Els hospitals de pobres i malalts a Barcelona i València (segles XII-XVI)

Imatge d'un hospital medieval. S'hi representa el repòs, l'alimentació, el diagnòstic i la cura dels malalts

Les institucions que millor simbolitzen la labor benèfica i assistencial de la societat baixmedieval són els hospitals, creats per a acollir a tot tipus de persones necessitades, ja foren pobres i malalts naturals de la terra o estrangers en peregrinació. Pobres i malalts. Els documents de l'època utilitzen sistemàticament ambdós vocables per a al·ludir als hospitalitzats i és que, de fet, no eren dues realitats diferenciades, sinó una sola, expressada amb dos termes distints. Això és perfectament lògic, ja que en la societat medieval la malaltia era una de les formes en què es manifestava la pobresa. La malaltia implicava la pobresa perquè arrossegava al que la contreia a una situació d'inactivitat o incapacitat per al treball que proporcionava els ingressos i possibilitava la sustentació. D'ací, precisament, la importància que tenien els hospitals per a les classes populars, ja que els rics, en emmalaltir, podien rebre assistència mèdica a domicili, però els pobres havien d'acollir-se als hospitals per a recuperar la salut. 

En aquest sentit, si observem conjuntament els exemples de Barcelona i de València s'observa un triple procés pel que fa a l'assistència hospitalària durant els segles medievals: els hospitals van aparèixer en els moments de bonança econòmica, especialment de la mà de l'Església en un inici; progressivament es secularitzaren i s'incrementaren les fundacions de caire ciutadà; i, finalment, al llarg del segle XV van ser controlats i centralitzats pels governs municipals. Per exemple, els 6 hospitals que funcionaven en la Barcelona de començaments del segle XIV havien estat fundats durant el període de creixement anterior. En primer lloc, la Casa dels Malalts es documenta cap a l'any 1150, creada pel bisbe de Barcelona. En segon lloc, l'Hospital d’en Marcús, destinat a allotjar peregrins i recollir malalts pobres i expòsits, va ser creat en 1166 pel ciutadà Bernat Marcús, tot i que, per exprés desig seu, també era administrat pel bisbat. En tercer lloc, l'Hospital del monestir de Santa Eulàlia existia ja a principis del segle XIII, donant menjar a 15 persones. En quart lloc, l'Hospital d’en Colom, també per a pobres malalts i expòsits, va ser fundat pel canonge de la seu de Barcelona Joan Colom entorn de 1219 i uns anys després, en 1236, es va unir administrativament amb la Casa del Malalts de la catedral. En cinquè lloc, l'Hospital d’en Desvilar va ser projectat en 1256 per un altre canonge, Pere Desvilar. Però cal no confondre aquest hospital amb l'Hospital de Pere Desvilar o Santa Marta, fundat per a donar de menjar a 12 pobres a la fi del segle XIII per una persona del mateix nom, en aquest cas un ciutadà. 

En conjunt, doncs, fins a 5 hospitals de Barcelona eren administrats per institucions eclesiàstiques i únicament un pertanyia a l'administració civil, el més tardà, del burgès Pere Desvilar, que va oferir la seua gestió al Consell municipal de Barcelona. Aquest procés, a més, es va donar en altres institucions hospitalàries, com l'Hospital d’en Marcús i el d’en Colom, que van passar a mans seculars i públiques. Així, dels 6 hospitals que existien a Barcelona en la segona meitat del segle XIV, 3 estaven administrats pel municipi i 3 pel capítol catedralici. Aquesta evolució, a més, va culminar amb la fusió de tots ells en 1401 en un únic hospital, l'Hospital de la Santa Creu, sota el control directe del Consell municipal. Així doncs, durant les dècades centrals del segle XIV, quan la crisi fou més dura a la Corona d'Aragó, no es va produir cap nova fundació i, de fet, molts dels hospitals van experimentar greus problemes, com el de Santa Eulalia, que va estar a punt de desaparèixer, en aquest cas per causa de la mala administració del prevere Bartomeu Descoll, acusat d'hipotecar-lo i vendre molts dels seus béns per a gastar els diners obtinguts en en el joc. En canvi, a principis del segle XV, quan la recuperació econòmica es feia palesa, els governants municipals van prendre la iniciativa de fundar un nou i gran hospital, que multiplicava considerablement la capacitat dels existents fins aleshores, sobrepassant en total les 450 places per a pobres i malalts. 

Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment adequat com a Biblioteca de Catalunya

Des de la perspectiva dels burgesos locals, senyors del poder municipal tant a Barcelona com a València, la pobresa constituïa una amenaça constant per a la societat urbana. En aquest sentit, en paraules d'Yves Barel, l'hospital no era una altra cosa que la peça clau del control social de tot un seguit de marginats que vivien en la ciutat i la marginació dels quals era originada pel propi sistema urbà. Segons explicaven els predicadors i teòlegs de l'època, vetlar pel correcte funcionament dels hospitals era també una obligació moral dels governants. Una obligació que es traduïa en una política hospitalària de la qual queden interessants testimonis en la documentació municipal valenciana, segons ha estudiat amb detall Agustín Rubio. Per exemple, en 1341, davant la notícia que alguns hospitals no admetien malalts ni els donaven una provisió adequada de menjar, ni roba de llit, ni tenien personal suficient, el Consell de València organitzà una inspecció pels establiments de la ciutat en col·laboració amb el bisbat per tal de posar fi a aquella situació de precarietat. I des de llavors, les visites es repetiren periòdicament, en 1346, 1375, 1396, etc.

D'una altra banda, també en la ciutat de València s'observa el mateix procés que a Barcelona, és a dir, un primer moment de predomini de les fundacions eclesiàstiques i posteriorment de les ciutadanes; una segona etapa, coincidint amb la crisi de les dècades centrals del segle XIV, en què no es van fundar nous hospitals; i una tercera en què la intervenció del poder públic es féu cada vegada més important fins a la concentració de tots els hospitals en un de controlat pel govern municipal. En aquest cas, la xarxa hospitalària constava de 12 establiments: l'Hospital de Sant Vicent, creat per Jaume I en 1238 sota el control de monjos cistercencs; l'Hospital de Sant Llàtzer per a malalts contagiosos, documentat en 1251 i mantingut per religiosos; l'Hospital de Sant Guillem, instituït en 1252 pel ciutadà Guillem Escrivà; l'Hospital de Santa Llúcia, fundat a la fi del segle XIII per la reina Constança i encomanat als franciscans; l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'Hospital de Santa Maria de Roncesvalles, especialitzats en peregrins i documentats a les darreries del mateix segle XIII; l'Hospital d'en Clapers, creat en 1311 pel ciutadà Bernat Desclapers; l'Hospital dels Beguins, fundat pel també ciutadà Ramon Guillem Català en la dècada de 1330; i l'Hospital de Sant Antoni, establert llavors per a malalts d'ergotisme. En total, fins a 1330 es van fundar 9 hospitals a València, però durant el següent mig segle, coincidint amb els moments més durs de crisi econòmica, no es va instituir cap altre centre hospitalari. En 1379, en canvi, el bisbe va fundar l'Hospital de Santa Maria, destinat als sacerdots pobres, mentre que en la dècada de 1390 s'establiren altres dues institucions burgeses, l'Hospital d’en Conill, fundat per l'apotecari Francesc Conill, i l'Hospital d’en Bou, per a pescadors pobres, creat pel ciutadà Pere Bou. 

En conjunt, es pot observar el mateix canvi que es produí a Barcelona: si bé en el segle XIII es fundaren 5 hospitals de gestió eclesiàstica per només un de burgesa, durant el XIV hi hagueren, en canvi, fins a 4 fundacions burgeses per només dues eclesiàstiques. Resulta obvi, doncs, el procés de secularització de les institucions hospitalàries. I, en relació amb això, resulta perfectament congruent la fundació en 1409 de l'Hospital d’Ignoscents, folls i orats, el principal hospital valencià del segle XV, creat per iniciativa de 10 ciutadans, que van excloure expressament de l'administració als clergues i els cavallers. D'una altra banda, també de forma paral·lela al que passava a Barcelona, la intervenció del poder municipal sobre els hospitals fou cada vegada més intensa. Així, el Consell de València passà a controlar progressivament els hospitals de Sant Llàtzer, d'en Clapers, de Sant Vicent, de Santa Llúcia, dels Beguins, d'en Conill i d'en Bou. I aquesta administració conjunta també es traduí en una vinculació de la seua gestió econòmica amb la del propi Consell, transvasant capitals de la hisenda dels hospitals a la del municipi i racionalitzant-ne la gestió. Per això no és estrany que aquest procés, com a Barcelona, acabara per produir en l'any 1512 la fusió de tots els hospitals en un d'únic, anomenat Hospital General.

Vista aèria de l'Hospital General de València, actualment adequat com a Biblioteca Provincial 

En definitiva, a través dels exemples de València i Barcelona es poden copsar els principals trets de l'evolució de la política assistencial vers els pobres i malalts en la societat urbana baixmedieval de la Corona d'Aragó. En primer lloc, al llarg dels segles XII i XIII les institucions hospitalàries van pertànyer bàsicament a l'Església, fins que a partir de finals del mateix segle XIII començaren a ser molt més habituals les fundacions laiques. Tanmateix, durant els moments de crisi de les dècades centrals del segle XIV no s'establiren nous hospitals i quan es van reprendre les fundacions, a la fi del Tres-cents, destacà el creixent intervencionisme del poder municipal en la xarxa hospitalària. Així els governants locals, per les seues obligacions públiques i amb la finalitat d'augmentar el control de la societat urbana, anaren concentrant el seu poder sobre els hospitals de la ciutat fins a unir-los tots en un únic centre al llarg del segle XV o començaments del XVI. És així com la qüestió dels pobres malalts va passar a ser un afer d'ordre públic. 

Algunes dades sobre la prostitució a la València medieval

Miniatura d'un manuscrit del segle XV relativa a la prostitució

Són coneguts els elogis dels viatgers estrangers al bordell de València. Com els del metge alemany Hyeronimus Münzer, qui en 1494 s'admirava de l'ambient nocturn de la ciutat ("hòmens i dones passegen fins a ben entrada la nit en tal quantitat que sembla una fira"), els del canonge italià Antonio de Beatis, qui en 1518 afirmava que in Valencia he un bordello bellissimo, o del cortesà holandés Hendrik Cock, qui en 1585 arreplegava l'opinió, "segons diuen els curiosos en aquesta matèria", que la "puteria pública" de València era la més gran d'Espanya. No és debades, doncs, que el primer estudi històric sobre la prostitució medieval fet contemporàniament dins de l'àmbit hispànic tractés, precisament, sobre La mancebía de Valencia. Apuntes para el estudio de la prostitución, publicat per l'erudit valencià Manuel Carboneres en 1876. I, més recentment, s'han realitzat nous estudis sobre la qüestió, que han arribat a ajustar en 200 prostitutes el nombre de les que actuaven alhora, a finals del segle XV, dins de l'anomenada "Pobla de les fembres pecadrius", el barri, en l'extrem nord-occidental, que acollia els hostals i les tavernes de la ciutat dedicats a la prostitució des de l'any 1325. Tampoc és d'estranyar, per tant, que encara en 1604 el cavaller francés Barthélemy Joly comentara que:

Hi ha en València, com en tota Espanya -però ací més deliciós-, un lloc gran i famós de femelles dedicades al plaer públic, que tenen un barri en la ciutat on eixa vida s'exerceix amb tota llibertat. El proverbi espanyol diu: "Rufià cordovés i puta valenciana".

La grandària i la fama del gran prostíbul públic valencià fou anomenada, doncs, durant almenys quatre segles. En relació amb això, les darreres tres dècades del segle XIV constitueixen un dels períodes que n'ha rebut més atenció historiogràfica gràcies a un article de M. Carmen Peris, publicat en 1990, basat en l'estudi de les composicions i les penes aplicades contra els que incompliren les ordenances reguladores del bordell públic entre 1367 i 1399. Així, per exemple, en un període de 33 anys l'autora documenta fins a 676 dones infractores en diversos actes de prostitució i n'estableix una localització parcial de les zones de procedència. En destacaven les castellanes (fins a un 53%), i molt per darrere les italianes (un 9,6%), les aragoneses (un 7,2%), les valencianes (un 7,2%), les navarreses (un 4,8%), les portugueses (un 3,%), i les catalanes, mallorquines i gregues (amb un 2,4%). A totes elles els estava prohibit eixir de la Pobla de les fembres pecadrius sense permís i si eren trobades fora dels seus murs, havien de pagar una multa, com també passava si portaven vestidures prohibides per a elles, com capes, pells o altres ornaments. Igualment, les prostitutes cristianes també tenien prohibit mantenir relacions sexuals amb musulmans i jueus, un fet que era castigat severament, com quedà ben palés amb la crema en la foguera d'un convers que facilitava aquest tipus d'encontres, en gran menyspreu de la fe cristiana.

Però no només les prostitutes estaven sotmeses a determinades regulacions, sinó també els hostalers que els facilitaven tant els llits com els menjars o les robes amb les quals treballaven. Per exemple, tenien un horari de tancament i havien de procurar que les "fembres públiques" no abandonaren la Pobla. Amb tot, la prostitució s'estenia més enllà del bordell públic, en altres hostals i tavernes situats per tota la ciutat, de forma que passava a ser clandestina, en deixar d'estar localitzada i vigilada. També hi havia cases particulars d'"alcavotes" que servien de lloc per a encontres sexuals, però en aquests casos no sempre s'hi exercia la prostitució, sinó que moltes vegades s'hi consumaven relacions extramatrimonials. De fet, les alcavotes solien ser dones majors, moltes vegades vídues, a les quals acudien tant els hòmens com les dones per tal d'aconseguir relacions amb una determinada persona, habitualment casada. I, per això, l'alcavoteria era fins i tot més perseguida que la prostitució clandestina, ja que l'adulteri era considerat un pecat de primera magnitud que atemptava contra la moral cristiana. Amb tot, també era perseguit el proxenetisme, ja que en 1372 es prohibí que les prostitutes tingueren cap amic especial, els quals els facilitaven els clients i les protegien, alhora que les sotmetien i se'n beneficiaven econòmicament del seu treball. I entre aquests "rufians" es trobaven no només professionals exclusivament d'això, sinó també artesans, servents domèstics, comerciants, mariners, estudiants, llauradors o eclesiàstics (se'n documenten fins a 9 d'aquests darrers durant el període esmentat).

Finalment, M. Carmen Peris també tracta una de les poques eixides que tenien les dones que exercien la prostitució per a abandonar aquell món i adaptar-se als paràmetres que dominaven la societat medieval. Es tractava de la Casa de les Repenedides, creada en 1345 sota el patronatge del Consell municipal de València, amb l'objectiu d'induir a deixar la prostitució a través de la "reeducació" i el matrimoni. En primer lloc, les prostitutes s'havien de penedir i passar un any totalment tancades en la casa, després del qual es tractava que es casaren com a forma d'obtenció d'una vida pública honesta. Els resultats, però, eren habitualment escassos i, de fet, la Casa de les Repenedides servia no només per al penediment voluntari, sinó també per al control de la prostitució en funció de la moral dominant, ja que era el lloc on eren closes totes les prostitutes del bordell públic en moments de religiositat exacerbada, com ara els dies de Setmana Santa. En general, però, aquest és un tema que encara requereix de més estudis concrets, com ara l'aportació que va realitzar recentment Noelia Rangel entorn dels casos de diverses jóvens musulmanes que exerciren la prostitució en el regne de València durant la dècada de 1490. Esperem i animem, doncs, a què es desenvolupen més investigacions sobre la qüestió.

El terror de la Unió (1348)

Ja hem parlat al blog d'Harca de la revolta valenciana de la Unió, encapçalada pels dirigents de la ciutat de València contra l'actuació autoritària de Pere el Cerimoniós a mitjan segle XIV. En aquest sentit, en nom de les lleis, les llibertats i els privilegis concedits per la pròpia monarquia, una lliga de nuclis de tot el regne valencià tractà de frenar les injustícies i els abusos comesos pels oficials reials. Tanmateix, com ha passat en altres circumstàncies similars al llarg de la història, el mateix moviment acabà per crear, en els moments de màxima tensió, mecanismes d'execució sumària que instauraren un clima de terror en nom del triomf de la pròpia revolució. En concret, en el cas valencià, aquella situació es produí a partir de l'octubre de 1348, quan la rebel·lió havia quedat completament aïllada després que els unionistes aragonesos haguessen estat vençuts poc abans i tots els atacs dels exèrcits del monarca se centrassen en el regne de València. En primer lloc, una reunió celebrada a la capital valenciana trià un cap militar amb poders suprems: en Consell general se levà en Bernat Gomir e dix que cap havien mester a la guerra, e lo poble que allí era avolotat respòs que bo era, e ladonchs lo dit en Bernat Gomir dix que en Johan Sala hi seria bo, e lo dit poble avolotat respòs que li plahia. Així, el savi en dret Joan Sala fou escollit com a capità de la guerra, a instància del també jurista Bernat Gomir, qui, segons Mateu Rodrigo -el màxim especialista en la revolta-, va ser el principal ideòleg de la Unió i un dels seus màxims dirigents. D'aquesta forma, la nova elecció va ser pregonada pels carrers de València el 9 d'octubre de 1348, tot just quan es complien 120 anys de la conquesta cristiana de la mateixa ciutat. I la proclamació detallava l'àmplia gamma de facultats que la Unió conferí a Joan Sala:

Que aquell pusca reger, gubernar e deffendre lo poble de la dita ciutat, e aquell manar e desmanar segons bon arbitre seu, et encara punir e castigar aquell o aquells qui seran inobediens als seus manaments, et encara aquell o aquells qui són sembradós de males espines, los quals dien mal de la Unió e s'esforcen pervertir aquells qui són d'aquella, e encara pengar e roçegar e en altra manera punir e castigar aquells qui, segons llurs delictes, o merexeran.

A més a més, ningú no podria eixir del terme de la capital ni cap embarcació salpar del port sense la llicència expressa del nou capità. Tot plegat, doncs, sota la invocació de porgar les males espines, es donaren poders per a instaurar el terror a la ciutat de València. I, en consonància amb això, s'adoptaren noves mesures, com ara l'establiment de la pena de mort per als desertors i el nomenament d'entre X o XII prohòmens, qui eren inquisidors de les espines. Així mateix, segons un testimoni posterior, a poch de temps que·l dit en Johan Sal·la fon capità, féu penyar molts sachs en dues bares en la finestra de la cort, e forques per diverses parts de la ciutat. Això és, que a banda d'escampar per la urbs la presència intimidatòria de les forques, s'inventà un sistema per tal de mostrar als habitants el procés d'execució d'aquells que gosaven qüestionar les accions de la Unió. En aquest sentit, a tenor del que explicà un altre testimoni coetani, aquelles dues barres amb sacs, col·locades a la Casa de la Ciutat, indicaven les morts que s'anaven produint: segons los sachs que tenien en la perxa denant les finestres de la sala, dels quals vehia hom falir quals n'avien levats, e en allò conexia hom que alcun hom havien negat. I és que l'ofegament a la mar en sacs, junt amb la degollació, fou el sistema més emprat pels unionistes a l'hora d'executar les sentències condemnatòries. Per exemple, així ho testificà un dels saigs municipals, en explicar els procediments de Francesc de Rodeja, que era l'encarregat de dur a terme les execucions:

Veé ell, dit testimoni, que·l dit en Francesch de Rodeja féu metre los dits preses en una barcha... E com fos de nit entraren-se'n en la mar, e com tornaren veé ell, dit testimoni, que vengueren menys d'ells, e dixeren a ell, testimoni, que en Francesch de Rodeja los avia feyts ofegar, e que eren ofegats. Et com foren tornats de la mar a la ciutat, lo dit en Francesch de Rodeja féu traure los dos preses que romanien e féu-los ligar e menar preses e ligats a la rambla en aquella nit matexa, ço és, sobre la pobla de les dones, e eell, testimoni, present, lo dit en Domingo Schacacdó matà e degollà per manament del dit en Francesch de Rodeja los dos hòmens, e pus féu-los soterrar.

Amb tot, durant els dos mesos que s'allargà aquell estat de coses "únicament" es documenten 11 execucions, una xifra reduïda si la comparem amb la repressió encetada a finals de 1348, a partir del moment en què la Unió fou derrotada i Pere el Cerimoniós entrà a la ciutat de València. Val a dir, en un mes es dictaren fins a 48 penes de mort. De fet, segons l'acusà el seu germanastre, l'infant Ferran -defensor de la Unió-, el rei ordenà diverses morts cruels, inhumanitats no acostumades de fer, contra moltes e diverses persones qui no havien alcuna culpa, mas solament eren estades mortes e destruïdes en persones e béns per tal con deffanien los dits furs e privilegis, libertats e bons uses e la Unió. Així, segons deia, la majoria dels dirigents unionistes foren morts per lo dit senyor rey, a cruel mort et injusta, uns altres fugiren per paor e terror del dit senyor rey, i dels que quedaren a la ciutat, ningú no gosà contradir al rei perquè grans companyes de hòmens de cavall de Castella, d'Aragó, de Cathalunya e de regne de València foren a la dicta ciutat ab lo dit senyor rey per consumar e matar tota persona qui a la sua volentat contrast. I és que, posats a crear un estat de terror, el monarca, com d'altres autoritats supremes al llarg de la història, tenia molta més capacitat que la Unió, un poder efímer i revolucionari.

Una parada en el camí

Ara ja fa gairebé set anys, el meu amic Daniel Muñoz i jo vam iniciar aquesta aventura iniciàtica en tots els sentits que és el doctorat. Havíem estat junt durant els anys de llicenciatura i ara, l’existència d’un programa de doctorat conjunt entre el departament de història medieval i el de història moderna ens permetia compartir de nou noves experiències. I llavors no hi havia molta gent pels corredors de la facultat: a Moderna només hi era Manuel Lomas i a Medieval, Ivan Martínez, res a veure amb el panorama de fa només dos anys on coincidien cinc i huit becaris-post becaris respectivament, a més dels doctorands, amb Ferran Esquilache, Jordi Puig i tota aquella gent que assistia als cursos de doctorat. I és així com prenguérem part en les diferents activitats que des d’un àmbit o un altre s’organitzaven, això és, els malaurats cursos interuniversitaris de Morella, de bona memòria, el curs d’especialització en història medieval del monestir de Santa Maria de Valldigna, que Deus guarde, o els seminaris monogràfics que anualment organitza el departament d’història moderna. I encara tot un seguit de congressos de diferents àmbits des d’Oporto a Prato, passant pel nostre baptisme de foc a l’Assemblea d’Història de la Ribera, en aquella edició a Antella sobre la conflictivitat al voltant de l’aigua i les riuades històriques. 

Daniel Muñoz durant la seua intervenció

Sens dubte, les trobades científiques i les nits de congrés, perquè no dir-ho, són el vessant més amable de tot aquests anys. Al darrere, però, estan les hores d’arxiu, fent front al fred de l’Arxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi, i a altres coses a l’Arxiu del Regne de València. I el bon treball dóna bon fruit. El passat divendres, Daniel Muñoz va defensar la seua tesi doctoral amb el títol De la botiga de tall a la tienda de modas: sistemas de comercialización y oferta textil estable en la Valencia preindustrial (1675-1805) 

Durant les diverses intervencions, tots els membres del tribunal, que estava composat per Máximo García Fernández, Bartolomé Yun, Emilia Salvador, Ramon Maruri i Mònica Bolufer, insistiren en la necessitat de trencar amb el sistema de models fixes a l’hora d’explicar els processos històrics. En aquest sentit, el treball de Daniel Muñoz havia aconseguit justament això, demostrar com a la ciutat de València s’havia produït la transició del comerç itinerant al comerç de botiga i del consum de draps de fibres animals a fibres vegetals tot i no seguir el model anglosaxó. I és que el desenvolupament d'un nou sistema comercial va contribuir a la transformació de la pròpia societat. També es va destacar un element que ben bé es pot considerar com la marca de la casa, i és la pròxima a la història mitjançant les fonts locals, és a dir, fer història local però no localista sinó ans tot el contrari, inserint els procesos locals en les dinàmiques de canvi internacionals. Així, doncs, el cas de València es situa al nivell de Lisboa, Londres o Anvers, per descomptat, amb les seues particularitats però també participant de les transformacions generals que tenen lloc arreu d'Europa. 
Finalment, el tribunal va atorgar la màxima qualificació, excel·lent cum laude. Es mire com es mire, l'obtenció del títol marca un abans i un desprès en la carrera investigadora. Sembla, per tant, un bon moment per a fer una parada en el camí abans de continuar endavant.

Enhorabona, amic.

Daniel Muñoz rebent les felicitacions del tribunal

Benvinguts al banquet: intervencions militars occidentals al Magreb

Muralles andalusines d'Alzira

A finals del 1397, unes galeres de Barberia assetjaren Torreblanca i, segons afirmaven les autoritats valencianes, els magrebins entraren en l’església del poble i furtaren el cos de Jesucrist que allà era custodiat. L’1 de desembre, i com a resposta a tal ignomínia, la ciutat de València requeria a les viles reials del seu ajut per poder armar una armada i recuperar l’objecte sagrat. Així, la capital convidava a la vila d’Alzira a participar-hi, “pregant affectuosament que aquesta universitat li plàcia fer e posar en la solemnitat del dit covit taula e tal part que meresca ésser asseguda en lo millor loch de la taula entre els altres covidats”.

El consell municipal alzireny s’adherí de forma entusiasta a la santa comitiva i d’immediat envià un missatger i per a la qual estava disposat a posar el navili i les xarxes. Uns dies més tard, el consell general de la vila donava permís per a què els jurats elegiren, segons el seu criteri, una comissió integrada per dotze prohoms i diversos clergues, que va obtindre un permís per tallar carrasques i àlbers per tal de construir una galiota de vint-i-quatre bancs i es contractà a tal efecte un mestre d’aixa, a càrrec de la universitat.

Plànol d'Alger

Tanmateix, passaren els mesos i la iniciativa en altres instàncies no semblava que haguera quallat. El març, els jurats i consellers d’Alzira acordaren esperar per saber abans que feien la resta de viles. Un mes més tard, els magistrats alzirenys havien tramés unes cartes a les localitats de Xàtiva i a Castelló per certificar-se sobre què pensaven fer, “les quals han respost que encara no u han deliberat”. El 17 d’abril del 1398, el fuster Jaume Costejà, però, havia adquirit els tretze troncs de carrasques que se li havien encomanat per un preu de 140 s.

No serà fins a l’agost que se sàpia alguna cosa més. La ciutat de València havia decidit enviar pel seu compte una galera cap a Barberia, emmarcada més aviat dins les activitats corsàries que es feien habitualment. I les autoritats d’Alzira decidiren tornar els diners de la col·lecta que s’havia fet, una suma de 192 s., a aquells que havien col·laborat. Finalment, “aquella fusta de carrasca que la vila havia pròpia en la rambla de la dita vila” fou venuda per un preu de 500 s. De la greu ofensa feia temps que no se n’havia tornat a parlar.

El corredor de ronda en les muralles d'Alzira

Els símbols de la Unió (1347-1348)

València! València! Unió! Unió! Aquests eren els crits de guerra d'un escamot, comandat pel capità de la guerra Joan Sala, que la mitjanit del 8 de novembre de 1348 assaltà Morvedre en un intent desesperat per prendre hostatges i evitar que la vila donés suport a Pere el Cerimoniós, qui s'apropava amb les seues tropes a la capital del regne de València. Tot just havia passat un any i mig des que en maig de 1347 es formara la Unió, una lliga de nuclis reials valencians, poblacions de senyoriu i alguns cavallers per conservar furs, privilegis, libertats e bons uses, franquees e inmunitats de la ciutat et regne de aquella, e per suplicar humilment e requerir al dit senyor rey que·ls dits furs, privilegis, libertats e bons uses de la dita ciutat e regne deje efectualment servar. Val a dir, des de l'arribada al tron del Cerimoniós uns anys abans s'havia produït una intensificació de l'autoritarisme, manifestada en molts diversos àmbits: processos judicials arbitraris, aplicació excessiva de turments, penes superiors a les legals, exigències fiscals incrementades, alienacions de viles pertanyents al patrimoni reial, extorsions a mercaders i canvistes, etc. I el que era més greu: no hi havia possibilitat de reparació dels abusos, en tant que el monarca i els seus oficials al·legaven que l'autoritat reial estava per sobre de qualsevol llei, dién palesament et pública que no havien furs ni privilegis.

Així les coses, com va explicar llargament Mateu Rodrigo en la seua tesi doctoral, els dirigents de la ciutat de València -aprofitant el conflicte successori obert pel rei en nomenar hereva la infanta Constança davant el risc de no tenir fills barons- decidiren donar cos a la Unió esmentada; s'hi afegiren vora 100 nuclis de població i un nombre significatiu de cavallers, que, en general, eren posseïdors de senyorius mitjans i petits. El seu objectiu final era limitar el poder reial mitjançant diversos mecanismes, entre els quals destacaven dos per damunt de la resta: d'una banda, la tria d'un Jutge General encarregat de vetlar pel compliment dels furs i els privilegis valencians, i, d'una altra banda, la institucionalització de la pròpia Unió, que celebraria anualment un Parlament per tal de controlar el bon govern de la terra. I, en consonància amb açò darrer, el moviment tractà d'adquirir ben prompte alguns dels símbols externs que el constituïen, a ulls de tots, en un veritable contrapoder: trià una bandera, ordenà fer segells propis i encarregà la compilació d'un llibre de privilegis de la ciutat i el regne.

En primer lloc, l'exèrcit unionista havia de ser guiat, en exclusiva, per la bandera de la capital, líder per excel·lència de la revolta: que tota hora la Unió haja a seguir la senyera de la ciutat de València, e altra senyera no y haja. Quant als segells, se'n feren dos, ço és, un gran e un poch, dit secret, los quals eren d'argent, confeccionats pels orfebres Francesc i Joan Canader. És a dir, com en la cancelleria reial, hi havia un segell per als afers comuns i un altre per als secrets, però en aquest cas el primer és va fer molt gran -la matriu pesava vora mig quilo-, molt major que·l segell comú del dit senyor rey, probablement com a símbol de desafiament vers la monarquia. Per la seua banda, el segell secret, que és l'únic que ens ha arribat en forma d'impressió en cera roja, era molt més petit, de 2,80 centímetres de diàmetre, i representava l'escut reial de les quatre barres roges en losange dins d'una rosàcia de lòbuls ornats amb motius vegetals, entorn dels quals, en majúscules, apareixia la següent llegenda entre dues gràfiles: S[EGELL] DE LA UNIÓ DE LA CIUTAT E REGNE DE VALÈNCIA. Finalment, pel que fa al llibre de privilegis, es contractà a un escrivà per tal que ordenés i copiés omnia privilegia civitatis et regni Valencie, habilitant-li, fins i tot, una cambra a l’antic edifici del Consell per tal que hi residís contínuament fins acomplir de forma íntegra el seu treball.

Escut reial en losange, base del segell de la Unió valenciana

Tanmateix, excepte la bandera -que era, alhora, de la capital-, tant els segells com els privilegis de la Unió valenciana foren destruïts pel rei en ser aixafada la revolta. Aquest havia estat el mateix destí dels que havia fet anàlogament la Unió aragonesa coetània, que, segons explicava el mateix Pere el Cerimoniós -amb molta sorna-, havien estat cremats: açò fon fet ab grans plors, ço és, del fum gran que allí era, perquè podets entendre que la Unió, mercè de Déu, és morta, pus nós e tanta bona gent l'havem plorada per força e destret del dit fum. De fet, entre els molts delictes dels quals s'acusà als unionistes valencians -de tració, de omecidi, de sacrilegi, de plagi, de incendi, de furt, de ladronici, de roberia-, hi havia també el de lesa magestat, per haver usurpat aquelles prerrogatives pròpies dels sobirans. En aquest sentit, un darrer símbol de sobirania de la Unió havia estat la campana instal·lada en un bastiment de fusta damunt de la Casa de la Ciutat, sobre la cambra de la sala de la cort, per apellar consellers e per altres affers de la ciutat e de la dita Unió.

Així, el seny de la Unió, per al qual s'havia contractat al campaner valentí Bernat Raurich, esdevingué un símbol, d'una banda, dels grans consells oberts que aplegaven a centenars de persones, i, d'una altra banda, de la milícia popular aplegada pel moviment, que es convocava campana repicada, senyera alçada, ost feyta. En relació amb això, ja se n'ha parlat al blog d'Harca de la importància dels campanars i les campanes en la societat valenciana medieval, però, pel que sembla, aquestes se solien reservar a les esglésies i els edificis reials, sense que n'hi hagués a les cases municipals. Així, els veïns eren convocats normalment ad sonum tube sive de nafil o mitjançant el repic de les esglésies parroquials. De fet, és fins i tot possible que aquest fos un tret característic de la Corona d'Aragó -caldria mirar-ho amb deteniment-, puix a molts altres territoris europeus sí que hi havia el costum de construir campanars comunals propis, ja fos al nord de França, Flandes, Castella, la Toscana o Venècia.

Consegüentment, el monarca també s'encarregà de fer desaparèixer tot rastre de la campana de la Unió, no conformant-se només amb això, sinó donant a beure el seu metall fos al principal líder ajusticiat, l'esmentat Joan Sala -qui dirigia l'escamot a Morvedre a les darreries de la rebel·lió. Sala fou arrossegat des del palau reial pel nucli urbà de València, se li tallà el puny dret davant la Casa de la Ciutat, fou arrossegat novament fins a la plaça de la Seu, se li tallà la llengua, e de continent donat a beure metall. En paraules del Cerimoniós, fo justa cosa que aquells que la havien feta fer beguessen de la licor d'aquella, com fon fusa. No debades, la seua suspicàcia vers aquell símbol unionista va ser tan gran que encara 30 anys després, en 1378, reaccionà ràpidament davant les notícies que li arribaren de la capital valenciana: s'havia fet fer una campana per alarotge que estigués en la sala del Consell. Per tant, ordenà que la llevaren de seguida, car tals coses no·s deguessen tenir sinó en esgleyes o palaus de reys, là on les ciutats o viles han rey o príncep. La cosa, però, no passà a majors: en realitat no s'havia posat cap campana, sinó que, simplement, un alamany -que acabava de preparar un rellotge per a la catedral- havia oferit els seus serveis al Consell municipal. Aquest els havia rebutjat i reiterava la seua voluntat de complir els desigs reials: la dita campana o alarotge no és feta ne·s fa, ne havem de res àls menys ànsia. L'episodi, en tot cas, era ben significatiu: les campanes, els llibres de privilegis, els segells o les banderes no eren simples objectes, sinó que constituïen autèntics símbols de poder que calia vigilar, controlar i, en ocasions, abcegar per complet.

«E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir»

El juliol del 1511 va acudir davant el justícia civil de València el síndic de l’ofici d’armers i espasers, com a representant legal de la corporació, per denunciar Joana Esteve, vídua de Joan de Toledo. Aquesta, després d’haver passat més d’un any des de la mort del seu espòs, encara mantenia el seu taller d’espases i la botiga d’armes oberts. I això en contra de l’ordenança aprovada pel conjunt del capítol del ofici, de l’assemblea dels hòmens i mestres armers, la qual només facultava a les vídues sense descendència de continuar amb el negoci de l’home fins liquidar les existències i saldar comptes, i fixava el termini màxim d’un any per tancar-lo.

Joana, en efecte, era acusada de continuar adquirint cuiros per a les baines, de comprar, obrar o guarnir espases i que n’encarregava de noves a diversos forjadors. A més a més, en la demanda es deia que “la dita viuda és dona opulent e que té bé què viure, y té cabal en seda y encara, ultra de açò, té renda, la qual ha leixat son marit”. És a dir, que tampoc no ho necessitava per a mantindre’s i podria dedicar-se a les seues coses pròpies.

Manual alemany per a brandar l'espasa

L’endemà, la dona és citada per a declarar. Afirmava que no havia comprat ni tenia fiats materials, que tot era del que restava en la botiga abans de l’òbit del seu marit. Ara bé, “ab lo que té e ab lo offici de son marit” és com podia viure suficientment. De fet, admetia que no havia tingut fills, que havia deixat com a hereu al convent de les clarisses de la cuitat, i que no aspirava a llegar l’obrador a cap descendent. En aquest sentit, tan solament “no y té sinó la vida”.

Però, el més interessant es mostra en la part final de la seua declaració, tot un al·legat a la seua dignitat en front a aquells que volien despatxar-la:

E és veritat que ella, responent, té cabal en seda, emperò, si·n té o no·n té, no u ha dar compte a ningú. E nega ella, responent, que vulla tenir la dita botiga per fer dan ningú als altres spasers, ans volria que tots vixquessen. E la voluntat sua és tenir la dita botiga perquè ab lo que té e ab la botiga puga viure a sa honra. E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir.

No ha de passar desapercebut que normalment en la documentació, escrita per professionals de l’escriptura, ben bé mai s’al·ludeix a l’ofici de la muller sinó del marit, però en aquest testimoni transcrit de la seua viva veu s’identifica i es reclama com a artesana.

En la indústria de l'alimentació és on més freqüentment trobem a dones dirigint un negoci. En la imatge, una formatgera del segle XIV

Al mes següent, una vegada s’havia encetat el procés, comparegué un notari, un home acostumat a bregar amb la legislació i que havia estat nomenat procurador per la mateixa Joana. El sentit de l’anterior declaració, però, va canviar totalment, en haver d’acceptar alguns dels pressupòsits legals de l’ofici d’armers i espasers. Ací, el notari sol·licita més temps,"a coneguda dels prohòmens deputats del dit offici”, per a què la dona poguera liquidar els materials i béns del traspàs del taller, ja que per “eixaguar” tot això es necessitaria un parell d’anys o tres. I que es tinga en compte que “ha tengut lo obrer que feya fahena en la dita botiga malalt, per pus de sis mesos”, el que havia paralitzat bona part de les operacions.

Tanmateix, aquestos extrems fins i tot són rebutjats per un dels veedors de l’ofici, els encarregats d’inspeccionar els tallers i que s’acompliren les disposicions tècniques. Bartomeu Alfonso, citat com a testimoni, deia que amb els materials sobrants “que la més sotil botiga en hun any” podria desfer-se’n d’ells. Al mateix temps, sostenia que no sap si ha buidat o no, però el fet és que Joana havia tingut oberta i en ple funcionament la seua botiga. I que tenia amb què viure suficientment. Això no obstant, no s’ha conservat el veredicte final dels jutges dependents del justícia civil en aquest procés, bo i que sens dubte seria del tot favorable als dirigents de l’ofici d’armers i espasers (es va conservar en el fons documental de la corporació, en la mesura que també sentaria jurisprudència).

Les dones van ser llogades en la construcció com a peons. En aquesta miniatura, dues cortesanes davant una muralla.

I és que, a les acaballes del segle XV en la ciutat de València, les corporacions d’oficis havien assolit un grau elevat de maduresa, amb molts matisos dintre el complex món corporatiu. D’associacions professionals a finals del Dos-cents i en el segle XIV, que agrupaven els mestres i les seues famílies per a l’ajut i socors mutu –per a soterrars, ajudes a aquells que més dificultats patien entre els qui tenien un negoci, etc.–, a grans trets van esdevindre en les darreres dècades medievals el que entenem com a corporacions: van tindre delegades funcions econòmiques, això és, competències tècniques i d’organització de l’ofici, que abans exercien completament el consell municipal.

En aquest procés, els mestres van tractar de vetllar i protegir els seus interessos, tot i que no sempre foren coincidents entre els seus membres o amb els altres oficis urbans. I un d’ells era restringir la competència, regular-la, i evitar situacions dramàtiques de desocupació (“ans volria que tots vixquessen” de l’ofici, diu Joana). En aquest vessant, una de les seues manifestacions va ser evitar que les vídues prolongaren en excés el negoci que abans encapçalava el marit. Cal dir que aquestes dones, usufructuàries sovint de tots els béns del darrer matrimoni, ostentaven els majors drets, quasi equiparables als dels hòmens; no en va la documentació valenciana les denomina "dones poderoses".

Unes tendències de fons que no sols es donaren en la capital valenciana. Com han posat de manifest historiadors com D. Herlihy en diverses ciutats angleses o al París dels segles XIII-XVI o N. Z. Davis dins els oficis del tèxtil a Lió en el Cinc-cents, van ser generals i van fixar com a un dels seus objectius restringir cada vegada més el paper de la dona com a agent econòmic en els processos productius més qualificats del sector secundari. Unes operacions que resultaren eminentment polítiques, que buscaren i van tindre el suport de les elits dirigents urbanes, i, per tant, amb forts fonaments ideològics.

Però, com veiem en aquest exemple, es va fer amb costos i també amb resistències per part de les afectades. I és que, mentre la major part de les fonts escrites solen fer invisible o distorsionen el treball de les dones, quan tenim testimonis de la vida quotidiana, la realitat se’ns presenta molt més complexa. Les dones participaren en l’activitat productiva en l’artesanat, mà a mà amb el seu marit, i dirigien els negocis o tenien treballadors al seu càrrec. I això malgrat que no fóra valorat el seu treball, encara que també portaren a terme una altra munió de tasques indispensables per a la viabilitat de la unitat domèstica, sense les quals no es podria mantindre l’empresa familiar, un dels pilars amb què se sostenia la societat feudal.

De gossos i gats

Fa uns anys, en una classe de francés, se'ns proposava el comentari d’un text periodístic. Tractava sobre els animals de companyia actualment a França i Bèlgica i es mostrava com als països del nord predominaven majoritàriament els gats mentre als països d’Oc eren els gossos els predilectes. L’excusa, en fi, era argumentar en aquella llengua les possibles raons: uns adduïen el ritme de vida, en ser més independents i requerir els felins menys atencions; d’altres, per raons climàtiques i per les hores de sol, el que convidava a traure a passejar els cans; alguns tragueren a la llum caràcter mediterrani o no de les gents... Irremeiablement, un company es va girar i em preguntà per quina era la seua presència en l’Edat Mitjana. La meua cara d’estupor li va contestar en una resposta que tampoc era del tot satisfactòria: “dalt a baix, supose que no tindrien molta més consideració com a mascota que en el poble dels teus avis fa una seixantena d’anys.” Després va seguir la discussió al voltant d’algunes de les xifres actuals sobre les despeses dels europeus en el nodriment, cures i tractaments dels animals domèstics, la seua compravenda, adquisicions d’accessoris diversos, etc., en relació als diners destinats a programes d’alimentació cap als països pobres.

Il·lustració de l’arca de Noé en un psalteri anglés del segle XII, en què gats i gossos comparteixen l’espai amb les persones

Ben bé resulten familiars les imatges de molts quadres que reflectien escenes aristocràtiques de caceres amb la presència de falcons i de gossades, fins i tot a partir de les quals s’ha intentat identificar a diferents races que provindrien des d’època medieval, com ara el cocker anglés. La literatura incideix molt en aquests aspectes cinegètics, sense anar més lluny en diverses obres del Segle d’Or valencià (Bernat Metge, L’Espill, etc.) abunden les metàfores referides als gossos com animals de caça. Però també les fonts arxivístiques. De fet, el 1391, el noble Nicolau de Valeriola va acudir al justícia civil de tres-cents sous de València per exigir a un escuder el pagament d’una gossa de mig any i de pèl roig per un valor gens menyspreable de 15 lliures (el que podia equivaldre al preu d’un cavall).

Per un altre costat, a tots són coneguts els bestiaris pleno i baixmedievals, al·legories no exemptes de mordacitat sobre la societat del moment, en què adquireixen els animals el paper d’un personatge del moment (l’edició d’alguns d’aquests texts es troben també en línia, com ara el Libro de los gatos escrit cap al 1480). Aquesta crítica als desordres morals fent servint éssers vius o mitològics, en què s’inverteixen els rols socials o s’empren metàfores i llocs comuns, esquitxen molts altres gèneres literaris. Alfonso de Palencia deixà anar una sàtira als turbulents temps que va viure Castella a mitjan segle XV en la seua Batalla campal entre los perros y los lobos (1457), en què el rei d'Enric IV, el llop, cauria víctima dels gossos nobiliaris.

Escenes de gossades en una cacera en el Libro de la montería d’Alfons XI (cap al 1350): s’observen les races d’alans i podencs

Però, deixant a banda aquestes qüestions, què diuen realment les fonts d’arxiu baixmedievals respecte a les relacions quotidianes de bona part de les classes populars amb aquests animals? La primera impressió és que poca cosa. Una altra obvietat, i que no ha de ser menystinguda, és que per a la societat occidental de la baixa Edat Mitjana gossos i gats no són uns animals productius –ni per al menjar, ni per a abonament, ni per generar productes derivats...-, la qual cosa no implica que en determinades circumstàncies excepcionals ho foren, si més no amb una escassa rellevància. El 1180 el fuero de Sant Sebastià va regular la venda de pells de gat. En el Tirant lo Blanc, uns segles després, s’assenyala com en moments de dificultat i d’assetjaments s’arribaven a menjar gats i rates.

Ara bé, aquests animals tenien un cert paper en l’economia domèstica. En la visita pastoral a la Ribera del Xúquer de l’any 1386 es relata un fet truculent: diversos veïns acusaren davant els delegats del bisbat uns joves, fills de l’elit d’Alzira, d’haver arrossegat pel monyo i violat a una dona madura i fadrina de Carcaixent. Segons es relata, aquells entraren en la seua cambra situada en l’andana per mitjà d’una gatera. Aturem-nos en aquest últim punt. En les cambres se solia emmagatzemar el gra, en sacs, gerres o orons, i altres productes. Els gats, òbviament, resultaven útils per evitar la proliferació de ratolins, atesa també la presència dels animals de corral, que feien malbé els queviures, i podien foradar cofres o arquibancs i danyar les robes allí contingudes.

Gravat anglés del segle XV

Millor documentats, en canvi, trobem els gossos, per exemple en les mateixes ordenacions municipals. Aquestes se solen referir als danys que podien provocar diversos animals en les vinyes i en els camps sembrats o llaurats, especialment els propers als nuclis habitats. Poc abans de la verema del 1308 el consell de València ordenava que “tots aquell o aquelles qui an cassa o alqueria dins la orta de València en la qual tenen ca o chans que sien tenguts de lligar al coill d’aquells ca o cans un bastó ab ganxo”, per tal d'evitar que s’introduïren en les vinyes i les feren malbé; un estatut idèntic es tornaria a repetir el 1333. En la vila d’Alzira, el 1370, es permetia que si hom trobava algun gos en camps de dacses o panissos “que puxa ésser mort sens neguna pena per tothom que matar lo volrà, e que lo senyor del ca pague lo dan que feyt haurà”.

A voltes els gossos vénen referits igualment en la documentació judicial, normalment en relació amb els ramats de pastors i carnissers. El 1391, un membre destacat de l’oligarquia valenciana, Jaume Marrades, va denunciar que els cans del carnisser Joan Sagra havien entrat en les seues possessions i havien mort un paó (estimat en 44 sous) i una gallina (en dos sous i mig), i reclamava el pagament de les quantitats o bé el sacrifici de l’animal.

Jaume Huguet, El darrer sopar i el gat sota el banc de la taula (1480)

No sols es trobaven en mans de professionals que menaven ramats, també moltes famílies comptaven amb alguns caps de bestiar que eren conduïts pel servei domèstic o pels joves amb la companyia de gossos. Un altre protagonista de la vida pública valenciana, Joan Mercader, denuncià el 1438 al mosso de Bartomeu Montanyana, ja que havia entrat a menjar raïms en una vinya seua, i de pas hi va entrar dos vaques i dos gossos que provocaren diverses tales.

Tanmateix, en el cas valencià, i a diferència de conills o gallines i altres animals del corral, en els inventaris post-mortem i en les almonedes o subhastes de béns gairebé mai trobarem gats o gossos entre el camperolat o l’artesanat. Paradoxalment, sí que eren descrits de vegades recipients trencats i sense cap valor econòmic. D’igual manera, les ordenances municipals, des de la capital del regne fins a la resta de ciutats i viles del país, regularen sovint de forma minuciosa la venda en els mercats de diversos animals domèstics, de la volateria o l’aviram, de la petita caça dels monts dels voltants, etc.; però res en aquest sentit respecte al tema que ens ocupa. El que ve a reflectir aquest silenci, doncs, és que tampoc hi havia un intercanvi que exedira les xarxes de relacions dels veïns i els tractes orals, en el cas de les classes populars i en contrast amb altres capes socials.

Fernando Gallego, Martiri de Santa Caterina (vers 1470). En les pintures renaixentistes els animals domèstics ocupen un primer plànol, en la part inferior dels quadres

El vocabulari emprat és de la mateixa manera ben significatiu. Si en el bestiar (singularment les ovelles, les cabres, els muls o els rossins) o fins i tot en alguns animals domèstics (com els porcs o les gallines) existiren distints mots per definir l’edat, el pelatge, l’estat, etc., per a un mateix animal, res semblant trobarem normalment pel que fa a gats i gossos. Que per a uns mateixos danys en les activitats agràries se sancionara per als primers amb una multa, mentre que per als cans es consentira la seua mort pel damnificat, ens parla per si mateix de la condició d’aquests a nivell quotidià. Altrament, la paraula gos va ser emprada sense cap escrúpol com a insult cap als musulmans valencians, ateses certes connotacions negatives que per a aquests tenien els cans.

En suma, la història ecològica ha posat l'èmfasi en l'impacte de les societats humanes respecte al seu medi ambient i altres espècies. En el cas dels animals domèstics el seu devenir va restar associat als humans, i les nostres actuacions han tingut una repercussió indubtable sobre aquells, bo i que han tingut unes dimensions ben distintes en cada societat. A banda dels esquemes culturals i les actuacions que se'n derivarien, l'estudi de les economies familiars pot oferir un marc en què enquadrar tots aquells processos històrics i, al mateix temps, explicar millor algunes de les seues estratègies.

Un post vaguista

A València, durant el Quatre-cents, els treballadors eren definits com a “obrers”, i entre ells també s’anomenaven “companyons” o qui treballava a jornal es “llogava”. Un tema de reflexió que ha sorgit en alguna ocasió entre els historiadors ha estat la relació del moviment obrer, d’ençà la revolució industrial i amb el predomini del capitalisme, amb les formes anteriors d’organització, resistència i solidaritat dels treballadors i treballadores, o bé de les diferències o similituds dels comportaments i valors lligats al treball abans i després de la desaparició del sistema feudal. Seguint aquesta línia, podem citar a Thompson en el seu cèlebre llibre sobre la formació de la classe obrera a Anglaterra.

Portada de The making of the English working class d’E. P. Thompson (1963)

En aquest sentit, una part dels orígens d’aquests precedents els podem trobar tot just a finals de l'època medieval, en un moment en què es va estendre el treball assalariat, es configuraren sectors econòmics amb trets que perduraran durant segles –amb les seues evolucions, lògicament, i amb noves lògiques-, com fou la construcció, o, en fi, sorgiren les corporacions d’oficis.

En efecte, un dels sectors que més informació ha proporcionat ha estat el de la construcció. A València, en el 1379, el consell municipal intentà fixar els jornals màxims dels obrers (un poc abans es va mirar de regular els dels jornalers del camp). Això reflectia més bé una voluntat de les classes dirigents que no una realitat; el 1384, segurament amb motiu d’alguna vaga com apunta A. Serra, els jurats s’escandalitzaren dels desmesurats sous (al seu parer) que percebien llavors els obrers.

La construcció de la catedral de Canterbury

Arreu de l’occident europeu en la baixa Edat Mitjana, en activitats en què es precisava d'una important mà d’obra i en centres on hi havia un cert nombre elevat de treballadors, s’han documentat l’existència de vagues i de manifestacions organitzades de protesta a causa dels salaris o de les dolentes condicions de treball. I les formes foren diverses. El recentment desaparegut B. Geremek va mostrar a la llum casos de “preludisme” en la construcció a la zona de Bordeus, de destrucció d'instruments o màquines que feien servir l’energia hidràulica, a inicis del segle XVI. A finals del segle XIII, el jurista Philippe de Beaumanoir en els seus Coutumes du Beauvaisis (d'aquest llibre, ja n'hem parlat ací) posava l'accent com entre els mateixos obrers s'assenyalava i es pressionava els esquirols que no volien seguir algunes formes de protesta acordades pels treballadors -com ara vagues de braços caiguts o de treballar menys-.

A propòsit d'aquestes qüestions, un dels passatges més citats en la bibliografia el va protagonitzar el mateix Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte que tenia al seu càrrec la construcció de la cúpula del duomo de Florència. El 1423, després d'haver-se reunit entre ells, els obrers li exigiren salaris més alts. Segons el testimoni posterior de Vasari, immediatament, Brunelleschi els va despatxar i va contractar a treballadors llombards, ben presents en la ciutat i que resultaven una mà d'obra molt preada. En passar uns dies, aquells finalment suplicaren a Brunelleschi de tornar ser admesos en les obres, però ho van haver de fer amb uns sous encara inferiors respecte als que cobraven en un principi.

La cúpula de Brunelleschi a Florència

A banda de demostrar la mala bava de l’artista renaixentista, l'episodi ha estat relacionat pels historiadors amb les rivalitats d'aquest amb l'altre director de les obres, L. Ghiberti, que van incloure l'enfrontament entre els mateixos treballadors. I l'acceptació per part dels obrers d'una pitjor paga va anar lligada a les millors condicions de seguretat en el treball que oferiria Brunelleschi, bon coneixedor a peu d'obra de les diferents necessitats. De fet, gràcies a això, aquest darrer aconseguí fer-se amb tota la direcció de la construcció.

Brunelleschi pintat per Francesco Salviati

Les torres d'alqueria andalusines del País Valencià

En els darrers temps s'han restaurat diverses torres d'alqueria andalusines al territori valencià. Després d'anys d'excavacions i obres, en 2009 s'inauguraren les torres de l'Almudaina (el Comtat) i de Torrent (Horta Sud), mentre que recentment ha acabat la rehabilitació de la torre de l'antiga alqueria de Bofilla, en terme de Bétera (Camp de Túria). Si les afegim a les que es restauraren ja fa uns quants anys, com les torres d'Almussafes i Benifaió (Ribera Baixa), ens trobem al davant d'una excel·lent notícia pel que això significa per a la recuperació de patrimoni, i alhora per l'avanç de la recerca gràcies a les excavacions arqueològiques que s'han efectuat de manera prèvia. I ho és més encara si tenim en compte la gran quantitat de torres d'aquesta tipologia que encara queden per restaurar, algunes en un avançat estat de destrucció tal com denunciava en abril l'edició comarcal del diari L-El Mercantil Valenciano per al cas de l'Horta Sud, i altres casos que ara veurem.

Les torres de l'Almudaina, Torrent i Bofilla en obres

Les torres d'alqueria valencianes, sobretot les de la comarca de l'Horta, són bastant conegudes per la historiografia gràcies a dos treballs que les van donar a conéixer científicament. Es tracta de l'article d'André Bazzana i Pierre Guichard, Les tours de defense de la Huerta de Valence au XIIIe S, publicat en 1979, i el llibre de Pedro López Elum, La alquería islámica en Valencia: estudio arqueológico: siglos XI a XIV, publicat el 1994. Així, apareixen citats en diversos treballs sobre les torres d'alqueria dels voltants de Córdoba i Sevilla o la vega de Granada, zones on es conserven torres amb les mateixes característiques i funcionalitat que les valencianes. Però aquestes torres no són exclusives dels voltants de les ciutats (mudum) com podria semblar per aquests treballs. És cert que, almenys en el cas valencià, la majoria es concentren en el terme general de la ciutat de València (el hawz de Madinat Balansiyya), però no únicament, ja que en trobem repartides per diverses comarques. Sí pareixen característiques de les planes costaneres o, com a molt, de les valls fluvials més amples, però no hi solen haver a l'interior més muntanyenc, encara que hi ha excepcions. Això sí, no hi ha cap ni una de Sagunt cap amunt, possiblement perquè quan es van construir a la zona nord del país ja no hi havia tanta població, o estava concentrada als castells, tot i que caldria comprovar-ho.

La torre de don Lucas en el municipi de la Victoria, a Córdoba, abans i després de la restauració

Aquesta mena de fortificacions andalusines són molt tardanes, ja que se situen entre el segle XI les més primerenques i el XIII les més tardanes, però és sens dubte al segle XII quan més se'n van construir. No tenen altra funció que la de protegir les alqueries d'atacs exteriors, si bé hi ha autors com Manuel Acién que han posat en dubte que una sola torre d'aquestes característiques puguen defendre tota una alqueria de les més grans. Òbviament no estan preparades per a resistir setges llargs, sinó que estan pensades com a refugi esporàdic davant d'un atac ràpid, des del qual veure de lluny el perill i disparar amb ballestes els atacants, mentre la resta de la població fugia amb temps a refugiar-se en la ciutat o castell més pròxim, o com a molt a l'albacar de la torre si es preveia un atac curt. No hi ha dubte, per aquestes característiques defensives concretes i per la cronologia que ha manifestat l'arqueologia, que estem al davant d'un sistema de defensa local per a evitar els perills de les ràtzies o incursions dels feudals del nord en territori andalusí amb la finalitat d'aconseguir botí i esclaus. L'exemple de l'atac a la torre de Montcada, en 1235, que conta el mateix Jaume I al Llibre dels Fets n'és ben explícit, ja que tenia la intenció d'aconseguir finançament per a la campanya de conquesta de Madinat Balansiyya dos anys després. El mateix rei explica com va decidir passar de llarg prop de Montcada en direcció al sud, amb la finalitat d'enganyar els habitants de l'alqueria, ja que en aquesta primera passada la major part de la població havia fugit a refugiar-se darrere les muralles de València hores abans. En tornar, pensant-se que els feudals passarien novament de llarg, la població es va quedar i es va refugiar a l'albacar de la torre, moment que el rei va aprofitar per atacar l'alqueria i apressar la totalitat de la població, els quals van ser venuts com a esclaus, fent-se a més amb un gran botí material. En definitiva, és un passatge que no per molt conegut deixa de reflectir la vertadera funcionalitat d'aquestes torres. Amb tot, també és possible que serviren com a graner, una hipòtesi a tindre en compte però que encara no està provada.

Recreació de l'alqueria andalusina de Bofilla amb la seua torre i albacar, basat en els dibuixos de López Elum i publicat en A. Furió (coord.), Historia de Valencia, 2000

Un altre passatge de la mateixa Crònica ens explica que quan en 1237 la host feudal passava per Sagunt, camí de Madinat Balansiyya, les torres de la costa van començar a fer senyals de foc les unes a les altres -alimares, en diu-, de manera que de seguida la totalitat de la població de la ciutat i l'horta es va assabentar i va córrer a refugiar-se darrere dels murs, tal com havien fet en 1235 els de Montcada. Aquesta narració va portar Pedro López Elum a elaborar una hipòtesi segons la qual les torres no haurien estat construïdes pels camperols com a defensa de l'alqueria, sinó per l'estat taifa com a xarxa de defensa de la ciutat de València. A més, basant-se en les seues excavacions a Bofilla proposava que no es tractaria de torres posteriors a les alqueries, sinó que les alqueries s'haurien construït al voltant de les torres d’origen estatal. Aquesta hipòtesi, que ha tingut bastant difusió entre la historiografia local i més enllà, i fins i tot entre el gran públic, està cada vegada més descartada gràcies a l'avanç de la recerca. I les excavacions de les tres torres que iniciaven el post en són una bona prova.

Sobre les característiques tècniques hi ha molta diversitat, però totes tenen elements en comú, com ara el ser quadrades, i la majoria lleugerament trapezoïdals. Estan fetes amb la tècnica de la tàpia, però no són de terra sinó de morter de calç. Solen tindre entre tres i quatre plantes amb terrassa, les quals en uns casos estan fets amb arcs o voltes d'obra, mentre que en altres casos són de bigues de fusta. A més, sembla que unes tenien matacans, mentre d'altres tenien merlets, tot i que en molts casos han estat afegits amb posterioritat per restauracions. I totes estan sempre construïdes a la part més alta dels nuclis d'habitatge, normalment aprofitant algun turó natural. L'entrada sempre està a uns quatre metres d'alçada, i s'accedia mitjançant una escala de fusta que es retirava en el moment d'un atac.

A continuació, i sense ànim de ser exhaustiu, he recollit fotografies de totes les torres d'alqueria andalusines que he trobat. Segurament n’hi ha més al llarg del país de les quals no he trobat fotografia. Fins i tot hi pot haver encara alguna amagada entre edificacions que no ha estat localitzada, o dissimulades com a campanars d'església com a Guadassuar (Ribera Alta). I això sense comptar la totalitat de torres destruïdes al llarg dels segles, des d'aquella primera de Montcada ordenada enderrocar per Jaume I, fins a les darreres que van caure sota l'avanç urbanístic dels anys 60 i 70, com per exemple la de Sollana. Crec que fins ara no s'ha fet cap estudi documental que reculla la totalitat de torres que apareixen a la documentació escrita d'època feudal, si exceptuem les cites que arrepleguen Bazzana i Guichard a l'article abans esmentat. Però qualsevol que estiga acostumat a manejar documentació dels segles XIII i XIV sap que pràcticament a totes les alqueries hi havia una torre. Vegem-ne, doncs, algunes.

l'Horta

Albal: La torre dels Moros està emplaçada al centre del poble i no ha estat excavada. Va patir algunes restauracions desafortunades fa molts anys i actualment és un museu etnològic.

Espioca: Situada en terme municipal de Picassent, front a la pressó, pertany a una alqueria despoblada al segle XIV, segurament a causa de la pesta. Està sense restaurar, però en un bon estat de conservació.

Paterna: De confirmar-se com a torre d’alqueria andalusina seria l'únic cas circular conegut, però és poc probable que ho siga, i fins i tot que tinga un origen andalusí, tot i que el seu interior té una estructura semblant a la resta. Està musealitzada.

Silla: Una de les més grans, tot i que no en alçada, el seu aspecte exterior és poc conegut, perquè està emplaçada al pati de l'ajuntament. La seua estructura interior és complexa per estar compartimentada, i també està musealitzada.

Torrent: Sens dubte la més gran de totes les conservades, fins al punt que en algun moment es va posar en dubte que fóra torre d'alqueria per la seua grandària, o que fóra d'època andalusina. Però el recent estudi arqueològic ha revelat que és del segle XI i que va ser pensada amb la mateixa funcionalitat que la resta, tot i que per a acollir un major nombre de població al seu interior.

la Ribera

Alèdua: Emplaçada en l'actual terme de Llombai, pertany a una alqueria que va quedar despoblada amb l'expulsió dels moriscos. El seu estat de conservació és acceptable, però corre risc d'enderroc.

Alfarb: Envoltada per edificis és de difícil observació, i presenta un falsos merlets de restauració. Sembla que a la seua base hi hauria inscripcions llatines en pedres reaprofitades que pertanyien a alguna vila romana, cosa que va fer pensar, des de fa segles, que aquest era el seu origen.

Almussafes: La torre de Racef està emplaçada dins del poble, i la seua restauració als anys 90 ha estat criticada per ser massa agressiva.

Antella: El seu estat de conservació també és deficient, i sembla la part superior ha estat modificada perquè va estar integrada en un palau posterior.

Benifaió: La torre de la Plaça està situada al centre del poble, i abans de la restauració estava envoltada per l'edifici de l'ajuntament. Bazzana i Guichard van descartar el seu origen andalusí per la seua estructura interior, però no van poder accedir amb facilitat pels enderrocs, mentre que l'excavació dels 90 va confirmar que és del segle XII. En l'actualitat hi ha un museu sobre ella mateixa al seu interior.

Benifaió 2: La torre de Mussa està emplaçada als afores de la població, i sembla que pertany a una altra alqueria desapareguda que no ha estat localitzada. De fet, hi ha dubtes si de veritat és una torre defensiva o és un colomer, tot i que aquesta darrera funció segurament és posterior, ja que les concavitats que presenta al seu interior han estat fets després de la construcció.

Montroi: Enlairada sobre un turó prou alt, el seu estat és deficient.

el Camp de Túria

Bofilla: Emplaçada en terme de Bétera, pertany a una alqueria que va quedar despoblada al segle XIV i és força coneguda per l'excavació qwue en va fer Pedro López Elum. Ha estat rehabilitada molt recentment i musealitzada junt a algunes restes de les cases de l'alqueria.

Olla: Emplaçada en terme de Marines és una torre molt menuda comparada amb la resta. Pertany a una alqueria despoblada, i al seu voltant es va construir un mas molt posterior.

Olocau: La torre de Pardines està emplaçada junt al palau del senyor, i queden només algunes restes de la base en un estat de conservació molt deficient.

Serra La torre del Senyor està al centre del poble i envoltada per edificis, fins i tot algun molt modern, cosa que actualment incompliria la llei de Patrimoni. El seu estat de conservació és bo, però sense restaurar.

Vilamarxant: Emplaçada al centre del poble, el seu estat de conservació és força deficient, cosa que impedeix veure amb claredat les seues característiques, i en conseqüència hi ha dubtes sobre el seu origen com a torre d'alqueria. Sembla més bé les restes d’una altra mena de fortificació més gran.

la Foia de Bunyol

Godelleta: Igual que la de Serra, està al centre de la població, en part envoltada de cases, i en bon estat però sense restaurar.

la Safor

Cotalba: El primer cas de tots els que veurem que presenta un sostre a dos aigües, segurament afegit amb posterioritat convertint els merlets en finestres. L'estructura sembla ben conservada però el seu aspecte no és bo.

torre dels Pares: No està gens clar, però la torre dels Pares podria pertànyer a una alqueria andalusina de l'actual terme de Gandia, tot i que està força canviada i integrada en una construcció posterior.

la Costera

Canals: La torre dels Borja és una torre d'alqueria andalusina, integrada posteriorment en un palau gòtic, i modificada al segle XIX quan es va enderrocar el pis superior. Actualment està exenta. La seua restauració sembla molt agresiva, ja que es va haver de reconstruïr el pis enderrocat per a la seua musealització. [actualització novembre de 2011]

la Vall d’Albaida

Carrícola: El castellet de Carrícola és en realitat una torre d’alqueria, però enlairada a la serra del Benicadell. Es conserva també la pedrera d’on s’ha extret la pedra per a la seua construcció, reutilitzada com a aljub i femer. Ha estat restaurada recentment [actualització desembre de 2012].

el Comtat

l'Almudaina: Segon exemple amb sostre afegit a dos aigües, que ha estat eliminat en la recent restauració. Emplaçada junt a un precipici, també ha estat recuperada l'entrada original en alçada, i musealitzat el seu interior.

la Marina

Torre (o torreta) de Canor: Situada al terme de Benissa, el seu aspecte és semblant al de les altres torres d'alqueria del sud valencià, de poca alçada, amb tàpia de formigó i teulada tardana a doble aigua. El seu estat de conservació no és óptim, perquè ha estat transformada en casa, però es conserva millor que altres casos. Ha estat identificada recentment com a torre d'alqueria i ha estat datada en els segle XII-XIII. Podeu trobar més informació en aquest article. [actualització abril de 2014].

l'Alacantí

Torre de les Maçanes: Seria l'exemple conegut més meridional del País Valencià si es confirma que és una torre d'alqueria, també amb un sostre afegit. Presumiblement hauria donat nom a la població, encara que el topònim Maçanes, derivat de l’àrab manzal, sembla indicar un origen molt antic de l'alqueria, i la torre sembla molt posterior, encara que andalusina. Sembla que ha estat restaurada recentment, però no he trobat foto.

Nota: Si coneixeu algun altre cas no inclós ho podeu indicar als comentaris i entre tots podem ampliar el catàleg.