Entrevista a Pierre Guichard

Ferran Esquilache
Fa mesos, en tornar de Càller, des d'Harca vam publicar una entrevista a Richard W. Clement, i anunciàvem que era la primera d'una sèrie d'entrevistes breus que aniríem fent a diversos historiadors, de casa i de fora, conforme anàrem tenint l'oportunitat. Ja en tenim algunes fetes al rebost, però una vegada passat l'estiu no ens resistim a reprendre la publicació d'entrevistes amb la darrera que hem pogut fer, pel caràcter simbòlic que té per a nosaltres.
El 25 de setembre una representació d'Harca va marxar cap a Calp (Marina Alta), on Pierre Guichard impartia una conferència en el marc del curs sobre l'expulsió dels moriscs que ha organitzat l'Institut d'Estudis Calpins. L'historiador francés és actualment professor emèrit de la Universitat Lyon 2, però emèrit només vol dir jubilat, com especifica ell. La prudència que sempre ha mostrat en els seus escrits, a l'hora de presentar les seues tesis, es tradueix, en persona, en una manifesta modèstia. “Lamento decepcionarles”, ens diu quan ens presentem i li diem que hem vingut expressament per conéixer-lo. Quan li plantegem la possibilitat de fer-li una entrevista accepta de seguida, i gràcies a l'amabilitat de l'Institut, que ens deixa quedar-nos uns minuts a la sala en acabar la conferència, podem enregistra-la.
Potser no acaba d'entendre que alguns li donen tanta importància al seu treball, perquè ve de fora i va elegir estudiar a València la societat andalusina i l'impacte sobre ella de la feudal, com podia haver elegit la d'Algèria, que potser era el que haguera volgut. Sembla que el debat historiogràfic que es va generar al voltant del seu treball no té per a ell cap implicació fora de la història, i de la historiografia, i sempre ha expressat l'estranyesa que li causaven, i li causen, certes reaccions. Guichard va capgirar la visió de la societat andalusina que tenia la historiografia espanyola fins als anys 70, i les noves idees sobre la tribalització de la societat peninsular presentades al seu llibre Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente van xocar contra una historiografia molt condicionada per la suposada continuïtat entre el regne visigot i el món andalusí, com perquè les seues tesis foren acceptades sense més. No sé fins a quin punt el canvi profund que es va produir a partir del segle VIII és un debat superat actualment, però a l'entrevista –que tracta fonamentalment sobre això– Guichard veu que el tema encara no està tancat, i detecta una tendència entre alguns autors a recuperar vells postulats sobre l'impacte de la població àrab i berber emigrada.


Tot i que intensa en contingut, l'entrevista és breu, al voltant de 10 minuts com ens vam plantejar a l'inici per a totes les que férem. Però si voleu aprofundir més en la seua figura, a banda de llegir la seua obra, podeu veure l'entrevista que li va fer Antonio Malpica en 1992 al número 1 de la revista Fundamentos de Antropologia; i la que li va fer Josep Torró l'any 2000 al número 20 d'El Contemporani. També són força interessants els articles de diversos autors publicats per la Revista d'Història Medieval, a la secció Debats dels números 4 i 12, al voltant de l'obra de Guichard per la publicació de Les musulmans de Valence et la reconquête (Damasc, 1990-91), i la seua posterior traducció al castellà publicada per la Universitat de València Al-Andalus frente a la conquista cristiana (València, 2001).
Finalment només queda, en nom de tots els membres d'Harca, agrair una vegada més l'amabilitat del professor Guichard i el temps que ens va dedicar. Esperem veure'l de nou molt prompte per València.

Ausiàs March, poeta i... empresari

Ferran Esquilache
Ahir es va inaugurar a la Llotja de València el Congrés sobre Ausiàs March que ha organitzat la Institució Alfons el Magnànim, que tindrà lloc al llarg d'aquesta setmana en l'Aula Magna de la Universitat de València per a commemorar el 550 aniversari de la mort del poeta. La premsa ja ha informat dels discursos dels polítics en la inauguració d'un altre congrés més a colp de commemoració i talonari, amb una nòmina de participants de diversa qualitat. Almenys, de tot açò ens quedarà la reedició de l'obra completa d'Ausiàs March compilada per J.V. Escartí i editada per un banc, i potser les actes del congrés sobre "el nostre Shakespeare" que recolliran tot el que ja se sap sobre el poeta i no sé si alguna cosa nova.
La setmana vinent també tindrà lloc al monestir de la Valldigna la XIX Escola d'Estiu de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, que enguany estarà en part dedicada a Ausiàs March, i en el curs de la qual serà projectat el documental de RTVV Ausiàs March, cor d'acer, de carn i fusta. En realitat Canal 9 ja l'ha passat almenys un parell de vegades, la primera al voltant del 3 de març quan es commemorava la mort del poeta, però si algú no l'ha vist encara i té ganes està disponible en Youtube dividit en tres parts ací, ací i ací, perquè més o menys paga la pena veure'l(30 minuts en total).
Ara bé, el propòsit d'aquest post -a banda de donar notícia dels dos esdeveniments i enllaçar el documental- és parlar d'un altra producció sobre l'Ausiàs. Un documental que també s'ha produït per a RTVV, dins de la sèrie "Furtius de la Història", que al contrari que l'anterior presenta una visió històrica del personatge molt esbiaixada. Es tracta d'Ausiàs March, industrial sucrer (9 minuts, i el podeu veure ací), en el qual intenten contar-nos el paper d'Ausiàs March en la industria del sucre que es va desenvolupar a la Safor en el segle XV. I en principi cal reconéixer la bona intenció de la sèrie en general, que no és sinó difondre xicotets aspectes de la nostra història; i la d'aquest capítol en particular, que és explicar el vessant sucrer de March que òbviament està emmascarat per la seua obra poètica, com no podia ser d'una altra manera. Però l'Ausiàs també era un senyor feudal, una condició sense la qual mai s'hauria involucrat en aquest negoci com sap qualsevol que conega un poc el context històric. Però això pareix que ha estat oblidat pels guionistes del documental i els seus assessors, si és que ho sabien.
Sabien, almenys, que era cavaller, un “jove cavaller decidit” que va acompanyar el rei en la campanya de Sardenya. El que no ens diuen és a què va anar a aquella illa amb el rei, ni com va obtindre eixos beneficis amb els quals "es va retirar a Beniarjó per dedicar-se als negocis". Em disculpareu la ironia en el post a partir d'ara, però potser era la "campanya" de pesca a Sardenya, es va llogar en un vaixell per guanyar uns dinerets, i per això coneixia tan bé la mar com demostra als seus poemes. No obstant, no deixen de ser tot especulacions meues, perquè el documental no ens informa de la finalitat d'aquesta "campanya". El "pròsper negoci" que va dur endavant "l'empresari March" a Beniarjó, amb els diners que havia guanyat a Sardenya, va ser ni més ni menys que "la plantació de canyamel per a obtindre sucre en terres de la Safor". El que tampoc ens diuen és si aquesta iniciativa empresarial se li va ocórrer només a ell un dia mentre prenia la fresca, o pel contrari ja hi havia una infraestructura econòmica en marxa a la Safor amb tota una sèrie de companyies sucreres monopolitzant la producció en connivència amb els senyors feudals.
En qualsevol cas, "el poeta es va ficar mans en l'obra amb els seus camps" i "es va iniciar en la producció" de sucre. Primer de tot March "va aprendre les tècniques de regadiu", tal com era d'esperar perquè com tots sabem un bon empresari ha de començar des de baix, i per això va haver d'aprendre a regar. Els enginyers hidràulics eren massa cars i calia estalviar, que els diners costen de guanyar, per això va ser ell en persona, tal com ens dóna a entendre el documental, qui "va transformar en regadiu 300 fanecades de les seus terres". I així és com va construir la coneguda séquia d'en March, que conduïa i encara condueix l'aigua del Serpis fins a Beniarjó. Desgraciadament "el projecte de convertir el secà en regadiu fou tan costos que va haver d'invertir tot el que tenia", que com recordarem de l'inici del documental ho havia guanyat -honradament espere- a la "campanya" de Sardenya. Ja se sap que, en qualsevol negoci, per a generar beneficis cal arriscar capital.


Pont de Vistabella a Beniarjó, per on passa la séquia d'en Marc
Una vegada fetes les inversions necessàries, i apresa la tècnica, "al principi es va centrar en la plantació de canyamel i la collita la venia als molins de sucre". Aquesta vegada no ens ho diuen però els espectadors suposarem pel context de la frase que, de la mateixa manera que havia aprés les tècniques de regadiu, també va aprendre les velles arts de l'agricultura i es va dedicar en persona a plantar, cavar, regar, tallar i portar fins al molí la canyamel. Perquè de moment no ha aparegut en el relat cap altra persona que no siga l'empresari Ausiàs March. Així i tot, com a bon industrial, "prompte s'adonà que el més rendible no era el cultiu de canyamel, sinó la fabricació i venda del sucre", i per això "s'afanyà a bastir un molí, decisió de la qual més tard se'n penediria". Per ara caldrà suposar que el penediment degut al fet que "el treball al molí era francament pesat", i no és d'estranyar perquè aguantar les altes temperatures del trapig després d'haver estat treballant al camp devia ser esgotador per al poeta. De fet, tan esgotador que l'Ausiàs no va tindre més remei que renunciar al seu esperit individualista -com a bon emprenedor- i "contractar uns 50 homes i més de 30 animals de tir". Sembla que per primera vegada l'industrial va haver de delegar i no va fer alguna cosa amb les seues mans. També pareix que, tot i la seua esplèndida obra poètica, potser era un poc babau perquè no es va adonar que com a senyor feudal podia haver imposat als seus vassalls que treballaren ells.

Mola d'un trapig proper a Beniarjó
Desgraciadament, no tot va anar tan bé com esperava l'empresari March després de treballar dur. Ara per fi ens assabentem que ell no era l'únic que havia tingut la magnífica idea d'invertir en sucre, ja que el duc de Gandia també ho feia "i en eixes condicions la competència era impossible". La culpa del fracàs, com és obvi pel context de lliure mercat, és que "el duc tenia 7 molins, i això suposava que era ell qui marcava els preus". Per descomptat el fet que com a senyor de Gandia controlara legalment el mercat de la vila i el seu terme i posseïra el monopoli feudal dels molins no hi tenia res a veure. Tampoc el monopoli atorgat a les companyies sucreres.
En definitiva, davant la ruïna que va suposar el negoci al que tants esforços havia dedicat, "Ausiàs va anar a poc a poc perdent l'interés pel cultiu de canyamel, per a dedicar-se a coses més gratificants per a ell". La poesia, per exemple, i bé que li ho hem d'agrair perquè d'altra manera ens hauria privat de la seua obra. Els seus vassalls, segurament, també li ho degueren agrair, però el documental no ens informa sobre ells. Finalment, "desenganyat del seu paper com a industrial sucrer se'n va tornar al seu palau de València", i "mai més va voler sentir parlar d'activitats industrials ni agràries". Clar, pareix obvi: al cap i a la fi, ennoblir i poder viure de rendes no és el somni de tot burgés? Doncs l'Ausiàs ja ho era, de noble. Potser al guionista del documental li ho podien haver explicat això.
Fins ací la ironia. Com deia al principi, es tracta d'un breu documental amb evidents intencions divulgatives i d'entreteniment, al qual necessàriament se li pot permetre alguna llicència; però a tot producte històric li cal un mínim de rigor, perquè sense ell s'està llançant a la societat una visió esbiaixada del seu passat. No és normal que en un documental sobre el segle XV no es tinga en compte el context feudal, i molt menys si el personatge en qüestió és precisament un senyor. D'altra banda, és cert que molts autors han presentat la industria sucrera medieval de la Safor com un negoci, i als seus protagonistes com a gent innovadora, i és cert que ho era, però no es pot presentar a un feudal com a un empresari emprenedor. No és acceptable que en cap moment s'esmenten els vassalls camperols, als quals els senyors obligaven a plantar canyamel en les seus terres, i a lliurar-los una part de la collita com a renda. Ni que s'obvie el fet que la part no entregada com a renda fóra obligatòriament venuda al trapig del senyor, perquè era un monopoli feudal, ni molt menys que en els vassalls musulmans foren obligats a treballar al trapig del senyor a canvi d'uns salaris per sota dels preus que marcava el mercat del treball com en qualsevol sistema colonial. Així qualsevol fa d'empresari i arrisca la seua riquesa. Una riquesa que, tampoc ens ho han dit, era fruit del botí de guerra i de l'explotació dels vassalls en forma de renda. Al cap i a la fi no costava tant contar per damunt tot açò al documental, encara que hagueren hagut de llevar uns plànols d'autovia dels 9 minuts curts que dura. O algú creu que un documental sobre, posem per cas, la plantació de cotó que tenia el president Thomas Jefferson a Virgínia no esmentaria l'explotació dels esclaus negres? Doncs això.
Indígenes treballant en un trapig de les Antilles

"Regale sive ortum": la semàntica històrica, al-Àndalus i la societat feudal

Ferran Esquilache
Regale sive ortum nostrum, deia Jaume I en un document de 1263 en el qual feia donació d'unes terres que afrontaven amb el real andalusí que ell mateixa s'havia adjudicat després de la conquesta de Balansiya. Per què aquesta equivalència entre hort i real? Tenien un mateix significat ambdues paraules? De fet, podem traduir tranquil·lament ortum per hort i creure que Jaume I i nosaltres estem parlant del mateix? El llenguatge es basa en el fet que adjudiquem per consens una paraula a un concepte, i és per això absolutament necessari, per a una correcta comunicació, que ambdós interlocutors donen el mateix significat a cada mot. Però si això ja és difícil que passe sempre entre dos interlocutors que es parlen cara a cara, podem imaginar què passarà si un dels interlocutors fa més de 700 anys que va morir. Tenien Jaume I i els seus contemporanis el mateix concepte d'ortum que tenim nosaltres d'hort? I per què va emprar aquesta paraula com a equivalent per a fer entendre millor el significat del riyad andalusí? El seu net Jaume II va emprar l'equivalència Regalis sive palatii nostri en un altre document de 1321 per a referir-se al mateix lloc, tot i que sabem que entre mig s'havien produït bona cosa d'obres que havien transformat completament aquell real. Però aquestes dues equivalències indiquen que en realitat un real andalusí no era exactament ni una cosa ni l'altra.


Música i poesia en un jardí andalusí
En el Llibre dels fets el rei empra un curiós mot per referir-s'hi, ja que en la coneguda descripció de l'horta de Xàtiva fa menció de les més de dues-centes algorfes que hi havia, en clara referència als reals. Després al Llibre del repartiment hi queda clar, i de fet aquesta font ens indica que la rodalia de València i Xàtiva hi eren plenes d'aquests reals o riyad/s, però no sabem ben bé que eren a ciència certa. Pierre Guichard va incloure inicialment en un mateix sac els mots real i rafal, però la controvèrsia amb Mª Jesús Rubiera pel terme rahal li va permetre rectificar i estudiar-los per separat. I així va arribar a la conclusió que eren cases d'esbargiment envoltades d'un jardí tancat, propietat de l'oligarquia urbana andalusina, i situades a l'horta en les proximitats de les ciutats.
En principi la paraula àrab riyad significa hort o jardí, i en general terra irrigada. Tot i que actualment es tendeix més a traduir-la per jardí, potser per influència de la llengua francesa en la qual no tenen una paraula concreta per al que nosaltres diem hort. Nosaltres sí diferenciem actualment entre un hort i un jardí -en els quals es produeixen aliments i plantes ornamentals respectivament-, per això resulta tan perillosa aquesta traducció. Que als reals andalusins hi hauria flors sembla evident, tot i que les fonts no ho diguen explicitament, com també hi hauria gesmilers, palmeres i tarongers amargs com a ornament, i potser que en molts hi haguera fonts d'aigua amb la mateixa funció. Però segurament hi havia molt més que fonts i flors, ja que sembla igualment evident que una part del “jardí” estaria destinada a la producció d'aliments.

Reconstruccio actual al Marroc d'un suposat jardí andalusí

Com que els feudals no coneixien res igual en la seua societat, van adoptar el mot àrab –adaptat al romanç com a real i al llatí com a reallum– per referir-s'hi. Però hi ha titubejos quan es parlen del reallum sive ortum, cosa molt més comuna del que sembla. Sense anar més lluny, el Real del rei esta envoltat de propietats que en les donacions s'anomenen ortum, quan sembla de nou evident que en la concepció andalusina eren el mateix perquè aquesta era una zona de reals. Potser havia reals que no tenien cap construcció ni zona enjardinada, però en qualsevol cas és evident que els feudals hi van reservar el mot per als que sí hi tenien. De fet, hi veien diferències, i el fet que es diferencie entre real i hort mentre altres voltes s'assimile indica que hi havia elements comuns entre ambdós conceptes –per exemple la producció d'aliments– i elements que no ho eren, com ara la residència d'esbarjo i el jardí ornamental. Tot i que això ja és suposar molt.
A Granada el terme real no existeix, i empren el terme carmen, de l'àrab karm, que significa literalment vinya. Però és un tipus de propietat que es pot assimilar perfectament al real del Xarq Alandalús. Ibn al-Khatib descriu els karm/s irrigats per la séquia d'Aynamadar, situats en el vessant de la muntanya de l'Albaicín molt a prop de la ciutat, com a finques amb alcàssers ben protegits, mesquites concorregudes, sumptuoses mansions, cases de solida construcció i murtes molt verdes. Als propietaris els descriu com a gent rica que havia treballat per a l'estat, i afirma que era costum que en temps de verema es traslladaren a aquestes cases de segona residència des de la ciutat amb tota la família. Tot plegat ens indica que en aquests llocs hi havia vinyes, segurament en forma de parra, però també tota classe de fruiters com indiquen altres fonts granadines, hortalisses, i per què no, flors de jardí. Un aspecte interessant d'aquests carmens d'Aynamadar és que la descripció d'Ibn Khatib al segle XIV es pot comparar amb el Llibre d'Apeo de 1575, el qual demostra, tot i el pas del temps, que aquestes propietats eren molt més menudes del que la descripció de l'autor àrab podria fer pensar, la qual cosa ens està indicant que allò que nosaltres imaginem actualment quan llegim la descripció d'Ibn Khatim no és exactament la realitat andalusina del segle XIV, ni allò que tenia l'autor àrab al cap. Fins a quin punt és açò generalitzable a altres fonts arabs i altres temes?


Vista de l'Albaicín i els actuals carmens des de l'Alhambra
El fet que una bona part de la superfície d'aquestes finques d'esbargiment estigueren destinades a la producció d'aliment explica l'assimilació entre hort i real pels feudals. Però la conservació del mot real, o carmen a Granada, també ens diu que aquella gent tenia molt clar que allò no era el que ells entenien per un ortum. Però un ortum era un hort? Algun dia ho haurem d'aclarir.