Història d'una entrevista: Fer Harca al programa El Mural amb Amàlia Garrigós

L'esperit nadalenc ho omplia tot, o potser seria millor dir simplement la decoració nadalenca: llumenetes, aparadors, músiques... El matí havia estat intens, com sempre ho és l'anada a València. El café amb Maria Josep, després l'arxiu, i finalment una visita als col·legues del departament d'Història Medieval. En un tres i no res s'ha passat la meitat del dia. És l'hora de dinar, la panxa sembla executar una melodia abrupta, que no és sinó el moviment dels budells que demanen alguna cosa per a ells. Ens trobem tots tres a la porta de la facultat i sense més dilació, tot i les típiques bromes, agafem el metro. El lloc escollit enguany per fer el nostre dinar d'empresa (sí, els d’Harca sempre fem per Nadal un dinar d’empresa, entenent aquesta com a sinònim d'aventura, de projecte) està als afores de la ciutat, a l'avinguda d'Alfauir.

No és un restaurant d'alta cuina amb noms ampul·losos per als seus plats mig buits. Dinem de menú: paella, acceptable, i mandonguilles de bolets, prou més fluixes. Ara les postres, una porció de tiramisú tan gran com bona. Està que se n'ix! Per a acabar-ho de rematar, Vicent es trau de la motxilla una botella del "Naturalment Dolç 100% malvasia" que fa el nostre amic Juan Cascant. Demanem les copes que corresponen a un vi com aquest, i el cambrer s'ofereix a obrir-nos la botella. Entre rialles i acudits ens hem fotut el pastís, fins i tot Frederic, que tenia el tros més gran. La botella també està a punt de caure. Quin brou més delitós! Ai, que ja s'ha acabat. Toca el cafè: un llarg amb crema de whisky, ja sabeu. També Ferran en demana un –què voleu, és Nadal. Paguem i marxem.

Enfilem a peu el camí d'Alboraia. Quan arribem, l'edifici està tancat encara, però en això apareix Amàlia Garrigós, la nostra amfitriona. Per fer una mica de temps, anem a un bar per prendre un café, i una misteleta. Li fem cinc cèntims de la nostra trajectòria fins a la publicació del #ferharca, i de la certesa del futur incert que ens espera. La conversa, o la mistela, mata els nervis perquè quan ens volem adonar ja estem asseguts al davant dels micròfons. La cambra esta protegida del sol per uns panells verds que creen un ambient diferent, una mica oníric si voleu. Amàlia ens dóna algunes indicacions i l'estructura, a grans trets, de l'entrevista. Els nervis, si havien marxat, tornen. Cavallers, va de bo!

S'encén la llumeta roja i ja estem en l'aire. Sota la direcció d'Amàlia anem desgranant, com si fóra una magrana, cadascun dels aspectes del llibre. Se l'havia preparada bé, l'entrevista. Porta fotocòpies de cada capítol del que vol parlar, tots connectats d'una manera o d'una altra amb l'actualitat: el cinema i la història, els pirates andalusins i la seua semblança -o no- amb els d'altres èpoques més recents, els unicorns i les creences mitològiques medievals. Teua, meua, amb més o menys encert anem responent als interrogants que ens planteja gairebé sobre tot el llibre. Quan ens adonem ha transcorregut gairebé una hora parla que parlaràs. Al remat, tots quatre estem quasi satisfets amb el resultat de l'entrevista, la primera que ens han fet a la ràdio.

Després de la foto de rigor amb Amàlia, marxem fins al metro que ens ha de retornar al centre de la ciutat. Les primeres valoracions són positives, però queda en mans dels periodistes el muntatge final. Aprofitem per parlar de nous projectes, uns més factibles que altres, però amb temps tot es farà, o això esperem. En això que arribem a la nostra destinació, i ens acomiadem. Ha estat un gran dia! El resultat final, tres mesos després, apareix ara amb la publicació d'una part de l’entrevista al programa radiofònic El Mural, que condueix mensualment Amalia Garrigós a la web d'Escola Valenciana. Des d'ací li donem les gràcies per l'oportunitat. I ací teniu el fragment, que esperem que us agrade:

"El que ha de motivar a un professor és l’afany de millorar per servir". Entrevista amb Josep Maria Salrach

Els que hem tingut la sort de llegir les obres de Josep Maria Salrach, escoltar-lo en congressos i seminaris o tindre'l com a professor sabem que quan parla de la preocupació perquè els historiadors servim a la societat amb la nostra tasca i sapiguem transmetre els nostres coneixements en la tasca docent a través d'un procés de participació i enriquiment mutu no ho diu debades. Ell practica amb l'exemple i per això és un goig i un honor compartir gremi amb persones com ell. És per això que vos deixem amb una entrevista sobre aquests temes publicada en un dels darrers butlletins de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, on ha desenvolupat la seua carrera docent els darrers anys, exercint com a professor del Màster en Història del Món de la Universitat Pompeu Fabra. Finalment, si esteu interessats en les seues recerques sobre la fam en el món, vos recordem també que fa uns anys ja li vàrem fer una entrevista que vàrem publicar en aquest post del nostre blog. 

Josep Maria Salrach, darrere l'atenta mirada d'Stefano Cingolani, en una classe del Màster en Història de l'IUHJVV, de la Universitat Pompeu Fabra

- Moltes persones consideren que la història medieval és avorrida per falta de documentació. La imaginen com l’època dels “segles obscurs”. Per què s’ha dedicat a l’estudi de la història medieval?

Cal fer un aclariment previ: la història medieval no està mancada de documentació, ben al contrari. I Catalunya és un cas paradigmàtic de país amb arxius pletòrics de documentació medieval.  Jo sempre he pensat la professió, d’historiador en el meu cas, com un instrument potencialment útil per servir a la societat. És amb aquesta voluntat de servir que em vaig especialitzar en la història dels orígens de Catalunya (a l’alta edat mitjana). Estic parlant, en la meva trajectòria personal, dels anys finals del franquisme i de principis de la transició a la democràcia. Llavors pensava que hi havia una demanda social, una pregunta, sobre les raons del nostre ésser col·lectiu: el misteri d’una nació sense estat que, malgrat obstacles, entrebancs i fins i tot persecucions, ha conservat la llengua, la cultura i la voluntat d’existir. Em semblava que quan hi havia tanta gent que arriscava la presó per aquesta causa (aquells anys em va tocar anar algunes vegades a examinar estudiants a la presó on complien condemna o esperaven judici), què menys podia fer jo que dedicar esforços a explicar històricament i, doncs, raonadament la nostra existència com a poble. Penso en preguntes que la gent es fa com la de saber des de quan som catalans, des de quan es pot parlar de Catalunya o si hem estat alguna vegada independents. Preguntes que inevitablement ens  porten a l’edat mitjana. Tot això explica, en el meu cas, els llargs anys dedicats a escriure i a editar síntesis d’història medieval de Catalunya i dels Països Catalans, i els cursos impartits sobre aquesta matèria a la Universitat de Barcelona, primer, i a la Universitat Pompeu Fabra, després. 

- Què pensa de la historiografia medieval catalana? Estem molt endarrerits? Què queda per fer?
 

Crec sincerament que els medievalistes de la meva generació hem treballat molt, i em sembla que podem estar raonablement satisfets dels resultats, en el sentit que, juntament amb els arqueòlegs i els historiadors de l’antiguitat, els modernistes i els contemporaneistes, hem contribuït, crec, a situar la historiografia catalana en el lloc que li correspon en el marc europeu. Per fer-ho, hem tingut bons mestres, si més no pels llibres (Ramon d’Abadal, Jaume Vicens, Santiago Sobrequés), i espero que hàgim estat també bons mestres per a la generació dels que avui prenen el relleu.  Raonablement satisfets, dic, perquè s’ha avançat en molts fronts: per exemple, en la història del poder polític, especialment en tot el que concerneix al sistema financer que el sosté. L’estudi de la fiscalitat és possiblement el front en el qual s’ha treballat més i més bé. Un altre front en el qual s’ha avançat molt és també en el de la història de la pagesia i el món rural, en general, en el qual es pot donar per superada la fase de la història merament jurídico-institucional, i ben consolidada l’entrada en una història més total, social, econòmica, mental, legal i del costum. Uns altres camps de treball en els quals s’han assolit progressos ben notables són els dels estudis de la família, el sexe i la dona. Catalunya compta amb un grup d’historiadores feministes, moltes medievalistes, que fan un treball excel·lent i que tenen contactes i col·laboren amb especialistes i centres de recerca capdavanters en el món occidental. La història de l’alimentació i les crisis de subsistència és així mateix un camp en el qual s’obtenen bones collites, sobretot els darrers anys. I això sense oblidar l’arqueologia medieval, una disciplina ja del tot emancipada de la història de l’art, que ha conegut un creixement i un desenvolupament extraordinaris els darrers anys. Podríem parlar també dels avenços en la història del comerç i la navegació, que, com altres fronts historiogràfics, es basen en l’enorme riquesa dels arxius catalans. 

Per mesurar el nivell de la recerca en història medieval a Catalunya n’hi hauria prou a considerar les tesis doctorals que des de fa alguns anys es llegeixen a les universitats catalanes, i adonar-se que no tenen res a envejar a les que es defensen a les millors universitats d’Europa i dels EUA. De cara al proper futur és possible que s’avanci en un millor coneixement de la societat, els grups socials i les famílies a través de l’estudi de les fonts judicials, dels manuals de protocols, que són una font riquíssima i inexhaurible, i dels arxius familiars, sobretot de la noblesa, que s’obren als investigadors. L’optimisme que expressem, però, es tradueix en pessimisme quan constatem que la crisi econòmica que ens afecta fa minvar seriosament els recursos disponibles per a la recerca (beques, ajuts, etc.). 

 

- En els darrers anys vostè ha obert una nova línia de recerca que versa sobre la fam al món. A què és degut aquest canvi?
 

No és cap misteri. La idea és la mateixa que expressava abans: posar la història al servei de la societat. De la mateixa manera  que a finals del franquisme i al principi de la transició em semblava que podia servir al meu poble ajudant (com altres historiadors, sens dubte) a explicar els fonaments històrics de la nostra identitat, quan ja va ser possible als catalans de totes les tendències expressar-se políticament, em va semblar que, en part, havia acomplert una etapa en la meva recerca i reflexió personal (sempre entre la història i la política) i que, sense deixar de treballar poc o molt en la història medieval catalana, podia obrir-me a nous horitzons. El tema social, la desigualtat, l’explotació i la pobresa, sempre m’havien preocupat com a ciutadà, i volia que tinguessin una major presència en les meves anàlisis històriques. Aquí, sens dubte, la influència dels mestres francesos (Pierre Bonnassie, Guy Bois, Pierre Vilar) hi va tenir a veure. Com podia satisfer aquell vell desig de posar la història al servei de la societat i, doncs, d’una causa que ho mereixés?
 

És aquí quan apareix la fam com a tema en el qual convergeixen qüestions socials de fons com la desigualtat, l’explotació i la pobresa. Crec que m’hi vaig començar a acostar el curs 1987-88, que vaig passar com a any sabàtic a París; però la concreció va trigar a arribar. El pretext per donar-hi forma va arribar cap al 2000-2001, amb la preparació del treball de recerca que havia de presentar per a la càtedra d’Història Medieval a la UPF (2003). Em refereixo a un estudi (inèdit) sobre la fam a Europa i al món mediterrani a l’antiguitat tardana i a l’edat mitjana. A partir d’aquí ja vaig fer cursos de doctorat sobre aquest tema, amb alumnes de diferents especialitats que em van fer plantejar noves qüestions. Llavors se’m va presentar l’oportunitat de fer una assignatura transversal sobre la fam, oberta a tots els estudiants de la UPF (estudiants de medicina, biologia, dret, economia, humanitats, relacions laborals, etc.). Lògicament, jo dominava més la part tardo-antiga i medieval euromediterrània; però els estudiants volien la comparació amb el món modern i contemporani, i no es conformaven amb una visió europea, cosa que em va forçar, amb certa complaença, confesso, a allargar el marc temporal i ampliar el geogràfic de la recerca. Així, l’assignatura es va anar autotransformant per desig dels estudiants, i també meu personal: el repte d’entrar en terreny desconegut era engrescador. És d’aquesta manera que va sorgir el llibre La fam al món. Passat i present, del qual hi ha l’edició catalana originària (Vic: Eumo, 2009) i una edició castellana (València: PUV, 2012). Penso que la gènesi del llibre és una història bonica, que em permet afirmar que jo no entenc l’ensenyament sense l’autoaprenentatge. El lema seria aprendre ensenyant.

 

- Per què és important el tema de la fam? Realment hi ha una via de solució? Què pot aportar-hi l’historiador?
 

Per les dimensions planetàries del problema de la fam avui i ahir gosaria dir que no és que la fam sigui un tema important: és que és el tema important, el més important, el repte més greu a què la humanitat s’ha enfrontat i s’enfronta. Amb això ja està dit tot, o quasi tot. Té solució el problema de la fam? I tant! El fet que la humanitat no hagi eradicat encara aquesta lacra no vol dir que no ho pugui fer. De fet, els humans produïm aliment suficient per satisfer les necessitats bàsiques de tots. El problema de la fam avui no és un problema tècnic, merament econòmic, sinó polític, de distribució de la riquesa, i, doncs,de voluntat política. Resulta que l’aliment és disponible però no accessible per a tothom simplement perquè, en el sistema social que ens hem donat, basat en les desigualtats de fortuna, no tothom té feina, ingressos, terra, salari, etc., i, doncs, els mitjans per poder obtenir l’aliment. La fam, doncs, és l’altra cara, la més terrible de la pobresa. A vegades es diu que la millor garantia de lluita contra la fam és la democràcia, però la recepta és massa simple. De quina democràcia parlem? La que permet xifres d’atur escandaloses, desigualtats insuportables, pobresa estructural i nens que passen gana? Per a mi això no és democràcia! 

Què pot aportar-hi l’historiador? Seria pretensiós per part meva pretendre proposar solucions a un problema que ha preocupat i angoixat milions de persones al llarg de la història, una desgràcia contra la qual avui lluita un exèrcit de gent honesta i ben preparada arreu del planeta. Admetent que l’historiador no té solucions màgiques, li resta això no obstant una feina molt important de divulgació, conscienciació i posada en coneixement del problema, de denúncia de la situació. La perspectiva històrica ha de servir per veure que les generacions passades no s’han resignat a acceptar la fam com inexorable i, amb pitjors eines que nosaltres, han lluitat per sobreviure. Els seus esforços i els resultats assolits, per migrats que siguin, ens han de servir d’exemple. L’anàlisi social i històrica i de les fams ha de servir també per adonar-nos que les causes no són mai del tot naturals o que no ho són exclusivament, sinó que sempre hi ha responsabilitat humana, en la desgràcia, una responsabilitat que quan el problema és de dimensions universals no pot ser més que sistèmica.

 

- Molts creuen que les dificultats que abans hi havia per tirar endavant una carrera universitària feien que els alumnes de llavors fossin més responsables que els d’ara. Creu que això és cert? Què ha canviat a la universitat?
 

Sens dubte, la universitat ha canviat molt. Combinar estudis i treball era i és molt dificultós, sobretot si la carrera s’ha de fer en un temps limitat. L’ensenyament universitari no presencial (universitat oberta o a distància) ofereix ara una certa solució, que abans no existia; però el contacte entre professor i alumne és important. L’ensenyament universitari en horaris de tarda i nit ajuda en aquests casos, encara que la millor solució per als bons estudiants amb dificultats econòmiques són les beques. El fet que no arribin a tots els que les mereixen i necessiten ens fa córrer el perill de tornar a una universitat en certa manera elitista. Sens dubte, aquesta és la gran diferència entre la universitat d’avui i la d’ahir: el nombre i el perfil social dels estudiants. 

Quan jo vaig estudiar hi havia molts menys estudiants i això feia que la universitat fos més elitista. Els meus companys eren majoritàriament fills de la burgesia catalana, amb una presència forta de nois i noies procedents de famílies de classe mitjana. Ara, la universitat és més oberta i això és positiu; però l’augment de preu de les matrícules em sembla que està marcant un camí futur de restricció. I és que aquí hi ha reptes que no són fàcils d’afrontar: el cost dels estudis, les sortides professionals i l’especialització. La gran demanda de places d’estudiants a les universitats ha portat a multiplicar l’oferta i a oferir unes formacions (els graus) molt generalistes i amb poques sortides, reservant un tercer nivell, el dels màsters, per a l’especialització, que per definició és un nivell al qual només haurien de poder arribar una part limitada d’estudiants universitaris. El problema és que el filtre d’accés és més econòmic (el cost de les matrícules) que no per mèrits propis (els resultats dels estudis). Tot això no existia a la meva època: no hi havia màsters ni autèntics cursos de doctorat.

 

- Molts dels seus alumnes guarden un gran record de les seves classes. Vist amb la perspectiva dels anys, quins consells donaria als joves (i no tan joves) professors que volen millorar la qualitat de la seva docència?
 

El primer consell és la voluntat continuada d’aprendre fins a fer de l’ensenyament mateix un mètode constant d’aprenentatge. El segon consell, sobretot al professor que ensenya a estudiants de doctorat o de màster, és que no necessita demostrar que en sap més que els seus estudiants; ja se suposa. En canvi, sí que ha d’estar en actitud receptiva, disposat fins i tot a aprendre dels seus estudiants, perquè ja se sap, i els estudiants no ho ignoren: no es pot llegir tot el que s’ha escrit i s’escriu. I això és més evident quan la matèria que ensenya és de més llarg abast, geogràfic i temporal. El tercer consell, que deriva de l’anterior, és que la classe o el seminari ha de ser interactiu, participatiu i obert a la crítica intel·ligent, no estrident, i de doble direcció (entre professor i estudiant). Ara bé, si el professor vol que la classe sigui participativa, i aquest és el quart consell, ha de ser receptiu a les observacions crítiques que els estudiants puguin formular a les seves paraules o escrits, receptiu en el sentit d’entrar positivament en el debat d’idees i intercanvi d’informacions. 

El professor té més experiència i coneixements que els seus estudiants, i ells ho saben; per això, i aquest és el cinquè consell, no ha d’amagar que en aquest nivell alt de l’ensenyament, si el curs funciona bé, hi ha intercanvi enriquidor: una dosi més alta o més baixa d’aprenentatge mutu. És clar, això no es pot generalitzar a totes les situacions. A un professor que comença, li diria que ha de tenir la porta del seu despatx oberta sempre als seus estudiants; ha de fer que a les classes els estudiants participin, i facin preguntes, i ha de tenir un esperit constant de superació. En resum, el que ha de motivar a un professor és l’afany de millorar per servir.

"El protagonisme és de la pagesia": Entrevista a Lluís To

Quan resten només unes setmanes per a una nova edició de l'International Medieval Meeting of Lleida, vos oferim encara una entrevista, aquesta -ara sí- la darrera, de les que vam poder enregistrar durant la segona trobada d'aquest congrés, fa pràcticament dos anys. Com heu pogut comprovar pel nombre d'entrevistats, el desplegament que férem llavors va ser portentós. Enguany, en canvi, per raons diverses que no venen al cas, no podrem assistir-hi, tot i que ben bé que ens agradaria.

Anem a per feina, però. Malgrat els dos anys transcorreguts, l'entrevista a Lluís To Figueras, professor de la Universitat de Girona, conserva la seua frescor i continua sent plenament vàlida. De la mà de To repassem la situació de la historiografia medieval, particularment la rural, i la catalana. Segons el seu parer, més que la història rural, urbana o militar, el que s'imposa hui entre els investigadors és la història social aplicada a qualsevol àmbit d'estudi. Amb tot, no s’està d'apuntar que el futur de la historiografia rural passa per atorgar un major protagonisme a la pagesia així com per continuar amb les recerques al voltant de les formes de poblament i l'organització del territori. Pel que respecta a la situació de la historiografia catalana, sens dubte disposar d'una riquesa documental com la que tenim és un avantatge que ens permet d'aprofundir i precisar molts fenòmens històrics. Cal, però, anar alerta perquè justament aquesta plètora de documents sovint ens fa caure en un sempre perillós positivisme. Si la precisió pot ser la nostra virtut, la reflexió és el nostre taló d'Aquil·les. Tot amb tot, tampoc el sistema convida a reposar els pensaments i la recerca, ans al contrari. De tot això, i de moltes altres coses, us reserva a l'entrevista. Així que, sense més, ací teniu l'entrevista.

"No hi ha contacte entre la producció acadèmica i el públic": Entrevista a Stefano Cingolani

Stefano Cingolani va ser el primer entrevistat d'aquest blog, fa ni més ni menys que sis anys. En aquells moments no teníem càmera i ens havíem d'acontentar amb transcriure i publicar les converses. Amb el temps us hem pogut oferir les gravacions i, per això, ha estat un plaer tornar a entrevistar-lo i xarrar amb ell sobre l'evolució de la seua peculiar carrera investigadora. El doctor Cingolani és un dels pocs historiadors -filòleg de formació- del nostre entorn que, sense plaça acadèmica, es guanya la vida exclusivament amb la investigació, alternant treballs més tècnics i erudits amb d'altres destinats a la divulgació, però sempre amb un marcat nivell d'excel·lència. 

Així, després d'haver estat un dels grans protagonistes historiogràfics del vuitè centenari del naixement de Jaume I el 2008, posteriorment s'ha centrat en el regnat de Pere el Gran, de qui ha publicat una biografia, una nova edició de la crònica de Bernat Desclot i totes les cartes i pergamins conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A més a més, ha participat en l'estudi de les tombes reials de Santes Creus començat el 2009, prepara la transcripció gradual dels registres de Cancelleria de Pere el Gran en col·laboració amb la Fundació Noguera i ha continuat publicant anals catalans dels segles XI i XII dins del projecte de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. D'aquests tres projectes ens va parlar en concret, anunciant que encara s'han de publicar els resultats definitius del primer en forma de llibre, que la posada en marxa del segon revolucionaria els coneixements sobre el regnat en qüestió i que el tercer està trobant serioses dificultats de finançament. 

Finalment, respecte del paper dels medievalistes en la societat actual, ens parlà de la falta de connexió entre la producció acadèmica i el gran públic, dins del qual hi percep molta gent interessada en la història medieval, que es veu, tanmateix, mancada de circuits de coneixement accessibles. Sens dubte, en la seua qualitat d'investigador acadèmic i creador, alhora, d'obres d'alta divulgació, Cingolani és una de les veus més autoritzades a l'hora de reclamar un canvi en el sistema de producció científica i de promoció investigadora, que, com tots sabem, condueix de vegades a situacions de difícil explicació racional. Mentrimentres, com ell mateix, haurem de ser constants i posar tots els nostres esforços en continuar dedicant-nos a allò que ens apassiona i per al que ens hem format: fer història. 

Erik Thoen, una entrevista

En el marc de la nostra participació en el col·loqui de joves investigadors que organitzaren els col·legues flamencs fa poc més de dos anys, vam tindre l’oportunitat d'entrevistar alguns investigadors de l'àmbit historiogràfic de llengua neerlandesa. Ja us vam oferir l'entrevista al professor Bas van Bavel, de la Universitat d'Utrecht. Ara és Erik Thoen, de la Universitat de Gant, qui es posa davant la càmera d'Harca per sotmetre's a les nostres preguntes. Amb un estil distés, el professor Thoen analitza les claus de l'èxit de la historiografia flamenco-neerlandesa en les darreres dècades, un èxit del qual n'és (cal reconèixer-ho) el principal responsable, juntament amb Bas van Bavel i Tim Soens.

Thoen insisteix en la necessitat de formar els joves investigadors en el marc de la llarga durada. Amb tot, cal tindre en compte la disponibilitat de fonts de cada tradició historiogràfica. Vull dir amb això que no es pot fer la mateixa recerca amb cent registres de la cort local del justícia que amb cinc. Les fonts manen, i condicionen el perfil de cada àmbit historiogràfic. El que no ve condicionat per les fonts és el nombre d'idiomes que dominen els investigadors. Com podreu escoltar a l'entrevista, per a Thoen aquest és un dels puntals sobre els que descansa la gran volada que en els darrers anys han tingut els historiadors de llengua neerlandesa, almenys en l'àmbit de la historiografia rural. El particular esdevenir de Flandes i els Països Baixos –bé, supose que tot esdevenir és particular– els ha donat l'oportunitat de tindre un nivell acceptable en el domini de les dues llengües principals de la comunitat científica, l’anglès i el francès, i encara la llengua pròpia, el neerlandés, que els permet d'entendre's, òbviament, entre flamencs i holandesos, i encara també els facilita l'enteniment amb els parlars germànics. Tot plegat els han permès entrar en contacte amb diferents tendències historiogràfiques i sobrepassar els límits estrictament estatals des d'universitats més aviat modestes –Gant, Anvers i Utrecht. No debades, els historiadors flamencs i holandesos són el nucli fundacional del grup d'història comparada CORN, puix han funcionat com a centre de reunió i de distribució d'idees i projectes de la historiografia rural al nord d'Europa.

La consolidació de l’anglès com a llengua científica ha permès a la historiografia anglesa repuntar, al temps que ha significat el marciment de la francesa. No és aquest el lloc ni l'hora de debatre's a propòsit de com tot plegat ha influït en els historiadors flamencs i holandesos. Potser fóra millor demanar-se què pot aprendre la historiografia valenciana dels nostres col·legues flamencs. Les similituds entre ambdós territoris em semblen més que evidents: la presència d'una llengua minoritària (en un context internacional) que es vol dignificar, la coexistència de diversos centres universitaris de producció historiogràfica, un pes quantitatiu més aviat marginal en els circuits i trobades internacionals, i un cert paral·lelisme històric -almenys durant la baixa edat mitjana- en són algunes. Pense que el futur de la historiografia valenciana passa necessàriament per la seua internacionalització: no només per organitzar i assistir a trobades internacionals, sinó també per una presència més regular en les revistes internacionals. Cal, també, i fins i tot és més important, sumar esforços. Em referisc a una major coordinació del medievalisme valencià, més enllà de les línies de recerca, la qual cosa requereix de la voluntat de tots. Ens va alguna cosa més que l'ofici, diria que fins i tot ens va el país.

No m'entretinc més, gaudiu de l'entrevista, que paga la pena.

Encara cal que seguim preguntant-nos quina arqueologia per a al-Andalus. Entrevista a Jorge Eiroa

Any i mig després del II International Medieval Meeting Lleida, que va tindre lloc al juny de 2012, encara tenim al rebost diverses entrevistes enregistrades en aquella cita, que no han estat publicades. Vam fer-hi un gran desplegament. Hui us oferim l’entrevista que férem a Jorge Eiroa, un arqueòleg d’origen gallec amb una excel·lent projecció, que també es professor d’Història Medieval a la Universitat de Múrcia. Un territori, el que cobreix aquesta universitat, al que ha dedicat la seua recerca en els darrers anys, com no podia ser d’una altra manera.

Dos són els projectes més coneguts i importants que aquest investigador porta o portava fins fa poc entre mans. Un és el del castell de Tirieza i el paisatge agrari que l’envolta, un assentament andalusí en la frontera entre el regne nassarita de Granada i el regne castellà de Múrcia. A ell dediquem les dues primeres preguntes de l’entrevista. Amb tot, si voleu ampliar la informació sobre el tema d’una forma ràpida us recomane veure aquest altre vídeo de 12 minuts.

L'altre projecte de recerca és el que Eiroa encapçala actualment, sobre els sistemes d’emmagatzematge de productes agrícoles en Alandalús. En la pràctica ha esdevingut una oportunitat per a investigar sobre els graners col·lectius fortificats andalusins, semblants als que s’han conservat al Magrib i dels que fins ara ben poc se sabia [recordeu el post sobre les coves finestra valencianes i els graniers de falaise magrebins que vam publicar a Harca fa uns anys]. A aquest tema dediquem la quarta pregunta.

La resta de l’entrevista es centra en l’arqueologia medieval, en general, i en l’arqueologia sobre Alandalús, en particular, a més de qüestions de metodologia. Entre les respostes de Jorge Eiroa m’agradaria destacar varies coses. D’una banda, la defensa del retorn a les grans preguntes i al debat històric, més enllà de les qüestions tècniques i metodològiques en les que de vegades es queden molts arqueòlegs. D’altra banda, la proposta (per a alguns possiblement conflictiva) de deixar de banda inicialment la documentació escrita, per a fer arqueologia medieval per si mateixa, com a objecte d’estudi. Així, es mostra partidari de no acudir a les fonts escrites fins que no s’hagen extret unes conclusions a partir del registre arqueològic, per a poder confrontar després unes i altres. Unes qüestions que, per descomptat, només es plantegen els arqueòlegs medievalistes, i que no tenen sentit per a d’altres períodes.

En definitiva, una entrevista molt recomanable de la que es poden extraure conclusions i propostes de debat.

.

Rural History 2013 i entrevista a Peter Moser

Com us anunciàrem al darrer post del curs passat, aquest estiu Harca també ha estat present a un congrés de caire internacional: el Rural History 2013, auspiciat per la European Rural History Organisation (EURHO) i organitzat pels Archives of Rural History i la Swiss Rural History Society a la ciutat de Berna, entre el 19 i el 22 d'agost. D'una banda, Frederic Aparisi intervingué en una intensa i interessant sessió sobre les elits rurals, "Towards a comparative history of rural elites in pre-modern Europe", promoguda pels professors flamencs Erik Thoen i Tim Soens, en la qual es pogueren observar les estratègies compartides per aquelles, centrades preeminentment en la diversificació econòmica, al llarg de l'extens període que va del segle XIII al XVIII. D'una altra banda, el propi Grup Harca organitzà una sessió sobre l'ús de les terres comunals, "Commons in pre-modern Europe: Uses, management and conflicts in comparative view", en què, a més de les contribucions de Frederic Aparisi i Ferran Esquilache i de Vicent Baydal i Vicent Royo, hi participaren Maïka de Keyzer, de la Universitat d'Anvers, i Daniel R. Curtis, de la Universitat d'Utrecht. Així, en línia amb les recerques sobre el regne de València i Flandes que prompte donaran llum a un llibre conjunt en anglés publicat per la Universitat de València, s'hi debaté sobre la formació històrica d'agrosistemes regionals.

El públic d'una de les sessions sobre elits rurals, aplaudint a Frederic Aparisi

Vicent Baydal exposant la seua contribució conjunta amb Vicent Royo

Cal esmentar també l'altra presència valenciana del congrés -única dins del medievalisme ibèric-, la del catedràtic Antoni Furió, que intervingué en tres sessions, amb contribucions sobre els conflictes hidràulics, el crèdit rural i el mercat de la terra, i la desigualtat en la transició del feudalisme al capitalisme. Els quatre dies de congrés foren realment intensos, en un ambient de confraternització i passió per la investigació històrica, que van ser reblats amb les excursions vespertines oferides per l'organització, com la que ens dugué a una de les fàbriques artesanals de formatge Emmental, on vam poder gaudir d'un dels grans plaers de Suïssa, juntament amb el xocolate. En aquest sentit, cal també agrair l'esforç de l'organització, que va mostrar una eficiència impecable i que va deixar el llistó molt alt per als propers promotors del congrés europeu d'història rural, que se celebrarà a Girona l'any 2015. De tot això i molt més vam parlar amb Peter Moser, director dels arxius suïssos d'història rural i del Rural History 2013, al qual vam realitzar una breu entrevista en què va fer reflexions tan interessants com la següent: La principal capacitat que els historiadors desenvolupen en la seua professió és la de mirar coses que són diferents, mirar coses que no coneixien abans. En altres paraules, estem mirant  a l’altre, perquè el passat està sempre distant de nosaltres però també està connectat amb nosaltres, o nosaltres estem connectats al passat, però aquest està sempre distant. Estem acostumats a mirar al passat, i si estem mirant al passat i veiem a l’altre, coses que no esperàvem però que estàvem desitjosos de conèixer, també estarem particularment qualificats per a destacar coses que no són vistes en la societat actual, no perquè no existisquen, sinó perquè la gent no les mira. Pense que eixa és una diferència entre les ciències socials i les humanitats i la història en particular: sempre som conscients, o devem ser conscients, que el que estem veient no és exactament el que existeix, sinó el que estem buscant. Hi ha cert element de contradicció en això, però els historiadors treballem per a entendre-ho i gestionar-ho. A continuació us oferim l'entrevista sencera.

"Un sentit de profunditat dels problemes actuals": Entrevista a Paul Freedman

En uns dies alguns dels membres d’Harca marxarem sobre Lleida, a una nova edició del International Meeting. Abans, però, vos presentem una de les entrevistes que vam enregistrar en la darrera edició, ara fa un any. Qui seia al davant de la nostra càmera llavors era Paul H. Freedman, Chester D. Tripp Professor d’història de la Yale University.

Freedman és un dels pocs investigadors estrangers que han fet del territori de la Corona d’Aragó, i concretament de Catalunya, el camp de les seues observacions. I és en aquest sentit, en l’historiogràfic, podem dir que Freedman és un catalanista. Tot i que tampoc això ens hauria de sorprendre si tenim en comptes qui era el seu mestre, Thomas Bisson, present a Girona’85, on van coincidir tots dos. Primer de tot, doncs, per si teniu curiositat, aprofitem l'avinentesa d'aquesta entrevista per lliurar-vos la seua intervenció en aquell col·loqui; el darrer dels vídeos sobre aquella magnífica experiència historiogràfica que va ser el congres de 1985, a la llavors grisa i freda ciutat de Girona, com diu en Barceló.

Les primeres recerques d’en Freedman es van centrar en l’Església dels segles XI-XII, i les seues relacions amb la societat contemporània, amb el bisbat Vic com a laboratori de recerca. I des d’ací va començar a interessar-se per la situació de la pagesia a la Catalunya Vella. En els darrers anys ha dirigit la seua mirada al tema de la alimentació i les espècies, uns temes que per a l’Acadèmia tradicional poden resultar secundaris i marginals. Però Freedman va més enllà de la història anecdòtica d’aquests temes, i posa l’accent en els canvis econòmics i socials que van produir. Pensem, per exemple, amb el sucre, un producte que no és un aliment bàsic i que està limitat als sectors benestants de la societat; per tant, de luxe. Tanmateix, tot i el seu reduït impacte directe sobre el conjunt de la població, per a la seua producció es va desenvolupar tot el comerç d’esclaus i el model productiu de grans plantacions, a més d’una integració econòmica mundial clarament desigual en favor d’Europa.

En qualsevol cas, no vull estendre’m més en aquesta presentació. Permeteu-me només insistir, com fa el mateix Freedman, en la necessitat d’integrar l’Arqueologia i la recerca documental en la investigació de la societat medieval, una complementarietat que ens salva dels miratges de cada tipus de font. I ara sí, ja acabe.

La llarga durada enriqueix la història: Entrevista a Bruce Campbell

El temps és esmunyedís, potser massa. Ara ja fa quasi tres anys vam tindre oportunitat d’entrevistar a Bruce M. S. Campbell en el marc de la Rural History 2010 on, per cert, ell mateix donava la conferència central de la trobada. El títol de la seua intervenció, «Agriculture and national incomes in Europe, c.1300-1850», resumeix en bona mesura les vies d’indagació per les quals el professor Campbell transita. Justament és això mateix el que hem tractat de reflectir en aquesta entrevista: una diversitat de temes que tenen en la societat rural el seu fil conductor.

En un temps on impera la fragmentació del coneixement, Campbell fa apologia de la llarga durada. Aquest és el millor observatori possible per a l’historiador de l’economia, per a estudiar els canvis. La llarga durada enriqueix la història, mentre les fronteres acadèmiques l’empobreixen. Així mateix, Campbell també ha estat una figura clau dels estudis sobre el mercat de la terra a Anglaterra. Els seus treballs (sovint en col·laboració amb altres col·legues, com ara Mark Overton o Richard Smith, amb qui va coincidir en la seua etapa doctoral a Cambridge) han matisat, o directament han desdit, els postulats de Giovanni Levi a propòsit del funcionament d’aquest mercat. De fet, sobre aquest tema del mercat de la terra en particular també s’ha de destacar l’aplicació de les noves tecnologies a la recerca documental, per a l’estudi de parcel·laris, en particular els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG, o més generalment GIS per les seues sigles en anglés). Estem acostumats, poc o molt, a sentir parlar del seu ús als arqueòlegs, però entre els que treballem amb documents escrits resulta, malauradament, encara exòtic.

Singular, si fa no fa a casa nostra, és l’altra de les línies de recerca de Bruce M. S. Campbell, que fa de l’estudi de la natura el seu element central. Ací, també ací, i encara ací, teniu alguns materials al respecte. Encara més, incidint en el tema del clima i la natura aprofitem l'avinentesa per a fer-vos partícips també de les Ellen McArthur Lectures que el mateix Bruce M. S. Campbell va donar fa unes setmanes a Cambridge. Ací en teniu sobre l’estatus socio-ecològic, sobre l’alta edat mitjana, sobre la inestabilitat climàtica alt-medieval i, finalment, sobre la Pesta Negra i el seu impacte socio-ecològic.

Val a dir que Campbell és un dels pocs historiadors que ens obrin una petita finestra des de la qual observar la seua trajectòria científica, més enllà d'un simple llistat de publicacions. Això per als qui seguim fidels a aquell consell d'E. H. Carr en Què és la història?, a propòsit dels professors, és d'inestimable valor.

Per concloure, en efecte, tres anys, o quasi, en són massa per a presentar una entrevista. Així que us preguem, amb la reverència que us cal, que accepteu les nostres sinceres disculpes, especialment l’entrevistat. I sense més, deixeu el que estàveu fent i fruïu-la:

L’eclosió de les elits rurals en la historiografia. Entrevista a François Menant

El ja llunyà febrer de 2010, tinguérem l’ocasió d’entrevistar a François Menant, professor de l’École Normale Supérieur, en el context del Col·loqui internacional sobre crisis i fams medievals que tingué lloc a Lleida. Autor de nombrosos estudis sobre el camperolat italià, les comunes llombardes, el crèdit i el notariat rural, entre molts altres, destaca la seua especial atenció a les elits rurals en un moment determinat de la seua trajectòria investigadora i, ja en els últims anys, l’anàlisi de les fams i les caresties al món europeu medieval (teniu bona part de les seues publicacions en línia ací i el seguiment de les seues línies de recerca actuals ací). Temptats, en aquell 2009, per seguir aprofundint el nostre coneixement sobre les elits rurals europees (un de nosaltres havia presentat ja el seu treball de recerca sobre les elits rurals de l’horta de Gandia i altre estava a pocs mesos de fer-ho sobre els pagesos benestants del nord del país), ens decidírem a centrar en aquest tema l’entrevista a François Menant. Fins cert punt, aquesta opció era ben lògica, perquè ens trobàvem al davant del medievalista que havia organitzat les XXVIIes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbayye de Flaran el setembre de 2005, juntament amb el modernista Jean-Pierre Jessene, precisament sobre les elits rurals europees als segles medievals i moderns.

Aquesta és una de les fites que marquen l’eclosió de les elits rurals com a subjecte historiogràfic propi. Malgrat que l’atenció als pagesos benestants havia estat ben present en algunes monografies d’història econòmica i social de les èpoques medieval i moderna confegides fa algunes dècades, el concepte d’«elits rurals» és relativament nou com a objecte d’estudi específic. De fet, fins fa uns pocs anys, el mot «elits» solament havia estat utilitzat amb els adjectius «urbanes», «mercantils», «culturals» o «polítiques», i en molt poques ocasions el substantiu havia anat de la mà de «rurals». Això no obstant, en els últims anys han proliferat una sèrie d’estudis, congressos i seminaris que han posat la seua atenció en els notables locals, copsant el sorgiment en les comunitats rurals d’un substrat de prohoms molt superiors en riquesa als seus veïns, amb unes pràctiques socials diferenciades, un nivell cultural distingit i una determinada influència política en el col·lectiu. De tot açò, François Menant en fa una bona panoràmica a l’entrevista, on realitza un recorregut per la historiografia de les elits rurals.

Segons els nous preceptes, emergeix un reduït grup de llauradors rics, mercaders, paraires i notaris que se situa al capdavant de la comunitat, fa tots els possibles per deixar constància de la seua preeminència i posa en pràctica unes estratègies econòmiques, socials i polítiques clarament diferenciades, malgrat que l’escenari i el seu camp d’actuació és netament rural. François Menant en dóna compte de tot açò a la Llombardia des del mateix segle XII, moment en què situa l’aparició de les elits rurals al nord d’Itàlia. Té la precaució també d’atribuir aquest sorgiment a l’augment del nombre de fonts, que permet seguir amb major agudesa la trajectòria dels anomenats valvassini, és a dir, “els vassalls dels vassalls dels vassalls”, com explica ell mateix. És ací on introdueix la característica principal de les elits rurals. En efecte, les elits rurals són un grup intermedi entre la noblesa i el camperolat més modest i humil, un conjunt de prohoms que fan d’intermediaris entre la comunitat i els agents senyorials. És precisament aquest rol polític, juntament amb la preeminència social i política, la incorporació de signes d’ostentació –com l’armament– i l’adquisició d’un cert nivell cultural, els trets que millor defineixen les elits rurals europees. Fraçois Menant ofereix una bona mostra de tot açò, sempre introduint una visió certament personal que contribueix a fer més proper i més humà el difícil món de la recerca. Sense més, us deixem ja amb l’entrevista, gaudiu-la.

P.D.: Demanen disculpes a tots els nostres lectors, en general, i al propi François Menant, en particular, per la tardança en publicar l’entrevista. Sens dubte, han estat factors aliens a les nostres persones els que han retardat la seua publicació.

L’Arqueologia medieval està poc representada al món acadèmic. Entrevista a Helena Kirchner

A continuació podreu veure un nou lliurament de la sèrie d'entrevistes que el Grup Harca vam poder enregistrar al juny de l'any passat a Lleida, mentre tenia lloc el segon International Medieval Meeting que organitza la Universitat d'aquella ciutat.

En aquesta ocasió es tracta d'Helena Kirchner Granell, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, com de ben segur que ja sabeu, co-responsable del desenvolupament de la metodologia de la denominada Arqueologia Hidràulica. De fet, van ser Carme Navarro i ella mateixa les autores del primer article que es va fer al respecte, després de les primeres prospeccions realitzades a finals dels anys 80 per Miquel Barceló i la gent que treballava llavors amb ell. En aquell primer article, doncs, publicat fa just 20 anys, el 1993, s'explicava la nova metodologia i els objectius que es pretenien aconseguir. (“Objetivos, métodos y prácticas de la Arqueología Hidráulica”, Archeologia Medievale, XX (Florència), p. 121-150; publicat també el 1994 a la revista Arqueología y Territorio Medieval, 1 (Jaén), p. 159-182; i finalment el 1995 al llibre El agua que no duerme, Granada, p. 91-118. El podeu llegir sencer en pdf ací). La mateixa Kirchner parla a l'entrevista d'aquelles primeres prospeccions a Castellitx (Mallorca) i a Guajar Faragüit (Los Guajares, Granada) que van permetre establir la metodologia i traure les primeres conclusions fefaents. Uns moments en els que, sens dubte, no es podia arribar a imaginar la trajectòria que arribaria a tindre aquesta metodologia ni els magnífics resultats històrics que anava a aconseguir. Tot i les reticències d'alguns investigadors per la simplesa que presentava inicialment el mètode: la reconstrucció planimètrica d'un sistema hidràulic sobre una fotografia aèria. Per descomptat el procés és molt més complicat, i més que s'està fent amb la introducció de les noves eines informàtiques, però com ella mateixa afirma, poc ha canviat en tot aquest temps.

Helena Kirchner és també autora del llibre La construcció de l'espai pagès a Mayūrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Universitat de les Illes Balears, Palma, 1997 (ací l'índex), que és el resultat de la seua pròpia tesi doctoral, a més de tota una sèrie de llibres i articles en solitari i en col·laboració amb molts del membres que han anat formant part del mateix equip de recerca al llarg de les darreres dues dècades.

La segona part de l'entrevista versa de forma més genèrica sobre l'Arqueologia Medieval en general i la seua relació amb el Medievalisme en particular. De fet, Helena Kirchner també va formar part (parlant de la ceràmica) del grup de gent que va escriure el conegut llibre Arqueología Medieval, en las afueras del Medievalismo (Barcelona, Crítica, 1988), pel qual hem preguntat ja en diverses ocasions a altres entrevistats. La seua conclusió al respecte és molt semblant a la d'altres arqueòlegs medievalistes, com ara Antonio Malpica Cuello i Virgilio Martínez Enamorado: l'Arqueologia Medieval gaudeix a Espanya de bona salut, ja que creix constantment en volum i en qualitat fins a arribar a situar-se en els nivells estàndards europeus, però encara li queda molt de recorregut per arribar a formar part plenament del Medievalisme acadèmic. No és per casualitat que he elegit aquest títol per al post, extret de les paraules de Kirchner, com tampoc el títol del post en el qual us vam oferir l'entrevista a Virgilio Martínez.

En relació a tot açò, un aspecte molt interessant que tracta Kirchner a l'entrevista és el de la relació entre arqueologia i l'escriptura, fent referència a John Moreland i el seu llibre Archaeology and text (2001), en el qual defensa que l'escriptura és un artefacte més que cal considerar. És cert que n'hi ha un sector de l'Arqueologia medieval que vol prescindir per complet dels textos escrits, i el que és pitjor, dels contextos historiogràfics que ja existeixen, i això és un greu error. Equiparable, almenys, a l'error que suposa per als documentalistes estrictes el menyspreu a l'Arqueologia que, molt a poc a poc, va desapareixent. A hores d'ara és més que evident que no es pot fer una Història medieval completa sense la combinació de les dades proporcionades pels textos i les dades proporcionades per les tècniques arqueològiques.

I ara, sense més dilació, us deixem amb l'entrevista: