Les croades populars (1096, 1212, 1251 i 1320)

 

Musulmans capturats per croats cristians en un manuscrit del segle XIII

Com és ben sabut, les principals croades europees contra Terra Santa es produïren entre final del segle XI i final del segle XIII, incitades pels papes de Roma i liderades pels principals reis, prínceps i senyors nobiliaris i eclesiàstics de l'època. El component religiós fou, per tant, essencial, ja que homogeneïtzava els croats sota les directrius cristianes i marcava l'objectiu: conquerir Jerusalem i extirpar els infidels. Amb tot, la religió no era, com es repeteix constantment en moltes obres historiogràfiques, el principal motor de les croades, sinó un simple embolcall que cobria profundes transformacions d'una altra mena. En concret, els canvis socials i econòmics que es produïren al llarg del segle XI configuraren una nova societat feudal preparada per a la mobilització militar i l'expansió territorial constant. Aquesta darrera, de fet, no es donà exclusivament cap a Terra Santa, sinó cap a tots els confins d'Europa, ja fóra l'oriental, l'occidental, la septentrional o la meridional. I en aquella societat preparada per a la guerra i la conquesta era fonamental un element: l'existència de desarrelats, és a dir, gent, ja fóra de sectors rics o pobres, que no es podia mantenir -segons el nivell al qual aspiraven- al seu lloc de naixença, ja que el sistema socioeconòmic no era capaç de redistribuir la riquesa i compartir-la entre tots els seus membres, sinó que n'expulsava els que sobraven. Eixes persones, dirigides pels governants europeus, foren les que conformaren el gruix de les hosts conqueridores ací i allà.

Els poderosos, però, no sempre podien canalitzar aquesta gent que quedava en els màrgens del sistema, amb un alt risc d'exclusió. És per això que també es formaren croades populars, moviments amb una àmplia adhesió de gent en perill de desarrelament, que intentaren aplicar els preceptes cristians que l'Església difonia però només seguia a conveniència: el regne de Déu, i amb ell la igualtat de les persones, arribaria quan el cristianisme fos universal i tots els infidels i injustos haguessen desaparegut de la faç de la Terra. Aquestes croades, per tant, no eren oficials, convocades i legitimades pels papes, sinó que es formaven entre sectors del poble que, prenent la creu, tractaven de posar en pràctica aquell ideari. Perquè se'l creia, però també perquè el sistema socioeconòmic els hi impel·lia. Així, de fet, la Primera Croada va ser precedida de l'anomenada Croada Popular, que es formà l'any 1096, immediatament després de la primera crida general del papa Urbà II a prendre Jerusalem. El seu líder fou Pere l'Ermità, un clergue picard que aconseguí reunir un exèrcit camperol d'unes 40.000 persones, que, al crit de Deus lo vult, mamprengué la marxa cap a Orient per terres germàniques i hongareses fins arribar a l'Imperi Bizantí. Ací, descontrolats, saquejaren viles cristianes ortodoxes, de manera que el basileus els féu passar a terres anatòliques, on foren massacrats pels turcs seljúcides. Pere l'Ermità, tanmateix, romania llavors a Constantinoble, on esperà l'arribada de les hosts militars de la Primera Croada, que aplegaren en maig de 1097. Dos anys després el mateix Pere arengava les tropes cristianes a l'Hort de les Oliveres de Jerusalem, animant-los a aniquilar els infidels i prendre la ciutat, cosa que es produí a penes una setmana més tard. L'ermità, però, sembla que morí en la batalla. 

   

Representació de Pere l'Ermità en un manuscrit francès de finals del segle XIII

Més d'un segle després, l'any 1212, es produí l'anomenada Croada dels Infants, tot i que aquest nom únicament fou emprat per fonts bastant posteriors. El que succeí, en realitat, fou la conjunció de dos moviments semblants protagonitzats per "pueri", és a dir, jóvens que vagaren per mitja Europa seguint el missatge mil·lenarista de dos pastors, també de curta edat. Un fou el germànic Nicholas, que agrupà fins a 7.000 seguidors amb la intenció de marxar cap a Terra Santa. Amb tot, en arribar a Gènova les aigües del mar no es dividiren per a permetre'ls passar com els havia promès i molts d'ells l'abandonaren. Nicholas i uns quants més continuaren fins a Roma, on el papa els alliberà dels vots de croada que havien fet i marxaren de retorn a terres germàniques. El líder, però, no sobrevisqué el viatge de tornada i, a més a més, el seu pare fou ajusticiat, acusat d'haver causat, amb el seu fill, la mort de molts dels jóvens que se n'havien anat cap al sud. D'una altra banda, contemporàniament un pastor de 12 anys del nord de França anomenat Stephan de Cloyes afirmà haver tingut una visió de Jesucrist, que li havia donat una carta per a fer-la arribar al rei de França, possiblement per a demanar-li que encapçalés la conquesta de Terra Santa. Així, fins a 30.000 persones el seguiren a peu a París, on féu miracles segons alguns testimonis i fou rebut per Felip II. Aquest, però, aconsellat per alguns savis de la Universitat, els féu abandonar la ciutat i tots marxaren cap al sud, seguint la prèdica d'Stephan. Tanmateix, en arribar a Marsella sembla que la majoria d'ells, desmoralitzats per la vida errant, tornaren als seus llocs d'origen. 

Cal tenir en compte, no obstant, que aquestes són dades genèriques procedents de cròniques i alguns pocs documents de l'època, que no ofereixen excessiva informació, ni verificable. En tot cas, un dels aspectes que destaca d'aquells dos moviments simultanis de 1212 és que estaven liderats per pastors, un fet que coincideix amb el nom atorgat a les denominades "croades dels pastorells", que tingueren lloc posteriorment. En concret, la Primera Croada dels Pastorells es produí 39 anys després, el 1251, aquesta vegada dirigida no per un pastor, sinó per un monjo hongarès resident en terra francesa. Segons deia, havia rebut l'encàrrec de la Mare de Déu de conduir les gents del regne cap a l'Orient, per tal d'alliberar el rei de França, Lluís IX, que havia estat capturat pel soldà d'Egipte l'any anterior a Damiata, quan liderava la Setena Croada. Així, fins a 60.000 seguidors procedents del camp, segons diuen les cròniques, anaren a París a parlamentar amb la reina per a demanar-li la seua aprovació i ajuda, però foren obligats a marxar de la ciutat. Aleshores es dividiren en dos gran grups que, conseqüents amb el seu missatge d'igualitarisme entre cristians, atacaren l'Església amb força, uns a Rouen i Tours i els altres a Orleans i Amiens, tot lluitant contra bisbes, monjos i universitaris. La reina ordenà llavors el seu aixafament i el seu líder, el Mestre d'Hongria, fou mort en batalla prop de Bourges. Encara d'altres s'espargiren per Gascunya i Anglaterra, duent el seu missatge de crítica social i lluita contra el poder establert, però el moviment ja havia perdut tota força col·lectiva.

Representació de la visió d'Stephan de Cloyes, un dels pastors protagonistes de la Croada dels Infants de 1212

Encara 70 anys després, en maig de 1320, hi hagué un rebrot, la Segona Croada dels Pastorells, que tingué lloc, no casualment, poc després de la Gran Fam de 1315-1317. El moviment sorgí novament al nord de França, on, segons diuen algunes cròniques posteriors, un pastor normand de 17 anys assegurava haver rebut la visita de l'Esperit Sant, que li havia encomanat lluitar contra els infidels. Una altra volta el grup, unes 40.000 persones aquesta vegada, es dirigí a París a demanar a Felip V que encapçalés la seua croada. Aquest, però, es negà a parlamentar amb ells i aleshores decidiren anar a Avinyó per tal que els rebés el papa. Feren la seua marxa cap al Llenguadoc per Gascunya i, en el seu camí, entraven processionalment en els pobles amb penons amb una creu al davant, difonent el seu missatge d'extirpació dels infidels i d'arribada del regne de Déu. Al seu pas s'hi sumaven gents, com els "pastorells gascons" que acabaren passant a l'Aragó, segons ha pogut documentar detalladament l'historiador, hebraista i arxiver Jaume Riera al seu llibre Fam i fe. L'entrada dels pastorells (juliol de 1320) (2004). En aquesta obra, a més a més, Riera esclareix finalment el perquè de la vinculació d'aquells moviments als pastors: simplement i planerament perquè es consideraven hereus dels pastors del Nou Testament, els primers, segons s'explicava en les homilies de la Nit de Nadal, que reberen la notícia del naixement de Jesucrist: "Pastores, videlicet pauperes laboribus intenti; homines mundo ignoti, sua obscuritate ac status sui simplicitate contenti" [Pastors, és a dir, els pobres que es dediquen a treballar; hòmens ignorats pel món, contens de la foscor i la simplicitat del seu estat].

Aquests pastorells, doncs, en consonància amb el missatge directe que rebien del cristianisme, tractaven d'acabar amb la injustícia i, al mateix temps, amb els infidels amb els quals es trobaven. Així, en el seu trajecte a Avinyó atacaren nombroses aljames de jueus: quan arribaven a una població els assetjaven i degollaven els que no volien batejar-se, com els 152 que mataren en la població occitana de Los Sarrasins. Per aquest fet, les hosts del sotsveguer reial de la propera ciutat de Tolosa de Llenguadoc isqueren al seu encalç i capturaren fins a 24 carretes plenes de pastorells, però llavors, el 15 de juny de 1320, es produí l'incident que ocasionà una repressió encara més ferma. El poble de Tolosa s'amotinà contra les autoritats i féu alliberar els pastorells; tots plegats atacaren novament els jueus, en aquest cas els de la pròpia ciutat, i mataren fins a 115. Aleshores la persecució de les autoritats reials i municipals s'enfortí i el moviment dels pastorells anà diluint-se fins a dissoldre's per complet uns mesos més tard. Una part d'ells, però, decidí travessar els Pirineus, ja que precisament en aquells moments l'infant Alfons havia convocat els nobles aragonesos per tal de dirigir-se al sud del regne de València i fer front a una possible incursió dels musulmans nassarites. Uns 5.000 pastorells, sobretot gascons, passaren llavors al regne d'Aragó amb la intenció d'oferir-se a l'infant i acompanyar-lo en la seua lluita contra els infidels, als quals també atacaren, com venien fent, mentre avançaven. 

D'aquesta manera, en passar els ports pirinencs assetjaren el castell aragonès de Montclús, on, el 3 de juliol de 1320, mataren 34 jueus, en batejaren 10 i es quedaren amb totes les seues possessions. A continuació seguiren cap al sud i saquejaren la moreria de Naval amb ajut de la població cristiana, però en arribar a Barbastre s'assabentaren que l'atac nassarita era una falsa alarma i que, per tant, la campanya de resposta cristiana havia estat suspesa. A més a més, Jaume II, senyor de tots els jueus de la Corona, havia ordenat la seua repressió, de la qual s'havien d'encarregar els sobrejunters aragonesos, coordinats per l'infant Alfons en persona. Així, durant el mes de juliol foren capturades fins a 300 persones, incloent també algunes del país, que havien ajudat en els atacs contra les minories. En el procés de detenció moriren 27 pastorells i l'infant Alfons ordenà el penjament de 40 més, als quals s'afegiren cinc aragonesos, també ajusticiats per haver col·laborat amb ells. Després d'això es decretà una amnistia general sota la condició que els pastorells abandonassen la Corona d'Aragó en un màxim de 8 dies, com així feren majoritàriament. En tot cas, com hem comentat, el moviment a l'altra banda dels Pirineus tocava igualment a la seua fi, de manera que també ho féu la darrera de les denominades croades populars. En realitat, segons hem pogut anar comprovant, eren, com les mateixes croades a Terra Santa, un fenomen revestit d'ideologia religiosa, però que tenia lloc, sobretot, per causes socials i econòmiques. El mateix sistema que deixava parts importants de la població en risc d'exclusió se sustentava en una religió que predicava la justícia i la igualtat en base a la primacia universal del cristianisme. Aquells croats populars, doncs, no buscaven una altra cosa que allò en el que creien però no trobaven a l'abast.    

I per què no matar al rei? El català que intentà assassinar a Ferran el Catòlic

Ferran el Catòlic, presidint les Corts catalanes

Ha passat a la història com l'any cabdal de l'inici de la Monarquia Hispànica. A penes acabada de formar després de la unió dinàstica dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, 1492 va ser l'any de la conquesta de Granada, el 2 de gener, de l'expulsió dels jueus, el 31 de març, i de l'arribada de Colom a Amèrica, el 12 d'octubre. Però podria haver sigut una fita encara molt més significativa si el monarca aragonès hagués mort, com va estar a punt de succeir el 7 de desembre a la ciutat de Barcelona. I no de mort natural, sinó assassinat per un pagés català. Situem els fets: poc després d'iniciar el seu regnat en 1479, Ferran el Catòlic visità la capital comtal per tal de celebrar les Corts entre 1480 i 1481, que consolidaren el paper de la Diputació del General a l'hora de salvaguardar les lleis catalanes front a les actuacions que les infringien, incloses les de l'administració reial. En certa manera, era una forma de posar punt i final a la Guerra Civil catalana de 1462-1472 que havia suposat un conflicte entre el seu pare, Joan I, amb el suport de la pagesia remença, i les capes senyorials -urbanes i nobiliàries-, representades per la pròpia Diputació. No obstant, el conflicte entre els remences -els camperols de la Catalunya vella sotmesos a mals usos feudals- i els senyors encara no havia clos, de manera que un poc després de les Corts esmentades es produí un segon alçament pagès, en 1484. La revolta fou aixafada i el seu líder, Pere Joan Sala, decapitat. En qualsevol cas, això acabà conduint a un pacte final: la coneguda Sentència de Guadalupe, de 1486, segons la qual els remences podrien redimir individualment els mals usos pagant una important quantitat. D'aquesta forma, després de dècades de conflicte i lluites permanents, només les capes altes de la pagesia pogueren accedir a aquell alliberament de la servitud.

Aquest és el context en el que en 1492 Ferran el Catòlic arribà a Barcelona, sense haver xafat terres catalanes durant onze anys, des de les Corts de 1481 -cal fer notar que la pròpia Sentència de Guadalupe fou atorgada en el monestir homònim d'Extremadura. I encara no havia fet ni dos mesos que el monarca s'havia instal·lat a la ciutat que un migdia, quan eixia del saló del Tinell després d'haver presidit una audiència de justícia pública, un camperol el va abordar a colp d'alfange. Així ho registra el dietari del Consell municipal de Barcelona: Joan Canyamàs, pagès, bar e traïor malvat, ab ànimo diabòlich, passat migjorn quasi un quart d'ora, exint la magestat del senyor rey del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent devant la porta de la sglésia de dit palau, donà a la dita magestat un colp en lo coll ab una spasa, del qual isqué sanch. Un relat posterior, el del notari català i arxiver reial Pere Miquel Carbonell en les Cròniques d'Espanya remarca el poc que va faltar per a la decapitació del monarca: Quant lo rey hagué devallat lo segon graó, ell, com a traïdor venint-li detràs, tragué la espasa nua que tenia dejús la capa, e donà ab aquella un cop entre cap e coll al rey, que si no fos per miracle de Nostre Senyor lo cap de les espatles en un pich la y haguera llevat. E Nostre Senyor volgué que lo colp vengué flach, per lo moviment de devallar del rey e per lo malvat que li tremolà lo braç, impedit per les espatlles de un altre. En fallar el colp inicial, el pagès fou detingut de seguida pel seguici del rei, que l'apunyalà tres voltes fins que el rei dix en son castellà: 'No lo matéis', de manera que pogué ser posteriorment jutjat i sentenciat.

El rei tingué realment molta sort. Segons conta el mateix Carbonell, el colp d'alfange havia pres una part del coll vers lo cap e altra vers a orella, e no havia pres la del mig, lla hon és la vena vital. És a dir, que de ben poc no li va tallar la jugular. Així, tot i que va arribar a perdre la consciència i en principi es va témer per la seua vida, Ferran el Catòlic pogué eixir indemne de l'incident mitjançant l'aplicació de set punts de sutura. De seguida es procedí a jutjar a l'atacant. En inici, segons afirma el capellà i cronista extremeny Andrés Bernáldez es dubtava de la seua procedència: Francés es el traidor; navarro es el traidor; no es sino castellano; catalán es el traïdor -cal fer notar que ningú dubtà si era aragonès o valencià, per exemple. Pere Miquel Carbonell, en tot cas, aclareix qualsevol dubte: home de nostra nació, appellat Juan Canyamàs, de Canyamàs, qui és loch en Vallès, prop lo castell de la Roca, pagès de remença. Aquest darrer detall és el que ha fet pensar a la majoria d'historiadors contemporanis que aquella era la raó per la qual intentà matar al rei: el llaurador tenia 60 anys, procedia d'una zona molt activa en els alçaments remences i, segons sembla, havia estat desterrat a França per haver participat en elles. Tanmateix, tot i que això resultaria lògic a partir de les escasses dades que tenim -una acció individual de revenja en el context de les reivindicacions remences frustrades-, probablement mai no ho podrem certificar, ja que no s'ha trobat el registre del procés judicial al qual va ser sotmès, amb les tortures i declaracions pertinents. En tot cas, la versió oficial va ser simplement i planerament que estava boig. Sentia veus que l'empenyien a fer-ho: Le avía paresçido un onbre en manera de fuego, el qual le dezía que era el Espíritu Sancto; Porque dezía quel Espíritu Sancto se lo avía así mandado; Mata a este rey, y tú serás rey, que este te tiene lo tuyo por la fuerza.

Com deia, però, de moment no tenim més dades sobre la qüestió. El que sí que sabem a ciència certa és el final, evidentment horrible, que tingué Joan de Canyamars. Després de només quatre dies de judici fou condemnat a mort i el 12 de desembre de 1492 es procedí a la seua execució. El tragueren de la presó, el desvestiren, el portaren a la plaça del Rei i el pujaren a un castell de fusta tirat per un carro, nugant-lo a un pal com si'l deguessen crucificar. En la mateixa plaça, estant viu, li fo levat un puny e un tros del braç. Després fou dut pels carrers de Barcelona fent diverses parades per a infringir-li més càstigs: feren aturar lo castell e llevaran-li un ull, y en l'altre carrer l'altre ull e l'altre puny, e anant en l'altre carrer levaren-li l'altre bras, e aprés en los altres carrers, axí anant, lo desmembraren, levant-li adés un membre, adés altre, fins a traure-li lo cervell. Finalment, fora de la ciutat, lapidaren les restes que quedaven i les cremaren. Segons Bernáldez, a més a més, aventaron la ceniza al viento, per a què no quedés absolutament res d'ell. Així finia l'únic intent conegut i documentat de regicidi a la Corona d'Aragó, ja que, contràriament a d'altres territoris europeus, ací no hi hagué cap canvi successori per la via de l'assassinat, com, per exemple, a Anglaterra (Eduard II i Eduard V), a Escòcia (la reina Maria) o a França (Enric III i Enric IV). De fet, la matèria ha estat objecte particular d'estudi per part de Robert von Friedeburg, professor d'Història de les Mentalitats de l'Erasmus University Rotterdam. Així doncs, si voleu tenir una visió global del regicidi, podeu consultar la seua important obra Murder and Monarchy. Regicide in European History, 1300-1800. Mentrestant, continuarem preguntant-nos si Joan de Canyamars actuà imbuït per l'Esperit Sant o enutjat pel tancament en fals del conflicte remença, que potser arruïnà la seua vida.

Tres dies de fúria a Oxford en febrer de 1355

Corria l'any 1355. Encara no havien passat ni set anys des que la terrible epidèmia de Pesta Negra arribara a Anglaterra i assolara les seues poblacions, com havia succeït a la resta d'Europa. Oxford, la principal ciutat universitària del regne, havia perdut vora un terç dels seus habitants, però, ringo-rango, anava recuperant la tranquil·litat. Fou llavors, un fred dimarts de febrer en què no hi havia classes, quan dos estudiants, Walter Spryngeheuse i Roger of Chesterfield, ocasionaren l'incident que canvià per als segles futurs la relació entre el municipi i la universitat. Tractaven de calfar els seus cossos amb el vi que bevien a la Swyndolnestok Tavern, situada tot just al centre d'Oxford, enfront de la Carfax Tower que observeu ací a l'esquerra. Tanmateix, sembla que la beguda no era del seu gust, la trobaren terriblement roïna i la llançaren a la cara del taverner, John Croydon, blasmant-lo i abandonant el lloc, irats. Croydon recorregué al justícia local, el mayor, que, en no tindre poder sobre els estudiants, atés que pertanyien a la jurisdicció universitària -i per tant a l'eclesiàstica, sota les ordres del Papa-, demanà al canceller de la universitat que empresonara als dos implicats. Però això no succeí, sinó que, ben al contrari, aquests, acompanyats per uns 200 estudiants més atacaren als oficials del municipi.

El sendemà, els universitaris tornaren a organitzar-se, pegant foc a certes cases, robant i matant algunes persones del poble. El justícia, mentrestant, s'atansà fins a la propera vila de Woodstock, on residia el rei Eduard III en aquells moments, per a informar-lo dels fets, i, alhora, aprofità el viatge per a mobilitzar la població rural. Aquell mateix dia un grup d'universitaris que feia exercici a camp obert fou atacat amb fletxes des de la distància, una casa d'agustins que servia com a residència fou assaltada i, per la vesprada, els homes que liderava el justícia, uns 2.000, prepararen una emboscada a un altre grup d'estudiants. Finalment, el dijous la violència es desfermà al màxim: fins a 14 residències més foren envaïdes i saquejades, i molts dels universitaris foren empresonats i morts, o se'ls arrancà el cuir cabellut -com a protesta simbòlica contra la tonsura eclesiàstica que els feia escapar de la justícia civil. En total, moriren una seixantena d'estudiants i una trentena d'habitants de la ciutat, de manera que els tres dies de fúria se saldaren amb la marxa de la universitat a una altra població, a Stamford. 

El rei hauria de jutjar els fets i restablir la pau. I, com ha succeït tradicionalment al llarg de la història, es posicionà en favor de la universitat -que, al seu torn, sempre ha recolzat intensament als monarques. Concedí el perdó a tots els universitaris que hagueren estat implicats en els enfrontaments per tal que pogueren tornar sense por a cap mena de represàlia i amplià els seus privilegis en detriment del municipi. A partir d'aleshores la universitat tindria les competències sobre l'aprovisionament del pa i la beguda, el manteniment dels carrers, la vigilància de l'ordre públic i la política fiscal. Els habitants d'Oxford, a més, foren condemnats a diverses penes, a pagar una multa de 250 lliures i a assistir anualment a una missa, el 10 de febrer, dia de Santa Escolástica -quan començaren els incidents-, en record dels estudiants assassinats, a la qual havien d'anar amb el cap descobert i pagant un penic cadascú. Aquest darrer càstig, de fet, es repetí durant vora 500 anys, fins que en 1825 l'alcalde de la població decidí deixar d'acomplir-lo i, finalment, en el sisé centenari dels fets, el 1955, es realitzà un acte oficial de reconciliació entre el municipi i la universitat. 

D'una altra banda, també els professors d'Oxford estigueren obligats fins a ben entrat el segle XIX a jurar que, sota cap concepte, no donarien classe en Stamford ni en cap altre lloc, bo i recordant la fugida protagonitzada en acabar les disputes. Tot plegat, malgrat les pèrdues personals, la universitat fou la gran beneficiada del conflicte, ja que incrementà considerablement el seu poder sobre el del municipi, amb el qual sempre havia mantingut una inestable relació. Una bona prova d'això darrer és l'acarnissament amb què els habitants de l'Oxfordshire atacaren els universitaris durant aquells tres dies, una relació que encara hui en dia presenta problemes i divideix en molts aspectes la ciutat entre aquells que defensen els interessos del municipi i aquells que miren pels de la universitat. No debades, existeix fins i tot una expressió per a definir aquesta divergència. Ací, al lloc on desenvoluparé el meu treball com a historiador durant els dos propers anys, parlen de les tensions entre town and gown, els del poble i els de les togues. 

El terror de la Unió (1348)

Ja hem parlat al blog d'Harca de la revolta valenciana de la Unió, encapçalada pels dirigents de la ciutat de València contra l'actuació autoritària de Pere el Cerimoniós a mitjan segle XIV. En aquest sentit, en nom de les lleis, les llibertats i els privilegis concedits per la pròpia monarquia, una lliga de nuclis de tot el regne valencià tractà de frenar les injustícies i els abusos comesos pels oficials reials. Tanmateix, com ha passat en altres circumstàncies similars al llarg de la història, el mateix moviment acabà per crear, en els moments de màxima tensió, mecanismes d'execució sumària que instauraren un clima de terror en nom del triomf de la pròpia revolució. En concret, en el cas valencià, aquella situació es produí a partir de l'octubre de 1348, quan la rebel·lió havia quedat completament aïllada després que els unionistes aragonesos haguessen estat vençuts poc abans i tots els atacs dels exèrcits del monarca se centrassen en el regne de València. En primer lloc, una reunió celebrada a la capital valenciana trià un cap militar amb poders suprems: en Consell general se levà en Bernat Gomir e dix que cap havien mester a la guerra, e lo poble que allí era avolotat respòs que bo era, e ladonchs lo dit en Bernat Gomir dix que en Johan Sala hi seria bo, e lo dit poble avolotat respòs que li plahia. Així, el savi en dret Joan Sala fou escollit com a capità de la guerra, a instància del també jurista Bernat Gomir, qui, segons Mateu Rodrigo -el màxim especialista en la revolta-, va ser el principal ideòleg de la Unió i un dels seus màxims dirigents. D'aquesta forma, la nova elecció va ser pregonada pels carrers de València el 9 d'octubre de 1348, tot just quan es complien 120 anys de la conquesta cristiana de la mateixa ciutat. I la proclamació detallava l'àmplia gamma de facultats que la Unió conferí a Joan Sala:

Que aquell pusca reger, gubernar e deffendre lo poble de la dita ciutat, e aquell manar e desmanar segons bon arbitre seu, et encara punir e castigar aquell o aquells qui seran inobediens als seus manaments, et encara aquell o aquells qui són sembradós de males espines, los quals dien mal de la Unió e s'esforcen pervertir aquells qui són d'aquella, e encara pengar e roçegar e en altra manera punir e castigar aquells qui, segons llurs delictes, o merexeran.

A més a més, ningú no podria eixir del terme de la capital ni cap embarcació salpar del port sense la llicència expressa del nou capità. Tot plegat, doncs, sota la invocació de porgar les males espines, es donaren poders per a instaurar el terror a la ciutat de València. I, en consonància amb això, s'adoptaren noves mesures, com ara l'establiment de la pena de mort per als desertors i el nomenament d'entre X o XII prohòmens, qui eren inquisidors de les espines. Així mateix, segons un testimoni posterior, a poch de temps que·l dit en Johan Sal·la fon capità, féu penyar molts sachs en dues bares en la finestra de la cort, e forques per diverses parts de la ciutat. Això és, que a banda d'escampar per la urbs la presència intimidatòria de les forques, s'inventà un sistema per tal de mostrar als habitants el procés d'execució d'aquells que gosaven qüestionar les accions de la Unió. En aquest sentit, a tenor del que explicà un altre testimoni coetani, aquelles dues barres amb sacs, col·locades a la Casa de la Ciutat, indicaven les morts que s'anaven produint: segons los sachs que tenien en la perxa denant les finestres de la sala, dels quals vehia hom falir quals n'avien levats, e en allò conexia hom que alcun hom havien negat. I és que l'ofegament a la mar en sacs, junt amb la degollació, fou el sistema més emprat pels unionistes a l'hora d'executar les sentències condemnatòries. Per exemple, així ho testificà un dels saigs municipals, en explicar els procediments de Francesc de Rodeja, que era l'encarregat de dur a terme les execucions:

Veé ell, dit testimoni, que·l dit en Francesch de Rodeja féu metre los dits preses en una barcha... E com fos de nit entraren-se'n en la mar, e com tornaren veé ell, dit testimoni, que vengueren menys d'ells, e dixeren a ell, testimoni, que en Francesch de Rodeja los avia feyts ofegar, e que eren ofegats. Et com foren tornats de la mar a la ciutat, lo dit en Francesch de Rodeja féu traure los dos preses que romanien e féu-los ligar e menar preses e ligats a la rambla en aquella nit matexa, ço és, sobre la pobla de les dones, e eell, testimoni, present, lo dit en Domingo Schacacdó matà e degollà per manament del dit en Francesch de Rodeja los dos hòmens, e pus féu-los soterrar.

Amb tot, durant els dos mesos que s'allargà aquell estat de coses "únicament" es documenten 11 execucions, una xifra reduïda si la comparem amb la repressió encetada a finals de 1348, a partir del moment en què la Unió fou derrotada i Pere el Cerimoniós entrà a la ciutat de València. Val a dir, en un mes es dictaren fins a 48 penes de mort. De fet, segons l'acusà el seu germanastre, l'infant Ferran -defensor de la Unió-, el rei ordenà diverses morts cruels, inhumanitats no acostumades de fer, contra moltes e diverses persones qui no havien alcuna culpa, mas solament eren estades mortes e destruïdes en persones e béns per tal con deffanien los dits furs e privilegis, libertats e bons uses e la Unió. Així, segons deia, la majoria dels dirigents unionistes foren morts per lo dit senyor rey, a cruel mort et injusta, uns altres fugiren per paor e terror del dit senyor rey, i dels que quedaren a la ciutat, ningú no gosà contradir al rei perquè grans companyes de hòmens de cavall de Castella, d'Aragó, de Cathalunya e de regne de València foren a la dicta ciutat ab lo dit senyor rey per consumar e matar tota persona qui a la sua volentat contrast. I és que, posats a crear un estat de terror, el monarca, com d'altres autoritats supremes al llarg de la història, tenia molta més capacitat que la Unió, un poder efímer i revolucionari.

Els símbols de la Unió (1347-1348)

València! València! Unió! Unió! Aquests eren els crits de guerra d'un escamot, comandat pel capità de la guerra Joan Sala, que la mitjanit del 8 de novembre de 1348 assaltà Morvedre en un intent desesperat per prendre hostatges i evitar que la vila donés suport a Pere el Cerimoniós, qui s'apropava amb les seues tropes a la capital del regne de València. Tot just havia passat un any i mig des que en maig de 1347 es formara la Unió, una lliga de nuclis reials valencians, poblacions de senyoriu i alguns cavallers per conservar furs, privilegis, libertats e bons uses, franquees e inmunitats de la ciutat et regne de aquella, e per suplicar humilment e requerir al dit senyor rey que·ls dits furs, privilegis, libertats e bons uses de la dita ciutat e regne deje efectualment servar. Val a dir, des de l'arribada al tron del Cerimoniós uns anys abans s'havia produït una intensificació de l'autoritarisme, manifestada en molts diversos àmbits: processos judicials arbitraris, aplicació excessiva de turments, penes superiors a les legals, exigències fiscals incrementades, alienacions de viles pertanyents al patrimoni reial, extorsions a mercaders i canvistes, etc. I el que era més greu: no hi havia possibilitat de reparació dels abusos, en tant que el monarca i els seus oficials al·legaven que l'autoritat reial estava per sobre de qualsevol llei, dién palesament et pública que no havien furs ni privilegis.

Així les coses, com va explicar llargament Mateu Rodrigo en la seua tesi doctoral, els dirigents de la ciutat de València -aprofitant el conflicte successori obert pel rei en nomenar hereva la infanta Constança davant el risc de no tenir fills barons- decidiren donar cos a la Unió esmentada; s'hi afegiren vora 100 nuclis de població i un nombre significatiu de cavallers, que, en general, eren posseïdors de senyorius mitjans i petits. El seu objectiu final era limitar el poder reial mitjançant diversos mecanismes, entre els quals destacaven dos per damunt de la resta: d'una banda, la tria d'un Jutge General encarregat de vetlar pel compliment dels furs i els privilegis valencians, i, d'una altra banda, la institucionalització de la pròpia Unió, que celebraria anualment un Parlament per tal de controlar el bon govern de la terra. I, en consonància amb açò darrer, el moviment tractà d'adquirir ben prompte alguns dels símbols externs que el constituïen, a ulls de tots, en un veritable contrapoder: trià una bandera, ordenà fer segells propis i encarregà la compilació d'un llibre de privilegis de la ciutat i el regne.

En primer lloc, l'exèrcit unionista havia de ser guiat, en exclusiva, per la bandera de la capital, líder per excel·lència de la revolta: que tota hora la Unió haja a seguir la senyera de la ciutat de València, e altra senyera no y haja. Quant als segells, se'n feren dos, ço és, un gran e un poch, dit secret, los quals eren d'argent, confeccionats pels orfebres Francesc i Joan Canader. És a dir, com en la cancelleria reial, hi havia un segell per als afers comuns i un altre per als secrets, però en aquest cas el primer és va fer molt gran -la matriu pesava vora mig quilo-, molt major que·l segell comú del dit senyor rey, probablement com a símbol de desafiament vers la monarquia. Per la seua banda, el segell secret, que és l'únic que ens ha arribat en forma d'impressió en cera roja, era molt més petit, de 2,80 centímetres de diàmetre, i representava l'escut reial de les quatre barres roges en losange dins d'una rosàcia de lòbuls ornats amb motius vegetals, entorn dels quals, en majúscules, apareixia la següent llegenda entre dues gràfiles: S[EGELL] DE LA UNIÓ DE LA CIUTAT E REGNE DE VALÈNCIA. Finalment, pel que fa al llibre de privilegis, es contractà a un escrivà per tal que ordenés i copiés omnia privilegia civitatis et regni Valencie, habilitant-li, fins i tot, una cambra a l’antic edifici del Consell per tal que hi residís contínuament fins acomplir de forma íntegra el seu treball.

Escut reial en losange, base del segell de la Unió valenciana

Tanmateix, excepte la bandera -que era, alhora, de la capital-, tant els segells com els privilegis de la Unió valenciana foren destruïts pel rei en ser aixafada la revolta. Aquest havia estat el mateix destí dels que havia fet anàlogament la Unió aragonesa coetània, que, segons explicava el mateix Pere el Cerimoniós -amb molta sorna-, havien estat cremats: açò fon fet ab grans plors, ço és, del fum gran que allí era, perquè podets entendre que la Unió, mercè de Déu, és morta, pus nós e tanta bona gent l'havem plorada per força e destret del dit fum. De fet, entre els molts delictes dels quals s'acusà als unionistes valencians -de tració, de omecidi, de sacrilegi, de plagi, de incendi, de furt, de ladronici, de roberia-, hi havia també el de lesa magestat, per haver usurpat aquelles prerrogatives pròpies dels sobirans. En aquest sentit, un darrer símbol de sobirania de la Unió havia estat la campana instal·lada en un bastiment de fusta damunt de la Casa de la Ciutat, sobre la cambra de la sala de la cort, per apellar consellers e per altres affers de la ciutat e de la dita Unió.

Així, el seny de la Unió, per al qual s'havia contractat al campaner valentí Bernat Raurich, esdevingué un símbol, d'una banda, dels grans consells oberts que aplegaven a centenars de persones, i, d'una altra banda, de la milícia popular aplegada pel moviment, que es convocava campana repicada, senyera alçada, ost feyta. En relació amb això, ja se n'ha parlat al blog d'Harca de la importància dels campanars i les campanes en la societat valenciana medieval, però, pel que sembla, aquestes se solien reservar a les esglésies i els edificis reials, sense que n'hi hagués a les cases municipals. Així, els veïns eren convocats normalment ad sonum tube sive de nafil o mitjançant el repic de les esglésies parroquials. De fet, és fins i tot possible que aquest fos un tret característic de la Corona d'Aragó -caldria mirar-ho amb deteniment-, puix a molts altres territoris europeus sí que hi havia el costum de construir campanars comunals propis, ja fos al nord de França, Flandes, Castella, la Toscana o Venècia.

Consegüentment, el monarca també s'encarregà de fer desaparèixer tot rastre de la campana de la Unió, no conformant-se només amb això, sinó donant a beure el seu metall fos al principal líder ajusticiat, l'esmentat Joan Sala -qui dirigia l'escamot a Morvedre a les darreries de la rebel·lió. Sala fou arrossegat des del palau reial pel nucli urbà de València, se li tallà el puny dret davant la Casa de la Ciutat, fou arrossegat novament fins a la plaça de la Seu, se li tallà la llengua, e de continent donat a beure metall. En paraules del Cerimoniós, fo justa cosa que aquells que la havien feta fer beguessen de la licor d'aquella, com fon fusa. No debades, la seua suspicàcia vers aquell símbol unionista va ser tan gran que encara 30 anys després, en 1378, reaccionà ràpidament davant les notícies que li arribaren de la capital valenciana: s'havia fet fer una campana per alarotge que estigués en la sala del Consell. Per tant, ordenà que la llevaren de seguida, car tals coses no·s deguessen tenir sinó en esgleyes o palaus de reys, là on les ciutats o viles han rey o príncep. La cosa, però, no passà a majors: en realitat no s'havia posat cap campana, sinó que, simplement, un alamany -que acabava de preparar un rellotge per a la catedral- havia oferit els seus serveis al Consell municipal. Aquest els havia rebutjat i reiterava la seua voluntat de complir els desigs reials: la dita campana o alarotge no és feta ne·s fa, ne havem de res àls menys ànsia. L'episodi, en tot cas, era ben significatiu: les campanes, els llibres de privilegis, els segells o les banderes no eren simples objectes, sinó que constituïen autèntics símbols de poder que calia vigilar, controlar i, en ocasions, abcegar per complet.