Llàgrimes en la pluja: Pobles Valencians abandonats a l’edat mitjana

El despoblament dels nuclis del rerepaís valencià és un fenomen històric que s'ha produït en els darrers quaranta anys i que, lluny d'acabar, continuarà en els anys a venir. És cert que entre el 1967 i 1972 es van produir el gruix dels abandonaments, un èxode rural que anà a farcir els extraradis de les ciutats, València i Barcelona fonamentalment. El degoteig, però, sembla que no s'ha aturat. Ni les polítiques en favor del turisme d'interior, ni les subvencions agrícoles, com tampoc les construccions de noves vies de comunicació han aconseguit aturar aquest procés. En contrapartida, ens trobem una plana costanera que concentra la major part de la població, tot i pagant el preu de la destrucció dels paisatges d'horta i una sobreexplotació dels recursos. Dues consideracions més encara: l'èxode rural i el conseqüent abandonament agrícola han portat parell l'ampliació de la massa forestal i de la vida animal en aquests territoris. De fet, gràcies a tot plegat, espècies com el llop estan ampliant amb certa facilitat la seua presència al llarg de la façana mediterrània. Aquesta recuperació de la salvatgina seria positiva de no ser per la manca de cura que pateixen per part de l'administració, fent d'ells una font de plaer per a més d'un trastornat adorador d'Hefest i de Vulcà. Al llibre Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci, d'Agustí Hernàndez, podeu trobar una nòmina extensa però incompleta -tampoc l'autor pretenia confegir una enciclopèdia- de poblacions que han patit aquest procés històric. El treball d'Hernàndez esdevé una eina ben útil per arribar amb cotxe o a peu, segons els casos, fins a aquests paratges. Sens dubte, l’abandonament dels pobles d’interior és un fenomen històric recent, que exigeix de l'estudi científic d'un especialista (sense desmerèixer la tasca impagable que ha dut a terme Hernàndez i la seua família, ans al contrari). Això no obstant, la lectura del llibre d’ Hernàndez m'ha portat a demanar-me pels pobles valencians abandonats al llarg de l'edat mitjana.

En aquest sentit, la qüestió dels despoblaments medievals ha rebut una atenció diversa segons els territoris europeus: mentre que a Anglaterra és una línia de recerca consolidada entre els medievalistes, particularment els arqueòlegs, a Castella amb prou feines se'n parla. A casa nostra, únicament els despoblats moriscos del 1609 han rebut una atenció acurada. Però, per les mateixes característiques del fet històric en qüestió -l'expulsió dels moriscos-, es tracta d'estudis molt focalitzats en el territori i en la cronologia. Siga com vulga, els medievalistes valencians ens hem preocupat poc, o no res, pel procés de concentració de la població que de forma sorda però constant es produí al llarg dels segles medievals. Per descomptat, al sendemà de la conquesta ja es van produir els primers abandonaments de nuclis andalusins a causa de la pressió colonitzadora. Aquest fenomen ha estat estudiat per Pierre Guichard juntament amb Antoni Furió i Josefa Cortés per al cas de la Ribera, però calen també altres treballs per a la resta del país. De fet, bona part dels treballs provenen de la mà d’investigadors estrangers, com veurem després. Ha estat, però, Josep Torró qui ha reflexionat amb major deteniment al voltant de la matèria que ens ocupa, en Poblament i espai rural. Transformacions històriques (València, 1990). Ja aleshores, l’autor es lamentava del panorama certament escanyolit de les excavacions als assentaments rurals medievals valencians.

Excavació de la pobla d'Ifac

Davant d'aquest escenari, qualsevol iniciativa i projecte d’excavació sembla ben interessant, almenys d’entrada. I és cert que l’estudi d’un moment de transició que suposà una intensa transformació del poblament, com és el pas de la societat andalusí a la feudal, resultà cabdal. Tanmateix, i sense renunciar o menystenir l’abans esmentat, quan pense en despoblats valencians de l'edat mitjana em referisc sobretot a aquells nuclis que foren abandonats paulatinament al llarg dels segles baix-medievals per causes diverses. Aquesta nòmina resta encara per confeccionar (amb el benentès que tampoc pretenc fer-la jo ací ara). Alguns són notablement coneguts, com ara el cas de la vila d'Ifac (la Marina), el poblament de la qual fracassà en dues ocasions, primer al segle XIII i després a inicis del segle XV, quan Alfons el Jove, comte de Dénia, mirà d'assentar nous colons. I també el Ràfol (Tavernes de la Valldigna), que comptava fins i tot amb església pròpia per no haver de desplaçar-se fins al mateix monestir de santa Maria de Valldigna, però que abans del segle XVII restava ja pràcticament abandonat. En ambdós casos era la seua ubicació el que dificultà l'assentament de població, donats els perills que hi havia especialment en temps bèl·lics.

Tampoc resulta massa atraient viure a dalt d'un castell, menys encara en temps de pau, i potser per això Jaume II fracassà en els seus intents d'assentar un grup de famílies a Bairén, tot donant-los noves terres de marjal dessecades el 1311. Més continuïtat tingué el poblament del castell del Rebollet (Font d'En Carròs), almenys fins a mitjan segle XV, quan hem pogut documentar la presència de famílies residint-hi. Al seu favor tenia un accés més fàcil i una major proximitat a les terres agrícoles i la resta de nuclis. En el cas de l'Alcudiola de Rafelcofer no es tracta tant d'un abandonament, com de l'absorció per part d'aquest darrer nucli, però fa la impressió que, en efecte, hi hagué d'existir una fase en la qual l'Alcudiola restà com a simples cases per a les eines agrícoles. A la Vall del Vernissa sabem que existí una alqueria de la qual el riu i el territori prengueren el nom. En temps d'Ausias Marc, però, sembla que ja estava pràcticament deshabitada o només amb alguna família. Dins encara de la mateixa vall, fa la impressió que pogué existir un nucli d’assentament de colons anomenat Navesa, el topònim del qual ha quedat fossilitzat en el nom d’un barranc, però en qualsevol cas la població l’hauria abandonat abans del segle XIV.

Castell del Rebollet

Pel que fa als nuclis musulmans, el gruix dels despoblats es va produir en dos moments precisos: la conquesta del segle XIII, i l’expulsió dels moriscos el 1609. Possiblement, tot i que només podem intuir-ho, l’abandonament de nuclis degué ser molt més acusat amb l’arribada de les tropes feudals, però fou el decret de Felip IV el que ha tingut una major incidència sobre el poblament del territori valencià. En efecte, els despoblats de les muntanyes de l’Espadà i de Dénia són, sens dubte, els més coneguts, però hi ha molts d’altres dels quals no han quedat restes. Pensem, per exemple, en el cas de Llaurí, al terme municipal del qual hi havia, a més del poble que ha arribat a l’actualitat, altres tres alqueries: Matada, Benihomer i Beniboquer. Fins ara només teníem constància del molí i assut del primer nucli esmentat, però en els darrers anys han aparegut diverses restes materials i humanes a les partides que, significativament, s’anomenen els Llogarets i els Corralots. Els pobladors d’Alèdua, a la foia de Llombai, també foren forçats a deixar les seues cases per a sempre, encara que, com en el cas de Bofilla, resta encara dempeus la seua torre d’herència andalusina. D’altres, cas de les alqueries de l’horta de Gandia, només en queda el topònim -Benieto Sobirà i Benieto Jussà- o ni tan sols això.

Ara bé, al llarg del segles medievals també s’abandonaren diversos nuclis de població musulmana. És el cas de l’alqueria de Cotalba, les cases i terres de la qual foren adquirides per Alfons el Vell als seus pobladors per a la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hagueren d’instal·lar-se en altres alqueries. Sotaia, a l’horta de Gandia, també fou abandonada en algun moment del segle XIV, possiblement arran de la guerra de Castella. Per acabar, el nucli d’Espioca estava integrat en l’encomanda de Torrent (ara pertany al terme de Picassent) i encara al segle XV hi residien algunes famílies, però fou abandonat a inicis d’època moderna. Ara mateix l’únic testimoni, visible des de l’autopista, és la seua torre, la majestuositat de la qual cada dia està en retrocés per l’abandonament que sofreix.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, amb el poblat mudèjar a la dreta inferior

Alguns dels despoblats identificats han pogut ser excavats. Sens dubte, el projecte més consolidat és el d’Ifac, del qual ací ja hem parlat (ací i ací). Fa alguns anys, ja sota la direcció d’A. Bazzana i P. Guichard, foren estudiats els assentaments de Sufera (Cabanes) abandonat abans de 1233; la Magdalena, nucli originari de Castelló de la Plana, el mont Mollet (Vilafamés), o l’alqueria Elca (el Rebollet). També van ser ells els que van començar els treballs a l’alqueria de Bofilla (Horta de València), que després continuaria P. López Elum. D'altra banda, Josep Gisbert ha estudiat la vila medieval de Dénia, abandonada arran de la Guerra de Successió. El Museu d’Alcoi va realitzar algunes prospeccions a les alqueries del Sompo (Cocentaina) i de Benimarsoc (la Vall de Gallinera). I, per concloure, K. W. Butzer dirigí les excavacions a Benalí (Aín, Serra d’Espadà).

Aquest són només alguns dels llocs que no sobrevisqueren a la llarga nit feudal i que, a mercè de les circumstàncies històriques, però també a la desídia de l’administració, el seu testimoni s’ha diluït en el paisatge i el temps com llàgrimes en la pluja.

Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (IV). L’inici del curs 2013-2014

Passades les vacances d’estiu, i engegat el nou curs acadèmic 2013-2014, el Seminari d'Estudis Medievals de la Universitat de València va reprendre les sessions a l’octubre, tot i que ho va fer amb una setmana de retard, trastocant així tot el programa oficial. Al remat, però, s’ha pogut arribar a Nadal acomplint el calendari. En aquest punt, doncs, abans de les vacances que ara comencen, és hora de fer balanç de les darreres intervencions, que serà ja el quart que fem al blog d’Harca des que va començar el seminari.

No insistirem de nou en l’encert d’engegar la iniciativa, com ja comentàrem a bastament en els balanços anteriors, ni tampoc en la importància que aquest seminari té per al medievalisme valencià i la sortida de l’estancament i la falta de perspectiva en la que estem immersos els medievalistes valencians en general. De fet, és evident que no tothom pensa així perquè, una vegada passada la novetat, el seminari ha entrat en clara decadència. És cert que un seminari com aquest, que s’ocupa de temàtiques tan variades i que acull setmanalment participants de diferent interès i qualitat, no pot esperar un èxit constant i continuat. Però quan l’assistència de públic és tan minsa de forma persistent, com ha estat en la darrera etapa que ara conclou, s’evidencia l’existència d’una manca generalitzada d’interés. Cert que hi ha hagut unes poques excepcions en les que la sala s’ha omplert, però en la majoria dels casos ha estat un èxit puntual que, en general, sembla més una conseqüència de les relacions personals o acadèmiques dels assistents amb el participant en el seminari, que no d’un vertader interés historiogràfic.

Amb tot, també cal deixar clar que algunes de les intervencions han estat força bones i que s’han presentat certes novetats interessants, igual que en el curs anterior. Tot i que això no haja estat en relació directa amb el nombre d’assistents a cada sessió. En qualsevol cas, nosaltres us deixem ara amb un breu resum del contingut de les vuit darreres intervencions, que només tenen la intenció d’informar els interessats de forma superficial, i deixar-ne testimoni públic per escrit. Mentre puguem, així ho seguirem fent.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Antoni Furió: Camperols de l’edat mitjana, ¿una categoria analítica encara vàlida?

El seminari va començar de nou el 21 d’octubre, amb la participació del seu director i organitzador. La conferència del professor Antoni Furió versava sobre el concepte de camperol i, particularment, es qüestionava si resulta adient o no la seua utilització per a l'edat mitjana. Recentment, alguns autors han vingut a relativitzar la mateixa noció de camperol, entenent que són tan grans les diferències dins del grup social camperol que no resulta una categoria operativa. També per a la societat medieval. Hi ha qui, fins i tot, ha mirat d'ensorrar les fronteres socials amb l’excusa de noves eines historiogràfiques, com ara el concepte d’elits rurals. És cert que el camperol mitjà és una creació dels professionals de la història, que són moltes les escletxes que recorren la pagesia medieval, i també que existiren sectors frontissa agrupats sota això que hom ha vingut en denominar elits rurals. Així i tot, eren més les semblances que les divergències el que definia el camperolat a l'edat mitjana. Malgrat l'existència de famílies benestants, el seu reduït nombre (en termes absoluts i més encara relatius) convida a presentar amb cauteles qualsevol reflexió al respecte. I, en qualsevol cas, el que ningú pot posar en dubte és la consideració pejorativa que els grups dominants atorgaven al camperolat. L'exemple que aportà el professor Furió fou un fragment de la Brama dels llauradors, de Jaume Gassull. Un text redactat per ridiculitzar i menysprear els camperols de l'horta de València. El debat que seguí va resultar viu i interessant, en el qual es va convenir en la necessitat de mantindre el concepte de camperolat com a categoria analítica. (FA)

Antoni Furió

Vicent J. Escartí: El concepte d’Espanya en la literatura catalana medieval i moderna

El 28 d’octubre fou el torn de Vicent Escartí, professor del departament de Filologia Catalana, que va tractar un tema tan complicat per a l’actualitat política com el concepte d’Espanya en el passat. Concretament en les obres literàries produïdes a l’antiga Corona d’Aragó, tot i que el mateix Escartí va advertir que no havia fet una recerca exhaustiva, i que caldria afegir més fonts a banda de les literàries. Superats els interrogants sobre on començar, el Llibre dels Fets és la fita clau que obre una clara línia medieval que concep Espanya com una entitat geogràfica. És el nom que rep la península Ibérica. Tot i que, per a Jaume I, Espanya és també un concepte geopolític en el qual ell és el rei més destacat. Per a explicar-ho millor, Escartí emprà el símil de l’Europa contemporània, una realitat geogràfica evident en la que també es desenvolupa un joc polític, bèl·lic i diplomàtic. Però la unió dinàstica de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics i els seus descendents modificà clarament aquesta concepció en l’edat moderna. D’una banda, s’impulsa el mot Espanya per a referir-se al conjunt dels territoris de la Monarquia, però alhora també s’impulsen mots com el de Nació Catalana (i Nació Valenciana, afegiria jo) per a diferenciar cadascuna de les realitats polítiques i etnolingüístiques que la componen. Així es manifesta ja en autors del segle XV com ara Joan Margarit i Pau (1422-1484), Pere Miquel Carbonell (1434-1517) o Joan Roís de Corella (1435-1497). Diferent serà el cas de Pere Antoni Beuter (1490-1554), el conegut autor de la Història de València, qui escriu la primera part en valencià dedicant-la als jurats, però escriu la segona en castellà i la dedica a l’Imperi, del que es considera una part integrant. Amb aquest autor acabaria, doncs, la concepció geogràfica medieval d’Espanya, iniciant-se dos vies diferents a partir de llavors, en l’Edat Moderna. (FE)

Vicent J. Escartí

José Antonio Alabau: Els greuges de corts com a reflex de la pràctica política monàrquica en el regne de València

José Alabau començà el 4 de novembre explicant què són els greuges de corts (demanar justícia al rei). Tradicionalment s’han abordat des de la història del dret, interessant-se pels aspectes més institucionals, i moltes vegades a partir d’autors clàssic com ara Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671), més que no amb les fonts originals. A més, aquest investigador va presentar una proposta de categorització dels greuges (dividint-los en jurisdiccionals, fiscals, abusos, justícia i oficials), i va explicar quina era la seua premissa inicial: a major conflictivitat política, major nombre de greuges. Després va entrar en matèria amb la presentació dels resultats de la seua recerca sobre les corts de Martí l’Humà i de Ferran d’Antequera, amb l’evident finalitat de comprovar si hi va haver canvis amb la nova dinastia regnant. Així és com s’evidencia que l’Orde de Montesa és la protagonista absoluta dels greuges jurisdiccionals, sobretot pels seus problemes amb el justícia d’Onda per una qüestió molt puntual de l’organització institucional d’aquesta localitat. A nivell estadístic sembla que la majoria dels greuges presentats pel braç militar eren contra els principals oficials reials, i de vegades contra el mateix rei. En el cas del rei Martí era el governador el protagonista dels abusos denunciats, mentre que en el cas de Ferran I fou el batle general, evidenciant-se que el nou rei va buscar el suport d’aquest càrrec per a portar endavant la seua política, contra el que feien els seus antecessors, tot i que no resta clar per què es va donar aquest canvi, ni per què Alfons el Magnànim tornaria a prioritzar al governador. (FE)

José Antonio Alabau

Carles Rabassa: Corresponsals i factors de les companyies mercantils italianes en el marc local: relacions econòmiques i entramat humà

Carles Rabassa ens va portar l’11 de novembre una recerca molt particular, basada en la transcripció de cartes conservades a l’Arxiu Datini que parlen de Morella i el Maestrat. És a dir, les cartes que intercanviaven els mercaders italians amb els seus factors locals, gent de la terra que feien d’intermediaris amb els productors de llana. Un d’ells seria Pere Sarreal, qui teia una vertadera amistat amb els seues interlocutors italians. Es tracta, de fet, de cartes privades, les quals contenen una informació que no es troba a la documentació oficial, i on es veu com actuen, com guarden el secret del preu al que compren la llana, a qui la compren, i fins i tot quins negocis paral·lels porten a terme al marge de les companyies italianes. El mercat de la llana, de fet, ja estava organitzat abans de l’arribada dels italians, i l’única cosa que canvia ara és que la llana viatja més lluny. Un exemple d’aquest mercat organitzat anteriorment podria ser Bernat de Pavia, notari, del que s’han conservat comptes dels seues negocis a Peníscola. Des d’allí es carregava la llana dels Ports i el Maestrat amb destinació a València, Barcelona i Mallorca. Ell era l’encarregat de comprar la llana, rebre-la a Peníscola, buscar com embarcar-la pactant un nòlit, o controlar i marcar les saques. Amb l’arribada de les companyies italianes la diferència és que la llana va més enllà. La pregunta és, però, si amb els italians va augmentar la producció, tot i que això és molt difícil de saber. D’una banda existeix una evident limitació ecològica, ja que el territori és limitat i les pastures mes encara, però també és cert que existeix la transhumància. La recerca, doncs, deu continuar. (FE)

Carles Rabassa

Rosanna Cantavella: Les humanitats digitals i el medievalisme: mètodes al nostre abast per optimitzar l'experiència investigadora de l'humanista

La sessió de Rosanna Cantavella, el 18 de novembre, es presentava interessant, convidant-nos a reflexionar al voltant de les noves tecnologies i el seu ús per part dels investigadors de ciències socials, particularment els filòlegs. Era, doncs, una conferència activa i, de fet, es convida als assistents a acudir acompanyats del seu propi ordinador personal o tableta. Com era d'esperar, lamentablement, la resposta del públic fou escassa. Per a bona part de l'acadèmia, inclosos també els no tant vells, tot això de les aplicacions, els programes informàtics i tot allò que no siga un simple processador de text sona a joguina, fins i tot els fulls de càlcul. Cantavella féu un repàs força acurat de les noves ferramentes que el canvi tecnològic ha posat al nostre abast, des dels editors de text fins a les xarxes socials. D'entre elles, van rebre gran atenció els gestors bibliogràfics (bàsicament Refworks), un tema que, ja en el torn de preguntes, va donar peu a debatre al voltant de la utilitat real d'aquestes ferramentes. És cert, però, que quedaren fora de la presentació moltes altres aplicacions, potser més tècniques, més adreçades a àrees específiques de la història (com ara els programes de demografia, d'estudi de xarxes socials i de cartografia) però també és veritat que Cantavella no es dedica a fer Història en el seu sentit més global del terme, sinó història de la llengua, i que, per tant, aquestes més específiques no li calen. De tota manera, la intervenció d’aquesta investigadora tocà un dels temes que roman (i tot sembla indicar que encara romandrà) als afores del medievalisme. Però ara ja una mica més a prop. (FA)

Rosanna Cantavella

Mateu Rodrigo Lizondo: La biblioteca de la reina Maria (1458)

Tot i el caire força erudit del títol, la sessió del professor Mateu Rodrigo aconseguí reunir un bon nombre d'assistents, que van superar la vintena. Potser el fet que la intervenció es traslladara al dimarts 26 de novembre, i no fóra en dilluns com estava previst, també hi ajudà. En qualsevol cas, això posa de manifest que són els conferenciants, més aviat, que no els temes, el que atrau al públic. Perquè certament la qüestió que plantejava el professor Rodrigo podia resultar excessivament erudita, local i, per a alguns, positivista. Heus ací, però, que la diferència dels bons historiadors rau en la seua capacitat per transcendir l'anècdota, per sirgar el camí que va d'allò particular a allò general. I Mateu Rodrigo n'és un d'ells. Una primera part de la intervenció la dedicà a presentar l'esmentada reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, bo i posant sobre la taula qüestions relacionades amb l'esfera personal (el seu caràcter malaltís) i amb la política (la seua gestió com a lloctinent general al regne de València). Després d'aquesta dilatada semblança, l'anàlisi de la seua biblioteca personal posà de manifest la naturalesa essencialment religiosa i medieval d'aquesta. En efecte, els 73 volums parlen més bé d'una petita col·lecció de llibres, que no d’una biblioteca (o llibreria) pròpiament dita, que en cap cas es corresponen amb les seues lectures. Són, per tant, llibres per a posseir i exhibir, i no tant per a llegir. Aquestes i altres reflexions portaren, ja en el torn de paraula, a un intens debat al voltant dels àmbits de la lectura, la persistència de tradicions literàries, i els problemes per a identificar algunes obres. (FA)

Mateu Rodrigo Lizondo

Joan Aliaga: La pintura gòtica valenciana. Problemes d’interpretació

El 2 de desembre, amb una concurrència molt nombrosa però provinent quasi exclusivament de l’àmbit de la Història de l’Art, va parlar al seminari Joan Aliaga, professor a la Universitat Politècnica de València, amb una faceta també de pintor. El professor Aliaga va començar explicant les dificultats que existeixen per a estudiar la pintura gòtica, per motius de conservació i per la dispersió de les obres. D’ací la importància que cobra la documentació escrita, d’on es deriva la col·lecció documental publicada per la Universitat de València en la que participa aquest autor (vegeu volums I, II, III i IV). Posteriorment, Aliaga es dedicà a mostrar diverses obres i a parlar més concretament d’alguns pintors que treballaren a la València del Tres-cents, especialment dels florentins, com ara Gherardo di Jacopo Starnina o Esteve Rovira de Xipre, que són mestres cars i amb prestigi. Tot i que també parlar d’autors més locals, com ara Miquel Alcanyís, de qui Aliaga opina que no va pintar tant com es pensa i a més era un pintor barat, o de Pere Nicolau, la mort del qual podria estar relacionada amb les lluites de bàndols nobiliaris. D’altra banda, durant molt de temps s’ha pensat que Gonçal Peris i Gonçal de Sarrià eren el mateix pintor, i posteriorment això s’ha discutit, tot i que ara s’ha trobat un document que confirma definitivament la identitat separada d’ambdós personatges. D’altra banda, també sembla evident que el conegut retaule del Centenar de la Ploma, conservat al Victoria and Albert Museum de Londres, ha estat tradicionalment atribuït a Marçal de Sax, quan en realitat aquest autor només és un més dels diversos autors que hi va participar en la seua confecció. Cosa que evidencia, una vegada més, les dificultats en la recerca d’aquest tema, tot i que a poc a poc es va avançant. (FE)

Joan Aliaga

Ivan Martínez Araque: “Que no han de què puxen viure sinó del treball de sa persona”. Els nivells de vida de l’assalariat a València (segles XIV-XV)

Finalment, el passat 9 de desembre va tancar el seminari Ivan Martínez Araque, parlant dels jornalers medievals valencians. Una de les millors intervencions d’aquesta darrera etapa del seminari, o almenys de les més fresques en contingut. Després de fer una reflexió prèvia sobre la visió negativa dels treballadors que tenen autors medievals com Ramon Llull o Francesc Eiximenis, el conferenciant va fer un repàs ràpid a la normativa sobre treball assalariat en els Furs (on es legisla molt poc sobre el tema), en les ordenances de la ciutat de València (de les que també es desprèn una visió negativa), i en les ordenances dels oficis (d’on es desprèn que no existeix una vertadera regulació sobre assalariats). Pel que fa a la documentació disponible, tenim escassos contractes als protocols i sobretot alguns llibres de comptes. Les empreses eren bàsicament familiars, tant en l’artesanat com en l’explotació dels recursos naturals, tot i requerir de vegades fortes inversions. A més, l’empresa familiar es barrejava amb l’àmbit privat, relacionant el lloguer de la casa i el taller, en l’endeutament amb crèdits, o gràcies a les donacions per matrimoni. El treball assalariat era, d’altra banda molt flexible. Quan hi havia una demanda puntual, la família acudia al mercat d’esclaus o més generalment a la contractació de gent en afermament (fins i tot mestres). A l’inrevés, quan la demanda baixava, podia donar-se la situació que fóra algun element de la família el que entrara al servei d’un altre, generalment les dones. També els llibres de comptes de les grans obres de construcció civils i eclesiàstiques aporten informació abundant al respecte, d’on es desprén la temporalitat del treball assalariat. També era molt comú el pagament a destall, especialment en el tèxtil. Finalment, Martínez Araque també va tractar el tema de l’evolució dels salaris, ja que a València es detecta una progressiva pujada dels salaris al llarg del segle XIV, a l’igual que a tota Europa, amb la diferència que ací no es va donar la crisi demogràfica provocada per la pesta. (FE)

Ivan Martínez Araque

Cal dir que la intervenció del professor Paulino Iradiel, que estava prevista per al 16 de desembre, va ser substituïda per la conferència del professor francès Didiel Boisseuil, que no comentarem ara per ser aliena al seminari original. Fins ací, doncs, els resums d’aquesta primera etapa del seminari en el curs actual, que alhora també tanca l’any 2013. Nosaltres, per la nostra banda, ens acomiadem també del blog fins a després de Reis, quan tornarem a fer posts en la mesura de les nostres poques possibilitats.

Que tingueu tots un Bon Nadal, i un millor any 2014!!!

Seminari d’Estudis Medievals de València (III). Un balanç de la primavera de 2013

Ha finalitzat el curs acadèmic 2012-2013 i, amb ell, s’acaba també la primera etapa del Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València. Per això, ara toca fer un balanç final, el tercer ja, a l’espera que les intervencions es reprenguen el curs vinent. Des del Grup Harca pensem que, lògicament, n’hi ha coses millorables com en qualsevol iniciativa humana, però el balanç de tot plegat és molt positiu. Positiva fou, d’entrada, la iniciativa de posar-lo en marxa, com ja assenyalàvem al primer balanç de desembre, i positiu ha estat, en definitiva, el desenvolupament al llarg del curs, malgrat les crítiques constructives que hi fèiem al segon balanç del mes d’abril. No insistirem de nou en el tema del debat entre els medievalistes valencians, perquè cal reconèixer que en algunes sessions ha estat molt animat i ens ha servit a tots per a enriquir-nos. Creiem, doncs, que aquest és l’esperit que cal destacar: la possibilitat que se’ns ha ofert a tots els medievalistes valencians de donar a conèixer els nostres treballs als companys i sotmetre’ns a la seua crítica, mentre aprenem què estan fent els altres.

Tot seguit, doncs, us oferirem un resum de les intervencions que s’han fet des de mitjans del mes d’abril, quan es va reprendre el seminari després de les vacances de Pasqua, fins a la darrera de les intervencions, a principis de juny, moment en el qual es va tancar el seminari fins l’octubre per les vacances d’estiu.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Germán Navarro Espinach: Comercio internacional en la Zaragoza del siglo XV

El 22 d’abril, Germán Navarro, professor titular de la Universidad de Zaragoza, va parlar davant d’una desena de persones sobre el comerç internacional a la ciutat de Saragossa a la fi dels temps medievals. El seu argument central rau en la importància de la capital aragonesa com una àrea de convergència de capitals i mercaders estrangers, amb un relleu semblant a Barcelona, València i Mallorca, que contradiu la imatge generalitzada d’Aragó com un país rural i pretén oferir una visió dinàmica i comercial del regne, en general, i de la seua capital, en particular. Després d’un exhaustiu recorregut per la historiografia aragonesa des dels anys noranta del segle XX ençà, l’autor va passar a esbossar les línies que sustenten el seu treball de recerca, que són fonamentalment dues: l’existència a Saragossa d’una classe mercantil autòctona potent, i l’aprofitament que en fan els mercaders estrangers d’aquesta dinàmica (no són, per tant, el motor de l’economia aragonesa, com s’ha defensat tradicionalment), sobretot després de la caiguda de Barcelona com a centre econòmic principal de la Corona d’Aragó. A través de l’anàlisi de fonts judicials, fiscals i notarials, Germán Navarro ha documentat a Saragossa al voltant de quaranta comerciants italians, una trentena d’alemanys i un centenar de francesos entre 1470 i 1496. Es tracta de mercaders vinculats als sectors capdavanters (la indústria del paper i del llibre, els teixits, el comerç de safrà, llana i blat), que s’instal·len a la ciutat i garanteixen les connexions amb Itàlia, el sud de França, València i Barcelona. Ara bé, el propi Germán Navarro va assenyalar alguns dels problemes de la recerca. Va explicar l’animadversió existent cap a l’estudi de les colònies de mercaders navarresos i catalans, per qüestions ideològiques. Lamentava també la mancança de certes informacions als protocols notarials (com la constitució de companyies mercantils i els llibres de comptes) i, sobretot, la inexistència de treballs d’història econòmica a partir de les fonts notarials de Saragossa, que podrien donar una visió més acurada de la importància del comerç estranger i de la projecció mediterrània d’Aragó a la fi dels temps medievals. (VR)

Germán Navarro

Enric Guinot: Les transformacions del paisatge rural arran de la conquista del segle XIII

El 29 d’abril, al davant d’un públic nombrós, el catedràtic de la Universitat de València, Enric Guinot, féu un balanç dels estudis duts a terme amb altres companys del Departament d’Història Medieval, com Josep Torró i Ferran Esquilache, sobre les operacions de parcel•lació realitzades després de la conquesta cristiana del regne de València. Primer, però, partí de les aportacions pioneres de l’arqueologia francesa encapçalada per Gérard Chouquer, segons les quals hi hauria tres grans moments històrics de modificació parcel·lària fins a l’edat mitjana: les centuriacions quadrangulars romanes, les rompudes altmedievals, i les xarxes ortogonals lligades a bastides o pobles noves occitanes d’època baixmedieval. En el cas valencià, però, el segon moment seria un altre: el de les hortes irrigades andalusines, de parcel·les irregulars, que foren les que trobaren els conqueridors cristians en el segle XIII. Les menudes, generalment de font o de barranc, sembla que foren mantingudes sense ruptures significatives al llarg del temps, tot i que encara cal realitzar estudis de cas per a demostrar-ho. En canvi, les més grans de planures fluvials sí que foren objecte de reparcel·lació mitjançant l’ampliació de l’espai cultivat a les àrees no irrigades que quedaven entre els principals límits estables del paisatge circumdant, com ara camins, sèquies o paleocanals. Per tant, els nous espais ampliats en època cristiana es poden conèixer pel seu parcel·lari regular (com el de les bastides occitanes coetànies) en mesures forals valencianes i, per eliminació, això permet identificar les hortes originals andalusines. Finalment, Guinot féu un repàs a les principals operacions cristianes de parcel·lació analitzades fins el moment, com les de Pego, la Pobla de Vallbona, Vila-real i la més recent de Puçol, totes elles d’irrigació, o la de Vilafamés, el primer cas de secà, que està sent objecte d’estudi en aquests moments. (VB)

Enric Guinot

Josep Torró: Les condicions de les emissions monetàries medievals: el cas de València i la Corona d’Aragó

El 6 de maig, Josep Torró féu una exposició sobre les condicions de la producció monetària a la Corona d’Aragó, en general, i al regne de València, en particular. Davant d’una quinzena de persones va explicar, en primer lloc, el procés de producció de les monedes i totes les qüestions tècniques que s’han de tenir en compte per a la seua elaboració (pes, talla, llei, cost de producció, etc.). Insistí, en tot moment, en el paper que jugava l’entitat emissora de la moneda, la monarquia, que es reservava en exclusiva el privilegi per obtenir el màxim benefici possible, satisfer les demandes socials i garantir una certa estabilitat. En aquest sentit, contradigué la idea que la moneda és una mercaderia com a tal, i va defensar que té una dimensió política que afecta les relacions humanes i socials. Dit això, va passar a analitzar la tradició monetària de la Corona d’Aragó entre els segles XIII i XV, explicant les característiques i el context en què es van emetre les diverses monedes: els diners de tern, els croats, els florins, els reials de plata o divuitens, els reials de València o timbres, i els ducats. Va parlar de la unificació monetària existent a la Corona d’Aragó, especialment entre Catalunya i el regne de València, gràcies a l’emissió al segle XIII del diner de tern, moneda que mantingué una certa estabilitat fins a la fi del segle XV. Per últim, va explicar els problemes que va comportar el manteniment d’aquesta moneda durant quasi dos-cents anys, i també la reestructuració que hagué de portar a terme Ferran el Catòlic per a adaptar el sistema monetari als nous temps. (VR)

Josep Torró

Antoni Aura: Mercaderes catalanes en la Valencia del siglo XV

El 13 de maig, Antoni Aura parlà de la presència dels mercaders catalans a la València del segle XV. Davant d’una desena de persones, féu un recorregut molt pràctic i sintètic pel treball que està duent a terme des de fa uns anys i també mostrà els primers resultats que ha obtingut a partir d’aquesta recerca, tot en el marc de confecció de la seua tesi doctoral. Després de molts estudis consagrats als mercaders italians, i també als valencians, alguns d’ells per professors de la casa, Antoni Aura reivindicà la necessitat de conèixer els mecanismes d’assentament i de circulació de capitals i mercaderies que posaren en pràctica els comerciants d’origen català a la ciutat de València. En conseqüència, ha analitzat més de 300 protocols notarials que li han permès documentar al voltant de 540 mercaders catalans. Procedents, en bona mesura, de la franja litoral (a penes n’hi hagué comerciants procedents de les comarques interiors de Catalunya), la gran majoria d’aquests mercaders protagonitzaven estades curtes a la ciutat de València. Només entre 30 i 40 s’hi instal•laren definitivament, mentre que la gran majoria només residia a la capital mentre duraven els negocis que duien a terme. Fins i tot, molts d’ells actuaven a través de procuradors, i tants altres residien en hostals quan obtenien la ciutadania. Per últim, tampoc no s’implicaven en la política municipal i en l’arrendament d’impostos, un altre testimoni de la seua presència efímera. Amb tot plegat, Aura definí el comportament d’una comunitat mercantil molt present a la València baixmedieval, incidint en dues idees fonamentals: la intensa mobilitat de capitals i persones entre València i Catalunya, d’una banda, i la importància relativa dels mercaders catalans en el rellançament marítim de la ciutat de València en la segona meitat del segle XV, ja que existia a la capital un sector mercantil autòcton amb una certa potència, capaç de protagonitzar l’embranzida envers el Mediterrani. (VR)

Antoni Aura

Rafael Narbona: Cultura política y comunidad urbana en Valencia (siglo XV)

La intervenció de Rafael Narbona el 20 de maig versava sobre la cultura política i el govern de la ciutat a la València de inicis del segle XV. Així, doncs, el tema i el conferenciant van congregar més d’una vintena de persones. Narbona pretenia posar de manifest les connexions entre els sectors dirigents de la ciutat de València i els gestors econòmics. També va insistir en l’elevat grau de participació democràtica en aquests afers, sempre al si de la classe dirigent. L’anàlisi de les dades dels Manuals de Consells i de la Taula de Canvis posa de manifest l’existència d’un patriciat que simultaniejava la gestió política i econòmica del municipi. La presència a l’assemblea municipal resultava gairebé imprescindible per a implicar-se en la gestió econòmica de la ciutat i a l’inrevés. Hi ha una clara coincidència entre els que van exercir els càrrecs de govern, els arrendadors d’impostos i els compradors de deute públic. En altres paraules, la classe política i l’econòmica estaven constituïdes per les mateixes famílies. D’altra banda, aquest col·lectiu que monopolitzava els poders locals es trobava clarament jerarquitzat entre una elit (la base) i l’oligarquia (realment el cim del poder). Ras i curt, l’oligarquia es nodria de l’elit. Els fluxos entre ambdues esferes de poder eren constants entre elit i oligarquia, no només de forma política i econòmica, sinó també personalment mitjançant enllaços matrimonials i vincles de parentiu. (FA)

Rafael Narbona

Noelia Rangel: Las estrategias de organización familiar del campesinado valenciano bajomedieval: el caso de la Horta de Valencia en el siglo XV

El 27 de maig fou el torn de Noelia Rangel, que al davant d’una desena de persones va fer un resum de la primera part de la seua tesi doctoral en preparació. L’objectiu d’aquesta recerca és la formació del matrimoni com a clau de l’èxit familiar en l’Horta de València al segle XV. A través de protocols notarials i, de forma més innovadora, a través de fonts judicials, la investigadora ha establert que en ¾ parts dels matrimonis documentats a l’Horta en el període d’estudi van preferir la modalitat de separació de bens, recollida en els Furs, contra la modalitat més antiga de la germania; mentre que en altres comarques encara es preferia aquesta darrera modalitat. Un primer símptoma, doncs, que el camperolat periurbà presenta diferències respecte al plenament rural. A major riquesa, major preferència per la separació de bens, cosa que indica que les filles eren desheretades, com a tota la Mediterrània, i només rebien la seua part mitjançant el dot en moneda. En la germania, per contra, hi havia una major tendència a la formació del patrimoni familiar mitjançant donacions inter vivos per part dels pares d’ambdós contraents. A través dels contractes d’afermament ha pogut establir també que l’edat d’accés al matrimoni per part de les dones era als 18 o 19 anys en un 65%, mentre que la dels homes està en 25 anys segons altres estudis. Finalment, pel que fa al dot, Rangel va explicar que amb l’ús de les fonts judicials la mitjana dels dots camperols puja extraordinàriament, ja que la xifra que s’havia vingut indicant el situa entre els 600 i els 800 sous, mentre que en l’Horta se situaria en els 1.321 sous. Les famílies amb més recursos, doncs, preferien acudir al justícia que al notari, per això puja tant la mitjana. En qualsevol cas, més de la meitat dels matrimonis entre camperols amb dots majors de 1.000 sous, i pràcticament tots amb un patrimoni inicial superior a 2.000 sous, són del terme de la ciutat de València, cosa que confirma, una vegada més, l’abundant presència d’elits camperoles en l’anell d’horta que envoltava la ciutat. (FE)

Noelia Rangel

Jorge Sáiz Serrano: Clientela feudal y corte real desde el ejemplo de la Corona de Aragón bajomedieval

El 3 de juny Jorge Sáiz va explicar al davant de 18 persones una de les vies de recerca en història medieval en la qual ha treballat en els darrers anys, mentre elabora una nova tesi doctoral en Didàctica de la Història. Certament fou una xerrada densa en contingut, dades i teories, que l’autor dividí en dues parts: primer feu una aproximació social global a l’entorn nobiliari del rei i, després, exposà l’exemple de la cort d’Alfons el Magnànim sobre la que més ha treballat. Sáiz acotà la recerca entre la història política i una història social del poder (cóm s’exerceix el poder). Es va plantejar el problema de la denominació de la noblesa vinculada a la cort reial, degut a la seua multifuncionalitat, i posteriorment va criticar la tendència a estudiar la cort com un embrió del poder estatal públic, cosa que al seu parer margina la comprensió global de la cort i del servei al rei, el qual disposa d’un grup clientelar molt ampli. L’autor també va parlar de les diverses fonts que es poden emprar, les quals són molt fragmentàries, i va explicar les vies d’aproximació al tema: la identificació d’individus i llinatges, formes d’ingrés en la clientela del rei, les formes de vincular-se al rei (oficis de cort, territorials, sense ofici definit...), i finalment las formes de retribució. Pel que fa al cas concret de la cort del Magnànim, Sáiz ha pogut detectar-hi una sèrie de personatges pensionats (a través de donatius, dietes, pagues avançades de soldada), els quals no sempre fan coses però esperen servir el rei en qualsevol moment. La clientela nobiliària del rei està formada per domèstics (oficis per a les coses materials del rei), oficials (amb competències administratives i polítiques estatals), els cortesans nobles, i els cavallers pensionats. Existeix una gran diferència entre els càrrecs de la cort que estan estipulats per les normes internes i la llarga llista de pensionats esperant servir el rei, ja que en són molts més. Es tracta, doncs, d’una forma d’ascensió social de la noblesa no territorial, com ara els llinatges ciutadans ennoblits. (FE)

Jorge Sáiz

Antoni Llibrer: Anàlisi comprada de dos sectors manufacturers vilatans: la llana i la ceràmica a la segona meitat del segle XV. Cap a una organització protoindustrial?

El títol que presentava Josep Antoni Llibrer el 10 de juny al davant d’una desena de persones resultava ben suggeridor, i la seua intervenció no va defraudar. La seua proposta consistia en una anàlisi comparada de dos sectors de la industria rural en dos àmbits diferents i allunyats entre si, amb una cronologia similar. En primer lloc, analitzava el desenvolupament tèxtil del Comtat i l’Alcoià, prestant atenció bàsicament al cas de Cocentaina. Aquesta ontogènesi era possible gràcies a les pròpies condicions de la comunitat: (1) creixement demogràfic de la zona i, per tant, major demanda, (2) recursos naturals per a l’augment de la cabanya llanera que abasteix de matèria primera i, gràcies a això, (3) la consolidació d’una infraestructura industrial imprescindible per a la confecció de draps, acompanyat de (4) un nivell de capitalització exigit mínim. Sobre aquestes bases es va aixecar la indústria drapera de Cocentaina. Amb els anys, però, es pot evidenciar com un reduït sector de drapers acabaren controlant tot el procés productiu de draps de llana. En qualsevol cas, la ciutat, això és, València, restà absent. L’altre observatori és la indústria de la terrisseriaels en els llocs de Manises i Paterna. Tot i que aquest darrer cas està encara en fase d’estudi, a grans trets ja poden establir-se algunes característiques comunes entre ambdues indústries. El primer tret seria l’alta capacitat d’adaptació a la demanda, gràcies, en bona mesura, a l’absència del mecanismes de control urbans. En segon lloc, la progressiva concentració del procés productiu en una reduïda minoria, que controlava des de la matèria primera fins a la comercialització del producte acabat. Finalment, aquesta concentració va comportar la provocar una jerarquització que va accentuar les diferències internes al si de la comunitat. (FA)

Antoni Llibrer

La darrera de les sessions, que segons el programa oficial havia d’impartir Leonardo Soler, de la Universitat d’Alacant, es va haver d’anul·lar per malaltia, de manera que va quedar pendent per al curs vinent. Tot això, doncs, que no és poc, és el que ha donat de si el Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València en el curs que l’ha vist nàixer. El curs que ve, a partir d’octubre, es reprendran les intervencions i, si no passa res, allí estarem nosaltres per alçar-ne acta (i tastar el berenar que el director del Departament ha promès als assistents). En tornarem a parlar per Nadal, doncs, amb un quart balanç de les sessions desenvolupades en aquest nou període.

Un balanç del Seminari d’Estudis Medievals (II). D’Any Nou a Sant Vicent de 2013

El passat mes de desembre, just abans de Nadal, donàvem notícia de l’inici del Seminari d’Estudis Medievals (SEM) de la Universitat de València, i ho fèiem amb un primer balanç de les intervencions que s’havien realitzat fins llavors. En aquell moment vàrem saludar la notícia amb expectació i també amb il·lusió, convençuts que aquesta iniciativa podia ser el punt d’inflexió que –dèiem– acabés amb l’individualisme imperant en el medievalisme valencià, que l’estava portant cap a una certa mediocritat. Un primer pas, doncs, cap al renaixement d’un col·lectiu que –independentment de les aportacions particulars de cadascú– en general ha donat molts bon fruits en el passat i pot seguir donant-los, com molt bé demostren algunes de les intervencions que s’han anat fent en els darrers mesos i que tot seguit comentarem. Lamentablement, l’optimisme i la confiança s’acaben quan, avançat un temps, topem amb la realitat. La realitat d’un seminari que, fins ara, no pareix que estiga acomplint un dels principals objectius per als quals fou pensat i engegat. Això és, reunir a tots els medievalistes valencians i que es posen a debatre i a discutir entre ells. Discussions profundes, és clar, de teoria i de pràctica, com s’ha pogut albirar en ocasions a certs debats del seminari.

Un dels avantatges de la nostra generació, dels més joves, és que hem crescut en una Unió Europea que ens ha permès eixir ben prompte a l’estranger i veure com es treballa en altres països del nostre continent. Aquesta mena de seminaris continus, d’estil anglosaxó, fa molts anys que tenen lloc a Anglaterra i en altres universitats del nord d’Europa, però funcionen ja fa algun temps també a França i a Itàlia, per exemple, que són els territoris de referència historiogràfica tradicionals de casa nostra. Nosaltres coneguem bé aquesta pràctica perquè hem assistit a diversos seminaris en universitats del Regne Unit, França, Itàlia o Bèlgica, i en alguns casos ens ho han contat de primera mà altres becaris i doctorands, amics i coneguts, que han viatjat igualment a fer les seues estades en altres estats de la Unió. El ben cert és que en aquells països el dia que hi ha seminari tot el departament o el college desfila per la sala en qüestió, des del catedràtic més antic al darrer alumne acabat d’arribar, amb corbata o en xancletes. Tant si parla un amic o un historiador de renom, com si ho fa un complet desconegut o algú que et cau malament. Tant si es parla d’un tema que t’interessa directament, o es tracta d’un assumpte que no et diu res de nou.

El problema al seminari del nostre departament, amb tot, no és la quantitat de gent que assisteix a cada sessió, generalment entre la desena i la vintena de persones, que no és una xifra espectacular però que resulta acceptable per a un seminari setmanal. El problema, en realitat, és que són quasi sempre els mateixos. Tampoc no es tracta, per descomptat, d’assistir tots els dies, perquè tots tenim compromisos acadèmics i també vida privada. Però caldria assistir sempre que es puga per a escoltar i criticar els altres, per a crear discussions científiques de qualitat, millorar així els treballs propis i els de la resta, i aconseguir entre tots crear un medievalisme valencià fort i amb empenta cap en fora, assimilable al de qualsevol altre país i amb capacitat d’influir en el medievalisme europeu. Creiem que alguns dels debats que s’han produït en els darrers mesos al seminari, quan els assistents i els tema tractat ho han permès, són una bona mostra de que açò és possible. Els medievalistes valencians no podem desaprofitar aquesta magnífica ocasió que ens brinda l’organització del seminari per a reeixir de nou com a col·lectiu. És per això que des del grup Harca volem contribuir a la seua difusió oferint-vos el resum de les vuit intervencions que s’han produït en els darreres dos mesos i mig.

El seminari es pot seguir per twitter setmanalment

Juan Antonio Barrio: Los conversos valencianos contra la inquisición española: identificación, delación, persecución y exclusión

El 4 de febrer, després de les vacances de Nadal i el període d’exàmens, es va reprendre el Seminari d’Estudis Medievals amb Juan Antonio Barrio, de la Universitat d’Alacant. Al davant d’una dotzena de persones va desgranar els resultats més primerencs de la seua recerca al voltant de la Inquisició (publicada en articles d’Afers i Anales de la UA), lligada al grup d’investigació en el que participen també membres de la Universitat de València i del que ja ens va fer un tast José Maria Cruselles. Amb tot, J. A. Barrio va dedicar la major part del seu temps a fer una profunda crítica historiogràfica de tota la recerca feta fins ara al voltant d’aquest tema. Una institució que forma part de la llegenda negra de la Història d’Espanya i que encara alça passions entre historiadors professionals i no-historiadors. Així, per a aquest investigador, termes com “Inquisició Espanyola” o “Inquisició Moderna” són incorrectes, i va destacar el fet que la historiografia ha treballat molt poc les fonts. No existeix, va dir, una vertadera crítica documental, moltes vegades s’empra documentació impresa en compte d’acudir a l’original, i quan es fa es cometen massa errors de lectura i interpretació. A més, es segueix el que diuen els autors de prestigi acríticament, sense consultar de nou les fonts. La principal crítica, però, fou a la generalització que al seu parer es practica molt a sovint quan es parla d’Inquisició: s’estudia un període concret per la facilitat i abundància de documentació (normalment el segle XVII), i a partir d’ací es generalitzen els resultats a tot el període d’existència de la Inquisició. En realitat, el profund desconeixement que n’hi ha encara sobre l’origen de la institució, del seu funcionament inicial i de la manera com anà evolucionant, és el que fa, segons Barrio, que hi haja tants errors d’interpretació sobre els processos en època moderna. Finalment apuntà alguna de les línies de recerca que s’haurien de desenvolupar, com ara l’estudi d’inquisidors, i especialment què s’amaga darrere de les delacions dels cristians vells. (FE)

Juan Antonio Barrio

Juan Vicente García-Marsilla: Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción en la Valencia bajomedieval

El dia 11 fou el torn de Juan Vicente García-Marsilla, medievalista de la nostra Universitat i professor del departament d’Història de l’Art, que va parlar per a una vintena de persones sobre les obres de construcció a la València gòtica. Una exposició que fou molt interessant, tot i que algunes de les conclusions presentades ja les coneixíem, en part, pels treballs d’Ivan Martínez Araque. Lamentablement, només s’ha conservat documentació sobre les obres en els edificis del poder (monarquia, municipis i Església), però es tracta d’unes fonts molts riques que permeten copsar l’existència d’un gran esforç de gestió i control de les despeses que impedia els sobrecosts (tan d’actualitat en els nostres temps). De fet, es van arribar a constituir institucions com la Junta de Murs i Valls amb aquesta finalitat, que tenen un paral·lel a Itàlia. Segons García-Marsilla, aquesta “obra pública” en la capital va ser la referència per a l’obra privada de tot el regne, en qüestions d’unificació de salaris, pesos i mesures en les matèries primeres, etc. A més, es va desenvolupar una trama de societats en l’àmbit rural, moltes d’elles familiars que es mantenien per 2 o 3 generacions, que abastien les obres urbanes de materials com ara pedra, calç, reble, rajoles i fusta. Aquesta última aportada a través dels rius Túria i Xúquer des de Castella i Aragó. Alguns pobles es van especialitzar en certes matèries, com la pedra de Godella i Rocafort, la rajola de Mislata per part dels musulmans, o la calç de Montcada i Torrent. Només en alguns casos el material es portava de més lluny, si es requeria major qualitat, com ara la pedra blava de Sagunt per a la capella reial de Santo Domingo; o les columnetes de pedra de Girona per a les finestres, que van constituir una vertadera industria exportadora medieval. Finalment, una vegada més es va plantejar el debat sobre la no-existència d’un art mudèjar en el regne amb el major nombre de musulmans al seu interior. (FE)

Juan Vicente García Marsilla

Frederic Aparisi: Entorn de les elits rurals: el cas de Bartomeu Miquel

El 18 de febrer Frederic Aparisi abordà davant d’una quinzena de persones el tema de les elits rurals a partir de l’exposició d’un cas particular, el de Bartomeu Miquel, camperol benestant de Xàtiva que visqué entre finals del segle XIV i mitjan segle XV. En concret, mostrà el grau de riquesa i la diversitat d’activitats econòmiques desplegades per aquell a través de l’anàlisi de dos documents: el seu testament i l’inventari de béns realitzat a la seua mort, en 1448. El primer indica la destacada posició a la que havia arribat Miquel, atenent al seu ingrés ante mortem en dos confraries xativines i el seu soterrament en el convent de Sant Domingo, mentre que el segon permet conèixer el seu patrimoni i la seua dedicació econòmica. Posseïa una extensió de terra important, però no excessiva, de 4,3 hectàrees de regadiu més diversos trossos de secà, així com dos cases, destacant la seua gran residència, de dos pisos i catorze dependències. A més, era creditor d’uns quants censals i, sobretot, es dedicava al comerç de productes agrícoles, com l’oli i el vi, i de matèries primeres, com ara les fibres vegetals i animals (seda, cànem, lli, estopa o llana), algunes de les quals eren probablement filades en l’àmbit domèstic. Així doncs, aquesta activitat comercial, dirigida als mercats urbans, constituí el principal impuls econòmic que ajudà a crear la fortuna de Bartomeu Miquel, manifestada també en altres àmbits, com la possessió de tres esclaus o de diverses joies i ornamentacions. Amb tot, Aparisi es negà a incloure aquest personatge entre les elits rurals, atès que no gaudia de poder polític ni influència sobre l’oligarquia local. S’encetà així, en darrer terme, un interessant debat sobre aquesta categoria historiogràfica i sobre altres qüestions, com ara la relació entre el feudalisme i el mercat o la dificultat d’establir una divisió entre la ruralitat i la urbanitat en les ciutats i viles mitjanes del regne de València. (VB)

Frederic Aparisi

Antonio José Mira: Estructuras agrarias comparadas en el Mediterráneo bajomedieval: Valencia y el Véneto

El 25 de febrer Antonio José Mira protagonitzà davant de 17 persones un dels seminaris amb més moviment a la sala. La seua intenció era fer una comparativa entre l’estructura agrària de la regió del Vèneto i la del regne de València en el segle XV però, lògicament, va dedicar la major part del temps a explicar les estructures italianes, i nomes al final de la seua intervenció va realitzar una comparació. Per a fer-ho, Mira va emprar una gran quantitat de quadres basats en el buidatge de registres fiscals de la zona, una font molt completa anomenada beni dei Veneti que no existeix a casa nostra. Cal dir que entre els segles XIII i XIV el camperolat de la Itàlia centre-septentrional va patir una forta despossessió de la terra de cultiu per part dels grups urbans (burgesos i nobles), especialment en els termes de les grans ciutats (uns 100 km al seu voltant), que va acabar també amb l’organització municipal en les comunitats camperoles. El resultat fou l’hegemonia agrària dels podere, una gran propietat amb una mitjana de 15 hectàrees de superfície, normalment dividida en només 3 o 4 parcel·les de grans dimensions, en la que es conreava una gran varietat de productes, incloses pastures per al ramat de llana, i que s’explotava directament mitjançant contractes a mitjan termini (mezzadria, colonia parziaria, etc). Tot plegat acabaria per provocar una proletarització rural (jornalers sense terra) i urbana (per l’emigració) que segurament està en l’origen del capitalisme nord-italià. En les ciutats menudes, per contra, anomenades quasi-città per la historiografia italiana i que són equivalents a les viles valencianes, el panorama era molt distint. A Montagnana, per exemple –equivalent a Castelló, segons Mira–, l’estructura de la propietat de la terra estava extremadament polaritzada, amb parcel·les menudes i separades entre si. I quan n’hi havia explotacions més grans ho eren per acumulació de parcel·les. Aquesta estructura és molt semblant a la valenciana, on la intervenció del grups urbans, que es produeix, no arriba a canviar les estructures agràries prèvies, i no produeix cap proletarització. En definitiva, una intervenció molt interessant recolzada en un gran treball al darrere. (FE)

Paissatge d’un podere italià

Francisco Gimeno: Un discurs per al futur: el diari de sessions del Compromís de Casp

En 4 de març Francisco Gimeno Blay, catedràtic de Paleografia de la Universitat de València, va parlar a una vintena d’assistents al voltant dels esdeveniments ocorreguts en els quatre dies que va durar oficialment la reunió del Compromís de Casp. La recerca parteix de la trobada fortuïta d’una còpia de les actes a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que havia estat mal catalogada, cosa que va permetre la seua comparació paleogràfica amb les actes conservades a l’ACA i a la Catedral d’Osca. El pròleg de les actes destaca precisament la unanimitat de la decisió, tot i que sabem que no fou així perquè l’Arquebisbe de Tarragona va votar a favor de Jaume d’Urgell. Per a Gimeno, la votació en la qual es va decidir que Ferran d’Antequera seria rei de la Corona d’Aragó es va produir el 24 de juny, tot i que les actes ho silencien, i els vots manuscrits dels compromissaris es van fer desaparèixer. El que es va fer el dia 28, davant la porta de l’església de Casp, fou l’escenificació de la unanimitat d’un acord que, segons es va concloure al debat posterior, estava ja decidit temps enrere, a les Corts de cadascun dels regnes de la Corona després d'una vertadera guerra civil no declarada. Si esteu interessats en aquest treball podeu consultar en pdf l’obra publicada per Francisco Gimeno l’any passat, arran del Quart Centenari del Compromís. (FE)

Francisco Gimeno

Ramon Ferrer: Antroponímia medieval valenciana

El dia 11 de març fou el torn de Ramon Ferrer, professor d’Història Medieval de la Universitat de València i actual president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que al davant d’una quinzena de persones va parlar de demografia i antroponímia medieval. Segons va explicar Ferrer, l’estudi de la demografia medieval és un tema molt esvarós pel qual s’ha interessat a partir de les llistes del Morabatí. Un impost que consistia en el pagament de 7 sous cada 7 anys per part de cada foc o família, el qual obligava a confeccionar un registre de tots els membres de la comunitat, fins i tot dels que estaven exempts. Tot i que ja s’han estudiat totes les llistes del Morabatí que existeixen, Ferrer va exposar al seminari els casos d’Onda i Vila-real, per a les quals s’han conservat alguns anys de segle XV. I així es com es pot comprovar que de 1415 a 1445, per exemple, el 30% dels cognoms havien desaparegut i havien estat substituïts per altres, mentre que un segle després pràcticament tots s’havien renovat, cosa que demostraria que hi existia una gran mobilitat demogràfica. Amb tot, és evident que aquesta xifra no respon únicament a l’emigració, ja que amaga extincions de llinatges, i famílies que només es reprodueixen a través de les dones i, per tant, subsisteixen però no transmeten el cognom. També es pot comprovar que, com és lògic, hi havia una connexió entre localitats properes, fruit dels moviments de curt radi i dels intercanvis matrimonials, que es materialitzava en la repetició de cognoms no habituals en localitats properes. Finalment, cal dir que només un 5% dels llinatges es va mantindre al llarg de tot el segle XV, els quals, precisament, coincideixen amb les famílies de l’elit rural o semi-urbana que controlava el poder municipal de la vila. (FE)

Ramon Ferrer

David Igual: Les economies mercantils valenciana i castellana a la fi de l’Edat Mitjana. Fonts i arguments per a l’estudi comparatiu

Després de l’aturada fallera, el dilluns 25 de març es va reprendre el seminari de la mà de David Igual, amb més d’una vintena d’assistents. En la presentació, a càrrec d’Antoni Furió, es va posar de manifest el periple d’aquest investigador des de la Universitat de València a la de Castella-la Manxa, passant per Madrid, tot aconseguint una continuïtat que per a les noves generacions s’ha convertit més aviat en un mite que en una realitat. La intervenció de David Igual va girar al voltant de dos temes centrals: per un costat les fonts arxivístiques castellanes –des de la perspectiva dels intercanvis internacionals, que és la que interessa a l’autor– i, per l’altre, el comerç i els mercaders a Castella. En aquest sentit, Igual va posar de manifest l’escassetat de protocols notarials conservats a Castella, la qual cosa no pot ser resultat de l’atzar, sinó de la mancança d’una cultura notarial pròpia dels països mediterranis. Aquestes caresties, afegides al policentrisme associat a un país tan vast com és Castella, han condicionat la historiografia, de manera que han prevalgut els estudis macroanalítics. S’evidencia així l’existència de tres àmbits d’actuació. En un nivell local, individus qualificats pels historiadors de mercaders, però no per les fonts, que en realitat no passarien de ser comerciants puntuals o, a tot estirar, traginers professionals. Per damunt d’aquest nivell més baix hauríem de parlar d’altres dues categories. Al cim un selecte grup de mercaders, procedents de Burgos, plenament inserits en els circuits del comerç internacional. I en un segon nivell, més nombrós, un grup de comerciants procedents de ciutats com Toledo, Valladolid i Segovia, vinculats a la Corona, que actuen com a proveïdors oficials i arrendadors de rendes. Un altre tret d’aquests mercaders és la seua forta especialització, atès que els seus intercanvis no tenen altres protagonistes que les fibres animals: llana i seda. El seminari conclogué amb un debat sobre les fonts i com aquestes condicionen el treball dels historiadors. (FA)

David Igual

Enrique Cruselles: Sociedades arrendatarias de los impuestos municipales en la Valencia del Cuatrocientos

Finalment, la darrera de les intervencions que recollim en aquest segon balanç és la d’Enrique Cruselles, professor de Departament de Medieval de la nostra Universitat, que va intervindre al davant d’una dotzena de persones el dimarts 9 d’abril, per un canvi extraordinari en el calendari del seminari. El tema que va tractar Cruselles no és del tot nou, però no per això deixa de ser ben interessant i meritori. Desxifrar a través de la documentació notarial les xarxes de poder teixides a través de l’arrendament d’impostos per a controlar el sistema de recaptació de la ciutat de València no és una tasca gens fàcil. Aquest fou l’objectiu d’una part de la intervenció, tot i que en realitat les novetats les va aportar en el camp de la fiscalitat urbana. Les gràfiques en procés d’elaboració que va aportar l’autor vénen a demostrar, almenys de moment, que el creixement econòmic de la ciutat de València al llarg del segle XV no es veuria reflectit en les quantitats recaptades a través dels impostos indirectes, tot i que la gràfica acaba en 1460 per causes alienes a la investigació. Així mateix, és significatiu que en les dècades centrals del segle XV la ciutat va deixar d’arrendar els impostos indirectes i els va recaptar directament durant uns anys, perquè era a major benefici de la ciutat segons les pròpies paraules dels funcionaris del Consell. Amb tot, no quadren les xifres dels anys en què s’arrenda i els anys en què es recapta, ja que la xifra de la recaptació directa és més baixa, cosa que no queda massa clara encara com es va evidenciar al debat posterior. De fet, els recaptadors de la ciutat eren els mateixos mercaders que en els anys anteriors havien arrendat aquests impostos, de manera que no es pot al·legar una manca de zel en la recaptació del Consell o d’ineficiència de la gestió publica respecte a la privada. Finalment, Cruselles va intentar lligar el tema tractat amb la recerca del seu grup sobre els conversos valencians, i cal dir que la presència d’aquests va anar creixen amb el temps entre els arrendataris dels impostos urbans. (FE)

Enrique Cruselles

I això és tot per ara. Al juny tornarem a parlar del Seminari d’Estudis Medievals (SEM) de la Universitat de València, quan farem un tercer balanç del mateix.

Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (I). Els inicis en 2012

Un esdeveniment està sacsejant a hores d'ara el medievalisme valencià. I és que per primera vegada el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, de la mà d'Antoni Furió, ha organitzat un seminari continu a la manera anglosaxona. Per la sala d'actes del departament han de passar, entre octubre de 2012 i desembre de 2014, tots els medievalistes valencians, o que fan recerca sobre el País Valencià (vegeu ací el programa). Dues idees s'escauen d'això. Primer, la interdisciplinarietat de la trobada: historiadors documentalistes, arqueòlegs i paleògrafs; historiadors de la llengua i de l'art... Tots poden sotmetre la seua recerca a la crítica dels col·legues. I d'aquesta idea es desprèn la segona amb la qual naix aquest seminari, ja que no es tracta d'una conferència ni d'una trobada per rebre felicitacions, sinó que es vol fomentar el debat i la discussió científica i es volen aportar noves perspectives d'anàlisi al company. Per la nostra banda, volem destacar la participació dels medievalistes de la resta d'universitats valencianes, i especialment dels de la Universitat d'Alacant, ja que la col·laboració entre els historiadors de qualsevol punt del país hauria de ser molt més fluida si volem un medievalisme valencià potent.

La continuïtat del seminari en el futur, després de dos anys d'intervencions, dependrà de l'èxit d'aquesta primera experiència i de que els objectius s'acomplisquen. Esperem que siga per a molt de temps i que esdevinga l'inici d'una nova etapa que acabe amb la inèrcia individualista que en els darrers anys estava abocant el medievalisme valencià a una certa mediocritat. Nosaltres, en definitiva, volem aprofitar el post de hui, que tanca el blog abans de vacances, per a realitzar un balanç de les sessions que s'han fet fins ara en l'any 2012. Des de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver, que va obrir el seminari a l'octubre, fins a la de Vicent Baydal, l'únic doctor per ara del Grup Harca, que ha tancat el primer torn abans de Nadal.

El seminari es pot seguir per twitter setmanalment

Ferran Garcia-Oliver: Elits camperoles a l’ombra de la ciutat de València: els Castrellenes

La primera sessió va arrancar el passat 15 d'octubre de la mà de Ferran Garcia-Oliver i una quinzena de persones que assistiren com a públic, en la seua major part professors del departament. En aquesta ocasió el catedràtic de Beniopa analitzà l'economia del camperolat benestant de l'horta de València a partir d'un encant que va realitzar la família dels Castrellenes a principis del segle XV, la qual pogué localitzar fa més d'una dècada. El pas del temps li ha permès concentrar més referències sobre l'esmentat llinatge, de manera que la seua visió s'amplia més enllà d'aquest document. A partir de la intervenció de Ferran Garcia-Oliver es va discutir sobre el concepte de camperolat, i de les diferencies que clavillen aquest col·lectiu, més encara en el cinturó d'horta que envolta la ciutat de València en el qual es concentren les sinergies de tot un país. En aquest sentit, l’especialització del treball, i també la gran quantitat d’activitats econòmiques que es duen a terme en una gran ciutat com València, afavoreix una forta estratificació del camperolat. Al mateix temps, però, ofereix un ampli ventall de negocis i treballs que permeten diversificar l’economia. Així Garcia-Oliver ha pogut documentar alguns membres comerciant amb grans quantitats de reble. La història dels Castrellenes posa damunt la taula el paper de la família als temps medievals, especialment entre els sectors benestants. A fi de garantir la pervivència del patrimoni en mans de la família, els Castrellenes despleguen totes les accions legals possibles: són els parents qui adquireixen les terres (per cert, no com deia G. Levi, a un preu inferior del mercat), exerceixen cures i tuteles, i arrenden els molins. Solidaritats que miren de garantir l’èxit de la família. Per a més detalls, us remetem a la publicació del treball que estarà enllestida pròximament. (FA)

Ferran Garcia-Oliver

Carmel Ferragud: La medicalització de les administracions de justícia en la València foral

El 22 d'octubre Carmel Ferragud parlà davant d'una desena de persones sobre l'ús de la medicina en la Justícia de la València foral, una audiència que podria haver estat molt més àmplia si, com li suggerí Antoni Furió, haguera titulat la xarrada El CSI de la València foral. Més enllà de les bromes, Ferragud exposà les primeres valoracions del projecte en el que treballa ara, juntament amb la investigadora científica del CSIC María Luz López Terrada, sobre l'evolució dels peritatges forenses i la participació dels metges en els casos judicials valencians dels segles medievals i moderns. La primera intervenció coneguda data de 1304, a Cocentaina, quan dos barbers i un físic intervingueren en la "dessospitació" o peritatge de les ferides d'una causa amb sang. Això ve a coincidir, precisament, amb la "revolució mèdica" que es produí en la segona meitat del segle XIII, gràcies als nous coneixements i a les noves formes d'aprenentatge i exercici de la medicina que difongueren les universitats a partir de la recepció de les obres clàssiques de Galè i Hipòcrates. Així, els practicants de la medicina, és a dir, els barbers o cirurgians –que donaven l'atenció primària a la població– i els físics o metges –especialitzats en els diagnòstics– passaren a ser requerits pels oficials de justícia a l'hora de peritar indemnitzacions, establir l'evolució de les ferides dels detinguts, determinar les causes de la mort, etc. Les autoritats públiques i els drets civil i canònic atorgaren importància a la participació dels professionals de la medicina en l'administració de la justícia i aquesta funció, analitzada al llarg dels segles, és la que actualment estudia Carmel Ferragud. De segur que ben prompte en podrem veure publicats els primers resultats. (VB)

Carmel Ferragud

Pau Viciano: La funció econòmica del crèdit a curt termini. El País Valencià al segle XV

El 29 d’octubre Pau Viciano abordà davant de més de 30 persones el tema del crèdit a curt termini, tot i que parlà, en realitat, d’una investigació molt concreta: el buidatge de les obligacions registrades al llarg de l’any 1499 davant el justícia civil de Castelló de la Plana. Una vila que llavors comptava amb uns 500 focs, dels quals, entorn d’un 60% eren llauradors, un 20% artesans, un 15% “burgesos” (mercaders, notaris, botiguers) i un 5% clergues o cavallers d’origen mercantil. S’hi registraren fins a 320 compromisos a pagar una suma determinada en metàl·lic (el 80%) o en forment (el 20%) en un període breu de temps (normalment 10 dies), vinculats a préstecs i sobretot a compres a crèdit. Es tractava de contractacions d’una quantitat relativament baixa dins del mercat general del crèdit, d’uns 50 sous de mitjana, molt menys que per exemple els censals, i que es circumscrivia quasi per complet a la mateixa vila de Castelló o les poblacions més properes. En tot cas, era un mercat bastant actiu, ja que fins a un 40% dels habitants de la vila hi estigueren implicats durant aquell any, amb importants diferències: els prohoms, botiguers i cavallers eren els principals fiadors, mentre que els que adquirien els deutes eren bàsicament llauradors i alguns artesans. En aquest sentit, l’aportació més notable de l’anàlisi de Viciano va ser la diferenciació entre les operacions dirigides a la inversió (adquisició de terres, animals, matèries primeres i serveis per a la indústria tèxtil) i les destinades al consum (compra de blats o de roba). El resultat, és clar, en favor de les primeres: fins a un 75% eren operacions d’inversió. Únicament quedaren dues qüestions més obertes: ¿per què només hi ha constància del pagament d’un 25% de les obligacions? la morositat era tan alta? i ¿per què les obligacions es registraven en moltes ocasions davant del notari i no del justícia civil, si el primer era de pagament i el segon gratuït? (VB)

Pau Viciano

Ferran Esquilache: L’arqueologia hidràulica en les gran hortes fluvials. Els orígens andalusins de l’horta de València i la seua evolució després de la conquesta de Jaume I

El 5 de novembre, davant d'unes 35 persones, Ferran Esquilache mostrà els avanços realitzats en l’anàlisi de les grans hortes andalusines, i en concret de l’horta de València. A la seua intervenció abordà, en primer lloc, de manera breu, els principis teòrics de l’Arqueologia hidràulica; i, en segon lloc, l’estudi de determinats casos pràctics en grans hortes que van molt més enllà del que s’havia dit fins ara. Així, a través de l’anàlisi de diversos exemples permetia establir una periodització de la construcció dels diversos espais d’horta andalusins localitzats i, en conseqüència, de l’arribada a València de nous contingents humans. Gràcies a una gran tasca de reflexió, d’observació pràctica i del treball de camp que encara es pot realitzar en una zona gairebé destruïda, Ferran Esquilache ha assajat l’establiment d’un model de construcció dels distints espais d’horta que conformen el sistema hidràulic. Així, parlà de tres fases distintes, amb diferències notables entre elles, tant en la morfologia com en l’estructura de les zones de reg. Segons aquesta divisió, cada fase correspondria a una etapa distinta en el llarg procés de construcció del complex sistema hidràulic que trobarien en funcionament els feudals, les ampliacions dels quals són fàcilment identificables. Foren aquests els dos aspectes que vehicularen el debat posterior. S’aportaren diversos punts de vista sobre la caracterització de la societat andalusina i, especialment, sobre la influència o no de l’estat en la construcció dels sistemes hidràulics. Açò entroncava directament amb la qüestió certament polèmica de les fases o etapes en la dita construcció. S’argüí, per part dels assistents, que sense cronologia ni registres arqueològics que puguen verificar-ho resulta ben difícil establir una periodicitat més o menys exacta que estiga relacionada amb les transformacions socials, polítiques i econòmiques que es produïren a Alandalús. Tanmateix, a l’espera de l’arribada d’uns mínims indicis per poder dur a terme aquesta tasca de periodització cronològica, Ferran Esquilache ha proposat ja una hipòtesi inicial per a començar a treballar sobre ella, i així rebatre-la o confirmar-la amb estudis posteriors. (VR)

Ferran Esquilache

Manuel Ruzafa: La comunidad mudéjar en la sociedad valenciana bajomedieval

El 19 de novembre fou el torn de Manuel Ruzafa, que va haver de realitzar la seua intervenció a la Sala de Juntes de la Facultat per la gran assistència de públic. El doble del que ha estat habitual. Va dedicar el temps inicial a fer un repàs a la seua trajectòria d'investigació, centrada en el tema dels anomenats mudèjars. Primer els de la moreria de València, entre finals del segle XIV i la primera meitat del XV, fins a l'assalt de 1455 al qual va dedicar-hi el seu primer estudi. I en els darrers anys també als mudèjars d'altres moreries urbanes com Xàtiva i Alzira. Així, la seua intervenció, que estava enfocada a la discussió posterior, va consistir en donar algunes pinzellades al voltant de diversos temes de treball, com ara les estructures familiars i les seues activitats econòmiques, la seua relació amb els cristians valencians, les vinculacions econòmiques i culturals amb els musulmans de Granada i el Magrib, i finalment l'exclusió social del grup mudèjar en el conjunt de la societat. Amb tot, un tema concret va planejar sobre la resta al llarg de tota la intervenció, i a més va centrar bona part de la discussió posterior: l'oligarquia mudèjar. La recerca de Manuel Ruzafa s'ha centrat, principalment, en el grup oligàrquic de mercaders que dominava les moreries urbanes. I aquest grup de l'elit, com ara els coneguts Xupió i els Ripoll, sembla que actuaven igual que l'elit dirigent cristiana, ja que estaven units entre ells mitjançant llaços familiars. A més, la seua riquesa estava basada en el comerç, intervenint en el mateixos negocis que l'elit mercader cristiana, tot i destacar el seu paper en la ruta magrebina. Però la seua condició de sotmesos els impedia prosperar en l'escala social de l'oligarquia del regne, per la qual cosa les principals famílies mudèjars acabaven convertint-se al cristianisme per a integrar-se completament en l'elit, o més a sovint acabaven emigrant al nord d'Àfrica. En relació a això últim, un altre dels aspectes comentats fou el de la gran capacitat de moviment dels mudèjars entre la jurisdicció reial i senyorial, o entre els mateixos senyorius. (FE)

Manuel Ruzafa

Javier Martí: Aigua i desenvolupament urbà a Madinat Balansiyya

El 26 de novembre unes trenta persones assistiren a la intervenció de Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, que va parlar dels darrers coneixements que ha proporcionat l'arqueologia urbana sobre la ciutat de València entre l'inici de la descomposició del món antic i l'inici de l'època califal. És a dir, dels coneguts com a segles obscurs alt-medievals, abans i després de l'arribada dels musulmans a una ciutat boirosa, reduïda i desdibuixada. Durant tot aquest període la ciutat es caracteritza pel reaprofitament de la pedra dels antics edificis monumentals, detectada a nivell arqueològic per una gran quantitat de foses d'espoli escampades per tota la ciutat. Això, és clar, denota la desaparició de les estructures econòmiques i socials capaces de mantindre les vies de comunicació i l'ús de les pedreres; però alhora, com defensa Martí, és també un signe de vitalitat constructiva, encara que siga amb materials reutilitzats i tàpia de terra. Una de les operacions urbanístiques detectades del segle IX és la construcció d'un barri artesanal junt a l'antiga catedral paleocristiana i posterior mesquita major. Aquesta associació entre centre religiós i civil, així com la morfologia constructiva de les estructures, podrien ser típiques d'algunes mudun del període, segons es desprèn del paral·lel detectat a Amman, Jordània. Bona part de les actuacions detectades tenen a veure amb l'aigua. L'aqüeducte romà del carrer Quart, que abastia la ciutat antiga, sembla que havia quedat semi-abandonat en època visigòtica, i que es va reaprofitar durant els primers segles del període musulmà per a portar aigua a la presumpta zona àulica on estarà situat l'alcasser del segle XI. Igualment, fa uns anys es va trobar un molí anterior al segle X, relacionat amb el sistema hidràulic de la séquia de Rovella, i una zona d'adoberies al nord de la ciutat, abastides d'aigua pel mateix sistema. En definitiva, cada vegada és més evident que València està deixant de ser una ciutat d'ombres en l'anomenat període paleoandalusí, que semblava deserta per les fonts escrites, per a descobrir-nos que hi havia vida i activitat urbana. Però també és cert que ens resta molt encara per saber. (FE)

Javier Martí

Manuel Benítez Bolorinos: La segunda constitución del Reino de Valencia. Los privilegios de Jaime II: municipalismo y monopolios urbanos

El 3 de desembre el professor associat de la Universitat d’Alacant Manuel Benítez Bolorinos exposà a una vintena d’assistents una part substancial de la seua recent tesi doctoral sobre El reino de Valencia en tiempos de Jaime II. Poderes urbanos y estructura territorial. En concret, se centrà en les transformacions de tipus institucional, fiscal i territorial produïdes en l’àmbit urbà durant aquell llarg regnat, de 1291 a 1327, que es poden resseguir a través de la concessió de privilegis reials o mesures de gràcia. Per exemple, explicà els canvis experimentats en el justiciat i la juraderia de la ciutat de València i d’altres viles, així com en molts altres oficis municipals menors. També destacà la introducció de les primeres imposicions indirectes en la fiscalitat urbana per tal d’organitzar armades que ajudaven el rei en les guerres mediterrànies, així com el repartiment entre rendistes, mercaders i ciutadans dels monopolis del patrimoni reial, com ara els molins, forns, carnisseries, pescateries, obradors, banys, etc. Finalment, remarcà que el regnat de Jaume II fou el que inicià la “domesticació de la noblesa” a través de l’apaivagament de la revolta de la Unió –que implicava els cavallers valencians d’origen aragonès‒, l’expansió bèl·lica i la concessió d’honors i rendes monetàries. Amb tot, malgrat l’esforç sintetitzador realitzat per Benítez Bolorinos, en el debat posterior fou qüestionat parcialment el seu mètode d’investigació, ja que l’arsenal de dades que hi aportà provenia exclusivament d’una única font: la sèrie Graciarum de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, consistent en 39 registres de la cancelleria reial de Jaume II. Tot plegat, la discussió serví per posar de manifest que en la recerca històrica són plenament necessaris la interacció de les fonts i la profunda contextualització de les informacions manejades. (VB)

Manuel Benítez Bolorinos

José María Cruselles: Inquisición y conversos en la Valencia del siglo XVI

El seminari impartit per José María Cruselles el 10 de desembre davant d’unes 20 persones girà entorn d’una única peça documental, que serví per a analitzar la història de la repressió inquisitorial contra els conversos de València entre finals del segle XV i començaments del XVI. El Tribunal de la Inquisició valencià ‒un dels pocs que ha conservat un arxiu territorial propi‒ es creà a finals de 1481 i durant 10 anys funcionà a colp d’edicte de gràcia, cridant als que vulgueren autoinculpar-se d’heretgia criptojudaica, abjurar i delatar a altres sospitosos, a canvi d’una rebaixa de les penes. Aquest fou el principal instrument d’identificació inquisitorial fins a 1491, però a partir de llavors els edictes de gracia perderen la seua efectivitat, de manera que el Tribunal començà primer a tancar casos per fugida ‒per liquidar-ne els béns i relaxar els culpables en efígie‒ i a fixar-se posteriorment en els “cristians nous” que havien arribat a València després de l’ordre d’expulsió de 1492 ‒a la capital valenciana no hi havia hagut conversions aleshores, ja que oficialment no hi havia jueus des del pogrom de finals del segle XIV. Tanmateix, a partir de 1502 els processos tornaren a decaure, de forma que la Inquisició, per a evitar el seu caràcter teòricament provisional, començà a obrir causes contra sospitosos ja difunts i tot just en aquest context, entre 1505 i 1507, s’elaborà el document analitzat per Cruselles: un cens de famílies judeoconverses de la ciutat de València, casa per casa i parròquia per parròquia. Desgraciadament, ens ha pervingut incomplet, tot i que cobreix més de la meitat de l’urbs i suma fins a 345 focs, que s’han pogut reconstruir amb la seua localització, els seus vincles familiars, els seus oficis, la seua relació prèvia amb la Inquisició, etc. En definitiva, l’estudi del cens ‒que apareixerà publicat al llarg de 2013‒ permet la distinció de dos grups principals de conversos a València: d’una banda, els descendents de l’antiga jueria, que mantenien estretes relacions entre ells, es dedicaven al comerç i l’artesania, i s’havien vist afectats per l’actuació de la Inquisició; i, d’una altra banda, els jueus convertits en vida i arribats a València a finals del segle XV, sobretot des d’Aragó i Castella, que no es relacionaven entre ells ni amb els conversos locals, trobant-se dispersos per la ciutat entre les classes baixes de l’artesanat. (VB)

José María Cruselles

Vicent Baydal: Els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV)

El 17 de desembre, Vicent Baydal exposà davant d’una vintena de persones els principals resultats de la seua tesi doctoral, llegida el juny de l’any passat, sobre els fonaments del pactisme a la Corona d’Aragó durant els segles XIII i XIV, amb especial atenció al cas del regne de València. En primer lloc, oferí una definició del pactisme com el sistema de regulació del poder entre el rei i el regne, és a dir, el diàleg establert entre la monarquia i la societat política per dur endavant el govern del territori. Apuntà també que el pactisme es fonamentava en quatre estructures bàsiques: l’ordenament jurídic, les assemblees parlamentàries, els sistemes fiscals i les institucions de govern i de justícia, les tres primeres de les quals foren analitzades en la seua tesi, treballant fonamentalment amb documentació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Al seminari explicà les diferències estructurals entre els pactismes de Catalunya, d’Aragó i del regne de València, per al qual parà una especial atenció a l’evolució de les Corts, que dividí en dues etapes. Proposà una primera fase entre 1238 i 1330 en què la noblesa dificultava el funcionament de les assemblees parlamentàries, reivindicant els seus drets i la pervivència dels Furs d’Aragó. Aquesta etapa finalitza amb la unió foral proclamada en les Corts de 1329-1330 i la concessió del primer donatiu general pagat per tots els estaments. Des d’aquest moment i fins 1365 s’ha de situar la segona fase, on es produeix la consolidació de les Corts com a fòrum de negociació col·lectiva, especialment després de superar la revolta de la Unió i de l’esclat de la guerra amb Castella, quan es consolida la representativitat estamental i es generalitza la concessió de donatius generals. A partir d’aquestes bases, Vicent Baydal proposa que és en la dècada de 1360 quan s’estableix el “pactisme” segons el definí Francesc Eiximenis, qui descrigué les obligacions del monarca: respectar les lleis de la terra, no imposar nous tributs unilateralment, no alienar el patrimoni i no fer la guerra sense el consentiment de les Corts. Finalment, Vicent Baydal oferí també una sèrie de possibilitats d’estudi a partir del treball ja fet, que intentarà abordar en el marc del projecte que desenvoluparà a la universitat d’Oxford a partir del proper mes de març. (VR)

Vicent Baydal

Finalment, després d'aquest primer balanç, des del Grup Harca només ens resta desitjar-vos a tots que tingueu un Bon Nadal i un millor Any Nou. Ens veiem de nou al gener.