminari, ja que els medievalistes de les universitats convidades han organitzat seminaris semblants als seus centre d’origen on participaran els joves investigadors valencians. Ara bé, ací hi ha una diferència ben significativa entre ambdues edicions. Mentre en el I Seminari l’àmbit de procedència i també d’estudi de tots els participants fou el de la Corona d’Aragó, ara el marc d’anàlisi s’ha ampliat a Castella, ja que els assistents provenen de la Universidad Complutense de Madrid i de la Universidad de Sevilla. S’intenten establir, doncs, una sèrie de vincles entre ambdues escoles historiogràfiques que permetran conéixer millor quines són les característiques de les dues corrents i quina és la seua influència en l’explicació de les societats medievals. Una millora en la comprensió de Castella i la Corona d’Aragó que només serà possible amb la connexió entre els investigadors d’ambdós territoris i la seua participació en els circuits científics internacionals.

Cal, però, anar a poc a poc i no hi ha altre remei que donar suport a iniciatives d’aquest tipus si volem que siga així. En aquest sentit, la finalitat última d’aquesta trobada és la de convertir el Departament d’Història Medieval de la Universitat de València en un punt de referència per a tots els joves medievalistes d’àmbit peninsular, amb l’esperança que es puga consolidar com ho han fet altres trobades d’aquesta mena, per exemple, el Seminari d’Estudis Doctorals organitzat pel CSIC-Institució Milà i Fontanals de Barcelona i el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca (Múrcia).